(Als que celebrareu l’entrada d’any en família, als que sortireu amb els amics, als que us trobareu sols, als que voldríeu ser tres i només sereu dos, als que imagineu combinacions possibles o impossibles, als que no celebreu res perquè no mesureu el temps com els altres... Va bé una mica de música? Llegir el que hi ha a continuació és completament innecessari, tot i que ha estat escrit escoltant aquesta música, o precisament per això, però si voleu seguir els passos...)
Des de casa de la mare vaig caminant fins a la rambla de Catalunya. Estic especialment de bon humor, però dissimulo i no inicio cap pas d’una dansa que no sé. Sóc imbècil o potser imbecil? I què?
Entro a Muji a complir amb una encàrrec del rei ros. Com que l’encàrrec té una certa dificultat, li demano a la noia japonesa –i si fos xinesa?- que em faci una demostració. Ho entenc, i crec que el rei ros i la destinatària final quedaran satisfets.
Vaig baixant i, encara inusualment optimista, m’endinso a la llibreria Bertrand. Romancejo sense propòsits ni rumb fins que em fa gràcia un llibre que no té el preu marcat. La noia –aquesta del país- m’explica que en aquest precís moment no el puc comprar, que abans m’he de fer soci del Cercle de Lectors, que donar-me d’alta no em costarà res, que únicament em caldrà comprar set o vuit llibres a l’any i que els avantatges seran importants. “Què són set o vuit llibres?” A més, ara publiquen força en català, i me n'ensenya exemples. Com que he desat la meva misantropia a la butxaca esquerra de darrere dels pantalons, xerrem una estona de llibres, dels seus llibres, repartits en diverses cases, de les olors del paper, dels tactes, tot contraposant-los a la fredor dels readers, que em serveixen per provocar-la, només una mica. No em faig soci, no em compro el llibre que val tres euros més en una edició “lliure”: “M’ho pensaré”. Els altaveus deixen anar les ones del Danubi blau. Vaig sortint a poc a poc, fent veure que miro llibres, però seguint amb els peus el ritme que marca la música. Vaig movent el cap, espero que imperceptiblement. Davant de les caixes, la música sona força tènue i m’aturo perquè no vull perdre-me-la: volto, volto i no veig. M’acosto fins a la secció dels llibres en català on ja gairebé no sento el vals. Faig rodar una columna de llibres que roda, i rodo, ara a la dreta, ara a l’esquerra, tot clandestinament. La música és més imaginària que real i m’he d’ajudar amb un taral·lejar baixet, baixet, que continuo ja al carrer.
M’aturo davant d’un aparador i em pregunto si el rei ros no es deu haver equivocat, si no es referia a un Patek Philippe o a un Chaumet. De sobte, com si fos un senyal, va pujant de to la Redetski March. No sé d’on surt, però camino amb tot el pas marcial que em permet la gernació amb qui em creuo i les meves aptituds, fins que sóc conscient que és el meu mòbil, habilitat pel cap d’any, que insisteix en la marxa d’Strauss. Deixo que m’acompanyi una estona més abans de respondre.
Aviat em tocarà intentar complir amb els encàrrecs del rei blanc... I encara em quedarà el negre.
Un, dos, tres, un, dos, tres, quatre... I les músiques que continuen i es barregen.
THE CLICK TRAP, UNA RELACIÓ LETAL
Fa 1 hora