25.3.19

històries de la tele (la nostra)


Dissabte:

Miro i escolto l'entrevista a Corbacho. Al final em decep que no li hagin preguntat per què, a les municipals, prefereix presentar-se a la llista de Barcelona i no a la de Comarruga. Ben pensat, tampoc és que la resposta hagués tingut cap interès.

 

Diumenge:

Programa de Basté. Parlen dels cotxes autònoms. Oooh! Aaah! Cap interès. Quan parlin de la teletransportació començaré a estar atent. Per cert, molts abans atropellarien una persona, no importa edat o condició, que un un gos, que ho admetin o no ...
 
Etc.

8.3.19

binomis, trinomis, i potser altres polinomis


Mai no he estat partidari del maniqueisme dels binomis ni els he entès: negre-blanc, home-dona, policia nacional-guàrdia civil... Entre un i altre component del binomi hi sol haver tot un món de matisos i consideracions. El tema m'ha ressorgit en la reflexió mental en veure i escoltar el protocol amb que els testimonis en els judicis inicien la seua intervenció: Promet o jura... No, no, no. Com a mínim -i se'n podrien afegir moltes altres- tres opcions: Promet, jura o perjura.... Compte, el verb perjurar té recollides al DIEC un binomi d'accepcions, que cadascú triï la seua preferida.



Fa ja força dies vaig saber la mort d'Aïna Moll. Jo li tenia, des de la llunyania, una estima especial. Vaig llegir algunes de les semblances i dels articles necrològics. Crec que en cap s'esmentava un fet segurament considerat menor però important -a mi m'ho sembla- com a mínim des d'un punt de vista simbòlic. Aïna Moll va ser la presidenta del tribunal en les primeres oposicions al cos d'Agregats i Catedràtics de Batxillerat de Llengua i Literatura Catalanes. Si no recordo malament, el segon president va ser Joan Badia, molts anys més tard alcalde de Callús, una petita població del Bages on l'1 d'octubre va tornar a ser protagonista possiblement sense tenir-ne intenció. Del tercer president o presidenta no en sé res per molt que em pregunteu i m'insistiu.



No sé exactament, i ara no ho buscaré,  com tracten els diccionaris el concepte de vaga, però en la meua modesta i antiquada opinió i només en el pla temporal, una vaga que no sigui indefinida (la qüestió de la durada concreta depèn de molts factors) hauria de tenir altres noms: aturada, manifestació, concentració, diada reivindicativa, etc. No vull anar més enllà de la temporalitat per tal que no se m'acusi de frivolitat o per no acusar-ne jo, que els temps no estan per anar contracorrent.

1.2.19

represa en color i blanc i negre


El canvi d'any em va agafar llegint L'herència, de Pla. La novel·la (?), segurament la més desgavellada de les tres (?) que va escriure (El carrer estret m'enamora i Nocturn de primavera no em diu gaire res), que pretén, segons diu, fer “sociologia” sobre els botiguers, en aquest cas: descriure una petita ciutat de mercat en un moment de calma. Quina és la petita ciutat? Torroella, la Bisbal? No té cap importància, ni tampoc, si gosem contradir (o no) Pla, els botiguers, que apareixen en tantes altres pàgines. I doncs? Doncs sociologia de camp i psicologia, acció insignificant, i les descripcions de petites vides, d'ambients i de personatges: quina fred vaig passar quan el protagonista va arribar al poble des de Barcelona per fer-se càrrec de l'herència! Vaig haver d'augmentar la intensitat de la calefacció. I que mediocre el protagonista... i que pràctic! I com que en les novel·les se suposa que és convenient que hi hagi una història d'amor del tipus que sigui, vet aquí que quan ja falten poques pàgines per acabar-la passa això, que, evidentment, no té cap importància, o la té tota, mai se sap:


En això arribarem a la porta de casa. Era una escala per pujar-hi dues persones alhora. Emprenguérem els esglaons, primer la senyora Amàlia i el doctor Torrent. La senyoreta Aurora i jo pujàrem darrera. Vaig mirar de pujar l'escala amb calma. El doctor i la modista s'anticiparen.

En pujar el tercer esglaó,la vaig agafar pel braç i li vaig preguntar:

- Vostè és la senyoreta, perdoni, del taller?

- La mateixa. Què se li ofereix? Deixi estar el braç... I vostè qui és?

Li vaig dir el meu nom.

- Així, ¿vostè és el jove que ha heretat tants masos? Quina sort que ha tingut! És extraordinari...

- Sí, jo he heretat. Però això no compta. El que li volia dir és una altra cosa, si no l'amoïno massa. Li volia dir que vostè em fa molta gràcia, que m'agrada físicament, que em voldria casar amb vostè...

- Però vostè és un dement... ¿No ha begut una copa de massa? ¿No ha perdut els trucs, que diem a Fontclara? Vostè és riquíssim. Jo no tinc res. ¿Com vol que ens casem? No em faci riure...

- I per què? El que diu és la pura incoherència. Una cosa no té res a veure amb l'altra ¿Per què és tan convencional?

- Què vol dir convencional?

- Vol dir que vostè té molts prejudicis, que no fa res més que seguir-los.

- I vostè no en té? Tothom segueix els seus prejudicis.

Havíem pujat tres esglaons més. La vaig tornar a agafar pel braç. La mà em tremolava una mica.

- Deixi estar el braç... -digué Aurora, ràpida. I amb el ram de violetes que portava em donà un petit cop a la cara.

- Quina olor fan aquestes violetes! Quina delícia!... Com sigui, espero la seva resposta. Li he fet una declaració d'amor. No sé pas si havia d'ésser així. No hi tinc cap pràctica. No sé què dir-li més.


També em va agafar el canvi d'any reflexionant (una miqueta) sobre un propòsit boirós que hauria de ser ferm: deixar de fumar. I vet aquí que a l'estanc em van vendre un paquet amb aquesta imatge suggeridora que, esclar, em va transportar a temps passats i em vaig distreure, ni que fos momentàniament, del propòsit de deixar el fum:








I mentrestant, el dia de Reis, em va nàixer un nebot-nét.

I entre una cosa i l'altra (i els entreactes), ja som al segon mes. I el temps que vola. I com diu la novel·la en acabar: I així anàrem fent, sense pena ni glòria, però com els altres.