18.8.12

camins de rodadits

Fa anys, un amic andalús m'explicava la decepció que va tenir en portar un company al seu tros i veure la indiferència amb què es mirava plantes i animals que ell, amb il·lusió, li anava assenyalant i explicant. Comprenc perfectament les dues situacions i em sembla innecessari qualsevol comentari. Els interessos de cadascú són molt diversos i la seua relació amb la natura igualment.

Darrerament he conegut gent que fa llargues caminades a peu per llocs de la nostra geografia (pujades, baixades, muntanyes, rius, estanyols...) i que el que valoren especialment és el fet de caminar, potser de desconnectar de la rutina diària de llocs tancats o de caps emboirats. En acabar aquestes excursions que els són plenament satisfactòries són capaços de parlar de la bellesa del paisatge recorregut, dels corriols amagats que han trepitjat, dels arbres -alguns amb el seu nom-, de la pluja o del vent o del sol. Em sembla fantàstic. Ells estan contents i repetiran, i continuaran considerant que el més valuós és el repte d'assolir la meta i si entreveuen la bellesa del camí, molt millor.

Confesso que m'agrada fer camí, però que sóc un mal subjecte per acompanyar els qui es tracen un horari per arribar a la meta. Tot em distreu, el que ja conec, que mai no és igual, i el que descobreixo, que també puc trobar en els llocs que ja conec. Quan camino en grup per arribar al lloc que sigui, em perdria si no fos perquè m'autoimposo la disciplina de la majoria.

Aquest estiu, per exemple, han florit més atzavares que mai i és un goig contemplar la seva esveltesa i les flors enlairades que ja no veuré l'any que ve. O distreure's amb la munió espectacular de rodadits que han aparegut al Delta i rodalies i que feia temps que ja no veia.

Els meus rodadits (el DIEC no recull el terme) s'anomenen també libèl·lules, espiadimonis o encara altres noms. Per entendre'ns, són els insectes que pertanyen a l'ordre dels odonats. Els profans en el món dels insectes no solem filar prim, però sembla ser que els espiadimonis són pròpiament els rodadits que mantenen les ales plegades en situació de repòs i les libèl·lules els que les mantenen esteses i horitzontals.

Com deia, fa unes setmanes la bassa de les Olles, a l'Ampolla, tenia una quantitat espectaculars de rodadits que apareixien de totes direccions per posar-se suaument a la punta d'una planta i deixar-la per fer un vol curt abans de tornar al mateix lloc. I el vol perpetu dels que aparentment no trobaven el lloc idoni per descansar. I com destacaven a contrallum! A mi, en aquelles hores de la posta de sol en què els mosquits es converteixen en els amos, la presencia dels rodadits em proporcionaven confiança perquè pensava que se'ls menjarien tots. La veritat és que els mosquits a penes em van molestar, però potser eren les oronetes, de vol rasant i descarat que ja se'ls havien cruspit. O potser, posats a ser menys poètics, l'insecticida que deuen tirar als arrossars els helicòpters i les avionetes.

En definitiva, que a l'hora de la veritat els meus vols só més curts dels previst i les meus certeses escasses. No em queixo, i continuo el meu camí d'estiu.


17.8.12

Jacinto, i altres noms menys verdaguerians

Com que no crec que durant els dies que queden del mes d'agost i els de la primera desena de setembre pugui connectar-me fàcilment a internet, he deixat religiosament enllestides les entrades corresponents a Roser de tot l'any. Mentre anava pujant els poemes de Verdaguer, vaig entretenir-me un moment pensant en aquest en què el poeta -i el capella i l'home- celebra el seu sant (la data és del 16, un dia abans de la celebració actual) molt en la línia de tot el poemari:

A SANT JACINTO
Jonquillo entre les floretes,
entre les pedres llaccí (1),
lo flayrós nom de Jacinto
malaguanyat es per mi.

Oh sant meu, flor de Polonia,
si jo us pogués assolir,
si qui ha nascut argelaga
pogués tornar gessamí,
com Vos, als peus de la Verge
me n’aniría a florir.

No sé si la gent celebra el seu sant tant com l'aniversari del seu naixement. Les persones que jo felicito habitualment em donen les gràcies, però algunes afegeixen que no fan res especial durant el dia, ni un àpat, ni solen rebre regals, ni un pastís commemoratiu que sense espelmes perd part de la gràcia... Sembla que el nom que un porta és una qüestió més aleatòria i més pròpia de l'atzar que la de la data de naixement i, a més, el dia del naixement marca un fet temporal bàsic a partir del qual comença el compte enrere (o endavant), i ja sabem que el temps és una de les principals preocupacions humanes.

La realitat, però, és que el nom que un porta sovint ha estat el resultat d'una planificació molt més rigorosa que la de la del naixement. Una planificació en què han intervingut els pares -especialment la mare- però a vegades també molts altres parents i, amb freqüència una tradició ancestral familiar o cultural en general, o una determinada moda. La tria del nom d'un nadó és possible que hagi produït més maldecaps que el seu propi naixement, que sol ser un esdeveniment bonic, i alguna crisi interna, i que en determinat moment l'hagi marcat, sobretot en els primers anys. De tota manera, a diferència del dia del naixement, que és inamovible, per bé que alguns l'amaguin o el tergiversin, el nom sempre es pot canviar legalment o de fet o, en alguns casos, dissimular amb abreviatures comuns o inventades.

El que cada vegada resulta més rar és que el nom propi es relacioni amb la persona que segons el santoral cristià, que és el que ens pertoca, assenyala el dia en què la església recorda el personatge. Qua a algú li han posat Jacint? Molt bé, què hi farem. Però d'aquí a tenir cap interès pel sant que marca la diada hi ha un abisme, cada vegada més en una societat poc interessada en la història cristiana i en la història llunyana en general. Potser per això els sants se celebren menys, i molts ho fan únicament amb l'esperança de rebre algun present.

De tota manera, més enllà de les meues hipòtesis sobre aquest tema, els qui tenen difícil la celebració són les persones que duen un nom no canònic. Per exemple, conec dos germans que porten el nom d'un poble i el d'un arbre. Cap dels dos celebra el seu sant, tot i que en el primer cas podria aprofitar les festes majors de la població (fins i tot podria rebre regals del poble en qüestió per la publicitat que els fa); el germà arbre podria celebrar un sant mòbil segons la plenitud dels fruits de l'arbre que li dóna nom. Un dels darrers nom acristians i poc tel·lúrics, segons com es miri, que he conegut correspon a un nen sud-americà que es diu US Navy (cognoms d'origen castellà habituals); no sé si el nen fa cap celebració onomàstica, però en el seu cas la tria té múltiples possibilitats, encara que jo, si m'ho preguntés, li suggeriria el 13 d'octubre, que té més solera que el d'una sèrie nord-americana relativament fugaç.

En el meu cas, aquí a la xarxa, tenint en compte que no hi ha sant saragatona, ja em va bé que que em felicitin per sant Pere o sant Miquel, que, en definitiva, el que importa és que es recordin de la persona, virtual o no.

(1) jacint

16.8.12

àguiles i coloms (músiques de dimecres amb aires de dilluns)




Mentre sopo veig com s'apropa a la barra a beure una cervesa. Per què les àguiles no volen amb els coloms? Com que és l'estiu em fa mandra preguntar-me més enllà de les obvietats de velocitats i alçada. Déu ser un àguila, ell? Segurament, però no li pregunto, perquè és l'estiu i qualsevol explicació que anés més enllà de la fauna més tangible i propera m'atabalaria, i qui sap si em faria escoltar aquesta música:



Avui, ara encara no, que les botigues tornen a obrir totes per rebre àguiles i coloms, tampoc no tinc massa ganes d'escoltar aquesta cançó, però potser si insisteixo...:

15.8.12

cultura també rima amb agricultura (segon esbós en prosa d'un futur poema monorim escrit el dia de la marededéu d'agost))

Tothom sap que cultura rima amb literatura. Alguns diuen que es la rima més perfecta i es decanten per la poesia o el teatre o la novel·la i altres proses, o per tot plegat. A vegades, sentim dir que també rima amb pintura o amb partitura, fins i tot amb escultura o arquitectura. M'agraden aquestes rimes.

Jo, però, confesso que aquestes rimes sovint em semblen una impostura dels àvids que tenen molta cintura a l'hora de presentar una candidatura amb confitura que només és plena de serradura, raspadura i corcadura de subcultura.

Jo, que abomino de qualsevol censura, demano que es creï una autocensura que acabi amb totes aquelles manifestacions de la cultura ínfima sense dretura perquè, també amb la rima fàcil de contracultura, ens passen factura no només econòmica, que ja hi estem acostumats, sinó sobretot intel·lectual i són una tortura que ens deixa sense carnadura i ens produeix baldadura.

Jo reivindico els poemes en què cultura rima també amb agricultura i, si convé, amb avicultura. Jo reivindico un país també de versos lliures en què no s'oblidi que la física, la química, les matemàtiques, la medicina... formen part de l'estructura necessària de la cultura de qualsevol territori -i persona- que vulgui gaudir d'una plenitud futura.

Per acabar, unes gotetes d'angostura.

14.8.12

una lectura de l'Índia

Vaig esmentar l'altre dia una novel·la de Vikas Swarup. És possible que el nom d'aquest autor, sense cap altra referència, no sigui gaire conegut; en canvi és segur que arreu del món es conegui la pel·lícula Slumdog Millionaire (Quiere ser millonario? ) que adapta la seua obra Q&A (2005). Vikas Swarup és un autor de l'Índia nascut l'any 1963 , diplomàtic que actualment viu a Pretòria.

Fa unes setmanes vaig llegir la seua segona novel·la, Seis sospechosos, publicada l'any 2008 i traduïda a l'espanyol fa dos anys. La vaig començar esperant una narració policíaca i al cap de poques pàgines vaig continuar la lectura amb una mica d'escepticisme criminal, fins que em vaig adonar que el que estava llegint tenia un interès inesperat, afegit, que es va convertir en la principal motivació per continuar: estava entrant en un fresc, limitat però suficient, de l'Índia actual escrita per un testimoni que malgrat treballar pel govern insistia en la corrupció dels governs locals (del central no en deia res) i mostrava la diversitat vital i cultural d'un territori immens en què coexisteixen i es creuen la modernitat amb la vida més primitiva. Al final, el menys important era descobrir qui va matar realment Vicky Rai, l'interès era anar avançat en la narració i la descripció la la vida de la Índia a través de les vides dels sis personatges acusats de matar el miserable Rai.

No m'entretinc a enumerar detalls dels sis sospitosos de la mort del jove empresari Vicky Rai (el seu pare, un polític corrupte; un comerciant i funcionari important que a vegades es desdobla en Gandhi; una famosa actriu de Bollywood, un texà tanoca enamorat de l'actriu i que sembla que ha mantingut correspondència amb ella a través d'Internet; un lladre de mòbils en hores baixes i un aborigen, Eketi, de les illes Andaman, de la tribu dels onge) pel fet que la policia els troba una pistola quan registra els assistents a la festa en què va morir aquest personatge. És possible que algun lector s'interessi per la trama policíaca a partir del que s'explica d'aquests sis personatges i altres personatges recurrents del seu entorn, però a mi, insisteixo, en un moment determinat em van interessar més els propis personatges, el que representen, el descobriment d'una Índia, organitzada i caòtica, efervescent, que aquí ens arriba amb comptagotes; una potència mundial relativament silenciosa que potser dintre de no gaire farà la competència a la Xina. No puc saber fins quin punt hi ha trampes en la realitat que ens presenta l'autor, però si són tan petites com les que es descobreixen en la trama policíaca, són ben poca cosa.

La novel·la s'estructura a partir de la focalització alternativa en els personatges, que en un o altre moment entrecreuen les seves vides, i a partir de la mirada d'un periodista de prestigi que acaba descobrint tot l'entrellat. Un ritme força dinàmic que se segueix molt fàcilment, encara més a causa de l'humor del narrador que desdramatitza les situacions que podrien esdevenir excessivament dures.

I si algú vol trobar un valor afegit a la novel:la, pot continuar per aquí amb els curiosos onge.

13.8.12

alternativa cat

-Foc! Foc!
...
-Gat?

Pleasantville




Aquesta nit, mentre feien la cerimònia de clausura dels Jocs he vist una peli. Podria dir que ha estat una tria difícil, però mentiria: em jugo el que calgui que al menys em passaran -a mi, que miro la tele- no sé quantes vegades els moments àlgids de la cloenda, comparatives incloses.

12.8.12

vent de dalt

Si no fos perquè sé que seria inútil, aquests dies de calor intensa me n'hagués anat a qualsevol lloc d'aquests on hi ha un d'aquests molins gegantins que produeix energia elèctrica. Heu estat a tocar de mà d'algun aerogenerador? Les seus aspes, en girar, produeixen un so intermitent, però metòdic, inquietant: zuuummm, zuuummm, zuuummm... Un té la sensació que en qualsevol moment es pot escapar qualsevol de les tres espases immenses que formen l'hèlix i deixar-te trinxat: Malgrat tot, aquest ventiladors descomunals formen part d'un dels sistemes de transformació d'energia més nets que es coneixen, d'aquí, potser, que s'hagi triat el color blanc per pintar les moles eòliques.

Jo m'he passejat alguns estius pel costat d'aquests aparells instal·lats al meu poble i he tingut la sensació de trobar-me en presència d'uns ginys capaços d'invocar i dominar les misterioses forces tel·lúriques primitives que encara no acabem de comprendre. Al mateix temps, els ventiladors m'han produït una sensació de rebuig, com de profanació del paisatge per deliris de grandesa contra els quals, instintivament, els humans més racionals ens convertim en Quixots.

Els ventiladors -atracció i rebuig, misteri i revelació- em creen un dilema. Els he d'acceptar en la mesura que són productors d'energia neta o els de combatre en tant que embruten els paisatges que els humans ja hem anat degradant als llarg dels segles?

És curiós que alguns dels principals partidaris de les energies netes i dels defensors de la terra siguin al mateix tems els qui s'oposen amb més força a conviure amb els molins de vent als seus paisatges. Dimecres vaig llegir un article titulat El paisatge de Picasso, salvat, que es referia a Horta de Sant Joan. Fantàstic! I els paisatges que no són picassians? És que tothom, per molt humil i mediocre que sigui, no té dret al seu paisatge? Què hem de fer? Com ho solucionem?

11.8.12

l'esperit olímpic i jo

Ethlelbert Talbot, bisbe de Pennsilvània (després, Coubertin) : l'mportant, dans ces Olympiades, c'est moins d'y gagner que d'y prendre part (22 de juliol de 1908; en anglès originàriament)

Pierre de Coubertin: Plus vite, plus haut, plus fort (original del pare Didon, no sé la data exacta)


Fet i fet, però, els lemes o qui els va dir tenen poca importància. Els Jocs Olímpics són una realitat que d'una manera pacífica reuneixen gent de la majoria de països del món que conviuen durant unes setmanes en una pau que alguns d'aquest països neguen. Ara bé, jo espero un temps en què els atletes que competeixen -o hauria de dir que participen?- no portin cap bandera i estiguin contents simplement pel plaer del joc. Això sí, que vagin els millors, perquè en cas contrari els espectadors ...

De moment resulta curiós la lluita aferrissada per ser el primer, per obtenir més medalles. I les medalles que realment valen són les d'or. Imaginem que un país guanya una medalla d'or i cap altra i un altre noranta nou de plata i cap altra. El que ha aconseguit una sola medalla ocupa un lloc superior en la llista dels vencedors dels Jocs. El que ha aconseguit quedar segon en noranta-nou ocasions figura al darrere. Aquesta és la realitat dels Jocs, molt més estricta que la realitat de la vida.

Per cert, a partir de l'experiència personal. Fa uns dies vaig penjar un vídeo amb l'actuació del duet de natació sincronitzada que va suposar la plata per a dues nadadores d'aquí. Es tractava d'un vídeo gravat amb una màquina de fotografiar petita de la pantalla de la tele de casa (un altre dia parlaré d'aspectes tècnics de gravació i de les teles de darrera generació). Avui, després de 1953 visites al vídeo penjat a You Tube, m'ha arribat aquest correu:

Hola, saragatonabloc:
Tu vídeo "Plata de natació sincronitzada a Andrea Fuentes i Ona Carbonell. Londres 2012" puede incluir contenido cuya propiedad o licencia corresponde a International Olympic Committee. Por tanto, el vídeo se ha bloqueado en YouTube.
Esta reclamación penaliza el estado de tu cuenta. Consulta la página de notificaciones de copyright para obtener más información sobre la política aplicada a tu vídeo.
Atentamente,
- El equipo de YouTube

Abans ja havia rebut aquest advertiment:

Tu vídeo "Plata de natació sincronitzada a Andrea Fuentes i Ona Carbonell. Londres 2012" puede incluir contenido cuya propiedad o licencia corresponde a Test_NBCU_Olympics, pero sigue estando disponible en YouTube. En algunos casos, se podrán mostrar anuncios junto a él.
Esta reclamación no penaliza el estado de tu cuenta. Consulta la página de notificaciones de copyright para obtener más información sobre la política aplicada a tu vídeo

No sé en què consistirà la penalització del meu compte a You Tube a instàncies del Comite Olímpic Internacional, però segurament aquest segon vídeo, que mostro amb finalitat purament didàctica i també enregistrat a través del televisor de casa, pot ser el meu incomprensible suïcidi, i espero que la cosa no vagi més enllà.

Ep!:

Tu vídeo se ha bloqueado en todo el mundo. Ten en cuenta que el estado del vídeo puede cambiar si se modifican las políticas seleccionadas por los propietarios de contenido. Más información sobre los derechos de copyright en YouTube
Por tanto, tu cuenta se ha penalizado y no está en buen estado. Si eliminas el vídeo, se retirará la penalización aplicada debido a esta reclamación.
Creo que esta reclamación de copyright no es válida (clicar aquí).

Potser que em repensi. Hauria d'eliminar el primer vídeo? Hauria de reclamar contra el Comité Olímpic? Hauria de penjar el segon vídeo? L'important no és participar? Sóc prou fort? Em queda la paraula?

9.8.12

encara una mica més de poesia de Hermann Hesse

Els poemes de Hesse són poc coneguts, segurament per la dificultat d'encabir-los en un estàndard de l'època, però sobretot per l'èxit, a partir d'un moment determinat, de la seua prosa. De la prosa de Hesse he llegit, fa no fa, el mateix que la majoria, de la poesia (unes cinc-centes pàgines de versos, per dir-ho amb un numeral), a penes una trentena de poemes, sempre traduïts per la manca d'un do de llengües que ara m'amoïna.

Ahir llegia al diari un article de Carles Barba que començava així: Hermann Hesse va morir demà fa 50 anys a la seva casa de Montagnola, als 85 anys, d'una hemorràgia cerebral i mentre dormia. El dia abans va voler arrencar una branca podrida de robínia (per fer foc al jardí), i no va poder. Abans de ficar-se al llit va compondre un poema a aquella branca que resistia tot i morta...Desconec detalls biogràfics -i molts altres detalls- de Hesse, i com que Barba no esmenta el títol del poema, no tenia una idea clara de quin podia ser. Segurament es tracta de Knarren eines geknickten Astes (Cruixit d'una branca trencada). Com que el temps d'estiu -quina calor a fora!- es presta a la dilatació de les aficions, he buscat el poema. Imagino que Barba es refereix a la darrera versió de les que copio i que agrairia que algú amb domini de l'alemany i cansat de la placidesa excessiva de les vacances ens traduís.

Geknickter Ast, an Splittersträngen
Noch schaukelnd, ohne Laub noch Rinde,
Ich seh ihn Jahr um Jahr so hängen,
Sein Knarren klagt bei jedem Winde.

So knarrt und klagt es in den Knochen
Von Menschen, die zu lang gelebt,
Man ist geknickt, noch nicht gebrochen,
Man knarrt, sobald ein Windhauch bebt.

Ich lausche deinem Liede lange,
Dem fasrig trocknen, alten Ast,
Verdrossen klingts und etwas bange,
Was du gleich mir zu knarren hast.




Splittrig geknickter Ast,
Hangend schon Jahr um Jahr,
Trocken knarrt er im Wind sein Lied,
Ohne Laub, ohne Rinde,
Kahl, fahl, zu langen Lebens,
Zu langen Sterbens müd.
Hart klingt und zäh sein Gesang,
Klingt trotzig, klingt heimlich bang,
Noch einen Sommer,
Noch einen Winter lang.

gris de llop vell

És inútil voler aproximar-se amb precisió a través de la traducció d'una traducció, encara que intueixes que ha respectat mots i sentit, però  veus que no ha pogut, o volgut, reproduir la música que, més enllà de la lletra, sempre t'atreu dels poemes. I malgrat tot, readaptes els mots i, com que és el mes d'agost i les visites escassegen, no et fa gaire vergonya publicar el poema amb les teues escasses reinterpretacions a les palpentes. Si convingués, diries que la llum era escassa i els mots es difuminaven, i a més, feia calor. I encara, per si de cas, que era tard.

Sales, creuades tímidament,
un centenar de cares que desconeixem...
Un rere l'altre, lentament,
empal·lideixen els llums.
Allí, quan el resplendor es fa gris
i es confon amb el crepuscle,
crec reconèixer una cara,
la memòria de l'amor troba
propers els rostres
que foren estranys abans.
Escolto nom de pares,
germans, companys,
també d'herois, dones i poetes,
que vaig venerar quan era jove.
Però ni tan sols un
em dirigeix una mirada.
Com les flames d'una espelma
que s'esvaeix en el no-res,
entristeixen el cor
-sons de poemes oblidats-,
foscor i lamentacions
a l'entorn dels dies ja endinsats
en somni i en llegenda
d'una llum gaudida algun cop.

Hermann Hesse: "Un somni" (Ein traum)

8.8.12

sincronia esportiva

Crec que mai no he escrit sobre les Olimpíades, no perquè no segueixi alguns esports sinó perquè els que segueixo, que són pocs, especialment el futbol, em semblen molt menys interessants que en les competicions habituals i no m'atreuen competicions de modalitats que desconec, malgrat que entenc i valoro l'esforç i la dedicació dels seus participants i l'alegria que tenen quan triomfem o la decepció del fracàs. De tota manera, m'és aliena l'emoció que aparentment tenen els comentaristes televisius -la dels participants és comprensible- quan sembla que caigui el món perquè una sèrie de corredors baten un cop més el rècord dels cent metres, una de les proves per excel·lència de les Olimpíades. Molt bé, és distret, però es tracta d'un fet tan allunyat de la meva experiència que a penes em fa aixecar la vista quan televisen el menys d'un minut de durada. Potser m'arriba a enganxar, com en altres proves, l'estètica dels cossos i del moviment.

Les darreres tardes, per qüestió d'horari, he seguit les proves de natació sincronitzada. Em sembla que aquesta modalitat, que barreja esport i dansa, és especialment popular en el nostre país, entre altres raons pels premis obtinguts per nadadores catalanes en els darrers anys. Es tracta d'un tipus de competició ben curiós, perquè, a diferència de la majoria de la resta, no guanya qui ho fa millor segons pot apreciar qualsevol espectador llec en la matèria, sinó qui ho fa millor segons l'opinió d'uns jutges que tenen en compte un conjunt de detalls que la majoria som incapaços de jutjar, al menys amb una certa precisió. Es tracta d'una modalitat en què a més, no n'hi ha prou amb el cos o uns aparells determinats, sinó que necessita un acompanyament musical que dedueixo que té la seua importància en el resultat final. Per altra banda, malgrat que crec que en els seus orígens es practicava sobretot per homes, actualment l'alta competició és exclusiva de nadadores.

En aquestes tardes que dic, he vist realitzar la seua rutina a més de vint seleccions,fins arribar a la final d'avui. No nego l'admiració que m'han produït uns moviments que m'han semblat d'una dificultat extrema i d'una gran bellesa intermitent fins i tot en els casos en què les participants han obtingut les puntuacions més baixes, però al mateix temps, aquests moviments que busquen la perfecció a base d'hores, setmanes i mesos d'entrenament intensiu, em produïen, en la majoria dels casos, un distanciament emocional, segurament perquè veia més unes màquines ben calibrades, uns robots, que unes persones; veia més uns moviments de rellotgeria -com em passa quan veig concursos de balls de saló- que unes persones amb les seues virtuts i defectes. Veia la humanitat de les noies quan estaven esperant el seu torn per llençar-se a la piscina, quan sortien de l'aigua i, algunes, agafades de la mà, esperaven la puntuació, quan s'abraçaven a les seues entrenadores plorant o rient. Avui -potser perquè ho he volgut així- he vist també la passió de l'Ona i l'Andrea mentre realitzaven el seu darrer exercici. Avui m'ha semblat veure la seua humanitat quan lluitaven per superar les xineses que havien obtingut millor puntuació els dos dies anteriors. Avui m'ha semblat que les dues nadadores catalanes feien un esforç de superació que me les ha fet reconèixer com a humanes també dins de l'aigua.

Potser a força de mirar esports (?) que em són aliens m'hi acabaré aficionant. La constància és la base de qualsevol afició, o viceversa. És clar que en aquest esport poca constància puc tenir com a espectador a distància perquè la televisió rarament el mostra.

7.8.12

el vol dels capsigranys, dels capsots, i també dels fills de Buda.

El capsigrany és un ocell que desconec totalment, però que, segons el que he llegit, no sembla que tingui unes característiques especials que el singularitzin. Tot i així, el seu nom es fa servir com un insult. Un epítet de volada suau però estesa que segons el DCVB equival a capbuit, home (dona o nen, afegiria jo) de poc enteniment. Quin tret de l'ocell ha pogut fer que el seu nom s'apliqui a persones de les característiques esmentades? El seu cap gros? No ho sé, Potser un ornitòleg me'n podria donar raó.

Deia que no conec els capsigranys perquè a la meua terra s'anomenen capsots (i a tot el sud de la llengua, crec). I de la mateixa manera que en altres parts del territori es fa servir el capsigrany com insult, entre nosaltres un capsot (torno a recórrer al DCVB -el DIEC diu més o menys el mateix- per estalviar-me matisos personals) és un capclòs, curt d'enteniment. El mot capsot s'aplica també a les persones tossudes (ignoro si en tot el territori de la llengua).

El cap de setmana passat, en un sopar a l'Empordà, vaig voler comprovar si la gent coneixia l'existència del terme capsot i vaig preguntar directament per la paraula sense donar cap pista. Un dels comensals va fer referència al blat de moro (en aquest cas s'hauria d'escriure amb ce trencada), però també a la persona de poques llums, més o menys com el capsigrany, encara que amb un ús menys freqüent i en recessió.

Posteriorment el DCVB em confirma que compartim significat els de Gandesa, Tortosa (terres ebrenques, doncs) i els de l'Empordà. Sorprenent! ¿Quin misteri de la llengua pot haver fet que els capsots volin entre dos territoris tan apartats enmig de tants capsigranys, amb els quals, evidentment, coexisteixen en terres empordaneses? Com que en qüestions d'ocells i de lèxic tinc tendència a la capsoteria, no m'hi encaparro i deixaré que l'atzar, o algun amable lector, em presenti alguna pista.


P. S. Acabo de llegir a La panxa del bou que Pi de la Serra va fer 70 anys ahir. Com que la Júlia, per problemes tècnics no ha pogut pujar un vídeo il·lustratiu de part del que diu en el seu post, m'ha semblat que, tenint en compte la nostra coneixença de ja fa anys i el tema que avui tracto, podia afegir una mica de música d'un dels primers entre els primers. M'ho he passat molt bé tornant-lo a escoltar i comprovant l'actualitat dels vols que descriu -i dels jocs entre les oclusives sonores i les sordes-, que van més enllà dels de capsigranys i capsots, que consti.



5.8.12

mil maneres d'encendre un foc

Desenvolupar un escrit a partir d'un títol que has triat sense gairebé cap reflexió, sense saber si seràs capaç d'arribar a completar el que suggereixes, es pot convertir en un desafiament abocat al fracàs, sobretot quan t'adones que la promesa de pluralitat que has triat de seguida veus que és enormement hiperbòlica, no tant en ella mateixa, sinó pel desequilibri en les propostes.

De res no et val invocar el llamp d'un Zeus irat, o l'espurna que s'escapa d'una línia elèctrica sobrecarregada o mal conservada, o la guspira d'un tractor que troba en els rostolls el primer caliu, o el vidre d'una ampolla oblidada que concentra els raigs del sol, o la pólvora d'uns focs artificials de festa major d'estiu, o la passió que, encara ara, et desperta la Marilyn...

És inútil. Més val que ho deixis estar. Encara que et sembla que te'n vas sortint, que ja només et queden tres opcions per arribar a les mil maneres possibles, no aconseguiràs despertar l'interès de ningú. Avui per avui no hi ha cap altra forma de començar un foc que provoqui tants incendis entre els ciutadans com el que origina la burilla d'una cigarreta.

Una vegada originat el foc, la burilla és el de menys. El de més són les prohibicions que s'haurien d'estendre, en un primer moment a fumar al cotxe, a les terrasses dels bars, als carrers en general; en definitiva, a qualsevol lloc que no sigui el lavabo de la pròpia casa, i sempre amb la tapa del wàter aixecada. El de més són les multes espectaculars que en un períodes de transició abans de la desaparició total de les cigarretes haurien d'omplir les paupèrrimes arques de l'estat. El de més és la delació sistemàtica dels infractors per part de conciutadans, i familiars (i fumadors que aspirin a ser parcialment perdonats o busquin la redempció total). Una vegada originat l'incendi, el de menys la és el foc, el que importa és el fum que emmascara totes les altres realitats contra les quals tota lluita és massa complicada o exigeix un esforç i una planificació excessives.

Temps curiosos aquests de la unitat en la diversitat i de la immediatesa de les reaccions.


3.8.12

la llengua i les papallones

La majoria, quan ens parlen o parlem d'un collie, un dàlmata, un beagle -tan de moda darrerament-, un bobtail, un pastor alemany, un gos d'atura dels Pirineus -tan poc de moda darrerament-, ens fem de seguida una imatge mental d'un tipus de gos determinat, amb un pel concret, una alçada aproximada, un ventall de colors limitat... Amb poques paraules, potser amb una sola, som capaços de crear la complicitat inherent a la llengua compartida.

Aquest dies passats en part en contacte amb la natura -vaig estar a punt d'anar a les illes Palau, però em van dir que faria una calor insuportable- em vaig sentir disminuït, lingüísticament parlant, i vaig pensar en el camí que encara ens queda a la majoria per arribar a adquirir una total maduresa comunicativa. M'explico a partir d'un exemple. A part d'altres insectes, vaig anar veient papallones de formes i colors diversos. Les papallones agraden a tothom, potser per la seua bellesa fràgil:

-Papallona encisadora,
jo lleugera i voladora,
tendrament, en dia bo,
vaig d'una a l'altra flor,


Com a il·lusió tan bella
cal no haver-me; fóra un crim.
Per als ulls só meravella
i, dins una mà, polsim.

Josep Carner

Molt bé, molt bonic, ho comparteixo. Però, de quina papallona parla Carner? Parla de la papallona rei o de la blanqueta de la col, del gran paó de nit o de la blaveta comuna...? O, com fan tan sovint els poetes, potser vol que cadascú triï la seua imatge i el seu nom a partir del suggeriment genèric? Concretar el nom d'una papallona, singularitzar-la, és robar-li una part de la seua misteriosa bellesa? No ens enganyem, les papallones, com tants altres animals petits i grans amb els quals compartim aquest món no ens fan cap servei pràctic directe i per això ignorem el seu nom i, arribat el cas, perdem el temps explicant característiques que podríem estalviar-nos amb el coneixement d'una paraula o dues. És clar que aprendre el nom dels milers d'espècies de lepidòpters seria una feina llarga i ingrata, segurament menys satisfactòria que la d'anar explicant els matisos de color i de vol que ens han captivat. Sigui com sigui, a mi em continua disgustant -i ja prescindeixo dels humans amb qui comparteixo llengua- no poder anomenar les papallones pel seu nom, no poder dir-los “ei, a tu et conec, tu ets...” i haver de conformar-me amb una salutació vergonyosa com ara “ei, bona tarda, papallona verdosa del delta! Ets potser la papallona de la mostassa?” No m'estranya que en sentir-me les papallones pleguin les ales de gairell i se m'allunyin en vol incomprensible

2.8.12

el lleó de Florència

L'Ampolla és un dels petits municipis de la costa que segurament s'ha transformat més en els darrers anys, per a bé i per a mal. En el segon aspecte, el paradigma podria ser la monstruosa i recent construcció de no sé quants pisos a tocar de l'ajuntament, o l'hotel a la punta del Cap Roig que ignoro quines vicissituds va haver de passar per construir-se més enllà de tota lògica de conservació del paisatge. En l'aspecte positiu, considero que el seu llarguíssim, proporcionalment a la població, passeig marítim és modèlic.

A poc a poc, en aquest poble que abans no tenia cap referent cultural a la vista, s'han anat col·locant escultures relacionades amb la seua història. Una de les darreres és la del Papa Adrià VI, que jo vaig descobrir fa una mica més d'una setmana. L'estàtua, de mida natural, s'alça cap a la part final del passeig, on abans hi havia una depuradora de mariscos que trencava l'harmonia de la costa -co la trenca l'hotel del Cap Roig- i que s'ha traslladat a segona línia de mar. El primer que es deu preguntar qualsevol visitant -i qualsevol ampollero poc il·lustrat- és què cony hi fa un Papa a la vora de la mar del delta mirant cap a Roma. Qui era Adrià VI? Quina relació va mantenir un Papa del segle XVI amb un llogarret de pescadors del qual dubto que es tinguin gaires notícies en aquesta època i que, a més, era un apèndix marítim del municipi del Perelló situat a pocs quilòmetres a l'interior? Evidentment, com que cap dels més vells del lloc es recorda dels esdeveniments, al costat de la figura papal hi ha un text explicatiu.

En resum, i per als qui no han llegit el text, Adriaan Floriszoon va ser preceptor del futur rei Carles I (o Carles V, que amb els números romans sempre em faig un embolic) i quan aquest va arribar al tron d'Espanya se'l va emportar a la península on el va fer bisbe de Tortosa (el 48è de la diòcesi) i més tard, durant l'absència del monarca, es va convertir en regent en un període realment complicat (Comunitats castellanes, Germanies valencianes...). Essent regent, i encara bisbe de Tortosa, va ser elegit Papa de Roma el 9 de gener de 1522, tot i que no va prendre possessió del càrrec fins el darrer dia d'agost del mateix any. Com a curiositat a destacar, el manteniment del seu propi nom i el fet de ser un dels escassos papes no italians dels darrers segles. Adrià VI va ser un papa breu, menys d'un any a la seu pontifícia de Roma. Si jo fos un historiador desconfiat o un escriptor de novel·les històriques, em preguntaria com va ser que va morir tan aviat aquest Papa d'esperit reformista, però la meua curiositat no m'empeny a la investigació eclesiàstica que suggereixo.

Tant escriure i m'adono que encara no he desvetllat la relació del pontífex amb l'Ampolla. Doncs resulta que segons diu un llibre que ara no sé citar, Adrià VI va embarcar a l'Ampolla per anar a Roma a prendre possessió del seu càrrec. Algú pot considerar que el fet no mereix un record en forma d'estàtua perquè el personatge simplement va ser un visitant accidental del poble, si és que l'Ampolla era un poble, i que fer una estàtua a cada famós que trepitja un poble... Deixem-ho estar. A mi em sembla magnífic que hi hagi la representació d'un personatge tan important en un passeig cada any més culturalitzat i que ara només caldria afegir una mena de lema als accessos de la població que, per contrastar amb els vulgars i reiteratius “Tal de mar, vila marinera i gastronòmica” de tants pobles de la costa, digués “L'Ampolla, vila papal”, un plus d'atracció ara que el turisme cultural comença a tenir un cert pes. I si cal es podria organitzar una setmana al·lusiva amb els actes pertinents que en aquest moment no sabria especificar, però que no dubto que comptarien amb una substanciosa contribució econòmica del Vaticà, més necessitat que mai de publicitat positiva.

1.8.12

alfa i omega (cicle en minúscula)

L'endemà d'arribar anem a dinar a Rafa. Tinc sort de compartir la paella amb la Joana perquè amb segons qui ens haguéssim disputat aferrissadament els darrers grans d'arròs. A la taula del costat hi ha una parella amb amb una nena d'11 o 12 anys. L'home i la dona parlen de versos castellans, dels de Machado, sobretot, però també de petits costums quotidians i d'intimitats intranscendents. És difícil endevinar quan temps fa que es coneixen. Ell és més gran, de parla catalana; la nena és filla seua; ella, més jove, sembla que ha viscut força temps -potser hi va nàixer- a Madrid, i xerra molt més que l'home. La dona, just abans de deixar la taula diu que vol començar a llegir un llibre que es diu Calaveres..., no se'n recorda de l'adjectiu. L'home pensa que les calaveres són insòlites. Aquest és el moment adequat per a intervenir, però la meua educació m'impedeix participar en la conversa. Em sap greu, perquè no és fàcil trobar algú amb qui poder parlar de literatura... L'home, la dona i la nena aniran ara a Les Oliveres, a menjar un gelat. Com que la Joana i jo no som gaire de gelats,  ho deixem córrer.


El dia abans de tornar surto una estona a la fresca. En altres temps, a les dues de la matinada encara hi havia moviment als jardins de les cases dels veïns, però fa temps que s'ha acabat la vida del carrer, les anades i vingudes, els jocs de cartes... Escolto danses i contradanses de Beethoven -curtíssimes- i per un moment em sembla que les fulles de l'acàcia i de la morera segueixen els moviments de la música, encara que comprenc que és més un desig que una realitat en una nit absolutament quieta només distreta pel vol erràtic d'un vell rat-penat que busca insectes inexistents a la vora del focus de la farola i per un tren de mercaderies amb destí desconegut. Abans d'anar a dormir llegeixo unes quantes pàgines de la segona novel·la de Vikas Swarup sense tenir clar, encara, si es tracta d'una obra policíaca o d'una estranya producció de Bollywood.