emocions

No sé si sou gaire lectors de diaris digitals. No, no, no volia dir digitals exactament, sinó dels de paper en la seua versió digital. Per als qui no en llegiu, de digitals (si no llegiu els altres, és igual), feu la prova, entreu en la portada de qualsevol premsa de màxima distribució en paper (volia posar venda, però no estic segur que es venguin tots els exemplars que es llegeixen o no). En tots, més amunt o més avall, trobareu com a mínim una notícia (potser notícia és una exageració) que fa servir en el titular la paraula emotiu (emotiva, emotius, emotives): l'emotiu comiat de la mestressa al seu gos, l'emotiva cançó en llenguatge de signes, l'emotiu gest del futbolista (normalment és diu que el milionari esportista és molt humil) envers un nen amb càncer terminal, els emotius comentaris de l'artista porno en veure que no... (un de tots l'acabo de llegir ara mateix). Per què la premsa, sobretot la digital, fa ús amb tanta freqüència el mot emotiu? No ho sabria dir, potser la resposta seria que els lectors el demanen. A mi, la veritat (francament), em sembla que en pràcticament tots els casos la paraula patètic (patètica, patètics, patètiques) seria més adient. I perdoneu els parèntesis. Afegeixo i que consti com addenda (reiteració), que jo m'he emocionat una mica aquesta nit amb el discurs de Pou després de lliurar-li el premi Gaudí honorific. No acabo de tenir clar si la meua reacció ha estat simplement emotiva, un sentiment generalista, o amb un punt important de patetisme. M'ho estic pensant.

nar-hi nant (primera aproximació a l'any Bertrana)

Conec força l'obra literària, no la pictòrica, de Prudenci Bertrana; en canvi, a penes he llegit res de la seua filla. Suposo que el més conegut del pare és la novel·leta -em refereixo a l'extensió- Josafat, entre altres coses perquè ha estat un dels llibres que moltes generacions d'estudiants han hagut de llegir, amb plaer o sense, al batxillerat o a la universitat. És un llibre potent, intens, encara ara de bon llegir. Amb aquesta novel·la vam començar el curs impartit per Jordi Llovet a la UB just quan ell havia tornat d'Alemanya i començava la seua carrera aquí (... fixeu-vos amb el símbol fàl·lic del campanar...! No recordo gaire cosa més, esclar.). Jo, però, prefereixo les Proses bàrbares. Quan les repasso, en lectures cada vegada més espaiades i parcials, encara em col·loquen la seua força lèxica i visual.

D'Aurora Bertrana, ara, així, de sobte, només recordo haver llegit Una vida, les notes biogràfiques sobre el seu pare. Sempre he tingut ganes de llegir-la més, però mai no he trobat l'ocasió, l'estímul o els llibres; per exemple, Peikea princesa canibal... és un títol que em té el cor robat, però que no he trobat en les llibreries les vegades que l'he volgut comprar, ara tampoc. M'agradarà, no m'agradarà? No importa, el vull, vull anar als mars del sud, encara que després, si fa no fa, totes les mars són semblants. De fet, vull conèixer una mica l'Aurora i, ara per ara, a les llibreries de nou només puc trobar dues novel·les seues que...

Com que aquest any en fa 150 i 125 respectivament del naixement de Prudenci i de l'Aurora, han decidit que sigui l'any Bertrana: Fantàstic! Llegeixo què diu la Institució de les Lletres Catalanes (la pàgina de l'Any encara està en blanc) en un dels paràgrafs de presentació de la commemoració:

L’objectiu principal d’aquesta commemoració, en sintonia amb els objectius que constitueixen la raó de ser de la Institució de les Lletres Catalanes, és fer conèixer més i millor l’obra tant de Prudenci com d’Aurora Bertrana. Aquest objectiu guiarà totes i cadascuna de les actuacions que es realitzin durant l’Any Bertrana.

Volen dir que a part d'exposicions, biografies, celebracions musicals, recorreguts literaris, entrevistes, etc., tenen un pla en complicitat amb algunes editorials per reeditar l'obra completa de Prudenci Bertrana i, per primera vegada, la d'Aurora Bertrana? Miraran que la seua obra arribi a totes les llars catalanes? No només serà una obra llegida sinó “millor” llegida”? Si ho he entès bé, això és el que dedueixo. Doncs que s'apressi tothom, que un any passa en un buf, i els meus, ai!, més de pressa.

P. S: A internet es pot trobar força material manuscrit i mecanoscrit dels Bertrana, més d'ella que d'ell. Si voleu, hi podeu fer una mirada.

barcelones i algunes coses més

Vag saber, llegint el diari del diumenge, que aquest any en fa cinquanta que va morir Carles Soldevila. Ho explicava el meu veí Joan de Sagarra, que se n'havia assabentat a través d'un “esplèndid article” de Francesc Canosa al diari “Ara”. Sagarra, com altres vegades amb altres personatges, acaba proposant un homenatge institucional a Soldevila en què es palesin els seus mèrits, sovint menystinguts o  oblidats, com passa amb tothom segons la distància temporal, les modes o els homenatjadors de torn. Estic completament d'acord amb la idea de Sagarra, m'agrada Soldevila i tots els recordatoris de la gent que m'agrada em semblen molt bé. Dit això, si he de triar, per què no poden ser dues coses? Entre discursos, institucionals o no, i obres, em quedo amb les obres. Entenc que des del lloc on es trobi, Soldevila se sentiria content, potser afalagat, amb un reconeixement públic amb parlaments diversos i condecoracions pòstumes, però no dubto que el seu somriure seria més càlid i durador si veiés que la gent el torna a llegir. En definitiva, menys paraules i més obres, o, si es vol, que parlin les seues paraules.

De moment, l'article de Sagarra m'ha estimulat a repassar un llibre seu brevíssim, firmat amb el pseudònim que feia servir a vegades: Myself. L'obra, publicada l'any 1929, el de la segona Exposició, va ser reeditada el 2007 amb pròleg de Xavier Trias i desconec si encara es troba a les llibreries, ho dubto. Es titula L'art d'ensenyar Barcelona i crec que ja n'he esmentat algun cop. Soldevila -Myself- rep una família alemanya (pare, mare i filla) i els passeja unes poques jornades per la ciutat. No es tracta d'un recorregut exhaustiu, cansat, detallat, sinó una passejada en què tant com els indrets visitats (també van a Montserrat) destaquen les presentacions i les opinions sobre els llocs. En anar llegint, és inevitable comparar aquella Barcelona amb l'actual i imaginar la ironia del text, els llocs triats i i el tractament en general de la ciutat amb el joc que li donaria actualment.

Copio dos fragments breus. El primer, una proposta general per als turistes -i els cicerones- sobre l'enfocament de les visites (ai, que cada dia els carrers cèntrics se semblen més i les diferències es troben en museus i catedrals, a més de les perifèries); el segon, molt retallat, mostra l'animadversió (no trobo ara el mot adequat) dels noucentistes -incloc Pla- davant del modernisme que, sens dubte, ara és un dels reclams turístics més celebrats i més estimulants de la ciutat; què seria Barcelona sense el Modernisme?

Sempre m'ha semblat una cosa absurda, sols tolerable als especialistes o als enderiats, d'arribar a una ciutat i sense haver-ne entrevist el conjunt, anar a tancar-se a un museu o visitar un claustre romànic. Les ciutats europees totes són prou semblants, però encara són més semblants llurs museus i llurs catedrals. I les mateixes diferències que separen uns museus i unes catedrals d'uns altres museus i d'unes altres catedrals, és al carrer, a les botigues, en els rostres de la gent on solen tenir una explicació més palesa, més eloqüent. Primer la ciutat viva, sense classificar, sense retolar; primer la gent que passa, que parla, que gesticula, la corrua dels vehicles, la terrassa dels cafès, el paisatge...

... haureu d'explicar que Barcelona ha tingut la desgràcia de fer bona part del seu Eixample a compàs de l'anomenat “modernisme”. A darreries del segle XIX, va abandonar les discretes normes del neoclassicisme que havien produït el palau Marianao i el palau Planàs i la casa dita de El Cano, etc., per embolicar-se a crear una arquitectura original, sense precedents... i sovint sense solta. Això, ben dit, sense gens de pedanteria, sens cap ombra de menyspreu per les generacions anteriors... Talment com qui deplora una desgràcia de família.

Myself (Carles Soldevila): L'art d'ensenyar Barcelona (1929)

insubstancial

És curiós, és instructiu, és divertit, fins i tot pot ser engrescador llegir els filòsofs, vull dir els qui han estat catalogats com a tals i s'esmenten a les classes de filosofia dels diversos ensenyaments; però sovint trobo (bé, ara tothom sap que llegeixo poc) una filosofia menys obsoleta, menys arqueològica, ens els anomenats escriptors de ficció: els novel·listes, els poetes, els dramaturgs (aquests no tant)... Potser he manifestat aquesta opinió de forma precipitada, però un grau més intens de reflexió em convertiria en un filòsof, cosa que, francament (odio els qui diuen francament o crosses semblants cada dos per tres), és una idea absolutament allunyada dels meus desitjos, i de les meues capacitats.

ja a la segona quinzena de l'any

Per Sant Antoni, un pas de dimoni.

Popular

No es pot fer una truita sense trencar els ous.

Popular

El primer que farem serà matar tots els advocats.

Shakespeare: Enric VI

Trump és Berluscuni passat per Marlboro

Javier Gurruchaga

Només estic segur de la correcta textualitat de la primera cita i en el cas de la tercera, accepto que la frase fora de context pot resultar equívoca, però en l'època de Shakespeare els advocats ja feia segles que tenien tal poder que el fet que després el dramaturg dissimulés no treu consistència al seu desig primigeni expressat per un secundari.

El 17 em va passar totalment desapercebut, cosa que em va produir una sensació de culpabilitat per haver oblidat que era el dia del patró del poble, que pràcticament totes les olives ja són als molins -no sé si la collita ha estat bona o no tant- i que els animals ja han estat beneïts, i fins l'any que ve. Com a penitència m'autoimposo rememorar lentament, resumides i en desordre, imatges segurament falses de les festes majors d'anys ja molt llunyans.

Em va semblar totalment demencial la insistència del fiscal a voler esbrinar què vol dir que per fer una truita cal trencar els ous. Tantes preguntes, tanta pèrdua de temps que es podia estalviar consultant simplement Google o, si és més partidari del paper, repassant les pàgines d'un diccionari de locucions i frases fetes, com el de Martí & Raspall. Per mi que hi havia un punt de mala intenció, si no d'inanitat intel·lectual. I el pobre noi assegurant que a Catalunya ho sap tothom això. Esclar que sembla que a la majoria d'advocats, fins i tot del país, perquè entenguin català cal pagar-los.

Escolto fragments de les declaracions d'Isabel-Clara Simó, darrer Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Que el motiu recurrent, o això sembla a la televisió, sigui que per fi se sent valorada... sense comentaris.

No he tingut forces per acabar de sentir el curtíssim discurs d'investidura del nou president dels Estats Units d'Amèrica. Si hagués estat un alumne meu en una classe d'expressió oral, li hagués dit que es tornés a preparar l'exposició; esclar q ue la repercussió de les paraules dels meus alumnes i les meues eren molt limitades. Podem fer broma, però cal recordar que els americans marquen tendència. Tremolaria si no fos que sé que tot el que puja baixa, la qüestió és el temps i el tempo.

Fa fred. A Barcelona un fred suportable, potser per això els turistes, que deuen venir d'un clima més inhòspit, pugen i baixen pels carrers precedits pel soroll de les rodes d'aquestes maletes tan còmodes i lleugeres i tan indiscretes i amenaçadores. Ahir em van mullar unes gotes tan fines de pluja que per un moment vaig pensar que les somiava; a penes un sospir i estranyament càlides; de seguida vaig saber que no es convertirien en neu. Avui la pluja ha estat més com cal. Sí que el dia s'allarga, però l'hivern és encara ben viu, amb capvespres sense cap interès. Ahir vaig mirar una pel·lícula ambientada a la Provença on ningú no parlava provençal i on tenies la certesa que allà sempre és primavera -tot un món de promeses-, una primavera mig estiu mig començament de tardor. Avui Whiplash -quina meravella!- m'ha semblat molt més com cal: l'hivern sempre present i, potser, l'esperança de primavera.

Entre la realitat i la psicodèlia

La llum del primer dia de l'any m'agafa ja tard -cap novetat- i li giro l'esquena per concentrar-me en la pantalla del televisor. Dudamel aparenta, i és una apreciació personal, més anys dels 35 que té. El trobo excessivament contingut, no com quan dirigeix els seus nois i noies veneçolans, però a mesura que passen els strauss es va deixant anar, fins a l'apoteosi final (complicitat amb Grouxo Marx -o és Harpo?- inclosa) de la Marxa Radetzky. El Concert d'Any Nou és un estrany oasi d'intemporalitat en aquest món nostre que canvia tan ràpidament i que a mi, coses de l'edat, em sembla d'una foscor in crescendo malgrat els estímuls llumninosos creixents i variats (?) que ofereix. Trobo que un vals perfecte per glossar les paradoxes del moment i del futur immediat és el que se sol anomenar Vals de l'aniversari, o, amb més propietat, Onades del Danubi, d'Ion Ivanovici: exultant i d'una tristor que penetra. No sé si l'han interpretat mai al concert de Viena.

I el temps avança i no és qüestió avui de detallar cada dia que passa. Basta dir que els Reis ens agafaren a la J. i a mi en baixa forma física. Ella ha afegit -parlo encara en present- al seu canell trencat una grip important; jo, una febrícula estable potser per simpatia. Ella mira la cavalcada dels de Barcelona per la tele; jo, en directe, que és la manera de viure-la més i veure-la menys. L'endemà, els regals són escassos, de moment. Abans d'hora ja em van portar la Gramàtica. Curiós país, on una gramàtica figura entre els llibres més venuts durant setmanes. Les biblioteques particulars estan plenes de llibres a penes fullejats, però acariciats amb desig, mirats amb ulls brillants, potser febrosos.

No sé si em regalaré el darrer disc de Sisa. Llegeixo una entrevista seua d'on, per acabar aquest resum d'inici de temporada (per cert, a qui se li va acudir començar l'any amb el fred en lloc d'esperar la primavera, com feien els romans), diré que comparteixo més les seus paraules, el seu pensament -no crec que calgui justificacions ni matisos, que porto pressa- que no molts altres del aquest any sí.

R. És lògic que quan no hi ha res l'esperança sigui màxima. Pot ser que anem cap enrere, però partim d'un cert nivell. Ara un pobre pot tenir una pantalla de plasma, mòbil i cotxe, però jo, que sóc de família humil, no recordo tenir res a casa i tota la societat era pobra, i si ens situem als anys trenta encara hi havia més pobresa. Els obrers treballaven 12 o 14 hores i eren pobres , i la poli els pelava a les manifestacions. Tots aquests de la CUP i del 15-M em semblen gent benintencionada, petits burgesos que no han passat gana, persones amb formació… res a veure amb pobres de solemnitat.

P. Materialment cap endavant, espiritualment cap enrere.

R. No hem avançat gens, només sento discursos buits, tòpics, demagògics... i es compren aquests discursos sense saber quant costen. La independència, per exemple, ningú diu el que ens costarà i a sobre ningú ho pregunta. Els polítics ja són com nosaltres, els cantautors, prometen l'Arcàdia somiada, però sense detallar el preu del bitllet. Els catalans sabem que tot té un preu. Cap català s'embarcaria individualment en un viatge sense preguntar quan arribarà, i si l'esmorzar hi està inclòs i el taxi pagat… i en aquest viatge de la independència ningú sap el preu. És molt curiosa aquesta dicotomia entre el català pragmàtic i el superego social català independentista propi de la frase “ho volem tot”. Hi ha tres formes de pagar el viatge, i cap és del grat del català: que li toquin la cartera, que li toquin la cara o que li toquin el Barça.

P. I per què creu que ha pres força? Per la il·lusió que desprèn el seu sentit poètic?

R. Exactament, la independència s'ha convertit en una idea poètica. La poesia omple els buits de la realitat ordinària i ajuda a suportar-la, però a Catalunya es parla des de la poesia de la realitat ordinària, que té altres lleis que s'han de considerar. Un cantautor pot prometre la lluna, un polític, no, i si ho fa, enganya. Un polític ha de tenir una part lírica, però cal treballar dia a dia en coses molt avorrides com papers, lleis, normes, etc. Els polítics ens han ocupat l'espai poètic. Per què una gran part del poble català ha comprat aquesta idea sabent que és impossible? Aquesta és la pregunta. Sense una guerra o una revolució això de la independència no és possible.

P. No es desobeirà?

R. No. Bé, algun sí que ho farà, i quan li caigui la primera hòstia, tothom a menjar a casa i al llit aviat que demà obrim la botiga. Qui són els nostres herois? el Sr. Esteve, el mossèn i el caganer, es pot anar amb això a algun lloc? Per contra, quins herois té Espanya? Un boig que volta volent canviar el món anomenat Quixot. El Sr. Esteve no va sortir de la seva botiga. Espanya ha actuat sense contemplacions: si s'ha hagut d'expulsar jueus, matar moros i aniquilar indis, s'ha fet. En canvi, aquí, no, som pacífics i democràtics, aquí, sang, no. Llavors, de què ens queixem per no pintar res al món? La violència ens repugna, i amb raó, però si el que de debò ens agrada és la “botiga”, la parcel·la i la parròquia, no cal que ens queixem, som el que som i ens donen pel sac. Els altres no van així. Agafem les armes, fem la guerra i si hem de morir, morim, però això no ens surt fer-ho.

Entrevista a “El País”.