31.12.15

llunes d'hivern


A causa de la publicitat dels mitjans, tothom sabia per Nadal que la lluna plena no tornaria a coincidir en 25 de desembre fins al cap de 19 anys. La veritat és que era la lluna rodona que es repeteix cada 28 dies i no em va semblar que presentés cap novetat. Vaig sentir una senyora que em consta que no és especialment amant de l'astronomia ni de les influències poètiques de la lluna que s'exclamava amb veu trista: Ai, potser no la tornaré a veure... Qui sap si a partir d'ara contemplarà la lluna amb uns altres ulls. La veritat és que els dies de lluna plena són molt bonics vistos des de la terra, però quan es mira el cel es pot comprovar que han desaparegut la majoria d'estrelles. Jo potser prefereixo els primers dies de creixement, quan la lluna no amaga els estels. Per cert, la lluna avui ha sortit a Barcelona a les 22,57 i es pondrà a les 11,18. Res, una curiositat.



Anem al cinema, prop de casa. Arribem just a l'hora de començar la pel·lícula, seiem a la fila 6. Passen 5 minuts i res; al cap de 10 minuts, la pantalla encara en blanc. Comentem la manca de puntualitat del país. De sobte, apareix un home que se situa en les primeres files i ens dius que sembla que hi ha hagut un embús a Travessera que fa que uns espectadors arribin tard. Insòlit. Mai no hagués dit que les sales de cinema tinguessin tant control sobre els seus espectadors ni que esperessin a començar fins que tots haguessin arribat. Mentre esperem, el director de la pel·lícula, Jaume Fargas, ens explica quatre detalls temàtics. En acabar, breu col·loqui. Hi ha qui veu influències del neorealisme italià, semblances amb Tati -un diu: Mon oncle!-, un protagonista (els altres personatges també) hieràtic com Buster Keaton... El director -primer llargmetratge, set anys el guió enllestit, dos anys intermitents de rodatge- assenteix, tot li sembla bé, a mi també, però no obro boca, que una cosa són les semblances i l'altra la realitat. M'he quedat amb les ganes de preguntar-li si realment es veuen dos llunes en les escenes finals, rodades a Tunísia, al desert. Ah, sí, el títol. Lluc Sky Walker. Ja em direu.


 



23.12.15

paraules d'hivern


De què li val una ànima bella si no sap expressar-la en paraules. Las neu es fon abans d'arribar als arbres.

Faig una traducció lliure - i potser no prou encertada- del francès d'aquesta tanka del japonès Hoshino Takashi. El primer que em va sorprendre és la barreja d'elements humans, personals, íntims, morals, amb elements de la natura i la metàfora que comporta. Dit això, se m'acut que la composició té una lectura inversa: les paraules belles que amaguen una total buidor interior. Potser el poeta esperava també aquesta interpretació i d'aquí la fredor de la neu que desapareix abans d'agafar consistència i romandre estàtica ni que sigui un instant. Què sé jo, que divago i em distrec una estona assegut en un banc -l'hivern és, de moment, una broma- veient passar cossos sense escoltar què diuen i ignorant què senten. Nadal és a tocar.

Sempre em passa igual: volia desitjar bon nadal i tota la resta i els pensaments -i les tecles- se me'n van.

Bon Nadal, xiquets i xiquetes!

21.12.15

a corre-cuita


Quatre -o unes quantes més, segons ragi- impressions ràpides, superficials i poc meditades:

1. Em continua sorprenent el nombre d'abstencions. Ja sé que ha votat més gent que a les anteriors eleccions -molts per primer cop-, que és un percentatge civilitzat, més alt que en altres democràcies civilitzades, etc., però sempre em sorprèn, i aquesta vegada més.

2. Estic desolat per la marxa de Duran dels escenaris polítics oficials. No dic res sobre l'assumpte perquè se'm menjaria tot el post.

3. Les enquestes, aquesta vegada, s'han equivocat de molt amb Ciudadanos. Per què? Tinc les meues teories. Ciudadanos és un partit de centre? El centre, l'equidistància respecte els extrems, no existeix, tot s'inclina a esquerra o a dreta.

4. Proposta de traducció per a caps de llista catalans: Sí podemos = Sí que es pot. Molt o poc, sempre es pot. Pablo Iglesias, en la seua aparició després de saber els resultats, buscava aliances perifèriques? Quines? De qui? Expectatives. Ada Colau va ser delegada de curs amb extraescolars de teatre?

5. El PP guanya les eleccions. Se sabia. Han baixat molt, però continuen guanyant. Rajoy voldrà formar govern en lloc de dimitir, és la seua prerrogativa. Sempre em sorprenen els resultats del PP, cosa que significa que sóc un pèssim coneixedor de la naturalesa humana peninsular.

6. Ho dic abans que se m'oblidi: no sé què dir del PSOE. Dimitirà... ? Com es diu el líder actual del PSOE?

7. Convergència, o com es digui ara, és relativament residual? Com s'han pogut produir tantes fugues?

8. La parla de Rufián em recorda la d'Iniesta. En altres aspectes res en comú de moment, haurem d'esperar a veure quin joc dóna. Una curiositat que mai podré satisfer és la de saber quants vots aporta Rufián a ERC.

9. Fa molts anys que no tenia curiositat per saber com acabaria, al menys immediatament, l'elecció del nou president d'Espanya. Em pregunto si, com aquí, és possible que es triï un president que no encapçala una llista.

10. Ens donaran molts dies la tabarra els comentaristes generalistes -i especialitzats- de les tertúlies? Ja ho sé, sempre puc apagar la ràdio o la tele, o no llegir les pàgines corresponents dels diaris.

11. No és una perversió fer unes eleccions a tocar de Nadal? Quantes indigestions! O potser aprimaments, aneu a saber.

12. La meua germana, com habitualment, em passa desordenadament els resultats del poble: ERC: 500; Dil: 280; En comú: 140: PSC: 201; Unió: 21; PP: 59; Ciutadans: 45. Miratges.


Punt 13? El PP conserva la majoria absoluta al Senat. Compte amb la dada!


18.12.15

la papereta


Veig per enèsima vegada a la tele la publicitat institucional en català i en dibuixos que acaba així: ... no escriguis ni facis res més a la papereta. Si no fos perquè el procés seria llarguíssim i ja s'ho faran, ara mateix denunciaria aquest recordatori que subleva el meu esperit democràtic i que estic segur que és anticonstitucional encara que de moment no sàpiga quin article vulnera -m'encanta el verb vulnerar. I si es tracta de la papereta del Senat, ja no cal argumentar res.

A veure, que ja som grandets, i amb les paperetes, si és que ens acostem als col·legis electorals el proper diumenge, podem fer el que ens convingui per a diversió pròpia i dels pobres ciutadans que no han trobat excusa per deslliurar-se de la sagrada obligació de passar-se el dia al costat de les urnes. Fins i tot la podem plegar sense realment escriure res o, ara que estem en època de caganers... Espero que no hi hagi cap llei orgànica o inorgànica contra els caganers.

15.12.15

sense conclusions i en desordre


1. Veig que fan el cara a cara entre Rajoy i Sánchez en quatre canals de televisió. Passo pels altres canals, en cap ofereixen una contraprogramació potent, engrescadora. Consideren les televisions que tenen l'audiència perduda durant la durada del debat? Quina pena.

2. Esclar que potser la televisió és el més involucionista dels mitjans de comunicació.

3. Admiro els polítics potser perquè no els comprenc. No em refereixo als qui entren en política perquè és l'única oportunitat que tenen de fer diners o cap altra possibilitat de ser reconeguts, sinó als qui en podrien fer més i fins i tot servir millor els seus conciutadans des de qualsevol altra professió. Dedicar-se a la política, exigeix una dosi de masoquisme excepcional.

4. Esclar que no comprenc la professionalització de la política i que no hi hagi cap llei -tantes que en fan cada any.- que ho impedeixi.

5. Mirant el debat Rajoy-Sànchez arribo a la conclusió que alguns polítics són més aviat historiadors -potser una mica mentiders, però això és consubstancial a la professió- parlen del passat i a penes concreten el futur. Evidentment, això els podria honorar: qui pot predir el futur?

6. Els dos polítics d'avui eren més aviat justets, potser més -i més mesquí, qui ho havia de dir- Sànchez, però tot i la seua manifesta incapacitat, la seua ambigüitat, les seues contradiccions, les seues tangents, la seua simplicitat -reflex nostre?- un dels dos podria regir el funcionament peninsular durant la propera legislatura.

7. He deixat de mirar el debat quan, preguntats sobre Catalunya, cap del dos púgils de pegada incruenta ha concretat res. La pregunta era fàcil, però potser la resposta era complexa. I tot plegat, és curiós saber que les properes eleccions són les que es decidiran més en clau catalana des del 78.

En definitiva, que ignoro per què votem... Sí, sí, també incloc els altres partits: quatre idees de venedors de fum: focs d'encenalls que tenen la pretensió de fer-se transcendents, fogueres de Sant Joan com si cremessin fusta d'oliveres mil·lenàries.

14.12.15

aquest dilluns, encara els mosquits


Matinada del dissabte, estic al llit, entre el son i la vigília. Sobtadament sento un moviment lleugeríssim, com un buf d'aire subtil als cabells, a tocar del front, m'hi passo la mà. El buf es repeteix gairebé immediatament una mica més amunt; m'hi torno a passar la mà i, símptoma de deformació professional antiga, penso en la Maria, de Mirall trencat. M'he desvetllat definitivament, els ulls ben oberts en la penombra de l'habitació. No passa ni mig minut que sento un inequívoc brunzit d'estiu. Com pot ser? Obro el llum, agafo les ulleres de la tauleta de nit, passo la vista pel blanc de les parets i pel marró dels armaris -si s'ha posat a la fusta serà temps perdut. No, descansa darrere, a la capçalera, just a quatre dits del meu cap. Obro sigil·losament, agafo el coixí suaument, apunto i, d'una estrebada, l'esclafo. A la roba queda una taca petita de sang d'un vermell intens. Tombo el coixí -impossible més esforços-, em trec les ulleres, apago el llum. Em costa agafar el son una altra vegada. Com pot ser que gairebé a l'hivern astronòmic encara corrin els mosquits, on s'és vist? Mentrestant, a París, tothom somriu perquè per fi han firmat un tractat: paraules.

L'endemà, com que és temps nadalenc, busco una història infantil per completar el moment.
 
 

10.12.15

cartelleria


Dubto que ja augmenti el volum dels cartells de propaganda electoral del 20-D i, la veritat, la cosa és molt pobra, sobretot si la comparem amb els anys de bonança econòmica en què la publicitat en paper i en cartró era asfixiant als carrers de Barcelona. De moment, no he vist cap cartell de partit enganxat sobre la publicitat d'un altre partit; o s'afanyen o la tristor política al carrer serà la tònica d'aquestes eleccions.

És clar que potser per fi -a part de l'estalvi d'acord amb el moment- els partits s'han adonat que les eleccions es guanyen als mitjans de comunicació, sobretot a les televisions. No passarà dia que no es pugui sintonitzar un canal i veure -sobretot veure- i escoltar algun dels principals candidats al govern d'Espanya, Rajoy a part, que ja ho ha dit tot, i mai ha estat gran cosa, i si li queda alguna per repetir, tria la casa de Bertín Osborne.

Sempre m'he preguntat si els cartells on surt un candidat tenen gaire incidència en el vot dels ciutadans. Si és així, no ho entenc. Total, veiem una cara i poquíssimes paraules, sovint només una, la majoria de vegades penso que equivocades. Per exemple, en el cartell de Ciudadanos apareix Rivera i un mot clau: ilusión. Al meu entendre, quadraria més l'eslògan “el ilusionista”. No cal que ho argumenti.

Aquest vespre, durant una estona molt curta, he seguit la penjada de cartells de tres noies. Eren cartells de Podemos, sense cap cara. M'han dit que demà penjarien els que porten tres cares. Els he dit, i no s'han ofès, que el color del cartell, el de demà, no m'agradava gens, amb aquest color horrible que es menja els rostres. No sé, potser hi ha algun estudi que diu que els colors són bàsics, que fins i tot no cal cares ni paraules ni res més. Ha estat divertida l'estona brevíssima amb les noies. A la vora nostra ha parat un cotxe de la guàrdia urbana i no teníem clar si podíem penjar o no els cartells, però segurament l'autoritat venia més per vigilar els manters que la pobra contribució publicitària de tres noies i el seu fotògraf improvisat. Esclar que la cosa s'ha allargat, primer he fet les meues fotos, després una altra amb el mòbil d'una d'elles, però com que no li ha semblat prou satisfactòria, torna a pujar a l'escala... En fi, tot molt agradable i simpàtic, tant de bo que s'emportin un premi gros en les properes eleccions. Que el vot no es decideix d'aquesta manera? A veure, amics, algú em sabria dir per ordre els tres primers inscrits en dues llistes electorals? De fet, Rivera, que ho aprofita tot i propugna un aprimament de l'administració, podria posposar que a cada llista hi hagués un sol nom i que tant al congrés com al senat el formessin només els líders de les formacions polítiques. Que canviaria? Ah, esclar, no hi hauria majories.
 

 
 

P.S.: Per cert, penseu que ha sigut un lapsus que en el debat de 8TV Rufián hagi dit Ginesta a Girauta? Doncs això, Ginesta o Girauta, no importa.

8.12.15

nadalenca


A mi, que encara conservo una certa ingenuïtat, em continuen agradant les ambientacions nadalenques. És veritat que la meua mirada és diferent de la que vagament i potser falsament recordo de quan era nen, però encara gaudeixo dels pessebres, casolans o professionals, de les llums de Nadal -que insignificants a la Rambla aquest any-, dels estels enlairats que assenyalen tots els punts cardinals -cosa que fa difícil trobar el que es busca-, de la gent que, si estic al poble, sento que surt de la missa del gall, de la gent que, en masses excessivament compactes, puja i baixa i mira aparadors, i alguns compren, dels parenoels de davant d'algunes botigues, escassos els darrers anys -i amb substituts curiosos- perquè també cobren i la crisi no perdona, de les corals d'estudiants improvisades en les cantonades, o de les altres, dels arbres amb esferes lluentes i trencadisses, de les nadales que suren en l'aire i que mentalment segueixo, de la incompetència dels dependents contractats per a l'ocasió, no gaire més manifesta que la de molts dels altres...

Si alguna cosa em molesta de Nadal, del dia de Nadal, és el dinar interminable amb sobretaula eterna que es repetirà l'endemà i que a mesura que passen els anys provoca en algun moment un sentiment de tristor en recordar els qui ja no hi són. La família està molt bé, però tantes hores... Esclar que què més pots fer per Nadal? I si hi ha encara nens que diuen el seu verset...

Ara, el que és realment insuportable és el tió de Nadal. Vull dir aquests troncs clònics, cilindres gairebé perfectes amb cara plana pintada i la llengua fora, de babau, d'ulls de còmic japonès o de gos perplex, de nas de punta de bevedor impenitent de vi negre amb sulfits, de barretina que els ve petita, de potes davanteres eixarrancades i cul a terra. Quina aberració! Algú sap el nom de qui va inventar aquest engendre? I, sobretot sobretot, com caguen aquestes coses, si no tenen forat al cul? Quan veig aquestes monstruositats el meu instint de piròman s'exalta. Algun dia sortiré als diaris.
 


 

5.12.15

la flama i l'aigua


Encara em ballen pel cap les paraules de l'apoteosi final de David Fernàndez als seus coreligionaris no fa gaires dies: Farem una Catalunya irreconeixible...! Suposo que és normal que en l'ardor dels crescendos dels mítings, els polítics busquin encendre els ànims dels assistents amb hipèrboles que la realitat posterior desmenteix, però a mi em va esborronar la proposta del de la CUP. Vaig imaginar una mena d'Àtila al galop arrasant el territori. Jo, que ja tinc treballs a reconèixer Catalunya, fins i tot a reconèixer Barcelona, a reconèixer el meu poble. Encara més...? Esclar que no gaire més tard el mateix David Fernàndez va tirar aigua al foc: només dos vots per apagar l'incendi. David Fernández galopa, i va al pas quan cal: té fusta de veritable polític. Ah, però els huns cavalquen guiats per molts cabdills...

3.12.15

una modesta proposició


La interacció blogaire (bloguera) en una empresa comuna fa temps que no dóna alegries, o potser sí, però jo no sé on. La veritat és que era divertit participar en aquelles iniciatives sobretot literàries que recordaven i reivindicaven un escriptor i la seua obra i que des de la perspectiva dels blogs fa mil anys, és a dir, quatre dies, que no es repeteixen.

En el meu darrer post sobre Ramon Llull -absolutament innocent, el post i Llull- hi ha ha hagut una munió de comentaris, un veritable clam, que demana tornar a les antigues pràctiques. Em sembla fantàstic. Des d'aquí secundo la iniciativa popular, el clam, i em comprometo a dir la meua on i quan sigui el moment i les vegades que calgui. Així les coses i en ordre aleatori, començo pel que em sembla que haurien de ser els principis:

- Necessitem un logo.

- Necessitem un blog exclusiu lul·lià, encara que a cada blog nostre apareguin les contribucions particulars.

- Hauríem de ser ambiciosos i no limitar-nos a la literatura: Llull és i era molt més.

- Potser necessitem algú que digereixi, coordini, indiqui, sempre dintre de la plena llibertat i individualitat dels bloguers.

- Si convé, traspassarem les fronteres dels blogs.

Escric a raig i entenc que desordenadament, però també que la idea és clara i entusiasta. Endavant lul·lians convençuts i futurs lul·lians.

A mitja escriptura del post he pensat en Sani Girona. Estic segur que alguns sabeu per què.

2.12.15

qui dia passa any empeny


Poc sóc conegut e amat
Ramon Llull


Veig casualment uns fragments de parlaments institucionals amb motiu de la inauguració oficial de l'Any Llull que commemorarà el 700 aniversari de la seua mort (jo sempre he pensat que encara era viu). Ramon Llull és un escriptor -un personatge- que traspassa fronteres, convencionalismes, llengües (recordem que va escriure en àrab, llatí, català i una mica en occità), Llull és un personatge universal que tenim la sort que va nàixer a les Balears i va ser el primer a escriure en un català fluïd de pràcticament tots els temes. Aprofitem-ho. Que l'homenatge de l'any que ve es converteixi en una popularització d'ell i de la seua obra, de les seues idees, i no és suficient que Desclot actualitzi el Llibre de les bèsties amb il·lustracions de Perico Pastor, o coses semblants. Si durant l'any que ve no s'aconsegueix que algun dels meus veïns iniciï una conversa a l'ascensor parlant-me de Llull en lloc de recordar-me les inclemències del temps o els darrers resultats del Barça, l'Any Llull haurà estat un fracàs. Que les meus aspiracions són excessives? I Doncs? Quina és la finalitat dels 365 dies lul·lians?

De moment em sorprèn una inauguració oficial en què no es parli de cap actuació concreta i es remeti a la posterioritat. Una inauguració en què tampoc es deixa entreveure el pressupost real dels governs balear i català (i el valencià, i el francès? Ah, sí, a França ja tenen algun acte previst). La sensació de l'acte inaugural va ser l'habitual dels darrers temps en aquest país: més o menys improvisació i qui dia passa any empeny i al final tot s'arreglarà.

He llegit que el comitè organitzador es va reunir per primera vegada durant el mes de juliol. Quan ens diran alguna cosa? Per cert, m'ha semblat que tots eren, més o menys, experts lul·lians, filòlegs, etc. Aquest és un error freqüent en aquestes celebracions. No, no, si es vol que Llull arribi a tothom cal que a les comissions hi hagi tothom, publicistes, artistes, botiguers, mares i pares, jueus, cristians i musulmans... De moment, i modestament, em permeto uns quants suggeriments elementals de pressupost variable: una sèrie televisiva amb molta acció i efectes especials, pot ser el protagonista Lluís Homar que, a més, segur que pot interpretar altres papers per abaratir costos; 366 pintades -a determinar on- amb tots els versets del Llibre d'amic i amat, que tan serveixen per parlar d'amor com de política; adaptació teatral de Blanquerna, en el paper principal, Baños, de la CUP, per no allargar-me, m'abstinc de suggerir els altres personatges; rutes Llull per la Mediterrània, amb apedregaments de cartó-pedra inclosos (preu especial IMSERSO)... Suggeriu, suggeriu...

1.12.15

Una mica d'Opisso


De Ricard Opisso, els qui el coneixem poc, pensem sobretot en els dibuixos i que la seua obra pertany a principis del segle passat. Les ignoràncies són atrevides, encara que es puguin mitigar amb l'excusa duna llarga postguerra fosca. És veritat que es va fer popular sobretot pels seus dibuixos -a vegades historietes senceres- apareguts en moltes publicacions diferents; però Opisso va ser també un bon pintor que començà durant el modernisme, amb influències evidents de Casas i Nonell, tots dos uns quants anys més grans -14 i 6 respectivament-, que el devien tractar com un germà petit. En els dibuixos i pintures dels inicis s'observa aquesta influència, especialment en el tractament dels personatges, alguns, com els de Nonell, extrets de la marginalitat, però sense el tremendisme del mestre.

A diferència de Casas i Nonell, Opisso va viure la guerra civil i la postguerra, una època en què si bé continua treballant sense contratemps que jo sàpiga, possiblement no és tan popular, esdir, identificat per tothom, com abans de la guerra. Quant a mi, no sé si perquè de petit em van arribar alguns TBO amb els seus dibuixos, que tinc una especial debilitat per les seues multituds, que em semblen genials (curiositat: la primera feina d'il·lustrador d'Opisso és a Les multituds de Raimon Casellas). Hi ha qui les deu trobar exagerades, no del tot rigoroses amb la realitat. Potser sí, però, no més que les del seu admirat Brueghel el Vell. A al fi, la funció de l'artista no és reflectir la realitat, i Opisso ho intenta, ni tan sols interpretar-la -uf!- sinó crear-la, passar-hi la seua mirada i compartir-la.

Si escric tot això és perquè una petita mostra de l'obra d'Opisso es pot veure fins al 15 de gener a la galeria Fernando Pinós, a Consell de Cent tocant a Balmes (ben a la vora, a la Jordi Pasqual, un pintor de grans proporcions: Mir). Ja em direu,. I si el que veieu d'Opisso us sembla poc, us podeu allargar fins a l'hotel Astoria, al carrer París, on hi hi ha una permanent de l'artista que encara no puc comentar però que suposo que caurà un dia o altre, potser amb copeta inclosa.


Si cliqueu la imatge, la veureu millor