31.12.15

llunes d'hivern


A causa de la publicitat dels mitjans, tothom sabia per Nadal que la lluna plena no tornaria a coincidir en 25 de desembre fins al cap de 19 anys. La veritat és que era la lluna rodona que es repeteix cada 28 dies i no em va semblar que presentés cap novetat. Vaig sentir una senyora que em consta que no és especialment amant de l'astronomia ni de les influències poètiques de la lluna que s'exclamava amb veu trista: Ai, potser no la tornaré a veure... Qui sap si a partir d'ara contemplarà la lluna amb uns altres ulls. La veritat és que els dies de lluna plena són molt bonics vistos des de la terra, però quan es mira el cel es pot comprovar que han desaparegut la majoria d'estrelles. Jo potser prefereixo els primers dies de creixement, quan la lluna no amaga els estels. Per cert, la lluna avui ha sortit a Barcelona a les 22,57 i es pondrà a les 11,18. Res, una curiositat.



Anem al cinema, prop de casa. Arribem just a l'hora de començar la pel·lícula, seiem a la fila 6. Passen 5 minuts i res; al cap de 10 minuts, la pantalla encara en blanc. Comentem la manca de puntualitat del país. De sobte, apareix un home que se situa en les primeres files i ens dius que sembla que hi ha hagut un embús a Travessera que fa que uns espectadors arribin tard. Insòlit. Mai no hagués dit que les sales de cinema tinguessin tant control sobre els seus espectadors ni que esperessin a començar fins que tots haguessin arribat. Mentre esperem, el director de la pel·lícula, Jaume Fargas, ens explica quatre detalls temàtics. En acabar, breu col·loqui. Hi ha qui veu influències del neorealisme italià, semblances amb Tati -un diu: Mon oncle!-, un protagonista (els altres personatges també) hieràtic com Buster Keaton... El director -primer llargmetratge, set anys el guió enllestit, dos anys intermitents de rodatge- assenteix, tot li sembla bé, a mi també, però no obro boca, que una cosa són les semblances i l'altra la realitat. M'he quedat amb les ganes de preguntar-li si realment es veuen dos llunes en les escenes finals, rodades a Tunísia, al desert. Ah, sí, el títol. Lluc Sky Walker. Ja em direu.


 



23.12.15

paraules d'hivern


De què li val una ànima bella si no sap expressar-la en paraules. Las neu es fon abans d'arribar als arbres.

Faig una traducció lliure - i potser no prou encertada- del francès d'aquesta tanka del japonès Hoshino Takashi. El primer que em va sorprendre és la barreja d'elements humans, personals, íntims, morals, amb elements de la natura i la metàfora que comporta. Dit això, se m'acut que la composició té una lectura inversa: les paraules belles que amaguen una total buidor interior. Potser el poeta esperava també aquesta interpretació i d'aquí la fredor de la neu que desapareix abans d'agafar consistència i romandre estàtica ni que sigui un instant. Què sé jo, que divago i em distrec una estona assegut en un banc -l'hivern és, de moment, una broma- veient passar cossos sense escoltar què diuen i ignorant què senten. Nadal és a tocar.

Sempre em passa igual: volia desitjar bon nadal i tota la resta i els pensaments -i les tecles- se me'n van.

Bon Nadal, xiquets i xiquetes!

21.12.15

a corre-cuita


Quatre -o unes quantes més, segons ragi- impressions ràpides, superficials i poc meditades:

1. Em continua sorprenent el nombre d'abstencions. Ja sé que ha votat més gent que a les anteriors eleccions -molts per primer cop-, que és un percentatge civilitzat, més alt que en altres democràcies civilitzades, etc., però sempre em sorprèn, i aquesta vegada més.

2. Estic desolat per la marxa de Duran dels escenaris polítics oficials. No dic res sobre l'assumpte perquè se'm menjaria tot el post.

3. Les enquestes, aquesta vegada, s'han equivocat de molt amb Ciudadanos. Per què? Tinc les meues teories. Ciudadanos és un partit de centre? El centre, l'equidistància respecte els extrems, no existeix, tot s'inclina a esquerra o a dreta.

4. Proposta de traducció per a caps de llista catalans: Sí podemos = Sí que es pot. Molt o poc, sempre es pot. Pablo Iglesias, en la seua aparició després de saber els resultats, buscava aliances perifèriques? Quines? De qui? Expectatives. Ada Colau va ser delegada de curs amb extraescolars de teatre?

5. El PP guanya les eleccions. Se sabia. Han baixat molt, però continuen guanyant. Rajoy voldrà formar govern en lloc de dimitir, és la seua prerrogativa. Sempre em sorprenen els resultats del PP, cosa que significa que sóc un pèssim coneixedor de la naturalesa humana peninsular.

6. Ho dic abans que se m'oblidi: no sé què dir del PSOE. Dimitirà... ? Com es diu el líder actual del PSOE?

7. Convergència, o com es digui ara, és relativament residual? Com s'han pogut produir tantes fugues?

8. La parla de Rufián em recorda la d'Iniesta. En altres aspectes res en comú de moment, haurem d'esperar a veure quin joc dóna. Una curiositat que mai podré satisfer és la de saber quants vots aporta Rufián a ERC.

9. Fa molts anys que no tenia curiositat per saber com acabaria, al menys immediatament, l'elecció del nou president d'Espanya. Em pregunto si, com aquí, és possible que es triï un president que no encapçala una llista.

10. Ens donaran molts dies la tabarra els comentaristes generalistes -i especialitzats- de les tertúlies? Ja ho sé, sempre puc apagar la ràdio o la tele, o no llegir les pàgines corresponents dels diaris.

11. No és una perversió fer unes eleccions a tocar de Nadal? Quantes indigestions! O potser aprimaments, aneu a saber.

12. La meua germana, com habitualment, em passa desordenadament els resultats del poble: ERC: 500; Dil: 280; En comú: 140: PSC: 201; Unió: 21; PP: 59; Ciutadans: 45. Miratges.


Punt 13? El PP conserva la majoria absoluta al Senat. Compte amb la dada!


18.12.15

la papereta


Veig per enèsima vegada a la tele la publicitat institucional en català i en dibuixos que acaba així: ... no escriguis ni facis res més a la papereta. Si no fos perquè el procés seria llarguíssim i ja s'ho faran, ara mateix denunciaria aquest recordatori que subleva el meu esperit democràtic i que estic segur que és anticonstitucional encara que de moment no sàpiga quin article vulnera -m'encanta el verb vulnerar. I si es tracta de la papereta del Senat, ja no cal argumentar res.

A veure, que ja som grandets, i amb les paperetes, si és que ens acostem als col·legis electorals el proper diumenge, podem fer el que ens convingui per a diversió pròpia i dels pobres ciutadans que no han trobat excusa per deslliurar-se de la sagrada obligació de passar-se el dia al costat de les urnes. Fins i tot la podem plegar sense realment escriure res o, ara que estem en època de caganers... Espero que no hi hagi cap llei orgànica o inorgànica contra els caganers.

15.12.15

sense conclusions i en desordre


1. Veig que fan el cara a cara entre Rajoy i Sánchez en quatre canals de televisió. Passo pels altres canals, en cap ofereixen una contraprogramació potent, engrescadora. Consideren les televisions que tenen l'audiència perduda durant la durada del debat? Quina pena.

2. Esclar que potser la televisió és el més involucionista dels mitjans de comunicació.

3. Admiro els polítics potser perquè no els comprenc. No em refereixo als qui entren en política perquè és l'única oportunitat que tenen de fer diners o cap altra possibilitat de ser reconeguts, sinó als qui en podrien fer més i fins i tot servir millor els seus conciutadans des de qualsevol altra professió. Dedicar-se a la política, exigeix una dosi de masoquisme excepcional.

4. Esclar que no comprenc la professionalització de la política i que no hi hagi cap llei -tantes que en fan cada any.- que ho impedeixi.

5. Mirant el debat Rajoy-Sànchez arribo a la conclusió que alguns polítics són més aviat historiadors -potser una mica mentiders, però això és consubstancial a la professió- parlen del passat i a penes concreten el futur. Evidentment, això els podria honorar: qui pot predir el futur?

6. Els dos polítics d'avui eren més aviat justets, potser més -i més mesquí, qui ho havia de dir- Sànchez, però tot i la seua manifesta incapacitat, la seua ambigüitat, les seues contradiccions, les seues tangents, la seua simplicitat -reflex nostre?- un dels dos podria regir el funcionament peninsular durant la propera legislatura.

7. He deixat de mirar el debat quan, preguntats sobre Catalunya, cap del dos púgils de pegada incruenta ha concretat res. La pregunta era fàcil, però potser la resposta era complexa. I tot plegat, és curiós saber que les properes eleccions són les que es decidiran més en clau catalana des del 78.

En definitiva, que ignoro per què votem... Sí, sí, també incloc els altres partits: quatre idees de venedors de fum: focs d'encenalls que tenen la pretensió de fer-se transcendents, fogueres de Sant Joan com si cremessin fusta d'oliveres mil·lenàries.

14.12.15

aquest dilluns, encara els mosquits


Matinada del dissabte, estic al llit, entre el son i la vigília. Sobtadament sento un moviment lleugeríssim, com un buf d'aire subtil als cabells, a tocar del front, m'hi passo la mà. El buf es repeteix gairebé immediatament una mica més amunt; m'hi torno a passar la mà i, símptoma de deformació professional antiga, penso en la Maria, de Mirall trencat. M'he desvetllat definitivament, els ulls ben oberts en la penombra de l'habitació. No passa ni mig minut que sento un inequívoc brunzit d'estiu. Com pot ser? Obro el llum, agafo les ulleres de la tauleta de nit, passo la vista pel blanc de les parets i pel marró dels armaris -si s'ha posat a la fusta serà temps perdut. No, descansa darrere, a la capçalera, just a quatre dits del meu cap. Obro sigil·losament, agafo el coixí suaument, apunto i, d'una estrebada, l'esclafo. A la roba queda una taca petita de sang d'un vermell intens. Tombo el coixí -impossible més esforços-, em trec les ulleres, apago el llum. Em costa agafar el son una altra vegada. Com pot ser que gairebé a l'hivern astronòmic encara corrin els mosquits, on s'és vist? Mentrestant, a París, tothom somriu perquè per fi han firmat un tractat: paraules.

L'endemà, com que és temps nadalenc, busco una història infantil per completar el moment.
 
 

10.12.15

cartelleria


Dubto que ja augmenti el volum dels cartells de propaganda electoral del 20-D i, la veritat, la cosa és molt pobra, sobretot si la comparem amb els anys de bonança econòmica en què la publicitat en paper i en cartró era asfixiant als carrers de Barcelona. De moment, no he vist cap cartell de partit enganxat sobre la publicitat d'un altre partit; o s'afanyen o la tristor política al carrer serà la tònica d'aquestes eleccions.

És clar que potser per fi -a part de l'estalvi d'acord amb el moment- els partits s'han adonat que les eleccions es guanyen als mitjans de comunicació, sobretot a les televisions. No passarà dia que no es pugui sintonitzar un canal i veure -sobretot veure- i escoltar algun dels principals candidats al govern d'Espanya, Rajoy a part, que ja ho ha dit tot, i mai ha estat gran cosa, i si li queda alguna per repetir, tria la casa de Bertín Osborne.

Sempre m'he preguntat si els cartells on surt un candidat tenen gaire incidència en el vot dels ciutadans. Si és així, no ho entenc. Total, veiem una cara i poquíssimes paraules, sovint només una, la majoria de vegades penso que equivocades. Per exemple, en el cartell de Ciudadanos apareix Rivera i un mot clau: ilusión. Al meu entendre, quadraria més l'eslògan “el ilusionista”. No cal que ho argumenti.

Aquest vespre, durant una estona molt curta, he seguit la penjada de cartells de tres noies. Eren cartells de Podemos, sense cap cara. M'han dit que demà penjarien els que porten tres cares. Els he dit, i no s'han ofès, que el color del cartell, el de demà, no m'agradava gens, amb aquest color horrible que es menja els rostres. No sé, potser hi ha algun estudi que diu que els colors són bàsics, que fins i tot no cal cares ni paraules ni res més. Ha estat divertida l'estona brevíssima amb les noies. A la vora nostra ha parat un cotxe de la guàrdia urbana i no teníem clar si podíem penjar o no els cartells, però segurament l'autoritat venia més per vigilar els manters que la pobra contribució publicitària de tres noies i el seu fotògraf improvisat. Esclar que la cosa s'ha allargat, primer he fet les meues fotos, després una altra amb el mòbil d'una d'elles, però com que no li ha semblat prou satisfactòria, torna a pujar a l'escala... En fi, tot molt agradable i simpàtic, tant de bo que s'emportin un premi gros en les properes eleccions. Que el vot no es decideix d'aquesta manera? A veure, amics, algú em sabria dir per ordre els tres primers inscrits en dues llistes electorals? De fet, Rivera, que ho aprofita tot i propugna un aprimament de l'administració, podria posposar que a cada llista hi hagués un sol nom i que tant al congrés com al senat el formessin només els líders de les formacions polítiques. Que canviaria? Ah, esclar, no hi hauria majories.
 

 
 

P.S.: Per cert, penseu que ha sigut un lapsus que en el debat de 8TV Rufián hagi dit Ginesta a Girauta? Doncs això, Ginesta o Girauta, no importa.

8.12.15

nadalenca


A mi, que encara conservo una certa ingenuïtat, em continuen agradant les ambientacions nadalenques. És veritat que la meua mirada és diferent de la que vagament i potser falsament recordo de quan era nen, però encara gaudeixo dels pessebres, casolans o professionals, de les llums de Nadal -que insignificants a la Rambla aquest any-, dels estels enlairats que assenyalen tots els punts cardinals -cosa que fa difícil trobar el que es busca-, de la gent que, si estic al poble, sento que surt de la missa del gall, de la gent que, en masses excessivament compactes, puja i baixa i mira aparadors, i alguns compren, dels parenoels de davant d'algunes botigues, escassos els darrers anys -i amb substituts curiosos- perquè també cobren i la crisi no perdona, de les corals d'estudiants improvisades en les cantonades, o de les altres, dels arbres amb esferes lluentes i trencadisses, de les nadales que suren en l'aire i que mentalment segueixo, de la incompetència dels dependents contractats per a l'ocasió, no gaire més manifesta que la de molts dels altres...

Si alguna cosa em molesta de Nadal, del dia de Nadal, és el dinar interminable amb sobretaula eterna que es repetirà l'endemà i que a mesura que passen els anys provoca en algun moment un sentiment de tristor en recordar els qui ja no hi són. La família està molt bé, però tantes hores... Esclar que què més pots fer per Nadal? I si hi ha encara nens que diuen el seu verset...

Ara, el que és realment insuportable és el tió de Nadal. Vull dir aquests troncs clònics, cilindres gairebé perfectes amb cara plana pintada i la llengua fora, de babau, d'ulls de còmic japonès o de gos perplex, de nas de punta de bevedor impenitent de vi negre amb sulfits, de barretina que els ve petita, de potes davanteres eixarrancades i cul a terra. Quina aberració! Algú sap el nom de qui va inventar aquest engendre? I, sobretot sobretot, com caguen aquestes coses, si no tenen forat al cul? Quan veig aquestes monstruositats el meu instint de piròman s'exalta. Algun dia sortiré als diaris.
 


 

5.12.15

la flama i l'aigua


Encara em ballen pel cap les paraules de l'apoteosi final de David Fernàndez als seus coreligionaris no fa gaires dies: Farem una Catalunya irreconeixible...! Suposo que és normal que en l'ardor dels crescendos dels mítings, els polítics busquin encendre els ànims dels assistents amb hipèrboles que la realitat posterior desmenteix, però a mi em va esborronar la proposta del de la CUP. Vaig imaginar una mena d'Àtila al galop arrasant el territori. Jo, que ja tinc treballs a reconèixer Catalunya, fins i tot a reconèixer Barcelona, a reconèixer el meu poble. Encara més...? Esclar que no gaire més tard el mateix David Fernàndez va tirar aigua al foc: només dos vots per apagar l'incendi. David Fernández galopa, i va al pas quan cal: té fusta de veritable polític. Ah, però els huns cavalquen guiats per molts cabdills...

3.12.15

una modesta proposició


La interacció blogaire (bloguera) en una empresa comuna fa temps que no dóna alegries, o potser sí, però jo no sé on. La veritat és que era divertit participar en aquelles iniciatives sobretot literàries que recordaven i reivindicaven un escriptor i la seua obra i que des de la perspectiva dels blogs fa mil anys, és a dir, quatre dies, que no es repeteixen.

En el meu darrer post sobre Ramon Llull -absolutament innocent, el post i Llull- hi ha ha hagut una munió de comentaris, un veritable clam, que demana tornar a les antigues pràctiques. Em sembla fantàstic. Des d'aquí secundo la iniciativa popular, el clam, i em comprometo a dir la meua on i quan sigui el moment i les vegades que calgui. Així les coses i en ordre aleatori, començo pel que em sembla que haurien de ser els principis:

- Necessitem un logo.

- Necessitem un blog exclusiu lul·lià, encara que a cada blog nostre apareguin les contribucions particulars.

- Hauríem de ser ambiciosos i no limitar-nos a la literatura: Llull és i era molt més.

- Potser necessitem algú que digereixi, coordini, indiqui, sempre dintre de la plena llibertat i individualitat dels bloguers.

- Si convé, traspassarem les fronteres dels blogs.

Escric a raig i entenc que desordenadament, però també que la idea és clara i entusiasta. Endavant lul·lians convençuts i futurs lul·lians.

A mitja escriptura del post he pensat en Sani Girona. Estic segur que alguns sabeu per què.

2.12.15

qui dia passa any empeny


Poc sóc conegut e amat
Ramon Llull


Veig casualment uns fragments de parlaments institucionals amb motiu de la inauguració oficial de l'Any Llull que commemorarà el 700 aniversari de la seua mort (jo sempre he pensat que encara era viu). Ramon Llull és un escriptor -un personatge- que traspassa fronteres, convencionalismes, llengües (recordem que va escriure en àrab, llatí, català i una mica en occità), Llull és un personatge universal que tenim la sort que va nàixer a les Balears i va ser el primer a escriure en un català fluïd de pràcticament tots els temes. Aprofitem-ho. Que l'homenatge de l'any que ve es converteixi en una popularització d'ell i de la seua obra, de les seues idees, i no és suficient que Desclot actualitzi el Llibre de les bèsties amb il·lustracions de Perico Pastor, o coses semblants. Si durant l'any que ve no s'aconsegueix que algun dels meus veïns iniciï una conversa a l'ascensor parlant-me de Llull en lloc de recordar-me les inclemències del temps o els darrers resultats del Barça, l'Any Llull haurà estat un fracàs. Que les meus aspiracions són excessives? I Doncs? Quina és la finalitat dels 365 dies lul·lians?

De moment em sorprèn una inauguració oficial en què no es parli de cap actuació concreta i es remeti a la posterioritat. Una inauguració en què tampoc es deixa entreveure el pressupost real dels governs balear i català (i el valencià, i el francès? Ah, sí, a França ja tenen algun acte previst). La sensació de l'acte inaugural va ser l'habitual dels darrers temps en aquest país: més o menys improvisació i qui dia passa any empeny i al final tot s'arreglarà.

He llegit que el comitè organitzador es va reunir per primera vegada durant el mes de juliol. Quan ens diran alguna cosa? Per cert, m'ha semblat que tots eren, més o menys, experts lul·lians, filòlegs, etc. Aquest és un error freqüent en aquestes celebracions. No, no, si es vol que Llull arribi a tothom cal que a les comissions hi hagi tothom, publicistes, artistes, botiguers, mares i pares, jueus, cristians i musulmans... De moment, i modestament, em permeto uns quants suggeriments elementals de pressupost variable: una sèrie televisiva amb molta acció i efectes especials, pot ser el protagonista Lluís Homar que, a més, segur que pot interpretar altres papers per abaratir costos; 366 pintades -a determinar on- amb tots els versets del Llibre d'amic i amat, que tan serveixen per parlar d'amor com de política; adaptació teatral de Blanquerna, en el paper principal, Baños, de la CUP, per no allargar-me, m'abstinc de suggerir els altres personatges; rutes Llull per la Mediterrània, amb apedregaments de cartó-pedra inclosos (preu especial IMSERSO)... Suggeriu, suggeriu...

1.12.15

Una mica d'Opisso


De Ricard Opisso, els qui el coneixem poc, pensem sobretot en els dibuixos i que la seua obra pertany a principis del segle passat. Les ignoràncies són atrevides, encara que es puguin mitigar amb l'excusa duna llarga postguerra fosca. És veritat que es va fer popular sobretot pels seus dibuixos -a vegades historietes senceres- apareguts en moltes publicacions diferents; però Opisso va ser també un bon pintor que començà durant el modernisme, amb influències evidents de Casas i Nonell, tots dos uns quants anys més grans -14 i 6 respectivament-, que el devien tractar com un germà petit. En els dibuixos i pintures dels inicis s'observa aquesta influència, especialment en el tractament dels personatges, alguns, com els de Nonell, extrets de la marginalitat, però sense el tremendisme del mestre.

A diferència de Casas i Nonell, Opisso va viure la guerra civil i la postguerra, una època en què si bé continua treballant sense contratemps que jo sàpiga, possiblement no és tan popular, esdir, identificat per tothom, com abans de la guerra. Quant a mi, no sé si perquè de petit em van arribar alguns TBO amb els seus dibuixos, que tinc una especial debilitat per les seues multituds, que em semblen genials (curiositat: la primera feina d'il·lustrador d'Opisso és a Les multituds de Raimon Casellas). Hi ha qui les deu trobar exagerades, no del tot rigoroses amb la realitat. Potser sí, però, no més que les del seu admirat Brueghel el Vell. A al fi, la funció de l'artista no és reflectir la realitat, i Opisso ho intenta, ni tan sols interpretar-la -uf!- sinó crear-la, passar-hi la seua mirada i compartir-la.

Si escric tot això és perquè una petita mostra de l'obra d'Opisso es pot veure fins al 15 de gener a la galeria Fernando Pinós, a Consell de Cent tocant a Balmes (ben a la vora, a la Jordi Pasqual, un pintor de grans proporcions: Mir). Ja em direu,. I si el que veieu d'Opisso us sembla poc, us podeu allargar fins a l'hotel Astoria, al carrer París, on hi hi ha una permanent de l'artista que encara no puc comentar però que suposo que caurà un dia o altre, potser amb copeta inclosa.


Si cliqueu la imatge, la veureu millor
 
 

25.11.15

superfícies


Tret de poesia, i encara a batzegades, continuo llegint poquíssim, i ja fa molt temps que és així. No és que el fet en si mateix tingui gaire importància, però en determinats moments em pregunto els motius d'aquesta desídia i només entreveig vagues aproximacions als orígens.

Ara fa setmanes que en prosa estic encallat en l' Evangeli segons Colleja (no recordo el títol de l'original i em fa mandra obrir l'eReader) segurament perquè, a diferència dels quatre evangelis canònics, és molt llarg i conté passatges d'escàs interès.

En aquesta situació, la setmana passada vaig comprar els Diarios de Gil de Biedma (a penes una mirada per confirmar que em continua interessant el del artista seriamente enfermo més que els altres); ahir vaig comprar a la Central les Memorias de Barral, igualment de Lumen i amb edició minuciosa d'Andreu Jaume. No he llegit cap dels llibres de memòries de Barral, si exceptuem Catalunya des del mar que, evidentment, no figura en aquest conjunt de més de 900 pàgines.

He fullejat el llibre i m'he entretingut en algunes de les pàgines on m'ha portat l'atzar. La petita incursió no m'ha servit per corroborar totalment una afirmació de la contraportada: Lúcida i divertida crónica. Lúcida potser sí, però la diversió m'ha semblat amarga (llegides les pàgines 224 i 225 amb la història del pobre Arnaut, que de ser el més llest va passar a ser el més tonto). Arribo, també sense proposar-m'ho a aquest fragment de la pàgina 793:

Su hermano, Juan Ferraté -sin la r en el apellido, que parece fue capicho de Gabriel- y la poetisa Marta Pessarrodona se hicieron cargo de los papeles de Gabriel, de su herencia literaria y de su reivindicación en la pequeña historia. Lo hicieron bien, supongo. Pero poco a poco Gabriel dejo de pertenecernos, incluso en la memoria. Es curioso tener que reconocer que, al contrario de lo que sucedería con Costafreda, la muerte lo hizo famoso y justamente respetado, pero lo absorbió, lo convirtió en una idea polivalente e impersonal, y finalmente en alguien totalmente ajeno. No recuerdo con exactitud cómo era mi tiempo entonces y la vida en general en los alrededores de su muerte, que acabará siendo un recuerdo mucho más antiguo.

El que diu Barral, en la seua lucidesa, em sembla terrible. Quan acabi l'Evangeli, potser començaré les seues memòries, les de Lumen, pel principi.

 

24.11.15

big data


Trucada d'un número desconegut. Agafo el telèfon. Preguntes sobre loteries. Només un requisit per respondre: tenir entre 18 i 74 anys. Després et regalen no sé què. Llàstima, a casa només hi ha una persona de 84 anys; l'assistenta, més jove, acaba de sortir.

Enquesta a la versió digital del diari: ¿Utilizas medios digitales para relacionarte con tu banco? M'afanyo a respondre: Noooo!

M'atura – deu ser una noia diferent a la de l'altre cop- a l'andana del metro (deus ser cosa del fred que hagi baixat ). Col·laboro amb molt de gust a deixar les meues impressions inequívoques sobre el moment polític i les meues preferències sobre el tema . Em demanen nom i professió: Pere Palau, pintor (de sostres i parets, però aquest detall tant li fa).

Etc.

Ho miri com ho miri, no tinc sortida. No puc anar a veure pel·lícules que no m'agraden, comprar llibres que mai no llegiré, pujar fotos a Instagram que em semblin horribles, enllaçar blogs inintel·ligibles a la dreta del meu, banyar-me a la mar el mes de novembre, emprovar-me a la botiga jaquetes amb doble botoneria daurada i creuada (encara se'n troben) i quedar-me-les, demanar raves rodons i petits a la verduleria... A mesura que vaig escrivint m'adono que l llista no s'acabaria mai. Estic atrapat. I ja no parlo de les targetes de crèdit ni dels controls futurs amb l'excusa del gihadisme.


22.11.15

aquest diumenge, música, ja, d'hivern


Aquest hivern que s'ha presentat sobtadament. Ja sé que feia dies i dies que estava anunciat, però a mi, potser per l'esperança d'una tardor que enllacés amb al primavera, m'ha deixat descol·locat, com si algú hagués traït el meu desig. Finalment, accepto la realitat, i la primera nevada, que a Barcelona, a falta dels flocs habituals, es manifesta amb una quantitat insòlita dels marrons de les fulles que el vent -i quin ventet avui!- acumula a les voreres, a les entrades de les cases..., i arrecera en clots i verticalitats.

En algun moment, quan es produeix el canvi d'estació, ja sigui el dia que toca o un altre, i sobretot a la primavera i a l'hivern, penso en Vivaldi, l'escolto primer mentalment i després, quan s'escau, físicament. Si és temps d'hivern, el meu Vivaldi va associat al Paisaje después de la batalla, de Wajda, que les músiques, a certes edats, sempre condueixen a algun lloc. Suposo que no serà la darrera vegada que comparteixo aquestes escenes aquí, com ja ho he fet altres cops. Avui, però, dedicaré aquest hivern al Real Madrid, i que sigui per molts anys.

 

20.11.15

no és menjar de dissabtes


Hi ha molta gent disposada a tastar plats desconeguts i exòtics amb total normalitat que se sent incapaç de menjar sopes de pa, els produeix una mena de fàstic. Es tracta de la conseqüència d'un trauma infantil o d'un rebuig instintiu al pa mullat? No ho sé, mai no ho he esbrinat a consciència ni ningú m'ho ha sabut concretar prou.

A casa, de petit, es menjaven de tant en tant sopes de pa, elementals, senzilles: de tomata, de bacallà, de timó... Després, amb el temps, mentre es conservaven alguns plats i se n'incorporaven d'altres, les sopes de pa van anar desapareixen misteriosament sense que ningú es preguntes el motiu o fins i tot potser ni se n'adonés. Només va quedar una sopa, la de farigola, relegada normalment a una finalitat molt concreta: combatre les indisposicions gastrointestinals, dit vulgarment, els mals de panxa en sentit general. A mi m'encantava aquesta sopa, no tant com la de bacallà, que desgraciadament no recordo com la feia la mare; fins i tot podria assegurar que en llargs períodes d'un estat moderadament saludable, desitjava un mal de panxa lleuger, i si no arribava, que no calia, no dubtava demanar a la mare una sopeta amb farigola per sopar, de primer. Encara ara me'n faig alguna vegada i continuo sent un creient fervorós de les seues virtuts curatives, depuratives, desinfectants.

La meua sopa no té cap secret, té la humilitat primigènia: un plat fondo amb pa sec tallat ben petit, que després creix molt, a sobre unes branquetes de farigola -collida en divendres sant, esclar-, una miqueta de sal i, per acabar, em permeto la frivolitat de trinxar-hi un all; finalment, s'escalda tot amb aigua bullent i s'hi afegeix un rajolí d'oli d'oliva. I fins un altre dia.
 
 

18.11.15

amenaça de fred


Seure a taula quan el sol que s'allargassa casa endins t'acaricia l'esquena, et baixa lentament per la cara i tasta el primer plat a poc a poc. A penes si s'entreté en el segon, i fa un glopet de vi, que sembla de color de robí quan s'hi aboca. Res de postres, que a l'hivern és frugal i, a més, se'ns ha tornat tímid. Tal com ha vingut va sortint de casa, discretament, lentament, potser amb recança: si encara no és cap hora...

Diuen que arribarà el fred, que la temperatura baixarà qui sap quant. Tancarem la porta de la terrassa i deixarem les cortines obertes perquè el sol vingui a dinar quan li plagui, sempre que el núvols li permetin, esclar.


17.11.15

desarrelament


Aquestes darreres hores, escoltant i llegint uns i altres, he arribat a la conclusió, possiblement precipitada, però contrastada amb altres experiències internes i externes, que dels diferents factors que fan que una persona jove nascuda en un país europeu s'apunti al gihad, l´única realment determinant és el desarrelament. Ni les raons econòmiques, ni les religioses -a la fi, segurament la seua cultura religiosa és superficial-, ni les culturals en múltiples sentits, totes les quals sens dubte tenen un pes i conformen un conjunt, tenen tanta força com el desarrelament, un sentiment potser no sempre del tot conscient. El jove gihadista, insatisfet per la seua manca de pertinença a... -que cadascú completi l'oració- busca una altra pertinença, elemental, senzilla, i es rebel·la i ataca la que no ha aconseguit, en part per incapacitat personal i en part degut a l'entorn social o al “sistema”. Ara per ara, aquest és un conflicte de llarga durada.

15.11.15

aquest diumenge, goyescas


Parlo per telèfon amb una amiga que fa anys que no veig. Ens posem al dia, és de rigor. Repassem amistats comunes, algunes de les quals tinc perdudes en l'espai però no en el temps. Li toca el torn a la R., que va patir una malaltia greu i es troba completament refeta, tant que, als seus setanta acabats de fer, va contentíssima amb una faldilla curta, un escot llarg i un fulard preciós; per acabar-ho de reblar, la meua amiga em diu: i es maquilla com un Goya. Sé que la malícia de la meua amiga és mínima i no puc deixar de riure. La frase m'ha semblat tan gràfica que de seguida he imaginat la cara de la R., i també la cara que posaria si sabés les valoracions estètiques de la M.

Les frases fetes sovint tenen una potència extraordinària. Maquillar-se com un Goya! Quanta concentració expressiva! Quin art excessiu! Quin flaix tan enlluernador per als qui coneixen Goya! No sé si l'expressió farà fortuna i arribarà a entrar en algun diccionari, però mereixeria fer-ho, jo la deixo aquí per a qui pugui fer servei, encara que personalment no se si m'atreviré.



14.11.15

muts i a la gàbia


Tots sabem que al Principat (és un terme obsolet o romàntic o fins i tot antirepublicà Principat?) la erra final és muda especialment en els aguts excepte en alguns monosíl·labs com mar i cor, sempre propers a l'amor -no, en el meu cas i dels meus antics conveïns, en por, emparentat amb horror i terror-, etc., però per poc que un s'hi fixi s'adona que cada parlant té les seues erres particulars. Així, per exemple, el president en funcions té, més que moltes altres persones que recordo, una tendència a allargar la fonètica dels mots aguts amb una vibració lúdica. Per ser breu i recordant el seu primer discurs d'investidura d'aquesta temporada: sincer, miler, sector... Si fos psicolingüista segurament tindria una teoria sobre aquest discurs presidencial allargassat, però de moment, per bé que mentalment vaig elucubrant, no m'atreveixo a concretar.

Algunes altres erres també han anat desapareixent de la llengua parlada, com les dels verbs semblants a p(r)endre, o les de mots determinats, com a(r)bre. Curiosament, aquestes erres interiors que esmento i algunes altres han ressuscitat en boca de persones que marquen tendència, com actors o presentadors i locutors de ràdio i televisió, alguns d'ells plenament formats en el sistema d'immersió lingüística. No sé si es tracta de casos de fracàs dels professors de llengua que van tenir -també podria ser de professors integristes- , d'una manca de sensibilitat a l'hora d'escoltar el que diu la gent del seu entorn o d'una tria conscient d'hipercorrecció tan abundant en el nostre país. Sigui com sigui, és curiós i divertit observar com després d'un llarg període d'evolució, la fonètica involuciona en aquest aspecte.



P. S.: Deixo les erres, però continuo amb la parla, per comunicar que estic elaborant un llistat de les persones que diuen profond en lloc de profund. Entre els meus darrers noms, Àngel Ros, alcalde de Lleida. Estadísticament tinc censada una majoria aclaparadora de militants o simpatitzants del PSC; qui sap si en algun moment va existir en el partit una circular interna mai feta pública sobre l'ús de determinades paraules. Esclar que no sabria dir si prefereixo que en el context que fan servir el mot diguin profond, que sempre fa gràcia, que pregon, que té un toc lúgubre que no s'escau amb polítics que aspiren a no ofegar-se després d'haver tocat fons.

13.11.15

la realitat i el desig


Reportatge sobre Toni Catany a la tele. Fotos, opinions de coneguts i crítics, paraules del mateix fotògraf... Catany té unes imatges que em semblen excel·lents, vull dir que m'arriben, i d'altres que oblido ràpidament. No sé fins quin punt per al qui mira, per a l'espectador, la fotografia i altres arts són sobretot qüestions de sentiments, de la sensibilitat de cadascú que una educació especialitzada o generalista completa o dirigeix, per a bé o per a mal. Sigui com sigui, la mirada “pura” no deu existir en el nostre temps, o menys que en altres èpoques. Avui les nostres mirades, els nostres gustos, les nostres decisions, estan més mediatitzades que mai, racionalment o sentimentalment.

Es deia en un moment del reportatge sobre el procés fotogràfic de Catany, suposo que es referia a unes determinades imatges: Tinc un sentiment i busco les imatges. En el meu cas, modestament, són les imatges les que em produeixen un sentiment. Potser aquesta és una, entre moltes, de les diferències bàsiques entre un professional i un aficionat, un creador i un espectador. Evidentment, tot és més complex, menys immediat, més elaborat, i va més enllà de la fotografia, però desenvolupar-ho seria anar als principis de la filosofia.

Alguns dies, abans de fer el dinar, faig un passeig curt que darrerament m'ha portat cap a la Sagrada Família. El temple, no hi ha dubte, és molt més interessant ara que quan s'acabi. Ara és dinàmic; després, l'any que sigui, serà una natura morta, bella o horrible, segons la percepció personal o la mediatització dels altres. Avui em mirava els petits detalls del dia, els que no surten a les postals. Quin moviment! Quants estímuls. He fet unes fotos. La meua preferida ha estat la que sobtadament m'ha suggerit la representació d'un àngel, un àngel groc, l'àngel de les obres, he pensat. Posteriorment -aquesta cua vermella- he dubtat si no era un àngel caigut. Totes les imatges són com a mínim duals, incertes.

No tinc clar que el fotògraf hagi de donar pistes sobre les seus imatges, titular-les, contextualitzar-les. Tampoc no sé si el que caldria és tot el contrari: la imatge nua de tot suggeriment. Això m'ha portat a reflexionar sobre la foto estrella de l'exposició de World Press Photo (CCCB, fins el 13 de desembre). Realment l'espectador desinformat veu una imatge de la repressió homofòbica a Rússia? Fins quin punt s'ha triat aquesta imatge pel que es veu o pel que el seu autor ens diu?
 
 
 

12.11.15

espurnes marginals modernistes


La casa Garriga Nogués al carrer Diputació, a tocar de Balmes, allotja actualment la Fundació Mapfre, i la Fundació allotja ara i fins al gener l'exposició titulada El triomf del color de Van Gogh a Matisse. Visita imprescindible, sobretot per als qui no viatgen als museus d'origen de les pintures. Inútil parlar dels quadres, visiteu-los. La majoria de pintures pertanyen a anys immediatament anteriors, simultanis o posteriors a la construcció de l'edifici on ara es poden veure. Sempre que vaig a un edifici antic a visitar una exposició tinc una sensació inicialment agredolça: fantàstiques parets i desolació de mobiliari; carcasses originals més o menys restaurades d'on ha desaparegut tot vestigi de la vida dels seus orígens. Aquí, a més, una munió insòlita de vigilants, gairebé tants com el públic que ha encomanat hora per fer la visita.

Una mica abans d'arribar a la seu de la Fundació, al mateix carrer, però més prop de Balmes, una façana i sobretot una entrada modernista interessant, la de la casa Berenguer. Dic entrada perquè l'interior de l'edifici, ocupat per les oficines de diferents empreses no és pot visitar i, segons em va explicar el guàrdia de seguretat que custodia l'accés, està en perfectes condicions; realment el que es pot veure és impecable. Entenc que el que és privat pertany als propietaris que en poden fer l'ús que vulguin, però un es queda amb la recança de conèixer allò que només uns quants poden veure. On ha anat a parar l'hospitalitat mediterrània? De tota manera, el guàrdia, molt amable -la seua garita plena de càmeres de seguretat-, si veu que mostres interès, t'explica unes quantes coses i et regala un fullet explicatiu; ja és alguna cosa.

Avui, allunyat d'aquests edificis, restaurat, reformat i visitable, m'ha cridat l'atenció el Born. Potser és costum, però no m'hi havia trobat mai, o no ho recordo: presentació del llibre Abadesses i priores a Catalunya, de Maria Carme Roca; 7 euros. No m'ho puc creure, però si normalment paguen per assistir a les presentacions literàries! El diari es deu equivocar. O potser si que servien un suculent berenar.



10.11.15

versos v(b)ells


Hi ha poemes que són d'una immediatesa exasperant, llegeixes un vers i ja has oblidat l'anterior. Acabes les estrofes i tens una sensació de perplexitat boirosa. No és que el problema sigui la tria de l'instant com a matèria poètica; d'on surt un poema si no és de l'instant? És que... Com puc explicar les carències dels versos que no recordo.

Hi ha poemes de versos que saps de memòria i si no els recordes, de seguida els tens presents quan algú te'ls recita i t'agafen ganes de tornar-los a llegir lentament. Hi ha poemes en què l'instant s'eternitza i traspassa l'origen i els temps i tant se val quan es va escriure com quan es va llegir o es va rellegir, i sempre li trobes matisos nous. A vegades prescindeixes del tot i t'entretens en uns versos. Avui, mentre mirava o escoltava el discurs de Mas, m'han aparegut sobtadament aquests versos:

Rei virtuós, mon senyor natural,
tots al present no us fem altra demanda
mas que us recordeu que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.

Qui sap per què se m'han aparegut aquestes paraules -lligades amb aquestes altres: lo qui'ns ha mes del tot en aquest mal...- que a poc a poc han arribat a completar-se en el meu pensament. Com tampoc sé per què més tard, mentre anava caminant, repetia mentalment, insistentment, aquells dos versos magnífics de més amunt:

Eu hai vist temps que no em plasia res,
ara'm content de ço qui'm fai tristura

No em calien els versos dels grillons i la bella brodadura que acaben d'arrodonir la primera part de l'octava.

No sabria dir, repeteixo, com ha estat, si és que ha sigut així, que Jordi de Sant Jordi amb el seu poema bellíssim m'ha portat a la reflexió col·lectiva i personal. Simplement passa que a vegades els versos van i vénen, i es queden per aparèixer quan volen.

9.11.15

De la A a la ...


Des de la meua innocència real, no fingida, i sense necessitat de recordar cap vers d'Espriu, em torno a preguntar quin mal hi ha a triar un president -presidenta- que no sigui Artur Mas. La meua pregunta no espera resposta dels déus ni dels homes (ni de les dones, si em poso políticament correcte i ja antiquat), no, és una pregunta retòrica.

Segur que el discurs d'avui del president serà assenyat i emocional, potser impecable. I què? La realitat és la que és i les paraules dels polítics tenen sempre un component de ficció, com els desitjos i les esperances dels votants. Deixem passar uns dies. Mirarem d'estar atents al Pla B, que en realitat deu ser el Pla D. I si falla el D, encara queda molt alfabet fins arribar al Pla Z, tot i que voldríem -voldria- acabar abans en aquest procés actual que ens ha de portar a molts altres processos més diversos, més de país normal.

Mentrestant, penso que el pitjor pla seria el de proposar unes noves eleccions i encara més de presentar un front amb polítics i aspirants a polític de diverses formacions (limitades). Inevitable? Acceptem-ho per darrera vegada, però amb condicions. Tots per una causa? Bé, molt bé, però cadascú des del seu lloc, clars, transparents, inequívocs, i diversos.

Que Convergència es presenta a Madrid amb un altre nom i amb partits que per separat no aconseguirien ni un diputat? Que ho facin, que posin fum a l'escenari, però aquí no, ja no.

7.11.15

personatges


Vaig a pagar i l'estanquera em pregunta i jo què penso. Abans que li ho pugui dir, m'explica el que pensa ella: la independència és a tocar i Mas és intocable. Res del que li argumento li sembla prou consistent. Dos nous clients guillotinen definitivament la nostra conversa. Continua la meua perplexitat per la dèria de fer Mas president i que tanta gent basi el futur -immediat, remot?- en la seua investidura. Mas, sine qua non... Decididament, bona part del poble català és d'un romanticisme a prova de qualsevol prova. Jo...  tinc dies.

Vaig veure Baños fent-se un petó amb amb la Carme Forcadell. El líder de la CUP, portava una samarreta increïblement atractiva i, sobretot molt adequada al moment present: ratlles horitzontals blanques i blaves. Em va recordar els banyistes monàrquics de la bona època de Sant Sebastià; també un esforçat -i de posat elegant- gondoler dels canals venecians. Baños és un dels meus ídols actuals: seriós i displicent alhora,relativista, com qui sap que no passa res, però que sí que passa. L'altre dia amb un barret de palla hagués estat perfecte.

Herrera... He sentit dir que es mig retira. Potser trobaré a faltar la seua cara busterkeatoniana de boca gran i les paraules que es diluïen a mesura que les ones hertzianes es debilitaven en pujar escons amunt.

Em va agradar escoltar les paraules de Juan José Omella y Omella, nou arquebisbe de Barcelona. Em refereixo a l'aspecte purament lingüístic: lèxic, fonètic. Hi ha qui desconfia que entengui Catalunya. Altres diuen que no li costarà estar al costat dels catalans. Ja es veurà fins quin punt triarà concrecions o abstraccions, pastoreig o política o com les equilibrarà. De moment ja ha advertit, en castellà, les autoritats del país: Y saludo también a las Autoridades con respeto y admiración. Os habéis comprometido, en una hermosa tarea, no siempre fácil, como es el servicio al bien común, a trabajar por el bien de todos, especialmente de los más pobres y necesitados. Por eso os digo que os admiro por esa misión que habéis asumido. Contad conmigo para ese servicio en pro de los más pobres y necesitados. Sabed que os acompaño con mi aprecio y oración.

5.11.15

custòdia compartida


Va per la trentena. No estic segur si és la segona o la tercera vegada que se separa de la parella, de la parella de sempre. És, per tant, la segona o la tercera vegada que torna a casa de la mare, que podríem dir que viu sola si no fos que ara la filla ara el fill ocupen les seues antigues habitacions quan es barallen amb les parelles respectives. La mare està contenta d'acollir la filla, però al mateix temps una mica preocupada. La noia, a la casa materna, hi viu com si es tractés d'un hotel: no cuina (la mare ho fa millor), no neteja el pis (la mare ho fa millor), no es renta la roba (la mare -o la seua rentadora- hi té més traça)... En fi, s'ha de comprendre, la noia fa unes quantes setmanes que està trista.

La noia, comparteix amb la seua parella una criatura que a penes passa de l'any. La té una setmana sí una setmana no. Quan toca, la va a buscar a casa de l'altre i, després, ell la recull a casa de la mare d'ella. La noia es desviu per la criatura, és potser la seua única alegria. Al matí, s'aixeca mot abans de l'hora d'anar a treballar i passegen totes dues. Si ve a l'hora de dinar, que no sempre pot, prepara el menjar de la seua criatura perquè no s'acaba de refiar que la seua mare ho faci prou bé. Quan plega de la feina, el primer que fa és sortir amb la criatura a fer una volta, i crec que també després de sopar. Mentrestant, la noia educa la criatura en uns rituals estrictes, però plens d'amor. Els diumenges, la noia i la criatura van amb altra gent amb situacions similars a la muntanya. La noia i la criatura es diverteixen i se socialitzen, són felices.

He coincidit dos -potser tres?- vegades amb les dos a l'ascensor i m'adono que no he estat del tot educat; a part de fer algunes de les preguntes de rigor i mostrar-me moderadament interessat per com els va -la criatura és deliciosament juganera, si t'agraden les criatures-, encara no he preguntat a la noia el nom de la seua gosseta compartida.

4.11.15

Marina, Marina, Marina...


Llegeixo en un dels diaris més ben informats del país el titular següent: Educació estudia si el bon mestre ha de cobrar més. No em cal llegir l'article perquè imagino que no afegeix cap novetat a un tema que fa anys i anys que roda i no es concreta. Entenc que quan es diu mestres es vol dir ensenyants en general, o no? Entenc que patronals i sindicats deuen tenir visions contraposades. Entenc que el maniqueisme bo i dolent és de difícil concreció, però, com tot en la vida, es poden establir uns barems subjectius i objectius que concretin els matisos de grisors de la dualitat. Entenc que en tots els oficis i professions hi ha tota una escala de qualitats que no necessàriament es correspon amb amb el reconeixement de les vàlues. Entenc que, en una escala de 0 a 10, els extrems són més escassos que la resta dels números. Entenc que el meu escepticisme em fa divagar.

Ara bé, si una cosa tinc clara, és que s'hauria de pagar molt més als “mals mestres” -vull dir en euros- que als “bons mestres”. Exposar els múltiples arguments a favor d'aquesta afirmació em sembla una pèrdua de temps, les obvietats s'imposen. A més, prou desgràcia tenen els mediocres que a més de reflexionar cada dia sobre la seua ineficàcia -relativa o total- veuen com no se'ls estimula econòmicament per superar-se. Els altres, els bons, els excel·lents, tenen tantes gratificacions que no es poden pagar amb diners...

31.10.15

inanitats XXVI (finals d'octubre)


 
 

No sento els xiscles,
on són les orenetes?
El sol s'amaga.


30.10.15

epicentres


Quasi cada dia passo pel costat de la placa que recorda els primers versos del poema de Verdaguer que, d'esquena i enlairat, és aliè al tràfec de la part alta del Passeig. A vegades he tingut ganes d'aturar-me una estona i recitar als turistes les paraules del poeta que llegeixen sense entendre i explicar-los una mica d'història, però de seguida se m'esvaeix aquesta perversió mental. Segurament els turistes em podrien recitar versos semblants de poetes de la seua terra i potser alguns m'explicarien que s'ho passen molt bé, però que ja tenen ganes de tornar. Algun cop, el turista ho seria a la força i li costaria veure remei al seu enyorament.

Jo fa temps que no surto del país, de manera que ara la sensació d'enyor és purament intel·lectual, imaginària. Pensant en el passat, recordo que els enyoraments més intensos els he tingut en la península, quan per raons de força major he hagut d'estar allunyat de casa una temporada relativament llarga; tot i així, sabia que el meu sentiment tenia una data fixa de caducitat, cosa q ue sempre és un consol.

Admiro aquells qui afirmen que no senten mai nostàlgia d'un -o diversos- epicentre sentimental, que estan bé allà on els porta el seu desig o altres circumstàncies; de fet, no me'ls acabo de creure, però potser diuen la veritat i jo sóc un romàntic per educació o per genètica.
 
 

29.10.15

tremolor


Aquesta matinada, aproximadament a tres quarts de dues i durant alguns segons, la pantalla de l'ordinador ha tingut un tremolor força apreciable, també la cadira on jo seia, i suposo que altres objectes en els quals no m'he fixat perquè la sorpresa i la curta durada del fenomen ho han impedit. Suposo que la tremolor no ha despertat ningú, però que molta altra gent que estava tranquil·la a casa ha tingut sensacions semblants a les meues. És curiós com un fet insignificant, però poc habitual -només recordo dos o tres situacions gairebé idèntiques-, pot produir sobtadament, momentàniament, un desconcert agut, una inseguretat corporal a penes justificable. Esclar, immediatament comprens què passa i s'ha acabat l'anècdota. Imagino els llocs on els terratrèmols són de gran magnitud, deu ser terrible; no em refereixo ja a les conseqüències catastròfiques, al final de tot, sinó a l'instant que t'adones que s'inicia un procés que no pots controlar, que pot ser definitiu.

Aquí, demà, potser en parlarà algun diari, algunes persones comentarem el fet amb un somriure, com una curiositat, i potser farem una mica d'enveja als qui estaven dormint, que devien ser la majoria. Al nostre país, la natura sol ser benèvola amb nosaltres. Qüestions d'atzar.



P. S. Consulto. A la 1,37, epicentre al mar, per sobre de Llança, a 140 km d'aquí, magnitud 4,6. A les 2,30, epicentre 4 km al SSE d'Empuriabrava, 121 km de casa, magnitud, 3,8. Déu n'hi do, potser ha estat més important del que em pensava.

 

28.10.15

vaguetats


Pereguntava l'altre dia un amic per boca de la seua dona a la Joana si em passava res, que escrivia molt poc. Res especial, de fet. En aquesta meua desídia tenen a veure fonamentalment dos factors; en primer lloc, que passo dies fora de Barcelona, desconnectat d'internet, cosa que té avantatges i inconvenients; en segon lloc, que una vegada aquí, o bé ocupo el temps en altres activitats a les hores que escrivia, o no em sedueixen prou els temes que se m'acudeixen, o que, pensat i més o menys embastat el tema en la ment, em fa mandra desenvolupar-lo per escrit en un seguit de paràgrafs que sé -em conec- que seran excessius. En definitiva, i ben pensat, alguna cosa em deu passar.

Ja posats a no dir res, esmentaré, però quedarà simplement així, com una marca per recordar el dia, la declaració de Junts pel Sí i la CUP al Parlament. Quan es passi de l'estat embrionari, de les declaracions als fets i hi hagi una resposta material de Madrid, potser tindré un material tangible que em resulti més atractiu.

Continuant amb la meua vaguetat, l'altre dia m'enviaven per whatsapp una comparativa entre el mèrits acadèmics de..., com es diu aquell senyor del PP de Badalona?, i la Carme Forcadell. No hi ha color, tot i que el senyor ho va intentar i es demostra que els estudis en política -sovint en la vida- són ornamentals. Del currículum de la Carme, destaco dos aspectes, un fet que tothom sap, que no per casual és menys interessant: que és una dona del sud, de Xerta: l'altre, que, segons diu el whatsapp, va escriure un diccionari. Caldria ser més precisos, més rigorosos; actualment ningú no escriu un diccionari, és una funció d'equip. Per a qui no el conegui, es tracta del DPC, diccionari que estic segur que desconeixen alguns professors de llengua, però que és d'un gran interès, segurament.

Acabo, que ja sabia que m'allargaria contra la meua voluntat. Avui he anat al metge, a la Quirón. Estic encantat de la visita, però, com que estava un pèl nerviós, no sabria dir si el doctor tenia sobre la taula dos o tres Montblancs; la pròxima visita m'hi fixaré. He observat que les Montblanc abunden en els despatxos professionals de metges i, sobretot, notaris una mica grans, llocs que procuro freqüentar poc, si ho faig és més per obligació que per devoció. Em pregunto si a la gent jove la marca Montblanc els sona poc o molt i en tene cap interès; que consti que jo en tinc dos a casa, una de comprada i una d'heretada, tot i que crec que cap de les dos funciona, demà ho comprovaré.

26.10.15

vol erràtic


Deies ahir, A., de la sonoritat d'uns versos; vaig pensar que precisament aquest és un aspecte que m'agrada de la poesia de José Martí, tant en els poemes més senzills com en aquells en què la sonoritat és una opció que necessàriament recorda Rubén Darío, contemporani seu. A més, m'agraden també els versos de Martí que parlen de princeses i palaus i perles i papallones i arbres exòtics..., com ara aquests que copio i que em sembla que, intenció trascendent a part, és una bona opció per reemprendre la setmana amb lleugeresa:


Iba un niño travieso
Cazando mariposas;
Las cazaba el bribón, les daba un beso,
Y después las soltaba entre las rosas.

Por tierra, en un estero,

Estaba un sicomoro;
Le da un rayo de sol, y del madero
Muerto, sale volando un ave de oro.

José Martí: “Dos milagros”


El poema s'inclou a “La Edad de Oro”, una revista per a nens escrita íntegrament per Martí a Nova York de la qual van aparèixer quatre números, de juliol a octubre de 1889.

25.10.15

aquest diumenge, en què el sol es pondrà oficialment...


Llegeixo aquests dies els versos de José Martí i arriba un moment que inevitablement taral·lejo Guantanamera i fins i tot m'atreveixo amb part de la lletra:

Yo soy un hombre sincero
De donde crece la palma,
Y antes de morirme quiero
Echar mis versos del alma.

Guantanamera, amb aires de música popular, està entre les tres o quatre cançons cubanes més famoses de totes les èpoques. El seu origen és incert, jo al menys m'he fet un embolic en voler arribar al principi, fins i tot hi ha qui atribueix l'autoria a Pete Seeger, que va ser un dels qui la va fer popular fora de l'illa. Sigui quin sigui l'origen, totes les versions contenen una part important de la lletra extreta dels Versos sencillos (1891) de José Martí, possiblement un dels homes més estimats pels cubans, no només en el seu vessant d'escriptor sinó també, i molt especialment, de patriota.

Versos sencillos conté quaranta-sis poemes sense títol d'extensió desigual formats majoritàriament per quartetes de temàtica popular i, en la meua opinió, de desigual interès literari, però que, com diu el primer vers del recull, traspuen sinceritat.

Per un moment m'he oblidat que els diumenges no intento més que deixar música. Prescindeixo, doncs, de moment, de Martí i passo als sons, encara que abans vull copiar, de la mateixa manera que he escrit els primers,  els darrers versos del darrer poema del conjunt, que no figuren, crec, en cap versió de Guantanamera:

¡Verso, nos hablan de un Dios
Adonde van los difuntos:
Verso, o nos condenan juntos,
O nos salvamos los dos!






24.10.15

la revolta dels poetes


No sé si es considera que les multes al Barça per part de la UEFA per l'exhibició d'estelades durant dos partits internacionals és un assumpte menor o restringit a l'àmbit futbolístic, que és un clos ple de misteris més propis de les societats secretes del XIX que del segle actual i on la justícia universal sovint hi té poques coses a dir. M'ha semblat que els polítics i els ciutadans en general han donat poca importància al cas, com si fos cosa de la frase tantes vegades repetides: el futbol és així.

Tots sabem, però, que no és cosa del futbol, que és cosa dels polítics -i dels ciutadans- que encara fan i desfan, compren i venen en l'obscur reducte de l'esport, on el canibalisme i l'arbitrarietat és més present, encara, que en la resta de la societat.

El curiós del cas de l'estelada és que les multes s'imposen en partits en què l'afició contrària, gent de fora de la península, és indiferent al significat de l'estelada i de cap manera se sent ofesa per un símbol que potser en els partits de la Lliga sí que pica. Els peninsulars no s'atreveixen a multar i conspiren perquè ho facin altres als quals els es indiferent tot l'assumpte? Quins argument fan servir perquè actuïn els altres? El dels diners una vegada més? O només uns dinars?

Sigui com sigui, la cosa no s'aguanta, no s'entén, i és segurament per això que provoca tan poques reaccions. Com es pot multar un drap que és simplement un símbol, que no representa més que uns pensaments, que és condensació expressiva dels desitjos d'un col·lectiu? Com es pot multar la poesia que voleia a l'aire dels estadis a la cerca d'una interpretació definitiva? Cal que només els poetes es revoltin?

22.10.15

diàspores


Miro les riuades de gent que ve de l'est i que puja del sud i en sento parlar i parlar amb paraules que em semblen assenyades, amb paraules dictades per la por, amb paraules d'odi. Hi ha qui destria per la procedència, o segons vénen per la fam o per la guerra, o el nombre d'infiltrats que hi ha que ens volen mal... Bons i dolents, autòctons i estrangers, fronteres i passos lliures, veritats i hipocresies... Ho entenc tot, però tantes mirades com veig i tantes paraules com escolto i jo no en tinc. Penso vagament en el dolor del desarrelament forçat -i què? Ara som ciutadans del món, o no?- i en l'alegria d'una esperança boirosa de tornar a arrelar; entremig els camins, sempre els camins.

20.10.15

restriccions fotogràfiques


En un comentari al meu darrer post sobre fotografia, la jaka em suggereix una presentació fotogràfica que va més enllà de les pròpies imatges. La fan aquest cap de setmana a Barcelona, a la Damm, que em cau molt a la vora. Tinc curiositat per veure que han muntat els instagramistes -o instagramers-, dels quals ho ignoro tot. Ja he sol·licitat una entrada i m'han posat en llista d'espera.

Entenc que es tracta de presentar un mapa de Barcelona, tal com ja es va fer a Tarragona, amb imatges fetes pels seguidors i practicants d'Instagram. En fi, si hi vaig, ja ho veuré i si no, m'informaré amb més detall.

Visitant una web sobre el tema, m'ha cridat l'atenció un paràgraf que copio textualment:
La plataforma IgersMap responde a la necesidad de mostrar los lugares destacados donde llevarías a un amigo a hacer instantáneas. El objetivo es definir con los miembros de la comunidad que contribuyan con sus fotos, los puntos de las ciudades con un especial interés para los usuarios de Instagram, tanto locales (habitantes de dichas ciudades) como de fuera (visitantes).

Quantes fotos dec haver fet jo de la Sagrada Família? Quants milers de fotos es deuen haver fet de la Sagrada Família? O fotos de la plaça del Raspall, si volem restringir una mica l'allau d'instantànies que ens podrien ofegar. No cal entrar en l'interminable tema de per què fem fotos i de què les fem, i encara menys per què convidem a altres a fer fotos que ja hem fet. De fet el paràgraf m'ha recordat una notícia que vaig llegir fa uns quants dies i que no sé si en Francesc Puigcarbó ja té en el seu Collonades, sí és que realment és una collonada.

Resulta que un senyor ha inventat una màquina fotogràfica de característiques tècniques molt elementals, encara en fase d'experimentació, que té un tret singular: a través d'un procés senzill detecta si s'han fet moltes fotos des del lloc on el posseïdor de l'aparell està a punt de disparar; si és així, la màquina es nega a fer-ne una altra per molt que un insisteixis que és la que vol; res, t'has d'allunyar una mica i quan l'aparell detecta que la nova perspectiva és relativament verge, accedeix a fer la instantània. Té futur aquest sistema? No ho crec. Els humans tenim tendència a ser singularment uniformes, o uniformement singulars.
 

 

19.10.15

ginjolejant


Entro per la porta de més avall. La foscor i la sensació d'humitat i de brutícia no ha canviat des del meu passat remot en la memòria. Quan arribo al passadís central, just davant de l'entrada principal, em trobo uns basquets vermells de plàstic que fan de tauletes amb gots de transparència opaca plens de sucs i de trossos de fruites que barren la meitat del pas; les venedores anuncien els productes i conviden a la compra. Em ve al cap l'episodi de Jesús fent fora els mercaders del temple i m'entren ganes d'imitar-lo, però s'imposa la veu del meu altre jo s'imposa i em recorda que no estic en cap temple sinó justament en un mercat , el més sagrat de la ciutat, on els venedors tenen tot el dret a organitzar-se com vulguin.

He entrat amb la intenció de comprar gínjols a la primera parada, que és l'únic lloc de Barcelona on sé que en tenen. Just quan hi arribo, una noia els està retirant, però encara sóc a temps de preguntar el preu i de demanar-ne un quart. El preu és exageradament alt, com si es tractes d'una espècie protegida escassa i exòtica; l'estat del producte és divers: alguns fruits tenen un grau de maduració excessiu, la majoria estan massa verds, molt pocs estan al punt. En una altra ocasió hagués discutit sobre l'assumpte, però sé que la venedora no el coneix i vull estalviar-me que em digui qualsevol bestiesa. Pago i surto amb la meua bosseta de paper; podria dir que content com un gínjol si no fos que...

Tasto tres gínjols... Mmmmm! Procuraré administra-los bé sense esperar el miracle de trobar-los perfectes; a la fi, la perfecció és avorrida.


17.10.15

cinc apunts breus de fotografia i unes quantes fotos


M'agrada la fotografia que no tingui gaire preparació prèvia i sobretot amb poca manipulació posterior, que no siguin gaire preciosista. No és que no em pugui extasiar i trobar un alt mèrit artístic en aquest tipus de fotos, però prefereixo la imatge immediata, la del carrer, del paisatge, dels interiors tal qual, la de la gent que no sap que fa de model. També moltes d'aquestes fotos tenen preparació prèvia i petites manipulacions posteriors. Sovint són fotos pensades amb anterioritat, buscades fins a trobar el moment oportú, descartades i tornades a fer, excepte, esclar, les del fotoperiodisme que freqüentment depenent de l'atzar.

Des de l'1 d'octubre fins al 20 de novembre, a la galeria Trama, dit d'una altra manera, al pis de la Sala Parés, exposa Ángel Marcos. Imatges de Barcelona, carrers, edificis, algun interior, gent. Extraordinària nitidesa i profunditat de camp en les seus imatges, tot i que en algun primer pla juga amb el moviment: la gent passa i la ciutat roman. M'agraden les fotos. Es venen; la més barata val... 6.000 euros? En fotografio algunes.

Avui ha sortit al diari, al que llegeixo en paper, però ja fa anys que va començar la història. Una parella americana va comprar algunes fotos a un antiquari de San Francisco. Amb el temps-no sé com va anar- sembla que es va descobrir que en un dels daguerreotips que van comprar per dos dòlars apareix Billy el Nen. És, per tant, la segona foto que es té del personatge. Aviat se subhastarà. El preu de sortida estarà per sobre dels quatre milions de dòlars. Per què l'única foto que es conserva de la meua besàvia no me la voldrien en cap subhasta? Document històric, col·leccionisme, fetitxisme...? Oferta i demanda.

Miro fotos de desastres naturals produïts per la intervenció humana. En un cas es tracta d'un vessament de petroli: un grup de pelicans afectats; en l'altre, uns albatros que han mort per menjar plàstic d'una gran illa d'aquest material situada al Pacífic. Els treballs del madrileny Daniel Beltrà i del nord-americà Chris Jordan són magnífics, espectaculars, bells. Després m'adono que no és l'estètica el que hauria d'ocupar gairebé exclusivament el meu pensament.

Crec que és aquest mateix mes que ha obert a Barcelona Wonder Photo Shop, l'única botiga de Fuji d'aquestes característiques a Europa -les altres quatre o cinc estan a Àsia. M'alegra que obrin botigues noves de fotografia. En aquest cas es tracta d'un local gran i acollidor dividit en diversos espais que té com a filosofia bàsica que els usuaris gaudeixin imprimint, retocant, fent àlbums, etc., amb les seus imatges en lloc de veure-les només en les pantalles. La història és més complexa i mereixeria més espai, però se'n pot fer un tastet aquí. Hi he anat aquesta tarda. He mirat i remenat, fins i tot una altra remenaire m'ha fet per error una foto amb una de les càmeres que venen -únicament de la gamma de les Intax. El personal és amable, etc. Funcionarà la botiga? Quins seran els usuaris potencials que es convertiran en reals. Hi ha vegades que els meus pressentiments no es materialitzen, millor.







 



15.10.15

patologies


Avui he vist per la televisió una escena que m'ha deixat espaordit. El ministre Margalló, responent unes paraules que ara no vénen al cas del diputat Xuclà, de Convergència,li ha dit que hauria d'anar al psiquiatre. Xuclà s'ha sentit ofès, el portaveu del grup parlamentari català s'ha sentit ofès, fins i tot el president del Congrés, Jesús Posadas, tan acostumat a escoltar improperis fora de mida, ha trobat altament improcedents aquestes paraules i ha demanat al seu coreligionari que les retires sense permetre-li justificar-les. Margallo, de mala gana, que ja s'ha vist que no ho feia de cor, les ha retirades, cosa que suposo que significa que no constaran en acta, però sí a tots els mitjans de comunicació.

Acostumat com estic a les pel·lícules americanes en general i a les de Woody Allen en particular, no m'ha semblat gens impropi que algú enviés un altre al psiquiatre (i cal recordar que Margallo és el ministre més cosmopolita, com a mínim per raó del càrrec), ans al contrari, fins i tot pot mostrar una mena d'afecte, ben rar públicament entre els polítics en l'exercici públic de la seua professió. El que, a cop calent, realment m'ha sorprès és que el president del Congrés considerés la necessitat de retractació. Per què ha actuat de forma tan taxativa, fins i tot irada? Després ho he comprés: en un país en què una de les figures més glorificades, sacralitzades, unànimement lloada, és el Quijote -jo en sóc també admirador-, enviar algú al psiquiatre és atemptar contra l'esperit de la raça, contra segles de bogeria rarament atenuada per Sanchos Panza ocasionals, seguidors, per altra banda, gairebé incondicionals del bojos per múltiples raons. En resum, Posadas, amb el seu gest, ha considerat Xuclà un dels seus i Margallo un descastat; i si m'equivoco que cadascú ho interpreti com li sembli.



14.10.15

colors canviants


Potser sempre ha sigut així, però em sembla percebre que cada vegada més la gent -jo mateix- té tendència a situar-se en determinat color i a quedar-se més aviat immòbil. Uns són blancs, els altres negres, els altres rojos... i, en tot cas, s'atreveixen a canviar lleugerament de tonalitat. No tinc clar si la tria del color es fa a partir d'un procés de reflexió personal o per inèrcies vàries; tampoc és que importi gaire; és més preocupant que una vegada situats en un color a vegades som relativament cecs a l'existència dels altres. Tampoc aquest darrer cas em sembla insòlit. El veritablement inexplicable és que hi hagi gent que pateixi aquesta immobilitat tota la vida i qui ni tan sols tingui temptacions de tastar altres colors. Jo, per exemple, situat habitualment en el gris tirant a negre, admiro el groc i alguna vegada em capbusso en el taronja o el verd ... i els que em queden per assaborir. I no me'n penedeixo.

12.10.15

les ones


Vaig mirar per la televisió de manera intermitent la pel·lícula Contact, protagonitzada per Jodie Foster. No recordava l'alegria de la protagonista quan de petita, a través de la seua emissora de radioaficionada, busca algú que en aquell moment estigués compartint la mateixa ona. Al cap d'uns quants intents li respon una veu. L'alegria, l'emoció, de la nena és intensa. Més tard, en un mapa, traça una línia que uneix el lloc des d'on ella parlava fins al punt on li havien respost. Al mapa hi havia poques línies i aquesta -fins a Pennsilvània?- era la més llarga. A partir d'aquí, converses elementals (quin temps fa? Etc.) que després es podien convertir en més personals. La màgia, el miracle, però, era simplement el fet d'haver pogut contactar a través de les ones hertzianes.

Ara, tot aquell sistema sembla enormement primitiu. A través de l'ordinador o als nostres mòbils trobem el temps que fa a qualsevol part del món, fins i tot les previsions climàtiques. A traves dels ordinadors o els mòbils -o aparells semblants- ens podem interrelacionar amb pràcticament tothom de -pràcticament- qualsevol part del planeta, fins i tot ens podem veure mentre parlem. Podem estar tot el dia intercomunicats i variar d'interlocutor immediatament després de contactar amb l'anterior. Podem tenir converses en grup. Els canals de comunicació resten permanentment oberts, àvids de ser utilitzats. Quanta gent que ha acabat desapareixent de la vida real per convertir.-se en éssers virtuals s'ha menjat aquest sistema de noves relacions? Les dades que tenim són vagues, inconcretes, canviants. El temps, respecte l'escena que he descrit al principi, s'ha accelerat, la saturació de contactes és aclaparadora, la màgia, si existeix, és més difícil de definir, l'ansietat de l'espera s'ha convertit en l'ansietat de l'acumulació.

El processos de comunicació actual, que encara seran molt més sofisticats, ja no són cap novetat, ja són sistemes per als qui no tenen iniciativa, per als conformistes, per a la massa. Els més avançats, els inconformistes, els heterodoxos, tornen a buscar el miracle del misteri de les ones: envien missatges a l'espai interestel·lar esperant una resposta d'intel·ligències extraterrestres. Quin desengany si resulta que aquests éssers de l'espai, físicament ben estranys, també estant inscrits i abduïts per centenars de xarxes socials superperfeccionades i es passen el dia (de 182 hores) pujant holografies i frases hiperenginyoses de només dos caràcters alfanumèrics... Potser llavors hi haurà qui buscarà a les seues ones interior -qui sap què trobarà- i tot recomençarà?