30.4.13

prínceps, princeses i altres contes


Els meus ulls no veuen res que no hagin vits tantes altres vegades mentre estic esperant el torn per comprar una arlequí sense tallar, que és el meu pa preferit. Les meues orelles senten sense escoltar una de les variacions de tantes altres vegades:

-Se'ns han acabat les barres de pa integral.

I la dona dubta entre un pa de motlle integral o un integral amb llavors. Difícil decisió de la qual dependran les crítiques, els retrets els aplaudiments i potser el benestar de tot el dia.

Miro, sense veure-la, la paret de la dreta, amb fotografies i dibuixos que ja em sé perfectament en l'ordre correcte, directe i invers. De sobte, els meus ulls es fixen en un text nou i demanen pas al meu cervell.



Quina proposta tan directa! Però també quin romanticisme. La Grace finalment s'ha decidit a expressar el seu desig, a donar-li publicitat. La Grace -Quants anys deu tenir? Quina deu haver estat la seua vida fins aquest moment? Què pensaran els seus veïns i veïnes?- s'ha atrevit a dir que vol tenir fills i només posa una condició: que el pare sigui persa. La Grace no demana un nóvio de l'Iran, sinó algú, potser un príncep de Persèpolis, que encara cregui en la bellesa de l'antic imperi i, penso, en els contes de Les mil i una nits.

Potser la Grace no ho tindrà fàcil, però per un moment fins i tot jo estic disposat a esbrinar si a Gràcia -on si no a Gràcia, cruïlla de cultures?- hi ha algun príncep persa mereixedor de l'amor -i dels fills- de la Grace.

El miratge dura poca estona, només em cal abaixar la vista per veure que la Grace és la gata de la Carol...




Em sobreposo a la decepció i als plans que ja imaginava; però penso que potser les gates també somien en prínceps perses i en contes de les Mil i una nits. I la Carol? Ho deixo estar, que ja és el meu torn. Dos dies més tard ha desaparegut l'anunci; prefereixo no preguntar res.


P.S. La història de la literatura esmentada ahir encara no ha aparegut a la Casa del Llibre. Per passar l'estona, desafio qui sigui que trobi la secció de tractats de literatura catalana de dues de les llibreries més grans de Barcelona. Una vegada ho hagi aconseguit, el pas següent és endevinar el criteri que segueixen a l'hora de triar-hi els llibres. A la Central del carrer Mallorca ja no queden històries, les van vendre totes per Sant Jordi.

P. S. 2: el Celler de Can Roca ha estat triat el millor restaurant del món. La notícia em sembla tan espectacular i el fet tan definitiu en la història present i futura de Catalunya que no tinc paraules per descriure les meues impressions.



29.4.13

història d'històries i altres textos


Llegeixo que ja es pot trobar el primer volum de la Història de la literatura catalana, publicada per Enciclopèdia Catalana, editorial Barcino i ajuts diversos. Un total de vuit volums previstos -la Història de Riquer, Comas i Molas va sobrepassar el pla inicial- que s'acabaran d'editar l'any 1916. Àlex Broch dirigeix el conjunt. Llegeixo que hi ha novetats decisives; en aquest sentit és fa l'esment explícit de la superació de la divisió romàntica autòctona, més o menys vigent fins ara, en què es parlava, per exemple, de decadència i renaixença, dos termes emprats únicament en la història de la nostra literatura, encara que tothom sabia que aquestes denominacions incloïen el renaixement, el barroc, la il·lustració, el preromanticisme, el romanticime, el realisme, el naturalisme... Les denominacions o divisions del tipus que siguin sempre van bé per situar sobretot els lectors; després, ens adonem que els escriptors, com més actuals més, perquè el ritme de la “civilització” és més ràpid, van més enllà dels encotillaments i que, per exemple, Narcís Oller, el nostre primer prosista de la renaixença a vegades és romàntic- molt-, a vegades realista, a vagades naturalista, a vegades simbolista..., a vegades modern i d'altres antic, a vegades tot junt.

Ja tinc ganes de fullejar el primer volum. Un des aspectes que m'agraden més de les històries de les literatures és que solen crear un entusiasme en els lectors que no sempre s'adeqüen a l'interès amb que el lector corrent, com jo mateix, troba en els llibres i els autors ressenyats quan els llegeix directament. Sovint els escriptors -i els seus poemes, novel·les, assajos...- són més prometedors en les històries literàries que en la realitat dels seus llibres. De fet, això ja sol passar en qualsevol història, en que l'exercici de la memòria tria, magnifica i oblida.

Tinc ganes, també, de saber qui puja i qui baixa en la roda de la valoració literària temporal i fins quin nivell. No sé si la meua curiositat aconseguirà gaires resultats ja en el primer volum, però ja estic intrigat a descobrir les novetats que s'han trobat, ni que siguin interpretatives.

En definitiva, que estic impacient pel fulleig preliminar del primer volum dividit en aquests capítols que ja abans de començar la lectura em semblen de noms engrescadors i divertits, alguns... bé, al menys un:
0 Edat mitjana i literatura (Lola Badia i Sadurní Martí)
1 Dels orígens al segle XIV: context història i cultural (Lola Badia i Stefano M. Cingolani)
2 Cròniques i cronistes (Josep A. Aguilar, Lola Badia, Stefano M. Cingolani, Josep M. Pujol i Xavier Renedo)
3 La lírica trobadoresca (Miriam Cabré)
4 La narrativa en vers (Miriam Cabré i Anton Espadaler)
5 L'accés dels laics al saber: Ramon Llull i Arnau de Vilanova (Lola Badia, Jaume Mensa, Joan Santanach i Albert Soler)



P. S.: Sóc un defensor de la Viquipèdia, però a vegades m'emprenyen les seues servituds. Com pot ser, si no m'equivoco, que no tingui una entrada Lola Badia, per esmentar un nom dels de més amunt, i li dediquin uns quants paràgrafs a una relativament recent exalumna meua que fa tres o quatre anys que és actriu i encara no ha tingut cap paper protagonista? Ei, que m'agrada la meua ex, que només demano equilibri, mesura.

28.4.13

Em cada esquina um amigo, Em cada rosto igualdade... O povo é quem mais ordena...


Feia una estona que Desclot ens parlava de la música d'Espriu i en els altaveus de la sala es van sentir uns fragments de Grândola, vila morena. Moment de desconcert que no va provocar cap interrupció de l'acte. Algú de la casa va dir que es tractava d'una interconnexió habitual -potser se l'haurien de fer mirar, o no- del sistema d'àudio de l'Ateneu. I així fins a tres vegades, fins que les notes de Grândola van deixar de sentir-se definitivament i la música espriuana va guanyar, com tocava, el combat. De tota manera, per a mi va ser el recordatori d'una data oblidada, i em va saber greu l'acumulació d'oblits.

L'anomenada revolució dels clavells del 25 d'abril de 1974 va ser una de les més boniques i incruentes que sé. Temps d'innocència, fins i tot en la vella Europa, en què alguns crèiem que tot era encara possible. Després, ja sabem com ha evolucionat tot a Portugal, i a Espanya, on no gaire més tard alguns vam pensar que malgrat les concessions del moment...

De la vella cançó de Zeca Alfonso, a part de la seua interpretació i de la d'Amalia Rodrígues, i del fet que fos el senyal per començar el canvi, m'agraden especialment uns versos que feien intemporal i ageogràfic el contingut:

Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade
I aquell vers que diu:
O povo é quem mais ordena
 





Aquests dies els portuguesos han tornat a entonar la cançó, però em temo que, com aquí,  ja han fet tard, potser més endavant...


27.4.13

Espriu i la música


Vaig arribar cinc minuts tard a l'acte i vaig asseure'm, procurant no fer soroll amb el paraigua, al costat de l'A. La sala era plena de gom a gom, és a dir, de 25 a 30 persones i mitja -la mitja és l'asseguda a primera fila que entra i surt de tant en tant. Espriu i la música és l'única conferència que m'interessa del cicle programat a l'Ateneu. Entenc que l'Espriu narrador, l'Espriu clàssic, etc., han estat o seran molt interessants, però com que cada vegada sóc més selectiu i m'avorreixo més escoltant històries que ja més o menys sé, em va semblar que la música em faria el pes. A més, tenia ganes d'escoltar Miquel Desclot.

És curiós que l'acte es desenvolupés a la sala Verdaguer, un dels autors més musicals de la nostra poesia, però a qui no ha estat concedit l'espai més gran de l'Ateneu. Abans d'anar-hi tenia el convenciment que hi seria mitja Catalunya: tots els professors de literatura del país, tots els músics que no tinguessin un concert ineludible en aquella hora, tots els representants de la Institució de les Lletres Catalanes, tots els qui preveien -o preveuen- que els actes espriuans serien només dedicats a l'Espriu “poeta nacional”, tots els qui canten Espriu dels dels blogs... En fi, la llista imaginada seria interminable. Fins i tot vaig pensar que com que el dia era plujós, augmentaria el públic, nodrit per passavolants que buscarien una estona d'aixopluc abans de continuar amb les seues activitats programades. Quan vaig veure que feia cinc minuts tard, vaig estar a punt de tornar a casa perquè vaig pesar que si els organitzadors no havien pensat de posar pantalles gegants, em seria impossible de veure res. Deixem-ho estar, ja se m'entén.

Miquel Desclot -quina llàstima no tenir memòria ni haver agafat llibreta i llapis- va dividir la seua conferència, ben preparada en un seguit de folis que anava llegint, en dues parts. En la primera, va resseguir les al·lusions i les concrecions a la música en l'obra d'Espriu, per a concloure que no eren gaire abundants i que tampoc no semblava que l'escriptor fos un melòman. En la segona part, Desclot va parlar dels compositors i cantants que havien musicat i interpretat una de les obres menys musicals dels poetes del segle XX. Història cronològica, anècdotes i audicions d'algunes peces difícils de trobar actualment. Un ràpid esment a Raimon i a la Locomotora Negra va cloure la conferència.

Podria ser més extens, però estic segur que tot el que cal saber sobre aquest acte es pot llegir al portal de l'Any Espriu o a la premsa especialitzada (?), de manera que només afegiré un moment de la conferència per als qui no tinguin ganes de consultar les dues fonts esmentades. Afegiré que ja m'agradaria que en aquest país de tants oblits algú s'hagués encarregat de recollir la totalitat de l'acte, encara que només fos per poder parlar-ne una estona amb elogis o blasmes, però entenc que això és demanar massa.






Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
per clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.

26.4.13

Vals d'aniversari (Ion Ivanovici i Jaime Gil de Biedma)


Fa uns anys, vaig escriure un post protagonitzat per un vals, un dels meus preferits, que, en la meua ignorància musical tantes vegades expressada, vaig atribuir, esclar, a Strauss. És un vals alegre i decadent, com la majoria, triomfant i malenconiós i amb un punt de tristor que a mi em sembla molt marcat en algun moment. Ningú no em va corregir i el vals va anar rodant i fins i tot en altres pàgines d'Internet van donar per bona la meua errada.

Ahir, en llegir una altra vegada un dels millors poemes de Gil de Biedma, em va semblar que era el moment de desmentir definitivament la falsedat. El vals de l'aniversari es va titular en els seus orígens Onades del Danubi (Valurile Dunării, en l'original romanès i Donauwellen en alemany) i va ser popularitzat amb el primer nom a partir d'una versió americana. L'autor és Iosif Ivanovici (1845-1902).

Llegint el poema de Gil de Biedma, em preguntava si ell tenia en ment aquest vals -potser l'escoltava?- quan va escriure el poema. Em preguntava fins quin punt una música, una cançó, una melodia, és un element important, decisiu o accessori a l'hora d'escriure: el poder d'evocació concret o tantes altres coses.

He fet la prova de llegir el poema mentre escoltava el vals, d'adequar paraules, versos, i música, però el temps de la lectura, evidentment, és inferior al temps de l'audició. En canvi, he suposat que el temps de l'escriptura és possiblement molt superior al de la durada del vals. El devia escoltar el poeta una vegada i una altra? Quina interpretació escoltava? Quina part del vals li suggeria o l'acompanyava en cada vers? Va ser primer el vals o el poema? Preguntes inútils d'una hipòtesi improbable i improvable. O no.





Nada hay tan dulce como una habitación
para dos, cuando ya no nos queremos demasiado,
fuera de la ciudad, en un hotel tranquilo,
y parejas dudosas y algún niño con ganglios,

si no es esta ligera sensación
de irrealidad. Algo como el verano
en casa de mis padres, hace tiempo,
como viajes en tren por la noche. Te llamo

para decir que no te digo nada
que tú ya no conozcas, o si acaso
para besarte vagamente
los mismos labios.

Has dejado el balcón.
Ha oscurecido el cuarto
mientras que nos miramos tiernamente,
incómodos de no sentir el peso de tres años.

Todo es igual, parece
que no fue ayer. Y este sabor nostálgico,
que los silencios ponen en la boca,
posiblemente induce a equivocarnos

en nuestros sentimientos. Pero no
sin alguna reserva, porque por debajo
algo tira más fuerte y es (para decirlo
quizá de un modo menos inexacto)
difícil recordar que nos queremos,
si no es con cierta imprecisión, y el sábado,
que es hoy, queda tan cerca
de ayer a última hora y de pasado

mañana
por la mañana...


Jaime Gil de Biedma: Vals de aniversario. 

25.4.13

Aproximació culinària a Vázquez Montalbán


Fa temps que faig una cuina monòtona, reiterativa. És veritat que hi ha plats que apareixen gairebé exclusivament quan fa calor i d'altres els preparo només a l'hivern i que, evidentment, els productes de temporada, els que ens agraden, són ben rebuts. També cal dir que procuro no repetir àpats durant la setmana i si en algun cas mengem, per exemple, dues vegades espaguetis, miro que l'única coincidència sigui la pasta, però no els ingredients: un dia, tomata, tonyina i anxoves; l'altre, salmó... Tot i així, insisteixo, és una cuina elemental, rutinària, més o menys d'allò que s'anomena cuina mediterrània, però sense pretensions i d'elaboració senzilla, sobretot quant a la durada de la preparació, que es basa en trenta o quaranta plats (no faig postres) amb variacions mínimes.

Si parlo d'això és perquè he estat fullejant Gourmet, amb les receptes de Carvalho i de Vázquez Montalbán. Com se sap, al llibre hi ha fragments de diverses obres de V M en què s'esmenta un plat i després de cada text, com en un llibre de cuina qualsevol, es desenvolupa la recepta. En total, unes cent preparacions originàries de cuines diverses. Mirant alguna recepta en concret, he pensat que, com havia fet en altres èpoques, estaria bé que tornés a fer servir llibres de cuina. No es tracta de fer una consulta cada dia, sinó de tant en tant, potser un cop per setmana, i sempre tenint ben present els possibles desenganys, perquè passar del llibre a la taula no és ell mateix que fer-ho a la inversa.

De moment he decidit dedicar-me exclusivament a les receptes de V M. Ja veurem si començo, amb quina periodicitat i quan em dura la idea. També he pensat de no limitar-me al llibre esmentat sinó d'ampliar les opcions, encara que hi hagi receptes repetides, a La cocina de los mediterráneos (seccions per a les Illes, el País Valencià i Catalunya) i a La cocina catalana, que són els altres dos llibres sobre el tema que tinc a casa. Tot, insisteixo, sense complicar-me gaire la vida i, esclar, deixant de banda les postres.

Fa un moment em fixava en alguns plats repetits als tres llibres i que jo cuino de forma molt semblant. Llegia els ingredients dels fideus a la cassola, un clàssic que permet moltes interpretacions, des del tipus de fideus a la sequedat del resultat (en el meu cas, fideus foradats i que no quedi gota de líquid). V M proposa el sofregit amb mantega en els tres llibres; a casa -i jo continuo igual- feien servir exclusivament oli d'oliva, que no calia que fos extraverge perquè al poble, quan jo era petit, aquest terme era desconegut, però potser sí que era extraverge. En dos llibres, s'afegeix llorer a la cocció; en La cocina catalana, no. Jo no en faig servir amb els fideus, tot i que ho he provat, no m'agrada. En canvi, m'agrada descobrir el seu gust en els estofats de llegums, i altres plats. Les herbes i les espècies són un element bàsic de qualsevol cuina, sovint són el producte que dóna caràcter a determinades menges i que, a més, marca fronteres culinàries. Són elements, a més, amb que cal anar molt en compte, perquè un excés o el seu defecte poden produir canvis substancials en el resultat final, fins i tot el rebuig o la golafreria en tastar un plat amb la mateixa aparença externa. Em fa gràcia quan en algun receptari es diu que s'han d'afegir herbes aromàtiques. Quines i en quina quantitat? Segons el gust? Home, s'han de fer indicacions més precises abans que el plat s'espatlli definitivament.

24.4.13

premonició crepuscular


Al matí tot era goig, i també a migdia. Encara a la tarda em semblava que seria un dia perfecte, però quan el sol ha començat a declinar, mentre anava passeig de Sant Joan avall, he tingut la premonició que el dia no acabaria bé.

He volgut fer una mirada a la zona en què l'ajuntament ha decidit promoure una nova moguda de Sant Jordi, entre Tetuan i l'Arc de Triomf. Res de nou. El nucli més interessant continuava sent el que Norma Comics havia habilitat per a firmes i vendes, on els dibuixants enllestien dedicatòries il·lustrades adequades per emmarcar (llàstima que no se m'ha acudit cap llibre per presentar-los) o esbossaven les línies de les seues properes històries a l'espera d'admiradors tardans, japonesos inclosos. Aquí és quan ja m'he fixat que la càmera, amb qui sovint tinc una compenetració important, havia notat el meu estat d'ànim i començava a deixar anar mirades erràtiques.

Quan he arribat a l'Ateneu gairebé havien acabat de desmuntar el que fos que havia distret els passavolants. A penes he fet una mirada a la llibreria de vell abans d'enfilar la Rambla, que ja començava a brutejar com a conseqüència dels excessos de la jornada. Si m'he aturat a la plaça de Catalunya, ha estat perquè m'ha fet gràcia veure com fixaven el cabell de la presentadora, que al natural sembla més prima que darrere la pantalla. I si he firmat un paper en defensa de la televisió i la ràdio públiques, no ha estat perquè em convencessin els arguments de pluralitat, etc., sinó perquè les altres són pitjors i, a més, he pensat que qui no firma el dia de Sant Jordi no és ningú, tot i que m'ha semblat que no em reconeixien.

Tristor en arribar al principi del passeig de Gràcia i veure la reixa abaixada de la Catalònia, mentre la gitana cridava les rebaixes de les roses, encara que sobrepassaven l'euro per peça de les floristeries de Munic. Firmes dels mediàtics i dels integrats, i dels altres. A la Laie, regal de dos llibres, una traducció sobre dues propostes indecents i un original en castellà que faré servir per cuinar i qui sap si acabaré cremant, com feia el protagonista amb alguns dels seus llibres. La càmera, que em coneix perfectament, semblava encara més boja en apropar-se a la cantonada del carrer València: l'objectiu com entelat, el zoom al seu aire, distorsió de colors... El partit feia un quart que havia començat i res no feia pensar..., però...

En fi, un altre moment ja diré alguna cosa profitosa sobre aquest Sant Jordi, perquè ara seria poc equànime, potser mentiria per excés o per defecte, com ho ha fet el de la foto quan m'ha dit que havia tingut una diada perfecta i resulta que no s'havia mogut en tot el dia del mateix lloc. En aquest país ens costa de dir la veritat.

 
 





P. S.: Ahir vaig rebre un mail del president Mas. En copio un paràgraf: Voldria traslladar-vos el meu agraïment i el del Govern per l’esforç i la dedicació que esteu duent a terme en aquests moments de tanta dificultat, incertesa i excepcionalitat. És veritat que sovint em costa escriure els posts i fer-los mínimament intel·ligibles, però m'ha sorprès que ho sabessin els membres del Govern. M'afalaga que reconeguin la meua tasca i que agraeixin una dedicació que té poc mèrit. Les seues paraules m'animen a perseverar; no els defraudaré. Avui és una excepció.

23.4.13

Sant Jordi: una pausa innocent, encara sense llibre ni rosa


M'havia proposat fer una petita introducció amb reflexions sobre el moment de l'escriptura i l'actual, sobre els poemes (?) dels polítics quan encara no ho eren, sobre les possibles similituds i divergències entre Durán i Lleida i ell (uf!)..., però sobtadament m'ha semblat una mena de sacrilegi, gairebé una poca-soltada que trencaria l'esperit de la festa, al menys de la meua festa. Copio solament el poema que el noi Miquel Coll i Alentorn va enviar als Jocs Florals de 1922 amb el lema de La nostra Pàtria és gran, la nostra Pàtria és bella... El títol d'aquests quartets octosíl·labs és "Aquí tot és goig". Que sigui així, al menys avui (si pot ser -perdoneu la intrusió d'un element profà- amb la complicitat del Barça).


Jo en sé una terra regalada

plena d'olor de romaní,

plena de cants de l'ocellada,

que refileja amb so diví

On bat el sol que l'or xarbota

sota un cel blau mai entelat,

i és una perla cada gota,

i una maragda cada prat.

D'una dolçor mai sospitada

cada maduixa és un robí.

El llavi roig de l'estimada

n'és molt més dolç i coralí.

I la taronja que rumbeja,

entre el brancatge esponerós,

n'és fruit daurat que el cor sedeja,

i el gust n'enyora neguitós.

I l'olivera revellida

mes sempre amb força per brotar

plàcidament passa la vida

donant gaubança i benestar.

És nostra Pàtria aqueixa terra,

que n'és del cel un regalim;

si un dol hi ha, prompte el desterra,

que la tardor durà el raïm.

I quan el most rajant brilleja,

fa entrar pruïja de besar;

i un llavi ardent que vermelleja

n'és bell remei a tot penar.


P. S.: Si voleu allunyar-vos una estona del cansament dels carrers atapeïts del centre, una bona opció és passejar-se per la Pedrera i contemplar el transformisme visual i literari en blanc i negre del fotògraf Chema Madoz, amb una part dedicada a Brossa i una altra a l'Espriu de Per al llibre de salms d'aquests vells cecs. Unes imatges -totes- excel·lents.
 
 
 

 
 

22.4.13

presantjordi: autosuggeriments precipitats sense desenllaç


A mesura que passen els anys, Sant Jordi se m'ha convertit més en una festa cívica, en una gaudi dels sentits, i menys en un intent, reeixit o no, de comprar llibres: cal tenir-los ben posats per Sant Jordi. Segur que alguna novel·la o qualsevol altre paper acabarà fent cap a casa, però ara mateix no tinc cap intenció específica de compra, i si jo fos mitjanament raonable, primer hauria d'enllestir les lectures pendents que descansen arreu de prestatges i taules, algunes potser definitivament perdudes en una amagatall massa secret.

Dels dies previs a la festa, el que m'agrada més és la quantitat de propostes que rebo. El veí que em trobo casualment a la porta de casa, els blogs amics que diuen la seua, a vegades fins i tot sobre la producció pròpia en paper, les teles, els diaris... No és que faci gaire cas dels arguments que exposen, perquè tots sabem que en literatura cada lector és un món i els seus gustos sovint un misteri, però gaudeixo repassant autors i títols (coneguts o desconeguts), resums, portades si s'escau...

Ara mateix tinc a la vora un suplement en què vaig assenyalar uns quants llibres que, en aquestes lectures ràpides que fem tan sovint, van merèixer especialment la meua atenció:


Monica Cantieri: Cap verd. Suposo que em va fer gràcia el títol, que vaig lligar amb paisatges africans, encara que la història, qui sap si terrible, passa a Suïssa.

Alan Bennett: Indecències. Segur que és un llibre escrit amb intel·ligència, cosa que no garanteix res, com tots sabem, però...

Maria Helena Feliu: Pecat original. Sé que no me'l compraré ni me'l regalaran, però em fa gràcia tornar-lo a esmentar.

Thomas Hardy: Cuentos completos. Hauria de tornar als clàssics anglesos, ho sé.

Lucreció: De rerum natura. I encara més hauria de tornar als clàssics clàssics, sobretot als escandalosos.

William Ryan: Pradera roja. No he llegit cap policíaca d'aquest autor que fa protagonitzar les seus obres al coronel Korolev. Entenc que això no és motiu suficient per començar a llegir-lo. Com tampoc ho era que llegis Lluvia roja, de Burkhard Driest, amb el capità Toni Costa, de pare eivissenc i mare alemanya, com a protagonista i l'illa com a marc geogràfic i de reflexió.

Lindsey Davis: Domiciano Dominus et Deus. Ja ho sé, massa pàgines pel meu pobre ritme de lectures actual.

Noam Chomsky: Las sublevaciones demográficas globales. Uf, no llegeixo un Chomsky sencer des de la meua joventut. Hauria de retrobar-lo?

George Steiner: Fragments. M'atreu llegir breument sobre la poesia, el silenci, l'amistat o la música.

Jordi Estruga: El tresor cartogràfic de Catalunya. El preu (990 €) és definitivament prohibitiu. El fullejaré si no va encadenat amb plàstic.

Emily Dickinson: Poesia completa. Serà aquest el meu proper llibre de poemes?

Sebastià Serrano. L'actitud positiva. Sóc ben conscient que no el llegiré, però m'agrada retrobar el meu antic professor, el que va quedar embadalit per les aparadors de Barcelona i que embadalia les meues companyes d'estudi, i preguntar-me per què ven menys llibres que Punset.

Allan Sillitoe: La soledad del corredor de fondo. No m'atreviria a rellegir el llibre gairebé oblidat, però m'agradaria saber què en pensen els nous lectors.
 
No continuarà, malgrat la imperdonable manca de textos d'autors catalans, S. S. -i la cartografia- exclòs, que hauria de nodrir el proper capítol.

21.4.13

Música de diumenge de fira


Passo per sota l'Arc del Triomf i em passejo per la Fira per la Terra. Aquest any no han vingut a dormir a casa el meu cunyat i la seua dona; ella ja no tornarà a muntar la seua paradeta d'encens i ell demà s'hi passarà el dia en solitud de companyies circumstancials, i se'n tornarà a la posta.

M'entretinc una estona amb la música d'un grup que canta la vida; en faig un vídeo, però ja a la nit, quan tothom dorm, escolto una altra cançó convertida en himne dels uns i dels altres (quin és el nostre segon himne, més conegut que l'oficial?) , i tota cabòria em sembla inútil. El cor se m'eixampla i se'm desfà i se'm recompon. La vida continua.




20.4.13

literatura, cinema i música


Encara que arribem només cinc minuts abans de començar la pel·lícula, ens fan esperar una bona estona més perquè cal col·locar el piano i qui sap què. Dos antics alumnes que m'han reconegut vénen a saludar-me. Mentre esperem xerrem una mica del passat, del present i del futur. Estan acabant Física i Filosofia i estan satisfets, són optimistes. Fan, també, moltes altres coses. El físic acabarà aquest any la carrera de piano al Conservatori i si té temps començarà Composició; l'altre, que vol ser professor, em diu que vol fer el doctorat a Finlàndia, desconec com està el tema tant al nord. Tots dos tenen clar que el futur és incert, però no els importa, saben que el que cal és caminar.

El músic -l'altre tampoc- no coneix el pianista, que també és físic, que posarà música a la pel·lícula i en un primer moment em sembla que la seua ignorància és un sacrilegi, però immediatament m'adono que no és que el pianista sigui d'una altra època, sinó que, com tants altres ha estat silenciat o bé no ha tingut cap interès a fer carrera als mitjans.

Un dels socis del cinema fa la presentació general i després el pianista ens parla de la pel·lícula: una de les millors còpies que es conserven. Quina sort que no es destruís, tal com va decidir el tribunal a instàncies de la vídua de l'escriptor.

S'apaga la llum i apareixen els crèdits a la pantalla, un pla curt de la ciutat, el protagonista que es corda el corbatí davant del mirall, la protagonista que juga amb un gatet a la finestra de casa... El pianista, a l'esquerra de la pantalla segons el veig, va interpretant la història... Divideixo l'atenció entre la pantalla i pianista i piano, il·luminats tènuement. No podria assegurar si fa més temps que no veia la pel·lícula o el pianista o he llegit la novel·la; en canvi, no fa gaire que vaig escoltar la música del disc que m'agrada més del pianista, que em sembla que per un moment es repeteix en aquesta escena que potser algú sabrà identificar, encara que la meua gravació sigui precària:



19.4.13

presantjordi: Edicions de l'Eixample


Potser alguns teniu presents els llibres tan bonics que heu fullejat alguna vegada a les llibreries però que no us vau endur a casa perquè en aquell moment -ara menys- no teníeu diners per comprar la bellesa afegida a la lletra: La nit (dels Comediants), Le Demon des Anges, Transnarcís (de Pau Riba, LP inclòs)... Jo, a casa, segons em sembla, només tinc d'Edicions del'Eixample La música i el III Reich, resultat d'una magnífica exposició a la Pedrera.

Avui he llegit al diari que l'editorial, que es mou entre el disseny i l'edició, té problemes perquè la seua comptable els va anar desviant els guanys i va passar molt temps fins que se'n van adonar. La comptabilitat va aconseguir passar tres auditories i qui sap quantes coses més fins que van descobrir el desfalc; ara, després de confessar els fets, la comptable es troba a l'espera d'un judici en què el fiscal ja ha presentat les conclusions i demana deu anys de presó, però la justícia, ja ho sabem, és lenta i, mentrestant, els editors tenen problemes de liquiditat malgrat l'èxit dels seus llibres, el darrer dels quals està a punt d'exhaurir-se. El diari parlava avui del tema i explicava que Edicions de l'Eixample ha decidit treure a la venda el seu patrimoni d'art per tal de redreçar la situació.

He anat fins els baixos del carrer Diputació 278, on s'exposen les obres dels artistes que ja tenien a l'editorial  o que han estat cedides per a l'ocasió. És una nau freda, despullada de qualsevol ornament, d'aspecte desolador, amb els quadres a les parets o descansant sobre el terra, amb dues vitrines enlairades amb petites escultures i uns quants llibres que també es venen. Potser podria comprar algun dels llibres, entre 50 i 250 euros, crec, però sé que no arribaria als preus, possiblement més assequibles que al mercat, que demanen pels quadres. Un petit cercle vermell m'indica que s'ha venut una obra de les petites, de Joan Henández Pijoan. Als baixos, a part de gent que imagino de l'editorial, hi ha cinc persones. Una senyora, amb qui he coincidit en el recorregut, s'interessa pels preus. Potser comprarà alguna cosa en aquesta galeria d'art improvisada que continuarà fins demà.

En sortir, parlo amb un dels dos socis fundadors que m'explica els detalls que he transcrit més amunt. Té  ulls blaus de  mirada clara i confiada, però també inquisitiva  que em recorda la de l'escriptor Vicent Marqués. Al cap d'una estona em demana qui sóc i li responc que Ningú, però que em sap greu la seua situació i que en parlaré aquesta nit. Xerrem sobre ètica i moral, sobre la confiança entre persones, sobre el motiu omnipresent i poderós dels diners en la vida i en la literatura: cap novetat en la història de la civilització. Parlem una estona més d'editorials, llibres i llibreries. Em diu que em llegeixi l'article d'avui de Julià Guillamon (ho he fet, però per enllaçar-lo aquí hauria de ser subscriptor del diari). Em diu que quan pleguin de la nau, si algú s'interessa per la seua situació, els pot trobar a través del telèfon. Li (els) desitjo sort.

Demà potser hi tornaré. I si li comprés un llibre a la Joana pel seu aniversari que és a tocar? La Joana potser em diria que en realitat l'he comprat per a mi. Seria mentida: per a ella, per a mi i per a ells. I, sobretot, perquè ja començo a estar tip de veure desaparèixer les coses que m'agraden.


18.4.13

constatació


En aquests dies d'ara, sobtadament tan llargs i lluminosos, que al setembre, potser a l'agost i tot, ja ens semblaran massa curts, els sol, altiu, escurça els seus raigs al menjador de casa, com si tingués pressa per anar a les platges o als cims de les muntanyes: a penes una carícia i un salut de benvinguda a les flors, color de posta suau, de la clívia que esperaven la primavera per veure el món des de darrere la finestra oberta.

Mentre el sol viatja passadís enllà, continuo llegint el diari, desitjós, també, que l'estiu clogui per fi les obres de la casa del costat, que ocuparan parelles joves, noies amb nen i potser alguns avis solitaris i marxin, per fi, les veus d'aquests paletes i fusters i pintors, i tots els altres, que tant agradaven Salvat i que ara ja no canten res, però continuen tenint veus poderoses i, ara,  idiomes exòtics... i els sorolls de les moles i els drings de ferralla i els motors de les màquines i els xiulets dels vehicles quan fan marxa enrere i les botzines estridents i agudes dels camions que ja no sé que fan... Déu meu, no diuen que hi ha tants pisos buits!

17.4.13

púrria


Sé que mai no he escarnit, i encara menys vilipendiat, ningú des d'aquí, i escassament des de fora, però me'n vénen ganes. De moment trio el títol i començo l'entrenament: Cucs vils de la terra (cucs de la terra vil?) , baboies de l'escarni, torneu a la cendra d'on heu sortit...

Crec que, quan arribi l'hora, hauré de ser més contundent.

16.4.13

publicitat


Estic segur que des que m'he jubilat la meua neboda pensa que m'ha de buscar distraccions i com que fa un temps que organitza dues desfilades per temporada, em diu que necessita la meua aportació que consisteix a filmar el passis tardorals i primaverals que finalment es veuran no sé on. Estic segur que la meua neboda faria la desfilada més aviat, quan encara els colors són purs, però té la deferència de començar-la a l'hora de la missa major perquè sap que em costa matinar, de manera que em presento uns minuts abans de les dotze i tothom és conscient que l'espectacle pot començar.

Continuaria explicant detalls de la meua tasca, de les meues sensacions, de les qualitats de models i públic, de l'impacte de l'acte en la vida quotidiana de la vila, de la meua complicitat amb el fotògraf..., però avui tinc tanta feina de postproducció que em veig obligat a canviar paraules per imatges i a maleir la manca de programes adequats a l'ordinador per aconseguir un muntatge amb la mateixa qualitat que ha captat la càmera. Continuaré fent provatures.

Per cert, que la meua neboda em té un carinyo especial ho demostra el fet que mai no em retrau que faci sortir tant el cap de les models com els vestits que porten.



Bé, continuo.

15.4.13

sèpia amb pèsols


El temps m'ha donat una pell aspra i fràgil (ja ho sé, això de la hidratació); taques a les mans i a la cara; arrugues permanents en ritme de bolero, alguns dies de vals, o de xaranga; cabells, escassos, d'aquells que, segons diuen alguns, són propis del savis, si és que en tenen; una vista fràgil que necessita ulleres... El temps ha fet que mirés el terra amb més atenció i oblidés massa sovint el cel... El temps m'ha fet confondre els punts amb les comes, i encara el punt i coma... El temps m'ha regalat la desmemòria, que jo anomeno memòria selectiva: aquella que recorda els amics de sempre, i els nous, i oblida... no recordo el que oblida... El temps m'ha suggerit dies de tots colors, i que el vermell del dilluns és tan bo com el gris dels diumenges, i l'arc de sant martí dels dijous, quan plou i fa sol...

El temps... mai no acabaria, s'ha portat bé amb mi. L´únic que li retrec, si és que es pot culpar algú d'alguna cosa, és que ha convertit els meus somnis, que abans eren en technicolor, en un seguit d'imatges, cada cop més escasses, en color sèpia.

Però m'adaptaré. Si encara trobo aquests pèsols tant dolços de temporada, demà o despús-demà potser faré sèpia amb pèsols, que la sèpia ja la tinc.

12.4.13

els fils del poder, sèrie inacabable


La majoria som ben conscients que els qui aparentment administren el poder -no cal insistir en l'ús que en fan- no són necessàriament els qui el tenen, o els qui el tenen de veritat. Els governants més intel·ligents ho saben perfectament i d'altres en tenen una idea nebulosa; alguns, els més cretins o els més creguts, ho ignoren.

No és imprescindible recordar aquesta situació constantment, però va bé no oblidar-la. Se m'acudia això en llegir una novel·la de John Grisham, un escriptor que procedeix de l'advocacia i de la política nord-americana, però que és conegut sobretot pels seus thrillers polítics i judicals, molts portats al cinema (La tapadera, El informe Pelícano, Legítima defensa...)

La apelación (2008) comença amb un judici a una companyia química que amb els seus vessaments tòxics ha causat diferents malalties i la mort a força gent d'una població del sud dels Estats Units. La companyia perd el judici i ha de pagar una quantitat important de diners en concepte de danys personals i, sobretot, en concepte punitiu. Fins aquí tot normal, ho hem vist moltes vegades al cinema i algunes a la vida real.

La companyia, com és habitual, recorre la sentència al tribunal d'apel·lació de l'Estat. Cap novetat, és el que es fa, com a mínim perquè vagi passant el temps. Saben, però, que perdran l'apel·lació perquè coneixent perfectament les tendències dels jutges del tribunal. I aquí comença la novetat. Com se sap, als Estats Units la majoria de tribunals són d'elecció popular, cosa que pot fer suposar que tenen un major control: al menys els votants poden dir la seua cada cert temps. Però tota bondat té la seua maldat. En aquest cas, després d'un temps del primer judici, se celebren eleccions al Tribunal d'apel·lació; unes eleccions que solen ser merament formals perquè els mateixos jutges es perpetuen fins que es cansen del càrrec. Ara bé, el que fa la companyia és presentar un candidat que saben que els serà parcial.

Bona part de la novel·la explica en detall la campanya electoral. La Química lloga un especialista i, resumeixo, aquest s'encarrega de buscar un candidat que resulta ser un advocat conservador relativament jove que se sent afalagat quan el proposen per al càrrec. Comença, doncs, la campanya, per desbancar la jutgessa liberal. En cap moment té gaire importància qui té més qualitats, més capacitat, més honradesa, únicament qui té més diners per invertir en la campanya, que primer comença d'una manera suau i després recorre a la mentida i al joc brut, tot i que els electors a penes en són conscients. La quantitat de dòlars que inverteix l'empresari i afins -de manera legal i il·legal- és tan espectacular que les opcions de la jutgessa -ara no recordo si aconsegueix un total de tres milions- són ridícules, de manera que el seu oponent l'acaba guanyant. La novel·la, recordem que hi ha una apel·lació pendent, continua, però la podem deixar aquí.

El més interessant del cas, més enllà del tema del finançament il·legal, del poder a l'ombra de les grans companyies, de les diferents mostres de corrupció, de la credulitat dels votants (molt baixa participació electoral), que fins i tot per ignorància i per la força de la publicitat actuen contra els seues propis interessos, és que l'advocat convertit en jutge, enlluernat per la popularitat sobtada i per l'adulació de personatges importants, pensa que ha triomfat pels seus mèrits i no té ni punyetera idea que la seua carrera política ha estat finançada per la companyia química a qui servirà sense saber-ho.

Això passa a Àmèrica, podem pensar des d'aquí. El pensament només dura un moment: passegem la mirada pel que sabem. El que ens resultarà més difícil d'esbrinar és qui mou els fils, quins són els seus interessos concrets o generals i quins són els servidors públics que creuen que han arribat on són per mèrits propis.

11.4.13

poemes de la joventut llunyana


Vaig saber dels versos del vell -quan ets jove aviat tothom et sembla vell- professor d'història gairebé per casualitat. Estic segur que cap dels deu o dotze que formàvem filera davant seu no imaginàvem que el professor de somriure perenne que ens explicava entusiasta les gestes medievals havia escrit poemes en la seua joventut, que els havia enviat al concurs i que potser havia tingut una decepció quan no li van ser premiats.

Quan l'historiador i polític va enviar els versos sobre la pàtria, la fe i l'amor era més jove que nosaltres: setze anys la primera vegada i disset, quasi divuit, la segona. Encara tota una vida per endavant que imagino plena, potser amb la nostàlgia dels temps passats i d'una Catalunya plena.

Després de quatre mesos de contratemps tècnics, vaig poder resseguir en papers desiguals la seua lletra, la de l'any 22, quan tot era possible i la desfeta llunyana. Versos bonics, optimistes, entre el romanticisme i el classicisme. Versos ignorats (?) que romandran immòbils en les capses de cartró de la Casa de l'Ardiaca -magnifica feina de conservació i catalogació dels que hi treballen- on qui sap si algú els recuperarà algun dia. Quin dret tinc a rescatar-los de l'oblit si no em pertanyen? No m'ho pregunto gaire i comparteixo un fragment d'un dels poemes, entre ausiasmarquià i petrarquista, i amb la gràcia del jove trobador encara tímid que de moment s'acontenta amb l'olor del cabell de la dama:



Sou tan bella, senyora,

que mancament imperdonable fóra

comparar-vos a res del que hi ha al món.

Corprès de goig roman aquell que us mira.

Més si alegria el vostre obir inspira,

ben tost amb ella l'enyorança és fon

[...]

Llir entre cards, de vostra formosura,

talment l'estrella que radiant fulgura,

jo puc fruir-ne , qualque cop només,

l'amable flaire que es desprèn lleugera

de la foscor de vostra cabellera

on tantes gràcies troben lleu recés.
 
 
 

10.4.13

rebel·lió


 
De tant en tant, molt de tant en tant, passo per davant del mur que tanca la casa enrunada del Passeig i torno a llegir les paraules que em sé de memòria i que la pluja i el temps van esborrant. Després, no ho dubto, tornaran a aparèixer en aquesta paret o en una altra, i les reivindicarà qui vulgui, que el fet no té importància. Penso que un poeta, un veritable poeta, no pot tenir goig més gran que el de veure com el que va escriure s'ha convertit en patrimoni comú i que ja no necessita que el seu nom rubriqui els mots.
Avui mateix, que en Lluís ha volgut fer-me unes quantes preguntes per deixar-ne constància al seu noublog (bé li vaig dir que jo no servia per als directes), m'han sortit els mots de la poeta, com si fossin meus, per reivindicar el meu passat. M'ha dit que no eren d'ella. Cert, m'he acusat de no ser fidel al text i de faltar a la rebel·lió que clou la divisa, sense la qual els dons tenen poc sentit.
La divisa m'ha fet pensar en l'article de Miquel Roca al diari d'avui que comença: Som i estem massa febles per deixar-nos arrossegar per aquesta epidèmia populista... Ai, Roca, que confon poble amb populisme i defensa unes estructures democràtiques caducades de les quals molts encara formen part de pensament o d'obra; alguns per costum, per por, potser de bona fe, sense pensar que les autoritats legítimes no necessàriament representen el bé comú.

9.4.13

calamars a la romana


Avui m'he fixat en una frase d'un post de la iruna que parla,entre altres coses, sobre possibles anormalitats en el creixement dels nens. Una de les hipòtesis és l'alimentació actual. He pensat quina és l'alimentació actual. A casa, normalment, per dinar hi ha una amanida i un segon que en segons quin casos, com el dels llegums, se sol considerar un entrant, vi i aigua. Per sopar, és habitual començar amb una verdura bullida seguida de peix; hi ha variacions diverses que no vénen al cas. Els caps de setmana va com va, és a dir, que és freqüent el pa amb tomata nocturn. Tenim una alimentació actual? Doncs més o menys la que feien els pares, amb algunes diferències. Tot i aixi, pot ser que els mateixos productes hagin rebut tractaments diferents. Qui sap com ha estat conreada la fruita que mengem o el tractament previ que han rebut les bledes d'aquesta nit o l'arròs transgènic que no sé que ho és perquè s'hi ha convertit per obra del seu veí empès pel vent. Esclar que abans també es feia un ús indiscriminat del DDT i altres plaguicides.

La diferència entre abans i ara, més enllà dels hàbits alimentaris de cadascú, és que actualment hi ha la indicació dels components en molts productes dels que t'emportes a casa -no dels que menges als restaurant, evidentment- i això proporciona tranquil·litat. Per exemple, dissabte passat ens van venir ganes de menjar calamars a la romana i com que ja era tard vam decidir de comprar-los precuinats en un dels supermercats de la vora de casa. Qualsevol que sigui aficionat als calamars a la romana deu saber que si no se'ls fa ell, cada dia són més difícils de trobar a les botigues. Intenteu-ho. Efectivament, cap modalitat de calamar (ni de canana, que és d'una qualitat inferior), al supermercat. Allò que més se li semblava per l'aspecte extern era un animal anomenat Delícies. No me'n podia anar de buit, així que vaig sortir amb la bossa amb les especificacions corresponents ben detallades. Em saltaré el menú de dissabte i la seua valoració i concretaré alguns detalls del producte. Resulta que l'animal no es deia Delícies sinó Pota (no l'he trobat al DIEC), i també n'hi havia un de la mateixa espècie anomenat Pota gegant (tampoc no hi és). Entre els ingredients es trobava l'E-621, l'E-464, l'E-500ii..., i si no en sé explicar les qualitats i els detalls, és perquè no estic gaire al dia i confio en la Conselleria de Sanitat. També confio en Eroski, i estic segur que si la informació no especificava la carn de cavall és perquè no n'hi havia. Esclar que la carn de cavall sí que sé que és; encara que no sàpiga com ha estat alimentat i tractat l'equí.

És possible que quan algú parla de l'alimentació actual es refereixi a les Delícies i coses semblants, però jo tampoc no posaria la mà al foc pels pebrots, les pomes, les nous... -per concretar en elements de les saludables dietes vegetarianes- que ens arriben de qualsevol part del món o del costat de casa. De toma manera, alguna cosa hem de menjar.




8.4.13

primera aproximació, més aviat lingüística i un pèl filosòfica, als concepts d'ètica i de moral


Durant dos o tres cursos, en etapes diferents, em va tocar de fer (ser?) professor d'ètica. Era una època, que encara continua augmentada, en què no importava gaire la idoneïtat ni els principis a l'hora de professar una matèria menor, així que sense cap protesta vaig assumir que la confessió de la meua incompetència no faria fred ni calor a l'hora de parlar de la meua visió del món, dels meus costums, de la meua moralitat o manca de moralitat.

La primera pregunta que un s'ha de fer quan parla de l'ètica és si coneix el significat del terme, i aquí és quan cal distingir entre dos conceptes sovint coincidents i complementaris: ètica i moral. Recorrem al diccionari, on trobem dues accepcions d'ètica. 1. Relatiu o pertanyent a l'ètica, a l'acció moral, als sentiments, als deure, als capteniments, morals. Aquí ja podríem plegar, no només per una coma que no sabem quina funció fa, tampoc perquè en la definició s'inclou la paraula definida, ni perquè s'al·ludeixi a coses tan etèries com els sentiments (sempre canviants), etc., sinó perquè ja veiem que ens serà impossible discernir entre ètica i moral. Però, incombustibles i optimistes,  continuem amb la segona accepció: Disciplina filosòfica que tracta de la moral. Només ens faltava això: l'ètica és la filosofia de la moral. Completament perduts, però amb una constància implacable, busquem al diccionari la definició de moral. En la primera accepció: Que concerneix els costums, els actes i els pensaments humans respecte a llur bonesa o malesa. No cal llegir les altres accepcions. Es podria pensar que aquí tenim dos conceptes indiscutibles: bondat i maldat, però, com en el cas de qualsevol abstracció, són conceptes buits si no els exemplifiquem en el context individual, social i temporal en què vivim. Tot tan divers com la humanitat, cada dia més uniforme i més dispersa. Podem continuar donant-li voltes, però l'única conclusió que se m'acut és que la tendència actual és que hi ha tantes ètiques i morals com individus. Algú em pot demostrar el contrari? Fins i tot un especialista com Fernando Savater -molt discutible en molts camps- va publicar ja fa anys un llibre que es deia Ética para Amador, és a dir, una proposta ètica, i potser moral, per a un sol individu, i, a més, era el seu fill.

Si en el paràgraf anterior m'he basat en el diccionari per parlar de l'ètica i la moral, em sembla que són d'agrair els intents aclaridors sobre aquests termes que fan els individus, encara que siguin advocats. Deia fa dos dies Ramon Mullerat: La moral és la noció del bé i o del mal que guia cadascú individualment i subjectivament... es refereix als sentiments subjectius d'allò que és bo i dolent en la ment de cada membre de la comunitat. El concepte sembla més clar, però ens queda el dubte de la definició de comunitat i, sobretot, de bé i de mal; sigui com sigui, tants caps tan barrets. Continua Mullerat: Entre el dret i la moral hi ha l'ètica. L'ètica comença on acaba el dret... són unes regles d'acció i exemplificació de valors compartides per un grup humà dins una comunitat sobre la base del reconeixement recíproc. La definició és diàfana i supera de molt la del diccionari; l'únic inconvenient és que cal concretar els valors, la comunitat i, evidentment, el coneixement recíproc.

Permeteu-me que avui no vagi més enllà dels suggeriments de discussió proposats que ja indiquen clarament les meues reticències a fer classes d'ètica. Encara podria introduir el concepte de lleis lligat al de moral i ètica, però ens perdríem i, en definitiva, la proliferació de lleis sol ser un indicador del fracàs de la moral i de l'ètica.

Per cert, i em remeto únicament al camp lingüístic, com és que moral té antònims (amoral, immoral) i no en té ètic? Sobre la llei, insisteixo, no tinc res a dir.

Un darrer per cert. Sabíeu que ètic també significa tísic o que està molt flac? M'encanta quan la majoria dels polítics parlen d'ètica.

7.4.13

Bigas Luna (1946-2013)


Deia Bigas Luna que li agradaven els calçots, els castells i els porrons perquè li permetien mirar el cel. Sigui!



6.4.13

els Ferratér a l'Empordà


Llegeixo el titular i l'entradeta i continuo amb l'article, que crec que em pot interessar. Resumeixo sense cometes ni cursives: Els llibres de Joan Ferraté han anat a parar a Torroella. Entre 6.000 i 10.000 volums (encara no s'han comptat)... Heretats per la seua filla Amàlia arribada fa un temps a l'Empordà des d'Anglaterra... Es veien molt poc des que ella tenia dos anys... Segons el filòleg Jordi Cornudella els llibres són el retrat de la vida intel·lectual de Joan Ferraté... Són llibres que s'han d'inventariar i catalogar i que, ara per ara, compten només amb l'empenta de l'Amàlia, decidida a homenatjar l'oncle (Gabriel Ferrater) i el pare en aquest espai nou que ha creat al cor de l'Empordà... Ara el llegat de Joan Ferraté s'erigeix al centre d'aquesta associació que Amàlia, que encara no domina gaire el català però que ja ho farà, va inaugurar el 2 de març i que funciona a l'estil dels clubs anglesos amb socis que volen fomentar la creativitat i compartir activitats culturals, bàsicament estrangers que viuen a l'Empordà i catalans amb ganes d'establir ponts i contactes...

Llegeixo això i més en els articles de “L V” i de l'antic “Avui” i penso que cal que m'hi apropi. Pregunto a la gent coneguda que en saben. Poca cosa, a part que hi ha roba a l'aparador. Al Museu de la Mediterrània no em poden dir gaire més, però em donen un fullet. És dissabte a la tarda, travesso el carrer -des de casa veig el pis superior- i em trobo la porta tancada. La reixa no impedeix veure l'interior. Ja tornaré més tard. Torno l'endemà. La reixa continua abaixada. Dedueixo que els clubs anglesos no funcionen en cap de setmana.

Com que no podré fer una mirada interior fins qui sap quan, repasso el fullet que m'han donat al museu: Aenigmalia. Asociación de Las Artes. Es divideix en sis apartats: Projectes creatius, L'estudi de les arts, El cafè curiós, La zona de la tranquil·litat, Els jardins secrets, Biblioteca familiar de la família Ferratér. Em fa gràcia aquest encapçalament en què l'accent mostra la discordança entre els cognoms dels dos germans. Aquesta part, la darrera, és la que, com és evident, més m'interessa. Em pregunto si a la biblioteca, encara per catalogar, es troben els llibres de Ferrater&Ferraté, també els de la germana Amàlia. On van anar a parar els llibres de Ferrater? Els té la neboda Amàlia?

A la darrera pàgina llegeixo les condicions de “Membresía quotes i beneficis” . Obvio “1 pase de dia”. Les categories són: DICE, 1 mes carnet de soci: 8€; CUPCAKES, 1 any carne de soci menor (entre 12 i 18 anys) 25€; ROSE 6 mes carne de soci 36€; CHERRY 1 any carnet de soci 60€. En tots els casos els drets són: Accés a tot. Activitats habituals gratis. Preus VIP en el Café Curiós. Preus reduïts en tallers i esdeveniments. Precio reduït en la zona de la tranquil·litat. En tots els casos, 10% de descompte Aenigmalia Attire, és a dir, vestit de segona mà reconstruït i dissenyat.

M'agradaria poder opinar sobre la iniciativa, dir alguna cosa consistent, però hauré d'esperar una propera visita, així que deixo obert aquest post desgavellat . Mentrestant... No sé si des de Barcelona puc ser d'alguna utilitat en qüestió de llibres o de parella lingüística.



P. S.: Ja sé que no té res a veure, però mentre anava escrivint no parava de pensar en Maria Helena Feliu, filla de Joan Estelrich i Paulina Pi de la Serra i en el seu llibre Pecat original que competirà amb les altres novetats d'aquest sant Jordi.

5.4.13

fa no fa...


Intento el joc amb camins, aigua, ones, monotonia, equilibri, repetició, fer, desfer, pont, capvespre, inútil, suau, reflexos..., però no trobo les paraules que em sembla que ja quasi tinc, però que són molt diferents. Podria mentir, però no sé, no puc, fer l'haikú d'aquest ànec que ignora la bellesa del camí que fa. Potser no cal. Potser un altre dia.

Ja sé que a ell tant li fa, que el fa cada dia.

4.4.13

música i lletra: Vicenç Bou. De la Plaça al Paral·lel


En la meva joventut, a l'Empordà, ballar una sardana no tenia cap mèrit. Era la cosa més natural del món [...] un servidor mateix arribà a ballar les sardanes discretament, malgrat una falta absoluta de gràcia nativa.
[...]
La sardana, però, no és encara folklore. Això -el folklore- és una cosa de vitrines de museu, i la sardana és una cosa viva. No cal formar equips per a ballar sardanes, car es ballen espontàniament. Per alguns de nosaltres, la sardana, d'una manera naturalíssima, forma part no de l'arqueologia, sinó de la nostra existència present.

Josep Pla: El meu país
.


Continua sent la cosa més natural del món ballar sardanes a l'Empordà? Ho dubto. Intueixo que els actuals balladors de sardanes empordanesos no es poden comparar percentualment ni de bon tros als de la joventut de Pla. Ara, ballar sardanes té el seu mèrit. Tinc la impressió, i no puc presentar dades, que augmenten els músics i disminueixen els balladors i balladores. Fins quin punt la sardana s'ha convertit en folklore en l'accepció que esmentava Pla? No ho sabria dir.

Em vénen al cap aquestes consideracions en visitar l'exposició dedicada al compositor i músic Vicenç Bou al Museu de la Mediterrània de Torroella. Vaig fer una visita breu, encara que repetiré, perquè dura fins 2014, posteriorment viatjarà a Barcelona i segurament altres ciutats: Em va semblar un muntatge força interessant i recomanable. Les vitrines habituals amb papers diversos, partitures incloses, objectes i instruments musicals; els panells amb textos explicatius i fragments d'entesos: contextualització, biografia, valoració...; un piano, unes quantes taules amb cadires davant d'una pantalla on es passa Inaudit, l'excel·lent espectacle de l'Esbart Montgrí sobre el mestre que jo mateix vaig gravar intermitentment i matusserament fa dos anys (la projecció, evidentment, no és la meua); de tant en tant, un seient al costat d'un reproductor de CD que conté còpies de la música de Vicenç Bou, en alguns casos amb la lletra cantada per Conxita Supervia, Emili Vendrell, Raquell Meller...

Exposició potent sense ser exhaustiva, absolutament aconsellable. Que a través de Vicenç Bou acosta a una música, una època i un país que ja no són iguals. Folklore? Arqueologia? Inevitablement. Però també més en la mesura que vulguin els espectadors.

I no em puc estar de fer uns suggeriments a la noia que amablement ens va resumir el que veuríem a l'exposició. Per què en un muntatge fet amb tantes col·laboracions institucionals no s'ha pensat a produir al menys un CD -jo votaria per tots- amb la música i les interpretacions cantades -les primeres gravacions, algunes inèdites o introbables- que podem escoltar a la sala? Per què no s'edita i es ven un DVD amb l'espectacle de l'Esbart Montgrí, que, per cert no es veu bé a la pantalla de l'exposició per excés d'il·luminació externa? Per què no un llibret amb tot el que s'hi vulgui encabir? Per què no tot el lot? Ah, les institucions i els entesos que no creuen en els espectadors i queden autosatisfets amb les vitrines els panells, els objectes i les sales que no tenen sortida en l'espai i el temps. Que perdrien diners o seria massa feina? Que tot el que comença té un final? El repte consisteix a aconseguir que no sigui així. Jo els desafio des d'aquí.

Si se'm permet, encara afegiria que m'agradaria que a les taules de cafè de davant de la pantalla se'n serveixi algun -i una copeta- en hores convingudes. I si, també en hores i dies convinguts, alguna dansa de l'Esbart Montgrí amenitzés el moment, millor que millor. Sobre la repercussió al Paral·lel no en diré res, però per demanar que no quedi.





 
Una molt bona aproximació a Vicenç Bou i la seua música:
  

3.4.13

xeic, Xeic!


El xeic -que consti que jo pronuncio xeic, com tots els del meu poble, amb e oberta- que encapçalava el comentari de fa uns dies de la iruna em retorna un mot del qual ja vaig parlar i que recupero únicament quan vaig al sud o quan en ve algú a Barcelona.

El DCVB diu:



XEIC, XEICA m. i f.
Xic (usat només en vocatiu, o sia, aplicant el mot a la persona a qui es dirigeix la paraula) (Tortosa). Acabem-hu, xeic, que si no, mos embolicarem, Moreira Folkl. 424. (V. xec, art. 3).
Fon.:
ʧéјk (Tortosa).



3. XEC m., forma dialectal,
per
xic (Tortosa). També es diu xeic. Les formes xec i xeic s'usen només en vocatiu, és a dir, dirigint-se a la persona mateixa a qui es vol donar el nom de xic.



Doncs això; però ara possiblement el substantiu s'ha convertit en una interjecció que té usos diversos, des d'expressar sorpresa a cridar l'atenció de l'interlocutor, encara que voldria creure que quan algú em diu xeic!, ha vist en mi la dignitat d'un ancià o del cap d'alguna tribu sense nom ni geografia.

El mot, però, em recordà també que havia de repassar la carrera del grup rasquerà que el porta, amb exclamatiu final. Des de la darrera vegada que en vaig parlar han tret dos discos més, Batecs, fa un mes just; l'anterior -poca broma!- amb lletres de Desideri Lombarte, Hèctor Moret, Artur Bladé, Gerard Vergés... Sirga em sembla un treball notable i variat que afegeix l'interès de presentar alguns poetes de la terra. Ara, a Batecs, el grup ha optat per lletres pròpies amb temes variats i reivindicatius d'actualitat.

No sé quin lloc ocupa Xeic! en el panorama dels grups actuals, que sovint són coneguts o no tant a partir de l'atzar, la publicitat encertada o la pròpia vàlua, però jo els tinc una simpatia especial, no únicament pel veïnatge teritorial, sinó també perquè tinc més tendència al vent, si pot ser metàl·lic i de ritme accelerat, que a les cordes. Valoro també el seu tarannà, la seua llibertat creativa, el fet que encara facin música per divertir-se que, a més, es pot baixar gratis -o comprar o escoltar- des del seu blog i que la seua font d'ingressos musicals siguin els concerts. En fi, qui vulgui conèixer la seua trajectòria amb algun detall, escoltar o baixar les cançons, etc.,  pot fer un clic aquí.

He llegit que el 25 d'aquest mes faran un concert a la sala Apolo de Barcelona. Suposo que ja tenen totes les entrades venudes, però ja ho miraré. De tota manera, el que m'agradaria és poder-hi assistir assegut en una cadira amb cul de balca en un lateral de l'escenari i estic segur que no en queden, d'aquestes entrades.

Ara, encara que és molt fàcil trobar la seua música a Internet, és quan toca pujar una cançó del darrer disc al blog. N'he triat una que deu ser de les més escoltades. La veritat és que la lletra, de lluita, combativa,  em sembla una mica dispersa i el seu contingut discutible, però precisament aquesta és la gràcia, que pugui servir per iniciar un debat. El que dubto és que en els directes col·laborin les veus del principi (Wert) i del final (Serra), però coses més estranyes s'han vist. Si realment aconsegueixen reunir a l'escenari els dos invitats, sobretot el primer, les entrades poden arribar a preus estratosfèrics.



2.4.13

timó i altres herbes i arbustos

Li va saber greu morir
a l’hora que floria la farigola


 Olga Xirinacs


Un dels pocs costums que m'acompanyen des de petit és el d'anar a collir el timó de divendres sant. Març o abril, no importa, el timó perdrà el color verd de les seus fulles minúscules, s'assecarà, s'uniformarà, però conservarà la flor durant tot l'any, i encara un altre si no s'han fet prou sopes o infusions o carns o tot allò que a un se li acut d'improvisar. Els anys que per alguna raó no he anat a buscar timó -o farigola- he tingut una sensació vaga i inconcreta d'autotraïció que mai no he volgut investigar gaire.

És veritat que el timó em serveix, a mi, que cada vegada sóc més urbà, pel primer contacte amb la natura de la primavera del país, d'aquest territori de garriga, de coses petites, de flors que esclaten de les quals mai no sabré el nom. Divendres, al Montgrí, a la falda del Montgrí -només vam arribar fins la primera capella de Santa Caterina- la primavera era una festa de sol i núvols, de zumzeig d'abelles i xiuxiueig de persones, de formigues ja atrafegades i de cargols dormilegues, de romers de flors en decadència i d'argilagues triomfants amb flors humils d'un groc bellíssim que faran -potser feien?- un gai espetec en les fogueres de Sant Joan -nen, no les toquis, que punxen, que li diu el pare-, de magraners encara sense les flors de pipa i de ginesteres -massa ginestes després de la cremada- encara sense grocs que prendran el relleu a les gatoses de l'hivern...

Avui, durant el camí de retorn, la ràdio ens informava que els pastissers han venut, fa no fa,  les mateixes mones que l'any passat, però... A qui importen les mones dels pastissers? I ells que em dirien: què n'hem de fer de la teua farigola -o timó-? Ho entenc: el país pot passar sense el meu timó, però les mones dels pastissers són sagrades, o gairebé, que costen diners.