26.2.10

la mare (anotació per a un possible conte, novel·la, assaig...)

Va amb la mare i la germana a Manso. Una visita rutinària de seguiment. La desinhibició verbal i social de la mare juntament amb la seva capacitat d’observació i la seva sinceritat algun dia el posaran en un compromís. S’asseuen a primera fila, just davant de la finestreta d’informació i recollida d’anàlisis; hi ha poca gent, silenciosa; s’acosta una noia a preguntar alguna cosa; la mare, com qui no vol –i segurament no la vol- la cosa fa una observació generalista però precisa: Quin cul més gran! Els fills la renyen: Mare!, i ella no sap per què. I continua amb unes sabates que considera excessives, amb un pentinat, amb una faldilla de caient desigual... Abans de passar a buscar-la, el fill ha comprat un llibre acabat de reeditar després d'anys d’oblit. La mare, no importa el tema, s’entreté amb qualsevol lletra. Com que avui els dos germans s’han oblidat d’agafar-li les ulleres, només és capaç de llegir el nom de l’autor i el títol, que repeteix de tant en tant durant una estona perquè ja no recorda que l’acaba de llegir: Besaré tu cadàver... Besaré tu cadàver... Besaré tu cadàver... No queda clar si algun dels malalts se sent al·ludit o se sorprèn per l’aparent necrofília de la mare, però els fills, preocupats per una possible aturada cardíaca d’algun hipocondríac o per la resposta positiva d’algun pervertit decideixen encetar una conversa gastronòmica que la distreu igualment. El fill pensa que és una sort que no hagi portat el llibre de Boris Vian que està rellegint. Només hagués faltat que la mare repetís en el seu francès personalíssim: J’irai cracher sur vos tombes... J’irai cracher sur vos tombes... J’irai cracher sur vos tombes..., tot mirant alternativament i amb un somriure sincer els altres pacients de la sala que esperen la confirmació que les seves dolences són insignificants i transitòries.

També és veritat que la mare és absolutament imparcial, i de la mateixa manera que manifesta sense cap malícia allò que la disgusta, no té cap inconvenient a lloar el que li agrada. Així que quan passa pel seu costat una altra mare que transporta en un cotxet un nen que no ha parat de cridar-li l’atenció, no es pot estar de dir-li:

-Senyora, té un xiquet preciós!
-Gràcies, senyora –somriu l’altra, que ja ha anat escoltant dissimuladament cada comentari que deixava anar la seva interlocutora sempre que la criatura feia una gràcia.

El que no sap la dona és que si ho diu la mare, segur que no és un compliment sinó un fet inqüestionable.

25.2.10

darrera conclusió

Vividor –i que no es llegeixi en el terme cap de les accepcions incompletes del diccionari ni es vulgui veure equívoc o ironia- d’una vida insignificant, rutinària, adotzenada, i amb plena consciència del fet, tinc la completa seguretat que seria capaç, precisament per aquestes circumstàncies, d’escriure una novel·la definitiva o un poemari sublim o un recull de narracions incontestable. Si no ho faig, no és per cap desídia congènita o altres detalls menors, sinó perquè tinc la certesa que alguns crítics literaris intentarien, i potser ho aconseguirien, relacionar la meva vida amb la meva obra. Sé que no ho podria suportar.

També és veritat que, de moment, tinc algunes dificultats amb els signes de puntuació, cosa que m’empeny, juntament amb les consideracions suara exposades, a retardar l’inici de l’obra encara no projectada.

24.2.10

primera divagació

Els meteoròlegs ja ens advertien que avui tindríem una pausa enmig d’aquesta pluja inacabable i molesta que ha deixat de ser una anècdota de febrer per convertir-se en una categoria que ja no fa gràcia. Fa un dia de promesa de primavera que un sap que és un miratge que cal aprofitar com si fos de veritat i que convida a la transgressió de la rutina, a deixar-se anar, a fer veure que no som qui som per acabar concloent que tot plegat no hem deixat de ser-ho.

A quarts de dotze m’estic davant d’Arts Santa Mònica. No sé què fer amb la roba que em sobra. Una mica més amunt, un grupet de tres persones seu en un banc de pedra amb el mateix problema que jo. S’hi va afegint gent. Es fan petons de benvinguda, però sense alegries excessives i, com si no es coneguessin gaire, mantenen les distàncies, especulen. Quan ja en són set –només una noia entre ells-, tots d’uns quaranta anys, entren a l’exposició: la noia obre la marxa. Els segueixo –jo i cinquanta set més, que els he comptat- i m’endinso en els móns de Monzó.

Vaig mirant, llegint, pensant, trobant novetats i complicitats. Em creuo amb el primer grup, em barrejo i m’evadeixo del segon grup. Pujo, baixo i volto. Comento, callo. Indico, m’indiquen. Fotografio, retrato, m’autoretrato. L’exposició em sembla estimulant en aquesta primera trobada en què estic segur que m’he deixat detalls i lectures.

Avui, encara que no ho sembli, vaig amb presses i escric això després de dinar i abans de dues cites i de la feina que m’espera més tard i de mirar, si em sobra temps, el partit del Barça. No concretaré, no opinaré ni faré veure que no opino. Bé, diré, el que ja he dit: aneu a veure l’exposició i parleu-ne si voleu.

També afegiré una pregunta i una resposta de l’entrevista de “La Vanguardia” apòcrifa, o potser caldria anomenar-la personalitzada, que es pot trobar només entrar a l’exposició:

¿Quina és la seva màxima ambició com a columnista?
Escriure articles d’opinió sense opinar (aparentment), sense que hi hagi opinió evident o no evident d’allò de què parlo. Envejo els fotògrafs, que capten un instant i el mostren sense que ningú s’hi vegi amb dret de trobar-hi declaracions transcendentals. O posicionaments polítics i d’estratègia. Voldria escriure columnes com un fotògraf fotografia: mostrant els fets i desapareixen de l’escenari.


I jo també voldria fer-ho, però sóc incapaç, fins i tot en els fotos, d’amagar la meva presència i la meva opinió. Per bé que tinc clar que em podria haver estalviat fotos –aquestes càmeres de butxaca!-, presència i opinió i, sobretot, introducció, no hi puc fer res, és qüestió dels dits i de les tecles.













23.2.10

territoris de zombis

Començo a mirar tard i, a causa de la meva ineptitud per a l’economia, malament, el programa “Singulars” de Jaume Barberà, però, si no em contradiuen els economistes, sovint més aficionats a la ficció que a la realitat, em sembla veure en l'entrevista a Jonathan Tepper un punt de claredat, que no de solucions, sobre l’economia del país. Podria dir del país veí, però no ens enganyem ni ens deixem enganyar, l’economia del país veí és l’economia del país d’aquí amb tots els matisos diferenciadors que es vulgui.

Volia pujar el vídeo de l’entrevista, però encara no es troba al servei de vídeos a la carta de TV3, suposo que perquè encara tornaran a difondre el programa aquests propers dies. Quan es trobi disponible, si me’n recordo, us el deixaré aquí.

De moment unes quantes qüestions soltes:

1. M’ha agradat que s’analitzés el tema de l’economia no des del particular al general, sinó concretant el general I parlant del particular.
2. És obvi que sigui quina sigui la situació de l’economia espanyola per tal d’actuar sobre ella primer cal acceptar els problemes que té i verbalitzar-los. Encara s’ha de fer.
3. A diferència d’altres països, els problemes del deute no són tant de l’Estat, que en té molts altres, com de les empreses I particulars. Entenc que aquest fet dificultarà més la sortida de la crisi. Certament, els problemes d’empreses I particulars els ha facilitat en part la ineficàcia o ineptitud del govern, no sempre innocentment.
4. Diu l’entrevistat que Espanya ha de triar enfrontar la crisi com ho va fer Suècia o a l’estil japonès. Curiós que parli d’aquests dos països que en principi semblen tenir poca relació amb els problemes de la nostra economia (parlo per mi, és clar).
5. Finalment, I acabant amb aquest tràiler desdibuixat, una imatge molt gràfica per als amants del cinema, Teper parla de les empreses zombis (que no és un concepte inventat per ell), és a dir, aquelles que estan mortes i encara caminen, i ja els pots clavar els ganivets que vulguis. Primer pas, enterrar-les definitivament. No en sé res sobre el tema, per bé que l’imagino i també imagino vagament l’existència d’altres morts vivents en aquest país, polítics inclosos. En darrer terme, se m’acut que possiblement aquest és un dels països amb més zombis per càpita.


22.2.10

temps de poeta

Personalmente creo que es una de los poetas más importantes del XX, y por ello no me sorprende lo poco conocida que es. Este país nuestro es experto en desmemoria y desprecio del prestigio. Quede, pues, como pequeño desagravio al olvido, el esfuerzo de Canut en el Romea. Durante una hora brilló la poesía de Maria Mercè Marçal. Fue una hora luminosa.

Llegia el dijous la columna de la Pilar Rahola a “La Vanguardia” que acabava amb aquestes paraules. Vaig pensar que si la M. M. Marçal és una poeta oblidada, tots els altres poetes del país, vius o morts, deuen ser pràcticament inexistents. Què pretenem, que cada cert temps les institucions del país celebrin o subvencionin un acte en memòria dels poetes? Qui, com, on i per què ha de recordar els versos dels poetes? Jo penso que els poetes, com els altres escriptors, han de ser presents de baix cap a dalt, de l’individu que el fa seu cap al col·lectiu, públic o privat que reflecteix el conjunt dels individus. I no vull allargar-me ara amb la funció dels centres d’ensenyament a l’hora de fer estimar i per tant de recordar els versos dels poetes.

Avui, quan fa just vint-i-cinc anys que Salvador Espriu és mort, potser alguns diran que és un poeta poc conegut, que es recita poc, que es canta poc, que l’hem oblidat. Ho direm als blocs i ho dirà la premsa i potser altres mitjans. I jo pensaré que no, que és un poeta tan viu –més encara- com altres poetes, que jo –he repassat posts- n’he parlat des de l’any 2005 deu vegades, la darrera tal dia farà un any, i que si algú pensa que se n’ha de parlar més és cosa seva fer servir els mitjans al seu abast per explicar-lo, per fer-lo estimar, per fer-lo recitar i per recitar-lo.

Avui, en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, he triat uns fragments servits per Josep Pla al seu “Homenot” amb la intenció d’insistir que potser sí que encara falta algun estudi –els recitadors de pomes d’Espriu no cal que llegeixen els treballs sobre la seva obra- que insisteixi que allà on molts veuen una intenció social, patriòtica, etc., ara tan present, hi ha també el poeta, l’individu, que sovint per una mena de pudor s’amaga i desapareix dins de l’embolcall del conjunt del qual forma part.

La desaparició de la família fou un cop fortíssim, menys per la nova situació material en què es trobà que pel buit immens en què quedà immers. Si el seu pare havia estat per a l’escriptor una font d’amenitat, la seva mare havia representat potser la tendresa. Si a aquestes desgràcies s’hi afegeix la situació en què es trobà –un home tan refinat, tan conservador, tan delicat – a conseqüència no solament dels esdeveniments políticosocials a què férem referència, sinó de la liquidació que en els últims vint anys han tingut aquells esdeveniments, és natural que Espriu es quedés arrasat i atuït. Arribà un moment que cregué que formava part d’una generació acabada, morta i debolida, que la seva vida no tenia cap sentit, que no hi havia res a fer. ¿I qui hauria pogut ser tan insensat per a no pensar el mateix?

[...]

He pogut a penes fullejar –encara inèdit- l’últim llibre de versos de Salvador Espriu. Es titula “La pell de brau” i m’ha semblat una descripció d’una dramàtica actualitat, feta amb una excepcional qualitat sensible i intel·lectual. Seguin, un sentit ja perfectament marcat en l’obra anterior, el poeta s’encara amb el seu propi temps, amb la realitat que té davant dels ulls –amb la realitat crua, abrupta, miserable. Anoto aquesta descripció:

No saps que les aixetes s’han fet
perquè no hi ragi l’aigua,
i les cases perquè passis
més saludable fred,
i els trens i els camins per al suport
del meritori nivell de la general felicitat?
Com que no vol mai ploure,
es clar que no hi ha llum,
i amb el diner no compres
res del que vols i perversament necessites,
excepte l’entrada
per al futbol de les festes
o per a la intangible cursa nacional.
Però, mentre els elohim
juguen a coudineta,
tu, tan senzill i sofert,
et consoles
empassant-te una a una
les grasses paraules
que et serveixen quasi de franc
els papers.
Oh, el brou d’aliment, l’alegria
d’aquesta lletra impresa a la paella
sense oli i sense foc!
Després, ja tip del tot i havent-te
escurat el pit, al llarg de la jornada,
en la còmoda escopidora que son sempre
els polidíssims carrers de Sepharad,
te’n vas a dormir, donant gràcies a Déu
en meditar amb esforç, original filòsof,
que falta un dia menys per a la mort.

1959



I ja posats a allargar-me, repeteixo tres vídeos descontextualitzats (el primer el podeu veure sencer aquí) penjats en altres moments, el tercer amb finalitat merament quaresmal:





21.2.10

dels estímuls originals i plagiats

El bo que té la vida –al menys la d’alguns dels humans- és que està plena d’estímuls, grans i petits, diversos i singulars, universals i personalitzats, físics i mentals, per a rics i per a pobres, per a turistes i per a indígenes, per a babaus i per a savis, per a filantrops i per a misantrops, per a claustrofòbics i per a agorafòbics... Estímuls infinits per a la vista, per a l’oïda, per al tacte.... per a sisens i setens sentits encara no descoberts, tots processats per les misterioses connexions i la química del cervell tan similars i tan diferents en cada individu Estímuls que es poden compartir o que resten en la més completa intimitat. Podria dir que qui no es conforma és perquè no vol, però ara tocaria entrar en els condicionants econòmics, socials, intel·lectuals, culturals, laborals, temporals, etc. de cada persona i la cosa seria de mai acabar, sobretot tenint en compte la meva incapacitat de sintetitzar i arribar a conclusions. Arribar a conclusions no sol estar al meu abast ni sol ser una de les meves pretensions.

Aquest matí, llegint l’apunt de la Clidice sobre originalitat i còpies, mercantilisme i llibertat, art i pseudoart, m’han vingut ganes d’escriure una vegada més sobre el romanticisme, el seu culte a l’originalitat, l’individualisme, etc. En resum, coses de fa quatre dies que ara tornen a originar debats amb l’afegit dels interessos econòmics, un element important que condiciona qualsevol conversa sobre el tema i, segons com, impedeix un debat “net” sobre la creativitat.

L’apunt de la Clidice m’ha portat a Bernat Metge i a Lo Somni, una obra que m’agrada per diverses raons, però també perquè en ella trobo les Metamorfosis d’Ovidi, quan parlen Orfeu i Tirèsias, una mica de Llull, un xic de Ciceró, un poc de Boccaccio... tot ben condimentat com en un plat d’aquells en què vas reconeixent o intuint els ingredients de sempre i en descobreixes de nous, però en que l’important és el conjunt final, amb tot ben lligat i perfectament presentat: tots els matisos en una unitat.

Com que no tenia temps de rellegir-me Lo Somni, m’he rellegit Valter e Griselda. Resumeixo la història per als qui no la coneixeu:
Resulta que Valter és un noble que decideix casar-se amb una pagesa de les més pobres del seu feu (aquí la història ja em sembla un pèl estranya: què tenia Griselda, la camperola, que no tinguessin les dames més nobles del territori?). Tothom està molt content, Griselda s’adapta molt bé al seu nou estatus, el matrimoni és feliç, etc. Però ja sabeu que els nobles desenfeinats mai no estant contents. Griselda té una nena i Valter vol provar la fidelitat i la magnitud de l’amor de la seva esposa, de manera que se li acut d’agafar la criatura i fer-la matar per veure si l'esposa encara l’estima després de la malifeta. L’esposa encara l’estima moltíssim, perfecte. La dona torna a parir, aquest cop un nen, i la història es repeteix (entre nosaltres, l’amor de Griselda pel seu marit em sembla una mica... no sé com expressar-ho). Al cap d’uns anys, Valter li diu a la muller que el seu matrimoni s’ha de desfer per raons que ara no cal concretar i ella consent sense cap protesta i torna a la casa del pare on aquest li guarda els parracs que vestia de soltera perquè ja es temia una cosa semblant. Poc després, Valter fa venir de no se sap on una núvia joveneta a la qual acompanya el seu germà, a més del seguici de rigor, i li demana a Griselda que torni a casa per rebre els hostes fins el dia del casament perquè només ella sap com funciona el palau; l’exdona accepta encantada i tot va de primera fins que finalment Valter li diu que tot ha estat una enganyifa, que la núvia és en realitat la filla dels dos i el germà el fill, que no els havia manat matar sinó que... I tot torna a la normalitat i la felicitat és immensa.

En resum una novel·leta protagonitzada per una mena de psicòpata a qui actualment haurien comdemnat a la pena màxima i per una dona que diries que hauria d’haver denunciat el seu marit al primer indici de crueltat i de criminalitat. Però en aquella època les coses eren així.

I què podem pensar de l’autor? Bé, en realitat l’autor d’aquesta novel·leta de l'any 1388, considerada la iniciadora de l’humanisme català, no és Bernat Metge, sinó Petrarca, que la va escriure en vers i en llatí, pel qual el català sentia una gran admiració: “La present història, senyora molt graciosa [Metge dedica l’obra a Isabel de Guimerà], he arromançada com pus pla he poscut e sabut; la qual, en esgordament del llatí en què Petrarca la posà, és fort grossera. Mas io, imaginant que complauria a vós, no he recusat de demostrar la mia grossera ineptitud e atreviment gran que he haüt, con he gosat parlar aprés tan solemne poeta com aquell és, lo qual viurà perpetualment en lo món per fama e per los insignes llibres que ha fets a nostra instrucció.” El que no diu Bernat Metge és que Petrarca va copiar , en vers i en llatí, la darrera novel·leta del Decameró de Boccaccio, escrita en llengua romaç.

Com que el text és molt breu, encara he tingut temps, abans d’anar al mercat a fer la compra setmanal, de llegir l’original de Boccaccio en l’excel·lent traducció de Francesc Vallverdú (Edicions 62; 11, 95 euros per més de vuit-centes magnífiques pàgines).

I ara és quan hauria d’arribar a concloure alguna cosa sobre el tema de l’originalitat i les còpies i sobre els estímuls, però torno a confessar que sóc un negat per a concretar finals i, a més, sempre he cregut que tothom té capacitat per treure les pròpies conclusions. L’únic que se m’acut és afegir que a partir de l’apunt de la Clidice m’he passat una bona estona aquest matí, però entenc que les estones, com els estímuls i les diversions, són personals i intransferibles.

19.2.10

aclariment

El dimecres vaig fer la meva visita guiada anual a l’IEC, més que res per preguntar com va la gramàtica, tot i que si la tinguessin a punt és probable que ja n’hagués sentit parlar. Sembla que, com sempre, aquest any tampoc: la sintaxi és extremament complexa.

A més de la passejada per la casa i el regal de material sobre la Institució, als visitants ens projecten un vídeo amb una síntesi històrica que acaba amb el parlament d’una noia que acaba d’arrodonir el resum amb la presentació, la finalitat i l’ús d’algunes publicacions de llengua, entre elles la segona edició del diccionari. Aquesta vegada, en parlar de la tasca de fixació de paraules que corresponen a nous conceptes, va posar en pantalla, entre altres exemples, “futbol sala”: Variant del futbol practicada entre dos equips de sis jugadors cadascun i en un terreny de sòl dur amb unes dimensions de 24-28 metres de llarg i de 13 a 15 metres d'ample. Un dels assistents –la majoria joves d’uns quinze anys- va atrevir-se a dir que el futbol sala que ell coneixia es practicava amb cinc jugadors –de els mides del camp no n’estava segur-, inclòs el porter. La noia, molt esportivament, va prendre nota i va dir que ja ho comunicaria a l’autoritat competent per si calia fer el canvi. Ara mateix obriré el diccionari en línia per veure si tenia raó el jove o és manté la definició de l’expert de l’IEC; mira que si me’l fitxen per la secció d’esports...

M’he desviat del tema. En un moment de la visita, ens van portar als Jardins de la Mercè Rodoreda, situats al primer pis. Devien haver adobat la terra recentment perquè l’aire feia una olor intensa de fems, els quals segurament contribuïen al bon aspecte de les plantes. Només entrar, el primer que es veu són unes magnífiques camèlies. Just en aquell moment, després d’un matí gris, es va obrir una escletxa entre els núvols i el sol va il·luminar les plantes. Com que sempre bado, en lloc de seguir les explicacions de la guia em vaig distreure amb tres versets insignificants i vaig pensar que, tenint en compte l’origen de les camèlies (diuen que són flors difícils de conrear a casa pels aficionats), podia escriure un haiku en japonès, per allò d’intentar harmonitzar el fons i la forma. I això és el que hi ha en l’escrit anterior. Suposem per un moment que jo fos un escriptor de reconegut prestigi; després d’escriure l’haiku, es diria que el poemeta és una incursió en la literatura japonesa i es farien lloes o retrets diversos? Si l’haiku fos molt bo i n’escrivís d’altres, algun dia m’inclourien en els manuals de literatura japonesa? Figurarien aquests versos –partim de la idea que fos un autor amb obra publicada en llengua catalana- en les antologies en llengua catalana: original japonès i subtítols en català? I moltes altres preguntes que no sé si obtindran cap resposta autoritzada. Per cert, hi ha una imatge clàssica a Barcelona que m’ha inspirat uns versets en grec que no sé si finalment obtindran forma.

Tornant a l’haiku, la veritat és que el meu coneixement del japonès és molt precari, gairebé inexistent, de manera que no sé si on volia dir reixa, he escrit porta; si on volia dir floreixen, he escrit en flor; si he escrit roses, en lloc de les camèlies originals... Espero que la propera vegada els meus coneixements de la llengua japonesa siguin més sòlids o bé que algun nadiu em doni les indicacions pertinents per fer uns versos sostenibles. En fi, traduït al català, l’haiku diria això:

Vora la reixa,
floreixen les camèlies.
S’obren els núvols

18.2.10

inanitats (16)



















ゲートエッジ,
満開のヤブツバキ.
雲がオープンしました

17.2.10

dimecres de cendra

Dies iræ, dies illa,
Solvet sæclum in favilla,
Teste David cum Sibylla !

Quantus tremor est futurus,
quando judex est venturus,
cuncta stricte discussurus !


Com si es tractés d’una operació llampec d’un exèrcit invasor, col·loquen, potser a l’alba, les cintes que ens impedeixen el pas i arriba la invasió de la cavalleria: camions de grava, piconadores i altres màquines terribles. Més tard es desplega la infanteria, proveïda d’armes tradicionals i sofisticades. La policia habilitada per a l’ocasió vigila les cruïlles i dirigeix els veïns. Estrategs diversos passegen, comenten i donen les ordres pertinents. Comença una batalla contra rellotge: es recobreix l’asfalt en bon estat amb capes d’asfalt més brillant. A la nit, el batalló de contractats i subcontractats de l’ajuntament desapareix silenciosament en una corrua fantasmal entre els fums calents de la calçada i en el barri queda l’olor acre del quitrà. Els veïns, estupefactes, a casa, pensen si tot ha estat un miratge.

Falta poc per a la remodelació de la Diagonal o per a la seva destrucció, segons es miri i es faci. Abans s’ha de fer una consulta que, amb publicitat inclosa, sembla ser que costarà pel cap baix dos milions d’euros. L’ajuntament vol que la participació ciutadana sigui un èxit –quant a la votació del pla, no en la seva elaboració, ja s’entén. Es podrà votar des dels caixers automàtics d’algunes entitats bancàries. Un dia, de matinada, potser, arribarà l’exercit invasor. I continuaran, continuaran, continuaran. Després hi haurà festa gran, focs d’artifici i, posteriorment, discursos importants amb promeses de futur i repartiment de medalles. El veïns, a casa, en un primer moment pensaran si tot ha estat un miratge.

Quina paradoxa que en aquesta època de vaques flaques hi hagi més despesa pública que en qualsevol període anterior. Quin malbaratament del cabal públic!

Finalment, els veïns, pels carrers, potser veuran algun dia que els miratges ciutadans no existeixen. Els veïns també intuiran que ningú demanarà comptes a ningú ni en aquest món ni el dia del Judici Final. Els veïns, els ciutadans, poden estar segurs que no trobaran cap Virgili que els guiï pel seu infern on serà impossible trobar cap polític perquè ells ja s’hauran encarregat de contractar –amb els diners dels veïns- algú que els porti al seu cel. Un cel, la veritat, que no voldria compartir. És clar que...

Benvinguts a la Quaresma!


16.2.10

genètica Maragall

No hi ha més de 150 persones amb el cognom Maragall, segons es pot consultar a Idescat, i tot i així, és notable l’enrenou que provoquen en el país –petit- alguns dels seus posseïdors. Potser l’origen de tot plegat cal buscar-lo en uns versos de l’avi que ja deuen formar part de la genètica familiar, perquè la literatura, que ningú no ho dubti, crea caràcter.

-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’inflama,
seràs astre rutilant,
serà home sobrehome,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
te diran ànima en pena
com si fossis condemnat.

Joan Maragall: “El comte Arnau”, dins Visions i cants (1900)

Després va venir la continuació del poema a Enllà (1906) i a Seqüències (1911), però sembla que el darrer dels Maragall en política activa encara es troba a un pas d’Enllà i a dos de Seqüències.. Mentrestant, li recordaria a l’Ernest Maragall que si bé és possible que el seu partit ja no tingui un projecte del país que molts volem–és alguna cosa més enllà dels seus habitants un país o és cada vegada més una entelèquia?- hi ha altres partits que diuen que en tenen i, en tot cas, sempre se’n pot inventar un de nou, de partit i de país. Per altra banda, segons ens ha dit i ha defensat, ell té un projecte d’Educació; i què és un projecte educatiu més que la base d’un projecte de país –sempre que es consideri, repeteixo, que encara existeixen els països-? Tan poca fe té en el seu projecte educatiu que no li importa deixar-lo a mitges?

Tinc curiositat per veure que com anirà l’any que ve la commemoració del centenari de la mort de Joan Maragall. Pot ser una cosa espectacular: tantes idees, tantes imatges, tants camins en una societat de canvi! Tantes preguntes i respostes encara vàlides i a discutir que va plantejar un home que aspirava a ser lliure. Imagino com bulliran els blocs que bullen amb els aniversaris. O no? O ens agafarà l’ensopiment de la realitat més immediata on tot comença i tot s’acaba?

15.2.10

A Clockwork Orange

Que curiós, gairebé mai recordo la pel·lícula fins que en algun febrer algú es disfressa amb roba blanca, branda un bastó i es beu un got de llet. Només l’he vista un cop –potser dos?- i en tinc un record neguitós que no sabria explicar prou bé. Avui, en buscar un fragment a YouTube, m’ha tornat sorprendre la música, i el doblatge que segurament ara seria força diferent. Estic segur que en algun moment tornaré a veure-la.

M’ha estat impossible pujar al bloc l’escena que volia, tot i que el puc mirar a YouTube i quan n’he volgut fer una còpia personalitzada, Warner Bros Entertainment m’ha tornat a descobrir. En fi, que em sembla que l´únic que he pogut fer serà suficient per fer memòria.


carnaval, carnaval!

Una mica més i no el tinc present: avui era sant Valentí. No n’he rebut cap senyal, cosa que, en un país com el nostre, mai no se sap si és bon o mal senyal. I no penseu que ara preguntaré si sou valentinistes o jordistes.

I el Carnaval barceloní, el més oficial, també m’ha passat desapercebut. Només he vist alguna disfressa pel carrer (sobretot dels més petits), al metro (amb cara de circumstàncies) i al mercat (el divendres a darrera hora ja estaven una mica cansats); no en sé res de la rua del Paral·lel, que és on tinc entès que se celebrava oficialment. A mi, això de les processons carnavalesques no m’acaba d’agradar, preferiria que fos més una barreja de disfresses físiques i mentals per tots els carrers, per totes les cases, com en els quadres de ... ja no recordo el nom; en fi, que voldria una festa més transgressora, i això que jo no sóc gaire de disfresses, que sempre se’m nota quan en porto. Bé, en realitat no sempre endevinen que vaig disfressat; com cada any a l’institut, que sembla que no acaba de colar quan dic que vaig de japonès subtil, com si la Nikon no fos prou explícita.

Dues-centes-no-sé-quantes fotos del carnaval de la feina, que el divendres no era feina. I part d’ahir i d’avui fent una tria i reduint mides i afegint contrast per tenir-ho tot a punt per mostrar-ho demà a la web del centre; més dos vídeos de coreografies, que és meritori crear balls fora de l’horari escolar, no com quan eren més petits que s’incloïea en les hores lectives; quanta il·lusió per un moment fugaç premiat amb un esmorzar! M’agradaria deixar una mostra del material, però no puc; de tota manera, a la capçalera deixo un ull inquietant que estic segur que algú pot relacionar amb una pel·lícula terrible, i més si dic que el vestit era tot blanc.

Parlant de cinema, aquesta nit he vist una bona part del lliurament dels Goya; no perquè m’interessé especialment conèixer els resultats de primera mà, sinó perquè, com en tots els premis, veure les cares dels possibles premiats durant el temps que dura la incertesa del premi és una experiència interessant... i els discursos posteriors... Com ja sabeu, Almodóbar (sóc betacista) ha lliurat el premi al millor film. En veure la seva aparició a l’escenari i la reacció del públic, m’ha semblat entendre que el manxec ja no és d’aquest món. Hauré d’anar més al cine.

Abans, ja massa tard, he recordat que avui, prop de casa, els tibetans barcelonins i amics i coneguts celebraven l’entrada del seu any nou, el 2137, el del Tigre de Ferro. M’ha sabut greu no haver-los anat a saludar i a desitjar-los pau, salut i felicitat ara que els ametllers ja tenen flors, encara que em temo que al seu país el drac xinès, aquest any de la rata, no permetrà el despertar de cap tigre. Després he llegit que els amics tibetans havien decidit suspendre la celebració d’aquí a la vora. Ho entenc.


14.2.10

laberints

I és camí incert cada camí,
n´és cada vida.

Josep Carner


Trio el punt de partida: fa fred però la comtessa té un racó càlid: feia dies que no passava per casa seva perquè bloglines, el meu confident, sembla que ja no m’avisa de totes les novetats de les cases que visito i que de vegades em porten a descobrir altres cases. Descanso una mica i trio un dels múltiples camins possibles entre els enllaços, que em porta fins a la casa d’en Francesc; de casa seva passo a la llar de la Mercè, una lectora corrent; continuo el camí fins que m’aturo a fullejar llibres vells; passo per casa d’un aprenent de bibliotecari? El bibliotecari llegeix, com jo, la Júlia; i és ella qui em porta a la casa de la Isabel, que entenc que és multipropietària virtual; des d’allí agafo un corriol fins a la vella (recordeu que cabo de confessar que sóc betacista) residència d’en Jaume. Com que sobtadament m’agafen ganes d’anar lluny i de canviar d’horari, travesso l’Atlàntic en un segon o encara menys i em presento –no sé si m’esperava- al domicili que imagino provisional d’en Miq (quina hora deu ser allà?). Fa fred, torno al barri, una mica més amunt, on viu la Violette, acollidora i càlida, que es disfressarà ros sobre ros, i continuarà sent qui és. Ei, xurri, que baixo una mica i passo per casa teva, espero que no dormis i em convides a... no, ara no beurem cervesa; potser un cafè –fa anys que no en prenc- a la casa d’en Litus?. I si des d’allí (no m’hi vull estar gaire perquè vés a saber quins plans tenen) visito en Martí; en un dia d’aigua com el d’avui sembla que és una bona idea triar aquest viarany.

Martí, sisplau! Casa teva és un atzucac! Com m’ho faré per tornar a la comtessa i, des del seu nord encara amb records dels sud, retrobar el camí de retorn? I tants camins que preveia transitar. I tantes paraules que a penes tinc temps de llegir. I tantes complicitats, amors i desamors, vies cent voltes trepitjades al costat d’altres ignorades –milers- que mai sabré on em portarien... No faré trampa: avui, si no et sap greu, em quedo amb tu.

Algun dia potser em perdré definitivament. No crec que m’importés gaire.

13.2.10

sóc betacista





Estic segur que en aquest cas tampoc no hi havia cap desídia ortogràfica, sinó únicament la intenció de ser fidel a la imatge personal de la idea de l’insecte, especialment al terrible agulló retràctil que sorgeix de l’abdomen, en aquesta ocasió en posició de descans; potser el propòsit era únicament el de representar el vol de l’himenòpter. No m’importa el motiu, no m’interessa la creativitat. No mostro cap misericòrdia. Pel poder que em confereix la llei, traço una be com una dalla color de sang que sega tot el que troba, o una be com un abdomen amb un agulló desproporcionat en senyal de guerra a mort.

Sóc betacista i no suporto el fregadís de l’aire entre les dents i els llavis, com si fos el xiulet amenaçador d’una serp, cada vegada que algú pronuncia la ve en la seva fonètica original; fins i tot la contemplació de seva imatge em trasbalsa i em provoca el despertar dels instints més primitius, habitualment adormits.

11.2.10

del predomini de les formes opulentes

Escolto gairebé per casualitat una conversa entre Fricativa Labiodental Sonora, més coneguda com Ve o V, senyora d’una certa edat de Canet lo Roig i la seva neboda de Sant Llorenç de Morunys, que es diu Oclusiva Bilabial Sonora i a la qual tothom anomena la Be o, simplement, B. Ve és prima, de cara xuclada i amb arrugues excessives per la seva edat; en canvi la neboda és de formes opulentes, d’uns arrodoniments contundents que alguns podrien considerar excessius.

La conversa és llarga i no la reproduiré, però bàsicament gira a l’entorn de la progressiva desaparició en el territori de parla catalana de la branca de la família de les Fricatives Labiodentals que ja des del segle XIX, o potser molt abans i tot (Beati hispani, quibus vivere est bibere), ha anat sent substituïda per la branca de les Oclusives Bilabials, betacistes convençudes. Hi ha algun moment en què el diàleg es torna tens, com quan Ve li diu a Be que els papers encara en van plens de noms de la seva família i argumenta que, sense anar més lluny, al DIEC hi ha gairebé 42 pàgines de mots que comencen amb els cognoms de la família, i molts altres mots repartits aquí i allà que duen el nom en algun lloc. Be ni tan sols es molesta a dir que la seva branca té 96 pàgines començades amb Oclusives Bilabials, sinó que li remarca que el diccionari avui ja no se’l llegeix gairebé ningú, ni per Internet, i que el que compta és el que es diu més que com s’escriu. Ara, que si vol proves escrites, també en té, fins i tot en castellà, que és, com si diguéssim, diu ella, una llengua més oficial i més fixada i que no recorrerà al diccionari, que es cosa de vells (ella pronuncia bells). Be comença a mostra-li fotos per donar i per vendre (Be pronuncia bendre).

No em vull posar a la conversa, perquè al cap i a la fi jo sóc de la família; sí, un Oclusiu Bilabial, però de la branca dels Sords (habitualment m’anomenen Pe, ja ho sabeu), els parents pobres, amb poca veu i menys bot (ai, volia dir vot) que, a més, mai hem estat considerats gaire intel·ligents; com us dic, no em vull posar en la conversa, però em sembla que la cosina Be fa una mica de trampa, perquè en algunes fotos més que marcar una tendència escrita espontània (la fonètica no la discuteixo) el que es pot observar, crec jo, és un procés de creativitat ben conscient.





















En la primera foto, per exemple, estic segur que el cambrer, convenientment alliçonat pel xef (?), va dibuixar una forma en el mot final que podia recordar la bondat i l’abundància dels seus productes que de cap manera haguessin quedat reflectits en una angulosa i desmenjada V, més adequada, en tot cas, per representar una boca oberta prèvia al tast de les excel·lències del restaurant. També sembla evident que en la segona foto la cotillaire pretenia remarcar hiperbòlicament la bondat de la seva faixa, encara que amb la be sacrifiques l’efecte de l’abdomen pla*.

Bé, deixo ja el resum dels fets i de la conversa, que encara va continuar una estona amb un intent ridícul per part de Ve de contrarestar les paraules i els arguments gràfics de Be que no crec que valgui la pena de transcriure.

* m’emprenya que la cosina Be m’enviï a fer fotos: la mestressa de la cotilleria m’observava des de darrere els vidres de la botiga com si jo fos... Qui li explica que jo només obeïa ordres?

10.2.10

benvingut el sol!

Per què hi ha senyors baixets, més que senyores, proveïts d’uns paraigües aparatosos que s’enderien a alçar cada vegada que es creuen amb un conciutadà de la mida que sigui? Algun dia acabaran traient-me un ull! O els dos.

9.2.10

projectes i realitats

Seré breu, dintre de les meues limitacions, i espero que clar. Em miro una estona l’Agora d’avui en què el primer convidat és Ernest Maragall. No em quedo a veure acabar la seva intervenció, no m’interessa especialment. Millor o pitjor, més ben assessorat o més mal assessorat, fa més anys que ell que pertanyo a la professió, vull dir a la de professor, no a la de polític. La qüestió del nou calendari escolar no em fa ni fred ni calor, és únicament una anècdota que puc discutir, si ve al cas, que té poquíssima incidència en la formació dels alumnes per bé que pugui ser d’interès general per al país. Deixeu-me, per evitar la dispersió, enumerar dos aspectes de l’ensenyament públic secundari obligatori i postobligatori –el que conec millor- i si s’escau ja em demanareu detalls o la concreció d’altres punts, d’altres aspectes que em semblen bàsics per començar a centrar el tema.

1. El primer objectiu de l’ensenyament públic a l’etapa de secundària –siguin quins siguin els objectius en la seva totalitat- ha de consistir a aconseguir que tots els alumnes, amb les diferències que per diverses raons es vulguin assenyalar, acabin l’ESO i el Batxillerat amb un nivell de coneixements i preparació similars. Entenc que per aconseguir-ho en el mateix nombre d’hores lectives caldria que en determinats centres el nombre d’alumnes per aula fos més reduït i, evidentment, el nombre de mestres i professors assignats més gran. En quin percentatge? Depèn de cada cas. L’administració potser em contestaria que ja es fa. Molt bé, anem a veure resultats al final de cada etapa en tots els centres. L’administració pública no es pot permetre que l’assoliment dels objectius finals –no em refereixo a la simplificació dels mínims-, sempre discutibles, no siguin el màxim d’homogenis, sempre, insisteixo, dins de les singularitats que es vulgui.

2. Allargar la vida acadèmica dels alumnes –o tan sols deixar-la com està- a l’ensenyament obligatori (també en podríem parlar, de l’altre) amb una escassetat de contacte com l’actual amb la societat externa, real (no em refereixo a sortides i altres activitats complementàries muntades des dels mateixos centres), cada vegada més dinàmica i canviant és una opció suïcida de cara a la realització -uf, la paraula!- personal i professional dels alumnes.

8.2.10

lectura

Acabo el cicle d’aquests quatre dies amb una altra cita. La lectura que m’agrada –no dic la que m’interessa- és aquella que em fa aturar, que em fa dir la meva, amb paraules o pensaments, que em crea complicitat, encara que sé perfectament, com tothom, que sovint la complicitat és unidireccional, arbitrària, aleatòria, i que potser s’allunya de les intencions de l’escriptor, fins i tot d’aquell escriptor que és un nàufrag que únicament deixa anar ampolles amb missatges per si algú els troba.

No crec que bàsicament la qüestió consisteixi a llegir molt, sinó a llegir bé. Jo, al menys, he defensat sempre aquest principi; malauradament no l’he pas practicat sempre. De jove –de disset a vint-i-set anys- vaig llegir tot el que em caigué a les mans –o sigui desordenadament. Havent disposat d’una memòria una mica viva, la lectura, vasta i desordenada, em creà la il·lusió que avançava positivament. Vaig adonar-me, però, que no era pas així. Ja comprenc que llegir bé és dolorós i difícil. Posar atenció en les coses –en un text-, mirar-les bé, pausadament, implica un gran esforç. L’estat natural de l’home no és pas l’atenció: és la dispersió, és volar de branca en branca com els ocells. Per això observar és més difícil que xerrar, que improvisar, que delirar. Observar és més difícil que pensar.

Josep Pla: Notes disperses


De la nota de Pla, m’identifico amb la intensitat de la lectura durant els mateixos anys que diu –any més any menys-, amb el desordre en la lectura. En canvi, desmemoriat com sóc, d’aquella època em queda només el plaer de la lectura dispersa i no sento la culpa de no avançar com calia. Ara, ja gran, continuo –menys- volant de branca en branca, improvisant, delirant massa, incapaç d’observar i, si vull ser sincer, ple de pensaments difusos. En conclusió: sabedor que mai no escriure cap novel·la, ni tan sols un conte o un poema; potser algun assaig?

7.2.10

escriptor (2)

Josep Pla ha explicat , en el pròleg de Llagosta i pollastre, el seu escepticisme respecte al “missatge personal i exclusiu” de l’escriptor. És clar que si per “missatge exclusiu i personal” es vol entendre Déu sap quines evanescències estranyes i hipersublims, tindrà una bona part de raó Pla a considerar-ho pretensiós i pueril. Ara bé: no fóra menys pretensiós ni pueril l’excés en sentit contrari, com el fa, afirmant que “la primera obligació d’un escriptor és observar, relatar i manifestar l’època que li ha tocat viure”. Que la literatura és “el reflex d’una societat determinada en un determinat moment”, com Pla suposa seguint De Sanctis, és una veritat a mitges. Aquesta idea, formulada així, oblida que entre la societat i el seu presumpte reflex literari hi ha, interferida, alguna cosa important: precisament, allò en què s’ha produït el reflex, l’escriptor. I l’escriptor no reflectirà mai objectivament, perquè ell no és un objecte, com l’espill, sinó tot un –bon o mal- subjecte. Fins i tot si aconseguís ser objectiu en el reflex, hauríem de tenir en compte que no ho reflectirà tot, que només reflecteix allò que un criteri previ, conscient o no, l’indueix a triar. De tota manera, l’artista, reflectesca o no la societat en què viu, és una part viva d’aquesta societat. El novel·lista –com el poeta, i el pintor, i el músic- és tan protagonista de la societat i de l’època seus, com ho puga ser qualsevol altre dels seus contemporanis. Pràcticament, ho és més, i més veritable, puix que ho és a consciència. Trobe que la societat, reflectint-se o no en l’obra de l’escriptor, s’hi confessa. Posats a designar les relacions entre l’escriptor i la societat, en comptes del mot reflex –sempre problemàtic i lligat, a més, a una estètica inoperant-, jo optaria pel de testimoniatge.

Joan Fuster: Les originalitats.

Aquest fragment pertany a una nota a peu de pàgina del text de Fuster que vaig pujar fa uns dies. El tema de l’escriptor, la seva obra i la seva funció o paper social, o en la societat o sobre la societat, és un debat inacabable que, a més, va canviant segons el moment de la discussió.

Del text de Fuster, que comparteixo en molts aspectes, matisaria que sovint el mirall de l’escriptor,és a dir, el propi escriptor –o l’artista en general-, si no trencat com el de la Rodoreda, algunes vegades està entelat o és de poc preu. Per altra banda, és possible que l’escriptor sigui un protagonista de la societat i que en deixi testimoniatge. Però també crec que el seu protagonisme, i la consciència que en té, de vegades li fa oblidar els personatges secundaris que, segons com, són més reals –d’acord: què és la realitat?- que els protagonistes i donen, d’una manera més vulgar però més intensa o completa, la veritable mesura de la societat.

6.2.10

escriptor

De vegades resulta difícil destriar l’autor de l’escriptor i del narrador (ara mateix tinc la sensació que sobra un terme, i això que no he afegit “persona” a l’enumeració). De vagades la persona pot eclipsar el narrador (el novel·lista, el memorialista, el contista) i les seves històries, les seves versions de la realitat o la irrealitat. De vegades el narrador, i les seves històries, no tenen res a veure amb l’escriptor, o no sabem quina relació mantenen; de vagades sí, però quina importància té?

En el cas de Pla –en quin gènere literari s’ha d’incloure?- tinc la sensació que tant els que han llegit el que va escriure com els que saben que va escriure alguna cosa han tingut i tenen una tendència excessiva a fixar-se més en el personatge que en la seva obra, cosa que, al menys a mi, em fa pensar que alguns creuen que la seva literatura té una importància relativa, potser fins i tot insignificant, si la comparem amb la seva figura.

Se m’acut això a partir de l’article de fa uns dies de l’Enric Juliana en què recordava, a partir de cites de la seva obra o viceversa, que Pla era partidari de la instal·lació d’una central nuclear –atòmica- a Pals i que malgrat que va fer el possible per dur endavant el seu propòsit, els interessos turístics del moment van impedir la realització del seu desig. Juliana aporta fragments de l’obra de Pla per donar fe de l’atomisme de Pla. Molt bé, molt interessant: l’escriptor Josep Pla era partidari de les nuclears; l’home guanya l’escriptor, o, mirat des d’una altra perspectiva, l’obra queda eclipsada pel personatge, tot i que sense l’obra no existeix l’escriptor ni el personatge.

La història no s’acaba aquí. Poc temps després, un lector de “La Vanguardia”, el cap d’obres de Vandellòs I, estimulat per l’article de Juliana escriu una carta al diari en què recorda la visita de Pla a la central nuclear (5/1/1972) i acaba dient:
Anecdòticament, ens va decebre la seva actitud personal. En deixar la central per anar a dinar, en lloc d’anar als lavabos, va fer les seves necessitats urinàries als jardinets que hi havia al davant de les oficines. El vam portar a dinar a un restaurant típic de Cambrils on, per la seva fama de bon gastrònom, ens van obsequir amb un plat típic, un excel·lent rossejat de fideus, del qual no va fer cap comentari ni elogi especial. I va escollir el primer vi que va veure a la carta, sense aprofundir gens sobre la seva qualitat com hagués fet un bon gurmet.

Una vegada més la fama de Pla, ja convertit en un mite, en una llegenda vivent gràcies a la seva obra, fa oblidar la seva obra, la seva interpretació de la realitat, que ja no cal llegir, que passa a segon terme.

És possible que Pla no fes cap comentari de l”excel·lent rossejat” perquè no el va trobar excel·lent o també perquè el va trobar excel·lent? De la mateixa manera que si va triar el primer vi que va trobar a la carta i no en va lloar les seves qualitats potser va ser perquè ja suposava que tothom coneixia les qualitats del vi? Tant s’hi val. Tinc la impressió que Pla devia parlar poc durant aquell dinar, poc del menjar i poc de les coses més importants que l’havien portat a Vandellós, però d’això darrer, que hauria de ser el realment decebedor, la carta del diari no en diu res.

En fi, que tots sabem que els àpats de Pla als 75 anys eren més aviat reiteratius i pobres i que tenia una tendència a marcar el territori, no tant per qüestions de deixar constància del seu pas sinó perquè:

En la vellesa, no podreu deixar d’orinar, almenys, una dotzena de vegades al dia, sempre suposant que no es produeixi una augmentació diríem corporal. [...] El fet, si no fos ridículament tràgic, faria riure. [...] Però, què s’hi pot fer? En la vellesa tot és inevitable, d’una fatalitat corporal omnímoda i, per acabar de complicar-ho tot, urgentíssim. [...] S’ha de tenir paciència. Si no se’n disposa en considerables quantitats, la vellesa esdevé un turment.

Josep Pla. Darrers escrits


Tots els escriptors tenen els desig d’esdevenir immortals a través de la seva obra. En el cas de Pla hi ha dies que un pot creure que la seva obra l’ha fet immortal, però altres dies predomina el sentiment que a Pla no li calia obra per arribar a la fama. Segons com bufa el vent.

5.2.10

biblioteca

Mai no he estat gaire freqüentador de biblioteques, segurament perquè sempre he tingut llibres a mà i a la vista per anar passant el temps i perquè les meves tasques investigadores han estat escasses, potser també per la misantropia alguna vagada comentada.

En la meva infantesa, i molt més en la meva adolescència, em passava algunes estones a la biblioteca del poble, situada als baixos de l’ajuntament. De vegades, en les prestatgeries metàl·liques, trobava un llibre que em cridava l’atenció i que fullejava allà mateix, en una de les taules de fòrmica; no importava el tema, tot valia, tot em podia cridar l’atenció. En aquestes mateixes taules, sota la llum dels fluorescents, fullejava també la revista “Destino”, que arribava puntualment, imagino, cada setmana. Érem quatre gats que anàvem a la nostra, com passa sovint amb els lectors, sobretot amb els lectors adolescents que sobretot en un poble i a l’estiu tenen altres coses a fer. Finalment tornava a repassar les lleixes i triava una novel·la –en castellà- i anava a la taula de la bibliotecària perquè m’omplís la fitxa del préstec -penso, ara, si la bibliotecària, amable i somrient encara, recorda la meva anàrquica evolució lectora que jo a penes tinc present-. Com que no tenia cap altra obligació important, la lectura em durava una nit, fins que arribava l’alba, o dos o tres, segons el gruix del llibre o les pàgines que em saltava.

Durant el primer i segon any d’universitat recordo que visitava dues biblioteques. A Barcelona, la Biblioteca de Catalunya, on consultava –poc- algun llibre relacionat amb les matèries que estudiava. Per fer-me el carnet vaig necessitar l’aval d’un soci, que va ser un fabricant de pintures i mecenes musical. A l’estiu vaig passar molts dies a l’Arxiu de Tortosa, llegint i prenent notes dels “Costums” per un treball que m’havia proposat un professor, o jo a ell. Com que l’autocar del poble arribava molt abans de l’hora d’obrir, me n’anava al mercat a esmorzar i, segons el dia, anava a visitar algun company matiner o em passava una estona al palau bisbal parlant amb un canonge, antic professor. Durant la resta dels estudis, vaig ser poc assidu a les biblioteques que, excepte en l’aspecte físic, no m’han atret mai especialment.

Posteriorment he continuat entrant poc en biblioteques. A part del carnet de la biblioteca de Catalunya, només en tinc un altre de la Biblioteca sant Pau i santa Creu, on fa pocs anys vaig anar a consultar –al mateix temps que a la casa de l’Ardiaca- material infantil, sobretot revistes d’abans de la guerra, i la bibliotecària, enormement eficaç i efectiva, es va entestar a fer-me el carnet el primer dia. Suposo que jo dec ser, de molt, el soci més gran, si faig cas al públic infantil que trobava habitualment, en alguns casos acompanyats de pares o tutors; un públic infantil que es repartia per igual entre llibres il·lustrats i pantalles d’ordinadors i que em miraven de reüll, com si fos un gegant dolent.

L’any passat, totes les meves consultes bibliotecàries, sol o acompanyant alumnes van ser a través d’ordinador, sense tocar cap llibre.

Etc. etc., etc.

Les noves biblioteques, sovint amb tanta llum natural, amb tant de vidre i metall, m’atreuen poc, fins i tot em desconcerten una mica. Parlaven no fa res als mitjans que s’acaba d’inaugurar la biblioteca de Rubí, la segona més gran de Catalunya, després de la Jaume Fuster de Lesseps (els darrers anys, cada vegada que hi vaig per obligacions de la feina, em sento com travessant les sales d’espera d’un aeroport fins que arribo al destí). Es preveu que hi passin, per la de Rubí, no sé si exagero, mil visitants diaris. Els veïns, possibles usuaris i els usuaris habituals opinaven sobre les instal·lacions: no sé quants metres quadrats amb no sé quants serveis, previsions d’actes i actuacions (fantàstic ara que no queda cap cinema), trobades diverses, informatització, espais especialitzats... Sobre llibres no en vaig sentir dir res, ni quants n’hi ha, ni si s’especialitzen en algun tema, ni previsions de lectors, ni perspectives de préstecs... Res de res. Vaig pensar que les noves biblioteques, i potser les velles haurien de trobar un nom més escaient a la seva multiplicitat de funcions; vaig pensar que si les freqüentés més, jo mateix m’atreviria a suggerir un nou nom, però vaig decidir que haurien de ser els usuaris habituals i els professionals que hi treballen els encarregats de trobar el neologisme, si és el cas, perquè jo, de les biblioteques, en tinc una idea vaga, personal, caducada.




PS
Que estrany! Escrivia aquests paràgrafs després de dinar simplement per escriure alguna cosa que en aquest cas sorgia del telenotícies en què havien parlat de la biblioteca de Rubí i d’un intent d’afegir algun altre motiu al tema del lector. Ara, a la nit, abans de deixar-ho al bloc, he anat repassant altres blocs habituals, el de la mar, que escriu, molt poc, el de Jaume, que escriu molt més, el de la Tina, que ha introduït nous temes però continua amb els vells registres, el d’en Toni, previsible i imprevisible alhora, el de la Sílvia, encara tan recent que no la tinc al bloglines... No ho sabria explicar, però m’ha semblat que avui el meu exercici de tecles era d’una banalitat extrema, una mica de sacrilegi.

4.2.10

lector

Aviat Manu Uriarte es va adonar que un llibre no servia només per llegir. Hi havia les olors. I els colors. I el cruixit. I el sabor... I els fantasmes de les persones que els havien fet i el rastre de qui els havia llegit abans... Coses que li havien permès jugar-hi molt abans de saber què deien. Encara que mai no hagués arribat a entendre l’escriptura, tenia un munt de motius per estimar els llibres. I com més rars, millor.

Margarida Aritzeta. La maleta sarda.

No recordo si els meus contactes primerencs amb els llibres van començar amb tantes manifestacions sensorials com les que recorda Manu Uriarte, suposo que sí, i potser alguna més. Tot i que l’interès pels fantasmes dels posseïdors i lectors anteriors em va arribar més tard, molt després de saber llegir; abans ja sabia que de determinats autors podia esperar llibres més plaents que els d’altres autors. Encara més tard, vaig conèixer altres valors afegits dels llibres que no cal enumerar.

No insistiré en la multiplicitat de facetes i utilitats dels llibres tal com els coneixem fins ara. I a partir d’ara, amb els llibres electrònics? Si jo fos editor, escriptor, llibreter, bibliotecari, recol·lector de contenidors de paper o tingués qualsevol altra relació a més de la de lector amb els llibres, suposo que em faria moltes preguntes, algunes de les quals de resposta encara incerta o complexa i variable en el temps. Com a lector, però, només se m’acut una pregunta un pèl estúpida, i crec que només hi ha una resposta. Es poden llegir els llibres electrònics? Definitivament, sí.

Doncs s’ha acabat qualsevol cabòria transcendent. El lector, que se sàpiga –ho diu el mateix mot-, aspira bàsicament a llegir. El lector també aspira (encara que això no ho diu el mot) a trobar interessant allò que llegeix. El lector és un personatge curiós que continua llegint malgrat que un llibre o un altre, o encara un altre, l’hagi decebut. Els gustos dels lectors i el seu nivell d’exigència són diversos, tants com lectors; però qualsevol lector de qualsevol llengua en qualsevol part del món vol, en tant que lector, poder llegir, desitja llegir, llegeix. Olors, colors, cruixits, sabors, tactes, fantasmes... són afegits sensorials i intel·lectuals secundaris en comparació al procés de lectura i als plaers que comporta.

Repeteixo, els llibres electrònics són per llegir? Doncs siguin benvinguts. I amb el temps ja trobarem altres usos nobles o perversos als aparells, i que consti que ja podria aportar idees. Tot el que es pugui dir de més és únicament fullaraca, literatura de canvi d’època, nostàlgies del passat. Costumisme com el que en el seu temps escrivien Robert Robert o Emili Vilanova. I és veritat que a mi encara m’agrada llegir aquests dos autors: escrivien bé, segons el meu criteri, i van deixar constància d’un temps que em continua interessant. Per cert, Robert o Vilanova? Però això seria un altre apunt.

PS. Entenc que ja puc fer desaparèixer l’enquesta de la dreta, de la qual, amb matisos diversos, només es pot extreure un resultat: els lectors volem llegir. I perdoneu el primitivisme poc acadèmic d’aquesta conclusió. En molts aspectes encara sóc un salvatge.

3.2.10

per començar

Proposo, a qui en tingui potestat, que, per llei, tots els diaris que es llegeixin en el país editin, com a mínim, la meitat dels seus exemplars d’ús en el territori en llengua catalana.

Proposo que qualsevol llibre que aparegui en la llengua que sigui en les llibreries del país tingui també una versió en llengua catalana.

Proposo que cada canal de televisió que es vegi a Catalunya programi com a mínim la meitat dels seus espais en llengua catalana, excepte la nostra, que ho ha de programar tot.

Proposo que cada obra de teatre que es representi en el país en qualsevol llengua es pugui veure també en llengua catalana.

Proposo que qualsevol producte que es vengui en qualsevol botiga de Catalunya s’etiqueti també en llengua catalana.

Proposo que s’inhabiliti qualsevol servidor públic, tant si pertany a l’administració estatal com a l'autonòmica, que no faci ús de la llengua catalana al menys en el 50 % de les seves actuacions professionals o quan ho requereixi el contribuent.

Proposo que no s’empadroni cap persona en qualsevol ciutat del país que no parli la llengua catalana al menys tan bé com els comentaristes esportius del país que parlen en català (poden quedar exempts, potser, els jugadors de futbol (i similars), sobretot si són del Barça i, potser, aquells ciutadans que cobrin més de 6.000 euros nets mensuals).

I això només és el principi.

S’accepten crítiques a la meva tebiesa.

2.2.10

precipitació

Volia dir alguna cosa sobre la Gala dels Gaudí, que he començat a seguir amb atenció per si deien alguna cosa sobre aquesta història de les quotes lingüístiques i tot això, però arribats al ballet de la piscina he plegat veles, no per desinterès sinó perquè la meva planificació horària m’ho demanava. Aquí és quan algú dirà: “home, per escriure aquesta coseta et perds un dels actes més interessants de la temporada de la indústria del cinema català?” I tindrà tota la raó, i no m’excusaré dient que encara tinc alguna altra obligació ineludible i menys vistosa. D’acord, i segurament m’he perdut la part que més m’interessava.

Val a dir que com que vaig poc al cinema –i m’he distret una miqueta- hi ha hagut algun moment en què m’he fet un embolic: no sabia si el premi el recollien pel millor vestuari, pels efectes especials, pel millor guió adaptat... M’aclapara tant de premi. M’imagino que a la Gala X de novel·la, per exemple, donessin un premi a la millor portada, al millor tipus de lletra, als marges més elegants, al millor distribuïdor, a la millor editorial... tot en un continu de pujades i baixades de l’escenari amb la ploma X brandada pels guanyadors... Que ja ho fan?

Que no sigui dit que no dic res de l’acte. M’ha agradat la seva originalitat (la part que he vist) molt adequada a l’època de crisi que ens ha tocat viure. M’han agradat els tocs d’humor imprescindibles en qualsevol acte acadèmic intel·ligent. M’ha semblat molt bé que les pelis europees nominades s’al·ludissin pel seu nom original i per la traducció castellana, cosa que deu voler dir que alguns acadèmics l’han vist en la versió original i uns altres doblada. També és d’agrair que tants cinemes tanquessin perquè els possibles espectadors poguessin veure la Gala des de casa. No, d’això en parlarem més llargament. Ah, i bonics vestits, alguns... I encertats comentaris de l’inefable... I, i, i...

No volia dir gaire res i, com sempre, m’embranco excessivament i avui més precipitadament perquè penso que ja és dimarts i tinc una cita amb la sang. Us deixo, però no em puc estar de recordar que aquest any tampoc no han nominat la meva productora, d’una independència inqüestionable: saragatona films. En fi...

1.2.10

pseudodesvetllament

No sé a quina hora de la matinada em desperto. A través de la finestra la lluna es mostra com un esclat de llum: immensa, enlluernadora, hipnòtica, desconcertant. En la penombra de l’habitació busco els perfils coneguts de cada nit, els trobo. A penes un instant i em torno a adormir. Tot de pensaments que ja no recordo es difuminen en un son sense somnis.