desenllaç (3)

Gairebé...
Ai, la precipitació de l’amor, la desconfiança, el desig, les pors... Els déus sempre juguen amb avantatge.


Van pujant per camins envoltats de calma i silenci,
foscos, abruptes, del tot submergits en tenebres espesses.
Ja no són gaire lluny dels límits externs de la terra
i ell, amb el desig de veure-la i por que no defalleixi,
gira, amorós, els seus ulls: ella torna de cop a estimbar-se
i, quan els braços estén perquè l’un i l’altra s’agafin,
la dissortada només abasta els aires que llisquen.
I, una altra volta morint, no es va queixar del seu home
en absolut (i haver-la estimat, ¿mereixia cap queixa?);
sols un últim adéu li digué, que les seves orelles
ja no escoltaren, i així se’n tornà cap al lloc d’on venia.

Ovidi. Les metamorfosis

ai, l'amor... que tot ho pot (2)

Tot el que s’acaba torna a començar (dita popular). Tot el que baixa té tendència a pujar (prolepsi arquimediana). Tot el que puja acabarà baixant (contraportada). El canvi és una constant (metamorfosi postfranquista). Les paraules d’amor són més efectives acompanyades de música (història). L’infern s’ha deshumanitzat (constatació diària). Brueghel era allà –Brueghel sempre hi era- (imatge). Ai, l’amor, l’amor... Persevereu.

La tendència a desfer els nusos porta inevitablement al desenllaç. Gaudiu del nus.

El cantor Rodopeu, des del aires de dalt, va plorar-la
Molt de temps, i després, perquè no l’oblidessin les ombres,
Cap a l’Estige gosà davallar per la porta del Tènar
I, entre ingràvides gents i espectres passats pel sepulcre,
Fins a Persèfone arriba, i el príncep que té aquell reialme
Desplaent de les ombres, i, els nervis polsant, amb el càntic
Diu així: “oh grans déus del món situat sota terra,
On, els que som engendrats mortals, finalment hem de caure,
Si se’m permet, i em deixeu que parli sense els ambages
Propis d’un mentider, no he fet la baixada per veure
Les tenebres del Tàrtar, ni per agafar les tres goles
Del Meduseu monstruós, que en lloc de pèls té colobres;
He vingut per la meva muller, perquè va enverinar-la
Un escurçó trepitjat, i els anys madurs va negar-li.
Jo ho he volgut suportar; no diré que no vaig intentar-ho,
Més l’amor ha vençut. És un déu que allà dalt bé coneixen;
Dubto si aquí també, però que és conegut m’imagino,
I a vosaltres també, si és cert el rumor del vell rapte,
És l’amor qui us ha unit. Per aquests topants espantosos,
Per aquest caos tan gran i aquest regne immens del silenci,
Que reteixiu els fats prematurs d’Eurídice us prego.
Tots ens devem a vosaltres i tots, al cap de no gaire,
Tard o d’hora, vindrem al mateix indret ben de pressa.
Tots cap aquí ens adrecem, aquesta és l’última casa,
I el reialme més gran on es troben humans és el vostre.
Ella també, quan hagi complert els anys que li toquin,
Ha de pertànyer-vos; doncs, que en pugui fruir concediu-me,
I, si em neguen els fats el favor de l’esposa, us ben juro
Que no penso marxar: amb la mort de tots dos alegreu-vos.”
Mentre parlava així, fent vibrar les paraules i els nervis,
Els esperits sense sang ploraven: ja Tàntal pel líquid
Fugisser no s’ajup, s’atura la roda d’Ixíon,
No devoren el fetge les aus, les Bèlides deixen
Els cubells i tu, Sísif, l’asseus al damunt de la pedra.
Diu que, corpreses pel cant, amb el plor es mullaren les galtes
De les Eumènides per primer cop; ni el senyor dels abismes
Ni l’esposa reial als seus precs no saberen negar-se
I cridaren Eurídice. Enmig de les ombres més noves
Ella es trobava, i vingué mig coixa per la ferida.
L’encomanaren a Orfeu, el de Ròdope, ensems amb una ordre:
Que no girés enrere la vista abans de ser fora
De les valls de l’Avern, perquè el do llavors es perdria.

Ovidi. Les metamorfosis.

ai, l'amor...com es veurà...

Hi ha inicis que semblen desenllaços. Depèn de cadascú trobar-ne el nus i no desesperar, encara en les situacions que semblen impossibles.

Marxa d’allà Himeneu, a través dels aires immensos,
Amagat pel mantell safrà, i a la costa dels cícons
S’ha adreçat, on el clam d’Orfeu endebades l’invoca.
Sí que hi va ser, certament, però ni paraules solemnes
Ni un aspecte joiós no hi dugué, ni auguris feliços;
Tot fent un fum de plorera, la torxa que ell sostenia
Espurnejava tan sols i, agitant-la, no treia cap flama.
El resultat fou pitjor que el presagi. La noumaridada
Es passejava amb l’estol de nàiades sobre la gespa
Quan, per les dents d’una serp, ferida al taló quedà morta.

Ovidi. Les metamorfosis.

associacions

Llegint el post de d’avui de l’Hanna B, he mig recordat aquelles classes meves de ciències naturals de quan tenia 13 anys en què el professor ens parlava de les associacions que de vegades s’establien entre diverses espècies animals o vegetals. Més tard un descobria que algunes, o potser totes aquelles associacions, eren aplicables als humans en molts camps de les seves relacions i que fins i tot s’havien aconseguit evolucions i matisos notables, desconeguts en el la resta d’espècies. Recordeu?: parasitisme, depredació, comensalisme, inquilinisme, simbiosi... Avui, la relació especificada serà la de mutualisme, i no em refereixo a les mútues (també se’n podria parlar), sinó a la que es produeix entre altres animals i que la GEC defineix així: “Associació entre dues espècies de manera que se’n beneficiïn totes dues”. Continua més endavant: “De fet, el mutualisme perfecte només es dóna quan les condicions del medi són favorables per a tot dos participants, perquè en el cas contrari un d’ells passa a parasitar l’altre”. Els exemples, que estic segur que us seran fàcils de trobar, corren a càrrec vostre.

P. S.: Els miradors del cel com jo demà podreu veure les relacions parcials (un 43 %) del sol i la lluna des de les 11, 30 a les 13, 30, aproximadament. Si aneu a Líbia o Turquia, veureu una relació total..., però potser us aviso amb massa poc temps.

etiquetes

Divendres em vaig comprar Farsa, de M. Serra i Nocturn de primavera, de Pla. Arribat a casa, em vaig fixar que no podia llegir del tot el text de la contraportada a causa de l’etiqueta de la llibreria amb el preu. Com podeu veure no és una etiqueta d’aquelles petites d’abans on només hi havia el preu, sinó que aquí tenim el nom de la llibreria, per si no recordem on vam comprar la novel·la, el codi de barres i, en fi, altres informacions a la vista. Ja m’estaria bé tot plegat si no fos que no puc desenganxar el paper per mitjans convencionals no agressius i que queden amagades unes quantes paraules. Potser direu que filo massa prim i que el que m’interessa llegir és la novel·la. D’acord, però jo la volia tal com va arribar a la llibreria, no amb l’afegit publicitari que a ells els facilita la feina administrativa i a mi m’impedeix la lectura. Sóc de bon conformar en les coses petites i no tornaré el llibre ni protestaré més que des d’aquí, però trobo que només sóc jo, que el pago, qui té dret a fer el que li sembli amb el llibre,. Per altra banda, i per evitar situacions com la meva amb clients tan primmirats, suggereixo, com un servei més, que el venedor o el caixer preguntin al client en cada compra si vol conservar l’etiqueta adherida o se la vol endur a part i actuï en conseqüència.

Acabada la protesta formal, he de dir que he començat el llibre de Pla. L’he començat per l’epíleg (que bé podria ser el pròleg) de Baltasar Porcel, del qual es desprèn l’admiració mútua entre els dos esciptors i una certa dependència d'última hora de Pla de l’opinió literària de Porcel, a més d’alguns detalls interessants sobre la pròpia novel·la, l’escriptor i l’home.

Del principi de l’epíleg transcric unes línies que m’han interessat en si mateixes i també perquè darrerament he anat llegint en alguns blocs idees que hi tenen relació. Diu Porcel, referint-se als seus viatges (Xina, USA, Àfrica, Mediterrània. Tots sabeu que era, i potser encara és, un gran viatger) que les passions que l’impulsaven a viatjar eren tres:
"Conèixer amb fascinació l’altre, fos la gent o fossin els països; saltar per sobre del marc propi, fugir-lo, tant el català com l’espanyol; i córrer enderiat darrere la revolució de maig del 68 francès i la cultura xinesa, enteses com una eufòrica manifestació anarquista."

Em centraré en el que em suggereixen uns aspectes de la primera passió, perquè com comprendreu, comentar les tres exigiria un post molt més extens que aquest que ja es va allargant massa. Porcel entén conèixer l’altre en els seus viatges en els sentit d’implicar-se en l’altre (cosa que, segons ell, no feia Pla). Dit d’una altra manera, conèixer la gent o conèixer els països (els individus i els pobles dels quals formen part?) vol dir entendre com pensen i per què, intentar ficar-se dins de la seva pell, copsar els motius dels seus actes... Confesso que ha de ser apassionant viatjar amb aquesta intenció i saber-se amb la capacitat de poder aconseguir aquest propòsit. Jo, però, sóc incapaç d’aconseguir-ho i tampoc és que m’ho arribi a proposar gaire. Com a màxim, en els meus millors moments aconsegueixo –i ja és molt- reproduir després d’algun viatge els costums més externs de la gent i dels pobles que he visitat, és a dir, quatre anècdotes més o menys pintoresques i potser la visió del món que té alguna persona amb qui he aconseguit tenir un contacte més continuat que el que és habitual en els viatges turístics. Tret d’això, dubto que qui em vulgui fer servir com a font d’informació abans de fer una anada a algun dels lloc que he recorregut arribi a saber a través meu com és realment la gent d’aquell indret. També és veritat – ja ho he dit altres vegades- que amb la dificultat que tinc per conèixer-me jo mateix, pugui pretendre arribar a conèixer els altres. Conscient d’aquesta carència, m’admiren tots aquells qui no la tenen i que després de viatjar per la Índia o la Costa Est dels Estats Units durant un mes et munten una sessió per explicar-te amb pèls i senyals els detalls més pregons de la naturalesa dels nadius i les característiques politicosocioeconòmiques del territori, el que han visitat i l’altre, que, fa no fa, no deu ser gaire diferent. La passió i el rigor amb què aconsegueixen transmetre’m un món per mi desconegut sovint m’aclaparen, em fan sentir un miserable aficionat que mira i no veu, que sent però no escolta, o que escolta però no comprèn, i que el poc que ha entès, ho ha entès a mitges o fins i tot malament.

Ja ho veieu, el que dóna de si Nocturn de primavera. Quan comenci a llegir la novel·la, serà massa.

P.S. Després d'escriure el post, veig a TV3 "Un lloc estrany" (l'ha vist algú?), un programa en què persones de fora instal·lades des de fa més o menys temps en el nostre país opinen sobre els nadius. En resposta a la primera pregunta que se'ls fa, ens veuen grassos o prims, gegantins o nans... I si hi ha aquesta diversitat en l'aspecte extern més evident, ja m'explicareu en altres característiques més subtils. Per cert, impagable la noia de Taiwan: una humorista nata.

un altre comiat

Escolto aquest matí per la ràdio que ha mort Rocío Durcal. Ahir mateix em baixava i escoltava alguna de les seves cançons. Recordo haver vist de petit alguna pel·lícula seva, d’aquesta nena “prodigi” que, juntament amb Ana Belén i Marisol, omplia tardes de diumenges grisos amb històries amables, sovint impossibles en la nostra realitat quotidiana. Més tard, casament, fills i descobriment de Mèxic: un tomb professional. No tinc cap disc seu, però l’he anat seguint sense buscar-la. M’agraden les ranxeres i els corridos i m’agrada la seva veu, la seva força, el seu optimisme.
Podria haver-vos deixat una altra cançó, però he optat per aquest duo amb un dels seus amics que parla de vida, de viure l'instant, d’aprofitar el moment. Adéu.


Powered by Castpost

xifres i lletres

Vaig remenant material divers i m’apareixen aquestes dues informacions:

Des de l’any 1960 ETA ha assassinat 934 persones (noms i cognoms).

El primer semestre de 2005 van morir 1550 persones en accidents de trànsit a les carreteres espanyoles (sense noms i cognoms).

(em vénen al cap, en desordre, escassa reflexió i sofismes evidents –no ho hauria d’escriure-, comparacions absurdes, paradoxes, oposicions, matisos, incongruències: planificació, distracció, planificació, atzar, intransigència, acceptació, condicional, incondicional, centenars d’anys de presó, retirada de carnet i multa, enfrontaments polítics, unanimitat parlamentària, serenitat, abús de l’alcohol, ràbia, resignació, assassinat, homicidi per imprudència, manifestacions multitudinàries, escassetat de veus, ajuda psicològica, campi qui pugui, pistoles, cotxes, deliberat, accidental, agreujants, atenuants, terrorisme, casualitat, comando suïcida, conductor suïcida, estat, societat, comprensió, incomprensió, evitable inevitable, final proper, final llunyà, solucions, desitjos, atavismes, temps moderns, ideologia única, qualsevol ideologia, persones, estadístiques...)

Ah, no, us equivoqueu si penseu que faré una reflexió final. Que la facin els ...

la lluita

Visita habitual de principi de primavera a Girona. A la part antiga gairebé tots els nadius deuen estar complint amb els seus horaris laborals, a penes se n’intueix algun pel carrer. D’anada i tornada per les costeres del call, pels voltants de la catedral, pels banys àrabs, es veuen alguns turistes, sobretot petits grups familiars. El gruix dels vianants, però, el formen grups de nens i nenes, nois i noies, que es creuen, pugen, baixen, s’aturen, es barregen, apareixen i desapareixen entre les estretors de pedra antiga i restaurada. Acompanyats de mestres i professors i potser d’algun guia autòcton, van en un pelegrinatge incessant per tots els racons d’aquesta part de Girona. Fan alguna anotació, se situen bé per sortir en una foto, escolten alguna explicació, entren en un museu, surten de la catedral, busquen desesperadament un lavabo, mengen uns entrepans de dimensions colossals, fumen un cigarret d’amagat, es donen empentes, es queixen de les interminables escales, admiren des del cim de Montjuïc la ciutat calmada entre la boirina i el sol que comença a dominar. Passat migdia, moltes d’aquestes corrues incessants de primària i secundària van a parar a la plaça de la Independència i des d’allí, rebudes les instruccions pertinents, s’estenen pels voltants per a dinar i tenir el descans que necessiten com a guerrers de la cultura triomfadors, abans d’emprendre la lluita de la tarda. Potser cap a les cinc o les sis, guanyada definitivament la batalla, molt més savis que al matí, tornaran a les casernes i se’ls concedirà permís per abandonar-les camí de casa, fins a l’endemà.

No sé si existeixen estadístiques per edats de visites a museus, teatres, esglésies i altres llocs de cultura i oci, però em temo que si les coneguéssim, ens adonaríem que els estols d’estudiants comandats pels seus superiors fan que determinat museu tingui èxit o no, que una obra de teatre arribi a un nombre de representacions espectacular, que alguns llibres tinguin unes vendes impensables... En fi, que es puguin publicar xifres importants d’addictes a alguns àmbits culturals que sense ells serien ben diferents. Quina paradoxa que aquells qui tenen pocs diners, que són subvencionats per les famílies, siguin una font d’ingressos de primer ordre en els dominis de la consellera Mieras.
























P. S.: Potser entre els nois que vaig veure hi havia en Moha i la seva integradora social o potser aniran a Girona en qualsevol altre moment. Cada dia em sembla més que aquests ____________ s’han begut l’enteniment. I això només és el principi de la___________ (escriviu en els espais en blanc la paraula –o la cadena fònica- adequada). Espai reservat a altres consideracions: _________________________________________

permanent

Permanent: ondulació artificial dels cabells que dura molt de temps

M’agafa per sorpresa (suposo que no a tothom) el comunicat de l’alto el foc permanent al començament del telenotícies del migdia i penso –sense pensar-ho- “per fi” i faig un somriure que no veu ningú. Escolto les reaccions cauteloses però positives dels polítics, un alleugeriment general, alguna abraçada. Els entrevistats anònims, el que en diuen la gent del carrer, es mostren més escèptics. Continuaran les reaccions i les valoracions, però, ara per ara, no s’ha d’oblidar que avui ETA ha presentat només un titular i una entradeta, demà arribarà un altre comunicat, i uns i altres establiran unes condicions més concretes. Ja en parlarem. De moment queda la primera impressió.

I la vida continua. Emili Manzano serà nomenat director de l’Institut Ramon Lllull. Una altra sorpresa per al qui, com jo, només coneixem el món de la política –o de la política de la cultura si vull ser més precís- a través dels mitjans. Ja sabeu que el seu programa sobre llibres és –era?- el meu preferit, però no conec la capacitat de gestor de Manzano ni fins on arriba el seu convenciment a l’hora de promocionar la cultura catalana fora del país. És clar que potser s’ha volgut triar un funcionari i no un gestor independent, o s’ha volgut propiciar una tornada del govern balear al Ramon Llull. Sigui com sigui, desitjo que els seus èxits siguin els nostres. Ja en parlarem, no ho tindrà fàcil.

El que sí que és permanent permanent, i no en parlarem gens, és la desaparició de les antenes de Radio Liberty, que, com us deia el mes de juny, continua funcionant a través d’internet.

tres bodes i dos funerals

D’entre el fotimer de pagines de “La Vanguardia” del diumenge (mitja selva amazònica reciclada?) entre les quals em perdo, m’aturo a llegir els poemes que inclou la “Revista” apropiats per a bodes o per a funerals: tres per als casaments i dos per a les morts. Aquests darrers són "Lletra a Dolors", de Miquel Martí i Pol i "Funeral blues", de W. H. Auden.

El poema de Martí i Pol expressa el dolor per la mort de l’ésser estimat, però també l’acceptació, i l’omnipresència de la Dolors en tot l’entorn, en cada gest del poeta, en cada raó de viure. "Funeral blues" és, encara i només, el dolor en estat pur, la desolació sense paliatius, la negació de tota vida més enllà de la desapareguda.

"Funeral blues" és un poema que em va impressionar en la veu de John Hannah a Cuatro bodas y un funeral. Recordeu quan Matthew (J. H.) el recita en el funeral del seu amic Gareth (Simon Callow), el més exuberant, el més vital, el més boig, que mor sobtadament?
El contrast terrible del dolor al funeral amb l’alegria dels casaments (no entro en matisos)... i la vida que continuarà.















En fi, aquí us deixo la traducció catalana del poema feta per Narcís Comadira (alguna paraula, algun gir, no em convenç del tot, però conserva la força... i qui sóc jo per qüestionar els detalls).

Fora tots el rellotges I el telèfon odiós, doneu, per que no bordi, un os sucós al gos,
tanqueu tots els pianos i, amb els timbals somorts,
traieu el taüt fora, que vinguin ploramorts.

Que els avions voltegin pel cel gemegant fort, que hi guixin un missatge: El Meu Amor És Mort.
Que portin els coloms llaçades de crespó
i els guàrdies de tràfic guants negres de cotó.

Em va ser Nord i Sud i Llevant i Ponent, la setmana de feina i el diumenge indolent,
migdia i mitjanit, la parla i la cançó,
jo em creia que l’amor durava sempre: no.

No em vingueu amb estrelles, no en deixeu cap ni una ; desmantelleu el sol i empaqueteu la lluna;
buideu els oceans, talleu el bosc arran,
perquè res ja des d’ara no podrà fer-se gran.


I una petita sorpresa final: no us escric la versió original del poema sinó que la podeu escoltar a través de la veu de John Hannah. Un text tan bo com qualsevol altre per al el dia de la poesia, o no?


Powered by Castpost

la primavera a casa (19,26)

Ja sé que la primavera a cadascú li arriba quan li arriba i que és més una sensació –jo l’he tinguda uns quants cops aquest hivern- que una realitat astronòmica, però com que oficialment toca avui, he volgut veure si n’hi havia algun signe al meu entorn més immediat. Doncs sí, encara que la cosa ja fa dies que va.

Tinc poques plantes a casa, més a l’exterior que a l’interior. No en tinc massa cura: elles i jo anem fent al nostre ritme i compartim espais i aigua de l’aixeta, a més d’algunes mirades, que en el seu cas deuen ser sovint retrets. Tot i així, em parlen més que jo a elles. Deixeu-me que us ho digui ara, només una mostra.

Ja fa setmanes que la sofrida Crassula ha florit. Té unes petites inflorescències abundantíssimes d’un color rosat gairebé imperceptible. L’any passat pensava que m’abandonaria, però una poda a temps de les parts malaltes i un test més gran la van tornar a la vida i sembla que aquest any m’ho vol agrair. Em sembla que aviat en faré uns quants esqueixos, per si de cas.














La Clívia és la meva preferida (espero que les altres no llegeixin aquest post). Esvelta, d’un verd intens i lluent, s’està sobretot dins de casa. La temporada passada no va tenir ganes de fer cap flor, la qual cosa em sembla bé, perquè ja és prou gran per saber el que més li convé; de totes maneres, va voler tenir un fill –filla?- que ha anat creixent a poc a poc i que quan sigui més gran em demanarà que li busqui casa. La clívia prefereix un test petit perquè és molt presumida i vol ser el centre d’atenció. Fa poc que ha començat a treure flors: aquestes campanes de més avall amb uns colors que només la natura pot proporcionar.


















No sé el nom d’aquestes flors de groc quasi transparent –desconec on han anat a parar les blanques- que van arribar a casa des de la feina en forma de ceba. Les anomeno amb el nom del seu antic amo i sembla que no els importa, potser fins i tot n’estan orgulloses. Cada temporada m’apareixen a finals de febrer, s’estan uns dies amb mi i quan comença a arribar la calor se’n van. Els agrada l’aigua i l’adob i si me n’oblido es vengen amb un creixement escàs. Aquests dies n’he entrat unes quantes a casa perquè em deixin el seu perfum intens en la proximitat i lleuger en la llunyania.


















Doncs això, final d’hivern i principi de primavera a casa.

P.S.: Llegeixo que en una ciutat de Califòrnia, Calabasas, s’acaben d’aprovar unes ordenances municipals que prohibeixen als fumadors acostar-se a menys de tres metres de “qualsevol exemplar protegit (els altres que es fotin) de planta o arbre, inclosos els roures”. Els comento la notícia a les meves plantes i em diuen que no tingui manies, que a elles no els importa que fumi, que tenen altres problemes més greus i immediats. La Clívia –t’estimo- m’assegura que una mica de fum del meu tabac no només no la molesta sinó que fins i tot li resulta agradable i beneficiós. No sé si creure-me-la.

I veig que m’ha sortit una cosa com Els ocells amics, de Sagarra, però amb plantes, poca volada i en cursi. En fi, passeu i llegiu-vos Les flors de la Rodoreda. Ai, la primavera!

de ... Joseps i...

Rambla avall com alguns altres dissabtes. A dos quarts de vuit encara queden parades obertes a la Boqueria. Baixo una mica més amb la intenció de comprar alguna cosa a l’Escribà (a l’antiga farmàcia Figueres). A l’altra banda, m’atreu, com sempre, el campanar de l’església del Pi. En arribar a la plaça encara trobo les parades de menjar que s’hi instal·len cada cap de setmana; el pintors ja han plegat. M’estranya no veure l’anunci del “Concierto de Aranjuez” que des de fa moltíssim temps és l’espectacle estrella de la parròquia.






















No he entrat mai a escoltar el mestre Manuel González, que fins i tot té una pàgina pròpia a Internet per fer-se publicitat. No conec el grau de virtuosisme del guitarrista, però he de suposar, tenint en compte el temps que fa que actua a l’església i que el patrocina el mateix Corte Inglés, que és una figura important que els mitjans –o jo- encara no han descobert. Em crida l’atenció que els qui reparteixen publicitat de l’actuació solen ser estrangers. Tot plegat, no sé quin misteri s’amaga darrere aquest èxit aparentment aclaparador.



















Bé, com us deia, ahir el mestre descansava i en el seu lloc es representava per desè any consecutiu un retaule religiós, un drama sacre: El Doctor Pa i Aigua (potser segons l’obra de Tomàs Vergés?). La nau central de l’església s’anava omplint i a l’escenari temporal ja apareixien els primers actors amb casulles i altre vestuari religiós a punt per començar. M’hi hagués quedat, si no hagués sigut que ja tenia altres plans, perquè sempre m’han agradat conèixer les manifestacions de la cultura popular, encara que sigui en forma de recuperacions recents i allunyades dels orígens. Sembla que el retaule explica la vida i miracles de Sant Josep Oriol, personatge força venerat al nostre país (quatre dels meus cunyats són Joseps, encara que no Oriols, i des d’aquí els envio els meus millors desitjos en la seva diada) i especialment al barri del Pi, que aquests dies, tot i que no es noti gaire, celebra les seves festes anuals. En fi, que marxo amb ganes de tornar l’any que ve, a veure què. Mentrestant, bona diada als Joseps i Josepes que passen per aquí, si és que n’hi ha algun, i que el foc de les falles renovi l’ambient, encara que, com sempre, em sembla que produiran més fum que altra cosa.

jocs de mans

Fa una estona volia escriure sobre el joc del “botellón”, però m’adono que no en sé prou, que no ho acabo d’entendre. Aquestes concentracions massives amb objectius primaris són tant alienes al meu jo de totes les edats... Aquesta gent atreta pels cants de “La Sirena” que s’emporta els diners de la caixa registradora i els congelats... Aquests altres que van a una sucursal de l’IEC fora d’horari i no s’emporten res, potser perquè Maragall (és el que observa des del prestatge de dalt a la dreta?) no els fa el pes... Aquesta gent que necessita la policia per divertir-se i aquesta policia que es creu que és necessitada perquè comenci la diversió. I... tots els altres. Ja ho veieu, no en tinc ni idea i em permeto escriure ximpleries que no tenen res a veure amb la realitat.



















I mentrestant la gent sembla que es diverteix a fora, a mi m’arriba un correu que comença amb un “Disculpa la intromissió”. És benvinguda una intromissió de Màrius Serra a la una de la nit convidant-me a la presentació de Farsa, la seva novel·la guanyadora del darrer Ramon Llull, que em llegiré en qualsevol moment. No conec directament a M. S. i tampoc el mag Hausson, i només he coincidit una vegada amb l’Anton Espadaler, que farà la presentació, anant a comprar camises (em sembla que ni ell ni jo vam sortir-ne amb cap), així que em sorprèn la invitació, però pot ser deguda al meu post d’abans d’ahir que mostra que el llegeixo i que sóc amant de les farses en general. Em sap molt de greu no poder-hi anar, perquè malgrat que habitualment tinc els dimecres a la tarda lliures, aquest en concret em fan treballar. És clar que si en Màrius és tan amable de proposar-li al mag Hausson que em teletransporti des de la feina a la Casa del Llibre a les 19,30, estaré encantat d’escoltar el que es digui i de demanar-li una firma (això sí, que el mag no s’oblidi de deixar un holograma meu a la reunió , i no cal que parli, que d’entrada no tinc previst obrir boca). Cal que us doni les coordenades de la feina, Màrius?













Com que sempre una cosa porta a l’altra, la invitació esmenta Brossa, i Brossa li deia a en Pere Gimferrer que tenia tanta pressa per arribar a la posteritat que ja anava vestit d’estàtua. Doncs no, que ara en Gimferrer sembla que ha canviat, que s’acaba de casar amb el seu antic amor d’adolescència, amb Cuca de Cominges, i, segons ens explica Margarita Puig, fins i tot s’ha atrevit a posar-se una corbata acolorida de Viviene Westwood, l’àvia de la moda punkie. Quin nou rumb personal i literari suposarà aquest casament en la vida de Gimferrer? Ja es veurà però des d’aquí li desitjo que el dugui a bon port. Volia incloure unes imatges del casament, però la meva font d’informació només les té en blanc i negre –imperdonable- i penso que no farien justícia a l’esdeveniment.

Mentre vaig escrivint sona llunyana i repetida la veu de González Ledesma o de Silver Kane que parlen amb Manzano. Bona entrevista una vegada més. Jo, que ja els vaig escoltar dimecres, ara preferiria anar-me’n amb Moustaki, que va actuar ahir al Palau i que continuo entenent i envejant.


Powered by Castpost

(pre)text intranscendent

Que cada dia abunden més els animals domèstics per aquí, és ben sabut. Que entre els animals domèstics que els amos passegen pels carrers, convenientment lligats o sols, els gossos de totes les mides, condicions i edats són majoria absoluta, és una evidència.

Ahir vaig veure un senyor que havia tret a passejar el seu gat, un siamès llustrós i indolent (fa força temps em va sorprendre una senyora que passejava dues oques per la Gran Via durant el canvi de dia).

I si tots els propietaris de gats (centenars, milers...) traguessin els seus animalets a fer un volt tres cops al dia?

Caos? Restriccions territorials? Distribució d’horaris de passeig, segons l’animal? En conseqüència, ampliació de les recentment aprovades ordenances municipals? O, finalment, inevitable enteniment interracial?





















I a data de caducitat: els anys i els camins.

futur incert

Diu Màrius Serra a Verbàlia: ANAGRAMA: Mot o frase format per la transposició de les lletres d’un altre mot o d’una altra frase, com l’apel·latiu AVIDA DOLARS que André Breton adjudicà a Salvador Dalí recombinant les dotze lletres del seu nom i cognom.

L’escriptor continua matisant el terme i afegint modalitats. Entre les darreres, confesso que he jugat a l’ONOGRAMA (rearranjament de les lletres d’un nom per esbrinar el destí de qui el porta). Dos exemples: CLINT EASTWOOD = OLD WEST ACTIONS, MÀRIUS SERRA = RES US RIMARÀ. En el meu cas, i amb el meu nom real, em sembla que no me n’he acabat de sortir, perquè les combinacions que vaig intentar una tarda mentre feia jugar a endevinar el futur als meus alumnes em van semblar poc afalagadores per a la meva personalitat i especialment misterioses i inquietants per la constant referència a l’aigua que hi apareixia. Vet aquí: QUI NOMÉS LLOA?, NASQUÉ MOLL, OI?, NOÉ QUASI MOLL. Ja ho veieu, no es pot anar gaire lluny amb aquests onogrames: interrogacions i, a més, en tercera persona. I no us afegeixo els onogrames que fan referència a la mel o a la gastronomia (LLOM), que són una mica més sucosos, amb la humitat omnipresent, encara que sigui condensada.

Sí, ja sé que no us poso el nom i cognoms dels quals parteixo i que alguns ja coneixeu, però el meu nom és una qüestió insignificant si es té en compte que en els onogrames és on realment em jugo el meu destí, davant del qual el meu nom és un simple accident.

I el meu nom de bloc? Tampoc s’hi pot fer gaire cosa. PERE = EP, RE!

I vosaltres, què? Com teniu el futur?

taronges amargues

Com qui no ho sent, Alcides a fer-se endintre cuita,
vers on flairós lo crida de fulles amb remor
lo taronger, que sembla, groguíssim, amb sa fruita,
tot un cel d’esmaragdes amb sa estelada d’or.

Jacint Verdaguer. L'Atlàntida


Com que domino poc la cronologia urbanística de Barcelona no sé que va ser primer, si els tarongers o l’estàtua. Premeditat o casualitat.

A diferència de les estàtues dels altres dos grans de la Renaixença -i ara no començarem a discutir- que es troben a alçada humana -potser massa i tot-, la de Verdaguer, que no sé si situar a la Diagonal o al Passeig de Sant Joan, et fa aixecar la vista al cel. D’entre les seves possibles lectures, la ciutat de Barcelona va triar la mística i va situar l’escriptor en el cim d’una columna altíssima envoltada d’un fossat sense pont que el travessi i en què els cotxes, animals d’instints primaris, impedeixen qualsevol aproximació. La ciutat, però, també va voler mostrar-se aparentment generosa, i de la mateixa manera que com quan Verdaguer, en els darrers anys, podia contemplar cada dia des de l’església de Betlem el palau on havia viscut els moments de glòria, ara li oferia a la vista els tarongers del poema que el va portar a la fama. El Verdaguer del cel podria contemplar els tarongers d’aquesta terra amb què també se sentia tan lligat. Arbres de taronges amargues, com els del Passeig de Gràcia o els del Parc de la Ciutadella, els que contempla el poeta des de l’aïllament del seu pedestal altíssim que ell mai va triar. D’aquestes taronges, no obstant, se’n fa la millor confitura, i ell en va fer a En defensa pròpia i Flors del Calvari.

Mentrestant, a la seva esquena, hi ha el nou Passeig de Sant Joan, bullint de vides acabades d’arribar d’aquella banda de l’Atlàntic que ell, mentre acabava el poema, va visitar fins a nou vegades abans d’anar a parar al palau que li va donar la vida i li va prendre. La Catalunya vella i la Catalunya nova, aquest passeig dividit per la seva figura.

en les muntanyes de la bogeria

Faig un repàs als blocs i la lectura de dos post a penes separats per quinze minuts em capgira el pensament, m’omple d’imatges, em porta als temps primigenis, a la barbàrie del caos.

Copia l’Alcoberro un fragment d’un article d’A. E. (permeteu-me que no escrigui el nom sencer, que encara l’indexaria Google) aparegut a la premsa i demana una intervenció dràstica dels polítics o de la societat civil: “Del mismo modo que un perro o un cerdo no pueden evitar ser lo que son, no puedo yo arrancarme los lazos eternos de la existencia que me mantienen en el eslabón intermedio entre el hombre y el animal: los catalanes.”

Al cap de poc, el Llibreter diu, referint-se a les obres del meu admirat Lovecraft (descontextualitzo) : “Arquitectures impossibles, atmosferes malsanes i éssers indescriptibles capaços de causar desassossec al lector més serè.”

I se’m presenten també imatges de Mars Attacs!. Veig un homenet ridículament capgròs i impossible (més d’un potser), entre infrahumà i sobrenatural, d’origen difícil de discernir, de lloc i temps ignot, potser una excrescència d’una subcivilització guerrera a punt de desaparèixer, però que lluita per dominar altres races, per subjugar altres móns pel pur plaer de la maldat en estat pur, per una inenarrable paranoia de qui sabent-se malalt i creient-se superior busca l’anorreament de tot ésser vivent diferent.

Entre la comèdia i la tragèdia, només cal trobar la música adequada que li faci esclatar el cap, pur vòmit del no-res, pols de nova maligna, indignitat humanoide.

Vine al mercat...

Amb un retard considerable, si tenim en compte que des de l’1 de gener vaig feinejant i necessito recordatoris, la meva verdulaire (jo diria verdulera, però sembla que el nom pot resultar pejoratiu) em va regalar ara fa un mes l’agenda del mercat de la Concepció, com se'ls gasten: cobertes imitació de pell de color verd i 160 pàgines per anar anotant i algunes altres d’informació diversa (fotos incloses de totes les parades i venedors). L’agenda és una gentilesa de la Generalitat de Catalunya amb el suport de Mercats de Barcelona i la col·laboració de Transports Metropolitans. Després de la Salutació del conseller Huguet, que no reproduiré, i de la Presentació de l’editor, que tampoc no afegiré, vénen unes quantes pàgines dedicades, entre altres coses, a la història del mercat, de les quals sí que em sembla interessant fer-vos-en cinc cèntims (d’euro), sobretot ara que estic posat en qüestions del modernisme i per tal de confirmar que si un va a comprar als mercats municipals acaba aprenent més coses que si es dedica a deambular per les grans superfícies que fa quatre dies que han envaït les perifèries urbanes.

“Joan Pla (1843-1911) era advocat i vivia al carrer 57 del carrer de Girona (sic). Era l’amo d’una enorme fortuna, com ho certifiquen les 26 cases que posseïa a l’Eixample, i a l’illa que es va situar el mercat de la Concepció. En va cedir tots els terrenys, motiu pel qual l’Ajuntament li va dedicar el passatge que es ba situar al bell mig de les porcions resultants de les construccions que es van fer. El projecte del Mercat de la Concepció, que rebé aquest nom per l’església veïna, va ser encarregat a Antoni Rovira i Trias, arquitecte que havia dut a terme també el mercat de Sant Antoni i que com hem vist més amunt, va ser el guanyador del concurs que l’Ajuntament de Barcelona havia convocat per a la redacció del projecte de l’eixamplament de la ciutat (projecte que, com tots sabeu no es va realitzar, sinó que va ser desenvolupat el de Cerdà, guanyador del concurs patrocinat pel govern central).
L’obra, suportada per una estructura metàl·lica feta per la indústria de Sant Andreu, la maquinista Terrestre i Marítima, fou inaugurada el 1888 (l’any que se sol esmentar com el de l’inici del modernisme al nostre país, l’any de l’Exposició Universal) i als terrenys que hi van sobrares van situar l’escola de cecs (més tard Conservatori de Música) i la Tinença d’Alcaldia del Districte IV.

I a partir d’aquí continua una interessant i detallada exposició i digressió sobre el mercat, els materials modernistes i la remodelació de 1998 que per avui no cal.

Acabo amb uns extractes (Barcelona -Eixample) de dades estadístiques per als aficionats a la numerologia o ciutadans de pro (o simplement curiosos):

Població de Barcelona i de l’Eixample, 2001: 1.505.325 --- 248.343
Densitat (hab/km2): 14.910 --- 33.275
Mitjana d’edat, 2000: 43 ---45
Esperança de vida, 1995-1999: 78,5 --- 79,7
Homes: 74,5 --- 75,7
Dones: 82, 2 --- 83,1
% nascuts a Catalunya, 2000: 66, 6 --- 71,0
% nascuts a l’estranger, 2000: 7,2 --- 8,1
Taxa d’immigració, 2000: 15, 7 --- 18, 6
Taxa d’emigració, 2000: 25, 9 --- 24, 5
Turismes/1000 hab., 2000: 410 --- 449 (a la Dreta de l’Eixample: 624).

I doncs, xatos i xates, quan anireu al vostre mercat a demanar l’agenda que us pertoca i intercanviarem més dades?























P.S. Dos detalls “dels davants” de les imatges d’ahir: la delirant teulada de l’edifici 1, amb la barretina verda erecta, i, just al davant, a l’altra banda de la Diagonal, la carregadíssima façana de l’edifici 2 i 3. Noms dels arquitectes? Més pistes?

guix, ferro, vidre, cal·ligrafia...

Com que sé que la majoria de vosaltres a hores d’ara ja esteu més pendents de demà que no pas d’avui, no us entretindré gaire. Només us deixo una continuació del post d’ahir. Una mica més endavant, en el mateix capítol, el primer de la tercera part de L’auca, Rusiñol descriu –prescindeixo dels paràgrafs anteriors i posteriors- els orígens del modernisme arquitectònic amb una capacitat de síntesi i amb un rigor històric, digueu el que vulgueu, que no se sol trobar en els llibres especialitzats que parlen sobre el tema. I el primer que consideri que l’escriptor menteix que tiri la primera pedra.

Des del Pla de Palàcio fins al carrer de les Corts, lo mateix que pels altres barris, tot s’estava transformant. Hi havia carrerons tossuts que, ja perquè eren massa vells i tenien massa arrugues, perquè no es veiés la trampa, o perquè eren cases de nobles que volien guardar la pàtina per poder guardar alguna cosa, no volien treure’s les xacres qu duien de l’antigor, ni volien empolainar-se, però la major part de les altres alçaven pisos, posaven cornises, carregaven de motllures els balcons, s’emblanquinaven la casa i s’anaven arrenglerant per no fer-se nosa amb els colzes. Els paletes no paraven d’encastar adornos i flors de pedra i cal·ligrafies de bulto allí on hi havia un pam de paret; els ferrers forjaven arreu ferramentes amb dragons, amb aligots, amb patums, amb flors d’enciams simbolistes i fulles de bròquil estètiques, i allí on veien una barana i carregaven l’adorno: les fulles semblaven pedres, les pedres cristalls, els vidres roba; i fusters, arquitectes i manyans o carregaven les cases o les feien carregades, i com més guarniments hi feien i com més les turmentaven més contents estaven els amos i més lloguer en feien pagar, perquè aquells castells tan feudals eren castells de lloguer, i llogaven el pont llevadís a algun ataconador, la torre de l’homenatge a un fotògraf, i fins la capella i fins els merlets haurien llogat, si haguessin pogut, que una cosa és el senyoriu i una altra cosa és la renda.

I vet aquí com es van fondre dues Barcelones... Després arribaria la tercera i la quarta, però d’aquestes no cal parlar-ne de moment.

Surto a passejar menys d’una horeta entre anada i tornada. Faig unes quantes fotos: el modernisme és una festa de volums i colors sota un cel blau intens. Una de les imatges, que tots coneixeu, podria servir d’il·lustració al fragment de Rusiñol, les altres tres, també, però no estic tan segur que us sigui tan fàcil reconèixer-les. Una pista: la part de davant mira la Diagonal, però aquí us he posat els darreres.

Rusiñol que vas a...

És increïble com treballen els de l’ajuntament de Sitges. Ja tenen muntat l’any Rusiñol, que començarà el proper juny i s’allargarà fins al juny de l’any que ve. Veig que hi col·laboren el Consorci del Patrimoni de Sitges i la Diputació. Els actes, de tot tipus, són inicialment sitgetans, però es preveu que hi participin altres ciutats de tot el món. En fi, que per poc que s’ho proposin els organitzadors, el 75è aniversari de la mort de Rusiñol serà un esdeveniment de primera magnitud que si no ressuscita l’artista serà perquè a ell no li dóna la gana de reaparèixer en la mediocritat dels temps que vivim on les aventures són sota control. I ara només cal que s’hi posin la Generalitat i l’ajuntament de Barcelona. O millor que no, que encara podrien acabar espatllant-ho tot.

De les celebracions literàries avui en remarco una que ho és poc: la reedició que preparà per d’aquí a dos sants Jordis –llarg termini- edicions 62 de L’auca del senyor Esteve, amb els dibuixos de Casas i el rodolins de Cabriel Alomar. A mi L’auca, a part de divertir-me, em sembla un document de primera categoria per conèixer una part important de la Catalunya de l’època i de la projecció de futur, i no em refereixo només als tipus i ambients que presenta. Alguns diuen que a Rusiñol li va sonar la flauta per casualitat (també ho deia Ferrater de Solitud); potser sí, però en la meva modesta opinió, li va sonar molt bé, tan bé que encara ara es pot escoltar la seva música millor que molts sons actuals, i no assenyalo ningú.

Aquests dies en què es parla de l’ús del castell de Montjuïc, deixeu-me recuperar un fragment de l’Auca que vaig reproduir fa més d’un any al bloc vell i que la màgia de “Còpia en memòria” de Google m’ha permès recuperar. Tracta sobre un altre símbol de l’opressió que tingué Barcelona i que es va recuperar en un moment en què l’especulació immobiliària encara no havia arribat als extrems actuals (que consti que en el cas de Montjuïc jo no sóc en absolut partidari del seu enderrocament). Fixeu-vos en la densitat del fragment i en la multiplicitat de facetes –de lectures- que presenta.

"En aquell barri de Ribera hi havia hagut tant daltabaix de reformes que ja no quedava res de lo que hi havia. El Passeig de Sant Joan també s'havia mort, com les àvies. Havien arrencat els plàtans, havien trossejat els bancs i l'Hèrcules del sortidor i les tortugues, i fins la tosca, els havien traslladat més lluny perquè anessin a criar molsa al desterro dels barris nous. Els boixets i les estàtues del Jardí del General les havien tirat a la runa, i d'aquells passeigs ombrívols n'havien fet cases amb porxos, iguals com una malura i patint d'una simetria que no tenia consol ni perdó. Del Born, n'havien agafat colors, vida, llum, venedors i gatzara amb un manat i ho havien tancat en un tinglado; i en quant a la Ciutadela, l'havien tirada a terra i havien fet bé de tirar-l'hi. Primer van caure les muralles, després van anar aplanant els glacis, més tard hi van tirar ratlles i per fi hi van plantar flors, i a mida que les flors naixien els soldats n'anaven sortint, i com més ombra feien els arbres més els quartels s'ajupien, fins que només en van quedar dos i mig disfressats de palau allí sota de les arbredes. Aquell parc va ser fet tan de pressa i hi va anar creixent tant, de de pressa, que semblava que els pollancres trobessin terra de fossar i es nodrissin ufanosos del dol de dugues centúries: els oms semblaven esbravar-se d'haver estat tant i tant de temps en sense tenir el dret de créixer; les flors després de tants anys de glacis, es badaven en un sol jorn i una flaire de vida nova eixia del camp de la mort. Amb la pressa de transformar-se, aquella gent enriquida que no havia tingut temps de ser artistes, havien fet coses estranyes: dugues escales immenses que no pujaven enlloc, unes muntanyes de pessebre, un estany retallat amb tosca; però, en canvi, hi havien congregat la gent de tot el món i tot el comerç de la terra, i lo que abans eren quartels amb flaire de pólvora i de ranxo ara era una gran toia estesa; lo que eren muralles, catifes d'herba; lo que eren baluards, parterres; i lo que era torre maleïda que havia sentit tantes agonies, un pla clapejat de sol i d'infants jugant-hi amb la sorra."

I com que és cap de setmana, us incloc aquestes dues pàgines d'una carta d'en Rusiñol jovenet quan treballava al despatx del seu avi Jaume. Potser us atrevireu a desxifrar el que li explicava al seu germà Albert.

representant (verb, adjectiu, substantiu)

Tant si un ha estat elegit democràticament, digitalment, atzarosament, o per qualsevol sistema humà o diví, real o imaginari, arriba un moment que oblida que la seva elecció té per finalitat representar la voluntat dels altres, de tots els altres. Arriba un moment en què creu que l’estat, l’ajuntament, la comunitat, la institució, l’organització, la companyia, la cooperativa, la fàbrica, el club, l’acadèmia, és ELL (o ELLA), JO. És inevitable, no s’hi pot fer res. El perillós, però, no és això, sinó que s’ho acabin creient els ciutadans, els membres, els socis... de l’estat, de l’ajuntament, de la institució... Per si no ha quedat clar i en voleu un exemple, aquí i aquí teniu el cas de Cavernas; ei, no, de Cuevas. Estic segur que vosaltres sou capaços de trobar altres vincles de tipus semblant.

Si voleu un altre exemple, pura anècdota, en què ELLS (només ells en aquest cas) actuen d’esquena a la realitat, fixeu-vos en la imatge de més avall. Representen tres idearis diferents (només tres, en aquest cas) que conformen el territori on vivim (viuen), però s’entestaran a negar els altres, d’esquena al passat que representa l’escut (per què encara es conserva aquest escut?) i amb un plantejament de futur allunyat de la realitat d’aquells als quals representen, perquè creuen que el futur és d’ells i no dels seus representats.Una vegada més la frontera entre l’individu i la col·lectivitat, entre la realitat d’uns i la dels altres, entre els representants i els representats, és boirosa, difícil de copsar, interpretable, fins i tot falsa.

















(Cal donar-se la mà abans de començar la sessió de lluita bruta? Sí, ho exigeix la cortesia pròpia del qui viu o treballa a la cort)

tot el futur del món

Té 16 anys: tota una vida per davant. És amable i afectuós, la ironia surt després, però té poques ocasions de manifestar-ho perquè no s’acosta si no t’acostes i com que també és tímid i no té gaire res a oferir, hi ha poca gent que el busqui, de manera que mentre els altres formen grups i xerren i riuen o juguen, ell es queda assegut en un banc a observar i fa un somriure si algú el mira o li dirigeix una paraula casual. Algú podria pensar que fa poc que ha trobat un amic perquè de tant en tant se’l veu amb un noi acabat d’arribar, però és simple aparença: només tenen en comú l’origen, però els separa la manera de ser, les vivències, els gustos, els desitjos; ell ha madurat abans d’hora i l’altre és una criatura, ell pensa en el demà i l’altre viu en el present, ell fugiria de la casa que no té i l’altre s’hi troba bé... La possibilitat, però, de compartir paraules li fa bé. Els matins poden ser inacabables en l’aïllament.

Amb mi parla sempre que pot, sempre que jo em deixo, perquè jo, és clar, he de compartir les meves paraules amb molta altra gent i no puc dedicar-li massa temps, i potser això li dol. Gairebé sempre que em pregunta o em diu alguna cosa necessita tocar-me, fer-me una carícia subtil, ni que sigui amb la punta dels dits a la màniga del jersei, a l’espatlla, a la mà,: jo procuro tornar-la.hi sense donar-li cap importància, com un gest més de la conversa. Converses breus, amb complicitat més de gestos que de continguts verbals.

La seva mare, grassoneta, baixeta, de pell morena i suau i amb una vivacitat als ulls que deu haver recuperat fa poc, se l’estima amb deliri. Malgrat que ara la seva mare té un nóvio català a qui veu només de tant en tant, a mi em sembla que només estima amb passió el seu fill, i ell a ella.

Un dia, quan vaig preguntar al noi si tenia germans, em va dir que era fill únic i irrepetible. A poc a poc he anat entenent la seva resposta. La seva mare és alcohòlica i el va tenir sent soltera. És un misteri com el nen i la mare van poder sobreviure fins que ella va tenir prou força per deixar l’alcohol, potser perquè en un moment de lucidesa es va adonar que si ella es perdia del tot perdia el fill,. Van marxar d’Amèrica i van anar a parar a Suïssa i d’allà a Barcelona. Mentrestant, el nen s’havia convertit en un adolescent que, segons explica ella, li feia de pare, que l’ajudava en les seves recaigudes... Deixem-ho estar, només ells s’ho saben.

Fa uns mesos, ella va trobar una feina fixa. Es va col·locar d’”interna” a casa d’una senyora gran del país que té Alzehimer. La filla li pagava un sou que fins i tot li permetia estalviar una mica, poc. Es va emportar l’Antonio amb ella i compartien una habitació petita a la casa gran de la senyora. Estan bé tots dos junts, però l’Antonio s’ha apuntat a un gimnàs, no perquè li agradi especialment fer esport, sinó perquè vol dutxar-se de tant en tant i la senyora diu que gasta massa aigua. L’Antonio també va totes les tardes a la biblioteca perquè a casa –li podem donar aquest nom?- no té ni el racó ni la tranquil·litat per estudiar. Quan torna a casa a la nit i se’n va a dormir amb la seva mare, l’Antonio passa una mica de por perquè la senyora amb qui viuen de vegades els entra a l’habitació i els espanta, no perquè sigui dolenta, sinó perquè és gran i està malalta.

Això era ahir. Avui l’Antonio -feia uns dies que no el veia, ja sol passar- ha vingut i m’ha dit que se’n tornava al seu país, que com que les classes comencen al febrer, potser encara podrà fer el curs allà; portava els llibres de 4t per si podien fer servei a algun altre alumne. No té gaires ganes de marxar, però la senyora està molt greu i l’han ingressada, i la mare haurà de buscar-se una altra feina, d’”interna”, si pots ser. Mentrestant ell viurà allà a casa d’una amiga de la mare i resoldrà alguns assumptes pendents al seu país, i potser sí que estudiarà fins que pugui tornar aquí afer el mateix curs que deixa. Perquè ell, malgrat tot, es troba bé aquí i té ganes de tornar, i aquí queda la mare. L’Antoni avui estava trist, de fet l’Antonio sempre té la mirada trista i el somriure a punt, però és positiu i feia plans de futur. A la fi, l’Antonio, i molts com ell, té tot el futur del món. I també la seva mare. Per què no?

8 de març

Cada 8 de març et recordo inevitablement, Maria Mercè. Si algun any me n’oblido, veig en alguna paret de la feina un dels poemes que em torna a tu. No recordo, si és que mai ho vaig saber, quan vas néixer i tampoc quan vas morir (ho hauria de buscar), però aquest és un dels teus aniversaris, prou que ho sé. Avui, Maria Mercè, no escriure aquí cap poema teu -segur que avui en trobaré en algun bloc- sinó que recordaré l’entusiasme amb que descobries poemes, ja vells, d’altres, de dones i d’homes que parlaven de l’amor ... i de tot una mica. Té , doncs, dos poemes per a tu -i per a vosaltres-, encara que la data potser en demanaria d’altres i el rigor exigiria que fossin en la llengua original. És la meva tria que qui sap si tu, no ho crec, em retrauries.

Callen els boscos i els rius,
i el mar sense onades jau,
el ventre dintre les coves troba la pau,
i en la nit bruna
un alt silenci fa la blanca lluna.
Guardem ben amagades
les dolçors enamorades:
Amor, no parlis ni respiris,
que siguin muts els besos i els deliris.

Torquato Tasso (1544-1595)



Si m’has d’estimar, que no sigui per res
que no sigui l’amor mateix. No diguis:
“L’estimo per l’aspecte, pel somrís, per la gentil
manera de parlar..., per un gir del pensament
que s’acorda bé amb el meu, i que em dóna
en tal avinentesa un agradable benestar...”
Perquè aquestes coses per elles, Estimat, poden
ser canviades, o canviar per a tu, i l’amor forjat així
igual podria ser desfet. No m’estimis tampoc
per la teva pietat en eixugar-me el plor:
hom pot oblidar les llàgrimes, que el teu confort
tan llargament dugueren, perdent així el teu amor!
Estima’m per l’amor mateix, perquè sempre més
puguis seguir estimant-me, en l’eternitat de l’amor.

Elisabeth Barrett Browning (1806-1861)

malentesos

Fa unes quantes setmanes, em vaig adonar que el lema que figura a sota del nom del bloc (ara ho esmeno) pot semblar una proposta original, tot i que en el seu moment ja vaig concretar qui n’era l’autor –i altres circumstàncies- en un post. Encara que sóc defensor del plagi, no ho sóc dels malentesos, de manera que crec arribat el moment de desfer el possible equívoc i de tornar a l’amic Hèctor allò que és seu i que jo comparteixo.

Com que també sóc insensible als advertiments que els posts han de ser curts, em plau afegir en aquest un poema del seu llibre In nuce. Uns mots que, com molts altres, també comparteixo. Ell escriu i jo copio.

Vetllar

Cansar de vetllar la nit,
la malmesa nit que no canvia,
espero debades reprendre,
com un borrimet permanent,
el vici de mirar la terra
sense vergonya ni furors
o, si més no,
sense enveges ni recances.
Ran de terra, només hi sé trobar
–distret aprenent-
el rastre del desconcert.

Hèctor B. Moret

Ho confesso

Powered by Castpost

N'hi ha alguns, però, que m'estranya que es reconeguin en alguna cosa. És clar que aquests han fet de la mentida una professió i fa temps que van trencar els miralls.

P.S. : De vegades em sembla que tinc premonicions, capacitat de vident. El programa "Àgora" d'aquesta nit em reafirma en les paraules escrites més amunt. "Àgora" sovint em posa a cent: quin plaer per una persona excessivament tranquil·la com jo! (potser demà tindran a punt el vídeo?) Per cert, i no vull insistir més, quan se n'assabentaran els de TV3 que un dels contertulians es guanya la vida -molt honradament i dignament- fent de professor de secundària (no sé si fa les classes en català o en castellà).
I relacionades d'alguna manera amb aquest post, dues recomanacions de lectura: el darrer post d'en Jaume i el de la jaka (estil indirecte).

de nit a la Setmana

No vaig poder anar fins ahir a la nit a la Setmana del Llibre en Català, i ho vaig fer amb por de no trobar-me ja la jaima blanca. Per una banda, temia que els de “Ciutadans de Catalunya”, que van celebrar la seva convenció al Tivoli, a quatre passes, amb l’imaginatiu crit de “Viva la libertad, viva la igualdad, viva los ciudadanos” haguessin sortit disparats a bilingualitzar les obres de la carpa. Per altra banda, vaig pensar que potser Permànyer, que el dia abans s’havia queixat del mal efecte que la tenda blanca creava al mig de la plaça i de com l’ajuntament s’havia equivocat permetent la seva instal·lació, havia aconseguit que el consistori, reunit urgentment, hagués decidit traslladar els llibres al passeig de Gràcia, deixant així la plaça als seus veritables propietaris, els coloms. Dos temors sense fonament: tot seguia igual que el dia de la inauguració.

Bé, no tot devia seguir igual, perquè diuen que s’han venut més llibres que mai i, si hem de fer cas a la meva experiència d’altres anys, deu ser veritat. Vaig veure molta més gent que en les edicions de les Drassanes, i gent molt més variada i multilingüe, fins i tot em va semblar que alguns només miraven les il·lustracions perquè el seu coneixement del català es reduïa a la paraula “paella” i poca cosa més. Una parella de senyores grans es demanaven si els farien descompte i com podien saber els preus del llibre. Uns deu o dotze nens-joves (fills de Ciutadans de Catalunya?), carregats amb patins, amb un castellà estentori i reconeixent-se en la ignorància, proclamaven que el seu profe els havia volgut obligar a llegir-se “aquella mierda”, que ensenyaven, mà enlaire, a qui els volgués escoltar.

En el meu cas, i en de molts altres, anàvem seguint religiosament les fileres alfabètiques amb la senalla a punt per ficar-hi la troballa o el caprici de l’any. Com que, ja us ho he dit, vaig anar ahir i la convocatòria ha tingut molt èxit, em va semblar que un dels meus objectius, que era fer-me amb algunes Obres Completes, no s’acompliria. De fet, les úniques Obres Completes completes que vaig veure van ser les de Tisner, però tampoc no era qüestió de quedar-se el primer que veies. Posats a veure, per exemple, només hi havia dos llibres de narcís Oller, un d’ells, La febre d’or segon volum (no tenia prou diners el comprador per emportar-se els dos?). No us penseu que això és una queixa, perquè les temptacions eren encara excessivament nombroses. Quan ja anava per la meitat del recorregut, vaig coincidir amb Josep Maria Espinàs (els seus llibres de viatges sí que hi eren) que després de la sessió de firmes intentava desaparèixer sense fer soroll; quasi ho havia aconseguit quan li va barrar el pas un noi: “se’n recorda senyor Espinàs que un dia ens vam trobar i jo li vaig preguntar...” No sé si l’escriptor se’n recordava o no, però en el meu segon transversal encara estaven xerrant.

Acabo. Em vaig comprar nou llibres, entre ells un de repetit en una altra edició, em van donar 5 o 6 paperets per veure si em tocava un viatge de fi de setmana no recordo on, i la noia de la caixa em va dir, jo no li ho vaig preguntar, que si tenia problemes amb algun llibre el podria tornar. On? A qualsevol llibreria? M’ho he de creure?

I content cap a casa. Abans, però, encara vaig comprar-me camins privats, de Barbat, però això serà matèria d’un altre dia, segurament. He estat a punt d’incloure-us un fragment d’una de les meves adquisicions: Manual per a unes eleccions, però millor que també ho deixi per un altre dia.

P. S. Si després de llegir això voleu passar-vos per data de caducitat, hi he fet un petita ampliació musical.

cada dia és una festa

Els del Corte Inglés em recorden que em poden subministrar tot el que necessiti per al dia del pare. En el meu cas no hi ha cas, però la proposta em fa pensar si també hi ha un dia de l’avi i de l’àvia. Recorro al sistema ràpid, és a dir, Google, i, efectivament: el tercer diumenge d’agost se celebra el dia de l’avi (ell sol a casa i fills i néts de vacances: ben pensat) i el segon de novembre, el de l’àvia. La pàgina que consulto em dóna altres dates impensades: 27-3, dia de l’aeronàutic; 12 –4, dia del decorador (el dia següent és el del kinesiòleg); 12-5, dia del nét (justa correspondència amb els avis); 26-5, dia del visitador mèdic (professió de risc); 2-6, dia del veí (ja s’hi pot esperar, el cafre –ai!-); 25-8, dia del treballador de la indumentària (?); primer diumenge de setembre, dia de la tia (de la bona tia –o l’adjectiu al darrere?); 26-10, dia de la sogra (no fotem!)... I un bon grapat més.

La mateixa pàgina em recorda com s’anomenen els diferents aniversaris de bodes: 1 any: de paper (per allò de les firmes i per la fragilitat fins que la cosa s’assenti); 2 anys: de cotó (per la prova o per com la portes?); 3 anys: de cuir (ja s’ha aconseguit una certa consistència i ductilitat); 4 anys: de seda (això és el que es diu als amics); 5 anys: de fusta (en qualsevol moment es pot organitzar un incendi); 6 anys: de ferro (això, toca ferro, a veure si arribem a l’any que ve); 7 anys: de llana (si vols escalfor compra’t uns peücs)... I així cada any una celebració, que cal mantenir viva la flama del matrimoni. A partir dels 10, però, les celebracions s’aniran espaiant... i si passes del 65 aniversari, fes-t’ho mirar.

El més curiós del cas és que tota aquesta informació la trobo en una pàgina gastronòmica (no us la perdeu els veritables aficionats) que em resol per sempre més els dubtes que tenia sobre les diferències entre omelette i truita (l’omelette és més cremosa), i molts d’altres que vosaltres possiblement també teniu.

Evidentment, no es tracta d’una pàgina catalana, ni espanyola, ni tan sols europea, és una pàgina argentina. I un acaba entenent la situació del país. Amb tanta celebració no és d’estranyar que els argentins no estiguessin per altres tasques menys festives però econòmicament més productives. Qui ho havia de dir que en un web de cuina trobaria la clau dels problemes del país.

P. S.: A data de caducitat us he deixat “Ràdio Capvespre”. No li feu massa cas, les coses van així. No passa res.

de vegades

De vegades, encara que no els ho vaig retreure mai de paraula, em sap greu que els meus pares no m'apuntessin de petit a alguna escola de llengües orientals, ara ja és massa tard. També és veritat que no hi havia a la comarca, que se sàpiga, cap escola que anés més enllà del francès o de l'anglès (potser de l'alemany?). Sigui com sigui, penso que aquesta circumstància no els hauria d'haver estat un impediment insalvable.

Ara, per exemple, podria saber que em vol comunicar Misaki en aquest missatge lacònic i críptic que acabo de rebre. Potser m'hi va la vida... o la mort.

お金と暇と肉体を持て余している人妻セレブの会です

O aquest altre més extens, però igualment críptic de Yasuko, rebut just abans:

当サイトは女性だけ有料の出会い系サイトです。男性会員様は女性にメールを送るのもメールを受信するのも、プロフィールを記入するのもすべて無料です。出会いを求めてる男性でしたらこちらからエントリーしてください

de 2 a 5

L’experiència de la Júlia a la comissaria és calcada a la meva, amb la diferència, potser, que jo em vaig passejar una mica per on vaig poder, vaig sortir al carrer a fumar un (només un) cigarret i m’anava escoltant les converses dels pocs denunciants que parlaven: dues noies catalanes amigues que es van trobar casualment: a una li havien robat la bossa i a l’altra al pis, dos nois hispanoamericans, una família sueca (danesa, noruega...? Sóc força dolent amb els idiomes i la distància m’impedia sentir tot el que deia la noia) - pares de visita, filla estudiant a Barcelona-, que s’havien trobat sobtadament sense diners i passaports i que volien agafar un avió dintre de tres hores...

Els mossos van intentar agilitzar els tràmits dels turistes del nord, que necessitaven formalitzar la denúncia de robatori per presentar-la immediatament al consolat per obtenir un duplicat del passaport que el permetés agafar l’avió cada cop més llunyà, i els van fer passar davant d’altres denunciants autòctons que portàvem més temps esperant el nostre torn per explicar les vulgaritats ciutadanes que hauríem de presentar a la nostra companyia d’assegurances, però que a la fi teníem un trajecte de retorn a casa més curt.

A la sortida de la comissaria, davant el mosso de la porta que decidia la gravetat del cas de cadascú, van coincidir la família sueca (?), els dos hispanoamericans i jo. La noia explicava al mosso que no tenien diners per agafar un taxi que els portés al consolat i després a l’hotel on els pares tenien les maletes a punt. Un dels dos hispanoamericans, en veure que la conversa entre la noia i el mosso no arribaria a bon port, es va treure un bitllet de 50 euros de la cartera (senyal que no li havien robada) i li va oferir a la noia sense cap condició: “avui per ella, demà per ell”. La noia, inicialment perplexa i dubtosa, va acabar acceptant l’oferiment perquè els avions no esperen ningú i els trajecte de retorn era llarg.

Vaig caminar una estona per la Gran Via darrere dels hispanoamericans (no sabria dir si equatorians, peruans... Sóc molt dolent per distingir matisos lèxics i fonètics) que reien mentre parlaven dels seus assumptes, aliens ja a la família del nord i al canvi de propietari dels 50 euros... El 50 em va dur fins a casa. Hi arribava a les 5. Els suecs (o danesos o noruecs...), no ho sé.

skype

Faig un ús molt limitat del telèfon. Hi ha algun dia que ni el fix (avui tres trucades des de fora i una des de dintre) ni el mòbil (de vegades no sé on l’he deixat) tenen cap tipus de moviment. Jo sóc més aviat de conversa directa, cara a cara, i difícilment truco per xerrar una estona a no ser que la distància m’impedeixi veure directament la persona.

Fa unes setmanes, però, un amic de València em va enviar un correu lacònic en què em proposava una variant telefònica. Li vaig fer cas i em vaig baixar el programeta des d’Internet i des de llavors ens hem connectat més vegades que anteriorment en un any.

Suposo que per la majoria de vosaltres no és cap novetat l’Skype, però per si de cas us el descric breument. Es tracta d’un programa que et permet fer trucades gratuïtes a qualsevol altre usuari d’Skype (en aquest moment el programa m’informa que hi ha cinc milions d’usuaris connectats). Només cal tenir uns auriculars i un micròfon i saber, és clar, quin és el nom amb què s’ha inscrit la persona a qui vols trucar. El so és molt bo, encara que amb una mica d’eco en el meu cas. El programa, que admet teòricament la participació de quatre usuaris al mateix temps, també et permet connectar amb fixos i mòbils, però a preu de trucada local.

Com us deia, aquests dies ja ens hem fet unes quantes trucades el meu amic i jo quan hem detectat que els dos estàvem disponibles. Res, una petita pausa en la feina sense moure’s de davant de l’ordinador per preguntar com ha anat el cap de setmana o per comentar qualsevol novetat dels respectius territoris. I és que el sistema és tan senzill que resulta gairebé inevitable fer-ne ús, encara que només sigui per dir-se un hola.

Per si algú en vol més informació aquí us deixo el vincle a través de Softcatalà, la pàgina d’inci d’Skype en castellà i un post de Joan Melià de fa poc menys d’un any sobre el tema.