ball

Darrer dia de l’any, primer dia de l’any. Què ens ha deixat? Què ens portarà? Què volem? Encara demanem les estrelles a les estrelles? Lluna plena esplèndida –la segona del mes- si no la tapen els núvols. Per què els núvols, sempre tan baixos, tenen tendència a amagar les llunes i els sols? Em desapareixeran les boniques imatges del firmament que em proporcionava no sé qui amb l’excusa de l’any de l’astronomia?

Contemplador del cel com sóc –quan puc i me’n recordo-, he pensat que avui estaria bé compartir aquest poema de Pierre Painbéni. No és que sigui un gran poema ni que la meva adaptació sigui gaire reeixida, però avui, com tots els caps d’anys, no puc deixar de sentir-me malenconiós i optimista, perquè, moderadament amant del passat, sé el present i crec, moderadament, en el futur; i crec, que, encara que no ho sembli, aquest és el sentit del poema.

Si sabés col·locar les paraules una darrere l’altra
fins que el pes les fes caure
a l’altra línia,
faria versos.

Si els mots fossin màgics i ben triats,
amb cadències precises de ritme i melodia,
escriuria poemes.

Llavors, només llavors,
parlaria d’astronomia.

Diria dels planetes que es veuen a la nit
i solquen mars de malenconia.
Comptaria estrelles, incloses les fugaces,
i, potser, les classificaria:
del blanc intens al vermell juganer,
també el daurat vell del nostre sol.
Exploraria forats negres, constel·lacions, galàxies...
Orió m’avisaria que ha arribat l’hivern,
les Perseides vindrien a l’estiu...

I arribaria un dia que,
a poc a poc,
m’allunyaria.

A tots, totes, vosaltres, als qui balleu amb sabates negres o vermelles tots just estrenades o recuperades del fons de l’armari, als qui no balleu perquè no sabeu quines sabates us heu de calçar o perquè encara no n’heu après, als qui teniu parella, als qui no en teniu, als qui heu menjat raïm, als qui heu fet l’àpat de sempre, als qui arribeu tard i als qui arribeu d’hora –algú arriba quan cal?-, als visionaris celestials o als amants de la terra... La lletania podria ser interminable. A tots, a totes, vosaltres, que el cel o la terra us porti una mica del que voleu durant aquest any 2010 que ara comença.

Val aquesta cançó com a comiat o benvinguda? Me l’he trobada inesperadament.

Estimat Joan Monleon

Són les tres llargues de la matinada i escolto les notícies del dia abans d’adormir-me. Em sobta l’anunci de la mort de Monleon. Jo he sigut, sóc, un admirador dels Pavesos, però sobretot de Joan Monleon. M’ho he passat molt bé amb ell, crec que l’he entès, en la mesura que un pot entendre algú. Em sap greu la seva desaparició (estic segur que va triar expressament el dia dels Sants Innocents), però Monleon és, per a mi, immortal.

L’any 2006 iniciava jo un bloc que intuïa efímer –el mateix títol, data de caducitat, ja ho anunciava- sobre la cançó en català amb una de les meves cançons preferides interpretades pel grup. Ara repasso el que deia i em reconec a mitges, però encara continuo pensant que no era gens innocent presentar la cançó a través de la “dignificació” de Joan Fuster.

En fi, aquí deixo un fragment del que deia i, a continuació, la cançó. Com és que no puc trobar-la amb les imatges de Monleón? No ho sé.

Per què l’enyorat Joan Fuster es va veure en la necessitat d’escriure aquest text en la presentació del seu segon disc: El pardal de Sant Joan i la bolseria (1978)?

El fenomen "Pavesos" ha despertat tota mena de reaccions: des de l'entusiasme quasi incondicional fins al desdeny més olímpic, passant per la indulgència somrient. De fet, havia de ser així. Perquè el problema que plantegem en tant que "cançó" difícilment podríem assumir-lo en una sola perspectiva - l'estètica, per exemple, o la política -, i resulta ben lògica la discrepància en els judicis. Però també hi ha un altra cosa indiscutible: el seu èxit popular, tan ampli. ¿Potser a causa d'aquell "populisme" primari i divertit que orienta i impregna el seu treball, el seu estil, la seua mateixa presència física?. Jo no diria que no. Els Pavesos han sabut connectar amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se entre la nostra gent, i l'han revitalitzada a un nivell inèdit. No s'han proposat exhumat cap "folklore" insigne, sinó rescatar, per a un públic nou - un públic ja "destradicionalitzat" -, unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de l'actual, en els quals juga el seu joc el sarcasme o el simple humor incoherent d'unes generacions que tampoc no es manaven el dit. Això, els Pavesos, només podien intentar-ho a través d'un mecanisme de paròdia, histriònic, o de "distanciament", per dir-ho amb una paraula solemne. I si elsha convingut estrafer un cuplé dels que proferia - o com els que proferia -donya Conxa Piquer, l'han incorporat al repertori sense escrúpols. ¿I per qué no? Tot plegat, aquestes reelaboracions càustiques presenten una superfície musical i verbal clarament "obscena". Són melodies rutinàries, de moda un dia i avui trivialitzades o oblidades; són lletres descarades, inocentíssimes si bé es mira, però que diuen les coses pel seu nom i fonamentalment es refereixen a histories de cul, valga la fórmula francesa. Bé, és la vida. O: ha estat la vida dels nostres avis, rurals i urbans. Tretes del seu context cronològic i social, les cançons de els Pavesos, adquireixen una dimensió grotesca a la qual no sabem ser insensibles. ¿Que hi ha en tot això una ambigüitat difusa? No ho negaré. Ara: en la nostra societat - i en la valenciana, sobretot - encara és útil i agradable que algú mantinga la batalla contra els convencionalismes puritans, contra els tabús reaccionaris i la merdeta de sagristia, des de l'angle d'una "comicitat" instintiva i heretadament instintiva. Aquest segon elapé dels Pavesos té, en principi, un mèrit molt estimable: és un disc enternidorament "descarat". Els Pavesos són, com a grup i com a "cançó" uns "descarats". Gràcies a Deu... Els crítics del ram diran el que voldran, i de segur que tindran raó, diguen el que diguen. ¿Quin "crític" no es pensa que sempre té raó (com Mussolini: "Mussolini ha sempre raggione")? Els qui no som ni "crítics", ni res, mirem la qüestió amb una altra òptica. L'òptica dels "descarats": del fatigós combat contra totes les misèries que ens afligeixen, la del jornal - o la plus vàlua -, la de l'idioma, la del sexe, la dels credos ...




Fins i tot m'atreveixo a afegir l'orxatera:



Avant, Monleon, amb la manta al coll i el cabasset allà on siga que vagis.


P S. M'ha agradat llegir aquest apunt.

retrospecció

Nadal
Fa una temperatura insòlita (14º a les dues de la matinada) i, a l'hora de dinar, un sol esplèndid que ens estimularia a menjar a la terrassa encarada al sud si no fos perquè sabem que fosquejarà abans de la meitat de l'àpat. Aquest any, el plat fort és filet de vedella -18 minuts al forn a màxima potència perquè encara sanguegi i segellats de sagí-; abans i després, una corrua interminable de plats individuals i compartits que acaba amb neules i torrons i uns quants whiskys escocesos o americans. Els nebots reciten els seus versos, toquen la guitarra i canten; faig repetir dues actuacions perquè he gravat en vertical i calia fer-ho en horitzontal. La meva fillola ha incorporat uns versos en anglès que després ens tradueix. Els grans no recitem. Impaciència infantil perquè s'allarga la sobretaula i és ja l'hora del tió. Tinc la sensació que amb l'excusa de conservar les tradicions -o sense cap excusa- se'n fa un gra massa amb això del tió. El tió (al meu poble diríem el tronc de Nadal) és un acte lúdicocultural estrictament familiar que, com tothom sap, se celebra la nit del 24 de desembre; ara, però, els nens fan cagar el tió particular i col·lectiu: el del 24, a casa; el del 25 amb la família més extensa; el del 26 amb els cosins; abans, el de l'escola; el mateix 25, el de la plaça del poble... i segurament me'n deixo algun. Tions desnaturalitzats, sobreexplotats, eternament somrients malgrat els cops de bastó, que caguen a infants i adults, diarrea mental i material.
En fi, una festa molt bonica que he d'abandonar a les vuit perquè és la meva hora de passeig. A l'església actua una coral; em quedo una estona al carrer escoltant veus i música; el rector -amb qui ha fet la sobretaula?- arriba uns minuts tard i fa cara de culpable.

Sant Esteve
Plovisqueja i ha baixat la temperatura. Baixes i incorporacions: desaparició dels nebots petits i família i incorporació del nebots grans i família. Dinar -protagonisme dels canalons (massa lleugers?) i pollastre de pagès amb bolets- i sobretaula també llarguíssima. Avui fem el recitat els grans; finalment he decidit que els versos previstos no s'esqueien i trio aquells que acaben: "Galls i gallines,/ a poc a poc,/ que el nen no plori,/ coc corococ!" (emfatitzo el "coc corococ!" i tinc un cert èxit). Parlem de la immortalitat, que curiós: “Quan Matusala tenia cent vuitanta –set anys, engendrà Làmec. Després d’engendrar Làmec, Matusala visqué set-cents vuitanta-dos anys i engendrà fills i filles. Matusala visqué en total nou-cents seixanta-nou anys; i va morir.” No ens ho acabem de creure. Els meus nebots grans i jo marxem a les vuit. El gran, ara que fa vacances, començarà a treballar a la discoteca dintre d'unes hores; el petit se n'anirà a dormir. A la porta del carrer ens trobem una senyora que a penes coneixem però a la qual, impel·lits per la bona voluntat de les festes, desitgem bon Nadal; la senyora ens diu que no gaire, que s'ha passat molts estona preparant el dinar i que li han fallat mols parents; fem cara de circumstàncies. En una pausa de la pluja vaig a fer la volta al poble; tot i que hi ha una mica més de gent pel carrer, tinc la sensació que la majoria del personal és més surenya que jo, i que els autòctons -sargantanes covardes- es reserven pel sol del diumenge.

Dies de poca literatura i menys premsa en què, no obstant, m'ho passo bé rellegint les lleugeres i oblidades històries del pare Brown, les de The Innocence of Fhater Brown (bona lectura pel dia dels Innocents) en la versió en espanyol d'Alicia Bleiberg publicada a Alianza Editorial. Suposo que quan vaig llegir per primera vegada les aventures del pare Brown no vaig arribar a ser conscient que molt més interessant que l'enigma plantejat i resolt, sovint de manera relativament poc satisfactòria, el veritable plaer de la lectura s'havia de buscar en les intervencions del narrador darrere del qual apareixia l'autor, és a dir, el Chesterton sempre irònic i enginyós, dickensià, que mai no es podia estar de manifestar la seva ideologia. Un exemple de la narració “Las estrellas errantes”, que transcorre precisament el dia de Sant Esteve (el de l'”aguinaldo”, a Anglaterra, al menys quan ell escrivia):

-No le consiento que hable usted así -exclamó la joven, curiosamente ruborizada-. Sólo habla usted así desde que se ha convertido usted en... cómo se llama eso. Ya sabe a lo que me refiero. ¿Cómo se llama a un hombre que quiera abrazar al deshollinador?
-Un santo -dijo el padre Brown.
-Creo -dijo Sir Leopold, con una sonrisa altanera- que Ruby quiere decir un socialista.
-Un radical no es un hombre que vive de raíces -observo Crook, con cierta impaciencia- y un conservador no quiere decir un hombre que hace conservas de mermelada. Tampoco, les puedo asegurar, un socialista es un hombre que desea una reunión social con un deshollinador. Un socialista es un hombre que quiere que todas la chimeneas sean deshollinadas y todos los deshollinadores pagados por ello.
-Pero no le permitirá a usted -dijo el cura en voz baja- ser el dueño de su propio hollín.
Crook lo miró con interés e incluso respeto.
-Quiere uno poseer hollín
-Podría querer -respondió Brown, con aire pensativo-. He oído que los jardineros lo usan...

En fi, no continuo amb aquesta definició dels socialistes que, evidentment, ja és totalment innocent i anacrònica. Per cert, se m'acaba d'acudir: els que passeu per aquí ja heu descobert que el protagonista del darrer -ara ja o- Dimarts de sang era el pare Brown i la narració es titula “La creu blava”?


A les acaballes de desembre, tots els mitjans de comunicació i alguns particulars passen revista al conjunt de l'any. Que devia escriure jo, tal dia com avui de l'any passat? No ho sé, ni m'interessa especialment rellegir-me en aquest moment, i encara tinc menys interès a repassar com va anar l'any que tot just s'acaba; per dues raons, perquè, d'una manera més o menys imprecisa me'n recordo i perquè, tret de la literatura -certa literatura- i poca cosa més, encara em continua interessant més el present que el passat, per bé que el meupresent vingui del passat; del futur no en diré res, per si de cas.

Em fa l'efecte que avui, i això que només he escrit síntesis barroeres, m'he allargat més del compte. Suposo que la causa cal buscar-la en la desconnexió obligada de la meva estada al nord que em produeix mono d'internet i que aprofito els dos dies de retorn a Barcelona per deixar anar aquest garbuix compensatori.

nadales

Quins nervis! Queden poques hores i jo encara no tinc del tot clara la nadala que recitaré a taula. Com que m’he assabentat que aquest any se celebra no sé quin aniversari de la creació de la Generalitat –miracle de durada!- , he intentat triar alguna lletra més o menys de l’època, però l’únic que he aconseguit són versos del segle XV que suposo que ja serviran.

Havia pensat en una composició que comença així:

-O làs! Hi què.m faré?
ma sposa tinch prenyada;
De qui és, no.u sé.

La Joana, però, m’ha dit que recordi que hi ha nens i que no els interessarà gens saber els dubtes de sant Josep, i que la gent gran tampoc no estarà gaire disposada a resoldre l’enigma en un dia com aquest; una altra cosa seria si els presentés la proposta en una jornada feinera, en la qual tothom es troba disposat a resoldre els dubtes dels altres. La Joana té raó, així que vaig passant pàgines fins que trobo el que em sembla el poema ideal: una mena de cançó de bressol deliciosa que al mateix temps sembla que tingui la intenció de despertar el personal.

Lo ball balletes:
tocha manetes,

Si.us voleu despertar,
oireu cansonetes;
la Verga balla son fifill,
e diu-las tan pulidetas.

-Los àngels tòcchan laüts
e los pastorels las trompetas.
Mon fill, tot lo món és pau;
no ploreu, ta mal dixetas.

Mon fill, los sells màstran goigs
hoch e càntan los profetas;
Ysaÿas mena el ball,
e Josep tocha las tauletas.

Ara, mon fill, no ploreu;
sinó, no-us daré mamates,
car als infants ploradós
dóna’ls hom coragadetes.

Ara, mon fillet Jesús,
ara provareu les mametes,
car los bandols són strets
e no.us còbran les cametas.

Callau, lo meu para sant:
vengudas són les ninetes,
si fóssets un poch major,
jugàreu ab les ninetes.

Mon fill, Josep, és vingut
e ha.us aportadas juguetas,
e al caparó torrons,
e a la falda avallanetas.

Las mullers dels cavallés
vos apòrtan calzetas,
e, cant iran al marquat,
portar-vos an sabatetas.

Las mullers dels ciutadans
vos offéran gonaletes;
totas són obradas d’or,
e franges en las managuetas.

Las donas de gran val·lor
blanquas són dejús lo negra;
vos offéran de bon grat
totas las lurs amoretes.

Los capellans tots humils
vos offéran cansonetas.
Que en haquest part virginal
de vós, Déu, yo.m só feta.

Cançons nadalenques del segle XV, a cura de Josep Romeu i Figueras, Barcino, 1949.

Ara només em queda la feina d’actualitzar la lletra, perquè tal com l’he trobada em sembla excessivament complexa per recitar-la en la sobretaula endormiscada. Ai, ai, que queden poques hores i no sé si me’n sortiré! Potser em complico excessivament la vida: si ja faria amb quatre versets d’aquells que sap tothom, que la qüestió és passar-s’ho bé i no espantar el personal.

Bé, si funciona, ja us ho diré. Mentrestant, permeteu-me que us desitgi, com m’han dit a mi, un saborós Nadal , o festes d’hivern si sous escèptics i moderns i no us van les tradicions.

No sé si ve al cas, però m’encanta afegir als versos el regal d’aquesta poinsettia. Teniu-ne cura.

els calendaris

Els calendaris no tindrien cap importància, ni tan sols existirien, si no fos perquè en aquest món tan mal organitzat des de fa anys que tenim la dèria de compartimentar i organitzar el temps en cel·les numèriques, divisibles en unitats més petites, amb una finalitat que, la veritat, se m’escapa però que em veig abocat a compartir amb la resta dels mortals que imagino que deuen trobar-se tan perplexos com jo. Dic que ho imagino perquè normalment els calendaris no són un tema habitual en les converses que mantenim.

Acceptada a contracor la necessària presència dels calendaris en la meva vida per raons de feina i altres imposicions menors, ha arribat un moment en què m’entra un neguit insuportable quan s’acosta la fi de l’any i encara no tinc els almanacs habituals: quatre en total . Un d’ells no em crea cap problema, el puc comprar en molts llocs, el Calendari dels pagesos. Des de fa uns anys, l’altre calendari imprescindible, que ara mateix tinc a la vista, és el que m’envia l’editorial Bromera –generositat que agraeixo-, juntament amb una agenda de sobretaula, un boli i alguns llibres (aquest any destacaria Els crims del carrer de la Morgue, amb una magnífica introducció). El meu company de feina i jo ja estàvem neguitosos pensant que la crisi havia afectat l’editorial quan aquest matí hem rebut el paquet amb el material especificat: gran alegria! El tercer calendari és de sobretaula, d’aquells amb espiral superior, un lema per a cada mes, etc.; l’envia al centre els Germans de Sant Joan de Déu, amb molts calendaris de butxaca també èticament instructius, i jo li demano a la secretària que me’l guardi; de moment no ha arribat. Finalment, cada desembre em passo per la Caixa de Catalunya a buscar l’exemplar que tinc a la cuina (sants, llunes, festes diverses....), que és on apunto amb lletra vacil·lant –em sembla que el col·loco massa amunt- els esdeveniments familiars a tenir en compte i algunes cites diverses (les terribles amb el dentista, per exemple).

Aquest any vaig coincidir en una sucursal de la Caixa de Catalunya amb quatre senyores que em precedien en la fila. Asseguraria que les quatre eren jubilades, però no em feu cas perquè no sóc gaire bo a l’hora de calcular les edats i les circumstàncies personals de la gent. Després d’una espera inhabitual –les dues noies d’atenció a les contribuents estaven, respectivament, enfeinades remenant papers i mantenint una conversa telefònica-, les senyores van ser ateses; totes quatre volien únicament actualitzar la llibreta, però vaig deduir que només era l’excusa –innecessària- per demanar el calendari del 2010. Pretensió vana, aquest any l’entitat bancària no ha editat calendaris, ni grans ni petits. Per un moment vaig témer una improvisada revolta cruenta, però una de les senyores, amb posat digne i intenció ofensiva, va declarar que ara mateix anava a una botiga de xinos, on sabia que venien molt bé de preu uns calendaris magnífics, cosa sobre la qual jo no tenia notícia. Les altres tres van secundar la proposta. Em vaig quedar un moment més per preguntar sobre el trencament d’una tradició que deixaria orfes de temps tantes llars catalanes. La noia, somrient i comprensiva, i esperant la contrapartida de la meva comprensió, va dir-me textualment que com que estaven en procés de fusió encara no tenien la marca de la nova entitat. Jo també vaig somriure i vaig sortir de la sucursal poc convençut.

Evidentment, vaig trobar la resposta absolutament inadequada, inconsistent, un engany. No em sembla que la fusió hagi aturat qualsevol dels processos d’intercanvi de diners que la institució duu a terme; no crec que hagi alentit cap operació amb els clients grans o petits. No he sentit dir que cap empleat ni directiu de la institució hagi manifestat: "no, no, no els podem acceptar les imposicions perquè encara no sabem com ens direm d’aquí un temps; sisplau, mentre ens trobem en aquesta situació, vagi a fer els seus ingressos a la caixa de la competència". Que no saben quin nom tindran? Doncs que facin calendaris sense nom o amb el nom de totes les caixes que es fusionaran, però que no em vinguin amb històries. Que ens diguin la veritat: "les nostres inversions han estat poc assenyades i volem estalviar uns quants euros". Ho entendríem, potser.

Que ens queda si no ens poden donar el calendari de cada any? Uns interessos de misèria, els mateixos que ens donen les altres entitats d’estalvis? Unes hipoteques que podem trobar més barates en altres llocs? Un color vermell que no m’acaba de fer el pes? L’exposició de Maillol? No els ho vaig dir, però abans de final de mes treure tooots els diners que els he confiat i aniré a ingressar-los en una sucursal de la competència en què m’han regalat dos calendaris que no es pot dir que siguin gaire bonics però que tenen els sants i les llunes i algun altre detall que m’ajudarà a passar el temps.

quin e-book t'emportaries a una illa deserta? (conclusió)

En realitat aquest apunt s’hauria de titular “postals nadalenques: el regal”, però com que és la conclusió de dos apunts anteriors, conservo el nom que tenien.

Dubto que aquestes festes es compri ni una quarta part dels lectors de llibres electrònics que es compraran l’any vinent, per tres raons: perquè la publicitat encara ha estat escassa, i no em refereixo als blocaires, i perquè els lectors, que som força, però no tants, encara esperem el lector electrònic ideal i, finalment, cal que els publicadors i editors acabin de decidir qui és qui i què ofereixen.

De tota manera, malgrat les prevencions lògiques davant de qualsevol novetat, la veritat és que crec que no passaria res si aquest Nadal compréssim el nostre primer e-book. Estic segur que els lectors mitjans de seguida amortitzaríem el seu preu amb les rebaixes que ens ofereixen les diverses plataformes respecte els llibres en paper. Només amb el que podríem comprar a Edi.cat i a Leqtor ja en tindríem prou per una llarga temporada a l’espera que tots els productors, que ja ho podrien fer ara, acabessin de definir el seu negoci.

Més enllà de la mística del llibre en paper –veure, si es vol, l’article de fa unes setmanes de l’Imma Monsó (que ja em perdonarà el títol de l'apunt)- el futur immediat, em refereixo a set o vuit anys –no sé el futur remot- del llibre es troba en les pantalles dels e-books. Els vells lectors com jo continuarem acaronat els vells llibres, olorant la seva aroma, subratllant i escrivint notes, admirant il·lustracions, resseguint les pistes que ens portaran a primeres edicions en llibreries de vell perquè les del llibre nou tenen els anys comptats... Que el procés de canvi sigui més ràpid o més lent dependrà d’una sèrie d’interessos que jo, simple lector, no sé preveure.

Mentre s’acaba d’aclarir el tema, em penso que a la meva carta als reis afegiré un e-book (en Jaume, com alguns de vosaltres, ho ha fet, i d'altres ja el teniu); en Toni diu –no me l’acabo de creure- que s’esperarà-, si me’l porten bé i si no, també. I no només compraré llibres –si em porten l’e-book, sinó que els trobaré a traves de Google, els del propi buscador i els que ofereixen diversos portals i particulars, com Badosa, que presenta L’Atlàntida de Verdaguer en una versió que a més es pot escoltar en una horrible veu mecànica gairebé inintel·ligible (feu clic a “descarregar l’ebook” que hi ha a la dreta de la pàgina). Potser per l’any vinent ja tindran veu els e-books? Seria un valor afegit important per molta gent. No sé si en Jordi Ferré, que està molt al cas del tema, ens pot dir alguna cosa.

Em permeteu que, vist que ni l’IEC ni Solà publiquen la seva gramàtica –ni s’espera que el TC digui res sobre l’Estatut-, canviï l’enquesta del bloc?

encara sobre fotografia

Desmuntar-la va ser fàcil, però no vaig saber muntar la càmera fotogràfica del pare, d’aquelles que tenien uns plecs d’acordió que seguien una guia quan obries la tapa i un visor prismàtic que et permetia veure l’escena. No recordo que el pare s’enfadés especialment, sinó no m’hauria comprat la Kodak Instamatic amb què vaig fer les fotos de la iaia, de la gata de casa i algunes altres que no recordo. Molt més tard vaig passar a les rèflex: una Minolta, i encara una altra, i molta imatge en blanc i negre. Em vaig vendre les Minoltes i tots els objectius acumulats a Casanova (ara acaben d’obrir botiga nova a la ronda de la Universitat, al costat de la botiga del Barça) per comprar-me una Nikon. Estava cansat d’anar amb tant de material i em va semblar que amb una sola màquina i amb un 50 mm ja en tenia prou –no treballava Cartier-Bresson només amb un objectiu?-, però, és clar: per què no un gran angular? I un tele llarg? Quan em van robar tot l’equip, vaig pensar que no s’havia perdut gran cosa, que podia descansar de la dèria fotogràfica. Bé, potser una Olympus compacta –ja havíem arribat a l’era de la fotografia digital-, que era com tornar als orígens, a la Instamatic. Recomençava el cicle: una semirèflex de la mateixa marca, un nou model... Finalment una altra Nikon... I algun altre objectiu, no?

Tot plegat, però, finalment tinc plena consciència que de la mateixa manera que el que escric és, en alguns moments, una aproximació simplificada i parcial a allò que volia dir i a la manera com ho volia expressar, en fotografia em passa el mateix. La meva mirada s’ha tornat apagada, rutinària, ràpida, a penes una mica de tècnica incapaç de descobrir res de nou. Igual que en l’escriptura, un entusiasme inicial barrejat amb l’escepticisme de qui coneix les seves limitacions i sap de la decepció del resultat.

Cap plany que no tingui consol en llegir els llibres i en veure les imatges dels altres –sí, una mica d’enveja- i la certesa que el que s’escriu o es fotografia no depèn de la ploma –les tecles- o la càmera.

I com que estem en unes dates en què, encara que molts diguin el contrari, estimulen sentiments i nostàlgies i entre àpat i àpat i endormiscaments diversos hi ha temps sobrer, m’atreveixo a proposar que fullegeu tranquil·lament un llibre nou que mostra fotos antigues: La Barcelona de Roisin, de Daniel Venteo, publicat per Viena Edicions. És increïble la qualitat d’unes fotografies en una època en que els mitjans tècnics eren rudimentaris comparats amb els actuals, cosa que demostra que no són només les màquines sinó sobretot els ulls i la ment que els dirigeix els qui aconsegueixen unes excel·lents imatges –com trobo a faltar les bones escenes “costumistes” en la fotografia actual-. I posats a suggerir, tant si us voleu gastar com si no els 35 euros del llibre, per què no us refugieu quan el fred sigui insuportable a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya on sembla que es conserven 48.000 imatges de Lucien Roisin Besnard, a més de moltes més d’altres artistes o artesans.

interpretacions identitàries

...s’hi ha trobat el cadàver d’una dona morta.
(del Telenotícies d’avui)

En un altre moment del telenotícies he vist com baixaven les caixes amb els milers de firmes que demanaven que el Parlament prohibeixi finalment els toros. No sé si la prohibició de celebrar corrides de toros (de braus, de bous) serà un fet de demà, però no crec que arribi gaire més lluny de despús-demà. No argumentaré res sobre el tema, ja n’he parlat en alguna altra ocasió i no té cap importància.

Sobre el tema, però, em resulten curiosos dos fets:

1. Que les votacions que es faran siguin secretes i amb llibertat de vot.
2. Que 113 polítics francesos demanin als catalans que votin a favor de mantenir els toros i fins i tot busquin la complicitat de la Unesco. Catalunya continua estan de moda a l’exterior, això és bo.

En canvi, no em crida l’atenció que una part dels arguments a favor o en contra es basin en aspectes identitaris. Em sembla una base de gran consistència per començar la discussió.


P. S. Ja fa setmanes que em pregunto, al menys uns minuts cada dimarts (dia que, per cert, coincideix amb un nou lliurament a Dimarts de sang), la finalitat del programa de La Trinca de TV3. Buscar La Trinca del segle XXI? Al final –sóc lent de comprensió- em sembla que ho veig clar. Durant anys, el trio i les seves cançons –poca broma!- van ser un dels elements identitaris més importants del poble català, un reflex del país, i en aquests temps de trasbalsos constants algú deu haver pensat que necessitem un referent incombustible d’una manera casolana de veure i interpretar el món. Llarga vida a La Trinca, encara que no sigui La Trinca!

expectatives

No, les votacions d’aquest diumenge no són una anècdota, però no sabria dir ben bé què són perquè a part de la reivindicació, la festa i els resultats que demà sabré, no he pogut captar quin són els passos a seguir després d’aquesta votació popular que ja alguns partits comencen a fer seva.

Auguro –no em costa gaire fer de profeta- que l’opció per la sobirania guanyarà per una majoria àmplia i que als diaris se’n parlarà molt, però molt, amb argumentacions assenyades i rocambolesques, centrades i marginals. Molt bé, i després, què? I encara quedarem els de Barcelona –molta gent-, que segons sembla tindrem la nostra oportunitat entre sant Jordi i la marededéu de Montserrat, i els del Baix Ebre, que més al sud també hi ha veus encara que de moment no hi hagi vots. I, repeteixo, després d’haver votar tots els que vulguem votar, què? Què se’n farà d’aquests vots? Com se’ls canalitzarà per aconseguir l’efectivitat més enllà de la literatura? Quin partit o quin personatge intentarà instrumentalitzar-nos una vegada més? Sorgiran líders més intel·lectualment potents que els que ara presideixen?

Imaginem per un moment, cosa que no és gaire difícil, que tots els habitants de Catalunya –vaig més enllà de dir tots els catalans- ja han expressat el seu desig de sobirania, i després què? Algú té un full de ruta mínimament coherent que vagi més enllà del sí o el no? Que me’l digui, i que em digui dates que sobrepassin la literatura romàntica i el pamflet sentimental mil voltes llegit i escoltat.

Sí, sí, en parlen fins i tot al París de la França, fins i tot a la BBC. Existim, som al mapa, tenim drets, som un país. Una altra vegada hem sortit a l’exterior, compresos o incompresos. I després de demà, què? Ja es veurà?

Em rellegeixo i penso que el que escric –dec tenir un mal dia- és injust envers els qui amb il·lusió, amb sacrifici i sense fer-se enrere davant dels contratemps han iniciat un camí que entenc i comparteixo, i entenc que és més fàcil parlar que fer. Però qui inicia un camí no només ha de tenir una meta sinó que ha de procurar preveure tots aquells entrebancs que li poden sorgir en el viatge i també ha de calcular a quina hora arribarà al destí: aquesta és la seva responsabilitat més enllà de l’aventura lúdicoreivindicativa. Que 170 pobles i els que es vaguin afegint vulguin la independència és significatiu i important, definitiu, mai vist, però que no s’oblidi en cap moment que tots aquests pobles formen part d’un sol poble, i que no ho oblidin tampoc els seus representants, els improvisats i els elegits, els aventurers i els seriosos, els arrauxats i els assenyats.

sobirania

Però al costat de les coses que es perden i poden substutuir-se hi ha coses que es perden i que no es poden recuperar mai per anys que passin. La primera d’aquestes coses, per ordre cronològic, sol ésser el candor.

Josep Pla: Per passar l’estona


Com en alguns contes o novel·les, després de la cita hauria de venir la història, si pogués ser, amb un final inesperat, sorprenent, però continuo amb la poca loquacitat que confessava ahir i, a més, gairebé tothom ja ha dit la seva, o la dirà. Què podria afegir? Candor, quina paraula! Gairebé no la recordo.

inconsistència

No escric res, ni en clau interna, perquè entenc que no cohesionaria prou les idees i les paraules, però no em puc estar –terrible vici- d’avançar desordenadament temes que se’m volen escapar:

La sobirania –vull dir els referèndums- de Catalunya, també a Barcelona.
El batacisme, una lluita fraticida.
La incompetència sanitària centrada en l’hospital de Sant Pau.
Tercera part, i darrera, sobre els e-books.
La fotografia improvisada o la fotografia preparada: afició, art, negoci.
...

Gairebé estic segur que després d’escriure una anotació tan patètica hauria de pensar que m’ha arribat l’hora de fer un descans en l’escriptura pública. Vencerà la racionalitat o la peremptorietat dels dits que busquen el teclat? No ho sé, però el meu nom al principi de la segona opció sembla un auguri que tot i que no s’adiu amb consciència de la transitorietat del que escric m’acabarà empenyent cap a ... què rima amb transitorietat?

Bé, vaig a treballar una mica, a veure si a les dues puc ser al llit.

les hores serenes

Les persones que d’una manera voluntària i conscient fan una vida una mica solitària saben la ressonància, de vegades resignada, de vegades al·lucinant, que la paraula “hores” suscita. Pensar en les hores, sentir el pas de les hores, produeix en determinats moments, una inquietud –sovint una angoixa- molt complexa.

Josep Pla: Les hores.


















Després de demanar les postres (el gelat de coco, la xocolata negra calenta i la melmelada de taronja amarga de sempre) deserto una estona del restaurant per anar a fumar un cigarret. Just quan el carrer es bifurca per fer la circumval·lació del poble m’aturo per fer una foto al rellotge. Sóc gairebé a tocar la paret per tenir una mica de perspectiva. A la meva esquerra hi ha dos nens que llegeixen la llegenda. El més gran, potser d’onze o dotze anys, li pregunta a la mare que vol dir serenes. La mare, que deu haver acabat de dinar i segurament espera que el marit els vingui a recollir amb el cotxe, no li respon, mira cap a una altra banda, sembla nerviosa, o qui sap si cansada de respondre les preguntes constants i insignificants dels fills. Em giro cap al nen, li somric i li dic: tranquil·les. “Mare, vol dir tranquil·les!”, repeteix.

No he volgut dir-li el significat més obvi: sense cap núvol, sense res que impedeixi que el sol es mostri; tampoc he volgut espatllar-li el moment amb definicions complicades: exempt de torbament. No sé quines són per ell, el seu germà, la seva mare, les hores tranquil·les, ni si les busquen o els arriben misteriosament, tampoc no sé com passen les hores ni quines compten. Aquestes hores són un secret de cadascú rarament compartit.

Torno al restaurant. Des de la finestra em fan senyal que ja han arribat les postres. Tempero la fredor del gelat amb l’escalfor de la xocolata i hi barrejo l’amargor de la taronja. M’afegeixo a la conversa. A l’exterior bufa un vent càlid que no identifico. Més tard, de seguida es fa fosc, llegiré algun llibre de Pla.

Les hores serenes... Ai!

parlem de fotografia (esbós)

Agfa, BenQ, Canon, Casio, Contax, Epson, Fuji, General Electric, HP, Jenoptik, Kodak, Konika, Minolta, Kyocera, Leica, Mamiya, Minolta, Minox, Nikon, Olympus, Panasonic, Pentax, Praktica, Ricoh, Rollei, Samsung, Sanyo, Sigma, Sony, Toshiba...

Algunes d’aquestes marques, com, per exemple, la primera i la darrera, ja han estat engolides per la competitivitat voraç d’un mercat que treu novetats a una velocitat de vertigen i les seves càmeres només es poden trobar de segona mà o potser entre les restes de botigues petites que un dia es van deixar enganyar per preus aparentment competitius.

Canon i Nikon, les dues marques que mantenen un frec a frec més directe en aquest moment en el camp de les rèflex, tenen respectivament, entre compactes i rèflex 32 i 18 models diferents que es poden trobar amb certa facilitat en el mercat. La més barata de Canon costa 83 euros, la de Nikon, 71. Qualsevol màquina de fotografiar actual serà tècnicament obsoleta dintre de cinc anys, i tiro llarg.

Hasselblad, té una càmera de 60 megapíxels que es ven per 28.995 euros. Dubto que si la tingués fes millors fotos.

Ara que tots fem fotos, quantitats infinites de fotos, què pretenem quan premem el disparador?

Congelo l’instant, guardo una història, passava per allí, agafo un moment sorprenent, se m’ha disparat sola, jo també hi era, sóc una artista, dono fe, somio, em distrec una estona, busco constantment, invento un llenguatge, condenso vides, fabrico àlbums, veig amb uns altres ulls, comparteixo experiències...

Miro Un día en el Bulli. Em fascina. Fan fotos de cada plat amb una càmera rèflex; al menjador fan servir una compacta per fotografiar els clients. En Josep Maria Pinto, que surt als títols de crèdit, és el nostre duquena?

Vaig fer la darrera foto de Solé Tura mentre escoltava l’Orquestra Àrab de Barcelona. És molt dolenta: hi havia poca llum i massa caps. A més, de Solé Tura em quedo amb tot l’àlbum.

Pujo dues fotos (em quedo la tercera) d’una de les meves darreres històries. També són molt dolentes, però em serveixen.






























Demà me n’aniré al nord a fer fotos.

panorama de paronomàsia, paranomia, parèmia... o paranoia

Dino, o bereno, a quarts de sis. A la tele passen un anunci del 900 226 226, el telèfon del cinisme. M’hi fixo més i m’adono que és el telèfon del civisme, que té per finalitat escoltar els ciutadans de Barcelona en aquells aspectes que es relacionen amb el tema, el del civisme vull dir. Decideixo mentalment, i segurament massa ràpidament, que a partir d’ara, al menys una vegada a la setmana, exposaré les meves reclamacions sobre neteja i manteniment i control de l’espai urbà; a la fi, no em costa res: sempre és bo que t'escoltin. Una mica després penso que fer-ho seria per part meva més un acte cínic que cívic, ni que sigui debades. No ho sé, m’ho pensaré.

Aquests darrers dies em preocupa la sensació que tinc que les paraules agafen vida pròpia i intercanvien grafies i conceptes en contra de la meva voluntat i m’endinsen en un món subjectiu, allunyat de la realitat perceptible i comunament acceptada per la majoria dels mortals; en una paraula, que m’estic tornant paronomàsic.

En fi, miraré de donar guitzes contra l’agulló i acabaré, mentrestant, com el llop del conte.

apunts de fotografia

Per raons alienes a la meva voluntat vaig molt enfeinat i un pèl desorganitzat, de manera que pensava fer un descans blocaire, però teclejar una mica és una manera de descansar, de desconnectar, i un vici.

Iruna i Kika, em pregunteu que li ha passat a la foto; suposo que us referiu a la que apareix en els comentaris. Doncs no és més que un joc fotogràfic de resultats poc explícits en la mateixa imatge. Fa poc que he estrenat màquina nova (al final la fotografia serà la meva ruïna) i feia provatures. M’agrada fotografiar ombres i reflexos (què som més que reflexos?) i el que es veu en aquest cas és el reflex del meu cap en un quadre penjat a casa on hi ha uns vaixells al port de Barcelona; als meus ulls, el lloc on s’ajunten babord i estribord de dues barques i entre les dues, l’aigua que s’eixampla; entenc que el resultat sembla el cap d’una mòmia i pot causar una mica de por, o potser recorda una testa tuareg en un fons d’arena recremada.

Sense entrar en el tema, se m’acut que bona part del “cas Centelles” es produeix pel fet que una quantitat important d’imatges del fotògraf reprodueixen una situació que m’atreveixo a dir que és anòmala. Si en lloc de parlar de la guerra i els seus moments anteriors i immediatament posteriors, Centelles hagués documentat la vida quotidiana del país amb absència de conflicte és possible que l’assumpte no hagués arribat als diaris i la seva obra –important- fos coneguda únicament per uns quants. Per cert, he buscat un post que vaig escriure amb motiu d’una exposició a la Virreina l’any 2006 i gairebé em desconec, no pel que dic sobre l’exposició, sinó pels altres temes.

Algun dia parlarem de fotografia.

influències

No en sé res dels cossos celestials que, segons diuen Llull i altres, influeixen sobre els cossos terrenals. Nascut sota el signe de Sagitari, per tant quan comença l’hivern, ignoro si tinc res a veure, ascendents a part, amb alguns personatges famosos o coneguts que van treure el cap al món el mateix dia que jo: el torero José Romero Martínez (1745), el matemàtic Nikolai Ivanovich Lobachevski (1792), Eligiusz Niewiadomski, pintor polonès, assassí de Gabriel Narutowicz (1869), Minoru Yamasaki, arquitecte nord-amaricà (1912), Maurice de Bevere (Morris), dibuixant de Luke Lucky (1923), Woody Allen (1935), Jesús Moncada (1941), la meva cunyada D. (...)... No descarto certa semblança amb algun d’ells, barrejada, en algun cas, amb una dosi d’admiració o enveja, però m’és impossible arribar a cap conclusió consistent.

En canvi, gairebé tinc la certesa que el fet de nàixer en festiu i a les 12 del migdia em va proporcionar una característica aparent de la meva personalitat: la indolència. Dic aparent, perquè, com passa sovint en aquesta vida, la processó va per dins i asseguraria que els nascuts en festiu sempre tenim un malviure pensant que després de les festes vénen els dies feiners.


(Si algú, que no ho sàpiga, té interès a concretar el dia de la setmana que va néixer, només cal que faci un clic aquí)