31.12.10

vals i fragment

(Als que celebrareu l’entrada d’any en família, als que sortireu amb els amics, als que us trobareu sols, als que voldríeu ser tres i només sereu dos, als que imagineu combinacions possibles o impossibles, als que no celebreu res perquè no mesureu el temps com els altres... Va bé una mica de música? Llegir el que hi ha a continuació és completament innecessari, tot i que ha estat escrit escoltant aquesta música, o precisament per això, però si voleu seguir els passos...)




Des de casa de la mare vaig caminant fins a la rambla de Catalunya. Estic especialment de bon humor, però dissimulo i no inicio cap pas d’una dansa que no sé. Sóc imbècil o potser imbecil? I què?

Entro a Muji a complir amb una encàrrec del rei ros. Com que l’encàrrec té una certa dificultat, li demano a la noia japonesa –i si fos xinesa?- que em faci una demostració. Ho entenc, i crec que el rei ros i la destinatària final quedaran satisfets.

Vaig baixant i, encara inusualment optimista, m’endinso a la llibreria Bertrand. Romancejo sense propòsits ni rumb fins que em fa gràcia un llibre que no té el preu marcat. La noia –aquesta del país- m’explica que en aquest precís moment no el puc comprar, que abans m’he de fer soci del Cercle de Lectors, que donar-me d’alta no em costarà res, que únicament em caldrà comprar set o vuit llibres a l’any i que els avantatges seran importants. “Què són set o vuit llibres?” A més, ara publiquen força en català, i me n'ensenya exemples. Com que he desat la meva misantropia a la butxaca esquerra de darrere dels pantalons, xerrem una estona de llibres, dels seus llibres, repartits en diverses cases, de les olors del paper, dels tactes, tot contraposant-los a la fredor dels readers, que em serveixen per provocar-la, només una mica. No em faig soci, no em compro el llibre que val tres euros més en una edició “lliure”: “M’ho pensaré”. Els altaveus deixen anar les ones del Danubi blau. Vaig sortint a poc a poc, fent veure que miro llibres, però seguint amb els peus el ritme que marca la música. Vaig movent el cap, espero que imperceptiblement. Davant de les caixes, la música sona força tènue i m’aturo perquè no vull perdre-me-la: volto, volto i no veig. M’acosto fins a la secció dels llibres en català on ja gairebé no sento el vals. Faig rodar una columna de llibres que roda, i rodo, ara a la dreta, ara a l’esquerra, tot clandestinament. La música és més imaginària que real i m’he d’ajudar amb un taral·lejar baixet, baixet, que continuo ja al carrer.

M’aturo davant d’un aparador i em pregunto si el rei ros no es deu haver equivocat, si no es referia a un Patek Philippe o a un Chaumet. De sobte, com si fos un senyal, va pujant de to la Redetski March. No sé d’on surt, però camino amb tot el pas marcial que em permet la gernació amb qui em creuo i les meves aptituds, fins que sóc conscient que és el meu mòbil, habilitat pel cap d’any, que insisteix en la marxa d’Strauss. Deixo que m’acompanyi una estona més abans de respondre.

Aviat em tocarà intentar complir amb els encàrrecs del rei blanc... I encara em quedarà el negre.

Un, dos, tres, un, dos, tres, quatre... I les músiques que continuen i es barregen.

30.12.10

les tres

Quina delícia no haver de mirar el rellotge i deixar-se portar pels ritmes que marquen la llum, cada dia una mica més, i la fosca, i els sentits del cos i de la ment, i la voluntat inconstant.
És clar que si els altres miren els rellotges, a vegades és inevitable que jo els imiti. Res no és perfecte, i l’absolut és una quimera.

29.12.10

els millors

Ja sabem qui són els millors, ja sabem qui governarà el país durant els propers anys, començant pel 2011 que ja podem tocar i durant el qual Mas-Colell construirà les bases d’una economia triomfant en un futur encara per determinar.

La meva consellera serà Irene Rigau, un nom cantat des de fa temps i de gran experiència. Per cert, tots els diaris que consulto a la tarda en la seva edició digital i en algun cas en paper (Avui, La Vanguardia, Ara, El País) es capfiquen a assignar-li la Conselleria d’Educació i jo asseguraria que ha estat nomenada consellera d’Ensenyament. I és que hi ha periodistes que es deixen portar per les inèrcies i no contrasten el que escriuen amb la informació de les fonts originals i, a més, sembla que desconeixen el passat. Se sap que a Convergència, amant en alguns casos del rigor, sempre li ha desagradat el nom d’Educació aplicat a la conselleria que té cura de l’ensenyament. En aquest aspecte coincideixo plenament amb els convergents: No sé si pels mateixos motius, però a mi sempre m’ha semblat que l’única aspiració que jo podia tenir era la d’ensenyar, és a dir, la de mostrar, donar explicacions, fer pràctiques d’una matèria i que només marginalment podia pretendre educar, o, en tot cas, podia ser un més, i no el més important, en la tasca educadora. Potser els pares, els mestres i fins i tot aquesta abstracció que anomenem societat tenen més clara aquesta funció.

Tornat a la meva consellera, de la qual conec vagament el passat públic, ignoro si les seves decisions em semblaran correctes, excel·lents o desencertades. La seva tasca, potser més que la d’alguns altres consellers, és difícil. En fi, ja es veurà.

Artur Mas deia que triaria els millors i suposo que ha fet el que ha pogut, però no sé fins quin punt ha estat valent o està ben informat. A vegades els millors no es troben entre els noms que més sonen, entre els professionals que han fet més coses en un camp determinat. A vegades els millors es troben entre aquells que no són els més coneguts ni potser semblen els més idonis, però que un veu de seguida que tenen alguna cosa. Ni tan sols cal que pertanyin a l’especialitat per la qual són triats, perquè en el cas dels consellers (i conselleres), com en el d’altres dirigents, l’important, sobretot quan es plantegen nous reptes, és tenir idees innovadores i envoltar-se de tècnics eficients.

Per exemple, en el cas de la meva consellera, què farà davant de la sentència del Suprem sobre la immersió lingüística? No ho sé, ningú no ho sap. Deixarà passar el temps i actuarà segons les vegi venir o plantejarà de bon principi una estratègia espectacular? Repeteixo, si té alguna idea sobre el cas, no se n’ha fet publicitat. En canvi d’altres no han tingut cap por de dir la seva opinió. Per què no es va triar, per exemple, un personatge que per Nadal va dir el que transcriuré a continuació i que, segons ell aconseguiria un enfortiment espectacular del catalanisme polític:

Pero seguro que este nuevo Govern sabrá encontrar fórmulas inteligentes para convertir esta sentencia en una buena oportunidad para satisfacer a unos –aunque sean minoria-, sin desmontar un sistema educativo de mayoritaria aceptación, pero que puede mejorarse mediante algún retoque. La cuestión lingüística es el talón de Aquiles del catalanismo político, el que más munición regala a los recelosos de la identidad catalana: si el catalanismo político protegiese la lengua catalana, e incluso enorgulleciéndose de ella (lleva aquí 400 años, es lengua materna de muchos catalanes y engendra la colosal potencia editorial catalana en el mundo), el catalanismo polítioco sería fortísimo en Catalunya.

Víctor-M. Amela.

No és una de les grans aspiracions del govern millorar l’ensenyament? I només amb al algun retoc? I de passada reforçar el catalanisme? Per què Víctor Amela no podia ser el meu conseller?

I se m’acuden altres noms, com el de Màrius Serra, que avui des de la seva columna de “La Vanguardia” ha fet un desafiament espectacular (ja heu comprat el seu joc?), i sóc testimoni que el cos li ha aguantat fins a dos quarts de vuit amb només dues derrotes, la darrera de les quals, contra dos contrincants alhora, seria discutible.




En definitiva, per trobar els millors cal buscar bé. És clar que els millors potser no estan sempre disponibles per a la política.

28.12.10

en el dia més clar de l'any

Nadal i sant Esteve tramuntanals, de cel diàfan i de fred intens. Una mica de neu al Canigó, que sembla més proper; silueta gris i blava del Montseny, més lluny.

Àpats, coneguts, cares conegudes, converses amables dels que romanen i dels que arriben, tió que desconeix la crisi perquè ha estat ben alimentat. Vuit més vuit són setze.

La porta de l’església oberta en un poble de portes tancades i finestres il·luminades. El cor Anselm Viola, més cares conegudes, però no totes identificades, que canten. Han titulat el concert A cal fuster hi ha novetat perquè el poema de Foixc és el fil conductor de la primera part. Joan MassotKleiner -l'altra sorpresa de la nit- que recita Foix, Guerau de Liost, Josep Carner, Salvat-Papasseit, Sagarra, Martí i Pol, Carles Torner, Tomàs Garcés. Des d’un dels darrers bancs, escolto i gravo –massa lluny per uns sons que s’enfilen per les parets i no volen entrar en cap màquina. No importa si som creients o agnòstics, estem aquí i fora bufa la tramuntana que deixa net el cel. Ara, en aquest moment, tots som innocents i fins i tot juguem a creure’ns Carner:

Un estel juga en el prat,
una flor s'ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.
Al.leluia, cor lassat!
Al·leluia, món gebrat!
Al.leluia, Déu és nat!
Al.leluia!

Cap herbei no té tremor,
ni cap déu fa el ploricó;
no hi ha fred ni tenebror
que un pas d'ala se n'ho duia.
Al.leluia en tot racó!
Al.leluia en el dolor.
Al.leluia al pecador!
Al.leluia!

A Betlem van els infants,
i els amics dant-se les mans,
i els promesos, i els germans,
i la vella en sa capuia.
Al.leluia, vianants!
Al.leluia en nostres cants!
Al.leluia, catalans!
Al.leluia!



Però el joc continua i ara toca parlar de crims.

25.12.10

res no s'acaba i tot comença

Ja tothom s’ha felicitat les festes, els que creuen en el Nadal present i els que recorden els passats, els que pensen que qualsevol any fou millor i els que tenen esperances de futur, els creients i els escèptics, els envejosos i els generosos... Amb una mica de retard, m’afegeixo al desig que heu desitjat –n’estic segur- i que jo us desitjo: sigueu feliços per Nadal i que la felicitat, encara que sigui moderada, us duri durant tot l’any que ha d’arribar.

He fet el que he pogut per aconseguir que la veu de Foix recitant una de les meves nadales preferides fos audible. Prescindiu de les imatges del vídeo i reciteu amb Foix els versos i, repeteixo, sigueu feliços, sisplau.




Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d’albat,
Criden per l’ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.

El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d’escata
Quan crema l’arbre dels escrits;
Al capità d’una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L’or i l’escuma d’una mata
Clamen, somnàbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.

El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l’Ajuntament.

El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d’aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l’autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s’han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l’era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.

Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.

Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.

La gent s’agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l’Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors del cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ja novetat.

24.12.10

perfomance

La perversió, la indecència, de la sentència del suprem, és que tot i saber que el coneixement de la llengua castellana a Catalunya és igual o superior al de la llengua catalana, interpreta la forma i no el fons de la llei. És simplement prepotència aquesta estúpida voluntat de confrontació? És un tour de force que creuen guanyat?

De la sentència del suprem –quina paraula tan espriuana-, n’he llegit reaccions raonades i viscerals que podria firmar, però mentre arriba el moment definitiu i llunyà en què Catalunya tingui la plena sobirania o desaparegui definitivament, sento curiositat pel futur més immediat, per veure com actuaran govern, oposició i ciutadans per aconseguir que la immersió en el sistema educatiu continuï com ara. Tinc curiositat per saber el grau de responsabilitat de cadascú més enllà dels comportaments polítics.

I, com sempre, i tant de bo que m’equivoqui, en molts casos únicament veuré fins a la sacietat reaccions com aquestes:


23.12.10

Artur Bladé i el fum que els encega

La setmana passada vaig trobar-me amb una amiga a qui, malgrat converses telefòniques diverses, no havia vist des de feia dos anys. A banda de l’alegria del retrobament, de l’intercanvi de novetats, de repàs del passat i de tot el que ve al cas en aquestes ocasions, em va reconfortar especialment comprovar que encara fumava i que, a més, fumava molt. Ja queda poca gent de la meva generació que no hagi deixat de fumar per una raó o altra, tot i que el motiu de fons gairebé sempre ha estat la millora o la conservació de la salut. Amb tots els amics exfumadors, tinc la sensació que he d’anar amb compte, que malgrat la seva permissibilitat, em miren, com a mínim, amb commiseració i que si bé no m’arriben retrets de paraula, me n’arriben a través de les mirades, sovint de pena, d’aquella pena que se sent envers qui ha errat el camí. Vistes com van les coses, entenc que cada vegada em serà més difícil transitar per aquest camí equivocat, fins al punt que en alguns casos em veuré definitivament abocat a l’ostracisme.

Se m’ha acudit tot això, que no té cap importància, llegint Artur Bladé, que tal dia com avui de fa només 15 anys va morir a Barcelona a l’edat de 88 anys. No insinuaré, com en altres ocasions, un recordatori blocaire; primer, perquè crec que Bladé és poc llegit i posaria en un compromís més d’un blocaire de bona voluntat; en segon lloc, perquè aquests dies tothom va prou ocupat.

No entenc perquè es llegeix tan poc Bladé, potser perquè les seves reedicions han arribat massa tard, potser per la bonhomia de la seva prosa, sigui quin sigui el tema que tracta. A mi, la lectura de Bladé em resulta reconfortant, em tranquil·litza, m’és balsàmica, i això, en literatura, també compta i no és fàcil d’aconseguir, perquè precisament molta literatura sorgeix de la intranquil·litat, del neguit, de la necessitat d’exterioritzar els conflictes interns, les inseguretats, els dubtes.

Tornant al principi, ha estat just aquest fragment el que m’ha fet pensar en la trobada de l’altre dia amb la meva amiga:

Un dels meus trucs de fumador consistia a no deixar-me vèncer de seguida per la temptació i a perllongar el desig fins que es presentava un moment propici. Un moment o un paisatge. Així, per exemple, al final d’un passeig pel camí del Riu i un cop ben assegut al pedrís de l’Omplidor, que era amb espatller, trobava deliciós de plegar una cigarreta amb tots els miraments, d’encendre-la –protegint el llumí amb la conquilla de la mà- i d’assaborir-la de cara als ors de la posta.
Mai no vaig arribar al grau d’aviciament que obliga a fumar una cigarreta rere l’altra. Per complaure el meu desig necessitava el concurs d’una plàcida perspectiva exterior o la que m’oferia, íntimament, la lectura d’un llibre. Altres cops, em regalava una cigarreta, com un premi, després d’enllestir un treball encarregat per l’avi, a la manera dels pagesos que fan la pipada en acabar d’esporgar un arbre o de llaurar un bancal. L’acte de fumar en semblava el coronament, una mica cerimoniós, d’alguna cosa profitosa o delectable. Al llarg del temps, he provat de fumar puros o en pipa, però cap forma no m’ha donat el goig de la cigarreta. Amb tot, no encoratjaria ningú a fumar i estic content que al meu fill no li agradi.

Artur Bladé i Desumvila: Cicle de la terra natal III. L’edat d’or. Obra completa, Volum V. Cossetània Edicions.

Ja ho veieu: una prosa intranscendent, iniqua.

P S: Aquesta tarda, mentre baixava per la Rambla de Catalunya, m’han aturat els d’una televisió –no sé quina- per preguntar-me que em semblava la sentència del Suprem sobre la llengua a l’ensenyament. No cal que digui que com que sóc un expert en el coneixement de les llengües a l’ensenyament, he respost el que calia. En acabar m’han demanat si volia repetir els meus arguments en llengua castellana, perquè segons qui no els entendrien (?). Quin cony de televisió era, que no tenia prou pressupost per posar subtítols? Com pot ser que hi hagi gent que no entengui la llengua de Bladé i Desumvila? Definitivament, no en vull saber res dels que són ignorants per elecció.

22.12.10

integristes, integrats i disgregadors

És evident, i no cal detallar-la, la importància de la tasca normalitzadora del català parlat i escrit que s’ha fet des de l’ensenyament primari i secundari –també des d’altres àmbits i mitjans, és clar- des de finals del 70 a Catalunya, i no sé des de quant en altres territoris. Només en l’aspecte lèxic, ha aconseguit fer desaparèixer, tant directament com a partir de les lectures, barbarismes secularment estesos i que ja semblaven fixats en la llengua. Al mateix temps, però, aquesta purificació lingüística ha comportat, al meu entendre, una excessiva uniformització i, el que és pitjor, en alguns casos, els llibres de text i els seus divulgadors han prescrit que calia evitar determinats mots sense donar-ne motius clars, raonats, convincents; simplement com si els llibre de text (els mateixos en tot el territori) fossin la plasmació de la llei i el mestre o professor el jutge –o sacerdot- que la divulga i imposa les penes als infractors.

Per què el pobre nen (o els seus pares o avis, a qui el nen transmet el seu aprenentatge) no pot dir, com deien els seus grans tocino i ha de dir porc? I de tocino, ha de fer el femení truja? I en aquell lloc, on sempre hi ha hagut ames, ara s’han de substituir per mestresses? I aquell pintor, ha de canviar les seves fatxades per façanes, que, total, potser és una novetat literària del XIX? I per quina raó queda prohibida la perífrasi d’obligació “haver de + infinitiu”?

A vegades fer massa cas dels llibres és perillós. La llengua, malgrat les múltiples interferències que ha tingut (i algunes s’han quedat), és viva i sovint sàvia i a vegades pateix quan se la intenta constrènyer en les pàgines d’un llibre. Per altra banda, se sap i es profecia, la llengua no cap en cap llibre.

I de la lletra impresa ha sortir, per exemple, la idea de l’hora catalana que fins i tot ha arribat als rellotgers (pocs) que han quartificat els seus rellotges. I ha arribat a alguns blocs (blogs) que ens diuen que hem d’aprendre definitivament a fer servir la forma tradicional de dir les hores del país i ens ajuden amb un rellotge virtual, habitualment col·locat a la dreta. Des de quan s’ha de dir l’hora com tants ens diuen? De quina part del territori prové aquesta tradició? Se sap qui la va inventar? Jo, que crec poc en el temps, però tot i així entenc de la necessitat de consultar el rellotge en la nostra societat, confesso que tinc problemes per poder precisar l’hora catalana en el meu antiquat rellotge de sorra, llegat familiar molt estimat d’un avantpassat que mirava poc el sol. De tota manera, i malgrat el meu desinterès pel temps que es fixa, com que en parla tothom, he volgut investigar una mica el tema i de moment he arreplegat documents, com ara el que deixo a continuació, i perdoneu la llargada (si voleu, podeu anar al final), més pròpia del 28 d’aquest mes, i els salts de ratlla que ara no corregeixo perquè ja m’ha arribat l’hora d’anar a dormir:

Saber dir les hores correctament en català preocupa tothom que té interès per parlar bé la nostra llengua. Això no obstant, hi ha una certa confusió sobre la formulació adequada dels enunciats horaris, perquè dins el parlant es superposen el sistema castellà estàndard i el sistema català genuí. De fet, l'únic que generalment hom té clar és que "les tres menos quart" no pot ser correcte, perquè menos és clarament una paraula castellana.
Aleshores, hom es planteja: basta substituir menos per menys o manco, o s'ha de canviar tota l'expressió? Quina és la fórmula tradicional catalana per a l'enunciat de les hores?
En realitat, sembla que la tradició d'expressar l'hora ben exacta, o quasi, és relativament moderna.
Als antics, no els preocupava tant com a nosaltres, conèixer l'hora i els minuts en què qualsevol cosa succeïa.
De fet, encara que els hagués preocupat, els rellotges de sol, d'aigua, d'arena o de combustió d'oli que es feien servir fins que, a la darreria de l'Edat Mitjana, varen aparèixer els rellotges mecànics, no eren gaire capaços de marcar l'hora amb una certa precisió. Quan aquests darrers començaren a generalitzar-se, a torres d'esglésies, convents, castells i altres edificis públics, la llengua ja estava plenament conformada i la
formulació horària ben establerta. Vegem unes mostres de quines eren les expressions normals catalanes a l'Edat Mitjana per indicar l'hora més o menys aproximada: a hora d'alba, a hora d'Ave Maria, a hora del sol post, a mig jorn, tocades les XII hores, a VI hores aprés dinar, al toc de l'oració, tocant l'oració, tocada l'oració, a X hores de la nit, ans del sol post, aprés dinar, entre nou e deu hores, hora del seny de l'Ave Maria poc més o menys [= a posta de sol], vers hora de tèrcia, a hora del seny o aquèn entorn, a hora de dinar o
aquèn entorn, a hora de vespres o aquèn entorn, a hora del seny del lladre callat [= hora de recollir-se dins les cases per passar la nit], a hora de despertada o aquèn entorn, al sol ixent, a hora de mitja tèrcia o aquèn
entorn, hora de l'esquella [= abans de l'alba], prop de les nou hores de nit, quasi entre les huit e nou hores de
nit, vers les cinc hores, en hora del sopar, a les IIII hores aprés mitja nit, a l'una hora aprés mig jorn, devés
la mitja nit, una hora ans del dia, ans lo gall no cantàs, hora colgaderes poc més o menys... Altres expressions
eren també usuals quan no es volia indicar una hora tan precisa: per lo matí, diumenge de matí,
dilluns en la nit, vespre escur, dimarts en la vesprada...
No sabem quan començaren a ser habituals les expressions temporals que volien indicar l'hora
exacta, però és segur que s'havien de generalitzar així com s'anava estenent l'ús del nou rellotge mecànic, que
permetia molta més precisió. En qualsevol cas, aqueixes expressions heretades de la llengua medieval
continuaren usant-se durant els segles XVI i XVII, al costat de les noves més precises, que apareixen ja el
segle XVI:
"Tocaren a missa bisbal a sis hores y una quarta, y aquedaren lo primer toch una quarta ans de les set
hores" (1527)
"Dimarts, a XXI de maig MDXXVII, a quatre hores y mija aprés migjorn, parí la senyora nostra reyna
e princessa y emperatriu"
"arribats a la Seu a una hora y mija" (1528)
"A missa tocàrem bisbal, a sis hores y mija" (1528)
"A onze hores y mija arribà lo emperador" (1528)
"Acabà's tot lo offici a onze hores y tres quarts" (1535)
(Del Libre de Antiquitats de la Seu de València. Estudi i edició a cura de Joaquim MARTí MESTRE.
Volum I. València / Barcelona, 1994.)
Aquest tipus d'expressions, comptant els quarts o minuts a partir de l'hora passada, pareix general
tant en aquest segle com en el vinent, i a tot el territori català:
"les vespres sonaran [los escolans], destiu ales dos hores y mija aprés mijorn, de invern ja dada la una"
1He d´agrair al meu company Joan Alegret que m'hagi facilitat una bona part de la documentació citada en aquest capítol.
(L'Alguer, 1581; "Primer sínode diocesà de Monsenyor Andreu Baccallar ", transcrit per Antoni
NUGHES: El Sínode del bisbe Baccallar. L'Alguer. Església i societat al segle XVI, p. 238. Barcelona,
Institut d'Estudis Catalans, 1991.)
"Dilluns a 10 de juliol 1600... començà a eclipsar-se lo sol, i casi quan fonc a les dotze hores i un quart
perdé molta de la sua claror"
"Dimecres a 12 de octubre 1605, a la una hora de migjorn i un quart, fonc lo eclisse de sol en signe de
Libra"
"Divendres a 21 de maig 1621, a les set hores i un quart del matí..."
(Pere Joan PORCAR, Dietari, 1589-1628. (Antologia). Selecció, transcripció i pròleg de Ferran GARCIA
GARCIA. València, Institució "Alfons el Magnànim", 1983.)
"A las sis y mija de tarda tornà la patrona de Nàpols" (1603)
"Divendres de matí a les set hores y mija" (1603)
"Dimarts a 16, a les tres hores y tres quarts de la matinada, en la vila de Castelló de Empúries parí ma
muller Elisabet Pujadas una filla" (1605)
"Dimecres a dotze de octubre 1605, a la una hora y un quart passat mitjorn..."
"Comensant a aclipsar-se a una hora 15 minuts y finint a 3 hores 17 minuts passat mitg dia..." (1605)
(Dietari de Jeroni Pujades (1601-1605; 1606-1610; 1621-1625). Edició a cura de Josep Ma. CASAS
HOMS. Barcelona, Fundació Salvador Vives de Casajuana, 1975.)
"Acabà's l'offici a onse ores y tres quarts" (1655)
"Comensà's a tocar a l'offici a les set ores y un quart y se aquedà ans de les huit ores" (1631)
"Dilluns, a 10 de janer 1678, a les once hores y mija de la nit..."
(Del Libre de Antiquitats...)
"A 30 de Maig circa hora y mitja de nit, mataren al sr. Jaume Desmás, ciutedá, en sa casa..." (1643)
("Fragmentos extraidos del Cuaderno de noticias ó cronicon de Mos. Jaume Viquet, pbro.", dins A.
CAMPANER Y FUERTES, Cronicón Mayoricense, p. 464. Palma, 1967 (2a))
"Als 13 Janer 1675... acodiren los familiars al St. Ofici, y comensaren circa las sis y mitja á emprendre
lo acompanyament de esta manera..."
"Arribaren á la plasa del Born circa las 8 y mitja del matí"
("Fragmentos del "Llibre de memorias de cosas notables &." del Dr. Cristobal Fiol", ibídem, ps. 470 i
471.)
"Nota que als 10 de juliol de 1691..., envés sis horas y mitja del matí, començaren a tirar..."
("Memòries de Mossèn Jaume Avellà (1674-1711)", dins Pagesos, capellans i industrials de la Marina de
la Selva, per Antoni SIMON I TARRÉS. Barcelona, Curial, 1993; ps. 19-49.)
Però al costat d'aquestes expressions del tipus "[hora] + ...", en trobam del tipus "ans de [hora]":
"aquedaren lo primer toch una quarta ans de les set hores" (1527)
(Del Libre de Antiquitats ...)
"Dilluns a 22 de octubre 1612, mig quart ans de les cinc hores de la vesprada, morí Ponç Sancho"
"mig quart ans de les dotze hores de migjorn..."
(Pere Joan PORCAR, Dietari...)
I del tipus "... per (a) [hora]", sempre referint-se a la falta d'un quart per a l'hora completa:
"Dilluns a 4 a tres quarts per a les nou del matí, morí micer Francesch Sescases" (1603)
"Dissapte a 5 del mes de maig 1610 als tres quarts per a tres hores ans de apuntar lo dia, arribaren al
mar de Barcelona deu galeras..."
"Dimarts 28 de febrer 1623, als tres quarts per las dotze de la nit, la senyora Salvadora, segona muller
mia, parí un fill bo y bell"
(Dietari de Jeroni Pujades ...)
El pont entre unes i altres expressions ens el dóna el mateix Pujades:
"Dimarts a 2 de juliol 1602 parí ma muller un bell infant a les deu hores y tres quarts per les onze de
matí"
De totes podia fàcilment sortir-ne aquesta:
"Dimecres a 29, a las 10 de la nit o als tres quarts..." (1622)
Vet aquí, probablement, l'origen de la que a partir del segle XVIII comença a generalitzar-se pel
Principat de Catalunya:
"A 16 de agost de 1727, dia de Sant Roch, fóu la gran padregada als dos quarts de las 4 de la tarda"
(Celdoni VILÀ, Amor al Rey y a la Pàtria. Vinguda de Pere Juan Barceló dit Carrasclet, en Reus. 1713-
1749. Reus, Asociación de Estudios Reusenses, 1954.)
"Als 2 de juliol de 1771, envers dos quars de sis del matí, passà a major vida..."
"Als 16 de octubre 1793, als dos quars de dotse del mitgdie, mataren la reyna"
(Memòries de la família Bellsolell (1666-1838), dins Pagesos, capellans i ...)
"En lo dia 24 de dit juny y hagué una haclipse de sol... qual comensà a tres quars de quatre de la
tarde..." (1778)
(Memòries de Pere Màrtir Coll, ibídem.)
És l'única construcció que empra el Baró de Maldà al seu Calaix de Sastre:
"A quarts de set quedava lo cel ja més serè que nuvolós"
"Lo pare Jaume de l'Hospital a tres quarts de sis del matí..."
"En seguida del matí s'ha primer ben aclarit lo cel i vist lo sol, est después s'ha anat amagant entre
núvols i, superant estos a la serenitat a quarts d'onze amb alguna espessura a ponent, a onze hores ha anat
estenent-se la nuvolada oint-se algun tro, fins a ocupar dita nuvolada l'atmosfera, començant a caure gotes
a dos quarts d'una de migdia, i seguit pluja algo forteta amb algun tro fins a quarts de dos..."
"Hem eixit per anar a... a 3 quarts d'onze tocats..."
(Baró de Maldà, El Col.legi de la Bona Vida. Edició a cura de Margarida ARITZETA. Barcelona,
Barcanova, 1993.)
Durant aquest segle i el vinent la nova fórmula s'espandeix pel Principat, sense arribar a desplaçar
del tot la més antiga, amb la qual a vegades fins i tot es documenta a la mateixa font:
"A 26 jané de 1747 caigé la campana y molta partida de la ygléscia, a las nou oras y tres quars de la
nit"
"Als 12 de agost, a 2 horas y 42 minuts de la tarda... A las 2 horas y 45 minuts y a les 3 y 14 minuts
del matí del die 13... A las honse horas y 3 minuts de la nit del dit die 13..." (1798)
(Memòries de Pere Màrtir Coll, dins Pagesos, capellans i ...)
"1804. Mort del reverent Anton Bellsolell, de edat 30 anys 10 mesos... Fou die sis de febrer a dos
quars de onse de la nit"
"Die 29 passà per Areñs de Vall a dos quars de onse del matí" (1814)
"Dia 13 abril de 1820 ha mort mon pare, als dos quarts de las dos de matinada"
"en lo dia 26 setembre 1822 passaren per esta riera, a dos quarts de quatre del matí, la divisió de
mossèn Anton Coll y la de Ballasté"
"Y a un quart de sis del matí, passà un terremoto" (1823 ?)
"als dos quarts per la una de la tarde entraren en Barcelona" (1827)
(Memòries de la família Bellsolell (1666-1838), ibídem)
"Fills meus, ja éran dos corts de Dotze de la nit... que éran dos corts de Dotze de la nit quant bàrem
haver sopat" (1807)
"ba passâ y succehî lo dia 9 del Mes de Juiny an bes ha un quart de Deu del dematí del present any
1819"
"Y a la tarde, am bes tres quarts de dugas..." (1842)
"Morí Ofegat lo dia 18 del mes de Setembre ha tres quarts de dugas de la tarde" (1843)
(Llibre de politiqueses i curiositats. Memòries de Pau Porcet (1788-1856), pagès de Sant Boi de
Llobregat. A cura de Jaume CODINA. Sant Boi de Llobregat - Montserrat, 1995.)
"y lo dia 9, a dos quars de quatre, aribà la ynfanta ab una fragata" (1832)
"y lo dia 19 aribà a dos quars de quatre de la tarda..." (1832)
"y lo endemà dia 15, a dos quars de set..." (1833)
"y lo dia 25, a tres quars de quatra de la tarde..." (1834)
"y lo dia 7, a dos quars de sis del matí, sortí al fidelíssim janeral Llauder" (1834)
"y a dos quars de sinch sortiren per la porta del derera de Palàcio" (1834)
"y lo dia 7, a dos quars de una, aribà al Señor..." (1835)
(ANONIM, Successos de Barcelona (1822-1835). A cura de J. Ma. OLLÉ ROMEU. Barcelona, Dpt. de
Filologia Catalana - Curial, 1981.)
"morí a las 3 oras y 1/2 de la tarda" (1838)
"de las deu a las 11 y mitcha caygé una nebada mol grossa" (1847)
"En lo dia 21 de setembra de l'añy 1855, a las sinch horas de la tarde, se merxaran de casa las donas
per anar a beura las velladas a la plaza de la festa de San Mateu y a las 6 y 3/4 del bespra, com tornaren a
casa..."
"A los 19 de abril de 1857 foren com de 2 a 3 cuars de deu de la nit, com, anant des de Premià a
Teyà... "
(Pau MANENT I ABRIL, Fets de Premià de Dalt (1838-1869). A cura d'Albert MANENT. Premià de
Dalt, 1979.)
"el dia tres de desembre, envers un quart de dotze del migdia..." (1842)
"L'endemà a dos quarts de deu de la nit els tregueren de la mina" (1848)
"sentiren un rellotge que assenyalava 2/4 de 12 de la nit" (1848)
"envers d'un quart de set a dos (quarts) de la tarda" (1859)
"dia 16 de novembre de 1861, envers 2 quarts de 7 del vespre"
(El llibre de Jaume Galobardes (1776-1863). Crònica del seu temps. Santa Coloma de Gramanet,
Ajuntament, 1992.)
"Mars 3. A las 11 y 1/2 del matí caigué una pedregada bastan forta" (1847)
"Juliol 11. ... a cual notícia que se rebé a las 8 1/2 de la nit..." (1847)
(Diari de la casa Ramis-Milans, dins Pagesos, capellans i ...)
Encara avui en tortosí coexisteixen combinats els dos sistemes: "les tres i quart", "les tres i mitja",
"les tres i mitja i cinc", "tres quarts de quatre". Fora del Principat, però, sembla que aquesta expressió horària
moderna no s'hi desenvolupà, encara que hi trobam l'antecedent immediat:
"Dilluns a 4 10bre. prengue mall anel costat esquerra alas 9 de la nit a la mia consorte Frencina Anna
Amoros y Ferrer y el die 11 del metex estant milor mori alas 8 y quart del matí" (1757)
"Dimars a 14 Agost a las 8 y mitje dela nit..." (1759)
"Dilluns a 3 7bre a las 3 y mitge de la tarde..." (1759)
(Juan PARERA, Dietari d'un ciutadà de Mallorca, I. BSAL, XXI (1926-27), 301.
"Dit any, dia 15 agost, a la una y mitja" (1777)
"Dit any 1779, dia 4 de setembre, circa las onse horas y mitja del matí"
(Tomàs AMORÓS, Relació de algunas curiositats escritas, comensant lo any 1740... A cura de Carme
SIMÓ. Palma - Montserrat, 1983.)
"A les 3 2/4 de la tarde..."
"a les 3 3/4 de la tarde..."
"Divendres, a les tres i mitja de la tarde es mort el Colegiat de lleis Dn. Benet Pelegrí"
"som surtits a les onze 1/4"
"son surtits a 3 quarts per la una en assumpto a seguretats de Pau Gibert"
"havem treballat fins a dos quarts per la una"
(Dietari del Doctor Fiol, BSAL, XXIII i XX)
"Disapte S[an]t, de vesprada entren a completes al segon toch de salve, que és a les 4 y quart"
"al segon toch de dobla, que és a les 9 y un quart"
"Dia de S[an]t Jordi, es canta la dobla a les 8 y mija y es va a la processó a les 9"
"Dia de S[an]t March, ix la processó de les rogacions a les 8 y dos quars"
"Tèmpores de la Ssma. Trinitat, entren de matí als 3 quarts, el disapte als dos quarts"
"Entren a primera als tres quarts"
"Vespra de Nadal, es toca a prima a les 7 y mija y entren a les 8 mija"
"Els dies que es canten totes hores ans de la dobla, se entra en lo cor als 3 quarts, ço és, un quart ans
del primer toch de dobla"
"En la quaresma, completes se entra a les 3 hores, y si a.y maytines, als 3 quarts, y si a.y completes, ab
aniversaris, als dos quarts..."
(Document de 1713 de l'Arxiu Parroquial de Santa Maria d'Elx, dins Antoni MAS I MIRALLES, La
substitució lingüística del català (l'administració eclesiàstica d'Elx en l'Edat Moderna). Alacant, Diputació
Provincial, 1994.
"Prop de tres quarts per les dues, entrárem á la Fonda" (La Roqueta, 41, 1, 1)
"[1900] Die 27. A les quatre y tres quarts, a cavall cap a Núria per l'ull del Ter y el coll de les nou
creus."
(Antoni Mª ALCOVER, Dietaris de les eixides (1900-1902). I. Edició a cura de Mª Pilar Perea. Barcelona,
Universitat de les Illes Balears - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001.)
A Castelló i el seu entorn es manté bé aquest sistema tradicional ("les tres i quart", "les tres i mitja",
"tres quarts per a les quatre"), substituït a la llengua col.loquial de moltes altres comarques per un sistema
acastellanat ("les tres i quart", "les tres i mitja", "*les quatre menos quart"), que a Mallorca competeix amb un
d'autòcton més modern ("les tres i quart", "les tres i mitja", "falta un quart per a les quatre").




Sembla, en definitiva, bastant clar que dins la tradició catalana coexisteixen diverses formulacions:
a) la que segueix l'esquema "[hora] + [minuts/quarts/mitja]": les 5 i deu minuts, les 5 i (un) quart, les
5 i mitja, les 5 i mitja i cinc (minuts), les 5 i tres quarts...
b) la que segueix l'esquema "[minuts/quart] + abans de + [hora]", només per a períodes inferiors a la
mitja hora: 20 minuts abans de les 5, un quart abans de les 5...
c) la que segueix l'esquema "[quarts] + per a + [hora], comptant els quarts passats, no els que falten:
dos quarts per a les 5, tres quarts per a les 5...
d) la que segueix l'esquema "[quarts] + de + [hora], comptant els quarts passats, no els que falten: un
quart de 5, dos quarts i mig de 5, tres quarts de 5...
e) la que segueix l'esquema "(falta/manca) + [minuts/quart] + per a + [hora]": falta un quart per a les
cinc, manquen 20 (minuts) per a les 5...


Qualsevol d'aquestes expressions és, doncs, vàlida per indicar l'hora no rodona. Cal, però, tenir en
compte:
- que la d) és geogràficament pròpia només del Principat;
- que aquesta i les altres són combinables entre sí, de tal manera que, segons les comarques, és usual
el tipus a) en la primera mitja hora i el tipus c), d) o e) en la segona: les 5 i quart - tres quarts per a les 5 / tres
quarts de 5 / (falta/manca) un quart per a les 5;
- que la b) és avui en dia poc usada.
No té gens de tradició, i sembla respondre a un simple calc del castellà, l'expressió del tipus "[hora] +
manco/menys + [minuts/quart]: *les 5 manco/menys (un) quart, *les 5 manco/menys 25 (minuts)" ...

21.12.10

el lector desmemoriat

En la seva darrera anotació, que potser ja no ho és, la Mireia fa una síntesi del balanç de les seves lectures de l’any 2010. M’hagués agradat deixar-li un comentari opinant sobre el seus llibres, però pràcticament no hem compartit cap lectura; també hagués pogut dir-li alguna cosa sobre els meus llibres del 2010, però tret d’alguna obra ben present, sóc incapaç de saber, sense fer una cerca per prestatges, taules i tauletes, què he llegit aquest any o què és de l’any passat o de qualsevol altre moment no gaire remot. Just a tocar la mà esquerra, al costat del teclat (sóc força desordenat), tinc lectures i relectures que són de l’any, cito títols: L’art d’ensenyar Barcelona, Huye rápido, vete lejos, Verd aigua, Del llum de gas al llum elèctric. Àngels e dimonis, Tres prosistes... Un conjunt heterogeni i em temo que heterodox que he fet servir en algun post. Just al darrere... No cal continuar, perquè no es tracta d’anar citant sinó de reprendre consciència de la meva desmemòria.

Sóc, des de l’adolescència –segurament de molt abans, però no ho recordo-, un individu amb una memòria escassa. No només pel que fa a les lectures sinó respecte qualsevol experiència de la meva vida, encara que no abundaré en aquest darrer camp, que té els seus pros i els seus contres. Quant a les lectures, m’adono que he estat un lector atent sobretot a les històries i molt menys, possiblement per incapacitat, als arguments. I tot i així, sovint em resulta impossible recordar històries, és a dir, l’element primari d’una novel·la, al cap de poc d’haver-les llegit. A diferència d’alguns que no han llegit algun llibre però fa l’efecte que en dominen tots els secrets, jo dec fer la impressió que no he passat de la primera pàgina i d’algun fulleig ràpid a l’atzar. Bé, les coses són com són i ara ja hi puc fer ben poc per canviar-les. De la meva desmemòria, no em preocupa tant l’oblit d’algun personatge, d’un passatge transcendent, d’una finalitat evident, d’un ritme sensacional..., sinó el fet d’haver estat, durant el propi acte de la lectura, un mal lector, un lector primitiu, poc intel·ligent, que s’ha quedat únicament amb el més elemental, el més extern, el més evident.

Vull dir que potser he estat una mena de lector troglodita. Em sembla que val més que en lloc d’explicar amb més detall el que pretenc dir ho faci a través d’unes paraules de Forster, autor, crec recordar, que ja he citat en altres moments i que té l’avantatge sobre altres teòrics de posar-se en la pell del lector, de parlar com a lector.

Definamos el argumento. Hemos descrito la historia como una narración de sucesos ordenada temporalmente. El argumento es también una narración de sucesos, pero el énfasis recae en la causalidad. Una historia es: “El rey murió y luego murió la reina”. Un argumento es: “El rey murió y luego la reina murió de pena” Se conserva el orden temporal, pero se ve eclipsado por la sensación de causalidad. O también: “la reina murió, nadie sabía por qué, hasta que se descubrió que fue de pena por la muerte del rey”. Este es un argumento con misterio, forma que admite un desarrollo superior. Suspende el orden temporal y se distancia de la historia tanto como lo permiten sus limitaciones. Consideremos la muerte de la reina. Si es una historia, preguntaremos “¿Y luego qué pasó? Si es un argumento, preguntaremos: “¿Por qué?” Esta es la diferencia. Un argumento no puede contarse a un público de trogloditas boquiabiertos, ni a un sultán tiránico.... a éstos sólo les mantiene despiertos “y luego, y luego...” Y un argumento exige inteligencia y memoria. Si queremos comprender el argumento tenemos que tener inteligencia y memoria.




Lo primero, inteligencia. El lector de novelas inteligente, a diferencia del curioso que pasa por alto los datos nuevos, toma nota mental de ellos. Los observa desde dos puntos de vista: aislados y en relación con lo que ha leído en las páginas anteriores. Probablemente no los comprende, pero no espera poder hacerlo aún. Los datos de una novela sumamente organizada son a menudo correspondencias referenciales de las que el espectador ideal no puede esperar tener una imagen cabal hasta llegar al final de la obra y estar sentado en la cumbre de la montaña... Este elemento de sorpresa o misterio posee una gran relevancia en el argumento. Se produce mediante una suspensión del orden temporal; un misterio es una bolsa en el tiempo, y tenemos un ejemplo tosco cuando decimos: “¿Por qué murió la reina?”.. el misterio es esencial en un argumento y no puede apreciarse sin inteligencia. El curioso n o sabe ver más que otro “y luego...” Para apreciar un misterio hay que dejar en suspenso una parte de la mente, cavilando, mientras otra continúa avanzando.


Esto nos lleva al segundo requisito: la memoria.
La memoria y la inteligencia se hallan íntimamente relacionadas, pues sin recordar no podemos entender. Si cuando muere la reina hemos olvidado la existencia del rey, nunca descubriremos lo que causó su muerte. El argumentista confía en que nosotros recordemos, y nosotros esperamos de él que no deje cabos sueltos. Cada acto o cada palabra del argumento debe contar; la traba debe ser económica y sucinta; incluso cuando es complicada debe ser orgánica y estar exenta de materia inerte. Puede ser difícil o fácil, puede –y debe- albergar misterios, pero no debe confundir. Y a medida que se desentraña, por encima de todo ello revoloteará la memoria del lector, reorganizando y reconsiderando constantemente, descubriendo nuevas pistas, nuevos encadenamientos de causa y efecto; la sensación final –si el argumento ha sido bueno- no será de que existen pistas ni concatenaciones, sino algo estéticamente compacto, algo que el novelista podría haber mostrado directamente pero sin belleza.

E. M. Forster. Aspectos de la novela.

Estic segur que si heu arribat fins aquí haureu entès –el text és diàfan-, el que volia expressar (i ja no parlo d’intel·ligència), tot i que alguns aspectes del discurs de Forster els podria discutir jo mateix, però no canviarien substancialment el meu discurs. Ah, com admiro el lector intel·ligent i amb bona memòria que sap anar més enllà de les històries!

20.12.10

l'acompanyant

Tarda i vespre de compres -poques- i d'intents de compres -més- que ens porten des del Passeig de Gràcia fins a la Rambla i carrers adjacents. Com en qualsevol època de crisi, és a dir, d'anunci de la fi del món, la gent surt de casa disposada a morir matant en la mesura de les seves possibilitats i es fa difícil circular, fins i tot a peu.

Com que és el dia -ahir va ser el meu, sense resultats- de la Joana -per a ella mateixa i per complir amb els encàrrecs que li han fet-, aprofito les pauses d'emprovadors, de provatures i de preguntes per jugar amb la càmera, tot i que en algun lloc em criden l'atenció i em diuen que està prohibit fer fotos.
-...?
-Són les normes.
-Ah!

En un local del Bulevard Rosa (tampoc no es poden fer fotos al Bulevard) trobo una dependenta, no sé si uruguaina o argentina -potser del Paraguai, que mai no he sabut quin accent tenen- que, mentre la Joana va mirant bosses de mà, em demana la meva opinió sobre quin objectiu es podria comprar per a la seva Nikon. Li deixo fer unes fotos amb el meu i comentem detalls. Aprofito un moment de reflexió per fotografiar un gos, i la noia diu a una companya seva que l'acarona que s'aparti, que el que interessa és l'animal i no la seva mà. Jo no n'estic tant segur, la primera foto, amb l'element humà descontextualitzat, em resulta més inquietant, com si de sobte hagués aparegut una cosina de... com se diu aquell personatge de la família Addams? I encara neguiteja més quan, amb la pressa, la dependenta al·ludida s’oblida la mà sobre el cap del quisso. La tercera foto, que faig per complaure la dependenta fotògrafa, té poc interès, tret del que en pugui trobar l’amo del gos, que em somriu amb una complicitat que no voldria compartir.









































Fem un intermedi a la plaça de sant Jaume per seguir la corrua circular sense principi ni fi que mira el pessebre de l'ajuntament. Com cada any, el pessebre és objecte de polèmica. Hi ha qui diu que què fa un caçador amb escopeta entre les figures de fa dos mil·lennis, que vaja badada amb aquest anacronisme. La gent parla per parlar, sense fixar-se que el que es pretén és reproduir aquelles posades en escena familiars en què els nens aprofitaven tot el material que tenien –molts clicks desmembrats en els darrers temps- per muntar una escenografia impossible però entranyable. Trobo que l'ajuntament ho ha aconseguit: el pessebre és, a escala gran, horriblement casola, de manera que tothom s'hi pugui sentir identificat.














Ja a les acaballes del tour, entrem a Massimo Dutti del Portal de l’Àngel. M’assec en la que deu ser l´única butaca de la botiga, just al costat de la caixa, i em distrec contemplant les anades i vingudes dels clients, més aviat clientes acompanyades, i decidint mentalment si acabaran comprant. Perdo força apostes. Ja amb la persiana abaixada, focalitzo l’anar i venir de les cinc o sis dependentes i els dos dependents que van col·locant amb diligència la roba dispersa i acaben de preparar la botiga per l’endemà. No crec que cap passi gaire de la trentena. Continuaran treballant a la mateixa botiga quan arribin als cinquanta? En fi, tampoc no em queda gaire temps per pensar en aquests assumptes perquè a través dels auriculars vaig seguint el partit. Quan sortim –som els darrers- van un a tres. Abans d’arribar a casa els del Barça hauran fet dos gols més. Tant de gol ja comença a avorrir.

17.12.10

Joan

La nit s’apropa,
dolçor de tarongina amarga,
i salabror del port:
Parc de la Ciutadella.

Parlàvem de silencis
i tastàvem tots els mots
al Palau del Governador.

Retorn de l’aroma del mar,
regust amargant de taronges,
la nit que comença
i ja es queda.

16.12.10

esbossos del temps per a un mural intemporal

Sembla que encara cuegen els resultats del darrer informe PISA i autoritats oficials i experts de tot tipus parlen de solucions i futurs, com si fos necessària la parcialitat, però realitat, de l’informe per posar-se a treballar. Espero que ara que ha quedat clar que el model a seguir no és Finlàndia sinó Xangai, no hi hagi cap comissió parlamentària –sempre amb els experts de torn- que es passi una temporada a la Xina intentant esbrinar què cal fer per aconseguir una millora en els resultats. No es tracta de buscar models d’educació sinó models socials i econòmics (morals?). L’ensenyament, l’educació, d’un país reflecteix el funcionament del conjunt de la societat, i no hi ha discussió possible; de manera que l’èxit o el fracàs de l’educació serà paral·lel i conseqüència del model de societat en què es desenvolupi. En aquesta terra desorganitzada i caòtica, esperar que una part important del conjunt funcioni millor que la totalitat és enganyar-se o enganyar. Auguro una llarga espera.

Evidentment, tampoc s’aclareixen els de l’Ajuntament de Barcelona, que fa quatre dies van començar la reconversió dels quioscos dels ocellaires en parades de productes artesans que no ho són gaire i ara parlen d’una altra reconversió encara per concretar perquè la cosa, evidentment, no els fa el pes. Més diners a fons perdut que paga el contribuent. Mentrestant, sembla que al pessebre de la plaça de sant Jaume a algú se li ha ocorregut de posar un caçador amb escopeta, suposo que per veure que és el que cau... I els assumptes pendents que porten. Ei, i que no dimitirà ningú, ni els uns per incompetents ni i els altres per dignitat. Que ja ho deia no se sap qui: que equivocar-se és de savis. I no és fàcil de trobar savis més savis que els del nostre ajuntament. És clar que si es presenta Laporta...

Ai, i ara diuen que els Carulla... Només ens faltava això.

Però qui no es conforma és perquè no vol. Violència important i indiscriminada a Roma, en què paguen justos per pecadors, perquè no sembla que Berlusconi se’n ressenti gaire, oi?

I com es diu aquell primer ministre de no sé quin país d’aquí a la vora que traficava amb òrgans humans i drogues i acaba d’ésser ratificat en el càrrec?

Tot plegat, i molt més, no és que tingui gaire importància, que demà mateix apadrino un llibre de l’Ateneu, abans que me’ls copin tots, i em fan soci honorari, i avui pau i demà glòria.

15.12.10

de sonores sordeses: els Mont[s]ó

Diguin el que diguin, m’agrada com escriuen els Mon[s]ó. Llegir-los al diari és un plaer, i encara més quan escriuen en tàndem de manera perfectament sincronitzada. A la seva columna del dissabte, es queixava –moderadament i sense esperança d’esmena- l’Imma Monsó, nascuda a Lleida, de la pronunciació incorrecta que sovint es fa del seu cognom quan s’articula un so de essa sonora inexistent (em sap greu no poder enllaçar momentàniament l’article); ella atribuïa, en part, l’error fonètic a la confusió del seu cognom amb el de Quim Monzó, nascut a Barcelona uns quants anys abans, amb qui algunes persones deuen pensar que té algun parentiu. En la seva columna d’avui (que em sembla que es pot llegir aquí), Monzó responia a l’article de Monsó i explicava que la gent també pronunciava el seu cognom de forma incorrecta, però en el seu cas no era per cap confusió amb cap altra persona, sinó perquè malgrat la zeta, a la qual s’atribueix un so sonor, la seva tradició familiar marca un so de essa sorda. En resum –que bo Monzó, com gira subtilment la truita-, ens ve a dir que la diferència fonètica entre els dos Mon[s]ó hauria de ser inexistent i, per dir-ho d’alguna manera, a favor de la Monsó. La confessió genealògica i fonètica de Monzó m’ha trasbalsat una mica. Jo, fidel complidor de la normativa des que la conec i en la mesura de les meves possibilitats, sempre havia cregut que pronunciava bé el seu nom, però el fet em demostra que mai no ets pots fiar de la paraula escrita ni dels gramàtics, que el que compta, el que hauríem de tenir en compte, és la paraula efímera que s’emporta el vent, la lelngua oral que, desgraciadament, a la fi és la que compta menys, com demostra l’assumpte que ens ocupa.

Sembla innecessari que hagi escrit els llocs de naixement dels dos escriptors, però se m’ha acudit que a més de l’heterodòxia, en un cas clara i induïda i en l’altre explicada, dels sons de les esses, els so de les os dels seus cognoms tampoc deu ser el que pronunciarien els habitants del seu lloc d’origen, pròxim o remot segons el cas. Però aquesta és una altra història que té menys a veure amb la fama. I a més, les vocals sempre són assumptes menors per bé que nuclears.


P S: No té cap importància, però aprofito l’ocasió per reclamar modestament precisió en el meu segon cognom, que no sé si ha aparegut mai en aquestes anotacions. Sóc Marqués amb accent tancat, que reivindico, i sense vocal neutra, encara que cadascú és lliure d’obrir i tancar segons la seva voluntat i de neutralitzar el que li vingui de gust. De fet el que em fot més és la dèria que tenen alguns de convertir la essa en una zeta i de fer tònica la primera síl·laba. Aquesta confusió va agafar proporcions preocupants en l’època en què governava Felipe González Márquez, a qui, tot sigui dit, mai no vaig votar.

13.12.10

a la recerca de la biblioteca digital

Finalment havia de sucumbir a la temptació, i encara que sé que la tecnologia no s’atura, vaig decidir que ja era el moment de comprar el meu e-reader, altrament dit lector de llibres electrònics. La passejada en línia gairebé recta em va dur a les portes que Sony té gairebé al final de la Rambla de Catalunya, un espai magnífic, ampli, amb el material ben distribuït; aquí i allà, els dos models estrella dels seus lectors d’aquest any; parlo amb una venedora que m’explica característiques que ja sé i finalment em diu que el model que m’agrada no el tenen, però que el pot demanar per internet. I jo, noia, jo també sé comprar per internet. En fi, que baixo fins a la plaça de Catalunya i compro l’aparell.

I ara, què? Perquè cal incorporar-hi llibres, que a penes en ve una mostra per indicar simplement que funciona la pantalla. En l'aspecte de la venda, no veig que s’hagi fet gaire publicitat. Més ben dit, jo he vist molts lectors anunciats en periòdics diversos, però la propaganda de llibres és quasi inexistent, i sóc generós amb el quasi. Molt bé, es tracta, suposo, d’entrar en webs de llibreries i editorials. I, és clar, veure quins llibres ofereix la xarxa que siguin gratuïts, és a dir, alguns clàssics descatalogats.

Sorpresa, sorpresa: amb una mica de paciència i explorant viaranys secundaris, resulta que es poden trobar obres que just acaben d’arribar a les llibreries, com la darrera novel·la d’Umberto Eco, o et pots baixar el darrer premi Planeta, el de Mendoza, o la darrera publicació de Mankell. He dit sorpresa perquè totes les baixades són gratuïtes, cosa que, com sabem, contravé les lleis vigents i, com s’encarreguen de recordar les primeres pàgines dels llibres, queda rigorosament prohibida la reproducció, etc. Per cert, potser perquè no he sabut buscar prou bé, és pràcticament impossible trobar originals o traduccions en català, i se’n poden fer diverses interpretacions del cas, evidentment.

Què cal fer davant de la possibilitat de poder llegir un llibre comprat legalment o baixat a través d’una descàrrega gratuïta? Una altra vegada un dilema que en la música fa anys que funciona i ha fet córrer moltes veus i molta tinta i ha dut a algunes solucions acceptables i que en el cas dels llibres encara és nou i planteja discussions que ja s’han començat a produir però que segurament agafaran volada pública si arriba el moment en què els llibres es trobin en la mateixa situació que es van trobar els CD. De moment editors, distribuïdors i llibreries van dient alguna cosa, però no sembla que tinguin gaires iniciatives realment noves.

Tornat al meu reader, crec que ja tinc incorporat material suficient –entre altres el magnífic poemari sense ànim de lucre que ens ha deixat l’amic Josep Lluís, en què ha tingut la gentilesa, que li agraeixo, de dedicar-me un poema- per a la resta de l’any i una mica més, sempre compaginant amb el paper, tot i que he de dir que la lectura en pantalla, en contra del que alguns diuen, em resulta força agradable i pràctica. Solucionarà a la llarga la meva biblioteca virtual els problemes de falta d’espai de la biblioteca real? Sincerament, ho dubto

10.12.10

en les teues mans

Deuen ser les tres tocades i ens anem creuant els per dinar i els dinats. Seriosos, solitaris, absents, en els nostres refugis de metall, plàstic i vidre, darrer reducte d’una privacitat aparent. Miro cares i gestos que s’esvaeixen en un segon, temps d’enregistrar-los en la memòria.

Il mondo gira, il tempo vola...

I si tots estem escoltant a través de la ràdio o reproduint mentalment la mateixa cançó?

Torno enrere, repasso les cares memoritzades, algunes em resulten borroses, no puc acabar de reproduir-les. Ajunto com puc. Escolto fins a l’estrofa final, sense versos, sense pauses:

... ti troverai fra tanta gente che non ti guarda non guarda niente e in mezzo a tutti capirai che il tuo domani é qualcosa che sta soltanto in te nelle tue mani


9.12.10

posta de lluna

Havia pensat d’anar uns dies a Islàndia, però l’assumpte dels controladors em va ben fotre, encara que, ben pensat, el fred i jo som enemics irreconciliables i ja m’ha anat bé fer uns quants quilòmetres menys. Total, la intenció era fer vida contemplativa, o més aviat badoquejar sense cap pla preestablert, seguint l’atzar del curs dels dies. Cap llibre llegit, més que unes pàgines del que, no sé per què, intento inútilment continuar des de fa més d’un any, menjar i fer el menjar, passejar vora el riu i vora el mar, fotografiar, xerrar de tant en tant, patir pels conflictes dels altres que des de fora semblen fàcils de resoldre i ja són massa llargs, no saber què és internet, deixar el diari sense llegir, dormir, llevar-se tard, observar com el sol de la tarda canvia les ombres del gerani i el seu color fins que es confon amb la foscor, veure com es pon la lluna que a penes comença a ser i que per Nadal ja minvarà... Escriure no res:

Es pon la lluna
i es deixa unes engrunes
que jo recullo
només per retornar-li
quan vulgui arrodonir-se

I tornar a la realitat d’aquest dimecres a la tarda que és com un diumenge malgrat que ja és dijous.

4.12.10

de la complexa simplicitat

Un senyor turc que es diu Kemal Dervis acaba dient sobre Espanya, i qui diu Espanya diu Catalunya:

Pero Irlanda sufre un crac bancario y, en cambio, en España el gran lastre de todo el sistema ha sido el excessivo peso de la construcción y sus repercusiones.
Estamos purgando los excesos.
Bien, pero no servirá de nada ahorrar y recortar si ustedes no crecen. Tienen que esforzarse hasta encontrar otro modelo para seguir creciendo. Sólo si lo hallan, mejoraran las cifras de paro y con ellas la foto española en los mercados.

("La contra" d'ahir)

És molt fàcil de dir des de fora, però aquí no hi ha manera que ningú concreti cap nou model de creixement que no sigui marginal, anecdòtic, de riure. Estalviar i retallar és fàcil, sobretot retallar (i vendre per estalviar no té mèrit; com deia la meva mare: vendre és de pobres). De construir aquí ja ningú en sap res. No, jo tampoc –ni el senyor Kemal Dervis-, com no sigui de construir literatura, que és l’únic que podem fer quan no sabem fer res més.

3.12.10

el padrí

Parlàvem ahir sobre conservar o no els llibres i alguns no arribàvem a conclusions definitives. Des d’un punt de vista pràctic, entenc que una vegada llegits la majoria de llibres no tenen cap interès si no tenim una remota idea de tornar-los a llegir totalment o parcialment. Podem afegir entre els llibres a guardar aquells que per raons sentimentals –un regal del primer amor, el que vam guanyar en el nostre primer premi literari, el que ens va firmar amb una dedicatòria personalitzada aquella autora que admiràvem tant...- han adquirit un valor extra. En definitiva, crec que no m’equivoco si dic que amb menys d’una quarta part –i em sembla que tiro molt llarg- dels llibres que tenim, ja faríem.

Entre els llibres que tenim tendència a conservar potser també hi ha primeres edicions raríssimes o llibres que actualment són introbables i que en el seu moment van ser essencials, però que obres posteriors han superat àmpliament. Quin interès, fora de la dèria col·leccionista –un altre misteri dels humans- poden tenir aquestes obres, el contingut de les quals ens interessa molt relativament?

Ahir, Xavier Caballé ens informava que l’Ateneu Barcelonès iniciarà la campanya "Apadrina un llibre!", que tindrà per finalitat que tot aquell que ho vulgui ajudi a la conservació o restauració d’algun llibre de la biblioteca de l’entitat. El protector haurà de pagar un mínim de 35 euros i a canvi el seu nom aparixerà en diversos llocs de l’Ateneu i tindrà dret a participar en una rifa de llibres; a més, el 40% de la donació es podrà deduir en la declaració de renda. Com a llibres a preservar cita Los seis libros de la Republica de Iuan Bodino (Jean Bodin), Aristotelis Logica (Aristòtil), Coronica vniuersal del principat de Cathalunya (Jeroni Pujades) o Politica de Dios, govierno de Christo, tyrania de Satanas (Francisco de Quevedo). Qualsevol insensat podria pensar que en els temps de crisi que vivim i viurem, aquesta és una iniciativa poc solidària, excessivament onerosa, que alguns dels llibres ja tenen edicions modernes i fins i tot comentades, que d’altres no tenen cap interès per al lector mitjà modern, que se’n podrien fer edicions facsímils que costarien menys que la restauració dels originals... I aquí és on entrem en el valor del llibre com a obra d’art, com a element insubstituïble de la història de la cultura i, per tant, de la humanitat. Aquí és on cal dir que a vegades el que menys importa per valorar els llibres és que el seu contingut tingui cap interès.

Jo no descarto contribuir a la campanya de l’Ateneu, però no aspiro que en contrapartida el meu nom figuri enlloc, tan sols desitjaria que si alguna tarda d’estiu se m’acut pujar al primer pis de la institució a prendre una cervesa, em deixin via lliure. Ja m’imagino la noia de baix preguntant-me el meu dret a gaudir del jardinet romàntic abans de deixar-me passar, i, després d’explicar-li la meva relació amb la casa, la veig dient, sense gaire estridència, amb admiració:
-Deixeu-lo passar! És en Pere Palau! És el padrí!

I jo que pujaré l’escala lentament, amb un mig somriure, a beure’m la cervesa, a fullejar el diari i a contemplar, si s’escau, les evolucions de les tortugues entre la gespa, mentre la gent anirà xiuxiuejant amb respecte: és el padrí, és el padrí, és el padrí...

2.12.10

temptacions i secrets ignorats

Encara em queda una caixa de llibres per col·locar i d’altres s’estan en petites piles verticals o esparsos en llocs que no els corresponen. Cada setmana se n’afegeix algun que va voltant sense trobar un descans definitiu, un espai idoni que sigui només seu. Em miro els prestatges on hi ha la GEC i el DCVB. Ja es troben a la xarxa i me’n podria desfer o portar-los al cementiri definitiu de la planta baixa del poble, on ha anat a parar tanta història antiga que algun dia s’oblidarà definitivament. Què em reté? Potser els volum de la GEC sí que poden desaparèixer, però mai l’Alcover-Moll, encara que no l’obri més, encara que només miri de tant en tant els lloms. I també podria ignorar molts altres llibres que sé que no tornaré a llegir o que, fins i tot, sé que ara ja no m’interessen ni tampoc en el futur. I em torno a preguntar què em reté.

Cíclicament em vaig repetint la pregunta i torna la temptació, i penso que qualsevol dia, però no sé quan. I sé que, en darrer terme, no és el contingut me’ls fa conservar, però no resulta fàcil arribar a concretar-ne el motiu, o potser no vull fer-ho.

Potser si em comprés un lector de llibres... Me n’he mirat uns quants. Sé que m’enganyo, que els llibres continuarien entrant i que fer-los fora em costaria tant...

I així anem. Fins que un dia, abans que els llibres, desapareixeré jo. Aleshores sí, aleshores es dispersaran per sempre més.

I dintre d’algun temps tornaré a escriure un apunt semblant a aquest. I si no ho faig, és que ja hauré descobert per què em costa tant netejar la casa de llibres i no voldré compartir el secret, o potser perquè llibres i jo ja ens haurem dispersat.

1.12.10

condicionants i condicionats

Revisar exàmens, sobretot si són de mecànica senzilla i respostes tancades, és feina feixuga i sobretot avorrida. A vegades, però, en les proves en què els alumnes tenen més llibertat per expressar el seu pensament, la tasca pot esdevenir interessant, gratificant i, fins i tot, un privilegi en el moment de la lectura i en les intervencions posteriors. Assistir al procés de formació de nens o d’adolescents, veure la seva evolució, mirar d’entendre els estímuls que reben, intentar mostrar-los, sense judicis excessivament rigorosos, el món, guiar-los (?), si s’escau, en la presa de decisions a partir dels pensaments que expressen... Tot plegat pot ser apassionant i al mateix temps delicat.

En la formació dels nens i dels joves cada vegada intervenen més factors. Quin és el percentatge que correspon a les persones (pares, família en general, amics, professors, etc.) o a altres elements en el seu procés de formació, de presa de decisions? No ho sabria dir. Fins a quin punt qualsevol que s’ho proposi pot ser determinant en l’evolució del pensament dels joves? Ho ignoro, tan sols tinc pistes lleugeres. Com intervé la societat de cada moment i l’atzar en la vida de cadascú? Ho trobo un misteri.

Escric tot això a partir de les respostes a una pregunta en una de les darreres proves que vaig fer a alumnes de tretze anys. Havien de recordar i valorar per què determinat personatge entra en el món de les drogues i, posteriorment, imaginar la seva reacció en una situació semblant. El personatge, una mica més gran que ells, es fa venedor de drogues perquè “necessita” més diners que els que li proporcionen els seus pares, encara que el pas definitiu d’entrada el fa quan uns amics, entre els quals hi ha la noia que li agrada, planegen un cap de setmana a la costa i ell no hi pot anar per manca de diners.

Pràcticament tots els alumnes estan convençuts que en la mateixa situació del protagonista ells no optarien per vendre droga. Evidentment, la qüestió no és aquesta, sinó justificar el rebuig a actuar com ell. Us passo algunes respostes que d’una manera o altra es repeteixen força. No valoro, em limito a mostrar i a recordar la notable sinceritat de la gent de tretze anys quan no tenen cap condicionant que els pugui fer ser cauts. Afegeixo que el concepte de transgressió... No, no diré res més.

Jo no seria capaç de ficar-me en aquest negoci, perquè encara que guanyis molts diners tens que tenir una agilitat molt gran per poguer evitar la policia, no tenir problemes amb els altres traficants i coses així.

Jo no faria això de vendre drogues perquè hi ha moltes noies en el món, i si t’enxampen amb drogues pots tenir molts problemes.

Jo en el mateix cas no ho hauria fet, perquè és molt perillós i si t’agafa la policia et cauen tres anys de presó o pitjor.

No, no crec que arribés a fer el mateix, és molt perillós, i t’ho arrisques tot; pots caure en mans de la policia o et pot matar un noi o una noia d’un altre grup per invadir el seu territori de venta. Sí, és veritat que en treus molts beneficis, però jo crec que en treus més perjudicis. És massa perillós.

M’encanten les alternatives -una mica lentes- per fer diners d’aquesta alumna i evitar així entrar en el món de les drogues:

Cangur de nens i nenes petits.
Professor de nens que no entenen alguna cosa.
Passejar gossos d’amos que no volen treure’ls a passejar per mandra o perquè no poden
.

29.11.10

una jornada particular

Com que em ronda un refredat que va ser nasalment espectacular el divendres a la tarda i que encara em té privat del sentit del gust, aquest matí m’he llevat tard, he deixat mig preparat el dinar i he anat a votar vora quarts de tres. A la meua seu electoral, el col·legi de Nostra Senyora del Roser, de les dominiques, acaben de fer una remodelació que ja m’agradaria per al meu institut, però em sembla que els temps que vénen tampoc ens seran propicis; en fi, no cal donar-li voltes, que el que importa és el contingut. Cosa insòlita per l’hora: sóc el sisè d’una fila que s’espera per dipositar la seva papereta en una taula on hi ha com a vocal el propietari (fill) de l’establiment de menjar fet que em proporciona el dinar els dies que em falta temps per cuinar; em pregunta si vull un dels plats que sap que agafo habitualment, però aquesta vegada el nostre intercanvi serà gratuït, encara que ja veurem si els resultats ho són realment.

M’allargo a l’Open a buscar una barra de pa per a la nit i amb la intenció de comprar l”Ara”. No veig el diari i penso que la gent s’ha interessat per la novetat o que els han arribat pocs exemplars o que no els n’ha arribat cap; llàstima. Quan vaig a pagar, demano al caixer si han tingut el diari; no només l’han tingut, sinó que me’n pot vendre un perquè no els han posat a l’expositor, però no acabo d’entendre la raó que em dóna perquè m’ho explica amb una veu furtiva i apressada i jo no insisteixo. “Ara” em fa molt bona impressió des del punt de vista extern i fullejat ràpidament. Caldrà que passin uns quants dies per veure fins quin punt em pot interessar i pot ser una alternativa seriosa als diaris del país, tant als que s’escriuen en català (trigarà molt “La Vanguardia” a treure la seva edició catalana?) com als que es fan en castellà. En l’aspecte anecdòtic, em fa gràcia que dos dels blocs que segueixo hagin migrat a les pàgines de l’edició digital (excel·lent): Centpeus, de Daniel Closa, i Do de llengua!, d’Anna Pineda.

A la nit, segueixo els resultats de les eleccions. No cal que vagi gaire lluny perquè al mateix bloc m’he posat un widget que es va actualitzant i em permet anar fent alguna ullada mentre continuo treballant, fins que a l’hora de sopar pugui fer un seguiment a través de la tele. Durant un moment (40 % dels vots escrutats?) em preocupa que Plataforma per Catalunya pugui obtenir diputats; és clar que si en l’anterior legislatura van obtenir-ne Ciutadans, no sé per què m’hauria de sorprendre.

Vistos els resultats, em faig unes quantes consideracions, algunes de les quals resumeixo:

-Cap sorpresa pel triomf de CIU ni per la derrota del PSC i d’ERC. En el cas del PSC, haurà de canviar molt no només el programa, que sempre importa relativament, sinó la gent i la seva manera de comunicar perquè puguin aspirar a millors resultats. En el cas d’ERC, exactament el mateix, a més de problemes interns que crec que continuen.

-Intel·lectualment sempre em costa d’acceptar que el PP obtingui tants vots a Catalunya. Després, recordo que Catalunya no és el que vull sinó el que és i que sovint oblido. Com oblido que la llengua és una arma electoral important que dóna molts dels seus vots a Ciutadans; de la mateixa manera que la por dona vots a Plataforma.

-Estic content pels quatre diputats de SI, encara que un d’ells el canviaria ara mateix. Si algú ha vist l’actitud i la resposta que donava a Cuní quan li ha preguntat per la possibilitat de sumar-se al govern en mesures anticrisi, sabrà al menys un dels motius pels quals ho dic.

-Em sap greu que els partits independentistes no hagin aconseguit formar una plataforma única. És veritat que el seu pes en el govern hagués estat nul, però una veu mínimament unitària no fa cap mal.

-D’un dels partits amb representació parlamentària no se m’acut què puc dir, el seu destí continuarà durant molt de temps sent el mateix que fins ara, no sobresaltar ningú.

-Diguin el que diguin els professionals, l’abstenció continua sent la no-força majoritària.

-Dubto que professionalment, socialment, individualment, el nou govern afavoreixi cap dels meus interessos. Institucionalment, de cara al conjunt del país, no sabria que dir, suposo que hi haurà de tot.

-Una enquesta que crec que ningú ha fet ni es farà és on han anat els vots (i l’índex d’abstenció) dels immigrants que durant els quatre darrers anys (quants són?) han adquirit la nacionalitat espanyola. No té cap importància, però em sento encuriosit. També m’agradaria conèixer les estadístiques de tots aquells que tenien per primera vegada edat per votar.

28.11.10

mots propis

No he reflexionat gaire sobre el meu vot de demà (que ja és avui), de manera que encara no sé qui votaré, cosa que més aviat em satisfà perquè em sento deslligat de vells lligams i moderadament escèptic envers veus noves.

No sé per què, avui m’ha vingut bé de llegir una estoneta Papasseit, i fullejant endavant i endarrere he anat a parar aquí:

Els polítics diuen: “El poble ho vol”, o bé: “El poble no ho vol. El poble és sobirà”. El que ells saben, però, és tot altrament: El poble és un bon instrument sempre...

Joan Salvat-Papasseit: Mots propis.

M’han fet riure aquests mots: he pensat que són paraules, les primeres, apropiades en boca dels partits que no governen, perquè els partits en el govern ho tenen (i ho tindran) difícil per afirmar que moltes de les mesures que duen (i duran) a terme en aquesta època de crisi són voluntat popular. Com a màxim, diran que és pel bé del poble; i alguns encara s’ho creuran. Que el poble és un bon instrument, no crec que ho dubti ningú.

Que quedi clar que no pretenc afirmar que el pensament polític de Salvat-Papasseit sigui gaire interessant; el meu, tampoc.

26.11.10

Joan Solà, ja fa gairebé un mes (algú ho havia de dir)

El “Quadern” d’”El País” d’avui comença amb dos articles sobre Joan Solà –el dissabte farà un mes de la seva mort-, i una bibliografia bàsica. El primer article, d’Albert Branchadell, aporta, a més de la seva pròpia, unes quantes opinions “d’experts del món universitari”, sobre la persona i l’obra del lingüista. Suposo que el podeu llegir aquí si el temps no corre a la contra. Em sembla un article força interessant pel que diu –necessàriament sintetitzat- , però sobretot per la possibilitat de discussions diverses que es poden encetar, sobretot en els aspectes sociolingüístics. Per exemple, a partir d’aquest fragment del propi Branchadell :

Si al sotasignat se li concedeix una última paraula sobre el cas, potser diria que el que dóna més neguit d'aquest Solà darrer no és ben bé la seva quimèrica aposta per un horitzó d'oficialitat exclusiva del català en una Catalunya independent, sinó més aviat la seva desfasada visió herderiana de la llengua. Com deia Solà en aquest mateix Quadern el 18 de juny del 2009, "el poble, l'individu i la llengua és el mateix". Fer plantejaments del segle xix en plena modernitat líquida i a sobre tolerar la pròpia patumització sobre la base d'aquests plantejaments és potser l'aspecte més dubtós de la figura sens dubte irrepetible que va ser Solà.


He començat un comentari sobre la modernitat i la seva liquiditat, la visió clàsssica (encara que romàntica) i la visió moderna (encara que romàntica, multiculturalista (sic) i plurilingüe), la hipotètica solidificació dels líquids, una aposta entre que serà primer, si les quimeres de l’exclusivitat del català o les de la independència de Catalunya, els patumistes i els patumats... Massa llarg, massa inútil.

25.11.10

rareses

Fa anys que només m’avorreixo quan l’avorriment me’l gestionen els altres.

24.11.10

bestiari: l'escolopendra

Es considera que les escolopendres adquireixen la majoria d’edat a partir del seu primer contacte íntim amb els humans. Els resultats del contacte són imprevisibles i diversos i marquen definitivament el futur de l’individu.

De la Wikianimàlia



L’escolopendra va enfrontar el repte amb valentia. S’havia passat el dia amagada sota un test de geranis de l’ampit de la finestra del dormitori i just quan tocaven les dotze va desentumir les seves quaranta-dues potes a base d’ondulacions rítmiques del cos: primer les de l’esquerra, en una onada suau; després, les de la dreta. Marcant silenciosament el pas: un dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nous, deu, onze..., va baixar la paret i va arribar al parquet de fusta clara. Sigil·losa en la foscor, va enfilar-se per la pota del llit més propera a la tauleta de nit fins que va trobar el llençol, després el coixí i, finalment, el cap. Sense gaire dificultat, va anar penetrant per l’orella i de seguida es va dirigir al lòbul temporal esquerre i hi va clavar les forcípules, per si de cas. Els moviments circulars de la part anterior del cos li permetien anar menjant aquella matèria grisa, flonja i fins aleshores desconeguda i deixar enrere com una mena de túnel en forma de mitja lluna. Al cap de vint minuts, quan ja havia arribat al lòbul frontal i s’havia cruspit una part important de l’hemisferi, li va venir un mareig sobtat i una mena d’al·lucinacions seguides d’una buidor desoladora, i, com va poder, va sortir pel nas de l’humà encara amb restes d’aquella massa encefàlica enganxosa que li havia semblat tan desagradable adherides al cos. Va tornar tentinejant, amb els peus totalment descoordinats, a l’aixopluc de la finestra i va començar a vomitar una bona part de la menja indigesta.

L’endemà, quan les seves companyes adultes la van trobar, l’escolopendra mostrava símptomes inequívocs d’haver perdut definitivament tot enteniment i el seu cos es caragolava sobre si mateix en una dansa inútil, preludi d’una mort imminent. Finalment, els miriàpodes es van anar allunyant mentre comentaven que ja era mala sort que la pobra jove hagués anat a parar a un dels pocs cervells prohibits en els ritus iniciàtics. Van atribuir la desgràcia a la manca de consells d’una mare que havia mort prematurament i al desinterès d’un pare pels assumptes domèstics.

L’endemà, l’home, mentre ocupava el seu escó, va sentir-se si fa no fa com sempre. El seu discurs va ser tan monòton i inintel·ligible com sempre, i, com sempre, va ser aplaudit per uns i criticat pels altres. Aquell dia, però, va pensar una idea nova, brillant, genial: la propera sessió, encara no sabia com, faria tot el possible per seure a la banda esquerra de l’hemicicle. No podia avenir-se que hagués pogut passar-se tants anys en un lloc des d’on es veia tan malament la presidència de la cambra.