28.2.09

catàfora inacabada sense ànim de polèmica

… de aquella llengua, per altra part, que no sens motiu tenen molts per la primogènita entre las neollatines i que, amb noms diversos però amb varietats sols secundaries, fou un temps la mes culta i celebrada...

Discurs de Manuel Milà i Fontanals, president dels Jocs Florals de Barcelona l'any de llur restauració, 1859.


Tots celebrem que en altres temps la llengua catalana fos en un temps la més culta i celebrada, si és que ho fou, i la primogènita entre les neollatines, si és que ho és, i que actualment, malgrat les diverses i greus crisis que ha hagut de vèncer, estigui com està, amb una gran vitalitat, en part i paradoxalment degut als intents d’esborrar-la del mapa de les llengües.

La llengua catalana, anomenada per alguns simplement català, té, com totes les llengües històriques, el seu substrat, adstrat i supestrat. Com tota llengua viva, la catalana ha anat evolucionant, canviant, perdent paraules velles i recuperant-ne de tant en tant, formant nous mots a través de la derivació o pseudoderivació, de la composició ... De vegades, l’aparició de conceptes nous han propiciat l’aparició de manlleus d’altres llengües amb més o menys fortuna: en els esports, per exemple o, darrerament en el camp de la informàtica i d’internet. Calien o calen determinades solucions procedents d’altres llengües? Són encertats certs neologismes? Bé, se’n pot parlar. Que apareguin i sobretot que se’n parli -en parla molta gent?- és un símptoma de llengua viva. Que existeixi un diccionari que fixi i uns parlants i escriptors que creïn, dubtin i polemitzin entre ells i amb els diccionaris és un símptoma inequívoc i definitiu de llengua viva, de llengua que funciona. La llengua catalana funciona, potser fins i tot funciona massa o té massa pors, si ens fixem en la quantitat de polèmiques que ocasiona. Un té la sensació que els catalans de vegades tenen tendència a la hipocondria lingüística, segurament a causa de les vicissituds del passat i d’unes previsions de futur incertes que, de fet, es poden preveure no només per a la llengua catalana sinó per a moltes altres.

Les solucions que donen les institucions que tenen cura de legislar la llengua i adaptar-la a les situacions noves que presenta cada dia poden semblar encertades a la majoria d’usuaris o bé poden ser discutibles i fins i tot desencertades. No passa res, la qüestió és que se’n parli i serà el temps –l’ús- l’encarregat de dir la darrera paraula. A la fi, s’acabaran imposant sons, mots o estructures més o menys raonades i no sempre raonables, la llengua continuarà per sobre dels experts i dels inexperts, o així ho esperem.

Agafem un cas de plena actualitat, la paraula post i la paraula apunt(veure aquí, aquí, aquí i aquí). Quina solució és millor per designar els escrits que deixem en els blocs (o blogs) amb assiduïtat diversa? Podria acabar l’apunt (o post) dient que m’és igual, que no m’importa, i seria gairebé veritat. Finalment una de les dues s’imposarà i l’altra acabarà desapareixen, o totes dues conviuran harmònicament o sense harmonia. I què? En aquest cas totes dues tenen motius per ser defensades. Trobo que post és un manlleu acceptable, i si el Termcat (i posteriorment la Filològica de l’IEC) em diu que he d’escriure apunt em semblarà molt bé, perquè sóc una persona absolutament respectuosa amb les institucions oficials del país i d’una disciplina notable. Una altra cosa és que en la intimitat de l’escriptura entre amics, com la que faig aquí, se m’escapi al principi amb excessiva freqüència la paraula post. En tinc tot el dret i només claudicaria ràpidament si la Generalitat decidís imposar una multa a tots els qui diguin paraules que no figurin als diccionaris oficials. Vista la crisi i la necessitat recaptatòria, tot pot arribar.

La veritat, però, és que no tinc cap amor especial per post ni per apunt. Quant a post, perquè, malgrat l’ús continuat fins al moment, no em diu gaire res des de cap perspectiva emocional ni racional. Quant a apunt, perquè malgrat la possibilitat que té tota paraula d’adquirir nous significats (recordo perfectament encara quan la paraula cava va convertir-se en sinònim de xampany), possiblement per la novetat, tinc la sensació d’un significat reduccionista lligat a les accepcions actuals del terme.

Per altra banda –esquematitzaré, i no sé fins quin punt la comparació és vàlida-, penso que els blocs es poden comparar a la premsa i que com en la premsa, sigui diària o de qualsevol altra periodicitat, el que s’escriu té una varietat considerable de registres; en la premsa hi ha uns gèneres que, simplificant, és poden dividir en informatius (notícia, crònica, reportatge...), interpretatius (crítiques, columnes...), recreatius (acudits, horòscops...). En els blocs, la varietat és igualment notable, encara que predominin determinats tipus d’escrits. Es pot dir que a la premsa se sol parlar, d’una manera genèrica, d’articles, però, és un article una necrològica? És un article una col·laboració literària? És un article una entrevista? Són apunts –o posts- els poemes dels blocs que només publiquen poemes? Són apunts -o posts- els resums biogràfics de poetesses (mostra de poemes inclosos) dels blocs que només es dediquen a això? Que són dos exemples minoritaris? Potser sí, però en podria trobar d’altres: exclusivitat fotogràfica, pictòrica, etc.

Post o apunt com a qualsevol cosa que apareix en una entrada de bloc? Per exemple: “el post (o apunt) d’avui de tal consisteix en un poema més una imatge i un podcàsting (un altre terme a revisar?)” Doncs molt bé, és una opció. “En els seus apunts (o posts) només publica poemes”. D’acord, molt bé. Tinc la sensació que el mot apunt (de post no en diré res ara, perquè amb les comparacions procedents de la terminologia anglesa només m'atreveixo fins a cert punt) se sembla una mica al mot cosa (Tot allò que existeix o és concebut d’existir com una entitat separada, sia corpòria o espiritual, real o abstracta): no li trobem res millor, doncs anomenem-lo apunt.

Arribat el moment de les conclusions ben estructurades, prenc consciència que encara en tindria per una bona estona i, com em passa sovint, ja m’he cansat d’escriure, així que, com també m’és habitual deixaré els paràgrafs anteriors com uns simples apunts que qui sap si algun dia em vindrà bé de continuar.

P. S. Pos(a)ts en el tema, em sembla que aquest és el moment adequat per recomanar un llibre que pot fer les delícies dels polemistes filològics: Novetats del diccionari (Diccionari de la llengua catalana, segona edició), publicat per l’IEC l’octubre de 2008, poc més de 300 pàgines

26.2.09

cal donar-li voltes?

Al meu poble, de petit, la vida passava lenta, com a tots els pobles i com a tots els nens. Als pobles, el temps es relacionava sobretot amb les estacions i, com a tot arreu; el temps dels menuts no tenia més mida que la del sol i la lluna, el vent i la pluja i els petits esdeveniments cíclics – l’horari d’entrada i sortida de l’escola, l’hora dels àpats, les migdiades a l’estiu, quan la calor atuïa, el moment d’anar a dormir i de llevar-se...- o extraordinaris que s’anaven produint per a bé o per a mal.

En aquell poble en què passaven tan pocs fets extraordinaris, tots els nens sabíem que amb l’arribada del bon temps n’arribaria un que ens emocionava especialment: una volta ciclísta! Perquè pel mig d’aquell poble on no passava res especial, passava –ara va per fora- la nacional 340, i aquella carretera de transportistes que paraven a sopar en un dels tres restaurants de marquesines de pedra o de fusta del poble es convertia per unes hores en una festa. Jo, que com tots els nens, no preveia res, sabia que seria un dia diferent quan veia una certa inquietud en els més grans i, més tard, inesperadament, apareixia el primer cotxe de la caravana que potser pararia davant de casa o no gaire lluny –tampoc no era tan llarg el carrer- i ens oferiria unes quantes viseres de cartró de fulles d’afaitar Palmera. I després arribaria un altre cotxe i encara un altre i uns quants més. Una mica després passarien els ciclistes dels qual amb prou feines distingiríem les cares ni sabríem com es deien. Potser algun bàrbar local ben intencionat, o no, tiraria una galleda d’aigua als corredors que més que donar-los forces els desequilibraria. Finalment, passaria el cotxe escombra... i tot continuaria com sempre, però cadascú de nosaltres ja hauria arreplegat un petit tresor publicitari de desaparició ràpida.

En aquella època, jo no sabia que la Volta a Catalunya era la competició ciclista més antiga d’Espanya i la tercera més antiga del món, ni que la primera edició, la de 1911 (aviat farà cent anys) la va guanyar un ciclista de Tarragona que es deia Sebastià Masdeu (així, sense accent al deu i qui sap si parent del de Mirall trencat). No sabia això ni moltes altres coses. Ni m’importava, perquè el que m’interessava no eren les dades ni els noms sinó la festa, l’extraordinària celebració que arribava inesperadament, que trencava la monotonia d’aquells dies llarguíssims.

Ara, que ja sé dades i noms i que fa temps que no visc davant de la nacional 340, ara, que a més de l’aventura del dia a dia aprecio la història del país, em diuen que la Volta pot desaparèixer per sempre, que ara que la bicicleta torna a estar de moda, aquesta competició perilla per falta de patrocinadors, que la retirada de diners (una mica més de 200.000 euros) de la Junta de Castilla y León –ho sabíeu?- pot fer perillar la continuïtat d’un dels esdeveniments esportius més antics i més bells del país , que necessita poc més d’un milió d’euros per seguir rodant. I els altres patrocinadors? És la crisi general que afecta la Volta o és la desídia d’un país?

Dubto que les dificultats de la Volta importin gaire. Segurament tenim assumptes més importants a resoldre en aquest territori i, de tota manera, actualment és més còmode asseure’s a la butaca i contemplar com els del Tour, els del Giro o els de la Vuelta continuen pujant i baixant muntanyes, serpentejant diagonals pel pla amb el vent en contra o fent quilòmetres amb el cap cot aerodinàmic en una contrarellotge; mentrestant nosaltres, lentament, ens deixarem vèncer per la son dolça d’una migdiada d’estiu. Què importa que la geografia que veiem sigui el d’aquí o el de l’estranger? La qüestió és adormir-se contemplant el paisatge i pensant que no ens toca a nosaltres esforçar-nos.

25.2.09

pendular

La sargantana es mou, devés
la fina esquerda;
mig s'han posat els ametllers
gonella verda.

A vila, avui, gent follejant
de cares blanques,
flocs de paper cabdellaran
damunt les branques;

faran, minyons d'aire estantís
i humils deesses,
veus d'aviram, sota l'encís
de les disfresses.

Oh vine, vine amb el teu seny
i amb la teva esma;
puja quieta pel pedreny,
dolça Quaresma!

Oh primavera de Jesús
que als cors espleta,
i apars als homes un refús
de tan secreta!

Tu que tens pau als horitzons,
tu que dus mel a les entranyes,
tu que ets morada com el fons
de les muntanyes!

“Invitació de febrer”, Josep Carner

Què escriuria avui Carner? No ho sé.

24.2.09

verdià

Estic gairebé convençut que el “Verdi” que va escriure Espriu poc abans de morir es referia al cinema del carrer del mateix nom i no a la sèrie que aquelles setmanes es podia veure a la televisió. Fet i fet, tampoc no crec que importi gaire i admeto que em contradiguin sempre que em presentin alguna prova i, si no, també.

El cert és que l’altre dia buscant una versió de “Va pensiero” que fos digna, vaig trobar filmacions d’altres representacions de Verdi, algunes que em van semblar molt interessants, fins i tot sensacionals i d’altres més aviat penoses. De tota manera, tot el que jo pugui dir en l’aspecte musical, i molt especialment operístic, és no només discutible, sinó que pot ratllar el sacrilegi. Que m’agradi Verdi és, a més, una circumstància de la qual sóc l’únic culpable.

El que volia dir i mostrar és que vaig trobar un petit fragment de “La Traviata” que em va semblar deliciós, i ara no em refereixo a la música tan coneguda ni a les veus sinó a la posada en escena; encara que trobo que la caracterització de les lioneses no està prou aconseguida: el seu farcit té més aparença de mostassa que de crema. Entenc, però, que potser aquest aspecte és una qüestió de llums i no de la realitat in situ. Mentre anava mirant el vídeo em preguntava si el muntatge era un bon sistema d’apropar la música clàssica, l’òpera o Verdi als petits, i també als grans, per què no?



Un altre vídeo –rendibilitzo el meu temps a YouTube- , aquest cop més llarg en què, si teniu la paciència d’anar mirant, ja em direu que us sembla el ballet i si el meu gust estètic està completament atrofiat i el vestuari dels ballarins és... què és aquest deliri?




I per acabar i si encara sou aquí –no em feu responsable d’aquesta part del llibret- una altra curiositat animada a “Rigoletto”.



P.S. Observo que el cap de setmana tenia 40 seguidors oficials del bloc i avui, tot i que se n’ha afegit un, he passat a 38, i això abans de publicar aquest post. Ai!

22.2.09

Sant Espriu (hi ha molts descreguts)



El 22 de febrer de 1985, als 72 anys, va morir a Barcelona Salvador Espriu. No sé -no es fan estadístiques d'aquestes coses- si ara es llegeix molt o poc. Ara em vindria bé parlar de tantes coses d'Espriu... del que significà -i significa- per a mi i per a molts d'altres, i de la seva preservació dels mots, però entenc que m'allargaria excessivament si volgués construir un discurs raonablement i sentimentalment coherent, de manera que opto per fragmentar aquest record a través d'alguns textos que no per repetits són menys necessaris, i d'una insignificant anècdota personal. Començaré amb la síntesi autobiogràfica


No m’agrada gaire parlar de mi ni de les meves obres, sobretot dels meus poemes. D’altra banda, no sé el que és la Poesia, a no ser una mica d’ajuda per viure rectament i potser per ben morir.
Quasi a la ratlla dels quaranta anys, no puc omplir cap fitxa biogràfica del més petit interès. Vaig anar a la Universitat, procuro de guanyar-me la vida, encara no he tingut temps de casar-me, ni l’optimista coratge o l’abnegada desesperació de fer-ho. Detesto els premis literaris, l’avarícia i la brutícia, els homenatges, el vent, el desordre i el soroll, sortir de nit, menjar fora de casa, això que en diuen «vida de relació», els concerts, les confidències dels amics, aconsellar, les obscenes expansions de la vanitat. Mentre em deixin tranquil, estic disposat a creure, de molt bona fe, que tu i àdhuc vós, no importa qui, sou els millors escriptors del món. Sedentari, em plauria viatjar de tant en tant, amb una comoditat incompatible amb la modèstia de la meva bossa, i per això determino de no moure’m mai. Voldria viure al camp, amb quatre arbres i un tros de jardí, o almenys en una ciutat més neta que Barcelona, on la gent no s’escurés tan generosament el pit i altres pitjors i més repugnants interioritats. Voldria també veure els quadres de Vermeer de Delft, posseir unes quantes figuretes de pessebre de Ramon Amadeu i no haver d’escriure ni una ratlla més.
Penso finalment que la Humanitat està abocada a un pròxim i definitiu cataclisme, però, vist que el petit esdeveniment és tan indefectible com estúpid, demanaria, si gosés, que els papers no ens ho recordessin a cada moment amb tants escarafalls.

Salvador Espriu, 1952

Per suposat, el segon text ha de ser un fragment de l'Homenot que li dedicà Pla, que l'admira, però que no acaba de situar-lo.

Mirant-lo bé, de vegades semblava prematurament envellit i al cap d’un moment prodigiosament jove –per raó, és clar, de l’extrema mobilitat de les faccions–, però sempre resultava igualment discret, controlat, una mica tancat, un esperit dominat d’una espècia d’impossibilitat física per a lliurar-se –per a intimar. En un moment determinat, em semblà que aquesta sensació darrera que Espriu em donà era la més important, la que resumia i englobava totes les altres. M’agradaria de saber si aquest manifestació de la seva personalitat obeïa a alguna forma de narcissisme personal o a algun obstacle posat pel sentit del ridícul, que sospito que Espriu té molt acusat. En aquest punt, però, no vaig arribar a cap resultat.

Josep Pla. Homenots. Quarta sèrie.

Ara arribaria el moment en què hauria de triar algun poema emblemàtic, d'aquells que coneix tothom, potser un dels cantats per Raimon, però em conformaré amb uns versos d'un dels motius obsessius del poeta, individualment o col·lectivament:

Pels portals de Sinera
passo captant engrunes
de vells records. Ressona
al carrer en silenci
el feble prec inútil.
Cap caritat no em llesca
el pa que jo menjava,
el temps perdut. M'esperen
tan sols, per fer-me almoina,
fidels xiprers verdíssims.

Quan vaig saber la mort del poeta, vaig pensar fer-li un homenatge senzill, en la mesura de les meves possibilitats, i vaig proposar a un grup d'actors de setze o disset anys, que encara no sabien que ho eren, un guió fragmentari que van acceptar amb entusiasme. Com que quatre anys abans, per sant Jordi, havia mort Josep Pla i volíem estrenar en aquella data, vam decidir que la part bàsica de l'eix argumental seria l'Homenot de Pla i ens ho faríem venir bé per incloure textos d'Espriu. Segurament en algun lloc de casa encara conservo el guió, però no el sé trobar. Ens faltava una cloenda que tingués un cert aire èpic i a la vegada íntim, i vam pensar en una de les darreres paraules -la darrera?-que va escriure el poeta abans de morir, una mena de Rosebud: “Verdi!” . S'especulà que demanava que li gravessin el capítol que en aquells dies es passava sobre el músic a la televisió. No ho sabrem mai, però és molt possible, de manera que vam triar “Va pensiero” , de Nabucco, que ens va semblar que lligava perfectament amb el seu desig de retorn a la terra promesa i amb el simbolisme de part de la seva obra. Com en el cas de l'actuació a la Metropolitan, vam haver de fer un bis, tot i que la nostra versió distava molt de la perfecció dels professionals, però el nostre públic era inusualment condescendent i agraït: per una vegada érem profetes a casa.


20.2.09

Sant Pompeu (fins i tot per a descreguts)

Tal dia de febrer com avui de l’any 1868, naixia a la vila de Gràcia Pompeu Fabra. Que jo el recordi aquí una vegada més no té cap importància perquè Pompeu Fabra ens és constantment present i no cal cap calendari ni necessitem cap causa de beatificació. Ara bé, llegir-lo de tant en tant és un bon exercici i fer dels seus textos matèria de conversa encara és possible. Vet aquí tres fragments qualssevol en ordre cronològic.


Però que no puguin dir de vosaltres, escriptors actuals: “Heus aquí uns estranys conreadors de la llengua catalana, els quals ni tan sols es prenien esment dels avançaments realitzats en llur època. Per a ells eren endebades que s’operava sota llurs ulls un treball intens de depuració, d’enriquiment i de refinament de la llengua literària; i amb llur incúria o ultracuidança, contribuïren a la perpetuació de tares de què, ells els primers, havien d’esforçar-se per deslliurar la llengua.”
Que no puguin dir això de vosaltres, escriptors actuals; perquè d’això sí que o sabrien absoldre-us, i us tindrien, amb raó, per uns mals escriptors i per uns mals patriotes.


"Literats i gramàtics", 1915

La meva evolució s'ha aturat i concretat, finalment, en la manera actual de plantejar el problema de la depuració de la llengua: cal estudiar bé la llengua viva [...]
[...] El gramàtic per si sol i "a priori" no pot imposar res. És impossible, des d'un gabinet de treball, de preveure i abastar tots els casos pràctics. De vegades la solució donada a un cas determinat resulta violenta. El gramàtic, aleshores, no ha d'encastellar-se com un déu indiscutible, ans al contrari: atenuar la violència, desfer-la si és necessari. […]
Jo mateix no sabria establir una norma abans de sotmetre-la a aquella prova d'eficàcia. Deixo sempre que els nostres escriptors l'experimentin i decideixin, en definitiva, la seva viabilitat. No tots els escriptors poden ajudar-me, no obstant. Els veig dividits en tres grups, dels quals només el tercer pot servir-me: en l'un hi ha aquells escriptors, escorrialla de l'anarquia del vuit cents, que [...] per comoditat s'erigeixen en defensors dels seus propis defectes. En un altre grup, potser més perniciós que el primer, hi ha aquells escriptors que davant una construcció o un mot que els sembla una millora de la llengua no s'aturen a considerar si és o no viable [...]. Finalment, en un tercer grup [...] hi ha els escriptors ponderats, creadors i rectificadors, que no obliden mai la responsabilitat pròpia.
[...] L'assaig que quatre o cinc anys d'èxit consoliden, hauria d'esdevenir regla inflexible. Que poguéssim dir, aleshores: el qui no fa això o no ho fa així, comet senzillament una falta de gramàtica. El meu ideal fóra que, gràcies a aquest mecanisme, arribéssim on ha arribat, sense Acadèmia, Anglaterra. Si més no, ens estalviaríem, immunes, les atzagaiades de qualsevol gramàtic.

"Conversa amb Pompeu Fabra", maig de 1926


En el cas que ens trobem davant una tara greu de la llengua moderna, llavors és quan [...] hem de recórrer, sia a un arcaisme, sia a un dialectalisme, sia àdhuc a un neologisme [...] perquè per sobre de tot cal evitar d'establir un divorci massa gros entre la llengua escrita i la llengua parlada.
L'acceptació d'una innovació per una gran part de la massa parlant [...] pot fer bona àdhuc una innovació perfectament arbitrària; en canvi, un gir antic caigut en desuetud no pot ésser en rigor considerat de nou com a català sense aquella acceptació.

"De la depuració de la llengua literària", 1927.
P. S. Post complementari aquí.

18.2.09

de les banderes

Estic bàsicament d’acord amb els aspectes filològics i alguns de sociològics de l’article de Quim Monzó d’avui sobre el terme ‘bandera i senyera, de tal manera que no m’estranyaria que me l’hagués copiat d’algun post que ara no recordo. Una altra cosa és si manen els diccionaris o l’ús i fins a quin punt i en quines circumstàncies.

Em passa sovint que quan em fixo en algun assumpte, el mateix dia hi ha algun fet o alguna notícia que es relaciona amb aquest assumpte. Així, per exemple, en el concurs de la televisió que m’agrada mirar durant les sobretaules solitàries d’entre setmana que posa a prova els coneixements culturals universals i eclèctics dels participants, avui preguntaven quin és el país que té la bandera més antiga d’Europa –o potser era quin estat-. Els concursants no han encertat la resposta i el presentador ha sentenciat que era la bandera danesa i ha donat la data. I la catalana?, he pensat jo. O la catalana és la de la Corona d’Aragó? I l’espanyola?

Un altre dia podem parlar de noms, símbols i realitats, avui es tracta simplement d’una qüestió de dates i conceptes.

més Bertrana

Esmentavem al darrer post, els comentaristes i jo, els escriptors-pintors o viceversa; n’hi ha molts, segurament més dels que ens pensem. Ahir mateix dos blocaires, amb llibres editats, comentaven la seva afició artística: en Francesc i en Jesús. Quants més n’hi deuen haver? Imagino que força. En podem parlar un altre dia, però ara em centraré en un compromís que vaig adquirir a finals de l’any passat. Concretant –podeu llegir detalls aquí i aquí -: resulta que la Lola té un Prudencia Bertrana que finalment ens va mostrar al seu bloc, i jo li vaig dir que buscaria un fragment de l’escriptor que s’adigués amb la pintura. No crec que ho hagi aconseguit del tot, perquè el seu quadre, al qual he tret el marc per donar una sensació de més proximitat, evoca un espai obert o poc atapeït de vegetació que no he sabut trobar, potser perquè no he buscat prou. O potser sí, potser amb una mica d’imaginació podem arribar a pensar que en un dels seus caminars erràtics, Bertrana es va aturar en aquest indret.

Definitivament, he triat un fragment de la narració 'Els bells camins que no menen enlloc', la meva preferida d’entre les Proses bàrbares, un recull que suggereixo sobretot als qui en un moment determinat necessiteu una mica de pau i no us persegueix la pressa que cada dia, cada hora o cada minut se’ns converteix a alguns en una enemiga implacable (podeu llegir la narració sencera en aquesta pàgina de l’amic Enric Faura). I res més, que parla Bertrana. Bé, sí, he triat un altre fragment, és de la narració 'En Busqueta', on les cabòries filosòfiques són finalment bandejades... com ha de ser.



















Córrer món ! Heus aquí una grossa blasfèmia. ¿Per que córrer? Quin goig dóna córrer?

Si us agrada de saber quelcom del sospirar dels oreigs en l'espessor dels boscos, de les olors íntimes dels marges florits, dels murmuris de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes, cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners; cal fer-se caçador, contrabandista, bouer o llenyataire; cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc. Ells us mostraran, però, si és que teniu confiança en el seu davallar atrevit i ardidesa per a seguir-los quan munten per les crestes formidables, tots els misteris dels avencs i tots els rodaments de cap de les altures. I arribareu a les encantades pregoneses, junt al viot d'aigua cristal·lina on el senglar s'abeura; al pinar ombriu on els xixells s'ajoquen; i a l'espadat roquís on nien les miloques i s'entaforen les guineus.

Pels viaranys simplicíssims, cal anar-hi amb un gros ardiment de cor i una gran senzillesa de roba. A voltes no són més que clarianes enigmàtiques entre la boscúria No hi passaríeu pas sense deixar-hi un esquinç de roba, un trosset de pell o una gota de sang de les vostres venes. Són estrets, són angoixosos, són vorejats de pues que se us abraonen com garfis de salvatgina, són obstruïts de lligabosc i romegueres que us traven i us aturen. Però i després, quan els trobeu encatifats de fullaraca o de molsa esponjosa, quan planegen per una vinya morta o per la humida llisor d'una torrentera, quina suavitat i quin delit us donen, i amb quina remor tan grata responen als vostres passos !

Prudenci Bertrana. "Els bells camins que no menen enlloc", a Proses bàrbares.


Jo no m’avorria mai durant aquestes llargues esperes. Hi havia tants entreteniments en aquells boscos! Quan em cansava d’estar dret, desenganyat del glapir mentider de la canilla, m’asseia en les roques encara no assolellades, delitosament fresques. Les eflorescències dels líquens que les cobrien, i els variats insectes, a penes albiradors, que transitaven entre aquelles ramificacions veroses, verdoses, grises i brunes (selves colossals, dirien els insectes), constituïen un altre bell motiu d’interminables cabòries. ¿Qui sap si algun d’aquests pugons vermellosos em mirava amb telescopi? ¿Em creien un déu perquè arrabassava amb les ungles el crostisser llefiscós que recobria el granet de llur planeta? Si ells haguessin parlat, amb quina senzillesa m’haurien fet l’almoina de d’apel·lar-me immens! I, tanmateix, dels pugons a la roca, de la roca a mi i de mi a la terra, no hi havia pas una apreciable diferència amidada amb l’anorreadora escala que va de l’infinitament gros a l’infinitament minúscul. Tots junts esdeveníem pugons, volves, àtoms invisibles, enfront de l’univers immesurable.

Vatualisto! Altre cop la turmentosa filosofia!

Prudenci Bertrana. “En Busqueta” , a Proses bàrbares.

17.2.09

sobre la pintura

Hi havia un temps en què em molestava la meva manca d’educació musical, arquitectònica, pictòrica, etc. , i la meva insensibilitat; ara, també. En altres temps, buscava culpables; ara no, perquè he arribat a la conclusió que en part m’hauria d’autocondemnar.

Fa unes quantes setmanes, quan vaig passar a veure les pintures de la Mercè Rodoreda que s’exposaven a La Pedrera, vaig tenir la doble sensació de què parlo més amunt. Sí, molt bé, em van interessar els quadres de la Rodoreda, però més per la relació amb l’escriptora, pels detalls que aportaven a la seva biografia que per ells mateixos. Ara en Sani ens mostra al seu bloc tres pintures (quina barreja de duresa i fragilitat!) de Gabriel Ferrater. És coneguda la passió de Ferrater per la pintura i no tant la meva per Ferrater, i tot i així, i pensar que m’agradaria força veure una exposició ferrateriana, amb aquestes mostres em passa una mica com amb els quadres de la Rodoreda. El meu talent interpretatiu, la meva capacitat de descobrir, d’entendre o d’emocionar-me és escasa. En el dos casos no admet cap comparació amb l’interès, la complicitat i les sensacions que em provoca la seva literatura.

En canvi, l’exposició a la mateixa Pedrera d’un pintor que gairebé no conec arriba a interessar-me més. L’autoretrat que presideix l’exposició em fa buscar diversos angles i reflexionar fins quin punt l’efecte de les ulleres –hi són i no hi són?- té algun significat ocult. Al final de l’exposició, “Dancing” amb el vermell esclatant que tant m’agrada de les jaquetes dels músics i el cap del pintor que em fa evocar un Harold Lloyd present per casualitat i a punt de fer-ne alguna de grossa. I entre una i altra pintura, tota la resta, sobretot la que va fins a l’any 39. Dibuixos, olis, il·lustracions, disseny tèxtil... Pintures ambicioses i intimistes (una de les que m’agraden més de les darreres és la petita “dues noies llegint”, crec que es titula, que no trobo a Internet), un estil que va canviant, però que sembla que recomença, de manera que a mi, que ja ha quedat clar que no sóc un expert, se m’acut el joc d’intentar datar a grosso modo: abans i després de la guerra. Fracasso lamentablement en moltes ocasions.

Arribats en aquest punt, i encara continuaria, més d’un deu pensar que interessar-me molt més per la pintura de Josep Mompou que per la de Mercè Rodoreda o de Gabriel Ferrater confirma el meu poc criteri, confirma que sóc un lector mediocre de l’art, potser una certa traïció. No s’hi pot fer res: és així.

M’he distret una estona copiant uns quants quadres del pintor en un vídeo per si hi voleu donar un cop d’ull abans de passar per La Pedrera o per si voleu desistir definitivament. Ja imagineu que es tracta d’una reproducció deficient. Quant a la música de fons, he triat un fragment d’una dansa de Frederic Mompou, el germà petit del pintor, interpretada per ell mateix, que em sembla que reflecteix una mica aquesta sensació que he expressat de recomençament, esvaïment i repetició que al vídeo és difícil de transmetre. Per cert, i continuant amb la pintura, m’agrada el desenvolupament expositiu i les conclusions d’una pintora i crítica, escèptica i propera, que estic segur que pot augmentar la seva autostima si es passeja fins allà després d'haver suportat opinions d'incompetents com jo.

15.2.09

Manuel Balasch

Dies enrere mirava de confirmar si la sàtira V de Juvenal apareixia molt o poc al Somni de Bernat Metge. Consultava una edició de la Bibliteca Clàsica de Gredos. No diré res sobre el tema, avui, però com encara tinc el llibre a la vora em ve bé copiar aquest petit fragment:
Si somos prudentes, Fortuna, no tienes poder alguno. Somos nosotros los que te hacemos diosa. Con todo, si alguien me pregunta, le diré la medida que basta en cuanto a les riquezas: lo que piden la sed, el hambre y el frío, lo que te fue suficiente, Epicuro, en tus pequeños cultivos, lo que en su tiempo lo había sido en la casa de Sócrates; jamás la naturaleza sostiene una tesis y la sabiduría otra distinta.

Inhumana proposta de prudència, fins i tot en el temps de quaresma que ja s’acosta. M’arriben aquestes paraules a través de Manuel Balasch, intermediari de luxe que de tant en tant m’acompanya i em guia des de la proximitat de les seves traduccions i des de l’absència física. Em seguirà acompanyant.

No em puc estar de copiar el final de la seva introducció a Juvenal. Diu:
Abro el libro y leo, Mt. 5, 8: “Bienaventurados los limpios de corazón, porque ellos verán a Dios”.

Doncs això.

14.2.09

encara el sant

Això dels costums i tradicions és una cosa difícil de resseguir i equívoca. Per particularitzar en el nostre territori, m’atreviria a dir que algunes de les tradicions que actualment es consideren intocables i per les quals alguns catalans hi deixarien la vida són cosa de quatre dies històricament parlant, moltes posteriors al 1714 –data clau de la nostra història moderna-; algunes altres són de procedència forana, fins i tot de territoris espanyols, plenament assimilades; altres costums propis del país tenien una circumscripció molt localitzada fins que per la raó que sigui es van anar estenent i popularitzant, com passa sempre amb qualsevol tradició. En fi, deixem-ho estar perquè ja se sap que el que és no era fins que va començar a ser.

Diu morenita en un comentari al post de més avall: “Si no recordo malament, sant Valentí és un sant molt nostrat que vam exportar al món anglosaxó. No ho busco a internet, però si tens un Amades a mà, no ho descartis.” No sé res de sant Valentí, però sí que tinc un Amades a mà, encara que per agafar-lo hagi de pujar amb l’escala. Amades (com deu estar el seu Any?) no sempre és prou fiable, entre altres coses per la magnitud de la seva empresa que de vegades li fa contrastar poc el material recollit o bé n’oblida algun altre; tot i així els seus reculls són interessantíssims i ara seria impossible repetir la seva feina. Anem al gra: trio i transcric els fragments més adequats a la megacelebració del dia dels enamorats que apareixen a les seves pàgines sobre sant Valentí:

Les fadrines i vídues de Manresa anaven a visitar la imatge de sant Valentí que es venerava a l’antic monestir romànic de sant Benet i li resaven oracions per tal que els fes trobar un bon casador. També hi acudien les mullers que no vivien amb prou harmonia matrimonial, a fi que els portés la pau a la llar familiar. I unes i altres cada dissabte solien dedicar-li oracions en aquest sentit.

Joan Amades. Costumari català. El curs de l’any.

No sé si aquesta tradició, que deu ser força íntima, encara es conserva a Manresa i si avui dissabte s’han elevat algunes pregàries al sant. Diu Amades una mica més avall:

Hom creu que aquest dia es casen els ocells i té per pecat sortir a caçar ocellets i menjar carn de ploma, perquè faria perdre la mena dels ocells i s’acabaria tota espècies de moixonets, car si se’ls caçava no es casarien i, en conseqüència, es deturarien les cries. A fi de festejar el casament dels ocells, els caçadors d’ocellets tenen per patró sant Valentí. Havien celebrat una festa a la vella església de Santa Caterina. No sabem que s’hagi celebrat després de la destrucció del convent dels frares dominicans.

Si al Vaticà se n’assabenten dels casaments dels ocells... I un apunt final, el més internacional:

Sembla que sant Valentí pot recordar algun geni primitiu més o menys relacionat amb el retorn del bon temps, amb el revifament de la vegetació i amb el rejoveniment del Sol, segons opinió primitiva. [...] Els costums galants que conviden a l’aparellament i al festeig, generals pels volts d’aquest temps en molts indrets d’Europa, poden reconèixer un origen màgico-religiós encaminat a provocar el renaixement de la vegetació, la multiplicació dels ramats i la fecundació o fertilitat de la raça, segons opinió expressada pel mitògraf Saintyves en un dels seus interessants treballs de recerca.

I això és tot pel que fa al tema, però com que Amades aporta més informació, em sembla interessant afegir aquest fragment:

No sabem per quina raó, hom tenia sant Valentí per patró dels estafadors, dels malpagadors, dels trampistes i dels enredaires. Els qui desitjaven la protecció de sant Valentí en el sentit indicat, cada diumenge anaven a missa a la capella de Palau...

Corren bons temps per aquest patronatge, per bé que estafadors i enredaires diversos, fins i tot els de l’amor, cada dia són més descreguts i trien altres patrons més consistents, com per exemple el patró or.


P.S. : Avui, al mercat, a la Joana li han ofert un formatge en forma de cor. La mestressa de la parada li ha dit que molta gent el prefereix al tradicional pastís. Com n’és de dura la competència en aquests moments de crisi!

de sants i de santes

Si no fos per Bromera, amb qui confio i de qui em refio, hagués pensat que sant Valentí (per on passa la isoglossa del sant?) i jo teníem poca cosa en comú, que era a l’abril que em tocava esperar amb incertesa, però:

Et recordem que Agustín Fernández Paz presenta Només ens queda l'amor (Premi Nacional de Literatura Juvenil 2008) demà divendres, 13 de febrer, a Barcelona. Si no pots veure la imatge de la invitació, punxa<http://www.bromera.com/asp_cgi/inici.asp?urlpaper=/noticies/agenda/agenda.asp> ací. Si vols felicitar (o felicitar-te) el Dia dels Enamorats amb un conte de Només ens queda l'amor, punxa<http://www.bromera.com/especial/svalenti09/> ací i envia (o envia't) la felicitació per correu-e.

Per si de cas, desitjós i incrèdul, punxo el vincle. Res no m’arriba. Entenc que el drac amic, ha interceptat el missatge. Quina vergonya haver caigut en el parany! Però ja sabeu com n’és de dèbil el cor. Esperaré, esperaré.

Suposo que és amb motiu de sant Valentí que es publica Sobrevivir a un gran amor, seis veces: Memorias, de Luís Racionero. No crec que s’aturi en el sis, que és un número massa raonable. M'agradarà saber que n'opinen les dones del llibre. Als vuitanta va semblar que Racionero es convertiria en el recreador oficial de les biografies de ficció dels escriptors catalans (Cercamón, Raimon o el seny fantàstic), però suposo que se’n va adonar que era un projecte massa ambiciós o bé el van distreure els amors, cosa que fou una llàstima, perquè les seves històries tenien gràcia i ara com a mínim ja hauria arribat a Jordi de Sant Jordi.

I com que no hi ha sant sense santa (sis d’oficials en el cas de Racionero), recordo que aquests dies se celebra santa Eulàlia, copatrona de Barcelona. Com sempre, molt bestiari i molts gegants i poca cosa més. Amb l’excusa que va morir als 13 anys i que és més antiga que la Mercè, l’Ajuntament l’ha convertit en la patrona dels nens, que sempre surt a més bon preu que l’organització d’unes festes per a tothom. De tota manera, faig el periple confiant un miracle. A la plaça de la catedral trobo el primer senyal de la santa: un escenari amb música eixordadora i la fira dels artesans de sempre que el consistori va canviant d’ubicació segons les seves necessitats. Continuo i passo a poc a poc per la plaça de sant Iu, on un noi jove de veu poderosa acompanya una ària amb la música d’uns altaveus discrets; la gent passa sense mirar, com si pensés que la cançó d’amor se’ls pogués encomanar. A la plaça de sant Jaume queden pocs vestigis de la celebració, l’única parada viva és la dels antitaurins, als quals els preguntaré algun dia que signifiquen exactament les seves inscripcions en anglès. A la Rambla em trobo finalment amb la corrua municipal que no té més seguidors que Manostijeras (m’hauria de retallar la barba). Una mica més i no arribo a temps de veure el bestiari de la Virreina: quants peixos! Definitivament no tinc el dia, potser perquè la meva consciència em va recordant que l’Eulàlia m’esbroncarà més amb el to que amb les paraules per portar dos dies de retard a dir-li que penso en ella.

Per cert, què ha passat al Facebook que tots els amics i amigues tenen un missatge de sant Valentí excepte jo?

12.2.09

visions extrasolars

Fa poc, un amic que viatja força i que sap que m’agrada llegir quasi qualsevol cosa em va portar un petit aparell que no sabria com classificar que conté, entre altres aplicacions, el que podríem considerar un lector hologràfic de llibres, amb diversos exemplars inclosos. A més, hi ha un traductor automàtic a força llengües, entre elles la catalana. Els textos són molt variats, fins i tot hi ha una mena de llibre escolar del país on va passar les darreres vacances. M’he divertit llegint-lo i he pensat que en podria transcriure un petit fragment al bloc (sento no poder incloure les imatges). És molt elemental i mostra una perspectiva curiosa, molt poc precisa, d’una innocència profunda, però té la seva gràcia.

La capacitat de transformació dels diners és pràcticament il·limitada. Els diners, tant en la seva forma metàl·lica com de paper, es poden convertir en objectes diversos, fins i tot en elements intangibles, que cobreixen gairebé totes les necessitats i desitjos dels humans.

És molt difícil, pràcticament impossible, establir la quantitat de diners que es necessita per aconseguir convertir-los en un determinat producte. Així, per exemple, hi ha humans que barregen colors sobre diferents suports materials i aquests objectes són transformats en diners, però, curiosament la quantitat de diners que es necessiten per aquesta transformació no depèn del tipus de colors, del pes de la pintura o de la seva qualitat ni d’altres variables fàcilment mesurables, sinó de circumstàncies insignificants com la firma que figura en algun lloc de la pintura, el temps transcorregut des de la seva realització, la publicitat, etc. Un quadre de dimensions relativament reduïdes (70x90 cms) pot requerir una transformació de tres quilos o tan sols de 10 gr de bitllets (veure en l’annex 6 l’equivalència de mesures).

De la mateixa manera que els diners es converteixen en altres elements, es pot realitzar el procés invers. Una casa, un valor borsari, un automòbil, un camp de golf, una empresa industrial, etc., es pot reconvertir en diners. Desgraciadament, no sembla que hi hagi cap llei que permeti saber per avançat els diners resultants d’aquesta transformació inversa; així, una casa, per exemple, que ha necessitat una determinada quantitat de diners pot ser que quan es reconverteixi doni una quantitat molt superior o molt inferior, pràcticament mai la mateixa. Determinades reconversions produeixen inesperadament quantitats ínfimes de diners, molt per sota de la transformació inicial, cosa que quan es generalitza ocasiona enormes trasbalsos en els humans o en els territoris on es produeix el fet. Aleshores, els humans intenten estudiar els motius d’aquest efecte advers i capgirar la tendència, la qual cosa obtenen a llarg termini, depenent d’una poc científica anomenada llei de mercat, de l’oferta i la demanda, etc.; excepcionalment, els resultats són nuls o insignificants. També pot donar-se el cas que determinat element que anteriorment es podia reconvertir immediatament en diners, en un moment donat tingui serioses dificultats per tornar a la seva forma primitiva. L’enrenou que aquestes situacions provoquen entre alguns sectors humans també són notables i de conseqüències imprevisibles, i solen ocasionar una enorme quantitat de literatura oral i escrita.

No és infreqüent constatar que de vegades es produeixin estranys casos en què aparentment els diners es transformen en elements que més endavant semblen haver desaparegut, cosa que contradiria la capacitat de mutació dels diners. Sembla, però, aquests casos es deuen més aviat a l’escassa atenció dels humans en l’observació del fenomen concret de mutació que a una manca efectiva de canvi. Una bona reconstrucció a posteriori de l’experiment, que no sempre es realitza, podria donar com a resultat el retrobament dels diners o del seu equivalent. Quan aquest fenomen afecta amplis sectors de la població humana, els seus efectes són imprevisibles. Aquests casos també produeixen una gran quantitat de literatura descriptiva i valorativa de poca eficàcia real.

[...]

En resum, de la mateixa manera que els humans necessiten els aliments descrits en el capítol anterior per a la seva supervivència, necessiten també els diners –de vegades transformables en aliments- com a font de vida i la seva carència total (cas extrem) o parcial, bé directament o en qualsevol de les seves mutacions, pot ocasionar-los la mort en un període de temps que depèn de petites variables externes de caràcter individual, social o institucional.

Petita enciclopèdia escolar de les races extraarturianes. TREddswee, Editorial Galàctica, 30.995. (fragment del ffrttellyu 354)

11.2.09

mar i muntanya (sigui on sigui)

Si no és per “L. V.”, després per altres mitjans i per l’amic Francesc, és possible que no hagués sabut que el Patronat de Turisme de la Costa Brava fa servir unes imatges promocionals del territori que en realitat corresponen a una platja tropical no identificada. No acabo d’entendre l’objectiu de la notícia ni perquè els del diari pretenen buscar-li les pessigolles a la directora del Patronat. És ben sabut que qualsevol persona que busca un destí turístic es guia més per un somni que per una realitat i que el somni es realitzi dependrà en bona part de la capacitat del propi turista d’interactuar amb el seu lloc de destí. Trobarà el turista de la Costa Brava el lloc que es mostra a la foto? No, mai no es troba el lloc d’una imatge, sinó el lloc d'un mateix. El turisme, tothom ho sap, no és més que la busqueda de ficcions, les mateixes que busquem en les novel·les que llegim, les mateixes que trobem en Tirant lo Blanc, en què el seu creador, Joanot Martorell, separa territoris contigus, canvia rius de lloc, distorsiona el temps... No he llegit mai que ningú protestés, que ningú se li queixés. I no crec que Tirant sigui menys consistent, menys digne de prendre’s seriosament que la Costa Brava, o viceversa.

Per cert, sóc incapaç de trobar in situ les fotos esmentades. Espero que els del Patronat no s’hagin fet enrere després de la publicitat gratuïta que els han proporcionat i que possiblement farà que el seu portal bati el rècord de visites.

plantejament I (qüestionari)

Tots hem vist, I potser algú se n’ha comprat i tot , llibres que es titulaven alguna cosa així com Informàtica per a imbecils, Física per a tanoques, Economia per a ximples. En acabar de llegir-los se seguia tan ignorant com sempre, però la seva lectura suposava el domini d’un vocabulari bàsic que et permetia pretendre davant d’altres ignorants que tenies un cert domini del tema. Quin interès tenia aquesta pretensió? Sóc incapaç de respondre.

No he llegit cap llibre sobre la crisi, tot i que algun n’ha sortit, és a dir que no arribo tan sols a la categoria de meritori de tanoca en el tema. Manifestat això, crec que tinc tantes possibilitats d’encertar amb precisió els orígens de la crisi com qualsevol altre. La meva tesi, no per senzilla menys provable, es conté condensada en les tres estrofes de més avall, sobretot en la tercera, especialment en els dos darrers versos:


Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan dir-li "hoc".
Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleix anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
Papa de Roma.

Si vols haver bé e no dan
per advocat te sent "jo ha'n".
Totes coses per ell se fan,
en esta vida.

Anselm Turmeda (segle XIV)


D’acord, tothom ho sap, no s’ha desvetllat cap misteri, però, no és això? Quan falten diners comença la crisi. Diners a qui sigui, a individus o a corporacions, a particulars o a institucions, a banquers o a industrials. Perquè es mogui el món cal que tothom tingui diners, molt o pocs, més ben dit, alguns molts i altres pocs.

Ara la pregunta és, però de veritat falten diners? Diu una llei de l’economia que els diners no es destrueixen sinó que es transformen. En què s’han transformat els diners? Per què alguns tenien diners i ara no en tenen? Que fan els que no en tenen per aconseguir-ne?

Qui respongui satisfactòriament les quatre preguntes del paràgraf anterior obtindrà un notable (baix); tres respostes, un bé; dues respostes, un suficient; una resposta, un insuficient. Cap resposta? Bé cal posar-hi una mica d’interès i concentració. Ah, i compte amb la pregunta trampa.

Continuarà, perquè aquí volem que algú aconsegueixi l’excel·lent.

10.2.09

desenllaç?

Amb aquesta dèria de deixar alguna cosa escrita cada dia, o quasi, avui tocava alguna cosa sobre la crisi –les crisis-, que és un tema que fa dies que em ronda, tot i que de moment he tingut el seny suficient per aguantar-me, per no començar a dir encara més disbarats dels que llegeixo. Quan em durarà aquesta contenció? No ho sé, però fa un moment he entrat a llegir la Montse i el seu esment de Meryl Streep (amors i odis la M. S.) m’ha fet canviar radicalment de pensament: a la merda parlar de les crisis! L’Streep m’agrada. De tant en tant recordo el final d’una pel·lícula seva on, inevitablement, ella patia una crisi que al final... I res que he anat a Youtube a veure si trobava l’escena que clou Postcards from the Edge (1990). I vet aquí que m’he divertit una vegada més amb tot plegat. Demà serà un altre dia.


9.2.09

noms propis

Parlo poc d’assumptes de la feina i ara tampoc no ho faré, perquè quan la Pilar Rahola va escriure l’article que publica avui “L V” sobre la proposta d’Ernest Maragall respecte començar abans el curs escolar i fer una setmana de descans el mes de febrer no pensava en educació o ensenyament que és la feina que suposadament faig sinó sobre... mai no he acabat d’entendre sobre què parla la Rahola:

Primero, nadie entiende la oportunidad. ¿Por qué ahora, en pleno debate sobre la nueva ley de Educación, cuyo consenso no está resuelto? Además, en medio de una crisis económica galopante que centra la tensión, la preocupación y a menudo la tragedia de miles de familias, ¿es el momento de cambiar algo tan sensible como es el calendario escolar de los hijos?

Oportunitat? Tragèdia? Sisplau, no més tragèdies, per empatia no les podria suportar. Sensibilitat del calendari escolar? Ni que fos un ésser viu.

En una situación de crisis global, ¿considera Ernest Maragall que es idóneo vaciar un poco más las arcas resolviendo el lío monumental que implica una semana de vacaciones en febrero? Porque recursos se van a necesitar,y muchos. ¿Los tiene? Y justamente el tema presupuestario es el otro gran interrogante. ¿Una decisión de esta naturaleza, que implica dotaciones económicas abultadas, se puede plantear sin tener resuelto el tema presupuestario?

I en el text suara transcrit és on se m’escapa definitivament el raonament raholanià. Els pares –i les empreses o qui sigui- hauran de buscar solucions al fet que els nens tinguin una setmana de vacances al febrer, però la novetat queda compensada per la setmana de més que romandran nens i adolescents durant el mes de setembre. O no? Dotacions econòmiques? Per als pares, per als nens, per als professors, per a...? Per altra banda, no és veritat que precisament en una crisi com l’actual les administracions el que pretenen és que tothom treballi en no importa què? No és això el que es pretén amb les quantitats que es donaran als ajuntaments perquè asfaltin carrers i els reenllumenin i altres activitats no productives? Acabo d’escriure això, però no sé ben bé per què. Que cony vol dir amb el tema pressupostari a revisar? Sigui com sigui, si des del punt de vista professional hi ha dues iniciatives de l’Ernest Maragall que trobo assenyades, són aquesta i la de les aules d’acollida, cosa que vista l’opinió generalitzada em fa pensar que tant Maragall com jo no som d’aquest temps o que la meva professió i els alumnes no interessen ningú; una altra cosa, ho entenc, són els fills, els pares i la societat (sic).

Dit tot això, i tenint en compte la crisi actual en què, torno a repetir, a curt termini i per raons òbvies el que importa és que hi hagi el menor nombre possible d’aturats, proposo una vegada més un pla d’ocupació parcial que crec que cal tenir en compte. Proposo que les administracions pertinents s’encarregui de l’educació –o el que sigui- en regim d’estricte internat de tots els nens, adolescents i joves fins als 16 anys, com a mínim. Els pares els podrien visitar els caps de setmana i en hores convingudes. A partir dels 16, o més endavant segons els casos, els fills podrien tornar a les llars familiars segons mútua conveniència , o no, també segons els acords establerts. Sabeu quants diners, disgustos, sensacions de culpabilitat s’estalviarien els pares? Sabeu la quantitat de professionals diversos –cal que en faci un llistat?- ocuparia la meva proposta? Als qui pensen que el meu pla és inhumà, els recordo que règim de visites, sortides i vacances sempre podria ser personalitzat, s’hauria d’estudiar individualment, però no dubto que podria ser totalment satisfactori.

P.S. En el mateix diari d’avui, diu Sagarra que caldria esborrar una pintada que hi ha a l’estanc que tots dos compartim al passeig de Sant Joan que diu: “Valdekasas (sic): la culpa es tuya”. Diu que que hi ha gent que ell va conèixer que li ha dit que Julia Garcia-Valdecasas era una bona persona. La veritat és que també penso que haurien d’esborrar aquesta pintada. Sobre García-Valdecasas, jo també he conegut gent que la va conèixer, però no em sembla bé parlar per boca de terceres persones i menys ara que Julia García-Valdecasas ja és morta.

8.2.09

teatre

Fa tres o quatre dies que tinc o no tinc, què sé jo, un procés víric hivernal que a part de manifestar-se en alteracions corporals em produeix una mena d’apatia mental i volitiva. Procuro combatre els símptomes amb remeis naturals, entre els quals destaca una melmelada de taronja amarga –regal inesperat- sobre fines capes de mató. La cosa no és greu i fins i tot resulta agradable –fora de la feina, és clar- aquests deixar-se anar a la lectura en el sofà on compagino dispers la Salander –ben poc protagonista, i ja me’n queda poc- amb el Virgili bucòlic que per un moment em recorda el mobbing rural que no només és cosa dels barcelonins, o si no que li preguntin al criador de porcs de Gualta (és la de les mil veus?) que parlava avui a la ràdio dels seus veïns que munten barraques per a xeflis i se senten molestos per les aromes dels futurs pernils que es menjaran:

Ah Lícidas, que hàgim viscut solament per a sentir –cosa que mai no hauríem sospitat- com un foraster possessor del nostre trosset de terra, ens diu: “Això és meu; aneu-vos-en, antics conradors!” Ara, retuts, plens de tristesa, perquè la fatalitat ho capgira tot, li enviem aquets cabrits: que mal profit li facin!

En aquest estat de decadència esmentat, em passejo per Facebook abans de fer el meu passeig exterior i m’admiro una vegada més de la facilitat que tenim per fer amics, res de coneguts o saludats: amics! Per un moment, el ratolí sembla que agafa vida pròpia i em porta per camins laberíntics fins que m’adono que ja sóc fan oficial i estadístic de, en aquest ordre aleatori: Pompeu Fabra, Salvat-Papasseit, Joan Fuster, Ovidi Montllor, Salvador Espriu i V. A. Estellés... i els qui vindran. El mateix ratolí inquiet em porta a triar entre les increïbles opcions d’un joc titulat “¿Que personaje de la literatura eres?" Quedo sorprès pel resultat: sóc Hamlet. Com pot ser que a base de preguntes estúpides hagi sortit aquest protagonista que s’acosta tant a la meva personalitat?: “Eres un poco llorón, tu vida gira en torno a preguntas y jamás llegas a ninguna parte, pero en el fondo tienes un hermoso corazon.” És clar que jo no em moc tant entre l’ésser i el no ésser com en el convenciment de la necessitat del dubte i, a més, no crec en la fatalitat de la tragèdia sinó que estic convençut que la vida és una tragicomèdia que tenim tendència a dramatitzar, alguns més que d’altres.

7.2.09

del quatre, el set i el dotze

La farmàcia Soler té un gran predicament en aquest barri en què devem tenir el volum farmacèutic per càpita més alt del país. En l’aparador annex a la seu central exposen aparells ortopèdics: Conos elevadors (sic), Walker aticulado –les cadires elèctriques i les mecàniques les tenen al xamfrà de més amunt-... Tot plegat fa una mica d’angúnia: recorda els exvots ja anacrònics de cera grogosa que s’exposen en algunes esglésies.

A la farmàcia, aquests dies fan descomptes de fins al 50 % en alguns productes que a mi de moment no m’interessen gaire. Com que és època de crisi, el personal de la botiga ha decidit que cal estimular els vianants a base d’ofertes temptadores entre les quals destaca un bastó d’aquells que tenen una base ampla formada per diversos peus al mòdic preu de 29,95 €. L’objecte és veu sòlid, elegant i fa patxoca, però el que m’ha cridat l’atenció és el nom amb que es presenta: quatrípode!

No sóc gens expert en ginys ortopèdics i la meva llengua és curta i limitada, però asseguraria que un bastó de quatre peus s’hauria d’anomenar quadrúpede, tot i que entenc que la paraula pot recordar els mamífers no homínids i restar humanitat a l’objecte. Ara bé, el neologisme que fan servir a la farmàcia Soler, i a les ortopèdies en general, em sembla pompós i un pèl equívoc fins i tot per un ignorant matemàtic com jo. Quatrípode? Quatre tripodes? Dotze potes? O és quatre més tres, és a dir, set potes?

D’acord, quan un el veu queda clar el que s’ofereix, però, i si tenen venda per catàleg sense descripció ni imatge? Quina desil·lusió la d’aquell comprador confiat i envejós que ha esperat rebre un bastó que li donés tres voltes al del seu rival de passejades que no para de presumir del seu quatrepeus, amenaça de coloms despistats i gossos atrevits, amb què puja i baixa rabent el passeig com un tetrarca amb un tetràpode que aspira en els seus somnis a convertir-se en un tetràpter a punt d’emprendre el vol en un intent va de transcendir aquest món ple de deformitats que cap ortopedista és capaç de corregir.

5.2.09

disperses (del blanc al negre)















E açò que no els fa menor vergonya, van ab alcandores brodades e perfumades, així com si eren donzelles qui deguessen anar a marit...

Bernat Metge. Lo somni.



Fa més de tres anys que presentava aquí una pinta ben curiosa. Ara, després de més d’un segle de vendes, tanquen la botiga. Possiblement s’havia convertit en un espai pintoresc més que en un negoci. La setmana passada, els aparadors i l’interior feien pena: tot de roba interior de senyora que anava desapareixent a poc a poc, com en un vodevil tronat i sense rumb.
















Bé, sempre ens quedarà la novel·la negra. Aquí podeu veure el programa de la setmana. I si voleu intercanviar llibres, encara es pot fer demà, al Palau de la Virreina de 4 a 8.

4.2.09

quiasme

Deuen haver arribat fa molt poc perquè encara continuen baixant de l’autocar i ocupant bona part de la vorera. Els primers ja es van dispersant. Em creuo amb algunes parelles. Només uns segons.

La nena es menja un entrepà mig embolicat en un tovalló de paper. Somriu i no para de parlar. Segurament explica les impressions del viatge. No deixa de mirar la cara del seu pare. Ell no diu res. Mira distant la cara de la nena, que sembla que vol aturar-se, i de tant en tant alça el cap al cel i torça el coll en un gest d’impaciència davant la incontinència verbal de la filla. Voldria anar més de pressa.

El fill, sorrut i impacient, amb prou feines alça la vista cap al pare si no és per apressar-lo amb el gest. El pare sembla que voldria aturar-se. Alenteix el pas mentre, sense deixar de somriure, s’inclina sobre en nen, potser per preguntar-li detalls de la sortida. El nen, mut i impassible, menja uns palets de pa que treu d’una bossa de plàstic.

Uns segons després, deixo enrere l’autocar. Queda poca gent. La circulació de les voreres es normalitza.

3.2.09

torca't les morrandes!

El xocolate, a penes tebi, li havia dibuixat una línia irregular a l’entorn dels llavis; el primer pensament va ser de dir-li “torca’t les morrandes” *, però vaig comprendre que no m’entendria, tot i que l’afegit d’un gest circular dels meus dits hagués estat suficient. A més, possiblement la paraula morrandes li hagués suggerit el mot morros, aparentment més apropiat per als animals, i aleshores haguéssim hagut de recórrer al DCVB o altres autoritats i potser ens hagués convingut discutir sobre l’origen, l’ús i la noblesa del terme. No calia.

¿És la llengua estandaritzada o la mandra de donar explicacions que ens fa empobrir la riquesa d’opcions, de vegades més efectives o econòmiques, que ofereix la diversitat de la parla? No ho sé, però encara perviu la idea que determinats mots, pronúncies o estructures lingüístiques cal evitar-les per manca de seguretat sobre la seva idoneïtat o, el que és pitjor, a causa de la sensació que mostraran un localisme provincià i que fins i tot s’haurà de justificar, si es tenen arguments, mig en broma. És veritat, per altra banda, que en una conversa formal sense finalitat lingüística no té gaire sentit l’ús de mots que no pertanyen al territori on et trobes a no ser que el mot aporti algun matís inexistent en la parla d’aquest lloc.

Canviant de matís, el convenciment que tenen alguns catalanoparlants que cal vigilar allò que diuen no fos cosa que no sigui prou correcte i que els puguin avergonyir, la produeix, evidentment, la inseguretat de qui es troba amb una llengua que durant anys ha estat negligida o maltractada, però també l’excepcional quantitat d’entesos professionals i aficionats que ja en el període de normalització que intentem viure sembla que han fet de la puresa idiomàtica (?) un dels objectius principals de la seva vida, tot oblidant que la llengua també és una cosa viva, canviant i capriciosa, més enllà d’unes lleis o uns conceptes ensenyats i establerts a les universitats, els instituts, les escoles, les gramàtiques i els diccionaris, de vegades excessivament rígids o dogmàtics –i no sempre encertats, o tal volta malinterpretats- per allò del perill que corre l’idioma.

I és que en aquest país –en els dels costats no tant per altres raons- a la que dius un “bueno” o “buenu” et surt un corrector de qualsevol cantonada per cridar-te l’atenció. I no val que li diguis que és una opció conscient d’un cosmopolitisme castellà potser una mica frívol o provocador –encara si el barbarisme fos de procedència anglesa o francesa... Si després d’una lleugera discussió sobre l’assumpte, ja cansat de la incomprensió, li fas un senyal oscil·lant amb el dit menut de la mà dreta, el corrector, professional o aficionat, et diu que no l’amenacis amb el menovell, paraula que fa servir amb tota naturalitat perquè la va llegir en una gramàtica i en un llibre de Riba i no va tenir temps d’assabentar-se que l'arcaisme només el diuen amb naturalitat un petit grup de parlants, és clar que tot arribarà. Aleshores tu li dius que si està ciego, que no has mogut per a res el dit petit –concessió a la parla històrica del corrector- i ell fuig esperitat amb les mans al cap, esclamant: “cec, cec, cec! El deixaria sec! " La discussió hagués pogut continuar, però el corrector de l’oralitat, després de la teva darrera inexcusable aberració lèxica, ha pensat que no tenies remei.

Una mica trist perquè no has pogut aclarir els comprensibles malentesos amb el teu espontani corrector, tu, diletant de a llengua * *, te’n tornes a casa i et distreus una estona amb l’interessant Petit Atles Lingüístic del Domini Català, del doctor Veny, que no entens per què es presenta en tirades tan reduïdes. Amb una esgarrinyada- ai, no, una esgarrapada- escaneges uns mapes de colors i els deixes al bloc –cal clicar per veure’ls bé- per fer-ne publicitat, i penses que en un altre moment ja parlaràs del llibre.


*En cas de dubtes momentanis es poden consultar aquests dos reculls terminològics locals: 1, 2.

**El meu propòsit és de presentar el Petit Atles Lingüístic del Domini Català com una atles amb mapes de síntesi, enriquit amb comentaris lingüístics, sense aprofundiments d’alta filologia, però bastit sobre una base de rigor científic, de consulta còmoda, destinat a universitaris, alumnes de batxillerat i diletants de la llengua.”
Joan Veny: Petit Atles Lingüístic del Domini Català. Barcelona, IEC, 2008 (2a edició), (fragment del pròleg)
















2.2.09

Sobre l'afat, la seva coneixença, la seva desconeixença i la seva vigència

La Clarissa em diu que no pensa fer el meme proposat fins que no li concreti el significat d’afat , tot i que crec que ja l’intueix, i tot i que la Júlia li diu que ja en té prou amb la viquipèdia. Per si de cas, per si no fos suficient, intentaré explicar-me tant com podré, i amb els límits raonables que els posts demanen, a través d’autoritats i de raons necessàries. Començo per les segones:

Es sabut que des de temps antics –fou Demòcrit qui en parlà primer?- s’ha considerat que els animals, l’home i la dona inclosos, interactuen amb la realitat a través dels cinc sentits corporals: la vista, l’oïda, l’olfacte, el tacte i el gust. Totes les percepcions que proporcionen aquests sentits són processades pel cervell que a la vegada les fa actuar en sentit invers. Llull, però, veu clar que la boca, sobretot en els humans, no només és apta per al gust –com és que no era una cosa generalment acceptada?- sinó també per a la paraula (oral o escrita). I ara passo a les autoritats trobades amb l’ajuda de Google:

“...la idea fonamental de la funció de la paraula com una dada que prové del real, com un perceptum, si prenem la terminologia escolàstica que fa servir Lacan al text de la "Qüestió preliminar a tot tractament possible de la psicosi". La certesa que el real parla al subjecte és el fonament d'una teoria de Llull sobre la paraula que no ha deixat d'impressionar als estudiosos moderns del llenguatge. Es tracta de la teoria exposada en el seu opuscle intitulat "Lo sisè seny lo qual apelam afat (o affatus)", escrit desprès d'una gran crisi subjectiva, la crisi de Gènova, en la qual Llull es creu ja mort i condemnat. L'afat és la descoberta del subjecte d'un nou sentit - en el doble sentit de la paraula: un nou sensorium, un nou sentit perceptiu que cal afegir als cinc clàssics, i un nou sentit com significació insondable que prové d'un real del llenguatge. L'afat és el neologisme inventat per Llull per designar l'aparició d'un significant en el real que demana una resposta del subjecte. L'afat parla i el subjecte l'escolta com una significació absoluta, un significació que demana una interpretació. Per exemple, escriu Llull: "per ço, que l'afat anomena d'una manera absoluta pedra... l'oïda oeix pedra d'una manera absoluta". L'objecte d'aquest nou sentit és la veu, una veu que es distingeix de la fonètica perquè és primerament una veu àfona, que només esdevindrà so quan el subjecte respongui amb la paraula de la seva interpretació. L'afat parla al subjecte en silenci, imposa una significació a la qual caldrà que el subjecte respongui amb la paraula dita. No serà, doncs, estrany que Llull faci de l'afat la forma privilegiada de comunicació amb l'Amat, en una feina interpretativa que segueix la mateixa estructura presentada per les visions en la seva conversió".

Miquel Bassols. Visions de Llull.

No sé si el concepte ha quedat prou clar; penso que en Ramon era més directe malgrat les acusacions d’obscurantisme que alguns li fan. De manera que afegeixo el fragment d’una conversa que vam tenir el mestre i jo ja fa molts anys en què per poc no em pega a causa de les meves provocacions i impertinències. Jo ja tenia mig oblidat el que vam dir, però ell era meticulós i ho escrivia gairebé tot. Copio la part sobre el tema que ens ocupa del Llibre de la disputa del clergue Pere (jo mateix, modèstia a part) i de Ramon, el fantàstic:

Diu Pere: -Em produeix plaer dir paraules eloqüents i abundoses, perquè el fet de parlar causa delectança de manera natural, i gaudeixo encara més si tinc presents tots aquells que em lloen pel que dic. Si puc obtenir un plaer, seria un fantàstic si no me’l concedís.

Diu Ramon: -La bona eloqüència que posseïu i el saber serveixen per adquirir mèrit o culpa. Hom adquireix mèrit si lloa aquelles coses que són vertaderes i lloables sota l’hàbit de la virtut de la prudència, de la justícia i de les altres virtuts, i per això és lícit reivindicar el plaer produït per l’ús de la paraula. Tanmateix, com dieu tot el contrari, n’heu de concebre gran dolor i gran tristesa, perquè sou un fantàstic.

En Ramon, sempre em tractava de fantàstic, és a dir de boig, de visionari, d’equivocat; i jo a ell. Però ara no cal entrar en les nostres relacions sinó desitjar únicament que el concepte d’afat, que no la finalitat, hagi quedat mitjanament entenedor. Per cert, ja veieu com el que dèiem és perfectament vàlid actualment, en els nostres blocs, per exemple.