31.10.14

anotacions ràpides per a un impossible desenvolupament


Estat de dret pur. Agradi o no agradi, el que hi ha a la llei.

Fernando Ónega


M'agrada que Ónega, tant si agrada com si no, parli de la llei -de les lleis- i no de la justícia. Les lleis, agradi o no, són una conseqüència de la misèria humana, com més lleis, més misèria; però és el que hi ha. En canvi, la justícia és una abstracció amb què només els més crèduls poden confiar. Fins i tot la representació habitual de la Justícia és una aberració. Unes balances equilibrades? Qui decideix què hi va a cada balança? Qui és capaç d'equilibrar unes balances? Els ulls embenats, cecs? Neutralitat? Imparcialitat? No, el que cal és comprensió. Al final, però, no ens enganyem, el que compta és l'espasa.

Descartada l'abstracció, parlar de les concrecions: els legisladors, els jutges, necessàriament interpretadors parcials, els manipuladors de legisladors i jutges etc., és una tasca que em veig incapaç de desenvolupar, que sobrepassa les meues capacitats físiques i intel·lectuals. A més, quin sentit tindria?

M'és més fàcil fer d'espectador mentre vaig escoltant música.

 

30.10.14

del 5 a l'infinit, i més


La mare prem el botó que indica el replà que compartim. El nen, que ha crescut una mica des que el vaig veure per darrer cop, recita a poc a poc números d'un dígit sense cap ordre evident, començant pel 5.

Jo, que penso que el diàleg als ascensors és obligatori amb els coneguts, m'afegeixo al recompte i incloc dos dígits: 10.

El nen, segurament molest per la intromissió o perquè no he esta capaç d'encertar la seqüència adequada, amb la cara a l'alçada de les meues cuixes i paral·lela al meu cos, aixeca només els ulls cap als meus i, desafiant, em diu: 32.600.

Li dic que no puc competir amb la seua xifra, però ell, per tancar definitivament qualsevol contraatac -amb els grans mai se sap-, fa un somriure sorneguer i, lentament, amolla: INFINIT! Em sento totalment derrotat.

Responent la pregunta de la mare, explica, després d'una lleugera vacil·lació, i potser vacil·lant, que infinit vol dir extraterrestre, molt lluny en l'espai i el temps.

Si no fos que sóc de lletres -la metafísica no ajuda gaire- i no sé del cert com va això de les magnituds extraterrestres, i també, cal dir-ho, perquè se m'acut la rèplica massa tard, quan ja obrim les portes dels pisos respectius, hagués replicat: INFINIT AL QUADRAT! Encara que segurament haguéssim necessitat un nombre megainfinit de pisos per concretar totes les potències i, la veritat, era l'hora de sopar i tots teníem gana; el nen, més.

28.10.14

elocubracions metafísiques a l'entorn dels orígens


Avui, en un concurs televisiu que miro sempre que puc, han fet una pregunta suposadament difícil als participants. Els han demanat si sabien quina va ser la primera reacció d'Eva i Adam després de menjar la famosa poma. Es podia triar entre tres opcions. No cal dir que la resposta, que en el concurs presentaven simplificada, me la sé de memòria:

... i a tots dos se'ls obriren els ulls. Llavors conegueren que anàvem nus i cosiren fulles de figuera per cobrir-se la cintura.
Gènesi 3: 7


Una mica després, Jahvé, a qui es veu que el model no acabava de fer el pes, va fer túniques de pell i els va vestir. Bé, aquest inici de la història de la moda no em crida especialment l'atenció, sinó que em pregunto com és que els primers pobladors humans de la Terra no s'adonaren que anaven nus fins després de menjar la poma i per què decidiren cobrir-se una mica.

La Bíblia, que en alguns casos és molt explicita, aquí es mostra vaga, potser esperant que l'oient o el lector capti algun simbolisme. No ho sé. Sobre el motiu pel qual Adam i Eva no s'havien adonat, quan ja tenien certa edat, que anaven nus, no se m'acut cap altra explicació que no fos que haguessin passat el temps en la contemplació de totes les novetats que veien i ni s'haguessin fet una mirada; potser realment eren cecs i la poma tenia propietats curatives? Però el fet no té més importància. El que m'intriga és per què sobtadament decideixen cobrir-se, i en concret la cintura. Descarto que es presentés un canvi climatològic -no s'esmenta, i tampoc no sembla que unes quantes fulles fossin de gran ajuda davant de les inclemències del temps-, també descarto que tinguessin un rampell de vel·leïtat gratuïta... Se m'acudeixen altres possibilitats, però cap que em sembli consistent, definitiva.

Algú pot pensar que tot això té poca importància, però jo intueixo, crec, que bona part dels esdeveniments més transcendents de la història de la humanitat tenen l'origen i l'explicació en aquest fet tan simple i misteriós: Adam i Eva decideixen cobrir-se la cintura. Ben diferent seria el nostre present si haguessin decidit cobrir-se el cap, que ja se sap que la ira divina sol venir des de dalt. En fi, va anar com va anar.

26.10.14

aquest diumenge, tard, la música continua.


Anava escoltant l'entrevista a Manel Joseph mentre s'acabava el dia i ens menjàvem, abans de sopar, les ratlles contínues i discontinues que portaven al nord. Deia, ell, que ja feia dos anys que pràcticament no tenien actuacions, que els balls de poble, que els èxits del passat, que el Zeleste del carrer Plateria (després Argenteria, perquè cal actualitzar o arcaïtzar el nom, que mai se sap), que havien decidit plegar després de tants anys... I ara, després de quaranta anys d'escenaris, potser aguantaran una mica més perquè els van sortint actuacions aquí i allà.

De la seua música, conservo a casa només un cassete, nom que aviat deurà desaparèixer del diccionari i que ja no tinc aparell on escoltar. Crec que la cançó que vaig sentir més és la... No ho diré, la podeu escoltar aquí mateix en dues versions; però per si resulta massa crepuscular, deixo també un mambo per animar la setmana.

Llarga vida a la Plateria, que segur que sonaria diferent si es digués Argenteria.




24.10.14

el temps que passa, i alguna cosa més, en un aniversari incert


Aquest principi de setembre vaig pensar que era l'aniversari del blog, no d'aquest, sinó del primer blog que aquest continua. Quants anys fa? No sabria dir sí són deu o onze, i tampoc no és qüestió de consultar als companys d'aleshores que tenen el do de la memòria, i de qui encara conservo referències, la data precisa.

Han passat deu o onze anys i he anat escrivint, poc o molt, de tot una mica, segons venia el dia, en solitud i amb complicitats, amb complicitats noves, amb pèrdues que no adjectivo, i amb les solituds inherents a l'escriptura. Alguns som -ho recordeu?- deu o onze anys més grans, cosa que en si mateixa no vol dir res: el temps no té cap altre significat que no sigui allò que l'omple.

Segurament en algun moment,en algun aniversari, vaig escriure alguna cosa semblant a l'anterior, però no ho buscaré, prefereixo rellegir altre material. De tot plegat, el que m'agradaria recordar, just ara -demà serà una altra cosa- és per què vaig començar a escriure un mes de setembre, acabades les vacances i a punt de començar les classes. Potser ho vaig escriure. Per què continuo escrivint? Tampoc no ho sé, però no em sento especialment encuriosit per la resposta, de la mateixa manera que em sembla intranscendent preguntar-me quan deixaré d'escriure i per què.

23.10.14

més enllà de l'ortografia


Pensava ahir que un altre tema ortogràfic recurrent -en aquest moment mig adormit, però a punt per despertar-se quan toqui- és si els catalans fan més faltes en castellà o en català. Suposo que si es té en compte el total de la població de Catalunya, el percentatge s'inclina a favor de les faltes en català; si la tria es fa entre els escolaritzats a partir dels 80, el percentatge hauria des ser un empat o potser amb un lleuger predomini de les faltes en català. A part de xerrar abastament sobre el tema, no sé si algú hi ha fet cap estudi.

Sovint les argumentacions per atacar o defensar-se es basen en casos aïllats, percentualment insignificants, que serveixen per generalitzar. Per exemple, imaginem que algú veu aquest cartell que ja deu fer dos anys que s'aguanta els embats del vent i la salabror de la mar:

 
Possibles reaccions:
-La inmersión lingüística produce analfabetos en la lengua común de todos los españoles. Acabemos con la inmersión lingüística!
-Ha, ha, els espanyols són uns analfabets! Canya a Espanya!
-El català a poc a poc penetra en el castellà (qui ho pot dir això?).
-Aquests (Estos) estrangers (extranjeros) ja (ya) podrien (podrían) fer servir (utilizar) el (el) diccionari (diccionario).
-Doncs el que importa és la idea, que en aquest país encara hi ha molt porc.

Es poden afegir les frases o pensaments que es considerin oportuns.
A mi, aquest estiu, més enllà de la consciència ecologista prou verbalitzada, em va sobtar que el cartell aguantés en tan bon estat. També que algú tingués la sang freda de mirar pel penya-segat i descobrir escombraries, jo em marejo una mica davant del buit. No em va sorprendre gens que ningú hagués guixat a sobre un: En català, sisplau! Evidentment, ningú ha volgut carregar sobre la seua consciència la possibilitat de veure una traducció seguint l'estil de l'original.

En fi, bagatel·les. L'estiu que ve tornaré a passar pel camí de ronda i m'agradarà veure, entre Cala Maria i el Cap Roig, aquest testimoni, que ni creix ni minva, del paisatge.

22.10.14

divagació ortogràfica, i poca cosa més


D'un temps -ja llarg- ençà, les carències ortogràfiques, i de l'expressió lingüística en general, dels alumnes de tots els nivells educatius són motiu cíclic de reflexió, d'escàndol i de propòsits d'esmena. Els mitjans se'n fan ressò, com avui “La Vanguardia”, per tal que els ciutadans en tinguin consciència i facin les seues aportacions al tema, mentre les autoritats competents i els entesos en diuen la seua.

Estratègies, tàctiques, antecedents, conseqüents, culpabilitats, comprensions... es converteixen en matèria de monòleg, de diàleg o de debat més o menys efímer, segons s'enganxin a l'assumpte pesos pesants o fràgils polemistes.

Jo, que per la part que em toca durant els anys que tenia un certa responsabilitat sobre l'èxit o el fracàs de l'ortografia entre els més joves, tinc poca cosa a dir, però la diré. Parlar d'ortografia més enllà dels deu, onze o dotze anys no té gaire sentit. Si no s'ha aconseguit una correcció ortogràfica important en aquestes edats, la feina és feixuga i el fracàs del sistema educatiu, una evidència. A l'ensenyament secundari, l'ortografia només hauria de ser un recordatori o un procés de perfeccionament. Volia dir algunes coses més, però com que em conec i sé que seria interminable i dispers, me n'abstinc.

Es parla cíclicament de l'ortografia, però rarament de la sintaxi, de les construccions, és a dir, de part fonamental de la competència expressiva. Ho entenc, no en diré res. I quan es parla de la competència expressiva, se sol al·ludir a l'escrita i no a l'oral, força negligida en la majoria de classes i cada dia més important en els sistema comunicatiu actual. Silenci.

Quant a l'ortografia, fa gràcia llegir que una de les mancances més importants es troba en la pobra o nul·la utilització de l'accentuació. Un pot estar o no d'acord a accentuar les paraules i justificar la seua posició amb arguments consistents, versemblants o no, però no crec que ningú pensi que cinc o sis línies de normativa siguin més difícils -de fet es converteixen en una rutina, en un acte reflex- que aprendre cada any l'alineació del Barça i els equips de primera divisió; si l'ample no serveix, que cadascú triï el que li vingui de gust.

Per cert, quan es tracta de publicitat mai no se sap si el que un considera errades ortogràfiques -o morfològiques- no són en realitat reclams, com aquella ve baixa de fa uns anys en unes revaixes que va organitzar una polèmica notable, o com aquest text d'una botiga del costat de casa que va fer que estès a punt d'entrar-hi a parlar de la jugada, fins que vaig recordar que fa anys m'havien venut una cadira defectuosa i no era qüestió que me n'encolomessin una altra. I, ben mirat, potser hagués tingut una conversa interessant que m'hagués convençut que ara tornen els accents i que els apòstrofs o els guionets són cosa del passat. Les modes són impredictibles.


21.10.14

quatre o cinc anotacions disperses amb l'obsolescència programada


Suposo que és normal que els comentaristes polítics del país vagin una mica de bòlid amb els darrers esdeveniments i que, tret dels més monolítics, els altres juguin a endevinar. Ha de ser difícil, si no impossible, no participar del caos de declaracions, contradeclaracions, aliances i trencaments dels partits polítics, de les associacions que no són partits però fan política, etc. Tot s'encomana.

M'admira que pràcticament tothom parli encara de dretes i esquerres, que són dos termes que en el sentit primitiu més aviat han quedat obsolets, per molt que encara hi hagi qui se'ls atribueix o els atribueix als altres. Esclar que és més fàcil continuar amb velles denominacions per a noves formes que imaginar mots nous per a conceptes i situacions noves.

També m'admira que encara es faci servir el terme burgesia, obsolet i limitador en la societat actual. De la mateixa manera que ja només els historiadors fan servir la paraula menestral, la burgesia, tal com es coneixia, ja hauria de quedar únicament per als llibres d'història.

Curiós que cap partit polític es plantegi seriosament -vull dir amb terminis concrets- canviar les regles de joc dels partits polítics, que entenc que és el primer que hauria de fer tot partit polític (perdó per les repeticions), sobretot els qui diuen -com se n'omplen la boca!- que representen la voluntat popular, una nova forma d'entendre la democràcia. Llistes obertes, mandats limitats en el temps, etc., serien els requisits bàsics per començar, elementals. Esclar que jo, que estic per la dissolució dels partits polítics tal com funcionen, no sóc ningú per aconsellar res.

Ben pensat, jo també sóc obsolet; per exemple, no vaig entendre q ue la Forcadell demanés eleccions en un termini màxim de ters mesos. Se suposa que a més del seu propi full de ruta l'ANC marca el full de ruta del govern? També és veritat que el full de ruta a mig termini de l'ANC el coneixem i el del govern no el coneix el propi govern, o potser és secret, que ara és primordial no mostrar les cartes als enemics.

Sobre el 9-N, no sé què dir. Ei, jo aniré a votar -amb alegria!-, i farem una festa com la de les darreres diades. I què? Ens anirem entretenint mentre arriben unes altres eleccions que serviran per formar un nou govern que actualitzarà velles propostes o ens en farà de noves. Abrevio, em salto unes quantes passes. El nou govern proclama -parlar no costa gaire- el Nou Estat Català. Ja està dit. I després, què?

Rellegeixo tot el que he escrit a raig i veig que dec ser un dels pocs catalans que, políticament i socialment parlant, entén ben poca cosa, i que més valdria que no em dediqués a omplir espai sobre aquests temes, encara menys quan són simbòlics.


20.10.14

qüestió de banderes

Torno cap a casa des de la plaça de Catalunya. Passen pel meu costat una mare -potser una àvia, és difícil precisar sense preguntar- i tres nenes. Ella que diu: Para qué quieres tu una bandera, cariño?

Una mica més amunt, una nena, molt més petita que l'anterior, porta incorporada la bandera potser des que ha sortit de casa -és difícil precisar sense preguntar- i no sembla que tingui gana, segurament perquè tanta novetat li ha fet oblidar les necessitats bàsiques, no ho sé, perquè en aquesta edat les nenes encara no estan gaire per banderes, tot i que la seua tingui una funció evident.

19.10.14

aquest diumenge, música d'aniversaris


Aquesta setmana, fa uns dies, va fer 50 anys de la mort del peruà  Cole Porter. Música per al record o música recordada? Algú, de menys de 30 anys, escolta a través del seu reproductor qualsevol de les múltiples versions de la seua música? Sí? No? Per què? I jo? I nosaltres?

Ahir, Chuck Berry feia anys cap-i-cua. Un immortal, com Cole Porter, per bé que ben viu. Les mateixes preguntes. No incloc músics o qualsevol tipus d'erudit cultural en les preguntes. Parlo d'aquell moment en què un diu: va, ara em ve bé escoltar una mica de música.

Ei, quin plaer escoltar aquestes músiques! Va, quatre vídeos amb un total de dues cançons -música d'escenari i pel·lícules amb parelles de ball ja mítiques-, que les tries, amb tantes possibilitats, es fan difícils.

Bon diumenge i que la setmana entrant ens sigui lleu amb el ritme preferit de cadascú.








17.10.14

simplicitat


Suposo que tothom sap que aquest diumenge se celebra a Barcelona la Cursa de la Dona que té com a objectiu principal visualitzar i ajudar en la lluita contra el càncer de mama. Crec que en aquesta desena edició ja s'han inscrit els milers de participants previstes i que, per tant, la convocatòria ha tornat a tenir èxit.

Les que heu participat alguna vegada ja sabeu que proporcionen un petit kit amb el material necessari i més (samarreta, dorsal, xip, objectes publicitaris...). Avui, per casualitat, he sabut d'un petit grup de participants que faran una lleugera personalització de la samarreta a través d'un dibuix de disseny senzillíssim que precisament té la gràcia de l'economia extrema de línies, de la parquedat dels colors,  i d'un dinamisme molt ben resolt al meu entendre, però l'element que realment l'arrodoneix i que li dóna força és el simbolisme central, aparentment de fàcil interpretació.

P S: No sé si les participants en la Cursa tindran temps de canviar-se de samarreta per assistir a l'acte de la plaça de Catalunya. Ja es veurà.
 

16.10.14

contrapunt: el temps immòbil, o potser tot el contrari


A penes una llambregada distreta mentre baixen. Ell, més prop dels seixanta que dels cinquanta; ella no deu passar gaire dels vint. Les mans agafades, sense parlar. Ni m'hagués adonat que ens creuàvem si no hagués esta perquè ella ha dit, fluixet, el meu nom. Ens aturem, xarrem. Ella acaba, de moment, els estudis, està il·lusionada; el pare està il·lusionat amb ella, i diu, diverses vegades, que el futur és seu; ella somriu i continua explicant les seues històries. Se'ns ha fet tard per anar on volíem i baixem fins a la llibreria. Mirem els llibres lentament, sense pressa, sense propòsits, cadascú per la seua banda. Jo acabo primer. Un somriure de comiat. Com que vivim al mateix barri, ens trobarem la setmana que ve, el mes que ve, potser ja passat algun any, i reprendrem alguna conversa amb velles complicitats.

Si no hagués estat per la portada amb una reproducció de Turner i pel títol, El color en Venecia, no l'hagués agafat. Tinc records tan vagues de Venècia... Decadent i vital, vella i moderna, fosca i lluminosa, freda i càlida, intemporal. De Boito, no en conec res, si exceptuo Senso, de Visconti, bastida sobre un relat seu.

Vaig llegint sense pressa perquè no vull acabar. Gairebé em quedaria al principi imaginant possibles continuacions, o no imaginant res:

Nebot, avui he fet noranta anys, i he fet testament. Deixo quasi tots els meus diners, unes cent mil lires aproximadament, a la teua germana Maia, que té set fills i és vídua, amb la condició que cada any passi tres mil lires a la meua bona Menica, que és molt gran i està massa cansada per ocupar-se de res. També és ben veritat que la bona Menica em fa enfadar totes les santes nits. No vol anar-se'n al llit abans que jo, per molt que li demani i li pregui; i mentre escric a la claror d'aquest llum d'oli i li netejo la metxa, vet aquí la teua tia, a l'altre costat d'aquesta taula, dormint amb el gat negre sobre els seus genolls. Des de fa mig segle que fem la mateixa vida plàcida i dolça i tan ràpida que les setmanes volen com si fossin dies; i la meua estimada velleta ben maca, amb la còfia blanca midonada, quan es desperta i aixeca el cap, em mira sobtadament els ulls, i em crida: “Carlo!”, a mi em fa bullir la sang a les venes com si fos un jovenet.

Camillo Boito: “El demonio mudo”, a El color en Venecia, Gadir Editorial. Traducció de Elena Martínez (retraducció del fragment meua)
 
 

15.10.14

entre creença i intel·ligència, amb amor


Quin enrenou! Quines corredisses! Quanta precipitació! Ai, que ens hi va la vida! Quina vida?

Entenc que la consulta del 9 de novembre quant a efectivitat és un acte de mobilització no gaire diferent d'altres consultes o firmes en què ja he participat, per molt que interpretacions apressades actuals o altres de posteriors li vulguin atribuir una transcendència que no tindrà. S'hi ha d'anar? Doncs hi anirem.

Que l'enrenou mediàtic posterior a la reunió de despús-ahir fos considerable -i el que ens espera- ho entenc perfectament, que l'enrenou, les dispersions, les declaracions i les contradeclaracions dels representants dels partits polítics més o menys sobiranistes -el discurs dels altres és monolític i per tant previsible- fossin, i encara són, d'una intel·ligència elemental, d'una mediocritat argumentativa tan palesa, em sembla més patètic.

Que no volen decebre la societat civil -qui cony s'ha inventat aquest terme de societat civil- o els seus votants... Que si és va dir que el 9-N cal mantenir la data sí o sí... Que sí, però amb unes condicions innegociables... Que no, però sí, si... Que parlo a títol personal, però no institucional... que si les promeses... Que potser noves eleccions... Marededéu quanta retòrica i quanta... Com en diuen els alemanys... Wortschwall... Geschwafel...?

A veure si la setmana vinent tothom se centra una mica i jo puc arribar a pair tota la informació. Sense pressa, sense pressa. Qui no pugui aguantar el temps, que s'esborri.

Com sé que jo tampoc he dit res gaire coherent, cedeixo un altre cop la paraula a Llull i a un llibret que tots s'haurien de llegir, només un verset cada dia i per ordre, no de la manera que jo els presento aquí.

 

2. Les carreres per les quals l'amic encerca son amat són llargues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs i de plors, i il·luminades d'amors.

18. Demanà l’Amic a l’enteniment i a la voluntat quin era més a prop del seu Amat, i ambdós corregueren, i arribà abans al seu amat l’enteniment que la voluntat.

44. Dos són els focs que escalfen l’amor de l’Amic: l’un està format de desigs, plaers i pensaments; l’altre està compost de temor, llanguiment, i de llàgrimes i de plors.

137. Demanaren a l’Amic de què naixia l’amor, i de què vivia, i per què moria. Respongué l’amic que l’amor naixia del record, i vivia de la intel·ligència, i moria per l’oblit.

197. Tant amava l’Amic el seu Amat que de tot el que li deia, el creia; i tant el desitjava entendre que tot el que en sentia dir ho volia entendre per raons necessàries. I per això l’amor de l’Amic estava entre creença i intel·ligència.

351. Angoixós i plorós anava l’Amic a cercar el seu Amat per vies de sentits i per camins d’intel·ligència. I sorgeix la qüestió de sobre quin dels dos camins entrà primerament mentre cercava el seu Amat, i en quin l’Amat es mostrà a l’Amic més clarament.


Quant a la simbologia de l'amic, l'amat, l'amor, etc. -que consti que no he fet sortir lo foll-, és cosa de cadascú. Però, sobretot, a poc a poc, que el camí és llarg.

14.10.14

il·lustracions per a no il·lustrats


En temps de crisi, social, econòmica, política..., es genera una quantitat important de literatura sobre els temes que els ciutadans viuen, protagonitzen, pateixen. Literatura circumstancial i efímera i d'altra que amb el temps queda fixada. En el cas del moviment a l'entorn del desig -o no desig- d'autodeterminació i la seua contra (manifestacions, propostes de referèndum o consulta, reivindicacions verbals o orals d'un o altre signe...) s'han produït també innumerables mostres gràfiques que, a través de diverses formes i mitjans, han omplert vies de comunicació públiques i privades amb més o menys originalitat i fortuna.

No sé si ja és l'hora -sempre se'n pot editar m´s d'un volum- , però hauria d'arribar un moment en què algú o alguns recullin aquest material i l'ajuntin, cronològicament o d'alguna altra manera, en un corpus gràfic amb els comentaris pertinents. Fotos, dibuixos, muntatges amb text, força elaborats o d'un primitivisme escandalós, donarien una visió, un matís complementari important, al material estrictament literari interpretatiu o descriptiu d'aquests anys i, segons com, s'acostarien més a la realitat plural dels ciutadans immersos en aquesta situació efervescent i de continuïtat incerta -després de demà, quin serà el proper pas? Quantes propostes diferents es faran? Qui seguirà qui?- que estem vivint.

Per si no ha quedat clar, incloc unes mostres del material a què em refereixo i em disculpo perquè no sigui més variat ideològicament, però m'arriba el que m'arriba. Per cert, m'ha semblat que darrerament hi ha una tendència en les il·lustracions a tractar la intel·ligència. M'agradaria recordar que l'abstracció que anomenem intel·ligència té molt a veure amb la capacitat d'adaptació a les situacions que es presenten en cada moment i a la previsió de situacions futures.

 
 



 
P.S. Segur que el facsímil de les notes de Rajoy és fals. Un professor seu d'aquella època, precisament el que suposadament les firma, diu que erenboníssimes, excepte en dibuix. Cert que no ens acabem de creure algunes afirmacions del professor: En el corrillo, él mandaba; destacaba y era el protagonista. No digo que anulara a los otros, pero era la alegría del grupo..; però, en termes generals, segur que diu, ha ha ha!, la veritat i Rajoy, quan vulgui, podrà corroborar documentalment el seu aprofitament acadèmic, cosa, esclar, que no servirà més que per confirmar les notes que treia.


12.10.14

aquesta tarda de diumenge, música sense lletres.


Música és art per la qual havem doctrina a cantar e a sonar estruments dretament...

Ramon Llull: Doctrina pueril


Em va venir al cap una altra vegada el concepte de música que explica Ramon Llull en la Doctrina pueril, segons el qual han de concordar veus i sons i immediatament vaig pensar en un grup mític que gairebé mai va incloure veus: The Shadows. Esclar, dels Shadows vaig passar als músics peninsulars més o menys d'aquella època i el primer nom a recordar va ser el dels Pekenikes, però de seguida los Relámpagos, i sobretot la seua “Nit de llampecs”. Després, entre els qui havien actuat sense lletres, vaig pensar en un personatge que sortia força per la tele, però no recordava el nom fins que... Kurt Savoy!

De tots quatre, l'únic que continua en actiu és Kurt -o Curro- Savoy. Els Shadows van actuar de 1958 a 1990; més tard, el 2004, es van ajuntar per fer un únic concert. Dels Pekenikes (que hieràtics a Embustero y bailarín!), que van començar el 1959, no sabria dir quan van plegar. Los Relampagos són de meitat dels 60, amb separacions i refundacions de tant en tant. Quant a Savoy, potser les peces més conegudes d'entre les que interpreta són les de la trilogia del dòlar de Sergio Leone, de tal manera que alguns creuen que va intervenir en les pel·lícules, encara que qui ho va fer va ser Alessandro Alessandroni. En fi, llarga glòria als 60, amb lletra o sense.











10.10.14

sal


Vosaltres sou la sal de la terra. Però, si la sal es torna insípida, amb què li tornaran la salabror...?

Mateu. 5:13


Seguint la pauta dels dos dies anteriors, avui tocaria parlar de la sal, però no en sé res, de la sal. Comú, Maldon, de l'Himalaia, d'Eivissa, flor de sal, sal kosher, sal negra... Res de res. Ho ignoro tot sobre la sal, fins i tot, escèptic com sóc, no m'acabo de creure que a l'estuari del riu Blackwater es faci tanta sal com arriba a tot el món, i, sobretot, que sigui blanca i tan laminadeta...

Avui he volgut comprar un paquet de sal comú per cuina al supermercat. Sal iodada, sal fluorada, sal iodada amb àcid fòlic, sal plus... i totes les altres sals amb denominació d'origen. Sal sal? L'espai era buit; potser demà.

Què es posa primer en una amanida verda, l'oli, el vinagre, la sal? Es barreja tot -i més- i s'afegeix sobre l'enciam? Es prepara la vinagreta en un recipient on després s'afegeix el verd (i vermell i els colors que calgui) i es remena?

Si els substituts dels sucre es diuen edulcorants, com es diuen els substituts de la sal? Quins són?

La sal engreixa? La sal aprima? De veritat és millor menjar amb poca sal?

Vist que no sé res sobre la sal, deixo estar el tema. Sí, la cita de Mateu he pensat que em permetria desenvolupar alguns detalls de la consulta, com una paràbola, però després m'he adonat que no volia ofendre ningú, ni tan sols els polítics, ni treure la innocència dels qui encara... Prou, plego, que no sóc capaç de tirar més sal sobre les ferides.

9.10.14

vinagre


On hi ha oli hi ha vinagre. Ara, que suposadament els olis i vinagres de les taules dels restaurants han d'anar precintats o amb la DO ben visible o coses semblants -és curiós la imaginació que alguns fan servir per torejar la normativa-, en alguns dels locals de més pretensions deixen ampolles de vinagre balsàmic de Mòdena per tal que el client faci les rectificacions al seu gust en les amanides o altres menges. Estic totalment en contra del Mòdena com a vinagre polivalent perquè trobo que té un sabor molt específic que només lliga bé amb determinats plats. Si es tracta de presentar un únic vinagre, l'opció clara és el de vi que sigui bo, de solvència provada, que sigui de xerès o de qualsevol altra varietat de vi és secundari, sobretot tenint en compte alguns productes que es venen en supermercats.

La veritat és que tot i l'abundància del seu ús, hi ha molt poca cultura del vinagre. Ni una guia solvent, ni crítics acreditats, ni clients que elogien les bondats del líquid, els seus matisos; la majoria de gent te un únic dilema: molt o poc agre. Patètic. De fet, el que haurien de fer als restaurants es presentar una carta de vinagres de la mateixa manera que presenten una carta de vins. Esclar que, de moment, els clients potser quedarien atemorits per la diversitat de possibilitats i haurien de confiar en el criteri del cambrer o del mâitre. Repeteixo, estem a anys llum de tenir un principi de cultura del vinagre, jo també.

Aquest estiu em va fer molta il·lusió que uns amics -sí, sí, valtros- em regalessin una mostra de vinagres elaborats a Alacant. Una reflexió posterior, fruit de les provatures inicials, algunes encertades i les altres fallides, m'ha fet veure que els amics m'ho han posat difícil. Concreto, els vinagres són de -escric el que posa a les etiquete: frutas del bosque,canela, balsámico de vainilla, frambuesa, naranja, balsámico de menta. Vinagres de vi, de color diferent, amb un gust molt marcat, però al mateix temps subtil, d'aquests ingredients.

No puc posar indiscriminadament qualsevol d'aquests vinagres en una humil amanida d'escarola i els complements habituals. Quin trio? O és que no va cap d'aquests vinagres en una amanida verda senzilla? Algú diria que si el vinagre és bo farà bo el conjunt; no, no, el vinagre és per combinar, per notar més o menys lleugerament, segons el gust, mai per sobresortir excessivament, per acabar menjant-se el plat. Una amanida freda (o tèbia) de pollastre amb una reducció de vinagre de menta? Segurament. I si és ànec al forn es pot provar el vinagre de taronja amb les combinacions i les proporcions adequades? És possible I el de canella o vainilla? I el de gerds o fruites del bosc? La literatura sobre aquests vinagres és escassa, per bé que a internet es trobin receptes, moltes de les quals a mi em semblen agosarades, escrites alegrement; l'empresa que els prepara i comercialitza -Iaia Dolors / El Perolet-  fa escassos suggeriments. He de ser jo el pioner a crear un petit corpus gastronòmic seriós per a futurs usuaris? Molta responsabilitat; els meus coneixements de cuina són mediocres i aquestes innovacions, que ja no ho són tant, necessiten algú més consistent. Faré el que podré.


8.10.14

oli


La Joana va arribar amb un envàs de plàstic de color groc mostassa de boca ampla que em va dir que ens servirà per abocar-hi l'oli dels fregits. El mateix dia, a l'entrada de casa, algú de l'ajuntament ha enganxat un cartell en una columna que dóna raó de la funció de l'envàs. Suposo que el reciclatge de materials diversos va augmentant amb els anys i a mi em sembla molt bé. El que no tinc gens clar és com es recicla i qui se'n beneficia, no ecològicament, sinó econòmicament. Les publicitats sobre el tema no solen especificar gaire res (envàs, on vas...?). En el cas del recipient per a l'oli – també al cartell de l'entrada-, hi ha una petita inscripció que diu fundació asproseat. Li segueixo la pista. Veig que dóna feina a discapacitats. Molt bé. El que fan específicament amb els envasos i l'oli no em queda clar del tot; sembla que fet el tractament adient és converteix en biodièsel que es deu vendre a qui el necessita. La investigació, sense altres detalls, s'atura aquí.

No n'entenc gens de transformacions, però recordo que la mare, quan jo era petit, anava guardant l'oli brut de les paelles i quan li semblava que en tenia prou, m'enviava a mi a la casa d'una senyora que vivia força prop. Al cap d'uns dies, jo mateix tornava a aquella casa i la dona em donava unes pastilles de sabó blanquinós que sobrepassaven de bon tros un dels meus pams i que eren ben gruixudes. Em deien -oh miracle!- que un oli tan brut i tan propens a produir taques es convertia en aquella peça rectangular que anava tan bé per rentar. Com que jo em mostrava més aviat escèptic, una vegada em van deixar quedar a veure una part del procés; el que recordo més és com mirava embadalit, com hipnotitzat, com la dona anava remenant i remenant en un gran bidó el líquid que canviava de color i agafava consistència. En una taula i en prestatges, hi havia una quantitat notable de sabó ja tallat. A casa, la mare sempre va tenir sabó d'aquest, encara que els darrers anys el sabó ja feia feines molt específiques, res a veure amb el multiús de la meua infància.

Potser asproseat també fa sabó amb una part de l'oli que rep, però no ho he sabut llegir. Estaria bé que l'oli que reciclem ens tornés convertit en sabó; pagant, esclar. Potser fins i tot seria més negoci que el biodièsel, si és que es fa biodièsel.

Afegeixo aquest enllaç i aquest per si algun agosarat vol fer-se el propi sabó. S'ha d'anar amb compte, però, que té el seu risc.


7.10.14

Mark Strand, dos poemes i mig (i 3)


Ja no caldria continuar amb Strand, però no puc deixar un poema a mitges, així que acabo amb la traducció de la segona part de “Traducció, 5”. Es pot traduir? No es pot traduir? Preguntes inútils perquè la qüestió, fins que tothom sigui omnilingüe, és com.

Afegeixo l'original sencer i, per si algú, sigui poeta o no es vol entretenir amb la lectura o la traducció, tanco aquest petit cicle amb “The Great Poete Retorn”, publicat al “The New Yorker” l'any 1995 i posteriorment, l'any 99, al volum Blizzard of one: poems.



“Vós descobrireu”, digué Borges, “que Wordsworth rebutja

ser traduït. Sou vós qui haurà de ser traduït, qui

haurà de convertir-se, encara que el temps s'eternitzi, en l'autor

de “The Prelude”, això és el que va passar amb Pierre Menard quan

va traduir Cervantes. Ell no volia compondre un altre Don Quijote

-cosa que és fàcil- sinó Don Quijote. La seua admirable intenció

era produir unes pàgines que coincidissin -paraula per paraula,

lletra per per lletra- amb les de Miguel de Cervantes.

El mètode inicial que imaginà era relativament senzill: Conèixer

bé l'espanyol, recuperar la fe catòlica, guerrejar contra els moros

i el turcs, oblidar la història d'Europa entre 1602 i 1918, i ser

Miguel de Cervantes. Compondre Don Quijote a principis

del segle disset era una empresa raonable, i necessària,

potser fatal; a principis del segle vint, era quasi impossible.”

“No gairebé impossible”, li vaig dir, “sinó absolutament impossible,

perquè par traduir hom ha de deixar de ser.” Vaig tancar

els ulls per un segon i em vaig adonar que si deixava de ser,

mai podria saber-ho. “Borges...” vaig estar a punt de dir-li

que la força d'un estil hauria de mesurar-se per al seua resistència

a la traducció. “Borges...” Però quan vaig obrir els ulls, ell i el

text on estava dibuixant havien desaparegut.



-------- o ---------



I was in the bathtub when Jorge Luise Borges stumbled in
the door. "Borges, be careful!" I yelled. "The floor is slippery
and you are blind." Then, soaping my chest, I said, "Borges,
have you ever considered what is implicit in a phrase like
`I translate Apollinaire into English' or `I translate de la Mare
into French': that we take the highly idiosyncratic work of
an individual and render it into a language that belongs to
everyone and to no one, a system of meanings sufficiently
general to permit not only misunderstandings but to throw
into doubt the possibility of permitting anything else?"
"Yes," he said, with an air of resignation.
"Then don't you think," I said, "that the translation of
poetry is best left to poets who are in possession of an
English they have each made their own, and that language
teachers, who feel responsibility to a language not in its
modifications but in its monolithic entirety, make the worst
translators? Wouldn't it be best to think of translation as a
transaction between individual idioms, between, say, the
Italian of D'Annunzio and the English of Auden? If we did,
we could end irrelevant discussions of who has and who
hasn't done a correct translation."
"Yes," he said, seeming to get excited.
"Say," I said. "If translation is a kind of reading, the
assumption or transformation of one personal idiom into
another, then shouldn't it be possible to translate work done
in one's own language? Shouldn't it be possible to translate
Wordsworth or Shelley into Strand?"
"You will discover," said Borges, "that Wordsworth refuses
to be translated. It is you who must be translated, who must
become, for however long, the author of The Prelude. That
is what happened to Pierre Menard when he translated Cervantes.
He did not want to compose another Don Quixote --which
would be easy-- but *the* Don Quixote. His admirable
ambition was to produce pages which would coincide --word
for word and line for line-- with those of Miguel de
Cervantes. The initial method he conceived was relatively
simple: to know Spanish well, to re-embrace the Catholic
faith, to fight against the Moors and Turks, to forget
European history between 1602 and 1918, and to *be* Miguel de
Cervantes. To compose Don Quixote at the beginning of the
seventeenth century was a reasonable, necessary, and perhaps
inevitable undertaking; at the beginning of the twentieth
century it was almost impossible."
"Not almost impossible," I said, "but absolutely impossible,
for in order to translate one must cease to be." I closed
my eyes for a second and realized that if I ceased to be, I
would never know. "Borges..." I was about to tell him that
the strength of a style must be measured by its resistance to
translation. "Borges..." But when I opened my eyes, he,
and the text into which he was drawn, had come to an end.




-------- o ---------




When the light poured down through a hole in the clouds,
We knew the great poet was going to show. And he did.
A limousine with all white tires and stained-glass windows
Dropped him off. And then, with a clear and soundless fluency,
He strode into the hall. There was a hush. His wings were big.
The cut of his suit, the width of his tie, were out of date.
When he spoke, the air seemed whitened by imagined cries.
The worm of desire bore into the heart of everyone there.
There were tears in his eyes. The great one was better than ever.
“No need to rush,” he said at the close of the reading, “the end
Of the world is only the end of the world as you know it.”
How like him, everyone thought. Then he was gone;
And the world was a blank. It was cold and the air was still.
Tell me, you people out there, what is poetry anyway?
Can anyone die without even a little?

6.10.14

militants/militantes


Els líders dels partits s'han de mullar. Què vol dir això de deixar llibertat de vot segons la consciència de cadascú És que els afiliats dels partits de funcionament no assembleari no s'hi han apuntat, entre altres motius, per no haver de pensar, per tenir una vida política més planera? On aniran a parar amb aquests líders que ara sí ara no?

Bé, ja s'ho faran. Però posats a pensar, tal com els suggereixen, que la seua pròxima acció fruit del seu pensament lliure sigui demanar la dimissió del líder que ha començat una al·locució dient militants i militantes. El motiu em sembla clar i triple. Militantes no és un terme admès pel diccionari normatiu. Si algú em diu que els diccionaris sempre van a remolc de la realitat, etc., li respondre que la feminització de militants en lloc del genèric ja comença a estar passat de moda i només s'entén el seu ús en boca de polítics poc sensibles a la realitat social i lingüística del país. En tercer lloc, militantes (la e tancada) pot semblar en una primera irreflexió el femení de militants, però qui assegura que no és un missatge subliminal del bilingüisme galopant d'un lider que no és digne de presidir un partit que els comentaristes polítics més aguts encara no han estat capaços de discernir cap on es decanta?

Ja ho sé, ja ho sé: ja s'ho faran.

5.10.14

aquest diumenge... que la música la posi cadascú; si pot ser, amb força percussió


La trobada dels alcaldes catalans amb el president de la Generalitat és un dels actes públics que m'ha semblat més emotiu i de més interès simbòlic dels darrers anys. És veritat que les grans manifestacions dels onzes de setembre han estat espectaculars, que els partits sobiranistes, amb els estira i arronsa habituals, van tirant endavant un projecte incert, però veure una gran majoria dels representants de les poblacions, grans i minúscules, de Catalunya vinguts a Barcelona d'arreu del territori per donar raó de les resolucions dels seus ajuntaments indica d'una manera clara -comptable- la magnitud i la força del procés d'autodeterminació arreu del país.

M'ha fet gràcia veure'ls amb les varetes amb puny metàl·lic que indiquen la dignitat del seu càrrec -no entrarem ara en aspectes foscos dels ajuntaments- i que són el seu senyal identificatiu per excel·lència. M'ha commogut l'emoció explicita d'alguns i la que s'endevinava en altres. Han estat protagonistes per un dia, però el seu paper serà fonamental el dia 9.

Com que els diumenges em dedico a la música, he rumiat quina seria l'adequada per il·lustrar la trobada, però no me n'he sortit, En canvi, en diversos moments de l'acte, que he seguit per la televisió, m'ha rondat pel cap -potser també influït per altres esdeveniments de darrera hora- una antiga obra de teatre en castellà, tot i que en l'obra el rei acaba impartint justícia i em sembla que aquí no serà precisament així, segons ho veig jo.

Haciendo averiguación
del cometido delito,
una hoja no se ha escrito
que sea en comprobación;
porque, conformes a una,
con un valeroso pecho,
en pidiendo quién lo ha hecho
responden: Fuenteovejuna


P. S. És curiós que aquesta permanent moguda lingüística que té molta gent per trobar la paraula més genuïna en català hagi arribat també als ajuntaments i uns siguin partidaris dels alcaldes i altres dels batlles. Si no m'equivoco, el primer terme etimològicament significa jutge; el segon, per bé que molt antic en el sentit d'oficial encarregat d'impartir justícia en nom del rei o d'un senyor feudal, començà a posar-se de moda amb l'accepció més o menys actual a partir del Decret de Nova Planta... En fi, tant és, perquè siguin batlles o alcaldes, encara no s'ha descobert que tinguin diferents prerrogatives o funcions en els ajuntaments.

3.10.14

Mark Strand, mig poema (2)


Continuo una mica amb Strand, sense abusar. De fet, només mig poema. Traduir de la traducció és una aberració, però goso. Traduir de l'original és un mal menor, encara que hi hagi optimistes o agosarats -prescindeixo d'altres adjectius- que diuen que hi ha qui aconsegueix millorar l'original. En tot cas, la traducció és un repte que entenc que pot causar plaer, tot i que jo sóc incapaç d'aconseguir resultats prou satisfactoris, fins i tot quan es tracta de textos senzills; sempre és un treball lent, ple de dubtes, de vacil·lacions. Per exemple, en el poema de més avall, ja he començat a donar voltes a dues paraules només començar: llindar (v. 2) i vós (v. 3); per què vós i no vostè? Sí, esclar, medito les meus raons, però...; fins i tot pit (v. 3), que no hauria de ser objecte de pausa en el ritme d'escriptura, em fa aturar... Definitivament, no sóc poeta.

Al final m'he rendit i he deixat el text a la meitat, que no a mitges... Bé, no és del tot veritat. Com es pot llegir, en aquest poema, Strand, en la quotidianitat de casa, dialoga amb Borges sobre el fet de traduir i he pensat que podia ser un exercici divertit imaginar, en termes generals, com continua el diàleg dels dos personatges, alumne i mestre.


Estava a la banyera quan Jorge Luís Borges ensopegà en

el llindar. “Compte, Borges!”, vaig cridar. “El terra és

relliscós i vós sou cec”. Després, mentre m'ensabonava el pit, li vaig dir:

“Borges, alguna vegada us heu parat a pensar què hi ha d'implícit en una frase

com “Tradueixo Apollinaire a l'anglès” o “Tradueixo De

la Mare al francès”. És que prenem el més significatiu

de l'obra d'un autor i ho interpretem en un llenguatge que

pertany a tots i a ningú, en un sistema de significats

prou general que permeti no sols interpretacions errònies

sinó que creï el dubte, la possibilitat, de permetre alguna cosa

més?

“Sí”, em digué, amb aire de resignació.

“Aleshores no creiu”, li vaig dir, “ que és millor

deixar la traducció de la poesia a aquells poetes que posseeixen

un anglès creat per ells mateixos i que els professors de llengua,

que senten la responsabilitat de l'idioma, no per els seues modificacions

sinó per la seua enteresa monolítica, són els pitjors traductors?

No seria millor pensar en la traducció com una transacció

entre idiomes individuals, entre, diguem, l'italià de

D'Annunzio i l'anglès d'Auden? Si ho féssim

podrien acabar definitivament amb les discussions sobre qui fa

les traduccions més correctes.”

“Sí”, va dir, semblava entusiasmar-se.

“Dieu-me”, li vaig dir. “Si la traducció és una mena de lectura,

l'assumpció o la transformació d'un idioma personal en un

altre, llavors seria impossible traduir una obra feta en

el propi llenguatge d'un mateix? Seria impossible traduir

Wordsworth o Shelley a Strand?

...

2.10.14

... fins als collons de les putes receptes de les iaies

M'agrada llegir cada setmana, per si de cas, el rànquing dels llibres més venuts. Del llistat d'avui, m'ha cridat l'atenció Les putes receptes de la iaia, de Jofre Martell. No puc dir res sobre la qualitat literària ni gastronòmica del manual perquè no l'he llegit, però estic fins als collons que les iaies (o les àvies) -moltes ja mortes i, per tant, sense possibilitat de defensar-se- siguin l'excusa per intentar aconseguir uns calerons que néts o nétes no van rebre en herència. I no dic que el llibre esmentat no tingui el seu què, tal com suggereix la brevíssima sinopsi que l'acompanya al diari: Receptes senzilles i assequibles escrites amb humor, per a joves que s'han independitzat.

A casa meua, si no recordo malament, les receptes les cuinava la mare o, si s'esqueia, la seua germana, és a dir, la meua tia; la iaia, que suposo que ja havia cuinat prou sense agafar fama, a vegades es mirava el procés, però, sobretot, és menjava el resultat d'algunes receptes que potser ella mateixa havia transmès, però també de moltes altres que anaven més enllà de la seua creació personal o transmissió familiar ancestral. Sigui com sigui, cada cuinera -totes les bones cuineres ho fan- afegia el seu toc de creativitat en un intent de superació dels originals, o feia petites variacions segons el material que tenia a mà a l'hora de preparar els àpats, que és com es feia sovint la cuina de cada dia.

No sé si sóc una excepció, però si algun dia fes un llibre explicant les quatre coses que cuino, més aviat hauria d'incloure en els agraïments la mare, la tia, l'altra tia, la veïna, els pescadors de la C., alguns pagesos del P., la companya de pis, el company de pis, la mare de la companya de pis, la mare del company, la meua sogra, amics i coneguts, un petit llistat de llibres -alguns dels quals contenen receptes suposadament d'una àvia inconcreta-, els programes de la tele, alguna recepta treta d'algun blog -majoritàriament escrits per alguna dona-, alguna intuïció en menjar un plat en un restaurant o durant els anys d'internat... (perdó si em deixo algú). De les meues iaies -no vaig conèixer els marits- com a transmissores gastronòmiques, no en sabria ni podria dir-ne res, per molt que l'amor que els tenia, sobretot a la que coneixia més, el conservo ben viu, sense necessitat de trasmudar-lo a través de cap cuina.

Ha quedat clar que no puc parlar de les receptes dels avis, però tampoc del pare, els oncles, els cosins i altres branques masculines de la família. En la meua època -remarco la meua època, perquè potser sí que ara als néts els cuinen les àvies- d'aprenentatge familiar, al meu entorn, els homes només menjaven, aprovaven o callaven i, en casos excepcionals, s'atrevien a fer indicacions gastronòmiques o culinàries, que no sé quin dels dos termes hauria d'emprar.

P. S. Després d'escriure tot això, m'adono que les putes receptes estan penjadesaquí a la vora. Val la pena fer-hi una mirada i fer la tria que es vulgui, fins i tot menjar-se-la abans d'esperar la independència. Per cert, no sé si a les putes croquetes s'ha de fotre-hi una puta pixarada de llet sencera, semi o desnatada, amb Omega o sense, digueu-me primmirat. Tant s´hi val.

1.10.14

Mark Strand, dos poemes (1)


"...la poesía no es el medio adecuado para combatir la irresponsabilidad de los grandes empresarios ni de los aparatos estatales"

“Para mí, los poetas tienen solamente dos posibilidades de intervención: escribir ensayos y cartas a los periódicos o, si eso no resulta, coger la metralleta".

Mark Strand: Entrevista a “El País” (22-7-1982)

Fa pocs dies deixava per aquí un quadre de Hopper i la visió que en tenia Mark Strand. No sé si Strand és gaire conegut a Catalunya, tot i que crec que va ser molt celebrada la seua intervenció en un dels Palaus poètics de fa dos o tres anys. Jo a penes conec la seua poesia i no sé si hi ha algun llibre traduït al català. A part de buscar en els originals anglesos, es pot fer una bona aproximació a la seua poesia a través d'una edició bilingüe, anglès-castellà, que es titula Sólo una canción. El llibre, publicat per l'editorial Pre-Textos, és una tria de poemes que comprèn des del primer poemari d'Strand, Sleeping with One Eye Open (1964), fins a Chicken, Shadow, Moon & More (1999); falten, doncs, mostres dels seus llibres del segle XXI, però, per començar, ja és un trajecte prou llarg.

De moment, he triat dos poemes. Bé, el primer és només una part d'un llarg poema que m'ha fet pensar que si bé Strand comentava, revivia, un quadre de Hopper, al pintor segur que no li costaria gens pintar el text del poeta; fins i tot és possible que en la seua obra ja hi hagi alguna pintura que gairebé calca el poema (o potser Strand es va inspirar en un quadre?)



I

Llegim la història de els nostres vides

això passa en una habitació.

L'habitació dóna a un carrer

que ningú transita

en què no se sent cap soroll.

Els arbres estan carregats de fulles,

els cotxes aparcats no es mouen.

Continuem passant les pàgines

esperant alguna cosa, potser la misericòrdia o el canvi,

uns línia obscura que ens mantingui units

o ens mantingui separats.

Vist així podria semblar

que el llibre de les nostres vides està buit.

Els mobles de l'habitació no es van canviar mai,

al pas de els nostres ombres

es van gastar les catifes.

És gairebé com si l'habitació fos el món.

Seiem els dos al sofà, al costat l'un de l'altre,

La lectura és sobre el sofà.

Diem que és l'ideal.

És l'ideal.

 
La història de les nostres vides”. De The Story of Our Lifes, 1973.




Penso en les vides innocents

de les persones que viuen en les novel·les, de les quals saben

que moriran quan s'acabi al novel·la. Són tan diferents

de nosaltres. Aquí la lluna mira avall maldestrament,

a través de núvols dispersos, sobre el poble adormit,

i el vent arremolina fulles seques

i algú -és a dir, jo- enfonsat en la seua cadira, fulleja

amb neguit les pàgines que queden, sap que no hi ha

temps per a l'home i la dona en la cambra llogada,

per a la llum roja sobre la porta, per a l'arc de Sant Martí

que deixa anar la seua ombra contra el mur; no hi ha temps

per als soldats sota els arbres que voregen el riu,

per als ferits que s'arrosseguen des de molt lluny

a les ciutats de l'interior on seran hostejats.

La guerra que va fer mal tants anys es va acabant,

i tot el que passa arribarà al seu final, excepte una presència

difícil de definir, un senyal, com l'olor de l'herba

després d'una nit de pluja o el record d'una veu

que ens deixa saber vagament,

sense desesperança, que si arriba el final, també passarà.


Ficció”, de The Continuous Life, 1990