Manuela (dedicat a M. B. i F.)

A vegades un fet que hauria de ser insignificant es converteix en notícia, i jo que m'hi enganxo. Resulta que l'anunci del nom de la filla de Carles i la Vanesa (Carlos i Vanessa?) ha produït una mica de pólvora als mitjans. Que si Manuela és un nom castellà, que si Puyol és un venut... Impossible de dir des de quina ignorància nacionalista, o simplement ignorància, s'han fet les apreciacions que són poca cosa comparada amb les felicitacions rebudes, però han quedat i els mitjans més bunqueritzats n'han volgut treure profit.

Com que no sé ni m'interessa especialment el procés que ha desembocat en el nom de la nena, aniré a concrecions inqüestionables. Manuela, en la seua versió masculina, és un nom d'origen hebreu que esmenta, per primera vegada que se sàpiga, el profeta major Isaïes, i que significa, segons diuen, “Déu amb nosaltres”. Una tria ben comprensible per a una primogènita. És veritat que en la seua denominació femenina, i actualment també en l'original, aquest és un nom poc freqüent entre les famílies catalanes, cosa que fa pensar que la parella Puyol-Lorenzo té la tendència actual a la singularitat sobre la qual no em pronunciaré.

Per altra banda, i demano disculpes als pares si les meus fonts no han estat prou fidedignes -ho hauré de comprovar-, m'ha arribat a darrera hora que un dels motius de la tria ha estat l'admiració que Carles Puyol sent des de la seua joventut per l'eminent filòleg i erudit Manuel Milà i Fontanals, de qui es conserva un bust en marbre blanc, obra de Manuel Fuxà, al parc de la Ciutadella, que fou col·locat l'any 1908 (adverteixo que el pedestal no és l'original).

I anar fent.

Barcelona cosmopolita

Quina paradoxa que la Barcelona actual em sembli la més cosmopolita i, al mateix temps, la més uniforme que he conegut. Segurament caldria analitzar aquesta percepció des de diverses perspectives i tenint en compte les meues circumstàncies externes i l'evolució, sovint de difícil detecció, dels meus gustos personals, però això m'exigiria un esforç que sóc incapaç de fer.

Aquesta petita introducció me l'ha suggerit una anècdota de la setmana passada, quan em vaig trobar amb una excompanya per parlar de possibles activitats per celebrar una jubilació. Vam anar parlant d'això o d'allò fins que vaig proposar, sense especial convicció, per dir alguna cosa, que l'eix de la celebració podria girar a l'entorn de la independència de Catalunya, procés en què està ben interessat el nostre amic comú, subjecte d'homenatge. Evidentment, per participar en un acte del tipus que es vol preparar, no cal estar convençut de la seua bondat o maldat, sinó de l'interès que pot proporcionar a l'homenatjat. La meva antiga companya de feina, d'aquí de tota la vida, eternament viatgera i coneixedora de les cultures del món, de seguida va fer mala cara i va assegurar que ella no participaria en res que tingués a veure amb el procés de sobirania nacional, reductora, provincialista. Després de confirmar-me la seua vocació europeista i, per extensió mundial, em va dir que feia poc que havia anat amb un grup a menjar en un conegut local barceloní amb nom d'ocell nocturn i que en demanar determinat vi els van dir que només en tenien de catalans; després d'aquesta frustració fruit del localisme del restaurant, ella (o ells) va afegir que esperava que al menys el pernil no fos també únicament català. Dedueixo que el pernil devia ser d'alguna altra procedència, però aquí vam acabar la nostra conversa gastronòmica i vam canviar d'objectiu, centrat, ara, ens escriptors del passat en llengua catalana, tema que ens va portar a unes primeres conclusions que caldrà desenvolupar.

La seua breu anècdota sobre la restauració, però, em va fer pensar, i vaig decidir que quan se'm presentés l'ocasió -déu no ho vulgui- entraria en un dels locals de cuina internacional amb sucursals a Barcelona més estesos arreu del món. I ja em veig qualsevol migdia demanant a McDonald's una botifarra amb fesols (no voldria desentonar gaire respecte els seus productes estrella) i dues copetes de Priorat o potser, per no ser gaire exigent i vigilar el pressupost, una Moritz.

oferim flors...

Jerry parlava de Pete Seeger amb Greta: tot el pas dels anys a l'esquena...

Oriol Pi de Cabanyes: Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973)

Ni en la discografia vella que guardo ni en els discos més nous, ni en les cançons que a penes escolto de l'iPod... Cap vestigi de Pete Seeger (3/5/1919 – 27/1/2014). On ha anat a parar tota aquella música que m'envoltava a finals dels 60 i durant els 70? Què en queda, de tot allò?

 

de quan les càmeres de fotos portaven rodet

Vaig explicar la primavera passada la sorpresa que em va produir veure un paper meu entre el material de la vitrina de la Maria Mercè Marçal. Sorpresa no només en veure'l a Arts Santa Mònica en exposició pública, sinó també perquè no recordava en absolut que l'hagués escrit ni que la Maria Mercè guardés aquell material tan concret que, per altra banda, donava fe d'una època i d'unes circumstàncies.

Imagino que la mateixa sorpresa s'enduria ella si li ensenyés una foto oblidada d'un diumenge a migdia que jo ja considerava perduda. El restaurant, com tants altres locals de Barcelona, fa temps que va desaparèixer i no sabria situar-lo amb precisió, potser a Sant Pere més baix o al carrer de baix? Feien bona cuina a un preu força econòmic, i servien les taules un senyor gran, potser de l'edat que jo tinc ara, i el seu fill. Jo ja feia temps que traginava una càmera, sempre a punt, amb un rodet que devia ser de 400 ASA. Quina edat devia tenir l'Heura? No sóc gaire bo per als càlculs, però no devia fer gaire temps que la seua mare li devia haver escrit aquest poema:

Petita guerrillera, sagitària
que apuntes lluny, portes enllà de casa,
reixes enllà dels braços que et cenyeixen
insidiosament, i amb nom d'amor
bategen els paranys de cada dia!
No els miris: cor enllà, mirall enllà,
ombres enllà, els meus ulls
han apostat per tu.

negritud

- ¿Cómo fue su aterrizaje en el género negro?

- Leí a Larsson y Nesbo para ver lo que se hacía en ese momento; yo me acordaba sólo de Agatha Christie y Conan Doyle. Enseguida me di cuenta de que no podía escribir novelas como aquellas, tan oscuras y brutales.

"Yo tengo otra visión de la realidad", agrega Isabel Allende, "así que pensé: voy a respetar la fórmula pero adoptando cierta distancia para burlarme un poco de ella. Al fin y al cabo, tanto la novela negra como la rosa son géneros muy desprendidos de la realidad, puede decirse que fantásticos, donde siempre hay un final predecible: en las primeras gana la justicia y en las segundas el amor. De acuerdo, me dije, ciñámonos a las normas, que ganen los buenos, pero burlémonos un poco, caramba".

Como en toda novela negra que se precie, en 'El juego de Ripper' encontramos un asesino, un policía que debe detenerlo y un retrato social más o menos pormenorizado...

De la premsa

En anar llegint l'entrevista d'Isabel Allende tinc una sensació que va del desconcert a la desqualificació. No en té ni idea del que és la novel·la negra! A penes sap alguna cosa de la novel·la de misteri. i..., gènere fantàstic? Si el negre és un dels pocs gèneres que en l'actualitat continuen amb la descripció de la realitat, amb la denúncia social... I si la justícia només guanya aparentment... Si...

Vaig una mica més enllà i penso que m'hauria de fer mirar aquest rampell d'ortodòxia tan pròpia dels seguidors del gènere des dels seus inicis fins a l'actualitat. Els autors poden dir el que vulguin i escriure el que els vagi millor, i els lectors, més enllà de classificacions passades de moda, hem de jutjar mentre llegim i en acabar.... I si Isabel Allende ha inventat el gènere marró i ens ha agradat? Doncs endavant.

—Eso me recuerda un poco a lo que hizo Cervantes con las novelas de caballerías en «El Quijote».

—Tuve en mente a Cervantes porque él tomó el género que era más popular en ese momento e hizo una perfecta novela de caballerías burlándose despiadadamente. Eso me dio una idea de que me podía burlar del género también, cumpliendo todas las reglas.

De la premsa

Però realment coneix Isabel Allende la novel·la negra com coneixia Cervantes la de cavalleries? Buf, quina dèria! No volies llegir alguna cosa d'ella. Doncs comença i després ja diràs el que calgui.

Començo:

«Mi madre todavía está viva, pero la matarán el Viernes Santo a medianoche», le advirtió Amanda Martín al inspector jefe y éste no lo puso en duda, porque la chica había dado pruebas de saber más que él y todos sus colegas del Departamento de Homicidios. La mujer estaba cautiva en algún punto

de los dieciocho mil kilómetros cuadrados de la bahía de San Francisco, tenían pocas horas para encontrarla con vida y él no sabía por dónde empezar a buscarla.

Los chicos llamaron al primer asesinato «el crimen del bate fuera de lugar», para no humillar a la víctima con una denominación más explícita. Eran cinco adolescentes y un caballero de cierta edad que se juntaban mediante sus computadoras para participar en Ripper, un juego de rol.

P.S. : A tocar ja la BCNegra. Faig una ullada al programa i, per una o altra raó, no trobo res que em convingui especialment. Definitivament, avui tinc un dia negre. Segur que demà... Deu ser Ripper una picada d'ullet a Patricia Highsmith? Tot pot ser: a vegades els escriptors dissimulen tant.

aquest diumenge, música per a instrumental de quiròfan

Ahir, després de dinar, vaig anar a parar a una pel·lícula titulada El doctor, de la qual obviaré sinopsi i detalls perquè estic segur que l'ha vista tothom i no és la meua intenció comentar-la, sinó únicament destacar-ne una escena que m'ha portat al meu propi passat. He entrat una única vegada al quiròfan -toco ferro!- i la intervenció estel·lar va anar a càrrec d'un cirurgià del sud en qui havia dipositat tota la meua confiança, si més no perquè la casa que té al seu poble i on exerceix els caps de setmana és coneguda popularment com Lourdes. En el meu cas, l'operació, a diferència de la de la pel·lícula, era senzilla, però compartia una característica bàsica: al quiròfan sonava una música de fons. Com que la meua anestèsia era epidural, era ben conscient del ritme de la música, per més que en aquest moment, tret del fet de recordar que era música instrumental, no sabria concretar qui ni què s'interpretava.

La veritat és que, col·locat com estava, la música, que m'agradava, era una distracció que em feia més lleuger el pas del temps i sé que no vaig demanar que la canviessin. Ara, però, i sabedor que les meus paraules es quedaran únicament aquí, elevo una protesta continguda. No m'haurien d'haver consultat quina música preferia, atès que jo era el protagonista pacient? Per altra banda, esclar, els protagonistes actius eren els metges i potser va ser millor que triessin ells la música que més els inspirava. I si haguéssim arribat a un consens? Tot plegat, no ho tinc clar.

En aquest moment, intentant retornar al passat ja remot, se m'han acudit sobtadament unes quantes interpretacions instrumentals -uf, que lluny he anat!-, però estic gairebé segur que no van ser la tria, i no ho dic només per la precipitació operatòria que implicarien en alguns casos. Continuaré pensant per si es presenta l'ocasió, i aconsello el mateix a qui es trobi en situació prequirúrgica o hi pugui arribar.

l'hora de Vinyoli

No sé com està l'Any Vinyoli, quin és el seu full de ruta, i ignoro, com tothom, la repercussió que tindrà. La notícia més concreta que en tinc és a través d'un article de Sebastià Alzamora al diari “Ara” que acaba així:

Per telèfon, en Llavina m'anuncia tota mena de llepolies per a aquest 2014: publicació de poemes inèdits i dedicatòries (les dedicatòries de Joan Vinyoli eren extraordinàriament interessants), projectes musicals a partir de l'obra vinyoliana, i accions de tota mena per acostar l'obra del mestre allà on més interessa, que són les escoles i els instituts. Serà una efemèride més modesta que la d'Espriu, però no menys important. En un any convuls com el que comença, la poesia de Vinyoli serà una magnífica guia per prendre les coses com ell recomanava: "Amb paciència, moderació i bon vi, per no caure en el daltabaix".

Sí que l'any es preveu convuls, de fet ja ho és, i vagi com vagi sempre serà de bon seguir i de més bon pair acompanyat de versos. Jo, que llegeixo poca poesia i conec poquíssim i malament Joan Vinyoli, aprofitaré per posar-me una mica el dia, com ho faran, segons sembla, les escoles i els instituts; encara que el balanç d'una commemoració poètica com aquesta (o com l'Any Espriu, o qualsevol altre), no s'ha de fer tant a partir del que es diu a l'ensenyament, on costa poc d'entrar i també de deixar en l'oblit, tampoc és definitiu un balanç que compta actuacions, lectures, poemes musicats, exposicions... El balanç definitiu, que ja entenc que ha de ser difícil de fer, és aquell que té en compte quants nous lectors s'han aconseguit, quanta gent de 20, 30, 40, 50, 60... han arribat per primera vegada als poemes de Vinyoli i els han fet seus o, també, per què no, han pensat, després de llegir-ne uns quants, que la seua història amb Vinyoli no té futur. En literatura, com en tants altres camps de la cultura i de la vida, el primer és conèixer, si després arriba l'amistat o l'amor, siguin benvinguts.

Per als qui no saben per on començar o per on continuar, els recomano una edició elemental, fàcil de trobar i a un preu molt assequible: Joan Vinyoli. Poesia completa, Edicions 62, “labutxaca”; amb pròleg d'Enric Casasses i cronologia de Xavier Macià.

I per començar el meu any, un poema del tercer llibre, que porta un títol d'aquells que m'agraden tant: Les hores retrobades.

És ara que s'eleva de les cases

el fum quiet, com signe tutelar

i l'hivern es fa íntim a les brases

que la vida concentren en la llar.

Oh flames, altre temps aeris temples

del vent i de la llum, màgic decor!

Ara en silenci mortes les contemples

tornades en matèria de record.

A dins el tronc dorm ara tota vida,

mes en obscur, profund recolliment,

sota la neu es fa la primavera.

Així també l'home es recull i espera,

i alguna cosa aprèn quan és marcida

la joventut, que és íntim nodriment

"Hivern", a Les hores retrobades (1951)

cronologia intermitent del Barça

Quan jo era tan petit que els records eren en blanc i negre i ara no estic segur que siguin records, el pare i el fuster i el transportista... es reunien a la tarda al menjador de casa i escoltaven el futbol en castellà de la ràdio. L'aire feia olor d'arengada i de gespa i de temps que passava sense més conversa que la dels gols que no entraven o dels que es feien, i poca cosa més, perquè calia tenir l'oïda atenta i la imaginació presta. Una altra cosa era la mitja part o els prolegòmens o el xiulet final. I el diumenge següent una altra casa, i una altra.

Poc abans d'arribar a Figueres, vaig entrar al lavabo que hi havia entre els vagons, em vaig vestir de militar i vaig tornar al compartiment. El sentiment de melangia em guanyava, però només eren quatre mesos. En passar per davant del bar, mentre anava a buscar un taxi, vaig veure a la tele del fons el camp de Barça. Continuava a casa.

Un dia que a l'aula érem quatre gats, en aquell institut que en les nits humides feia olor de mar i de tarongina, un alumne adust i solitari va il·luminar la cara quan em va dir que el Barça era el seu pare i la seua mare i em va explicar, ell, que amb prou feines parlava, quatre detalls de la seua història de vingut de fora, prou eloqüent per tal que el pogués comprendre.

Avui, discutien Jordi Barbeta, Lluís Canut, no recordo el tercer, sobre la dimissió encara no concretada de Sandro Rosell i tot l'assumpte. A la nit, amb el president ja dimitit, debat de gala presidit per Cuní. Acrituds, ironia, hipòtesis, malfiances. Pluja d'una setmana i xàfecs intermitents quan toqui.

Deu haver una institució més poderosa, més potent, que el Barça, en aquest país? De poder i economia en sé ben poca cosa, jo. De futbol, no gaire més.

darrera hora

El juez deja a la policía la decisión final sobre el ‘paseíllo’ de la Infanta

La infanta Cristina accedirà als jutjats per la mateixa porta que Urdangarin   

Cristina de Borbó haurà de baixar la rampa d'accés al jutjat de Palma    

Falta saber si ho farà a peu, com Urdangarin, o en cotxe



Amb imaginació, puc arribar a entendre que diaris de tots colors anuncien aquests titulars en les portades de les seues edicions digitals. El que no em cap al cap és que hi hagi lectors que continuïn llegint després dels títols i les entradetes, però la complicitat entre els diaris i els seus lectors, o viceversa, és un dels misteris del món actual. No sé si on dic diaris podria dir periodistes.

curiositats fotogràfiques

Fa uns dies llegia en alguns diaris una curiositat d'aquelles que solen aparèixer més aviat en les edicions digitals. Es tractava d'una imatge de Sightsmap, que, com indica el seu nom, mostra aquells lloc del món que tenen més interès segons el nombre de fotos que s'hi han fet i que han estat pujades a internet a través de Panoramio, un servei de Google. En el mapa, s'observa a primera vista les zones més “calentes” i les més poc fotografiades. Els diaris comentaven que Espanya ocupa un bon lloc, però, sobretot, que Barcelona és la tercera ciutat més fotografiada del món. Poca broma, la tercera, només darrere de Nova York i de Roma, mentre que Madrid ocupava aquesta nit (ho he comprovat) el número 12.

Em va estranyar, tan acostumats com estem als rànquings comparatius entre Barcelona i Madrid (i el món en general), que  aquesta curiositat fotogràfica no donés més joc. Després vaig pensar que potser miraculosament tots ens havíem tornat més assenyats, que tenir interès en una de les ciutats més fotografiades (jo m'autoacuso) on no cal anar per saber com és i com es viu és un signe de vulgaritat, que els esperits selectes prefereixen els llocs singulars, verges, aquells a penes visitats, on encara tot és possible. Vaig començar a buscar en el mapa els llocs més foscos, més amagats, amb la intenció, si m'ho permeten les meus circumstàncies, d'acostar-m'hi, gaudir del temps fora de les gernacions i, en tornar, explicar a través de les meus fotos una experiència única. Estic en la cerca.

opcions

He escoltat a traves de la tele que un jutjat demana (o demanarà?) al Barça que expliqui uns detalls del contracte de de Neymar. He entès ben poca cosa de les explicacions sobre el cas, tant del periodista com del president del club que, evidentment, tenia més interès a parlar de la remodelació de l'estadi.

El mateix presentador del canal de “LV” ha entrevistat el diputat Cañas (dale, Cañas, que es de goma!) sobre una investigació del TSJC en relació amb una demandaeconòmica d'Hisenda amb motiu d'uns diners d'una empresa en què participava el polític. No he entès absolutament res dels detalls del cas.

Després de pensar un moment sobre les dues informacions, he pensat el següent:

1. Les dades exposades eren insuficients per entendre amb precisió de què anava la cosa.

2. Les explicacions de l'entrevistador i les respostes dels entrevistats eren insuficients o be deficients.

3. La meua incompetència en temes econòmics potser no té solució.

4. És una vergonya que la majoria d'alumnes del país sigui tan incompetent com jo en temes econòmics després d'acabar l'ensenyament obligatori, i el postobligatori; i la llei Wert, esclar, no millorarà el nivell. Com és que es permet aquest nivell d'incompetència en acabar els estudis? Tinc les respostes.

No ho puc transcriure literalment, però penso que no em corregiran si copio el que m'ha fet molta gràcia després d'haver abat les informacions de més amunt, en el torn dels contertulians:

Ramon Espasa: Hi ha molta més gent bona que defraudadors...

Montse Nebreda: Sí? Que es vulguin dedicar a la política...?

 

 

P. S.:

Com que era fosc, m'ha estat impossible valorar l'escultura que han dedicat a Espriu als “Jardinets”. He coincidit amb una senyora una mica més gran, ella a la dreta i jo a l'esquerra, tots dos ben acotxats, en la lectura de la placa amb versos del poeta on els gossos es pixaran cada dia.

d'un temps, d'un país (amb permís)

Tantes coses com passen a casa i al món cada dia a cada instant, i jo, avui, demà i qui sap si algun dia més, dedicaré una part del meu temps a passejar-me per Tomelloso, a Ciudad Real, on no sembla que hi hagi res mereixedor de l'atenció dels diaris.

No sé concretar quina reedició de García Pavón que comentava Lilian Neuman em va fer pensar que jo devia haver llegit alguna cosa de l'autor manxec, al menys a la biblioteca del poble, en aquell període en què cada estiu l'emprenia amb les edicions Destino publicades en llibres de tapes de cartoné blau, entre les que es trobaven els premis Nadal que havien aparegut i que s'anaven concedint. García Pavón va ser finalista en la segona convocatòria, amb una novel·la que deu tenir reminiscències de La Regenta, però no ho sé perquè estic segur que no l'he llegida. En canvi, hauria d'haver llegit Las Hermanas Coloradas, que va obtenir el premi l'any 1969; si ho vaig fer, no recordo absolutament res.

En definitiva, sigui per desmemòria o per mancança real, Plinio, el cap de la policia de Tomelloso, m'era un desconegut, de manera que he decidit començar a conèixer la seua tasca a partir del principi i ja veuré si continuo amb els casos de qui alguns consideren el primer detectiu de la novel·la policíaca espanyola moderna. De moment m'he agafat Historias de Plinio i, amb aquest policia que encara porta sabre i el seu amic veterinari, vaig avançant al pas lent, massa lent dirien alguns, de la dictadura de Primo de Rivera:

La verdad es que Plinio, con el bizcocho envinado en la boca, en aquel comedor suntuoso, tibio, y ante aquel señorón, se sentía incapaz de averiguar nada. Hablaron a retazos de la marcha de la campaña vinícola, de una cacería reciente a la que había asistido don Melquiades Álvarez, y de las últimas disposiciones de Primo de Rivera.

El padre y el abuelo de Carmen habían sido diputados y luego senadores del reino. Don Onofre era de familia menos distinguida, nuevos ricos de la guerra del catorce, pero él, sin embargo, sentía ahora ciertas veleidades políticas.

Se decía que quería aprovechar la influencia de la familia de su mujer para hacer carrera. El advenimiento de la dictadura había contrariado un poco sus proyectos parlamentarios y él soñaba con que el rey “diese lo antes posible de lado a los generales para volver a al normalidad constitucional”.

No obstante, a Plinio, aquellas pretensiones políticas de don Onofre le parecían banales. Él no era hombre de lucha y de decisiones radicales. Era blando, poltrón y abúlico, además de afeminado. A lo más, le gustaría verse vestido de etiqueta y conseguir que alguna vez lo retratasen en el Blanco y Negro junto al rey con motivo de cualquier cacería o acto solemne.

Cuando acabó la merienda, don Onofre se levantó envuelto en su bata de seda, y entró en el despacho próximo. En seguida volvió con un gran puro habano que puso en las manos de Plinio. Don Onofre no fumaba.

Plinio lo encendió y comenzó a fumarlo con el mayor deleite. El olor a jerez esparcido por la habitación, el aroma del puro, la suave penumbra que permitía la claraboya, y la luz rojiza de la salamandra próxima, invitaban al silencio y a la quietud más que a empezar con averiguaciones y preguntas.

Plinio se sentia en el mejor de los mundos. “Esto es vivir, ¡qué demonios!”, se decía.

Francisco García Pavón: El Carnaval (1968)

Buf! Avançarem una mica a l'hora d'esbrinar qui va matar a bastonades la dida de Carmen el diumenge de Carnaval? Jo no porto cap pressa perquè intueixo que tan interessant com resoldre el crim és conèixer el món que descriu García Pavón, i com el mostra.

aquest diumenge, la música entre els abres

A vegades, quan em trobo amb llibres nous, no només els llegeixo, sinó que miro de saber qui és l'autor o autora, què més ha escrit, i totes aquelles coses que em ve de gust investigar. El procés, llarg o curt, segons circumstàncies diverses, no sol afegir un interès especial a la lectura del llibre, però a vegades m'obre noves perspectives.

En el cas d'Agota Kristof, autora en llengua francesa d'origen hongarès, vaig saber que en la seua llengua materna havia escrit poesia en la seua joventut. Vaig mirar de trobar, a través d'Internet, els seus poemes. Tasca inútil. Vaig llegir en una entrevista que havia intentat traduir els seus versos al francès, però que el resultat no la va satisfer, de manera que no va insistir. Deia, més o menys, que els seus versos, amb el pas del temps i el canvi de llengua, li resultaven massa ”poètics”, potser massa romàntics.

No sé si algú, en algun lloc, conserva els versos d'Agota Kristof, jo només he estat capaç de recuperar els que figuren al principi de la seua novel·la Hier. Són senzills, elementals, commovedors (el temps passat ho sol ser), potser com els dels poemes que no va voler acabar de traduir, i segurament expliquen per què no va voler continuar:

Hier tout étais plus beau

la musique dans les arbres

le vent dans mes cheveux

et dans tes mains tendues

les soleil

A falta d'altres idees, se m'ha acudit que poden anar bé la música en els arbres:

 

el preu de les paraules

Poquíssimes pàgines separen al diccionari de paper els mots poeta i polític, però, quina diferència! El primer ens regala les paraules que ens ajuden a viure per fer-les servir segons les nostres necessitats o desitjos, mentre que el segon intenta vendre'ns-les com qui no vol la cosa, i sovint ho aconsegueix, malgrat la nostra voluntat adversa.

Algú podria dir que són els poetes, aquells que tenen la sort de publicar, de ser llegits, els qui ens fan pagar els seus llibres, mentre que els polítics gairebé sempre ens donen les paraules de franc. Quin error! Tots els llibres de tots els poetes tenen un preu insignificant comparat amb el que sovint ens toca pagar per les paraules d'un sol polític. Em sembla innecessari afegir exemples

Per Sant Antoni, un pas de dimoni

Ascó, Les Borges del Camp, Camarasa, Cambrils, Corbera de Llobregat, Figuerola d'Orcau, Garcia, La Granadella, Llaberia, Massalcoreig, Miravet, Mòra d'Ebre, El Perelló, El Pont de Claverol, Pratdip, Querol, Sanaüja, Sant Antoni de Vilamajor, Sant Feliu de Codines, Sarroca de Lleida, La Selva de mar, La Torre de l'Espanyol, Vilavella, Vilanova i la Geltrú, Vila-seca, Vimbodí.

El Calendari dels pagesos em diu que per Sant Antoni se celebra la festa major en els pobles de més amunt. La gràcia del Calendari és que de la mateixa manera que ningú fa massa cas a les seus prediccions, tampoc no el desmenteix ningú, ni els de Vilanova, que són els que són més, ni els de Sant Feliu, que com que són llestos tenen festa major d'hivern i d'estiu. La veritat és que Sant Antoni deu ser un dels sants més presents els nostres pobles i, més enllà de les celebracions tradicionals habituals, en té moltes altres de religioses i profanes: cultura viva poc subvencionada.

Per Sant Antoni, un pas de dimoni, diu la tradició. Encara falten molts dies per l'arribada de la primavera, l'hivern a penes té quatre dies, però la dita popular fa referència a la claror del dia que ja van guanyant les tardes mentre s'espera, amb una certa monotonia entre els pagesos que ja han acabat la collita de les olives, una acceleració que mai no arriba.

Jo, aquesta nit, des de la imaginació, em transportaré a la plaça del Perelló a veuré com subhasten la darrera, és a dir, la coca que s'emporta la persona o el grup que fa la puja més alta mentre va sonant la música. Segurament no oferiré gaire cosa per fer-la meua, perquè si l'Ajuntament en els darrers anys ja reparteix coca i vi sense cobrar res... En fi, les tradicions canvien i si com aquesta és per a bé, per a aliment del cos en època de sequera, res a afegir.

P. S: Avui, els estiguin atents veuran sortir el sol a les 8,14 (més o menys) i pondre's (per a alguns posar-se) a les 5,49, aproximadament.

els reportadors

El darrer post -ara ja no ho deu ser- d'en Francesc, en què cita sant Vicent Ferrer, m'ha fet anar a buscar a la llibreria Sermons de Quaresma, l'única obra que li he llegit, al sant. Potser un altre dia explicaré la meua relació amb aquests sermons, però avui em limitaré a copiar un fragment de l'estudi preliminar de M. Sanchis Guarner que fa referència als personatges sense els quals no ens haurien arribat tantes obres llunyanes en el temps. El text, sobre els sermons de Quaresma de 1413, diu:

L'autenticitat del text és inqüestionable, i mai ningú no l'ha posada en dubte. ¿Però qui l'escriví?

Una sèrie de clergues i juristes dels qui figuraven en el seguici que acompanyava arreu mestre Vicent Ferrer, eren “reportadors”, això és transcriptors estenògrafs dels seus sermons. Aquests reportadors s'asseien al peu de la trona, i amb el cap acotat i la mà àgil (“promptam manum habentes ad scribendum”), escrivien damunt el seu genoll, sense treva, mot a mot (“de verbo ad verbum”), el sermó del sant, el qual solia durar dos o tres hores.

Alguns dels susdits estenògrafs, en comptes d'arreplegar íntegrament els sermons, es limitaven a prendre'n notes, “reportacions”, ,és o menys extenses. Després, amb la recopilació d'aquestes notes han estat confeccionat sermonaris sencers, molt sovint traduïts al llatí. No cal dir que els sermons d'aquests reculls, elaborats per tal que servissen de model a altres predicadors, no són més que un llunyà ressò de la paraula autèntica de mestre Vicent, desproveïts gairebé de la frescor, el color i la combustible vivacitat d'aquell sant i d'aquell públic baix-medieval [...]

Efectivament, eren sempre almenys dos els estenògrafs, car calia que la reportació fos una feina d'equip, puix que, havent d'emprar-hi un sistema d'estenografia ben rudimentari, quan un reportador es cansava o no era capaç de seguir la paraula del predicador, feia un senyal amb el colze o amb el peu al seu company, per tal que prosseguís el treball. Els fragments presos pels diversos estenògrafs eren després recopilats i hom completava les cites de la sagrada Escriptura, per tal com els reportadors només en transcrivien els mots del principi i de l'acabament.

Com és natural, uns reportadors eren més descurats i més lacònics que uns altres, i sovint expressaven amb un rònec “etc” els passatges transcrits incompletament...

Estudi preliminar de M. Sanchis Guarner a Sant Vicent Ferrer: Sermons de Quaresma, Clàssics Albatros, 1973.

Interessant la definició de reportador del DCVB (el DIEC pràcticament no diu res): Que reporta; que dóna informació o notícies (principalment falses o mal intencionades).

I com abunden, encara actualment, quan ja tenim tants mitjans que ens permeten la precisió, els reportadors i els seus reportatges, al més genuí estil tradicional, tal que recull el DCVB.

fill de franquista

El meu pare va anar a la guerra als 17 anys, enrolat a la centúria de Girón, és a dir, amb els falangistes, o jonistes, o franquistes. En acabar la guerra va venir a parar a Catalunya, on va morir quan li va arribar l'hora, ara fa més de trenta anys. M'estalviaré els detalls de la seua biografia, que no té cap interès per al públic en general..., potser només un detall que em consta: mai no va demanar ajuda espúria per medrar, ni quan, passant penúries econòmiques, com tants altres, el seu antic cap va ser ministre de treball i es va posar en contacte amb ell.

En definitiva, no es pot dir que el meu pare em proporcionés exemples de moralitat que m'hagin estat gaire profitosos, però no li retrec, és aigua passada.

alternatives autòctones

Darrer dinar en família amb motiu de l'aniversari (12 anys) de la meua fillola petita: una amanida amb paté caramel·litzat sobre llenques primes de poma, rostit de carns diverses, etc. Alguns grans encara es queixen dels excessos de les festes i elucubren i concreten remeis. A vegades, la qüestió preventiva consisteix a conscienciar-se que hi ha àpats que ens haguessin portat la felicitat fugint una mica de les tradicions seculars (esclar que les tradicions són font inesgotable de felicitat). Se m'acut, per exemple, el plat que Carme Ruscalleda titula “Suquet de festa major (romesquet)”, en què l'ingredient principal són quatre llagostes, repartides entre quatre o sis persones. No reproduiré els ingredients, la preparació, la cocció o el resultat a taula perquè sé que no he d'interferir amb els drets de l'autora, però entenc que puc copiar, sense por de desvetllar cap secret, el que la Carme Ruscalleda anomena el truc, al final de la recepta:

Les llagostes, per tal de gaudir de tot el seu sabor, cal tallar-les de de viu en viu. Per suavitzar aquesta operació tan cruel, es pot optar per posar les llagostes vives al for ben calentet a 200º, durant només 2 minuts. L'efecte calor adorm o anestèsia les llagostes, i això ens permetrà tallar-les en canal amb més tranquil·litat.

Carme Ruscalleda: cuinar per ser feliç. (enèsima edició)

Una menja feta amb tant de respecte envers l'ingredient principal difícilment pot afegir greix al cos (compte amb les patates i amb sucar-hi pa), i si el cuiner no ha explicat el mètode, millor que millor per a les ànimes càndides que pensen que les llagostes viuen des que naixen fins que moren a les cassoles amb oli roent, de la mateixa manera que els peixets vermells sempre han tingut l'horitzó de les peixeres rodones, amb Aigua de Veri en el millor dels casos o en Solan de Cabras si veuen la vida en blau.

P. S. Inevitablement, cada vegada que llegeixo receptes amb crustacis recordo els “Refinaments d'ultramar”, de Calders. Vaig copiar el conte el 2006 i em vaig veure incapaç de donar resposta precisa als dos darrers comentaris.

les hores (sense adjectius)

Una de les primeres notícies que vaig rebre a l'arribada al meu nord, per Nadal, va ser la de la desaparició de la Joana. La coneixia poquet, la Joana, però m'agradava, potser perquè era alegre, activa, cercadora, i amb prou feines explicava les seus dissorts. La Joana, en els darrers anys, sembla que havia trobat la felicitat robada al cel, allà on la terra apareix insignificant. Finalment va anar a bressolar-se a la mar, a la vora del Norfeu, on tot esclata i s'amanseix. No tinc cap dubte que, deixin on deixin les seus cendres, el seu esperit continua en el cel en què creia.

Ja no veuré tampoc -feia temps que no veia la Joana- la inconfusible figura solitària de Castellet, d'obra allargada, pel barri. En el seu cas, queden els llibres i, com que molts diran la seua i no voldria repetir-los ni contradir-los, em quedaré avui amb la seua tasca de lector i de transmissor de lectures, que a vegades eren les meues i altres vegades no.

Autor, lector: dos homes -ja ho hem dit -que juguen a ser millors en el món imaginari d'una novel·la. Lector, autor: dos homes enfront d'un llibre que significa per a tots dos una mateixa possible llibertat.

J. M. Catellet: L'hora del lector.

disperses (4)

Torno a recordar-me i a recordar que la justícia és una abstracció que es concreta en els jutges i totes les altres parts que intervenen en un judici (i les pressions polítiques, de jutjat de guàrdia en aquest país i encara més a l'altre, amb merda sota l'estora que mai no es trobarà malgrat la pudor que fa; i una llarga enumeració de la qual estan exclosos els desheretats de la terra, que ignoren i són ignorats per la justícia si no tenen una plataforma que els aculli). En definitiva, desconfiança total i més quan es permet -oh, la llibertat d'expressió i la ironia!- la impunitat de Jesús Silva, advocat adjunt en el cas de la infanta (i tant és que sigui ella o qualsevol altra) que va dir, referint-se al jutge Castro i a la crida de Cristina per declarar: "Si tantes ganes en té, si així s'ha de realitzar com a persona, doncs potser hi anem". Al meu bufet, ja no hi treballaria. Potser jo filo massa prim o tinc la mateixa opinió sobre els advocats que Ramon Llull, que no recordaré perquè fa segles que tothom la sap.

Definitivament, tinc la batalla perduda, sóc un residu que els gramàtics de la publicitat o els acadèmics moderns, o qui sigui, deixarà escolar a poc a poc en un contenidor de residus de color encara inconcret, però m'hi resistiré.

 

Sabíem que la ubiqüitat de déu era un mite, que quedaven alguns llocs lliures del seu ull triangular, però no ens acaba de fer servei que en aquests indrets tinguin un horari i hi hagi una reixa que impedeixi l'entrada en les hores en què més ho necessites.

lectures en francès

Fa anys que deixo anar en els llocs estratègics i entre la gent que em pot fer cas que tinc ganes de retrobar-me amb el francès; dic el francès escrit, però en el fons penso que potser m'agradaria més el francès parlat, que exigeix menys esforç i permet una correcció a l'instant.

Esporàdicament, hi ha qui em deixa alguns llibres, preferentment clàssics del XIX o el XX, que després d'un temps prudencial, torno, verges d'una lectura continuada, als propietaris (per a ser precís, hauria de dir propietàries) amb qualsevol excusa i amb una mica de vergonya silenciada. No és tant que em costi de resseguir els textos o d'entretenir-me a deduir un mot ignorat o buscar-lo al diccionari, com de la sensació que no entro en el sentiment de la llengua, que la meua lectura és d'aprenentatge, superficial, que gairebé tant em faria llegir les novel·les que em deixen com un manual de fotografia creativa, no tant com les instruccions d'una rentadora. És veritat que a vegades em sembla que ja ho tinc, que la meua lectura no és només amb el cap sinó també amb el cor, que mig oblido que tinc tractes amb una llengua que m'imposa distàncies i m'exigeix equivalències, però sempre acabo pensant que mai no recuperaré la relativa fluïdesa del passat, i cada cop sóc més mandrós.

Fa dues setmanes o tres, una veïna, professora de francès, em va dir que passés per casa seua i agafés els llibres que volgués, però espero que fos prou convincent la meua excusa parcial del fotimer de lectures pendents per encetar. Amb la T., una amiga de Lleida que s'ha passat mitja vida treballant a Suïssa, no vaig tenir cap opció: se'm va presentar a casa amb una petita pila de llibres i em va assegurar que no tindria cap dificultat. Ja ho veurem

D'Amélie Nothom, em va portar cinc llibres que he ordenat cronològicament: Le Sabotage amoureux, Attentat, Mercure (em sembla que és l'única del conjunt no traduïda al català o al castellà), Stupeur et tremblements i Cosmétique de l'ennemi. He sentit parlar de l'autora, l'he vista en alguna entrevista, però encara no li he llegit res.

D'Agota Kristof, quatre llibres: Le gran cahier, La preuve, Le troisième mensonge i Hier. Tampoc no he llegit res d'aquesta escriptora nascuda a Hongria i que va anar a parar a Suïssa. Si no m'erro, la majoria de les traduccions dels seus llibres al castellà són de Sergi Pàmies. La T. em va dir que era una lectura fàcil, amb molt diàleg. Diuen que la literatura de Kristof és dura, la mateixa autora ho confirmava, i també deia que no li interessava la literatura. Em sembla que començaré per Le gran cahier; de fet, ja l'he fullejat:

-Que veut-il?

L'officier pose des questions; ordonnance traduit:

-M. l'officier demander pourquoi vous pas bouger, pas parler?

Nous répondons:

-Nous faisions notre exercice d'immobilité.

L'ordonnance traduit encore:

-M. l'officier dire vous faire beaucoup d'exercices. Aussi autres sortes. Il a vu vous taper l'un a l'autre avec ceinture.

-C’était notre exercice d'endurcissement.

-M. l'officier demander pourquoi vous faire tout ça?

-Pour nous habituer à la douleur.

-Il demander vous plaisir avoir mal?

-Non. Nous voulons seulement vaincre la douleur, la chauler, le froid, la faim, tout ce qui fait mal.

Elemental!

 

 

reaprenentatge catadiòptric

Des que vaig començar a guardar imatges, han passat per les meues mans un nombre considerable de càmeres i objectius fotogràfics. En alguns casos m'he anat venent el material i en altres, em queden aparells obsolets. Amb el temps, malgrat tot l'instrumental que ha passat per les meues mans, no ha millorat la meua perícia i sensibilitat fotogràfica, sinó que, per diferents motius llargs d'explicar, ha anat enrere, cosa que no m'impedeix que mantingui l'interès per convertit part del que veig en imatges fixes i que de tant en tant augmenti el meu arsenal (o disminueixi si és el cas).

Des de fa un temps que he anat recordant especialment un objectiu que vaig vendre quan, de manera il·lusòria, vaig creure que podria passar amb els estris més elementals. Era un catadiòptric de la marca Tamron (500 mm, f/8). Per als qui no ho tenen gaire clar, afegiré que un objectiu catadiòptric és com un tele llarg que té com a característica destacada que està construït a base de lents i miralls que reflecteixen la llum, de manera que amb relativament poc pes i llargada -i a un preu força més baix- aconsegueixen una distància focal equivalent a la de teleobjectius convencionals de  més llargada i pes.

Els Reis, que a vegades no sé com coneixen els desitjos de la gent, ahir em van deixar a casa un objectiu catadiòptric molt similar al meu enyorat Tamron. Ara, però, és de la marca sud-coreana Samyang, amb la mateixa distància focal i amb f/6,3. Llàstima que jo havia oblidat que aquest tipus d'objectius solen ser obsolets quant a l'automatització integrada amb la majoria de càmeres digitals, és a dir, que la càmera no enfoca automàticament ni fa servir el fotòmetre, de manera que el fotògraf ha d'enfocar manualment (gairebé cap problema) i, a més, ha de calcular la velocitat de l'obturador en funció de la llum i el subjecte a fotografiar (més problema)... i alguns altres detalls. En resum, que l'ús de l'objectiu és entretingut. Tampoc no recordava que són objectius amb poquíssima profunditat de camp, de manera que “aplanen”; a més, els colors resultants... Va, prou de qüestions tècniques.

En fi, que durant un moment de la tarda i de la nit he practicat amb la nova joguina, amb les limitacions que oferia l'interior de casa i el pati de veïns, que acabaran pensant, si ja no ho fan, que sóc més voyeur del que realment em demana la meua escassa tafaneria. Poques proves encara, centrades sobretot a aconseguir la velocitat adequada a base d'anar canviant l'ISO,i d'escàs valor, però ja veig que la fi de l'objectiu serà la fotografia “creativa”, la pura diversió manual.

entre els records i el desig

Éowyn: ... hasta que la edad y la costumbre los acepte y toda opción al valor ceda al recuerdo y al deseo       El señor de los anillos (la pel·lícula)

           

De la meua infantesa, tinc dos records molt precisos dels Reis, tots dos gairebé en blanc i negre i qui sap fins quin punt inventats. En el primer, em veig malalt al dormitori de la planta baixa, encara amb la darrera llum del dia entrant per la finestra petita i llunyana de la sala amb marcs de melis i pintada de verd; al carrer, la cavalcada desdibuixada; de sobte, e va presentar un patge amb gorra de vellut granat amb una ploma blanca; em devia parlar i em devia donar algun paquet, no ho recordo, jo era molt petit. Anys més tard, nens i grans ens havíem reunit al cinema Boyer, que més aviat era un teatre amb llotges laterals incloses; es va apagar la llum: il·lusions perdudes; entre el públic hi havia el propietari de la línia regular d'autocars del poble que, en veure la situació, va anar al seu taller i va tornar amb uns quants fars que amb les bateries corresponents van ser suficients per il·luminar l'escenari, talment com Hollywood en la festa dels òscars; quan van dir el meu nom, hi vaig pujar; no recordo el regal ni el rei que me'l va donar.

Ahir, per primer cop en els darrers anys no vaig anar a seguir la cavalcada dels Reis del meu nord. Em sap greu no haver escoltat una vegada més la cançoneta a plaça, no haver gravat el discurs de l'amfitrió del Mags de l'Orient i els d'ells mateixos, sobretot el del rei negre, que en els darrers anys és negre de veritat i parla paraules breus i estranyes de l seva terra que, pels aplaudiments posteriors, diria que tothom d'aquí entén. També em sabrà greu no haver participat avui en la primera -i darrera- calçotada familiar anual, prop de la sogra de la meua cunyada a la qual no he vist des que va fer 100 anys... L'any que ve, potser, parlarem dels seus 101, que els cap-i-cua tenen més encant...

Sobre els desitjos...

Avui, després de sentir les paraules d'Éowyn, he pensat que no conec cap llibre -potser hauria de ser de poesia- que es tituli Entre els records i els desitjos. Seria un nom bonic, i si també ho fossin els versos, millor. I em pregunto si entre els records i els desitjos queda temps per al present, si és que existeix el present. O potser entre els records i els desitjos només existeix el present.

P.S. : Petita peregrinació, aquest vespre, a les darreres hores de Joguines Monforte, entre la plaça de Sant Josep Oriol i el carrer de la Palla, que tanca després de 173 anys de servei a grans i petits. A l'interior, amb els prestatges ja buits, les converses dels qui hi treballaven; a l'exterior -els aparadors tapats amb paper de regal, petita reunió dels darrers nostàlgics. Al diari d'avui llegeixo no sé què sobre l'alta cultura a Barcelona. Definitivament, no ens entenem ni ens entendrem. Llàstima que perdrem els de sempre.

 

aquest diumenge, Ravel

Ja sé que ens hi va la vida, i la de les futures generacions fins a la fi dels temps i... No, avui que és diumenge i vigília de Reis, no m'allargaré gens, malgrat que avui, amb més motiu que mai, potser tocaria deixar-se anar en la puerilitat que ens han encomanat, de la qual participo i afirmo, i no ho negaré, que m'agrada.

M' ha enviat un amic a través de WhatsApp un enllaç perquè voti la millor foto de l'any passat entre les que ha triat el “Wall Street Journal”. Ell mateix m'havia enviat abans una proposta de votació virtual -ai, que no anem bé!- que s'avançava a la consulta del 9 de novembre. Entremig, un altre amic, m'havia recordat també a través de WhatsApp la foto del periòdic (feta per Raymond Roig, de Perpinyà, no em sembla de les millors de la diada, però el que importa, esclar, és el simbolisme). D'acord, vist i fet.

De jove, acompanyat o sol al pis de sota el teulat de casa, m'agradava escoltar el bolero, i, ja acabat, tornar-lo a escoltar fins que em cansava -ens cansàvem- i passaven dies, setmanes i mesos (fins a l'altre estiu o Nadal) en què, metafòricament, el vinil anava acumulant pols, però en el meu cap revenia inesperadament la fascinació de la repetició espiral in crescendo, aquell ostinato que mai no ha deixat d'intrigar-me.

velles tendències per al 2014, o qualsevol cosa semblant en ordre aleatori

1. En lloc de baixar a peu, decideixo agafar el metro a Verdaguer perquè porto una mica de pressa per arribar -poca per tornar-; m'entreté l'espera a l'andana un cartell que em fa pensar en Joan Solà i el canvi i caiguda de preposicions. El verb pensar demana un complement amb la preposició en, ja ho sé, tothom ho sap; però, davant d'un infinitiu la preposició en no s'hauria de canviar per a o de? D'acord, això no ho sap -sabia?- tothom. Què diria el doctor Solà de la permanència de en en l'anunci? Com que arriba el metro, se me'n va del cap la resposta.
 

2. Al portal de l'Àngel es passegen les paraules de Mateu en un cartell que m'admira que es mantingui tan nou com sempre. El portador, aturat, explica la fi del món a qui el vulgui escoltar. Pel seu costat passen -tot és u- messies i anticristos d'incògnit, aliens a la seua pròpia condició. Amunt i avall, envers destins ignorats, més badocs que compradors, ignorem que el món fa segles que s'acaba.

3. El negoci rutlla tot l'any, però en aquestes dates qui no compra una pinta fina és decideix per una brotxa de pèl..., de què es fa el pèl de les brotxes d'afaitar? Hi ha qui comprarà unes tisores de costura o un ganivet de tallar bolets... Són al 52 i em donen el 68. M'espero, no cal portar pressa en aquesta botiga de temps retingut -en queden tan poques- en què se sap que des dels seus inicis, a principis del XIX, no es fia ni es refia.

A casa, escolto per casualitat el concert de cap d'any que es retransmet pel 33. Una agradable sorpresa que s'incrementa en descobrir que qui dirigeix la Fhilarmònica de Catalunya és el mestre Coll, que els estius s'allarga a l'Ampolla amb la seua Orquestra de Cambra de l'Empordà per acompanyar-nos en les nits de vetlla tant amb els Beatles com amb sardanes.

Se m'acut que les tres escenes que he resumit més amunt poden tenir una correspondència musical en alguna de les tres de les peces que acabo d'escoltar, o en qualsevol altra. Quina? Jo ja he fet la meua tria. Per cert, si calgués determinar un altre himne per la nova Catalunya, jo, de moment, triaria la sardana del final, sempre, esclar, que no es decidís fer creu i ratlla... I com es vesteixen a Figueres per anar a concert...

recapitulació sense imaginació

Des les interminables festes de Nadal -hi ha qui s'ha engreixat tres quilos i alguna excepció n'ha perdut un-, m'interessa, o encara m'agrada, el primer pack, el que comprèn els dies 25 i 26 i els immediatament anteriors i posteriors. Els descobriments dels pessebres, institucionals o particulars, amb novetats totals o parcials. Al del Museu de la Mediterrània d'aquest any -tempesta a hores prefixades- se suggeria una activitat que, entre altres coses, consistia a descobrir els caganers distribuïts per la seua geografia; sembla que un dels caganers (caganera) era la marededéu de Montserrat, ideat i distribuït des de la població, i encara que el (la) vaig descobrir, la seua posició feia impossible detectar una hipotètica deposició, cosa que no va impedir que en el llibre de visites on tothom podia apuntar les seues impressions, hi hagués una pàgina sencera escrita per algú que començava expressant la il·lusió amb què s'havia acostat al pessebre i la decepció en veure la insòlita desviació de la marededéu; jo, si hagués portat un boli i hagués vist bé el darrere de la montserratina, hagués firmat a la mateixa pàgina, no per la pèrdua de la il·lusió, sinó per la niciesa de la provocació.

M'agrada, també, assistir al concert de Sant Esteve, i encara m'agradava més quan el feien a l'església, però entenc que s'hagi triat l'auditori recent estrenat. L'endemà vaig escoltar a TV3 el concert del Palau de la Música de Barcelona, que va acabar amb El cant de la senyera, estelades esteses a tots els nivells i eslògans reivindicatius. Ja em va estar bé, encara que hagués preferit més banderes sense estels, però el meu esperit es debatia entre aquest final i l'Imagine que va cloure el concert de Torroella que, esclar, no va sortir a cap televisió; i és que cada cosa té el seu temps, encara que hi hagi qui opini que tots els temps són bons.

També m'agrada fer un vol pels canals de televisió per veure la missa del gall. Aquest any va ser decebedor, ben poca cosa. Al final em vaig estar una estona amb la que es retransmetia des de la Seu; El cant de la Sibil·la, magnífic. És curiós com en els darrers temps s'ha estès aquest apocalíptic drama litúrgic prohibit en el concili de Trento i no fa gaire declarat patrimoni immaterial de la humanitat (al menys el mallorquí). Entenc que tant El cant de la Sibil·la com les nadales o els pessebres han perdut la seua càrrega religiosa entre la majoria de la gent i s'han convertit únicament en elements del folklore popular, en tradicions culturals que, en tot cas, conserven un pòsit religiós genèric i naïf, potser com el dels inicis. Això està bé.

Dels dies de Nadal, també m'agraden les passejades d'abans de sopar -jo continuo sopant, malgrat els dinars. Anar voltant els carrers del poble en la solitud més intensa de tot l'any, amb els sorolls somorts que arriben de darrere la parets -són vius o són morts?-, amb a penes una silueta incerta inidentificable de tant en tant, és una sensació inimaginable els altres dies de l'any.

En fi, Cap d'any també deu tenir la seua gràcia. Aquest 2014, el munt de felicitacions d'any nou que tenien com a motiu la propera consulta, en les quals jo mateix vaig participar a través de WhatsApp enviant i rebent les darreres creacions de la imatgeria popular. Fa anys, però, que el canvi d'any en ple hivern em produeix més fred que calor. Desitjo, i espero, que quan Catalunya sigui independent i sobirana, els anys comencin quan comença la vida a la natura, quan la sang s'escalfa, quan els dies s'allarguen, quan la constel·lació d'Orió és només un record d'un cel sever i, no obstant, acollidor.

Ara tocaria parlar dels Reis, però ja he escrit prou, i, a més, em temo que la meua innocència serà difícil de recuperar i els nens cada cop ho són menys i em queden més llunyans, que els de casa ja han crescut molt i en tenen prou amb algun sobre amb poca sorpresa. Però m'hi esforçaré.

acte de màgia

Retorn a Barcelona per tornar a marxar aviat. Sembla que he perdut la pràctica d'escriure i que encara estic en aquests llimbs festius que m'agrada i em desagrada alhora. Vaig amb retard sobre el temps inexorable -tantes coses com passen- que ja marca l'any definitiu. No m'importa gaire, em quedo quiet en un acte de màgia impossible: edito la cançó, l'escolto, la comparteixo. Demà, potser, descobrirem el truc.