continuïtats i començaments

És ben curiosa la darrera nit de l’any –quin invent això del temps comptat i comptable-, quan tothom, ni que sigui per un moment, fa balanç. Ni ha qui obren la llibreta dels vells propòsits i van apuntant una marca al costat: un sí o un no, i tornen a copiar les propostes no realitzades potser en una llibreta nova i sospesen pros i contres: marquen el temps amb fites: anuals, mensuals, setmanals o diàries. Ni ha que en lloc d’anys temporitzen la vida, com si fossin els amos d’un temps interminable, i planegen detalls com els amors o els fills, hipoteques i feines o les obres que, finalment, els donaran la fama -la immortalitat?-. En l’extrem oposat dels més calculadors, hi ha aquells que només saben l’instant: ni passat ni futur els neguiteja gens, el temps no és més que la claror del dia o la foscor de la nit. Entremig, hi ha la resta: un poc d’això i un molt d’allò o viceversa. Sigui qui sigui, cadascú té un desig que guanya els altres i que marca amb lletres o li passa pel cap, a penes una boira, la darrera nit de l’any. No, no, el desig de felicitat total no s’hi val.

Aquest mati m’ha trucat una excompanya de feina ja jubilada per desitjar-me una bona entrada d’any. Mai no m’havia trucat abans per aquest motiu. Viu sola des de fa molts anys, però ara, sense família a prop, la solitud se li fa dura. M’ha parlat del passat i de plans no realitzats. Una conversa llarga. No fa gaire, la meva mare, en una altra conversa que ara no ve al cas, em deia: “la companyia, Déu la volia”. Doncs bé, aquest és el meu desig per a tots vosaltres durant el proper any, i permeteu-me que prescindeixi de consideracions i matisos. M’atreveixo, però, a afegir, també sense comentaris, dos versos i mig d’un magnífic poema de Ferrater: “Jo, massa jove / també, no havia après a reconèixer-me /en l’acceptació més que en la tria.” La resta ja es cosa vostra, o del destí, per als qui hi creieu.

I la nit de cap d’any, i les altres, no feu com els dos babaus del fotograma, que deixen passar les oportunitats. I si no és la nit de cap d’any, que sigui qualsevol altra nit o un altre dia. No avui no us parlaré de les deplorables històries que ens envolten: la mort anunciada d’un dictador llunyà, l’atemptat anunciat que generarà tanta literatura hipòcrita. Avui em limito a reiterar-vos el meu desig que trobeu aquests petits moments de felicitat que voleu. Ja és prou.

innocència

El que fa més gràcia del dia dels innocents (sants) no són les històries possibles inventades, sinó les històries reals planificades d’una absurditat fora de límits. Quines? Les mateixes de cada dia amb les variacions que calgui: què no heu llegit els diaris, sants innocents?

I deixant de banda la política, si tingués temps, em llegiria aquests dies algunes de les magnífiques i velles revistes – bona feina- que em proposa l’amic Jaume. Potser més endavant, que ara estic totalment immers en la meva faceta anual de patge reial.

vols

Tot a mig gas, tal com estava previst i com és tradició: els dies i les nits, les converses, els àpats interminables, els passeigs, la ja no novetat dels parenoels rampants. Un parèntesi de pau i tranquil·litat, de velles i belles sensacions, de retrobaments, d’enyorança dels que no hi són, de descobriment dels que a penes comencen (el meu nebot de vuit anys amb cara de sorpresa quan descobreix que el tió –perdona’m la broma ded cap d'estornell- li caga el pa amb què l’ha anat alimentant: “mireu, mireu, l’ha tornat a enganxar!”), de tardes que es converteixen en nit al voltant de la taula, de nits amb lectures escasses i somnis adormits.

Fa dies que cap a les cinc apareixen els primers estornells. Vénen sobretot de ponent després de buscar l’aliment en les oliveres que imagino escasses per aquest territori. Busquen un lloc on descansar fins al dia següent. A poc a poc van ennegrint el cel amb els seus vols coordinats i misteriosos. Pugnen per una branca de palmera –qui els ho havia de dir- amb els coloms omnipresents la resta de l’any. Baixen, s’enlairen, repeteixen la dansa –cada vegada menys nombrosos-. Els qui no han aconseguit l’espai on passar la nit desapareixen misteriosament, mentre els afortunats –amb prou feines uns centímetres quadrats de llar provisional- piularan tota la nit, potser reclamant un dormitori més espaiós, potser protestant perquè l’ajuntament ha instal·lat uns fanals que els impedeix la intimitat, potser explicant-se les novetats del dia i fent plans per la següent jornada...


















Durant un temps, suposo que com tots vosaltres, vaig somiar que podia volar. En els meus somnis repetits no aconseguia pujar més d’un pam o dos, però no us podeu arribar a imaginar com em satisfeia aquesta ingravitació, aquesta levitació més que vol real; no necessitava res més: la sensació de llibertat que tenia era extraordinària.

Avui he tornat a casa amb un vol curt, seguint, més o menys, les normes dels humans, no fos cas que... Ja em sap greu que el meu somni no s’hagi convertit en realitat.








I, després, una mica de lectura de blocs que em porten una notícia propera que no em crec: l’Arare diu que plega (ei noia, que és 28 de desembre! Llarga vida!) I un altre comiat que desgraciadament no és aparença: el del Saló de Lectura. La Marina, que és la darrera a parlar, ens diu que BTV ja no és el que era, ens parla del comerç. Cap novetat Marina. En Manzano, que sap que sabem que el comerç és un fet inqüestionable que mou el món, es mostra insubmís, que no rebel, i ens regala dos poemes. Jo, avui, em quedo amb el primer. Us estimo (estimar: tenir bona opinió del que val) noies i nois dels Saló. Ens veurem.

Quan m'agafa sa cantera
no és que estigui malsofrit,
és que haig de pegar un crit
per no rebentar en plorera.

Tantes coses voldria, tantes coses vull,
els somnis que tenia han passat per ull.
De les papallones que he perseguit
sols tinc la polsina que em tenyeix els dits.
Cavallet de serp que tant t'he encalçat
sols remenes l'aire d'un món esbucat.

Mala pesta sa cantada i mala pesta es cantador,
mala pesta sa cançó i mala pesta sa tonada.
Dormir desperts, al meu veure, mai no fa acabar sa son.
Malviatge els qui em fan creure que amb cançons tot se compon.

Els somnis agafaren un caminoiet
enlloc no arribaren, moriren de fred.
Just a banda i banda del mateix camí
hi ha uns avellaners que mai no han florit.
Cavallet de serp que tant t'he encalçat
sols remenes l'aire d'un món esbucat,
d'un món esbucat, d'un món esbucat...
A on són els somnis, a on se n'han 'nat.

Guillem d’Efak. “Cavallet de serp".

postal de Nadal (2006)

I si trobeu un moment, després de renovar les belles –sí, amb be- converses interminables de cada any, sortiu dissimuladament i aneu a fer un volt pels carrers deserts, i, quan torneu, llegiu una estona o escolteu una mica de música, potser fins i tot mirareu una pel·lícula... I reinicieu més tard les converses. L’endemà, quan encara faci sol, agafeu forces pel dinar i per les velles –sí, amb ve baixa- converses de cada any, després sortiu dissimuladament... I, sobretot, per res del món arribeu a les mans, que el cunyat o la cunyada que us ha tocat al costat no te cap malícia quan us pregunta, quan us recorda... Ho sé, us ho asseguro. Que us ha tocat al costat un desconegut o una desconeguda espectacularment atractius, exòtics? Molt millor, però permeteu-me que ho dubti.

És clar que si heu decidit passar el Nadal a la Patagònia...

Reitero: us trobeu on us trobeu, sigueu feliços.

carències

Sovint davant d’un quadre em trobo perdut, em veig incapaç de pensar o de dir -i encara- més coses que els locutors del No-Do parlant de l’exposició de Picasso a la Sala Gaspar l’any 1960. Veig el que veig i m’agrada o no, però difícilment podria competir amb qualsevol persona mitjanament educada en art no literari a l’hora d’expressar què hi ha fora dels colors i de la captació de l’instant. Em sento incapaç de qualsevol anàlisi diacrònica, de definir textures, d’entrar en la ment de l’artista, de valorar l’evolució, els retorns. També és veritat que mai no he entès del tot per què puc llegir una narració en una cadira i, en canvi, he de llegir una pintura dret al mateix temps que altres lectors, en sales inhòspites de parets blanques en la majoria dels casos i en un temps autoimposat, però real i habitualment insuficient. I en acabar de llegir una pintura, una altra i una altra i una altra. D’acord, és cosa meva, però va així.

Aquest estiu, per exemple, vaig visitar una exposició antològica de Modest Cuixart, titulada Retorn a la Mediterrània. El seu 80è aniversari ha passat sense gaire soroll: qüestions de modes, suposo. No m’agrada especialment Cuixart en el seu conjunt, però sí algunes de les seves obres. A la sala, a més d’unes 20 pintures, hi havia alguns fulls penjats amb reflexions del propi pintor i d’altres personatges. En llegeixo una de Cuixart que crec que anava així: “una obra ha de ser una màquina de fer pensar”. Ho entenc, com quan llegeixo alguns llibres. La sala es troba gairebé deserta i puc entretenir-me sense noses davant del Somni de Cypsele, de 1981.























Em recorda una possible portada d’una excel·lent col·leció de ciència-ficció de Martínez Roca de finals del 70 i principis del 80. Penso també que Cypsele, amb variacions ortogràfiques, és el nom de comerços diversos del Baix Empordà. Sembla ser que el nom correspon a una ciutat o poblat real o mític d’Arcàdia o del Montgrí. O és potser el nom d’una musa? Vet aquí els meus pensaments. Tot plegat, imatges molt allunyades de la realitat que observo. Mentre jo encara vaig mirant, passa una senyora pel meu darrere i li sento un comentari que s’adiu més en la proposta del full: “Aquesta noia té ulls de vaca.” No sé si ha captat l’essència de la proposta, però com a mínim ella, abans de passar ràpidament al quadre següent, ha fet una valoració pictòrica que a mi no se m’hagués acudit mai. Ella s’ha sentit estimulada per la realitat més immediata, potser ha comprès la intenció de l’artista i ha anat refent el procés creatiu. Jo, en canvi, he prescindit del valor intrínsec i m’he deixat portar per la marginalitat. No hi puc fer res i no us penseu que no em sap greu.

estètiques d'ahir i d'avui, dins Tradicions nadalenques

Bons dies per llegir i mirar una pel·lícula antiga o nova, sempre que us pugueu escapar un moment dels interminables àpats que potser vosaltres mateixos heu ajudat a perpetrar. Si algú té la paciència de resseguir el meme de “la pàgina 123”, pot trobar llibres força interessants, d’ahir i d’avui. I deixeu-vos d’històries

Fa un quant temps que a casa nostra es pateix de manament. Tothom classifica, tothom mana; no hi ha escriptor que agafant la ploma no mani el que hem d’ésser, no marqui un pentagrama estètic, i pobre del que no el segueixi! S’ha de ser això, s’ha de ser allò. S’ha acabat el romanticisme. S’ha de ser parnassià fins a cert punt; s’ha d’estilitzar, no s’ha d’estilitzar; els versos han de ser de làpida, o de pedra picada, o de bronze, essent així que hi hauria una forma de dir les coses clares i precises només dient una cosa: els versos han de d’ésser bons, i si ho són, siguin romàntics, siguin parnassians, siguin clàssics, estan bé, perquè són bons, per més que diguin les estètiques..

Santiago Rusiñol. Coses viscudes.

-Sí, però els versos bons són ...
-Ja hi tornem?

-------------------------------------------------------

Encara que diguin que era d’origen italià, jo estic convençut que Joseph Barbera (Barberà per als amics) tenia els seus avantpassats al Montsià. 95 anys és una bona edat per acomiadar-se. M’hi jugo el que vulgueu que ara s’ho està passant tan bé com encara ens ho fa passar a nosaltres. Us he triat un Strauss genial que s’adiu molt amb l’esperit de les festes. Que no teniu vuit minuts? Llàstima. No, la resta del post no té cap interès.



-------------------------------------------

Miro part de la gala dels Premis Barcelona de cinema que ens confirmen les pel·lícules catalanes més importants. Aquests ho tenen molt clar, no com els de Frankfurt. Millor pel·lícula en versió original en català: Honor de cavalleria. Millor pel·lícula, i altres premis: Salvador. Podeu seguir consultant les nominades i llegir alguna cosa sobre les premiades. Diria “Apaga i vamonus” si pensés que cinema català i llengua catalana tenen alguna cosa a veure i si... no que són dies de pau.

els pessebres, dins Tradicions nadalenques

Passo per la plaça de Sant Jaume de camí cap al carrer Princesa. M’aturo una estona a mirar –he dit mirar- el pessebre que ha muntat aquest any l’Ajuntament. Una senyora que creua ràpidament en direcció contrària a la meva diu per a ella mateixa i potser per qui la vulgui sentir per iniciar un post: “això si que és un pessebre i no el que va fer Clos” –pobre ministre, tan incomprès-. Efectivament, el d’aquest any és un muntatge tradicional, amb el naixement, els reis, els pastors, el riu i el llac, els ponts, les muntanyes i les cases... No m’agrada especialment. No m’agrada ni el sentit allargat, que suposo que està molt bé per fer voltar la gent en direcció única, no fos cosa que ens baralléssim, ni, sobretot, les cases mastodòntiques que hi ha a la banda de l’ajuntament, tampoc em semblen gaire aconseguides les proporcions, un dels problemes més difícils de resoldre a l’hora de donar profunditat al paisatge ( a part de les cases que esmento, fixeu-vos en el pont construït a la part de la Via Laietana).

De les tradicions nadalenques, la dels pessebres és la que aprecio més, sigui la construcció familiar (amb xais sense potes inclosos) o la professional. És clar que el pessebre és una tradició per perdre el temps, aquest bé que alguns, jo m’hi incloc, administrem tan malament. Actualment, compres una arbre, l’envoltes amb unes tires lluminoses i, si ets encara més modern, hi afegeixes alguns regals; i ja has aconseguit l’esperit de Nadal en un temps raonable. I si encara vols anar més ràpid, compres al xino un parenoel inflable i l’asseus a taula, com un més de la família (si en poses dos o tres pujant o baixant escales per finestres o balcons, molt millor, que cal donar exemple).

Jo ja fa anys que no faig un pessebre complet, però encara em queda la tendència a posar el naixement i, segons com, alguna altra figura. El que continuo fent és visitar pessebres, expressament o els que trobo casualment. Entre els primers, cada any em passo pels de l’Església de Betlem. Enguany també he anat a veure els del Museu Diocesà, a l’avinguda de la Catedral. Us els aconsello si podeu fer un forat en la vostra agenda. En la primera planta han col·locat figures i conjunts de diverses èpoques i països fets amb materials diferents. Hi ha contrastos espectaculars i algunes peces són molt interessants artísticament. En la planta superior hi ha diorames, és a dir, aquestes caixetes rectangulars on els pessebristes professionals actuals solen col·locar escenes del naixement, que en aquest cas no tenen cap interès remarcable. Aprofitant la visita, veureu una mostra de pintura del romanticisme al modernisme on falten alguns noms importants, però que no està gens malament com a visió històrica. I a més, el fons habitual del museu. Tot plegat, si aneu molt ràpids, una horeta llarga.















(naixement al claustre de l'església de la Concepció, amb gall i gallina encara vius a la dreta de la imatge)

P. S. Em llegeixo els dos posts -i els enllaços- que en Pere, d'Invasió subtil, dedica a Sanchis Guarner. No cal dir que l'entenc i comparteixo les seves paraules, però entenc també que la importància dels filòlegs en l'actualitat en la nostra societat és semblant a la dels pessebristes, per molt que se'n parli més. Fa temps que en qüestions de llengua la darrera paraula ja no és dels lingüistes ni dels escriptors.

la gran cagada (premonició), dins Tradicions nadalenques

dia 24

-...?
- És que avui pleguem molt tard i quan arribem cansats a casa només ens queda temps per sopar i posar els nens a dormir, si no els trobem dormint. I ja els va cagar el tió de l’escola.

dia 25

- ...?
- Home, com cada any: després de dinar. També cagarà algun detallet per als grans.
- ...?
- Aquest tió és més divertit, a més, l’avi ja fa temps que no va al camp.

dia 26

- -...?
- Sí, sí, avui faran cagar el tió a casa dels cosins.
- ...?
- No, home, el tió serà el dels cosins. Han comprat una manteta del Barça per tapar-lo ...
- ...?
- És igual, als nens els fa molta il·lusió.

dia 28
...

Les coses van com van i el tió ara s’alimenta de transgènics i és capaç de cagar les vegades que se li demani i on calgui. Aquests tions antropomòrfics, aparentment innocents com els dibuixos de Walt Disney, amb els seus ullets maliciosos i la llengua libidinosa que alguns ensenyen ja fan preveure que agafaran l’alè vital qualsevol dia i es convertiran en una mena de gremlins autòctons destructors que es menjaran ... Que ja comencen a cansar-se de tant sentir : caga tió, sinó et donaré un cop de bastó i de la sobreexplotació. No vull ni pensar-ho, ja us ho fareu.






















P. S. Els de La tertúlia avui parlen sobre la possessió. No, no ben bé diabòlica.

I veig que a Sagarra també li semblava que l'article de la Tusquets aixecaria més polseguera. Alguns som uns innocents.

conformitat-rebel·lió

Conformitat-rebel·lió. Conformitat, que no resignació, després de la tria conscient, conformitat de l’estar conforme amb el que vols i el que lliurement has decidit; però la possibilitat de tria s’ha convertir en una cosa tan insignificant malgrat les aparences, respon tant a un moment concret, que cal reivindicar la rebel·lió permanent. Rebel·lió contra un mateix, rebel·lió contra les imposicions dels altres pel nostre bé, rebel·lió contra la conformitat de la covardia i contra la rebel·lió sense criteris, rebel·lió contra l’individualisme i el gregarisme, rebel·lió contra tot allò i tots aquells que ens impedeixen veure contra què i qui rebel·lar-nos. Conformitat en la rebel·lió i rebel·lió en la conformitat. Quantes conformitats i quantes rebel·lions inútils!

De totes maneres, mai no he cregut en els opòsits sinó en tots els matisos fluctuants que hi ha entre els opòsits, aquests opòsits que només en circumstàncies excepcionals haurien de conformar la nostra vida. La defensa del negre o el blanc només responen a la incapacitat de veure, de conèixer, de gaudir de tots els altres colors.

I vet aquí, Arare, que aquesta és la meva precipitada col·laboració a la teva proposta. I la il·lustro amb dos poemes que tothom coneix:

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.

Joan Maragall. La vaca cega


Quan jo m'embranco en una causa justa
com En Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta!

La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut ànima d'esclau.
A mi em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué una vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet!

Pere Quart. Vaca suïssa

Posats a triar, entre una vaca i l’altra, em sembla que sovint em quedaria amb la vaca Katerina, ni cega ni suïssa, més representativa dels signes dels temps, avui, ara i aquí.
















(amb el teu permís)

pantalles

El pececito cautivo en una pecera que decoraba el programa de libros de la televisión municipal de Barcelona desaparece al fin de la pantalla con todo su equipo. Por falta de audiencia, se cierra un chiringuito que obtuvo premios gracias a intereses políticos y editoriales. Salvo ese pescadito, no aporto nada nuevo para hacer de los libros algo televisivamente interesante.

Dec ser dels pocs blocaires que miren o confessen mirar la tele. Ahir, buscant al TVMania els programes de les diferents cadenes i fullejant la resta de la revista, em vaig trobar les paraules d’un tal Roglan que he transcrit més amunt. No tinc ni punyetera idea sobre quin programa parla, però suposo que ell tampoc no en té, perquè, pel que dedueixo, si és que l’ha vist una estona, la seva mirada ha quedat captiva d’un peixet en una peixera. Una professió descansada aquesta en què et paguen per explicar el que no has vist ni has llegit, una professió en què alguns veuen poques coses fora de la seva peixera, petita, rodona, equidistant, prefabricada.

Segueixo, ja començat i no l’acabo de veure –sembla que m’he perdut Màris Serra, Salvador Sostres i d’altres-, el nou programa de 8tv Amics, coneguts i saludats, dirigit per Josep Puigbó en què quatre personatges representatius de l’opinió dels catalans parlen sobre el divorci que existeix entre els polítics i la societat. No havia sentit mai en directe Joel Joan, representant dels joves, pontificant sobre aquest tema: el seu rigor argumental, la precisió i varietat del seu lèxic, la seva gestualitat, m’aclaperen. Els altres contertulians no aconsegueixen en cap moment desmuntar –alguns ho mig intenten- l’encert de les seves opinions. La diafanitat i contundència amb què s’expressa i els moviments corporals que remarquen les frases més importants no tenen rèplica possible. Quin gran guionista i actor!

Excel·lent programa larumbatomba, de BTV. Ja ho havia dit? Doncs ho confirmo. I interessant i divertida pel·lícula la que ens ha ofert avui el mateix canal, millor que La vida és bella d'un tal Benigni.

del cel del sud a l'hivern

Un no busca repetir-se, encara que ho sap inevitable, ni tampoc el contrari, perquè la repetició és una fidelitat de vegades necessària, tot i que la podria guardar al seu interior.

Torno a mirar, menys del que voldria, el cel d’hivern i torno a trobar, immutable i imperceptiblement canviant, la mateixa constel·lació -i la mateixa nebulosa- de cada any, una de les poques que identifico fàcilment, una de les que sé que continuarà com les altres quan jo no hi sigui, la que potser, sense saber-ho, he compartit amb vosaltres i vosaltres amb mi (avui, a mitjanit, en direcció sud). Demà, si me’n recordo, la tornaré a mirar... i l’endemà, i sé que coincidiré amb vosaltres en algun moment, quan tingueu temps o ganes de mirar el cel.

Orió, el Caçador, és una constel·lació (Orion segons el nom llatí que li ha donat la Unió Astronòmica Internacional) prominent, una de les més conegudes del cel, ja que té estels molt brillants i és situada a l'equador celeste, de tal manera que és visible des de qualsevol lloc del món, cosa que fa que sigui coneguda universalment.
Orió és al costat del riu Eridanus amb els dos gossos caçadors: el Ca Major i el Ca Menor, barallant-se amb Taurus, el Toro. Altres preses com Lepus la Llebre, també són a prop.
És normal que una constel·lació tan prominent tingui més d'una versió a la mitologia grega. A una versió, Orió clama ser el caçador més gran del món. Això ho sent Hera, la dona de Zeus, i decideix enviar un escorpí rera Orió. Orió és picat a mort per l'escorpí. A Zeus li va saber greu i va posar Orió al cel. L'escorpí també va ser posat al cel, esdevenint la constel·lació Scorpius. És interessant el fet que quan una de les dues constel·lacions surt per l'horitzó, l'altra ja s'ha posat. Així els rivals no es poden veure l'un a l'altre.
Pot ser que el nom de la constel·lació en aquest cas precedeixi a la mitologia. S'ha suggerit que Orió ve de l'accadi Uru-anna, la llum del cel, passant després el nom a la mitologia grega.
La constel·lació es menciona a les Odes d'Horaci, a l'Odissea i l'Ilíada d'Homer i a l'Eneida de Virgili.

(Una mica més aquí, a Viquipèdia. )

I rellegeixo el poema que em va passar una estrella observadora d’estels. Curiosa arbitrarietat la del gènere dels substantius: dos gèneres per al mateix concepte: estel i estrella.

Inútil escrutar tan alto cielo
inútil cosmonauta el que no sabe
el nombre de las cosa que le ignoran
el color del dolor que no le mata
inútil cosmonauta
el que contempla estrellas
para no ver las ratas.

M. Vázquez Montalbán. Pero el viajero que huye, dins Memoria y deseo. Obra poética (1963-1990)

els altres col·leccionistes

Qui no es gasta la doble de Nadal* abans de cobrar-la deu ser perquè s’ha atabalat tant en veure l’allau d’ofertes que s’ha tancat a casa completament incomunicat i no pensa sortir fins després de Reis, de rebaixes.

A més de les ofertes habituals d’aquestes dates: arbres de totes les textures i colors, fins i tot de granja, boles i altres ornaments exactament igual de variats, figures de pessebre artesanals i made in Xina, el gruix de compres personals i per a regals es concentra en l’electrònica: càmeres fotogràfiques o de vídeo, reproductors-gravadors de DVD, que potser quedaran obsolets dintre de dues temporades, la rentadora que fa dos anys que mig funciona... En fi, tampoc voldria allargar-me en un llistat i en uns detalls que sé que alguns i alguns m’agrairíeu.

El que potser no heu pensat és que aquests dies també podeu comprar ART; sí, així, en majúscules. No em refereixo a una simple novel·leta, que també és art, tot i que els seus autors més que artistes se solen denominar escriptors, em refereixo a l’art de veritat, a la pintura i a l’escultura, a aquestes manifestacions artístiques que no només són un gaudi per a la vista i l’esperit sinó una inversió que en moments de penúria econòmica us pot resoldre la vida. I és aquí quan algú es deu preguntar que què diu aquest boig, que si s’ha pensat que amb les nostres exigües pagues ens podem permetre el luxe d’invertit en art. I és clar que sí. Qui de vosaltres no té 45 € per comprar un quadre que al cap d’un temps prudencial ha doblat, triplicat... sextuplicat el seu valor. Us parlo, ja ho deveu haver endevinat, dels hipermercats d’art i de les exposicions de pintures de petit format que des de finals de novembre s’organitzen a Barcelona i no sé si en altres parts del territori nacional.

Segur que teniu 45 € per invertir en l’hipermercat de la Sala Vinçon del passeig de Gràcia. És veritat que si teniu la mateixa sensibilitat artística que jo, és possible que les pintures que aneu comprant vagin baixant de valor al llarg dels anys, però, en aquest cas, sempre us quedarà el consol de pensar que els que s’equivoquen són els altres, que és el mercat que no ha sabut descobrir les qualitats que van fer que anéssiu a casa tan cofois amb la vostra petita obra d’art.

En les galeries que exposen en petit format els preus són una mica més alts. Us presento dos exemples. La sala Arnau (Provença, 376), que és sobretot un taller de marcs, ofereix l’obra de 152 artistes –les parets semblen un llistí telefònic amb imatges: fins a tres Carbonells diferents-, en unes mides que van des del 16x27, a partir de 180 €. En la galeria Jordi Barnadas (Consell de Cent, 347), la situació és semblant, amb la diferència que aquí les obres no tenen marc, però les podeu penjar igualment.

No cal que us indiqui més llocs. Sortiu, trepitgeu la ciutat, descobriu, invertiu, sigueu feliços, feu feliç algú. Penseu que allò que compreu no té data de caducitat, que, en darrer terme, la vostra adquisició podrà anar a parar a les mans d’un brocanter, que, sense preocupar-se en la seva restauració, intentarà vendre-la a algun incaut a un preu relativament irracional. I si després del que us he dit encara no esteu convençuts o us sentiu una mica deprimits, feu una mirada a qualsevol hipermercat o exposició de petit format, encara que només sigui per pensar davant d’una obra d’art: “això també ho faria jo”. Aneu a saber si descobriu una vocació artística que teniu molt amagada al vostre interior. Aneu a saber si aconseguireu un capital i una fama que les vostres ocupacions actuals no us proporcionaran mai.












* els qui en aquest moment no disposeu de paga doble ni de qualsevol altre sou, no us preocupeu, que per això estan els bancs i les caixes d’estalvi. De seguida que els digueu que la vostra demanda d’un crèdit és per invertir en art, us concediran tot el que demaneu, o gairebé: sigueu convincents.

els col·leccionistes

Avui està tan de moda col·leccionar-ho tot; que fins hi ha qui col·lecciona muntanyes que tinguin ecos, qui col·lecciona estanys de suïssa, i qui bitllets de banc i fàbriques de bicicletes, avui, també, si podia, faria una col·lecció de records.

Tindria a casa, per exemple, aquells tacats cartipassos plens de ditades de tinta, que tant m’havien fet sofrir i costat tantes palmetades i estalviat tantes postres; aquell tinter ple de boles, i aquella ditxosa pissarra on els comptes mai sortien; tindria els arbres que vèiem per sobre el celobert, com magre tros de paisatge que ens feia rumiar campanes i somniar en l’aire lliure; tindria la campaneta que senyalava el plegar i l’anar a córrer i la llibertat gruada; tindria un estel que tenia amb una lluna i un sol, i els cartrons, i les baldufes, i un palmó ple de cireres, i una capsa d’aquarel·la plena de colors de sucre, i tota aquella quincalla que els bons Reis m’havien dut en aquelles nits d’insomni, prò d’un insomni rosa.

[...]

Més enllà, moltes receptes i una xinxeta de nit, i vistes de fondes, d’hostals i de carreteres; aquí, un penell de campanar; més enllà una porta, un gall que cantés com un dia, un sortidor que plorés, una capseta de música amb cert remoreig de notes, una campana de poble on toquessin una posta, un calendari aturat a moments que jo sabria, una creu de terme i moltes creus de cementiri.

I tota aquesta col·lecció, feta de deixes del cor, només seria per mi, seria el meu llibre d’hores; i, com ningú l’entendria, el tindria ben tancat, i seria sol a llegir-lo.

Santiago Rusiñol. Fulls de la vida

Ai, avui, la temptació dels blocs!

P. S. Quina cosa més curiosa i més absurda: avui, de manera espontània i poc meditada, alguns amics i companys -pocs, és veritat- comentaven que no els agradaven les portades dels diaris on es veia el dictador vestit de gala, amb una dignitat que no feia justícia als fets del personatge. Proposaven altres imatges. Tot són opinions.

Més llunyà en el temps però proper en l'espai, recordo un general presumptament culpable de més morts que també va morir al llit. No sé com van les lleis, suposo que tot caduca, i és llavors quan els historiadors fan literatura.

qüestions de llengua

Feia temps que no llegia a la premsa un article tan ben estructurat, tan meditat, tan racional i visceral a la vegada, tan inoportú en una persona que suposo que coneix tan bé la realitat de Catalunya com és Esther Tusquets. Esther Tusquets veu amenaçada la llengua castellana a Catalunya; no, m’equivoco, veu amenaçat el bilingüime. En aquesta Catalunya que, segons ella, ha aconseguit un Estatut molt per sota de les perspectives que tenien alguns –ella mateixa-, la llengua catalana té un paper massa... massa què? Aquí podeu llegir l’article sencer (ja sabeu que "La Vanguardia" fa temps que no permet gaires familiaritats) , però jo us proposo, ara que torna a estar de moda, un meme impossible: agafar els fragments fora de context (?) que us deixo i fer algun comentari (podeu afegir fragments i comentaris, esclar)

Pero a veces hay cosas que me siento obligada a decir, aunque sólo sea para apoyar a las personas que manifiestan lo mismo, o más aún, a las que lo piensan y no disponen de medios para manifestarlo.

Per què se sent obligada a dir, perquè no tenen prou suport a les urnes les persones que manifesten el mateix i tenen mitjans aquí i a la resta d’España? El primer que no disposi de mitjans d’aquí o de la resta d’España per dir el que ella diu que aixequí la mà.

No soy dada a los sentimientos nacionalistas. A ninguno. No me emocionan las banderas, ni los himnos nacionales, ni los desfiles militares ni las manifestaciones patrióticas. Y sin embargo me siento, cada día más, catalana.

Jo tampoc no sóc gaire propens a les banderes, els himnes, les desfilades militars (dels mossos d’esquadra?) . A les manifestacions patriòtiques em sembla que sí, que són molt diverses i ella mateixa en concreta en el seu article. Jo no em sento, cada dia més, català (observeu les comes i elimineu-les, elimineu també el que hi ha entre les comes: hauria de ser innecessari). Ara hauria de venir quan es concreta què és això de sentir-se catalana, però la finalitat de l’article és una altra, potser ho sabrem més endavant.

Queremos una Catalunya bilingüe.

Catalunya és actualment plurilingüe, i no em sembla que dir això sigui cap bestiesa, encara que ja ens entenem. Jo sóc plurilingüe, tots vosaltres sou plurilingües, però tothom sap quina és la seva llengua pròpia, o hi ha algun despistat? Qui vol una Catalunya bilingüe?

En casa, yo hablaba en catalán con mis padres y en castellano con mi hermano...

Misteri dels misteris. Necessito més informació. Rar, raro.

Lo habitual es que seamos bilingües, pero que una de las dos predomine sobre la otra, pero ¿qué hay de malo en esta convivencia de ambas, que además corresponde a la realidad?

Conec poquíssims bilingües de naixement, jo en sóc un. El normal, l’habitual, és tenir una llengua, després se n’aprenen tantes com calgui, segons les aptituds, voluntats, oficialitats i circumstàncies. En lingüística, quan una llengua predomina sobre una altra, estem davant d’un fenomen, força habitual en segons quins territoris, que s’anomena diglòssia i que té causes diverses, normalment poc satisfactòries per una de les dues llengües. El món n’és ple de parlants que conviuen en i amb diverses llengües, no hi ha cap mal, només faltaria.

El primero no lo entiendo. Si el catalán sobrevivió al franquismo, sin prensa, sin apenas libros, ni radio, ni espectáculos, ni lugar en las escuelas, ¿por qué va a desaparecer ahora?

Sobreviure, aquesta és la paraula clau. Potser ara pretén viure: hi ha llengües minoritàries molt pretensioses. Com que no sé si es refereix al català parlat o escrit no puc aportar percentatges d’ús. Bé, en realitat no els tinc. A algú se li acut alguna raó per la qual sigui possible que el català no desaparegui però tingui un ús oral més limitat que en altres temps? Se li acut a la Tusquets? Se li acut per què hauria de ser a l’inrevés?

El segundo no corresponde a la verdad que constato día a día: al terminar la escuela, al ingresar algunos en la universidad, la mayoría de los chicos hablan y escriben un castellano detestable.

En acabar a l’escola la majoria dels alumnes passen als instituts, i en acabar als instituts alguns alumnes parlen i, sobretot, escriuen un català detestable, jo diria que no millor que el castellà, però aquí també em falten estadístiques fiables. Si m’he de fixar en els blocs, per parlar d’un cas que tots coneixem, s’escriu millor en castellà que en català, la qual cosa tampoc és que ens faci cap vergonya.

Por una parte, se exige al profesorado de cualquier asignatura un conocimiento altísimo del catalán, lo cual deja fuera de combate a personas muy valiosas.

Un coneixement altíssim del català vol dir que facin poquíssimes faltes d’ortografia, morfosintaxi...? Posant un exemple: no s’ha de demanar d’un professor de matemàtiques que no escrigui o digui senus, quebrats, cuatre... ? Totes les assignatures s’expressen a través de la llengua i no seria gaire correcte que els alumnes tinguessin més coneixements de llengua que els seus professors, siguin de la matèria que siguin. En quin país passa el contrari? Quants anys tenen aquests professors per aprendre aquestes quatre cosetes que els permetran parlar i escriure una llengua i no una pseudollengua? Quants professors hi ha a Catalunya que no tinguin un domini suficient de la llengua castellana? Una altra cosa és que es demani als professors de matemàtiques, tornem al mateix exemple, que coneguin qui va ser el primer rei de la Corona d’Aragó que es va mostrar decididament partidari d’un dels Papes sorgits del Cisma d’Occident. Això seria –és?- una imbecilitat.

Y a nivel popular, en la calle, si era ofensivo que se nos dijera, al oírnos hablar en catalán: “Habla en cristiano”, no lo es menos que una tendera me increpe: Señora, ¿por qué demonios le habla usted en español a su nieto?”. En tono de gran inquisidor, y en catalán claro, a lo que estoy a punto de replicar con una rotunda grosería, en catalán purísimo también claro, aunque opto finalmente por decidir no volver a pisar su tienda y escribir este artículo.

Acabem, el darrer paràgraf ens mostra l’origen de l’article, el pretext. La senyora s’ha sentit ofesa per la botiguera. La literatura pot sorgir de l’estímul més inesperat... i convertir-se en política. La veritat és que aquesta botiguera mostra una confiança envers la clienta que és inusual: algú -centenars de lectors que passeu per aquí- ha presenciat un cas semblant?. Les meves dependentes cada dia parlen més en castellà, algunes amb prou feines en castellà o en català, cosa que em preocupa, però que soluciono –quin remei!- recorrent al llenguatge de signes. Per cert, cada dia compro una barra de pa en un supermercat i una de les dependentes que m’atén de tant en tant se’m va queixar fa unes setmanes perquè la majoria de gent de parla catalana habitual li demanen la compra en castellà quan veuen que és sud-americana. Em deia que d’aquesta manera mai no podria practicar el català que va aprendre a l’escola. No s’hi pot fer res, alguns catalans som així, sempre disposats a adaptar-se a les circumstàncies, encara que siguin imaginades.

Per cert, sempre m’ha fet gràcia això del català correctíssim, perfecte, puríssim en diu l’Esther. Que me’l presentin, que jo ja em pensava que la puresa ja havia desaparegut de qualsevol llengua, i de les relacions i intencions humanes, evidentment.

Em sembla que no valia la pena (els qui pensen que parlen un català puríssim dirien pagava la pena) allargar-me tant. A més, crec que he interpretat malament la Tusquets: un altre dia faré una reflexió més assenyada.























P. S. ... i Pinochet que per fi ha volat, encara que...

morts i naixements: la vida continua.

Fa uns quants posts, de fet ara fa dos mesos, el Llibreter, ens assenyalava el seu mapa íntim de llibreries, ens deixava els records i els llibres de llibreries de diverses ciutats on s’havia trobat bé, llibreries on podem anar resseguint les seves passes i on podem sentir, o no, la complicitat que ens proposa. En definitiva, llibreries vives. Els nostres mapes íntims, però, també estan formats de morts, sobtades o anunciades, de llibreries que no podrem trepitjar més. Barcelona –cadascú que carregui amb els seus cadàvers- està plena de desaparicions sense a penes epitafi, de prestatges en el record, de llibreters adustos o simpàtics desapareguts al llit o amb els catàlegs a la mà.

De la mateixa manera que en alguns edificis podem trobar plaques que recorden que allí va néixer tal o qual escriptor o es va fundar determinada tertúlia literària o es van reunir uns quants per fundar una revista, caldria situar una placa que assenyalés el lloc que ocupava una llibreria, i la data de naixement i mort, i que ara s’ha convertit en un supermercat, una bugaderia, un locutori telefònic, una botiga de roba; en fi, establiments molt més pràctics, però, no m’ho negareu, menys atractius pels que soleu passar per aquí. Com és que si escriptors, tertúlies, revistes, tenen placa a l’edifici i web a Intenet, no s’ha fet el mateix amb aquests llocs que reunien sota un mateix sostre escriptors i revistes? La resposta és òbvia, no cal donar-li voltes.

I no, no faré un mapa íntim amb vivències de llibreries on ja no ens podrem perdre més que en la memòria, però deixaré anar alguns noms que cadascú pot completar amb els seus propis morts i els que jo em deixo i segurament compartiríeu.

La llibreria Porter, on a part dels llibres nous podies trobar, si els buscaves, llibres vells en el desordre del fons. La llibreria i editorial Bastinos: algú la sap situar? La llibreria Francesa, fagocitada per uns llibres que prometen la felicitat... No continuo, ni afegeixo llibreries de vell, que sembla que no existeixen.

De fet aquest post és un pretext per deixar especialment constància d’una llibreria i un personatge que Papitu em suggeria fa uns dies. Una llibreria situada al carrer Consell de Cent, a quatre passes de la Universitat, que no només venia llibres sinó que treballava pel país –què és això de treballar pel país?: teniu raó- , o, més ben dit, pels països de llengua catalana, que feia manifestos, que proporcionava documents d’identitat oficiosos, que patia còctels molotov i pintades feixistes –no calia anar a València-, que ens va anar despertant o mantenint la consciència nacional –pannacional?-. En definitiva, una llibreria i un llibreter –i fills- que no només venia llibres, una llibreria que ara seria una raresa, un anacronisme, potser una visita obligada per als turistes. Llàstima.

















He sigut incapaç de recordar si l’antiga llibreria ara és la Galeria Contrast o bé el restaurant La ternerita, de “propera obertura”. Tant és. A la fi, una botiga alimenta l’esperit i l’altra alimentarà el cos.

P. S. M’ha semblat un meme interessant el que ens preguntava el llibre que teníem més a mà: quina quantitat i diversitat d’obres!, fins i tot he pogut saber què llegeix una vaca -ei, Katerina- i m'ha semblat una bona proposta. Ep, que ho dic de veritat: en un moment Internet s’ha omplert de llibres i de circumstàncies lectores. No passa cada dia.

Encara que més endavant potser faré algun altre suggeriment, no voldria acabar el post sense recomanar un autor per aquest Nadal: Toni Cucarella.

podria ser ben curt

Quin compromís el que em demana l’Arare: hauré de parlar de les meves lectures inconfessables?

La proposta és aquesta: Agafa el llibre més proper. Obre’l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l’oració juntament amb aquestes instruccions. Ull!, no busquis el llibre que més t’agradi, sinó el que tens al costat.

El resultat és una interrogativa: ¿Però es deia de veritat Elisabet?

El llibre és el que teniu en la imatge del final.

La novel·la està al capdamunt d’una pila de cinc llibres que tinc al costat del teclat de l’ordinador. Com en el cas de l’Arare, és un llibre per regalar que he fullejat una mica aquests dies i que ja hauria d’haver donat perquè el primer capítol comença l’u de desembre i el millor seria llegir un capítol cada dia, fins arribar al 24 de desembre. És un calendari d’advent sense dibuixos que em sembla deliciós:

“Va córrer cap allà, el va agafar i el va ensenyar al pare. Tenia un dibuix de Josep i Maria inclinats damunt el petit nen Jesús al pessebre. Al darrere hi havia els tres Reis d’Orient de genolls. Fora de l’estable hi havia els pastors amb totes les ovelles, i del cel baixaven els àngels. Un d’ells bufava una trompeta.
El calendari tenia els colors mats com si hagués estat al sol tot un estiu. Però el dibuix era tan maco que a Joakim gairebé li va fer pena...”

I comença la història màgica.

(I el meme de llibre que tens a la tauleta de nit, al bany –potser?- , a la guantera del cotxe...? Un altre dia?)

I ara trencaré el costums dels darrers memes que m’han enviat i diré possibles continuadores per estricte ordre alfàbètic, no fos cosa que...:

La Clara, que llegeix no se sap quants llibres a la vegada.
L’Esther, que va arribar aquí a través de Pere Calders (o no?)
La Gemma, que és una de les primeres i que darrerament no ens vol dir res ;-)
La Hanna, que com que el meme és curtet segur que ens dirà alguna cosa. No em facis quedar malament, o sí.
No, Katrin, no te’n lliuraràs, encara que ja hagis respost. Et pensaves que me n'havia oblidat?
La Lluna (com es deu dir aquesta noia?) que sempre té més d’un llibre obert.
I tu, Violant, la pessebrista que ens immortalitzarà, no diràs la teva?

Que només eren cinc? El set és un número més interessant. Que no hi ha paritat? Ah, buenu. I em quedo curt.

el pati blau (2)

Acabem amb la història d’ahir. Vam quedar-nos quan al pintor “se li nua el coll”. Sabem que ja deu faltar poc, que la història demana un desenllaç. Com en tot conte que segueixi els cànons establerts ens falta la sorpresa final. Abans de llegir-la, tornem a recordar que Rusiñol va pintar un quadre que sintetitza la narració, o és a l’inversa...? Bé, realment Rusiñol –potser no ho recordeu- va pintar més d’un “pati blau”, i és davant d’aquesta circumstància que sorgeixen els dubtes: Hi ha trampa? Què és primer, el quadre o la història? Quin quadre correspon a la realitat? Quina realitat es correspon amb el quadre? Hi ha alguna realitat? Hi ha diverses històries amb finals diferents? Explica el quadre una història? Una vegada més, la resposta no existeix sinó de manera subjectiva, individual, al nostre gust, o potser no.

EL PATI BLAU (continuació)

L'endemà no va baixar, ni l'altre tampoc. L'endemà passat la vaig veure darrera dels porticons. Va somriure i em va saludar; va acostar-se als vidres, va tossir i, deixant-los entelats, amb una mà descarnada va eixugar-los i va entornar-se'n a dins. Un dia va entrar el seu metge, i com que el coneixia ens varem posar a enraonar, mentres ella des de dalt, amb sos grans ulls de malalta, mirava si descobria un signe, un moviment que la tragués dels seus dubtes. El metge va dir-me que no viuria vuit dies. Jo no n'hi faltava ni un. Un imant de simpatia m'hi portava, i el quadro quasi em servia d'excusa. Veia passar les amigues, la germana, i molts cops sortia sense haver vist a ningú, quan un dia va baixar, com dient: "Vinc perquè acabis el quadro." -Apa, pinti'm-em va dir. -Però ja tenim temps -vaig atrevir-me a respondre. -Pinti'm -va contestar, anant a seure al seu lloc. Cap dia havia estat tan contenta: tot era fer projectes per l'avenir i aixecar castells en l'aire: hi posaria rosers i moltes clavellines. Res de lliris, perquè quan es passaven semblava que estiguessin tristos. Es faria un vestit color de rosa per l'estil d'un que en tenia una amiga, i per la festa major aniria a tots els balls. Sí: tornaria a ballar, i volia divertir-se, i viure, sobretot viure, que no era just haver de morir tan d'hora. Fins va voler regar les flors, i la viuda i jo varem tenir de regar-les. Xuclant l'aigua es revifaven agraïdes, i ella se les va mirar d'un modo tan misteriós, amb uns ulls tan tèrbols, que fou sa mirada tot un món secret de dubtes i esperances.

***
No va tornar a ballar més.-Que la vol veure? -em va dir un dia la seva germana gran-. Està morint-se, però la trobarà llevada. Vaig pujar-hi, i estava voltada de les amigues, totes joves, totes alegres, vestides totes de clar: llors de primavera al peu d'una tomba, vol d'ocells vora un pardal arrupit, d'un pardal amb les aletes plegades, amb els ulls mig closos i amb un panteix d'agonia. -Ja ha acabat el quadro? -encara va dir-me. -Sí, ja és acabat. -Essent així ja em puc morir. -Però, dona, per què diu aquestes coses? -Per riure. Justament mai havia estat tan bé -va dir-me, i es queda adormida.

***
Ja no es va despertar més. Blanca la caixa, vestides de blanc les amigues passant pels carrers blancs, era l'enterro d'un lliri. Amb les flors del pati varem fer-li una corona que vam posar sobre el túmbol, i si hagués gosat hi hauria posat el quadro. Se m'enduien fondo i figura, i d'aquell pati blau, abans tan alegre, no en restava més que quatre parets gastades. Petit com era, semblava una capsa blava, oberta i desmantellada que n'haguessin tret les joies; un fondo de mes de Maria, desguarnit descarnat pel vent de l'hivern; una gàbia buida. Per tot arreu, quietud; a sobre, l'enredadera penjant com desmaiada; a baix, el sol sense reflexes; a dalt, un borinot negre, rondinant, al darrera d'aquells vidres.

***
Molt més tard vaig exposar el quadro, i em van dir que uns parents havien demanat preu. Eren uns cosins, i vaig anar-los a trobar. Pobra gent! Potser volien tenir un record de la pobra noia morta! -Ja veurà -va dir-me-; la casa que vostè sap, la tenim en venda, i, com que uns coneguts d'Amèrica ens han parlat de comprar-la, volem enviar la vista que vostè en va treure (si fos barateta) perquè veiessin la finca.

-I la noia?

-La noia..., la noia..., rai: esborri-la.

Santiago Rusiñol. “El patí blau”, dins Fulls de la vida, 1898.

el pati blau (1)

Trenco les convencions dels posts, no és la primera vegada ni sóc l’únic. Escriuré un post encara més llarg, la major part del material no serà meu –desafio una vegada més els drets d’autor i m’arrisco a les represàlies legals d’editors i hereus-, el que alguns llegireu no és matèria d’actualitat, el post és inacabat, i l’etcètera que us sembli.

(Com que alguns no acabareu la lectura, i com si fos una falca publicitària, us faig una demanda: algú té l’article que l’E. Tusquets va escriure ahir a “La Vanguardia”? Me’l pot passar?)

Doncs resulta que ho tenia tot previst per marxar fora, però per raons mèdiques alienes a la meva voluntat no ha pogut ser. Em vaig trobar a Barcelona en un dia gris, plujós, de fred incipient. I com que una cosa porta a l’altra, em va venir aquell estat d’ànim -els festius més- que en altres temps hom diria que és propici a situar-se a la vora de la xemeneia i a la vista de la finestra que plora a llegir un llibre i que avui ja ningú no diu perquè les mides dels pisos no admeten vores del foc com les d’abans, tot i que les finesters continuen plorant quan plou. Tot i així, he anat rellegint històries antigues i m’he detingut en alguns contes modernistes. No en els modernistes de les narracions rurals, del naturalisme, sinó en aquelles històries decadentistes, prerafaelites, suggerents, que avui tenen continuadors que potser no coneixen els seus antecedents. Històries en què tant o més important que el que es diu és el que s’insinua, les sensacions que creen, les imatges que presenten.

Us he triat un conte de Rusiñol -vaig celebrant l'any a la meva manera-, de qui tothom coneix L’auca, algunes peces de teatre, alguns quadres... Alguns –no crec que tots- heu llegit el seu “Pati blau”. Aquest títol és també el d’un quadre seu. El joc que us proposo ara és que decidiu que va ser primer, si el quadre o el conte. Al mateix temps us proposo una reflexió sobre si al darrere d’un quadre hi ha una història o bé si al darrere d’una història hi ha una imatge. Finalment, tant si és una cosa com una altra i si això ens dóna pistes sobre el procés de creació, l’important no deixa de ser entrar i gaudir de la història i de la pintura.

Aneu a saber si als qui no teniu res a fer aquest pont, us abellirà llegir aquesta història, encara qe sigui a través de la pantalla.


EL PATÍ BLAU

-Perdoni: ¿que tindria inconvenient de deixar-me pintar aquest pati? -Ai, no senyor: cap inconvenient -va respondre'm una dona d'uns quaranta anys, alta, endolada i de cara bondadosa-. Però no sé que pot pintar-hi és molt petit i el tenim molt descuidat, perquè estic sola, amb una pobra germana que està molt malalta, i no em queda temps per res. -És només per pintar les flors. -Ai, pinti, pinti. Si l'hagués vist l'any passat, quan tots teníem salut i el meu marit (al cel sia) era viu, allavores sí que donava gust de veure. L'enredadera pujava fins al terradet, i aquí sempre teníem ombra. Però ara, ai! ens falta l'humor, i les plantes volen ésser cuidades lo mateix que les persones. Des de que la noia petita està d'aquesta manera, les flors sembla que ho comprenguin. Havia vist aquell pati des del carrer: un forat de llum allà al fondo, uns llimbs de claror, una claror de pessebre; les parets, blaves, d'aquell blau brutal, enter i sense mitges tintes, d'un ultramar violat, avergonyint al mateix cel de la costa; un pou també blau, una escala blava i, davant de la blavor, un rengle de testos, d'olles blanques, de caixons i gerros, traient a fora una volior de flors. Allí, malves reials, al costat de clavells encesos despentinant-se i caient en colorida cascada; allí, lliris d'una blancor sense macula, prop de pensaments petits amb els ullets mig oberts i barbes de mariner; allí, grans hortènsies perdent la verdor i agafant colors de rosa, i una gran enredadera clapejant de puntets d'or l'ombra de les rajoles. En essent a la vora vaig veure que, realment, les plantes eren mal cuidades: tenien set i calor, i les fulles se mustien i les flors es despintaven: sentien tristesa; sentien l'enyorament d'una mà que les mimés, l'abandono els sortia a la cara, i les més sensibles, com els lliris i els jonquillos, torçaven el coll esllanguides, i semblava que patissin; però això feia que lo que perdien d'ufana ho guanyessin en simpatia. Agafant una cadira que em va oferir la bona dona, vaig començar a barallar-me amb el natural i el quadro. Refregava el color sobre la tela, esborrava i dibuixava i tornava a esborrar per començar-ho de cap i de nou, amb aquella febre de la cosa que es comença; i la dona, dreta al darrera, semblava interessar-se molt a la meva maniobra, i m'anava donant conversa: -Veu?, l'home d'una servidora era pintor de parets, i ja sé lo que és la pintura. Per pintar cortinatges a les sales i angelets a les alcoves, per imitar pedra marbre i fustes, no n'hi havia cap com ell. Tenia unes mans de plata. Ai, Senyor, si l'hagués vist treballar! Es treia la feina dels dits amb un santiamén. Però, pobret, va morir, i, veu?, ara em queda la germana, que també la tenim desauciada dels metges. Tot dient-me això, observava jo que mirava amb molta atenció un balcó tancat que hi havia sobre el pati. Jo, ataleiat amb la feina, contestava amb monosíl·labs; i creient que em destorbava: -Bé, doncs -va dir-; me'n vaig fins a dalt. Vostè mateix: faci i desfaci com si fos a casa seva. Vaig pintar encara una estona. El sol fugia, enfilant-se blau amunt, i anava a plegar, quan darrera els finestrons del balcó que mirava aquella dona vaig veure una cara d'una grogor esgarrifosa: dos ulls immensos i buits i enfonsats sota un front de calavera, que guaitaven amb un mirar dolorós, clavats als mateixos vidres. Semblava una noia jove i perdudament malalta; una morta, darrera el cristall de la caixa- una visió d'aquelles que deixen esgarrifances. Era com una impressió d'una figura de cera morint-se a dintre d'una escaparata; una impressió que a la nit es té un somni que s'hi assembla.

***
L'endemà, al tornar a la mateixa hora a continuar el meu pati, vaig trobar-me a la malalta asseguda davant de les flors del fondo. Dintre aquell bany de claror i dintre aquella gresa, em va semblar menys fantasma que el dia abans, més dona, amb més rastres d'herrnosura. Els ulls eren blaus com el pati, i semblaven tenir a dintre una alegria apagada i una tristesa naixent, talment brillaven de joventut, i de vegades es velaven d'una melangia tan fonda que no podien mirar-se. Era el mirall d'un cor jove, retratant, d'una a una, les serenes i les boires que passaven per dintre d'un pensament. Una aureola malalta els voltava moradenca i els feia semblar dos sols que es ponien voltats de gases de posta. De vegades semblava una criatura i altres una velleta; però devia tenir uns setze anys. Pobra flor! Poncella i ja desfullant-se! -Escolti -va dir-me amb veu apagada-, que li faig nosa? -No, filla, de cap manera. -És que si li privo la vista me n'aniré. -No es mogui pas: primer me n'aniria jo. No es va moure, pobreta; no es va moure ni un moment, només quan tossia. No es va moure mentres el sol va tocar-la, amanyagant-li les mans, besant li la cara, omplint-la de petons d'or, coronant-la de rodones de reflexes, amorosint la fredor d'aquell cos que s'apagava. Jo no podia pintar: no veia el quadro, no veia sinó ella. Quieta, arrupida i tremolosa, les flors, les altres flors, semblava que la miressin, i tot guaitava la figura, i tot desapareixia, i ella era tot el quadro. Lo demés feia d'aureola, de fondo, de celatge blau. Les plantes marcides, les parets pintades, l'ombra de l'enredadera, les rodonetes de sol, tot es fonia, tot s'esfumava, voltant aquella noia tan trista, aquella gran flor, més hermosa i més marcida que les altres, torcent el coll com els lliris. D'instint, com aquell qui pinta una flor més en el quadro, vaig començar-la a pintar sense que se n'adonés, i no és pas possible descriure la barreja de condol i d'egoisme de pintor amb que es busquen tots els plecs del sofriment, les senyals de la mort que va apropant-se i els colors que van perdent-se quan s'és davant d'un model. D'aquella grogor esglaiadora no es veu més que les fineses del mate; d'aquelles venes malaltes, les mitges tintes violades perdent-se en colors finíssims; del dolor, la forma que surt a fora i l'expressió de les angúnies de l'ànima. A poc de pintar, amb crueltat inconscient, la pobra malalta no era sinó una figura, una cosa d'una bellesa macabra, la natura morta primorosament hermosa. A poca estona es va girar i va somriure, volent dir que ja ho veia, que l'estava copiant; però continuant quieta, consentint que seguís la meva feina. Després, fent un esforç, es va alçar, es va acostar al quadro, i, mirant-se'l un ratet, va dir-me: -Déu meu! Tan groga, tan malalta estic? -No, dona: és que no està més que començada; és que... I va anar-se'n cap a dalt. A l'ésser darrera el balcó, no pensant que l'observés, vaig veure que agafava un mirallet i que es mirava un gran rato; va semblar-me que sospirava, i es va deixar caure asseguda i clava els ulls en els vidres.

***
-Si m'hagués conegut fa tres mesos! -va dir-me l'endemà a la mateixa hora-. Ara l'hi puc dir: allavores sí que m'hauria pogut treure un bon retrato. Tan alegre, tan riallera que estava! Tot em feia riure. La meva germana em tenia de renyar a cada moment, i res hi valia... Per ballar, tenia com un deliri. Miri: veu aquestes faldilles? Les duia el dia de l'últim sarau. Qui ho diria, eh? Era en el primer que anava, i els vaig ballar tots, tots: més n'hi haguessin hagut. Diuen que allò em va fer mal; però jo no ho crec. Em va agafar aquesta tos, que asseguren que no té cap importància; però, jo no sé, jo no sé què en pensi. Hi ha vegades que crec que no serà res; però d'altres tinc una por de morir-me que fins ploro, jo que mai havia plorat! Però no sé per que li explico aquestes coses. -Tingui coratge, que no trigarà a curar-se. -Que és metge vostè? -Que no veu que sóc pintor? -Ja ho veig: l'hi deia en broma. Que m'agrada la pintura! veu?, si jo fes de pintor, sempre pintaria coses que fossin alegres: boscos amb ombra, vistes, cases noves, senyores guapes i ben vestides i, que sé jo?, coses que fossin alegres. Vol que vagi a seure? -Com vostè; vulgui. Jo ja tinc feina a fer flors una pila de dies. -Pobres flors! -va dir, passant-los la mà per sobre com si les acariciés, i anant-se'n a seure al seu lloc. -Veu?, em sembla que avui estic molt millor. I fins ballaria em va dir, amb riure d'una tristesa infinida. Pobra noia! Al cap d'una estona de seure li va agafar aquella tos, aquella tos que pujava del fondo de les entranyes, una tos que li arrencava la vida, deixant-li l'anima serena. Pobreta! Li vaig veure les dues primeres llàgrimes relliscant per la grogor de les galtes, i panteixant i amb el cap baix va quedar somniosa. Que pensava? Potser no pensava, o pensava vagament, i res més amarg que aquestes tristeses fetes de somnis boirosos, de dubtes, de pressentiments estranys; d'aquestes tristeses sens nom que són com un núvol llarg que passa davant de la claror de les ànimes i deixa el cor entre boires; que són postes de sol de la vida, capvesprades i enyorances de coses desconegudes. Morir; a disset anys morir i sentir-se morir quan s'obre de bat a bat la finestra plena de llum i esperança, i dir-se a un mateix: d'aquí a un mes, d'aquí a vuit dies, potser demà, et tindràs de despedir, no sols de tot lo que estimes sinó de tot lo que estimaries! Per que el vaig començar, aquell quadro! Després vaig ésser jo que em vaig quedar pensatiu, contemplant-la amb els pinzells aturats. Em semblava que era com un rellotge d'arena omplert de gotes de sang. "Ara en falten cinc -pensava ara quatre, tres, dues." I a l'arribar a una em deia: "Ara caurà del seu cor l'última gota i caurà morta sobre els testos de les flors.» -En que pensa? -em va preguntar tot d'una, com si em llegís el fondo del pensament. -Estic molt amoïnat perquè el quadro no em surt bé. -Que no estic quieta? -Sí, dona: parlo del fondo, d'aquest blau del patí. Vostè no s'amoïni i descansi. -Bé prou que descansaré aviat! Per encoratjar-la anava a fer-li una broma; però, veient sa mirada resignada i convençuda, la broma se'm va nuar al coll i em vaig amagar amb el quadro.























Continuarà...

test cultural

No és cap novetat, però algun mitjà hi torna a insistir: els aspirants a residir al Regne Unit hauran de passar un test cultural si s’hi volen quedar. Es tracta d’”una manera de demostrar el compromís dels immigrants amb els costums i les tradicions del país que el acull i un reconeixement que els dreta van acompanyats de responsabilitats...” Com ja sabeu, les preguntes són d’aquelles que els nadius –algun avantatge ha de tenir ser autòcton- difícilment podrien respondre: en quin any va ser la batalla de Hastings, de quins tres països emigraren els jueus entre 1880 i 1910, fugint de la persecució política i religiosa... Sobre els programes de televisió més populars, segur que els indígenes, sobretot els pensionistes, si que, per desgràcia, podrien respondre, però això es veu que puntua poc.

No cal que us digui que tot plegat em sembla una barbaritat, perquè l’assumpte no està precisament relacionat amb la memòria i amb la creació d'acadèmies per a immigrants, sinó que és una mica més complex. Entenc, però, que els governs no estan per subtileses i per pensar gaire, i que el futur va per aquí. Per si de cas, per si algun dia aquesta aberració arriba a Catalunya, oportunista com sóc, proposo unes quantes preguntes –i demano el percentatge de guanys que em correspongui per ser-ne l’inventor- realment culturals centrades, en aquest cas, en Barcelona -i deixo els barris-.

Quina llibreria hi havia abans en aquest lloc situat en la Ronda de la Universitat, cantonada Balmes (la llibreria Bosch es troba molt a la vora, o ja no?)?

















Quin nom tenia en altres temps aquesta llibreria?

















Quina és la parada de metro –hem de suposar que els immigrants no hi arribaran en taxi- més propera a aquesta llibreria que, per cert, crec que no freqüenten gaire els hispanoamericans?


















Podria continuar i fer una ruta cultural àmplia i variada, però aquestes tres preguntes ja poden ser una mostra del que també s’entén per test cultural, i si no és això, no entenc de què va la cosa. Sobre la tele no faria cap pregunta, que ja tenen els immigrants prou feina a adaptar-se a un país estrany perquè encara algú tingui el sadisme de fer-los mirar (segurament tampoc no necessiten cap estímul en aquest cas, la veritat) els programes de més audiència dels canals públics i privats. Una cosa és que la gent d’aquí sigui masoquista i una altra és que capgirem el cervell dels nouvinguts.

I que cadascú proposi el test que vulgui i l'enviï a la Generalitat, abans que no el preparin els seus funcionaris. O envieu-lo a cada poble, perquè una cosa és "integrar-se" a Catalunya i una altra, per exemple, a ... trieu el poble. Jo ja estic pensant en una pregunta per a T. : quin és el nom del bar que ocupa el lloc on abans hi havia l'única llibreria -no també papereria- de T.?

romanços

Se’m presenten els dos versos a quarts de vuit del matí, quan encara la meva ment no pot anar més enllà de les coses més elementals:

Yo no digo mi canción
sino a quien conmigo va

Això va ser ahir. I es van anar repetint durant el matí, en els temps morts. Insisteixen cada vegada de manera més apagada, més llunyana. Tornen agafar protagonisme en alguns moments. És la versió de Menéndez Pidal: el “mi” en lloc de l’”esta” d’altres reculls és important, definitiu. Recordo que vaig llegir el romanç del conde –infante?- Arnaldos quan devia fer 3r o 4t de batxillerat i que em retorna de tant en tant, sobretot la qüestió del madrugar per sant Joan i els dos versos esmentats. En la calma de la nit se’m tornen a fer presents els versos: yo no digo mi canción..., yo no digo mi canción...

L’endemà –avui- torno a pensar en aquests versos, però ara ja no em vénen inconscientment, ara els recordo perquè vull –com recordo algun cop i percudeixo la música de Jim West, una vella sèrie en blanc i negre de la meva joventut-. Em pregunto el motiu de la insistència dels versos: yo no digo mi canción, yo no digo mi canción...sino a quien conmigo va. No trobo cap resposta satisfactòria. Ja no sé si els versos se m’apareixen perquè volen o perquè jo els crido. Més tard, al metro, em miro la gent amb aquella cara de pòquer que exigeix el viatge a dos pams de veïns desconeguts de trajecte mentre penso si diria la cançó a algú dels qui observo ràpidament, dissimuladament: potser sí.

Encara ara, d’una manera ben conscient, m’acompanyen els dos versos, i penso a qui els podria dir. No ho sé, però escric aquest post..

Demà segurament s’haurà acabat la cançó sense haver trobat destinatari. A més, tots els possibles receptors deuen fer pont i deuen haver deixat de llegir blocs i altres nimietats semblants-. Segur que tornaran més endavant: els versos i la gent.

P. S. Els de la tertúlia parlen de les dones i els homes i els estereotips. Bon tema pel dia de la Immaculada Concepció, o de la Constitució.

l'hora dels gallecs

Marededéusenyor, l’assembla nacional de BNG va aprovar ahir una proposta per demanar que el fus horari del seu territori s’endarrereixi una hora respecte al de la resta de l’Estat! Si don Manuel aixequés el cap! –o no és aquesta l’expressió correcta-. Una cosa és que els territoris espanyols africans tinguin l’hora que vulguin, que per això són africans, i una altra que dintre de la pell de brau algú faci la proposta que volen un sol a la seva mida, un sol diferent, un univers propi. Fins aquí es podia arribar. Van copiar la llengua dels portuguesos i ara volen el seu horari. Per poc que s’adonin alguns partits polítics de la transcendència de la demanda, les negociacions amb ETA es consideraran assumptes menors, secundaris. Si la petició prospera, ja em veus el govern de Zapatero enfrontant tot una allau de propostes similars, però agafant com a patró horari el segon. Ja m’imagino els del meu poble reclamant dos segons menys que els del poble de més a l’oest, volent reivindicar que el sol els té un tracte preferent, i aneu multiplicant.

És clar que, pensant-ho bé, tothom ho sap que les cinc de la tarda de Barcelona no tenen res a veure amb les cinc de Ourense, i entre el meu poble i el del costat només noten diferències solars els qui han estudiat geografia i astrofísica i tenen aparells mesuradors sofisticats. Potser tenen raó els del BNG en demanar que el que el cosmos concedeix no ho negui la política. Fet i fet, si als Estats Units i altres territoris americans poden conviure amb moltes més diferències horàries sense que trontolli la idea d’unitat, perquè no podem tenir aquí una cosa semblant però en petit. A veure si ara resultarà que els decoberts han de tenir més prerrogatives que els descobridors.

No nego que al principi em serà difícil acceptar quan vagi cap a Galícia que si faig un pas endavant m’haurà passat una hora i si el faig cap enrere n’hauré recuperat una, és a dir, que em costarà resoldre la paradoxa que unes dècimes de segon equivalen a seixanta segons, però ja se sap que les fronteres tenen aquestes coses, i casos més estranys es poden veure per poc que un hagi viatjat.

P. S. Gairebé m’he mirat i escoltat tota l”Àgora” sobre les negociacions amb ETA o el que sigui que s’hagi discutit. Si el diàleg entre el govern i ETA funciona de la mateixa manera, tenen matèria de debat per temps. L’única conclusió positiva que n’he extret és que als culpables de crims de l’anomenada violència domèstica els haurien d’imposar les mateixes penes que als membres d’ETA, cosa que em sembla que de moment no prosperarà.

els ismes

Poca vida als blocs en dissabte: la gent ens hem llençat al carrer, o potser alguns s’han quedat a casa fent interminables llistes per sortir al carrer, o s’han desconnectat buscant desesperadament en la salvació personal lluny dels antics ismes:

“Al segle XX han anat caient tots els ismes: feixisme, socialisme, comunisme, anarquisme... Ara únicament queda espai per a les salvacions personals...”

Ramón de España: El futuro no era esto

Ai, Ramon, mira que si al final resulta que és això!

La meva cerca, amb llista escassa, em porta a Muji, aquest tot a cent –és un dir- que com que és japonès-i més ordenat- i no xinès sembla que té l’èxit assegurat entre determinats compradors, encara que pel mateix preu podeu trobar el mateix boli de sis colors a les papereries o als grans magatzems. Curiosament, però, el boli té molta més demanda que als altres llocs, encara que sigui com a complement d’un dels dos davantals –gran oferta- que s’emporta la parella que ha aconseguit arribar a la caixa abans que jo pagui el meu encàrrec a un dependent que contraresta amb acudits verbals i perspectives mentals el cansament.














Més avall, els dependents de Quílez, genuïns, sortits del segle XIX o principis del XX, netegen els vidres dels aparadors, segurament sabedors que jo m’aturaria esperant que el semàfor canviés al verd, o no s’entén què feien dalt de l’escala quan quedava menys d’una hora per tancar. M’atreu la imatge publicitària, però per aquesta setmana ja vaig servit i no faig cas del reclam.














En canvi, els dos rostres femenins de Gino Rubert que em miren des de darrera del vidre de la galeria Senda -ratlla de separació inclosa- em fascinen. Què em retreuen aquestes dones a qui sembla que he interromput? Me les miro una estona silenciós com elles. A l’interior de la galeria no hi ha espectadors, potser perquè han imaginat que, com jo, interromprien les confidències de les altres dones i d’uns homes que no semblen gaire més predisposats a relacionar-se amb estranys. Ja tampoc no entro avui, però algun dia desafiaré la seva mirada, m’estaré una estona contemplant-les, encara que tingui la sensació de fer nosa. Quan em tombo d’esquena per continuar reprenen el xiuxiueg. No crec que parlin de mi.

















A la plaça de Catalunya s'alça aquests dies una bombolla com la dels Joglars que m'han dit -no ho sé- que ens mostra el teatre de la ciutat: passat, present i futur. Si hi torno a passar potser hi entraré -deu haver-hi milers de barcelonins que fa anys que no travesen la plaça pel mig-. Entre aquesta cúpula i les parades de brocanters del Portal de l'Àngel, en Permanyer deu estar ben indignat.













Finalment arribo a les envistes de la catedral. Ahir van inaugurar la fira i el lloc és un formigueig incessant de vells i nous compradors que volen renovar una altra vegada noves i velles fes amb icones diverses. Les parades han fet fora el cantant del carrer de darrera, que somriu després d’haver fet vessar alguna llàgrima furtiva. Dintre d’una estona continuarà el seu repertori amb el suport dels admiradors incondicionals asseguts al seu darrere i provocarà l’emoció gratuïta dels nous, més generosos aquests dies.














Acabo els encàrrecs i torno a peu a casa, al ritme lent que em permeten els altres adoradors del -dels- isme -ismes- que Ramon de España no ha sabut o no ha volgut concretar, aquests ismes que ens uneixen -i ens separen- a tots més que tots els antics, sobretot en aquestes dates d’amor i de pau.

Ja m'hagués agradat parlar-vos d'alguna altra cosa avui, però a les llibreries encara no ha arribat el primers volum dels Assaigs de Montaigne publicat per Proa. Això sí, us deixaré amb una frase de Rusiñol (ei, Arare) que també funciona en aquestes dates: "Els qui cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la".

Estimats companys i companyes, amics i amigues, encara us queden uns quants dies per trobar el que busqueu, no desespereu.

francament

Em trobo al super un antic company de feina que fa tres mesos que no veia: vivim al mateix barri però ell es desplaça més lluny. Té dues nenes precioses i entremaliades que encara són petites. És inevitable parlar de la feina. Em diu de les seves companyes que surten plorant de les classes –els homes ja sabeu com són: exploten el dia menys inesperat-. Compta els anys que li falten per jubilar-se, encara massa. Va trampejant sense buscar les complicitats d’abans, que ja no troba. Mentrestant, sovintegen les reunions, les solucions espúries, les flagel·lacions.

El dimecres parlava amb un company nou que l’any passat treballava a la perifèria. Em deia que va saber que els seus alumnes el tenien en alguna consideració quan enlloc de anar a la seva bola sense fer-li cas mentre ell intentava explicar matemàtiques van començar a parlar-li: “em cago en ta puta de ta mare” i coses semblants. Quant va descobrir que el seu rellotge el tenia al canell un alumne de la segona fila es va sentir content en veure com havia prosperat, al menys sabia comptar fins a dotze. M’explicava com el pare d’un alumne va anar a pegar a un professor que havia tractat malament al seu fill, però no el va trobar. En el judici el pare va al·legar que no havia trobat el professor i per això va atacar el director, que estava més a mà... Quan s’acaba l’hora del patí el meu company encara té històries per explicar-me mentre somriu recordant les batalles del passat proper.

Jo... res. Tinc mala sort, només em passen assumptes menors que us avorririen.

Mentrestant el Maragall sense bigoti ha dit al Verdaguer que no hi ha tensió a les aules perquè “el clima és francament bo”. M’agraden les persones franques. Sembla que també ha dit que els episodis de violència “apareixen de forma esporàdica” i que estan en condicions de garantir la convivència a les aules, encara que no sigui al 100%. I bla, bla , bla... En Maragall em tranquil·litza. Ara ja es massa tard, però demà mateix truco els meus companys. Sembla mentida com en dos dies ha aconseguit una panoràmica tan precisa de la vida als instituts. Chapeau!

Vaja porqueria de post de cap de setmana. Tantes coses interessants de què podia parlar.

temporalitat identitària canviant

No entenc el temps ni a mi mateix, temporalitat canviant endavant i endarrere, d’una altra manera que no sigui la pura subjectivitat. La Joana –abans m’ho ha mig preguntat l’Anna, que deixarà de ser-ho dintre de poc- em diu que avui sóc un palíndrom. Entenc més els palíndroms que els anys.

El mestre em deia –trio-:

E los hòmens que neixen sots En Júpiter deuen esser alegres per ço car la vida d’hòmens sia majorment per humiditat e calor... E los hòmens sanguinis són naturalment pus lleials que altres e més fien en tots homes e no són murmuradors ni maldients, e pus volenters ensenyen ço que saben pus que altres homes, per ço que amen més que altres homes per raó de liberalitat de foc e de l’abundància de l’àer.
[...]
E per aiçò l’hàbit de sciència que han los hòmens de Júpiter, so és a saber dejús ells nats, han sciència lleial e palpable e lleugera d’entendre, car hom sanguini no té naturalment secret.
[...]
E per aiçò los hòmens sanguines son atrobadors de novelles maneres més que altres hòmens. E los malencòlics stan pus fortament a les antigues costumes que a les novelles.

Ramon Llull. Tractat d’astronomia.

El mestre l’encerta en aquest moment, encara que dintre de res s’equivoqui gairebé en tot. Jo, per un instant, aturo el temps en aquesta dimensió que em convé, mentre em busco en un univers paral·lel on aneu a saber si em trobaré. Avui, potser, entre Rusiñol i Vázquez Montalbán, o en l’un i l’altre.

canvis de darrera hora en l'equip de govern o els segons seran els primers

Deia ahir que no se m’acudia res de nou sobre el que s’anava dient el govern. Aquest matí, en canvi, he observat que un diari solvent com l’”Avui” ens ofereix una pista subtil, un pèl misteriosa, que caldrà seguir atentament en les pròximes jornades. Tothom sap que Joaquim Nadal continua sent el conseller de Política Territorial i Obres Públiques –la cartera percentualment més interessant de totes- i que Montserrat Tura ha passat a Justícia, destí natural tenint en compte els mèrits que va fer a Interior. Fins aquí cap novetat, però les imatges del diari d’avui ens volen dir alguna cosa més, que potser només els lectors habituals han copsat en tota la seva magnitud. Jo em limitaré a fer suposicions, a presentar hipòtesis, possiblement poc fonamentades.

Governarà Montserrat Tura la Conselleria de Política Territorial i Nadal serà únicament l’home de palla, el que dóna la cara? Preveu el diari que la Tura acabarà ostentant la cartera de Política Territorial? S’ha produït un canvi de darrera hora i serà Montserrat Tura l’encarregada de posar ordre en aquest món tan fosc del totxo? La doble aparició de la Tura és una proposta subtil d’anar cap a la paritat? És més agradable veure la Tura que no en Nadal, i...? S’ha fet Nadal una operació de cirurgia estètica i ha sortit el que ha sortit, o realment volia tenir una cara que admira secretament? Com que segurament els del tripartit van fer desaparèixer tota la documentació que tenien en preveure que s’acostaven temps difícils, van desaparèixer totes les fotos de Nadal i l’única que han trobat és la que la gent de “Salvem l’Empordà” va enviar al conseller (si no sabeu quina postal de Nadal enviar, potser podeu triar aquesta), imatge no recomanable per donar a la premsa? En fi, podria continuar fent-me preguntes amb la certesa que qualsevol resposta que jo mateix em donés seria absolutament agosarada, i tan bèstia com les anteriors.



















(diari "Avui", 30-11-2006, pàg. 6)

















P. S. Relacionat amb el meu post d’ahir, i en paraules de Joan Solà, el que tothom sap i alguns –la política és així- intenten amagar.

repassant el passat (1)

Per cert, ha arribat a tal grau i excés l’avorriment d’alguns a nostra llengua, que fins han desitjat fer perdre l’ús i exercici d’ella. I com se sentien ja els perniciosos efectes de tan detestable màxima, deteriorant-se i perdent-se de dia en dia més i més; m’ha paregut del cas imprimir esta gramàtica, no sols per a desmentir les impugnacions dels zoilos murmuradors, sinó perquè sia al mateix temps un document o escriptura autèntica, que assegure i perpetue la seva existència.

Josep Pau Ballot. Gramàtica i apologia de la llengua catalana (fragment del prefaci), 1815.

Gairebé fa dos-cents anys de la publicació de la gramàtica d’en Ballot i no sembla que des d’aleshores al moment present la proliferació de centenars de gramàtiques, gramatiquetes o gramaticotes hagi suposat un canvi definitiu en l’ús de la llengua catalana. Tanta normativa no ha aconseguit, per exemple, que els alumnes de parla catalana continuïn fent servir majoritàriament la seva llengua quan, en les hores d’esbarjo, han de xerrar amb algun company que té com a llengua materna, però no única, la castellana. És evident que no és el mateix conèixer una llengua que fer-la servir. Les gramàtiques fixen, però no dinamitzen.

P. S. M’agradaria afegir alguna cosa als comentaris que he llegit i escoltat sobre els nous consellers, però no se m’acut res original. Si de cas, faig notar un fet insignificant, marginal: ja m’agradaria que em donessin la meitat d’euros del que costarà canviar la capçalera dels documents sobre paper del Departament d’Educació, ara que ha desaparegut Universitats per passar a Innovació, Universitats i Empresa.