No sé si sou gaire lectors de diaris
digitals. No, no, no volia dir digitals exactament, sinó dels de
paper en la seua versió digital. Per als qui no en llegiu, de
digitals (si no llegiu els altres, és igual), feu la prova, entreu
en la portada de qualsevol premsa de màxima distribució en paper
(volia posar venda, però no estic segur que es venguin tots els
exemplars que es llegeixen o no). En tots, més amunt o més avall,
trobareu com a mínim una notícia (potser notícia és una
exageració) que fa servir en el titular la paraula emotiu (emotiva,
emotius, emotives): l'emotiu comiat de la mestressa al seu gos,
l'emotiva cançó en llenguatge de signes, l'emotiu gest del
futbolista (normalment és diu que el milionari esportista és molt
humil) envers un nen amb càncer terminal, els emotius comentaris de
l'artista porno en veure que no... (un de tots l'acabo de llegir ara
mateix). Per què la premsa, sobretot la digital, fa ús amb tanta
freqüència el mot emotiu? No ho sabria dir, potser la resposta
seria que els lectors el demanen. A mi, la veritat (francament), em
sembla que en pràcticament tots els casos la paraula patètic
(patètica, patètics, patètiques) seria més adient. I perdoneu els
parèntesis. Afegeixo i que consti com addenda (reiteració), que jo
m'he emocionat una mica aquesta nit amb el discurs de Pou després de
lliurar-li el premi Gaudí honorific. No acabo de tenir clar si la
meua reacció ha estat simplement emotiva, un sentiment generalista,
o amb un punt important de patetisme. M'ho estic pensant.
30.1.17
29.1.17
nar-hi nant (primera aproximació a l'any Bertrana)
Conec força l'obra
literària, no la pictòrica, de Prudenci Bertrana; en canvi, a penes he llegit res de
la seua filla. Suposo que el més conegut del pare és la novel·leta
-em refereixo a l'extensió- Josafat, entre altres coses
perquè ha estat un dels llibres que moltes generacions d'estudiants
han hagut de llegir, amb plaer o sense, al batxillerat o a la
universitat. És un llibre potent, intens, encara ara de bon llegir.
Amb aquesta novel·la vam començar el curs impartit per Jordi Llovet
a la UB just quan ell havia tornat d'Alemanya i començava la seua
carrera aquí (... fixeu-vos amb el símbol fàl·lic del campanar...! No recordo gaire cosa més, esclar.).
Jo, però, prefereixo les Proses bàrbares. Quan les repasso,
en lectures cada vegada més espaiades i parcials, encara em col·loquen la seua
força lèxica i visual.
D'Aurora Bertrana, ara,
així, de sobte, només recordo haver llegit Una vida, les
notes biogràfiques sobre el seu pare. Sempre he tingut ganes de
llegir-la més, però mai no he trobat l'ocasió, l'estímul o els
llibres; per exemple, Peikea princesa canibal... és un títol
que em té el cor robat, però que no he trobat en les llibreries les
vegades que l'he volgut comprar, ara tampoc. M'agradarà, no
m'agradarà? No importa, el vull, vull anar als mars del sud, encara
que després, si fa no fa, totes les mars són semblants. De fet,
vull conèixer una mica l'Aurora i, ara per ara, a les llibreries de
nou només puc trobar dues novel·les seues que...
Com que aquest any en
fa 150 i 125 respectivament del naixement de Prudenci i de l'Aurora,
han decidit que sigui l'any Bertrana: Fantàstic! Llegeixo què diu la Institució de les Lletres Catalanes (la pàgina de l'Any encara està
en blanc) en un dels paràgrafs de presentació de la commemoració:
L’objectiu principal d’aquesta
commemoració, en sintonia amb els objectius que constitueixen la raó
de ser de la Institució de les Lletres Catalanes, és fer conèixer
més i millor l’obra tant de Prudenci com d’Aurora Bertrana.
Aquest objectiu guiarà totes i cadascuna de les actuacions que es
realitzin durant l’Any Bertrana.
Volen dir que a part d'exposicions, biografies,
celebracions musicals, recorreguts literaris, entrevistes, etc.,
tenen un pla en complicitat amb algunes editorials per reeditar
l'obra completa de Prudenci Bertrana i, per primera vegada, la
d'Aurora Bertrana? Miraran que la seua obra arribi a totes les llars
catalanes? No només serà una obra llegida sinó “millor”
llegida”? Si ho he entès bé, això és el que dedueixo. Doncs que
s'apressi tothom, que un any passa en un buf, i els meus, ai!, més
de pressa.
P. S: A internet es pot trobar força material
manuscrit i mecanoscrit dels Bertrana, més d'ella que d'ell. Si
voleu, hi podeu fer una mirada.
Etiquetes de comentaris:
Any Bertrana,
Aurora Bertrana,
commemoracions,
literatura,
Prudenci Bertrana
25.1.17
barcelones i algunes coses més
Vag saber, llegint el
diari del diumenge, que aquest any en fa cinquanta que va morir
Carles Soldevila. Ho explicava el meu veí Joan de Sagarra, que se n'havia
assabentat a través d'un “esplèndid article” de Francesc Canosa
al diari “Ara”. Sagarra, com altres vegades amb altres
personatges, acaba proposant un homenatge institucional a Soldevila
en què es palesin els seus mèrits, sovint menystinguts o oblidats, com passa amb
tothom segons la distància temporal, les modes o els homenatjadors
de torn. Estic completament d'acord amb la idea de Sagarra, m'agrada
Soldevila i tots els recordatoris de la gent que m'agrada em semblen
molt bé. Dit això, si he de triar, per què no poden ser dues
coses? Entre discursos, institucionals o no, i obres, em quedo amb
les obres. Entenc que des del lloc on es trobi, Soldevila se sentiria
content, potser afalagat, amb un reconeixement públic amb parlaments
diversos i condecoracions pòstumes, però no dubto que el seu
somriure seria més càlid i durador si veiés que la gent el torna a
llegir. En definitiva, menys paraules i més obres, o, si es vol, que
parlin les seues paraules.
De moment, l'article de
Sagarra m'ha estimulat a repassar un llibre seu brevíssim, firmat
amb el pseudònim que feia servir a vegades: Myself. L'obra,
publicada l'any 1929, el de la segona Exposició, va ser reeditada el
2007 amb pròleg de Xavier Trias i desconec si encara es troba a les
llibreries, ho dubto. Es titula L'art d'ensenyar
Barcelona i crec que ja n'he esmentat algun cop. Soldevila
-Myself- rep una família alemanya (pare, mare i filla) i els passeja
unes poques jornades per la ciutat. No es tracta d'un recorregut
exhaustiu, cansat, detallat, sinó una passejada en què tant com els
indrets visitats (també van a Montserrat) destaquen les
presentacions i les opinions sobre els llocs. En anar llegint, és
inevitable comparar aquella Barcelona amb l'actual i imaginar la
ironia del text, els llocs triats i i el tractament en general de la
ciutat amb el joc que li donaria actualment.
Copio dos fragments
breus. El primer, una proposta general per als turistes -i els
cicerones- sobre l'enfocament de les visites (ai, que cada dia els
carrers cèntrics se semblen més i les diferències es troben en
museus i catedrals, a més de les perifèries); el segon, molt
retallat, mostra l'animadversió (no trobo ara el mot adequat) dels
noucentistes -incloc Pla- davant del modernisme que, sens dubte, ara
és un dels reclams turístics més celebrats i més estimulants de
la ciutat; què seria Barcelona sense el Modernisme?
Sempre m'ha semblat una cosa absurda, sols tolerable als especialistes o als enderiats, d'arribar a una ciutat i sense haver-ne entrevist el conjunt, anar a tancar-se a un museu o visitar un claustre romànic. Les ciutats europees totes són prou semblants, però encara són més semblants llurs museus i llurs catedrals. I les mateixes diferències que separen uns museus i unes catedrals d'uns altres museus i d'unes altres catedrals, és al carrer, a les botigues, en els rostres de la gent on solen tenir una explicació més palesa, més eloqüent. Primer la ciutat viva, sense classificar, sense retolar; primer la gent que passa, que parla, que gesticula, la corrua dels vehicles, la terrassa dels cafès, el paisatge...
... haureu d'explicar
que Barcelona ha tingut la desgràcia de fer bona part del seu
Eixample a compàs de l'anomenat “modernisme”. A darreries del
segle XIX, va abandonar les discretes normes del neoclassicisme que
havien produït el palau Marianao i el palau Planàs i la casa dita
de El Cano, etc., per embolicar-se a crear una arquitectura original,
sense precedents... i sovint sense solta. Això, ben dit, sense gens
de pedanteria, sens cap ombra de menyspreu per les generacions
anteriors... Talment com qui deplora una desgràcia de família.
Myself (Carles Soldevila): L'art d'ensenyar Barcelona (1929)
Etiquetes de comentaris:
a,
Carles Soldevila,
celebracions,
Joan de Sagarra,
L'art d'ensenyar Barcelona,
literatura,
turisme
22.1.17
insubstancial
És curiós, és instructiu, és
divertit, fins i tot pot ser engrescador llegir els filòsofs, vull
dir els qui han estat catalogats com a tals i s'esmenten a les
classes de filosofia dels diversos ensenyaments; però sovint trobo
(bé, ara tothom sap que llegeixo poc) una filosofia menys obsoleta,
menys arqueològica, ens els anomenats escriptors de ficció: els
novel·listes, els poetes, els dramaturgs (aquests no tant)... Potser
he manifestat aquesta opinió de forma precipitada, però un grau més
intens de reflexió em convertiria en un filòsof, cosa que,
francament (odio els qui diuen francament o crosses semblants cada
dos per tres), és una idea absolutament allunyada dels meus
desitjos, i de les meues capacitats.
Etiquetes de comentaris:
filosofia,
literatura,
vida
21.1.17
ja a la segona quinzena de l'any
Per Sant Antoni, un pas de dimoni.
Popular
No es pot fer una truita sense trencar
els ous.
Popular
El primer que farem serà matar tots
els advocats.
Shakespeare: Enric VI
Trump és Berluscuni passat per
Marlboro
Javier Gurruchaga
Només estic segur de la correcta
textualitat de la primera cita i en el cas de la tercera, accepto que
la frase fora de context pot resultar equívoca, però en l'època de
Shakespeare els advocats ja feia segles que tenien tal poder que el
fet que després el dramaturg dissimulés no treu consistència al
seu desig primigeni expressat per un secundari.
El 17 em va passar totalment
desapercebut, cosa que em va produir una sensació de culpabilitat
per haver oblidat que era el dia del patró del poble, que
pràcticament totes les olives ja són als molins -no sé si la
collita ha estat bona o no tant- i que els animals ja han estat
beneïts, i fins l'any que ve. Com a penitència m'autoimposo
rememorar lentament, resumides i en desordre, imatges segurament
falses de les festes majors d'anys ja molt llunyans.
Em va semblar totalment demencial la
insistència del fiscal a voler esbrinar què vol dir que per fer una
truita cal trencar els ous. Tantes preguntes, tanta pèrdua de temps
que es podia estalviar consultant simplement Google o, si és més
partidari del paper, repassant les pàgines d'un diccionari de
locucions i frases fetes, com el de Martí & Raspall. Per mi que
hi havia un punt de mala intenció, si no d'inanitat intel·lectual.
I el pobre noi assegurant que a Catalunya ho sap tothom això. Esclar
que sembla que a la majoria d'advocats, fins i tot del país, perquè
entenguin català cal pagar-los.
Escolto fragments de les declaracions
d'Isabel-Clara Simó, darrer Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Que el motiu recurrent, o això sembla a la televisió, sigui que per
fi se sent valorada... sense comentaris.
No he tingut forces per acabar de
sentir el curtíssim discurs d'investidura del nou president dels
Estats Units d'Amèrica. Si hagués estat un alumne meu en una classe
d'expressió oral, li hagués dit que es tornés a preparar
l'exposició; esclar q ue la repercussió de les paraules dels meus
alumnes i les meues eren molt limitades. Podem fer broma, però cal
recordar que els americans marquen tendència. Tremolaria si no fos
que sé que tot el que puja baixa, la qüestió és el temps i el
tempo.
Fa fred. A Barcelona un fred
suportable, potser per això els turistes, que deuen venir d'un clima
més inhòspit, pugen i baixen pels carrers precedits pel soroll de
les rodes d'aquestes maletes tan còmodes i lleugeres i tan
indiscretes i amenaçadores. Ahir em van mullar unes gotes tan fines
de pluja que per un moment vaig pensar que les somiava; a penes un
sospir i estranyament càlides; de seguida vaig saber que no es
convertirien en neu. Avui la pluja ha estat més com cal. Sí que el
dia s'allarga, però l'hivern és encara ben viu, amb capvespres
sense cap interès. Ahir vaig mirar una pel·lícula ambientada a la
Provença on ningú no parlava provençal i on tenies la certesa que
allà sempre és primavera -tot un món de promeses-, una primavera
mig estiu mig començament de tardor. Avui Whiplash -quina
meravella!- m'ha semblat molt més com cal: l'hivern sempre present
i, potser, l'esperança de primavera.
Etiquetes de comentaris:
etc.,
hivern,
Isabel-Clara Simó,
política,
sant Antoni,
Trump
10.1.17
Entre la realitat i la psicodèlia
La llum del primer dia de l'any m'agafa
ja tard -cap novetat- i li giro l'esquena per concentrar-me en la
pantalla del televisor. Dudamel aparenta, i és una apreciació
personal, més anys dels 35 que té. El trobo excessivament
contingut, no com quan dirigeix els seus nois i noies veneçolans,
però a mesura que passen els strauss es va deixant anar, fins a
l'apoteosi final (complicitat amb Grouxo Marx -o és Harpo?- inclosa) de la Marxa Radetzky. El Concert d'Any Nou és un
estrany oasi d'intemporalitat en aquest món nostre que canvia tan
ràpidament i que a mi, coses de l'edat, em sembla d'una foscor in
crescendo malgrat els estímuls llumninosos creixents i variats (?)
que ofereix. Trobo que un vals perfecte per glossar les paradoxes del
moment i del futur immediat és el que se sol anomenar Vals de
l'aniversari, o, amb més propietat, Onades del Danubi, d'Ion Ivanovici: exultant i
d'una tristor que penetra. No sé si l'han interpretat mai al concert
de Viena.
I el temps avança i no és qüestió
avui de detallar cada dia que passa. Basta dir que els Reis ens
agafaren a la J. i a mi en baixa forma física. Ella ha afegit -parlo
encara en present- al seu canell trencat una grip important; jo, una
febrícula estable potser per simpatia. Ella mira la cavalcada dels
de Barcelona per la tele; jo, en directe, que és la manera de
viure-la més i veure-la menys. L'endemà, els regals són escassos,
de moment. Abans d'hora ja em van portar la Gramàtica. Curiós país,
on una gramàtica figura entre els llibres més venuts durant
setmanes. Les biblioteques particulars estan plenes de llibres a
penes fullejats, però acariciats amb desig, mirats amb ulls
brillants, potser febrosos.
No sé si em regalaré el darrer disc
de Sisa. Llegeixo una entrevista seua d'on, per acabar aquest resum
d'inici de temporada (per cert, a qui se li va acudir començar l'any
amb el fred en lloc d'esperar la primavera, com feien els romans),
diré que comparteixo més les seus paraules, el seu pensament -no
crec que calgui justificacions ni matisos, que porto pressa- que no
molts altres del aquest any sí.
R. És lògic que quan no hi ha res l'esperança sigui màxima. Pot ser que anem cap enrere, però partim d'un cert nivell. Ara un pobre pot tenir una pantalla de plasma, mòbil i cotxe, però jo, que sóc de família humil, no recordo tenir res a casa i tota la societat era pobra, i si ens situem als anys trenta encara hi havia més pobresa. Els obrers treballaven 12 o 14 hores i eren pobres , i la poli els pelava a les manifestacions. Tots aquests de la CUP i del 15-M em semblen gent benintencionada, petits burgesos que no han passat gana, persones amb formació… res a veure amb pobres de solemnitat.
P. Materialment cap endavant, espiritualment cap enrere.
R. No hem avançat gens, només sento discursos buits, tòpics, demagògics... i es compren aquests discursos sense saber quant costen. La independència, per exemple, ningú diu el que ens costarà i a sobre ningú ho pregunta. Els polítics ja són com nosaltres, els cantautors, prometen l'Arcàdia somiada, però sense detallar el preu del bitllet. Els catalans sabem que tot té un preu. Cap català s'embarcaria individualment en un viatge sense preguntar quan arribarà, i si l'esmorzar hi està inclòs i el taxi pagat… i en aquest viatge de la independència ningú sap el preu. És molt curiosa aquesta dicotomia entre el català pragmàtic i el superego social català independentista propi de la frase “ho volem tot”. Hi ha tres formes de pagar el viatge, i cap és del grat del català: que li toquin la cartera, que li toquin la cara o que li toquin el Barça.
P. I per què creu que ha pres força? Per la il·lusió que desprèn el seu sentit poètic?
R. Exactament, la independència s'ha convertit en una idea poètica. La poesia omple els buits de la realitat ordinària i ajuda a suportar-la, però a Catalunya es parla des de la poesia de la realitat ordinària, que té altres lleis que s'han de considerar. Un cantautor pot prometre la lluna, un polític, no, i si ho fa, enganya. Un polític ha de tenir una part lírica, però cal treballar dia a dia en coses molt avorrides com papers, lleis, normes, etc. Els polítics ens han ocupat l'espai poètic. Per què una gran part del poble català ha comprat aquesta idea sabent que és impossible? Aquesta és la pregunta. Sense una guerra o una revolució això de la independència no és possible.
P. No es desobeirà?
R. No. Bé, algun sí que ho farà, i quan li caigui la primera hòstia, tothom a menjar a casa i al llit aviat que demà obrim la botiga. Qui són els nostres herois? el Sr. Esteve, el mossèn i el caganer, es pot anar amb això a algun lloc? Per contra, quins herois té Espanya? Un boig que volta volent canviar el món anomenat Quixot. El Sr. Esteve no va sortir de la seva botiga. Espanya ha actuat sense contemplacions: si s'ha hagut d'expulsar jueus, matar moros i aniquilar indis, s'ha fet. En canvi, aquí, no, som pacífics i democràtics, aquí, sang, no. Llavors, de què ens queixem per no pintar res al món? La violència ens repugna, i amb raó, però si el que de debò ens agrada és la “botiga”, la parcel·la i la parròquia, no cal que ens queixem, som el que som i ens donen pel sac. Els altres no van així. Agafem les armes, fem la guerra i si hem de morir, morim, però això no ens surt fer-ho.
Entrevista a “El País”.
Etiquetes de comentaris:
any 2017,
Any nou,
futur,
Gramàtica Catalana IEC,
Gustavo Dudamel,
Ion Ivanovici,
Jaume Sisa,
política,
present,
societat,
Vals
Subscriure's a:
Missatges (Atom)