de miralls i miratges

Fou aquí que el noiet, cansat de l’esforç de la caça
i la calor, s’ajagué, ja que el lloc i la font li abellien.
Mentre hi apaga la set, una altra set li és encesa:
mentre beu, el corprèn la imatge que hi veu tan formosa
i una esperança sens cos fa que cregui un cos el que és líquid.
Queda admirat d’ell mateix i es contempla immòbil el rostre
com si fos un retrat esculpit amb marbre de Paros.
Agenollat a terra, s’admira els ulls com dos astres;
dignes de Bacus són els cabells, i dignes d’Apol·lo,
i les galtes encara imberbes; i el coll fet d’ivori,
i la boca amb candors de neu i rubors barrejada;
va admirant-se de tot allò que és en ell admirable.
Ell s’agrada i no ho sap, i es lloa ell mateix quan el lloa,
L’admirador admirat que encén passions i s’hi crema.
Quants inútils petons va fer a la font enganyosa!
Quantes vegades, volent abraçar el que veia a les aigües,
va ficar-hi les mans ben endintre sense trobar-lo!
No sap qui és el que veu, però el que veu l’enamora
i la figura fal·laç que enganya els seus ulls els anima.
Ximple ¿per què una imatge que fuig vols prendre debades?
El que pretens no és res; el que estimes se’n va si tu el deixes.
És tan sols un reflex de la teva imatge, aquesta ombra,
res de propi no té: ha arribat amb tu i amb tu es queda;
se n’aniria amb tu si poguessis anar-te’n.

Ovidi. Les metamorfosis. Quaderns Crema. Traducció de Jordi Parramon.

Mai no he sabut ben bé per què es va castigar Narcís, quina era la seva culpa: per què no accedia als precs de xicots i donzelles? Per què es burlava de les nimfes –ai, les nimfes!- que l’assetjaven? Per què va menysprear la xerraire Eco, ja castigada per bocamolla (coneixeu la història d’Eco?)? Quin món d’arbitrarietats, en què els déus feien i desfeien amb una crueltat desmesurada! Eren altres temps.

Bé, el cert és Narcís no va ser rescatat per ningú de l’amor que sentia per la seva pròpia imatge, per ell mateix. Quin és el pecat que li retreuen i l’acabarà matant? Narcisisme en diem ara, però no és aquest autoenamorament una característica pròpia de l’ésser humà? No és una condició consubstancial amb la nostra pròpia naturalesa? Que cal fugir-ne de l’abús i que el primer Narcís no va poder? Ben cert, però una vegada més van ser els déus qui van privar de llibertat el jove. Va ser Ramnúsia (Nèmesi) qui va fer cas d’una nimfa que es queixava del tracte rebut –més aviat de la falta de tracte- i va concedir-li el que demanava: “Tant de bo que ell estimi i no obtingui l’ésser que estima”. Dit i fet, ja ho heu vist. Han passat molts anys i els déus han canviat, ja no escolten els mortals ni s’escolten entre ells. Millor, perquè sinó ja em veieu una bona part de la població emmirallada en els llacs del territori. Per altra banda, també és veritat que el Narcisos actuals ja no tenen excusa, ja no poden dir: “és que Ramnúsia –qui sap on para-, m’ha posat en aquesta situació i jo, pobre mortal, no tinc prou forces per desfer el malefici”. Ara tots els Narcisos i Narcises ho són per voluntat pròpia, encara que posin com a excusa la seva bellesa extrema i alguns psicòlegs vulguin justificar-los parlant de les influències familiars, de males companyies i totes aquestes coses que en el món actual han suplert la voluntat dels déus. Ep, no em malinterpreteu, que jo penso –ja ho he insinuat- que ser una mica Narcís és un mecanisme de supervivència, una necessitat; en alguns casos, l’única possibilitat. Pobrets i pobretes!

Per cert, us heu fixat que on abunden més els Narcisos és a Girona? Però m’aturo, potser algun altre dia parlarem de noms i actituds i sobre com els noms influeixen en les persones. I que consti que d’això en sé ben poca cosa i potser m’haureu de donar un cop de mà.

narcisos

Arran d’aquell fet la bellísima nimfa
un infant va tenir, ja ben digne dels jocs amorosos,
i li oposà Narcís. La consulta va ser si veuria
com passaven els anys fins a una tranquil·la vellesa,
i l’endeví respongué segur: “mentre no s’emmiralli”.”
Vana la veu de l’augur llavors va semblar, però proven
que era encertada a la fi que tingué i l’estranya follia.
Sí, perquè...

Ovidi. Les metamorfosis. Quaderns Crema. Traducció de Jordi Parramon

Desafio l’augur i m’emmirallo. Avui en blanc i negre, amb opacitats, les línies, gruixudes. Cada dia amb paraules, meues o dels altres, com tots vosaltres. Què pot passar?

P. S. Llegeixo que des d'avui fins dijous, a les set de la tarda, es troben al FNAC de la Plaça de Catalunya blogueros -és així com es diu?-, periodistes i escriptors per parlar del mitjà: ¿Hacia donde va la Blogosfera? Cap al FNAC? No m'hi han invitat, i a vosaltres tampoc. Si no fos que avui tenia el dia ocupat, m'hi hagués arribat. La Petite Claudine ens passa el programa.

de l'elefant i altres bèsties

De tant en tant entro a Matgala, no gaire, perquè és un bloc que posteja especialment sobre escacs i jo mai no he tingut prou paciència ni concentració, potser tampoc intel·ligència, per jugar bé, malgrat que en un passat remot vaig tenir –encara la conservo- una màquina d’aquelles amb diversos nivells de dificultats a la qual no parava de desafiar amb resultats adversos. Matgala també ens parla de matemàtiques – una altra dificultat irresoluble-, d’astronomia –a certs nivells em resulta més assequible-... A Matgala se sol plantejar el problema de la setmana en què els comentaristes han de desxifrar un plantajejament, un enigma, que ens ofereix la seva autora i en què els participants són premiats amb punts que encara no tinc clar si es poden bescanviar per alguna cosa, a part del reconeixement internàutic, però el divertit és el joc en si mateix. Com que un dels darrers problemes anava de llengua i animals, m’he vist capaç de participar i ara espero neguitós el resultat de la prova, que se sabrà el 10 de febrer. En el meu comentari he deixat la paraula CAPSIGRANY. I no dic res més perquè espero que feu una mirada al joc i hi participeu, encara que em desbanqueu de la posició avantatjosa que ocupo en aquest moment.

Hagués pogut deixar la paraula AURIFANY, però no estic segur si les bases del concurs admetien un mot en català antic, que inevitablement em portava a Ramon Llull i al seu Llibre de les bèsties, dins de Fèlix o Llibre de meravelles, una obra sempre actual, com la majoria en què els animals són l’excusa per presentar el món dels humans.

Després d’aquelles paraules, l’elefant digué al rei que el conill i el paó havien estat d’acord en la seua mort. El lleó es va sorprendre molt que la rabosa, a qui tants honors havia concedit, haguera estat capaç de fer aquella maniobra contra ell. Llavors va dir:
-Vaig sentir dir i contar a mon pare, que el meu avi, que fou rei d’un gran país, no volgué concedir als barons l’honor que els corresponia, sinó que va voler exalçar les bèsties més indignes. Entre aquells animals hi havia el simi, a qui concediren molts honors. El simi, com que s’assembla a l’home, va desitjar ser rei i, en lloc de pagar al meu avi amb la gratitud, li va pagar amb la traïció.
-Senyor –digué l’elefant-, en un got petit no pot cabre molt de vi i en persona innoble no pot cabre gratitud ni lleialtat...

Ramon Llull. Llibre de les bèsties. Versió i notes de Francesc Machirant. Edicions Bromera.

(L’editorial Bromera té magnifiques edicions d’obres antigues i actuals dedicades als nens i als joves, però em fa l’efecte que, per la raó que sigui, no tenen a Catalunya la sortida que mereixerien. No ho sé. )

I l’elefant lul·lià em porta a l’elefant de Goya. Un gravat que podeu contemplar a la Galeria Joan Gaspar de Barcelona, i comprar per la insignificant quantitat de 1.500 euros. Com se li acut al pintor dibuixar aquesta bèstia? Aquí teniu una breu informació sobre l’obra.















P. S. I parlant de Goya, què voleu que us digui, jo a Corbacho des que vaig veure Tapas li tinc un respecte. Ah, els premis segurament els llegirem comentats a Espai Isidor o on sigui.

I quatre "Hurres!" pel Nàstic, però ja podria distribuir millor els gols.

dels paranys fonètics

Llegeixo l’entrevista a Óscar Jaenada a “La Vanguardia” digital atret sobretot pel titular que la periodista ha considerat que era el més destacable de la conversa. L’entrevista amb el protagonista de La vida abismal , dirigida per Ventura Pons sobre una novel·la de Ferran Torrent (mig biogràfica?), em sembla més aviat inconsistent, d’una elementalitat remarcable, cosa que no té res a veure amb el fet que les interpretacions de l’actor al llarg de la seva carrera professional puguin ser importants, dignes d’admiració i de rebre premis, que una cosa és interpretar els altres i l’altra interpretar-se un mateix.

Vosaltres decidireu sobre l’interès de preguntes i respostes, jo em limito a reproduir només una pregunta i la resposta.

-¿Como catalán que es, le ha resultado difícil el valenciano?

-El catalán poco tiene que ver con el valenciano. Se entiende bien, pero la pronuncia es diferente. Ha sido una de las cosas más difíciles para mí.

En la pregunta, la periodista dóna per suposat que l’actor, natural d’Esplugues i per tant català de naixement, té com a llengua pròpia la catalana. Bé pot ser que en el seu cas sigui així, però tots sabem que els catalans ho són d’origen i d’adopció –ja ho deien Candel i Pujol- i que tant uns com els altres poden viure tranquil·lament en aquest país sense fer ús de la llengua catalana. Quants habitants d’Esplugues, nascuts i arribats, no deuen fer servir en absolut el català, tot i considerar-se catalans (més que espanyols, menys que espanyols i totes les variacions possibles)?

Evidentment el que insinua la periodista no és això sinó que el català i el valencià són dues llengües –o què?- diferents. La resposta de Jaeneda sembla que confirma aquesta apreciació: entén la llengua valenciana amb facilitat –bé per ell!-, però ha hagut de fer un esforç considerable per adaptar-se a la pronunciació valenciana (la “pronuncia”, diu ell en castellà, com ho diríem també en català alguns).

Jo sempre he pensat que una de les dificultats més importants a l’hora de dominar una llengua romànica, una vegada superat l’aprenentatge del lèxic i les estructures pròpies, és dominar la fonètica, aquesta cosa tan insignificant que fa que amb una mica d’entrenament puguis encertar l’origen del nouparlant. Prescindint de la barreja entre territori i llengua que es fa a la pregunta, un dels errors més comuns que es presenten com a fets inqüestionables és la idea que el català és el que parla un i que la resta parlen alguna cosa aproximada. Periodista i actor parteixen del català d’Esplugues – o de Barcelona- i obliden l’existència d’altres modalitats dintre del mateix Principat –i fora-.

A mi, per exemple, si m’haguessin fet la mateixa pregunta que a Jaenada fa uns anys, m’hagués resultat difícil no riure i hagués resposts que no, que el difícil per mi era entendre i parlar com els d’Esplugues –digueu-li Barcelona o la part del territori que us vagi millor-. A mi, habitant del Baix Ebre en altres èpoques i per tant situat dintre de Catalunya, em resultava ben fàcil entendre la parla dels valencians i dels de Lleida, però em costava treure’n l’entrellat de la parla d’aquells visitants que arribaven del nord i que, per exemple, no paraven de pronunciar la u, deien u en les mateixes paraules que jo, però també en paraules on jo feia servir la o, la qual cosa es prestava a dubtes importants que de totes maneres es podien solucionar amb una mica de bona voluntat per les dues parts. Quins equívocs que s’ocasionaven quan el foraster, que havia llogat una casa, deia per exemple: “ avui he fet una “ullada” a la cuina de la Maria perquè a casa se’ns havia acabat la llenya”. Jo pensava que què tenia a veure que no tingués llenya amb la visita a la cuina de la seva veïna. Un moment després arribava a entendre que la Maria li havia deixat fer una ollada a casa seva. En una altra ocasió assenyalava un punt llunyà i deia alguna cosa així com: “ ahir, la meva dona i jo vam arribar fins aquell “puntet””. Jo pensava que era una manera ben estranya –puntet?- de dir que havien arribat fins al lloc on passava el rierol, fins que comprenia que es referia al pontet de fusta, insignificant, que el creuava. O quan parlava de la “ruqueta” i no es referia a l’animal tan graciós de l’Isidre sinó a la pedra que havia hagut de traslladar per poder passar tranquil·lament amb el cotxe. I així moltes altres coses que anaven més enllà de la o i la u i fins i tot arribaven al lèxic (escombra? mirall? maco? li vaig fer un petó? Li he comprat una baldufa al nen? El nen?...?) En fi, que a mi, català del sud, m’era més fàcil entendre’m amb els valencians, amb els de Lleida o amb els de Fraga que amb un senyor d’Esplugues. Que jo entenia millor Raimon que en Llach, com ara els meus compatricis del sud deuen entendre millor Montilla –el pobre s’hi fixa tant- o Duran que no entenien Maragall o Pujol. Coses de les variants d’una llengua que aquí, com a tot arreu, és una i diversa, viva i rica, fins que algú no demostri el contrari, que tot arribarà.

Per cert, algú em pot dir que tal se’n surt l’Óscar –o és l’Òscar?- amb el valencià, aquesta llengua de pronúncia tan complicada? El vídeo no m'ho deixa prou clar.

la carbasseta

Entro a quarts de set a l’espai de la Setmana Internacional del Llibre Infantil i Juvenil que s’ha inaugurat a les cinc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Encara veig grupets xerrant amb les copes de cava a la mà, però no m’hi afegeixo per tres raons: només sóc un espectador, no bec cava en aquesta hora i no parlo alemany.

L’exposició, amb llibres infantils més que juvenils, em sembla molt ben muntada, amb tots els detalls per fer-la agradable per a petits i grans, amb una disposició irregular, lleugerament laberíntica. Fullejo ràpid alguns llibres en català, castellà, francès, alemany, portuguès i anglès –perquè no n’hi ha en italià, si en un dels espais s’exposen els llibres editats a Suïssa?-. Em llegeixo sencer el llibre de la caputxeta africana. Trobo un llibre francès en què el protagonista és monsieur Hulot -el meu ídol- en bicicleta, evidentment és una història sense paraules. M’entretinc una bona estona en les mostres d’il·lustracions, algunes, com les de Birte Müller, molt bones; les de Tha a L’home del sac les trobo sensacionals, inquietants, estic segur que em podrien servir per inventar una història que, a diferència del conte de J. M. Jové, acabaria malament, com ha de ser. Mig amagats, contemplo els dibuixos de la Montse Gisbert, de Sant Jaume d’Enveja, un poble on alguns juliols se’m van convertir en descobriments durant la meva adolescència... A les set, misteriosament, l’exposició es queda buida: desapareixen nens i adults, potser atrets per la representació de La lluna d’en Joan. M’estic poca estona més abans d’anar al mercat de la Boqueria, segona parada d'una ruta més prosaica però necessària.

La fira de Frankfurt ha començat a Barcelona i jo li pregunto a la carbasseta –les carbassetes sempre saben més coses que no volen admetre- el futur de la literatura en llengua catalana. No em respon.

la torna

Mentre llegeixo la Júlia, vaig pensant que avui mateix pensava el que diu ella: per una circumstància atzarosa, algun llibre, algunes paraules, retornen a nosaltres des del suposat oblit, algunes paraules llegides acaben formant part de nosaltres mateixos, les repetim, les fem nostres, i no recordem des de quin text ens van quedar gravades, gairebé per sempre.

De tant en tant, jo, que llegeixo poca poesia, vaig recordant alguns versos, gairebé mai poemes sencers: tinc poca memòria. Algun dia les paraules no em volen deixar anar, es mostren insistents, fins i tot incòmodament insistents. En ocasions, la seva permanència és benvinguda. Versos vells i versos nous. Versos amb amo i versos que costen d’identificar. Versos dels llibres i versos de la pantalla. Versos que busco per confirmar.

Algunes vegades, amb aquests versos que es presenten a l’atzar –l’atzar mai no és atzarós-, em sembla que puc reconstruir la meva història: una part de la història. Obviaré noms i dates, tasca feixuga que no ens aportarà res. Mig ordenaré.

Per definir l'atzar he d'escriure,
primer, un número: l'u.

Rosa i jonquilla,
Clavell i nard.

Perquè has vingut han florit els lilàs
I han dit llur joia envejosa a les roses.

què
vas fer-ne
dels petons que
m'escanyaven, que
ara surten a raig i
cremen a frec
de llavis?

Allí em semblà que amb ella jo cremava,
i el foc imaginat cremava tant,
que d’un plegat el somni s’estroncava.

Ell seia molt quiet. Son gran mirar, pendent
de la mà d'ella que, amb anells corbada,
com si s'avancés contra la neu i el torb,
difícilment, anava per les tecles blanques.

Que se n’ha fet de l’amor,
tan prest s’apaga?

Jus lo front port vostra bella semblança
de que mon cors nit e jorn fa gran festa

I ara potser val més que calli.
No convé que encara m’agafin
temptacions d’insinuar
com hauria anat el relat
encaminat al seu bon terme.

Un dia, enmig de les pàgines d’un llibre que em va tornar, vaig trobar un paperet quadriculat –qui sap on para- amb dos d’aquests versos. No era ben bé allò, però no s’hi podia fer res. No, no es deia Helena.

cànons

Us volia parlar l’altre dia d’un impossible: la incapacitat de decidir-se per una cosa sola per sempre més, la impossibilitat d’una tria única, excloent, que fos totalment satisfactòria. Per no complicar massa la situació i delimitar el camp, vaig pensar que seria fàcil plantejar-ho com un joc i ho vaig concretar en una cosa tan inofensiva com els llibres –a la fi, la majoria dels que escrivim també llegim alguna vegada-. En resum, us proposava que us decidíssiu, ni que fos mentalment, per un llibre, l’únic, que per al circumstància que fos, podríeu conservar i tornar a llegir sempre que volguéssiu.

He de dir, en primer lloc, que tal com va detectar la lluna, que va mostrar la seva sorpresa en el seu propi bloc, els comentaristes es van prendre una llibertat que jo no els havia donat (evidentment els comentaristes gaudeixen de totes les llibertats possibles en aquest bloc), van decidir que un llibre era insuficient i tots, excepte la lluna quan parla de l’assumpte, van optar per una doble tria o encara més. Jo, igual que ella, vaig pensar: per què? Per què dos o més i no un? Les respostes possibles més plausibles eren dues: els lectors no m’havien llegit bé –potser, com jo mateix, fan lectures en diagonal o salten paraules- o jo m’havia explicat malament. Posats a triar, em convenia la segona hipòtesi, però entenc que el redactat en pantalla –no tothom imprimeix els meus posts per llegir-los després tranquil·lament, em consta- i una certa dolenteria per part meva podia ocasionar els resultats que es van veure i encara es poden llegir. En el post següent va quedar clar que jo em decidia únicament per Pla.

Deixem-ho estar. La idea que m’ha vingut al cap és que seria interessant de fer ara, amb més calma i deixant temps per reflexionar, una mena de cànon de la literatura blocaire. Quins són els llibres preferits dels, per exemple, 60 blocaires que tinc enllaçats a bloglines? Només un per cap. No quin és el llibre que considera millor en la història de la literatura que coneix directament o indirectament, no atenent a allò que en diuen criteris literaris objectius que, per altra banda, no sé quins són, sinó tenint en compte la capacitat del subjecte interrogat per tornar-lo a llegir, per guardar-lo en la memòria, per deixar-li un espai especial al seu cor, potser, fins i tot –o sobretot- per motius extraliteraris. Hi hauria sorpreses importants? Apareixerien Cervantes (24 milions d’entrades a Google), Shakespeare (55 milions), Pessoa (44 milions), Josep Carner (130 mil), Josep Pla (350 mil), Bible (en anglès, 126 milions)...? Algú ens parlaria d’un llibre que no hem llegit cap de nosaltres? Algú triaria un llibre mític de la seva infantesa o adolescència? Quantes obres hi hauria d’aquelles que mai no han aparegut ni apareixeran entre les 100 més llegides (comprades) o que cal llegir (comprar)?

Potser algun dia, amables lectores i lectors, em decidiré a demanar-vos el que us dic, mentrestant, i com a mostra, us transcric una primera aproximació als vostres gustos per ordre d’aparició, segons consta als comentaris que vau deixar, encara que potser us vau precipitar:

La Fundació, d'Isaac Asimov (triat al bloc de la Lluna)
Cien años de soledad, de Gacía Márquez
El amor en los tiempos de cólera, del mateix autor.
Qualsevol llibre de la Rodoreda
El temps de les cireres, de M. Roig.
Mirall trencat, de M. Rodoreda.
La fuente de la edad, de Luís Mateo Díaz
El senyor dels anells, de Tolkien (no sé si traduït; també El Hobbit...)
Fahrenheit 451
Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol.
Salvo el crepúsculo, de Cortázar
Las mujeres, que leen, son peligrosas
L’Odissea (en versió original?)
A la recerca del temps perdut
Cien años de soledad.
L’Odissea.
Dos manuals de supervivència.
Els records d'allò llegit a diversos llibres i als blocs (influència de Fahrenheit?)
Un llibre sobre l’elaboració de repel·lents d’insectes (s’ignora el títol)
Un diccionari etimològic (no penseu que jo no m’hi apuntaria, més al DCVB que al de Coromines)
Un llibre en blanc (evidentment llegir la pròpia obra sempre és satisfactori)

Deixant de banda alguns dels llibres del final, que segur que ara no figuren en els prestatges dels qui els han triat i que ja veieu que responen a un tràfic d’influències - qui els ha avisat que anirien a parar a una illa deserta?-, sobta que entre tan poques mostres hi hagi obres repetides. També és curiós que un "subgènere", la ciència ficció tingui diverses representacions. De la resta, com he dit més amunt no se si me’n puc refiar del tot, però no deixa de ser un primer indici de gustos literaris.

P. S. Afegeixo a la lista els darrers llibres triats o les puntualitzacions:

Cartes a un jove poeta, de Rilke
Mujercitas
Obres Completes de la Rodoreda
Grandes sertões: veredas, de João Guimares Rosa
Obres Completes de Pere Calders (si pesa massa: Cròniques de la veritat oculta)

lleis de cavalleria (em plagio)

Continuo amb les lectures entenedores, repetides i satisfactòries, aptes per a convalescents. Ni el meu cos ni la meva ment es troben predisposades a les originalitats, als ensurts que poden trasbalsar el precari equilibri –exagero- entre ment i cos que aquests dies em ronda intermitentment. Un dia, quan sigui gran -potser demà?-, llegiré coses mai dites abans, emotives i emocionants, jocs d’una màgia nova, poderosa i sublim, verge d’influències i de mestres...Un dia... Mentrestant, em conformo, ja ho he dit, amb les variacions inacabables dels vells fetillers caducs.

Els escriptors d’avui volen ésser originals, malgrat saber tothom que l’originalitat és materialment impossible. Hi ha en aquesta dèria aquell punt d’hipocresia que l’actual sistema econòmic ha donat a la nostra vida social. Mai el plagi no havia estat considerat una cosa criticable. Avui ho és, perquè l’escriptor que el fa és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial. Però l’argument és inútil, car un home que comprengui que l’únic esdevenidor d’un escriptor és plagiar demostra amb això tenir sobre el seu ofici unes idees tan clares i segures, que per força vencerà sempre els seus susceptibles companys. Els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva. Si els antics ho feren, ¿per què no ho podem fer nosaltres? No hi pot haver, em sembla, una cosa més agradable per a un escriptor que sentir-se plagiat. Avui, però, en tots els rams artístics dominen idees contràries, i el que dóna el to són les idees dels petits burgesos analfabets que saben llegir i escriure.
[...]
A aquests extrems hem arribat, i, per donar una idea de la degeneració general, només cal fer constar que el que demostra la insanitat de la literatura actual és que no es troba enlloc un tros digne d’ésser plagiat. Jo busco aquest tros fa anys i per tots els racons, i no trobo res. Tot és d’una monotonia i d’un avorriment esparverador, i jo, particularment, he nascut amb massa poca força per a emprendre’m el plagi d’una obra antiga. Estic obligat, com els altres, a ésser un terrible i desenfrenat original. És, no hi ha dubte, lamentable i revoltant...

Josep Pla. Caps-i-puntes.

decididament

Decididament, estic en més baixa forma que no em pensava. Ni la política internacional ni la nacional ni la nacional (sic) em criden l’atenció si no és per recordar a uns i altres que, com deia Publili Sirus “ibi semper est victoria, ubi concordia est (la victòria és sempre allí on hi ha concòrdia), paraules totalment inútils en l’actualitat, i per molts anys. Ni faig gaire atenció a la discussió sobre si l’AVE ens enterrarà o no en els fonaments, mentre ningú parla d’una bona xarxa de trens de mercaderies (una de les meves dèries). Tampoc no m’importa gaire que Carretero es desmarqui d’ERC o viceversa. Avui el nou paper que jugarà en el futur la ILC em deixa fred. Podeu comptar el que m’importa avui l’enginyosa idea de la Generalitat de fer pagar nou euros diaris als propietaris dels habitatges deshabitats... Avui, si arriba el fred, no m'agafarà preparat

En fi, que avui no escriuré res, ni tan sols, contra el meu costum, deixaré alguna frases a les amigues –on són els amics?- que fan algun comentari en el post d'ahir.

Avui, ara, tornaré a passejar una estona curta per alguns barris de la ciutat acollidora que descriu magistralment la Violette.

Demà... Demà ja torna a ser avui.

medicines apropiades a tot mal

Acetiscisteína ratiopharm 200 mg sobres EFG.

Espidifen 600 mg granulado para solución oral

Loratadina ratiopharm 10 mg comprimidos EFG

En aquest ordre, aquesta ha estat la bibliografia farmacèutica que he consultat aquests dies, des de divendres, per prescripció facultativa. Trobo que és massa matèria però consenteixo. Espero no tenir necessitat d’acabar-me-la tota.

Malgrat que el meu metge de capçalera, que és el mateix des de fa uns anys, continua tenint una idea summament vaga de qui sóc, cosa que potser cal atribuir més a la meva salut –toco ferro- que a negligència seva, he notat que darrerament s’han produït uns canvis importants en la sanitat pública. Ara, en lloc d’anar directament a la consulta quan et sembla que necessites un cop de mà especialitzat, has de demanar hora amb antelació, bé presentant-te directament bé per telèfon; en el meu cas, concretar la visita em va costar mitja hora de telèfon, que traduït a calés a preu de 902 són... ho veuré en la pròxima factura d’ONO. Ara bé, una vegada aconsegueixes hora, la resta és un plaer. La sala està pràcticament buida, de manera que evités la tensió que et suposava vigilar els intents de colar-se dels espavilats i la possibilitat d’entrar amb uns símptomes identificables i sortir amb una patologia exòtica d’aquelles que només s’agafen en les consultes mèdiques i en els hospitals. Una vegada entres en el despatx del facultatiu, la cosa va com sempre: cinc minutes entre la teva explicació balbucejant, l’auscultació amb el fonendo i el palet a la boca per veure la vermellor de la gola i si en cinc dies no es troba millor, torni.

Tinc la sensació que aquesta vegada el metge no m’ha pres massa seriosament, però no el culpo: se suposa que un pacient ha de mostrar-se més aviat preocupat i que no s’ha de passar l’estona d’espera llegint el diari i fent fotografies com si fos un turista de pas que vol un record d’allò que li sembla singular. Però què voleu, jo a les consultes em poso una mica nerviós i necessito alguna activitat que em distregui dels meus mals, encara que entenc que enregistrar imatges pot donar una mala imatge. I que el doctor em descobrís va ser accidental.

En fi, a veure si demà estic mig en forma, que m’espera una setmaneta intensa, plena d’extres.




















Avui, com cada diumenge, m’he llegit l’article de Sagarra. La veritat és que no sé si Sagarra escriu habitualment en català o en castellà –de fet no sé si escriu alguna cosa d’aquelles que publiquen les editorials-. Ho he pensat quan diu:”... Georges Mostaki del cual presentábamos en sociedad su libro Siete cuentos fronterizos, que la editorial Belacqua acaba de publicar (hay también una edición en catalán, Set contes fronterers, ambas traducidas del francés por Anna Gil Bardají, y que se venden al precio de 10 euros).” Suposo que esmenta primer la versió catalana perquè el diari, no sé si la majoria de lectors, és en castellà.

Són interessants aquests tres quarts de pàgina on Sagarra condensa la vida de Moustaki, esmenta relacions i fa valoracions. Més enllà de la seva lectura, em vénen ganes de comprar el llibre, amb unes històries que endevino senzilles, elementals.

I ara, tarda de diumenge, em ve de gust escoltar una altra vegada Moustaki.


Pour avoir si souvent dormi avec ma solitude,
Je m'en suis fait presque une amie, une douce habitude.
Elle ne me quitte pas d'un pas, fidèle comme une ombre.
Elle m'a suivi ça et là, aux quatres coins du monde.

Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.

Quand elle est au creux de mon lit, elle prend toute la place,
Et nous passons de longues nuits, tous les deux face à face.
Je ne sais vraiment pas jusqu'où ira cette complice,
Faudra-t-il que j'y prenne goût ou que je réagisse?

Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.

Par elle, j'ai autant appris que j'ai versé de larmes.
Si parfois je la répudie, jamais elle ne désarme.
Et, si je préfère l'amour d'une autre courtisane,
Elle sera à mon dernier jour, ma dernière compagne.

Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.
Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.

angelets!

La Joana, que se les empesca totes i té idees aparentment rocambolesques, ha començat a lligar caps i està muntant una teoria que, si té èxit, potser es podrà posar a la pràctica i fins i tot li donarà alguns calés. Una teoria que no acontentarà tothom, però farà la vida més fàcil i menys ... a molta gent.

Després de llegir els detalls de la història de Carles Veiret, a qui uns llogaters de bona fe, que ell ha confós amb uns okupes, han fet fora de casa mentre havia sortit a comprar un sofà, la Joana ha anat rumiant, rumiant i ha lligat dues històries, dos procediments.

Pensa la Joana que l’alarma social i, sobretot, l’ensurt, o resultats més cruents en el cas dels directaments afectats pels robatoris que assolen el territori, tenen fàcil solució. La idea és que els malfactors –la Joana els anomena així- que ronden durant dies determinades cases a l’espera de trobar el moment oportú per entrar durant la nit i emportar-se tot el que troben -i compte que algú els descobreixi mentre realitzen la seva activitat- canviïn el seu modus operandi. La Joana pensa que el que haurien de fer és entrar a les cases en el moment que estiguin segurs que no hi queda ningú, animals domèstics exclosos. Immediatament haurien de canviar el pany i, ja segurs de no ser molestats, iniciar la primera exploració del domicili. Evidentment, en un moment determinat tornaran els antics propietaris que en veure que no poden obrir la porta trucaran. És aleshores quan un dels nous inquilins, a poder ser el més simpàtic, els obrirà i els explicarà que ell i familiars o amics han entrat a la casa perquè aquell mateix dia els l’ha llogada una senyora desconeguda que s’han trobat al carrer; per cert, a un preu enormement abusiu. Evidentment, el nou llogater entén els arguments dels antics propietaris, però els demana que es posin en la seva pell. Mig aclarit l’assumpte, s’acomiaden mútuament, i no cal que siguin gaire amables en aquest moment, perquè uns i altres es troben prou trasbalsats per una situació que, encara que de manera diferent els sorprèn i els intranquil·litza. El mateix dia i posteriorment, mentre els suposats propietaris originals recorren a les diverses policies, denuncien els fets al jutjat, expliquen el cas a un advocat, es dirigeixen a la premsa i realitzen altres activitats relacionades amb l’enrenou que els preocupa, els okupes a la força comencen a traslladar joies, diners, objectes d’art, i mobles si s’escau, amb la intenció de vendre’ls o resituar-los. També és convenient que concedeixin alguna entrevista a la premsa i a la televisió per tal de fer conèixer les vicissituds que els han portat a convertir-se en inquilins d’una casa mitjançant enganys (aquestes entrevistes, a més els poden proporcionar una pasta extra per ajudar a pagar el lloguer). Cal afegir que, permanentment, hi ha d’haver algú que no abandoni la casa sota cap circumstància. Al cap d’una setmana aproximadament –no s’ha d’ anar ràpid que la pressa és mala consellera-, després d’haver acabat amb les provisions de la nevera, haver concedit les entrevistes necessàries i haver buidat la casa dels objectes que considerin prescendibles, això darrer cal fer-ho sense ostentació, a ser possible sense que se n’assabenti ningú, els okupes ja estaran en condicions de marxar i d’anar a llogar una altra casa.

Aquesta és la idea bàsica que m’ha exposat la Joana. Jo li he volgut fer veure que la seva proposta té uns quants inconvenients, que policies, jutges i polítics actuaran immediatament, que, en tot cas, els propietaris recorreran a mercenaris perquè facin fora els suposats llogaters (aquí la Joana m’ha llançat una mirada que jo he interpretat com que potser ella mateixa es vol introduir en el negoci dels mercenaris). En fi, li he dit que en el nostre país és impensable que es produeixi una situació com la que ella s’entesta a explicar-me. La Joana, però, insisteix que el seu pla és bo, que només cal donar-li uns darrers tocs per veure com se’n pot beneficiar. No té clar si s’ha de convertir directament en mitjancera, si li cal patentar la idea, si haurà de trobar els malfactors a través d’anuncis a la premsa, si haurà de muntar una xarxa de pisos on es puguin refugiar els desallotjats mentre intenten posar fi al seu problema... La Joana fins i tot pensa que arribarà un moment en què les autoritats, assabentades de la seva iniciativa, li facilitaran els mitjans per dur-la a terme, que el que volen les autoritats és viure tranquils i solen premiar qualsevol que els faci més fàcil la seva feixuga tasca d’ordenació de la gent i el territori, mentre ells es dediquen a discutir les realitats realment importants.

No sé com acabarà la cosa, però estic segur que en sentirem parlar. Quan la Joana s’encaparra en algun assumpte no para fins que aconsegueix sortir-se’n.

Perdoneu que us expliqui tot això d’una forma tan barroera, incompleta i segurament imprecisa, però m’ha estat impossible aconseguir que fos ella qui us ho digués directament, capficada com està en les seves cabòries.

P. S. Tornant a la realitat de Carles Veiret i companyia. Com m’agrada aquest país, en què tothom és acollit sense cap mena de prevenció i es desviu per fer més agradable l’estada als nouvinguts. On l’amic xilè indocumentat Luís D. Álvarez té l’oportunitat de denunciar l’insistent Veiret per violar la seva intimitat. On els mossos adverteixen a l’amic Veiret que vagi amb compte amb els intents de violació de domicili. On la inquilina xilena Ximena demana que mai més no torni a passar el que els ha passat a ells. On l’amic Baltasar, conseller d’Habitatge i abans tertulià del programa de televisó de futbol “La barberia”, diu que ara no toca parlar d’aquests temes (Pujol va crear escola). On tots xerrem molt, com a bons mediterranis, però deixem que cadascú se solucioni els seus problemes... Decididament, aquest és el país que vull.

vida monàstica

Resum de la jornada monàstica

Els monjos, a les cinc del matí, quan toquen les quaranta-vuit campanades indefectibles, es lleven. Al vespre, a quarts de deu, tots són al llit. El silenci matinal del monestir, la lluminositat radiant, és una meravella. El silenci nocturn us porta a no enyorar res.
En un moment determinat trobeu un monjo i li feu una pregunta. Observareu que fa una cara de content. No es pot negar: estan contents i tendeixen sempre a riure amablement. Riuen fins i tot quan llegeixen “la Vanguardia”.

Josep Pla. “Poblet”, dins Caps-i-puntes, Obra completa, vol. 43. Edicions Destino, 2005.

No diré que no m’hagi temptat alguna vegada la vida monàstica, la vida a Poblet, entre els monjos dels Císter. En aquest mateix text, per exemple, trobo tres raons engrescadores. És veritat que les mateixes tres raons –i no cal que m’hi repensi gaire- em fan enrere. Tal com estan les coses últimament, no deu tenir la comunitat algun monjo vigilant que tingui cura de la seguretat del recinte mentre dormen els altres? M’hi apuntaria. Només em quedaria un dubte.

P. S. Estic gairebé segur que actualment també s’hi apuntaria una temporada en Jaume Subirana, per refer-se una mica del temps passat al capdavant de la ILC, que no dubto que ser director porta satisfaccions, però ha de cansar necessàriament. No sé si l’Oriol Izquierdo pensa en la possibilitat d’uns dies de repòs abans d’emprendre la tasca, però també li aniria bé. Per cert, deu ser imprescindible tenir bloc per ser director de l’ILC? Jo ara estic prou enfeinat, però...

l'illa deserta

S’ha preguntat diverses vegades: “i tu, si només et poguessis emportar tres coses –o les que sigui- a una illa deserta...”. Deixant de banda que, que se sàpiga, no hi ha cap illa deserta, les respostes solen ser tan variades que qualsevol intent de fer-ne una estadística seria absolutament ridícul. En el meu cas, tu saps ben bé que l’únic que m’emportaria seria a tu mateix, volia dir mateixa, i que la resta seria literatura, ganes de parlar per parlar, res més que retòrica.

Ara bé, podem posar límits a la pregunta i demanar-te que decidissis quin seria l’únic llibre –jo trio llibre, vosaltres penseu en el que us sembli- que t’acompanyaria, l’únic que salvaries de la teva biblioteca en el cas que, a causa de l’escalfament de la terra o qualsevol altre motiu, haguessis de marxar precipitadament del teu domicili habitual abans de quedar sepultat sota les aigües. Arribat el cas, el més segur és que t’ofeguessis perquè, tret d’alguns casos aïllats, la majoria de vosaltres tindria feina a decidir-se: cada amor té les seves qualitats.

Posem-ho més fàcil: limitem la tria a dos llibres. En el meu cas m’he de decidir per dos obres que fullejo aquest dies: els Assaigs de Montaigne i Caps-i-puntes de Pla. La meva elecció és obvia, no ens enganyem; ni tan sols penso que valgui la pena concretar-la aquí. Però, ho teniu tan clar vosaltres o us acabaríeu ofegant?

En fi, ara que tornen a proliferar els memes, us deixo aquesta proposta tan senzilla, tan difícil i tan oberta. Espero que ningú s’hi apunti, no ens el creurem. Considereu per altra banda, ja ha quedat dit, que mai no tindreu l’oportunitat d’anar a parar a cap illa deserta. Aquesta plaent i romàntica possibilitat fa temps que ha quedat descartada, com a mínim sempre us acompanyaria el vostre passat i les vostres previsions de futur. Ho sento: cal ser realistes.


P. S. He vist que avui la gent de la tertúlia ha començat un debat sobre un tema inabastable: món virtual, món real. No tinc clar que se n’acabin de sortir. Sort!

des del cel

La majoria de blocs i de pàgines web tenen un o més comptadors de visites, algunes vegades ocults, d’altres es poden consultar per tothom. Bé, tot això ja ho sabeu. La utilitat d’aquest comptadors en els blocs no és del tot clara, suposo que depèn de cada cas, encara que imagino que majoritàriament la finalitat és saber si et llegeix molta gent –quina il·lusió, quina ràbia!- i a partir d’aquí les altres qüestions són accessòries i més o menys interessants segons cadascú: d’on vénen les visites, si es repeteixen, què pretenien trobar, fins quin punt anaven equivocats, quins mitjans d’accés fan servir, etc. Tot plegat, un món d’estadístiques no sempre fiables.

Com veieu, en el meu cas tinc tres comptadors a peu de pàgina. El primer és el webstats4u, un dels més corrents, amb el contingut visible per tothom, però d’una precisió limitada. El segon és Servicont, un comptador espanyol que funciona quan vol i que guardo per pur romanticisme, però algun dia me’n cansaré i ja no el veureu: caput! El darrer que vaig posar li vaig robar a la Clara, em sembla que a ella li devia regalar algú. És un comptador que té alguna funció curiosa que d'altres no tenen. Per exemple, suposadament és capaç d’assenyalar en un mapa el lloc precís des d’on t’han visitat. En aquests moments solitaris de viatges virtuals davant de la pantalla, de tant en tant em distreu buscar la complicitat dels qui em visiten a través d’una mirada a vista d’ocell de casa seva, del cibercafè, del banc on passen l’estona perquè a la seva ciutat hi ha wifi o tenen el portàtil preparat per connectar-se a l’aire lliure... Potser qualsevol dia veure la terrassa d’un dels meus lectors habituals amb algun senyal per confirmar que realment viu allí.

De totes maneres, sospito que el sistema és merament aproximatiu, perquè us asseguro que jo no visc ni passejo habitualment pel lloc on el comptador em col·loca i que podeu veure més avall, encara que no descarto que els mapes siguin premonitoris –fa massa poc que els consulto- i que el que veig correspongui a un futur no gaire llunyà. Qui sap si quan em jubili no passaré el temps a l’ombra d’un arbre en alguna plaça enllaçant diàlegs o monòlegs virtuals.

I encara dos mapes més. Des de Del Mar, una població turística a la vora de San Diego, algú es passava l’estona veient (o potser es trobava en un refugi subterrani: amb els americans mai se sap) com creixien els nosequè dels seus camps mentre em llegia. I avui mateix, des de Bangalore, a l’Índia, algú es deu haver equivocat i m’ha visitat des d’aquest lloc tan inusual.

Algú vol que li confirmi si realment veig casa seva, roba estesa inclosa?

la memòria dels peixos

-El 16 de gener de 1716, és a dir, tal dia com avui (jo sempre vaig amb retard) d’ara fa 291 anys, es va promulgar el Decret de Nova Planta que afectava Catalunya, els dels altres territoris de la Confederació foren anteriors.
-Si que vas lluny –sento que diu algú.
-Bé, no es tractava de recuperar la memòria històrica? La meva memòria, tan escassa per segons quins temes, en aquestes coses funciona perfectament. No veig que el temps, aquest concepte tan incorpori, tingui fronteres conegudes ni que la història tingui aturadors, en tot cas tergiversacions i distorsions.
-Molt bé, d’acord. I de què et serveix recuperar la memòria històrica? –pregunta el mateix d’abans, o potser un altre.
-La veritat és que de poca cosa. És tracta simplement de fer un exercici per tal de mantenir en forma el cervell; que diuen que a certa edat comença a atrofiar-se. Repassar com van anar els fets i com va quedar el país a partir d’aquell moment és un exercici com un altre. A més, sembla que els catalans tenim propensió a recordar els mals moments, sobretot, en aquests cas per comprovar posteriorment que no estem tan malament, ans al contrari, que ja tenim Generalitat, més consellers que abans, que la llengua és cooficial, que el rei és una bellíssima persona, que les impremtes no paren de vomitar llibres en català...
-Què passa, ara t’atures?
-És que estic cansat i, si vols que et digui la veritat, ja no recordo què és el què volia dir.
-Vaja merda de post.

focs d'encenalls

Tot recordant que tant cerilles, llumins, com mistos (ho escric en ordre alfabètic –el word no m’accepta mistos: podrit!-) es troben al diccionari, com ha de ser, vull afegir que m’ho he passat molt bé llegint els comentaris que s’han convertit en una petita enquesta sobre els usos lingüístics del Principat (em sembla que no hi ha hagut cap col·laboració dels altres territoris de llengua catalana). El que em quedà per saber és en quin moment s’introdueixen aquests mots en la llengua catalana. Algú coneix algun llibre sobre la història dels mistos, llumins o cerilles a Occident, més concretament a Catalunya?

Continuo amb el tema perquè mentre escrivia el post d’ahir, anava pensant en algun lloc de casa on sabia que em quedava alguna capsa de mistos amb tija de paper encerat i cabossa blanca, però no l’aconseguia recordar. He tingut una alegria immensa quan finalment he aconseguit trobar-la, vella i atrotinada, i fer-li una foto que la immortalitzarà.

La xurri, en chat i la violette, en aquest ordre d’intervenció, expliquen alguns usos extraordinaris , individuals o col·lectius, dels mistos. Espero que, si encara no hi ha la història que m’agradaria consultar, qui la faci tingui en compte aquestes aportacions. Jo, per la meva banda, afegeixo un costum que era freqüent en la meva infància perquè també en quedi constància. S’agafaven tres mistos i s’embolicaven per la part superior amb un trosset de paper de plata, normalment d’una pastilla de xocolate (xocolate al meu poble és masculí); es procurava que l’embolcall fos el més hermètic possible i se separaven els extrems de manera que s’aguantessin perfectament sobre una superfície plana; a continuació, amb un altre misto, s’encenia la part inferior del cohet, procurant que la ignició fos uniforme perquè en cas contrari l’artefacte es desequilibrava i el seu vol era horitzontal, cosa que tenia certa gràcia, però poca. Si tot anava bé, el coet s’enlairava en una trajectòria difícil de calcular deixant enrere una estela de fum que era una delícia. Avui he reproduït l’enginy i n’he fet una foto -quin plaer aquest retorn momentani al passat- , però no he arribat al 3, 2, 1, 0, perquè em queda poc material i no estic disposat a gastar-lo sense la presència de càmeres que immortalitzin el moment... Després va venir la NASA.

En una altre ordre de coses, l’Arare i també la Inia, em proposen un meme o joc que consisteix, segons una, en algunes veritats que encara no s’hagin dit al bloc sobre un mateix barrejades amb algunes mentides; segons l’altra, en cinc manies.

La veritat és que respondré perquè sóc disciplinat i no callo si els amic, amigues en aquest cas, em pregunten, però el que jo pugui dir sobre mi és trivial, inconsistent, insignificant.

L’Arare, per exemple, va tenir un primer amor, que ara és un músic important, als 14 anys, jo en canvi, vaig tenir allò que abans es deia una nòvia formal als 17, i no era protagonista, sinó la germana d’una cantant que surt al meu bloc data de caducitat, actualment gairebé descatalogat ( a veure si m’hi poso).

2. Durant 7 anys vaig canviar cada any de domicili, en un cas, dues vegades durant el mateix any.

3. Només he guanyat un premi d’aquells que donen diners (100.000 pessetes de l’època) i, contra el que alguns poden pensar, no era de literatura sinó d’història.

4. Mai no he travessat cap oceà en avió.

5. Durant una temporada, després de passar per l’Acadèmia de Toledo, vaig ser sergent d’infanteria de l’exèrcit espanyol.

6. De la mateixa manera que la Violette té rellotges distribuïts per casa seva, jo hi tinc termòmetres. No estic segur que marquin la temperatura real.

7. A causa d’un accident de moto, tinc escapçat el dit petit del peu esquerre.

Bé, set és un número prou interessant. Vet aquí, excepte dues mentides, una mica qui sóc, però ja ho sabíeu. Espero que no es tingui en compte a l’hora de renovar el Qui és qui.

Destinataris del joc? Tu?

reivindicació dels mistos, i de les cerilles, si convé

A casa, em refereixo a la casa dels meus pares i al seu entorn, és a dir, al meu poble, sempre hem dit mistos; en canvi, la Joana i els de casa seva sempre han dit cerilles, igual que la Víctor Català i la Lluna, de més al nord. La veritat és que avui és pràcticament impossible trobar cerilles –i mistos i llumins, si anem al cas, que ja en queden a ben poques cases- perquè als estancs i altres establiments només venen els palets de fusta amb la cabossa amb la mixtura de fòsfor que abans s’encenia rascant en qualsevol superfície i ara no hi ha manera. La cera que impregnava el paper enrotllat de la tija dels mistos ha desaparegut. Deu ser molt més fàcil, menys laboriós, més barat, recórrer al palet de fusta.

Fa gràcia de vegades veure les discussions que s’originen per una cosa tan insignificant, encara que potencialment perillosa, com les cerilles, els mistos o els llumins. I les teories que es munten i es desmunten. I llavors es recorre al diccionari: paraula de Déu! Fa gràcia, també, la importància que es dona al lèxic i el menyspreu o la ignorància de la fonètica o de la sintaxi –de la prosòdia no cal ni parlar-ne, que la mateixa paraula és avui arqueologia-. Jo, la veritat, de tots aquest temes en tinc una idea més aviat vaga, però com que sovint m’agrada parlar d’allò que entenc poc, gairebé he estat temptat d’afegir la meva opinió sobre mistos, cerilles i llumins. De totes maneres, com que és l’any Coromines –sí, que encara cueja, per bé que mogui poc la cua-, m’aguantaré i em limitaré a citar el que diu el mestre en una nota a peu de pàgina del seu Lleures i converses d’un filòleg:

El mateix mot mistos topà amb una oposició motivada només pel mateix detall, car el plural de mixt és mixtos i la reducció d’aquest a mistos obeïa a un fet de pronúncia popular, que no és condemnable: la denominació popular es fundava en la mixtura usada per fer mistos. Fins i tot si mistos hagués estat un veritable castellanisme, tractant-se d’una cosa tan trivial i d’un mot tan arrelat, sembla que no valia la pena ser-hi intransigent. Igual que es féu amb taquilla; per molt que en aquest i en pesadilla es vegi, ja per la terminació, que són manlleus del castellà, hom tingué el coratge de rebutjar els seus substituts guixeta i pesombre en veure que eren creacions il·legítimes i mal fetes a base de models forasters. Per això el diccionari no gosa prescriure cerilla, amb tot i que aquest sí que és un castellanisme, i menys popular que misto: aquest a diferència d’aquell en castellà no tingué sinó una vigència efímera. És veritat que la –o, legítima en els plural mistos, es propaga des d’aquest al singular misto, però és el mateix que passa, i per la mateixa raó, amb gesto (partint de gestos), trasto, gasto, catufo (d’on després catúfol, en lloc de l’històric caduf), romanço; aquest i catúfol han estat acceptats sense oposició, i no hi hauria menys raons per transigir al menys amb trasto i misto, que tampoc no són castellans, o no ho són en aquestes accepcions. La pedra de toc decisiva per veure si un mot ha posat arrels en una llengua i hi mereix respecte és la producció de derivats innovadors; Carles Riba em deia que per aquesta raó ell propugnava l’acceptació de l’adjectiu fondo, perquè hi ha fondària, enfondir, etc.. Doncs bé, de mistos el català, i només que el català, crea el derivat mistaire, que tant s’usà en el segle passat. En lloc de reconèixer-ho i acceptar mistos, que, com hem vist, era purament català, el prejudici o tendència que estic comentant féu que s’introduís llumins. Molt menys usat que pesombre, i de patent no pas més neta, car solament tenia curs en el català de l’Alguer, maculat i clafert d’italianismes i sardismes de totes menes: llumins sembla ser calc d’un mot regional sard-italià, parent de l’italià licignolo, francès limignon, reto-romànic limiegi, i resultant d’una alteració d’ellychnium sota la influència d’allumette i els seus afins; si en català la pensada d’adoptar llumí tingué tant d’èxit, el mòbil fou també la mania de calcar el francès (imitant allumette, com aquell guixeta de guichet). No valdria la pena de reivindicar misto? Ho proposaria en ferm si no es tractés d’una cosa tan trivial: ¿per a fets tan menuts val la pena de xocar contra el prejudici que ha fet adoptar llumins? No, si aquest s’hagués generalitzat, però encara hi ha molta gent a qui aquest mot se li fa revés, i s’estima més transigir amb mistos o al menys amb cerilles, acceptat pel diccionari. Abans de contribuir a consolidar aquest castellanisme real, valdria potser la pena de reprendre mistos (que no ho és) admetent-lo al menys com a tolerable.

Joan Coromines: fragment de la nota 7 de l'article "clero", dins Lleures i converses d’un filòleg.

I ara no cal que comenceu una discussió encesa sobre el tema, amb les cerilles, llumins i mistos que heu trobat al diccionari: el tema és trivial. Per cert, algunes paraules esmentades per Coromines no cal que les busqueu al diccionari, no hi són. Ja s’ho faran. I per acabar, recordeu que el diccionari no té la darrera paraula, que la darrera paraula és vostra; ara bé, tingueu seny.

a la recerca dels assaigs

De tornada cap a casa decideixo entrar a la Catalònia a comprar, per fi, el primer llibre dels Assaigs de Montaigne, de l’editorial Proa. Pregunto a..., no recordo el nom, i em diu que li sembla que ja no el tenen, però mira la prestatgeria on s’hauria de trobar i s’acosta al lloc de les novetats: res. Li comento que amb els bestsellers ja se sap; somriu però no m’acaba de donar la raó.

Continuo pujant i m’aturo a la Casa del Libro. Les dues noies verdes que enganxo lliures al primer ordinador de l’entrada no recorden de memòria si tenen o no el llibre, i tampoc no els importa gaire, teclegen, miren la pantalla, i m’asseguren que no he tingut sort.

Entro a Jaimes (no trobo el web), just al costat. De vegades, quan passo per davant o entro em faig dues preguntes: fins a quant resistirà al passeig de Gràcia aquesta llibreria inaugurada l’any 1951 i fins quin punt li ha estat beneficiós o advers el veïnatge amb la Casa del Libro? No tinc resposta per a la primera pregunta, però, quant a la segona, m’inclino a pensar que trobar-se al costat d’una altra llibreria no li va malament; qualsevol dia els ho preguntaré. M’atén un dels llibreters grans que de seguida es dirigeix al prestatge adequat, però immediatament que m’adono de les seves intencions li dic que no, que jo no vull l’original francès sinó la traducció de Proa. Es desentén de mi, no sóc capaç d’advertir si amb una mirada de lleuger menyspreu –no ho crec- o potser de llàstima, i m’adreça a la noia de la caixa, que, amablement i sense necessitat de fer cap consulta, em diu que creu que els tornarà a entrar la setmana vinent. Impacient com em trobo, no els l’encarrego.

Em desvio una mica del meu camí per anar a La Central del carrer Mallorca. Agafo al vol una noia que abans treballava a la Casa del Libro i que sempre solia trobar al costat de la minsa secció de literatura catalana que hi ha al costat d’una de les portes. Sense dir-me una paraula es gira una mica i m’assenyala la pila d’Assaigs que hi ha sobre la taula. N’agafo un i vaig cap a la caixa. Trigo uns instants a pagar i tinc la mateixa sensació, una mica anguniosa i inefable, que sempre em produeix el cruixit de la fusta acollidora del terra mentre faig petits passos impacients esperant que sigui acceptada la Visa. Al carrer m’espera la Joana amb uns quants llibres comprats en les parades anteriors.

Sempre em sorprèn aquest país nostre. Com pot ser que entre els llibres de no ficció més venuts de la setmana hi hagi els Assaigs de Montaigne? Per què el compren –el comprem-? El llegirem realment? Gaudirem amb la seva lectura? Ens decebrà? El comentarem amb algú? I molts altres interrogants que no em plantejaria amb força altres llibres. És clar que encara entenc menys que entre els 10 més venuts hi hagi tres llibres de cuina. Quina bestiesa! I ho dic jo, que de tant en tant en compro algun per fer-lo servir. Per cert, els qui vulguin començar amb la pràctica culinària (hauria de dir gastronòmica?) que es comprin la reedició de les 1080 recetas de cocina de Simone Ortega, després, que vagin a altres corpus.

Encara que no vingui al cas, acabaré, amb un fragment dels Assaigs:
“La nostra vida, deia Pitàgores, s’assembla a la gran i populosa assemblea dels Jocs Olímpics. Alguns exerciten el cos per arribar a la glòria dels jocs; uns altres hi porten mercaderies per vendre i treure’n profit. Hi ha també, i no són els pitjors, els qui no busquen cap altre fruit que esguardar com i per què es fa cada cosa, ser espectadors de la vida dels altres homes per jutjar i ordenar la pròpia.”

A mi, modestament, i ja m’ho pensaré millor en un altre moment, em sembla que cada cop més tendim, voluntàriament o involuntàriament, a les hibridacions i a l’ampliació de categories, però segurament m’equivoco. No és cap novetat.

P. S. Navegant per Internet a la cerca de llibreries, em trobo aquet bonic lloc que va més enllà de la simple relació del col·leccionisme de punts de llibres.

les panxes dels bous

En Jaume m’ha aconseguit la versió italiana d’en Massagran de l’any 47. Li ho agraeixo. En llegeixo pàgines soltes i comparo amb l’original:

Era una sera scura come una gola di lupo. La tribu cenava. Menjaviano elefante in umido, che pure Cicognino trovò eccelente. Mentre ingoiavano gli ultime bocconi si udi lontano un grido gutturale. Tutti i negri, e specie Penkamuska, interruppero il pasto ascoltando attentamente. Dopo un minuto il grido si risenti; e così tre volte.
Penkamuska guardò i suo uomini e dise:
-Karamkaram! Son-i Buskabronka!

G. M. Folch i Torres. Avventure straordinarie di Cicognino. Paravia, 1947. Seconda edicione. Illustrazioni di Eddìna Altara.

Caram, caram! L’Elena Primiricio, tot i no fer una traducció del tot literal ha conservat expressions catalanes.

M’adono que sense proposar-m’ho continuo parlant de literatura infantil o juvenil. Ara si que prometo no reincidir més en un futur immediat. Aprofito aquest post, però, per mostrar la meva alegria per haver descobert, amb tres mesos de retard, la reaparició de Sirte. Quan jo encara no havia obert el meu primer bloc ni pràcticament sabia res sobre el tema, aquest va ser un dels primers -la precisió no és el meu fort- llocs on vaig entrar a partir d’un comentari que m’havia deixat la seva autora en un web meu de temàtica infantil. Em va agradar el que deia i com ho deia a casa seva. També m’agradaven les fotos que feia. Dos anys després de plegar reemprèn el viatge, i jo m’hi torno a apuntar. Aquesta tarda em deia una amiga que la vida mitjana dels blocs era de dos anys. Segurament. Tant de bo que el parèntesi fins la reincorporació sigui només de dos anys: repasso mentalment blocs absents.

Finalment, un dels regals que la I. i en T., coneixedors de les meves dèries, em van fer aquestes festes. Va per vosaltres, Katerina i Jaka. No cal que faci comentaris, oi? D’acord Katerina, el bou no vesteix gaire bé, però, s’amaguen tantes coses en el seu interior...

et voilà!

de veles al vent i fantasmes

Veles i vents cercaran mon destí,
cap a ponent, aniré fent camí.

Mentre la mar, amb gran trasbalsament,
rebutjarà qui la solqui insistent.

Els peregrins s’aniran desinflant,
en canvi jo, em mantindré constant.

La mort em dol perquè m’oblidareu;
N’estic segur: el meu record perdreu.

I podria continuar amb més estrofes, fins i tot les podria traduir al castellà: “Velas y vientos buscaran mi destino...” Els qui el coneixeu, us sembla que aquesta versió abreviada d’Ausiàs March (li demano perdó, no sigui cosa que qualsevol nit se m’aparegui i em vulgui fer bullir en una cassola) recorda vagament el seu poema? Potser sí, fins i tot he procurat servir-me de decasíl·labs catalans, però estic segur que alguns de vosaltres esteu a punt de no llegir-me més o d’esborrar-me dels enllaços del vostre bloc. La meva intenció només era acostar-vos una de les grans composicions de l’escriptor sense que tinguéssiu cap dificultat de comprensió i també he pensat que si en feia una traducció, seria fàcil i agradable entrar en la poètica d’Ausiàs i, no només acostar els castellanoparlants a la seva obra, sinó donar-los l’oportunitat d’aprendre català a través dels nostres clàssics.

De totes maneres, la mandra i els dubtes em vencen i no continuaré. “L V”, en canvi, ens presentarà a partir del proper diumenge una tasca molt semblant a la que jo m’havia proposat: ens regalarà una obra clàssica en anglès, abreviada, amb la seva corresponent traducció literal al castellà (potser hauria d’haver sigut, per ser políticament correcte, una rdició trilingüe). Podria ironitzar, però en el fons penso que una iniciativa cultural com aquesta cal lloar-la. En un país en què es llegeix poc –no parlo de vosaltres- i en què no hi ha manera que la gent aprengui anglès –parlo per mi-, el que falten són propostes semblants: uns llibres curts i atractius de bons autors de la literatura en llengua anglesa, per exemple. I dintre d’un temps –suposo que es faran enquestes per demostrar-ho-, segur que tots els que comprin el diari el diumenge ja entendran sense dificultats la llengua de Wilde, Dickens... Parlar-la serà segurament el segon propòsit, que primer cal aconseguir lectors.

Sé que ja és massa tard, però tenint en compte que es tracta de versions abreviades, jo hagués proposat que s’adaptés també el títol. En el primer lliurament, per exemple, en lloc de presentar El fantasma de Canterville, jo hagués suggerit El fantasmeta de Canterville.

prefrankfurt

L’efecte Jauss ha obert un nou bloc especialitzat: l’efecte Frankfurt, que ens mantindrà informats de les vicissituds, triomfs i fracassos de la nostra literatura a l’exterior i de tot allò que s’hi pot relacionar. Bé! El seguirem. De moment ja ha aparegut el primer post.

Curiosament, el primer contacte real que jo tindré amb els llibres amb motiu de la Fira serà a Barcelona. Heu vist un cartells d’aquests que pengen als arbres i que després es reciclen per fer bosses de mà? Diu: “Setmana infantil del llibre infantil i juvenil... “ En fi, el podeu veure al final del post. Doncs l’origen de la setmana sembla que és una iniciativa del Goethe-Institut de Barcelona i la Fira del Llibre de Frankfurt, juntament amb el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Institut Ramon Llull. El lema –sempre cal un lema- és “Llegir ens porta lluny”, però en aquest cas només caldrà un viatge curt. Vet aquí les propostes: “durant deu dies es podran visitar una gran mostra de llibres en alemany, anglès, castellà, català, francès i portuguès amb un total de 2.000 títols, les exposicions de llibres “Bon dia, estimat enemic” sobre la pau i “Corremón” sobre els viatges i l’exposició d’obres originals “La il·lustració contemporània a Alemanya i Catalunya”. Un ampli programa dirigit a les escoles, les famílies i els professionals del sector, els editors, els traductors, els bibliotecaris, els llibreters, els professors o els mestres complementa les exposicions. Els llibres ens porten més lluny i, a més a més, obren un espai per conèixer, per descobrir, per dibuixar, per llegir, per donar una ullada, per gaudir d’un ambient d’històries, per escoltar, per aprendre i per intercanviar experiències per a professionals, i per a tothom qui estima els bons llibres infantils i juvenils. “

Una proposta engrescadora, encara que només us trobeu en la darrera categoria de destinataris. A veure si és veritat. De manera que entre el 26 de gener i el 4 de febrer, no sé quin dia en concret, em podreu veure al Centre de Cultura Contemporània del carrer Montealegre. El que no sé, a mi m’agradaria, és si es podrà comprar algun dels llibres exposats; espero que sí, perquè jo, a més de visionari –no deu ser aquesta la paraula-, sóc lector i col·leccionista especialitzat.

(Web del Goethe-Institut.

I potser encara podeu participar en el muntatge. Cliqueu aquí. )

petit i inútil

Si entreu a Torroella pel sud, després d’haver passat per Rupià –segona residència maragalliana- i altres poblacions, creuareu el pont sobre el Ter que van construir els presoners republicans en acabar la guerra. De totes maneres, ara el pont està en obres i es possible que si arribeu un dijous cap a dos quarts d’onze de la nit us trobeu que no pugueu entrar a la vila perquè la constructora o qui sigui que s’encarrega de les millores que s’eternitzaran fins a ... ,ah, això mai se sap, ha decidit que és una bona hora per tallar l’accés. No passa res, uns guàrdies municipals que en lloc d’estar en el punt on es pot arribar amb el cotxe s’han situat al costat del camió que inicia l’asfaltat, o el que sigui, us indicaran amb uns gestos fàcilment visibles en dies sense boira que no podeu passar. Si fóssiu estranys en el territori no sabríeu què fer, potser baixaríeu del cotxe i faríeu els 50 o 60 metres que us separen dels municipals per preguntar-los quan podreu travessar el pont vell, però com que coneixeu mínimament el país i a la gent, sabeu que podeu girar cua i anar a Parlavà, i de Parlavà a Verges, i d’allà entrar per l’oest a Torroella. En total una vintena llarga de quilòmetres que podeu fer en menys de mitja hora en aquest moment del dia.

És interessant constatar com representants municipals –sembla que també, o sobretot?, la pròpia Generalitat- i empreses constructores es coordinen per proporcionar aventures. El sistema, com veieu, és senzill: es decideix que es tallarà un accés a la població i no s’avisa a ningú de fora, que cadascú busqui la ruta alternativa. La llàstima és que això és faci en hores en que la circulació és més aviat escassa i en una època en què el turisme estranger, habitualment àvid de noves sensacions no té tendència a ser gaire nombrós. Ben mirat, potser només és un assaig que es portarà a la pràctica en tota la seva magnitud a partir del mes de juny, en hores punta, quan en pugui gaudir molta més gent. I és que hi ha administracions se les pensen totes a l’hora de proporcionar diversió a propis i foranis; i la competència és terrible. Va, amics i amigues, si no sabeu on anar per gaudir d’aventures, aneu a Torroella, que potser tindreu sort, encara que no us ho puc garantir perquè l’horari del tall és un secret inaccessible per als simples mortals, com ha de ser, sinó, quina gràcia tindria?

En fer la ruta alternativa d’entrada a la població, vaig recordar –les coses de la ment són un misteri- alguns d’aquells magnífics versos estramps de Verdaguer: “Vós me voleu petit i inútil... Feu de mi lo que us plàcia... Veniu a mi, congoixes del martiri, veniu, oh creus, mon or i ma fortuna...” Vaig pensar que allò que un poeta escriu en una circumstància determinada pot ser aplicat a circumstàncies ben diferents. El que encara no tinc clar és qui són els petits i inútils en la meva reinterpretació: si el president, el conseller de torn, l’alcalde, el regidor corresponent, els guàrdies municipals, l’arquitecte, l’encarregat de l’obra o jo mateix. Potser, en la proporció corresponent, tots plegats. Jo, és clar, voto pels altres.

P. S. Massa tard, descobreixo dues pàgines aclaridores: la de l’ajuntament i la d’un blocaire. Llàstima, el dijous no em trobava gaire predisposat a l'aventura.

la guerra dels flams

D’una manera o una altra encara cueja el protagonisme que els nens han tingut aquest dies. Llegeixo en pagines consecutives, dos articles claríssims amb els quals estic gairebé totalment d’acord, és a dir, que firmaria ara mateix sense cap tipus de prevenció, tot i que sí em deixessin, afegiria alguns matisos. El primer és un text argumentatiu del meu benvolgut professor Antoni Maria Badia i Margarit, "Sí a la inmersión escolar". Potser és, cosa normal en ell, una mica ingenu a l’hora de concretar els motius que tenen aquells qui són contraris a la immersió lingüística. Per altra banda, comença a cansar la contínua discussió sobre aquest tema. El segon article, més llarg, és d’ Antoni Puigverd, "La adulación de los niños". És més aviat un text expositiu que constata una realitat sense entrar a fons a analitzar les causes de la importància dels nens en la vida familiar. Us en trio un dels paràgrafs més “suaus”:

La idealización de la infancia, sin embargo, ha creado nuevos problemas. Incluso los padres que intentan no sobreproteger a sus hijos acaban organizando la vida familiar alrededor del eje infantil. Callan los abuelos y se acorta radicalmente la conversación de los adultos cuando, en la comida familiar, el nieto toma la palabra para explicar la nimiedades de su edad. Suplican los padres durante largos minutos en la sobremesa para que la criatura rompa la vergüenza y recite el poema memorizado en la escuela. Se derriten los tíos cuando en el concierto escolar la sobrinita, rasgando el violín, interpreta en público su primera melodía. En presencia de los interesados, todos glosan la excelsas virtudes del rasgado, del recitado o de la opinión infantil.

Mentrestant, la guerra dels flams continua empastifant a tort i a dret i fa moure plomes i tecles –com ara les meves- i implica les autoritats educatives del país. Avui la mare de la criatura endolcida que va trencar la cara de la monitora ha anat a l’escola i ha justificat la seva conducta dient que ja se sap com reacciona una mare quan li toquen el seu nen, que amb els nervis del moment ja se sap. I té tota la raó, excepte que potser no van ser els nervis del moment, que també va encomanar a la tia. O potser és que a la mare, com a mi, la percepció del temps li falla. Bé, la veritat és que la mare està penedida per la desproporció de la seva actuació. El que és segur és que aquesta mare ja mai no agredirà cap monitora de menjador pel mateix motiu –pero que no se repita-, que el seu fill –ja sabeu que els nens de tres anys fan molt de cas quan se’ls expliquen les coses tal com cal- tindrà un comportament excel·lent amb els companys, i la monitora no tornarà a passar en sa vida un flam per la cara de ningú, potser fins i tot no en menjarà mai més. O no serà així?

P. S. Després de veure “Àgora”, on s’ha parlat des de les negociacions amb ETA fins al canvi climàtic, amb un rigor important –tres del cinc invitats, entre ells Sala i Martín, eren economistes- m’adono que els meus posts sobre la infància i el seu entorn (crec que aquesta paraula no ha sortit encara a “Caçadors de paraules”) no tenen la més mínima transcendència ni interès. Prometo que reincidiré en un futur incert.

ressaca

El dia d’anar a esperar el Reis em va semblar una bona cosa passar-me pel Museu del Joguet de Catalunya, de Figueres –ja n’heu vist una foto en el post anterior- , a veure si a partir de les fixacions de les meves mirades en les vitrines els mags endevinaven les meves carències d’infantesa i em complaïen, encara que fos amb retard. En va: els meus presents han estat –gairebé tots, exceptu un bou que no sé si podria fer parella amb la Katerina- els adients a un individu de la meva edat. Cap regressió a la infantesa.

El museu aclapara, no només pel contingut en si mateix, sinó sobretot per la quantitat de joguines que s’hi presenten per metre quadrat. És impossible abastar la magnitud i la importància del material exposat en una primera visita ràpida. Per altra banda, veure les peces i no poder agafar-les per fer-les servir una estona produeix una sensació que no sé explicar, encara que suposo que ja m’enteneu. No sé si aquesta possibilitat seria viable, però un espai especial com aquest hauria de permetre la singularitat vedada en altres museus: la de tocar, la de compartir amb els altres visitants les peces que s’exposen, els jocs que tenien per finalitat ser destruïts per l’ús continuat. Terrible paradoxa la d’una joguina que es manté darrere d’un vidre apta només per a la contemplació, pel record, per a la història: s’entén i no s’entén.

Deixant de banda les consideracions anteriors, un dels grans encerts del museu és la presentació de joguines que van pertànyer a personatges coneguts del país, com el cavall de l’Ernest Lluch (la joguina més gran que va tenir) o l’ós dels germans Dalí. D’aquesta manera la mortalitat de joguines i personatges desapareix en la mesura que el visitant pot relacionar i imagina joguina i personatge i, al mateix temps presenten una faceta emotiva del personatge habitualment oblidada o negligida, com és normal. En aquest aspecte, son força divertides i interessants les fotografies infantils de gent coneguda, sovint acompanyats d’una joguina que potser de grans van oblidar, però que durant un temps devia ser la seva companya inseparable i qui sap quina característica de la seva personalitat va marcar o desmarcar.

Va, us proposo un joc, una endevinalla. Vet aquí dos nens que han sigut famosos. El primer és un escriptor que ara deu descansar al costat d’Osiris; una germana seva continua, em sembla, escrivint. No té pàgina pròpia ni a Lletra ni a l'AELC. El segon és un polític que escrivia en un bloc, encara que no va arribar a pujar-hi gaires posts, coses de la transitorietat dels càrrecs i de la intenció del bloc; simbòlic que estigui tancat amb tela metàl·lica en el petit galliner?. Si us hi fixeu bé, segur que endevinareu qui són. De l'escriptor, a més, us en deixo un fragment:

“Ningú no podria sospitar que Lilí Barcelona (que es devia dir Marta i era per això que Maruchi no ens n’havia pogut donar raó) i jo, darrer producte de novel·leria a la Somerset Maugham, ens trobàvem tres dies a la setmana en una d’aquelles cases particulars de l’Eixample, els propietaris de les quals (parelles de vellets que viuen d’una renda burleta) lloguen habitacions secretes, emparats per l’ombra alcavota de llur honestedat reconeguda.”

I al vestíbul sense visitants del Museu, una exposició sobre literatura infantil de la guerra -expecialment l'any 1937- i un record a Fontserè: un reportatge televisiu i una rosa.