elogi del lleure: impostures i postures

Llegeixo l’anècdota –llarga en el temps- de Tania Head, falsa supervivent de les torres bessones, que en realitat es diu Alicia (amb accent?, en terra de meravelles?) Esteve Head, membre d’una nissaga de fabuladors documentals barcelonins no sé si encara a la presó. Sembla que la Tania-Alicia s’ha passat una bona temporada sent admirada per la seva ficció i ara els qui la van creure la cruxificaran si poden, perquè els impostors sentimentals –especialment aquests- no tenen perdó de Déu. Pobra Tania-Alicia, que ha fet –o farà?- famós el nom de Sarrià-Sant Gervasi, Barcelona i de Catalunya arreu del món. Hauria d’haver sabut que no es pot jugar amb el cor de les persones, que tota la resta és justificable. Si tot va bé, però, la Tania-Alicia escriurà un best-seller que d’alguna manera l’acarà redimint, perquè no hi ha res millor que confessar les pròpies misèries per aconseguir l’absolució. El que em resulta divertit i terrible –i jo em tiro la primera pedra per les insinuacions que faig- és que una part dels molts comentaris sobre el cas que es fan a “La Vanguardia” passen de l’anècdota i ascendeixen a la categoria: ja tenim un element més a afegir a la tipologia dels barcelonins i, per extensió, dels catalans (un exemple: Estoy de acuerdo con muchos comentarios, a mi también los Catalanes me han dado la espalda y pensar que mi país Uruguay, les abrió la puerta, los recibió, les dió de comer cuando estaban muertos de hambre, y ahora nos dan la espalda. Una lástima. Esta Sra. es una muestra de lo que son cuando se desparraman por el mundo); una mostra més de l’abjecció d’una subespècie, la catalana, que caldria eliminar. M’encanta la polèmica visceral en la mesura que no m’és gens difícil de seguir, que sempre em permet anar dos passes més enllà, i que és absolutament inútil.

En el mateix diari, m’enamoro una vegada més de l’Imma Monsó, amb qui mai conversaré –ai!-. Els seus articles densos i diàfans, suggerents, sempre acabant d’establir el que és la categoria amb una prosa perfectament estructurada, són una delícia per als sentits i per a la raó. En una societat en què per motius espuris molts s’entesten a defensar una ficció amb aires de realitat, l’Imma Monsó exposa la seva veritat que a mi em sembla que s’acosta molt a la Veritat sense mediatitzacions. Us deixo un fragments de l’article d’avui titulat “Aburrimiento para niños”:

“Somos muchos (no n’estic segur) los que desearíamos evitar que nuestros hijos acaben atrapados en una vida regida por la inmediatez y por la urgencia, prisioneros de una agenda rebosante de citas, de actividades, de derechos i de deberes. No resulta fácil: estamos en una sociedad californizada que adora todo lo que huele a actividad y estigmatiza todo lo que se detiene.”

Porqué el horario escolar de nuestros alumnos es ya bastante extenso (véase el informe PISA de la OCDE y compruébese de paso como países como Finlandia, Noruega o Japón, famosos por la excelencia de sus alumnos, tienen muchas menos horas lectivas)...

Así es fácil que, entre extraescolares, horario lectivo y juegos suministrados por el ordenador, no quede tiempo libre para absolutamente nada más. Por ejemplo, para observar un pájaro, un insecto o una grieta en la pared, para enamorarse de un dibujo, para convertirse en amante del saber gratuito y desinteresado. En fin, este tipo de cosas que uno solo llega a hacer cuando se empieza a aburrir, y que uno hace precisamente para combatir el aburrimiento.

Es cierto que aburrirse demasiado puede conducir a la depresión, pero no tener demasiado tiempos vacíos conduce a la mediocridad. Y es cierto también que el aburrimiento. A pequeñas dosis, permite a lo largo de la infancia desarrollar la introspección, la autosuficiencia y la creatividad.

Un niño que no sabe lo que es un tiempo vacío estácondenado a ser un adicto de la actividad. Peor aún: de niños que sólo realizan actividades dirigidas sólo pueden salir adultos esclavos.”

Doncs això, un motiu de reflexió per a pares, mares, psicopedagogs amb títol i aficionats, i per al públic de totes les edats en general. Unes conclusions aplicables no només als nens, evidentment, i unes solucions impossibles.

No sabeu com agraeixo els llarguíssims temps de lleure no dirigit de la meva infantesa, mal m’està dir-ho. Agraeixo també els lleures més curts que ara em permeten escriure sobre el que vull escriure, el com ja no depèn de mi.

més enllà del gènere

Mira que m’ho pensava: no tinc ganes de continuar amb la història sobre la novel·la negra, però ja que he començat, continuaré una estona més.

En aquest país, es veuen tan poques novel·les en català del gènere (però no havíem quedat que no parlaríem de gèneres?) que fa riure. I un bon nombre de les que es publiquen ja s’han editat en castellà abans, i sovint més barates. Parlo de les traduccions, certament. Encara fa riure més, fins a arribar a límits insospitats d’hilaritat, l’aparició en les llibreries de literatura de ciència-ficció. Aquí, un lector normal, d’aquells que mira taules amb les darreres novetats, podria passar-se la vida sense saber de l’existència del gènere o pensant que després de Jo, robot (publicada en català sense la coma), i poca cosa més, es va acabar el món exterior. Sí, si, havíem quedat que no parlaria de gèneres, però tinc la sensació que algunes novel·les d’aquests gèneres no es publiquen precisament perquè encara subsisteix una consideració pejorativa envers alguns gèneres i la idea que els qui es dediquen a conrear aquestes modalitats no saben escriure o, encara pitjor, que es tracta de literatura purament d’entreteniment. Ja em direu si considereu que entretenir –en un sentit ampli- el lector no és una de les principals finalitats de l’escriptura creativa. En fi, deixem-ho estar i no entrem en la crítica social, que no està de moda.

Per als encara no lectors del gènere negre, m’atreveixo a recomanar-vos una de les meves lectures d’estiu, un llibre que la xurri –no saps com t’ho agraeixo- va posar en la meva petita pila de compres. El alquimista impaciente, de Lorenzo Silva, és una novel·la –convertida en pel·lícula l’any 2002- excel·lent. El alquimista impaciente és una novel·la bella –quines coses de dir!- i dura, amb un ritme perfecte, desesperançada però comprensiva: sempre hi ha la possibilitat de salvacions individuals i de solidaritats, i els humans som com som. El alquimista és, també, una novel·la de col·legues: del sergent Bevilacqua i la guàrdia Chamorro, dos personatges que, més enllà de la trama (nuclears, especulació immobiliària...), van descobrint la seva personalitat i es converteixen en un dels elements més atractius de l’obra. Si la Direcció de la Guàrdia Civil es dediques a fer publicitat directa del cos entre el ciutadans, hauria d’enviar la novel·la a cada casa: estic segur que fins i tot en el nostre país aconseguiria algun adepte, i això, ja ho sé, és molt agosarat d’afirmar. Que la novel·la guanyés el premi Nadal de l’any 2000 no és garantia de res, perquè ja sabeu com va l’assumpte dels premis. Així que si l’heu de llegir, feu-ho simplement perquè és una bona novel·la, d’aquelles que crea complicitats, prescindint del gènere, encara que, insisteixo, és del gènere negre.

Un post llegit fa uns dies no sé on, em transporta a aquest fragment de la novel·la:

-¿Y no le preocupa todo esto de la radioactividad? –objeté.
-Qué coño. Es como el colesterol. Yo no me asusto con esas pamplinas. Verá usted, a mi me tocó la mili en el Sahara, cuando allí se estaba jodido de verdad. Me destinaron a Smara, un sitio de cuidado. Una vez estuvimos a punto de perdernos en el desierto, camino de El Aaiún. Eso sí que era para preocupar-se, estar allí sin agua y sin saber hacia dónde tirar y pensando todo el rato en los moros y en los buitres. Eso se tocaba; te secaba la garganta, las pelotas se te hacían chicas como anises. Con perdón, señorita.
Chamorro levantó ambas manos, restándole importancia.
-En fin –prosiguió-, que no era como estas tonterías modernas, que ni se ven ni se huelen. El colesterol, la radiactividad, el ácido úrico. ¿Que te matan poco a poco? Joder, la vida te mata poco a poco. Si el colesterol me trae fresco, y lo llevo en la sangre, ya ve usted la radiactividad.

Potser podria recomanar una altra novel·la negra, ara en català, també guanyadora d’un premi literari que no és de gènere. Em refereixo a De tot cor, d’Andreu Martín, que aquest mateix mes ha guanyat l’Alfons el Magnànim de narrativa. Haurem d’esperar, però, la seva publicació a Bromera aquesta primavera.

la salut de la llengua

És difícil opinar sobre un informe (o informes) que no s’ha llegit i de què es té notícia a través de la premsa, que en fa una tria d’afirmacions i una valoració que potser no es correspondrien amb les meves. Em refereixo a l’informe de la Comissió Europea presentat ahir públicament, que no acabo d’aclarir si té una pàgina o 51 ni a quantes ha accedit el periodista.

Els aspectes que m’interessen destacar són l’elogi que és fa de la immersió lingüística a Catalunya, País Valencià, Galícia i el País Basc, i, per altra banda l’elogi als esforços fets per promocionar el català a les empreses, a l’administració pública i als mitjans de comunicació.

Abans del comentari cal recordar un aspecte previ. Que quedi clar que la vitalitat d’una llengua es manifesta sobretot en el seu ús oral. Que la llengua escrita estigui més o menys estesa és un factor important, però no determinant de cara al futur a mig termini. Per entendre’ns amb un exemple. Al meu poble, quan jo era petit, tot el que es podia llegir en diaris, revistes, llibres –pocs en català-, retolació dels comerços, etc. era en castellà; els representants de l’Esglèsia parlaven oficialment en castellà; a l’escola tot es feia en castellà, malgrat que la majoria dels metres eren de parla catalana; la ràdió i el cinema, i la televisió més tard, eren en castellà. Malgrat tot, no sé de ningú que es passés a parlar la llengua castellana, els hagués semblat extraordinàriament absurd, vaja, que ni es plantejava. També és veritat que molts dels habitants podien escriure amb més o menys correcció el castellà i no s’atrevien amb la llengua que parlaven. Amb tot, no crec que en l’improbable cas que s’hagués fet una enquesta de tipus lingüístic en aquell moment, ningú hagués dubtat a assenyalar que al seva llengua era el català, i dubto que ningú dels nascuts al poble s’hagués manifestat bilingüe. Algú em pot dir que parlo d’una col·lectivitat petita i d’àmbit rural, sense a penes immigració i lluny de la globalització. D’acord, però només puc parlar del que conec mitjanament bé i que abasta un període de més de trenta anys.

La situació ara és molt diferent. En el mateix poble de l’exemple, la majoria de gent de trenta anys cap avall tenen les mateixes dificultats per expressar-se per escrit en català que en castellà i la resta dels aspectes de temps enrere (llibres, mitjans de comunicació, escoles, Església...) són, si fa no fa com a tot arreu; crec que la immigració més important és la romanesa, seguida, per altres raons, de l’anglesa; una immigració que, no sé per què, parla més castellà que català. Em temo que ara el percentatge de gent que respondria que el català és la seva llengua pròpia minvaria: alguns es declararien bilingües (allà menys que en altres zones) i alguns, evidentment, no esmentarien cap llengua oficial de l’Estat.

1. Dit tot això amb la pretensió de remarcar la importància de l’oralitat, deixem de banda el poble anterior, i afirmem que ningú no pot dubtar que la immersió lingüística a Catalunya s’ha fet força bé i que no sempre ha estat fàcil comptar amb els mitjans necessaris que el dinamisme del creixement de la població requeria. Que nens i joves vinguts de fora coneixen i poden parlar el català, és una evidència; que el català sigui la seva llengua d’ús habitual no ho és, ni tan sols ho en el cas dels catalans que parlen amb els seus companys d’escola vinguts de fora. A Barcelona –continuo parlant del que conec- el pas del català al castellà és molt fàcil i a l’inversa, molt menys. En resum, el coneixement d’una llengua no implica el seu ús.

Un aspecte curiós de l’informe és que es posi en el mateix sac –si és que és així- la immersió a Catalunya i al País Valencia. El procés pot ser tècnicament el mateix a l’escola, que no ho sé, però el percentatge d’”immersos” és molt inferior i la consideració de la llengua per la seva part, també.

2. Respecte als esforços per promocionar la llengua catalana a les empreses, l’administració i els mitjans, no els negaré, però la seva eficàcia real, sempre percentualment, està molt per sota del que es podria esperar tenint en compte els habitants de Catalunya que tenen el català com a llengua materna. Valgui l’exemple dels mitjans: Quantes pàgines de premsa diària es venen en català i quantes en castellà? Quantes hores de televisió es veuen en castellà i quantes en català? Algú pensa que la situació canviarà a curt o mig termini?

En la mateixa pàgina de l’”Avui” on he llegit la notícia de l’informe s’ha encabit una altra notícia amb opinions del lingüista David Crystal sobre la llengua catalana. El titular és “El futur del català està garantit”. Com comprendreu no m’he pres la molèstia de llegir-ne el contingut perquè, una de dues, o el lingüista és poc rigorós o el periodista ha escrit una aproximació del que ha dit: parlar del futur sense matisos temporals en un món que no sabem quan durarà és una absoluta bestiesa.

Per acabar, i més enllà de l’informe i dels experts. Sabem que la pervivència d’una llengua sense Estat no és fàcil i que depèn sobretot de la voluntat del seus parlants i dels estímuls que tinguin per parlar-la aquells qui no ho fan però es troben en situació de fer-ho. Aquest és encara massa un país ancorat en un passat inexistent en què la majoria en el fons és considera un cavaller i vol fer gala d’una cortesia a l’antiga. Potser és hora de recordar que els cavallers són anacrònics i que, que se sàpiga, queden pocs catalans, si és que n’hi ha algun, que s’hagi educat a cap cort. Em sembla indiscutible que ser plurilingüe és una riquesa personal i que pot reportar beneficis culturals o materials, però això no implica que cada vegada que un italià et pregunta com arribar a la Sagrada Família en la seva llengua estatal, se li donin les indicacions en castellà pensant que una llengua majoritària, pel sol fet de ser-ho té més possibilitats de ser compresa per algú que no la coneix que la llengua catalana, que li serà tan eficaç o ineficaç com l’altra.

Avui potser alguns estaran ben satisfets que un informe de fora ens digui el que ja sabem aquí, però passada aquesta eufòria inicial, més enllà del paper escrit, queda la feina de cada dia, la que depèn dels individus, la que es faci des de l’institucions, tot i ser important, en cap cas serà definitiva i només en part pot ser efectiva.

Em rellegeixo i penso que quina pèrdua de temps, quina inutilitat escriure això que té tan poca gràcia. Podria haver dit qualsevol cosa sobre qualsevol premi literari o sobre la darrera reunió de la comunitat de veïns, o sobre l’interessantíssim tema del foc i el rei, o sobre la increïble història de la família marroquina assetjada per periodistes de tot el món perquè la nena els ha sortit rossa en un lloc on els del primer món pensen que no hi ha rosses, o sobre les nenes i els nens de més avall raptats, violats, assassinats, o sobre el tic-tac del rellotge en la calma d’una nit de tardor... Però no, m’havia d’embrancar una altra vegada en la monotonia i la dispersió de la llengua pàtria. I bé, després d’escriure tanta estona –pura gimnàstica digital a quatre dits- em nego a recórrer a la paperera.


ADDENDA

Acabo de llegir que Blogs de LLetres (no Blocsc al títol i sí a l'adreça d'internet) acaba de guanyar el 7è Premi LLetra. Felicitats des d'aquí a Josep Porcar i per molts anys i que es vagi incrementant el volum de blocs. Tant de bo la cosa oral anés pel mateix camí. Llàstima que el Prudènci Bertrana s'hagi declarat desert.

civilització

Aquest matí, gairebé matinada, ja m’he hagut de col·locar una peça més de roba per sortir al carrer. Definitivament l’estiu s’ha acabat i es fa més evident una de les principals característiques que diferencien els humans civilitzats dels animals: necessitem –ai!- protegir-nos del fred –els qui es depilen , més- amb elements que no fabrica el propi cos. Ja em sap greu, perquè una de les sensacions més agradables del temps de calor és la llibertat que se sent sense roba, o amb la mínima imprescindible que, per raons diverses, ens autoobliguem a posar-nos.

A mesura que augmenta el fred, ens oblidem de la nostra part més primitiva i com més s’intensifica, més ens convertim en éssers civilitzats, és a dir, en éssers necessitats de portar a sobre el màxim possible de coses en altres temps supèrflues.

Jo, que com qualsevol humà, estic ple de contradiccions, barrejo sempre sensacions oposades als inicis de canvi d’estació. Em dol deixar la llibertat de l’estiu, aquest estat primari de contacte amb la natura i els instints, però em consola el fet de saber que aviat podré omplir més butxaques –ja coneixeu la meva fixació per aquest admirable invent- de material inútil, com més millor, que em ratificarà en el meu estatus d’animal superior en l’escala evolutiva. Quan dic superior, en cap cas vull comparar-me amb la dona, que fa temps que va entendre que la seva civilitat es podia refugiar en bosses de formes, materials i colors diversos que podia portar tant estiu com hivern, independentment de la roba amb que es cobrís el cos.

En fi, aquesta nit, en treure’m el que portava a la butxaca de la camisa de màniga curta, he pensat que a partir de demà podré portar força més coses i més repartides: a partir de demà seré més civilitzat. Per cert, com podeu observar, també m’he sorprès en veure un objecte gremial que de cap manera hauria d’haver-se colat entre els altres. De vegades em despisto, o potser el meu inconscient me l’ha fet guardar preveient que en qualsevol moment tindria la temptació de fer una petita correcció en alguna de les nombroses pissarretes de restaurants o fleques que anuncien el seu gènere, o potser imaginava la possibilitat d’una petita rebel·lió temporal fixada en una paret del meu recorregut quotidià. Aneu a saber.

generalització i dos apunts sobre la fira

Em passejo a deshora per la Fira del llibre d’ocasió antic i no tant. Volia anar-hi a l’hora de dinar, però he recordat que en aquella hora habitualment dino, així que he aparegut a punt per a berenar (moment de sopar per als bàrbars d’altres latituds i longituds). M’ha semblat que hi ha menys parades que en altres anys i he lamentat absències importants, d’aquelles de tota la vida; també he lamentat la decadència d’algunes llibreries, que m’ha fet l’efecte que ja no compren res, sinó que es dediquen a vendre el que els queda. No sé, em sembla que gremialment la cosa va de baixa, incloent-hi un web per actualitzar malgrat el .cat (http://www.gremillibrevell.cat/) . De tota manera, encara és un plaer anar a la fira i descobrir i comprar, i observar els compradors nous i vells; i escoltar una noia que li diu al seu acompanyant que va espigolant en una pila: “jo no llegeixo literatura, jo sóc de ciències, ja ho saps”, encara que després es mig desdiu de la primera afirmació; i comprovar que mentre algun llibreter et dóna esperances sobre un llibre impossible (Costa Llibreter, de Vic, per exemple), un altre a penes et mira quan interromps la conversa amb la seva dona; i saber, que malgrat tot, l’any que ve hi haurà un nou llibre vell o no tant que t’interessarà, per a tu o per algú altre...

Em fixo que enguany el cartell de la Fira és més petit i, a primera vista, un dels menys interessants dels darrers anys, idea que comparteixo amb algun llibreter que es justifica: “nosaltres els fem l’encàrrec i ells fan el que volen”. Mirat més atentament, però, i passat el prejudici de la mida i la manca de colors, el cartell no deixa de tenir la seva gràcia, fins i tot resulta interessant amb l’ambigüitat del bigoti de gat. Ara bé, em fixo que els llibreters han optat més per col·locar el cartell de la Fira de Frankfurt que el de la 56a edició. Sigui quin sigui el resultat a Alemanya, no dubto que serà positiu per al país en l’aspecte cultural i econòmic, una altra cosa és que el major o menor èxit reverteixi en els dos aspectes esmentats en les individus del país, bé en els simples lectors, bé en els no lectors; en fi, com qualsevol altra fira.

Com que dies enrere jo mateix he parlat des d’aquí de novel·la negra i dels clàssics grecollatins, us apunto com està l’assumpte a les parades. Els llibres de “la cua de palla” es poden comprar a cinc euros els dos exemplars; els de la Bernat Metge (350 obres publicades ja!) oscil·len entre els 10 i 15 euros, segons la parada i la duresa de les tapes. Evidentment, la proposta dels llibreters no es basa exactament en la llei de l’oferta i la demanda. Com que no us faré publicitat de la literatura de lladres i serenos (uf, aquesta denominació!), tampoc no cal que us en faci de la literatura llatina, però penseu que podeu llegir l’original llatí i la versió catalana (dos en un) i si aneu a la llibreria de nou els llibres us costaran 36 euros, i, sobretot, penseu que si feu una bona tria us ho passareu realment bé.

P.S. Em fa gràcia veure com just avui el Llibreter –ell més matiner a penjar-lo- i jo hem triat en part el mateix tema i algun detall d’enfocament; fins i tot hem compartit la compra d’un llibre. Va, en lloc d’esmentar-lo directament, juguem una mica:

Un fragment prou actual:

-Que el jurat determini el seu veredicte –va dir el Rei per vintena vegada aquell dia.
-No, no –va dir la Reina-. De primer la sentència: el veredicte, després.


De la quarta edició d’una obra excel·lent en una traducció creativa que cal llegir, encara que em fa l’efecte que cada dia es llegeix menys, aquest llibre.

els castells inexpugnables

La gent va i ve, però han deixat prou espais a la plaça com per poder gaudir d’una comoditat que seria perfecta si la xafogor no fos tan intensa. Unes octavetes a les llambordes recorden que el director de la banda municipal, Josep Mut, avui ja no actuarà: “No! Diguem no!...” (en unes declaracions seves al diari llegeixo que diu: “La sala de càmera serà la càmera de gas”). Avui toca l’actuació de les colles de casa, les dels barris, que no són tan espectaculars com les grans colles, però no importa, l’emoció, per als qui no som entesos, és la mateixa. En veure com es van enlairant els pisos, com participen homes i dones, nens i nenes, d’aquí i de fora, un es pregunta com és que els catalans som tan ases que permetem que un burro ens simbolitzi, fins i tot fora del país.


Plàsticament la festa és sensacional , però entre la preparació d’un castell i la seva execució hi ha temps per fixar-se en l’entorn, en els detalls, en els gestos de participants i espectadors. Una petita part d’aquest temps me la passo repassant els balcons de l’Ajuntament, just davant. I com que avui faig mitja festa, m’estalvio més paraules i us deixo veure la jornada castellera a través dels ulls i els gestos -en rigorós ordre cronològic- del nostre alcalde (m'ha semblat que en un moment se li encenien tot d'idees noves en forma de bombetes) i acompanyants (en faltaven); així, sense afegits, encara que gairebé no em puc estar de comentar algunes imatges. No ho faré, però.

adaptació

-... Dictaminamos que en sus trazos se apreciaba claramente su adicción a la cocaína.
[...]
-¿Si modificamos nuestra caligrafía, modificamos nuestra personalidad?
-Podemos modificar nuestra grafía y con ese esfuerzo y en ese proceso mejorar nuestra personalidad. Con determinados ejercicios, depuramos algunos de nuestros defectos al hacernos conscientes de ellos tras analizar nuestra letra y al tratar de corregirla.
-Por ejemplo
-En nuestra grafía se manifiestan la capacidad analítica y de síntesis, la creatividad, la concentración, el talante proactivo o pasivo, el optimismo o la melancolía y muchos otros trastornos emocionales o afectivos.
-Puede ser más precisa?
-Por ejemplo, el análisis de cómo escribe usted la tilde (el gorrito) de la t nos permite deducir su fuerza de voluntad y también si tiene usted un trastorno volitivo.

Diu la Montse Perelló (grafóloga i grafoterapeuta) a “la contra” de “La Vanguardia” d’ahir.

No m’estranya que la gent hagi optat per escriure en ordinador i que cada cop es mostri més refractària a mostrar les seus paraules escrites en llapis, bolígraf o ploma. No és tracta d’una qüestió de comoditat, de rapidesa, de correcció automàtica... -tothom sap que escriure manualment és més ràpid i eficaç-, sinó del convenciment que qualsevol fragment de la teva cal·ligrafia pot mostrar la teva intimitat, els teus desitjos, els teus defectes... d’una manera que ni el narrador omniscient més agosarat s’atreviria a manifestar sobre els seus personatges.

Escrius una simple t i l’expert ja sap com funciona la teva voluntat; fas la lletra una mica pastosa i l’especialista bo –i els bons especialistes mai no ho confessen tot- detecta no només si ets addicte a la cocaïna, sinó si la droga prové de Colòmbia i ha arribat amagada en una maleta de pell de cocodril a l’aeroport de Barcelona; et cau una goteta insignificant de saliva sobre una e oberta i aquest mateix expert, sovint camuflat, té la seguretat que la cervesa que t’has begut –saber la marca és cosa de principiants i químics- l’has compartit amb la veïna del 3r. i que tens plans de futur respecte l’esmentada veïna; aquesta lleugera obertura a la part superior esquerra de la o indica que fas el llit dia sí dia no. En fi, que res no li escapa a l’expert, i cito exemples banals perquè ningú no s’espanti.

De totes maneres, ja heu vist que no passa res, no cal que desitgeu haver nascut en una civilització precal·ligràfica o que feu la promesa de cremar tots els llapis que teniu. De la mateixa manera que si no us agrada algun tret de la vostra cara o del vostre cos, podeu fer-vos una operació d’estètica, si no us agrada la vostra personalitat, si desitgeu deixar algun vici, si aspireu a la perfecció, només cal que canvieu la lletra; això sí, sota les indicacions i la vigilància d’un expert, només faltaria que sense el seu assessorament us decidiu per una obertura a la dreta de la o i ja no tingueu mai més ganes de fer el llit o que el canvi dels trets de la a us facin enamorar del veí del 1r que és més pesat que el plom o que la lletra semipastosa (veure el llibre de Crepieux publicat a l'editorial Ariel) us creï una addició al tabac que com tothom sap, és molt pitjor que qualsevol altra addicció.

La veritat –fora bromes- és que a mi no em disgustaria millorar la lletra. L’únic que em sabria greu d’un tractament cal·ligràfic personalitzat és que em desapareguessin alguns dels trastorns emocionals i afectius que m’acompanyen. Em sabria greu deixar de reconèixer-me i haver d’obrir un bloc nou perquè aquest ja pertanyeria a un altre. No sabeu la mandra que em faria haver de començar de nou per segon cop.

Ah, sí, m’ho deixava. Aquí va la meva te:

apunt parcial de les festes de la Mercè

Quina gentada a les festes de la Mercè! És d’agrair que l’ajuntament les concentri tant i en lloc de portar-nos-les davant de casa ens les situï a Ciutat Vella, al mig del Passeig de Gràcia i a la perifèria, encara que hi hagi veïns que protestin perquè se sentin discriminats, que després no pararien de dir que no han pogut dormir, i això i allò.

A banda dels actes, el que em sembla espectacular de la festa és la quantitat de parades que associacions diverses arriben a concentrar en l’espai de la plaça de Catalunya, i això que m’imagino que no hi són totes, ni de bon tros. Que vols ser pessebrista? Tens una parada on apuntar-te. Que t’has separat i el teu marit o la teva dona t’exigeixen la custòdia dels fills? Tens cinc parades per informar-te. Que tens colitis ulcerosa? No et trobaràs sol. L’associacionisme a Catalunya ha estat i continua estant un dels motors del país, malgrat que els partits polítics i el propi govern li hagin volgut treure protagonisme i efectivitat en els darrers anys. Mal fet: Catalunya sense associacions seria un altre país; no sé si millor o pitjor, però ben diferent, desnaturalitzat.

Continuo baixant fins a la plaça de sant Jaume, on hi ha un dels pocs escenaris en actiu abans de començar la festa nocturna. Assisteixo a un acte de pancomarcalisme, d’identitat del país que em confirma el que deia en el paràgraf anterior. Mentre els pastorets de Mataró, per citar un nom, continuïn existint, Catalunya serà viva, facin el que facin les autoritats, diguin el que diguin els mitjans, pesi a que pesi, i encara que el meu vídeo hagi captat més uns fantasmes que una realitat: no és fàcil treballar a contrallum amb només automatismes.



Visca les Festes de la Mercè! I visca –avui és inevitable- Messi!

amanida sense nom

La lletuga solia cloure els sopars dels nostres avis: digues-me, per què comencen ara amb aquest plat els nostres àpats?
M. V. Marcial: Epigrames

Rep aquestes llenties del Nil, present de Pelusi: són més barates que la sèmola d’ordi, però més cares que les faves.
M. V. Marcial: Epigrames


Tinc dos posts per continuar (?), però he pensat que aquest cap de setmana, ja a les portes de la tardor i amb el dilluns festiu a Barcelona, acabada d’inaugurar La Fira del Llibre d’Ocasió... -em sembla que m'equivoco de web- (parada monogràfica a la Gran Via-Passeig de Gràcia sobre llibres de cuina o cuiners, no se sap ben bé), potser hi haurà, malgrat tot, qui no tingui ganes d’anar de restaurant i vulgui fer com a mínim un àpat a casa. Res de l’altre món, una cosa senzilla, amb pocs hidrats de carboni i de greixos i un excés de proteïnes. Bé no us enganyaré, la veritat és que a mi m’agradem els llegums, que el bacallà, fet de la manera que sigui, és un dels meus aliments preferits i que sóc d’amanida diària (com a mínim), així que, si em permeteu, comparteixo amb vosaltres el plat.

Ingredients per a les persones que calgui:
Bacallà esqueixat remullat. El bacallà que es remullà ja esqueixat no s’ha de tenir gaires hores en aigua, perquè perd consistència i, en conseqüència, credibilitat. Jo el posaria tres o quatre hores abans de servir-lo i canviaria l’aigua tres o quatre vegades, segons el gust. En tot cas, el tasteu i actueu en conseqüència.
Llenties. Preferiblement llenties petites, que ara no recordo com es diuen. Sí, sí, poden ser de pot, no et compliquis la vida.
Escarola. Dic escarola perquè és un dels meus verds-blancs preferits, però pot ser qualsevol enciam sempre que es talli petit. En el cas de la Isnel, pot prescindir-ne, passar-la al plat del company de taula, o substituir-la –no faré suggeriments- per qualsevol altre ingredient.
Olives negres (de l’Aragó preferentment)
Tomata madura, o no tant, tallada a trossets.
Pebrot vermell a trossets ben petits.
Pebrot verd. Optatiu
Ceba. També ben fina . Ingredient també optatiu, però aconsellable.
Sal (compte amb la salabror del bacallà), oli i vinagre. Sí es vol, es pot substituir la vinagreta bàsica per qualsevol altra salsa. La del xató va molt bé, però mai allioli, salsa rosa o qualsevol altra modalitat que ja es vegi que no funcionarà.
En el meu cas, vaig afegir seitó en vinagre adobat per mi mateix i el caprici d’una oliva verda. Vosaltres sou ben lliures de refer-ho tot al vostre gust.

Preparació:
Ja veieu que no necessiteu gaires instruccions. Tomata, olives, pebrot, ceba i el que se us acudeixi, barrejats amb el bacallà. En la foto de més avall, la corona central es va fer amb un colador d’aquells de reixeta fina. S’afegeix la segona corona, la de llenties. Per la part més exterior, la cosa verda, o gairebé. Per últim, amaniu el conjunt (en la imatge encara falta aquesta part final).

No feu cas del plat escantellat. De fet, li dóna més autenticitat al conjunt d’una certa ruralitat, i a la casa ja no quedava cap altre plat més fotogènic.

Que vagi de gust!

P. S. No se m’ha acudit cap nom especialment atractiu per denominar el plat. S’accepten suggeriments.

va de crims

Fa uns dies, en anar a deixar un comentari llarg en el bloc (blog) de la Júlia, el ratolí juganer o els meus dits van fer que desapareguessin reflexions (?) que el seu post m’havien suggerit. Eren algunes idees sobre el teatre per a nens i joves i sobre la novel·la negra. Avui, llegint el post del Llibreter he tornat a tenir temptacions d’escriure sobre els gèneres literaris. Com que no vull més temptacions durant uns dies, em poso a escriure una mica sobre el tema.

No hi ha manera d’aclarir-se sobre la denominació que s’ha de donar a les novel·les que basen la trama en algun tipus de crim que es descobreix o no durant o al final de l’obra. Tampoc no és que importi gaire identificar determinada novel·la amb un o altre gènere perquè la voluntat classificatòria és només la manera de fer una primera aproximació a un contingut que després el lector decidirà si funciona o no. De vegades, la classificació d’una novel·la en un gènere determinat pot fer que possibles lectors s’hi acostin o s’hi allunyen segons uns prejudicis generals sovint amb poca base o, fins i tot, que després de llegir tres o quatre novel·les del “gènere” mal triades pontifiquin que tal o qual tipus de gènere és “subliteratura”.

Sigui com sigui i caient en el parany de la classificació, deixeu-me citar un fragment de Xavier Coma de la seva obra Temes i autors de la novel·la negra, publicada a la col·lecció “La cua de palla”, 150 (segona època, és clar):

Ara bé, en un país –el nostre- on s’ha utilitzat tradicionalment l’expressió “novel·la policíaca” per referir-se a la globalitat de la narrativa sobre el crim, pot resultar difícil la comprensió immediata del que és un subgènere policial. Tot quedaria més clar si es distingís entre narrativa criminal, que comprèn tota la ficció, literària o paraliterària, sobre les activitats delictives; novel·la negra, que és la part de l’anterior amb enfocament creatiu, realista i, per tant testimonial, i que, en rigor, va correspondre a un corrent americà fonamentalment materialitzat des dels anys vint fins als seixanta, tot i que se n’ha estès l’accepció cap a altres països i fins a l’actualitat.

No sembla que quedi gaire clar? A veure ara. Recorrem a Marcel Duhamel, el creador el 1945 de la “Série Noir”, que va inventar el terme per aquest nou tipus de narrativa que ja feia anys que es conreava. Diu Duhamel en l’edició a França de Little Cesar de W. R. Burnet:

El lector desprevingut ha de desconfiar: és perillós posar-se en mans de qualsevol dels volums de la Série Noir. L’aficionat als enigmes tipus Sherlock Holmes sovint no hi trobarà el que busca. I tampoc un optimisme sistemàtic. La immoralitat , a més, és admesa generalment en aquesta classe d’obres amb el fi que serveixi de contrapès a la moral tradicional i la trobem en la mateixa mesura que els bons sentiments i que la mateixa amoralitat. . El seu esperit rarament és conformista. Llegirem sobre policies més corromputs que els malfactors que persegueixen. El simpàtic detectiu no sempre aconsegueix descobrir el misteri. De vegades ni tan sols hi ha misteri. Altres cops, no hi ha ni detectiu. Però, aleshores? Aleshores només queda l’acció, l’angoixa, la violència –sota totes les seves formes, en especial les més vils-, la tortura i la massacre...

Ha quedat més clar? Ho dubto. Com en tot gènere literari, els matisos, la evolució, l’intent de superació dels orígens... ha multiplicat les tendències dintre del que encara podem considerar novel·la negra.

Quines característiques bàsiques té la novel·la negra actual? No ho sabria dir ben bé, però entenc que, en els casos que d’una manera més clara es veu la influència primitiva americana, podria anar per aquí: predomini de l’acció, violència -psicològica, física, les dues-, denúncia d’algun fet delictiu de caràcter general, encara que se centri en un cas concret, cert desencís i escepticisme, produït per la impossibilitat d’acabar amb el crim, arrelat en part de la societat que es descriu i sovint facilitat pel propi funcionament de la societat...

Un altre post que continuarà.


P. S. Parlant de crims: no entenc que Polònia i L’hora del lector s’interfereixin durant una estona. Poca cosa que hi ha i encara ens toca triar? A l’espera de veure l’enregistrament sencer, m’ha semblat que l’hora del lector anava també de patilles: l’Emili i el Tornasol! Deuen seguir els consells del sr. Boix.

itenerari del grafit

Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc...
Mercè Rodoreda

Surto de casa amb el temps just per arribar a la feina a l’hora. Cada dia el mateix camí amb les petites variacions que el semàfor em suggereix. Poques novetats: de tant en tant una bastida nova que assenyala el rentat constant i cíclic de les façanes -interiors incerts. El divendres, però, encara no a cinquanta metres de la porta de casa, llegeixo un missatge que, en aquell moment, vaig pensar que podia ser personal, que m'esperava: “he de kreure en un mòn fora del meu kap”. I el dibuix d’una cara amb els llavis tristos. Hi ha móns fora del nostre cap? En arribar a la feina, m’adono que sí: hi ha móns en molts altres caps. Comparteixo una part d’aquests móns.

















El mateix dia a la tarda, força més avall, llegeixo el segon pensament, aquesta vegada en castellà i menys existencial: ”la tv es el opio de la burguesia humana”. El missatge sociopolític i no gaire original em desconcerta en la seva adjectivació: humana? Es pretén fer realment una diferenciació a partir del grau d’humanitat de la burgesia? La cara somriu aquesta vegada.


















L’endemà és festa. Pujant pel passeig de Sant Joan em trobo el tercer escrit: “on sok ke no stic? Tornada al català en un altre pensament existencial que podria haver escrit un Ramon Llull adreçant-se als gentils en un hipotètic “amic e Amat” alternatiu mai no trobat: reflexió per a tot un dia.

















En dos o tres dies més, en les meves rutes curtes, arribo a trobar uns quants textos més, sempre acompanyats de la cara, amb cos o sense, amb mans o sense. És curiós com a partir de la primera pintada he anat seguint el rastre de l’escriptor-dibuixant amb molta facilitat. Llàstima que no hi hagi dates que em permetin seguir l’evolució de l’autor i que el seu seguiment depengui exclusivament de l’atzar. Ara sé que té preferència per les superfícies metàl·liques, però no per les portes ni les parets. No sé si va més enllà de la dreta de l’Eixample. Imagino que li agrada el dibuix, com demostra el perfecte aprofitament de les vinyetes naturals que troba. Aquest és una de les il·lustracions seves -tan despullada i efectiva, tan elegant...- que m’agraden més:


















Me l’imagino com un blocaire de textos curts com els que podria trobar per aquí. Potser a l’espera d’algun comentari que no arriba mai. Jo, que no sigui dit, li’n deixo un, no sé si cometen el sacrilegi de modificar una obra artística popular. Em sembla que l’api, tenint en compte les seves qualitats diürètiques, és una umbel·lífera prou adequada per aprimar el cervell de la burgesia humana que mira certs programes de televisió, no cal jugar amb l'opi.


















En fi, continuaré la cerca i potser en algun moment descobriré qui s’amaga darrere la cara somrient, tremolosa o trista que il·lustra els pensaments. I si no és així, ja sabeu que el realment important és l’obra de l’artista; en aquest cas, efímera, com els posts que escrivim, a no ser que ONO, principal dipositària del seu material decideixi arrencar part de les seves casetes per organitzar una exposició. Tot és possible.


Continuarà?

llengües de gat (lenguas de gato?)

A la pastisseria, tocant a Gràcia. La clienta no deu passar dels 25 anys; podria ser una Erasmus d’entre l’estret de Panama i la Patagònia. La dependenta, una mica més gran, és només això, dependenta.

-Tres amb cinc.
Mirada de la clienta, amb moviment de cap i alçament de celles. Ni un segon de silenci:
-Tres amb cinc.
La clienta decideix gastar una paraula, malaguanyada:
-Cómo? (no quanto, sinó, cómo?)
La dependenta (la conec) és amable i llesta, i només és dependenta. Somriu.
-Seis con diez.
La clienta, que també és llesta, malgrat que li fallin les preposicions, ja feia estona que tenia preparades les monedes per pagar. Marxa sense afegir cap mot. La dependenta tampoc no diu res.

Bé, potser sí que no va anar del tot així, però us asseguro que conscientment només he canviat tres paraules.

P. S. Llegeixo en l’esborrany –els esborranys sempre són més interessants que el producte final- d’un treball de recerca d’una alumna (ja ho sabeu: entre 1r i 2n de batxillerat, estudis postobligatoris) unes anotacions sobre el marc històric que situa el contingut de la (re)cerca. Apareix un personatge que s’anomena Cosí de Rivera. Per un moment se m’acut que el procés d’immersió cultural i lingüística és espectacular, totalment efectiu; després penso... No m’atreveixo a dir el que penso, però estic segur que una vegada hagi passat per les mans del tutor del treball la cosa canviarà; després penso... Tampoc no m’atreveixo a dir el que vaig pensar: no tinc costum de parlar de feina aquí.

avançament

No sé si es troba més prop del vampir o del gat, el que és segur és que es tracta de la firma d’un escriptor itinerant amb una dosi d’esquizofrènia inofensiva –suposo. En parlarem. Per cert, els pixats de gos aviat acabaran amb la base del suport artísric

circulant

Jo, a Barcelona, per qüestions de mandra, de feina, i d’altres circumstàncies que no cal especificar, circulo únicament a peu i en metro, rarament en autobús o en taxi. No em desplauria circular en bicicleta, però en el meu cas, exceptuant una millor forma física, no em suposaria cap avantatge. Mentre espero que algú inventi la teletransportació instantània –m’hi jugo el que vulgueu que la CIA ja la utilitza, encara que no li serveix de gaire- i la comercialitzi a bon preu, continuaré amb els mateixos mitjans de transport.

Dit això, entenc que cadascú és lliure de fer el que vulgui amb el seu temps i de fer servir el vehicle que li sembli, sigui en horari laboral o de lleure. Ara bé, donada la proliferació de la bicicleta –estèticament em sembla insuperable la unió de màquina i usuari- per la ciutat, vull fer unes quantes consideracions que el seu ús i la literatura mediàtica em suggereixen.

1. Avui han entrat en vigor, a tots els efectes, les ordenances municipals sobre l’ús de la màquina: cal llegir-les.

2. Les ordenances municipals són clares, però és dubtós que els ciclistes les puguin seguir a no ser que duguin a la bici un sensor que amidi distàncies (respecte voreres, vianants, parets, etc.) i un comptaquilòmetres.

3. Estic segur que l’Ajuntamnet ja s’ha posat en contacte amb alguna empresa que facilitarà els esmentats sensors i comptaquilòmetres per a bicicleta. Que l’operació sigui al 3 % o a un altre percentatge, ho ignoro.

4. Si els de l’ajuntament no ha previst l’ús dels dos instruments esmentats, o bé són incompetents o bé són perversos. En qualsevol dels dos casos s’hauria de revisar la seva continuïtat.

5. Més avall de la plaça de Catalunya, difícilment es podrà circular en bicicleta. Tampoc al Passeig de Gràcia, a Pelai, etc. (em refereixo a les voreres), al menys durant el dia.

6. És veritat que quan algun vehicle no observa les normes de circulació es multa el seu conductor i no el vehicle, però multar el conductor d’un vehicle no identificable entra dintre d’una casuística novedosa que m’agradarà veure com es resoldrà. Jo de moment, i per no fer el ridícul, suggereixo que no s’imposi cap multa a les bicicletes (o que no es matriculin tots els altres vehicles).

7. M’allargaria indefinidament, però ja heu captat el meu tarannà, i el 7 em sembla un bon número per aturar-me. Si alguna bicicleta –tingui o no timbre homologat- passa a menys d’un metre d’on sóc (la llargada del meu braç més un pam, aproximadament), se la juga: conec les ordenances municipals i les defensaré fins que no es deroguin.

Queda dit.

Per a tu, Clara.

Després d’estar setmanes sense publicar, tornen a aparèixer unes paraules al bloc (blog) de la benvolguda lectora:

Per raons que seria molt llarg i feixuc d'explicar, actualment no puc publicar el blog. Això no vol dir que hagi deixat d'agradar-me publicar o que vulgui deixar de fer-ho. (Apostaria alguna cosa que això ho hauríeu endevinat...) Quan pugui tornaré, encara que no sé quan serà. Tampoc és que gaire ningú s'hagi interessat per si m'he mort o per si ho deixava (ni m'he mort ni ho deixo, de moment); on són els pretesos "lectors habituals"?, o sigui que dono per fet que el meu silenci no representa cap problema per a ningú (i molt menys per a tu en concret, que ja gairebé m'has oblidat, i no diguis pas que no). Mentrestant, amenaço de continuar llegint i escrivint, ni que sigui per mi mateixa. Bé, ja em coneixeu.Que la lectura us acompanyi.

Ai, Clara, ja saps com som: jo, jo, jo, i els altres. Aquest és un món en què la vida va ràpida, en què a penes tenim temps de prendre una cervesa sense deixar de pensar que dintre de deu minuts hem de marxar a fer no sé sap què, que no serà millor que prendre la cervesa (un refresc sense alcohol?) amb tu. Aquest és un món, Clara, en què gairebé tots (on són els altres?) necessitem moviment constant. Aquest és un món on, cada dia més, els amics són circumstancials, interessats, especialitzats. De totes maneres, Clara, sempre ha estat una mica així, no et pensis: sovint un camí més o menys solitari cap al no-res.

Potser sí, Clara, que avui aquest camí són més aviats unes escales mecàniques amb un interruptor difícil de trobar. La qüestió està a trobar-lo i aconseguir que al final les parades hagin estat tan plaents com els passos... I que en la caminada hi hagi companyia. Jo, ja ho saps, et continuaré acompanyant en el teu camí virtual: és tan agradable, costa tan poc! El trobo a faltar quan desapareix. En l’altre, Clara, poca cosa hi puc fer.

I no ens amenacis amb la lectura i l’escriptura no compartida, que jo, de vegades, sóc terrible: no em coneixes prou.

Una abraçada, benvolguda Clara.

pere.


P. S. Ah, a veure si els de l’”Avui” s’atreveixen a reproduir les teves paraules el dimecres, perquè no només són paraules de blog, sinó paraules de vida. I disculpa’m aquesta carta oberta, precipitada i maldestra, sense repassar; en aquest aspecte, ja em coneixes.

ceguesa? No cal

Parlo d’oïda i de memòria. Sembla ser que monsieur Diderot va preguntar un dia alguna cosa com:
-Qui sent més plaer en les relacions amoroses, l’home o la dona?
La noia li va respondre:
-Quan us pica una orella i la grateu amb el dit petit, qui sent més plaer, l’orella o el dit?
Monsieur Diderot no va haver de preguntar res més.

Aquest petit fragment de diàleg correspon a l’obra El llibertí d’ Eric–Emmanuel Schmitt, que es pot veure al Poliorama fins a finals de setembre (només?). Crec que no hi ha cap traducció de l’obra al català, ni al castellà.

Segles abans, li havien fet la mateixa pregunta a Tirèsias, però, ell, massa directe en la resposta, va patir la ira de Satúrnia que, si hem de fer cas a Ovidi, el va deixar cec. Que Júpiter li concedís el do de veure el futur i un bastó per guiar-se (un gos pigall hagués estat tota una altra cosa) , no va millorar el caràcter de Tirèsias.

De vegades un es pregunta de què ens pot servir la lectura dels clàssics i conèixer una mica d’història . Ja ho veieu, la donzella de l’obra d’Eric–Emmanuel Schmitt, que coneixia la vida de Tirèsias, va conservar la vista, cosa que és molt d’agrair, perquè ni en els temps de Diderot ni en els d’Eric–Emmanuel Schmitt, que són els nostres, endevinar el futur és una tasca fàcil i, per altra banda, llegir continua sent un plaer que no ens volem resignar a perdre.

fidegua

No descobreixo res si dic que en una país anormal com el nostre la llengua és una anormalitat més. Bé, la anormalitat no és la pròpia llengua, sinó els discursos que origina, les perspicàcies que es creen, les discussions entre ortodoxos i heterodoxos, la quantitat de diccionaris que es fan i es desfan, les desconfiances que s'estableixen... Aquest és un dels pocs països on indígenes i forasters s’han vist alguna vegada obligats, per voluntat pròpia o per circumstàncies, a participar en alguna conversa que tenia per finalitat parlar de l’estat general de la llengua oral o escrita, de l’ús d’una paraula, de la seva idoneïtat en un context determinat, de la tradició o modernitat dels termes, de les interferències amb les altres llengües, d’examinar el veí. Aquest és un país en què, alguna vegada a la vida, un es veu en la necessitat de justificar no allò que diu sinó com ho diu. Aquest, en definitiva, és un país de lingüistes, amb títol o sense, que sempre està a la que salta. Paradoxalment, aquest és un dels països on aquest interès per la llengua no aconsegueix que els qui la parlen o l’escriuen arribin als graus d’excel·lència en el seu ús que seria previsible i desitjable. En aquest país, hi ha qui creu que la llengua és lèxic i es desentén de les estructures o viceversa, i tot el que li vulgueu afegir. M’adono que el que dic és precisament fruit de l’anormalitat del país: en un país normal difícilment se m’hauria acudit parlar sobre la llengua.

Deixeu-me exemplificar un dels aspectes del que acabo de dir. Ahir, mentre anava a la feina, vaig llegir en el menú d’un restaurant (els restaurants ofereixen força exemples de llengua viva) un primer plat que em va cridar l’atenció. Vet aquí:




De seguida vaig pensar que qui havia escrit el nom del plat era un indocumentat, que la professionalitat del propietari del local hauria d’abastar també la correcta denominació del producte que oferia, no només la correcció gastronòmica, si és que hi era. La desconfiança i la susceptibilitat em van fer imagina uns desídia que –pensava- no em calia contrastar.

La fideuada -segons accepta el DIEC- s’ha convertit gairebé universalment en fideuà, cosa perfectament assumible tenint en compte els orígens meridionals del plat. Ara bé, la ge intervocàlica em va semblar una aberració fonètica comprensible, però inacceptable en la llengua escrita. Aquí s’hauria pogut acabar la meva deducció si no fos perquè l’experiència em diu que sempre cal donar el benefici del dubte, fins i tot en qüestions lingüístiques.

Efectivament, consultat l’executor de l’aparent barbaritat, va resultar que tenia una resposta força plausible al sorprenent ús de la ge. La intenció era fer un joc lingüístic que donava com a resultat una paraula composta: fideus + gua. Com tots sabeu la paraula gua, avui en desús, es refereix a una mesura de longitud equivalent a quatre pams, de manera que, metafòricament, el que s’havia pretès era magnificar, singularitzar hiperbòlicament, una opció d’un modest menú. No es tractava de tastar uns fideus qualssevol sinó el pare –o la mare- de tots els fideus. Que els clients participessin del neologisme tenia una importància relativa, l’important era haver imaginat un nom que respongués a la qualitat del producte ofert. Una vegada explicada, la troballa –potser massa subtil- em va semblar sensacional: poques vegades, per no dir mai, he vist un canvi tan divertit en el significat d’una paraula amb el simple afegit d’una consonant.

L’exemple anterior, per altra banda, em confirmava que aquest és un país de gent modesta, de gent que busca més la satisfacció personal que el reconeixement públic, de persones creatives que, sabedores, en aquest cas, de la fragilitat i la anormalitat de la llengua, no volen afegir més llenya al foc i esperen que el temps els doni la raó. I jo, testimoni accidental del cas que acabo d’explicar, no puc dir res més que quan, d’ara en endavant, em mengi en algun restaurant una fideuà excepcional, felicitaré el cuiner a través del cambrer afirmant que he gaudit – i ja sé que no seran conscients de la reiteració- d’una gran fidegua (sense accent).

inanitats (II)

Juguen les nenes a la platja. Com que la platja no és uniformement de sorra i elles van per sota l’aigua, cada dia afegeixen un bocinet de coordenades subjectives al seu mapa submarí copiat en una llibreta de pàgines quadriculades: plana de les algues, passadís dels peixos, roca de les coves, muntanyes brillants... Possiblement les seves minucioses descobertes topogràfiques seran de gran utilitat l’estiu que ve. Col·laboro en l'aspecte gràfic: no sé si ens publicaran.


















Quan es cansen de la dura tasca de descobridores, es dediquen a recollir peixets petits, crancs de totes mides i, si s’escau, alguna medusa despistada. Tenen una tècnica poc sofisticada però efectiva que no és capaç –s’ha demostrat- d’emular cap adult. Peixos i crancs se socialitzen en una galleda petita de plàstic, protegida del sol per una gorra, fins que arriba l’hora d’anar a dinar. Aleshores, tornen a la mar els menuts (la nena més petita, que s'ha afegit a les altres dues i no ha pescat res , plora la pèrdua), on suposem que expliquen la seva aventura a familiars, amics i coneguts. La medusa, ai!, queda enterrada per sempre més prop dels pins. Alguns adults queden encantats del comportament ecològic -he!- de les meves nebodes: al final, cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa.

De vegades, les meves nebodes aconsegueixen una estrella de mar o un ermità. Els ermitans són un gran tresor i un misteri inexplicable: uns okupes a qui cap autoritat no fa fora de la casa triada... o potser hi ha caragols vagant sense closca que els han llogat l’habitatge en temporada d’estiu?

















Surt de la closca,
fa temps abandonada,
nou propietari.

P. S. A través de l'amic Jauss -gràcies!-, m'assabento que he sortit a l'"Avui" (és un dir). Curiosament, és un dels dies en què la gent ha passat menys per casa meva... deu ser cosa de l'11 de setembre.

i encara (11 de setembre de 1901)

El dimarts vaig llegir una article de Josep Maria Sòria que parlava dels inicis “litúrgics” de la diada. No us reproduiré l’escrit, molt documentat en la seva brevetat, però em fa gràcia poder afegir una altre article més vell (sempre em queda alguna revista endarrerida per anar fullejant) que parla sobre el tema de manera més directa. L’he extret, com el que vaig fer servir l’altre dia, de “La Mainada”, en aquest cas d’un exemplar de 1921 que reprodueixo escanejat, perquè un dels aspectes més interessants és la informació gràfica –òbviament molt deficient, com podeu veure si cliqueu sobre les imatges. He dividit les dues pàgines de l’original en quatre fragments per facilitar-ne la visió.

En fi, aquesta és una de les coses que m’agrada dels blocs: que podem escriure i publicar el que ens sembli, prescindint de la seva comercialitat, per pur plaer de compartir aneu a saber amb qui, saltant les normes que diuen que s’ha de concretar el títol de l’article o el lloc on fou publicat (em refereixo al de J. M. S.) o qualsevol altra norma.

resum precipitat

Només puc fer una visita exterior a la diada quan ja tothom comença a recollir. Vaig al monument a Casanova (avui trobo a faltar els anys que vaig viure al carrer Girona, una mica més avall d’Ausiàs March). Se m’apareix en L. embolcallat en una estelada de seda (?) que fa molt de goig, i jo li comento la meva preocupació si s’adonen que porto una “Vanguardia” a la mà; demà ens tornarem a veure.

He d’aconseguir una bossa. Com que de sempre el color vermell és un dels meus favorits, em compro una samarreta de talla gran i em regalen la bossa. Allà mateix, m’acosto al dinar de germanor d’ERC i m’interesso pel menú. De primer, una amanida d’aquelles que en diuen d’estiu poc acolorida, a base de patata i la imaginació del cuiner; el segon no l’arribo a captar prou bé: dubto entre la paella i la carn de... a la... M’ha semblat sentir que el conjunt es cotitza a 30 euros: un dia és un dia.






















Baixo una mica més i faig cap al passeig d’en Lluís Companys. El vent mou la bandera de l’Arc del Triomf. Em sembla que hi són tots, fins els de l’esperanto. M’entretinc una mica, però no gaire perquè ja se’m fa tard.

De tornada, decideixo que avui no faré el dinar. Com que no vull ser menys que els d’ERC compro una amanida alemanya –mai no vista al país d’origen- i unes patates araneses –aquí dubto sobre la denominació d’origen-. De segon, rosbif. En fi, un àpat internacional: no sé si he fet malament.

Quan li ensenyo la samarreta a la Joana, que s’ha quedat a casa, em diu que potser ja no tinc edat. Contraataco dient-li que, de moment, una de les poques coses que puc moure a voluntat i amb relativa normalitat és la llengua. L’argument és definitiu.





















A la tarda em toca període de concentració i reflexió que no segueixo del tot, cosa que no sabeu com agraeixo. Però aquesta ja és una altra història.

Demà (avui, ja!), els diaris i la tele em diran com ha anat la diada. Llàstima que jo no tingui temps per saber-ho, però dedueixo que fins al 2014... fa no fa.

ara va de bo (... 1923-2007-2014)

Veu’s aquí una festa que els catalans havíem creat per amor a la nostra terra i que cada any creix i s’escampa més. Espanya també en celebra alguna de festa que vol ésser per l’estil d’aquesta; tots els que aneu a escoles de l’Estat deveu saber que de tant en tant us diuen: “-Demà és Fiesta nacional”; i llavors no aneu a classe. Ells, les festes nacionals les fan així: En un diari de Madrid que se’n diu la Gazeta i el fa el govern, surt un avís que diu: “Per tal i tal causa, des d’ara, cada any, el dia tants de tal mes es considerarà festa nacional.” I des d’aquell any, en aquell dia, a totes les escoles i oficines de l’Estat es fa festa i ningú treballa. I és que el sentit de la festa nacional per a ells vol dir no fer res, no treballar.

Nosaltres, els catalans, sabem que el fer una festa vol dir viure i sentir l’esperit d’aquesta festa i meditar-ho i fer-ne un propòsit i treure’n un profit; i que per això no cal deixar de treballar si es vol.

La nostra festa de l’Onze de Setembre vol dir això, doncs: que tots ens havem de recordar de tots aquells bons catalans que donaren la seva vida per defensar les darreres llibertats de la pàtria; i que cal que nosaltres sapiguem treure profit del seu exemple. Catalunya està més necessitada que llavors de què se la defensi. Cada dia l’Estat espanyol procura treure-li una mica més de la poquíssima llibertat que té. I els catalans cada dia volem que la nostra Pàtria sigui més gran i més lliure. Entre ells que no ho volen i nosaltres que ho volem no hi ha altra solució que la lluita. Prenguem exemple, doncs, dels que lluitaren per defensar Catalunya. Preferiren més donar la vida que sotmetre’s. Vindrà un dia, no en dubteu, en què voldran lligar-nos amb ben fortes cadenes, perquè no ens puguem moure, i aquell dia no hi haurà altre remei; ens caldrà lluitar amb més braó que els que ho feren el 1714. ens caldrà lluitar amb més braó perquè caldrà que guanyem la victòria i donem la llibertat a Catalunya.

Mentrestant, en venir l’Onze de Setembre, no deixem aquell dia d’anar tots a missa a pregar per les ànimes dels que moriren per Catalunya per tal que ells, des del Cel, preguin al Senyor per nosaltres; i tots els que siguem a Barcelona anem a portar el nostre ram al peu del monument d’En Casanova, contribuint a l’homenatge i encenent amb ell el cor de tots els catalans en la flama de l’entusiasme i del patriotisme.

Cròniques del cavaller de Sant Jordi (fragment). Revista infantil “La Mainada”, 7 de setembre de 1923.

(suposo que la missa ens la podem estalviar; que no calgui treballar, ja m’està bé)

( El 13 de septiembre de 1923 el Capitán General de Cataluña, Miguel Primo de Rivera, se sublevó contra el Gobierno y dio un golpe de Estado con el apoyo de la mayoría de las unidades militares.... (wikipedia))

Observo –i les visions sempre són subjectives: cadascú veu el que vol veure- un interès creixent per la sobirania: reconversions, virtualitzacions, periodistes grocs ara defensors del nacionalisme, antics periodistes vermells que ara es vesteixen de quatribarrats amb estels, partits que sí, però no o no, però sí...

Observo que moltes mirades van cap al passat i cap al futur i molt poques -en la diada menys, és clar- es detenen en el present, i en demà i en demà passat. Compte, no sigui que entre la recança i la visió, quan arribi el moment de dir “ara només depenem de nosaltres” –i de les multinacionals i de la política europea (?), i...- tinguem un país emmerdat de purines i el territori s’hagi enfonsat sota l’especulació del totxo. Tinc la sensació que hi ha molt porc català i molta especulació consentida, i tot el que us vingui bé afegir, que no és poc. Que si és abominable que, sense demanar-ho, et fotin pel cul els de fora, encara ho és més que ho facin els de casa.

Bona diada, amics i amigues, companys i companyes, governants i governats.

... I com diu ha dit el nostre president: treballem amb “rigor, ambició i realisme” perquè així es realitzarà “el somni de convertir Catalunya en un país d’homes i dones segurs del seu futur...”

He tingut un somni... el futur és nostre... M'encomano al Dalai Lama.

Prou, prou.


P. S. Em sembla que alguns flamencs estan desinformats: mira que esmentar Catalunya com a model... Que sí, que ho he sentit.

no sé si dir-ne divagacions

En anar al restaurant que us comentava ahir, em van agafar ganes, com em passa sovint quan trobo una referència literària, d’anar a la font. Els darrers dies he fullejat les Odes d’Horaci (excel·lent l’edició de la Bernat Metge, però si la voleu comprar us aconsello que mireu de trobar-la a la Fira del llibre vell que està a punt de començar). Com en la majoria dels clàssics grecollatins, i deixant de banda les referències onomàstiques concretes i altres detalls, m’ha semblat una lectura moderna en molts dels aspectes filosòfics i morals i també socials en general. Els clàssics ja ho tenen, això.

De les Odes he passat a Art poètica i Epístoles literàries, publicat per La Magrana a la seva col·lecció L’Esparver Clàssic, núm, 48. En aquest cas alguns textos no només m’han semblat plenament actuals, sinó fins i tot amb referents de la societat d’ara, encara que sigui en sentit metafòric (o no). No sé, us trio aquest fragment, per exemple:

... i narraré la mort del poeta sicilià. Com que volia que el tinguessin per un déu immortal, Empèdocles es llançà a sang freda dins l’Etna roent. Els poetes han de tenir, això sí, tot el dret de suïcidar-se. Salvar-ne cap contra la seva voluntat és tant com matar-lo. No deu ser el primer cop que ho intenta i, per més que ara li estalvieu el tràngol, no es tornarà pas home de seny ni abandonarà la seva obsessió per tenir una mort cèlebre. No s’acaba de veure perquè continua escrivint versos, si és perquè es va pixar en les cendres del seu pare o bé perquè va violar el lloc tocat per un llamp. El cert és que s’enfurisma i, com un ós, quan aconsegueix trencar els barrots travessers de la gàbia, aquest terrible recitador espaordeix el culte i el ignorant, i aquell que atrapa, l’agafa fort i el mata llegint, com una sangonera que s’arrapa a la pell fins a quedar farta de sang.

I el text, irònic, em porta a una notícia llegida fa uns dies que explicava que la tercera causa de mortalitat entre els nord-americans de 10 a 24 anys és el suïcidi. Les nenes se suïciden més joves que els nens. En total, 4.499 morts l’any 2004. Esfereïdor: aquí no valen ironies. En un altre moment potser parlarem del suïcidi (i de les seves induccions), perquè no dubto que alguna vegada a tots ens ha passat pel cap el tema.

carpe diem, quam minimum credula postero (menja't el dia...)

No recordo qui, ja fa anys, va publicar un llibre que em sembla que es titulava El que hem menjat. Ara que, paradoxalment, la gent cuina menys que mai d'una manera regular –de vegades veritables aberracions- i és capaç de cruspir-se inimaginables porqueries, aquesta mateixa gent s’entesta a explicar-te les delícies que el seu paladar suposadament entrenat i selecte ha tastat dues vegades a la setmana, tres cops al mes o al llarg de l’any. Algunes vegades et narren experiències gairebé sobrenaturals que els farien vomitar si les hagués fet la cuinera del bar de la cantonada. Dit d’una altra manera, hi ha gent que encara que no ho expressi directament valora sobretot on han menjat i qui ha cuinat. No cal dir que a mi no em sembla malament i aprecio el lloc on es menja i qui ha preparat el plat, perquè la cuina és cada dia més un acte cultural, un fet artístic que sobrepassa la necessitat purament animal d’alimentar-se per sobreviure. Com en les altres arts, però, la literatura, per exemple, en què alguns lectors no tenen altre gust que el que dicta la moda –minoritària o majoritària- en la cuina, la restauració, la gastronomia, o com se li vulgui dir, tinc la sensació que hi ha molts degustadors que s’alimenten a través dels paladars dels altres i molts cuiners que subsisteixen en els primers llocs dels rànquings no per mèrits propis sinó per campanyes publicitàries i pel babauisme de crítics inconsistents i de clients sense criteri propi.

Bona part del que acabo d’exposar és pura especulació sense fonaments. Jo sóc de gustos senzills, fins i tot primitius, i, a més, per diverses raons, entre les quals no és la menys important l’econòmica, freqüento poquíssim els establiments que podrien figurar en un llibre titulat On hem menjat o Qui ha cuinat. De tant en tant, però, m’agrada “descobrir” o que em portin a llocs que, prescindint del menjar o , més ben dit, a més del menjar, tinguin un encant especial, que en el meu cas es pot centrar en la situació geogràfica, en el tracte, en la tranquil·litat, en la companyia...

Durant aquestes passades vacances poc planificades, d’atzars o de decisions preses d’un dia per l’altre o el mateix dia, vam decidir, seguint el nostre estat d’ànim, anar a un restaurant que s’anunciava així en la primera pàgina del seu fullet informatiu:

Even as we speak, envious time
is running away from us.
Seize the day and trust
as little as possible in the future.
(també en altres llengües)

Si agafeu la carretera que va del Perelló a Rasquera, aproximadament al quilòmetre 8,5, a la plana del Burgà, veureu a mà esquerra una inscripció en blau en una roca que posa Carpe Diem i una fletxa, just a la dreta, que indica el camí que haureu de seguir per arribar al restaurant. Bona part del trajecte, de poc més d’un quilòmetre, està asfaltat i la resta no presenta dificultats per cap tipus de vehicle. Si aneu a sopar, és aconsellable arribar quan encara és de dia per poder gaudir una mica de l’entorn d’oliveres, ametllers, vinya i algun garrofer, però sobretot, per poder contemplar el muntatge que han fet els propietaris al voltant de la caseta de camp ara ampliada: gàbies amb ocells més o menys exòtics, ponis que conviuen amb conills d’orelles llargues i caigudes i cangurs..., la decoració eclèctica i diversa dels espais a l’aire lliure...

No em feu del tot cas perquè potser hi haurà algun error tècnic, però si no m’equivoco, el restaurant és propietat de dos nois, un anglès i un madrileny amb ascendència materna mequinensana, que es van instal·lar en l’indret deu fer tres anys i han anat ampliant el local, inicialment amb cabuda per a una trentena de comensals, fins a poder donar servei actualment a un centenar. L’interior el formem dos menjadors i hi ha també unes quantes taules sota un porxo. Crec que tenen algunes –poques- habitacions. La decoració és sorprenent, recarregada, eclèctica com a l’exterior: desenes d’objectes del terra al sostre omplen tots els racons. Les taules, diferents, són espaioses, com els seients, i la distància entre elles és notable, de manera que la sensació d’espai és absolutament agradable; en alguns casos, entre les taules encara hi ha algun sofà, més decoratiu que amb altres funcions (encara que jo vaig agafar-ne dos coixins per afegir al respatller del meu seient). La il·luminació la proporcionen llums de diversos estils, però en la pròpia taula la base lumínica són les espelmes (poca llum, pel meu gust). El dia que van anar, els cambrers eren sobretot estrangers, com bona part dels clients.

Anem al gra, perquè ja veig que el que voleu saber és el que es menja. Es podria dir que es tracta d’una carta-menú de cuina de mercat que es canvia cada setmana i que, quan vaig anar jo constava de 10 entrants, 9 segons i 8 postres, suficientment variada perquè tothom pogués sentir-se satisfet. Els plats, com tot en l’establiment, abasten una àmplia gamma d’estils, des del conegut carpaccio de vedella (un fix) a l’exotisme del cangur amb salsa de pebre o la tonyina a l’estil asiàtic (no dono més detalls de la carta perquè al final podeu veure-la sencera si cliqueu sobre ella). Tot plegat, mengeu el que mengeu, 25 euros sense les begudes Els tres plats que vaig triar em van semblar excel·lents, sobretot l’amanida amb tartar dos salmons i la mousse de mango, gelat de banana i salsa de fruites de la passió a la presó. Potser algú pot trobar les salses i els especiats un pèl peculiars, però també es tracta de tastar alguna novetat, oi? Si a l’entorn i al menjar (pica-pica previ i “xupito” final per gentilesa de la casa), afegim el ritme en el servei, el tracte correcte dels cambrers i la cordialitat de Joan, el madrileny una mica mequinensà, em sembla que no hi ha dubte que el Carpe Diem (bonica pàgina a Internet: passegeu-vos-hi) és un lloc adequat per anar a deixar que passi el temps sense preocupar-se per res més. Compte, si hi voleu que us agafin és imprescindible fer una reserva, entre altres coses perquè no obren tots els dies de la setmana i perquè en algunes dates la demanda sobrepassa l’oferta. Així que: 678 477 700.

Ah, un retret tècnic al Joan. Potser seria bo que la mateixa cura amb tot el que fan, l’haurien de tenir a l’hora d’escriure la versió catalana de la carta, i més tenint en compte que aquesta cura semblava evident en els altres idiomes: doneu temps al temps. No ho vaig fer en el seu moment, però des d’aquí m’ofereixo a dedicar una horeta setmanal a fer les correccions (deixem de banda les contraprestacions en espècies).

P. D. Si us sobra el temps (durant les vacances se suposa que sí) i us el voleu menjar, us proposo anar, després de fer la migdiada i abans de sopar, a fer una petita excursió fins a les pintures rupestres de Cabra-Feixet, per la mateixa carretera, però tombant a l’esquerra una mica abans del camí del restaurant. Aquells pintors sí que sabien què era això del carpe diem, abans que en parlés Horaci.

5+7+5

Aquest estiu, després de dos anys sense veure’ns, comparteixo converses i sopar amb en J., amic incondicional des de la infantesa però sovint oblidat en l’espai. En J., entre altres feines remunerades, escrius articles en enciclopèdies generals i de cinema que sovint li retallen a partir de criteris econòmics i converteixen en proses infames (infamants?). En J. em recorda que no és un gran lector: entre 60 i 70 llibres l’any, que ara s’apunta en una llibreta per tal de..., deixem-ho estar. Li dic que potser és el moment que comenci a escriure. En J. em respon taxatiu que no té res a dir. En J. sempre ha tingut tendència a mentir sobre si mateix.

Recordo l’August, ara fa molts anys, en una imatge a l’Ateneu: el cabell ros i llarg, lleugerament verdós pel l’efecte dels llums de la biblioteca, endreçat per una cinta de tennista o d’indi. En Jordi Galves ens diu que l’August té més coses a dir, que ha publicat un llibre que traspassa fronteres. Mojave (24 pàgines, 10 euros) conté tres “esplèndids poemes” (en realitat els tres poemes del llibre són cinc, set i cinc haikus): “Els grocs llangueixen./ Una ombra entre les iuques? El coiot passa // Nit rere nit, / en plena volta brillen / els grans de sorra...” ( August Bover i Font: Mojave. Sitges, Llibres de Terramar, 2006). En Galves parla de la “voluntat d’aproximació al forani” i valora la voluntat d’anar més enllà de la concepció tancada de la literatura en català. No coneixia el llibre i no sé perquè apareix la crítica tant temps després de la publicació, els simples lectors ignorem moltes coses. En qualsevol moment –si el trobo en alguna llibreria, cosa que crec que em resultarà difícil- em llegiré els haikus de l’August Bover, amb traduccions a l’anglès i el francès i aiguades de Salvador Alibau.


Jo, com en J., no tinc res a dir (va, deixem-ho en poca cosa) i, a diferència de l’August, viatjo poc a l’estranger, on es poden veure iuques i coiots i altres elements naturals que aquí només surten en moviment a la tele. Els poemes de l’August, però, i altres esments de Galves, m’impel·leixen a compartir paraules de l’estiu, imatges del sud que, rellegides, em confirmen que em trobo més prop de J. que de l’August. No hi puc fer res. Pura inanitat d’instants entre altres instants.


Enllà de l’aigua,
vigila la pineda
prometent ombres.

recorreguts

Abans d’ahir algú va arribar al bloc escrivint a Google: “tractament del còlic nefritic” i, per aquelles casualitats de la vida que de vegades ens neguem a creure, ahir vaig tenir el segon episodi aquest any de “còlic nefrític esquerra”. Quatre hores d’un dolor intenssíssim, difícil de suportar, que s’allargaven indefinidament en el temps subjectiu de la meva ment. Una vegada passada la crisi més intensa, ja amb molèsties assumibles, i deixant de banda la por d’una possible repetició, el que més em preocupa, a part del propi dolor, és la deshumanització que suposa la situació en el moment de màxima intensitat, la incapacitat de pensar en res més que no sigui el dolor, quan durarà i que es pot fer per disminuir-lo: milions de neurones aconseguides al llarg d’un procés d’evolució i connectades entre elles per sofisticats mecanismes que se centren en un problema que no saben resoldre, i a penes una mirada a la multiplicitat de possibles estímuls del món interior o exterior; una sensació que un, ara, imagina pròpia d’un animal unicel·lular.

Segons em diu el metge de la Puigverd que m’ha atès, el tractament del còlic consisteix únicament en una medicació que disminueixi el dolor (i el protector d’estómac corresponent) fins que el cos expulsi la sorreta o les pedres que el causen o simplement que la irritació disminueixi; una altra cosa són els tractaments operatoris. Li pregunto al doctor per una possible prevenció, per exemple, alimentària, i em diu que no existeix, que puc menjar i beure de tot, únicament cal beure poc en el moment del dolor i molt quan no se’n té. Per si de cas, recorro a savis antics i trobo que Arnau de Vilanova em dóna una pista que no sé si seguir. Us actualitzo una mica la llengua:

Profitosa cosa per a la conservació de la salut és prendre a vegades, al començament del menjar una mica de brou de cigrons o de pèsols; i aquesta és aquella aigua que els savis molt lloen. I es fa així, a saber: que pèsols o cigrons siguin presos i remullats per una nit en aigua dolça, i el segon dia siguin bullits 2 o 3 bulls, i després siguin colats, i es guardi aquella coladura, i cap a l’hora de menjar amaneixi hom una mica de vi blanc i una mica de pols d’spicenardi (desconec aquesta espècie), i safrà, i sal en poca quantitat, i després faci bullir aquestes coses, i al començament del menjar podrà hom beure’n una mica, o, si més li plau, podrà hom fer-ne unes sopes. Car tal brou modifica les venes capil·lars del fetge i obre les vies urinàries, i per això guarda hom de pedres i d’arenes, que no es facin als ronyons, i majorment si amb els pèsols i els cigrons damunt dits s’ha cuit un poc de julivert.

Arnau de Vilanova: Regiment de sanitat a Jaume II (fusió de la versió de Berenguer de Sarriera i de la versió abreujada del segle XV).

Si algú es decideix a presentar el beuratge el dia que tingui convidats a casa, ja em comunicarà les reaccions. Al tractat no especifica si serveix per prevenir les pedres als ronyons en sentit metafòric: cal provar-ho.