Ahir, a les dues vint-i-cinc de la matinada, a la constel·lació de Balança, la lluna era plena. Em sap molt de greu haver-me perdut la seva primera plenitud de primavera, sobretot perquè tenia una invitació a viatjar-hi. De tota manera, és possible que el meu subconscient, tenint en compte l’escassa seguretat del rudimentari mitjà de transport que m’oferien, fes perfectament la seva feina.
En definitiva, que he optat per un viatge més curt i no sé si més segur, perquè ja heu vist que els accidents d’aquests dies fan trontollar les estadístiques dels nostres polítics, sempre disposats a pensar que la realitat depèn més d’ells que dels fats perseguidors i de la nostra pròpia i escassa llibertat. Si algú em necessita durant aquests dies de recolliment i meditació en què commemorarem el perdó dels nostres pecats primigenis ara fa 2010 anys (any més, any menys), recordeu que em podeu trucar al 618141... com continua?
Aquells bons dies de primavera, quan encara és ben fosc i tot just comença a clarejar a la ratlla de l’horitzó, i es veu primer una faixa de color de perla, que es va emblavint i després es va enrossint, les orenetes es desperten i comencen a xisclar. Els altres ocells encara dormen: tot és silenci i tranquil·litat; les eines del camp es veuen amb prou feines; dels estables surt un baf de repòs; i les orenetes deixen el niu, i comencen a deixar-se anar amb aquella gràcia, i ara es freguen pel rec i es renten la cara i les ales, i s’espolsen més fresques i més contentes encara, i vinga voltar i despertar tothom...
J. M. de Sagarra: Els ocells amics.
Amb aquest fragment queda pagat el deute que tinc amb Sagarra quan cada primavera veig les primeres orenetes –a veure quan arribaran a l’Eixample- i inevitablement, més tard o més d’hora, penso en el seu llibre que imagino que no sortirà en el cànon de què he anat parlant.
Deia l’A., de País Secret (ja la llegiu?) en un comentari al meu apunt sobre el sud en què jo feia referència a les orenetes, que a ella li costa de distingir entre orenetes i falciots (en Sagarra en diu falziots); jo estic igual o pitjor, sobretot quan estan en ple vol, i no em val de res que els falciots (al meu poble molta gent en diu vencells, en un dels pocs castellanismes sobre la natura que recordo) es diguin així a causa de les seves ales en forma de falç. El seu dubte compartit m’ha esperonat a esmenar la meva ignorància i m’he proposat, si no convertir-me en un coneixedor de totes les varietats a primer cop d’ull, al menys de ser capaç de poder distingir entre els espècimens més comuns per, com a mínim, poder parlar amb més rigor la propera vegada que esmenti aquests ocells. De moment ja m’he fet una còpia d’aquestes imatges (tretes d’aquí) que portaré a la butxaca fins que vegi que domino les diverses morfologies i colors (cliqueu si voleu engrandir):
-Què voldrà? -Em posarà un quilo de bunyols (no m'atreveixo a dir brunyols) de l’Empordà? Tot i que sóc més aviat de salats contundents, cada dia em descobreixo amb més afició a les llaminadures, especialment les dolces: deu ser cosa de l’edat. A més, m’agrada seguir les tradicions gastronòmiques del curs de l’any, i durant la Quaresma, per exemple, procuro menjar més bacallà que la resta de l’any –quin plaer la quantitat de possibilitats que presenta el bacallà!- encara que la meva butxaca se’n ressenti. Però deixem la digressió i anem al cas. Abans de començar a ficar els bunyols al recipient de paper, la dependenta, ja granadeta, n’agafa un amb les pinces i me l’ofereix: -Tingui, a veure que li sembla. Assaboreixo lentament la peça. -Perdoni que li digui, però els bunyols de l’Empordà no són ben bé així, encara que la veritat és que d’uns anys ençà allà tampoc són el que eren. La dependenta atura el seu transvasament i és queda un moment sense saber que dir. Entenc que ja és l’hora de tancar i que no està per a gaires matisos. Finalment reacciona: -Perdoni, senyor, quins bunyols m’havia demanat? -Un quilo de bunyols de l’Empordà. -Ah, no senyor, no en tenim, de bunyols de l’Empordà, els nostres són de l’Ampurdá. Ja ho deu haver llegit a la pissarra del carrer, ho posà ben clar, clar i català. Els vol o no? -Posi, posi. A la fi, penso que els bunyols de l’Ampurdá tampoc no estan gens malament i que cal obrir-se a nous sabors i noves textures, encara que el diccionari no les registri.
Anem al meu sud. Bufa un ponent cada cop més suau i la mar és calma. A Santa Llúcia es barreja l’olor dels pins amb la salabror de l’aigua. Les olivers descansen. Esfilagarsats, es persegueixen els núvols en el cel: els vigila la lluna. Les orenetes de llom negre, panxa blanca i cua bifurcada se m’apropen curioses, em saluden i fugen en ziga-zagues misterioses d’agilitat extrema. Penso en Sagarra i copio Carner.
Menyspreen els teus xiscles d’alegria el mot inútil i la vil cançó: tes ales, afanyant-se tot el dia, frenètiques esborren la lletjor.
De retorn a casa, m’emporto vent de ponent, olor de pins i de sal, calma de les oliveres, blanc de núvols, lluna creixent i vols i paraules amables i alegres d’orenetes... i la mar del sud.
Quina excusa cal inventar perquè no quedi orfe de comentari-breu-el segon, i darrer, lliurament canònic ferraterià?
Manifestava l'altre dia l'Olga la seva desconfiança que els professors de secundària-tantes faltes gramaticals alguns! - Fossin capaços de canonitzar, tal com demana la Institució a través del seu qüestionari, els vells i nous escriptors. Les seves paraules em van recordar el Puig i Ferrater ferraterià: "desgraciadament la seva incultura era tan fabulosa, que no permet gairebé que el seu talent es manifesti. Una incultura en el nivell més baix, el de les faltes de gramàtica per exemple. "Aneu a saber a quins professors de secundària va tenir durant el seu batxillerat reusenc el pobre Puig i Ferrater, que van ser incapaços de fer-lo reeixir en l' nivell més elemental de l'escriptura. De tota manera, segurament el fet de ser de la Selva del Camp, haver estudiat a Reus-amb aprofitament insuficient, insisteixo-, i compartir cognom, juntament amb el seu talent, evidentment, van ser motius suficients per una certa redempció, que no hagués calgut si els correctors de l'època haguessin estat més eficients.
En fi, deixo de divagar i afegeixo la part final del text de Ferrater. Abans, però, voldria donar les gràcies a la Júlia que m'ha passat el qüestionari que ahir demanava. Un qüestionari seriós realment divertit.
Después de toda esta gente empezó la literatura. No quiero decir que empezara la buena literatura. Aparte la cuestión de la calidad, lo que en este país inventaron Carner y Ors fue el literato como tipo social: antes no había habido más que aficionados, y el hecho de que Maragall o los mallorquines o Ruyra realmente tengan valor no hubiera bastado para impedir lo que parecía lógico: que la literatura catalana, pasado el fervor ruralista y regionalista, terminara como el felibrige. A Carner i Ors, junto con Fabra, les corresponde el mérito o la culpa de que las cosas fueran de otro modo. No te digo nada de su obra porqué ya la conoces o conocerás, ni tampoco de la de Guerau de Liost y de Riba. En cambio, lo que puedes perfectamente ahorrarte es la lectura de López-Picó, que no vale nada, aunque cuarenta años atrás impresionara a muchos, porque realmente tiene una especie de genio: el genio del galimatías. Para caracterizarle de algún modo, diré que parece estar en el camino que lleva desde los teutones del tipo Däubler o Dehmel hasta los vahos espaZoles actuales, de Bousoño por ejemplo. López-Picó, de todos modos, tiene el pequeño valor histórico da haber sido el primer catalán que hizo literatura vanguardista, de estilo parisién o muniqués. Los primeros que le siguieron en esto fueron Salvat-Papasseit y Foix. A Foix ya lo conoces. Salvat no es malo, pero es tan pequeño que casi no se le ve: es una especie de León Felipe con menos prolijidad y menos vitalidad. Tiene una cierta gracia espontánea, pero le falta calidad verbal: es laxo y a veces vulgar. De 1910 a 1930, la prosa da mucho menos todavía que en la época de la Renaixença. Hay un tipo de novelistas socialistas y anarquistas que constituyen lo que podríamos llamar la literatura de la Barcelona de las bombas. El único de ellos que tenia talento es Joan Puig i Ferrater: desgraciadamente su incultura era tan fabulosa, que no permite casi que su talento se manifieste. Una incultura en el nivel más bajo, el de las faltas de gramática por ejemplo. De todos modos, Puig es casi la única posibilidad de gran novelista que ha apuntado hasta ahora por el país, y aunque se frustrara, no es posible olvidarla. Te recomiendo que leas Camins de França, que son sus memorias, y que tiene pasajes estupendos. El otro tipo de novelista que daba el país es el pequeño imitador de los franceses: Soldevila que deriva de Duvernois o Maurois, Llor que deriva de Mauriac. Nada de ellos merece ser leído, salvo la memorias de Soldevila, que son uno de los pocos libros infomativos sobre este país. En esta época apareció también Pla, que hizo en la literatura catalana una entrada de caballo siciliano (en 1925, con Coses vistes), gracias a una fantasía verbal y a una independencia de espíritu muy superiores a las que tiene el literato de este pueblo. Luego Pla se ha ido deshinchando, sobretodo porque su lengua, en vez de mejorar, se ha estropeado de un modo lamentable. Lo que antes er fantasía es ahora una especie de diarrea. Pero lee El carrer estret, probablemente su libro mejor; y en todo caso Pla no es aburrido. Hacia 1930 apareció un segundo grupo de escritores de vanguardia y con cierta calidad, al que llamaron grupo de Sabadell, y que era tan pequeño que en la práctica sólo lo componían Joan Oliver (ya sabes que firma sus poesías Pere Quart) y Francesc Trabal. Son los dos muy pequeños, pero su literatura es civilizada. Oliver es una especie de Christian Morgenster menor. Trabal tiene dos buenos libros: Judita, una historia de amor surrealista, y Vals, un intento de novela seria, fallido como tal, pero que todos los aprendices de novelista en catalán hemos leído y releído hasta la náusea: es la única novela catalana bien escrita; algo así como Carner puesto en prosa. Y llegamos ya al fin: a Rosselló-Pòrcel, que no fue un gran poeta porque no tuvo tiempo, pero que tal vez lo hubiera sido: su lengua tiene calidad y eso es tan raro en Cataluña que casi parece un milagro. A Espriu ya le conoces: en mi opinión, lo único que tiene de bueno es su Esther; su poesía me parece floja: opaca y sin vuelo. Inferiores a Rosselló y Espriu son sus compañeros de “generación”: Rosa Laveroni, que escribe bien pero no tiene gran cosa que decir, y Vinyoli, que acaso tenga algo que decir pero no sabe escribir. No te digo nada de los aparecidos después de la guerra, porque casi no los conozco. Y eso es todo. Siento que sea tan poco, pero realmente no es culpa mía -en cuanto al fondo. Pero no estoy seguro de que estas notas sean exactamente lo que pueda resultarte útil. En fin, ya me pedirás lo que te parezca. No sé si te veré esta noche. Si es así, te daré yo mismo estas notas, si no, te las mandaré. Tuyo,
En algun moment reemprendré el tema del cànon literari que vaig encetar fa uns dies; mentrestant, recordo que no m’ha arribat cap qüestionari de la Institució ni ningú no m’ha dit que el tingui. Cap de vosaltres, amables blocaires, no me’n pot enviar un?
Després d’escriure l’apunt esmentat vaig buscar a través de Google si algú havia penjat el cànon en format epistolar que Gabriel Ferrater havia escrit l’any 1958. Com que no el vaig trobar, he decidit que jo mateix el pujaré perquè el tinguin a mà tant els que l’han llegit com els nous lectors. És possible que alguns, molts o pocs, pensin que és un referent excessivament breu i poc argumentat, força subjectiu –ho són tots els cànons?-, molt radical, etc. Sigui com sigui, a mi em sembla interessant no només pel contingut sinó per la sinceritat que li suposo pel fet de ser un document privat que, a més, és possible que mai arribes al seu destinatari; interessant també, perquè al contrari dels llistats hagiogràfics, en aquest no només es canonitza (poc), sinó que es recorda que els sants també tenen defectes o que la perfecció no existeix.
Ara no opinaré sobre la carta (avui només en deixo la primera part per no allargar-me més –compte, cal recordar que és del 58- i continuaré amb un segon lliurament), però invito a una lectura en què no només es tingui en compte el que Ferrater diu sinó també el que suggereix, el que es pot extrapolar. Per cert, asseguraria que l’opinió sobre Pin i Soler es basa en part en el fet que l’autor és de Tarragona, i ja se sap: entre Reus i Tarragona...
18 febrero 58
Querido José María:
No es por pereza que te dije el otro día que apenas me veía con fuerzas para trazarte el prometido esquema de literatura catalana. Realmente no hay casi material para llenar ni dos cuartillas. Pero, en fin, voy a hacer lo que pueda, y, el día que tengamos una charla ya me pedirás que complemente lo que haga falta. Ya sabes que, según dicen, los fundadores de la prosa catalana moderna son Pin y Soler y Narcís Oller. A Pin y Soler no lo he leído ni pienso hacerlo: parece que es una especie de Fernán Caballero en más chiquito todavía. Es en todo caso el introductor de la peste ruralista entre los novelistas catalanes. Sobre Oller te adjunto unas notas que tomé este verano, cuando releí sus cosas principales. Nada malo puede decirse de Oller, pero tampoco nada bueno. Era de intenciones civilizadas, pero no tenia talento: en todo caso, se le lee todavía sin esfuerzo, y sin duda es mucho mejor que Ignacio Agustí, que le plagia descaradamente. En los últimos años, Cruset se ha dedicado a hinchar la importancia de Vayreda, sobre cuya novela principal, La punyalada (sólo tiene otra, Sang nua), verás ahí también una nota. Vayreda es otro ruralista, y francamente malo, aunque tiene lo que podríamos llamar una vitalidad animal superior a la de Oller. Sus recuerdos de la guerra carlista están escritos en una lengua de perro pero se leen bien, cosa que no ocurre con sus novelas. Para ahorrarte la consulta del Espasa, añado que Mariano Vayreda es el hermano menor de Joaquín, el inventor de la pintura olotina, y que él fue también pintor y que a menudo ponía las figuritas en los paisajes de su hermano. El otro novelista de la época que a veces se recuerda todavía es Raimon Casellas. Era un buen crítico de arte, pero sus novelas y cuentos son grotescos. En uno de los papeles adjuntos encontrarás copiada la primera frase de Els sots feréstecs*: este estilo absurdo se mantiene durante todo el libro. Y eso, o sea nada, constituye toda la prosa catalana de la Renaixença, aparte Ruyra i Víctor Català, que son lo único con cierta envergadura. De los demás, no sólo es difícil decir algo para caracterizarles individualmente, sino que ni siquiera forman propiamente una literatura, una escuela con cierta unidad: no son más que unos cuantos pequeños aficionados provincianos, que se dedican a imitar lo que está de moda en Madrid o París. De Ruyra i Víctor Català no te digo nada, porque a éstos hay que leerlos, por lo menos en parte. Hay que leer Solitud, y probablemente nada más de Víctor Català, cuya flauta realmente parece haber sonado una vez por casualidad. Te adjunto unos pasajes de una interviu con ella, que indican el horripilante mundo de donde salió. Es también, con pocas diferencias, el mundo de Ruyra: era terrateniente en Blanes, y allí pasó toda su vida. Lo que creo hay que leer de él es el cuento La parada, que me parece muy superior al resto de su obra, y casi lo único que hace de Ruyra algo más que un Pereda menor. Lo que verás en la primera página que leas de Ruyra es que era realmente un gran prosista, con nervio y número y vigor idiomático: y es el único de quien puede decirse que realmente escribía en catalán.
Gabriel Ferrater: “Carta a un neòfit castellà, sobre literatura catalana, seguida de cinc anotacions de diari, sobre Oller i Vayreda”, dins Sobre Literatura, Ed. 62.
*A on reira de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d’aquell jaio del dimoni? Era tan xaruc, xaruc, que, mentre els uns deien que tenia més de noranta anys, d’altres juraven que havia passat dels cent, i no mancava qui fes posta sobre que en duia a l’esquena més de cent quinze o de cent vint.
No fa ni fred ni calor i bufa un ventet suau de no importa on. T’atures a veure com el cel va intensificant la blavor a punt d’ennegrir-se. Tot es va desdibuixant abans de tornar a agafar volums en aquesta hora de ningú. S’il·luminen algunes finestres. Ets massa lluny per poder distingir detalls però prou a la vora per veure alguna silueta, algun moviment que talla sobtadament les llums. Imagines, vagament, vides. Com que el lloc és petit, l’església encara presideix l’espai si no l’existència de la gent del poble. A tocar, uns arbres florits que no identifiques. Cap soroll més que el que fas tu mateix, lleuger, gairebé imperceptible. Els ocells diürns ja són a jóc i s’amaguen els nocturns.
Ets sents estranyament a dins i a fora. Potser no ho arribes a pensar, però notes un sentiment difús d’eternitat, de pau. T’hi quedaries.
Afortunadament tot això dura un instant, el temps que més tard trigaràs a escriure-ho. Després penses que si fa no fa les vides imaginades són com a tot arreu, que segurament aviat et cansaries de veure i de parlar amb la mateixa gent, que no has vist cap llibreria, que el carnisser del cap del poble amb prou feines et saludaria perquè compraries a l’altra carnisseria, que tampoc no t’estaràs tot el dia pendent de la florida dels arbres ni controlaràs els vols dels ocells o els canvis capriciosos dels núvols, que si hi ha una tempesta forta i se’n va la llum, com que el poble és petit i de poc nom serà dels darrers a recuperar-la... Acabes pensant que potser dos o tres dies, una setmana, un mes a tot estirar, ja t’estaria bé, que, fet i fet, ja fa temps que vas fer la tria i que, en tot cas, encara et queda temps, segurament, per pensar en infidelitats.
No tinc temps o ganes de llegir el diari fins a la nit: titulars i diagonals.
El debat laboral s’ha de centrar en la flexibilitat interna: en la mobilitat organitzativa i ortogràfica.
Joan Coscubiela. Professor d’Esade.
Rellegeixo. Entenc que ha estat un lapsus –bé, ho podria ser si els lapsus també es poguessin cometre llegint- comprensible. Però no m’acabo de creure la gratuïtat dels errors, tot té una explicació, fins i tot en els somnis -algú ho va dir i en va fe una professió-, més enllà d’una possible deformació professional.
Plou. Quanta pluja aquest any! L’A. –diré aquest nom perquè és el seu- em recorda els primers versos d’”Ultramort”: "Una casa desierta que yo amo,/ a dos horas de aquí,/ me sirve de consuelo. / En sus tejas roídas por la hierba / la luna se extenua,/ se duerme el sol del tiempo." No sé si el poeta que volia ser poema va anar a parar al poble perquè, com jo, que ja tinc altres pobles, va desafiar el nom. Em consolen –el verb és excessiu- en aquesta tarda de diumenge, encara més feixuga que altres tardes, els seus versos llegits amb massa pressa. Començo i cloc.
IV
Os acordáis. Los años aurorales como el tiempo tranquilos, pura infancia vagamente asistida por el mundo.
La noche aún materna protegía. Veníamos del sueño, y un calor, un sabor como a noche originaria se demoraba sobre nuestros labios, humedeciendo, suavizando el día.
Pero algo a veces nos solicitaba. El cuerpo, y el regreso del verano, la tarde misma, demasiado vasta.
¿En que mañana, os acordáis, quisimos asomarnos al pozo peligroso en el extremo del jardín? Duraba el agua quieta, igual que una mirada en cuyo fondo vimos nuestra imagen.
Y un súbito silencio recayó sobre el mundo, azorándonos.
Jaime Gil de Biedma: Compañeros de viaje.
“De senectute”
Y nada temí más que mis cuidados. GÓNGORA
No es el mío, este tiempo.
Y aunque tan mío sea ese latir de pájaros afuera en el jardín, su profusión en hojas pequeñas, removiéndome igual que intimaciones, no dice ya lo mismo.
Me despierto como quien oye una respiración obscena. Es que amanece.
Amanece otro dia en que no estaré invitado ni a un momento feliz. Ni a un arrepentimiento que, por no ser antiguo, -ah, Seigneur, donnez-moi la force et le courage!- invite de verdad a arrepentirme con algun resto de sinceridad. Ya nada temo más que mis cuidados.
La Institució de les Lletres Catalanes acaba d’anunciar l’inici de la cerca dels referents literaris catalans, és a dir, d’allò que se’n diu el cànon literari. El dijous, Oriol Izquierdo i Eulàlia Miralles van presentar als mitjans el qüestionari que ens permetrà saber què llegim, què val la pena llegir, quins llibres han de ser permanentment presents a les llibreries, a les biblioteques, als centres d’ensenyament... En fi, un cànon sectorial que, segons diuen, pretén també un debat posterior que espero que funcioni perquè l’assumpte pot ser divertit. Deixo a continuació uns retalls del seu dossier de premsa, que es pot consultar sencer aquí (bonica presentació la de Calaméo, ja m’hi he subscrit), i després continuo:
Què és el projecte? Quins són els nostres autors i les obres literàries de referència? Quins són els referents que han de compartir els estudiants quan acaben l'educació obligatòria? Quins títols no poden faltar a les biblioteques de nova creació? Quines obres s'han de poder trobar sempre a les llibreries? Quines accions ha de fer l’administració per poder respondre a aquestes preguntes? Qüestions com aquestes han portat la Institució de les Lletres Catalanes, en tant que entitat responsable de fomentar la presència pública de la nostra literatura, a proposar un Qüestionari sobre la tradició literària catalana que ha de permetre donar-hi resposta i reforçar el debat públic sobre les nostres lletres.
Objectius Fer aflorar el consens sobre la transmissió de la tradició literària en els àmbits públic, acadèmic i mediàtic, i en la seva intersecció, i també sobre els autors i les obres de la nostra literatura. Fer visible el patrimoni literari actiu, la tradició viva, la permanència dels clàssics, la seva mobilitat i la seva capacitat d’influència. Donar resposta a demandes concretes de diferents sectors de la gent de lletres.
Com és el Qüestionari? El Qüestionari té set parts: una primera de resposta immediata, i sis de resposta guiada, que són: Punt 1: Clàssics de la literatura catalana Punt 2: Literatura catalana actual Punt 3: Traducció Punt 4: Literatura i gènere Punt 5: Literatura infantil i juvenil Punt 6: Literatura i educació
Vistos els paràgrafs anteriors, es pot deduir que es tracta d’un projecte molt ambiciós, jo diria que total (fins al pròxim projecte), que a mi, a primera lectura, em resulta excessivament dispers i amb la finalitat no només de mostrar sinó també de proposar accions -que voldria conèixer amb més detall- a partir dels resultats obtinguts.
També voldria conèixer el qüestionari, perquè malgrat que ho he intentat i que la Institució diu que el va presentar, que per això van parlar, he estat incapaç de trobar-lo enlloc. Potser a partir del dilluns, que és quan començarà a repartir-se entre més de “dos mil especialistes i la gent de lletres amb una opinió qualificada sobre la tradició literària, especialment professors universitaris i professors de batxillerat i secundària, a més dels escriptors i altres professionals de l’edició, la lectura i la promoció de la literatura.”, podré continuar opinant si és que me n’arriba algun proporcionat per algun dels escollits. Sigui com sigui, acabat aquest primer contacte, estic segur que afegiré algun comentari; ara ja es faria feixuc.
Al matí, per atzar, sense premeditació, vaig a Santa Maria del Mar. Han posat cadires al costats dels bancs per al concert de la nit. A la nit, la Joana va a escoltar el Rèquiem de Mozart. Avui no és només la música, és sobretot un aniversari de mort, però no en parlem. Tampoc diré res aquí.
A la tarda, després d’anar a veure la mare, continuo cap al passeig de Gràcia i vaig baixant fins arribar a l’església del Pi. Se m’acut que puc passar per la llibreria Documenta, que compleix anys i que és un referent de joventut, quan, pobres com érem, F. i jo ens hi deixàvem una part dels nostres diners. Ara la visito poquíssim perquè, a més d’infidel, tinc altres llibreries més a la vora i quan arribo tan avall ja tinc el mono de llibres cobert.
Havia pensat de comprar Bulevard dels francesos, de Ferran Torrent, però just després de la caixa, a la primera taula, fullejo una petita antologia de Gil de Biedma i l’agafo perquè el veig i em veig en un poema. Continuo fins al fons on una noia –com que és de la meva edat ja sé que hauria de dir-li senyora- recomana a la seva amiga Camí de sirga de Jesús Moncada –aviat farà cinc anys de la seva mort- i li explica el tema i com arribar a Mequinensa; afegeix que Moncada és un escriptor prematurament desaparegut. Estic a punt d’afegir-me en la conversa –estic segur que una lectora de Moncada no m’ho prendria a mal- per suggerir-los que potser valdria més la pena començar per un llibre de narracions, però m’adono que l’amiga podria considerar intolerable la intromissió. Vaig a la meva, em miro els prestatges de poesia i trobo finalment ; afegeix que Moncada és un escriptor prematurament desaparegut. Estic a punt d'afegir-me en la conversa-estic segur que una lectora de Montcada no m'ho prendria a mal-per suggerir-los que potser valdria més la pena començar per un llibre de narracions, però m'adono que l 'amiga podria considerar intolerable la intromissió. Vaig a la meva, em miro els prestatges de poesia i trobo finalment Las personas del verbo, que és el volum on s’aplega gairebé tota la poesia de Gil de Biedma.
De tornada cap a casa circumval·lo la catedral pel carrer de la Pietat i el dels Comtes. Em segueix i es desdibuixa la música d’una de les estacions de Vivaldi –no recordo quina- que toca un acordionista sense públic. A l’estació del metro (una mica més de quatre minuts pel següent comboi) començo la lectura del llibre.
A L’hora del lectorparlen de l’epistolari de Gil de Biedma que fa just vint anys que va morir. No recordava l'aniversari. Quin atzar m’ha portat avui fins a la seva poesia? Trio els versos del darrer poema del darrer llibre.
Las rosas de papel no son verdad y queman lo mismo que una frente pensativa o el tacto de una lámina de hielo.
Las rosas de papel son, en verdad, demasiado encendidas para el pecho.
Jaime Gil de Biedma: “Canción final”, de Poemas póstumos, dins Las personas y el verbo (edició de 2006).
Qui sap si abans del poema hagués hagut de copiar aquest fragment de la “Nota autobiográfica”:
Y preguntarme por qué no escribo inevitablemente desemboca en otra inquisición mucho más azorante: ¿por qué escribí? Al fin y al cabo, lo normal es leer. Mis respustas favoritas son dos. Una, que mi poesía consistió –sin yo saberlo- en una tentativa de inventarme una identidad, inventada ya, y asumida, , no me ocurre más aquello de apostarme entero en cada poema que me ponía a escribir, que era lo que me apasionaba. Otra, que todo fu una equivocación: yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema. Y en parte, en mala parte, lo he conseguido; como cualquier poema medianamente bien hecho, ahora carezco de libertad interior, soy todo necesidad y sumisión interna a ese atormentado tirano, a ese Big Brother insomne, omnisciente y obiquo –Yo. Mitad Calibán, mitad Narciso, le temo sobretodo cuando le escucho interrogarme junto a un balcón abierto: “¿Què hace un muchacho de 1950 como tú en un año indiferente como éste?”. All the rest is silence.
Jornada llarga, de dos quarts de nou a les vuit, gairebé sense temps de llegir el diari –ni els blocs, és clar-. Però jornada amb pauses i variada. De dos quarts de tres a vora les sis em passejo amunt i avall pel zoològic. És com si fos un home escèptic que torna a la immediatesa de sensacions de la infantesa sense poder escapar-se de la reflexió de la maduresa. M’agraden els animals: aquests ullets dels goril·les que alguns veuen maliciosos i jo entenc tristos i comprensius, que voldrien parlar però saben que és inútil; aquest elefant tan poderós, temut pels tigres, que camina en cercle, estrella solitària admirada i envejada; aquest lleó (es diu Josep? Felicitats!) amb quatre lleones, tots ben pascuts, endormiscats a l’hora de sol, que quan refresca a la posta és mouen d’esquerra a dreta i tornen a començar interminablement en al seva llenca de terra que ni tan sols imita la sabana mentre deuen olorar, just a la seva dreta, les víctimes que una memòria ancestral encara els recorda; aquestes aus majestuoses enreixades per sempre més que ja no són conscients de la seva capacitat de volar fins al cel i es conformen amb petits saltets de branca en branca i assagen positures perquè les puguem fotografiar des de tots els angles... Qui sap si una parella de toros braus, alliberats per fi de les corridas, tindran l’honor d’ocupar un nou espai dintre de poc, i jo també els fotografiaré.
I els dofins, els preferits! Tan intel·ligents, sempre amatents a explicar la seva morfologia i la seva vida que després resumeix un humà amb finalitat didàctica en un català vergonyós: “els dents dels dofins..., mastiquen...” Els dofins, sempre amb aquest mig somriure amable i burleta de savis que saben que el seu destí és distreure els infants amb genialitats acrobàtiques que els seus entrenadors pensen que executen a canvi d’unes sardines mortes però fresques.
En tornar del zoo encara em queda una estona de feina compartida: quatre de trenta expedients. Mentre arriben els meus, m’entretinc llegint històries curtes d’animals i bèsties:
El cavall, desorientat per una malapta estirada de la brida, va fer un bot i el cavaller caigué en mala posició. El genet es va trencar una cama i el cavall, convençut que complia un deute pietós, va rematar-lo amb una forta guitza a la nuca.
Per Calders: “Els bons costums”, dins De teves a meves.
Otro recordo que, en una ocasión, Arregui le invitó junto con otros tres compañeros a ver un video durante una hora extraescolar. Se trataba de una grabación contra el aborto. Tras la película, el religioso les explicó que era un acto criminal. La vida comienza desde el mismo momento de la eyaculación, les dijo. Y para demostrar-lo, cuenta el exalumno, les invitó a masturbarse para ver después el semen en el microscopio. Así lo hicieron.
Ahir llegia –més de pàgina i mitja a “El País”- un cas de pedofilia, explicat prou detalladament, que em sembla rocambolesc per les circumstàncies, per la durada i per, com en tants altres casos, l’ocultació de tantes persones que imagino assabentades de l’assumpte. És tracta d’un capellà que durant anys realitzà gravacions en vídeo (càmara oculta) de tocaments, masturbacions, penetracions amb objectes diversos ... d’almenys 15 menors de 12 a 14 anys des de 1992 a 2005.
No afegiré més detalls (veure “El País” del dimarts, pàgs. 32 i 33) ni insinuaré que el cas m’escandalitza. No explicaré el repugnant que em resulta que el personatge s’aprofités de la seva condició de religiós i de professor (per cert, amb una tesi d’excel·lent cum laude titulada El crecimiento físico en la adolescencia y su influencia en la flexibilidad y su medición) perquè qualsevol pedòfil em resulta repugnant. No comprenc per què el religiós no es dedicava a l’onanisme. No entraré a sac contra els professionals de l’Església i les seves jerarquies. No parlaré d’hipocresia, covardia, arrogància , por o humilitat. El que realment em costa d’entendre en aquests casos, i sé que se’m poden donar moltes i diverses explicacions ben argumentades, és el silenci. Em costa d’entendre la por que origina el silenci, la mesquinesa que origina el silenci, l’existència de temes tabú que originen silenci, la desídia que origina silenci, la insolidaritat que origina silenci, el corporativisme que origina silenci, la prepotència que s’amaga rere el silenci. Em costa, sobretot, d’entendre els silencis culpables, fins i tot amb coartada, i la defensa del silenci.
Escolto les preguntes dels periodistes i les respostes de Ramon Muntaner, delegat a Catalunya de la SGAE. Defenses aferrissades d’un sistema que durarà, per molt que alguns ho dubtin. Recordo el Ramon Muntaner de la Crònica –una prosa absolutament moderna-, mentre les onades dels 59 segons d’avui pugen i baixen.
Busco enrere, piratejo, copio, afegeixo. M’agrada la Balada de les estrelles de J. M. de Sagarra musicada i cantada per Ramon Muntaner. La comparteixo, potser. Espero que la SGAE no em demandi. En tot cas, canvio els drets d’autor d’aquest apunt pels de la cançó.
Fa uns dies vaig enviar els meus refranys a Víctor Pàmies. Li afegia un refrany en llatí: “In mensibus erratis in solem non estatis” que és una mena de simplificació més entenedora i d’anar per casa de “In mensibus erratis non ad solem aponatis”, és a dir, “en els mesos que tenen erra (de setembre a abril) no t’estiguis al sol”; ja sabeu, per allò dels contrastos de temperatura que et poden produir un bon refredat. Li comentava alguna cosa així com que considero que a la fi el llatí no és res més que un català antic, i ara afegeixo que encara el parlen alguns immobilistes i el clergat. No sé si colarà la cosa.
De fet, a mi el que m’agradaria és ser inventor de refranys i poder comprovar un dia que alguna de les meves creacions, sempre fonamentades en l’experiència viscuda o observada, es diu en un poblet perdut en la natura i es considera una mostra de saviesa ancestral que té un origen llunyà en el temps, de quan es parlava molt i es llegia poc.
Sense posar-m’hi gaire, se m’acuden alguns refranys més o menys localistes als quals no sé si es pot trobar gaire utilitat. Per exemple: “Faci sol o faci lluna, no et deixis mai una engruna”, o “Quan arriba el vent de dalt (és a dir, el mestral), ja no queda ni un pardal”. En aquest, una mica críptic, caldria ser un expert en meteorologia, ornitologia i potser agricultura per saber-lo aplicar, però segur que trobaríem algun entès que l’explicaria amb tota propietat. En aquest darrer és veuria clarament la finalitat, però en canvi es desconeixeria el personatge, tot i que quedaria clar que en algun lloc fou conegut per la seva extraordinària longevitat: “Cada dia un bon raig d’oli i viuràs més que Diloli.” Hi ha refranys on apareixen noms propis de persones no identificables o identificades?
Si convingués també podria fer refranys més moderns. Per exemple: “Qui pren massa cocaïna, no s'adona que s'arruïna.”. Refranys sobre la tele, Internet, la informàtica, els premis literaris, etc. Al principi la gent desconfiaria d’aquestes modalitats, perquè el que volem són sentències de provada solvència, però amb el pas del temps... Per cert, em pregunto si es poden datar els refranys.
En resum, que trobo que ser inventor de refranys ha de ser una feina interessant, agradable i agraïda, honesta. Per als més ambiciosos té sobretot dos inconvenients, que el teu nom no passa a la posteritat i que es tracta d’una activitat sense ànim de lucre.
Va, envieu els vostres refranys a Víctor i, sisplau, mireu de no intentar fer-li passar alguna sentència de collita pròpia encara que us considereu capaços de millorar la saviesa popular, cosa que és molt possible.
Addenda
Quants als refranys moderns, crec que per assegurar el seu pas a la posteritat han de ser una mica reaccionaris, contraris al progrés, com molts dels antics; han de tractar un tema d’actualitat (i de futur) que divideixi sectors socials, ideològics o territorials, que creï enfrontaments, encara que sigui de forma desigual; han de procurar fer una mica de por, fins i tot tenir tendència a l’apocalipsi; han d’intentar generalitzar però singularitzar al mateix temps (res de plurals inicials)... Estic segur que els lectors sabreu trobar més requisits a partir de l’exemple que cedeixo a qui el vulgui fer servir: “Cementiri nuclear, bona vida i mala mort.” Evidentment, amb “bona vida i mala mort” o, encara millor, “mala vida i pitjor mort” es poden fer múltiples variacions.
Mentre la D. i la Joana, modèlicament previsores, se’n van a comprar roba i altres complements adients pel viatge que faran a l’Àfrica suprasahariana d’aquí a dos mesos, l’A. i jo fem temps cultural passeig de Gràcia avall a l’espera del seu retorn.
Fem una petita marrada cap al carrer d’Aragó i entrem a la seu de la Fundació Tapies, recentment actualitzada. L’edifici encara fa olor de pintor i de paleta i l’A., que té un bon nas per aquests assumptes –qüestió d’ofici-, m’indica detalls que confirmen la sensació de nou. Davant nostre, un grupet de sis o set persones, dirigides per una mestra, compra les entrades; concreta la portaveu: "estudiants, jubilats, menors d’edat, mestra" (cada entrada té un preu). L’A., esventat, com la majoria d’empordanesos, i esperonat per la diversitat de demandes del grup, decideix que encara que només siguem dos tenim també dret a la varietat de tracte i demana, deixant el seu DNI com si fos l’as d’oros sobre el taulell: “ ... entrades per amics de la Fundació, jubilats, estudiants, professors... “ La noia el mira una mica escèptica perquè no acaba d’assimilar que dues persones puguin reunir tantes condicions diferents –i s’equivoca en part-, però potser pensa que els de darrere nostre també formen part del grup i inicia la impressió dels tiquets, que atura, definitivament desconfiada, quan l’A. afegeix, per acabar la seva enumeració: “...i del Partit Comunista!” “Però quantes entrades volen!?” Finalment ens quedem amb només dues entrades amb el descompte proporcionat als jubilats (ell ho és i jo, que he deixat la meva credencial de professor a casa, tinc els cabells més aviat blancs).
Baixem, pugem (fins al mitjó que tan bé lliga amb les cares dels darreres de l’Eixample) i baixem. El nivell inferior ens faria pensar en la síndrome de Diògenes si no fos perquè l’espai és gran i les condicions socioeconòmique de Tàpies no es corresponen amb les característiques d’aquest tipus de disfuncions i els objectes acumulats valen una pasta.
Mentre sortim de l’ascensor veiem passar uns músics amb faristols i partitures –llarguíssimes- que s’instal·len al bell mig del primer subnivell. A les sis comença la seva actuació que, segons diu la publicitat que deuen haver rebut pocs barcelonins, durarà fins a les dotze de la nit. Comença la interpretació de l’ String Quartet No 2, de Morton Feldman. L’A. i jo escoltem una estona de música, fins que una mirada mútua a penes dissimulada ens recorda que hem de continuar el nostre camí. Ens planyem de la nostra escassíssima educació musical que ens ha impedit trucar a la D. i a la Joana per dir-los que no comptessin amb nosaltres fins passada la mitjanit, però no hi podem fer res, som qui som i pensem que ja no som a temps de modificar algunes de les nostres carències.
Més tard, a la vora de la plaça de Catalunya, m’entretinc una estona escoltant un tercet format per banjo, piano i saxo. M’adono que tant en aquest cas, com en la música d’abans, la sirena d’una ambulància posa un contrapunt momentani que em recorda la meva naturalesa humana. I com el nen del patinet de la segona cançó, em miro la vida una estona i canvio de perspectiva (violí, mandolina, banjo...), sempre amb l’intermitent posat.
De Delibes, recordo especialment dos llibres: el primer, La sombra del ciprés es alargada, que vaig agafar de la biblioteca del poble, on hi havia tots els premis Nadal, i que em devia acabar en una d’aquelles nits i matinades de lector adolescent voraç, vampir de les lletres, en què em dolia apagar el llum quan m’adonava que arribava l’alba; de més endavant, recordo Cinco horas con Mario, llegit a les classes de Crítica literària del professor Antoni Vilanova.
Deixeu-me posar un fragment de Delibes abans de continuar:
Con la temporada, estrenamos coto: Torre de Peñafiel, un rinconcito de 860 hectáreas entre los términos de Rábano, Laguna y Canalejas, lugar adusto, con laderones muy pinos, desnudos en su mayor parte y un piso de greda y guijo que hace arriesgada la andadura. Arriba está el páramo, muy abierto, sembrado de cereal y para tirar las perdices hay que echarlas abajo, a las cuestas,o, al menos empujarlas a las cinchas de espinos y tomillos que ciñen los tesos de la parte de Canalejas (en esta zona existe una falla profunda, cortada en precipicio y en cuyo fondo se alza un sorprendente bosque de olmos, arces y robles, lugar ideal para aguardar en el estío a la torcaz y a la palomilla).
Miguel Delibes: Aventuras, venturas y desventuras de un cazador a rabo.
No crec que aquest fragment impressioni gaire ningú, però en un d’aquests pobles va nàixer el meu pare (vuit germans, com Delibes) , home de diversos oficis, poeta ocasional i caçador de diumenge. I allà van nàixer els seus pares i els pares dels seus pares... En un d’aquests pobles em queda una cosina i el seu marit, i dos nebots que no hi ha manera d’aparellar segons les darreres notícies. A la capital, hi ha l’única tia que encara tinc; la penúltima, la més jove dels tots els germans, d’ulls blaus i cabells rossos, que em va acompanyar de petit, va morir fa dos anys. Al poble, tinc, si ningú no se l’ha quedat, un terreny petit de pins pinyoners que compartia amb la tia rossa d’ulls blaus.
No sé si aquesta meitat de sang castellana és manifesta en mi d’alguna manera; segurament molt poc, tot i haver heretat el físic del meu pare i qualitats i defectes que no sóc capaç de discernir, però tot i l’allunyament, torno de tant en tant a la terra del meu pare i dels seus germans i dels seus pares, no per retrobar-me –quina bestiesa!-, sinó perquè m’agrada i l’entenc; i l’entenc també gràcies a Delibes.
Suposo que algun dia parlaré de la meva Castella i de l’enteniment entre els pobles. Avui, però vull acabar amb la part final del discurs d’ingrés de Delibes a la Real Academia Española:
Muchos jóvenes del este y del oeste reclaman hoy un mundo más puro, seguramente, como dice Burnet, por ser ellos la primera generación con DDT en la sangre y estroncoio 90 en sus huesos. Porqué si la aventura del progreso, tal como hasta el día la hemos entendido, ha de traducirse inexorablemente en un aumento de la violencia y la incomunicación; de la autocracia y la desconfinza; de la injusticia y la prostitución de la Naturaleza; del sentimiento competitivo y del refinamiento de la tortura; de la explotación del hombre por el hombre y la exaltación del dinero, en ese caso, yo, gritaría ahora mismo, con el protagonista de una conocida canción americana: “¡Que paren la Tierra, quiero apearme!”.
Miguel Delibes: Discurs d’ingrés a la Real Academia Española (1973)
Llegeixo que Nicole Wong, vicepresidenta de Google, va dir al Congrés nord-americà que Espanya, juntament amb Xina, Índia, Iran, Etiòpia, etc. és un dels països que censura la seva empresa-sense ànim de lucre, impulsora de la llibertat digital (no vull dir la d'aquí) i de qualsevol altra, de la informació sense fronteres, símbol del progrés, etc .- pel fet d'haver ordenat el bloqueig l'any 2007 de dos blocs que demanaven el boicot del cava català (més informació aquí).
És d'agrair que la justícia encara sigui bàsicament una qüestió estatal i no s'esmenti que qui va ordenar el bloqueig va ser el Jutjat Mercantil número 2 de Barcelona, perquè si no constaria Catalunya com la inductora a la censura contra la llibertat d ' expressió i tindríem tot el galliner esvalotat, amb raó.
En aquests temps d'informacions instantànies en què poques vegades ens preguntem o intentem esbrinar tots els elements que originin les notícies i tenim tendència a opinar a partir dels fragments que ens arriben, les declaracions de la vicepresidenta de Google-monopoli de facto d'un sector important d'Internet-són un dels paradigmes de la perversió de la societat actual: democràcia = llibertat sense límits = puc dir el que em sembli i després ja es veurà; si m'equivoco ja es defensaran els acusats. La censura als blocs de Google proposada per un tribunal d'un país democràtic s'ha de considerar un atemptat a la llibertat d'expressió? Hi ha algú que pugui prohibir alguna cosa?
Vol dir la queixa de Google que són partidaris de la total llibertat d'expressió i que es fan responsables de totes les opinions que apareixen als seus blocs i que per tant els tribunals de qualsevol país els poden portar a judici si en els seus blocs és fa, per exemple, una apologia del terrorisme, del nazisme o de qualsevol altre isme mal vist al món occidental? Google em tancarà el bloc, al menys preventivament, si a algú, sense cap explicació, justificació o argument, se li acut fer un clic a la part superior on diu "Informa d'un abús". Ho provem? Però, quin abús puc fer només a través de la paraula? És un abús haver arribat a escriure un apunt tant poca-solta? Em portaran als tribunals si començo una campanya contra ells amb arguments aparentment, o no, versemblants? I si proposés des d'aquí que migréssim a un altre espai? Ja sé, em direu: "fes-ho tu, que portes molt de temps per aquí." Ei, els de Google, no vul represàlies, que tot això ho dic de broma.
És possible que el titular del'apunt d'avui respongui a la realitat? No m'estranyaria que algun mitjà de comunicació me'l copies sense el signe d'interrogació.
Chaque jour j'apprennais quelque chose sur la planète, sur le départ, sur le voyage ... Antoine de Saint-Exupéry: Le Petit Prince
El veig tornant del mercat: una petita joia enreixada amb la mateixa portada que recordo de fa tants anys. Realment espera un nou lector? Qui ha estat el seu darrer propietari? On el va comprar? Li van regalar? On i quan l'ha llegit? El va acabar? Què li va semblar? Quants lectors s'ha entretingut amb les pàgines d'aquest exemplar? Li ha costat sobreviure? Quanta gent el deu haver llegit des que es va publicar per primer cop? Observa el seu propietari, amagat en alguna penombra, quins ulls el miren i pensa quines mans l'agafaran? Se l'emportarà si no l'agafa ningú? Per què ha triat desfer-se d'aquest llibre i no d'un altre: perquè l'estima, l'odia, li és indiferent ...? Hi deu haver a l'interior publicitat d'una escola d'idiomes? I si m'equivoco i el petit príncep acaba d'arribar misteriosament-potser en bicicleta-de l'asteroide B 612?
Em tempta, però sé que, a part de corroborar l'anècdota d'un matí o de començar una col · lecció de petits prínceps en diverses llengües (180, diuen), no en trauria el mateix profit que un nou lector coneixedor de l 'alemany. És clar que el podria desar, matricular-me d'alemany a l'Escola d'Idiomes i, al cap d'uns anys, gaudir d'una vella lectura-si és que les velles lectures realment ho són-en una nova llengua.
I si es quedés eternament allà per ser testimoni i símbol del pas de les generacions de lectors de llibres que no envelleixen o de lectors que tot just comencen a ser-ho i encara troben noves totes les històries?
PS: Potser publicitat de l'obra de Ramon Oller El meu príncep?
No diré que em preocupa excessivament perquè assumeixo que els fets són els que són i que tots, jo el primer, podem adduir que són temps de presses encara que no sigui fàcil de concretar on anem amb tanta pressa, però...
Però el que em sembla curiós –utilitzo el mot com un eufemisme de connotacions genèriques- és dir que les nostres faltes d’ortografia i els nostres trontollaments estructurals o conceptuals queden compensats per la frescor i sinceritat (?) i la immediatesa inevitable que exigeixen els nostres apunts blocaires. Jo, ni que sigui per edat, reivindico els mustis, els lents, els reflexius no necessàriament encertats en les seves reflexions. I si algú, a causa dels temps, té una mica de mala consciència perquè s’adona que no pot comunicar amb l’elegant Times new roman el que li surt del cervell sense cometre transgressions lingüístiques no premeditades, sempre és a temps de deixar fixades les seves consideracions de “rabiosa” actualitat a traves de l’oralitat més immediata; jo me l’escoltaré amb molt de gust. Reivindico la llengua oral en directe o a distància amb tota la seva multiplicitat i llibertat i reivindico la llengua escrita tan transgredida com es vulgui, fins al punt de fer-la inintel·ligible (que no sol ser el cas), sempre que sigui el fruit d’una tria conscient i no el resultat d’un vessament mental espontani , i campi qui pugui, exposat en negre sobre blanc (o els colors que sigui, que amb això dels blocs les opcions de lletra i fons són gairebé infinites).
En fi, no em feu gaire cas i sigueu comprensius, que aquesta meva dèria de deixar cada dia quatre ratlles al bloc em porta a escriure d’una manera poc elegant i irreflexiva –pur vessament mental espontani-, ben bé a raig, com ho feia Maragall. És clar que si ho penso bé, cosa difícil perquè el temps se m’escola sense pietat i pretenc ser immediat, fresc, interactiu i amb ganxo, no sigui cosa que em quedi obsolet –i, a més, no sóc professional pagat-, potser Maragall tampoc no escrivia gaire a raig:
...Pareu ment, doncs, en la puresa de la vostra emoció artística. Llavors, poetes, se us tornarà expressiva per si mateixa en paraules rítmiques; i aquí ha d'acudir la vostra sinceritat. La sinceritat del poeta ha de consistir, ans que tot, en saber esperar l’aparició d'aquestes paraules, i desprès en dir-les tal com elles li han esclatat. L'acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en l'obra poètica, però en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d’ésser reprimir el desig prematur de parlar, la de l'enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. Perquè hi ha tres graus de sinceritat en el parlar: el primer és dir el que es pensa per voluntat de dir-ho, el segon és dir-ho per una necessitat d’expressió forta, però no prou encara per a determinar per si sola l'expressi mateixa: aquest és el principi del veritable estat expressiu que enganya a molts, fent-los precipitar a la cerca de paraules i produint l'avort poètic; el tercer grau, que és el de la veritable sinceritat poètica, consisteix en aquell diví balbuceig brollat a través del poeta amb aquell mateix ritme originari que ell sentí en la forma que l’encisà reveladora, que el penetrà i es féu d 'ell en la puresa de la seva emoció, i que rompé enfora de ses entranyes apareixent a l'últim en paraula viva ja feta home, feta poesia, feta Déu en la mida del poeta i del seu moment...
Jo també parlaré del mateix, perquè no hi ha dubte que la neu ha estat el motiu més suggeridor del dia per a la majoria.
Dic que parlaré, però seré breu –sí, sí, deu pensar algun- perquè tinc poc temps i en el que tenia aquesta tarda m’he entretingut a fer un vídeo que dóna testimoni, juntament amb milers de fotografies i vídeos de tot Catalunya de la blancor insòlita del país, que no té res a veure amb el fet que momentàniament el Madrid vagi per davant del Barça.
Un petit esbós cronològic, que imagino que no completaré:
11- 12. Comença a nevar? He sortir de l’institut a quarts d’11 i torno a la feina a la una. El vent fa remolins amb els flocs. Se m’espatlla definitivament el paraigües.
13 a 14. Estic en una aula petita. Els alumnes estan d’esquena a la neu, jo, de cara. Un alumnes gadità d’uns 16 anys em somriu i em diu que tot el que farà avui, al menys al carrer, ho farà per primer cop a la vida.
14 a 14,45. Dino -menjar consistent- al restaurant de la cantonada (el propietari és del Madrid). Faig alguna foto des de la taula. La gent sembla desficiosa. Cada vegada que s’obre la porta maleeixo el nouvingut o el recent menjat. La cuinera, de Soria, surt al carrer a comprovar si qualla la neu; augura que acabarem blancs, en té ganes –i tothom-.
14,45 a 15,30. Torno a casa lentament. Gravo vídeos curts, encara amb la neu voleiant però reticent a quedar-se. De tornada a la feina continuo fent gravacions. No noto gaire el fred, però em molesta el vent.
!5,30 a 17,30. Com que és el dia de la dona (no sent parla gaire als mitjans oficials i aficionats), passem pel·lícules que hi tinguin alguna relació. Em toca assistir a Bend it like Beckham. La nevada no para. La neu fa estona que va quallant. Surto una estona per anar a cancel·lar dues cites amb pares. Aprofito per fer algunes fotos. Van arribant mares –els pares... on són els pares?- que em donen instruccions o em fan preguntes. Arribo a temps de veure el final per tercera vegada. Alguns alumnes de batxillerat han vingut per jugar una estona amb la neu del pati.
17,30... Torno per tercera vegada, i definitivament per avui, a casa. M’entretinc fent els fragments de vídeo que pujaré. Continuo sense tenir fred, excepte a les mans. A casa canvio de càmera i fotografio les piràmides de la casa Macaya que han canviat part del verd pel blanc... La senyora del pis de l’edifici de la dreta que sovint a aquesta hora corre nua per casa –deu tenir la calefacció altíssima- avui s’ha posat una bata.
... Quants de blocs amics –i molt altres ho deuen haver fet- parlant de la neu: poètica de la neu, història de les nevades, músiques càlides de la neu, transcèndències i nostàlgies, flocs diversos i pocs flors de color violeta. Els miraré més a poc a poc demà.
...Contribueixo a la història gràfica del país amb les meves imatges de l’Eixample amenitzades amb la música que molts deuen haver pensat avui.
... I més coses fins ara que la neu es desfà i lentament tot torna a la normalitat i a la rutina del fred gris. Ens veurem demà. D’acord, no he estat breu.
Una altra vegada la malenconia del diumenge: serà sempre així? I la pluja monòtona i avorrida, com de dia de funeral, que m'acompanya i em distreu. I una lectura australiana per enfrontar-m'hi, acceptar-la i reconfortar-me abans de començar amb la rutina del setè dia que em portarà al primer dia.
-Em sento com una nena la nit de Nadal-va dir la Fanny creuant els dits de les mans-. Quan estàs impacient perquè arribi el matí, portar-te i obrir els regals. -Jo no m'emocionaria gaire-va fer el comandant-. Si la Gran Bretanya entra en guerra, és molt probable que s'acabi en cosa de mesos. A tot estirar, fins a Nadal. -Tot i això-va dir Lady Clementine-, demà mateix escriuré a Lord Gifford per comunicar-li com vull que sigui el meu funeral. I us recomano que feu tots el mateix. Abans que no sigui massa tard. La Hannah va obrir els ulls simulant estar profundament ofesa. -Què vol dir? Que no confia que nosaltres li preparem el millor funeral possible, Lady Clementine? -Va fer un somriure dolç i va agafar la mà de la dama. -Sense anar més lluny, per a mi seria un honor encarregar-me que tingués l'acomiadament que es mereix. -Per això mateix-va dir Lady Clementine amb un esbufec-. Si aquestes coses no els organitza una mateixa, no saps mai qui se'n farà càrrec. -Va mirar la Fanny de manera prou significativa i va agafar aire de manera que els seus grans narius van eixamplar-se .- A més a més, jo sóc molt especial amb aquests actes. El meu fa anys que el tinc pensat. -De debò? -Va dir Lady Violet, veritablement interessada. Oh i tant-va fer Lady Clementine-. És un dels esdeveniments públics més importants en la vida d'una persona, i el meu no estarà pas mancat d'espectacularitat. -Ja tinc ganes que arribi-va dir la Hannah eixuta. -Doncs fas bé-va replicar Lady Clementine-. Una no es pot permetre el luxe d'organitzar un acte mediocre avui dia. La gent no és tan indulgent com abans i ningú no vol que li facin una mala crítica. -No sabia que fes cas de les crítiques dels diaris, Lady Clementine-va continuar la Hannah, que aquest cop va guanyar-se una mirada d'advertència del seu pare. -Per norma general, no-va respondre Lady Clementine. Va assenyalar amb un dit enjoiat en primer lloc la Hannah, després l'Emmeline i finalment la Fanny-. A part del casament, la necrològica és l'únic moment en què el nom d'una dama ha d'aparèixer en el diari. -Va desviar els ulls cap amunt .- I que Déu l'ajudi si la premsa carrega les tintes amb el seu funeral, perquè no tindrà una segona oportunitat la temporada següent.
Kate Morton. La casa de Riverton (traducció de David Fernández Jiménez)
Per a Martí i la colla de Premià (els presents i els absents)
Parlàvem avui amb la colla, a propòsit d’uns versos d’en Martí de lletra pulcra i precisa i imatges suggeridores, de mides o mesures, rimes, ritmes i cadències, i també de les paraules i els conceptes, és clar. Dèiem de primeres impressions i enlluernaments, de totalitats i de parts. Per què ens quedem amb un poema i en deixem d’altres? Quin misteri, la poesia.
He dit a Martí, que de vegades em llegeix encara que troba, ple de raó, que sóc excessiu en mots, que li dedicaria el meu pròxim apunt. Compleixo la meva promesa, però com que em sé incapaç de condensar el que busco en la poesia, trio les paraules d’un altre, més vell i molt més savi.
197. Tant amava l'Amic el seu Amat, que de tot el que li deia el creia, i tant el desitjava entendre que tot el que sentia dir ho volia entendre per raons necessàries. I per això l'amor de l'Amic estava entre creença i intel·ligència.
Avui, mentre els equips d’Espanya i de Suïssa de la copa Davis de tennis, tots dos vestits de vermell passió i blanca innocència, comencen a jugar-se el passi a la següent ronda a la plaça de toros de La Ribera de Logroño, els diaris van plens d’opinions sobre la festa organitzada al Parlament de Catalunya sobre les corridas de toros.
Avui, mentre la televisió ens ofereix els partits de la copa Davis d’Espanya contra Suïssa –blanc innocència i vermell passió- des de la plaça de toros de La Ribera, a Logroño, els mitjans de comunicació van plens d’informacions i comentaris sobre la iniciativa veloç com la llum, sense necessitat d’escoltar experts, dels representants polítics de madrilenys i valencians de declarar la corrida patrimoni cultural i, entenc, de protegir-la. Reacció primària i lògica identitària a l’enrenou català a la qual se sumaran altres comunitats en un futur pròxim.
Avui, mentre vermells passió i blans innocents –qui és qui?- busquen sobreviure, no parlaré sobre els toros, no donaré la meva opinió una altra vegada –a qui li importa?-, no comentaré les intervencions dels experts o aficionats que han estat cridats al Parlament per divertir els nostres representants en un parèntesi a la seva avorrida i pretesament productiva activitat quotidiana. Avui només em queixaré de l’oportunisme, incompetència i –no m’atreveixo a dir prevaricació- desviació de funcions dels nostres polítics que, insensibles als problemes urgents que afecten realment als seus representats, converteixen l’hemicicle en una festa de banderilles i ablacions en lloc de legislar amb silenci i rapidesa.
Avui, apassionat i innocent, no em queixaré que els periodistes hagin articulat escrits festius amb motiu de la festa del Parlament. Com els puc retreure que diguin la seva i ironitzin sobre un tema presentat amb tantes dosis de flolklorisme i teatralitat? En canvi, els criticaré que no hagin recordat, ni tan sols de passada, que els parlamentaris han d’anar per feina i que, en la mesura del possible, han de ser eficaços i discrets i que no és propi de la seva funció magnificar un tema menor i intentar dissimular els temes importants del país.
Avui, momentàniament més apassionat que innocent, demanaré una vegada més als nostres representants –els representants reaccionaris d’altres territoris ja s’ho faran- que siguin professionals i no organitzin festes impròpies en la situació de crisi que la seva mateixa incompetència a ajudat a crear.
P S: Finalment, totalment innocent, torno als periodistes: calia que mestre Cuní –s’ha d’estar al dia- s’afegís a la polèmica, més identitària que altra cosa, i preguntés a mestre Puyal la seva opinió sobre el tema? És clar que el doctor Puyal (properament en aquesta plaça) és gat més vell que mestre Cuní i sap com torejar preguntes incòmodes.
Se m’acuden, així de cop, sense donar-li voltes, quatre motius per no tenir habilitats els comentaris al bloc: per supèrbia (orgull, suficiència...), per humilitat (pudor, timidesa...), per desconeixement que es poden habilitar i per mandra. Podria continuar especulant, però avui el tema té una importància molt relativa.
Entro per fer temps al Carrer de l’oci, a la part baixa de Calàbria.. És una botiga singular que comença amb un passadís ample, amb prestatges metàl·lics fins al sostre plens de llibres a mà dreta, i, a l’esquerra, a part de la caixa, discos i DVDs en diversos expositors; també hi ha una quantitat limitada de joguines. El local s’eixampla al fons en una gran sala dedicada als llibres, la majoria exposats sobre taules. Un espai amb característiques de magatzem que em recorda la meva època d’empaquetador de la Planeta, en què abunden aquells llibres dels quals es van fer edicions excessives o no van tenir l’èxit previst.
Com que no puc quedar-me gaire estona faig una passejada superficial conscient que deixo de veure alguns títols que potser m’interessarien. Al final em compro un llibret de velles fotografies (moltes de Fargnoli) de l’Estartit preturístic o gairebé (Viena-Columna), pensant que li pot fer gràcia a la Joana, i La passió segons Renée Vivien, de Maria Mercè Marçal. En total, quatre euros.
Per què em compro La passió segons Renée Vivien? Per què encara no me l’havia comprada? La llegiré? Quan?
Tenir la possibilitat de rebre comentaris, més ben dit, rebre’n, als apunts que vas deixant al bloc, està bé. A la fi, si fem públic part del que escrivim, és també per compartir i si compartim, sempre és interessant una resposta, encara que alguna vegada sigui per dissentir o per mostrar que allò que has escrit amb una determinada intenció ha estat interpretat d’una altra manera o, potser, que allò que consideraves accessori, marginal, que fins i tot podries haver suprimit, s’ha convertit en el tema principal per al lector-escriptor que t’ha visitat. La comunicació és un procés ben misteriós. De vegades, però, resulta preocupant que et sembli que algun comentari, tot i que suposadament fa referència al text escrit, no té cap relació amb les idees que has intentat exposar. Potser més que preocupant –a la fi escriure és una diversió- et fa pensar que has fracassat en el teu intent d’explicar-te, que ets massa críptic, tu que volies ser diàfan, fins i tot que ets un inepte. Després, per conformar-te, no et queda altre remei que decidir que el lector-escriptor de bloc sovint s’autoimposa uns deures excessius que consisteixen a anar resseguint els apunts de tots els blocs que ha anat acumulant al llarg del temps, una tasca impossible que el porta a les lectures en diagonal, a passar per alt aquell adverbi definitiu, a negligir aquell adjectiu imprescindible, a saltar-se aquella conjunció adversativa que en lloc de confirma oposa, a oblidar el to habitual dels textos; això sempre que no s’hagi anat saltironant de bloc en bloc per acabar tornant enrere a deixar un comentari pensant que es recorda el que s’havia llegit.
I, com em passa massa vegades, he oblidat la finalitat d’aquest apunt que no tenia intenció d’escriure. Per què l’he començat? Potser per què em sembla que no m’he explicat prou bé en l’apunt que vaig deixar ahir a Dimarts de sangi que ningú no encertarà qui és el personatge que únicament, crec, va aconseguir una lliga amb el Barça i és coautor de quatre novel·les policíaques? No ho crec.
En començar a estava disposat a parlar del carrer de l’oci, però, evidentment, ho deixaré per demà, si me’n recordo de llegir que avui en volia parlar.
M’havia semblat sentir, potser a la ràdio, que la Setmana del llibre en Català canviaria aquest any de data i de lloc. El canvi de lloc ja l’esperava, però he confirmat la data i, efectivament, serà a partir del 10 de setembre, aprofitant la Diada, etc. al parc de la Ciutadella, on se suposa que passarà molta gent, etc.. El lloc no m’importa gaire mentre pugui arribar-hi fàcilment i ràpidament –encara que la meu seu preferida continuarà sent la de les Drassanes-, però no acabo de veure clara la data, per molt que els organitzadors hagin fet números, que mai se sap si sortiran, i hagin acordat que després d’unes vacances relaxades i amb una certa eufòria nacionalista, l’augment de vendes serà notable, sobretot en un lloc de pas com el triat. Una altra qüestió que m’agradaria saber és quina serà la proporció entre llibres de fons i novetats editorials, perquè les novetats ja les miro a les llibreries.
Tot plegat, quina festa del llibre ens quedarà a l’hivern? Per què ens treuen la possibilitat de passejar-nos entre llibres –també de comprar-ne-, d’escoltar alguna presentació, de gaudir d’alguna exposició, en aquests mesos freds en què era un plaer trobar aquest petit oasis ciutadà de cultura? Que amb el fred la gent va per feina i no s’atura? Doncs que muntin unes parades de xocolata calenta per als més llépols i cigalons amb perfum de rom per als amants de les coses fortes; tot a preu de cost, és clar. O que s’inventin qualsevol altre estímul, que per això se suposa que llegeixen i fan servir la imaginació.
De tota manera, el que realment no m’agrada és que aquesta setmana coincideixi pràcticament amb la Fira del llibre antic i d’ocasió que sol començar a Barcelona a finals de setembre i que és la meva preferida, encara que d’uns anys ençà he notat una minva de l’esplendor d’altres temps. A veure si ens entenem, per molt consumista que sigui, el meu pressupost és limitat i em fa l’efecte que no faré en una mateix mes les despeses que abans feia en dos dates allunades. Bé, no és que ho imagini, n’estic segur. I deixo a part el fet que els plaers en dosis excessives acaben avorrint (menteixo, tots ho sabeu, però...) És clar que si els organitzadors pensen en el lector accidental...
M’ha semblat que no sóc l’únic a estar en desacord amb la nova data, però tot i així, no he introduït cap virus al web de la Setmana del Llibre que, segons Google, pot espatllar l’ordinador si ens atrevim a entrar-hi. Jo dic el que penso, però sempre hi ha el lector emprenyat i poc dialogant: és cosa del país.
Annex Assessoria subministrada per Google Navegació segura Pàgina de diagnòstic per a http://www.setmanallibre.cat/ Quin és l'estat actual de www.setmanallibre.cat? Aquest lloc està a la llista de llocs sospitosos. Si visites aquest lloc pots malmetre el teu equip. Durant els darrers 90 dies, part d'aquest lloc es va marcar 1 vegades per activitat sospitosa.
Què va passar quan Google va visitar aquest lloc? De les 2 pàgines que hem provat durant els darrers 90 dies, hem detectat 1 pàgines des d'on es baixa i s'instal·la programari maliciós sense el consentiment de l'usuari. L'última vegada que Google va visitar aquest lloc web va ser el 2010-02-15 i l'última vegada que s'hi va detectar contingut sospitós va ser el 2010-02-15. Malicious software includes 1 scripting exploit(s), 1 exploit(s). Hi ha programari maliciós allotjat a 1 dominis, inclosos els dominis: panoli.net/. Sembla que 1 dominis actuen com a intermediaris a l'hora de distribuir programari maliciós als visitants d'aquest lloc, inclosos els dominis: cambrallibre.cat/. This site was hosted on 1 network(s) including AS20718 (AS_ARSYS).
Aquest lloc web ha actuat com a intermediari, fet que ha provocat un augment en la distribució de programari maliciós? Durant els darrers 90 dies, sembla que www.setmanallibre.cat no ha actuat com a intermediari en la infecció de cap lloc web.
Aquest lloc web allotja programari maliciós? No, durant els darrers 90 dies aquest lloc no ha allotjat programari maliciós. Com ha passat? En alguns casos, és possible que un tercer afegeixi codi maliciós per legitimar llocs web, la qual cosa pot provocar que es mostri un missatge d'advertència.
Passos següents: · Torna a la pàgina anterior. · Si ets propietari d'aquest lloc web, pots demanar una revisió del teu lloc web amb les Eines per a administradors web de Google. Trobaràs més informació sobre el procés de revisió al Centre d'ajuda per a administradors de web de Google.
Pots optar per accedir al lloc pel teu propi compte i risc. No obstant això, has de tenir en compte que, en general, el programari maliciós s'instal·la sense que ho sàpigues o l' autoritzis quan visites aquests llocs, i pot incloure programes que poden esborrar informació del teu equip, robar informació personal com contrasenyes i números de targeta de crèdit, o alterar els resultats de les cerques que fas. Per obtenir més informació sobre aquest tipus de llocs, visita la pàgina StopBadware.org (en anglès).
Si fos més previsor, hagués intentat muntar un recordatori blocaire dedicat a Chopin. Estic segur que la col·laboració hagués estat multitudinària -potser sóc un romàntic- i el seguiment i comentaris als mitjans –no cal especificar quins- espectacular, però sovint se m’obliden els esdeveniments. Ara ja és massa tard per pretendre que la gent dediqui un reconeixement a Fryderyk Franciszek Chopin, que va nàixer tal dia com avui de fa exactament 200 anys.
Algú podria pensar, i per què li hem de dedicar un homenatge a Chopin, si ni tan sols era català? Se m’acut que un altre podria respondre que no cal que l’homenatjat sigui del país per retre-li la nostra admiració. A aquells de ment més tancada, però, jo els recordaria que Chopin va ser català si entenen com a tal el que viu i treballa a Catalunya, o en sentit més ample –jo sóc pancatalanista- en algun territori de parla catalana.
Recordeu aquella carta que va escriure al seu amic Juli Fontana l’any 1838?: “Segurament aniré a viure a una encantadora cartoixa enclavada en el país més bell del món, el mar, muntanyes, palmeres, un cementiri, una església del temps dels creuats, una mesquita en ruïnes, oliveres mil·lenàries ...! Ara, estimat amic, gaudeixo mica més de la vida, estic molt a prop del més bell del món, sóc un home millor...” I més endavant, en una altra carta: “Has de imaginar així: entre el mar i les muntanyes en una gran cartoixa abandonada, allotjat en una cel que té les portes més grans que les majors cotxeres de París. Imagina’m sense guants blancs, amb els cabells sense arrissar, pàl·lid com de costum. Les obres de Bach, els meus manuscrits, les meves notes i alguns altres papers, he aquí tot el que tinc. Impera una calma absoluta, es pot cridar molt fort sense que ningú pugui sentir-te. En una paraula, us escric des d'un lloc molt estrany ... La divina Natura, certament, és molt bella, però per gaudir-ne caldria no tenir tracte amb els homes, ni res a veure amb el correu, ni amb els camins...”
De tota manera, potser no cal que intenti justificar aquest recordatori amb cap altre argument que no sigui que a mi m’agrada Chopin. I no se’n parli més.
Potser hagués hagut de posar un nocturn, tenint en compte les meves preferències horàries i sovint anímiques, però m’agrada aquesta interpretació de Rubinstein, encara que el so sigui poc brillant:
Ara bé, quan necessito una mica d’ànims, aquesta és una de els meves músiques preferides, això sí, sense aquestes imatges circumstancials que qui sap si algun dia seran història oblidada, em temo que encara s'han de fer uns quants referèndums:
Sagitari és signe qui ha la complexió del foc, e és comú, diürnal, masculí, e la sua planeta és Júpiter, e ha dels cors de l’home les cuixes, e ha la regió d’Índia, e és enginyós e artec.
Ramon Llull. Tractat d’astronomia.