assaig d'interpretació fotogràfica a la manera de Cartier Bresson, és a dir, en 50 mm.

Em nego a parlar de política –o simulacres-, que encara estic de vacances, així que parlarem de fotografia. M’agrada la fotografia perquè marca un instant i et permet congelar uns història, compartida o no, coneguda o intuïda. El color rosat és accidental.

En la imatge anterior (gentilesa de “L V”) és veuen dos homes –talment un ballet: poseu la música vosaltres- que s’han tret la jaqueta del seu vestit (segur que era un vestit i no una combinació de pantalons i americana) que corren per la platja i es passen un testimoni, com en una cursa de relleus. Destaca també la suavitat de les ones (al fons, un entrant de terra en el mar).

No es veu en la foto l’origen o el final de la cursa ni els altres participants, la qual cosa pot indicar que únicament són importants els dos corredors, que no hi ha altres participants, que no importa l’origen ni el final (encara que l’espectador sempre té interès pel origen i, sobretot, pel final, no s’han de fer concessions en les fotos artístiques), sinó l’acte que es produeix en si mateix. A destacar també la falta de públic (en el mar o des de terra), cosa que ens fa pensar que el fotògraf va decidir que l’important era el traspàs del testimoni (la carta municipal?) o bé que no hi havia públic, per desinterès en la pròpia cursa minoritària o l'atractiu dels participants o , més agosarat, que es tractava d’una illa deserta i simplement hi havia algú amb una càmera. L’aigua sol ser símbol de vida o de mort (riu i estany); en aquest cas s’ha triat una mar tranquil·la que indica renovació sense canvis importants, continuïtat: només unes ones que acaronen els peus dels dos atletes. Els dos personatges estan centrats en la imatge, és a dir, que l’aparent dinamisme -cap a l'esquerra- dels participants queda contrarestat pel punt de vista fotogràfic, sense punts de fuga; tot i així, el segon participant (amb la cama esquerra aixecada i el cos més inclinat en la mateixa direcció) mostra el cansament produït i una subtil tendència a caure després de l’esforç; l’altre, amb els pantalons bufats en la part superior (potser porta el banyador a sota), sembla no només que li agafi el testimoni, sinó la voluntat d’aconseguir que l’acompanyi, que no es quedi aturat (també podia tenir una altra intenció). El primer corredor és més pesat que el segon: potser l’equip sabia que no es necessitava un atleta més àgil o potser l’equip (si és que n’hi havia) no comptava amb altres participants disposats a mullar-se els pantalons (tot i que sempre hi ha algú disposat a fer el que sigui per guanyar). La corbata del primer encara està estàtica, ben col·locada, (potser s’aguanta dins dels pantalons), la del segon se li embolica al braç i apunta l’interior, sembla que vol fugir mar endins com una morena amb ànsia de llibertat. El dos corredors somriuen, de manera que es pot interpretar que estan segurs que guanyaran el premi, sigui perquè no hi ha altres participants (com ja hem dit sense saber-ne els motius), sigui perquè saben que els han deixat enrere. Cal fixar-se que en tots dos casos van descalços: o bé han perdut les sabates o bé el tipus de competició exigeix la nuesa de peus –cal mantenir alguna cosa neta?-o potser cap marca esportiva de calçat els ha fet d’”espònsor “, o portar o no portat calçat és indiferent, la qüestió és no tocar de peus a terra. Acabo, anant més enllà d’interpretacions i simbolismes, estic segur que la meva mare no m’hagués permès fer una cursa amb els peus a l’aigua vestit de diumenge ni quan tenia sis anys (jo, no la meva mare) i encara menys que algú em fes fotos en aquestes circumstàncies per avergonyir la família, però és que la meva mare estava molt per mi i tenia un sentit del ridícul exagerat. I ja se sap que avui els fills fan poc cas dels consells assenyats de les mares i les mares no són el que eren.

M’han dit que aviat podré tenir la foto de Montilla amb l’anestesista. Ja us la faré arribar. Mentrestant, suggereixo que tots els qui dependran d’ell procurin comprar-se alguna mascareta per impedir els efectes del cloroform, no sigui que quan es despertin es trobin que no tenen feina a la indústria-indústria; això sí, sempre es podran reconvertir en cambrers o paletes, que aquests oficis, de moment i per molt que diguin, no depenen de l’acció de cap ministeri, com es pot comprovar viatjant una mica.

P. S. Podríem comentar algun vídeo, però la imatge en moviment no té, ni de bon tros, la poètica de l’instant. El vídeo mostra una realitat directa, de vegades patètica, que no cal analitzar.

quatre llibres...

Molt poquetes lectures aquest estiu. Cada dia llegeixo menys. Una mica de vells amics: el Pla que sempre m’acompanya al nord -no l'acabaré mai-, les històries de Moncada que algun cop em fan la nit més deliciosa a tot arreu... i poca cosa més.

Vaig decidir que m’emportaria dos pesos pesants –en sentir literal- per llegir d’una tirada: L’església del mar i Pandora al Congo. Alguns amics, i també ho he llegit aquí i allà, em van dir que la novel·la de Falcones, els recordava Los pilares de la Tierra, però menys. Com que no he llegit la novel·la de Follet, i no la llegiré, no sé què dir, si és cert o no. Fa unes quantes setmanes, Falcones deia en una “Contra” de “LV” que no sabia el motiu de l’èxit del seu llibre. La veritat és que jo no li puc donar pistes, però alguna cosa imagino. Aquesta novel·la té algunes de les característiques que s’exigeixen per figurar en les llistes de llibres més venuts: la pot llegir qualsevol i ho entendrà tot sense haver llegit res més anteriorment, se sembla molt a les sèries llarguíssimes que fan a les televisions (històries quotidianes –en aquest cas una mica antigues- amb herois populars –com nosaltres mateixos si haguéssim viscut en aquella època-, amb múltiples vicissituds que hem de suposar que, al menys en el cas del protagonista, es resoldran feliçment, una intriga més o menys important cada cert temps a la qual li seguirà una altra...), li podem afegir unes quantes gotes d’història de Catalunya –en aquest país nostre cada lector és un historiador o un aficionat a la història: el present i el futur no el portem tan bé-. En fi, que la gent troba tot el que coneix i unes gotetes del que no coneix. Estic segur que si a L’església del mar li tallen unes quantes escenes poc aptes –de fet no caldria, però ja sabeu com es posen els pares quan el sexe o la violència –no tant- apareixen en els llibres i el poc cas que li fan quan apareixen en la tele- i l’escurcen una mica, la majoria de profes de català la faran llegir als seus alumnes de 12 o 13 anys (és una idea). Per altra banda, en un temps que no puc preveure –depèn dels mesos que vosaltres, amables lectors, la conserveu en les llistes de les més venudes- segur que per TV3 la passaran convertida en capítols d’una hora i en faran reposicions (ja deuen tenir la idea).

Jo volia parlar de Pandora, però se me n’han anat les tecles. No importa, sobre la novel·la de Sánchez Piñol podeu trobar comentaris més interessants que el que jo us escriuria, com els d’aquí. Pandora al Congo és literatura i és metaliteratura, és una novel·la excel·lent que pot llegir qualsevol sense necessitat de ser català -potser no qualsevol que no hagi llegit res normal abans-, és una novel·la que et fa entrar, però també sortir per recordar o buscar les complicitats que suggereix, és una novel·la que m’ha divertit –en el sentit d’humor i en el de diverses versions de lectura; de fet, l’humor (i la ironia) ja és això-, és un llibre de sentiments, sensacions i raons, és una història d’històries. Fins i tot la història dels tècton, que pot resultar excessivament llarga –a mi també m’ho semblava- vaig entendre que era necessària i, a més, em va recordar (cosa meva), sense la seva simplicitat, la literatura de S-F primitiva, de l’edat d’or, que diria Asimov, per exemple, algunes històries del capità S. P. Meek o de Charles R. Tunner, que a la vegada ..., MacMahon, imprescindible i simbòlic (qui sinó ell converteix la ficció en realitat, l’ideal en merda –i perdoneu l’expressió- i la dignifica). En resum, que llegir Pandora al Congo és pràcticament imprescindible (espero que això ho posin a la contraportada en les properes edicions).

I potser que deixi per més endavant alguna de les altres lectures de l’estiu, si se’m permet.


P. S. Diu Enric Castelló a Punt de lectura: “Els personatges d’Auster es formulen grans preguntes de la humanitat i en especial busquen el sentit de l’existència humana, en eixos moments en què la pròpia vida penja d’un fil”. Compartim el gust per Auster, encara que ell el llegeix en l’original i jo no, però en relació amb la frases anterior i referint-me especialment a Bogeries de Brooklyn, que és la novel·la origen del seu post, dissenteixo. En primer lloc, els personatges no es formulen grans preguntes de la humanitat, perquè els personatges normals només es formulen preguntes immediates, de supervivència i no solen buscar el sentit de l’existència humana sinó de la pròpia existència segons com els van les coses –sempre he desconfiat dels qui busquen el sentit de l’existència de tothom perquè algun cop els sembla que la troben i tenen tendència a voler imposar-la-. Normalment, a la vida, i també a Bogeries, és l’atzar, la casualitat, qui et porta a trobar algun principi de subsistència més o menys efectiu, després ja es cosa de cadascú. En segon lloc, quan la vida penja d’un fil –no penja sempre d’un fil?- sovint t’agafes on pots i no tens gaire temps de fer-te preguntes, una altra cosa és que repassis les inconsistències o no del teu passat i facis propòsits d’esmena. El protagonista de Bogeries i els altres personatges tiren endavant a causa de diversos atzars que aprofiten, no dic que la situació en què es troben i les reflexions que fan no sigui elements determinant, que ho són.

croniqueta empordanesa. fugacitat

Surto una estona al balcó després de sopar. En el carrer mullat, només el llum insuficient, a mitja paret, de la cantonada de dalt. Puja una parella molt jove –m’ho sembla- agafada de la mà. L’ombra que projecten és extraordinàriament llarga, però es va escurçant ràpidament -ho hem vist tantes vegades!-. Entro a casa just en el moment que els quatre es converteixen en dos –potser un: la vista em falla-, abans de tornar a ser quatre, allunyats una altra vegada -ho hem vist tantes vegades!

Éssers i ombres
sota el fanal es fonen
(no tinc la foto)

P. S. Em miro Battle Royale aquesta nit o espero la propera fusió sense prejudicis i me la passo quan sigui el moment?

amors

Qui no’s cansa
ve qu’alcansa.

Veieu la caseta blanca
del bell cim d'aquell turó,
que calça un munt de verdura,
que vesteix la llum del jorn?
Aquella caseta blanca
n´és lo niu dels meus amors.
...

Jacint Verdaguer. “Lo niu dels meus amors”

















Hi ha amors turmentats, primers, últims, purs, llargs, curts, platònics, oficials, clandestins, adolescents, madurs, superficials, perillosos, ardents, suaus, per inèrcia, inconcebibles, correspostos, ignorats, pacients, arrauxats, llunyans, poderosos, equivocats, múltiples, virtuals, desvirtuats, inconscients, naixents, feixucs, atabalats, lacònics, indestructibles, fràgils, interessats, desinteressats, immòbils, cansats, esperats, desesperats, sumptuosos, de mòbil, progressius, subtils, enterrats, insatisfets, àvids, operístics, motoritzats, entrellaçats, primitius, civilitzats, savis, ideals, estroncats, apassionats, desapassionats, de matinada, consecutius, útils, miserables, imitatius, feréstecs, melosos, concertats, histriònics, terrenals, desconcertants, instantanis, mesquins, d’una sola nit, impensables, orgàsmics, a primera vista, ridículs, assenyats, de corredor de fons, de dormitori, constants, inconstants, compartits, únics, vulgars, fanàtics, rutinaris, dramàtics, eterns, impermeables, amb xarxa, sense xarxa, harmònics, entrevistos, destructius, casolans, idealitzats, subterranis, intangibles, egoistes, valents, frígids, covards, envejables, inconsistents, complexos, inútils, joiosos, tristos, santificats, idiotes, fugissers, romàntics, realistes, immorals, equívocs, festius, seriosos, convencionals, cridaners, satisfactoris, impacients, pacients, previsibles, suportables, insuportables, improbables, il·lusionats, infernals, de vigília, a plena llum, celestials, envellits, de pel·lícula, bilingües, plurilingües, suïcides, salvatges, bojos, irresistibles, volcànics, intransigents, senzills, de comèdia, sorprenents, esgotadors, per correu, culpables, innocents, utilitaris, tranquils, patètics, novel·lescos, vampírics, submisos, místics, prosaics, falsos, traumàtics, lluminosos, insignificants, foscos, èpics, insans, arbitraris, còmodes, enganyosos, vulgars, clàssics, canviants, anodins, obsessius, tràgics, porucs, d’estiu... Hi ha tants amors, que mareja només de pensar-hi. I cada modalitat de l’amor pot mudar en una altra i en una altra, i desenvolupar-se en milers de matisos, i encara compartir adjectius. Trieu, trieu, si podeu... i afegiu.

Per què, però, hi ha tants amors impossibles?

P. S. Ho sento tant!
No, el post no té res a veure amb aquest P. S. sense resposta, però també, i tant.

refinaments gastronòmics

Mentre anava escrivint el post anterior, no podia deixar de pensar en la crònica gastronòmica de Pere Calders de més avall. No dubto que als qui l'heu llegida us agradarà repassar-la i els que no la coneixeu, la recordareu. A uns i altres, us he de confirmar que, efectivament, en l’actualitat ja és impossible trobar aquest plat en les cuines americanes: ho he pogut comprovar. Tot i així, estic disposat a fer una escapada ístmica l'estiu que ve per veure si encara trobo alguna d'aquestes "bèsties marines amb potetes" que, en general, li agraden a l'Arare.


Un dels plats més exquisits que encara es poden degustar actualment és el shilayo. És un plat de l’Amèrica central, però no pas de país concret, sinó de frontera, gairebé de terra de ningú. Però sempre arran de mar, perquè el shilayo és un rar producte marítim, un veritable enigma per als naturalistes. L’únic segur és que es tracta d’un animal amfibi, perquè se n’han trobat exemplars a grans profunditats i també molt lluny de l’aigua, a dos o tres quilòmetres de la costa, perseguint mosques vironeres i aranyes boscanes. No se sap ben bé si cal classificar-lo entre els crustacis o els batracis, tot i que darrerament sembla descartada la primera possibilitat, sense que es pugui dir que ha triomfat la segona.

El shilayo camina dret i nada en posició horitzontal. Es distingeix per un gran amor a les seves cries, en defensa de les quals és capaç d’increïbles actes d’heroisme. Els individus adults amiden de vint-i-cinc a trenta centímetres i poden arribar a pesar de cinc a set-cents grams, però d’aquí no passen, perquè és una espècie esvelta i activa, no està mai quieta ni a l’aigua ni a terra. Alguns científics afirmen que no pot viure en captivitat, però hi ha viatgers que asseguren haver-ne vistos en poder de tribus índies del litoral, que els tenien en uns cossis de terrissa plens d’aigua, amb unes quantes pedres i una mica de sorra al fons. És dubtosa la interpretació donada a aquest fet, ja que la manera òptima de guisar un shilayo es presta a que un observador superficial arribi a conclusions errònies. Al shilayo cal matar-lo a taula parada, instants abans de menjar-se’l, no tan sols perquè es conserva poc, sinó perquè la carn és més gustosa quan encara té la crispació de l’agonia.

Cuinar i servir el shilayo requereix una colla d’operacions rituals. No és, de cap manera, un plat de fonda, ja que únicament en el redós familiar pot trobar el punt de dedicació i equilibri entre els diversos ingredients i la manera de preparar-los. A les zones costeres de l’Amèrica ístmica, quan en una casa volen obsequiar a hostes distingits, el shilayo és de rigor, sempre que es trobin dins de la temporada, perquè a principis i a finals de l’època de pluges el shilayo amargueja. La resta de l’any és un requisit apreciadíssim.

Cal capturar les peces vint-i-quatre hores abans de l’àpat i conservar-les vives en uns recipients amb aigua de mar, prèviament preparada amb una cullerada sopera de llavor de puça per cada tres litres. Les femelles són més saboroses que els mascles, com sempre i a tot arreu, encara que alguns tractadistes elucubrin en sentit contrari. Hi ha qui recomana deixar els shilayos una nit a la serena, però això sembla més dictat per l’egoisme que no pas per la gastronomia, ja que aquests animals, quan se senten atrapats, gemeguen d’una manera que recorda molt el plor d’una criatura de pocs dies. Per tant, és més còmode tenir-los a fora, al pati o la jardí, que no pas a dins de casa, però s’ha demostrat que la carn és més tendra si se’l manté sota cobert durant el període de dejuni.

El dia de la menjada, la mestressa reparteix als invitats unes polaines de jute que arriben fins a una mica més amunt de mitja cama, i els comensals se les posen amb una certa solemnitat. Després els es donada una mena de pala o de raqueta a cada un, són tancades totes les portes i finestres, l’amo pica de mans i s’inicia la partida.

Les minyones trauen els gibrells amb els shilayos, i sense separar l’enreixat metàl·lic que evita que s’escapin prematurament, aboquen l’aigua i tot seguit alliberen els animals, que proven de fugir esfereïts, topant contra els mobles i les parets. Les dones de la casa (exclusivament les dones de la casa) els empaiten brandant uns pals de sicòmor o de xicranda –segons les zones i les possibilitats-, uns bastons curts de superfície molt brillant, vernissada a monyeca. El propòsit és estabornir-los, pegant-los darrere les orelles amb els pals perquè perdin els sentits i res més que això, ja que el shilayo ha d’arribar viu a la planxa. Si no, deixa anar suc i no val res.

El shilayo corre, es defensa, s’arrapa a les cames dels convidats i mossega amb fúria les polaines de jute. És el moment de copejar-lo amb precisió, ni poc ni massa, només per a desmaiar-los. El shilayo fa uns crits esborronadors, però la gràcia –una d’elles- consisteix a fingir indiferència. Les dones els estiren d’un a un de bursada i els animals deixen la dentadura a les polaines. Sense treva, els shilayos són llançats a unes làmines de ferro posades damunt les brases del fogons. En sentir la cremada, les bèsties es deixondeixen i salten fora de la planxa. Aleshores, els invitats les cacen al vol amb les raquetes i les retornen de rebot a la planxa, tantes vegades com calgui, fins que quedin daurades segons els gustos.

La taula ha d’estar preparada. El peix o el que sigui (la ciència té l’última paraula) se serveix amb un brot de fonoll marí entre geniva i geniva. Si està al punt, el shilayo esbatana els ulls i encara mou lleugerament les ninetes, com si demanés clemència. Vençut, sembla que faci adéu amb les mans, que curiosament tenen cinc dits cada una. i les convulsions li fan estirar les cames, a l’extrem de les quals hi ha uns peus diminuts, com de ballarina oriental. És el moment d’assaborir-lo: es parteix per la meitat amb una estrebada seca i es xucla la molla, sense presses, però sense entretenir-se, perquè es torna agre en cosa de minuts.

A taula hi ha unes estretes bandes de tela, amb vetes a cada unta (que es lliguen al clatell) i serveixen per tapar-se el nas. El shilayo és un dels pocs animals que no té una època de zel determinada, va esverat tot l’any, i quan li ve la dèria d’aparellar-se exhala una fortor desagradable, que si no es combat amb una obstrucció de les fosses nasals arribaria a destruir el plaer del paladar.

El conjunt de cerimònies i d’accessoris és encantador. Les polaines de jute i la part de teixit vegetal de les raquetes porten uns dibuixos indis d’una gran bellesa, i els pals de sicòmor o de xicranda duen a la punta de picar unes valuoses talles, amb escenes cinegètiques en relleu. Les bandes de tapar-se el nas van decorades amb greques de colors molt vius, i amb les peces dentals que els shilayos deixen encastades a les polaines, els naturals del país fan uns collarets summament estimats pels turistes. Tot plegat, és una manifestació d’art populars molt important de l’hemisferi occidental.

Per desgràcia, són costums que tendeixen a desaparèixer, com tantes i tantes coses que deixem perdre irremeiablement. Es calcula que d’aquí a un o dos lustres ja no serà possible trobar shilayos a cap cuina d’aquelles terres. Les joves generacions s’inclinen cada vegada més pel lluç de palangre i per plats que no volen tanta paciència.

Pere Calders: “Refinaments d’ultramar”.

Espero, Pere, que no t'hagi importat que hagi copiat la teva recepta en el bloc, a la fi, la finalitat de qui escriu és ser llegit i , a més, compartim nom, i fa anys vam compartir taula. També, segons diuen, cal recuperar la memòria històrica, encara que sigui de manera restringida.

P. S. M'ha estat impossible aconseguir cap fotografia d'un shilayo i no m'atreveixo a fer-ne un dibuix, que tu en tenies la mà trencada, però ja coneixes la meva incapacitat per recrear qualsevol imatge mínimament identificable.

croniqueta empordanesa. una mica més.

Estava encarregant carn de cérvol a una granja de carn biològica. Com que era la meva primera comanda, vaig preguntar quins altres productes tenien. La veu femenina va enumerar una llista que acabava en “esquirol”. L’esment em va desvetllar un cert interès. Jo anava buscant algun mètode pràctic de venjar-me des que aquestes bestioles es van menjar tots els brots d’una camèlia del meu jardí. La carn de la feristela semblava notablement barata (com havia de ser) i em van aconsellar que era preferible una cocció llarga i lenta. Després em van preguntar si volia el “bitxo” esquarterat.
-Quin avantatge té? –vaig preguntar.
-Bé –em van respondre-, si no està esquarterat se sembla molt a un esquirol.
El vaig encarregar esquarterat.
Un parell de dies més tard va arribar la caixa d’escuma de polietilè i vaig furgar per sota del cérvol buscant l’amuse-gueule de cua tofuda. Vaig obrir el paquet de plàstic. Ui, ui. S’havien oblidat de tallar-lo a trossos i semblava... sí, igual que un esquirol despullat, mort i escorxat. Vaig intentar parlar-li amb rudesa –“No ets més que una rata amb bona imatge pública”, coses així-, però això no el va fer més apetible. Al final el vaig regalar a un estudiant pobre amb aficions de silvicultor. I mai no n’he tornat a encarregar cap.
Hi ha coses que, per molt que un s’entesti, no és capaç de menjar ni de cuinar...

Julian Barnes. The Pedant in the Kitchen. (traducció de pere s. de la versió en castellà: El perfeccionista en la cocina)

La cuina és un art que consisteix a metamorfosar les coses en un sentit amable i discret. Preneu, per exemple, el peix. El peix, viu o mort, és una cosa monstruosa. Gairebé totes les coses que produeix el mar solen ser desorbitades i monstruoses: caps terribles, ulls tràgics o absolutament malenconiosos, ventres i cues extravagants. Formes del món còsmic. La cosa gelatinosa i mòrbida que segreguen, la flaccidesa del dibuix, la deliqüescència dels seus colors, produeix una sensació d’inseguretat, aquella nota de fugacitat de la descomposició. Contra l’espontaneïtat de la vida natural i informe, la vida humana –la cultura-, limitada, astuciosa, aspirant a la seguretat, transforma i metamorfosa les coses. La cuina és un fenomen de la cultura.
El peix, passat per la cuina, sofreix una transformació, en detriment, si voleu, de la seva estètica, però a favor de la seva domesticació. Aquella senyora que en veure saltar la llagosta acabada de treure de l’aigua se sent atacada d’un cobriment de cor posa una mirada brillant i tendra sobre el crustaci quan li es servit; a aquell senyor que davant de la gelatina d’un llenguado fa un gest d’incomoditat i de disgust, la satisfacció se li dilata davant dels filets del peix. L’home adora les metamorfosis, l’única font que en el seu organisme no segrega tristesa és la imaginació. La seva més alta missió consisteix, probablement, a transformar la inclemència i el desordre orb de la naturalesa en placidesa i en seguretat tolerant i amable. Davant de l’aspecte inhòspit d’ermot que té la vida, el manteniment d’una cuina agradable és un factor de civilització positiu molt important.

Josep Pla. El meu país.


Deixant de banda altres consideracions posteriors, em criden l’atenció aquests dos fragments llegits fa poc perquè confirmen una conversa, també recent, en un restaurant en la qual una senyora insistia en la seva incapacitat de menjar ocells diversos per raons més o menys humanitàries i de visualització mentre es cruspia amb elegància un filet de bou sanguejant. La cosa no té més importància i segur que vosaltres coneixeu altres exemples que es podrien afegir: hi ha qui no s’atreveix a menjar angules perquè li recorden els cucs en general, o anguiles per la seva semblança amb les serps, o granotes, cangurs, animalets tan simpàtics com els esquirols, tan amables com els gossos, tan manyacs com els gats –quan ho són-... És possible fins i tot que alguns de vosaltres tingueu els vostres tabús gastronòmics que només us atreviu a confessar als amics més íntims, i encara. Ai, la civilització i la imaginació... ! El cas extrem és el dels vegetarians que ho són no per raons de salut sinó perquè no suporten menjar res que tingui una vida lleugerament semblant a la seva –em refereixo a la purament física, no mental, que també-. La veritat és que sempre he trobat que aquests individus –en sou vosaltres, de vegetarians d’aquesta modalitat?- tenen una insensibilitat notable envers les germanes plantes.

Aprofito per dir-vos, als qui penseu que abuso en els darrers posts del tema gastronòmic, que ja m’explicareu quina altra diversió em quedava aquests dies plujosos d’agost – en els altres també és un plaer- a l’Empordà, a part de la lectura i la contemplació del canvi de colors de la natura i..., és clar. Va, suggeriu.


















Joia de plata,
sempre de les gavines
desiderata

memòria restringida

A Capellades, aquí a la vora, han fet un gran descobriment: han trobat el fòssil –bé, el motlle petrificat- d’un arbre que van tallar in situ els neandertals, anteriors a l’època en què l´home (i la dona) es va convertir en savi, que hi vivien fa milers d’anys –només de pensar-ho em marejo-. Aquesta troballa, única en el món en les seves circumstàncies, ens proporciona alguns elements imprescindibles –els neandertals sabien tallar arbres allà on els trobaven- sobre els orígens i els costums dels catalans. Un pas més de cara la recuperació de la memòria històrica.

Al mateix temps que es feia el descobriment, la cadena de televisió Boomerang (ja sabeu: d’anada i tornada) ha accedit a suprimir les escenes de la sèrie de dibuixos de Tom i Jerry en què apareguin personatges fumant. Tot va començar en rebre la denúncia d’un espectador que es queixava de la no idoneïtat d’aquestes escenes per al públic infantil, és a dir, els nens que passen hores i hores mirant la televisió i se saben de memòria sèries i anuncis publicitaris i ho imiten tot sense que els grans puguin fer res per evitar-ho. A partir d’ara ni Tom ni Jerry ni els Picapedra ni Scooby-Doo ... hauran fumat mai, hauran invitat a fumar, hauran vist un paquet de cigarrets –ai, la meva infantesa esborrada!-. S’espera que el que ha iniciat Boomerang ho continuïn altres cadenes de televisió i els estudis cinematogràfics de tot el món. Perquè en la recuperació de la memòria històrica tot té un límit, com per altra banda es demostrarà quan aviat s’aprovi la llei sobre la matèria en el Parlament espanyol, hagi prosperat o no l’esmena d’ER.

Mentrestant, us prego que si algú té una foto en què aparec amb un cigarret –totes?-, no em talleu la mà, talleu-me el cap si de cas. No permeteu que s’amagui i conserveu, ni que sigui amb finalitat moralitzant, per a les generacions posteriors la imatge d’un homínid en plena decadència moral i corporal.






















P. S. Alguns amics paleontòlegs m’han assegurat que els neandertals tallaven els arbres amb les seves destrals de pedra de baix cap a dalt, fins que en una obscura revolució cultural van decidir que els tallarien a la inversa. Tota prova de l’anterior pràctica aberrant va ser destruïda. De la pràctica primitiva es diu que potser en queden vestigis en els usos de la civilització tècton en la seva breu estada a la superfície del Congo, encara que a mi això em sembla pura especulació literària.

Encara no s’ha publicat, però se sap de la demanda d’alguns pares a diverses cadenes de televisió proposant que de determinades sèries infantils s’emetin només els títols. Ho trobo raonable.















Imatge (retallada) per gentilesa de l'HannaB -jo ho pronuncio sense hac aspirada- o de la Xurri, que sé que no oblidaran -espero que els/les altres tampoc- la meva cigarreta. La samarreta grisa és per gentilesa de Fortuna, del grup Altadis, proporcionada per un dels meus estanquers. Les cigarretes me les fan pagar, i a quin preu! La cuina és de la Mar, que quedi clar.

croniqueta empordanesa. dibuixos de la inestabilitat

Castell inútil
dibuixat en la sorra.
Demà, un altre.

















Grisor de pedra
que els núvols desdibuixen
en la tempesta.

















L’aigua dibuixa
no sé quina bandera,
que resta immòbil.

















Són tres els símbols
de la claror llunyana:
ignot presagi.

Perpetrats sota la influència formal i momentània de Hosto gorri, hosto berde (Fulla roja, fulla verda -versió trilingüe-), de Juan Kruz Igerabide. 105 haikus en una edició il·lustrada molt maca.

Hutsik da beti
hostoaren eskua,
beti zabalik

Buida com sempre
la mà de tota fulla,
sempre oberta.

croniqueta empordanesa. detall

Abans de continuar la lectura, mireu-vos la imatge i, deixant de banda les característiques materials i altres consideracions, intenteu situar aquesta porta. Teniu una pista a la dreta de la foto.

















A Monells, hi ha un cementiri, com us deia ahir, al costat i al darrere de l’església. En un tercer pis, em sembla, hi havia aquesta porta tan sorprenent. Ni un nom ni una data, però amb tota la calidesa que la fusta confereix i que el marbre de les altres làpides negava. Davant de la singularitat del nínxol un pot pensar el que vulgui: que el difunt era fuster, que aquest tancament resultava més humà que els altres..., però el que resultava evident és que la família volia asssegurar-se que el difunt no ho tindria gaire fàcil per sortir en cas de necessitat: forrellat i cadenat i la resta de ferramentes semblaven prou consistents. El que els parents no devien saber, com ho sabem nosaltres, és que els esperits en tenen prou amb una petita escletxa per anar i venir quan els abelleix. És clar que potser el que es pretenia és impedir que els de fora fessin ús d’un lloc que semblava tan acollidor per tal de gaudir en pau d'unes vacances sense caducitat, eternes, que s'entesta a no concedir el món exterior. Aneu a saber. Sigui com sigui, no em vaig atrevir a preguntar les circumstàncies a ningú del poble, perquè ja se sap que la gent és molt susceptible i aquestes coses sovint són delicades i fan de mal esbrinar si no es té prou confiança.

croniqueta empordanesa. la pluja

La variabilitat del temps –ja ens hem remullat també des del cel a la platja de Pals- ens fa optar a mig programar el dia tenint en compte possibles aixoplucs.

“Seguint Riu-Sec amunt –que és un afluent del Daró que baixa de la Gavarra- arribem a Monells, petit poblet deliciós, recòndit, rodejat d’un paisatge de gràcia alada. Tots aquests poblets, sobretot abans de fer-se les carreteres, devien ésser una pura delícia de pau. En tots ells sentiu encara que us hi trobeu bé... i que ningú no ho sap! Monells fou una població fortificada. Foren cèlebres en l’Edat Mitjana els mercats setmanals que s’hi celebraven, i la mesura de grans de Monells fou tinguda, per disposició de Jaume I, com a patró de les similars en tot el bisbat de Girona des de 1234.”

Josep Pla. El meu país.

Hem dinat a Madremanya, un altre d’aquests poblets de la rodalia, potser menys conegut que Monells, al restaurant La Plaça (també podeu allotjar-vos-hi, si us agrada això de la ruralitat, sembla interessant). Una carta curta amb uns plats molt ben elaborats i una oferta de vins molt extensa, tant que hem deixat la tria del vi i del cava en mans de la cambrera, que a la vegada ha consultat l’experta. El vi, un negre de la darrera collita d’un celler de l’Empordà, ens el serveixen poc fresc –encara costa trobar llocs on hagin desaparegut els antics prejudicis sobre la temperatura dels negres, sobretot dels negres joves-. Des de darrera del finestral contemplem l’aigua que comença a caure abans de les postres, al fons el Santuari dels Àngels. Surto a la porta a fer una cigarreta, al cap d’una estona se m’afegeix un altre fumador, i encara una parella. És curiosa aquesta nova modalitat de relació social entre desconeguts que afavoreixen alguns restaurants.

Com que ha parat de ploure, en arribar a Monells fem una volta pel poble. Si fa no fa deu ser com el recorda Pla a finals del 50, però potser ara és més net i més conscient que la seva singularitat és una atracció turística. Aparentment no hi ha arribat l’especulació urbanística: a penes unes casetes unifamiliars a la part més baixa, tot i que potser demà, com bolets apareguts del no res, es construirà una urbanització monstruosa com les que van ocupant bona part del territori, però deixem malsons i auguris sense fonament. Després d’un passeig amunt i avall, fem cap a l’església, que té les portes tancades com és habitual des de fa anys en la majoria de temples fora de les hores de culte; en canvi, al costat i darrere, el cementiri, una miniatura adequada al nombre d’ànimes del lloc, deu romandre obert nit i dia, tot i que la seva visita deu ser més escassa i no ve tant de gust –no és el meu cas-. Just davant de l’església i a l’altra banda de la carretera, hi ha “L’Hort del Rector”, especialitzat en bacallà –he comptat 15 primers i 20 segons que el tenen com a base-. En molts d’aquests pobles empordanesos petits, gairebé ignorats s’hi troben restaurants d’una qualitat remarcable i d’una professionalitat important, més que en altres parts del país.

La Bisbal aquests dies està de festes. La majoria de botigues, però, es veuen obertes matí i tarda: l’anar i venir per davant de les de ceràmica és incessant. En el meu cas, com sempre que fa setmanes que no hi he passat, és obligatòria una visita a “Graupera” (Joan Casademont), sota el porxos, a tocar del Daró, per comprar cubanos.

A la nit teníem previst anar a escoltar Les Tambours de Brazza (Congo) a la plaça de la Muralla, però una altra vegada la pluja intermitent ens ha fet desistir i ens conformem amb una mirada a les parades del Mercat del Món, on altres visitants més intrèpids s’atreveixen a menjar sota paraigües, impermeables o refugiats en un portal.

(Tampoc l’endemà gosem esperar que s’aturi aquesta pluja capriciosa i que els seients quedin eixuts per escoltar Yungchen Lhamo. És possible que ella, que “personifica el coratge d’una dona tibetana que va haver de travessar l’Himalaia per fugir del seu país” no tingui inconvenient a resistir sota l’aigua insignificant de l’Empordà, però nosaltres, la veritat, preferim la seguretat del cinema, encara que la pel·lícula... No, no m’atreveixo a dir-vos què vam anar a veure, que les vostres desqualificacions em podrien acompanyar una temporada llarga.)

















Monells

qüestió de gustos

Tots sabem que alguns comerciants de la costa fan l’agost a l’agost –d’acord, també al juliol-, i després, a viure la resta de l’any amb molt menys esforç. En el ram de la restauració la competència pot ser terrible i cal inventar algun reclam original i irresistible que et faci trepitjar el local publicitat ni que sigui una vegada.

Jo crec- vaja, n’estic convençut- que el restaurant “Mil gustos” de La Cala ha aconseguit superar la mediocritat imaginativa dels competidors d’una manera definitiva.













































Durant aquest mes és gairebé quimèric intentar aparcar en les carrers del poble, però hi ha un lloc on és probable que pugueu deixar el cotxe a quatre passes del centre: l’aparcament del mercat. A la mateixa entrada, a mà esquerra, podreu –podíeu- veure que el “Mil gustos” –el nom en si ja és engrescador- ha col·locat dos menús. El primer que un és pregunta és el motiu de l’existència de dues propostes al mateix preu: per què no han unificat les opcions en un sol full? No els ho permetia la relació mida del paper amb la varietat de l’oferta?. Després hi ha la qüestió de la diferència cal·ligràfica i de color de la tinta. Una competència entre dos socis propietaris...? Una forma subtil –negre i vermell- d’indicar alguna mena d’anarquia en el local o les receptes? A continuació, un pot observar que els plats s’ofereixen majoritàriament en castellà, però que el català també hi és present . Davant d’això, un es pregunta quin tipus de complicitat pretén el propietari o propietaris. Aconsella determinades menges segons la llengua del client? I per si encara l’hipotètic consumidor no se sentís prou motivat, cada menú ofereix un petit misteri que només podrà resoldré la pregunta directa al cambrer: per què bacalau i no bacalao, bacallà o abadejo? És que es tracta d’una mena de proposta galaicoportuguesa o italiana sui generis? I en el menú negre, qui es pot resistir a saber de quin animal són els muscles que s’ofereixen? Espatlles de corder amb salsa, potser, encara que sigui un plat poc mariner? Ja ho veieu, per poc curiosos que sigueu us resultarà imprescindible “saber”.

No dubteu que si jo no hagués tingut el temps tan programat i tants altres restaurants coneguts per anar, aquella nit hagués sopat, o al menys ho hagués intentat, al “Mil gustos”. De moment, ho vaig deixar per un altre dia, tot i que no em puc estar de fer publicitat del restaurant per si algun de vosaltres no sap on anar el dia que arribi a La Cala i és aficionat a menjar i resoldre misteris pel mòdic preu de 12 euros.

(Torno a casa i l’ordinador m’aclapara: 701 mails, la majoria dels quals no m’interessen ni entenc, moltíssims posts –el meme de l’estiu sobre els milionaris i altres desitjos que em llegiré atentament-, alguns comentaris, i, per sobre de tot, l’actualitat que ja és vella només de néixer. I jo que continuo en el passat, perquè el passat continua sent present... M’hauré de posar al dia.)

postal amb retard

Deixar el cotxe i agafar un tren d’aquests que s’aturen a totes les estacions és la millor opció d’una tarda grisa de diumenge a Euskal Herria –i a tot arreu o es pugui-, sobretot si has punxat i no t’atreveixes a viatjar sense una roda de recanvi.

Ria avall, anem fins a Mundaka contemplant un paisatge d’aiguamolls i de petites concentracions agrícoles. Encara no dues hores per fer una volta pel poble ple de famílies reunides al mirador del port o al seus voltants i més disseminades fins a l’ermita de Santa Caterina. Sembla ben bé una tarda de diumenge de les d’abans.













A Bermeo, la gent es dispersa més. Baixem per un carreró solitari de tornada al port. Gairebé al final, un nen d’uns set o vuit anys juga amb un diàbolo amb poca traça, com per obligació, absent. Ens mira i el mirem. Quatre o cinc metres abans d’arribar on es troba, ens crida l’atenció un full petit enganxat en una porta: hi ha una foto de la cara d’un vell i unes dades mínimes: nom, cognom, edat, lloc del funeral... Ara el nen es distreu més amb nosaltres que amb el diàbolo. Quan passem pel seu costat, deixa momentàniament el joc, se m’encara, i em diu unes quantes paraules en basc. No l’entenc i li faig un somriure. El nen s’adona que no em puc comunicar d’altra manera i em tradueix, escurçant: “es mi abuelo”. Li dic que ho sento i li faig un altre somriure per dir-li que l’entenc. El nen continua jugant a l’espera d’altres vianants que s’aturin a llegir l’esquela per dir-los que el seu avi no era sinó que és. Mentrestant a casa seva potser fan una vetlla més íntima, més convencional, ignorants de la necessitat del nen, que han enviat a distreure’s perquè encara és massa petit, de confirmar la realitat de l’avi a tothom que el vulgui escoltar.

En el darrer revolt del carrer, ja a la vista del mar, unes figures immòbils i expectants barregen esperança i por.

blocs

“Quan jo era petit –va continuar-, vaig tenir la sort de parlar amb el gran Berenguer de Montagut. “Nosaltres”, recordo que em va dir referint-se als catalans, no necessitem més decoració: en tenim prou amb l’espai i la llum.”

Idelfonso Falcones. L’església del mar.

Para vivir el mar de cerca y sentir la luz del Meditarraneo dentro de su propia casa.

Residencial S B L’Ampolla.

Han passat gairebé set segles des de les paraules de mestre Berenguer i la immobiliària –o el que sigui- que construeix acceleradament la catedral del poble –dues naus- sota el regnat de Sancho –presidirà el terrat una imatge seua?- conserva encara l’esperit que va guiar la construcció de l’església barcelonina. Existia l’espai i s’ha volgut que 217 vivendes gaudeixin del sol de tots en petits receptacles privats i sense vitralls de colors que el tergiversin.











És veritat que per gaudir d’aquesta llum que es troba a tot arreu, i aquest estiu més intensa que mai, s’haurà de pagar. Cert que aquesta aberració, tan generalitzada per altra banda, traurà el sol del sud a un petit nombre de casetes de dos pisos, però, no és veritat que s’agraeix una mica d’ombra en els calorosos mesos d’estiu? És evident que no només els catalans ocuparan els habitatges d’una dues o tres habitacions i tindran dret a la piscina comunitària a 50 metres de la mar, però, qui vol tornar a l’obscurantisme medieval, a l’època en que jueus, moros i similars foren foragitats del país?

I més enllà d’aquest doble bloc –encetaran un bloc per cantar-ne les excel·lències?- perpendicular al carrer Ventura Gassols (sic), que al cel siguin, l’arquitectura del Baix Ebre va creixent: urbanitzacions, hotels, apartaments, xalets, piscines, camps de tennis... Aviat els municipis de l’Ampolla i de Camarles seran un en la homogeneïtat –qui en farà l’oda?- , després vindran, potser, les infrastructures i els serveis perfectament planificats.

Més a l’interior, a sis quilòmetres d’aquí, amb un cens de poc més de 2.000 habitants, hi ha ara uns 300 romanesos –n’hi viuen molts més- que treballen en la construcció. En el terme municipal, alguns anglesos, que ja fa anys que van venir, construeixen cases sense la intervenció dels arquitectes, aparelladors i llicències municipals. No en faig cas.

En fi, no us vull avorrir més amb detalls d’aquestes aprenents de marbelles. Per què no s’ha e fer aquí el que s’ha fet a altres llocs? És la prosperitat i el progrés. Són els diners convertits en totxo i reconvertits en diners. Són els percentatges. I si tot s’ensorra alguna vegada, tampoc no ens hem d’amoïnar gaire, que ningú no ens podrà treure l’espai i la llum, sobretot aquesta llum que ara es ven a no sé quant el metre quadrat, depèn de la proximitat o l’allunyament del sol, aquest sol de tots que es vol encabir en gàbies i que ens acabarà matant.

dispersions -distorsions?- sociopolítiques amb postal

Estem comparant països i inevitablement apareix el tema dels emigrants. A Gernika se’n veuen pocs, majoritàriament sud-americans que fan d’acompanyants de gent gran. L’home, però, es queixa que fa uns mesos que s’han multiplicat els robatoris: va enumerant i els els atribueix.. El que li sap més greu és que abans podien agafar una “cogorza” i deixar el cotxe obert en les claus posades a qualsevol lloc en un intent d’arribar viu a casa; l’endemà, quan l’anaven a recollir –si recordaven on l’havien aparcat- continuava exactament igual, ara no se’n refia de trobar-lo. Li comento que per bé o per mal el nombre d’immigrants anirà també augmentant al seu país. L’home s’està un instant en silenci i a continuació em diu: “ doncs si ens emprenyem els fotrem fora a tots.” Potser s’ho creu, alguns bascos són així.

Mentre compro el diari a la llibreria, dos clients estant conversant amb la propietària de l’assumpte de Marbella i els empresonaments. En un moment determinat, un diu que a veure quan comencen amb el PNB. Es fa un silenci i noto que em miren: sóc l’únic intrús. La propietària els deu haver dit que sóc de confiança i continuen amb el tema.

La dona desvia de seguida la conversa quan li parlo de la sort que tenen amb el seu sistema de finançament. Em diu que molt bé, però que els impostos sobre l’aigua aquest any s’han apujat un 50 % a Gernika, on l’aigua surt cada vegada que claven alguna cosa a terra, i continua. De què els serveix el seu finançament singular si individualment els fregeixen a impostos, si els pisos tenen uns preus astronòmics, si...? La situació econòmica general li interessa relativament, el benestar d’un país es manifesta a partir de la tranquil·litat econòmica de cadascun dels habitants del territori, la resta són titulars als diaris i parlaments dels polítics.

Donosti o Donostia? No m’acabo d’aclarir. Vaig a visitar la meva amiga que m’assegura que ETA continua cobrant impostos i no només als grans propietaris. Em diu que a ella li sembla que un dels aspectes més complicats de resoldre en les negociacions del govern amb ETA serà saber d’on s’han de treure tots els diners que han de servir per pagar les jubilacions anticipades als membres del grup. Potser té raó.

Em diverteix la rivalitat entre Donosti i Bilbao. Sembla que els donostiarres de tota la vida no tenen un concepte gaire positiu dels bilbaïns, que han hagut de treballar i embrutar-se les mans per tenir una situació de benestar acceptable; menys preen, a més, les formes rudes, poc elegants, dels seus veïns de l’oest. Personalment, m’abstindré d’entrar en la polèmica, però he de dir que no he vist cap parc d’atraccions tan lamentable com el que els donostiarres tenen instal·lat al Monte Igueldo –no inclouré cap foto per no ofendre-, això sí, des d’allí les vistes de la ciutat són magnífiques, espectaculars.
















(Veieu, com jo, dues tortugues? I no té segones intencions)

Ja m'ho deixava. A l'hotel em van dir que després de passar l'Ertzaintza van rebre una multa perquè a tots els catalans que s'hi allotjaven els inscrivien com de nacionalitat catalana. Què us pensàveu?

dues postals

I del nord al nord-est de sempre: bany a migdia, passeig a la posta...


















No sé quin vent ha aixecat les onades.
Som quatre gats –i deu o dotze gates-
que, decidits, estenem les parades
sense la por que ha fet fugir les rates.



















El sol es pon i s’enfosqueix l’arena;
un pensament, obscur com el destí,
parla de mort, mentre a llevant, serena,
en quart creixent, la lluna fa camí.

I riu la mar, tot contemplant l’escena,
potser gentil... o burlant-se de mi:
que ara i aquí és falsa tota pena
per molt que el vers m’hagi sortit així.

(Absteniu-vos de fer comentaris els i les poetes)

postal vacuna

De tant en tant, en les meves vacances nòmades de curta volada, faig una parada a Barcelona d’un o dos dies abans de reemprendre una altra sortida. A penes em queda temps per fer una mirada als blocs amics –als que continueu a casa, als que heu anat de vacances (i escriviu o no), als que ja heu tornat- i als nous, escriure algun comentari, o deixar algun post –ja no té gaire sentit penjar alguna de les coses que vaig escriure al País Basc ara que començo la meva tercera tanda de sortides, però us amenaço que potser...-

Sigui com sigui, i tenint en compte els nervis que passo per si he estat agraciat amb el premi que es sortejava avui –demà trucaré-, us plantejo el dubte que em comporta l’adquisició de la butlleta a la carnisseria on vaig comprar uns quants xoriços el darrer dia d’estada a Gernika. Què faríeu vosaltres: us quedaríeu la vedella i la trauríeu a passejar tres cops al dia per l’Eixample? Us decidiríeu pels 1.200 euros? Optaríeu, com em van dir que era costum entre la major part dels habitants del poble, per regalar la vedella a la residència d’avis? El que no estic disposat és a pagar 6 euros cada dia indefinidament.