23.12.11

renàixer...? Bon Nadal

Ahir, després de 33 anys i uns mesos de parlar de llengua i literatura en públic -no compto tots els anys de feina, cotitzats o no- , vaig fer la darrera classe de llengua en un institut. Abans d'ahir vaig fer la darrera de literatura comentant "Veles i vents": Veles e vents han mos desigs complir... Quins desigs tinc? Quins vents, quines veles? Avui, no he pogut enregistrar la darrera cançó de la festa de fi de trimestre perquè he enllaçat el braços amb altres braços mentre em cantaven la darrera melodia de comiat. Els darrers dies ha estat un continu de sensacions estranyes, de mostres d'amistat dels alumnes i dels companys que no he sabut com correspondre: tantes sorpreses, tants detalls individuals i col·lectius que m'aclaparaven... Avui, mentre tornava a casa, sol, tenia una sensació de buidor que ara no sé, o no vull, explicar. Durant tots aquests anys, i encara més aquests darrers dies, he rebut més que he donat: és la història de la meva vida. Ho agraeixo i em sap greu la meva incompetència.

Potser parlaré de tot això més endavant, amb més tranquil·litat, amb més perspectiva, amb més distanciament, millor. Ara, deixeu-me compartir el meu Nadal amb el vostre amb una cançó -un fragment-, tot i que la S. -la disfresso una mica-, ja antiga alumna, que a penes havia assajat, estava disgustada amb el resultat. Ai, que ja no cantarà més per a mi...



Es veurem la setmana que ve; mentrestant, us desitjo que aquests dies, i els altres que vindran, sigueu feliços.

22.12.11

tanco

Dino amb les companyes i els companys filòlegs de llengües peninsulars i clàssiques. He passat moltes vegades per davant del menú al carrer de santa Anna, però mai no havia entrat al restaurant La Lluna (què especifica cuina d'autor?), al fons de l'atzucac de sant Bonaventura. Una sala gran, acollidora i decadent, massa sorollosa avui. La relació qualitat-preu em sembla excel·lent i suposo que en aquestes dates cal encarregar taula per menjar-hi. A les postres, els companys, antics i més moderns, es mostren excessivament amables amb mi i no se m'acut com correspondre'ls. Més tard els dedico haikús personalitzats. Acabo amb una tanka que malgrat tot és optimista. Tot de versos emotivament maldestres. Aquests dies es parla massa de mi: ho agraeixo i m'aclapara.

Camins amb arbres
ara que el sol declina,
ombres amigues
on seure una estona
mentre passa la vida

21.12.11

transformacions incompletes

1r esborrany

Feia temps que tenia ganes de fer algun canvi en el bloc. Havia pensat de buscar una plantilla que oferís més amplada al text central, no a causa de considerar el text massa encaixonat, sinó perquè les imatges i els vídeos tindrien un espai més adequat a les seves característiques inicials; de moment no ho faig, però continuo amb la idea. També se m'havia ocorregut vagament
algun canvi de colors, el de fons, per exemple; però ja m'està bé l'actual. Fa un temps ja vaig canviar el nom de la capçalera, el nom del bloc, encara que sé que hi ha gent que continua considerant que el nom és saragatona i ja ho trobo bé. De fet, tot plegat té una importància relativa, perquè l'essència continuaria sent la mateixa, amb l'evolució o la involució que té qualsevol essència amb el temps.

Finalment, m'he decidit per un canvi que feia setmanes que anava madurant i que si no hagués estat avui, segur que hagués realitzat demà o, a tot estirar, abans del 2012. És una modificació insignificant, que la majoria poden considerar intranscendent, que pot passar fàcilment desapercebuda, o pot semblar desconcertant, però que a mi, des de la meva subjectivitat, em sembla una novetat insòlita en el món dels blocs -i de fora dels blocs- i no sé si em marcarà una nova etapa. Suposo que no, però en algun moment l'havia de fer.


2n esborrany

Per què, de tant en tant, amb més insistència uns i amb més parsimònia els altres, tenim necessitat de canvis, de sortir de les rutines? Trencar rutines d'horaris o de pensament o de qualsevol altra cosa... És el que s'anomena vida?


3r esborrany

Pedra? Qui com Déu? No, no crec que sigui una disjuntiva semàntica. No sé si és més o és menys. Tornar als orígens?


4t esborrany

...?

20.12.11

reciclatge

Demà o despús-demà, màxim el dijous, publicarem una revista de l'institut després d'anys de no tenir-ne cap. En aquest cas serà digital, per bé que alguns demanen còpies en paper, cosa impossible a causa del disseny i la interactivitat. Jo he estat un dels tres directors, tot i que confesso que la meua feina s'ha limitat a donar algunes idees i a estimular els alumnes amb resultats diversos. Una de les meues companyes de direcció m'ha demanat que hi col·labori directament amb algun article i em va suggerir que podria ser el comentari d'alguna novel·la, policíaca, per exemple. Em va semblar bé, però al final, inspirat -és a dir, copiant- pel darrer post de la Júlia, per Forster i per mi mateix en altres temps (vídeo inclòs), se m'ha acudit un tema de fons que espero que sigui prou clar. El que no trobo és el títol adient, de manera que s'accepten suggeriments.


Títol?


M'imagino la nit dels temps, quan tot just els primers homínids s'havien convertit en humans: havien sigut capaços de descobrir el foc. En una cova, al voltant d'una foguera, s'havia reunit un grup, i de sobte, un d'ells, en un llenguatge primitiu, a penes un balbuceig, es va descobrir el do de la paraula i ajudat de gestos va començar a explicar els perills de la caça del dia, la persecució d'aquell animal que els permetria arribar a l'endemà; de tant en tant, quan veia algun badall dels altres, afegia algun detall inventat per tornar mantenir l'interès; i quan s'aturava un moment, buscant una paraula encara inexistent o intentant recordar amb precisió la seqüència dels esdeveniments, els altres s'impacientaven i li demanaven què havia passat després... I així fins que va acabar la història i se'n van anar a dormir més confortats que el dia abans. Havia nascut la literatura.


Amb els anys, amb els segles, les històries orals van conviure amb les escrites amb múltiples suports: sobre pedra, sobre escorces d'arbres, sobre pergamins, sobre un mitjà sofisticat que van anomenar paper. Alguns, pocs, podien consultar sempre que volien les velles narracions que uns quants s'encarregaven de copiar. Va arribar un moment en què es va inventar la impremta i, amb els pas dels anys, mentre encara continuava la transmissió oral de les històries, hi havia molta gent que ja no calia que les memoritzés perquè quan volien podien consultar el llibre en què havien quedat impreses.


I així molt de temps, fins ara, en què a més dels llibres en paper, existeixen els e-books, és a dir, els llibres electrònics, que es poden llegir sobretot a través dels e-readers, és a dir, els lectors de llibres electrònics, que poden contenir milers i milers de pàgines. De moment coexisteixen els dos formats, el tradicional i el nou, encara amb un clar predomini del primer. Alguns, com ha passat sempre que s'inventava una cosa nova, critiquen el nou format amb múltiples arguments, sobretot de tipus sentimental, i parlen del plaer de passar pàgines de paper, de l'olor dels llibres, de les textures... M'imagino els arguments que devien fer servir els antics lectors sobre pedra en arribar els nous suports textuals...


La veritat és que a mi, que sóc un amant dels llibres en paper, tota la polèmica sobre el tema m'interessa molt relativament i no escriuré, de moment, sobre avantatges i inconvenients dels e-books i dels lectors. Jo, per sobre de tot, sóc un aficionat a la lectura i l'únic que desitjo és poder continuar llegint i rellegint les velles històries i trobar-ne de noves que m'agradin. I si puc compartir amb algú les meves lectures, molt millor. L'únic que demano és que continuï i, a ser possible, augmenti la raça dels bons explicadors de realitats i ficcions i que siguem més els que gaudim de les seves històries: egoisme pur.




pere palau

18.12.11

de tots els colors

No hi puc fer res, m'agrada el Nadal, m'agrada sobretot el Nadal del carrer, el d'abans de Nadal, el de passejar i anar descobrint, el dels llums discutibles i el dels carrers humils, el de llegir que fan això o allò i anar a veure com va, el de passar per la fira a comprar una mica de grèvol (dos euros i mig o tres, com si les diferències fossin remarcables), el dels pessebres estàtics i vivents, el dels concerts, el dels pastorets, el de Carner, el de Sagarra, el de Salvat, el de Foix..., el dels regals que vindran, el de les corals, el dels músics del metro, el de les il·lusions i el de les tristors, el de les repeticions i el de les novetats, el del passat en el record, i el del futur incert?, el de la natura morta que es prepara per renàixer, el del creients -amb religió o sense- i el dels escèptics, el dels defensors -quina gràcia!- i el dels detractors -quina gràcia, també!

Ahir, mentre pujàvem per l'avinguda de Maria Cristina em va semblar percebre aquest esperit nadalenc que jo identifico sobretot com una minva de les preocupacions que la vida comporta, un retorn a la inconsciència, un parèntesi en el temps: una corrua de gent de totes les edats i de totes les races que es deixava embadalir per la màgia de la llum i de l'aigua de la font i es feia fotos impossibles i es deixava mullar -brr!- quan el vent bufava advers. Encara més amunt, el MNAC de portes obertes i al peu la ciutat efervescent dels dissabtes, ara de rebaixes avançades i substancials perquè han de quadrar els números i tot s'ha tornat molt difícil.



Com que sóc disciplinat, sempre que vaig al MNAC començo pel romànic, i com que no solc tenir, o preveure, més de dues hores, rarament aconsegueixo arribar al gòtic. Potser hi haurà un dia que em sobrarà el temps o trencaré la rutina, però mentrestant el romànic em dóna tanta vida que no necessito passar del segle XIII. Colors, formes i intencions em tenen el cor robat. Ahir, a més de reveure-ho tot, em vaig fixar especialment en els peus calçats i descalços de majestats, verges, sants, dimonis i altres antropomòrfics intentant endevinar sense èxit el segle. I una petita discussió amb una visitant sobre el significat de colrat aplicat a les pintures: vam quedar que recorreríem al diccionari. Abans de marxar, una mica de jazz entre un públic i xerraire i divers que escoltava la música com si fos una entrada al solstici d'hivern. I ja amb la font erma, la corrua de retorn a la ciutat, i encara els que pujaven.



En sortir del metro, vam anar a buscar l'ascensor perquè la Joana té un esquinç que li fan molestes les escales. Allí, dues alumnes que també s'esperaven perquè una s'havia comprat unes botes que la feien encara més alta, però que li anaven estretes; i l'altra que em pregunta si les passaré a veure algun dia. No ho sé, però potser les recordaré.

17.12.11

regressió en blau

Avui he tingut tres vegades la mateixa sensació. La primera, veient les ombres sobre el fons blau de les llums -crepuscle del matí o de la tarda- des del carrer Ferran; la segona, veient els nens a la pista de gel de la plaça de Catalunya; la tercera, ja a casa, veient El curiós cas de Benjamin Button. Més tard, he pensat en “El regressiu”, de Manuel de Pedrolo.



16.12.11

pirates i corsaris (2)

¡Alcanzaba su sueño de escritor!
La verdad es que sí, porque me contrataron como columnista en prensa y un editor me publicó como libro Más respeto... Le exigí dejar el texto gratis en internet, eso sí.

¿No perjudica eso las ventas del libro?
No: quien se ha encariñado con algo en internet querrá poseerlo en forma de libro, querrá el objeto para poder hojearlo, releerlo, llevárselo al váter, al tren, regalarlo...

¿Los soportes no se restan, pues?
Al contrario. El problema es otro: ¡los intermediarios! Descubrí que mi editor me engañaba, supe que los editores estafan a los autores: te prometen el 10% de las ventas, pero imprimen y venden más ejemplares de los que te confiesan y no te pagan tu parte.

Contrátese a un agente literario.
¿Pagar a una persona para evitar que me robe otra persona? ¿Más intermediarios? ¡Basta de esta broma! Envié a cagar a todos mis editores... y a la prensa en que colaboraba.

Entrevista a Hernán Casciari

A primer cop d'ull em va semblar interessant la proposta d'Hernán Casciari: es publica la novel·la en paper i després es puja a internet. Si l'autor ho vol... Però realment, després d'haver llegit la novel·la algú la comprarà per algun dels motius que diu Casciari? Doncs és possible si la forma de publicar-la és a base de lliuraments en un bloc, com les antigues novel·les de fulletó, que és el cas de Más respeto, que soy tu madre; però si s'hagués publicat d'un cop (i encara es podria fer) en pdf o en alguns dels formats dels diversos e-readers? I les altres obres d'aquest autor, també les podem llegir sense pagar? Continuarà publicant la seua revista de forma virtual quan comenci a aparèixer en paper, sense publicitat, esclar.

Em temo que aquest interessant argentí, casat amb una catalana i provisionalment veí de Sant Celoni, necessita, com tothom, treballar per a viure, i com que el seu ofici és el d'escriure ha de cobrar pel que fa, així que la seua supervivència continuarà depenent del mètode tradicional del paper, tot i la bona voluntat, els nous mètodes que proposa, i les engrunes que vagi deixant a internet de la seua obra literària i periodística..

Qui dedica la seua vida a escriure ha d'aconseguir que allò que crea li reporti suficients beneficis per tenir una vida digna i, si s'escau, més: és just. I si aconsegueix desfer-se dels intermediaris, molt millor. Això sí que és una conquesta important, gairebé un miracle, en un món en què des que es produeix alguna cosa fins que el producte arriba al destinatari final passa per tantes mans. De tota manera, la proposta d'eliminar els mitjancers em sembla d'una manca de caritat notable. S'ha de prescindir de la pobra gent que no sap produir res?

Aquest post, com es pot suposar, s'havia d'encaminar en una altra direcció, però desenganyem-nos, mentre en el món editorial no apareguin els mecenes que ho paguin tot, el diners són els diners i continuaran existint els pirates i els seus perseguidors, els corsaris que tindran el suport de qui sigui, els tribunals actuaran i algunes morals autocrearan i crearan mala consciència.


Llegia també ahir: “Cada català paga només 5 euros de subvencions als llibre. Som un sector molt poc subvencionat.” No sé si als milers de catalans que no llegeixen res els faria gaire gràcia saber que paguen, ni que sigui tan poc, perquè a alguns els resulti una mica menys onerosa l'activitat dels altres. Però com que no llegeixen no ho sabran mai. En fi, això ja és una altra història.

15.12.11

pirates i corsaris (1)

Avui he llegit dos articles que m'han semblat complementaris més que antagònics. En deixo un per demà i passo al primer. Destaco només la història que ja fa alguns anys que remenen alguns editors (aquí podeu llegir l'article més o menys sencer):

Según sus estimaciones (les de Xavier Mallafré, president del gremi d'editors), la mitad de todos los libros que se publicarán en 2012 lo harán tanto en papel como en formato digital, en un escenario todavía "algo inseguro" para muchos autores, que no ven clara su publicación digital por temor a la piratería, ha dicho.

Una de las mayores preocupaciones de los 300 agremiados es la piratería, que sitúa a España como el treceavo país que más libros piratea, y que en cifras de facturación representa una pérdida de 1.500 millones de euros anuales al sector - unos 750 millones al semestre, según ha constatado en un estudio -.

"Si no existiera esta piratería, el sector editorial español estaría viviendo un momento espléndido", ha evidenciado Mallafré, que ha aprovechado para pedir al nuevo Gobierno un cambio legislativo que penalice de alguna forma la piratería editorial.

No sé què pensen els escriptors -els que cobren, és clar- de l'assumpte dels pirates, ja en faran una enquesta; el que em crida l'atenció del primer paràgraf és la previsió d'un 25% de llibres en format digital. Estic segur que ni de bon tros hi haurà aquest percentatge de lectors que facin servir e-readers, cosa que em confirma que produir llibres digitals és baratíssim; que es venguin és diferent... Si encara aquests guanys revertissin en els autors...

Heu llegit els dos darrers paràgrafs? La pirateria espanyola és espectacular. Us fixeu, però, que no parla de percentatges? Quants llibres es pirategen? Quantes vegades un mateix llibre piratejat passa per diverses mans? Res de res. En el mateix article, una mica més avall, Josep Massot ens aclareix l'origen de les xifres:

Mallafré va repetir una xifra que els editors donen els últims mesos: que la pirateria suposa un perjudici de 750 milions d'euros al semestre, cosa que comportaria 1500 milions anuals. Una suma tan alta, de ser certa, faria d'Espanya el primer país en el qual la lectura digital i la tradicional s'aparellarien i els espanyols serien els pirates més cultes del món. El misteri es resol quan se sap que la xifra és només la projecció d'una enquesta feta a 2000 persones a les quals es va preguntar si en un futur estarien disposades a descarregar llibres electrònics sense pagar.

Ai, ai, ai, Mallafré, que al final ficaran a la presó aquells que ni tan sols tenen e-readers. D'això se'n dirà justícia editorial preventiva. Sobtadament em ve una ferum com la de la SGAE. De jutjat de guàrdia!

Hi ha algú que sàpiga les xifres reals de pirateria? Jo no les sé, però puc assegurar, després d'investigacions exhaustives, que els pirates de llibres en català són tan escassos o tan ineficaços que amb prou feines les edicions en paper de les seues còpies ocuparien un prestatge d'una llibreria modesta, d'analfabet acaparador de llibres de les Caixes, de quan les Caixes encara regalaven llibres, esclar. I és que Catalunya en algunes coses continua a la cua del món per molt que alguns ens vulguin fer creure el contrari.

14.12.11

conversa filològica (2)

Continuo amb la noia de Benifallet que em parla de les rotllanes sense pressa de l'avi amb els seus amics en llargues converses que, em diu, actualment pocs entendrien a causa dels mots però també de la complicitat d'unes frases fetes que sovint es construïen a partir d'elements locals i en què la insinuació i la complicitat eren fonamentals. Penso que ara, al desembre, devien parlar de regués (reguers?) i salivenques potser també de rojals (dic aquests noms de varietats d'olives perquè són les que recordo del poble i que potser en altres llocs són conegudes, les dues primeres, com morrudes i sevillenques); i devien comentar sobre els cofins i les oliasses...Potser uns mesos abans parlaven de marcones, molles, fortes, llarguetes... I entremig, de macabeu, ull de llebre, dent de llop... I d'aquí passaven a tal o qual, i repassaven vides i miracles amb poques paraules inacabables.

Ara, tret de quatre pagesos, els qui passegem pels camps veuen oliveres, ametllers, ceps... Com si tots fossin iguals, com si cada arbre o cada arbust no tingués vida pròpia, com si l'alçada, la textura i el color, tot extern, tot molt bonic, fos suficient, fos l'essència. El camp, fins i tot per a molts que viuen als pobles, s'ha convertit en un element ornamental que, en tot cas, cal conservar. Qui ho ha de fer? Els altres. I mentrestant es perd el camp i les paraules.

I d'aquí passem als jocs d'infants. La binora, el marro (no el semblant a dames o de dibuixos a terra, sinó de persecució -veure el DCVB), el tello... Jocs elementals, físics, de cada dia en sortir de l'escola, que no costaven res i que no depenien dels reis sinó de la imaginació i de la tradició. D'aquest jocs, amb noms que segons els pobles, tenien realitzacions diferents, a penes en recordo la mecànica. Per exemple, el tello -el meu- era molt similar a la petanca actual, però jugat amb pedres o rajoles rogenques a les quals procuràvem donar forma circular que llançàvem a l'aire en un moviment de rotació que les feia més precises per anar a tocar una altre pedra; el millor resultat era toc i pam, és a dir, que el nostre projectil toques el tello de terra i, de rebot, quedés a un pam o menys. No sé si l'expressió castellana “tirar el tejo” s'hi relaciona; en català no se m'acut l'equivalent. Aquests jocs fa anys que no els veig jugar, i n'entenc les causes. Deixo aquí, doncs, testimoni de tres paraules que, en l'accepció que jo les conec, desapareixeran. Potser en alguna escola se'n parla, potser ho fa algun avi o algun pare; és igual, no tenen sortida.

No voldria que aquests paràgrafs semblessin una elegia al passat ja improductiu, de manera que acabo amb una mica de substància, amb unes olives trencades, tal com les recordo, tot i que la meva germana i jo no ens posem d'acord si han de ser salivenques o del regués, jo dic que les primeres i ella que les altres, encara que sí que acordem que només necessiten un condiment, res de timó o altres succedanis.



OLIVES TRENCADES
Trenqueu la carn de les olives amb un cop (nosaltres ho fèiem amb la mà de morter).
Per matar-les:
Fique-les amb aigua i canvieu-les cada dia durant 8 dies.
Per adobar-les:
En un recipient, poseu les olives cobertes amb aigua i sal en una proporció de vuit parts d’aigua per una de sal. Afegir a d’interior del recipient un menat de sajolida.
Tasteu-les al cap d'uns dies i si no us semblen massa amargants comenceu-les a menjar. Compte amb deixar-les setmanes i setmanes, que se us faran sabateres. I que no us importi el tel que que es fa a la part superior del recipient, és imprescindible, però esbandiu les olives amb aigua abans de servir-les.

13.12.11

conversa filològica

Malgrat que hagin passat força anys des que vam arribar a Barcelona i la ciutat sigui el nostre lloc habitual de residència, els que procedim de comarques solem conservar algunes característiques pròpies de la parla del nostre lloc d'origen, sobretot de tipus fonètic, perquè les de tipus lèxic, sigui per comoditat o per altres raons, les hem anat desterrant de la nostra conversa ciutadana. Així, per exemple, jo sóc incapaç de pronunciar la vocal neutra a la barcelonina, però no tinc cap problema a dir escombrar en lloc del meu agranar original; fins i tot en alguns cas m'he adonat que he fet meua alguna paraula de la capital i he oblidat l'equivalent que feia servir fins als disset anys, i només la recordo i la recupero quan la diu algú de la terra.

Dic tot això perquè l'altre dia una noia, en sentir-me parlar, em va preguntar d'on era, i en concretar-li la meua procedència em va dir que ella era de Benifallet. Immediatament van iniciar una conversa filològica, en què, després de donar-me notícia d'un investigador que intentava recollir tots aquells mots que encara són vius i que no apareixen en el DCVB, es va dispersar en les nostres similituds lèxiques. Dues de les primeres paraules comunes que van aparèixer immediatament van ser 'alego' i 'basquet', que jo tenia pràcticament oblidades.

L'adverbi alego la recull el DCVB com un castellanisme equivalent a prompte. I així és, tot i que no sempre son intercanviables. Per exemple, podem dir “alego arribarà el teu pare”, en canvi no podem construir “no vagis tan alego perquè encara els trobaràs dinant”; en aquest segon cas hauríem de recórrer necessàriament a aviat, prompte, d'hora... I és que l'ús dels mots és fàcil si s'aprenen de petits, però quan són adquirits sense context es pot incórrer en algun error.

Quant a basquet, el recull el DIEC, però en canvi no és present al DCVB, cosa que fa pensar que és un mot d'introducció relativament recent. No sé si el seu àmbit geogràfic és molt o poc extens, però si apareix al DIEC deu ser que té una certa consistència. Si algun dels lectors de fora del sud de l'Ebre el fa servir, ja m'ho dirà, a veure si som capaços de traçar una isoglossa inicial. Potser m'equivoco i resulta que basquet, és a dir, caixa de fusta que es fa servir per transportar fruita, hortalisses, etc., pertany a tot el domini de la llengua i que és la nostra pobresa lingüística que ens fa optar per l'hiperònim caixa; això sol passar. De tota manera, jo m'imagino la paraula basquet com un anglicisme que en un moment determinat va penetrar a través de transportistes anglesos en terres de l'Ebre i que a poc a poc es va anar estenent fins arribar... on? A vegades m'agradaria ser un filòleg qualificat per anar seguint la vida (i la mort) de les paraules.

12.12.11

Enric Barbat

Al telenotícies de migdia diuen la mort d'Enric Barbat. Més tard llegeixo en diversos diaris digitals una informació d'agència. No podria explicar ben bé la meua proximitat a Barbat. Fa uns anys en vaig parlar en un bloc de caducitat cantada i ara no em repetiré, no cal. Després de camins privats (2005) li vaig tornar a perdré la pista i no vaig escoltar les cançons dels seus dos darrers discs; qui sap quan les sentiré. No crec que es parli gaire de la mort d'Enric Barbat.

Avui, he tornat a escoltar camins privats i algunes de les cançons més velles, la darrera, Anna. La podria deixar aquí, o podria deixar El gamberret... Però prefereixo anar al passat més immediat, que, al menys jo, entenc perfectament en música i lletra.



jo m'he fet gran
tu t'has fet gran
ara que el temps
s'engruna als dits
el malgastat gris temps d'abans
de quan tu i jo érem petits
i anem covant la soledat
que ara em d'aprendre
a estimar
els passos que no tornaran
a fer soroll al caminar
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps
i a l'ombra dels antics records
poc a poc hi van florint
fulles negres com la mort
que ja al néixer portem a dins
i tota tu, també tot jo
som els mateixos d'abans
i malgrat tot, és diferent
serà que han passat els anys
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps
i com caduca pell de serp
despenjada sota el sol
les arenes dl desert
llàgrimes del desonsol
i en silenci enlluernat
vanitat i desenganys
tots els somnis que hem cremat
al mercat dels desencants
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps
però voler encara un altre cop
sentir el gust amarg de sal
l'escalfor d'aquest teu cos
veure el mar si encara és blau
i sentir com crema el cor
aigua avall s l'endú el riu
sense ancla, sense port
per morir encara mig viu
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps.

11.12.11

provisionalment

En aquest bloc predominaran durant tres dies -em sap greu que no siguin més- els colors blau i vermell purpuri.

10.12.11

desgana

Volia dir coses, insubstancials, inútils: sobre pistes de gel, sobre aparells de televisió, sobre gossos amb llonganisses, sobre hipermercats d'art...; però em fa mandra escriure, ordenar, repassar, afegir, suprimir... pensar. Decideixo llegir, a l'atzar. Penúltim prestatge de la llibreria del passadís: el primer llibre, vist el llom, no em fa el pes; tampoc el segon, ni el tercer. En el quart, pàgina 76, oberta també a l'atzar, m'aturo:

Com el macip errabund per les aules
Entre sabents, i e mal d'inquietud
S'eleva excels, i estableix la Virtut
I, l'endemà, plora enganys sota els saules,

Tal jo, hom fet, embriac de paraules
Afirm el bé i el mal tantost, i endut
Pels gais combats de les sectes o astut,
Proclam el fals per ver. I en tantes faules

Mestreja orgull; però no só feliç
I, penitent, assaig un compromís
Entre el Seny, clar, i el deler de mes fibres.

Ah, foll, cerc llum en el son, imprecís,
I adés só gran, i m'exalt o, submís,
“Míser”, em dic, i faig pira dels llibres.

I acabo aquí, sense títols ni autors. No repasso ni ordeno ni afegeixo ni suprimeixo... ni penso. A casa, potser continuaré llegint una estona abans del son i, potser, dels somnis.

9.12.11

la vida tranquil·la (2)

Des de Madremanya ens presentem a l'Estartit. Dinem una “paella marinera”, accidentalment salada però saborosa, a La Sal: només dues o tres taules lliures perquè ho fan força bé i, a més, hi ha poca competència. Aquest poble, ara tranquil, com altres llocs de platja a l'hivern, sigui o no diumenge, es converteix en un indret gairebé fantasma: més restaurants tancats que oberts, el carrer de Santa Anna, habitualment efervescent, sense gent, centenars de finestres amb les persianes baixades, quasi totes les embarcacions al port, esperant l'arribada de la primavera... Tot plegat fa una mica de basarda, de decadència o de tristor dolça que s'accentua al crepuscle.

Aprofitem el darrer sol per anar fins a la vista del Molinet, que continua enreixat per protegir-nos de les esllavissades de la muntanya, cosa que no impedeix que un noi salti la tanca pel costat de mar i es perdi en la corba de la muntanya. Tornem enrere i fem el passeig, sempre amb la mirada posada a la mar, al fons, les Medes. Ens creuem amb poques persones, la majoria de les quals semblen de fora; els indígenes són més aviat grans: matrimonis i grupets de dones. Torna a aparèixer el sentiment de malenconia malgrat la bellesa tranquil·la de la mar lleugerament ondulada.

Tinc la sensació que em seria difícil, interiorment difícil, passar l'hivern en un d'aquests apartaments orfes de veïns, malgrat la mar davant i la muntanya al darrere.






8.12.11

interpretació

En obrir aquest matí la meva bústia de la feina, he trobat, entre comunicats diversos, un dibuix, una caricatura meva, feta a llapis, una mica a l'estil de Perich. Inicialment m'ha sorprès, perquè no estic acostumat a rebre aquest tipus de missatges, però després he vist que al darrere hi havia unes quantes firmes que em felicitaven pel meu aniversari. Eren alumnes de 4t i dedueixo -ja li ho preguntaré- que el dibuix és de l'O., que no hi ha manera que col·labori en una tira còmica per a la revista perquè diu que no té idees.

A part de la satisfacció que suposa que es recordin de mi, he trobat que he sortit força afavorit, exceptuant, potser, aquests ullets petits que no es corresponen amb els meus, però que deuen respondre a la necessitat de posar alguna cosa darrere de les ulleres i a la llibertat interpretativa de la dibuixant. És curiosa la qüestió de les representacions: l'O. -suposem que sigui ella l'artífex de les línies- em proveeix de dos elements que mai no han estat vistos a l'institut, però que poden formar part d'una visió prou fidel de la realitat: la cigarreta i el diari (el títol de la capçalera és correcte); a part, el bolígraf, que no s'enganxa, com el del dibuix, a la butxaca, sinó que va al seu aire.

Durant el temps que he anat escrivint en el bloc he anat afegint algunes imatges meues, totes de temps passats. Avui, per fi, m'ha semblat que podia deixar el meu jo actual, al menys una representació del meu jo. Encara més, fins que me'n cansi, he decidit que el meu cap, la meva cara, serà la imatge que substituirà la negror de la que tenia fins ara al meu perfil. Això sí, l'he daurada una mica, seguint el model dels recents retrats del senat, tot i que en aquest cas l'artista no ha cobrat res i, a més, m'ha representat de cos sencer.



6.12.11

la vida tranquil·la

Si agafem la carretera que va de la Pera a Madremanya (ens trobem al Baix Empordà), veurem un trencant a mà dreta amb dos indicadors situats a banda i banda de la bifurcació; en un hi diu Riuras i a l'altre Riuràs. Un acaba deduint que és el mateix lloc i que per la raó que sigui el topònim té aquesta lleugera diferència. Jo imagino que ha estat la tramuntana que, en una de les seves bufades, s'ha emportat una cosa tan fràgil com solen ser els accents, i encara més els accents oberts, que, com se sap, tenen més tendència a viatjar que els tancats, de tarannà més aviat inamovible. No sé l'origen del nom i només se m'acudeixen dues possibilitats: la forma del futur del verb riure i la més terrenal, la d'un riu que passa ras pels volts del llogaret; descarto aquest segon cas perquè en el rètol anunciador haurien posat un guionet entre els dos mots.

Riuràs deu tenir, segons explica la Viquipèdia, 29 veïns fixos i forma part del municipi de la Pera (232 habitants i nucli urbà principal), que també acull Púbol (141 habitants, visita obligada al castell de Gal·la) i Pedrinyà (4 habitants menys que Riuràs i bella i antiquíssima església, restaurada, esclar). Feia temps que pensava que algun dia m'hauria d'aturar per intentar descobrir el motiu d'un nom tan prometedor i per compartir, si s'esqueia, la promesa d'alegria que suggeria. Dissabte, per fi, vam deixar el cotxe a la vora de la carretera i vam recórrer els carrers o, si es vol, els espais entre les poques cases velles i noves del lloc; un camí que de seguida és fet des de la carretera a la fi del pendent i tornant a pujar en circumval·lació. Sol, aigua que raja, fulles humides del camí, un gat que ens observa, un home que ens saluda des del seu pati, una dona que surt al terrat a estendre la roba, pedres antigues en aparent anarquia, parets noves, quietud del temps immòbil si no fos pel sol que l'apressa. Un es pregunta qui, a part dels pagesos de sempre, ha triat de fer vida aquí. Per un moment, un es quedaria en aquesta semisolitud de pau; després, però, un imagina la monotonia dels dies d'hivern (i les botigues absents i el metge lluny i cap llibreria i el menú del bar per si no vols cuinar i...) i ja no sap si seria una bona tria. Quan tornem a la carretera, veiem que aparquen una parella de joves i que els vénen a rebre dues noies que els condueixen per sota d'una arc encara esvelt i misteriós; poc després, es mouen uns caps ja instal·lats que potser dinaran en una taula parada sobre l'herba. Ens arriben els riures.

Una mica més enllà, menys anàrquic urbanísticament, trobem Pedrinyà. A primera vista sembla que hi ha més veïns que a Riuràs. A la part baixa, la petita església de Sant Andreu, de la qual ja se'n tenen notícies l'any 1064, amb unes pintures murals molt ben conservades si vas al museu diocesà de Girona. En un dels murs una placa recorda els morts des de 1900 -i els del 2000 ençà? Cognoms que es repeteixen, ara el primer, ara el segon. Imagines històries que mai no sabràs: la de la Dolors, que va morir el 1903, la de la seva germana Teresa, morta l'any següent; vivien juntes? Es va deixar morir la segona? Qui era la gran, qui la petita? Històries ja sense història. I potser algú que baixa quan la tarda s'acaba i repassa el noms i pensa, com cada dia, quin serà el seu any, si és que algú encara s'encarrega d'apuntar noms i anys.

Arribem a Madremanya, però no entrem al poble, malgrat que és l'hora de dinar i podríem menjar-hi com altres vegades i contemplar com el sol canvia, precipitat, les ombres en aquesta plana -cada cosa al seu lloc, i l'home i la natura- que ens té el cor robat. Però no ens atrevim a desfer els plans que ens marquen d'acabar el dia a la vora de la mar.





1.12.11

sis vegades deu


La fulla, abans ràpida i freda,
ja no llisca, tensa, per la pell
amb frec plaent d'esquí jovenívol:
has de tibar la galta flàccida
amb els dits. No desesperis.
Potser si evites, astut per força,
la marca vergonyant d'un tall
podràs oblidar que l'aliança amb el cos
ja ha començat a dissoldre's.

Francesc Parcerisas: “Afaitat”

-Yo tengo sesenta-respondió Wallander-. Y a esa edad uno ya ha pasado definitivamente la esclusa de acceso a donde no caben más que quienes van a seguir envejeciendo.

Henning Mankell: El hombre inquieto.


A la pastisseria Bahia, de l'Ampolla, -una de les nates més bones que he tastat- fan un pastís singular i divertit, potser infantil. Com que el poble és lloc de mar, s'han inventat un hexàpode -imagino que el pop original que els serveix de model els devia crear problemes de disseny, o vés a saber si el sis s'adequa millor que el vuit a les celebracions- que ara triaria i repartiria si no fos que avui tindré una jornada força ocupada, estrena de Wilde al TNC inclosa. Com que el que no pot ser és impossible, avui no tastaré l'hexàpode, però faré una excepció per conservar la capçalera, sempre efímera, per tal que pugueu agafar quan us plagui una mica d'aquesta nata virtual que un dia va ser real i ho tornarà a ser. Si heu de passar per l'Ampolla el mes de juliol o d'agost, deixeu-m'ho dit i compartirem la realitat de les sis potes i una estona a la vora de la mar,o a la muntanya, i una copa de cava, i el que calgui, Parcerisas o Mankell inclosos.

Això de l'edat és una cosa ben curiosa, amb baralles sovintejades entre el cap i el cor, per dir-ho en termes mínimament poètics o filosòfics. Hi ha dies que penses que ets com quan tenies vint anys, però el cos et desmenteix (el cor és sempre ingenu i es presta a l'engany); hi ha dies que et sents com si tinguessis vint anys, però el cap -sovint tan racional- et diu que t'equivoques; hi ha dies que res ni ningú s'atreveix a portar-te la contrària; hi ha dies que no sabries dir quina edat tens i intueixes que aquesta començarà a ser la teva realitat; hi ha dies, cada vegada més, que veus reflectida la teua edat en els ulls,els gestos o les paraules dels altres, i aquí el teu cap i el teu cor no hi tenen res a dir. Hi ha dies que tens ben clar que el temps no existeix, que se l'han inventat els bancs, o qui sigui, per cobrar-te uns interessos en què tu, irremeiablement, participes. Hi ha dies que ignores el temps que no existeix perquè saps que la vida és un present continu amb analepsis i prolepsis...

Buf! No cal donar-hi més voltes. Avui m'hagués agradat que m'haguessin donat festa a la feina, no per pseudofilosofar a l'entorn del temps, sinó per poder-me menjar i compartir un pastís de nata després de dinar i parlar tranquil·lament, sense presses, de la vida i de la mort, o del Barça, que tot és un, i ja veurem com acaba.

29.11.11

iPod (voluntat de servei)

En intentar carregar unes quantes cançons a l'iPod de la Joana m'apareix un missatge que m'adverteix que el sistema no funciona. L'iTunes em diu que només hi ha una solució: restaurar l'aparell, és a dir, esborrar tot el contingut i tornar a la configuració original, o potser més nova que la de compra, no ho sé. Unes dues mil cançons a rodar. No veig cap altra solució al cas perquè l'iPod ja només és ferralla (plàstic...?) amb una bateria recarregable.

Més tard, li passo les cançons guardades a la biblioteca d'iTunes, exactament 1.147. No sé les que es deuen haver perdut ni l'interès que podien tenir.. Vull fer una altra operació que consisteix a passar-li l'escassa música del meu iPod de només 2 GB, algunes de les quals compartíem, i no puc. Em sembla que l'empresa codifica el material per evitar, segons he llegit, la música pirata (?); com si alguns usuaris no haguéssim convertit els nostres CD i vinils en mp3 per poder-los escoltar posteriorment en aquest aparell reduït... En fi, les excuses dels fabricants que no hi ha manera que homogeneïtzin els seus productes. En definitiva, que qualsevol intent ortodox de descodificar o de fer l'intercanvi amb els meus escassos coneixements és en va. Però és que la majoria de les meues cançons són meues!, continuo pensant. Tornar-les a convertir i pujar-les a l'ordinador serà una feina titànica.

No desespero, segur que algú ha trobat algun sistema. Efectivament, descobreixo un programa elemental però efectiu que em permet copiar la música del meu Ipod al disc dur i, després, traslladar-la al de la Joana és una feina senzilla, la de sempre.

Com que sóc solidari i no voldria que qualsevol ignorant com jo es trobés esmerçant un temps inútil abans de trobar la solució, deixo aquí la pàgina del programa executable que he fet servir. De res.

http://www.getsharepod.com/

28.11.11

recança de futur

S'acaba el trimestre acadèmic. Acabo de corregir els exàmens de 4t. Vaig tenir la majoria d'alumnes del grup quan tenien 12 anys; després, una pausa fins als 15 o 16. Els conec tan poc... Els conec morfològicament, fonèticament, sintàcticament, lèxicament (alguns parlen més que d'altres), però a penes sé qui són, amb prou feines sé els gustos d'alguns, els seus projectes embrionaris, les seues il·lusions -les que expliquen o les que no diuen a ningú-, les seues desil·lusions, les seues solituds, les seues multituds -els qui en tenen-, les tardes a casa o al carrer...

De tant en tant, fora de la monotonia de l'aula que els constreny i que ells procuren trencar, de la rigidesa que intentem que es faci suportable més enllà de les repeticions amb petites complicitats i amb noves descobertes, ens trobem en territoris exteriors, en algun somni sorprenent de veu (somriure trist de qui espera) i piano (concentració total) que em regalen encara que no sigui només per a mi. Conservaran el somnis? Els trobaré a faltar. Avui tinc recança de futur, malgrat que jo sé el meu futur més que ells el seu.

27.11.11

una mica de Llull

Deixo de banda les fires de pessebres de la catedral i de la Sagrada Família, també la pista de gel de la plaça de Catalunya -ja som novaiorquesos!- que avança a bon ritme, i la misèrrima festa de les joguines en català del passeig de sant Joan... i tantes altres coses. Avui el calendari m'assenyala que aquest diumenge es dedica al beat Ramon Llull i jo li dedico el post. La Núria, més avall, em donava les gràcies pels llibres que suggereixo; la veritat és que rarament m'atreveixo a recomanar res en qüestions de literatura perquè cadascú és un món en què no goso entrar sense invitació, i allò que a mi m'agrada pot ser un suplici per als altres.

M'agrada llegir Llull? A vegades sí i d'altres no. Llull és vuit-cents anys més gran que jo, i això es nota, i encara es nota més la diferent concepció del món i de la vida que tenim. I tot i així, i prescindeixo de qualsevol culturalisme, m'agrada llegir algunes coses seues. Però avui només vull recordar la persona, el personatge. Avui el recordo només a través de la seva biografia, Vida coetània, escrita, segons sembla, l'any 1311. M'agradaria comentar aquest fragment: les seves composicions trobadoresques que no ens han arribat, la decisió de canviar de vida, l'abandonament d'esposa i fills, els nou anys de preparació per començar a dur a terme els seus propòsits, la inspiració divina... Llull no s'acaba mai. Mentrestant, em conformo amb aquest petit homenatge que parla dels seus primers quaranta anys; estic segur que l'any que ve, quan es commemorin el vuit -cents anys del seu naixement, els blocs seran un no parar d'homenatges lul·lians; de moment, jo celebro el seu 799è aniversari.


Recontà primerament i abans que qualsevol altra cosa que mentre era senescal i majordom del super il·lustre senyor rei de Mallorques, trobant-se en la plenitud de la seva jovenesa, era molt procliu a l'art de trobar i compondre cansons i dictats de les follies d'aquest món. Una nit, quan es trobava dins la seva cambra sobre el bancal del seu llit, imaginant i pensant una vana cansó i escrivint-la en vulgar per una enamorada seva, a qui amava d'amor vil i fatu, com aleshores tingués tot el seu enteniment encès i ocupat en dictar aquella vana cansó, remirant a la part dreta veié nostre senyor Déu Jesucrist penjat en creu molt dolorit e apassionat. Un cop vist això li sobrevingué un gran temor, i deixant totes aquelles coses que tenia entre les mans s'aficà dins el llit i es va colgar.
[...]
La reiteració d'aitals aparicions el feren meditar, molt astorat, sobre què volien dir, i l'estímul de la consciència li dictà que nostre senyor Déu Jesucrist no volia altra cosa sinó que, abandonant tot el món, s'entregàs totalment al seu servei.
[...]
I després d'haver pensat llongament sobre això, una vegada que tornà en si, dubtà d'ésser apte i estar disposat a tant alt ministeri, car es jutjà il·literat ja que en sa joventut ni tan sols no havia après un poc de gramàtica. Per això, considerant que una tal mancança l'impedia desenvolupar tan alt ministeri i era contrària a allò que ell desitjava, començà a tenir tant dolor que quasi embogí. Però sense deixar de pensar-hi amb pensament afligit, confia i es proposà que en endavant escriuria llibres, uns bons i els altres millors, successivament, contra els errors dels infidels.
[...]
Aquesytes, doncs, foren les tres coses que prengueren forma dins el seu pensament, això és: dedicar la seva vida a honorar Jesucrist, escriure els llibres esmentats i fer construir i edificar diversos monestirs així com hem dit més amunt.
[...]
En aquestes saons arribà la festa d'aquell gloriós serafí mossènyer sant Francesc i el reverend mestre oí el sermó d'un bisbe qui predicava en la dita festa, exposant com el gloriós mossènyer sant Francesc havia abandonat tptes les coses mundanes i s'havia entregat totalment al servei de la creu. Això li arribà fins a l'ànima, fins al punt de plantejar-se vendre les seves possessions i fer el mateix. I, de fet, després de deixar certa parts dels béns per sustentació de l'esposa i els infants, se n'anà a l'església de sant Jaume de Compostel·la i a nostra dona de Rocatallada i a diversos llocs sants per suplicar a nostre senyor que el conduís en aquells tres propòsits que havia decidit endegar.
Quan el reverend mestre acabà el pelegrinatge, es plantejà d'anar al gran estudi de París per aprendre-hi gramàtica i altres ciències, mitjançant les quals i amb l'ajuda de nostre senyor pogués donar conclusió al seu sant propòsit. Però el seus amics i familiars, i en major mesura mestre Ramon de Penyafort, de l'orde del gloriós mossènyer sant Domingo, l'hi contrastaren i l'aconsellaren que no hi anàs, per la qual cosa retornà a la seva ciutat de Mallorques. I de fet, ja a Mallorca retirà totes les vestidures que acostumava portar i es vestí amb un hàbit molt honest i del drap més rudimentari que trobà i amb aquella vestimenta començà a adquirir certs coneixements de gramàtica. Temps després comprà un moro a fi d'aprendre'n la llengua aràbiga o morisca.
[...]
Després de totes aquestes coses, el reverend mestre pujà en una muntanya anomenada Randa, la qual no era molt lluny de la seva casa, amb la intenció de poder pregar i servir millor nostre senyor. Ací, hi romangué devers vuit dies, al cap dels quals, mentre es trobava en actitud contemplativa, amb els ulls vers al cel, en un instant li sobrevingué certa il·luminació divina que l'orientà sobre l'ordre i la forma divinal de com havia de fer els esmentats llibres contra els errors dels infidels. El reverend mestre se n'alegrà molt i amb grans llàgrimes donà infinites gràcies a nostre senyor d'aquella gràcia tan meravellosa que li havia atorgat, i tot d'una davallà e la muntanya i es dirigí falaguer cap al monestir de la Real a fi de poder redactar clarament els dits llibres i, en concret, n'escrigué un de molt bell, el que titulà l'”art major”, i després l'”art general”.

Vida coetània

25.11.11

dos llibres i un escriptor

Els darrers dies, no de cop sinó amb un fluir inesperat, m'han vingut ganes de llegir o rellegir o potser només fullejar, no ho sé, es veuria quan els tingués a mà, un escriptor i dos llibres. Ara no recordo el moment de la “revelació” ni l'estímul concret o difús que em va fer donar voltes a la tria. La vida, també la literària, a vegades és així: de sobte et decantes per un camí o un altre el vas seguint, no perquè pensis que és millor, que també, sinó simplement perquè la mateixa vida t'hi porta. Després continues o tornes enrere.

Com que no recordo qui va ser primer en la inspiració, la concreto per ordre alfabètic d'autors:

Em van venir ganes de rellegir Ambrose Bierce. Sabia que tenia alguna obra seua -només una- en algun lloc, però vaig ser incapaç de trobar-la a Barcelona. Vaig pensar que potser la tenia al sud o qui sap si és un préstec d'aquells sense retorn. Em sembla que en català es pot trobar ben poca cosa de Bierce i que aquí ha interessat menys que Poe o que Lovecraft, dos autors que d'alguna manera associo a Bierce. De Bierce, no se sap com i on va morir; es diu que a Mèxic, a l'època de Pancho Villa, lluitant contra ell. Carlos Fuentes va escriure un llibre sobre el personatge que després es convertiria en una pel·lícula amb Gregory Peck com actor principal: Gringo viejo.



De Georges Perec voldria rellegir la traducció catalana de La vie, mode d'emploi, publicada per l'editorial Proa amb el títol de La vida, manual d'ús. Vaig llegir la versió castellana no fa gaire i ara voldria passar, lentament, sense cap pressa, per la novel·la en català, simplement per no repetir del tot la lectura i per veure altres solucions a l'original francès o a la versió castellana. De tant en tant passo per la llibreria Proa i pregunto si ja l'han reeditada amb l'esperança que algú del local digui a qui correspongui que al menys hi ha un lector interessat en una traducció apareguda l'any 1998 i que ara ja és història.

D'Anselm Turmeda voldria llegir la Tuhfa (ho escric bé?, el títol és més llarg), especialment la primera part, la seva autobiografia. És un desig recurrent des de fa molt temps que va i ve sense materialitzar-se. No he descartat presentar-me a Tunísia per seguir les passes de Turmeda i la seva empremta. Darrerament han fet una traducció del llibre al francès, publicada a Perpinyà, que porta un títol aparentment extravagant, però que es refereix a un dels aspectes que més m'atreu del llibre: Pourquoi j'ai embrassé l'islam. El llibre, en català, comença així:

Déu m’ha convertit al camí recte i m’ha fet entrar en la religió correcta de Déu, la qual revoca totes les religions anteriors, per la qual Déu envià el seu estimat profeta Mahoma, a qui ajude la nostra pregària i la nostra sincera salutació. He vist i comprovat les seues argumentacions brillants, les quals no s’oculten a qui té un mínim de discerniment, llevat de qui no pot distingir un estruç d’un gra de mostassa.

I més endavant, al primer capítol, diu:

Sapigueu –Déu us siga misericordiós– que el meu origen és a Mallorca, Déu la retorne a l’Islam. És una gran ciutat costanera, situada entre dues muntanyes, i la travessa un rierol. És ciutat de comerç, hi ha dos ports on s’embarquen grans vaixells en establiments comercials de gran vàlua.
La ciutat pren el nom de l’illa de Mallorca, i la major part de la collita són olives i dàtils. D’olives, se’n fa més de vint mil barrils d’oli, que són enviats a Egipte i Alexandria. En la dita illa de Mallorca hi ha més de 120 ciutats emmurallades, habitades per molta gent. També hi ha fonts amb abundants dolls d’aigua que travessen pertot arreu fins a desembocar en la mar.
Mon pare era un ciutadà de Mallorca, no tenia altre fill que jo; i quan jo vaig complir els sis anys, em va enviar a un mestre sacerdot. Vaig llegir l’Evangeli gràcies a aquest sacerdot fins que en vaig aprendre de memòria més de la meitat, durant dos anys, i després vaig començar a aprendre la llengua pròpia de l’Evangeli i la ciència de la lògica, durant sis anys. Seguidament, vaig marxar de Mallorca a la ciutat de Lleida, en terra catalana, ciutat de la ciència per als cristians en aquell país, la qual té un gran riu que la travessa, on he vist or barrejat amb arena i, tanmateix, la gent considera que les despeses per a obtenir-lo no satisfan el seu benefici, i per això és deixat de banda.
En aquesta ciutat hi ha molts fruits, hi he vist els agricultors que divideixen el préssec en quatre parts i l’exposen al sol, i també la carabassa i la safanòria, i quan volen menjar-ne, de nit a l’hivern, els maceren amb aigua, els posen al foc i els conserven frescs per a cuinar-los...

23.11.11

són els beduïns una espècie en extinció?

...Heredero de esta humilde alcurnia, me gustaba sentirme como un beduino, que muy bien podía recorrer y crecer por cualquiera de estos dos escalofriantes paisajes y que nunca sintió la ilusión de verse sentado en un escaño del hemiciclo madrileño y menos llegar a ser un culiparlante, como se conocía en las Cortes republicanas a los que nunca hablaban y que ahora deberían ser reconocidos como botonparlantes, porque su mérito es no equivocarse de botoncito a la hora de apretarlo y saber decir sí cuando hay que decir sí, decir no cuando hay que decir no, y abstenerse cuando hay que hacerlo. Ocho años después ha habido algunos diputados que no han llegado al conocimiento de este intríngulis, entre ellos, servidor.


[...]


Con todos estos nuevos conocimientos el Beduino atravesó la puerta de entrada en «Palacio» —así llaman al edificio rimbombante— y con un «¡jodo qué lujo!» se internó hacia las entrañas de aquello que le habían dicho era el Congreso.
Y lo era. Pero el humilde diputado no encontraba un lugar donde dejar su gabardina mojada por la lluvia, a pesar de dirigirse varias veces, de manera tímida, es cierto, a algunos ujieres entorchados como almirantes de la armada británica, que es la seria. Sin embargo, y quizá por el azoramiento de la mañana —reyes, presidentes, futuros ministros, diputados catalanes y vascos, andaluces, extremeños y Bono—, ninguno de aquellos ujieres supo indicar al Beduino un lugar para dejar la prenda mojada y con ella puesta se sentó, bajo las miradas divertidas y burlonas de los expertos en bancadas; algunos de ellos han llegado a aguantar más de veinticinco años. Y cuando digo aguantar, sé lo que digo: nuestro ciudadano, cortesano ya, se sentó en uno de los sillones y sucesivamente lo fueron desalojando y haciéndole subir hasta los últimos escaños. Dejaba los asientos mojados, y los diputados, que notaban la humedad en el culo, miraban hacia arriba y maldecían el día en que un número de votantes zaragozanos habían decidido enviar a esta turba monegrina a un lugar de reposo y silencio, por entonces, como era el Congreso.


[...]


El Beduino consiguió, al fin, un asiento y, tirando la gabardina al suelo, intentó saludar sonriente a los que le rodeaban: eran caras un tanto hoscas que parecían estar más ocupadas en otros menesteres que en dar los buenos días a los que acababan de llegar.
—De qué eres?—le preguntó un ciudadano absolutamente lujoso y repulido.
—De la Chunta.
—¿Gallego?
—No, aragonés.
—Es que con ese nombre...
Puede que tuviese un poco de razón, pero no era cuestión de reconocérselo, ni tampoco estaba el ambiente como para explicarle las razones.
—¿Y tú?
—Partido Popular: mayoría absoluta.
Un largo escalofrío de tristeza recorrió los húmedos huesos del Beduino, que miró hacia la tribuna de invitados donde su álter ego, el Labordeta, le saludaba y animaba.
Aislado y un poco más triste, el Beduino volvió la mirada hacia atrás, a los días en que, presuntuoso, recorría el territorio aragonés para ganar este escaño un tanto escoñado en aquel día de apertura, porque, como acudían los Reyes a inaugurar la legislatura —séptima—, estábamos como piojos en costuras: a mi izquierda el bien vestido; a mi derecha una señorita muy enseñoreada; delante dos catalanes, un vasco y, detrás, un par de paisanos que me saludaron con el mismo nerviosismo y emoción que guardaba dentro de mí. Al fin y al cabo, como me dijo uno de ellos, somos señorías. No sé muy bien por qué, pero finalmente me estrujé contra mis vecinos intentando encontrar un lugar más cómodo para mi culo urbano...


José Antonio Labordeta: Memorias de un beduino.


I jo que em pregunto: hi deu haver algun beduí  (el de la Chunta?) aquesta legislatura? És poc probable, perquè els beduïns, sobretot de la subespècie dels congressistes, es troben en perill s'extinció, si és que en queda algun.

22.11.11

mantra

Escolto el mantra de la pluja que allibera i pot arribar a alienar en la seva monotonia d'hores i de dies sense cap tro que la trenqui. Feinejo una mica abans d'anar a dormir, i un anunci de la televisió em recorda un mantra de la meva infantesa de creient incrèdul, un mantra de casa d'una tia i d'estudiant de batxillerat en un col·legi de capellans, en què ens adormíem a mig misteri, lliure la ment de tota preocupació que no fos l'examen de l'endemà.

Aquestes darreres setmanes he vist l'anunci inversemblant en no sé quin canal. I malgrat tot, si se'n fa publicitat és que deu tenir sortida. Qui sap si votants de dreta o esquerra repetien incansables els misteris de goig en un intent d'aconseguir uns resultats impossibles o de confirmar els que estaven cantats?

Com que alguns ja el deveu haver vist i no vull repetir-me, us passo la versió colombiana i, més avall, les instruccions modèliques en italià, però sense la veu del papa.







Si la crisi no us permet comprar el gadged o és l'escepticisme religiós que us manté distants, per què no feu una prova aquí abans de passar pàgina.

Res de res? Però, vosaltres, feu servir algun mantra? Es pot viure sense alguna lletania?

Oooooooommmmmm ma ni pe me hung

21.11.11

vergonyes i desvergonyes

Sé, entenc, que mentre no hi hagi prou gent que vegi clar que s'ha d'acabar amb un sistema polític incapaç, el vell règim continuarà governant. Res a dir. En tot cas tinc una petita curiositat intel·lectual per saber el moment en què es produirà el canvi o la tendència al canvi. Deu anys, vint, cinquanta, cent? No tinc cap pista. Tampoc de com es produirà.

M'avergonyeix, i no és disculpa el fet que no hagi seguit les enquestes electorals, de no preveure que a Catalunya guanyaria la dreta. Quant a l'eufòria de Convergència, l'entenc.

M'avergonyeixo -innocència de qui no vol veure- que el PP sigui el tercer partit més votat a Catalunya. No pel fet dels vots, sinó per ser incapaç de saber d'on vénen amb exactitud els seus votants i, sobretot, per oblidar qui viu a Catalunya.

També m'avergonyeix, però menys, que no és falta meua, que hi hagi tanta gent -menys que en altres eleccions- que hagi decidit, per raons diverses, que no calia participar. Si al menys la seua veu obtingués algun resultat pràctic...

No m'avergonyeix haver votat Moisès Broggi per al Senat. Encara que sé que el Senat és un no-res i que el doctor Broggi no hi anirà ni que surti elegit (ha sortit?), m'ha semblat que a certa edat s'agraeix que et recordin i t'apreciïn. La veritat és que tampoc no coneixia cap altre nom.

Bé, tot plegat no té tanta importància. Resistirem, imagino, els anys de misèria moral i material que ens esperen i mirarem de fer, i no només de dir, alguna cosa per escurçar-los. Difícil, i tant!

20.11.11

quina veritat ens farà lliures?

...i coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.

Joan, 8:32

Avui, a l'hora del vermut, aniré a votar. Deurà ploure i cap arc de sant Martí marcarà una pausa ni serà senyal de res. No votaré cap veritat, encara que algunes siguin mig compatides, perquè hi ha tantes veritats com persones i ni tan sols coneixem les nostres pròpies veritats. Em resignaré a intentar no votar cap mentida grossa i a acontentar-me pensant que la llibertat, com la veritat i la mentida, són canviants i inabastables.

Avui he vist Primary colors, una pel·lícula que crec que ha estat injustament tractada, potser perquè intenta reproduir la cursa de Clinton a la presidència i les concrecions van fer oblidar el fons, la redempció impossible, la relativitat, el desconeixement. Em sembla trobar una prova del que dic en el fet que a Youtube trobo el discurs del futur president -ben efectiu- mentre que m'és impossible poder posar el discurs del candidat que es retira, interpretat per Larry Hagman.


18.11.11

són els batxillers també xafarders?

A l'institut anem preparant una revista digital que esperem tenir llesta a meitat de desembre. Es tracta de parlar una mica de tot, de qüestions domèstiques i d'esdeveniments de l'exterior. Voldríem que fos el primer número d'una publicació trimestral o, encara millor, bimestral. De moment, els temes, procedents d'alumnes -especialment-, professors i pares, els anem suggerint els editors, però també ens arriben propostes dels col·laboradors.

Una d'aquestes propostes consisteix a escriure una secció fixa en to d'humor sobre petits detalls de la vida i miracles de la gent del centre: que si tal surt a parella per setmana, que si aquella es pensa que l'institut és una passarel·la de moda... En fi, uns petits flaixos quotidians que procuraran no ferir cap sensibilitat.

Com que les dues que pensen investigar el seu entorn no van indicar cap títol, els editors vam suggerir els noms que crèiem que podien ser adients: tafaneries o xafarderies. Jo sóc partidari del segon mot, que em sembla que respon més a la finalitat de la secció perquè entenc que el que apareixerà a la revista va més enllà de la simple tafaneria, en el camí de la propagació de rumors algunes vegades sense base gaire sòlida. Després, reflexionant, vaig pensar que la meva tria potser no només es basava en el convenciment de la bondat conceptual, sinó també en el fet que en la meva llengua materna no existeix la paraula tafaner, perquè al meu poble als qui són especialment curiosos se'ls anomena batxillers (i aquí recordo quan ma mare em deia que no fos tan batxiller, no al·ludint l'excel·lència d'una fi del batxillerat que encara no havia començat, sinó la meva dèria d'estar pendent de les converses dels grans, sovint més interessants i sempre més misterioses que les de la gent de la meua edat). Sobre batxiller, Coromines -per reblar amb una autoritat- comença dient: 'el que ha rebut el primer grau acadèmic' (d'on, després, 'l'inclinat a tafanejar'), del francès bachelier id., antigament bacheler 'jove que encara no és cavaller' (i vol ser-ho)...

Tenint en compte que les dues alumnes que han proposat farcir la secció són de primer de batxillerat, la paraula batxilleries, que es prestaria al doble sentit, em sembla idònia per encapçalar les seves xafarderies o tafaneries, però arribat a aquesta conclusió, em torna a venir el dubte habitual: ¿més enllà de la dificultat de comprensió inicial de la paraula per part dels lectors previstos, fins a quin punt podem introduir mots d'una altra part del territori quan ja existeix el mot equivalent en aquest territori? ¿Poden coexistir dos mots amb exactament -o gairebé- el mateix significat, un dels qual significa una intrusió i un esforç, encara que també afegeix riquesa lingüística, mentre que l'altre suposa naturalitat i continuïtat?

Callo? Argumento i proposo? Esclar que més que batxilleries, insisteixo, s'escriuran, ho sé, xafarderies.

17.11.11

acontentament 3 (la saviesa)

Quan escrivia l'altre dia sobre la llista dels pobres vaig recordar un poema d'aquells que ens feien aprendre de memòria a les classes de llengua. Suposo que eren uns versos adequats per produir un cert acontentament durant els anys en què la guerra ja era lluny però la postguerra interminable encara ens mantenia en una certa penúria i en unes privacions que els nens i els adolescents a penes notàvem perquè entraven en la normalitat de la nostra vida. Ignoro què pensava en aquell moment sobre els versos, segurament em devien servir per sentir-me un privilegiat perquè jo no vivia ni de bon tros com aquells savis; d'altra banda, i en un altres sentit, devia incidir el comentari del mestre: sempre hi ha algú que està pitjor que nosaltres, fins i tot els savis -val a dir que quan ets jove sempre et sents més o menys savi.


Cuentan de un sabio, que un día
tan pobre y mísero estaba,
que sólo se sustentaba
de unas yerbas que cogía.
«Habrá otro», entre sí decía,
«más pobre y triste que yo?»
Y cuando el rostro volvió,
halló la respuesta, viendo
que iba otro sabio cogiendo
las hojas que él arrojó.

Calderón de la Barca


Actualment, aquests versos, a més dels aspectes expressats més amunt, em suggereixen altres consideracions. La primera és sobre el concepte de savi, que sovint lliguem al d'intel·ligència -mot d'interpretacions i matisos múltiples-, però que més aviat, al menys en la nostra ment, indica aquell qui té molts coneixements però que sovint no és estrany que sigui un pèl despistat i no tingui gaires habilitats pràctiques. Així que no ens ha de resultar rar trobar algun savi en una situació semblant al del poema. En segon lloc, amb la crisi actual, el poema ens confirma que la nostra desconfiança dels savis, d'aquells que sembla que tenen solucions per a tot, que sembla que comprenen perfectament el món en què vivim. D'aquests savis, tots ens coneixem uns quants caiguts en desgràcia, i més que en veurem. Aquest és un món de vius, no un món de savis.


El que sí que recordo que m'intrigava abans, i encara hi penso en repassar els versos, és el motiu pel qual el segon savi no recollia directament les herbes. Era més savi el primer? Es tractava simplement que el segon savi no era expert en nutrició o botànica? Els poetes,d'aquests detalls, no en solen parlar.

16.11.11

acontentament 2 (aforismes i metàfora)

I a l'altra paret de la futura, però que molt futura, residència d'ancians:




En aquest cas, segur (?) que les urnes no les han deixades simpatitzants de partits ecològics. Sigui com sigui, guanyen les urnes:




(Es diu: no votar és afavorir la dreta. Jo afegiria que votar la dreta també és afavorir-la. Ep, dic jo.)

15.11.11

acontentament 1 (els somnis de les urnes)

No estic segur si el títol d'avui hagués estat més escaient, més precís, amb la preposició a, però m'he decidit per la de. Malament quan un dóna voltes, ni que siguin curtes, a les preposicions, i encara més a l'entorn de les insignificants preposicions àtones. Un dia, quan ja no quedin temes i el món sigui com en els nostres somnis, haurem de parlar de la importància de les preposicions.

Tinc clar, definitivament, que votaré, i m'admiro d'aquesta certesa precisament en el moment d'unes eleccions en què també he arribat a la conclusió que el sistema polític necessita canvis radicals, tot i ser conscient que aquests canvis -els que jo desitjaria o els que es faran- tardaran molt a realitzar-se, al menys tant que jo ja no els veuré. Llàstima. Mentrestant, cansat dels discursos reiteratius de polítics i dels periodistes que els segueixen la veta perquè d'alguna manera cal guanyar-se el sou, m'entretinc veient i gaudint la innocència dels missatges alternatius, com el d'aquest negre sobre fons verd esperança que hi ha a la vora de casa:




Que no sap que els somnis mai no han entrat en política? Que no sap que ja fa temps que els polítics són destructors de somnis? Que no sap que les urnes esclatarien en mil bocins si algun somni hi tingués cabuda? És clar que ho sap. Això és el que diu.

Els somnis es troben en la ficció de l'inconscient, quan perdem el món de vista, i en la consciència dels versos. La realitat dels somnis, ara per ara, és literatura.

Sé que és un somni la vida entera.
Tràfec, pensades, fugiu d'ací.
Embriagar.se: la gran carrera.
Jeure tot dia sota l'ombrí.

Josep Carner: “La vida i el vi” (fragment), de Lluna i llanterna



Segismundo:
Yo sueño que estoy aquí
de estas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Pedro Calderón de la Barca: La vida es sueño (fragment)

Deixem de banda Sigmund Freud, que com de sap té aquest nom perquè la seua mare era una admiradora de l'obra de Calderón.

14.11.11

molta roba i més sabó

Sembla clar que l'homenatge blocaire a la Montserrat Roig ha estat un èxit de participants, de gent que tenia alguna cosa a dir sobre el personatge i la seua obra. Els blocs organitzadors assenyalen una mica més de dues-centes col·laboracions, en alguns casos amb més d'un post. A mi em sembla una xifra important, i potser encara ha quedat algun post ignorat.

Sense entrar en consideracions sobre el motiu pel qual es recorda determinats escriptors i no d'altres, el que em pregunto cada cop que hi ha un esdeveniment d'aquest tipus és qui es llegeix tot el que fabriquem. Per exemple, qui s'ha llegit tot el que va aparèixer el dia 10 sobre la Montserrat Roig. Fent un càlcul aproximat més aviat poc exagerat ( tenint en compte la llargada dels textos, la inclusió d'imatges, la durada d'alguns vídeos, la visita a enllaços, el temps de carregar la pàgina...), afirmaria que qui hagi volgut llegir tot el material ràpidament ha dedicat unes 10 hores a recórrer blocs, això sense comptar la lectura de comentaris o l'interès a deixar-ne algun. Potser sí que hi ha hagut algun lector que s'ha passat aquest temps recorrent blocs, no ho sé. Per altra banda, si imaginem que els blocs participants, que poden ser els més interessats a saber què diuen els seus coparticipants, han passat per tota la llista de col·laboradors espontanis, voldria dir que tots hem tingut una mica més de dues-centes visites que potser no han llegit, però al menys han tafanejat el post. Ha estat així? En el meu cas, puc assegurar que ni com a lector ni com a visitat he estat prop del 200.

I què? Doncs res, és una simple constatació matemàtica. A vegades l'important és participar. I, compte, que el que hem escrit queda a Internet per a la posteritat. Quants centenars de milers de persones llegiran amb el temps el que en el seu moment va tenir més ponents que públic? Els meus coneixements matemàtics no arriben tan lluny.

13.11.11

retrobament

Avui he tornat al sud. Olives negres-morades-vermelles...-puntejades, petites i brillants, fulles al sol, ceps de de pàmpols rovellats que esperen una altra primavera, garrofers de branques fràgils i escorça laberíntica on encara corren les formigues, igual que a les figueres que ja no fan olor de mel embriagadora, i als pins, aquí i allà, amb resina translúcida i color mel de bruc i l'olor de l'estiu encara intensa en el record, ametlles esparses, seques i oblidades, mirant el cel, serves arrugades que ningú no recorda, argilagues de flor groga naixent, humil i omnipresent, que farien uns espetecs esplèndids per sant Joan si encara es fessin focs a cada carrer del poble ... i tota la garriga que no vol massa pluja perquè es pot ofegar: timó, romer, sajolida... les mates ufanoses amb piquets vermells ... Marges de pedra d'un gris blavenc, acoten els espais. Paisatge sec de terra seca, com jo, que malgrat tot, verdeja. Al fons, el mar, que marca uns altres límits, que puja i baixa segons el vent que bufa i la lluna que fa, i canvia de color segons senyoresin el cel el sol benigne o els núvols de tempesta.

Entre els barrancs, el poble, la casa de la mare, fa anys també del pare, ara tancada. Aviat, potser d'alguna altra casa sortirà fum amb olor d'olivera per perfumar el fred intens i dolorós, i enyorat, d'un hivern que s'acosta, cada cop més proper i més present en la memòria.

11.11.11

les competències

He entrat per casualitat en la llista que publica Forbes de les persones més riques del món, en bilions de dòlars. No sé si els que hi figuren són realment els més rics perquè no sé si realment és fàcil de comptar tot el que tenen i, sobretot, perquè és sabut que com més diners tens més fàcil és amagar-ne uns quants. És igual, segur que el rànquing és força precís i que cada dia deu haver-hi gent que fa esforços sobrehumans per figurar-hi.

Actualment, amb tota aquesta història de la crisi, deu se difícil aconseguir un lloc entre els llistats. Potser el camí més recte el troben aquells que no tenen res i de sobte se'ls acut alguna idea que tampoc no produeix res concret, que es pugui pesar, exposar als aparadors, posar en un prestatge... Alguna inanitat com, per exemple, Facebook. La veritat, no ho sé.

De tota manera, trobo que actualment té més mèrit arribar a aconseguir bones posicions en una llista que no conec que mai s'hagi fet per dificultats evidents: la llista dels més pobres. Abans de continuar m'imagino que algun lector es pot preguntar quin interès pot tenir conèixer la llista dels més pobres. Doncs per a mi i per als qui passen per aquí, la mateixa, és a dir, cap; però, insisteixo, que complicat poder arribar a les posicions més altes de la llista dels més pobres, sobretot en els temps que corren, amb tanta competència! Sembla fàcil i molts deuen pensar que a diferència de les llistes dels qui tenen més diners, si un en té la ferma voluntat, i amb una mica d'esforç, escalar posicions ha de ser factible. Jo no ho veig tan senzill, com a mínim em sembla extraordinàriament complicat arribar a les primeres posicions. Fins i tot el camí el veig ple de deslleialtats, perquè estic segur que molts entren a la llista sense cap treball, sense proposar-s'ho, d'una forma totalment natural, cosa que no dubto que desanima als qui, en un moment o altre, han fet de la pobresa l'objectiu de la seva vida.

M'imagino que si algú intenta ara o en els propers anys elaborar la llista dels més pobres, es trobarà que en la primera posició hi hauria de posar una multitud ex aequo i, la veritat, aparèixer compartint el primer lloc amb milers de persones sembla que no té gaire mèrit en una societat que valora la singularitat més que cap altra cosa, de manera que la gent intentarà amagar la seva pobresa. Ara bé, si arriba un moment en què tothom aconsegueix un cert grau de benestar i riquesa, auguro sense cap dubte, que hi haurà bufetades per ocupar els primers llocs del rànquing dels pobres. És més, no dubto que els més poderosos, cansats del seu estatus i de la manca d'estímuls, facin mans i mànigues per canviar de llista. I quan els rics, els veritablement rics, es proposen alguna cosa no hi ha pobre que se'ls pugui resistir. Temps al temps.

10.11.11

Montserrat Roig per ella mateixa

A mi m'heu de fer una entrevista? Feu-la als grans... Voleu joves? Jo vull dir els grans escriptors. Els joves, massa que ens han consentit... Sí, si que ho penso. A més, a les entrevistes moltes vegades tendim a donar una imatge diferent del que som, saps? Tothom dóna la imatge del que voldria ésser o almenys una de diferent... M'ho deia en Miquel Terradell fa poc: mai no es diu la veritat del tot en una entrevista. En Brossa segur que us va rebre a Balmes, oi?, a l'àtic aquell ple de paperassa on mai no escriu, no? Ningú no resulta com és, realment, encara que ho vulgui... Us voleu entrevistar amb mi i no amb la meva imatge? Veurem si ho aconseguim...

Lluís Busquets i Grabulosa: Plomes catalanes contemporànies. 1980


Els escriptors, simplificant i parodiant els amics, coneguts i saludats de Pla, els podria classificar en rellegits, llegits i fullejats. Després venen els matisos. D'escriptors amics, és a dir, rellegits, en tinc ben pocs, alguns més que d'altres; de llegits, força; en el cas dels fullejats, no cal entra-hi.

Quan vaig llegir l'homenatge que es preparava a la Montserrat Roig vaig pensar que pertanyia al meu grup d'escriptores llegides en un determinat moment i que després, no sé per què, es va convertir en fullejada, si exceptuo Digues que m'estimes encara que sigui mentida, llibre que em van regalar tot subratllat.

La paraula homenatge no m'agrada gaire perquè encara li trobo unes connotacions de vassallatge i no sóc gaire partidari dels tributs, ni de fer-ne ni de rebre'n. Entenc més les paraules celebració, aproximació, record -amb més o menys admiració- o alguna altra paraula més precisa que no se m'acut i que en algun moment trobaré. A més a més, en el cas de les dones, i sobretot si tenen un cert vessant feminista reconegut, jo, en tot cas, suggeriria feminatge (més que donatge). En fi, anem al gra, en saber de l'homenatge a Montserrat Roig em va semblar, com m'ha passat en ocasions anteriors, que era un bon moment per recuperar lectures o per fer-ne de noves, però encara no ho he fet i no sé per on començar. El que sí que he repassat són velles entrevistes, de l'època en què jo llegia l'escriptora. M'ha semblat que avui, en què preveig que hi haurà molta gent que parlarà de l'escriptora, de la periodista o de la presentadora amb més coneixement que jo, la meva aportació podria ser simplement recordar la Montserrat Roig de gairebé els inicis vista per ella mateixa, la que tenia conviccions, però també dubtes.

He copiat uns quants fragments d'una entrevista que va fer per al llibre La generació literària dels 70. Més tard, en altres entrevistes, ella mateixa recordava que algunes coses que deia ja no les diria o ja no les pensava. Malgrat tot, en aquestes ocasions, tampoc rebutjava el que va dir,es tractava simplement d'un altre temps de la seva vida, d'una vida tan curta.... Callo i la deixo parlar.


L'única cosa que sé en aquest moment és que m'interessa escriure, encara que no hi dono més transcendència que el fet que un fuster faci les taules ben fetes. Escric perquè alguna cosa s'ha de fer en aquesta vida.
Per a escriure, però, també em cal rebre abans unes experiències: no es tracta només d'omplir uns holandesos, sinó de comprendre el món, de donar-li una coherència literària.


I no vull ser un escriptor de diumenge a la tarda: tinc molta mania als diumenges a la tarda, són horrorosos, ensopits... El meu ideal seria passar-me quinze dies escrivint en una casa de pagès i passar els altres quinze del mes a Barcelona.


No crec que la meva feina d'escriptora em comprometi com a persona política. En la civilització actual, els intel·lectuals tenen una mena d'immunitat per anar pel món que no haurien de tenir: són gent privilegiada. És clar que com a persona haig d'estar compromesa, però no en tant que escriptora.


El realisme socialista, quan va sortir, podia ser interessant, però quan va esdevenir forma de cultura oficial al servei d'un determinat poder, va perdre tota la validesa, em sembla. L'erotisme? És un factor més a tenir en compte i he constatat que hi entrat més que no em pensava, a la meva obra: m'interessa com a descobriment d'unes relacions i com a desvetllament d'unes sensacions adormides. També aprofito elements autobiogràfics, però no faig autobiografia, tot i que només em veig capaç de parlar dels ambients que conec i dels seus personatges. Sí, m'interessa relacionar el fet literari amb el cinematogràfic i no considero una amenaça la cultura de la imatge, que pot ser tan vàlida com la de la lletra impresa. He pensat, fins i tot, en la possibilitat de fer guions de cinema: això m'apassionaria. Per ara, intento tot el que puc d'incorporar noves tècniques: a vegades per a explicitar una situació has d'aprofitar una tècnica de tipus visual. Dels directors de cinema m'interessen els que saben explicar una història: Visconti, Berlanga, Bardem, Polansky, Lubistch, Rossellini... En canvi, Antonioni em repugna, com el Fellini del “Satyricon”. ¿Quin és el fons del fons últim de la meva obra? Ui...! Quines preguntes...! Em nego a respondre, m'hi nego... En contrast, puc dir que la meva obra és molt arrelada al nostre context. Hem patit una fam històrica tremenda i alguns en participem, encara, com a adolescents; però em sembla que passa a tot arreu. M'interessa això d'aquí, crear noves coses; en definitiva, feina d'escriptor.


No, no tinc cap mena de problemes normatius; l'únic, si de cas, és el de riquesa lingüística [...] Em preocupa, ara, trobar una riquesa lèxica que no sigui forçada, una llengua que, coi, és parlada per la gent del carrer.


M'interessa el tema de la dona d'una manera relativa, relativa en tant que el relaciono amb els altres; la Simone m'interessa com a dona que s'ha fet uns farts de pensar -amb la sort de tenir un Sartre al costat- i la Virgínia com a escriptora. La situació personal davant d'això és molt ambigua, d'indefinició; em sembla que mai no escriuré res sobre la dona, perquè el que ens interessa, a les dones, és posar-nos a fer coses positives; ja ho faran els especialistes.


M'interessa tot, la gent, la humanitat, per pura xafarderia, eh! Em sento integradíssima en la meva societat petit-burgesa, perquè en sóc; si algú, dels qui viuen com jo, diu que és un marginat, no m'ho crec gens.


Ja he dit que no faig política quan escric, encara que per a escriure m'exigeixo a mi mateixa una concepció política del món; però no, no participo gens a fer la revolució, perquè tal com estan les coses, l'única manera de fer la revolució és anar amb metralletes a les muntanyes; i el dia que això s'aconsegueixi, nosaltres, com a intel·lectuals, no hi tindrem res a fer i haurem de fer el que ens manin. I em temo que haurà de córrer molta sang.


Oriol Pi de Cabanyes, Guillem-Jordi Graells: La generació literària dels 70. 1971.