de les ondulacions dels camins dels mots fins arribar a la meta (reedició ampliada, que no revisada)

Si hom vol afirmar, es torna boig, ha de fer qüestió de cada paraula, cosa que no passa amb el castellà. En català no estàs mai segur si és un castellanisme, si és admès, si no és admès..., encara que siguin paraules molt senzilles. [...] Comprèn la cosa? Se’n fa càrrec, del que això representa? Has de fer qüestió de cada paraula, absolutament de cada paraula. I les coses van així! Ho consulto tot, absolutament tot, i si alguna cosa no la trobo resolta en el Fabra o en el Moll, recorro a les solucions francesa, italiana o castellana, que són les llengües neollatines més pròximes. I després entra ja el factor de la creació estètica. Això és una feina absolutament de ximples, de boigs...

Salvador Espriu

Ho entenc perfectament, però no deixa de neguitejar-me el temps que ocupem –no sempre- els qui ja tenim un domini acceptable de la llengua a buscar al diccionari la confirmació de la bondat o la maldat dels nostres termes dubtosos, i no em refereixo, evidentment, a l’ortografia. Existeix aquesta paraula, ens preguntem? Home, jo la dic. Però, l’hauries de dir? L’hauries d’escriure? Ets prou gran per apartar-te de l’ortodòxia filològica?

Aquesta dèria que ha fet dels catalans uns especialistes o pseudoespecialistes terminològics o, més encara, uns hamlets lingüístics amb sensacions vagues de culpabilitat és terrible. Us heu fixat quanta gent –i jo qualsevol dia- té un apartat especial dedicat als enllaços als diccionaris a la columna de la dreta o de l’esquerra del seu bloc o blog (per cert, quan es plantejarà si mem o meme? I apunt o post, per què no genera més polèmica?)? I del lèxic podríem passar a la morfologia i a la sintaxi. Us heu fixat quants de nosaltres podem fer servir habitualment els mots correctes, impecablement contrastats, però que una vegada els ajuntem no diuen ben bé res? Ei, potser parlo per mi.

Admeto que els debats lèxics i semàntics poden ser divertits, però sovint són aspectes menors en el desenvolupament de la llengua i la literatura del país i, quan es converteixen en una reiteració en què tothom hi posa cullerada, de vegades l’única cullerada, fatiguen.

Fullejo les incorporacions de fa quatre dies al DIEC2 i penso en la quantitat de mots que no hem pogut utilitzar els en el fons ortodoxos fins que aquesta segona edició va sortir al carrer. Quantes frustracions! Quantes nits en vetlla per aconseguir expressar amb un cert rigor allò que volíem dir i que el diccionari ens negava! Quanta manca de gosadia i quants mots estranys a la pròpia parla i a la raonable inclinació del nostre seny!

Em limito a la a i deixo, potser, per una altra ocasió consonants i vocals de la be a la zeta. Fins fa poc podíem parlar d’absentisme, però no hi havia absentistes, cosa gens estranya en un país en què tothom vol donar exemple d’eficàcia i els absentistes eren els altres. Teníem un passat ancestral, però no teníem ancestres, segurament a causa del Decret de Nova Planta que, com tothom sap, una mica més i ens acaba uniformant irremeiablement, la qual cosa qui sap si s’esdevindrà inexorablement en l’actualitat per molts altres mitjans no legislats. Abans hi havia gent que es lesionava, però no ha estat fins ben consolidada (?) la democràcia que la gent s’autolesiona com a forma de protesta d’efectivitat dubtosa. No és estrany que la literatura de ciència ficció en llengua catalana fos tan escassa i de baixa volada: on s’ha vist que no hi poguessin aparèixer alienígenes que podien abduir els ineficaços humans i humanoides (aquests darrers encara no existeixen)? Afroasiàtics sí, però no afroamericans fins fa res? És clar, els negres americans no tenien gaire importància fins que es va preveure l’arribada d’Obama a la presidència dels USA. Que tampoc existissin aiatol·làs ni adventistes era normal en una societat catòlica tot i que poc practicant. Cal dir a favor de la visió de futur del DIEC2 que va incloure els mots antiavalots i agroturisme abans que es posessin de moda, i més que ho estaran si continua la crisi.

En fi, que de vegades un pensa, per la insistència amb què apareix el culte al mot del diccionari i les interminables discussions sobre la idoneïtat d’admetre’n o no la inclusió dels dubtosos o realment discutibles, que es vol fer creure que l’apocalipsi (en la segona accepció del DIEC2) de la llengua arribarà per aquí. Tant de bo fos aquesta la principal amenaça, perquè tindríem un exèrcit preparat per combatre-la com mai no ha existit en qualsevol altre país o temps. Em temo, però, que actualment per al futur de la llengua oral i escrita el batalló dels croats dels mots pot ser bàsic, imprescindible, però no definitiu.


P. S.

1.Tinc la sensació que aquest post o apunt ja l’he escrit alguna vegada.
2.Em sembla que necessito un corrector d’estil.
3. Per si teniu temps i ganes: Esmenes introduïdes en la segona impressió del DIEC2 (novembre de 2007).
4. No sé on tinc el cap darrerament. En aquest cas l'estímul extern del post venia de les paraules d'Espriu -i, per suposat, algunes lluites filològiques i gosadies de la Iruna) que ara (17,01 del dilluns) reprodueixo al principi. Una de les prerrogatives (la definició d'aquest mot al DIEC s'hauria d'ampliar) dels blocs és que podem modificar a l'instant i deixar constància pública d'aquesta modificació al mateix moment.
5...

no sé, no sé...

Mentre pujo pel carrer (baixada) de la Llibreteria, abans dels Especiers, on fa molts anys tenia la farmàcia el pare de Bernat Metge i on en temps més recents tancà la darrera llibreria, vaig sentint la música de la manifestació contra la crisi que camina paral·lela pel carrer de Jaume I. El cap d la manifestació ha arribat una mica abans que jo i el crit unànime dels participants i del qui té el micro de la camioneta és “Llibertat d’expressió, policia no!”, malgrat que a les pancartes els lemes majoritaris no tractaven el tema. Passo a tocar dels mossos en filera que protegeixen la Generalitat, més símbol que realitat, on no devia quedar cap representant del ciutadans; ells, esvelts, impertorbables, amb l’uniforme antiavalots, fan patxoca. Quan enfilo de baixada el carrer de Ferran, encara continua el mateix crit.

Una mica més tard m’aturo un moment, el temps just, davant de la representació d’un que té la tita petita compensada per una personalitat poc conflictiva, segons ell. Potser sí que en temps de crisi és un bon reclam malgrat l’oblit dels accents i la lleugera inclinació a l’esquerra de la lletra que fa pensar en una moderada crueltat. No obstant, en absència de número de mòbil i amb un retrat robot més aviat generalista i anàrquic, dubto que el reclam sigui gaire efectiu. És clar que en temps de crisi tot s’aprofita i mai se sap si les reaccions dels hipotètics destinataris del missatge seran prou positives per iniciar la búsqueda.



















I d’aquí dues hores ens canvien l’hora. A fora, continua plovent, lentament, com qui no vol molestar. I ja ha arribat el diumenge.

antologia particular

Torno cansat del barri de la Ribera. Sopo. Miro la pel·lícula de tv3: colors esvaïts, escenes que tremolen, decadència i potser esperança, crepuscles, dubtes.

Escric i no. Em miro la meva antologia particular d’haikus. Són fruit de la innocència o la síntesi lluminosa d’una llarga reflexió, els haikus? Un instant de gràcia o una elaboració meticulosament planificada? Són tot i no res? Per què tothom fa haikus?

No tinc ganes de pensar, de decidir. Rellegeixo la meva antologia particular feta per nens i nenes (?) de dotze i tretze anys. Trio unes quantes mostres i com que ara no em toca, no comento res, tot i que no em puc estar de somriure amb els diminutius i de reconèixer a través de les paraules els seus autors, dels qual no esmentaré les circumstàncies.

Estic cansada,
miro per la finestra
i no m’estresso

Una goteta
en la seva caiguda
mor en la pica

La cara trista,
ja rellisca una gota,
ser solitari

Neva moltíssim
a les muntanyes altes,
el fred ja baixa.

Les herbes creixen,
el solet les escalfa,
és primavera.

La classe para,
surt el sol i l’escalfa,
és primavera.

No veig la sorra,
l’aigua cobreix la platja:
marea alta

El cavall corre
per la conca de l’Ebre,
potser és lliure.

Tèrbols els núvols,
ben humit està l’aire:
una tempesta.

Vénen els núvols,
cel gris de Barcelona,
el vent ja bufa.


Deso els fulls i continuo feinejant.

el corneta (sèrie dels herois incombustibles -1)

Agafen la corneta i pugen al cim de la muntanya. I toquen i toquen, i res no els atura. Són immunes al cansament, a les crítiques, a qualsevol contratemps. Res no els importa, ni els seus ni els altres, només el propi lluïment. Sembla que ja són morts, però tornen a alçar-se, una vegada i una altra. Són de totes les edats, races i condicions socials, però com més poderosos més resisteixen i més refractaris. La dimissió és un substantiu que desconeixen, una ofensa que no volen sentir. Estan, o fan veure que estan, en possessió de les veritats absolutes, fins i tot quan desafinen; són els altres que s’equivoquen. Els dol que no els entenguin.

Noms? Aquí no caben. I esmentar-los no els fa cap efecte.

Tant de toc de corneta em fa mal de cap.

pacte

Deia la Clarissa en relació amb el post on es veia l’ordinador amb què escric habitualment que a ella el que li agradaria és veure fotos dels meus prestatges de llibres. Bé, no ho descarto –potser algun flash que no resulti feixuc-, però és possible que el panorama fos decebedor, poc interessant. De tota manera, ja ho he dit altres vegades i ho repeteixo, amb els llibres de casa cada vegada tinc més clares unes quantes coses: que me’n podria desprendre tranquil·lament de molts i que em costa fer-ho; que mentre que alguns sé que els rellegiré o els fullejaré, estic segur que d’altres ni recordaré que els tinc; que la valoració de les lectures és un procés personal, difícilment transmissible, sobretot a certes edats, i misteriós com el mateix fet de llegir.

Tothom sap que l’acumulació de llibres en prestatges i en llocs no adequats en cases de dimensions reduïdes és una nosa que es podria evitar freqüentant les biblioteques i utilitzant els seu servei de préstecs. La Joana darrerament m’intenta convèncer de la bondat d’aquest sistema i em posa exemples d’amics o coneguts que el fan servir i de com n’estan de contents. I no dic que no sigui una bona opció, fins i tot òptima, però canviar els hàbits em seria molt difícil: no poder recórrer en qualsevol moment a una lectura que em ve al cap, a una cita que sé que es troba en determinada obra, no pensar en fixar-me casualment en un llom que m’agradaria tornar a repassar algun detall del llibre l’endemà mateix, no trobar uns subratllats fets fa anys... Tot això i algunes altres coses sense gaire sentit pràctic em fan persistir en els antics costums de comprar i emmagatzemar.

Des de fa unes setmanes, he fet un pacte amb la Joana: ella m’anirà portant els fragments de llibres que van apareixent al metro en la campanya “Tasta’m” a condició que no em compri l’obra sencera; com a mínim serà un estalvi d’espai i de temps i qui sap si m’evitaran alguna decepció irreversible. De moment he estat fidel al compromís i, si no n’he perdut cap, tinc a la vora nou exemplarets que em poden servir per tenir una idea del contingut i de l’estil i per poder parlar amb qui sigui de l’obra sense conèixer-ne més que una part. Mantindré la meva promesa informal o em deixaré temptar finalment per alguna de les mostres? No ho sé, però, per exemple, no hauria de llegir sencera Vilaniu, l’única novel·la de l’Oller que no conec i que ha publicat Cossetània tan acuradament? Puc fer una o múltiples excepcions arribar a un acord que digui: un de cada deu llibres es pot llegir sencer? Dilemes i maldecaps.

Se m’acut, sense ànim d’emular en Jesús, que podria deixar un fragment de cada llibre per veure si endevineu quin és o per si us estimula a la seva lectura i/o compra:

-No hi ha res tan musical com el soroll que fa el bourbon quan se serveix la primera copa d’un diumenge al matí. Ni Bach ni Schubert ni cap dels grans genis que toca el meu nét.


En arribar a mig quilòmetre de la vila, trobaren passejant la major part de les principals famílies, que els feien pas, els saludaven afectuosament i, com si ja res més els hagués d’interessar, anaven tombant darrere el brec, seguint-los vers la població.


El descobriment de la biblioteca va ser miraculós. No sé quants anys devia tenir, recordo entrar-hi a poc a poc, sense que ningú em veiés, acostar-me a les prestatgeries i desitjar que al final el món fos com allò, una biblioteca immensa i inacabable, acollidora com una piscina.

El metge que va anar-hi a la nit per establir la causa de la mort va dir que havia mort de pur esgotament, que no tenia res a veure amb la salsa de xili ni amb el viatge pel camp, ni amb les planxes de les capses ni amb els policies que reien. Va sospesar la planxa i va dir que tenia un pes totalment desproporcionat amb la resta del cos, i que era francament increïble que el noi hagués pogut viure arrossegant tot el dia un cap com aquell: “Això és ferro colat, on va a parar...”, va declarar.

I el meu amic va dir que d’acord, que endavant amb la quarantena, que si ella ho plantejava en els termes de jo necessito tornar-te a trobar a faltar i tu necessites desobsessionar-te, endavant, tot i que en el seu silenci el meu amic no es creia res de tota aquella facècia. I el darrer dia que es van veure, quasi mentre s’acomiadaven fredament abans de començar la quarantena, el meu amic va rebre un sms de la Júliai, que no sabia res de la situació en què es trobava el meu amic.

Va, em desdic del projecte. Quin pal anar copiant fragments! Però no esborraré els que ja he escrit i concretaré les fonts:

Aimee Bender: Criatures obstinades.
Carson McCullers: Rellotge sense busques.
Narcís Oller: Vilaniu.
Montse Banegas: Una dona incòmoda.
Marc Romeva: La intimitat.

Zero de cinc.

Ricard Salvat

Em sorprèn la mort de Ricard Salvat al telenotícies del migdia. No sabia que estava ingressat al Clínic.

Vaig assistir a les seves classes per primera vegada a Pedralbes, l’any que ens van traslladar provisionalment a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils perquè l’edifici de la plaça de la Universitat s’havia fet petit (després els de Filologia vam tornar a baixar). Era el segon any que jo estava a Barcelona i m’interessaven tant els exteriors com les aules. La ciutat ara grisa i les classes, malgrat el progressisme d’alguns professors, eren en general també grises o ancorades en un passat de la preguerra que no acabava d’enllaçar amb el present: més bona voluntat i desitjos que realitats. La literatura i cultura catalanes que en Salvat impartia eren d’una obertura i agilitat que sobrepassava el país, una mica d’aire fresc, d’heterodòxia, d’apassionament, de rigor i arbitrarietats, de programa que es podia canviar a partir de qualsevol estímul extern o intern, d’autors i obres d’altres països a través d’idees pròpies, de cosmopolitisme no forçat, d’acostament a l’alumne i de distanciament, de posat de mussol savi algun cop perplex. Salvat tenia admiradors i detractors, però mai indiferents. No em pregunteu detalls. La darrera vegada que vaig ser alumne seu va ser anys més tard en un curs titulat El teatro español contemporaneo.

Durant un temps vaig seguir de prop Salvat: el seu teatre, les seves empreses, els seus articles, algun llibre. Més tard, i durant anys, només en vaig saber a través de la premsa: respecte i allunyament. Ja era un representant d’una altra generació. El vaig veure personalment per darrera vegada en una taula rodona sobre Guimerà, brillant però apagat; em va semblar –pura subjectivitat- que amb una certa tristor als ulls en altres temps vius, inquisidors i burletes. M’hi vaig acostar un moment. L’any 2003, l’ajuntament de Barcelona va publicar un llibret titulat Ricard Salvat i la seva època; no cal dir res més: la seva època! Ja el feien definitivament història per molt que s’hi resistís.

Avui, buscant al Google, a penes trobo res consistent sobre en Salvat, dades biogràfiques generals, no excessivament extenses, quatre coses sobre la seva obra teatral, la imminent reedició de la seva novel·la... Em trio un fragment d’un article de Manuel Vázquez Montalban, publicat l’any 2003 que podeu llegir sencer aquí (val la pena; també el comentari de Julià de Jodar, tot i que no crec que ara hi hagi polèmica):

Curiosa evolució la d'aquell teatre catàrtic, ofert per directors de la importància de Salvat i per autors que en lluita amb la censura oferien l'esperança d'una gran renovació l'endemà, just l'endemà del final de la dictadura: la paraula escènica ajudaria a recuperar el llenguatge emancipatori. No va ser així. Avui dia, autors teatrals que aleshores van aconseguir grans èxits malgrat les circumstàncies, són matèria d'estudi en universitats d'arreu del món, però no troben teatres o públic per exhibir ni el que el van escriure en el passat, ni el que consideren el seu propi creixement com a autors. Tampoc Ricard Salvat ha tingut durant els ja vint-i-cinc anys de democràcia el paper magistral que va assolir durant vint-i-cinc anys de resistència. Es va produir alguna cosa semblant a passar comptes, perquè, d'alguna manera, el nou bloc cultural dominant, a vegades fins i tot en nom de la democràcia de mercat, l'única que aquest bloc realment assumia, va voler liquidar o disminuir persones i obres que exhibissin una excessiva musculatura crítica. Van ser temps de consensos i de pactes de desmemòria, però ara, de sobte, com acostumen a arribar les primaveres i les rebaixes a El Corte Inglés, la Virreina repassa cinquanta anys, cinquanta, de la vida teatral i cultural de Ricard Salvat i ens permet així recuperar algunes dècades del que va ser aquella reconstrucció de la raó democràtica, a partir d'un entramat de clandestinitats i metàfores que conformen una de les parts més brillants i exemplars de la nostra història.


Busco també per casa alguna cosa d'en Ricard Salvat i no trobo cap llibre, que segurament ningú no esmentarà perquè ja no són a les llibreries. Només tinc una papereta de notes que misteriosament ha sobreviscut a tots els trasllats i que deixo aquí innecessàriament i sense cap pudor. Un tros de paper que em preserva de la desmemòria. Ben poca cosa. A reveure, doctor Salvat, el recordarem.

pretextos poètics

Si jo fos poeta, potser també hagué anat Vilafranca a celebrar el dia de la poesia amb els que escriuen versos que vaig llegint als blocs (ens transcriuran les seves intervencions?), però com que els meus dots són nuls em conformaré com sempre a copiar-ne. Fa dies que tenia ganes de pujar-ne algun de l’Alba Camarasa, jove poetessa de Guadassuar. M’agraden les seves introspeccions, el seus ritmes, les seves concrecions i les seves extensions, els seus pretextos i els seus textos. L’Alba té de moment un bloc amb un nom fantàstic que convida a l’equívoc fins que us llegiu el primer post: La vida annexa. Agafo un dels seus poemes:

Passe les hores mortes al bus
separant fulles de llibres
de poesia
que nasqueren amb defecte.
És un ofici desagraït
però necessari
com el de soterrador.
Onze anys portava el darrer llibre
envellint les seues planes siameses
a la biblioteca local.
La gent opina de mi
i atribueix alguna psicopatia estranya
al meu comportament.
No m’importa. Jo faig així
de les meues hores mortes
hores vives.


Avui mateix llegeixo al bloc de Jesús la convocatòria d’una altra iniciativa poètica a les terres de l’Ebre (aquests ebrencs no paren, no sé què faig jo aquí) que consisteix en la celebració d’un hanami, és a dir, de la festa japonesa que pretén sobretot gaudir de la contemplació dels cirerers en flor, l’arbre que per als japonesos simbolitza, juntament amb la prunera i el pi, la sort i la llarga vida. Copio (més detallas aquí):

En què consistirà?

Es demana als participants que preparin un petit poema, poema musicat, cançó o fragment de narrativa literària sobre un dels següents temes que hauran d'exposar davant la resta dels assistents. Pot ser propi o d'un altre autor que òbviament s'haurà de mencionar

- Floració dels cirerers
- Arribada de la primavera
- Bellesa natural de les Terres de l'Ebre
- Cicle de la vida
- Cultura japonesa (anterior a la segona guerra mundial, excloure Nintendos, Sonys i similars)
-Relacions entre Catalunya i/o les Terres de l'Ebre amb el Japó.


Com que no assistiré a la festa, puc demanar que algú reciti amb el sentiment que pertoca o el que s’improvisi algun d’aquests dos haikus (i, si s'escau, que en millori l'adaptació), que són els que jo hauria triat?:

hana no kage
aka no tanin wa
nakari keri

davall les ombres
dels cirerers en flor
ningú és estrany

Kobayashi Issa (1763-1827)


toku chiru mo
matareshi hana no
kokoro kana

llarga és l’espera
ràpida la caiguda:
flor del cirerer

Îo Sôgi (1421-1502)


P. S. Mediterrani de seca, reivindico també la festa poètica de la verema -raïm negre, pàmpol d’or- a la tardor; i a l’hivern, la de l’olivera –amorós pontava la soca torçuda-; a l’estiu... Reivindico la festa poètica de cada dia.

rotacions

Em porten sis o set metres d’avantatge. Les seves maletes de rodes petites fan un soroll horrorós mentre van baixant i rebotant per les escales. Són quatre. No els reconec fins que els veig ja asseguts a terra o sobre les maletes al principi de l’andana. Estan cansats de la setmana que acaben de passar a Londres.
- ...
- ...
- Doncs per poc no arribem a l’avió. La L. s’havia perdut i la vam trobar just a temps per no perdre el vol.
- La L.? Com es podia perdre ella sola? No és la que sempre anava amb en V.?
- Anava –somriure condescendent dels coneixedors-. Aquesta setmana ha sigut molt intensa, hi ha hagut alguns canvis. Ja t’explicarem...
- ...

M’assec en el banc de pedra just davant de la publicitat de la telefònica. Imagino. Somric per dintre, encara que no estic segur que ho hagi de fer. Pugem al metro en vagons diferents. Ells baixaran a la parada següent. Avui ens tornarem a trobar durant una hora, però segurament només parlarem de literatura, de ficcions. No preguntaré res, jugaré a endevinar a partir de les mirades i dels gestos. Potser més endavant...

cadències de les revoltes

Coincidència en el temps i en l’espai de dues protestes amb motius i finalitats semblants. Com que la veritat no existeix i encara menys aquí, tot són percepcions fragmentàries, antítesis i paradoxes, complexitats simplistes i simplicitats complexes arreu; no pretendré ni tan sols opinar sobre el caos actual i sobre la constant de les immediateses que es posen en marxa sense tenir en compte tots els factors d’uns horitzons incerts. Em supera. Veig monòlegs entestats a descriure una realitat irreal i diàlegs engolats que són monòlegs. Escolto, des de la meva subjectivitat, predicadors de gespa que llencen sentències des de velles i noves religions: versets inútils que de seguida són substituïts per uns altres sense que aportin cap novetat al fons de les qüestions que s’haurien de debatre. I poques veus tranquil·les, consistents, que plantegin solucions a llarg termini, camins de llarga durada. No cal silenciar-les perquè de seguida se’n superposen d’altres. És el signe dels temps.

Seguint aquesta tendència al reduccionisme, m’entretinc en el joc d’agafar d’aquí i d’allà i de barrejar. Em diverteixo, ara que tinc temps, amb provatures estètiques i ètiques marginals. Agafo un vídeo de Vilaweb que fa un seguiment d’una manifestació i hi afegeixo una cançó de l’encara innominat grup del senyor F. Deixo que es barregin els dos sons al mateix volum i em sembla que malgrat la diferència de les propostes el conjunt funciona: quines són les sirenes (mot polisèmic) reals i quines les de la ficció de la cançó? Quina diferència hi ha entre uns i altres? En passar per les meves mans, les imatges s’enfosqueixen sense voler, perden definició, es pixelen, es tornen esperpèntiques; en alguns moments, li donen, penso, més verisme a la realitat. Als efectes de la música i de la lletra s’afegeixen espontàniament les veus dels fets reals, i els sons del xoc de porres i pals i dels vidres trepitjats creen una nova dimensió que es fon en un tot creïble i fantasmagòric alhora.

Em trio una imatge èpica: els pals amb les banderes medievalitzants de la nació que de sobte s’abaixen, protegits els guerrers sense por pel conjurs dels lemes de les pancartes, i inicien un ball de bastons contra l’exèrcit negre, més professional, més ben armat, menys idealista, que té de la seva part (encara que no del tot pel que hem llegit) les raons del govern que obeeix la mateixa bandera de l’enemic circumstancial i de la legalitat que arbitra. Mentrestant, el seguiment dels professionals dels informatius és espectacular, són pertot, saben més que els propis implicats dels dos bàndols, són el tercer exèrcit, o potser el primer, perquè la realitats dels fets no és més que la que ells veuen i expliquen i les seves ferides arribaran a fer oblidar les dels contendents. Rememoro batalles dels anys 70 i m’adono que no hi ha color.



I com que és dissabte, no m’allargo més i vaig al conservatori del carrer Bruc a escoltar altres músiques, altres móns.

dels inevitables forats lingüístics

Em miro la programació de la televisió a "El País" i no acabo d’estar segur si he entès bé el títol d’una pel·lícula: El trou blau. El vocabulari de la gent és limitat i penso que trou no és un mot gens freqüent, m’estranya que es triï precisament en un títol, perquè les pel·lícules poden tenir títols estrambòtics o estúpids, però els responsables de la seva distribució pretenen que s’entenguin perfectament, també en les traduccions sovint libèrrimes que fan de la llengua original.

El primer pensament és que es tracta d’un gal·licisme: trou = forat. El forat blau. Podria ser. Immediatament, només centèssimes de segon, em passen pel cap altres accepcions menys genèriques, cap de les quals figura encara al diccionari:
Trou: Corrent d'aire descendent que es troba freqüentment a sotavent de les muntanyes o damunt les superfícies fredes. Podria ser: ...en un dia de cel clar, un paracaigudista...
Trou: Quadre al final del qual un jugador no ha aconseguit tombar totes les bitlles, tot i no haver-hi unes banyes. D’acord, en un joc de bitlles, però, per què blau?
Trou: Distància entre el corredor escapat i el pilot. No està malament, però l’adjectiu continua semblant-me misteriós.
Trou: Cadascun dels terrenys delimitats d'un camp de golf que comprenen un lloc de sortida, un carrer, obstacles, un green i el rough adjacent. Aquí ja ho veig més clar, una delimitació blava, la de la mar que hi ha en ambdós costats del trou.
Trou: Orifici cònic que es mecanitza a l'extrem d'una peça per a centrar-la i subjectar-la al torn. Podria ser, podria ben bé ser...

Tot i les diverses possibilitats, no n’acabo d’estar convençut de cap. Massa complicat. I penso, també a una velocitat vertiginosa, que el que ha passat és que potser ha estat un d’aquests casos inexplicables per mitjans racionals: que per raons ignorades una lletra s’ha rebel·lat –no seria el primer cas-, que una ena ha fet un giravolt i s’ha convertit en una u, un so més senzill i assequible, amb més base. O, simplement, que potser han parlamentat les lletres originals, totes quatre de marcada ideologia republicana, fins i tot revolucionària, i han decidit que era una ofensa servir de seient a la monarquia, i la ena, experta en el tema de la revolució francesa, ha proposat a les seves companyes dinamitar el tron i convertir-lo en un forat. I s’ha produït un canvi misteriós que ni els amants de les lletres som capaços encara d’explicar. Evidentment, el títol original de la pel·lícula devia ser El tron blau. Se m’acuden centenars d’arguments amb aquest títol, en blanc i negre i en color, amb protagonistes humans i de dibuixos animats.

Us asseguro que tot això ha passat pel meu cap en un temps gairebé infinitesimal, un sospir. Però he continuat llegint i només m’ha calgut passar la vista per les tres primeres paraules del diari per entendre que estava ben equivocat i que la realitat era prosaica i decebedora, com gairebé sempre. El títol original anglès és Blue Thunder i algun humà (o dos?) doblement inepte ha traduït El tron blau i ha capgirat la ena. Coses així ja passen. El més greu és que segur que l’error ha estat detectat per molts lectors del país, enormement satisfets en descobrir que on hi ha escrit trou hi hauria d’haver tron. El que potser no tots els lectors han fet és anar més enllà i fixar-se que la traducció hauria d’haver estat tro, que sobra la ena (pobra ena, després de tant protagonisme com li havíem assignat...). D’aquesta manera i involuntàriament (?) el diari ha contribuït a la confusió força estesa entre la paraula tro i la paraula tron. Ai, no, que és a l’inrevés: la gent el que diu de vegades es tro en lloc de tron; per exemple: el tro de la monarquia borbònica. De fet, potser la confusió és més subtil del que em sembla a primera vista perquè ja és possible que les monarquies pertanyin a un món tronat i els trons siguin coses d’altres temps i que ja seria el moment dels trous de sang blava. Hi aniré pensant.











(fullejo el Diccionari del català col·loquial recent publicat per veure si són conscients d’aquest intercanvi de rols entre sorolls i seients, entre déus celestials i de la terra. Efectivament. Resto tranquil)

l'altre sant Josep

No sé si la gent encara celebra gaire els sants o són els aniversaris, malgrat que cal posar més atenció a recordar-los, els que guanyen adeptes. Tant s’hi val.

Tots els meus cunyats o els marits de les meves cunyades –tots!- és diuen Josep, de manera que a la meva família política des de sempre que s’ha optat per anomenar-los pel cognom o per un motiu per evitar equívocs i per economia del llenguatge. Tots celebren el seu sant i ja sabeu que és una data fàcil de recordar. Doncs bé, jo no sé on tenia el cap avui que res de res, i ara ja és massa tard i tampoc és qüestió de deixar un msm. Podria trucar-los demà, dia 20, perquè encara és sant Josep, però em sembla que esperaré un dia més, ja que malgrat que la nostra relació és força bona no voldria que és pensessin que vaig amb indirectes. Diu Joan Amades en el seu Costumari català que entre altres sants (santa Fòtima, la samaritana, per exemple) el 20 de març hi ha un Josep que no és estrany que la modermitat hagi oblidat:

Sant Josep Geperut: Fou un dels tres pastors de l’Anunciata als quals l’àngel donà la primera fausta nova del naixement de Jesús a l’establia, i per tant, un dels tres primers que el van veure. Jesús va escollir un geperudet, per significar que preferia els humils i els desfavorits de la ventura, mentre fossin bons, i que estimava més la puresa de cor i de sentiments que no la perfecció corporal. Hi ha una nadala cinc-centista que ens parla d’aquest pastoret santificat. Els geperudets tenien aquest sant per patró. Pel Gironès diuen, dels geperudets, que porten a l’esquena la caixa de sant Ou, sant trobat a Celrà. Ignorem per quina raó hom aplica aquest qualificatiu al defecte físic dels geperuts. Per aquella contrada els geperuts veneren sant Ou.

Cada dia hi ha menys Joseps que no tinguin un nom compost, i encara; però dubto que cap pare, mare, avi, àvia, oncle, tia o altres familiars proposin per al nou nascut el nom de Josep Geperut, i molt menys si han observat una petita convexitat en l’esquena de la criatura.

La veritat és que dubto que el sant no sigui una invenció d’un Amades amb ganes de broma. Tot plegat no m’acaba de quadrar. Per una banda, no crec que Jesús escollís un geperut i no l’adrecés, tenint en compte que una de les seves tasques més habituals era fer caminar els coixos, fer parlar els muts, tornar la vista als cecs, etc. En cas d’haver de triar, tinc claríssim que tots preferiríem la puresa del cor i dels sentiments a la perfecció corporal, però tampoc no dubto que Jesús, més que cap altre, es decidiria per la perfecció total. Per altra banda, dubto que un geperut tries com a patró un altre geperut, en tot cas es decidiria per un sant (o santa) de cos esvelt i potser voluptuós, depèn de la moda del moment. Per últim, no crec que els geperuts tinguin cap tendència a venerar un sant que es diu Ou, a no ser que pensin irònicament que ja són... que els hagi tocat a ells la caixeta de l’esquena. A veure, algú del Gironès ha vist mai cap multitud de geperuts venerant sant Ou? Algú ha vist cap reunió de geperuts? No fotem!

Bé, que no, que esperaré que sigui dissabte per trucar els meus cunyats i altres amistats. No voldria pensessin que en la meva sincera i honesta felicitació hi ha cap segona intenció, que els fils de l’amistat són molt subtils. Per suposat, no se m’acudirà dir-los que si no els he trucat avui ha estat perquè “és clar, com que era sant Josep Geperut...”

Bé, si algú de vosaltres celebra el sant avui, considereu-vos felicitats.

safari de nou a sis

Estic cansat. El safari casolà entre els animals morts del museu de Zoologia i entre els empresonats del zoològic m’han deixat el cos i una mica de l’ànima baldats. He tornat a casa amb desenes de trofeus ensopits i crepusculars de tots els colors, alguns dels quals pujo a Facebook. Encara em queden ganes de llegir i d’escriure una mica; res, només un tràiler mal triat que no se sap si apareixerà properament en aquesta pantalla.

Com que no tinc esma de buscar les paraules pròpies, em conformo amb dos fragments curtíssims de llibres que em vénen inevitablement a la memòria cada vegada que visito el Parc i, especialment, el zoològic –feia tant de temps que no hi entrava! Suposo que cap dels dos llibres s’ha pogut trobar a la Setmana del Llibre en Català.

El que m’agradà més fou el Parc de la Ciutadella, a causa, és clar, de les pobres bèsties. L’elefant –que ja llavors era anomenat l’Avi- em féu una gran impressió, gairebé com el cul pelat i vermell de les mones i els micos.
[...]
Petit, modest, enraonat, ni adotzenat ni fascinador, melrosat i discret, la quinta essència en el rengló dels parcs, del que jo suposava ésser l’esperit barceloní, presentava la nota curiosa de no ésser freqüentat pels barcelonins.

Josep Pla: Barcelona, una discussió entranyable.

A quarts de sis, l’únic elefant que encara es podia veure ja ha desaparegut i els felins mandregen impassibles i vençuts, sabedors que tenen poques possibilitats de cruspir-se –de res no val que es passin la llengua pels llavis i els bigotis o que facin equívocs badalls impossibles, com els meus- els escassos espectadors que encara queden admirant-los en la seva jubilació forçada que alguns creuen –injustament- daurada.

El tigre fa una terrible cara de persona decent. Si no li sabéssiu la història, el prendríeu per un d’aquests senyors una mica envellits que porten a passejar els néts a l’hora del sol en automòbil, o discursegen amablement en les terrasses dels cafès, o llegeixen el diari asseguts en un banc del Passeig de Gràcia. Aquella cara no us és desconeguda. No podríeu pas dir si l’he vista en les dependències d’algun jutjat, en un tribunal d’exàmens o darrere la taquilla d’una casa de préstecs. Us sembla, però, que hi heu parlat; que heu rebut consells, reflexions o, simplement, bones paraules d’aquella boca amb bigotis blancs. El conjunt de la seva fesomia i el mirar dels ulls freds i suaus van lligats a algun record desagradable: a un plet perdut, a un embarg, a un consell de guerra, a un desengany degut a la falsa prometença d’una persona hipòcrita, al qual us havien recomanat i semblava protegir-vos i estimar-vos.
El tigre, viu i dintre la gàbia, espanta menys que la pell sola convertida en catifa, amb el cap ple de borres, llambregant els ulls de vidre, reganyant la dentadura entre la rojor artificial de genives i llengua.
Amb el seu posat ensopit, amb el seu aire indiferent, suggereix un inevitable: ”qui ho diria?...”
Centenars i centenars de persones miren amb més deler les gormanderies exposades en un aparador, que el tigre les criatures que li fan ganyotes part enllà de la reixa.
I, no obstant, si hagués arribat al grau de refinament a què han arribat les nostres damisel·les, se les menjaria enastades en un broc o embolicades amb paper d’estany.

Prudenci Bertrana: L’ós benemèrit i altres bèsties.

petita crònica i no

Enguany no faré la meva croniqueta anual de la Setmana del Llibre (d'altres en parlen i parlen i parlen i parlen i parlen i parlen i parlen, i parlen i parlen i parlen i parlen i encara d'altres que ara no recordo o no sé), potser l’any que ve. Com que només sóc lector, m’interessa molt relativament tot el material discursiu sobre els motius del canvi de ciutat i altres detalls de l’esdeveniment que no acabo d’entendre. Sembla que la Setmana, segons diu Albert Pèlach, president de la festa, ha estat un èxit: “la resposta ha estat extraordinària i molts (?) ens sentim en deute amb Sant Cugat”. S’han superat les previsions inicials: “Hem arribat al 50 % dels públic que ens visitava a Barcelona”. Fantàstic! En total, 15.000 llibres venuts de més de 7.000 títols diferents, amb uns 50.000 visitants; és a dir, una mitjana de 0,3 llibres per cap. En Jordi afegeix que el 60 % dels visitants no eren de Sant Cugat. Ostres, és que ara demanen el gentilici abans d'entrar? No sé quins llibres han triomfat ni perquè els fons bibliogràfic va disminuint en lloc d’augmentar.

El que m’agrada d’aquesta fira és que puc remenar i triar entre llibres només en català i especialment que puc veure llibres que ja han deixat d’aparèixer a les llibreries i que per la raó que sigui no vaig comprar en el seu moment. Tenint en compte les vergonyoses proporcions que ocupen els llibres en català, originals i traduccions, en les llibreries barcelonines i d’altres ciutats, transitar per la Setmana del Llibre és un goig, anava a dir precipitadament que és un signe de normalitat, però em desdic, és un signe d’anormalitat, com ho són els doblatges de les pel·lícules gairebé exclusivament en castellà i tantes altres coses que només són possibles quan un territori té estat propi. I que consti que aquí i ara no reivindico res, només constato. Un altre dia podrem parlar de la causa de la diglòssia en les llibreries del país.

Arribats a aquest punt, algú és podria dir: “molt bé, tot el que dius està molt bé (o molt malament), però per què no has anat aquest any a festa de la Setmana de Llibre en Català?” Interessant pregunta.

On sí que vaig anar la setmana passada va ser a la llibreria Bertrand, que ocupa el lloc de la Rambla de Catalunya on abans hi havia el cine Alcázar. Ja sé que ho són totes, però les llibreries grans cada cop em semblen més un negoci com qualsevol altre -i per què no ha de ser així?-, potser pels uniformes dels venedors (es poden dir venedors o s’han de dir llibreters?), per la recta de les caixes: “sisplau, el següent”, per uns punts d’informació –en aquest cas- informatitzats que no veig perquè em serveixen, per les prestatgeries més altes, inabastables a la meva mà (pobre Bladé, qui és capaç de llegir-li els lloms?), per l’espai nu més amunt dels prestatges... En fi, tot plegat, i malgrat els llocs on pots estar-te una estona assegut, cosa que a mi no em cal, em crea un estat d’ànim poc propici a la badoqueria i, si s’escau, a la convers amb els encarregats, habitualment amables, d’atendre les meves necessitats esporàdiques de lector eclèctic. En la Bertrand, de moment, aquesta sensació de fàbrica, de nau industrial moderna, de productes amb data de caducitat, l’he tinguda més propera que en altres llibreries. Segurament a mesura que la vagi trepitjant m’adaptaré més a les seves característiques, quin remei: no puc demanar que aquests locals se semblin a les meves estimades llibreries de vell, que amb la venda de llibres per Internet acabaran desapareixent o atenent a hores convingudes.

















Vaig entrar a la Bertrand sense la intenció de comprar cap llibre concret i conscient, a més, que encara tinc cinc o sis llibres a casa que esperen el seu torn, però és inevitable, jo no puc ser únicament un passejador de llibreria o un lector de préstecs de biblioteca, no és el meu destí, així que molt a contracor –ja sabeu que menteixo- vaig acabar agafant i pagant un únic llibre, una novetat editorial en castellà (reedició de 2009), publicada en anglès l’any 1914: La taberna errante, de Chesterton; em sembla que m’agradarà. Per cert, entre els llibres encara per llegir, tinc L’inici del capvespre, de la Júlia, que a la llibreria ocupava un lloc ben a la vista entre una antologia de la poesia catalana per a ús del batxillerat que trobo molt ben triada i Solitud, així que no es pot queixar.

...

Mastego uns xiclets de síndria que es regalaven afegits al “magazine” de “La Vanguardia”: 14 unitats que assaboreixo de tres en tres. L’aroma de síndria, aconseguida artificialment, impregna la casa i em transporta a estius d’infantesa de calor intensa i llargues migdiades. Eterns debats familiars: síndria o melò? No és el temps.

de premis virtuals i de mems blocaires (primera aproximació)

La jaka m’avisa que em deixa un premi al seu bloc. És un premi honorífic d’aquests que de tant en tant apareixen al nostre món virtual i que ens recorden que algú ens recorda; és un motiu de complicitat que ens sol agradar perquè com a mínim, a part dels comentaris dels posts, dóna fe que existim més enllà de la nostra pròpia pantalla i del tecleig que ens la va omplint amb assiduïtat diversa. Agraeixo de cor a la jaka el premi, i també a la Rosa, que sap de la meva amistat en el món no virtual. I ara penjo a la pantalla el diploma acreditatiu, que representa, segons diuen, unes flors tolkianes que creixen damunt les tombes dels reis Rohirrin i que en llengua vulgar s’anomenen no m’oblidis.











Una certa timidesa personal m’impedeix seguir la ronda indefinida de concessió del premi. També la limitació, per altra banda comprensible, de premiar només set persones o blocs. S’entén que quan hi ha una dotació econòmica o d’altres tipus es limiti el nombre de premiats, però aquest no és el cas.

Dit tot això, tinc la impressió que alguns dels que escriuen per aquí es miren aquests premis innocents i poc comprometedors amb certa condescendència o, encara més, amb un aire de superioritat del qui pensa que al seu bloc no hi caben més que premis “seriosos” donats per jurats reglamentàriament constituïts i de reconeguda solvència (?), i amb repercussió a la premsa. Bé, tot arribarà. Mentrestant uns altres gaudirem, agrairem i ens divertirem amb aquestes atencions.

També amb els mems (només trobo el substantiu al termcat, aplicat a la filosofia, però no hi ha dubte que la definició pot servir pels nostres mems, amb més o menys ironia incorporada) es poden observar reticències. La veritat és que al costat de mems que no tinc inconvenient a respondre i fins i tot poden ser estimulants, en d’altres no sé com posar-m’hi perquè s’allunyen del que tinc ganes d’escriure o perquè els trobo poc interessants, a vegades d’un primitivisme excessiu o més apropiats per a sessions amb el psiquiatre o el psicòleg a les quals de moment em resisteixo. Sigui com sigui, penso que qualsevol mem es pot convertir en un exercici literari interessant, en els casos més extrems pel repte d’intentar convertir en menjívol des de la pròpia perspectiva allò que inicialment no ofereix cap estímul o fins i tot és de jutjat de guàrdia.

Mai no he estat l’iniciador de cap mem, però avui –en dissabte tot és possible- em decideixo a proposar-ne un que alguns ja heu fet sense donar-li aquest nom. Tots hem llegit entrevistes amb escriptors i famosos de diferents àmbits que incloïen fotografies del seu entorn més immediat en un intent –fictici o no- d’arrodonir la personalitat del personatge. En el cas dels escriptors no pot faltar el lloc material des d’on creen la seva obra, com si fos l’espai físic limitat i no la seva ment un dels elements fonamentals del que llegirem posteriorment. Potser sí que el lloc, l’ordinador o la ploma tenen alguna cosa a veure amb el que s’escriu, però ho dubto; no obstant, i per si de cas, el mem que inicio consisteix en això, és una proposta de mostrar, com faig jo ara, l’indret, o qualsevol detall, des d’on perpetrem habitualment el que després llegiran pocs o molts. No sé si aquest mem tindrà continuïtat, entre altres coses perquè no demanaré a ningú que el continuï: m’ho impedeix el fet de ser membre de la plataforma DeMeDell (Grup en defensa dels mems de destinatari lliure) que jo mateix vaig crear al facebook i que consta en el present únicament de 12 selectes socis. No se m’acut com titular aquest mem incert, cosa que entenc que és un factor més a l’hora de restar-li continuïtat, però tant s’hi val, quedeu convidats, fins i tot els més gelosos de la vostra intimitat, els més pudorosos, els més escèptics de les petites promiscuïtats blocaires.
























Termcat:

mem: Unitat mínima de transmissió cultural que, segons algunes teories, actua en l'evolució cultural d'una manera comparable als gens en l'evolució biològica.


Viquipèdia:

Un mem (de l'anglès meme i aquest de memory) és, segons les modernes teories sobre la transmissió de la cultura a les noves generacions, la unitat mínima de transmissió de l'herència cultural. El neologisme va ser encunyat per Richard Dawkins, a causa de la seva semblança fonètica amb el terme gen.

Segons Dawkins, hi ha dos tipus diferents de processadors d'informació:
· El genoma o sistema de gens situats en els cromosomes de les cèl·lules de cada individu, que determina el genotip. Aquest A.D.N. constitueix la naturalesa biològica de tot ser viu, en particular de l'ésser humà. Els gens es transmeten sexualment d'una generació a l'altra mitjançant la seva replicació.

· El cervell i el sistema nerviós, que permet el processament de la informació cultural. L'esmentada informació es transmet per ensenyament, imitació (mimesis) o assimilació, i pot dividir-se en unitats simples (tals com una idea, un concepte, una tècnica, una habilitat, un costum, una manera de fabricar un estri, etc.), que, no sense certa ambigüitat, Dawkins anomena mems.

La tesi més important de Dawkins és que els trets culturals, o mems, també es repliquen. Per analogia amb l'agrupació dels gens en cromosomes, es considera també que els mems s'agrupen en dimensions culturals, que poden augmentar amb noves adquisicions de cultura. La gran diferència és que, mentre els cromosomes són unitats naturals i ubicades fisicament a l'ADN independents de les accions, les dimensions culturals són construccions humanes. Així, la cultura no és tant un conjunt de formes de conducta, sinó més aviat informació que especifica dites formes de conducta.

blues del divendres

El divendres, no el dissabte ni encara menys el diumenge –ecs!-, és el meu dia de relaxació total, del tot és possible, de planificacions a curt i a llarg termini –la mesura del temps sempre és incerta-, d’oblits i retrobaments.

El divendres –ai, que ja som a dissabte!- és el dia que un es veu capaç d’escriure una novel·la, malgrat que un sap que no sap escriure novel·les ni contes ni tan sols apariats de la pròpia auca.

En divendres –ai, que ja és dissabte- un agafa una història, la de la Bessie Smith i la de la Janis Joplin, per exemple. Per què la Janis va pagar la làpida de la Bassie més de trenta anys després de la seva mort? Un imagina pàgines i pàgines que enllacin les dues vides, i personatges principals i secundaris.

Però com que el divendres ja ha passat i el dissabte és un parèntesi i el diumenge s’acosta i el dilluns –com pot ser que el dilluns sigui el dia de la lluna!?- està a tocar i és un pressentiment de... , un pren una altra vegada consciència de les seves limitacions i les seves mandres i es conforma a deixar-se anar mentre escolta la veu suau i trencada de la Bessie i pensa que potser l’altre divendres, ja a tocar del dissabte, i del diumenge, i de la resta dels dies de la setmana.

Un –hom- té la sensació que s’ha fet un embolic amb els dies de la setmana, cosa que avui, que ja és dissabte amb gust de divendres, no creu que tingui cap importància.

pa

El darrer post d’en Ramon i diversos comentaris de fa uns dies m’estimulen a fer un apunt breu (és un dir).

Jo sóc menjador de pa, darrerament amb excessiva moderació i no gaire selectiu possiblement a causa de les presses. Si el pa fos bo, és a dir, aguantés en perfectes condicions, em compraria el que definitivament es coneix com a pa de pagès i que al poble, quan era petit, s’anomenava simplement un pa per distingir-lo d’una barra, d’un llonguet, d’un partit... Però el pa dels forns més propers aguanta poc i té unes morfologies interiors estranyes i sospitoses, fins i tot els pans artesanals, cuits amb llenya i tot el que se li vulgui afegir.

A Barcelona no es fa un pa bo? No es pot dir això. Aquí, com a tot arreu, es fa pa –i no entraré en varietats i sofisticacions de formes, ingredients i textures- horrible, mengívol i pa com cal. D’aquest darrer poc, certament, però se’n pot trobar.

Fa poc, vaig descobrir un d’aquests forns de pa ideal relativament prop de casa, a la frontera entre l’Eixample i Gràcia, concretament en un establiment que es diu Forn Ideal, situat a la cantonada dels carrers Ramón y Cajal i Torrent de les Flors. És una botiga que funciona des que Gràcia encara no era Barcelona i que l’any 1995 va passar als seus darrers propietaris. Es tracta d’un local petit que té l’obrador a l’interior i on els propietaris treballen per viure –i potser per alguna cosa més-, com tothom, però amb l’honradesa professional que tan sovint es troba a faltar. Pa divers fet com abans i alguns complements, com una mel de tota confiança que no elaboren ells mateixos, que també podria ser. Pa gustós, de molla uniforme, ben cuit, que es pot anar menjant en dies successius –tres dies en el meu cas- sense que es quedi sec o xicletegi, de sabor excel·lent. En fi, un pa del tercer grup: excel·lent, com cal.

En Salvador, que és el forner, va decidir un dia que volia canviar de feina i es va preguntar que què sabia fer. I ell mateix es va respondre que sabia fer pa –el seu pare també en sabia- així que va buscar un local ja condicionat i com que no li agrada estar sol va demanar la companyia de la família, i allà s’estan, espero que per molts anys.

Jo, a part del forn, vaig descobrir –agradable sorpresa- que fa molts anys que conec el forner, i la Chantal i la Bibín (no sé si escric bé el seu nom), perquè som dels mateix poble i hem compartit converses, sobretot allà, en aquelles càlides nits d’estiu que sempre es feien curtes.

En fi, al que anàvem, que el pa de Barcelona també pot ser bo, encara que no el facin els barcelonins de naixement. És clar que posats a comptar, quants barcelonins-barcelonins viuen a Barcelona?

Sisplau, si algú de vosaltres va al Forn Ideal, que no se us acudeixi dir que hi passeu per comprovar si és cert el que dic sobre la qualitat del pa. En Salvador seria capaç de maleir-me els ossos, perquè si l’afluència fos excessiva –ara ja no paren ni un moment- es veuria obligat a obrir alguna sucursal per no deixar clients sense alimentar i això, per a ell, que vol fer sempre les coses personalment, seria una tasca excessiva.

amb crisi o sense, tot s'aprofita

“La Vanguardia” ha encomanat a la Mariàngel Alcázar, experta en la casa reial i possiblement també en economia i fundacions, un article publicitari de dues pàgines sobre la futura Fundació príncep de Girona. Molt bé, qui millor que ella per parlar dels beneficis que reportarà a Girona i a Catalunya la nova Fundació que de moment han proposat a l’hereu de la corona la cambra de comerç de girona, la caixa de girona, la caixa (la de tots) i la fundació gala-dalí. Els objectius inicials, que posteriorment seran desenvolupats i articulats són: “el claro interés de hacer de la ciudad catalana un referente en el apoyo, promoción y reconocimiento de proyectos sociales y también en la educación y formación de la juventud, ámbitos en los que el príncipe de Asturias y de Girona está especialmente interesado.” Tot sense ànim de lucre, és clar.















Podria acabar amb les vinyetes de Batllori (curiosa la premsa: no vol deixar ningú descontent, si no t’agrada l’Alcázar et quedes amb en Batllori i tots tan feliços) tot afegint que no en parlaran aquests dies només els independentistes, sinó tot el país, o potser m’equivoco, perquè aquí tot passa i després va com va. Afegiré també, que el vicepresident d’honor de la Fundació serà Montilla, suposo que en la seva qualitat de màxim mandatari de la generalitat i no en la seva qualitat de Montilla. Vull també afegir algun fragment més de l’article:

La Fundació Príncep de Girona será, sobre todo, el nexo que mantendrá e intensificará la vinculación de la Corona con Catalunya, una vía de conocimiento de dos direcciones que acercará la figura de don Felipe a Catalunya y, también a la inversa.

Després de Vicky Cristina Barcelona el llistó de projecció del país a l’exterior i els beneficis subsegüents ja semblaven impossibles de superar, però no.


Desde hace ya algunos años, se venía perfilando la idea que algunos de los actuales promotores pusieron en conocimiento de la Casa Real y del propio Príncipe de Asturias y de Girona. Desde la Zarzuela se acogió con lógico interés esa idea básicamente porque partía de la iniciativa privada y tenía un objetivo, podíamos llamar, civil.


Uf, uf! I Màrius Carol, en un dels articles més estranys (eufemisme) que he li he llegit acaba dient coses com aquesta:

En los últimos meses, la presencia de los Príncipes en actos que tienen su sede en Catalunya es constante, en una clara voluntad de darse a conocer en una comunidad que será la piedra de toque del futuro de la institución. La princesa Letizia desempeña un papel importante porque ha pasado largas temporadas en Barcelona, pues en su facultad de Económicas estudió su hermana Telma, que habla catalán. De hecho ella lo lee y en un discurso en la Llotja sorprendió por su acento impecable. Una asignatura pendiente del Príncipe sería adquirir una mayor conocimiento de la lengua catalana.

La fundación que nace debería ser un verdadero laboratorio de ideas para acompañar a los Príncipes en el tiempo de espera. Y para esclarecer futuros imperfectos.

Bé per l’accent de la germana Telma i per la publicitat dde la corona tan convincent i ben argumentada! Sí és el que jo dic, que des que Joan I es va dedicar a la caça, a la música i a l’astrologia en aquest país res no va com hauria d’anar (i no esmento el pare Vicent per no posar més llenya al foc i perquè amb els poders d’origen sobrenatural s’ha d’anar molt en compte.) Ai, si Jaume I aixequés el cap... li tallarien... o el farien vicepresident segon de la Fundació, que aquí, tal com va el país, tot s’aprofita, fins i tot els fantasmes.

(Les minúscules deixades anar aquí i allà són meves)


P.S. Veig que el vincle que tinc a "Blocs de Lletres" a la dreta d'aquesta pàgina no em funciona. Entro a Salms on Josep ens explica el desatre dels terrorisme gratuït.

bibliografia astronòmica

Com qui vol la cosa se m’ha anat allargant l’astronomia recreativa tota una setmana. I encara m’he deixat asteroides, sols dobles, constel·lacions, forats negres, cometes... De moment, però, ja he celebrat prou l’Any Internacional de l’Astronomia, crec.

Com a colofó em plau deixar uns esquitxos de bibliografia còsmica. Ara ja no és el mateix, però en els llibres sobre el tema que tenen un cert temps, els autors sempre feien unes consideracions que anaven més enllà dels aspectes merament científics o tècnics. Llegiu, per exemple, aquests fragments trets del principi de tres obres. M’abstinc d’afegir valoracions pròpies perquè crec que cadascú trobarà múltiples i diversos elements de reflexió personal i social. O potser l’astronomia ja no està de moda?


Per tal com hi ha molts homes que desitgen saber la veritat de les natures i dels secrets dels cossos supacelestials per l’art d’astronomia, i aquesta art és molt difícil d’aprendre, i els judicis, que es fan per ella, , sovint es descobreix per experiència que són falsos, per això jo, Ramon, em proposo d’investigar i declarar en aquest tractat amb l’Art general a totes les ciències les natures i els secrets dels cossos supracelestials, perquè es trobin ocasions per les quals els judicis que es fan per ella es descobreixi que freqüentment són falsos.
També volem investigar i trobar noves maneres, amb les quals hom pugui tenir coneixement de molts secrets naturals, amb els quals es pugui tenir un gran coneixement de l’astronomia i dels seus judicis.
A més volem compondre aquest tractat d’astronomia per als prínceps i poderosos, per tal que amb aquest sàpiguen prevenir-se d’alguns astròlegs, que els enganyen amb judicis falsos que fan dels cossos supracelestials, perquè amb les coses que ens proposem de dir en aquest tractat, els prínceps i els altres homes podran conèixer els enganys i les mentides, que alguns falsos astròlegs intenten oferir-los, que fan amb endevinacions i amb l’art de la geomància.

Ramon Llull: Tractat d’Astronomia, 1297.



Ya comprendo que la idea de la Tierra girando con todo lo que soporta entra difícilmente en vuestra imaginación y os asombra. Pero pronto sabréis que los demás globos del cielo, el Sol, la Luna, y otros además que podemos ver en torno nuestro, todos giran sobre si mismos: se les ve girar... Y entonces comprenderéis que lo asombroso hubiera sido, por el contrario, que únicamente la Tierra se diferenciara de los demás astros, que sólo ella estuviera inmóvil, mientras los otros giraran,
En fin, han podido obtenerse PRUEBAS directas, positivas del movimiento de la Tierra, que no cito aquí, porque para comprenderlas habríamos de seguir razonamientos demasiado difíciles para vosotros: cuando sepáis que contiene esta obrita, las buscaréis y las aprenderéis sin trabajo en otros libros de astronomía donde los he reunido. Pero sabed desde luego que esas pruebas existen, de tal manera que á ninguna persona ilustrada se le ocurre dudar por un momento de que la Tierra gira.

C. Flammarion: Astronomía popular, 1880


La Astronomía es una Ciencia eminentemente espiritual: es una Ciencia que, en sus investigaciones, no persigue ningún bien material. Aun cuando no son escasas sus aplicaciones a la vida práctica, como la Navegación, la Geografía, la Geodesia, la Cronología, etc., esats aplicaciones, conforme dijo no ha mucho un gran matemático francés, son le petit côté de la Astronomía. Esta Ciencia nos revela la grandeza de las leyes naturales y nos descubre horizontes infinitos de luz y de vida. Dada la evolución progresiva del espíritu humano hacia un estado de honda consciencia, bien podemos decir que su conocimiento elemental constituye una necesidad para cuantos sienten el valor de su propia dignidad, no permitiendo que su vida se deslice inconscientemente sin haber sabido jamás en qué mundo han vivido y de que Universo forman parte integrante.

J. Comas Solà: Astronomía, 1935

de la música de la nebulosa de l'òliba

El senyor F. , que seia a primera fila, anava creant ritmes inidentificables percudint amb el seu bolígraf la taula reglamentàriament verdosa (o era color crema catalana esvaida?) de l’aula:
-tactactac tactac tactactactac tactac...
-Sisplau, senyor F.!
-Perdó.
De vegades només calia un instant de silenci i una mirada acusadora. Un moment de calma que es trencava al cap d’una estona quan la improvisada baqueta tornava a agafar l’automatisme del ritme i es reiniciava el cicle amb sordina.


Fa unes setmanes, el senyor F., que ara ja no seu en la mateixa aula, em venia a trobar per lliurar-me un modest CD (“no hi ha diners per a més”) en què per fi les baquetes –aquesta vegada no mers simulacres- sonen amb total llibertat acompanyades d’instruments diversos i de veus –sobretot la seva- que expliquen una història. Sis cançons directes, elementals, senzilles i ben estructurades, efectives, que es poden inscriure en el carpe diem que assenyala el pas de l’adolescència a la joventut, o de la joventut a la maduresa, segons el cas. Temps radicals i difícils, apassionats i apassionants, sovint ignorats o negligits, moments de futurs incerts.

Definitivament m’agrada la música (no la ballaré en públic, però podria) i crec que el grup té futur, tot i que en aquesta edat els canvis es produeixen amb molta facilitat; la lletra m’acosta més al senyor F. i als altres components del grup. Decideixo pujar-la a YouTube gairebé despullada d’ornaments. Més endavant, quan sàpiga el títol de la cançó, el nom del grup i altres circumstàncies, potser en faré una altra versió amb una imatgeria més apropiada. De moment, per als lectors dels blocs, aquí queda la primera aproximació en rigorosa exclusiva:



No estic segur que el senyor F. i els seus companys hagin guardat en la memòria cap vers dels poetes que van escriure en occità o en català des del segle XII al XIX ni si la pretensió que sigui així és el que cal. Jo, però, he de dir que tinc ben present la música i les paraules que ell m’ha regalat i que ja es devien anar gestant mentre assajava –culpable inconscient- sobre la taula de l’aula. I si per una banda el regal m’acosta a la seva generació, per una altra una paraula repetida: “Ska”, em fa tenir ganes de saber més coses d’aquesta música jamaicana. Tant de bo que alguna paraula meva hagi estimulat algun efecte semblant en el benvolgut senyor F. La veritat és que no té importància d’on surten els estímuls, la qüestió és que continuïn i que les nebuloses s’aclareixin i es converteixin en certeses en la mesura que això sigui possible.

Bé, de la meva investigació sobre l’ska queda resumida en aquestes mostres musicals. La primera conté una mica d’inicis; la segona és una resum històric; la tercera mostra la internacionalització del producte i com s’aprofitem músiques ja existents; la quarta hauria de ser alguna cosa del grup Ska-P, però la cançó del senyor F. i companyia ja va per aquí, així que no cal.









P.S. Si algú vol sentir les altres cançons del senyor F. i companyia o els vol llogar, que no dubti a fer-me una oferta.

primera aproximació als efectes de les llunes en alguns humans

No tinc temps de parlar del segon poema perquè se m'acaba el temps i he de sortir corrents al balcó, encara que no sigui lluna plena, abans que toqui la una. Si voleu en parlem més tard, potser demà.


I si ens arribava
amb gep a Ponent,
l’amor cantaria
en quart creixent.

Si la lluna era
rodona i roja,
l’amor cantaria,
l’amor boja.

Mes ai, si ve blanca,
rodona i blanca,
l’amor cantaria
que la porta tanca.

[...]

Ai, quina ufana de lluna!
Amic, sortim en finestra
Entre les dotze i la una!

Lluna, moneda de coure
A l’aire, duu-nos fortuna
Entre les dotze i la una!

Maria-Mercè Marçal: “Corrandes de Lluna”, dins Cau de Llunes


Iambes de Semònides

Diferent va fer un déu el pensament
de la dona, al principi. En va fer una
de la verra de crins gruixudes: tot
a casa seva, en llot, enllaquerat,
sense ordre va, i rodola per terra.
Ella, bruta i amb roba llantiosa,
s’engreixa escarxofada entre deixalles.

Una altra la tragué un déu de l’astuta
guineu, i és una dona que ho sap tot.
Res de bo ni dolent no li escapa.
I, d’una cosa, diu ara que és bona,
ara dolenta. A l’instant l’humor muda.

L’altra ve de la gossa, esparpillada
com sa mare, que tot ho vol sentir
i ho vol saber: fica per tot el nas.
Només barqueja. No lluca ningú
i així i tot borda. No l’atura l’home
amb amenaces, per més que enfurit
d’un cop de roc les dents li faci trossos,
ni el melós li parla, o asseguda
s’està entre estranys. Sinó que s’enderia
a mantenir el seu lladruc inútil.

L’altra els Olímpics pastaren del fang
i feta un nyap la daren al baró.
Res no coneix del bé ni el mal, tal dona.
De feines, només sap la d’endrapar.
I si mal hivernada un déu envia,
tremolosa de fred no li ve al cap
ni posar-se el seient més prop de foc.

L’altra, del mar. Té doble pensament.
Un dia la veureu contenta. L’hoste,
contemplant-la, al casal la lloarà:
“No hi ha dona millor en tot el món
que aquesta, ni més bella.” Un altre dia
no pot sofrir que ningú se la miri
ni que li sigui prop, que s’enrabia
esquerpa com la gossa amb els cadells.
Es torna aspra, amb tots malagradosa,
amb els amics i amb aquells que no ho són.
És com al mar que a voltes amansida,
sense perill, una gran alegrança
duu als marins, a la saó d’estiu.
I d’altres s’enfureix i els arrabassa
amb ones bramejants. Sí, és al mar
a qui més s’assimila en tarannà:
de l’ona té un caient ben inestable.

L’altra d’un ase gris apallissat:
Per força, a penes, i a cop d’amenaces
Accepta res. Fins allò que li plau,
li pesa, tot. Mentrestant, a la cambra
tota la nit i tot el dia menja,
i menja, i menja al costat de la llar.
Pel mateix preu, en el seu llit accepta
un venturer qualsevol per parella.

L’altra, de la geneta, que és espècie
vil i roïna. Res no té de bell
ni desitjable. Res de graciós
ni de plaent. Sols es deleix pel llit
d’Afrodita, i fa basques a tot home
que té a la vora! Amagada, rumia
moltes desgràcies per als veïns
i sovint menja ofrenes rebutjades.

Una euga delicada i de crinera
va parir l’altra, que refusa feines
servils i la misèria. No toca
el molí, ni l’erera no maneja.
No llença fora de casa la brossa
ni vora el forn no s’asseu, perquè evita
el sutge: és clar, encaterina l’home!
Dos cops al dia es renta de greixum,
hi ha dies tres, i s’ungeix amb essències.
La cabellera duu sempre quillada,
llarga, tota guarnida de poncelles.
Bell espectacle és per als de fora
i tanmateix, per aquell que la té
-si no és rei o tirà poderós,
que amb aquests éssers l’ànim es regalen-,
per a aquell que la té, dic, és un mal.

L’altra ve de la mona. I és ben bé
el pitjor dany que Zeus envià als homes.
Lletgíssima de cara, dona així
travessa la ciutat i és la riota
de tots: curta de coll, baixa; amb prou feines
es mou. És prima, tota desnatjada.
Ai qui abraci un mal d’aquesta mena!
Trucs, els sap tots, i tot escarafall.
És com la mona. Tant li fa que riguin!
Res no vol fer de bo per a ningú:
tot el dia només pensa i barrina
Com causarà pitjors estralls als altres.

L’altra, feliç qui l’ha, ve de l’abella.
Sols a aquesta cap blasme no li escau.
Floreix, per ella, i s’allarga la vida.
Estimada envelleix vora el marit
amant després d’engendrar una fillada
bella, de nom gloriós. Distingida
entre totes les dones, una gràcia divina
l’embolcalla. I n li plau
de seure enmig d’altres comares
per remenar-hi històries obscenes.

Doncs així són les millors que Zeus
regalà als homes i les més assenyades.
Totes les altres, per voler de Zeus,
són malvestat que roman vora l’home.
Que el pitjor mal que Zeus va modelar
van ser les dones. Es pensen que ajudeni
i res, de fet: els pitjors infortunis
vénen a aquell que en té una. Cap dia
no pot servar feliç qui s’hi refeixa,
que no farà fora de casa seva
la fam –hoste enemic i déu hostil-.
Un jorn, hom creu que l’alegra la gràcia
d’un déu o bé el favor d’algun mortal,
i ella, trobant un retret, a baralla
l’excita. On hi ha una dona, a aquesta casa,
no és rebut de grat l’hoste que hi posa.
La que sembla que tingui més senderi,
segur que, al capdavall, ofèn molt més:
embadalit l’espòs, tots els veïns
xalen de veure aquest com també cau.
Cadascú, quan l’esmenta, la companya
pròpia lloa, i blasma la del altres.
Tenint sort pariona, no ho veiem.
Zeus la va fer com el pitjor dels mals.
La posà com un nus que no es deslliga
als peus, d’ençà que l’Hades va acollir
els qui lluitaren per mor d’una dona.

Maria-Mercè Marçal: “D’antologia”, dins Cau de llunes.

cel d'àngels naïfs enfosquit pels fanals

Arribo vint minuts abans de l’hora de tancament. Truco al timbre del primer segona i espero. Potser és massa tard. Potser no m’han sentit. Potser ja no és el temps. No sé si tornaré a veure els angelets innocents, o no tant, ni les verges acolorides d’Ocaña en la seva darrera casa que ja no vaig conèixer.


Quin desig m’ha portat avui fins aquí? Quins reflexos del passat buscava en aquesta inútil peregrinació? Qui queda dels d’abans? Veig alguna vegada Nazario. Què se n’ha fet de Camilo? Els altres...? Pocs.

La Rambla és una ombra d’altres temps amb turistes que mengen Paellador i imitacions dolentes. El somni s’esvaeix en travessar la plaça de Catalunya. Les llums no deixen veure els àngels del cel. És el que toca.

notes per a un anecdotari del sistema solar: de la Terra a Plutó

La Terra, desenganyem-nos, és un planeta mediocre, o ho seria si no fos per les curioses formes de vida que l’habiten i que l’encurioseixen tot i la seva tendència a dissimular i a protestar cíclicament a través de glaciacions, erupcions volcàniques, escalfaments i altres mètodes més subtils. Però no hi ha manera, malgrat que algunes formes e vida desapareixen, la majoria, fins al present, subsisteixen. Entre les formes de vida més estranyes, podem esmentar la humana que sembla que té una supèrbia extrema que la porta a pensar que pot arribar a domesticar la Terra que li ha donat vida.

Suposo que si la Terra permet que l’espècie humana continuï vivint i proliferant sobre la seva escorça és perquè, de moment –la Terra no porta pressa- es diverteix i se sorprèn veient aquests curiosos espècimens amb constant i patètica evolució i involució. M’imagino com deu xalar, per exemple, observant que el Patronat de Turisme de la Costa Brava ha tornat a reincidir en la dèria d’internacionalitzar el seu litoral a base d’intentar fer passar fotografies alienes per pròpies. Aquest cop li ha tocat a una imatge de les antípodes, d’Austràlia. Què deu haver passat pel cap –o potser no ha passat per enlloc- del responsables polítics i tècnics de la campanya promocional que els ha fet canviar la bellesa de la nostra costa per una anodina capa de sorra estèril i inhòspita? De tota manera, el que deu fer riure la Terra és la polseguera que aixeca l’assumpte entre periodistes, polítics i públic en general de totes les llengües i condicions. “Quanta hipocresia”, deu pensar, “que no ho sap tothom que la publicitat és una simplificació i, sovint, una mentida”. O és que algú s’ha comprat el cotxe de l’anunci de més avall després de veure’n la publicitat i en no trobar el botó que el feia transformar ha denunciat la marca a l’organisme pertinent i ha anat a tornar-lo al concessionari on el va comprar? No fotem! (Bé, potser l'exemple no és totalment adequat)




I aquesta dèria classificadora dels humans... Recordeu que Plutó era fins l’any 2006 el novè planeta del sistema solar i ara és simplement un planeta nan? Com si sabéssim gaire cosa de Plutó! Potser quan arribi la sonda New Horizons l’any 2015 en sabrem alguna cosa consistent, però de moment... Seguramentr és per aquesta manca d’informació que el senat d’Illinois va decidir no fa gaire que Plutó tornava a ser un planeta amb totes les de la llei, al menys mentre creués el cel del seu Estat; després, que decidissin els altres (els americans són molt així). I tot això perquè el descobridor va ser un fill del territori, Clyde Tombaugh, que el va confirmar el 18 de febrer de 1930 segons alguns i el 13 de març segons d’altres. Aquest any els d’Illinois han decidit que el 13 sigui el dia de Plutó (13 i divendres! Compte!). A veure si algun dia el Parlament de Catalunya s’atreveix a dotar de l’estatus de planeta l’asteroide Verdaguer, al menys mentre passi per territori nacional. Total, no crec que hi hagi gaire diferència entre un planeta nan i un asteroide errant, i perdoneu-me la meva ignorància en magnituds còsmiques.

En fi, deixem-ho aquí, en aquestes anècdotes incruentes i fins i tot risibles, que ja en parlem prou de les altres. Una mica de música del sistema solar? Doncs com que encara m’exalta el nou i m’enamora el vell, jo em trio aquesta barreja mitificadora i desmitificadora:

galàxies recuperades

Si hagués de triar un estil arquitectònic, si només pogués ser un, em quedaria amb la contundència del romànic. Durant uns quants estius vam resseguir sense presses les rutes de les esglésies romàniques dels Pirineus, començant per Girona i acabant a Navarra. Sempre que puc, retorno a alguna d’aquelles esglésies o monestirs; de moment, no m’hi he cansat.

Amb la pintura em passa el mateix que en l’arquitectura, torno a les meves pintures predilectes i algun cop en descobreixo alguna de nova. ¿No és un crim que hi hagi tants quadres als magatzems dels museus? ¿No es podria fer alguna cosa per exposar-los permanentment? Del que es fa darrerament i veig, m’interessa alguna cosa.

L’escultura –no sé si compten les talles romàniques, aquelles majestats sublims- no és el meu fort, ni la dansa. En podria opinar ben poca cosa. Deixem-ho estar.

Suposo que és en la música, com li deu passar a molta gent que no ha tingut una educació en aquest art, on el meu eclecticisme és més evident. Per anar sobre segur, però, sempre puc retornar a Verdi o a Bach, si fa temps que no l’he sentit o... inacabable i variadíssim, fins arribar a l’horterada més prodigiosa.

Hi ha pel·lícules acabades d’estrenar que seria un martiri anar a veure, en canvi no podria precisar les vegades que he vist To Be Or Not To Be de Lubitsch (el dilluns en parlava en Llorenç i li volia deixar un comentari, però sembla que sóc spam). No cal que digui com m’agrada la fotografia, i aquí si que trobo moltíssimes imatges noves que em semblen sensacionals. Les vegades que em quedo al llit malalt i no estic per a gaires cabòries, em remiro unes petites provisions de còmics des d’un especial Rompetechos –ja en estat precari- a la Mafalda.

Bé, ja hem repassat les Belles Arts clàssiques i les modernes tal com es classifiquen actualment. Ah, no, em deixava la literatura, just la que més temps m’ocupa. Les temptacions són moltes i diverses i sé que mai no podré llegir tot allò que em crida l’atenció, però tinc ben assumida la impossibilitat no només de llegir sinó també de saber què podria llegir. Ara llegeixo poc i llegeixo molt autor mort. El que m’agrada especialment, però, és anar sobre segur: rellegir, redescobrir. Com podria agradar-me Carner, per exemple, si no passés la vista una vegada i una altra, un any i un altre, pels seus versos? No hauria de llegir la Bíblia, desmemoriat com sóc, per confirmar amb rigor tants passatges de la novel·la i la poesia fins a ben entrat el segle XX? Com puc saber si he evolucionat o no –o si encara conservo algun vestigi d’altres temps- si no torno a les pàgines que em van emocionar de jove? Si sé que puc calmar el meu estat d’ànim cansat per la vida urbana passejant pels camins de Bertrana, perquè no ho he de fer? Per què he de buscar novetats incertes quan tinc la certesa dels amics que he anat coneixent?

No acabo d’entendre qui escolta una i una altra vegada una cançó, que s’extasia cada vegada que contempla aquella pintura, cada cop que veu aquell edifici, aquella escultura, aquella pel·lícula... i diu que ell mai rellegeix, que mai no recupera, reinterpreta o aprofundeix en les lectures que un dia van ser les seves amigues. Quina traïció! Quina infidelitat imperdonable! Quina frivolitat sense nom!

estrella de coordenades contínues

Com que aquest és l’Any de l’Astronomia i jo de sempre he tingut una certa afició a mirar les estrelles i els planetes, les constel·lacions i les galàxies, em sembla que de tant en tant escriure algun apunt sobre el tema.

Ahir ja vaig parlar d’un univers sencer de sensacions i avui em centraré en una estrella d’odi, doblement odiosa en aquest cas: perquè és una burla als jueus i una burla als catalans de parla catalana, per mentida flagrant i pel que se li vulgui afegir.

Fa uns dies en una canonada que puja per la façana de casa vaig trobar l’estrella de més avall, que deu tenir el seu origen en el fet que podeu llegir en aquest vincle. Quina paradoxa si es generalitza el seu ús, si ens la posem tot els que en aquest país parlem castellà, resultaria que els oprimits seríem enormement més nombrosos que els opressors (quins opressors? quins nazis? quines víctimes?). Passo de comentar, m’avorreix. Què hem de fer, desempolsar els nostres antics pentagrames caldeus? Espero que no, desitjo que no. Quina inscripció hi posariem? Tanta ignorància! Tanta mala bava! Tants anys que no serveixen per a res! Aquest recomençar continu! Quanta misèria!

universos lliures

Un bon dia de l’any 2004, l’Anna, quan encara era un bitxo, per motius que desconec, va buscar-se el seu propi univers i hi va anar construint el seu món de somnis i realitats, a través de paraules i oracions, parèntesis i signes de puntuació, a través d’al·legories i metàfores, a través d’imatges pròpies o importades. En aquest univers edificat a poc a poc, que ella adjectivava privat, ens deixava entrar per contemplar la seva obra o per deixar-hi paraules en els rebosts dels seus edificis. Més endavant va traslladar el seu univers –els universos virtuals són fàcils de canviar de lloc- a una altra coordenada espacial potser una mica més segura on continuava construint sense horaris fixos els seus bells edificis de mots.

Fa molt poc, els visitants d'espais virtuals ens hem trobat que l’Anna ha abandonat definitivament el món en què durant tan de temps havia viscut i prosperat i s’ha endut les paraules i tota la resta amb ella. Possiblement li podem seguir el rastre –des d’aquí mateix no hauria de ser gaire difícil-, però ens sap greu la desolació de les seves antigues coordenades que només mantenen el nom en un mapa cada dia més ampli i difícil d’explorar. El que encara ens sap més greu, però, és que ara que ella no hi és arribi algun constructor de paraules desaprensiu, algun promotor verbal amb ànim de lucre, algun manobre amb formigó amb aluminosi i edifiqui els seus enganys en aquest espai que era una mica nostre. Tinc la temptació d’anar al registre mercantil de blogger i inscriure el lloc a nom meu, simplement per guardar-lo fins que algú que em mereixi la confiança s’hi vulgui establir. De tota manera, penso que jo tampoc no tinc cap dret a especular amb el que ara és un univers lliure. M’ho pensaré, tot i que potser quan em decideixi serà massa tard.