31.3.16

els convertidors


Escriu Josep Maria Ruiz Simon sobre la idealització de Ramon Llull convertit per alguns en model de diàleg interreligiós. L'article (el podeu llegir aquí) em sembla molt interessant i només veig un inconvenient en la proposta final: llegir Llull amb sentit històric. Quanta gent té els coneixements històrics necessaris, prou precisos -potser no cal excessiva precisió, és veritat-, per fer aquest exercici de lectura? Sigui com sigui, com a mínim cal no oblidar que Llull no és una autor d'ahir sinó, com a mínim, d'abans d'ahir. Esclar que els lectors de Llull, són i seran, no ens enganyem, escassos, amb Any o sense, amb proximitat o amb distanciament.

Quant als objectius de Llull després de la seua conversió, queden molt clars, sovint reiterats i fàcils de resumir: convertir infidels, és a dir, tots els qui no són cristians.

Un exemple il·lustratiu i inequívoc -on, a més, s'especifica el paper de l'església i de la noblesa en l'assumpte- es pot llegir al principi del capítol segon del Llibre de l'orde de cavalleria:

Ofici de cavaller és mantenir e defendre la sancta fe catòlica, per la qual Déu lo pare tramès son Fill pendre carn en la verge gloriosa nostra dona Sancta Maria, e per la fe a honrar e a muntiplicar soferí en est món molts treballs e moltes hontes e greu mort. On enaixí con nostro senyor Déus ha elets clergues per mantenir la sancta fe ab escriptures e ab provacions necessàries, preïcant aquella als infeels ab tan gran caritat que la mort sia a ells desirable, enaixí lo Déu de glòria ha elets cavallers qui per força d'armes vencen e apoderen los infeels qui cada dia punyen en lo destruïment de la Sancta Esgleia. On, per açó Déus té honrats en est món e en l'altre aitals cavallers qui són mantenidors e defenedors de l'ofici de Déu e de la fe per la qual nos havem a salvar.

18.3.16

any Casas


La Joana -oient entusiasta de les ones hertzianes- m'ha assegurat aquest matí que a la seua emissora preferida acabaven de dir que la cua arribava fins al carrer Aragó, que estaven col·lapsats, que, sisplau, no hi anés més gent.

És veritat que ahir vaig fer publicitat a través d'Instagram de l'exposició de l'únic fresc que es coneix de Ramon Casas. També és cert que vaig parlar de l'amabilitat dels empleats de la joieria Rabat a l'hora de mostrar -i explicar- la pintura i de l'extraordinària restauració de la casa Codina. No puc negar que es nota que vaig quedar encantat amb la visita i que en cap moment ens van insinuar de comprar cap joia de l'establiment, que qui sap si serà meua en un altre moment. No nego res, però no podia esperar que la fotografia i les paraules que vaig afegir es convertissin en un fenomen viral. No sé si disculpar-me o reafirmar-me en el convenciment que cal fer una mirada al passeig de Gràcia número 94. La tria -la meua- és difícil.


P. S. M'agraden les sales que exposen una sola pintura.

15.3.16

talibans


Llegeixo el discurs d'entrada a l'Academia de Félix d'Azúa, nascut a Cornellà l'any 44 del segle passat. Comença així (es pot llegir sencer aquí):

Cuando ustedes tuvieron la bondad de concederme la letra H de esta Academia, no podía yo imaginar que mivida cotidiana iba a cambiar de un modo tan repentino. A la mañana siguiente recibí salutaciones en la panadería, en el quiosco, en el puesto de frutas y verduras, en el estanco, me felicitaban por la calle los conserjes del barrio, la incansable empleada de Correos e incluso un taxista de los que habitualmente ocupan la parada del hotel me dio un par de cómplices bocinazos. Debía rendirme a la evidencia: pertenecer a la RAE es un asunto de interés popular.

A diferència de tanta gent, a penes conec la persona, el personatge, o la seua obra. El seu discurs no em diu gran cosa. Són assumptes interns, qüestions protocol·làries, complicitats d'uns quants, d'escàs interès popular. Quant a mi, curiositat de lletres, sobretot perquè s'esmenta Riquer.

Si jo conec poc Félix de Azúa, ell no em coneix gens, i precisament per això, per la part que em pugui tocar, em disgusta i m'ofèn -no espero disculpes- que m'esmenti, segons consta en una entrevista concedida a l'agència EFE, sense coneixement de causa:

Fue el nacimiento de su hija, "una criatura deliciosa" que ahora tiene cuatro años, lo que lo llevó a cambiar de ciudad porque "la educación en Cataluña está en manos de talibanes y consiste en enseñar el odio a España".

Estic disposat a deixar-me tallar la llengua i la mà dreta -la del guix a la pissarra- si algun dels meus alumnes afirma que d'una o de l'altra en algun moment dels meus trenta anys llargs fent classes de llengua i literatura, des de Sant Boi al cor de l'Eixample, va sortir alguna manifestació que fomentés l'odi a Espanya

Per què aquest odi? 

14.3.16

modes?


Passeig de Gràcia amunt. Asseguts a terra hi ha quatre homes d'edats diferents. Tenen davant cartells explicatius. Tres són diabètics. És un percentatge alt. Per donar fe de la malaltia, exhibeixen en un platet dues xeringues, una amb predomini de blau i l'altra de vermell. Tots tenen fills.

La pederàstia també va per modes. Ara els ha tocat als maristes. Des que es va conèixer la primera denúncia ni un cas -un, dos?- entre salesians, josepets, diocesans, teresianes, consolació, dominiques (les dones menys?)... o laics en general. Tremolors cada nit que demanen oblit o comprensió... La gran paor traurà a la llum los secrets que al confés descoberts no seran?

13.3.16

aquest diumenge, Suzuki i Falla


M'agrada passejar entre els pianos al carrer del Maria Canals. Sensació contradictòria: plaer de veure i escoltar les notes dels espontanis i renecs en comprovar que el trànsit no s'atura i sovint domina els sons que les tecles i les cordes deixen anar.

Una vegada més escolto Yoko Suzuki als Jardinets, en un espai infrail·luminat i no menys sorollós que la majoria dels altres. Més enllà del possible virtuosisme musical, que sóc incapaç d'apreciar, m'agrada l'elegància de moviments i la sensualitat de Suzuki, i la seua proximitat al públic atrevit amb ganes de fer-li petons. Suzuki enamora.



12.3.16

conversa fisiològica


Mai no he sigut partidari de les manifestacions escatològiques públiques; de fet, ni tan sols passejo amb gos, com gran part dels meus conciutadans, que deuen trobar en aquesta activitat una manera subtil i elegant -segons com es miri- de participar del tema. Avui, però, una necessitat filològica imperiosa de la qual ja no recordo l'origen m'ha fet consultar al diccionari les paraules caguerada, cagarada i cagada. El DIEC es mostra circumspecte, lacònic, desganat, en les definicions d'aquests mots, com si li fes por d'encomanar a la filologia una sentor fisiològica aliena. Tant és així, que a la paraula cagada no apareix cap accepció en sentit figurat. Gran cagada!, he pensat, que no val fer anar a l'acció per trobar el resultat.

Tot plegat, he recordat una cançoneta repetitiva que em cantava el meu oncle J., somrient quan l'ocasió ho demanava:

Caguerà de bou, caguerà de bou,
quan plou s'espixorra...

M'ha agradat recuperar aquest ritme i aquest verb gairebé oblidat escoltat a casa l'oncle a la vora de l'Ebre en temps remots.

10.3.16

cal anar a Tòquio? Divagació gastro-cinematogràfica


El qui he vist An, és a dir, Unapastisseria a Tòquio -encara la fan al Texas-, recordareu que un dels motius de la història, són els dorayakis i sobretot l'anko. Els dorayaki són com unes creps esponjoses farcides d'algun aliment, sobretot d'anko, una espècie de confitura de mongeta vermella. No tinc cap intenció de parlar de la pel·lícula sinó de compartir un desig que anava creixent a mesura que avançava l'argument: tastar algun dorayaki. Que consti que jo sóc més aviat poc amant de les noves provatures gastronòmiques, més aviat sóc fastigosament tradicional, però em feia gràcia tastar la pasta de la ficció.

Uns quants dies després de veure la pel·lícula, caminant per Gràcia, vaig tenir la sorpresa de trobar una botiga on venien essencialment dos productes: kakigori (gelat propi del Japó) i dorayakis amb diversos farciments. Fantàstic! El meu desig fet realitat. Cap dubte, el volia d'anko. Com que durant una estona vaig ser l'únic client, anava xerrant amb la noia mentre es torraven les quatre pastes circulars. No sabia si els seus dorayakis són tan bons com els de la pel·li -encara no ha tingut temps de veure-la-, però em va assegurar que m'agradarien i que tingués en compte que l'anko no és tan dolç com les confitures a què estem avesats. Així com des de l'estiu que fan gelats, només fa tres mesos que preparen les pastes, amb farina de blat, tot i que continuen fent altres provatures: farina d'arròs, cigrons... En fi, una conversa agradable fins que, ja preparades les meues dues unitats i posades en una bossa de paper, vaig marxar cap a casa.

Sopar, doncs, amb postres japoneses que em van semblar perfectament adaptables en els meus futurs àpats, amb moderació, esclar, i amb una bona combinatòria; no sé si aquell dia vaig abusar de llegums: llenties per dinar i mongetes per sopar.

Gairebé m'ho deixava: Plaça de la Vila de Gràcia, núm. 3. Aquest és el seu Facebook.
 


P. S.: Sóc conscient que els qui miren dibuixos de gats coneixen perfectament els dorayakis.


6.3.16

aquest diumenge, Granados


Petit privilegi el d'escoltar cinc professors de piano de l'ESMUC a la sala petita de l'Auditori. Homenatge a Granados en el centenari de la seua mort (24 de març de 2016) que inicia Jordi Camell i clou Albert Guinovart; entre els dos, Jordi Masó, Jean François Dichamp i Adolf Pla. Per un moment penso la quantitat d'actes en honor a Granados i els poc que conec recordant Ramon Llull. La música i la literatura són ben diferents, esclar. Quin seria l'equivalent d'aquest concert? Una lectura -virtuosa- de Llull per part de catedràtics de no sé quina institució?

Bé, ara fa temps que els diumenges no pujava música. Se m'ha acudit compartir la darrera peça del concert, El pelele, que no sé si va cloure l'audició amb una intencionalitat política. Tot podria ser, res no és innocent. Sento no haver trobat la interpretació de Guinovart.





P.S. Com es podria traduir pelele? Estaquirot? Babarota? No cal.


4.3.16

costums seculars


Em va sorprendre que sorprengués el petó a la boca entre Pablo Iglesias i Xavier Domènech, encara més sabent que entre els dos hi havia hagut discrepàncies en els darrers dies; lleugeres, sí, però que enterbolien l'harmonia total d'aquests dos homes.

M'incomoda parlar del fet perquè penso que els lectors que passen per aquí tenen tan clar com jo, que el practico sempre que les circumstàncies ho demanen, que la manera més bonica de demostrar amistat, concòrdia, pau entre els homes, és un petó a la boca; al menys així he estat educat. De la mateixa manera que aquest costum m'agrada i em resulta natural, encara em costa acostumar-me a fer petons a la galta de les dones que a penes conec; tot i així procuro adaptar-me a les noves modes, quin remei.

Per si per casualitat passa pel blog un bàrbar aliè a la tradició del bes a la boca, recordaré que el fet ve de lluny i té gran seguiment, tot i que avui -sempre la mandra- només en deixi constància a través d'un fragment prou conegut:

- ...E lo primer home que veuràs ab llonga barba, que et demanarà per amor de Déu caritat, besa'l en la boca en senyal de pau, e prega'l graciosament que deixe l'hàbit que porta, e fes-lo capità de tota la gent.

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc (cap. VI)

3.3.16

el bluf del canvi


Em sembla molt bé que els polítics facin els discursos, sobretot els importants, a partir d'una lectura fluïda del que tenen escrit en un paper. El cas de Mariano, però, és excepcional, sempre necessita papers, i si no els té divaga o es repeteix a base d'una simplicitat aclaparadora. Més enllà d'aquestes constatacions, Mariano, a l'hora d'argumentar, també necessita recórrer a les autoritats, sigui l'autoritat dubtosa de les estadístiques, sigui la de la llei o, avui, la del diccionari, quan ha tractat Sánchez de bluf. Mariano és incorregible: realment necessitava l'ús del diccionari per donar autoritat a una paraula que tothom coneix, sobretot els polítics, tan acostumats a les catxes?

És veritat, de tota manera, que el coneixement semàntic dels polítics és escàs o, en tot cas, ens volen colar significats marginals o tergiversats. Canvi, repeteix Sánchez i el socialisme en general, i tants d'altres. Quina gràcia, quina màgia té aquesta paraula tan corrent i utilitzada a l'hora d'atreure voluntats i votants? No la veig enlloc. Poso dos exemples de cada dia: Necessito una moneda d'euro per desbloquejar el carro de la compra del supermercat i tinc un bitllet de cinc euros; vaig a la caixera i li pregunto si em pot donar cinc monedes a canvi del seu bitllet; ni ella ni jo guanyem, però quedem els dos satisfets (jo més). Un altre exemple, la compra em costa 16 euros, dono un bitllet de 20 i una moneda d'1 euro i em tornen 5 euros, en moneda -prefereixo que no- o en un bitllet. Tothom, però tothom, canvia des dels principis dels temps. Repeteixo, no veig quina atracció o quina novetat suposa Sánchez, i tants altres, que té el mot canvi. L'única incògnita no desvetllada és si es refereix al primer exemple, tot queda igual- o al segon. En aquest darrer cas, amb els polítics, el ciutadà rarament sap el que compra, sovint és un premi sorpresa de menys valor que el que s'ha gastat.

1.3.16

com vulgueu


Diu el doctor Bricall -la seua rectoria no la vaig conèixer de primera mà- en una tertúlia que el tuteig (o tutejament) li sembla poc respectuós i, a més, explica, una mica com a facècia, o no, que és un costum falangista. A la seua universitat d'estudiant l'únic professor que els tractava de tu era un confés del moviment. A casa, vaig tractar tota la família de tu, excepte les dues àvies, una de les quals vaig conèixer poc perquè vivia força lluny;  l'altra, la propera, era un amor. Fora de casa, el tu i el vostè s'alternaven en perfecta naturalitat i harmonia sense cap problema de protocol: en cas de dubte, vostè (el vós no el fèiem servir més que com a element verbal elidit). Després... No m'allargo en la cronologia de la meua pronominalització, però confirmo que, reminiscència de la meua infantesa i joventut, i posat en altres pells, ara em sobta quan segons qui em diu tu. Jo? Mi? De la mateixa manera que em sobtava llegir traduccions de novel·les nòrdiques on em semblava trobar un ús inadequat del tuteig. Res més que costums, esclar.

En la mateixa tertúlia, més tard, un espectador ha enviat un missatge amb destinació al doctor Bricall en què deia que el tuteig pot ser absolutament respectuós. Segur que tenia raó, però és probable que oblidés que la percepció comunicativa, el seu resultat,  no depèn només de qui envia el missatge, sinó també de qui el rep. No és estrany que, de moment, aquí i encara -i arreu-, emissor i receptor no sempre estiguin d'acord.