expagès

Els pagesos vetllaven la nit del dissabte perquè l’endemà podien “prendre la matinada”. Amb aquesta expressió volien dir que en comptes de llevar-se a punta de dia, o abans, dormirien fins a l’hora d’esmorzar (les set a l’estiu, les vuit a l’hivern). Després d’esmorzar, si no hi havia res d’urgent a fer, apanyuscaven la samia del pou, adobaven la paret d’un corral, enseuaven les rodes del carro, etc. A les dotze dinaven i havent dinat es mudaven per anar al cafè.

Artur Bladé i Desumvila. Cicle de la terra natal II. Cossetània Edicions.


Merda, demà em tocarà esmorzar a les set. És clar que, ara que ho penso, no tinc ni pou ni corral ni carro... I em sembla que dinaré tocades les tres.

Ferran Torrent: a la cerca de la sobirania

Des de fa un temps es parla de les novel·les de Ferran Torrent amb prevenció: sí però no, o a l’inrevés. Alguns lectors del País Valencià creuen que aquí llegim massa Torrent i desconeixem altres autors valencians més importants. Bé. Veus del Principat també insisteixen que Torrent fa una obra menor més o menys ben escrita. En fi, tothom té les seves raons i seria llarguíssim reproduir totes les veus i entrar en les qüestions de fons i de forma. Sigui com sigui, tinc la sensació que es parla més de Torrent que de la seva obra. Jo he llegit la majoria de llibres de Torrent i recordo un únic cas realment decebedor: Living l’Havana. És veritat que en algunes novel·les aporta molt poques novetats respecte les immediatament anteriors o que allarga, potser innecessàriament, històries que es podrien resoldre més ràpidament amb els mateixos resultats (em refereixo, per exemple, a la trilogia que acaba amb Societat limitada) o que la visió del món a través dels personatges habituals de la seva sèrie negra evoluciona molt poc. Alguns d’aquests aspectes, però, contribueixen més aviat a donar consistència i credibilitat al seu món, o al món de les seves novel·les, és clar.

En la seva darrera novel·la, Només socis, apareix de protagonista el detectiu Butxana, ara retirat en una urbanització discreta gràcies als milions aconseguits en l’assumpte Lloris (Societat limitada), a la vora viu l’excomissari Tordera. Dues personalitats antagòniques que es complementen. Torrent recupera també els germans Torres, de Gràcies per la propina: Ferran Torres és un novel·lista més o menys famós i el seu germà és qui porta els negocis immobiliaris. Amb aquests personatges i la situació inicial es podria haver construït una novel·la costumista; però sobtadament apareix el Mossad i l’obra agafa les característiques propi del gènere negre o d’espionatge, o com es vulgui anomenar, amb un rerafons de l’holocaust nazi que també va esquitxar –perdó pel verb- alguns valencians. I es creuen trames i personatges amb ritme àgil i els diàlegs vius que tan bé domina l’escriptor, fins arribar a un desenllaç que pot deixar oberta una continuació.

Què es respira en el fons de la novel·la, més enllà de les histories? Doncs el que ja havia aparegut anteriorment: una societat competitiva i corrupta en què cadascú ha de buscar la seva manera de sobreviure –campi qui pugui!-, en què el joc net té poques possibilitats, tot i les fidelitats desinteressades o no; en què l’individu només pot fer gestos aïllats per resoldre injustícies reals o imaginades concretes, però se sap incapaç de canviar les estructures, les regles de joc -i potser tampoc li interessa gaire intentar-ho, perquè la societat actual és la de la immediatesa, la de l’esforç lleuger, la de les causes limitades, la del desencant, la de l’individualisme-. En aquesta societat, la majoria aspira a ser un rei, amb súbdits o sense. En aquest aspecte és significatiu el fet que Butxana voldria comprar-se una petita illa en venda, un microestat on podria fer i desfer segons les seves pròpies lleis. Una illa que finalment ofereix a Lloris -els diners són l’element de sobirania més tangible, sinó que li preguntin al govern de Catalunya- , proposant-se el detectiu d’intermediari en la compra. El curiós és que l’illa (Sealand) no és un lloc de ficció sinó que existeix , té una població estable aproximada de cinc habitants i realment va estar en venda*

A destacar, com un element menor, només unes pinzellades, els aspectes metaliteraris introduïts a través del personatge de Ferran Torres, autor a la novel·la de Gràcies per la tequila. Les seves reflexions sobre l’ofici d’escriptor, sobre l’escriptura, reflecteixen sens dubte el pensament del propi Torrent i d'altres escriptors.

No cal dir res més. És cosa vostra llegir o no aquesta novel·la de "gènere", aquesta novel·la amb personatges no tormentats per grans passions, no transcendentals, aquesta novel·la que presenta un retall del món tal com és, no tal com voldríem que fos. Una novel·la escrita –si em permeteu una denominació tronada- amb ofici, que un té la sensació que està escrita més per viure de l’ofici que per altres motius. De sobte se m'ha acudit fer una comparativa amb la darrera novel·la de Mendoza, però ja no m'hi puc posar.


* El Principat de Sealand té el seu origen en una base construïda per la marina anglesa durant la segona guerra mundial. Quan el 1956 van marxar els darrers soldats la plataforma, situada a 10 Km. de la costa, va ser ocupada per un súbdit britànic que es va autoproclamar sobirà del seu Principat. Estic segur que us divertirà llegir aquí la turbulenta història de la micronació, que no sé si ha estat font d’inspiració de cap novel·la o pel·lícula, però té elements de sobra, intrigues incloses, per aconseguir l’èxit. Aquí podeu llegir el periòdic oficial del territori, l’ultima informació del qual és la possibilitat de convertir-se en Lord o Lady de Sealand per la mòdica quantitat de 19, 99 lliures (us imagineu: Pere Saragatona, Lord de Sealand!). Acabo amb unes imatges amb què m’he distret mentre escrivia això, que tenen com a fons musical l’himne oficial del país. I faig meu i amplio el lema del territori: des de terra, mar o aire, la llibertat.

testament de Josep Benet

Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia! Un dels meus primeres records en directe de Josep Benet va ser en aquella manifestació d’ara deu fer trenta anys, prop de l’Arc de Triomf. Ell encapçalava aquella marxa, una de les més festives, de les més optimistes que recordo i jo feia fotos que ara em seria difícil trobar. Després les coses han anat com han anat i aquell personatge curiós, singular, utilitzat, respectat, es va anar convertint en un home en part comdemnat a l’ostracisme, a les cites providencials, als homenatges quan convenia. Aquest és un país estrany i –ho diré només per nosaltres- d’una certa misèria. Quina broma algunes llibertats i alguns estatuts d’autonomia... i alguns governants i alguns partits.

Avui vull recordar una paraula doblement aplicable que apareix en el testament de Josep Benet: fidelitat. Fidelitat a Catalunya (el concepte de Països Catalans el deixarem de banda) i fidelitat als més desprotegits, als que ell mateix denominava els miserables. Saber què és ara Catalunya és una tasca difícil, complexa, amb moltes facetes; saber qui són els miserables gairebé continua sent tan senzill com sempre. Els testament de Josep Benet és força més llarg i ple de codicils, però ja m’agradaria saber qui seran els marmessors que faran complir aquestes dos desitjos del difunt i com s’ho faran. És clar que potser hi haurà algú –o molts- que aconseguirà que el testament sigui declarat nul.

En fi, Josep, si ens veiem ja en parlarem.

tesi o antítesi?

Mentre tornava al sud tenia posada Catalunya Informació per tal de conèixer la darrera hora sobre el trànsit –com si una vegada en marxa, saber les retencions circulatòries m’hagués servit de res-, i de tant en tant repetien aquest titular i els detalls pertinents: La ciència demostra que l'amor desactiva la capacitat de criticar la parella, és a dir, allò que l’amor és cec. Diu la doctora Mara Dierssen, i potser la novetat sobre el que ja sabíem rau en els descobriments químics que ho confirmen, que quan un estima algú se li inhibeix la part del cervell que es dedica a trobar defectes en la persona estimada. M’ho crec, ho he vist. La doctora, però, segons el que deien, no parla del concepte d’amor, de la seva intensitat, de la seva durada. Això sí que seria un descobriment. Continuava la notícia assegurant la possibilitat de manipulació genètica, perquè també l’amor –com es pot manipular el que a penes es pot descriure- pugui algun dia ser comprat amb plenes garanties, perquè en un temps no massa llunyà ens puguin fer una petita intervenció que produeixi una fidelitat –emotiva, sexual, cultural, literària?- de per vida, o potser reversible. De moment ja s’ha experimentat en rates de camp, que com se sap són enormement promíscues, i s’ha aconseguit que es tornin monògames, unidimensionals. Pobres rates! Pobres de nosaltres!

P. S. Decidit, em sembla: alenteixo aquest dietari i busco horitzons més lliures, potser més solitaris.

tesi

Estic cansat. Em cansa el retorn –desig i rebuig- al lloc i al temps conegut. Em cansa el retorn a les paraules d’aquest bloc que alguns diuen de lletres en el sentit estrictament literari i que a mi em sembla més aviat de filosofia o de vida (però que és una cosa sense les altres?) on sense adonar-me’n ja he passat de les mil anotacions en aquesta segona etapa. Alentir, canviar, deixar lloc i temps, deixar les paraules? No ho sé, i sé que això ja ho he dit altres vegades.

Tesi, antítesi, síntesi. Avui tampoc no se m'acut res més que al tesi.

de pedres i d'animals

De sobte, després de Calabuig, apareix sobre el marge esquerre un campanar prodigiós, al costat d'un petit temple arraulit, un campanar elegant i esvelt d'una presència superba. Sant Miquel de Fluvià té vuit segles d'existència. Per al meu gust és la vertical més suggestiva en aquesta part del país. Malgrat la seva gran antiguitat i les transformacions que la seva presència ha vist produir-se en el curs dels segles, aquestes pedres es mantenen vives, tenen el bategar d'un esperit. És una obra sòlida i àgil, primitiva i dura, però d'una elegància magnífica. Tot aquest paratge està lligat amb el Terraprim de l'Empordà, rodalia d'extenses pinedes solitàries que fan, amb el vent, una remor greu i severa, com un gran orgue de modulacions perdudes en la llunyania. Aquest paisatge solitari i remot, ple de records del bandolerisme de tants segles, i del vuit-centè, concretament, contribuiex a donar a aquestes terres una personalitat que a mi em fascina.

Josep Pla. “De l'Empordanet a Perpinyà”, dins Viatge a la Catalunya vella.

Sorprèn realment trobar aquest campanar de l'antic monestir benedictí del segle XI enmig de les planures empordaneses. Fundat potser pel mateix abat Oliba i ara convertit en església, aquesta torre germana de la de Cuixà, anterior a Jaume I, no té amb qui parlar i contempla impassible el pas del temps i l'atac de les pluges i del vent que han anat gratant les pedres mil·lenàries.

I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes, ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.

Qui si que parla són les gallines que han pujat a la paret i contemplen com si fos un déu el paó condescendent que les contempla des de l'alçada de la seva superioritat. I a mi em reconforta veure que a Sant Miquel de Fluvià, encara no han legislat en contra dels patis amb bèsties situats al bell mig de la població i ens és possible veure una convivència de pedres, persones i animals que en molts altres llocs ha estat prohibida amb arguments raonables i raonats, però no necessàriament desitjables i contraris al mestissatge que durant tants segles va conviure en aquestes terres.

... que són quatre dies

Se'ns acut -vuit del vespre del divendres- que el diumenge podem anar a dinar els deu al nostre restaurant habitual de celebracions i ens diuen que sí, però que a la una en punt. Consensuem un substitut. Fet. Un dels meus carnissers, que també fa plats preparats, aquests dies no para, però em diu, sense dubtar-ho un moment, que els dos plats de bacallà que prepara habitualment tenen molta menys sortida que la resta de l'any. A migdia la cua d'una de les pastisseries és insuportable, no per les mones, que qui més qui menys ja té encarregades -des de quan és menja mona a l'Empordà? Què en diu Pla de les mones? Què pujarà més l'any 2009, la mona o el petroli?-, sinó per les postres d'avui. Seria un no acabar parlar del menjar -o la gastronomia- d'aquests dies. Ah, les faves molt bé, i també la resta, amb dos Perfum de vi blanc, de Raventós i Blanc -ja sé que potser les faves demanen un altre vi, però a casa som experimentadors- i un Gramona. Entenc, però, que els llegums -i menys unes faves nacionalistes- no siguin el vostre fort.

En definitiva, que amb quaresma o sense, cal alimentar-se per viure. I que si ens alimentem una mica més és perquè ja pressentim que ve una època de crisi i cal estar preparats.

Aquí dalt, on encara no tenia llibres de cuina, m'he pujat les 1080 receptes de cuina, de la Simone Ortega, en versió catalana com heu vist pel títol (segona edició de 2005). Aquest seria un dels llibres que m'emportaria a una illa deserta, sempre que també em deixessin emportar la meitat dels ingredients -sóc realista i no pretenc que el vaixell del naufragi porti sobrecàrrega- i la cuina de l'illa no fos de vitroceràmica.

Per si algú encara no té la darrera Simone Ortega perquè suposo que tots els qui passeu per aquí ja en teniu alguna edició, diré que aquesta nova versió té 1127 receptes, que han desaparegut alguns plats de la primera edició i n'ha afegit altres de nous, com per exemple el tiramisú, una postre que no sé si encara està en línia ascendent, però que ja forma part de la cuina del país; de totes maneres que posi “formatge blanc sense sal per untar”, és una concessió criticable: no crec que sigui tan difícil trobar mascarpone del que li servien a Cosimo III. En alguns plats de tota la vida, ha inclòs alguna variació, com a l'ajoarriero, una de les meves menges preferides en la versió poc fallera que ella proposa. Una altra novetat és que al costat de cada recepta hi ha el tipus de vi -blanc, rosat i negre- aconsellat. Quin vi triaríeu amb les carxofes? Que no mengeu carxofes? Finalment, i per no cansar-vos, el pròleg d'aquesta edició és de Ferran Adrià; un pròleg estrany, que no singular, i em nego a afegir res més si no m'ho pregunteu directament.

Per poc se m'oblida: aquest divendres també he collit la meva part de farigola anual, just avui, quan segons la tradició es conserva la flor tot l'any. És curiós, però que aquí al Montgrí, després de l'incendi, que ara ja gairebé no és nota, la farigola és menys abundant que altres temporades i en canvi han aparegut en el seu lloc nombrosíssimes mates de ginesta... i oliveres, però aquesta novetat ja és cosa de la mà humana.

Apa, bona resurrecció i, sisplau, no feu excessos, que després haureu de menjar sopetes de farigola per poder agafar la forma física que desitgeu.

síntesi sincopada

Encara matí de tramuntana que fa tancar els ulls i inclinar el cos i mostra horitzons en altres moments amagats. Passat el migdia anem fins a Ultramort, que, com tots aquests pobles petits de l'Empordà, es nodreix de gent de fora i dels d'aquí, i està net i llustrós. Ni una botiga, només un restaurant a la vora de la carretera amb menú de nou euros i esmorzar de forquilla i ganivet. Surt una dona d'un portal per entrar al del costat. Ens saludem amb una colla familiar amb gos inclòs. No em desagradaria haver nascut aquí: ultramoooort, ultramoooort, ultramoooort.... La gent t'ha de respectar necessàriament. M'acosto com una sargantana al recer d'una paret del sud i deixo que el sol m'ompli d'energia mentre em distrec amb els dibuixos del vent sobre el verd.
A Verges ultimen els preparatius de la dansa de la mort. És curiós que la gent pagui per veure com els esquelets fan el seu ball.

A la posta, vaig a casa la sogra a buscar una Bíblia, vull repassar el que diu Lluc sobre la resurrecció. El cordó verd assenyala els Proverbis: Una mica dormir, una mica endormiscar-se, una mica encreuar les mans descansant...

Mentre es couen les faves (imprescindibles la xocolata i la menta) de demà -dues hores llargues-, em rellegeixo La vida amarga. Diu Pla en el prefaci:
El que jo crec , per contra, és que l'escriptor té una responsabilitat total davant l'època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d'una societat determinada en un determinat moment. L'axioma -vàlid des dels temps més reculats- és de De Sanctis i jo modestament el comparteixo.

Em sembla que la lluna ja és plena. A penes un sospir de tramuntana. Potser m'acabaré la darrera novel·la de Ferran Torrent.

foc i aire

El fet de pujar cada dia un post on el motiu central és la brevetat de la vida dia al bloc transformacions, fa que al menys per un instant faci una petita reflexió sobre el tema, interessat per la forma i les circumstàncies que el blocaire de torn –jo mateix, de tant en tant- ha triat a l’hora d’elaborar la seva variació del fragment de la Rodoreda. Per bé que la finalitat del que fem és principalment experimental i lúdica i el fragment és anecdòtic –o no tant-, no sé fins a quin punt aquesta repetició constant de la proximitat de la mort no ens condiciona en allò que pensem, vivim o escrivim. Jo he de confessar, per exemple, que actualment em fixo més en aquells textos –de vegades històries senceres- que mostren similituds amb el pensament i l’escrit rodoredià i puc confirmar, cosa que ja sabeu, que són abundants d’una manera explicita i aclaparadorament presents implícitament, fins al punt que gairebé m’atreviria a insinuar que pràcticament no hi ha obra en què no aparegui aquest sentiment.

Avui, amb la coeditora lluny i incomunicada i jo no tant lluny ni tan incomunicat, m'ha tocat pujar la 150ena transformació -que en aquest cas només és una part d'una llarga variació- i penso que no està malament haver arribat tan lluny i tan ràpidament, però al mateix temps... va, deixaré el meu comentari per quan arribem a la 200. No s'anima ningú més? Ningú més vol passar a la posteritat a través d'aquest bloc que, segons diu Jaume, és més una curiositat que un bloc i que, per tant, té nul·les possibilitats de ser el proper premi Lletra.

Dit tot això, callo i us deixo amb un conte (?) del benvolgut Kafka que segur que convindreu amb mi que il·lustra perfectament la idea que us intentava transmetre en el primer paràgraf:

El meu avi solia dir: “La vida és sorprenentment curta. Ara, en el record, se m’hi comprimeix tota de tal manera que, per exemple, a penes comprenc com pot resoldre’s un jove de cavalcar fins al poble del costat sense témer –i deixant de banda tot atzar dissortat- que ni amb tot el temps de la vida que transcorre feliç i com d’habitud no n’hi hagi pas prou ni de molt per a una tal cavalcada.”

Franz Kafka: “El poble del costat”, dins Un metge rural. Quaderns Crema, 1995.

P. S. Mentre acabo d'escriure aquest post, escolto al darrere les veus castellanes de la tele que m'adverteixen que està a punt de cremar-se la falla de l'ajuntament, “la falla oficial”, no entro en polèmiques -si voleu un altre dia-, i finalitzo per girar-me i veure la màgia transformadora del foc. Ha començat el foc, sona la música ("noves glòries a Espanya..."), ploren com sempre les falleres, la veu parla de records i de "la estructura que se resiste a caer". Al carrer bufa intensament la tramuntana, a veure si demà fa sol.

cedre de l'Himalaia

Quan la vaig conèixer potser tenia tretze anys i no devia portar més d’un any a Catalunya. La tercera vegada que ens vam veure li vaig demanar –tocava- que ens escrivís el seu alfabet a la pissarra. Volia que fos conscient que ella, malgrat que no li donaríem moltes oportunitats, ens podia ensenyar coses, que no era ella sinó nosaltres els ignorants, a la fi, ella ara sap ben bé qui som i nosaltres sabem ben poca cosa d’ella, i encara menys del seu país, de la seva gent. Recordo com reia quan ens equivocàvem en la fonètica que pacientment ens intentava fer repetir. Ara la PL. té setze o disset anys i té algunes amigues i amics, no gaires, perquè es reservada, i parla molt bé en català, encara que no l’escriu tan bé –què hi farem-. La PL no ha tornat més a l’Índia, el lloc des d’on va venir després de deixar el seu país, on potser tampoc no tornarà. No sé si la PL. és moderadament feliç aquí, però espero que ho sigui. Fa poques setmanes, en una sortida li vaig preguntar si se’n recordava d’un arbre majestuós i altíssim que vam veure mentre recorríem un jardí singular. Em va mirar els ulls amb els seus ulls somrients i em va dir que sí, que encara se’n recordava. L’arbre era un cedre de l’Himalaia. Sí, és clar, la PL. és del Tibet.

Avui he sentit que Catalunya Ràdio i la Fundació Territori i Paisatge ens conviden el dia 30 de març a plantar 35.000 arbres arreu del territori català. Si la meva veu fos potent, si jo fos alguna persona d’aquelles a qui s’escolta, els demanaria que plantessin un cedre de l’Himalaia per la PL., que plantessin un cedre per cada un dels tibetans que han hagut de fugir del seu país. Com que per demanar que no quedi, demanaria que cada poble de Catalunya plantés, allà on comencen les seves cases, un cedre de l’Himalaia –creixen tan ràpid i són tan bonics!-. Fins i tot, si la meva veu fos prou forta, gosaria cridar que cada poble on la democràcia –ai, la democràcia!- encara és present, sigui del meu territori o de qualsevol altre continent, plantés un cedre. I demanaria al poeta que té cada poble que escrivís uns versos al peu de cada arbre, amb uns mots que parlessin de la PL o de les seves muntanyes o dels seu poble; els poetes ja les saben fer aquestes coses.

Ja sé que em direu que els arbres serveixen de ben poca cosa, que els versos se’ls emporta el vent, que la meva veu és rogallosa i tènue. Teniu raó. Però molts arbres, molts versos i moltes veus... Continueu tenint raó.

per què respiro?

No sol passar, però de tant en tant algú –normalment, però no necessàriament, de fora- em pregunta per què parlo i escric habitualment en català. Tinc la mateixa sensació que si em preguntés per què respiro.

Dit d’una altra manera, puc comprendre que algú em pregunti sobre la qualitat de l’aire que respiro, sobre si m’agraden altres aires, sobre si he pensat canviar d’aires, sobre quan puc aguantar sense respirar; tot això, i altres detalls, els trobo raonables i fins i tot interessants per mantenir una conversa sobre el tema; però, per què respiro?

Els laberints de les memòries

Recordo molt bé les dues darreres vegades que he vist en Jordi Solé Tura, i fins i tot em sembla que en vaig deixar constància al bloc. La penúltima, pujant per la Rambla, després de sortir d’una exposició al Palau de la Virreina; la darrera en el concert de l’Orquestra Àrab de Barcelona, als jardins del Palau Robert. En aquesta ocasió –la Teresa assajava uns passos seguint la música mentre ell romania quiet, distant, amb la vista fixa en l’escenari- jo ja hagués pogut saber que en Jordi (em permeteu la confiança) tenia Alzheimer perquè hagués pogut reconèixer en ell la meva mare, però em va semblar simplement cansat.

Avui he vist Bucarest, la memòria perduda, el documental en què el seu fill Albert busca el pare i es busca a si mateix, i busca ajudes per trobar-lo i trobar-se. La pel·lícula m’ha semblat senzilla, esquemàtica, elemental, però això, que dit així podria semblar una crítica negativa, una queixa d’espectador i de contemporani desil·lusionat, en el fons penso, no n’estic segur, que pot ser un elogi, en la mesura que la memòria és fragmentària, selectiva, indesxifrable; en la mesura que a través de la subjetivitat s’aconsegueix l’objectivitat. Una altra cosa és saber fins quin punt l’Albert busca el seu pare o es busca a si mateix o en retroba l’un o l’altre. El Solé Tura oficial i clandestí, lligat al comunisme, al partits polítics, a la història del país és el que queda en els vestigis de memòria del protagonista? Hi ha hagut trampa? Segurament. Al menys en part. És possible que el que quedi en els laberints de la memòria del Jordi sigui molt més prosaic, molt més quotidià, més oficialment insignificant que el que li ha servit a l’Albert per retrobar-se ell mateix, la seva mare –per què continua parlant en francès?-, el seu passat també laberíntic, misteriós, d’empremtes inesborrables però difuses.

Un dels aspectes més interessants del reportatge és veure des de la distància i des de la perspectiva personal actual alguns dels personatges importants d’una part del franquisme o de l’antifranquisme, despullats de l’oficialitat, que continuen, o no tant, ancorats en la memòria del seu passat, interpretant des de les seves subjectivitats, que a al fi és l’única manera d’interpretar i justificar. Aquest és un dels mèrits de la pel·lícula, la quantitat de portes a penes entreobertes que ofereixen múltiples camins a seguir, un gran ventall d’elements de reflexió. Al mig del laberint, en Jordi, l’Albert, la seva mare, la Teresa, vosaltres, jo...

connexió

Encara no dos dies al nord, mig desconnectat: mòbil apagat, correu inactiu perquè no tinc antivirus al portàtil, notícies al diari que ja no recordo, la ràdio em diu que el Madrid ha perdut (i demà el Barça?). M'emporto llibres que no llegeixo perquè el temps, les cames i els ulls m'allunen de casa. Ara, que comença la matinada i la lluna creixent s'acosta a l'oest abans de la seva resurrecció plena, la més famosa en el món cristià, m'acompanya una música irlandesa no triada i les veus dels veïns -aguts i greus massa llunyans per trobar-los sentit en allegro vivace- que celebren una festa ignorada. Faré una mirada al que heu escrit -ho heu fet?- i potser deixaré senyal. Abans pujaré aquestes ratlles i afegiré dues imatges d'avui. Més tard, qui sap si em vindrà bé llegir una estona o col·leccionaré més imatges de la nit exterior i humida, de la lluna que ja es pondrà. O potser les dues coses.

de ratolins i altres lectures

M’allargo fins a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia per comprar els que m’havia demanat una de les meves nebodes més petites (la segona) com a regal d’aniversari. Em topo casualment amb la presentació de Criatures d’un altre planeta de l’Elisabet Pedrosa , a càrrec d’en Màrius Serra. La sala i l’amfiteatre estan pleníssims i em costa veure la gent de la taula, encara que després puc repassar les fotos en aquest bloc. Em sorprèn que hi hagi tanta gent jove; també reconec una senyora a qui trobo pel barri fent ullades a les papereres i a qui saludo sempre que ens creuem; no li dic res perquè sembla molt concentrada. Escolto com en Màrius explica que va conèixer per primera vegada la síndrome de Rett en l’hospital on compartia habitació amb un guàrdia civil que no semblava tan temible sense el tricorni.

Com que no conec els autors de la bibliografia que m’ha demanat la meva neboda, em cal l'ajuda d'una noia de verd, que m’encamina als prestatges adequats. Passo per caixa per pagar Retorn al regne de la fantasia, de Geronimo Stilton i El Capità Calçotets i l’atac dels vàters parlants (procuro no mirar els ulls de la caixera), de Dav Pilkey. Les dues obres tenen força pàgines amb dibuixos i historietes gràfiques. Una passada! Al vespre, la meva neboda em diu que ja té el títol d’en Pilkey, de manera que avui he tornat a la llibreria per canviar-li per El Capità Calçotets i el caos còsmic de la Comuna Lila (no sé si comuna es refereix a comunitat o a vàter).

No tinc un interès especial a llegir-me els llibres abans de regalar-li, però faig un passeig per Internet per veure qui són aquest dos autors –em cal saber detalls de les preferències literàries de la meva neboda- i dedueixo que tenen uns seguiment important en algunes franges d’edat; fins i tot trobo una pàgina sobre el ratolí d’Stilton on hi ha, a més de diverses informacions aclaridores, uns jocs senzills però adicctius amb el ratolí de protagonista.

Ignoro si aquests llibres són una bona iniciació a la literatura, però són els que li agraden a l’E., que és una lectora discontínua però sempre amb alguna cosa per llegir i que, de moment, participa i guanya de tant en tant alguns premis literaris en la modalitat de prosa a la seva escola i també a Barcelona. Ahir, després de comunicar-li que havia trobat els llibres que volia, vaig fer-li una proposta, li vaig demanar que quan els acabés de llegir m’envies un mail amb les seves impressions. Se’m va ocórrer que massa sovint som els grans els qui valorem els llibres que llegeixen els nens i que molt poques vegades ens preocupem per saber el que en pensen ells, per què trien una lectura i no una altra. Vaig afegir que cada vegada que m’enviï un comentari d'un llibre jo li’n compraria una altre. Em va semblar que la seva veu en respondre’m “vale” era més aviat positiva, cosa que ja es veurà, perquè en aquesta edat s’és molt desmemoriat amb les promeses. Tampoc no sé si aquesta mena de xantatge laboral-literari és una bona manera d’estimular un interès per la lectura que ella, de moment, ja té. Si respon a la crida, he pensat que li podria regalar un bloc on apareguessin les seves crítiques que, com a mínim, serviria perquè els nens de la seva edat tinguessin un referent proper i no una publicitat d’especialistes o editorials. Bé, ja us ho diré. I si ella no es decideix a col·laborar, malgrat la seva predisposició inicial, miraré d’implicar la seva germana gran, que sí que és una lectora compulsiva, encara que no tant entusiasta a l’hora d’expressar-se en públic. No dubteu que en sentireu parlar.

patrimoni immaterial de la humanitat

Espanya, Itàlia, Grècia i el Marroc demanen a la UNESCO que la dieta mediterrània sigui reconeguda com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat (fa gràcia això d’immaterial). La petició deu significar que aquesta dieta es troba en perill de desaparició i es tracta d’un intent de preservar-ne la memòria. Qui consumeix avui l’anomenada dieta mediterrània? Bé, si em baso en el que llegeixo a l’”Avui”: blat, oli d’oliva i vi, encara hi deu haver força gent que fa servir aquests tres productes, però n’hi deu haver més, i sobretot el que importa és la seva distribució en els àpats que es fan al llarg de la vida.

Sembla que un dels principals estudiosos i difusors dels beneficis de la dieta mediterrània va ser el doctor Ancel Keys; el divertit del cas és que el seu estudi el va realitzar a Nàpols l’any 1950, en què el racionament de la postguerra era determinant en el tipus i la quantitat d'aliments que menjaven els napolitans (excepte els de la Camorra) i li va sortir una cosa més aviat vegetariana. Aquí i aquí podeu veure un resum dels aliments que apareixen a l’estudi o en l'actualitat (curiós el cava). Em sembla que en l’actualitat s’ha fet una tria a partir dels aspectes beneficiosos de cada aliment i se n’han negligit alguns que eren bàsics a tota la mediterrània i que ara només es conserven en alguns territoris, per exemple, la carn. La carn mediterrània per excel·lència era la de corder o la de cabra. Ara, en canvi, hi ha una sobreabundància de vedella, pollastre i porc, amb tots els seus derivats. La llet que es prenia era, evidentment, la de cabra –jo en vaig beure en exclusivitat fins als 10 anys- , ara pràcticament desapareguda, i els seus derivats. En fi, no cal continuar amb els orígens perquè, com en tot, si entenem per dieta mediterrània el que es menjava fa cent anys –per no anar massa lluny- i la manera com es menjava, hauríem d’admetre que el que ara considerem com a tal és una evolució adaptada als temps, que conserva alguns dels seus principis.

A Espanya hi ha la Fundació Dieta Mediterrània , presidida per Lluís Serra-Majem, que té entre els seus membres institucionals el Ministerio de Agricultura, el Departament d’Agricultura i l’Ajuntament de Barcelona , a més de La Asociación para el Desarrollo de la Dieta Mediterránea (ADDM), de la qual formen part, i això em crida l’atenció, Gallina Blanca i Kellogg’s, dues empreses amb productes que estic segur que no sabíeu que eren propis de la dieta d’aquestes costes i que alguns de vosaltres consumiu de tant en tant, en el primer cas, potser, per donar una mica més de gust als vostres plats de mar o muntanya, i, en el segon, per donar-los un toc d’un cert exotisme.

Suposant que tenim clar que és la dieta mediterrània, és possible que encara quedi algú que la faci realment? No dic que no siguin millors altres dietes, compte, sinó si té seguidors estrictes la nostra. És possible que amb la vida laboral i familiar actual es pugui fer estrictament aquesta dieta? Els productes que trobem al mercat i el seu tractament la permeten? I no em digueu que feu dieta mediterrània perquè entre setmana teniu tendència a menjar un plat d’amanida i un bistec o un peixet a la planxa. Vosaltres mateixos sabeu que això és per treure el greix que us sobra i és contrari a la varietat de la dieta que ens ocupa. A més, amics i amigues, sigui quins siguin els productes que mengem, la dieta mediterrània és sobretot una cultura, una manera de viure i d’aquesta forma de viure només en queden vestigis. O no?

P. S. Merda, se m'ha passat l'aniversari de la Carmen Chacón. Felicitats Carmeta, en el teu 37è any de vida, encara que fos ahir!

pretèrits

Hi ha moltes vegades que se m’escapen les tecles i que el que escric agafa una dimensió que sobrepassa els límits aconsellables d’un post. Aquesta nit ha tornat a ser així, però avui m’ha semblat que podia solucionar la meva incontinència verbal amb un post resum. M’explico. L’hipotètic lector/lectora pot optar pel post llarg (el primer) o pel post curt (el segon) amb la seguretat que el contingut és essencialment el mateix, per bé que presentat sota formats diferents. No veig clar que aquesta nova modalitat d’aconseguir lectors sigui aconsellable ni que creï escola, però ara ja és massa tard per modificar el sistema. En definitiva, llegiu el que us convingui, o no feu res, segons la vostra disponibilitat temporal o altres consideracions subjectives. Certament, al final sempre hi ha trampa.

P. S. No un referent del passat, sinó del present i del futur, em sumo al condol per la mort de Cassià Maria Just.

pretèrit indefinit

Ja és hora de treure l’enquesta verbal i sobre l’IEC, de la dreta del bloc. La conclusió sobre la institució, a partir de la mostra variada i representativa d’enquestats d’ideologies i procedències geogràfiques diverses –i, per tant, absolutament fiable- és, en primer lloc, que un 30 % de la població de no se sap on no coneix una de les nostres institucions culturals més prestigioses, cosa que ens fa pensar que caldria iniciar una campanya de difusió de l’Institut (especialment de la Secció Filològica) i dels seus objectius. Suggereixo que la Generalitat, previ concurs entre publicistes professionals i aficionats, n’organitzi una que es difongui per tots els mitjans de comunicació i també porta a porta, si cal. Les proppassades eleccions haurien obtingut resultats ben diferents si tothom hagués conegut les funcions de l’IEC, no en tinc cap dubte.

El 70 % restant que respon la pregunta coneix l’IEC. És una xifra gens menyspreable. Els coneixedors passen a opinar sobre la qüestió de terminologia verbal proposada i ofereixen respostes molt diferents. Hi ha els lacònics, un 34 %, que, absolutament disciplinats, és limiten al sí o al no poc compromès, que no trasllueix cap emoció davant d’un aspecte gramatical tant important com és el canvi de nom d’una forma verbal doblement consubstancial al tarannà de la nostra llengua i, en conseqüència, del país. Un 30 % s’escandalitza davant el canvi; el motiu del seu trasbals no sabem ben bé quin és perquè l’enquesta no ofereix la possibilitat d’afegir cap consideració, però em temo que en aquest grup hi ha els tradicionalistes per una banda i els fonamentalistes per l’altra, és a dir, aquells que coneixen l’assumpte i no creuen que el català hagi de canviar un nom per les raons exposades per l’IEC (veure més avall); és possible que en aquest percentatge s’incloguin també els que creuen que si desapareix la denominació de pretèrit, aquesta paraula s’acabarà perdent definitivament, i si desapareix l’indefinit, el caos, paradoxalment, serà total. Finalment, el 8 % que opina que m’empatollo és de més difícil interpretació: són els que creuen que dic una mentida o els que creuen que aquesta és una enquesta inútil pròpia d’un desenfeinat?

Per cert, des del moment de l’enquesta fins ara, sembla que hi ha hagut un increment important de venda d’Els verbs catalans conjugats, de Joan Baptista Xuriguera. No sé si puc pensar -mai no ho sabré- que aquest increment és degut a l’interès del públic a conservar un testimoni del pretèrit que ja no tornarà , a un intent subtil de reivindicar l’indefinit o a la curiositat per saber si aquest bestseller s’ha actualitzat.

M’adono que he anat divagant i que encara no ha quedat concretat el que realment interessava: què se n’ha fet del pretèrit indefinit? Heus aquí el comunicat de l’IEC. Estic segur que qualsevol que sigui la vostra conclusió, l’ús que en feu dels temps de nom modificat serà tan correcte com sempre.

La Secció Filològica aprovà, el 17 de maig de 2002, la modificació dels
noms dels temps verbals. Així mateix, acordà de fer-ne difusió i d’aplicar-la en
el text de la gramàtica normativa que s’estava redactant.

La diversitat de temps verbals i la riquesa de relacions temporals, aspectuals
i modals que expressen explica que les denominacions usades per a designar-
los presentin certes vacil·lacions, es basin en criteris heterogenis i discrepin
a vegades de les que s’usen en llengües veïnes.
Les denominacions més comunament utilitzades en català són en uns casos
massa extenses (p. ex., pretèrit perfet simple), en uns altres resulten poc
transparents (pretèrit indefinit) i en uns altres, encara, amaguen el paral·lelisme
existent entre l’indicatiu i el subjuntiu (ha cantat és un indefinit, mentre
que hagi cantat és un perfet).
Tenint en compte aquesta situació, la Secció Filològica de l’IEC acordà
revisar la nomenclatura dels temps verbals, a partir, entre d’altres, de les premisses
següents:
a) L’adequació conceptual de les denominacions al valor de cada temps.
b) El manteniment de les denominacions tradicionals (especialment les
utilitzades en la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra de 1933 i en el DIEC),
sempre que no plantegessin problemes d’adequació.
c) El paral·lelisme entre les denominacions dels temps d’indicatiu i de
subjuntiu.
d) L’economia i la simplicitat, en l’extensió de cada denominació.
e) L’ús d’etiquetes formals per a indicar exclusivament distincions formals
(i no distincions de caràcter funcional).
D’acord amb aquestes premisses, s’aprovaren les denominacions que figuren
en el quadre 1.
Aquesta proposta no pretén ser rupturista i, de fet, únicament s’aparta
de la que apareix en la Gramàtica de Fabra i en el DIEC (tant en els models
com en les entrades referides al nom dels temps) en l’ús del terme perfet per a
referir-se a la forma ha cantat (i no a cantà o va cantar) i en la substitució del
terme pretèrit pel terme passat.

Amb aquests canvis: a) s’elimina el terme indefinit (que resulta poc adequat
aplicat al verb i que s’usa amb un valor diferent en la tradició gramatical
castellana); b) s’empra la mateixa denominació per a ha cantat i hagi cantat;
c) es reforça la pertinença de ha cantat al conjunt de temps que es conjuguen
amb l’auxiliar haver, sense que això pugui ser motiu de confusió: ha cantat és
un perfet, haurà cantat un futur perfet, hauria cantat un condicional perfet,
etc., i d) s’adopta l’etiqueta passat, més transparent que la de pretèrit i semblant
a la que s’usa en anglès (past), en francès (passé) i en italià (passato).

preterit perfet

Mai no se sap si el temps fuig, o si va cap a endavant o cap a endarrere. Ni tan sols sabem si el temps, tal com el concebem, existeix.

matí

-Folgueroles está cerca de Berga, verdad?
-Crec que està més o menys a deu quilòmetres de Vic, anada i tornada.
No m’acaba de creure i busca en el mapa.

Fa un dia radiant i a mesura que avança el matí la calor ens guanya. Seguim la ruta que comença a la casa-museu, on es conserven alguns vestigis materials de la vida de Verdaguer a Folgueroles. Potser el caminador on va fer les primeres passes, la taula rodona restaurada, a la vora de la llum; a la paret, un barret negre de teula fa una ombra fosca sobre el fons blanc; des de la finestra veig la carnisseria “L’Atlàntida” ... Més avall, la casa on va néixer. Refem el camí i arribem a la plaça on hi ha la casa que ocupà dels dos als divuit anys. Anem a l’església. Per tot el poble, que ara té dos mil habitants, inscripcions biogràfiques i fragments dels seus poemes; poca gent al carrer. Ja als afores, ens aturem a l’ermita (Hermosa vall, bressol de ma infantesa, blanc Pirineu, marges i rius...) A l’horitzó algunes muntanyes amb puntes de neu: el Pedraforca, el Montseny. M’assec a la darrera fila i em deixo porta per les cadències de “L’arpa”, que recita de memòria la noia que ens ha acompanyat durant tot el recorregut. En aquest moment, més que les paraules, sento la seva música, el ritme que marca la veu i m’imagino vagament -només una petita espurna del pensament conscient- un temps, un país, un home:

Damunt de mon poblet hi ha una capella
d’una roureda secular voltada,
és son altar lo trono d’una Verge
d’aquella rodalia sobirana.

Era ma pobra mare, que al cel sia,
sa més fidel i més humil vassalla,
i sent jo petitó, cada diumenge
a dur-li alguna toia me portava,
a son Fill oferint-me que em somreia,
com jo, assegut en la materna falda...















De record tangible, el regal de les flors gairebé invisibles entre l’herba al peu de les alzines. Les deixo a la capçalera.

precisió

Veig a la pàgina 29 de “La Vanguardia” la foto de més avall amb el següent peu de pàgina: La notable asistencia de votantes al colegio electoral del centro cívico de la Sedeta es una muestra de la alta participación que se registro en el municipio de Barcelona, donde siete de cada diez electores acudieron a las urnas.

















És curiós això de les fotos que serveixen per il·lustrar els articles i la manca d’importància que es dóna als peus escrits. No em refereixo al fet que la imatge no il·lustra necessàriament l’alta participació, que també, ja que podria correspondre perfectament a una participació del 40% , per exemple, sempre que casualment els votants s’haguessin trobat per atzar a l’hora de la foto. Dic que no em refereixo a aquest aspecte sinó al fet que juraria , amb la mà sobre les Memòries d’en Pujol o les que escriurà en Carod, que el que es veu no és el centre cívic de la Sedeta. De fet no passa res, es tracta d’un col·legi electoral de Barcelona i no se’n parli més. Ho donem per tancat? Quina importància té que la informació sobre el lloc que es veu sigui falsa, per bé que aproximada? Si no la desmenteix el propi diari, vol dir que no s’ha de fer cas de la credibilitat de la resta d’informacions? Per què no és verifica la exactitud de la informació, encara que, com en aquest cas, sigui aparentment sense importància? Cal dir que als fotògrafs, i als que editen les seves imatges , als possibles lectors, al mateix periodista que firma l’article, els importa més la categoria que l’anècdota i això justifica l’error? I si en lloc d’un espai electoral fos la foto falsa d’un polític assassinat...?


En fi, només es tracta d’un joc. Juguem, doncs: algú em pot dir amb exactitud on es trobava situat aquest col·legi electoral? Potser no cal que digueu res, ja sé que tothom sap que els blocaires tenim informacions molt precises i contrastades.

incertes glòries

No és que sigui obligatori parlar-ne, però em ve de gust.

M’alegra que el proper president de l’estat sigui del PSOE i no del PP, tot i que jo no he votat ni l’un ni l’altre. Bé, de fet jo només podia votar la Chacón i la Nadal.

No em direu que no sóc intuïtiu: la Chacón té alguna cosa, i si no ja em direu perquè l’únic grup que ha pujat de forma claríssima a Catalunya és el que ella encapçalava. Que no és això? Ja m’ho demostrareu si podeu, i no em parleu de bipolaritzacions i altres històries.

Per cert –i continuo amb els sofismes-, si Catalunya no fos espanyola, hagués guanyat el PP, cosa que em permet deduir que el PP no ha de tenir cap inconvenient a atorgar la independència de Catalunya. És veritat que els del PP són més aviat obtusos.

Sobre els resultats del PP a Catalunya, m’abstindré d’opinar i em remeto al que diu la zel, encara que les seves paraules no siguin exactament les meves.

Convergència i Unió sembla satisfeta. Continua sent la tercera força espanyola. A CiU l’ha afavorit el vot útil en clau catalana, no en tinc cap dubte. Aquest matí he trobat dos amics al meu col·legi electoral que l’han votat per primera vegada. Compte amb el vot útil.

ERC potser ha perdut més vots dels que preveia. No entenc perquè no ho preveia. Una cosa és ser esquerra i ser catalanista i una altra es voler ser sobiranista. La qüestió republicana és encara més marginal que la sobiranista, al menys de moment. Molts dels seus vots no s’han quedat a casa sinó que han anat a CiU, en dono fe.

Em sap greu el desastre de Izquierda Unida i valoro positivament l’honradesa del seu líder, ja dimitit. Iniciativa no és mou d’on era. El concepte d’esquerra sembla que no té res a veure amb la concepció de fa trenta anys, o quaranta, o cinquanta. I a qui se li acut dir que prendran diners als rics per donar-los als pobres en un país en que tothom pensa que és més ric que el veí.

M’ha fet gràcia sentir la Rosa Díez parlar en plural referint-se al seu partit.

Mai no podré saber on han anat a parar els vots del milió llarg de joves que tenien la possibilitat de votar per primera vegada. Dels meus dos nebots que es trobaven en aquestes circumstàncies, un fa uns dies que és a Dublín i l’altre no em sembla que estigui gaire per la feina.

En fi, que a partir de demà, o quan sigui, la meva vida haurà canviat radicalment. Mentrestant em pregunto perquè el Barça no ha guanyat el Vilareal i us demano ajuda per resoldre el meu dubte de subsistència més immediat: com que per dinar vull menjar pasta, què em faig: uns espaguetis a la bolonyesa o uns raviolis amb crema de llet a la pastanaga?

reflexió i redoxon

Silenci. No hauria de dir res, però no me'n puc estar: avui, en un assaig de les votacions de demà, s'ha demostrat que no cal la presència d'0bservadors internacionals. Malgrat les pressions, no hi ha hagut tongo -potser només que Zapatero s'ha convertit en José Luís. És això? Ai, només calia que fos "quatre", i tots contents.




Insperadament, ha començat a caure una pluja fina.

final de campanya

Ens hem trobat i hem parlat segons el guió, i alguna altra cosa més, no sé si amb apassionament. Preguntes i respostes que no sortiran al carrer, de curta durada, d’escepticismes matisats, de gent enfeinada per moltes altres coses més immediates, més personals. Més intuïcions que certeses. Recordem reunions multitudinàries, com la que ens va unir contra la guerra de l’Iraq. Qui ens va unir? Qui era el que anava al meu costat? On el puc trobar per dir-li que no s’ha acabat? Per què no ens vam tornar a reunir? Per què l’Iraq? Vivim de moments i de símbols? Votarem? No votarem? Ho farem en blanc? Què testimoniarà el nostres vot? Qui sabrà, a part de les enquestes interpetables o interpretades, què volíem manifestar amb la nostra tria? L’endemà tornarem al nostre cada vegada més petit clos, paradoxa de la globalització. Cal fer-se forts en la tria o en l’acceptacció? Tots han guanyat i hem guanyat, tots han perdut i hem perdut, i els diaris, en la seva festa quadrienal, groguejaran i al cap del temps, confeti de futures eleccions.

I ells, i no nosaltres, tornaran a marcar els temps. I trobaré a faltar els passats en què molts teníem nom o cognoms, encara que fossin falsos, i ens arriscàvem a pintar parets. Algú se’n recorda dels temps primitius en què es pintaven parets. D’acord, ara no cal, ara ens poden entrevistar a la tele o la ràdio, ara podem escriure cartes al director del diari, que decidirà si són o no publicables, ara serem unitats d’una enquesta, ara ja no ens calen associacions de veïns, ara en tindrem prou amb les converses del abans i del després, i seguirem corriols que ens porten als camins, i els camins als rius, i els rius a la mar.

Prometo –no feu més cas de les meves promeses que de les dels altres- que no tornaré a parlar del tema. I com que no m’escau ser tan feixuc, deixeu-me acabar recordant Pompeia. Ostres, ja hi torna, pensareu, aquest no para de fotre’ns la lata amb la seva infantesa. Què voleu, coses de l’edat. Els habitants de Pompeia, ciutat turística, van veure –vist i no vist- com la seva població fou sepultada pel Vesubi el 24 d’agost de l’any 76 dC. Segles més tard, a mesura que s’anaven traient les capes de pedra foguera que la cobrí, es descobrí que les parets de les cases estaven plenes d’inscripcions, moltes de les quals palesaven que els seus ciutadants, potser perquè no tenien tele ni ràdio ni premsa ni altres intermediaris –potser també perquè en aquella època els polítics no tenien subvencions per fer campanya- s’agrupaven per fer saber directament les seves preferències. Jo reivindico ara -massa tard, ho sé, perquè políticament i socialment és inacceptable- les pintades, les manifestacions col·lectives i individuals de preferències, sense intermediaris. I poso alguns exemples trobats en les velles parets de la ciutat d’estiueig:

Les cambreres de la taverna de l’Asel·lina us demanem que voteu a favor de Gai Lol·li Fusc per duòvir a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics. Ah! També us ho demana l’Esmirna.

Febus i els seus comprador us demanen que voteu a favor de Marc Holoconi Prisc i Gai Gavi Ruf per duòvirs.

Valentí i els seus alumnes us demanen que voteu a favor de Sabí i Ruf per edils. Són dignes de l’administració pública.

En aquest grafit, no podia ser d’altra manera, sembla que els agents de l’ordre devien interrompre la pintada:

Els esclaus fugitius us demanen unànimement el vot per...

Sembla que alguns tenien ajudants força maldestres i ho van immortalitzar en la inscripció:

Gai Juli Polibi, per edil a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics! Ei, tu que em fas llum amb la teia, aguanta bé l’escala.

Finalment, la barreja de militància política i desencís amorós m’arriba al cor:

Gavi, edil! Marcel estima Prenestina i ella no li fa cas.

No insisteixo (l'Eulàlia ens recorda més inscripcions) , sóc ben conscient que avui tot això estaria mal vist, que ja tenim els intermediaris per escriure els eslògans. I si votessin –o deixessin de votar- directament els intermediaris?

semàntica

No per sabut cal deixar de recordar-ho. És fals que un règim democràtic, al menys aquí, sigui aquell en què el poble, per poder dedicar-se tranquil·lament a les seves feines, tria els seus representants per tal que tinguin cura de l’ordenació dels territoris i de la gent que hi viu. Un règim democràtic, al menys aquí, és aquell en què els representants d’uns grups anomenats partits decideixen que els territoris i la gent que hi viu s’han d’ordenar de determinada manera; una vegada establertes unes propostes segons obscures prioritats, demanen a la gent del territori que mostrin el seu acord o desacord amb els representants de cada grup. Després...

publicitat i estratègies

He mirat parts d’aquestes propagandes electorals a dues o més bandes que anomenen debats. Res de nou, encara que els mitjans ens parlin de guanyadors i de perdedors i el període electoral es converteixi més en la festa de periodistes professionals i aficionats, especialitzats o no, que en la festa dels polítics. No temeu, jo no faré d’opinador ni cantaré les excel·lències (?) d’un candidat ni les misèries d’un altre: res de tornar a les eternes musiquetes cícliques que toquen millor altres instrumentistes.

En l’aspecte personal, només reafirmaré que entenc que al final hi ha dues opcions: votar o no votar- El vot blanc o nul, com tothom sap, és votar algú sense saber a qui, per molt que qui ho faci pensi que és una opció que farà reflexionar partits polítics i conciutadans; potser sí, però poc i per poc temps. Per altra banda, tal com ho veig, des de Catalunya cal votar candidats que puguin matisar Zapatero o Rajoy; cosa dífícil, entre altres coses perquè és impossible saber fins quin punt aquests partits anteposaran els interessos de Catalunya (què és Catalunya?) als seus propis. També caldria discutir la capacitat intel·lectual i política dels candidats, però aquest és un tema que la meva escassa intel·ligència i el desconeixement profund dels qui em representaran m’impedeix encetar.

En fi no li dono –doneu- més voltes ni poso –poseu- gaires esperances en un futur sorprenent. Dels quatre propers anys si que m’atreviria a parlar, però no crec que pogués dir res que no sapigueu. Mentrestant, torno a la lectura dels clàssics, sempre tan actuals, encara que dubto que alguns polítics ho sàpiguen o es pensen que nosaltres no ho sabem- i pensen que el seu director de campanya s’inventa les estratègies, i em rellegeixo el Commentariolum Petitionis -lectura curta recomanada-, en què Quint Tul·li Ciceró planifica les directrius de la campanya del seu germà Marc. Això s’esdevenia, em sembla, l’any 64 aC. Us va bé que us en deixi dos fragments, traduïts per Joan Carbonell i publicats a La Magrana?

Fer una promesa és quelcom incert en el temps i que afecta a poca gent, però negar-s’hi et crea enemistats, sobtades i nombroses. De fet, són molts més el qui sol·liciten l’ajut d’un altre que els qui, arribat el cas, en fan ús.
En conseqüència, és preferible que algú s’enrabiï contra tu en el fòrum que no pas tots, tot el dia, dins ca teva; molt més sabent que la irritació és més gran amb qui refusa, que no pas amb qui hom veu travat per algun motiu, però que desitja complir la promesa per poc que pugui


Finalment, procura que tota la campanya sigui aparatosa, vistosa, magnífica, popular, que es desenvolupi amb aires de grandesa i dignitat, i també –si algun fet ho permet- que surti a la llum la mala reputació dels teus adversaris, resultat del seu comportament, es tracti d’un crim, de luxúria, o de corrupció.


P. S. Diu el propi diari que l'article més llegit de l'"Avui" és el que parla sobre l'assumpte Nevot -on anirem a parar!-; jo voto pel d'en Puyal, suau i clar.

pausa visual (olfactiva i gustativa, més endavant)

He començat a escriure quatre irreflexions sobre el /els debat/debats polítics però no em ve de gust continuar, potser demà. O no, que saturar els vostres ulls i dubtar de la vostra intel·ligència pot ser abusar de la vostra paciència.

Avui em conformaré amb un post visual, d’aquells que no tenen comentaris, dels que vaig deixant en format capçalera del bloc. No sé si refrescant o excessivament dolç. Si us ve de gust...

reflexions semifestives

Avui se celebra la festa de sant Medir, sobretot a Gràcia i crec que també a Sants, Montjuïc i sant Gervasi. Sant Medir és un dels sants més misteriosos que conec, per molt que diguin no se sap ben ve quan va viure i què va fer perquè avui sigui venerat als altars. Segons una llegenda va ser un pagès de Collserola que tenia les terres en el terme municipal de Sant Cugat i que va ser mort pels romans a causa de la seva sinceritat, cosa que suposo que el fa poc idoni per ser proclamat patró de qualsevol ofici, professió o afecció.

Aquest matí, en un dels meus passeigs diaris entre la Sagrada Família, l’Eixample i Gràcia amb la finalitat de morir lentament fora de la feina, he presenciat les cavalcades que se celebren en honor del sant i que consisteixen, al menys des de la perspectiva de l’espectador, a llençar quantitats importants de caramels a les voreres en horari escolar, és a dir, quan suposadament els nens es troben fent tasques recollits en les seves aules. De fet, però, els alumnes de primària, acompanyat dels seus mestres, solen sortir una estona a veure el pas dels cavalls i dels carruatges que desfilen amb acompanyament musical, principalment de percussió, i recullen quantitats increïbles de caramels elaborats, segons em diuen, a les Canàries, que és on surten millor de preu. Com que hi ha més oferta que demanda i les colles són generoses, l’asfalt i la vorera es converteixen en un cruixir contant del producte trepitjat pel cautxú de les rodes dels cotxes i de les sabates dels vianants. Sembla estrany, però en lloc d’embrutir el carrer, es tracta d’un bon sistema de neteja, perquè el sucre que et queda al calçat –i suposo que als pneumàtics- va enganxant gran quantitat de porqueria que es pot eliminar una vegada arribes a casa. Espero que ara l’alcalde Hereu –és viu?- si llegeix les meves notes no es dediqui a suplir l’aigua amb caramels.

És curiós com malgrat el predicament important que té el sant aquí, a Gràcia, hi hagi tants pocs nens que porten el seu nom. Jo, que per la meva professió he conegut i conec els noms i cognoms de molts nens del barri, només en recordo un que es digués Medir. I és que una cosa són les tradicions lúdiques i religioses i l’altra les tries dels pares que participen d’aquestes tradicions i que a l’hora de la veritat es decanten per antropònims més moderns i convencionals. És clar que potser en la manca de popularitat del nom també hi té a veure el fet que Medir és l’equivalent d’Emeteri –Josep Maria Albaigès ho confirma-, que vol dir vomitiu, per molt que després es vulgui arreglar afirmant que per extensió es pot considerar el significat de rebutjador, defensor. Ja sabeu que el que importa és la primera impressió, que la gent no estem per subtileses.

Tornant a la meva experiència d’avui, ja prop de la feina m’he trobat un nen d’uns set o vuit anys que portava una bossa de plàstic transparent amb més de cinquanta caramels i que intentava inútilment recollir-ne tres –verd, taronja i groc- que s’havien quedat en el sostre d’un cotxe blanc. El nen no demanava ajuda, però la seva mirada implorant m’ha decidit a ser solidari. D’un en un els hi he acostat i he rebut tres gràcies emotives. Donada la confiança que ja hi havia entre nosaltres, se m’ha acudit preguntar-li si no hauria d’estar a l’escola en lloc de seguir els trajectes medirencs. El nen amb, una sinceritat que l’honora, m’ha respost que sí, però que no tots els dies té l’oportunitat d’aconseguir tants caramels d’una forma tan fàcil. No m’he atrevit a renyir-lo ni a concloure la nostra conversa amb cap moralitat tronada; he pensat que, a la fi, el nen mostrava unes dots d’emprenedor –què en farà de tants caramels?- que ben bé valien una campana d’un dia. Vist el fracàs escolar, potser és l’ensenyament de la vida el que compta. El que m’agradaria saber és la història que explicarà als mestres per justificar la seva absència, però no crec que tingui problemes, el nen no només m’ha semblat sincer sinó amb recursos suficients per tenir èxit en les seves aventures sense contratemps apreciables.

Per cert, aquells que teniu interès a participar en un concurs literari aquí trobareu les bases del de sant Medir. Que no hi hagi dotació econòmica i que el jurat sigui anònim no crec que sigui problema, sempre quedarà el diploma.

sí o no?

Em demanes, Arare –personalitzo- que et digui quins llibres vaig comprar en aquests dos primers dies de la Setmana del Llibre en Català. He tingut dubtes a l’hora d’accedir a la teva curiositat perquè una cosa és el que diem al bloc o en les nostres converses –una tria- i l’altra és la veritat de les nostres lectures, de la vida que no mostrem. Qui és que no té coses amagades, potser insignificants, que no s’atreveix a deixar sortir a la llum ves a saber per quins motius? I per què no?, penso. Quin mal hi ha, encara que només sigui per un cop i en una tarda de diumenge calorosa, d’aquelles en què tothom té activitats més importants a fer que llegir el que et dic, a deixar-se anar una mica, a humanitzar-se, tot sabent que el que escrigui serà un secret entre nosaltres? Per què no mostrar una altra cara d’un mateix, encara que pugui decebre als qui pensen que un es nodreix únicament dels clàssics? Em fa una mica de vergonya, Arare, i no escriuré el nom, només deixaré la foto de les portades, segur que ho entendràs. I és que a la meva època, aquests llibres no es publicaven. Ei, també hi havia altres llibres, però...

detalls dels temps

Llegeixo a “La Vanguardia” una entrevista a Philip Roth, de 74 anys, de qui acaba de sortir, traduït al català a la Magrana, “L’espectre se’n va”, on sembla que es desfà definitivament del seu personatge Zuckerman. És una entrevista inquietant, que fa reflexionar sobre les nostres pròpies vides. Fins ara Roth vivia aïllat en el camp i ha decidit tornar a la ciutat, a Nova York, encara que conserva la casa rural i hi va quan fa bon temps, igual que jo. El que no sabem és si a la ciutat ha sortit de la solitud del camp o aquest sentiment se li ha incrementat. Tot i que no m’interessa especialment, no puc evitar fixar-me en el que diu sobre el seu probable vot a Obama: “M’interessa que sigui negre. La qüestió racial és més important en aquest país que la feminista. La seva victòria diria quelcom fantàstic sobre aquest país”. Dubto que la qüestió racial –o la feminista, si anem al cas-, en el seu sentit profund tingui massa a veure amb allò que puguin oferir Obama o la Clinton com a presidents; veure-ho diferent em sembla una conseqüència perversa de la publicitat electoral, de la superficialitat en què s’ha convertit la tria dels qui han de vetllar i regir el funcionament d’un territori i dels seus habitants; no li retrec, aquí passa el mateix. Tornant al aspecte principal, i a partir del poc que puc deduir i interpretar, potser erròniament, tinc la sensació que Roth es planteja, i ho deu fer en la novel·la, un món de solitud, d’incomunicació, de desencontres, de dificultats de tranversalitats a causa de l’edat (nens, joves, adults, vells....) –com en altres novel·les seves. Cap novetat en la vida humana, però que segurament, i malgrat les possibilitats per resoldre aquestes mancances i les angoixes que creen, són una de les constants més preocupants del nostre temps, sempre que algú s’aturi a pensar-hi, és clar, on la gent troba mil camins, però no sap on duen.

Contrasta el que intueixo en les respostes de Roth amb la lectura que faig aquests dies dels pensaments de Ciceró a través de De la vellesa i De l’amistat. Aquest Ciceró ja gran que no veu distàncies sinó complementarietat entre joves i vells, que no tem i no s’angoixa per la mort, que explica la necessitat de l’amistat i analitza les seves característiques.

La virtut, sí, la virtut dic jo, C. Fànnio i Q. Múcio, concilia les amistats i les conserva: pues en ella s’encontra perfecta conformitat en totes les coses, estabilitat, constància; luego que ella s’és deixada veure i ha fet brillar la seva llum i que ha vist i reconegut en un altre home un igual resplendor, s’hi ajunta i en mateix temps rep el d’aquell altre; i d’aquella unió resulta que s’encén l’amor o l’amistat: perquè una cosa i altra davallen d’amar; per conseqüència amar no és altra cosa sinó estimar aquell que un ama, sens que això sia per motiu de necessitat ni d’utilitat; si bé aquesta s’encontra sempre en l’amistat, encara que un no la cèrquia.”

Ciceró: De la vellesa. De l’amistat (traducció d’Antoni Febrer i Cardona –1807), a cura de Maria Paredes i Amadeu Viana. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Publicacions de l’Abadia de Montserrrat. Biblioteca Sanchis Guarner, 2002.

Certament el problema de les lectures d’autors llunyans és que algunes paraules del seu discurs, sobretot les que presenten més abstracció, han agafat en el transcurs del temps nous significats o nous matisos; per exemple, què entenia Ciceró per virtut i què entenem nosaltres? Dubto que la paraula virtut aparegui gaire en el lèxic del segle XXI, per mi que és una paraula morta que deu tenir uns mots alternatius que ara no se m’acuden.

aproximació del primer dia

M’encorbo per veure les lletres en els lloms dels llibres de la Bernat Metge. No m’adono que s’ha aturat una noia al meu costat fins que em demana si em pot fer algunes preguntes. Em diu que és d'"El Punt" i pren notes en un bloc vertical amb espiral a la part superior. Em tracta de vostè: no hi estic acostumat, però consento. No sé si les preguntes i les respostes –i l’ordre de l’interrogatori- han anat exactament així; jo no me les apunto i la memòria cada dia és més selectiva.

-Ha entrat perquè passejava per aquí o ha vingut expressament?
-He vingut expressament, com cada any.
-Què li sembla que aquest any s’hagi muntat el saló aquí?
-No m’importa. Em fixo més en el continent que en el contingut (mentida a mitges). Sembla que a la plaça de Catalunya fan obres. De totes maneres a mi, m’agradava més a les Drassanes.
-No, és que és un indret molt cobejat, per això l’han traslladat.
(Més de mitja plaça de Catalunya està tancada per canvi de paviment –suposo-)
-Ha vingut a comprar novetats?
-Ja veus on m’has trobat –li responc assenyalant els llibres de la Metge, i sempre amb un somriure-. Per cert, tu saps (em permeto tutejar-la) com estan distribuïts els llibres, perquè jo em faig un embolic; fixa’t –assenyalo un prestatge de l’altra banda- un assaig al costat d’una novel·la...
-Potser per col·leccions... Ja li vaig fer aquestes preguntes l’any passat?
-No, segurament la meva cara és molt comuna.
-...
-...

He arribat a la Setmana del Llibre en Català, situat aquest any a la plaça de la Catedral, cap a les set i m’hi he passat una hora amunt i avall i tornant a començar a ritmes diferents. Música de fons i les paraules que s’acostaven i s’allunyaven d’Andreu Martín i d’altres, asseguts davant d’un públic que anava i venia. He començat per la literatura infantil (una mare asseguda amb un nen parla pel mòbil i assegura que està a la vora de la catedral, ... sí la la catedral del costat de la via Laietana) i he anat seguint un ordre que suposo que té una lògica, però que no acabo de copsar del tot; no sé si la feina de retolar els prestatges és massa complicada. De tota manera, és un goig trobar llibres que ja no es veuen a les llibreries i n'hagués comprat més si no fos que el cap em deia que no em precipités. Li he fet cas i només n’he triat tres, tot i que tinc la sensació que la raó sovint és la meva enemiga.

A la sortida, abans de passar per la caixa, coincideixo amb el president Pujol. Crec que la majoria de vegades que ens hem vist –l’he vist en carn i ossos- ha estat mirant llibres. Mentre pago, veig que la noia del "Punt" està parlant a l’altra caixa, acabant la seva feina, sense cap llibre a la mà. Coincidim a fora, ja negra nit.

Ja has acabat? –pregunta estúpida.
-Sí, ara vaig a passar les notes.

Ens acomiadem.

Sembla que demà firmarà llibres en Jesús Tibau, company blocaire tortosí. Si puc, m’allargaré una altra vegada al Saló per saludar-lo i per sortir amb algun llibre més.

El diumenge al matí –ja no hi aniré-, faran un dictat amb autocorrecció amb un text de Pep Coll. Si participen els germans Carod, el premi- hi ha premi?- segur que serà per a ells. Fa quatre dies em llegia les paraules d’una nena de 12 anys que després de caracteritzar en detall els pares de la protagonista d’un llibre d’en Pep Coll, la Bet, concloïa:

La mare és una dona molt simpàtica i el pare és un vago total. La mare i el pare s’estimen i això fa que la família vagi bé.

Doncs això. Ai, l’amor, l’amor!

Acabo així, encara que no vingui a compte. Bé, no, m'ho deixava: he de suposar que l'escrit del contenidor no és un misssatge electoral subliminal

.