la sal

Truquen a la porta. És la veïna que m’agafa amb el davantal –d’aquells tan poc professionals que porten el corbatí inclòs- posat. Em demana sal i detecto una súplica en la seva mirada que deu respondre al convenciment que la vida, fins i tot en el moment més insignificant, necessita l’additiu imprescindible.

-Sal Costa, sal Maldon o sal de l’Himàlaia ? –dir-li que la de l’Himàlaia és rosa em sembla innecessari o potser petulant, gairebé tant com oferir-li tres tipus de sal.

La veïna, que és jove, com els altres llogaters del pis, es mostra indecisa i em demana un moment per consultar amb els seus companys.

-De l’Himàlaia!

No sé si ha estat la millor tria per al pa amb tomata i, evidentment, no se m’acut dir-li que la sal la manufacturen a Manlleu (i la Maldon a la Zona Franca). Encara és massa jove per encomanar-li el meu escepticisme, ni que sigui en qüestió de sals.

Constitució, Estatut i literatura

Ja és emprenyador que la sentència sobre l’Estatut s’hagi concretat la revetlla de sant Pere, més conegut com Pedra, que va ser crucificat de cap per avall. Per mi, i no vull semblar paranoic, que els sentenciadors han triat conscientment aquest dia.

Com que no he llegit les modificacions estatutàries, no tinc criteri per concretar la meva opinió sobre els punts retocats o suprimits, però a primera lectura dels mitjans se m’acuden uns quants pensaments, frases o sentències més pròpies de Facebook que d’un bloc seriós com aquest.

1.Insisteixo en la idea, per raons exposades anteriorment, que la Constitució espanyola és obsoleta i qualsevol sentència sorgida dels seus intèrprets oficials és anacrònica.

2. Se’m pot dir que sóc cap quadrat i ho acceptaré, però no entenc que els deu màxims experts en Constitució –entre no sé quants milions d’espanyols, catalans inclosos- no es posin d’acord entre el que s’adequa a la Constitució i el que no: 8 a 2, 6 a 4... La Constitució, com la literatura, sembla que depèn de la interpretació dels lectors. La idea m’agrada perquè confereix, aparentment, seriositat a la literatura, cosa que mai ha necessitat, però barrino que implica frivolitat en la Constitució o en els seus intèrprets, cosa que em sembla preocupant però perfectament comprensible.

3.Una llengua, una nació. Aquí no accepto cap matís. Continuo sent cap quadrat.

4.Em nego a participar en una previsible jornada multitudinària reivindicativa. La meva reivindicació és indefinida.

5. Tinc curiositat per veure com reaccionaran els valencians i els andalusos –perdço, si cal, per l’agermanament- davant de la retallada de les seves respectives Constitucions. Ep, he dit només curiositat.

6. No tinc gaire curiositat per saber les reaccions dels partits polítics. Si fa no fa, ja les podria concretar ara mateix.

7. Que consti que l’Estatut –fins i tot el primer- sempre m’ha interessat relativament. No sé fins a quin punt aquesta afirmació es contradiu amb les anteriors.

Em falta concretar tres punts, possiblement els més interessants, però tampoc se’m pot demanar més agudesa immediata que als professionals que s’allargaran sine die en el que ja sabem.


(Desmenteixo categòricament, en la mesura que puc, que el gest del gat de la capçalera tingui res a veure amb l’apreciació de l’apunt d’avui o amb qualsevol dels punts del seu articulat. Però mai se sap amb els gats)

dietari sentimental

23

Hem quedat per sopar a l'Estartit. Hem d'aparcar lluníssim de can Bernat perquè al poble fan focs artificials i hi deu haver anat a parar gent de tota la comarca i de més lluny encara. Després, a la terrassa, competeixen amb el futbol de la pantalla del televisor i amb un fons ambiental de jazz. Quan s'acabin els focs, a la platja encendran una foguera monumental que no saltarà ningú.

A la tarda he escoltat el professor D’Arbó explicant els miracles ancestrals de la diada; bona part del seu material procedeix d'Amades i sembla absolutament fantàstic. No sé a quina edat vaig començar a saltar fogueres ni a quina edat vaig plegar, però estic segur que ni jo ni cap dels companys de focs -on són?- coneixíem cap simbolisme i només pensàvem en la litúrgia d'un culte lliure, sense déus ni sacerdots fora de nosaltres mateixos, que ens mantenia ocupats i excitats des de molts dies abans de la purificació que no sabíem.

24

Terrible tragèdia a Castelldefels. Inútil -i farisaica?- busqueda de culpables.

L'aigua em sembla encara excessivament freda. Passegem entre l'arena i les ones fins arribar on el riu, esplendorós aquest any, s'uneix a la mar. Fosqueja. El temps desapareix. La mar i el cel són un i fins i tot la càmera dubta i es veu incapaç de distingir els seus colors. Desfem el camí; un nen s'acosta corrent i ens assenyala la línia del fil tens de la seva canya perquè no hi topem. La litúrgia i la paciència dels pescadors de canya continua sent un misteri.

25

Anem cap a l'hort. Els sol intensifica l'olor dolç i inconfusible de les figueres de la vora del camí. Feia temps, molt, que no sentia amb tanta força aquest vell olor que per un moment brevíssim em transporta a la infantesa interminable amb vistes a la mar. Als esbarzers, les móres encara verdegen, algunes tot just es formen en l'interior de les flors. Penso en la melmelada que farà aquest estiu en Josep Lluís. Mai no he tastat melmelada de móres: deu ser massa dolça o deu tenir un punt d'amargant? Les litúrgies paganes de l'olfacte i el gust, que es van perdent amb l'edat, són encara les meves preferides. Parlaria del tacte, però...

26

4t Festival del còmic a Torroella. En alguns balcons, finestres i parets han col·locat superherois, herois, heroïnes i protagonistes de diverses èpoques. En reconec uns quants, els anteriors i els contemporanis del meu temps de lector, és a dir, més tebeos que còmics. Dels posteriors, alguns s'han fet més famosos per les pel·lícules que per la versió en paper.

En una de les parades fullejo un exemplar de “Diego Valor”. En tenia força, però suposo que la mare els va fer desaparèixer en una de les seves campanyes de neteja. Ara, tant el text com els dibuixos em semblen molt elementals i sóc incapaç de recordar els motius que em feien seguidor de l'antic culte. Tot i així, penso que potser hagués pogut comprar un número per mirar-me'l més a poc a poc.

27

Diumenge. Fa calor, molta. Enllesteixo serrells. Cap al tard pujo fins a l’estàtua d’Anselm Clavé i torno a baixar.

en defensa de les constitucions

Demà, despús-demà, el mes que ve... No importa quan, el Tribunal Constitucional farà sagrat un Estatut –la nostra Constitució particular- d’anar per casa que quan va articular-se ja era ben poca cosa –es va fer el que es podia, diran alguns. Molt bé, sí, sí-, poca cosa que no tinguessin els altres articulats de les regions –algunes uniprovincials, o menys encara- anomenades Autonomies, que la paraula no fa el concepte. Déu, ens barallarem entre nosaltres i amb qui se’ns posi per davant perquè uns quants personatges –sacerdots suprems- , alguns experts, segons diuen, en mercats (hi ha alguna cosa més enllà dels mercats? A Espanya i a Catalunya sí) diran la seva en una de les operacions més llargues i patètiques dels darrers temps del Constitucional. Tot és un mercadeig, no hi ha res més, per moltes lletanies que invoquin déus immutables.

Com va ser un mercadeig la Constitució del 78. Oh, és el màxim que es podia fer en aquell moment, diran alguns. Donem per bo el que diuen alguns, però res no és sagrat, i encara menys els articulats de religions sorgides en èpoques de pressions. Qualsevol societat ha de saber que la majoria de les Constitucions apareixen en moments de crisi i que quan aquesta societat s’estabilitza cal canviar les lleis circumstancials que iniciaven els cultes. Els sacerdots de les lleis primigènies, però, han construït tantes litúrgies a l’entorn dels orígens que neguen tota possibilitat d’evolució del culte obligatori. És aleshores quan els fidels han de prescindir dels sacerdots ancorats en passats imperfectes, de transició, i manifestar els seus desitjos de canviar les lleis i, si convé, els seus principis. I si els sacerdots no els escolten... Què han de fer els ciutadans?

Em temo que les ciutadans faran com jo, alguna conversa aquí i allà parlant de les antigues lleis que ja no els serveixen, alguns retrets als fills dels antics sacerdots, els de fora i els de casa, algunes manifestacions publiques, potser auspiciades per sacerdots aparentment dissidents... Però, és clar, no és cosa dels fidels articular noves lleis, no és cosa dels ciutadans de dir que res no és sagrat, i encara menys les Constitucions que regulen la seva vida individual i col·lectiva. Llàstima, perquè jo crec que ara és el moment dels creients que no creuen.

Durant els propers quatres dies, no compteu amb mi per històries religioses -oh solstici d'estiu!-, que me’n vaig cap al nord i tindré altres preocupacions i poques connexions. Quin descans!

1794 (934 + 862) grams de paper

Compro 1794 grams de paper amb la intenció de llegir-los des del dimecres fins al dissabte. Ja sé que no ho faré, però m’agrada la idea. Sigui quan sigui, tinc la il·lusió que el paper es converteixi en plaer en un grau acceptable. M’he deixat guiar gairebé únicament per la intuïció, per aquest sisè sentit, encara no prou perfeccionat i que ens porta a fracassos estrepitosos, que tenim els lectors i que sol ser intransferible, fruit hores i hores de solitud en companyia muda. És d’agrair que, en aquesta societat tan controlada i controladora, la lectura continuï sent un acte de llibertat i de descoberta individual malgrat els continus, i de vegades agressius, intents de mediatització amb bona o mala intenció.

Els primers 934 grams de paper –la primera part del tot- corresponen a Una part del tot, d’Steve Toltz, novel·la publicada per La Campana fa quatre dies. Els altres 862 grams són els de Ramaiana, de Valmiki (ja em disculpareu que no posi els signes ortogràfics adients), publicat en castellà per Atalanta. Si he de fer cas a Ramón Esquerra, autor de Iniciación a la literatura (editorial Apolo, 1938, 2a edición corregida i aumentada), aquests segons grams de paper em poden portar problemes:

El Ramayana, la otra gran epopeya sánscrita, és atribuído al poeta Valmiki. Poseee en mayor grado que el Mahabharata sus mismas cualidades y defectos. Es más corto que éste y de valor aún más desigual. Algunos fragmentos suyos son creaciones maravillosas y cuentan entre las joyas de la poesía épica de todos los tiempos. Pero estos episodios maravillosos se hallan perdidos entre una selva intrincadíssima y exuberante de descripciones, cuya maravillosa riqueza metafórica no evita que nos parezcan ilegibles.

En fi, ja es veurà si Esquerra -compte amb aquest personatge ara pràcticament desconegut que tothom elogia- tenia molta o poca raó (sempre m’han meravellat els erudits que en solitari fan una síntesi de la literatura universal) o puc passar del paper al plaer treballós -val la pena?- individual i –amb la modèstia i les reticències que calgui- a la complicitat amb altres lectors.

P S:
Estic segur que algú es deu haver adonat que 934 grams més 862 grams no fan 1794 grams, però la meva bàscula de cuina sempre tendeix a exagerar, potser per animar-me, quan es tracta de sumar literatura; en canvi, té la mania de dir-me que m’han estafat en el pes del pernil. La meva bàscula –una romàntica alemanya-, com es pot deduir, té vocació literària i em consta que mai no s’ha trobat prou bé entre els fums de la cuina.

músiques

Són vora les sis d’aquest penúltim diumenge del mes de juny: la Joana fa anys. A l’ombra fa encara un temps com de principi de maig. En aquest patí interior de l’Eixample tot és calma de tarda interminable. Només el refilet d’algun ocell i el xiscle intermitent d’orenetes despistades i de gavines ja omnipresents. Des de no sé quina finestra surt la melodia greu, reiterativa i trista d’un saxo sense cara que puja, baixa i penetra suau en les cases adormides. Més lluny, més ràpid, més apagat, més efímer, fora del nostre clos, el so inconfusible d’una Harley. Algun petard s’avança a la revetlla. Més lluny encara, deu haver qui celebra el dia de la música –no importa que sigui avui o demà- amb notes de partitures més reglades.

Pujo una sardana per a la meva col·lecció particular, la darrera d’ahir de la Cobla Sabadell. Mentre la veia i l’escoltava, tres noies aragoneses, ja granadetes –turistes, funcionaries, eternes estudiants?-, la comparaven amb la seva jota (abans s'havien esplaiat amb una comparativa demencial entre els papers de Salamanca i els de l'Arxiu de la Corona d'Aragó); els semblava que la rotllana simbolitzava un joc de nens. Tant de bo, perquè de nens, i de joves, se’n veien pocs agafats de les mans, però els vells... Per què les sardanes, fins i tot i tot les de Mas Ros, són tan nostàlgiques? Avui, o potser demà, comença l’estiu: despús-demà encendrem els focs nous, “i al foc ningú faria espeternec més gai”.

pagar per votar o les propostes del premi Crexells o lectures d'estiu

Potser recordareu que Jesús Moncada, en l’article –reproduït aquí- que va escriure per a la revista de l’Ateneu amb motiu de la concessió del premi Crexells a la seva novel·la Camí de sirga parlava del premi “Joan Creixells”. L’any 98, quan li tornaren a donar el premi per Estremida memòria, Moncada insistia a esmentar el premi “Joan Creixells”. I és que l’escriptor, i ningú de l’Ateneu li va esmenar l'article, pretenia, com tants altres normalitzar un nom que ningú no pronuncia com sembla que indica la grafia original. No conec ningú que digui Creksells, seria una barbaritat. No obstant això el cognom perdura en la seva forma primitiva, i jo em pregunto, i no em responc, si no caldria actualitzar aquells noms que es presten a confusió per als desconeixedors de la tradició fonètica o a embolicar la troca (també fonètica) en el cas dels respectuosos de la literalitat.

Parlant del premi Crexells (llegiu com si s’escrivís Creixells), darrerament ha canviat el sistema de tria del llibre guanyador a través d’un sistema mixt en què intervé un jurat i els socis de l’Ateneu en una segona fase. Ara hi ha una selecció prèvia de tres obres i durant un temps els socis que vulguin participar poden votar qualsevol de les tres. Finalment, el 22 de juny, és a dir, dimarts que ve, es donarà a conèixer el llibre guanyador en una revetlla anticipada de Sant Joan a la qual podeu assistir, em sembla. Enguany ja és massa tard, però si per a la pròxima edició del premi, algú vol dir que ha estat membre del jurat popular, només cal que es faci soci de l’Ateneu a través d’una quota que no dubto que està a l’abast de totes les butxaques i que comporta múltiples avantatges, com el de passar les tardes bevent una cervesa o prenent un cafè fora o dins del jardí romàntic de la institució segons el temps. Ah, sí, són 324 €, encara no un euro diari.

Aquest any les obres finalistes són Contes russos, de Francesc Serés, Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès i El vigilant i les coses, de Pasqual Farràs. Per quin apostaríeu vosaltres? Jo només tinc –bé, és de la Joana- el segon llibre, encara per llegir, que espero que sigui una bona lectura per aquest estiu, sempre amb tants propòsits lectors que després no s’acompleixen perquè badoqueries diverses m’ocupen més temps del previst, de la qual cosa, és clar, no em penedeixo.

En fi, per si voleu seguir una mica el que s’ha dit sobre els llibres a l’Ateneu amb les intervencions dels seus autors incloses, us deixo l’enllaç al bloc (que no blog) del premi.

Per acabar, no sé si us pot agradar, però us recordo que Alfaguara va publicar l’any 2005 Poesia Completa, de José Saramago. No puc assegurar que en aquest moment encara es trobi a les llibreries, però segur que el reeditaran.

José Saramago (1922-2010)

Demos tiempo al tiempo:
para que el vaso rebose
hay que llenarlo primero.

Antonio Machado





AOS DEUSES SEM FIÉIS

Talvez a hora escura, a chuva lenta,
ou esta solidão inconformada.


Talvez porque a vontade se recolha
neste findar de tarde sem remédio.


Finjo no chão as marcas dos joelhos
e desenho o meu vulto em penitente.


Aos deuses sem fiéis invoco e rezo,
e pergunto a que venho e o que sou.


Ouvem-me calados os deuses e prudentes,
sem um gesto de paz ou de recusa.


Entre as mãos vagarosas vão passando
a joeira do tempo irrecusável.


Um sorriso, por fim, passa furtivo
nos seus rostos de fumo e de poeira.


Entre os lábios ressecos brilham dentes
de rilhar carne humana desgastados.


Nada mais que o sorriso retribui
o corpo ajoelhado em que não estou.


Anoitece de todo, os deuses mordem,
com seus dentes de névoa e de bolor,
a resposta que aos lábios não chegou.

José Saramago

Clara Noble (1)

Vaig veure a Sabadell una placa que indicava la casa pairal de Rosa Gorina, mare del poeta Joan Maragall. Vaig pensar que no sabia res de la mare de Maragall i ben poc del seu pare. I tampoc no sabia res de la seva esposa, Clara Noble. Ni tan sols coneixia el segon cognom. Que el seu pare era d’origen anglès (Noble de cognom?), un comerciant que es va quedar a viure a Andalusia i allà va conèixer la seva mare? Quants germans tenia? On va nàixer ella? Com i on la va conèixer Maragall quan tenia tot just 15 anys? Què va veure el poeta en aquella noieta, encara adolescent? Com va anar el festeig? I després, tota la vida fins que va ser enterrada al cementiri de sant Gervasi.

Segur que els descendents de Joan Maragall em podrien respondre moltes preguntes o potser hi ha una aproximació biogràfica que no conec. Potser durant aquest any Maragall que s’acaba d’encetar oficialment algú, a més de parlar de l’escriptor, parlarà de la seva esposa. Cal? Cal parlar de les esposes dels poetes? No ho sé. Però a mi m’intriga saber qui hi havia darrere i dins de les imatges que conec. Mentre no tingui més notícies, vaig seguint Clara Noble a través de la correspondència del seu marit, i el marit a través del que diu d’ell i de la seva esposa, ben poca cosa, o no.

... i a casa per medi d’uns parents me volen fer conèixer una pubilla molt rica... això és horrorós, però a l’estiu se donarà la batalla, i lo dia que faci trenta anys vull estar lligat a una o altra, encara que no siga més perquè no m’emprenyin.

Carta a Anton Roura (16 de maig de 1890)

Antes d’ahir va fer dos anys que férem plegats aquella excursió a les muntanyes veïnes. Aquell dia vaig dir-te que em casaria amb una de dos dones, o aquesta o aquella altra, i ja veus si he tingut paraula, al cap de dos anys si no sóc casat amb aquesta espero que no se’n falti gaire. Cada dia estic més enamorat... i ... prô aquesta conversa ja se’t fa pesada.

Carta a Anton Roura (octubre de 1891)


D’aquí a quinze dies me caso: no et vull explicar lo tragí de mobles, alfombres, amonestacions, passos, presentacions, plats i olles etc., etc., en què estic ficat, però per sobre de tot resplendeix la meva dolça coloma que serà meva del tot l’endemà passat de Nadal.

Carta a Anton Roura (desembre de 1891)

La vida de casat me prova bé: tinc un piset molt mono, i una muller adorable; i a pesar de que segueixo creient (a soles i per a tu) que jo no havia nascut per a casat, m’hi trobo bé. Avui no tinc més temps. Vaig rebre la segona de canvi. Ja t’escriuré llarg: Tu fes-ho sempre. Adéu. Les cartes dirigeix-les: Lauria, 2, 1.er

Carta a Anton Roura (5 de febrer de 1892)

Bueno, veniu a casa una tarda, home! Si fa mal temps preneu un tramvia de la bandereta vermella i us deixa a la porta de casa, que ni que anéssiu amb cotxe propi: si fa bo veniu prenent el sol. Si veniu a quarts de tres prendreu el cafè amb nosaltres. Si no voleu cafè o si no voleu venir a aquesta hora, vingueu a una altra; pro veniu: sóc a casa fins a quarts de sis. És ben pesat no veure mai als amics. No ho cregueu que l’amor conjugal siga tan absorbent: al contrari, crida a tots los altres afectes.


Carta a Josep Soler i Miquel (25 de febrer, 1 tarda, 1892)

vuvuzela s'escriu amb ela geminada?

Em miro una estona el partit. Les vuvuzeles (terme potser derivat del zulú “fer soroll”, i anomenades lepatates pels tswuanes) són realment molestes, com el brunzit omnipresent de centenars d’abelles buscant el moment oportú de clavar l’agulló. Baixo el volum de la tele fins al punt que a penes sento els comentaristes. Abans feien les vuvuzeles d’estany, però des de fa temps que són de plàstic, cosa que permet que s’hagin abaratit i en tingui tothom. Sembla ser que malgrat que són originàries de Sud-àfrica, la majoria de vuvuzeles les fabriquen els xinesos.

Per un moment m’abstrec del joc –cosa de l’ensopiment de la digestió- i m’imagino una al·legoria del capitalisme del qual ningú parla si no és per adjectivar-lo. Els espectadors bufant les vuvuzeles adquirides lliurement pretenen... qui sap que pretenen els espectadors? No queda clara la finalitat de l’instrument que fa servir la massa. Alguns dels espectadors, que no poden suportar el desagradable soroll, han comprat, possiblement en les mateixes parades on venen els instruments, una mena de taps –segurament també molt barats, inútils i xinesos- per pal·liar els efectes de la trompeta. A la gespa, aparentment aliens al que passa a les grades, els elegits, els veritables protagonistes de la història, corren darrere d’una pilota, fan combinacions sorprenents o vulgars, avancen o retrocedeixen amb l’única intenció que la pilota traspassi la porteria contrària. Qui ho aconsegueixi més vegades serà proclamat vencedor. Quan s’acabin els partits, els vencedors i els seus contrincants –els perdedors també formen part dels elegits- tornaran als seus països, una mica més rics, una mica més savis en l’art de fer combinacions per tal que la pilota arribi a les xarxes. Els espectadors, les masses, tornaran a casa seva amb una vuvuzela barata que no saben ben bé perquè serveix fins el pròxim partit en què els jugadors tornaran a...

Torno al partit: els suïssos acaben de fer un gol. Més tard m’assabento que ha estat un gol definitiu. No sembla que la crisi mundial afecti els suïssos.

segona aproximació a la ciclista, encara sense bicicleta

Algunes de les hipòtesis de la setmana passada desapareixen en trobar la mateixa nota de petició de penediment escrita en llengua castellana; en aquest cas, a banda i banda de la porta d’una escala, cosa que podria indicar la sospita que el lladregot visqués en algun dels pisos de l’edifici. Deixem-ho estar de moment.

Quant al redactat de la nota, em pregunto quina devia escriure primer la ciclista, la catalana o aquesta darrera en castellà. No tinc prou indicis per decidir-me perquè si bé la correcció lingüística és superior en castellà, hi ha algun detall que m’inclina a imaginar un primer redactat en català, com per exemple el mot lladregot (per què no lladregota, també?), més usat en català –crec, però no sóc de fiar- que el seu equivalent ladronzuelo; dos termes que no acabo de saber fins quin punt tenen un matís literari o simplement col·loquial. En castellà es podria haver fet servir la paraula caco (i moltes altres en les dues llengües), però potser hagués tingut una connotació excessivament anacrònica i poc seriosa, de còmic de l’època franquista, de quan encara no existien els còmics. Per cert, la paraula lladregot (lladre que comet robatoris de poca importància) no sé si es fa servir amb prou propietat; si la valorem des del punt de vista objectiu, material, és perfecta; en canvi, des del punt de vista sentimental, es queda curta, tenint en compte que un de seguida s’adona de l’enorme trasbals emotiu que sofreix la víctima: me la estimo molt (sic). Tornant directament a la llengua, es diu en castellà me la quiero mucho (remarco el pronom de 1a persona)?

Encara sense passar del principi de la nota, entenc que en un registre estàndard cada vagada es fan servir més els adjectius benvolgut o querido precedint el substantiu que indica el destinatari, tant si és un nom comú com un antropònim; però, per què no estimat, que seria la traducció directa del castellà querido, o, en la traducció inversa, una mica més lliure, on ha anat a parar l’antigament omnipresent apreciado? És clar que també s’hagués pogut recórrer a una fórmula més seca, més neutra, més pròpia d’un cert emprenyament o distanciament que no es vol acabar de manifestar per tal de no ofendre un lladre susceptible; és a dir, s’hagués pogut començar amb un simple lladregot / ladronzuelo, amb la inclusió optativa d’un signe d’exclamació.

Veig que ja porto unes quantes ratlles escrites i, deixant de banda el cas de la pronominalització, encara sóc a l’inici. No sé si es prudent continuar la meva anàlisi d’aficionat fins al final, suposo que no; però parlant precisament del final, no em puc estar de fer notar un aspecte que si només hagués llegit la nota en castellà m’hagués passat desapercebuda: ciclista triste. Van robar la bicicleta a un noi (home) o a una noia (dona)? Impossible de saber (es podria saber per elements no estrictaments gramaticals?). En canvi, l’adjectiu de dues terminacions de la versió catalana és definitiu: ciclista trista. Evidentment, l’ús del determinant la davant del nom hagués desfet qualsevol equívoc. Per què no l’ha escrit la ciclista trista? Aquí les meves hipòtesis són moltes i variades, de manera que ho deixarem per un altre dia.

conversa (fragment)

-Ahir el gat va arribar amb una rata a la boca que feia més d’un pam.
-I què et va dir?
-Va dir-me que li fes un estofat de rata.
-Li vas fer? –la seva mirada insinua que voldria sentir un no.
-Quin remei...
-Aquest gat es pensa que és molt.

(M’adono casualment que a la Universitat Paul Valéry de Montpeller (Montpelhièr, Montpellier), a la pàgina “Le catalan a la université Paul-Valéry”, m’han nomenat pàgina web de la setmana (un bloc littéraire original, diu la recomanació de Michel Bourret ). Els ho agraeixo o, millor, li agraeixo; sempre fa gràcia assabentar-se que et llegeixen fora de la xarxa d’amics. Espero que l’apunt d’avui no suposi la meva immediata defenestració. Què us sembla la publicitat que fan del català?)

Sandro Rosell? Sisplau!

Mentre escric aquest apunt, Sandro Rosell, el candidat més votat en la història dels presidenciables del Barça, està a punt de fer una declaració institucional, o potser ja l’està fent. Mentrestant, jo estic escrivint –avui, diumenge, que és el meu pitjor dia en època laboral, i segons com en l’altra- un fragment del discurs de Rusiñol en l’anomenada 3a festa modernista:

Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem expolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, an aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida...

Tinc la sensació, com en moltes altres ocasions, que avui sóc modernista, potser una mica més modernista, i no sé si això és bo o dolent. Avui, sense pensar-m’ho més i sense intentar justificar el discurs, dono les gràcies als qui ens hem trobat en aquest cau obert a tothom i encara poc freqüentat dels blocs per parlar i acompanyar Jesús Moncada. Quin goig! Demà... Disculpeu que no continuï, però és que encara he de preparar algunes coses per demà.

Deixeu-me que us saludi, amics i amigues, per permetre’m el plaer de viatjar amb vosaltres, encara que hagi estat en silenci, i, sobretot, amb Jesús:

Jesús, Júlia, Xavier, Allau, Pilar, Kika, Francesc, Rita, Elvira, Quim, Gabriel, Carme, Puigmalet; més Puigmalet, Víctor, Eulàlia i Lluís (i més Lluís),  SM, Ricard, Ferran, Roser, Llibreter, Carles, McAbeu, Cèlia, Rafel, Gamoia, Ginjol, Anton, Jacme, Iruna (que s'avança al dia), Zel, Penjoll, Kweilan, Pau, Mon, Xavier, Neus, Ignasi, Francesc, Girbén, Emidgi, Veí, Joana, Arare, Teresa, Tondo , Massip ...

I si em deixo noms, no m’ho tingueu en compte, digueu-m’ho, que també m’agradarà pujar en la vostra barca, n’estic segur.

Ah, sí, Sandro Rosell. No s’hi pot fer res: és el que hi ha.

Jesús Moncada, també a Barcelona

Em pregunto per què en Jesús va escriure tan poc sobre Barcelona, la ciutat on vivia des de 1966 i on va passar més anys que a la seva Mequinensa .Tinc les meves teories que ara no és el moment de desenvolupar. Ep, no li ho retrec! M’imagino que en arribar aquí hagués començat a teclejar sobre la ciutat; només de pensar-hi m’esborrono. Imaginar l’absència de tantes pàgines excel·lents i que m’han fet passar alguns dels meus millors moments com a lector em resulta inconcebible.

Avui, però, cinc anys després d’aquesta mort dolguda i prematura, li retrec a Jesús Moncada que ens deixés sense haver acabat la novel·la que estava escrivint sobre la Barcelona de 1888 a 1970. Per què eres tan lent, Jesús? Sí, ja ho sé, calia arrodonir les teves històries, no ens volies deixar qualsevol cosa. Hores i hores a casa fent i refent els teus textos i entremig anar a passejar amb el Rom i després amb la Samba, animals còmplices que et servien d’excusa quan no contestaves al telèfon.

En fi, Jesús, que potser algú publicarà la setantena de pàgines que vas enllestir de la teva darrera novel·la. Si és així, les llegirem, però no dubtis que tots preferím que encara fossis entre nosaltres, escrivint, passejant pel barri, creuant la Diagonal, esperant que se t'acudís el que volguessis donar-nos.

Avui, ara, a mitjanit, he triat per recordar-te, una de les poques proses barcelonines que vas escriure, la del dia en què et van donar el primer Creixells (o Crexells), un parèntesi agradable que no et va impedir continuar la teva quotidianitat i que no sé quantes vegades devies corregir abans de donar-la, per obligació plaent, a la revista de l’Ateneu. Se’t recorda Moncada. Se’t troba a faltar, Moncada, encara que avui els diaris parlaran en les portades –el futbol és el primer- del nou president del Barça i només seràs portada d’alguns blocs –o blogs, que la llengua continua viva, encara que quedi poca gent que la treballi com tu ho vas fer-. Demà ja et diré com ha anat la cosa, encara que no crec que et preocupi gaire perquè tens millors coses a fer que entretenir-te llegint què diem de tu.

Senyor president: quan arribo a casa, el meu gos, el Rom, em renya. Intento justificar-me, explicant-li per què no he pogut treure’l a passeig a l’hora acostumada. Li dic que aquest vespre, i sense haver-ne tingut nassada, he hagut de fer cap en un tres i nores al saló d’actes de l’Ateneu on havia de recollir el Premi Joan Creixells, atorgat a la meva novel·la Camí de Sirga. I que després, amb en Sergi Pàmies, l’Oriol Castanys i el Carles-Jordi Guardiola, he fet via de seguida cap a casa. Però ell no para de rondinar. Amb prou feines tinc temps d’antostar provisionalment l’estatueta d’Apel·les Fenosa entre una gerra de terrissa i les restes d’una bomba de morter de la batalla de l’Ebre, que conservo en un prestatge. Eixim. Seguint l’itinerari de sempre pels carrers deserts, plens de papers convocant a la vaga general del dia catorze, fem cap a la plaça del Diamant. D’ença del migdia, hi ha una novetat: al monòlit erigit en un dels angles, amb una inscripció en una placa de marbre per recordar que el lloc va inspirar la novel·la de la Mercè Rodoreda, apareix una pintada nova, indesxifrable, encara fresca. La pintura, blanca, no ha afectat la placa per una raó ben senzilla: fa setmanes que el marbre no hi és. Primer l’embrutaven amb pintades; al cap d’un temps, el van escantellar; més tard, van trencar-ne gairebé la meitat; finalment va desaparèixer.

No hi ha ningú fora de nosaltres. Asseguts a la muralleta, el Rom i jo contemplem el monòlit, ara anònim, transformat en monument a la incivilitat. Després, procurant esquivar vidres d’ampolles trencades escampats per terra i una xeringa sinistra llençada a la vorera, reprenem el camí de casa. Així, senyor president, tanquem el parèntesi obert fa unes hores en la tarda d’aquest dilluns, dotze de febrer, parèntesi entranyable pel qual vull reiterar el meu agraïment a l’Ateneu i al jurat del Premi Joan Creixells.


És gairebé mitjanit. Un pèl malenconiosos, el Rom i jo tornem sense pressa a la vida quotidiana.

“Després del Creixells”, dins "Ateneu. Revista de Cultura", 16, 4t trimestre de 1988, dins, a la vegada, de Cabòries estivals, febrer de 2003.

el número de Dunbar

Quin és el límit cognitiu de relacions socials estables que un ésser humà pot mantenir? La resposta, segons Robin Dunbar és, aproximadament, de 150.

El número de Dunbar es considera el límit cognitiu de número de persones amb les quals pots mantenir unes relacions estables, conèixer als membres i les relacions que hi ha entre tots ells, sense que per això hi hagi d'haver una estructura d'autoritat piramidal.

En el llenguatge de Pla, això voldria dir que més enllà de 150, els amics i coneguts ja no ho són tant -i ja són molts-  i que, per suposat, els saludats queden fora d’aquest número en la majoria dels casos.

Em repasso:
Aquest curs tinc nominalment i exactament 150 alumnes, tot i que per diverses circumstàncies alguns han desaparegut. Si sumo les amistats de tota la vida, les adquirides més recentment, els companys de professió –a vegades amics-, els blocaires que freqüento, els coneguts diversos i, per suposat, la fàmilia, la xifra augmenta considerablement. Si faig cas al número de Dunbar, i en faig, amb moltes d’aquestes persones és impossible que pugui mantenir relacions estables. Si se suposa que hauria de mantenir relacions estables al llarg de l’any amb tots els meus alumnes, resultaria que no en podria mantenir amb la resta de persones amb qui, d’una manera o altra, mantinc contacte. Com que mantinc relacions estables amb algunes persones que no són alumnes d’aquest curs (amics de sempre, amics nous, companys, família, coneguts diversos), he de concloure que la meva relació amb alguns dels alumnes actuals és més aviat vaga, per no dir inexistent. Si aquesta conclusió, basada en el número de Dunbar, és certa, només se m’acut pensar que el nombre d’alumnes que tinc és excessiu i que els meus superiors haurien de procurar descarregar-me de l’angoixa d’intentar mantenir relacions estables amb més alumnes dels que els que el meu neocòrtex cerebral em permet. I si això no és possible, deixo dit aquí que els meus amics i coneguts més propers –blocaires inclosos- em disculpin si durant el curs he mantingut una relació poc continuada amb ells: els números són els que són i qui paga mana. D’aquí poc començaran les vacances i el meu cervell es buidarà d’un nombre considerable de relacions anuals canviants però estables i podré reeemprendre el contacte que fins ara ha estat tan esporàdic i desigual.

Amics, coneguts i saludats, com que em sembla que m’embolico, aturo ara mateix les meves consideracions sobre la relació del número de Dunbar amb la meva realitat actual. Ja em disculpareu les llacunes de raonament, però el tema -amb quants blocs puc mantenir relacions estables inclòs- m’aclapara. Ara, d'amics amics, amb els dits de les mans.

sobre Narcís Oller, més o menys

Ja hi tornem a ser, han arribat les PAU i la prova de llengua catalana ha estat una mica més difícil que la de llengua castellana, però, pel que sembla, amb menys diferència que l’any passat quan en una de les opcions hi havia el complicadíssim “Bèlgica” de Josep Carner.

Aquest any ha sortit un fragment de La bogeria, de Narcís Oller. Dues coses abans de continuar. La primera, que m’agradaria saber si el fet que hagi sortir Oller augmentarà les vendes de les excel·lents edicions de Cossetània. La segona –desig inútil- és que m’agradaria saber si fora de l’àmbit acadèmic es llegeix molt o poc Oller i per què.

No puc dir res de la prova perquè encara no l’he llegida, potser demà; el que sí que puc dir és que les dues novel·les més curtes d’Oller, La bogeria i L’escanyapobres, em semblen encara, i no únicament des de la perspectiva històrica, matèria per passar una bona estona, una de les aspiracions que jo tinc quan començo una lectura. Aquest interès, concretament per La bogeria, veig que el comparteixen -em reconforta- els alumnes de segon de batxillerat de l’IES Bellulla, de Canovelles, segons expressa una alumna a la seva revista (veure aquí una síntesi argumental que m’estalvio i altres consideracions) després d’haver assistit a la representació teatral (la qüestió de les subordinades em descol·loca una mica):

Finalment, els tres personatges; en Giberga, l'Armengol i en Narcís com a narrador, enraonen sobre si el difunt Serrallonga era veritablement boig o era la societat que l'havia tornat boig.
Amb aquest raonament, es veuen més clares les diverses mentalitats que ofereixen els tres personatges.


Amb aquest gran dubte acaba l'obra La bogeria, interpretada per tres fantàstics actors que en tot moment van saber reproduir la novel·la de Narcís Oller a la perfecció.


El teatre sencer els vam aplaudir i felicitar per la gran actuació i uns instants més tard, els tres actors ens van fer una petita síntesi sobre el plantejament de l'obra, i la seva literatura.


La sortida va ser un èxit, principalment, per la dificultat de llenguatge de l'obra, un llenguatge molt complex ple de subordinades, que van aconseguir fer-les entenedores per a un públic com nosaltres.


Sense res més a dir, a trets generals l'obra ens va semblar molt ben adaptada per als nostres coneixements, i a més, força ben plantejada pel que fa a la directiva del teatre.

De moment no puc dir res sobre la prova, però estic segur que, com sempre, la majoria dels alumnes aprovaran les PAU –que la mitjana sigui la que desitgen és una altra història- i aconseguiran entrar a la universitat a cursar una carrera que, sigui o no la que volen, els situarà d’equilibristes en la roda de la societat del benestar, o com es digui ara. Estic segur que gairebé tots se n’han sortit, malgrat que la prova deu ser més o menys com sempre (una mica de comprensió de text, una mica de sintaxi, una mica de lèxic, una miqueta de fonètica...) i ells han tingut menys hores de preparació en llengua i literatura catalanes que fa uns cursos. I se’n sortiran si fa no fa igual, els alumnes del curs vinent, que només hauran tingut dues hores setmanals de la matèria. En resum, que quedarà demostrat que la retallada horària dels darrers temps era adequada, sigui per l’augment de la capacitat i dedicació dels alumnes o dels professors, o de tots plegats. Fins i tot gosaria dir que no caldria fer llengua i literatura al batxillerat, que l’examen de les PAU el podrien fer en acabar l’ESO i així podrien dedicar més temps de l’ensenyament postobligatori a matèries més apropiades a la seva imminent inserció en el món laboral o de l'atur; matèries que no m’atreveixo a enumerar per por a deixar-me’n algunao a quedar desfasat si demà mateix en Maragall n'afegeix alguna.

paradoxa?

En Lluís, que parla de Giulietta i Federico i de les seves pel·lícules, em fa pensar que si, sense reflexionar gaire, em demanessin que tries, diria Amarcord, tot i que dono fe que en la meva adolescència les estanqueres del poble eren l’antítesi de la felliniana i només de pensar en la possibilitat d’haver-me quedat tancat en el seu establiment, ara, en la distància de molts anys, em recorre un calfred per l’espinada. Si hagués de triar una música, em quedaria amb el Nino Rota de 8 ½.; deu ajudar les vegades que l'he sentida per la Plateria.  Las noches de Cabiria, que no sé quin any vaig veure, encara m’inquieta. Però si penso una mica, torno indefectiblement a Ginger e Fred, crepuscular, sàvia, desesperançada, definitiva, redemptora (?)... Potser per tot això em resisteixo a tornar-la a veure.

el lladre de bicicletes i la ciclista trista

Baixo cap a casa pel carrer Nàpols i m’aturo a llegir aquesta mostra de literatura popular. No em fixo en les qüestions de llengua sinó en el text, en el contingut, en el to, en el sentiment que substitueix el nom, en la claredat i la delicadesa del missatge que el lladregot segurament no llegirà, però penso que si ho fes li tornaria la bicicleta: potser li deixaria a la paret, a la vora de la porta, potser afegiria una nota amb una adreça, potser trucaria tots els timbres de l’escala fins que li sortís una veu que reconeixeria de seguida, potser la ciclista hauria marxat de vacances i el lladre tornaria cada tarda... Quina història! Quin gran títol per a una història: la ciclista trista.

Demà, o d’aquí uns dies... No, no cal que descrigui la realitat que imagino i com a poc a poc es va esvaint la tristor de la ciclista, avui m’he tornat romàntic: prefereixo el conte.

escenaris

Aquests dies tinc una mica de crisi blocaire deguda exclusivament al meu mal cap, és a dir, a la meva (des)organització interna i externa. Se m’acuden temes sobre els quals m’agradaria o em divertiria parlar i el temps, en el qual mai he cregut, se’m mostra advers.

Tinc una veïna que es va separar –o viceversa- fa uns quants anys. El seu sou i la que imagino migrada pensió que li passa el marit no li permet gaires alegries, sobretot perquè encara depèn d’ella una filla en època d’estudis. A la veïna li agrada el teatre i hi va sempre que pot amb alguna amiga (de la qüestió dels homes en podem parlar en un altre moment). La veïna no és especialment amant dels monòlegs teatrals, però els suporta perquè ja se sap que si a l’escenari només hi ha un actor o una actriu, la representació sol ser més barata. La setmana passada va anar a veure un monòleg sobre no importa quin tema. Va començar la funció i de seguida es va adonar que aquest monòleg ja el tenia vist i sentit.: merda!. La veïna, però, és de bon conformar, positiva, i va agrair que el monologuista, com sol passar, afegís algunes novetats al seu discurs. De vegades l’important són els petits matisos.

En aquest moment les eleccions importants són les del Barça. Vaig sentir casualment un dels candidats que, referint-se a la seva entrada en l’escena electoral i als altres aspirants, deia més o menys: “les vamos a dar un susto de cojones” (algun diari va escriure : “un susto de narices”). Més tard, el personatge –em sembla que es diu Benedito- va dir que la frase en català tenia una altra força, i ell mateix va traduir: “uns susto de collons”. Vaig trobar que tenia raó, actualment els candidats i la gent en general ja no solen tenir cap ensurt, com a màxim algun sustu.

Malgrat tots els meus anys en els escenaris del món de l’ensenyament (o l’educació), penso mai no havia vist una situació tan caòtica, tan desgavellada, tan de supervivència com l’actual. Després reflexiono que potser sóc injust en la meva apreciació, que és la tendència natural a oblidar els aspectes negatius del passat, a edulcorar-lo, que són els de fora els qui han de donar la seva opinió. Bé, és una qüestió de salut mental.

Com deia, em sap greu no poder entrar més a fons en aquests escenaris i els seus protagonistes, però les coses són així. D’aquí uns dies em divertiré més teclejant.

ara que l'ou ja no balla

Diu Aaron Pallarés en el seu brevíssim llibre Temptativa d’aproximació als músics de carrer (editorial l’Àlia): "Bàsicament hi ha dos tipus de músics de carrer, els que comencen i els que acaben, la resta són anècdotes. Dels primers encara en sabem ben poc, dels segons ens interessa poca cosa...”

A l’entorn de la catedral hi ha tres carrers on gairebé sempre es pot escoltar música: el carrer de Santa Llúcia, curtíssim i relativament ample, que es troba entre el carrer del Bisbe i la plaça de la Seu; el carrer de la Pietat, laberíntic dintre de la seva insignificància i més estret, que circumval·la la catedral pel darrere i va a parar al carrer dels Comtes; el carrer dels Comtes té una placeta, la sant Iu, que sembla feta a posta per servir d’escenari –de cara a la porta del museu Marès- als cantants i músics més intimistes. Els dos darrers tenen unes condicions excepcionals per ampliar els sons que surten dels instruments dels músics i de les veus dels cantants; ajuda a la propagació el fet que són menys transitats que el primer.

El cantant d’òpera (em fa vergonya no saber el seu nom), com que té una veu prou important, s’instal·la al carrer de Santa Llúcia, just davant de la casa de l’Ardiaca. Fa anys que el veig allà. Ara, al bon temps, vesteix uns pantalons foscos i una jaqueta blanca, potser de fil, i du al coll un fulard deixat anar, però curosament equilibrat. L’acompanyen els seus incondicionals, la majoria ja grans, que seuen a les escales o es porten els seus propis seients. El cantant (em sap greu continuar sense saber el seu nom), fica el CD parsimoniosament al reproductor, somriu, i comença l’actuació variada i poliglota. Segons el dia, entre el carrer del Bisbe i el de Santa Llúcia és forma una petita barrera d’espectadors fidels o passavolants que en algun moment arriben a participar i a fer-se còmplices del seu cant. De tant en tant, algun vianant creua l’escenari i s’afegeix al públic o continua impertèrrit el seu camí. El cantant acaba la seva interpretació: aplaudiments, somriure, salutació i una altra peça.

Aquest cap de setmana, el cantant ha hagut de sofrir la rivalitat del ball de la casa de l’Ardiaca. Espectadors nous i vells del misteri de l’ou ("Hòstia, Cristo ha dejado estos días sus huevos por todas partes", em diu un company improvisat de passejada que mena un carret ple d’andròmines i és coneixedor escèptic del misteri dels ous). El dissabte la cua és llarga, tothom fa fotos, alguns aprofiten, a més, la jornada de portes obertes. La veu del cantant es barreja amb el xivarri dels admiradors de l’ou, però no hi fa res, ell continua, potser un pèl distret, desgranant el seu repertori. Quan acaba la cançó, alguns admiradors novells, cansats de l’inútil bellugueig de l’ou, l’aplaudeixen des del primer pis. El cantant fa veure que no els veus, que no sent els seus aplaudiments, però se sap guanyador; saluda, somriu i comença una altra cançó. Pel carrer del Bisbe, la corrua de gent és interminable, alguns s’aturen, d’altres continuen el seu camí. El cantant continuarà encarà una bona estona; finalment, recollirà el seu material i potser anirà a sopar amb alguns dels seus admiradors i... De la història personal dels cantants de carrer, Pallarés a penes en parla en el seu llibre. No importa, el cantant, sigui qui sigui, tornarà a cantar la propera setmana, el mes que ve, l’any que ve. Cantarà per a ell i per als qui es vulguin aturar una estona abans de continuar amb tantes coses imprescindibles com encara els queden a fer abans que s’acabi el dia, la setmana, el mes, l’any, la vida.



(Els que heu mirat el vídeo em disculpareu l'error en els crèdits que ja esmenaré: sempre em faig un embolic amb els noms de les santes)

mentre l'ou balla

Mentre l’ou balla, em distreu una vibració subtil, potser inexistent, de la corda que ens uneix i ens separa. Aparto els ulls de la pantalla i busco. La descobreixo davant, una mica a la dreta, la paret sense temps, el cos estàtic, però les mans i la cara amb gran mobilitat: tiba delicadament la corda clara a punt per deixar-la anar, somriu, es concentra, se sorprèn... La mirada sempre fixa en un punt que no puc ni vull veure. Què mira? Què la distreu? Què pensa? Penso en una imatge modernista d’Alexandre de Riquer, en un dels seus contes.

Amolla la corda. Corre cap a mi?

Qui sap què mira i què pensa el nen de la meva esquerra que s’aferra a la corda?

Mentrestant, l’ou –buidor indiferent- juga: puja, baixa, s’inclina, s’amaga, canvia de posició segons l’empeny l’aigua en una dansa inacabable i sempre diferent, sempre igual.

A l'exterior, tot de novetats encara inconegudes.

l'ou com balla

Deixo la música i les imatges, que ja és molt tard, i potser demà posaré la lletra. Només dues coses: el meu horari semivampíric –i altres detalls lamentables- mai no em permet veure l’ou de la catedral... Bé, doncs només això.

i avui, Carner.

I si el diumenge farà cinc anys que va morir Moncada, avui en fa quaranta que va morir Carner. Hi molta gent que llegeix Moncada actualment? Francament , no ho sé, però no descarto que algú ens presenti en qualsevol moment una estadística absolutament fiable dels seus lectors per dies, poblacions, franges d’edat... I el mateix sobre Carner i molts altres. Per què continuem llegint Moncada i Carner? Em sembla una pregunta del tot innecessària, prefereixo les respostes, o els silencis.

Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida.

Josep Carner. El cor quiet (1925)

i Jesús Moncada, què?

No és veritat, com afirmen alguns dels meus detractors, que sóc un incondicional de Jesús Moncada perquè vam nàixer el mateix dia d'un mes de desembre, encara que en anys diferents; ell sempre em portarà un avantatge considerable. Tampoc és cert, com diuen d’altres, que si m‘agrada Moncada és perquè compartim denominació d’origen i, per tant, vivències similars de la terra petita; jo, malgrat ser ebrenc, a diferència d’ell vaig viure la meva primera infantesa sense conèixer el riu. Uns quants diuen que l’admiració que sento per Jesús és deguda al fet que en bona part ens uneixen les mateixes isoglosses, aquestes línies subtils i estranyes que fan giragonses inexplicables i comuniquen aigua dolça i mars, planes i muntanyes; ah, la llengua...!

Potser sí que m’agrada Moncada per com descriu i narra el seu temps –i els anteriors- amb una llengua precisa i suggeridora, però, deixem-nos d’històries, Jesús Moncada és bo, boníssim, un excel·lent escriptor, més enllà de qualsevol consideració particular. Qui l’hagi llegit i no s’ha enamorat dels seus textos i no n’hagi volgut més i més... No vull ofendre ningú.

Fora digressions. Si avui escric això, és per recordar que el diumenge, dia 13 de juny, farà cinc anys que Jesús Moncada ens va deixar definitivament orfes de noves històries, i el trobo a faltar. Se m’ha acudit que, com hem fet en el cas d’altres escriptors, poetes preferentment –no és Moncada un poeta?-, el dia 13 li podríem dedicar un record en els nostres blocs. Res, alguna coseta per deixar constància que ell no es troba perdut en el temps sinó que continua en el nostre temps, al menys en el de les lectures, que és també el temps de la nostra vida (i si algú encara no el té a la seva vida, és un bon moment per començar).

Dit tot això, confesso la meva inhabilitat per organitzar, coordinar i donar fe. Així que si aquesta modesta proposta té algun èxit, ja ens veurem el diumenge. Mentrestant, i per anar fent boca (o ploma), us convido a fer un vol per aquest formidable web que s’inaugurarà oficialment el dia 9; ja sabeu que als blocs sempre ens avancem als esdeveniments.

res

Jo só l’apòcrif que tu creus insigne!
J. V. Foix. Sol, i de dol

Res, que feia dies que tenia ganes de deixar aquest vers aquí.

Gran Ravell

M’agraden les carns picades –i no per falta de dents- en totes les seves varietats: les mandonguilles amb salses diverses, que alguns defugen pensant que són fetes de les restes de carns de diferents àpats –i què?-; les pilotes de l’escudella –oh, les pilotes i l’escudella!-; l’steak tartar, condimentat de tal manera que estimuli les papil·les i remogui els sucs gàstrics; el bistec rus, que es va conèixer a Catalunya molt abans que l’hamburguesa, però que, com tantes coses va ser substituït per la denominació i la forma americana.

Sembla que les hamburgueses són una menja poc apreciada pels gurmets, sobretot pels aficionats, que la consideren un plat –un entrepà- poc sofisticat i més aviat apte per a paladars d’escassa educació i massificats. Hi ha, però, hamburgueses boníssimes i imaginatives fetes al país que, amb l’acompanyament adequat, em semblen delicioses. Fins i tot establiments d’un cert renom les promocionen en lloc preferent. Mireu-vos aquesta pissarreta:
























És possible que no hàgiu sentit parlar de Can Ravell, una botiga antiga i discreta situada al carrer Aragó, al costat del mercat de la Concepció. És possible que hàgiu badat davant del seu aparador, però no se us hagi acudit que a l’interior hi ha un restaurant lloat fins i tot pel New York Times. Bé, jo no us aconsellaré que hi mengeu, ni que si hi aneu, demaneu una hamburguesa, entre altres coses perquè pensareu que en trobareu de més barates, però...

Us semblaria un disbarat poder compartir entre catorze persones, per exemple, un dinar de germanor al voltant d’una vella taula de fusta una massa de carn del país de quatre quilos (dos-cents vuitanta grams per cap) cuita al punt i en forma de rotllana de sardana acompanyada de ceba, panxeta confitada..., amb un bon vi del paí? Us semblaria un disbarat acabar l`àpat, desprès de les postres corresponents, entonant La Santa espina?

D’acord, si voleu estalviar, si sou poc imaginatius, si preferiu la vaca de no se sap on, si us agraden les làmines de carn i el pa de sèrie, si teniu tendència a freqüentar locals despersonalitzats amb cambrers temporals, si sou defensors de les multinacionals, si creieu que la gastronomia la van inventar els americans, si somieu amb barres i estrelles..., mengeu-vos una Big Mac o, encara, una Mega Mag, i que us aprofiti. Ara bé, si voleu fer sortir al país de la crisi, si sou imaginatius, si preferiu vaca autòctona garantida, si us agrada la carn consistent i el pa com cal, si tendiu als locals amb personalitat i amb cambrers de tota la vida, si defenseu l’empresa familiar, si creieu que la cuina catalana pot competir i millorar qualsevol altra cuina, si somieu amb barres vermelles i grogues amb un estel..., no dubteu que només podeu satisfer els vostres desitjos amb una Gran Ravell.

El dia que deu o catorze de nosaltres ens posem d’acord, cosa difícil perquè qui més qui menys sempre va molt ocupat, quedem a l’hora de dinar i comprovem que la gran hamburguesa del país, com totes les altres coses, és incomparable.

P. S. Espero que si el propietari de Can Ravell llegeix aquesta publicitat gratuïta, ens faci un descompte substancial, tot i que tinc clar que en aquest país ens costa regalar res.