joi

Ar vey qu’em vengut als jorns loncs,
que·il flors s’arengou sobr’els troncx,
et aug d’auzelhs chans e refrims
pel playssatz qu’a tengutz embroncx
lo fregz, mas era pels soms sims,
entre las flors e·ls brondelhs prims,
s’alegra quascus a son for. *
Guillem de Cabestany

No em feu gaire cas, que només és un l’efecte produït per aquest estiuet sobtat i fals –com la mateixa biografia del trobador- que, inexpert animal de ciutat com ja sóc, em desperta la “joi” primaveral. Només un miratge: els ocells que escolto són de gàbia i el fred, malgrat que els dies s’allarguen, tornarà en qualsevol moment a senyorejar entre les flors de l’argelaga i l’ametller.

*Per si de cas el cant del trobador us resulta estrany (i disculpeu-me la incompetència):
Ara veig que hem arribat als dies llargs,
en què les flors s’arrengleren sobre els troncs,
i escolto d’ocells cants i refilets
per les bardisses que ha tingut ombrívoles
el fred, però ara pels alts cims,
entre les flors i les branquetes primes,
s’alegren tots a la seva manera.

I aquí podeu llegir una traducció (o adaptació) més poètica.

sessió prèvia

-Miri, Pere, ara li faré un test per comprovar la seva addicció al tabac i la seva predisposició a deixar de fumar.
-Quant temps passa des que es lleva fins que fuma la primera cigarreta?
-Just després d’esmorzar.
-Mitja hora?
-No, vaig més ràpid...
-Està disposat a deixar de fumar? Molt, bastant... poc?
- Depèn.
Com que la resposta no està contemplada al qüestionari, m’explico i li dic que tot i que sé que depèn de la meva voluntat, també depèn del mètode que facin servir el metges de l’EAP i li demano que m’expliqui una mica el sistema, però em diu vaguetats, com preparant-me per al moment de rebre la il·luminació definitiva, de manera que al final arribem a la conclusió que la meva voluntat és escassa (segurament a causa de l'hàbit de fumar).
Em fa unes quantes preguntes més mentre va apuntant: 2, 0, 3...
En acabar em comunica que la meva addicció al tabac és alta i que el meu interès a deixar el vici és molt discutible. No calia enquesta per arribar a aquestes conclusions, li ho podia haver dit directament si m’hagués preguntat quin seria el resultat de la prova abans de començar-la.
Em fa dues comprovacions físiques: pes i tensió arterial. Mentre manipula els pesos de la bàscula em pregunta quan em sembla que peso i li dic que al matí i sense roba 74,200. A la consulta dono 78,500 i em diu que tractant-se de la tarda i vestit, els números ja concorden. De pressió em diu que estic molt bé, al contrari dels resultats de la revisió que em vaig fer abans de Nadal patrocinada per la Conselleria.
En fi, quatre cosetes més, parlem de la llei antitabac i em dóna un fullet: “Beneficis de deixar de fumar”.
El fullet és engrescador i em tranquil·litza:
“A les 24h millora el gust dels aliments, l’olfacte, el mal alè i l’aspecte de la teva pell...”
I així fins a 7 (número màgic) millores, la darrera de les quals diu que “Als 15 anys el risc d’embòlia cerebral és el mateix de qui no ha fumat mai”. Se’m farà llarga l’espera i ja no tinc edat. La meva sogra va tenir la primera embòlia als 52.

Ja he tingut la meva primera sessió amb la doctora i segurament us explicaré com m’ha anat. De moment la infermera em va aconsellar que anés baixant una mica la dosi cada dia. És un bon consell i molt imaginatiu.


Dues notes

1. Mentrestant m’han apujat 25 cèntims el preu del tabac, però tot i així sembla que els estanquers estan disgustats perquè una tabaquera ha abaixat els preus dels seus productes sense avisar-los i ara hauran de vendre les existències que tenien acumulades a l’espera d’una pujada imminent. Tantes vegades que he sofert augments imprevistos en els darrers anys i ni un descompte ni una paraula de condol, només un impersonal “avui s’ha apujat el tabac”, acompanyat del somriure de qui està fent un bon negoci. Si afegim al malestar dels estanquers, l’emprenyada dels quiosquers que veuen com se’n ressent el seu negoci des que no poden vendre tabac (ara només falta que els prohibeixin vendre loteria i per fi comprar el diari sigui una feina ràpida i senzilla), ja tenim el barri en peu de guerra.

2. Diuen que han enxampat Zapatero i Mas fumant en el lloc de treball. Bé, en realitat és un rumor no comprovat i el PP està buscant proves perquè Esperanza Aguirre els pugui posar la multa corresponent i perquè el principal partit de l’oposició pugui allargar una altra vegada el seu dit acusador. Tasca inútil, però, perquè tothom sap que els dos polítics es van passar les hores a la cuina preparant els ingredients del nou Estatut i menjant entrepans de pernil i de “morcilla”, i els extractors en marxa, perquè la cosa no feia precisament gaire bona olor.

evolució

En aquella selva, va córrer la veu que un simi s’havia convertit en home.
-No en veig la necessitat –comentà algú.
Joan Fuster. Bestiari.

D’això ja fa cinc milions d’anys, o potser més, es fa difícil de precisar, però sembla que els simis i altres animals continuen, majoritàriament, opinant el mateix (de les dones no se’n parla).

P. S. M'agrada que li hagin donat un Goya a Elvira Mínguez (també li n'han donat un d'honorífic a Pedro Masó, la qual cosa confirma el que comentava algú fa milions d'anys).

pulp fiction

“En esta época, había en los puestos dos tipos de revistas. La más pequeñas, de dieciocho por veinticinco centímetros, se imprimían en papel barato de pulpa de madera, sin satinar y muy mal cortadas. Estas revistas, popularmente llamadas “pulp magazines”, incluían relatos de acción de diversos géneros: unas se dedicaban a las aventuras del oeste, otras a cuentos de misterio, otras a la selva, otras a cuentos deportivos, otras a historias de guerra aérea y así sucesivamente.
Mi padre leía alguna de estas revistas “pulp” –para mejorar su inglés, según decía-, pero por nada del mundo habría permitido que las leyera yo. Durante años discutimos por “The Shadow” y “Doc Savage”; más adelante, bien mediada mi adolescencia, empecé a leerlas desafiantemente sin su permiso. Solía mirarme con reprobación siempre que me pescaba leyendo una de aquellas revistas; aunque esas miradas me llegaban al alma, seguía leyendo.
Pero también había revistas de tamaño mayor, de veintidós por veintiocho centímetros o más, editadas en papel satinado de buena calidad y bien cortadas. Eran las “de lujo”. No creo que muchas de ellas fuera literariamente mejores que las “pulp”, pero tenían mejor aspecto...
Las revistas “pulp” generalmente costaban diez centavos, mientras que las tres revistas de ciencia-ficción costaban veinticinco. Como siempre, el precio alto se interpretaba como sinónimo de calidad.”
Isaac Asimov: La edad de oro de la ciencia ficción, I. Ediciones M. R., 1976.

Tinc més feina que la que tinc ganes de fer i encara em distrec rellegint –cada dia rellegeixo més- les histories curtes de ciència-ficció recopilades per Asimov. La introducció, que també em descriu a mi, em porta als pulps que llegia en un poble en què durant una època, a part del de la biblioteca municipal i els de casa, només podia trobar llibres en un dels dos estancs del poble, que es dividien en novel·les de l’oest i els de la col·lecció Reno de Plaza&Janés, encara que segurament hi devia haver alguna altra cosa que ara no recordo. Dels primers, m’agradaven especialment alguns autors que no eren massa prolífics si tenim en compte el petit percentatge que representaven al costat de Marcial Lafuente Estefanía, que trobava excessivament reiteratiu, i alguns altres de semblants. Keith Luger, George H. White i sobretot Silver Kane eren els meus preferits. Cada novel·la d’aquests escriptors era diferent i tenia una diversitat d’accions i una complexitat en els personatges que no es trobaven en la resta, o això pensava jo. Un cas a part era “El Coyote”, de José Mallorquí (Tros de Quòniam no el relaciona en el seu llistat d’escriptors suïcides), amb un personatge protagonista, César de Echagüe, que es convertí durant un temps en el meu heroi preferit. Més tard vaig saber que les novel·les de l’oest no les escrivien autors americans i que el meu admirat Silver Kane (que també va escriure ciència- ficció) era Francisco González Ledesma, que el mes de març publicarà la seva autobiografia, o que G.H. White era un autor valencià, Pascual Enguídanos, que va escriure una de les més famoses i ambicioses sagues-epopeies de S-F dels pulps espanyols, "La saga de los Aznar" (res a veure amb l'Aznar que nosaltres coneixem). Per molt que ho intenti, m’és impossible precisar l’edat que tenia quan llegia aquesta literatura (en castellà, és clar, perquè en català no vaig trobar mai res de semblant), però devia ser molt jovenet. En canvi recordo que quan tenia 17 anys vaig llegir Los indiferentes de Moravia de la col·leccció Reno perquè va ser la segona vegada que em vaig quedar a dormir dos dies a Barcelona, on poc després m’instal·laria definitivament.






















(Després d’escriure el post he vist l’excel·lent Una història de debò, de David Lynch, en què en un moment determinat, Alvin (Richard Farnsworth) diu: “el pitjor de fer-se vell és recordar quan eres jove” (silenci). No estic segur d’haver-me sentit al·ludit... encara).

suggeriment

Uns comentaris entre els amics Ramon, Albert i jo mateix a la Rosa dels vents em porten a repassar els llibres que tinc a mà per esbrinar com s’ha d’escriure el nom del tipus de poema que ells conreen, i la bellesa dels exemples m’empeny a copiar-los (encara que no sé si el contingut del d’Espriu s’adiu gaire amb la tradició japonesa).

Diu el nostre conseller Josep Bargalló (deu estar gaire per la poesia aquests dies?) a Manual de mètrica i versificació catalanes: “El haikú -o haikai- és una composició anisosil·làbica limitada a tres versos amb un total de disset síl·labes, tot tenint en compte –i de manera estranya a la nostra mètrica, pel seu origen oriental- les síl·labes àtones finals. La versió més habitual és: 4 (+1) 6(+1) 4 (+1) ... El haikú cerca la impressió de la natura en el poeta, la impressió de la vida sobre l’instant, a través de la suggestió.”

Fixeu-vos que (Jordi Parramon ho escriu igual a Diccionari de poètica) Bargalló accentua el mot i no l’apostrofa, de manera que considera que la h és aspirada. El Termcat el proposa sense accent i no especifica res sobre la h. Quant als finals de vers, per si no us hi havíeu fixat, en tots dos casos el formen paraules planes.

És clar que jo no volia parlar sobre estructures poètiques sinó sobre continguts. En aquesta /tarda plujosa/l'obscuritat em guanya/el fred retorna/, són de bon llegir els haikus:

Quin preu? La vida.
Si volies pagar-lo,
la salvaries.
Salvador Espriu

Els eixams de l’alba,
les senyeres d’userda,
els blancs geranis
Agustí Bartra

el triomf de la metonímia?

De vegades m’admira la impaciència que mostrem davant de les coses més serioses, davant d’aquelles situacions que requereixen un examen calmat i minuciós per arribar a resoldre’s de manera digna.

Que els jutges de l’Audiència Nacional (compte amb el terme nacional) és passin hores, dies, setmanes, deliberant sobre si els anomenats papers de Salamanca (o papers de Catalunya, si voleu) han d’arribar finalment al país d’on van sortir o han de ser retornats al país que els custodiava no és necessàriament, com molts insinuen, cap mostra de parcialitat i de partidisme, de ganes d’emprenyar, de tour de force amb el govern, ans al contrari, és un signe de diligència, de responsabilitat, de ganes de fer la feina ben feta. Em decebria molt que els senyors de l’Audiència enviessin els papers aquí o el tornessin allà sense haver-se’ls llegit tots, sense haver fet una segona i definitiva lectura ( no sé qui va fer la primera, però es veu que no era digne de confiança). Paciència doncs, que la justícia és un dels pocs instruments independents en què podem confiar tots els ciutadans, malgrat que no es confiï gens que la catalana pugui ser independent (i en català).

Potser els papers no haurien d’haver arribat a l’Audiència Nacional, però com que ja hi són, jo, com la consellera Mieras, confio en la justícia, tot i que en aquest cas el concepte respongui a una figura retòrica que a vegades em resulta difícil d’identificar –amb freqüència la confonc amb la sinècdoque, i fins i tot amb la metalepsi- i que crec que sovint es comporta amb una bona dosi de traïdoria. M’estic referint, ja ho deveu haver copsat, a la metonímia, aquest trop que actua per desplaçament de límits que consisteix a posar en lloc del verbum propium un altre mot, la significació pròpia del qual es troba en una relació real (realment real?) amb el mot emprat.
Amb tanta retòrica, a la fi, un acaba no sabent què té més importància si el verbum propium o l’altre, l’abstracció de la justícia o la concreció dels personatges: José Luis López Muñiz, Begoña Fernández Dozagarat, Jaime Alberto Santos, Isabel Reza Gómez i María Dolores de Alba Romero. I ja no vulgueu saber l’embolic que em faig a l’hora d’intentar esbrinar la classificació precisa. El continent pel contingut? El signe per la cosa significada? El resultat per la causa? La matèria per l’objecte? L’abstracte pel concret? El desig per la realitat? El franquisme per la democràcia...? On situo la metonímia que ens ocupa i em preocupa?

(Aviso de la possibilitat que aquest post s’autodestrueixi per força major demà mateix. Amb la justícia (d’aquell país) mai no se sap).
Ja és demà, i les senyores i els senyors de l'Audiència Nacional -grans pensadors amb poca feina- han decidit que Catalunya és Espanya i que els papers no corren perill... I el post que no es vol autodestruir...
















P. S. Bono contra Forn (reminiscències bíbliques). El que ens faltava per veure. I que consti que jo, a difèrència d'alguns d'escriviu per aquí, estic en contra de copejar indirectament, però la desproporció del resultats és inadmisible.

I parlant de veure, no sé si la història de Mas a TV3 aquesta nit ha continuat tan penosa com quan jo l’he deixada.
Sí, veig que ha continuat avui al Parlament. Hi ha coses que no tenen remei.

(Raimon a data de caducitat)

les guies

Fa uns quants posts us parlava sobre les Guies gastronòmiques de Catalunya, però com que em vaig deixar portar per assumptes de fronteres, al final no vaig fer cap concreció sobre els llibres. No m’agrada deixar les coses a mitges, així que ara és el moment de començar a parlar-ne, encara que no sé si necessitaré un altre post per completar la meva xerrera.

Començaré dient que la meva intenció en adquirir les guies sense conèixer el seu contingut va ser la de comprovar si podria recuperar algunes menges de la meva infantesa i joventut, de manera que vaig anar a la botiga d’”El Períodico” a comprar únicament les que parlaven del Baix Ebre i el Baix Empordà, però com que a cada exemplar hi havia dues comarques, al final puc consultar la cuina de sis comarques. A més de les esmentades, tinc les receptes del Montsià i l’Alt Empordà i, de regal, les del Gironès i el Pla de l’Estany.

Fem una ullada a l’obra, que es divideix en les seccions següents:
1. Una panoràmica de característiques diverses de la comarca.
2. Cuina tradicional. Amb els plats propis de la comarca. És la part més extensa de les guies.
3. Cuina d’autor. Amb les receptes dels cuiners coneguts del territori. De l’Alt Empordà, per exemple, podem trobar dues receptes de Ferrà Adrià: Granissat salat de tomàquet amb orenga fresca i menjar blanc i el senzillíssim Cigales al natural. Els plats d’autor són menys nombrosos que els tradicionals. De moment veig que aquest és l’únic restaurant que al seu web esmenta l’aparició a les guies.
4. Productes de la terra. Consisteix en unes quantes línies dedicades a destacar aquells productes que són propis de cada zona. En aquest cas, la brevetat de la informació fa que el lector que no coneix directament el territori pugui acabar tenint una idea imprecisa o equívoca de la realitat que es descriu. Quan es destaquen, per exemple, els musclos i els ostrons del Baix Ebre (em centraré en la comarca que conec més bé), no es diu que en els dos casos es tracta de productes de viver, sobretot dels que hi ha a L’Ampolla, i que tenen una qualitat gustativa inferior als que es troben de manera natural a la mateixa costa. Un altre producte que es destaca, la carxofa, no crec que sigui ni millor ni pitjor que la del Baix Llobregat. En el cas de l’anguila, per quantitat i qualitat, no hi ha dubte que calia esmentar-la en aquesta comarca..
5. Restaurants. Aquí em caldria saber qui ha fet la tria i quins criteris ha seguit. És la secció on trobo més mancances i desequilibris. Esmentar quatre restaurants de l’Ametlla i cinc de l’Ampolla, un dels quals s’anomena Pollastre, és una aberració. L’Ametlla té més restaurants que mereixerien aparèixer. L’amo i cuiner de l’Alguer, un dels locals esmentats, m’havia dit fa anys que el millor restaurant del poble era el Poniente; és veritat que ara, si no m’erro, el porta el fill i que la bondat del resultat gastronòmic depèn de la lluna que tingui. Un altre oblit imperdonable és el de La Cuineta (Prim, 1, cantonada Plaça Nova), un establiment que té les pizzes i la pasta de tapadora, perquè la cuina realment interessant és la d’autora. Si mai passeu per La Cala, visiteu-lo: quatre persones és el grup òptim: demaneu vuit plats i compartiu-los, i ja m’ho explicareu; és veritat que si voleu una paella no us la podran servir, però de paelles la costa n’és plena. En fi, podria continuar esmentat altres detalls d’aquest apartat, però ja us feu càrrec del que vull dir. I perquè no us digui que només em centro en les terres del sud, un restaurant del Baix Empordà que recomano vivament als amants del bacallà: L'hort del rector, al carrer de l'Església, 2, de Monells (en la guia el situen a La Bisbal d'Empordà, però a mi em sembla que no és així, encara que com que jo sempre hi vaig de nit...). Compte amb la tria dels plats perquè el resultat és una mica desigual. Si hi aneu, no us oblideu de fer una visita al poble -el restaurant es troba als afores- tot i que sigui de nit.
6. Fires i mercats. Aquí també em toca fer algun retret. Per què no s’han concretat els dies de mercat de tots els pobles que en tenen (i que tenen restaurant)? L’apartat de les fires és més extens, però, en la meva opinió, en falta alguna d’especialment interessant. No es parla, per exemple, de la fira del mes d’abril al Perelló, fonamentalment dedicada a la mel –el poble és el primer productor de Catalunya- i amb una presència important de l’oli. No es veu cada dia una font d’on raja mel o la possibilitat de convertir-se en guanyador d’un premi on et pesen i et donen l’equivalent en oli –o és en mel?-.

Ja m’he tornat a passar el que preveia. M’he embrancat en l’estructura del llibre i m’ha sortit una cosa molt tècnica i ni una paraula sobre les receptes, que és el que més us podia interessar. I per segona vegada m’adono que puc causar la impressió que les guies no m’acaben d’agradar, i és tot el contrari.

Prometo que no passaré del tercer post, on finalment escriuré sobre els plats (i no sé si m’atreviré a preguntar-li a la Tina Vallès (7 de setembre) si va quedar satisfeta de la seva feina i de les guies en general, perquè això seria immiscir-me excessivament en el camp de la seva privacitat.)

compravenda

En un país en què el totxo està a preu d’or i no cal un terratrèmol per produir esfondraments, en què el turisme –de fa poc s’hi han afegit les meravelles rurals-, un altre dels puntals de l’economia, funciona perquè els països nord-africans i alguns altres encara no han aconseguit el desenvolupament ni l’estabilitat desitjable, en un país en què els impostos són més elevats que els dels veïns de l’interior i els serveis no són millors, en un país en què es donen subvencions a empreses estrangeres per crear llocs de treball i després desapareixen empreses i subvencions, en un país en el qual el fracàs escolar no és més alt perquè els mestres supleixen com poden uns plans d’estudis pèssims que aquí s’adapten fatal, en un país que el Servei Català de Col·locació ha fet bo l’antic INEM, en un país on sempre s’ha trobat excuses per no compensar la desviació de l’IPC respecte la resta de l’Estat... , en un país com aquest, encara hi ha qui se sorprèn i s’exclama quan la barroeria habitual es manifesta una vegada més. Per què n’hauria de ser una excepció l’aprovació, quan sigui el moment, de l’Estatut?

A la fi, tots els partits polítics hi surten guanyant i no cal que jo concreti els arguments que directament o entre línies podem llegir a la premsa d’avui i anirem llegint els propers dies. Per als polítics, ja us ho deia fa uns posts, la qüestió és vendre el producte, si és bo, millor, si no ho és tant, també troben compradors, que la botigueta sempre és plena de babaus. I cada partit està sobretot pendent de veure si pot ampliar la paradeta la pròxima legislatura. Que el gènere sigui millor o pitjor, insisteixo, és secundari, pot donar fama, prestigi però no omple necessàriament el calaix. Retirar un producte tarat? Mai!

Que Mas consideri, com si fos una granoteta o un gripau, que el que cal és fer saltets endavant per si algun dia un príncep li fa un petó i es converteix en una princeseta bellíssima és el somni de tots els polítics, que mai no es veurà realitzat perquè aquests somnis, no ens enganyem, només es materialitzen molt de tant en tant en la vida real, no en la vida política. I va en Carod i diu que hagués volgut que el salt hagués estat més llarg. Amb quin percentatge més de llargada es conformarà ERC? Perquè arribar a la meta proposada ja sap –ja ho sabia- que no s’aconseguirà. El que ja no salta és Maragall: el president ja es considera història, en el seu mirall particular ja veu la princeseta del somni. De Saura no cal que en parli, a la fi el seu calaix sempre es manté més o menys estable: ara un saltet endavant ara un endarrere.

Amb vosaltres, distingida clientela , no m’hi poso, ja sou prou grans per triar el gènere i si el de les publicitats dels mitjans no us fa el pes, no us poseu pedres al fetge, busqueu gèneres alternatius.

P. S. tardà.
Havent escoltat Vidal Quadras per la tele, m'agafa un sentiment de tendresa envers les granotetes i els gripauets nostrats. Per un moment em deixo anar. Perillós. Torno a la realitat.
També he tingut la temptació d'animalitzar V. Q., però m'estimo massa totes les bestioles, grans i petites, domèstiques i salvatges, autòctones i exòtiques. No puc.

1984

Bush, a través del Departament de Justícia (quin “pàjaro” Alberto Gonzales) i d’una sol·licitud feta a un tribunal de San José, de Califòrnia (cada dia més austríaca si no li posen remei) ha aconseguit que diversos buscadors hagin accedit a revelar bona part dels seus registres de cerca. L’excusa de la petició és la de castigar els operadors que permeten que els nens puguin accedir a pàgines pornogràfiques. No m’acabo de creure la notícia: des de quan l’administració Bush necessita recórrer als tribunals per espiar els ciutadans americans –els altres ja fa temps que els espia amb total impunitat-? De moment, que se sàpiga, ja han accedit al requeriment Microsoft (compte amb el Messenger, nois i noies) , Yahoo i AOL, mentre Google considera la demanada “abusiva”. Qüestió de temps.

Vigileu quines rebaixes busqueu a través d’internet, no sigui cosa que qualsevol matinada se us presentin a casa dos senyors vestits de fosc i amb ulleres de sol i mai més ningú no sàpiga on heu anat a parar. Quant a les vostres anades i vingudes pels carrers i els aparadors de roba interior on us atureu perquè se us han descordat les sabates, no es necessita cap tribunal per controlar-vos, entre els satèl·lits d’uns i altres i les càmares de vídeo públiques i privades, en tenen prou.

P. S. Diuen que la fi de la negociació de l’Estatut és imminent (potser s’ha acabat i jo encara no m’ho crec). Cap comentari, els que vaig fer en el passat encara són vàlids. Només vull afegir que s’ha perdut la contundència que comporta el verb SER, nu, despullat d’atributs innecessaris. La Lola ja ho aventura al seu bloc: CATALUNYA ÉS no figurarà a l’articulat, potser sí el seu contrari. Quanta por per la inclusió d’un modest verb atributiu en un paper... encara que sigui sense atributs.

comiat

Wilson Picket (1941-2006)

Ja em quedava lluny. El recupero.


Powered by Castpost

més papers

Per fi han sortit els papers d’on no haurien d’haver anat a parar. Era de justícia. Alguns, però, encara esperem més. Volem retornar els papers que ens van donar a canvi dels nostres. Quan rebrem els que ens deuen i que, tenint en compte la inflacció dels darrers 60 anys, seria una petita fortuna (engrandiu la imatge)? Qui se n’ocupa d’això, que només ens beneficiarà a uns quants, és cert, però que també és de justícia? Qui ha perdut la memòria històrica en aquest cas?

matar sa mort

Els aparentment sedentaris, els qui viatgem físicament poc durant l’hivern i a l'estiu fem el que podem, de vegades ens deixem emportar per les aventures que des de casa ens teletransporten amb una rapidesa i a una diversitat impensable en els viatges convencionals. Aventures, si voleu, guiades i sense riscos, però que nosaltres singularitzem i que estimulen els nostres sentits com no sempre ho aconsegueixen el territoris que trepitgem amb els nostres peus.

Avui amb Biel Mesquida, que amb l’excusa de parlar del llibre Els detalls del món ens ha omplert de música polifònica, d’oralitat exuberant. Biel Mesquida ens ha encomanat la seva passió per la vida expressada amb paraules i gestualitat, i amb la complicitat de l’Emili Manzano ens ha assegurat que podem matar sa mort –ell potser ho ha aconseguit i cadascú de nosaltres ho intenta segons les seves possibilitats, en dono fe-. Encara el podeu sentir aquesta nit a les 3,30, o el dissabte a dos quarts de sis de la tarda. Mentrestant, un petit tast aquí o en aquest post del llibreter.

On ja no podreu viatjar –o potser sí, no ho sé de segur- a través de la gastronomia és a les cuines letones, lituanes i estones, que ens ha presentat karakia, un programa imprescindible, no només per renovar els nostres plats sinó per entendre millor aquest món on les fronteres permeables no ho són del tot –i no em contradic amb el que us deia en el post anterior-. Karakia presenta cuines, però sobretot ens introdueix en les cultures des de dintre com no ho aconsegueixen la majoria de programes que tenen aquesta pretensió com a objectiu principal. Feu-li una ullada, perquè sense proposar-s’ho també planteja una manera de matar sa mort.

Matar sa mort...!

P. S. M'acabo de fixar que és dia capicua en el meu blog -bloc-: 242 (4+4, un altre capicua) (8, també capicua si el mirem en vertical) (2x4x2=16, 1+6=7: número màgic)

fronteres

En els aspectes polítics, els pobles, els països, les nacions, els estats, han tingut i encara tenen una dèria important a marcar fronteres. Economia, religió, llengua, cultura en general, són elements diferenciadors i de vegades importants per a la seva supervivència, i governs, institucions i individus anem deixant les nostres marques, no sigui cosa que algun altre ens trepitgi el territori i se l’acabi fent seu.

Jo, que sóc un dels qui encara marca territori, i no insistiré ara en la necessitat que tinc o tenim de fer-ho, però tinc la sensació que arribarà un moment, possiblement encara molt llunyà, que les diverses fronteres –algunes ja ho han fet, i no parlo només de les físiques- aniran desapareixent. Aquesta sensació, aquest convenciment, em produeix alhora basarda i alleugeriment. Basarda perquè temo un procés imposat, injust, on el gran es mengi el petit i la uniformitat acabi amb les personalitats pròpies, amb la creativitat i amb la diversitat que trobo tan enriquidora i desitjable. Alleugeriment perquè sovint les fronteres amaguen més que ensenyen, ens fan hostatges més que ens protegeixen, ens tanquen –fins i tot les més extenses i permeables- en un clos petit i mesquí, en el pitjor dels casos.

Els qui heu anat llegint fins aquí deveu pensar que us trobeu amb un post d’exposició de principis i reivindicacions polítiques. Doncs no és això, sinó que esteu assistint a la manca de planificació d’un post que tenia una intenció exclusivament gastronòmica. El que us volia dir, però se m’ha allargat la introducció, és que en qüestió de menjar i beure les fronteres sempre han estat molt tènues i no sempre fàcils d’establir. Que la pasta és italiana? D’on hem tret aquesta peregrina idea. No vam quedar que ve de la Xina o de... Per altra banda, la fideuà que trobem per la costa, i també a l’interior del país, difícilment la identificarem amb un menjar italià o xinès. En som conscients que alguns plats catalans “de tota la vida” tenen un origen àrab?

Una altra vegada el post se m’escapa de les mans. Encara volia concretar més. Avui jo només us volia parlar de les Guies gastronòmiques de Catalunya (la cuina comarca a comarca) que apareixia setmanalment amb “El Periodico”, diari que no compro però que llegeixo habitualment. Voler marcar fronteres gastronòmiques entre les diverses comarques de Catalunya és una empresa insensata, segurament rendible comercialment, però impossible, perquè si les cuines nacionals, regionals o comarcals –afegiu-hi les denominacions que us sembli- tenen uns límits molt difusos, ja m’explicareu l’intent de justificar que el que mengen a L’Escala (Alt Empordà) té unes diferències remarcables sobre el que es consumeix a Torroella (Baix Empordà); o que les diferències entre la manera de cuinar el peix entre La Cala (Baix Ebre) i La Ràpita (Montsià) és abismal. Dit això, i com que entenc que en aquest moment poca cosa més sereu capaços de llegir, deixaré per un altre dia les meves impressions sobre les Guies que, sigui com sigui, han aconseguit interessar-me.

que no

(absteniu-vos de continuar si teniu els altaveus apagats i el vostre francès trontolla)

Les meves fonts, com sabeu generalment mal informades, m’asseguren que finalment s’ha prohibit el congrés de Batasuna, sobretot perquè Otegui s’ha negat a accedir a les exigències que sonés en la cloenda la cançó que li proposaven alguns representants de partits espanyols, tot i que va manifestar el seu respecte i admiració per l’il·lustre fill de la ciutat d’Irun. I és que tot el que soni a Mariano no els acaba d’agradar a bona part dels habitants del País Basc. A més, diu que encara que sigui en francès, la cosa no acaba de colar, que no és ben bé així.


Powered by Castpost

aiaiaiaiaiai... i olè.

grans e pochs peixs

ffugint al mar, hon son nudrits e fets,
per gran remey en terra exiran.

A. M. "Veles e vents".

Vivim temps de tempestes continuades en què sovint ja no sabem quins són els vents amics i quins els contraris. És possible que alguns fins i tot no sàpiguen si van o vénen o ni tan sols d’on vénen i on van. Tot com si fos un joc de daus. Quan bull el mar tot es transforma i surt a la superfície allò que normalment roman ocult. És clar que ja entreveiem o intuïm el que hi ha sota les aigües, però no deixa de resultar satisfactori veureu per uns instants sobre l’aigua, ben prop dels nostres ulls.

El senyor Alfons López Tena, vocal del Consell Superior del Poder Judicial, s’ha passat avui vint minuts, mostrant-nos des de dintre el que sabíem des de fora. Deia aquest matí a TV3, parlant del president del Consell i d’alguns dels seus membres, coses com aquestes:
“La democràcia continua embrutida per aquesta mena de personatges que responen a uns criteris d’una època de majoria absoluta que van ser elegits pels senyor Aznar (López Tena ho va ser a proposta de Convergència) d’una manera directa i que no tenen cap mena de respecte pels drets dels ciutadans ni pel que suposa la institució ni pel que suposa un Estat en el qual tots els ciutadans tenen dret establerts per la Constitució i aquests drets han de ser respectats.
Estar amb aquesta gent i estar amb el senyor Hernando (el del català i les sevillanes) és com ser negre i estar reunit amb uns blancs que tenen esclaus i que et tracten com si ho fossis.
[...]
Està actuant d’una forma directament contrària als interessos dels ciutadans i als interessos de l’Estat i de la democràcia.”

Aquestes paraules, dites des de dins, tenen la seva força. He estat a punt d’escriure: poden ser un suïcidi; però des dels òrgans de l’Estat democràtic no hi cap possibilitat que s’actuï sobre els membres del CSPJ: són independents. Acusa els seus companys de prevaricació? Això m’ha semblat. Actuen contra la Constitució? Això diu. No respecten la democràcia o van contra ella? Qüestió de matisos... Ah, i diu que l’Estatut és plenament constitucional i ho argumenta breument. Què sap ell!

En fi, que aquests dies no parem de veure declaracions de peixos grossos i petits -aquest d’avui m’ha agradat-. I és que les tempestes tenen això. Després arriba la calma fins que tornen a bufar els vents.

imatge sense foto

Cel gris i fred encara contingut. Baixen els dos sobre rodes: l’un tapat fins a la barbeta amb una manta de quadres de les de viatge amb predomini de vermells, l’altre (o l’altra), no ho sé. L’un, amb el cap cot, tenia la mirada fixa, sense cap brillantor, potser perduda en el seu interior, l’altre (o l’altra), no ho sé. El de la dreta mantenia el cos en direcció a la marxa; l’altre a la contra, suposo. Els separaven a penes dos pams o potser menys, però es mantenien muts, no com els enemics comdemnats a coexistir plegats sinó com si cap dels dos fos conscient de la presència de l’altre, amb la concentració dels qui viuen només el seu propi món, com si tot lligam entre ells fos cosa del passat o del futur incert o com si la casualitat els hagués unit en una mateixa direcció al mateix ritme.

Al darrere seu, conduint la cadira de rodes i el cotxet Jané, dues noies joves, morenes, rialleres, alienes al fred, a la tristor del dia i a les mirades, s’explicaven qui sap què, mentre feien via, potser per aturar-se a seure en un banc del passeig, abans que la pluja les fes fora, on el vell i l’infant continuarien escoltant sense dir res la conversa inacabable de les dues.

Fi i principi. Proximitat i llunyania. Cultures. Complicitat i estranyesa. Primera trobada o comiat. Repetició o singularitat. Complexitat o senzillesa. Tristor i alegria. D’aquí i d’allà. Passat, futur i present.

M’hi he creuat i no m’he atrevit a treure la màquina per congelar l’instant. La vergonya de la proximitat i la por de trencar el ritme i la espontaneïtat del moment m’ho han impedit. Ara només queden les paraules del record que remotament refan imatge i sensacions.


(Dominical)

Sembla que als militars no els va fer gaire gràcia l’article del dijous de Iu Forn i que el seu cap visible, Bono, ha demanat a l’"Avui" que es disculpi i al mateix temps ha enviat l’article a la fiscalia perquè determini si pot ser constitutiu de delicte. Al mateix temps, Rajoy -en les qüestions importants uns i altres sempre es posen d'acord- ha demanat al fiscal general de l’Estat que sol·liciti una sanció penal contra el periodista. La carrega del País contra l’Avui, que no afegeixo, també va ser memorable. Afegeixo l’editorial de l’"Avui" d’avui. Tampoc no afegeixo comentaris: per a què? De totes maneres, l'antepenúltim paràgraf de l'article de l'Iu jo també el trobo sobrer, innecessari, més que simplement desafortunat: una resposta que s'ha encomanat de l'estil de merda dels altres.

S’acusa avui Joan de Sagarra de dues omissions: de no denunciar un suposat mafiós italià i la seva dona que, acompanyats del seu fill petit, fumaven en un restaurant i de no cridar l’atenció, escaldat com estava per reaccions anteriors, a un vianant incontinent que orinava al carrer. Si li serveix de consol, li dic des d’aquí que va fer bé en els dos casos. En el primer perquè en els espais de menys de 100 metres, si el propietari decideix que es pot fumar, com sembla que era el cas, els menors acompanyats d’adults poden respirar els fums (paradoxes de la llei); en el segon, perquè en el seu barri, que és el meu, si bé els propietaris se n’abstenen, permeten que els seus gossos pixin en qualsevol cantonada, arbre o, sobretot, portal i que se sàpiga, la composició química dels fluids corporals d’animals i humans és força similar. Cridar l’atenció de cada propietari de gos seria una tasca interminable que estic segur que ni ell podria realitzar sense perill de les seves cordes vocals.

Qui no ha pensat alguna vegada de tenir una de les famoses navalles multiús d’aquestes que l’exercit suís fa servir des del 1891? “La Vanguardia”, sempre capdavantera a captar els ambients de futur, en què fins i tot serà possible que les vaques volin, n’ofereix una als seus subscriptors que els permetrà sobreviure en els ambients adversos que s’acosten. La novetat és que l’eina afegeix una memòria USB per si la tornada a les cavernes no és definitiva i encara perduren les possibilitats de comunicació o d’emmagatzemar informació de cara a un segon renaixement.

llunes

(LLUNA PLENA avui a les 9h 48m)

EN DESPERTANT DE SOBTE

(de Li Po)

Em desperto: raigs de lluna a l’entorn del llit jugant
lluen, lluen com un gebre, m’estordeixen la mirada.
Alço el cap per encarar-me a la lluna radiant;
i en jaient, oh ma infantesa, tinc enyor de ta contrada.

Josep Carner. Lluna i llanterna.

Ja sabeu com n’estic d’encelat, jo; però no és la mateixa lluna plena, que em sembla que ja veig, sinó el dibuix qui em fa recórrer al mestre (buscant el que es diu a internet sobre el llibre de Carner, trobo aquest divertit article de S. Alzamora). Tendres, directes, ortodoxes, ingènues, aptes per a tots els públics, les imatges de Luis Filella que el seu cunyat penja en un bloc des de la nit de reis són un regal per als innocents. Els dibuixos tenen copyright, però estic segur que ni l’autor ni l’admirador em tindran en compte que inclogui la seva lluna en el meu bloc “amb finalitat didàctica i sense ànim de lucre”. Fins i tot és possible que algú de vosaltres ja s’hagi baixat la imatge per penjar-la a l’habitació dels somnis...

I ja posats, continuo amb el to del post. Dies enrere tenia ganes de tornar a escoltar El poema de Nadal de Sagarra, però l’omnipresent publicitat del Concierto de Aranjuez a l’església del Pi em va despistar. Avui, per atzar, veig que el representen el diumenge a l’església de sant Gaietà, dels pares teatins, al carrer Consell de Cent, 293, just darrere del Seminari Conciliar. Ni coneixia el lloc ni els pares teatins ni hi podré anar. Llàstima

relíquia

En el meu cas tenien raó els qui vaticinaven que el fet d’haver de sortir al carrer per fer una cigarreta restaria productivitat als fumadors. Aquests dies, en el temps que tinc lliure, en lloc de quedar-me a la feina assegut llegint un llibre o el diari, escrivint, preparant alguna cosa, xerrant amb companys o companyes, vaig a fer una passejada curta –caminar és salut- sense cap rumb preestablert. Rarament m’acompanya algú. La veritat és que no fumo gaire en aquestes sortides, perquè substitueixo el fum dels Fortuna pel dels cotxes de l’Eixample i ja m’és suficient, tot i que no tinc accés a informes que ho puguin corroborar.

Passejar per Barcelona al matí sense presses és un plaer del qual havia gaudit molt poc últimament i que potser a la llarga m’acabarà cansant. Ara per ara, però, en tinc prou amb poques coses: veure la gent que no sé si es troba en les mateixes circumstàncies que jo o és que a la ciutat cada vegada hi ha més persones que treballen a l’aire lliure o necessiten desplaçar-se; constatar la rapidesa amb què canvien els comerços... Trobar-ne algun que aguanta des que el modernisme o el noucentisme es van escampar per l’Eixample cada dia es fa més rar. Fins i tot les aparences poden ser enganyoses. Així, per exemple, un vianant que passi a primera hora pel matí per davant de la fleca de la imatge de més avall pot pensar que encara no és l’hora d’aixecar la reixa, però si s’atura i observa amb atenció, veurà que les portes no s’obriran mai més, no perquè ja siguin morts els amos o perquè uns i altres s’han posat d’acord en un boicot sobtat a causa dels tipus de pa, sinó perquè la ciutat es menja la ciutat, tot i que en aquest cas n’han volgut deixar una relíquia. Si no ho teniu clar, engrandiu la imatge i veureu per què no podreu traspassar la porta de l’antiga botiga.


















És també un plaer entrar avui en el món de les lletres vives que ens suggereix l'efecte Jauss.

I una altra relíquia a data de caducitat.

retalls dispersos

Llegeixo a través de “ L V” un article del “Financial Times” que acaba així: “Por lo demás, habría que enmendar la Constitución española de modo que quedara clara la supremacía de lo civil sobre el poder militar. Por desgracia, el PP, que aún no ha acabado de digerir la expulsión del poder tras los atentados de marzo del 2004 en Madrid, parece creer que Mena tiene razón. Ahí podría existir para la unidad de España una amenaza mayor que la ambiciones autonomistas de Catalunya.”
Res no és innocent, però de vegades és interessant llegir les visions de fora, d’una capacitat important en el difícil art del resum que des de més prop, immersos en els detalls –importants, és clar-, l’apassionament i les pressions i prioritats de cada dia, és rar de trobar.

Clos, expert a constatar obvietats a mitges i amb retard: “la societat és cada vegada més diversa i cosmopolita”, sol plantejar reptes de futur impossibles: “l’any 2006 serà el de la convivència a Barcelona”. Continuant amb en Clos: “La justicia de EE UU reclama más de 4 millones al Fòrum. Hay 26 políticos imputados, como el alcalde, cinco consellers y la ministra de Cultura, que deberán usar la inmunidad diplomática para entrar al país.” Ho llegeixo a “20 minutos”. No sé si la Lola, que no ens ha felicitat el Nadal ni el nou any, en té més informació.

Si per fi féssim cas a Rodríguez Ibarra, el procés de negociació de l’Estatut aniria a més bon ritme i s’acabarien els equívocs: “ese es su tope en el juego, que tiene que haber una agencia tributaria propia y el concepto de nación para Cataluña, yo le estoy diciendo que no y soy miembro de la dirección del PSOE; les digo que no con toda la seguridad". A veure què ens dirà demà sobre el tema.

Avui, que com veieu tinc poques ganes d’escriure, acabo amb una pregunta del consultori que ha obert “20 minutos” (aquest diari sí que parla sobre les preocupacions reals de la ciutadania) sobre la llei de regulació dels fumadors que m’ha fet riure –potser sóc un inconscient- en imaginar-me el neguit del consultant que avisa tothom que s’acosten els mossos d’esquadra: "Si hay una inspección en la que no se pilla a nadie fumando in fraganti, pero se nota el olor a tabaco, se puede sancionar." Més preguntes i respostes aquí.

Ja fora dels retalls, el senyor del Tribunal Constitucional que vol aprendre sevillanes és el mateix a qui va semblar molt bé que els anglesos disparessin sobre els presumptes terroristes sense preguntar res: era la 3a guerra mundial.

gustos

Sento que un senyor diu per televisió que sobre gustos no hi ha res escrit, referint-se al sabor d’unes pomes. I ho diu convençut. No en el sentit que la qüestió de gustos és molt personal, sinó perquè el senyor no deu haver llegit res en la seva vida i accepta la frase en el sentit més literal. En realitat , i en termes generals, no crec que hi hagi cap assumpte que hagi omplert tant paper com el de l’exposició dels gustos. Si trobeu que exagero, fem una prova ben concreta i llegiu el bloc que va davant i darrere d’aquest a catapings o a bitàcoles i veureu que, com aquest mateix, escriu sobre gustos: literaris, cinematogràfics, polítics, en les relacions personals o amoroses... Una altra cosa és que, com diu el refrany, “Hi ha gustos que no s’haurien de permetre”.

Sobre els gustos gastronòmics, que figuren entre els meus preferits, acabo de rebre un regal de reis tardà. Un llibre d’aquells que jo no em compraria, però que havia fullejat amb interès a les llibreries. A entre llibres i fogons, en Santi Santamaria ens proposa un recorregut gastronòmic a partir de fragments literaris i poemes d’autors catalans des de Jacint Verdaguer a Emili Teixidor. 55 textos en total, de vegades amb la presència marginal d’un aliment, que inspiren al cuiner la recepta corresponent.

Des del punt de vista de llibre de cuina d’ús diari el volum no em resulta especialment interessant per tres raons: el desequilibri en el tipus de plats –pocs entrants, per exemple- , el desordre en la seva aparició, ja que les receptes segueixen el fil conductor de la cronologia dels textos, que van de Canigó (1886) a Pa negre (2003), de manera que el cuiner, per exemple, intercala postres entre els dos plats consistents i després apareix un primer; la tercera raó és més personal, algunes de les propostes o elaboracions s’aparten força dels meus gustos, com les "ostres amb orella i coll de porc", inspirades per un poema de Palau i Fabre.

A partir d’una primera mirada, és possible que el primer plat que intenti fer és l’arròs amb bacallà que parteix d’un fragment de Solitud (l’obra d’en Santamaria sorgeix amb motiu del centenari de la novel·la) en què el pastor cuina aquest plat per a la Mila. Espero que no em surti covat com al pastor, cuiner rudimentari. El bacallà és un dels meus productes preferits i m’agrada de qualsevol manera. La recepta amb arròs l’he fet alguna vegada a partir de les indicacions de Vázquez Montalbán a La cocina catalana, amb pròleg de Néstor Luján, editat per Península l’any 79. És curiós com aquest arròs, que a mi em sembla sensacional, és pràcticament introbable en els restaurants.

Deixant de banda el menjar i les notes introductòries de Vicenç Villatoro i Josefina Salord, m’agrada la selecció de textos pel contingut evocador dels llibres que he llegit, millor o pitjor - 34 dels 55-, i per l’estímul de lectura futura d’alguns altres. Encara estic en procés de fullejar, però. Que la tria sigui millor o pitjor, en aquest cas sí que és qüestió de gustos i jo no m’hi posaré.

rebaixes

Vaig observar que el dissabte, malgrat la pluja, hi havia un moviment important en el primer dia de rebaixes. Em consta que hi ha hagut persones que han variat els seus hàbits alimentaris per poder comprar amb més facilitat durant el migdia, quan, suposadament, alguns altres conciutadans no tan àvids o més ordenats amb l’alimentació s’han pres un descans per poder continuar la seva jornada de cacera, que de vegades no acaba amb la possessió de la peça cobejada, perquè una vegada localitzada en el seu hàbitat i a l’espera del moment propici d’obertura de la veda, ha desaparegut misteriosament de l’indret on es trobava el dia abans i reapareix quan torna el període de veda. Misteris de les rebaixes.

Caldrà estar atents en aquesta època de rebaixes a veure com va la compravenda de l’Estatut. Si al final resulta que es converteix en un saldo –en la darrera accepció del diccionari-, més valdria que venedors i compradors –qui és qui?- es posessin d’acord a retirar-lo del mercat. És clar que alguns pensen que l’important és girar –i la idea és secular- , sense tenir gaire en compte la qualitat del producte. En fi, sembla que aquest mateix mes tindrem alguna notícia substanciosa sobre el tema, o això es desprèn de la possible cimera de Miravet semiprevista per abans del febrer (sic).

On no hi ha hagut rebaixes sinó tot el contrari és en alguns dels productes que gran quantitat de consumidors ens veiem obligats a fer servir. El peatge de les autopistes, per exemple, s’ha incrementat una mitjana del 3,5 % en el cas de les que depenen de l’Estat i un 4,91 % en les que gestiona la Generalitat, que explica clarament el motiu d’aquesta pujada aparentment, només aparentment, exagerada: “Per calcular l'increment de tarifes s'ha tingut en compte la repercussió del 95% de l'IPC, que enguany es situa en el 3,5%, els increments de l'IPC pendents d'aplicar, el factor corrector del trànsit mitjà diari de cada via de peatge, quants més vehicles passin per una autopista, menys s'incrementarà l'actualització anual dels peatges, i l'arrodoniment dels cèntims.” Ja ho sabeu, usuaris de les vies de pagament de la Generalitat, si voleu que l’any que ve l’increment sigui menor, dintre d’un ordre, només heu de convèncer amics i coneguts que no parin de circular per la C-16, C-32 i C-33. Jo, de moment, no hi passo, però si m’ho demaneu, ho faré encantat: ha de ser un plaer saber que rodo per territori català i no estatal, malgrat que rodi més car. Fins i tot estic disposat a treure’m el carnet de conduir.

P. S. Llegeixo en els titulars de diversos mitjans un error conceptual important que caldria matisar. El general no serà sancionat per les seves declaracions relacionades amb l’Estatut, sinó per parlar públicament de temes que no són de la seva competència. És veritat que si el tema hagués estat un altre potser el càstig hagués estat menor o inexistent, però això ja és una altra qüestió.

P. S. 2. Tot i que sóc treballador de la Generalitat, me n’assabento a través de la premsa que la meva empresa “paga la deshabituació ( del tabac) d’un col·lectiu exemplaritzant, com és el personal sanitari, docents, i els funcionaris...” Com la majoria de vegades, ni personalment ni a través dels meus superiors immediats en tenia notícia. Si no llegís els diaris... Demà començaré a fer les gestions necessàries per esbrinar els detalls, però no compteu que us pugui dir res fins després de la cimera de Miravet. Per cert, no dubto que, mentrestant, compartir el fum de les cigarretes i dels cotxes amb els alumnes més grans a la porta de l’institut em serà una experiència enriquidora.

el tomb de any

Llegeixo uns quants blocs abans d’escriure aquí, i encara hauré de continuar. Alguns, el qui en parleu, doneu gràcies als Reis. Tot i que mai no s’acompleixen totes les expectatives, respireu quan comproveu que no us heu portat tan malament com pensàveu que ells podien pensar. Els Reis sempre són generosos.
Jo, com ells, avui he hagut de viatjar per fer de mitjancer entre alguns dels meus nebots i ells. Sota el cel gris de l’autopista m’acompanyaven les veus de Catalunya Ràdio que parlaven de la diada. I una de les veus era la d’en Jaume –fins i tot amb l’ordinador llunyà no em deixen els blocs- que anava recitant poemes de la diada, i deia altres coses interessants, evidentment. El darrer poema, quan jo ja arribava al meu destí, ha estat l’aparador d’ahir, però en una versió més elaborada d’aquest Carner que feia i refeia. Compareu:

Bales, tabals, trompetes i cavallers i nines:
aquestes són joguines
per a jugar-hi els nins.

Davant, els ulls encesos dels nins, les galtes fines,
que prou seran joguines
d’inconeguts destins.

El tomb de l’any

Ja acomplerta la meva funció, el darrer dinar familiar de les festes: la tradicional calçotada del dia 6. I, amb la nit, la tornada a casa per l’autopista amb pluja persistent.

Aquest any no ha estat pròdig amb llibres, malgrat que els Reis de la meva fillola de quatre anys, sense carta ni insinuacions, m’han portat Narrativa catalana de l’exili. És ben veritat que els infants tenen sentits màgics que els grans ja hem oblidat i que fan que puguin intuir allò que a penes és un principi de pensament en el nostre cervell.

Deixeu-me que us digui, en una confessió d’intimitat que habitualment no acostumo a fer aquí, que també he rebut un pijama, cosa que entra dintre dels regals comuns en un país de llarga tradició tèxtil com el nostre. El que m’ha cridat l’atenció, però, és que era d’una sola peça, només els pantalons, perquè sembla que per fi alguns fabricants s’han adonat que pot arribar a ser extraordinàriament incomoda a l’hora de dormir o donar voltes pel llit una jaqueta amb botons. Uns pantalons, doncs, i la resta a càrrec de la imaginació i el gust del consumidor.

Acabo amb llibres innocents.
Per què no puc trobar en català una de les meves obres preferides per aquestes dates, que em sembla que he esmentat altres vegades: El misteri de Nadal, de Jostein Gaarder?

Un altre llibre que no sé si es troba o no, però que també pot fer servei aquests dies, encara més als que teniu coneixements musicals: Les cent millors cançons de Nadal, de Joan Amades, publicat per l’editorial Selecta.

I sense referències:
El premi Josep Pla d’aquest any l’ha guanyat Lluís Maria Todó amb la novel·la El mal francès, mentre que el Nadal se l’ha emportat Eduardo Lago amb Llámame Brooklyn, la seva primera novel·la. No sé de què va l’obra de Todó, però m’ha interessat el que deia Lago sobre la seva. 6000 euros per a Todó i el triple per a Lago, és clar.

P. S. Algú se’n recorda que a la prehistòria, abans que es conegués el concepte d’autopista, les línies centrals de les carreteres eren grogues? Per què es va decidir canviar-les per les de color blanc, que en dies de pluja intensa són pràcticament invisibles?

Del regal de Reis del general no en parlaré. A la ...

vigília

Nines, tabals, cornetes, i gonfarons i nines.
Aquestes són joguines per a jugar-hi els nins.
Davant, els ulls encesos dels nins, les galtes fines.
Aquestes són joguines per a jugar els destins.

"Aparador de joguines", de Josep Carner a El cor quiet.

El deixarem així, sense actualitzar, sense parlar de catàlegs i pantalles de televisor, sense consoles, sense fer hipòtesis sobre els destins...

En la nit, tres mudats
cavallers fan sa via.
Són tres reis d’Orient
que han sortit d’un país
sense nom.
Si teniu en el cor fantasia,
inventeu-ne un de bell
per al món més feliç.

"Gener", de Joana Raspall a Degotall de poemes.

Potser si que algú farà l’invent. Fer-lo funcionar i que algú respongui de la garantia serà més difícil.

Jo, vistos els temps, no escriuré la carta, que em portin el que vulguin, que serà ben rebut, que per això són mags i coneixen els meus desigs; però, per si de cas, amb tant patge amb contracte temporal i poca preparació i l'enrenou i les presses de les festes, de moment que em deixin com estic –o és sóc-.

de la grandesa de l'ésser

D’entre el conjunt de verbs, els copulatius, també anomenats atributius, són els més abundants i precisament per això i per la seva funció els menys valorats. A la fi, aquests verbs tenen únicament l’obligació de fer de nexe d’unió entre dos elements realment importants. “L’Anna és espectacular”, vaig sentir que deien uns. Què em va quedar realment d’aquesta idea? Una figura i allò que se li atribuïa –i tenien raó-. “L’Antoni està malalt”. Pobre Antoni, que no es troba bé en aquest moment. “Aquest llibre sembla interessant”. Ja veurem que resultarà al final. Sigui com sigui, podem prescindir de SER, ESTAR i SEMBLAR, purs comparses d’allò que veritablement importa en les tres oracions. Fixeu-vos, en canvi: “L’Antoni escriu en un bloc”. Aquí sí que tenim un verb com cal, que indica una activitat important de l’Antoni: aquest és un verb predicatiu. Si el boc és interessant, si seria millor que l'Antoni escrivís sobre paper –o que deixés d’escriure- si després guanyarà o no un premi, ja són altres qüestions que de moment no ens ha de preocupar. Quina diferència respecte la inconsistència del ver SER, la transitorietat del verb ESTAR o la mera aparença de SEMBLAR!

Però vet aquí que els petits, vulgars i quotidians copulatius, cansats de ser menyspreats, de vegades es rebel·len i arriben a adquirir una grandesa inimaginable. SER, ÉSSER, pot esdevenir sinònim d’essència, pot convertir-se en el verb primigeni. SÓC. No cal dir res més: l’autoafirmació per excel·lència. Aquesta és la confessió primària, contundent, sense esquerdes, sobra tota la resta. Quan enlloc de la primera persona del singular es fa servir la primera del plural, l’efecte és espectacular: SOM. Què més és pot afegir que no trenqui la màgia de la brevetat identificadora?

Hi ha col·lectivitats, però, que no en tenen prou a sentir la pròpia essència i que necessiten, no per a ells mateixos sinó per als altres, la constància explicita complementària que només noms i adjectius poden donar, i els matisos temporals: “Som i serem gent catalana”. Dit això, tot el que es pugui afirmar a continuació és insignificant, prescindible, pura ornamentació, ganes de parlar de més, literatura.

D’entre els exemples reals del verb SER aplicat a tot un poble, un dels que m’ha cridat més l’atenció darrerament és el que veureu en la fotografia del final del post. Fugint d’eufemismes, de parcialitats històriques o culturals, de falses modèsties, dels gastats “vila marinera” o “vila gastronòmica”, el poble ha situat un cartell abans de travessar el pont –a qui no agradi que no traspassi les aigües- en què dóna fe i matisa la seva essència, explicita una manera d’entendre la vida i la civilització que realment hauria de figurar a l’entrada de cada nucli habitat, petit o gran. Ells, però, han estat els primers, els que vindran després els plagiaran, no en la realitat sinó en l’eslògan. Hi estareu o no d’acord, però la força de l’oració, amb aquest SOM inicial, doblement present, posa la pell de gallina.

Travessarem el pont:
som a l’introit.
Foragiteu el son (o és el seny): no feu com Freud.
(amb permís del mestre)




(La Tina, en un acte de generositat que potser li costarà el bloc, ha gosat incloure un post meu al rebost)

interludi (continuació)

Si m’agradés la xocolata negra, la meva xocolateria preferida seria Fargas, al carrer del Pi amb Portaferrissa o viceversa, però com que sóc amant del mestissatge, els meus bombons preferits són els de xocolata amb llet, i també els compro a Fargas, aquesta botiga modèlica on encara saben què el bon cacau és la base d’uns productes de qualitat i on ni per les festes de Nadal es permeten cap concessió horària: si us trobeu davant de les seves portes i veieu que baixen la reixa, és que són les vuit en punt.
Aquests dies, els d’en Fargas tenen una proposta temptadora en un dels seus aparadors que no sé si és tradicional, estratègia de mercat de cara als Reis o pura ironia. Aprofitant que acaba de començar la llei de regulació de l’ús del tabac han omplert la primera línia de darrere els vidres de paquets de cigarretes i, en segon lloc, per als més enganxats o sibarites , han situats els cigars. Vaig estar a punt de caure en el parany, però tenint en compte el meu ritme de fum diari, em va semblar que canviar les meves cigarretes habituals pel mateix nombre de les que ells mostren seria accelerar encara més el meu suïcidi. No ho sé, potser en festes assenyalades...












P. S. Sense deixar de reconèixer els mèrits de Mònica López que tan sovint ponderen a la dona del temps, em veig en l’obligació de manifestar que el mèrit en la tria i l’adequació del seu vestuari no li correspon només a ella sinó que segurament en alguns moments no fa més que imitar l’elegància que caracteritza Tomàs Molina, el cap de meteoròlegs de TV3, que el primer dia de l’any ens va aparèixer impecable, enlluernador com la primera sortida de sol des del cap de Creus que va voler compartir amb nosaltres. Jo des de casa, vaig estar a punt de levitar, i això que s’havia tret el barret.

interludi

Ahir a la tarda em vaig trobar una amiga que feia prop de dos anys que no veia. Com que havíem quedat a cinc o sis carrers de casa, vaig anar baixant a peu i em vaig fixar que tots els bars –Barcelona està plena de bars- que anava veient admetien fumadors, cosa que no em feia ni fred ni calor perquè els freqüento molt poc i, a més, l'any que ve segur que la proporció serà inversa, segons em sembla que sento respirar els responsables legislatius. La Idoia em va demanar si em venia bé d’anar passejant mentre xerràvem del passat i del present i ens fèiem retrets per haver estar allunyats tant de temps. Vam anar cap al centre i vam aprofitar per fer alguna compra. Ella va triar un rellotge de pressupost limitat, segons les regles familiars acordades, per a la seva filla, que a mi em va semblar excessivament agosarat, tenint en compte la discreció que caracteritza la noia. Abans d’anar a prendre una cervesa, vam fer unes quantes compres més de tipus menor. A “Marc 3”, al principi de la Rambla de Catalunya, vaig mirar-me uns quants marcs per una foto gran. Al final en vaig agafar un d’alumini i quan el vaig anar a pagar vaig veure que al taulell tenien tota una caixa de burros aparentment catalans (també podrien ser la materialització d'eMule) en color gris i en color negre. El dependent em va confirmar que es venien com a catalans, però, amb veu baixa, em va confessar que els fabricaven els xinesos. I és que aquests xinesos estan en tot i sempre al servei dels consumidors: ara que els cotxes ja van plens de burros, ells s’han proposat que tots els catalans tinguem l' animalet a casa, i que, tot i que camina, no cal treure’l a passejar. Mentrestant, els burros burros, els de veritat, sembla que no augmenten ni disminueixen gaire, hi ha els de sempre; en desapareix algun, però sempre se n’afegeix algun altre. L’últim que he detectat... No, no, ho deixo estar, que aquests són dies de pau i harmonia.



















P. S. Com que m’he convertit en un dels portaveus oficiosos de la llibreria Catalònia, em veig en l’obligació de fer-vos saber que ja tornen a estar a la seva casa de sempre, encara que mantindran la parada de la plaça de Catalunya fins al dia 7, em sembla. Les obres han anat molt més ràpides que no es pensaven.
I continuant amb llibreries, m’assabento a través de Vilaweb que ha tancat la llibreria Viladrich de Tortosa, una de les més antigues del país, que jo havia freqüentat de petit i de jove. Que difícil és la subsistència de les llibreries tradicionals! En els pobles i en les ciutats petites és difícil trobar una llibreria que no sigui al mateix temps papereria o hagi diversificat encara més el negoci.

De llibres i corbates

El penúltim post del llibreter i algun dels comentaris posteriors em fan recordar dos fets relacionats amb el tema que tracten i amb l’època de Reis.

1. Mai no he tornat a la botiga un llibre comprat o regalat que no m’hagi agradat, i en tinc uns quants que no han vist els meus dits i la meva mirada més que en les primeres pàgines. No vull donar noms perquè la meva intenció no és ofendre ningú i alguns dels autors, coses de la vida, encara continuen escrivint, tasca difícil i meritòria que per si mateixa mereix un respecte. De fet, només hi ha un llibre que hagués pogut tornar sense excuses, un diccionari anglès-català, català-anglès, de Jordi Colomer que vaig comprar l’any 1982 (ho recordo perquè vaig escriure mes i any a la pàgina 0). En el diccionari, després de la paraula mandra: f. Laziness; idleness; sloth, hi ha la paraula reble: m. gravel; rubbish; fragments of stone / useless word (in verse). Com que no necessitava gaire aquest diccionari, vaig adonar-me del desastre uns anys més tard i vaig decidir que ja devia haver caducat el període de garantia i, a més, potser tenia a les mans una peça única que agafaria valor amb el temps, encara que per mi tingués un valor relatiu en aquell moment. Curiós diccionari aquest, que encapçala cada nova lletra amb un refrany. En fi: “No diguis blat que no sigui al sac i encara ben lligat. Do not count your chickens before they are hatched”.

2. La meva sogra cada 6 de gener ens feia algun regal a gendres i nora segons les indicacions que les seves filles i fill li feien. Normalment eren petites coses pràctiques que es podien lluir amb immediatesa o tenien un marcat caràcter pràctic: mitjons, camises, mocadors, jerseis (fantàstics jerseis fets a mà), pantalons, paraigües, iogurteres... A mi em tocava gairebé sempre un llibre, la qual cosa va haver un moment en què la va començar a neguitejar, perquè pensava que repetia massa el mateix regal mentre els altres tenien una varietat notable de presents. He de dir en favor seu que no li va costar gaire d’admetre els meus arguments sobre els llibres i la seva immensa varietat i que a partir d’aleshores ella i jo sempre esperàvem amb il·lusió el moment de desembolicar el paquet. Teresa, no sé on ets, però segur que ho veus; no et podria dir on han anat a parar les corbates dels altres, però els meus llibres, fixa-t’hi, els tinc tots aquí i encara em fan servei.