28.10.05

començo


el

















Pont d'Alentorn, Pont d'Armentera, Pont d'Arròs, Pont d'Arsèguel, Pont de Bar, Pont de Cabianes, Pont de Ceret, Pont de Claverol, Pont del Príncep, Pont de Molins, Pont de Montanyana, Pont de Montfort, Pont de Rabentí, Pont de Reiners, Pont de Rià, Pont de Serradui, Pont de Suert, Pont de Vilomara, Pont d'Inca, Pont evedra...

Quants de ponts per visitar!

Carretera... i la Janis.

27.10.05

futur imperfet (confessions íntimes)


En començar l’estiu vaig abandonar l’ordinador. S’havia tornat vell i lent i sovint es quedava en gris quan li exigia massa feina, quan li feia massa preguntes. Em va costar decidir-me, fins que un dia, sense dir-li res, vaig trucar a l’ajuntament per preguntar on podia deixar-lo i em van donar l’adreça del punt verd més proper. Em van dir que el tractarien bé, que encara faria algun servei. En el darrer moment, però, em va venir una mena de tristor insuperable: havíem passat tantes hores junts, ens havíem entès tan bé durant tants anys..., que vaig pensar que seria una crueltat deixar-lo en unes altres mans. Així que vaig prendre una decisió de la qual no em penedeixo. Vaig obrir-li el cos metàl·lic i li vaig treure el cor i el cervell, l’ànima, i vaig portar les seves restes, ja sense cap valor, a la seva darrera morada.

La veritat és que no estic segur que el que em quedava fos la seva ànima, perquè mai abans no havia realitzat una operació tan delicada, mai no m’havia trobat tants obstacles i tallat tants de fils fins arribar al que a mi em semblava la seva raó de ser. Pensava: i si m’equivoco? Sigui com sigui, ara el tinc a la vora, amb una altra funció: la de petjapapers. De tant en tant el miro i penso que potser un dia, quan la ciència i la tècnica hauran avançat prou, el tornaré a recuperar i tornarem a tenir l’antiga relació. Sé que encara falta temps. Esperaré. No voldria que me’l convertissin en una màquina tan estúpida com la que tots els dies veig a la televisió, sense capacitat de recordar, sense la més mínima dignitat, que no para de preguntar a Carles Moyà –santa paciència!-: “I què és això del sabor?” Que dormi, fins que alguna doctora Calvin inventi fora de la ficció el cervell positrònic que li doni –ens doni- una mica d’esperança de retrobament.

26.10.05

ficcions versemblants?

Sembla que TV3 l’està encertant, és a dir, que la seva audiència augmenta i alguns dels seus programes de ficció arriben a convertir-se en referents de certs sectors i persones. No només en parlen sinó que els incorporen a la seva realitat i les anècdotes les converteixen en categories.

Els del Centre Comarcal Lleidatà es queixen de Lo Cartanyà. I en Quim Monzó ho aprofita per fer un article: En cartas a la prensa explica que, tradicionalmente, TV3 utiliza una lengua estándar y que "la primera vez que aparece una modalidad lingüística, la occidental, es en un esperpento rural concebido, seguramente, por la visión desorientada de un ciudadano urbano". Añade Jordi Bellet, presidente del Centre: "Nos desagrada que se desprestigie esta habla presentando una modalidad irreal, extraña y ridícula, para envolver la miseria intelectual de provocar risas fáciles por medio de un vocabulario grosero, una ambientación ramplona y unos personajes insultantes por estúpidos. Podeu acabar de llegir l’article aquí (divendres, 21) o a “L V”, si no ho havíeu fet.

A veure, el serial pot estar millor o pitjor, però el que no veig clar és davant de qui es desprestigia la llengua. És que encara queda algú que no ha viatjat per les terres de Lleida i no sap quina és la llengua que es parla o no es parla allà? Què és el que fot, que la llengua que apareix sigui “irreal, estranya i ridícula” o que la ficció sigui del tipus a què al·ludia Marsé l’altre dia? Per què no es queixen els de Tarragona que tenen aquesta mateixa modalitat dialectal? Per cert, el primer episodi em va recordar dues o tres expressions que fa temps que no sentia. En realitat qui es queixa no té tant en compte la llengua que es parla com el fet que els personatges que la parlen se situen en un lloc real i presenten una personalitat i una conducta que sembla que no correspon al lloc. Apa, senyors, una mica més de confiança en el criteri dels telespectadors per discernir el que se’ls hi dóna. I si voleu passar de la realitat a la ficció entreu en el fòrum de Cartanyà o en el seu bloc i li expliqueu el que calgui.

Ventdelplà encara té més èxit. De moment, que jo sàpiga, ja hi ha dos col·lectius que s’ofereixen com a guionistes alternatius: l’Associació Catalana de Producció de Porcí, que es va queixar que el tractament dels purins que fa un desaprensiu del serial pot donar una idea de ramaders irresponsables als espectadors. ¿Tanta força pensen que té la televisió que creuen que un programa de ficció pot desfer en quatre o cinc hores la reputació que els ramaders d’aquest país s’han anat guanyant al llarg dels anys de feina ben feta?

Per altra banda, la Federació Catalana de Golf considera que a Ventdelplà es dóna una imatge dels camps de golf allunyada de la realitat i concreta xifres per contrarestar la manca d’informació dels guionistes (podeu llegir-ho aquí). Un dels punts més curiosos del comunicat diu així: “los medios públicos de comunicación deben cumplir una función informativa y pedagógica para corregir y eliminar prejuicios que amenazan a determinados colectivos y ámbitos de la realidad social”. Home, vols dir que no estem confonent-nos. Què es demana, que TV3 faci un serial per cantar les excel·lències del golf com a esport i en el seu vessant de regulador dels espais rurals? Què es vol, que qualsevol producte de ficció vagi encaminat a lloar un esport, un gremi, una institució....? De moment, un responsable de la productora del programa ha respost, entre altres coses, que encara no està en condicions de dir si els guionistes de la sèrie optaran per construir el camp de golf. Intriga al màxim!

Ara només falta que el Col·legi d’Advocats protesti perquè l’exmarit de la protagonista, que és advocat, és presentat com un subjecte dolentíssim, fins al punt d’haver volgut atropellar la seva exdona. La veritat és que no crec que ho facin, perquè tothom sap que els qui defensen la llei –tots els advocats- serien incapaços d’una conducta delictiva.

Ai, que simple és el món de la realitat i que mal reflectit es troba en la ficció. Déu me’n guard que la ficció s’acabés convertint en realitat. I tant de bo que la gent llegeixi tan poc, que si no fos així les editorials no pararien de justificar-se per les obres dels seus escriptors.

25.10.05

casto sendra barrufet

Aquesta nit, fent zàpping i sense estar gaire atent, m’he trobat amb un primer pla de Vicenç Villatoro. M’he aturat. Mentre l’anava escoltant he pensat que el programa “De llibres “ s’estava polititzant excessivament. Tota l’estona parlava d’aspectes relacionats amb l’Estatut. Un pla general m’ha fet veure que en realitat es tractava d’”Àgora”, del canal 33, que el programa de Villatoro, més curt, és demà (avui) a la mateixa cadena en un horari semblant.

M’ha fascinat un dels participants en el debat de qui no havia llegit res (ho dic en passat perquè després m’he fet una volta per Internet a veure que trobava). Dic que m’ha fascinat Arcadi Espasa perquè tan físicament –fins i tot amb els seus ulls mig tancats- com en el seu discurs he tornat a veure un dels còmics més interessants i de característiques més singulars de la meva joventut i principi de maduresa (física). Em refereixo a Cassen.

Casto Sendra Barrufet -nom i cognoms segur que el van marcar-, més conegut com Cassen (1928-1991), va néixer a Tarragona i va començar la seva carrera com actor en el teatre d’aficionats. El 1961 va debutar en el cinema amb un paper protagonista a Plácido, de Berlanga, una pel·lícula important dintre del cinema espanyol, una de les millors del director, que va ser nominada als Òscars. A partir d’aquest moment i de manera inexplicable –o no tant- va actuar en moltes altres pel·lícules plenament oblidables (La tía de Carlos en minifalda, per exemple; ja us pot fer imaginar el tipus de cine que feia). A partir dels finals dels 80 i l’any 91, el van tornar a recuperar en pel·lícules força interessants: Amanece, que no es poco, Pasodoble i Amo tu cama rica.

Un altre dia, quan el conegui més, parlaré de la trajectòria d’Arcadi Espasa, però de moment em quedo amb Cassen, que m’és més conegut, més proper, i, pel que he vist, molt semblant a Arcadi Espasa, al menys en les pel·lícules de l’humorista que van del 62 al 75, durant la dictadura franquista. Clar que ahir l'Espasa el tenia força fàcil, el protagonisme
























Cassen a Plàcido.

DOS

Cada dia que passa troben formes més subtils de tenir-nos controlats. Qualsevol excusa és bona.

Els pagesos tallen carreteres per fer públiques les seves reivindicacions, els pescadors tallen els camins de la mar i controlen les entrades i sortides dels ports. Em sembla que no s'ho esperaven. Potser així algú se'ls escoltarà.


24.10.05

dispersions

El 21 d’octubre se celebrava el 200 aniversari de la batalla de Trafalgar (Trafalgar, Trafalgar...?). Amb aquest motiu es va organitzar una parada militar a Madrid presidida pel ministre Bono. Hi van ser presents soldats portats de tot el territori “nacional” i a primera fila el ministre va col·locar uns quants soldats portats de Girona que representaven els dos-cents catalans que havien participat en la batalla. Portaven l’uniforme de 1877, incloses les espardenyes que no es veuen a la foto. Sembla que el discurs de Bono (no l’he vist sencer enlloc) va anar farcit d’esperit patri, amb al·lusions a la Constitució de 1812 –ves que no vulgui que serveixi de marc per a l’Estatut (o sí, no me’n recordo)-, a la grandesa de la pàtria comuna i a tot el que us volgueu imaginar.

Llegeixo i transmeto dues perles: la invitació a “todos los españoles” a “no despreciar lo mucho que valen los símbolos de una nación que nunca ha sido madrastra, y que és madre de muchos pueblos” (no va especificar els pobles); “somos lo que somos porqué fuimos lo que fuimos (brillant, entenedor i completament encertat: mala sort).

Durant l’acte, abundants vivas a España i, en acabar, el ministre que dóna la mà, un per un, als soldats disfressats de catalans de fa 200 anys, talment com estàtues de la Rambla.

Em ve a la memòria que en aquest país l’any 1877, mentre els soldats espanyols estaven estrenant uniforme, s’anava consolidant la Renaixença: l’Atlàntida de Verdaguer, Guimerà proclamat Mestre en Gai Saber i Oller que decidia definitivament passar-se a la llengua catalana, tot i que encara tardaria dos anys a publicar Croquis del natural.

Recordo vagament, però les busco per copiar-les, les paraules de José (Pepe) Figueres Ferrer, un fill de catalans que sí que va arribar a tenir poder polític de veritat, que el dia 1 de desembre de 1948 (suposo que la meva mare, pacifica com és, va decidir que jo nasqués aquest mateix dia, uns anys més tard, per poder fer una doble celebració) va fer el que potser també en un futur llunyà podrem fer en el nostre país si algun dia en tenim: "El primero de diciembre de 1948, dí unos mazasos sobre un muro del Cuartel Bellavista, para simbolizar así la eliminación del vestigio del espíritu militar de Costa Rica en otro tiempo. Entregué el edificio para sede de un museo de antropología que hoy sigue irradiando cultura". "El Ejército Regular de Costa Rica, digno sucesor del Ejército de Liberación nacional, entrega hoy la llave de este Cuartel a las escuelas, para que sea convertido en un centro cultural. La Junta Fundadora de la Segunda República declara oficialmente disuelto el Ejército Nacional, por considerar suficiente para la seguridad de nuestro país la existencia de un buen cuerpo de policía..."

I podria anar divagant sobre el nostre país i sobre la guerra i la pau, però prefereixo manifestar que em sembla un acte prepotent, una burla, que el ministre Bono simbolitzi Catalunya a través d’aquests soldats professionals sense capacitat de resposta i els endegui el conegut discurs del patriotisme tronat i pseudoocurrent que el caracteritza. Una provocació més, un altre cop innecessària.

Acabo aquest popurri que m’està sortint amb una data que d’alguna forma té relació o pot considerar-se, si feu un esforç, un dels molts antecedents de la situació actual: 1885. Aquest any fou presentat a Madrid el document conegut popularment com Memorial de Greuges. Als qui teniu una mica oblidada aquesta data, us aconsello refrescar la memòria a través dels magnífics articles reproduïts a Cromets del 1885. Jo, mentrestant, acabo amb les dues estrofes finals d’un llarg poema de Verdaguer escrit amb motiu de la presentació del Memorial (em sembla que ja el vaig esmentar en un altre post). Suposo que després de tants anys de veure com van les coses ja deuen quedar pocs catalans amb l’esperit que manifesta Verdaguer en els dos versos finals, que potser vosaltres refaríeu amb un altre sentit.

Perquè no exploten l'Ebro, Guadiana i Tajo els altres,
¿nos deixaríem perdre lo Llobregat i el Ter?
¿De treballar voldrien privar-nos a nosaltres,
i extendre llurs sahares a nostre humil verger?
¿Voldrien que acotassen la testa gegantina,
Montseny, i tu, muntanya de Montserrat divina,
perquè Castella és plana? Perquè no té marina,
¿voldria que venguéssem los ports a l'extranger?

Sovint mes ports sens barcos, mos trens en buit quan miro
de peus baix en terra m'assec en un turó;
veient la pàtria caure, minvant la fe, sospiro,
en què emplear mos braços, ma pensa i mon braó?
Adreçaré, per fer-me un sarbre, ma corbella?
Faré canons, Plasència, del ferro de ma rella?
Jamai! Bon fill d'Espanya, treballaré per ella,
esperant que es desvetlle son adormit lleó.

23.10.05

perspectives

Que curiós com la distància, el temps i les circumstàncies fan que les perspectives i les valoracions siguin diferents. Zapatero està de moda a Itàlia, o al menys en alguns sectors de l’esquerra italiana. Primer va ser “Viva Zapatero”, el documental de la periodista italiana Sabina Guzzanti contra la censura mediàtica de Berlusconi. El dijous, en la estrena del programa Rockpolitik (11 milions i mig de telespectadors) de Celentano, el còmic Maurizio Crozza cantava la cançó “Zapatero, Zapatera”, que podeu escoltar aquí o llegir-la si ho preferiu:

Ha vinto les primarie el mortadela (en "mortadela" és en Prodi)
Nostra e' la culpaa
cavaio de una grazielacon
dipietro e con rutela
Prodi, no, por qui me toca votar

Avemos candidato anche mastela
la seconda culpa
E intanto Bertinoti
fa spese in via condoti
Ma porqué ma porqué ma porqué
ma perché así non c'è.

Zapatero, Zapatera, l' un per cento de tu carisma me serve aquí
Zapatero, Zapatera, los primaria no me servivas se l' eri qui.

Porqué da vespas tu no vas.
Tu eras un hombre yo no so cos'è Fassin.

El pueblo chiede un leader fuerte e pasionado.
Prodi bofonchia pare un prelado.

Y como è triste esta canzon.
Yo sognavo Che Guevara e c'ho Bordon,
Ma me consolo no se puede pegiorar.
O forse sí
con l' udc.

Zapatero, Zapatera, l' un per cento de tu carisma me serve aqui;
Zapatero, Zapatera, las primarias no me servivan se estavi aqui.

E io lo so,
tutta la vita con Parisi non starò
AHHH!

Un giorno troverò
un leader vero anche per me.
Almeno uno ci sarà
Ne l'imensidà !

Mentrestant a Itàlia troben en Zapatero un polític desitjable, des de les realitats peninsulars el president del govern espanyol no acaba d’agradar ni als del seu propi partit. Pobre Zapatero, que, com Maragall, segurament no repetirà presidència. És que la distància fa perdre l’objectivitat? És que sempre hi ha algú pitjor? ...?

(Ara que ja heu oblidat el post, potser voldreu veure un vídeo (43 minuts) on Sabina Guzzanti parla del seu documental i on es donen Algunes informacions sobre la llibertat d'expressió a la Itàlia d'ara mateix. Heu d'entrar en aquest blog i buscar el vincle a l'esquerra o fer clic aquí: Intervista a Sabina Guzzanti in merito al suo documentario satirico "Viva Zapatero . Val la pena, crec jo)

22.10.05

orelles

Hi ha orelles grans i petites, amb a penes lòbul i amb el lòbul espectacular, amb arracades o lliures d’ornaments, amb cera o sense cera, peludes o pelades. Hi ha orelles de crueltat d’infant ben educat: “Què és el vent? Les orelles de Benavent en moviment”. Hi ha orelles tímides, amagades sota núvols de cabells de tempesta i orelles de dia diàfan de primavera. Hi ha orelluts i desorellats (i orelles escapçades). Hi ha orelles delicadament transparents i d’altres de grollerament opaques. Hi ha orelles entrenades i orelles que no distingeixen el matís d’una nota musical. Hi ha orelles per resseguir amb la llengua i orelles per fugir esperitat. Hi ha orelles operades i orelles genuïnes. Hi ha orelles que imprimeixen caràcter i orelles completament anodines, insignificants, prescindibles...

En fi, el món és ple d’orelles; habitualment dues per persona, sense distinció de raça, sexe, edat o condició social. Sembla estrany que algú encara es pregunti quina és la funció de les orelles. La funció primordial de les orelles és escoltar per després poder parlar i que t’escolti un altre. És un cercle viciós, com si deguéssim. Se sap, però, que al llarg dels temps hi ha hagut orelles que s’han passat la vida sentint i que a penes han estat capaces d’escoltar.

I com que avui és dissabte, no vull carregar-vos amb més prosa seriosa sobre l’aparell auditiu i us proposo un joc de cap de setmana. En la imatge de baix de tot podeu observar quatre orelles –les que tenia més a mà, no us penseu- que al llarg de la seva vida han sentit i han escoltat molt des de la seva responsabilitat, i han parlat en conseqüència. Dues orelles pertanyen a portaveus i dues a presidents. Orelles que, després d’escoltar –potser abans i tot-, han produït en els seus propietaris desitjos de parlar. Anem al gra: el joc consisteix a relacionar les frases que llegireu a continuació amb l’orella corresponent. Sí, a més, endevineu el nom del propietari de l’òrgan auditiu, molt millor. És possible –m’ho estic tement- que si algú de vosaltres se sent temptat a participar amb el joc, trobarà més fàcil concretar el nom de l’autor de la frase que no identificar l’orella. Si fos així, quedaria demostrat que sovint ens fixem més en allò que passa, en el que s’emporta el vent, que amb el que roman més o menys inalterable al llarg de tota una vida. No us preocupeu, ningú no és perfecte.

1. El país no es mereix ni aquest desprestigi ni aquesta agonia política.

2. Donem la paraula al poble i acceptem el seu veredicte.

3. Té un comportament democràtic i s’ha integrat en el nostre projecte.

4. Una persona mitjanament intel·ligent no es pot sentir satisfeta d'aquest treball. Hem exercit plenament el dret constitucional a fer el ridícul.











P. S. : A la pobra Isnel li ha tocat fer la primera proposta i, clar, tenia poca informació. Us deixo els noms sense cap ordre, tot i així continuarà sent difícil: Felip Puig, Joan (Jan?) Laporta, Artur Mas, Francesc Vendrell. Que tal?

21.10.05

informe per als consumidors poc conscienciats

No hi ha data ni firmants, ni res que no sigui la proposta ben justificada i el llistat. Corre per internet però també imprès, que és com jo l’he rebut. No sé si s’ha estès molt. És una prosa entenedora, amb poca retòrica.

Comença així:
A continuación les mostramos una lista de productos y su origen. No pedimos “boicot”, sólo informamos a los ciudadanos sobre el origen de los productos. Pero tras la aprobación del “estatut”, mientras al comprar los productos de la segunda columna, ese dinero se puede reinvertir en un hospital en Sevilla, un colegio en Valladolid, una carretera en Cantabria o un centro de acogida en Murcia, al comprar los de la primera columna. Ese dinero se lo quedarán exclusivamente en Cataluña. Por lo tanto, nosotros te damos la información y usted elige.

Un paràgraf més i un llistat de dues columnes en lletra petita que ocupa gairebé dues pàgines, completen el document. En la primera columna els productes, supermercats, institucions, etc. suposadament catalans o amb fàbriques a Catalunya i en el segon les possibles alternatives.

Ignoro si el document és molt o poc representatiu, encara que ho puc imaginar, tot i que fins i tot podria haver-se escrit des del nostre país; no sé si els seus autors en faran algun altre aconsellant els sevillans que no vinguin a operar-se a la S. S. d’aquí, o els diran als de Valladolid que tots es quedin a la seva universitat, o als de Cantàbria que s’abstinguin de passar per carreteres catalanes, o als de Múrcia que se’n tornin cap a la seva terra, que els centres d’acollida d’aquí són de baixa qualitat. Estic gairebé segur, però, que la majoria dels d’aquí no direm a ningú que no vingui a operar-se a les nostres clíniques, a estudiar als nostres centres, a freqüentar les nostres carreteres..., encara que en alguns casos, els nostres diners ens costa la seva estada provisional en el país.

Entre les coses que no suporto, avui esmentaré la voluntat de desinformació i la mesquinesa, per dir-ho suau. Tampoc no suporto els posts tan inútils com aquest. Total...

De totes maneres, ja que us heu passat per casa meva, si cliqueu la imatge de més avall podreu engrandir la primera pàgina del document, encara que, posats a llegir, potser preferireu fer-ho amb millor definició i les dues pàgines a través d’aquesta adreça (curiosa adreça).

20.10.05

reaccions

Abans, d’aquells qui simplement reaccionaven davant de la realitat sense intentar transformar-la, sense interessar-se pels motius que feien que fos com era, en deien reaccionaris. Bé, segurament el diccionari no diu exactament això -segur que no ho diu-, però ja m’entendreu. Em sembla que en l’actualitat aquesta paraula ja no es fa servir, que fins i tot seria un arcaisme risible i políticament incorrecte el seu ús aplicat a les polítiques dels partits i dels governs. En realitat, però, a mi em sembla que el que passa és que ja no té sentit aplicar una paraula que s’ha tornat consubstancial amb pràcticament totes les polítiques.

Llegia ahir, i suposo que se’n parlarà encara molt, que l’ajuntament de Barcelona ha reaccionat davant de l’incivisme creixent que els mitjans van detectar a la ciutat, i que estan preparant una ordenança municipal que segurament s’aprovarà el gener. La qüestió, evidentment, va de multes. Els consellers no ho diran, però deuen estar pensant que les denúncies des de la premsa sobre la “degradació” de la ciutat els han anat de conya per articular un nou sistema impositiu.
Sembla que la cosa ja està força avançada –que en són de ràpids- perquè fins i tot es parla de les quantitats concretes que s’haurà de pagar per l’incompliment de les normes. Si et troben comprant en un “top manta”, un mocador amb dibuixos de Miró, per exemple, et poden caure entre 120 i 500 €; però home, si són incapaços de treure les parades de davant del C. I., i ara diuen que et pescaran en el moment just que pagués el teu mocador. Fer les necessitats (en què quedem, són o no necessitats?) al carrer pot costar-te entre 300 i 1.500 €, segons que la via pública sigui més o menys concorreguda, hi circulin menors...; és a dir, que ara faran un rànquing de carrers i d’horaris, m’agradarà veure’l, i també m’agradarà saber quins són aquells carrers pels quals no transiten menors –no em queda clar si l’agreujant dels menors és a causa del mal exemple que veuen o per si els sembla que per veure culs i penis s’han d’esperar un temps-. Els trilers seran durament castigats (l’ajuntament ja va instal·lar unes banderoles advertint-ne del perill) amb multes que aniran dels 1.500 als 3.000 €; en aquest cas no es multarà els viciosos que participin en el joc. En el cas de la prostitució, que com sabeu està permesa, es multarà si hi ha una ocupació abusiva de l’espai; aquí ja m’he perdut: es multaran les prostitutes més grasses? En aquest cas els clients també poden ser multats, suposo, si fan una ocupació abusiva de l’espai. I no continuo. Feu-vos amb el projecte i aneu llegint i jutjant.

Ja s’han acabat les campanyes de conscienciació, ja s’ha acabat la paciència de l’educació, ja s’ha acabat buscar les causes dels comportaments incívics, de les frustracions de la joventut, de les desgràcies personals, dels problemes de la immigració... Ara toca reaccionar i fer ús de les armes contra l’incivisme. És la guerra. Primer disparo i cobro per cada peça caçada i després pregunto.

Educació, educació, educació, va dir no fa gaire temps el president Maragall. I com que l’Educació és un desastre, apa, una reacció per veure que es pot fer. Avui no en diré gaire cosa sobre el que penso perquè veig que m’estic allargant molt, però deixeu-me avançar alguna idea. Vagi per endavant que porto pocs anys a l’ensenyament, no gaire més de 20 i que sóc un professor mediocre, però m’atreviria a dir que en tots aquests anys no he percebut millores substancials en l’ensenyament –deixem de banda el genèric de l’escolarització obligatòria fins als 16 anys-; fins i tot m’atreviria a dir que hi ha molt més desconcert entre els ensenyants en aquest moment que quan vaig començar; evidentment, el desconcert dels qui ensenyen actua sobre els ensenyats. Tots els nous plans d’estudis que he anat veient contenien bestieses monumentals al costat d’innovacions interessants. Els avanços en la formació “integral” dels alumnes, però, no els he vist enlloc.
M’aturo deixant aquesta introducció al tema. Mentrestant, aneu reflexionant sobre aquests conceptes: “transversalitat” i “aprendre a canviar”. En parlarem.

19.10.05

i acabo

Fa un dia de cel nítid, de calor i sequedat, d’aquells que ja no toquen. Des d’aquí, sento la veu llunyana del president Maragall, que respon la intervenció de Carod . Són parlaments balsàmics, suaus, que contrasten amb les crispacions omnipresents. El meu estat d’ànim s’adequa a les circumstàncies i em sento en l’obligació moral de contrarestar els possibles efectes secundaris del meu post d’ahir, de tranquil·litzar els/les hipocondríacs com jo mateix.

No sabria dir en quin moment va sorgir el meu rebuig als medicaments convencionals, però us puc assegurar que quan era petit la meva visió de la farmacologia era ben diferent. Recordo diversos episodis de malalties infantils en què esperava amb impaciència que la meva mare m’administrés la medicina de torn perquè sabia que si me la prenia aviat podria sortir a compartir els jocs amb els amics que es passaven la vida al carrer, aliens als meus patiments. D’aquesta època infantil, de records imprecisos, i de la meva aficció a prendre qualsevol cosa que m’administressin, inclòs el terrible oli de ricí, en va quedar una frase que vaig dir i que la família recordava de tant en tant com una d'aquelles sortides de nen fan gràcia i que queden fixades per sempre més: “ de la farmàcia m’ho menjaria tot, fins i tot el senyor Dalmau i la senyora Maria”. El senyor Dalmau era un farmacèutic enormement seriós, home de poques paraules, que estava casat amb la senyora Maria, ajudant esporàdica i sempre pendent del seu marit.

Un dels meus medicaments preferits d’aquesta època, potser el més present, és el Formitrol, unes pastilles verd grogoses, mentolades i dolces, que tenien la gràcia que s’havien de prendre dissolent-les a la boca, un veritable plaer, talment com si fossin un sidral –un altre gran desaparegut dels mercats convencionals-. Amb el Formitrol va tenir lloc el meu primer, i darrer, intent de suïcidi inconscient. Em van deixar a l’habitació sense supervisió durant més de dues hores i a poc a poc em vaig anar polint totes les pastilles de tub que s’havien deixat a la tauleta de nit. Un festí! Quan la meva mare va adornar-se de la situació, va anar desesperada a buscar el metge. El doctor Llopart la va tranquil·litzar immediatament, dient-li que l’únic que em podia passar era que jo fes una olor excessiva de menta. Assumpte resolt, però m’ha quedat per sempre una sensació de plaer i transgressió que pocs cops més he tingut.

No em vull allargar gaire més, tot i que podria anar esmentant un per un tots els medicaments amables, innocus, inconsistents, que m’han acompanyat al llarg de la meva vida i que avui ja han desaparegut, substituïts per aquestes bombes de rellotgeria que ha inventat una de les indústries –juntament amb la de l’armament- més poderoses dels temps presents. Deixeu-me, però, acabar recordant dos medicaments, un que no sé si encara existeix i l’altre que veig que encara va fent via: l’Aigua del Carme, que potser va ser el meu primer contacte amb l’alcohol i que era un licor més propi de dones que d’homes, que preferien el conyac; i les Juanola, que encara apareixen en aquelles reunions en què no es pot fumar, i que avui he descobert que fins i tot es pot fer servir com a ingredient culinari. No crec que mai cap metge receptés cap de les dues medecines, però la seva acceptació popular era increïble.

Només una anotació final, per aconsellar als nostàlgics, als curiosos i a tothom en general, una visita a Pharmakoteka, un increïble museu virtual amb 2019 especialitats exposades: amb any d’aparició, laboratori que les fabricava, composició... i una fotografia de cadascuna.




















.....................................................................................................

Un record per a Eduardo Haro Tecglen, mort la passada matinada, una de les veus que em van ser més properes en altre èpoques. Potser voldreu llegir el seu bloc i deixar unes paraules de condol a la Conxa i a la família.
......................................................................................................











Per si de cas amb la imatge li ve a la memòria a en Perejoan.

18.10.05

claritromicina

No tinc res contra els metges, al contrari, el seu contacte m’ha estat habitualment beneficiós. El que valoro especialment del seu tracte és la capacitat que alguns tenen de tranquil·litzar-me quan els explico els meus problemes. Aquesta capacitat d’escoltar el pacient, de crear empatia, penso que és un dels elements característics dels bons professionals i un dels factors importants a l’hora de recuperar la salut.

Dit això, afegiré que hi ha un aspecte que odio especialment de la professió mèdica, un aspecte que sempre em crea una certa aversió quan acabo decidint que he de visitar-los: la seva total inhumanitat quan em prescriuen determinats medicaments, que ells i jo sabem que em poden ser greument perjudicials. Els medicaments convencionals poden ser la causa de la curació d’una determinada malaltia, però també el motiu de no sobreviure al procés de curació.

Agafem, per exemple, la “Claritromicina Normon 500 mg comprimidos recubiertos EFG”. Només el nom ja imposa. Si hi afegim 500 mg, ja veus que la cosa és seriosa. Quan acabes llegint “comprimidos recubiertos EFG” (què cony vol dir recubiertos EFG?), saps positivament que el medicament ha de ser letal per a la malaltia, com una bala blindada explosiva. Però un no es deixa enganyar i abans d’autodisparar-se sap que ha de llegir les 150 ratlles amb què la indústria farmacèutica de torn l’amenaça amb tots els horrors imaginables.

Com que el text és llarg i carregós, un prescindeix dels apartats dedicats a nens, embaràs i lactància, també deixa de banda conducció i ús de màquines, igualment se salta les interaccions amb altres medicaments perquè només pren aquest. I comencen els detalls.
Possibles (sic) efectes adversos: els que poden aparèixer més freqüentment són els relacionats amb l’aparell digestiu: ganes de vomitar, indigestió, diarrea, vòmits, dolor abdominal, mal de cap, alteracions del gust, augment dels enzims del fetge.
Amb menys freqüència: alteracions del fetge (que generalment són reversibles), reaccions al·lèrgiques, que van des de picors a al·lèrgies greus, visió borrosa, ansietat, insomni, malsons, confusió, pèrdua de l’audició (normalment reversible), inflamació de les genives, infecció a la boca per fongs.
Excepcionalment –em tocarà a mi?- s’han observat casos de disminució dels glòbuls blancs o plaquetes i d’augment de la creatina en sang.
Rarament –seré l’afortunat?-, s’ha descrit l’aparició d’alteracions del ritme cardíac...


En acabar aquesta lectura, de la qual us he estalviat força detalls, un pensa que és una desgràcia saber llegir i entendre el que llegeix. En aquest cas, de totes maneres, és una pèrdua de temps, perquè un finalment s’acaba disparant cada 12 hores aquestes bales matamicroorganismes, prescindint dels advertiments del seu seny, que li diu que manejar armes sempre és perillós, encara que es faci per una bona causa. Un avui també pensa que aquest post només és possible per la manca de ganes de posar-se a fer quelcom més productiu, que els estats febrils són ben curiosos.

P. S.
Ja deveu haver llegit que la salut de la Catalònia perilla definitivament a causa de 96 supositoris que es faran servir per apuntalar i millorar el seu estat i que l'obligaran a mantenir-se en repòs un temps no del tot determinat.

16.10.05

recança

Des de dijous a la tarda que pràcticament no surto de casa. Lectura, escriptura, tele, la pluja intermitent, cuinar sense gaires ganes, xerrar poc, dormir més del compte, avançar feina (poca). Tot a ritme lent, sense planificació. El sol d'avui encara m'agafa amb el cos amb febre. I també demà, que em caldrà anar a treballar, continuaré amb aquest cansament físic i mental, amb aquesta ràbia que m'ocasiona el fet de no ser jo qui tria.

Només en aquestes circumstàmcies de semiinactivitat forçada, de deixar-se anar, es poden produir els moments de recança que em porten a escriure aquest post i a escoltar això:


Powered by Castpost

P. S. Per molt que a Vilaweb s'entestin a anomenar-lo Jorge i a eliminar-li una y del cognom, no crec que aconsegueixin fer-li fer cap pas cap a la nacionalitat catalana.

15.10.05

de vendes

Juan Marsé, membre del jurat i guardonat l’any 1978 per La muchacha de la bragas de oro, assegura que el premi Planeta d’aquest any el guanyarà una novel·la d’un nivell literari baix, però no subterrani –encara-. Altres membres del jurat, com Carmen Posadas (guanyadora l’any 1998) o Rosa Regàs (premiada el 2001), no són tan directes, però opinen en la mateixa línia.

Tenint en compte que el Planeta no es pot deixar desert, és una mica lleig avergonyir abans d’hora el premiat/da d’aquesta nit (M. P. Janer, Jaime Bayly...?). Clar que aquesta desqualificació literària quedarà una mica compensada pels 601.000 euros del premi, dic jo. En fi, ho podrem veure si connectem TV2 a les 12 de la nit.

La veritat és que durant els més de 50 anys del Planeta s’han premiat novel·les d’una mediocritat notable, la qual cosa no deixa de ser força normal quan es depèn de l’atzar dels inèdits i dels interessos comercials. A mi sempre m’han semblat més interessants, en general, els premis concedits a obres ja publicades, tot i que en aquest cas també hi intervenen els elements extraliteraris, i no citaré noms.

P. S. En una llibreria del barri em diuen que El cel s’ens cau al damunt! ( la dependenta sabia que hi havia alguna falta, però apostava per "a sobre" enlloc de "al damunt"), s’ha venut gairebé al mateix ritme que cada nova aparició de Harry Potter. Aquest matí els en quedaven només dos exemplars. Gran jugada de la Salvat, sense la complicitat del traductor Carles Santamaria, suposo.

ACTUALITZACIÓ
Doncs resulta que la rumorologia tampoc no anava desencaminada aquest any. Finalista del Planeta: Jaime Bayly. I la Maria de la Pau que s'emporta el premi gros. Aquesta noia ho acabarà guanyant tot. La seva obra, presentada sota el pseudònim Camille Claudel, es titula Pasiones romanas i, pel que he entès, tracta d'un triangle amorós (dos nois i una noia) que es deu desenvolupar a la ciutat de Roma (ja em direu que us sembla quan la llegiu). La Maria de la Pau ens ha dit que avui era un dels dies més feliços de la seva vida sense acabar d'especificar-ne el motiu. Demà, si voleu, ja coneixereu els detalls a través dels mitjans. Mentrestant us deixo dues fotos que potser no hi apareixeran: l'escriptora saludant els membres del jurat (fixeu-vos en Marsé) i l'escriptora amb un dels molts representants polítics que avui han tingut una jornada llarga (sobretot els d'ERC).

14.10.05

d'indis i altres nacions

L’any 1793, diverses NACIONS índies dels territoris de Lluisiana i Florida van firmar a Nogales un tractat amb S. M. C. Rey de España i Emperador de las Indias, pel qual s’establia una aliança ofensiva i defensiva en què es reconeixia el Rei com a mitjancer davant dels Estats Units en assumptes de límits territorials. Pocs anys abans, el 1789, s’havia aprovat la Constitució americana. En el seu procés d’expansió, els USA van comprar Lluisiana l’any 1803 i, poc després, Florida. I així és com les Nacions índies van continuar lliures en unes altres mans.

Encara avui, com sabeu, podeu trobar aquestes Nacions en tot el territori americà, per bé que no solen estar gaire satisfetes del seu destí i continuen preguntant-se com han pogut convertir-se en el que ara són. Algunes sembla que han trobat la resposta en el mal ús de la llengua i ara ho volen esmenar:
“El llenguatge és vital per la cultura Lakota. És la nostra casta. La història ha demostrat que la manera com fem servir i desenvolupem el nostre llenguatge pot causar que el poble Lakota creixi o pot destruir-nos. Fa dos-cents anys, la llengua ens va enlairar fins un punt en què érem un poble fort i pròsper. En dos-cents anys, l’ús incorrecte de la llengua gairebé ens va destruir. Ja ha arribat el temps que la llengua Lakota torni com un vehicle de poder.”
Albert White Hat Sr.: Reading and Writing the Lakota Language.

Ja és possible que la llengua hi tingui alguna relació, però em temo que la cosa és una mica més complexa.

I continuo amb la llengua i les nacions. A algú de l’editorial Salvat se li deurà caure el cel al cap. Com pot ser que hagin deixat sortir el darrer àlbum dels irreductibles gals amb dues faltes en les set paraules del títol? De totes maneres, si la febre em baixa una mica, us asseguro que aniré a fer una volta per les llibreries, perquè dintre d’uns anys aquest títol valdrà una pasta.

12.10.05

rastres de poetes

Com us deia ahir, després de passar una estona a l’exposició sobre Gil de Biedma, vaig anar baixant pel passeig de Gràcia fins arribar a les Rambles. Fent cantonada amb el carrer Pintor Fortuny es troba l’edifici de “Tabacos de Filipinas”, companyia fundada per Antoni López, marquès de Comillas (no sé si el seu fill Claudi ja és sant), on durant molts anys va treballar Gil de Biedma ocupant un càrrec important. Fa anys que la seu de la companyia està deserta i jo tenia l’esperança que a la llarga, i tal com estan els temps, s’acabaria convertint en un Museu del Tabac: un lloc on s’explicaria l’origen i l’evolució d’aquest negoci que ha fomentat un hàbit tan perniciós per la salut, i on els estudiosos, curiosos i els vells fumadors tindrien un espai en què uns podrien reflexionar sobre l’estultícia humana i els altres gaudiríem d’una saleta –darrer reducte del vici- on, tranquil·lament asseguts en butaques Chesterton, podríem deixar anar el fum al cel, assaborint els últims vestigis d’una antiga civilització.

Res de res. Dintre de poc en aquest lloc s’inaugurarà un hotel de luxe i algun altre establiment de serveis que la voracitat humana, en forma de Nuñez i Navarro, s’ha encarregat de robar al món de la cultura i de la memòria. Ja no hi ha cap possibilitat de reivindicar el Museu de Tabac en aquest lloc, que, de totes maneres, espero que les autoritats municipals o nacionals s’encarreguin de planificar abans que no sigui massa tard.

Curiosament, l’edifici de l’antiga companyia tabaquera, s’alça al costat de l’església de Betlem, on durant els darrers anys de la seva vida va exercir de capellà Verdaguer. Un poeta prematurament envellit que havia aconseguit la glòria sota el mecenatge del marquès i que es va veure forçat a conviure enfront i a la vora de les possessions del seu antic protector, d’aquell que l’havia fet fora del palau de Portaferrissa i que encara el podia vigilar des de casa.

Fugint d’aquestes tristors, baixo fins a la Virreina, amb la intenció de tornar a fer una mirada a l’exposició que ha muntat l’editorial Minotauro amb motiu del seu cinquantenari. Em sembla que ja l’han treta. No m’interessa especialment, tret, potser, dels fulls manuscrits de Borges que parlen de les Cròniques marcianes de Bradbury. Casualment, però, m’endinso en una saleta on em trobo amb un altre espai desaparegut o a punt de fer-ho: el del càmping “La Ballena alegre”, presentat a través de les magnífiques fotografies en blanc i negre de Txema Salvans. D’aquest lloc sí que no en quedarà cap rastre. Fins i tot dintre d’una o dues generacions haurà desaparegut de la memòria de la gent. No se si encara es pot veure l’exposició, però val la pena perdre-s’hi una estona en la seva barreja d’alegria estiuenca i de patetisme. Acompanyen les fotos del càmping unes altres de platges de Croàcia, el País Basc , Vallcarca. Aquestes darreres em van semblar impactants, d'una desolació difícil d'explicar. I no us dic res més. Quin dia!

supervivent de lluny
















La mirada perduda, la infantesa malmesa, l'amor de la mare

11.10.05

el poeta que volia ser poema

Tenia ganes d’anar a veure l’exposició sobre Gil de Biedma de la Pedrera (“el poeta que volia ser poema”). No és que n’esperés gran cosa, es tractava més aviat d’un exercici de nostàlgia. Era una visita obligada per retrobar Ferrater, que m’havia portat a Gil de Biedma, i també a Barral i, una mica menys, a Goytisolo. I així va ser, els vaig veure tots quatre com si encara fos aquell moment que jo tot just havia arribat als 19 i el temps se’m feia etern (quant s’és jove els anys passen més lents). Vaig veure el Ferrater, acompanyant inseparable de l’escriptor durant cinc o sis anys, que es va morir quan feia poc més d’un any que l’havia conegut, vaig veure en Barral, que aquest estiu m’ha acompanyat en els meus recorreguts pel litoral català i vaig veure, menys, el Goytisolo que he llegit poc i a qui no enyoro tant. Me’n deixo alguns, però aquests eren els meus.

L’exposició, no us penseu, no és gran cosa, només retalls del passat que a penes deuen dir gran cosa a qui vagi amb ànims de conèixer una veu important d’aquest país que tenia una llengua que no era la meva, però que s’acostava a la meva sensibilitat. Els pannells i la veu en castellà del poeta de Barcelona, Nava de la Asunción, Ultramort –quin nom de por per un poble!- ... acompleixen, no obstant, la seva funció: voler saber una mica més, voler llegir, voler relacionar, voler viure malgrat que en algun moment es digui el contrari.

I jo, més tard, vaig tornar a agafar el llibre que més m’agrada del poeta, un llibre en prosa ple de poesia, de sensacions i de cites: Diario del artista seriamente enfermo, i em vaig submergir altre cop en aquell món del passat que, ja us ho he dit, és només nostàlgia, sense relació amb el present:

“Primera salida al jardín después de veintnueve días de cama. Algo como una embriaguez, una felicidad enorme, apacible. Me instalo a la sombra del álamo blanco –más viejo el pobre, con muchas menos ramas- y pronto dejo a un lado los papeles para dedicarme por completo a mi hora al aire libre, a la maravillosa lentitud de un día clásico de agosto, sin una sola nube. Distigo cada olor y como varia y se suma a todos los otros: el de la tierra caliente, el de la acacia a mi espalda, el de los setos de boj que ahora ya sé a qué huelen: a siglo XVI. Aroma gazmoño de las petunias en los arriates soleados. Y cuando la brisa gira y viene del lado del pueblo, olor a humo de leña de pino, que es toda la guerra civil para mi. Además es domingo y hay campanas.”
[...]
“Estos días vengo disfrutando de un contento especial: felicidad de sentirme inteligente, que es un placer inmediato como el ejercicio físico o la buena digestión, y casi tan fisiológico. La inteligencia se adelanta a la conciencia, igual que un músculo, y opera por reflejos y me da sorpresas. Habitualmente poseo un inventario mortalmente detallado de mis pertenencias mortales y de sus posibilidades conbinatorias. Ahora, en cambio, despertar por la mañana y faire le tour du propietaire es enormemente divertido, porque me encuentro con ideas y relaciones entre ideas que ayer no estaban ahí. Encantadora y completa sensación de pasear conmigo: mehago muchísima compañia. "

Pur panteisme, resurrecció, descobriments, confessions, suficiència, narcisisme... I entenc que molts anys més tard, el 81, en una dedicatòria d’aquest llibre, escrivís: “... solo hay una forma de ser escritor: ser escritor joven”.


I ja posats -la lectura va venir després-, vaig baixar pel Passeig de Gràcia per anar a la Rambla, a la busqueda de l’empresa on “l’artista” es guanyava la vida. Però aquesta ja és una altra història.












P. S. Casualitats telepàtiques? No ho crec. Que en Sani i jo parlem de Jaime Gil de Biedma gairebé al mateix temps és degut al fet que els dos llegim la premsa de tant en tant. Esclar que la cosa fa dies que va...

10.10.05

cristians, jueus i moros

Sembla que gairebé 150 anys després de la publicació de la primera novel·la de la Renaixença en llengua catalana: L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862), d’Antoni de Bofarull (se l’ha llegida algú L’orfeneta?), centrada en el compromís de Casp i en la figura de Jaume d’Urgell com a principal personatge històric, aviat es publicarà el que deu ser una continuació o una nova versió dels fets, encara no ho sé. Xavier Renau (Barcelona, 1929) va ser el guanyador abans d’ahir del premi “El lector de l’Odissea” amb la seva obra El compromís de Casp, títol, com veieu, més propi d’un treball d’història que d’una obra de ficció. És possible que aquesta mateixa obra fos finalista del premi Carlemany atorgat fa una setmana a Francesc Puigpelat per “Els Llops”, segons diu Isidor Cònsul, membre del jurat i director de Proa, l’editorial que publicarà les dues obres.

La novel·la històrica catalana –o aquelles que donen al marc històric un cert relleu- ha tingut aquí, i encara té, força conreadors, la qual cosa no és gens estranya en un país que ha sentit sovint la necessitat d’autoafirmar-se i, si convenia, justificar-se davant d’un exterior que cíclicament li demostra la seva hostilitat. Veurem què ens presenta i com ho fa aquesta nova incursió al segle XV que comença amb l’arribada del rei castellà Ferran d’Antequera per fer-se càrrec d’una nació -fins que l’Estatut definitiu no digui el contrari- que amb la mort de Martí l’Humà va perdre el darrer representant de la dinastia catalana.

Més que parlar del premi i el seu argument, però, el que volia és escriure un apunt sobre el punt de vista. Pel que llegeixo, l’autor deixa que siguin els membres d’una família de jueus els qui expliquin la història. Ja fa anys que els jueus apareixen com a personatges protagonistes, personatges secundaris i fins i tot narradors d’unes quantes obres d’autors catalans; en canvi, els àrabs (els moros) no solen tenir aquest privilegi. No hi ha dubte que en aquesta tria hi ha un intent de redescobrir una història, que pertany a un país on van conviure diverses cultures, que durant anys van ser oblidades i fins i tot perseguides. Però també formaven part d’aquesta història els àrabs –i ara i en un futur pròxim en seran personatges si no importants sí que abundants, ja es veurà-, però ells encara no han estat prou descoberts com a matèria literària, excepte, potser, al territori valencià. Podria pensar que el que passa és que la majoria d’escriptors que parlen dels jueus són de la Catalunya vella i que quan hi hagi més veus de la Catalunya nova que escriguin novel·la s’equilibraran els protagonismes, però també és possible que aquest no sigui el raonament correcte i hi hagi altres causes que encara facin que la fascinant cultura àrab del nostre país sigui negligida. ¿Deu haver nascut ja algun futur escriptor a, per exemple, La Pobla de Mafumet que dintre d’una anys ens delectarà amb les aventures d’alguns conciutadans seus del passat? Ja ho veurem. ¿Hi haurà aviat algun ajuntament que ens organitzi una ruta seriosa de l’Islam pel nostre país? Potser sí.

I parlant de moros i jueus, deixeu-me acabar amb un fragment de la Bíblia, aquest llibre (disculpeu la reiteració) que llegeixen moros, jueus i cristians.

Aleshores les portes de Jerusalem seran fetes de safir i maragdes,
i totes les seves muralles de pedres precioses.
Les torres de Jerusalem seran fetes d’or,
i les seves barbacanes, d’or brunyit.
Els carrers de Jerusalem seran empedrats amb robisn i pedres de Sufir,
i les portes de Jerusalem entonaran cants d’alegria.
I totes les seves cases diran:
Alel·luia, beneït el Déu d’Israel.
Ja que en tu beneiran el sant nom per sempre.
Tb 13:17-18


En fi, sembla que el mur de Jerusalem va avançant a bon ritme, tot i que la bellesa profetitzada de pedres precioses en les seves muralles s’ha canviat pel ciment gris que es convertirà en un altre obstacle insalvable per l’entesa de dos pobles veïns que un no sap si mai han volgut entendre’s. Ai, Jerusalem, Jerusalem, la joia d'Israel, cada cop més tancada. Quina trompeta farà caure els murs que ara encara es van alçant?

P. S. Espero que no és consideri que les meves impressions literàries i polítiques mostren cap animadversió envers els jueus. Sense anar més lluny, per exemple, penso que a "Signes del temps" de diumenge, l’únic representant religiós amb qui em vaig sentir identificat va ser amb l’ajudant de rabí de Barcelona, Jorge Burdman, quan va dir que les escoles han de transmetre valors morals, però que l’ensenyament de la religió és cosa de les famílies i les esglésies. És veritat que no veig clar que al seu col·legi sefardí de Barcelona practiquin aquestes idees.


9.10.05

dharma

La Dharma l’arma”. 30 anys ja (en realitat la Companyia va néixer el 74) des que el grup va treure el primer disc, quan encara tots els capellans anaven de negre i ells feia temps que havien pensat que era preferible anar a tocar als instituts que escalfar les cadires de les seves aules. Després va venir el Zeleste ...

30 anys i encara en plena forma, els supervivents i els nous. Avui els he sentit al carrer Còrsega, a la vora de la plaça del llapis, en un concert que celebrava l’aniversari dels Diables de Gràcia. No érem massa, jo calculo que uns 538, però no em feu cas, que sóc de lletres. Era curiós veure gent de 50 (pocs) amb altres de 17 (pocs). Segurament entre aquests hi havia la Laia , o altres que encara els descobreixen, que al web del grup deia: “hole!! primer d tot dir q vaig estar al concert d la dharma al senglarock i va ser simplement genial... em deien q no m'agradarien, q ia no eren d la mva epoca... pro va ser en el coneert que més vaig ballar i divertirme!!sou los millors!! m'agradarie sorprendre al meu pare invitantlo a un concert d la dharma (pq li encanten), i el seu aniversari es prop del 8 d'octubre...”. Mentrestant, un altres pares o similars es veien obligats a escoltar una música que no els devia dir res perquè el que volien era penetrar a l’Imperator, que avui s’havia vist sorprès per un so abominable que no deu estar molt lluny de trobar-se entre els seus preferits, encara que mai se sap...

30 anys de música que ja és història del país. Un episodi de la millor història.
















P. S. Com en les albes dels trobadors, després d’una nit plaent arriba el despertar a la dolorosa realitat del dia. Un dia que ens porta a les declaracions d’un dèbil mental, políticament parlant almenys, amb mania persecutòria que no dubta enfrontar el seu poble amb el poble veí amb l’únic fi de mantenir el seu protagonisme en una història que és incapaç d’entendre (o sí?). Mentrestant, altres des de fora tenen més clara la situació ... de moment.

Darrera hora: En entrar en el meu comptador de visites em quedo de pedra. A la part superior es pot veure una bandera i un missatge del Ministeri de Defensa que diu: "Gracias a todos los españoles por el apoyo y la confianza en sus Fuerzas Armadas. 12 de octubre. Dia de la Fiesta Nacional. " En Bono ataca de nou? Les forces armades en un comptador de visites?

7.10.05

vincles

Resulta curiós com sovint uns temes et porten als altres. Abans d’ahir, buscant a través de Google algun vincle per incloure al final del post en què esmentava Vargas Llosa, em vaig trobar unes quantes pàgines sobre el seu rival en les eleccions a la presidència peruana de l’any 1990. Recordeu el president japonès-peruà Fujimori, que va guanyar les eleccions a un escriptor que tenia unes idees molt peregrines sobre les campanyes electorals? Recordeu aquest personatge que anomenaven i s’autodenominava el chino i que va haver de fugir del Perú? Doncs resulta que des del seu “autoexili” de Tòquio, el chino ha continuat fent campanya al seu país (l'americà) i sembla que el mes de desembre presentarà, des del Japó, la seva nova proposta electoral, que pretén que el porti una altra vegada a la presidència del Perú el maig de 2006. Una història increïble, rocambolesca, que podeu seguir des de la seva pàgina a Internet, amb proclames, discursos, estadístiques, vídeos inclosos. Feu-vos-hi una volta. Entrareu en un document polític, sociològic i "etnogràfic" de primera categoria. I una altra perspectiva des de la pàgina de APRODEH.

I en el post d’ahir, buscant algun vincle que parlés de la novel·la Rodalies, de Toni Sala, em trobo amb un seguit d’articles i crítiques a favor i en contra que no coneixia (de vegades em passo molt de temps sense deixar entrar la informació a casa) i tant apareixen en diaris com en blogs. Els escrits que es carreguen el pobre Sala o la seva obra són d’una virulència i una inconsistència notable, i els altres tampoc no brillen especialment. Jo confesso que no conec la literatura d’aquest escriptor. El seu llibre sobre l’ensenyament em va semblar molt fluixet -ho deixo així- i segurament m’ha condicionat les possibles lectures posteriors; i els articles d’un o altre signe que he llegit ara no m’han estimulat especialment a llegir-lo.Però no vull ni puc parlar d’un autor que desconec sinó del fet que llegint sobre Sala m’he trobat que se l’anava comparant amb algun altre escriptor amb la finalitat de desqualificar-lo . Mai no he entès que es comparin escriptors que tenen molt poca cosa en comú a part de l’edat o la novetat de la seva obra. I en aquest aspecte, m’ha cridat l’atenció que sovintegessin les al·lusions a Albert Sánchez Piñol i a La pell freda. M’atreveixo a pensar, sense haver llegit el primer, com ja he dit, que l’obra d’un i altre tenen poca cosa en comú i que si se’ls compara és... no ho acabo d’entendre ben bé. La veritat és que a mi amb La pell freda em va avorrir força. Em vaig adonar de seguida que ja l’havia llegida o, més ben dit, que n’havia llegit algunes versions millors. Vist l’èxit de la novel·la entre la majoria de lectors i de crítics, vaig arribar a pensar que l’havia llegida en un mal moment, que la novel·la potser tenia uns mèrits que jo no li trobava perquè l’havia enllestida massa de pressa. Però ara, després de donar-li alguna volta, encara mantinc la meva opinió primitiva. Em seria difícil de rellegir-la ni que em trobés en una illa solitària amb l’única companyia de llangardaixos. I em sap greu. Em sap greu perquè, com podeu comprendre, m’impedeix tenir ganes de començar la seva darrera obra, aquesta que dieu que us ha agradat tant. Ja ho faré, però.

6.10.05

contrastos

Em va semblar que ahir podia fer una mirada a la participació dels presidents dels grups parlamentaris al programa de la Mònica Terribas, La nit al dia. M’acabo d’adonar que tal com he escrit les oracions anteriors, es pot pensar que m’interessava més el programa i la seva directora que no el que dirien els participants. La veritat és que no és així, però convindreu amb mi que La nit al dia s’ha convertit en un dels espais importants de TV3 (la gran aposta?): del 33 al 3, d’un horari una mica ingrat a la franja de màxima audiència, d’un temps fix a la possibilitat de fer algun extra, com el d’ahir (gairebé dues hores)... Tot el que -el qui- passa pel programa de la Mònica es converteix en allò que cal saber i cal seguir amb atenció en aquest país. M’estranya que a aquesta noia encara no li hagin sorgit grups de fans, que no tingui una pàgina oficial a Internet o un blog escrit pels seus admiradors.

Anem al contingut d’ahir, però. A diferència del que passava en altres latituds i aquí mateix, el quatre senyors i una senyora cridats a fer un repàs del procés de gestació de l’Estatut, a analitzar el moment culminant de l’aprovació del document i a preveure les perspectives de futur, transmetien una sensació de pau, d’entesa, de germanor, que era molt d’agrair. Era com el descans dels guerrers que fan una treva després de la batalla, abans de preparar-se pels nous combats que els tocarà protagonitzar en un futur immediat. No només feien èmfasi en els aspectes positius que la formació que representaven havia protagonitzat, sinó que també es permetien elogis als seus oponents, alguns dels quals feia molt poc que s’havien mostrat extraordinàriament durs. Insisteixo, quedaven lluny les baralles, les desavinences aparentment insalvables, les declaracions a traïdoria. Estaven a TV3, la nostra, i tots eren els guanyadors, i nosaltres amb ells. Va haver-hi un moment que la Mònica no ho devia veure gaire clar, que esperava més confrontació, que volia uns invitats menys “contemporitzadors”, però ahir, de 10 a 12, no era el moment. Una de les escenes més tendres va ser aquella en què a la seva pregunta sobre els moments més emotius i aquells que voldrien oblidar de tot el procés, Manuela de Madre va respondre que ella s’avergonyia d’una falta que havien comès des del punt de vista democràtic, que lamentava que el PP només hagués disposat d’una hora per estudiar la proposta d’acord de finançament que ja coneixien els altres partits. “Que bonic!”, va exclamar la Terribas. Doncs això, que aquest era el to del col·loqui, durant bona part de la primera hora. I jo, satisfet de la manera com es desenvolupaven les intervencions, content de les mostres de seny que s’anaven alternant, vaig decidir que podia plegar i entrar en el meu programa preferit dels dimecres a la nit.

Contrariament al programa de la Terribas, el d’en Manzano, Saló de lectura, ha endarrerit una hora el seu inici en aquesta BTV renovada, que hem de suposar més competitiva, per molt que ens diguin que no està pendent de les audiències. A diferència del La nit al dia, a BTV els quatre convidats no estaven tan contents. Vaig arribar tard, quan gairebé ja havia acabat la intervenció de Miquel Pont, pagès jubilat de Berga, autor de Vocabulari del pagès, Les feines de la vella pagesia, Calendari dels vells oficis, recuperació i vestigis d’un món ja inexistent perquè ara, deien, ja no hi ha pagesos, sinó empresaris del camp. Al costat de Miquel Pont, en Toni Sala parlava de Rodalies (un altre interessant article crític aquí), una obra que no he llegit, però que em va semblar que també s’alimentava d’un món en què els espais naturals,l’amplitud de la natura, s’enyora (corregiu-me si no és així). Surava la decepció davant d'una societat que va submergint-se acceleradament en el sector terciari, sense possibilitats de marxa enrere.

Enfront dels escriptors, s’asseien dos llibreters. El gerent del gremi, que havia estat convidat principalment per animar i confirmar en Miquel Colomer, director de la Catalònia, l’altre convidat, que ens va explicar les darreres novetats del contenciós de la llibreria amb la immobiliària que l’amenaça, aquesta immobiliària de la qual un 50% de les accions són de la Caixa de Sabadell, que com qualsevol caixa dedica una part important dels seus beneficis a l’obra social. Si voleu saber l’estat de la qüestió en aquest moment, cliqueu aquí. Ens recordava Colomer com els lloguers del centre de la ciutat només permeten que s’hi estableixin negocis que quintupliquen el valor del producte que vénen. Mentalment vaig fer un repàs dels comerços del Passeig de Gràcia, del Portal de l’Àngel, de les Rambles... Quin desastre, les Rambles... Van continuar parlant de la competència de les grans superfícies, de les diferències amb el sector que ells representaven...
Qui ho havia de dir, el programa que es podia esperar més crispat, va resultar d’un optimisme inesperat, d’unes perspectives de futur esperançadores, mentre que a Saló de lectura, una certa amargor va dominar l’ambient per un moment i se’ns va presentar la visió d’un futur incert en alguns aspectes dels llibres, que no de la literatura, i del propi món. Ja ho veieu, les coses no sempre són com un imagina que seran.

5.10.05

símbols

Em vaig perdre la visió directa de l’eclipsi al cel, però no la dels colors tan especials que va produir a la terra, i que només apareixen quan algun fenomen meteorològic crea les condicions adients. En aquells moments, em van venir al cap els primers versos d’un poema de Carner. Un dels meus preferits d’un dels meus llibres preferits, Auques i ventalls. Més tard, vaig pensar que és curiós com hi ha fets d’actualitat tan insistents que els arribes a veure fins i tot allà on no apareixen. Això és el que em va passar amb “Símbols”. De sobte em va semblar que l’estiu del poema agafava un altre nom i que ves a saber qui serien la minyona, un noi i un d’Agramunt (un d’Agramunt!) que li donarien l’empenta final. Però aquesta setmana ja no vull parlar de política, tot i que segurament m'hi veuré abocat.

L’antic veia la Lluna com una noia casta,
el Sol com un poeta. El foll estiu on som
(la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom),
la fina camiseta com una pell s’encasta),

és com una senyora (Guiteres o Proubasta)
que, com sobrix, no dóna amb planta lleu, cap tomb;
baldera, boteruda de natges i de llom
espera el seu tramvia, i amb els ulls clucs ja el tasta.

Tantost aquell s’atura, ella amb les dues mans
pren qualsevol del dos agafadors brillants
que hi ha a la plataforma, i es tira ella mateixa,

però damunt l’estrep un peu, un d’únic, deixa:
són pocs, una minyona, un noi i un d’Agramunt
per rescatar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt.

Josep Carner: Auques i ventalls (1914)

P.S. Deu ser purament casual i no simbólic que s'hagi triat el 2 de novembre, dia dels difunts, per debatre a Madrid l'Estatut de Catalunya?


P. P. S. M'ha cridat l'atenció, com a Jaume, l'afirmació de Vargas Llosa dient que durant la seva estada a Catalunya no va conèixer cap nacionalista. A diferència de Jaume, no creiem, perquè sabem. Des d'aquí podem donar fe que sí que en va coneixer algun (i ell mateix ho deixa entreveure a l'entrevista) que encara es pot localitzar. El que passa és que de vegades, amb l'edat o les tendències, falla la memòria o el concepte es torna imprecís o selectiu. Tot plegat, no té cap importància. La seva Lletra de batalla per Tirant lo Blanc ens va ajudar a recuperar un clàssic i part de la seva narrativa continuarà sent important.

4.10.05

... que de la soca resta

En els seu darrer post (3-10), la Isnel ens recordava la fi que tindran els vestigis del passat que han sortit a la llum a causa d’unes obres i se’n planyia. Comparteixo algunes de les seves sensacions i el mateix dia havia pensat en aquests altres cases, contemporànies nostres, que queden per poc temps a la vista, fins que seran engolides per l’obra nova, que a mi sempre em sembla més impersonal. Aquests solars encaixonats entre edificis que et permeten veure les manises de la cuina, el lloc on s’alçaven els esglaons, els colors impossibles de la paret del que potser era el dormitori o el menjador, algun clau d’on penjava un quadre, un pòster o algun calendari, que mai sabrem que representava o de quin any era, perquè algunes d’aquestes cases fa anys, pocs, que s’havien abandonat. Cases que ningú pensa a conservar i que no són història perquè n’hi ha moltes altres de semblants. Davant d’aquestes parets sense volum interior, els meus pensaments s’acosten als de la de la Isnel: Endinsar-te en les vides dels que van viure fa temps, tafanejar en les seves cases, remenar les coses que ells van tocar, imaginar els seus somnis i les seves pors, et sedueix enormement. Però, a part de seduir-te -a tu i a tots els romàntics com tu-, els vestigis de la història ajuden a entendre els secrets de les ciutats, i el seu progrés, i la seva gent. I veure'ls així, despullats, oberts a la curiositat i a l'afecte dels ciutadans, ajuda també a entendre's un mateix.

En aquest moviment accelerat de les ciutats, no només desapareixen, i ressorgeixen momentàniament, els edificis, sinó que la febre transformadora, sovint sense sentit aparent, s’apodera també d’aquells elements innocents que t’han acompanyat en la teva quotidianitat sense que a penes te n’adonessis, perquè eren un element més de l’entorn, del paisatge poc important que va de la feina a casa i viceversa. No fa gaire temps, en aquest Eixample barceloní en què les novetats són difícils d’apreciar, van començar a tallar arbres. Primer van quedar les soques i després soques i arrels van ser arrencades, i només un petit quadrat assenyalava el lloc que havien ocupat. Els motius que es van donar per la desaparició eren variats i alguns poc creïbles. Deixem-m’ho estar. Ves a saber què ens explicaran dintre d’uns anys per justificar que els arbres mal cuidats de la plaça de la Sagrada Família s’hagin mort.

Al meu carrer, però, encara resta una soca. La soca d’un arbre vell, que va viure més anys que jo si hem de fer cas a als cercles més amples i més estrets que ara es mostren indicant el seu creixement, la seva història d’estacions pitjors i millors. Oblidat durant un temps, aquest tronc vell, escapçat, ha produït una nova corona de vida arrapada a l’escorça que he vist com anava creixent tímidament, manifestat la voluntat de sobreviure, de tornar a ser. No ha entès que el seu destí era la mort. No ha entès que el seu verd novell aviat cridarà l’atenció de qui correspongui. No ha sabut que més li hagués valgut quedar camuflat en l’anonimat que el mantenia mig tapat pels cotxes de l’àrea verda. Aquesta nova vida té els dies comptats, fins i tot en la virtualitat de la meva imatge.

notes disperses d’un imbecil que no es convertiran en post

Menys de 12 hores i esborro aquest post. Fora. No val la pena (no paga la pena). Em queda el títol, que ja és alguna cosa...

Mentrestant, em continuo triant el meu post preferitdel dia , las mas n’és la mitjancera.

Apa, adéu.

3.10.05

benzina...

Llegeixo que Quim Monzó ha revisat algunes de les seves obres. Aquest procés d’actualització ha afectat Benzina, un llibre excel·lent que, tot i els canvis, s’ha quedat amb el mateix títol i no s’ha convertit en una vulgar gasolina. Suposo que en la ficció no importa triar entre un o l’altre nom, però a la vida real no es pot badar.

Jo mai no he tingut clares les possibles diferències entre benzina i gasolina. Sempre he considerat la benzina i la benzinera com dos noms estranys allunyats de la meva parla habitual i de la dels meus veïns del poble –lloc on els camioners tenen un pes important-. He anat tenint la sensació que aquelles persones que cercaven les essències de la llengua anaven omplint els dipòsits dels seus cotxes amb la benzina de les benzineres, mentre que els que ens quedàvem amb els mots de sempre optàvem per la gasolina, que anàvem a buscar a les gasolineres.
En algun moment he intentat treure’n l’aigua clara, però he de dir-vos que no he acabat d’aclarir-me, potser perquè les qüestions de química, a mi, que sóc més aviat de lletres, em costen una mica d’entendre. Ja em direu si vosaltres ho veieu més clar a partir de les definicions del DDLC, encara inacabat, i del DIEC.

Gasolina: f PETROL /QUÍM ORG 1 Líquid fàcilment inflamable, incolor, no tan dens com l'aigua, que hom obté del petroli per destil·lació directa, entre 60°C i 200°C, o bé per craqueig de les fraccions pesants.

Benzina: PETROL /QUÍM ORG 1 Conjunt de fraccions obtingudes en la destil·lació del petroli, que comprèn les diverses menes de gasolina, el petroli de cremar, la ligroïna, etc.2 esp col·loq Gasolina.

Gasolinera: f 1 Lloc dedicat a la venda al detall de gasolina i d'altres combustibles

Benzinera: f Gasolinera.

Ja ho heu llegit. Mentre algú no em digui el contrari, seguiré demanant gasolina a les gasolineres, no sigui que algun professional espavilat i llegit dels sortidors em posi ligroïna (fracció obtinguda de la destil·lació del petroli, formada sobretot per heptans i octans) si demano benzina i el motor no em sàpiga distingir entre els sets i els vuits del producte. Penseu que la visita al taller per solucionar el malentès em podria costar una pasta que preferiria gastar en
altres activitats més del meu gust.

2.10.05

plany

Se sap, i es pot llegir, que els trobadors escrivien un plany quan moria un amic. Diuen que se sap, però no es pot llegir perquè no se’n conserva cap, que els trobadors també havien escrit planys amb motiu de la destrucció o la pèrdua d’una ciutat. Deixeu-me ara a mi escriure un plany, que tampoc no es conservarà, per la destrucció d’una ciutat virtual que em va allotjar durant molt de temps, una ciutat en què el temps es podia comptar per dies, però que jo comptava per post: 322 posts del setembre de 2004 a maig de 2005. Quina bestiesa! Tanta incontinència verbal...

Vaig començar a escriure com un joc - em sembla que després que algú em portés a Barcelonetes- en el primer lloc que em va aparèixer i em va semblar senzill d’utilitzar. Vaig anar llegint els posts d’aquesta ciutat i també d’altres ciutats veïnes o de llocs isolats. I uns i altres de tant en tant dialogaven amb mi. No citaré noms dels veïns –la majoria de parla castellana, deixeu-m’ho dir- ni dels forasters que es van convertir en part de casa meva; no té cap importància i la majoria ja ho sabeu. Alguns dels de la ciutat i dels de fora em vau oferir allotjament en les vostres cases i us ho agraeixo. Va arribar un dia, però, que cansat del mal funcionament dels serveis de la ciutat i dels canvis que s’hi van produir, vaig decidir canviar d’aires. Altres abans ho havien fet, i també després. Però vaig continuar visitant els amics que s’hi van quedar i els nous habitants que s’hi van establir.

Ara sembla que la vella ciutat, la Barcelonablogs on vaig néixer, s’ensorra. Ara m’assabento que era gairebé l’obra d’una sola persona que no es veu en cor de mantenir funcionant la maquinària que ha mantingut la ciutat activa des de 2003. Es perdran centenars de cases, desapareixeran multituds de records. Jo mateix deixaré paraules i imatges que encara guardava allí i que no vull recuperar (potser alguna?). Perquè la vida, i més la virtual, és pura provisionalitat. Durant un temps serà Google qui encara ens portarà a la ciutat ja inexistent a través de les seves “còpies en memòria”. Després, el buit més absolut, l’oblit.

Deixeu-me expressar ara la pena que sento per la pèrdua de la ciutat de la meva infantesa, encara viva, on vaig deixar amics i coneguts. Deixeu-me que des de la provisionalitat d’on ara sóc doni les gràcies a Ricardo Nuno (i a Viktor) que guardarà les meves possessions fins al final. Deixeu-me donar-li l’adéu ara, per si el 30 d’octubre me n’oblido. (Ara, en anar a escriure els vincles, llegeixo una proposta Fènix de Ricardo. Massa tard per a mi, i qüestions de..., va no diré res més.)


P.S. El meu plany em porta a una altra ocultació. Demà podrem veure l’eclipsi anul·lar de sol, que a Barcelona tindrà el seu moment de màxima ocultació a les 11,04, amb un 83,5 del disc solar amagat darrere la lluna. Llàstima no trobar-se a Santiago, Salamanca, Madrid, València o Eivissa, que estaran just al centre del trajecte dels astres. De totes maneres, no crec que aquesta visió parcial des del nostre país sigui cosa del govern central.
Per cert, que bonic si s’hagués aprovat l’Estatut a les 11 de demà: un símbol còsmic. Però el tripartit no pot estar en tot.

M’ha cridat l’atenció aquesta recomanació que he llegit al diari: “Una de las mayores preocupaciones ante el eclipse de mañana es que la máxima ocultación del sol coincide con la hora del recreo en muchas escuelas y se teme que algunos niños, llevados por su curiosidad, miren el sol sin protección y se dañen la retina. El Departament d´Educació ha distribuido una circular en las escuelas en la que "recomienda que durante el eclipse [ los niños] estén en un lugar desde el que no puedan mirar el sol". Què haurem de fer, tancarem els nens amb aules amb les persianes baixades? No, dona, no, el que hem de fer no és amagar la informació directa, sinó dotar la gent dels mitjans per poder gaudir-ne amb responsabilitat. Espero que les escoles em facin cas. Quina decepció si no és així.

Si voleu una informació completa i pràctica sobre l’eclipsi, la podeu trobar al web de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, amb informació i visualització amb temps real incloses. I si demà no esteu en condicions d’observar-lo, recordeu que al març de l’any que ve en tindreu un de parcial que també serà prou espectacular.