30.4.14

Bonjour tristesse


No és que sobtadament hagi recordat detalls de la novel·la de la Sagan, que no rellegiré, és que després d'escriure aquest títol ahir me l'he retrobat al cap una vegada i una altra, tampoc excessivament. He pensat que, amb les diferències que calgui, sobretot la seua aparent intel·ligibilitat, és tan polivalent com l'Antaviana de Calders: Bonjour tristesse! Bonjour tristesse? Bonjour tristesse... No sé si cal estar estar trist per pronunciar els dos mots o poder pronunciar-los indica un estat d'ànim positiu, potser d'un cert llanguiment; o fins i tot un allegro ma non troppo o, com a mínim, un allegretto quasi andante, i per què no un Lustig-Traurig. Qui sap si és una bona manera de fer somriure aquella noia que aparentment sempre està trista o de fer-la fugir per sempre més... Potser és l'autosalutació matinal d'un polític amb poques espectatives de futur, però que s'aferra als seus càrrecs...

Ben pensat, potser només he escrit aquest títol amb la intenció d'imitar tants títols d'apunts (o de posts) com apareixen en anglès, sempre molt ben triats.

En definitiva, això d'avui és una bagatel·la, ho reconec.






29.4.14

només títols antics


Vaig llegir d'una tirada Veinticuatro horas en la vida de una mujer fa tants anys que no recordo ben bé res. Devia ser un llibre del pare, però ignoro perquè el tenia, perquè estic segur que no era material del seus gustos literaris. Per què el vaig llegir? Suposo que, adolescent com era, devia buscar algun secret inconfessable a les seues pàgines, però l'únic que recordo ara és que temps després vaig saber que l'havia escrit un home i que el meu disgust -m'ho vaig prendre com un engany- va ser considerable.

En canvi, encara que els meus records sobre Bonjour tristesse (també llegida en castellà) són gairebé igual de vages -potser no tant- com els de la novel·la d'Stefan Zweig, continua semblant-me un títol enormement suggeridor que lligo amb amb aquelles tristors cícliques i desesperants de l'adolescència que ara no sabria explicar, però que imagino amb un punt de dolçor amarga. Anys més tard vaig comprendre Françoise Sagan quan va dir: La gloire, je l'ai rencontrée à 18 ans en 188 pages, c'était comme un coup de grisou.

28.4.14

geografia de la morfologia


poemes com a reflexes que tatuen en la nostra sensibilitat...
Contraportada (?) de Gerard Vergés: El jardí de les delícies, Arola Editors.

 
Que poc s'ho pensaven els tertulians del Cafè Suís que molts anys més tard no només hauria triomfat el seu plural, el més arcaic, en els mots plans, sinó que també alguns aguts, bandejarien les os per seguir un corrent més femení. En fi...
L'amic Riera, brindant-se a satisfer-me aquella curiositat, em presentà un dia al Cafè Espanyol, llavors instal·lat a la Plaça Reial, cantonada al carrer dels Llits. Allí, de dues a tres, s'aplegava cada tarda la colla de La Renaixensa o dels de les as que els deien llavors, per ésser acèrrims defensors d'aquesta desinència relativament moderna en els plurals femenins, com batejaren també amb el dels de les es els qui pugnaven per sostenir la tradicional, avui triomfant, que es reunien al Cafè Suís, encara ara existent a l'ala oposada de la mateixa plaça. I allí, a la taula del Cafè Espanyol, a la qual jo no deixí més de concórrer, vaig fer nombrosa coneixença d'escriptors catalans i vaig travar amistat perpètua amb en Guimerà, llur capitost; i amb en Vilanova i Aulestià, a qui, com abans he dit, havia ja conegut de noi. Poc em costà intimar amb tot aquell estol d'ardits somniadors com jo mateix, que més que parlant de lletres, s'encenien parlant de pàtria o criticant el govern d'Espanya.

Narcís Oller: Memòries literàries.

Evidentment, el Cafè Espanyol fa molt i molt que no existeix, el seu lloc el deu ocupar ara el restaurant Taxidermista que fins no fa gaire... I una mica més enllà, en un pis a sobre del que ara és Ambo Mundos, va nàixer, temps després d'aquelles tertúlies, Francesc Pujol: una inscripció en una columna de la plaça ho recorda. El Cafè Suís, situat al número 17 de la plaça, va aguantar amb canvis diversos -esplendor i decadència- fins 1949.
El carrer dels Llits que esmenta Oller, si hem de fer cas al nomenclàtor dels carrers de Barcelona, mai no va existir, sinó que era -i és- el dels Tres Llits: Coexisteixen diverses versions sobre l'origen del nom del carrer. Segons Pi Arimon, es tracta de la corrupció de tres lleis, abans Trium Legem, referides a les jurisdiccions de les parròquies del Pi, de Sant Jaume i de Sant Miquel. Segons Bofarull, és el nom d'un bordell, el més popular dels diversos que hi havia al carrer. Altres fonts fan derivar el nom de tras litg, canvi de lleis que feren els jueus en convertir-se. Sigui com sigui, continua al mateix lloc, tan estret com sempre i poc visible des de la plaça a causa de les taules del restaurant que el dissimulen.

En definitiva, tot canvia, desapareix, evoluciona... o s'expandeix, com els plurals en es, segons es pot observar cada dia amb més freqüència.



 

27.4.14

aquest diumenge, música de les esferes, més o menys


Avui la música (mai no me'n recordo que puc atenuar el vent) és una excusa. Aquests sons orientalitzants i aquesta mica de jazz més clàssic que acompanyen els equilibris circulars del noi i la noia són únicament un pretext, un esquer si es vol, per visitar en viu la Fira per laTerra que s'acaba diumenge al passeig de Lluís Companys i al Parc de la Ciutadella.

És curiós, i estimulant, com dins d'una mateixa ciutat hi ha altres ciutats, diversitat de gent que es creua i conviu o coexisteix, però té unes característiques pròpies que l'encaminen cap a determinades relacions, cap a determinats llocs, cap a espais tancats però enormement oberts al mateix temps, to és entra-hi.

Des de l'any passat que no hi ha la parada de la dona del meu cunyat venent encens i a casa no hem hagut de preparar l'habitació del mig, però la fira continua, amb els estands empordanesos a la part de baix del passeig, a tocar del parc. El mateix esperit de sempre, blanc, optimista, malgrat l'escepticisme de les paraules. Diria que encara l'he vista.

Si el diumenge se us fa feixuc, viviu una hora o dues la Fira de la Terra, compreu, mengeu, passegeu, rodeu, deixeu-vos emportar per aquest món que un no acaba de saber si és del passat, del present o del futur, però que és familiarment acollidor, un oasi.


26.4.14

aromes del record


Llegia encara a taula, a la pàgina de l'obituari de “LV”, les paraules que Emili Rosales dedicava a Gerard Vergés, mort, el mateix dia que “l'anglès”, diu Rosales, i, com tothom sap, el mateix dia que el castellà i el català, que deu ser cosa que els grans morin en data assenyalada, o bé que es faci una senyal a la data perquè els grans han coincidit en el comiat.

Avui he mirat de trobar el darrer llibre de Gerard Vergés inútilment en dues de les grans llibreries de Barcelona. En una, reconeixement del poeta; en l'altra, he vist que escrivia Vergues a la pantalla de l'ordinador. En cap de les dues una obra seua. El jardí de les delícies l'ha publicat -fa dos mesos, un?- una editorial de Tarragona, Arola; Gerard Vergés també és -era?- perifèric. Les coses petites tarden a arribar a la capital..., però arriben, encara que sigui després de Sant Jordi. No portem pressa.

Ara, fa una estona, rellegia Els dies i tu, el segon poemari d'Emili Rosales (no fa gaire un familiar seu em deia que es queixa del temps escàs que té per escriure), amb pròleg de Gerard Vergés i m'he aturat a repassa els versos d'un poema de retorn, com ho són tants poemes:

Recordes
quan llescàvem onades
de llum i ruixims,
de vela blanca
i aroma salada?
Recordes
quan l'univers
era tan ample
com la mirada nostra?

I, ves per on, he pensat també en TitoVilanova.

25.4.14

el govern central oficialitza i promou l'ús de l'estelada al territori peninsular


M'estranya que ningú s'hagi fixat en la notícia, però potser no és tant rar si em recordo que els fumadors som una espècie a extingir i els que quedem pertanyem sobretot als estrats més marginals de la societat. Comencem pel principi, però.

Ara fa poc més de dos mesos (15-2-2014), el BOE fixava el preu de venda al públic per a algunes modalitats de tabac. Encapçalant la llista hi havia Estelada (3,95 PVP). Aquests paquets de cigarrets han arribat posteriorment als estancs, potser aquest mateix mes. Jo els vaig veure fa tres o quatre dies i consultat un estanquer qualsevol (concretament del carrer de Santa Anna), em va assegurar que se n'havien venut força, especialment el dia de Sant Jordi; no podia assegurar si entre fumadors o entre col·leccionistes.

La informació que apareix al paquet és mínima: l'habitual sobre els perills del vici i el rectangle amb el mg dels tres elements nocius que estableix la llei. Ni especifica si és ros o negre, ni si el fabrica tal o tal altra companyia... Res que pugui donar cap pista sobre la novetat tabaquera.

En definitiva, que sobtadament ha aparegut, imagino que a tots els estancs d'Espanya -16.049, si he de fer cas a la Vikipedia- una estelada distribuïda pel propi estat espanyol a través d'un monopoli que encara controla. I a cada paquet, el conegut adhesiu blau que confirma que la marca paga els impostos corresponents.

Algú pot trobar anecdòtica tota aquesta història, fins i tot els més mal pensats, entre altres hipòtesis, poden deduir que es tracta d'una maniobra per intoxicar els sobiranistes que fins ara no fumaven però no se sabran resistir a l'estelada. Tot és possible, no ho sé, però dues coses em queden clares, que l'estat ha oficialitzat l'ús de l'estelada arreu d'Espanya i, a més, empara i fomenta la seua distribució.

Quan l'altre dia Rajoy al·ludia a la imaginació, pensava en operacions semblants a aquesta? Quant tardarà algun desinformat desconeixedor de la finalitat secreta de l'aparició d'aquestes estelades a demanar que desapareguin dels estancs? Ho farà el propi estat? I tantes altres preguntes que es podrien formular. Aniré seguint l'evolució del tema.



24.4.14

aquest any no


Em sembla que tots els anys anteriors he fet una croniqueta de Sant Jordi, però avui no em surt, o no en tinc ganes, o no sé què. I això que continua agradant-me -encara que, després, i mentrestant, em queixo- veure les roses i els llibres i, sobretot, la gent que surt i compra i somriu, cada any amb més turistes inclosos, en aquest parèntesi misteriós d'una diada lúdica que si cau entre setmana millor, segons diuen. De comprar llibres, poca cosa, que no és el millor dia per als habituals acostumat a l'absència de cues; de roses, les que vulguis, si no fas cas a la reivindicació dels extremistes que es passegen amb un cartell on han escrit: Volem roses catalanes! Com si les roses catalanes fessin una altra olor (d'acord, la majoria de les roses catalanes del dia -les altres tampoc- no fan olor, era una llicència poètica). Però com que vull seguir la tradició, a part de la rosa he aconseguit un llibre, que m'ha regalat la Joana, no importa quin; l'he demanat jo mateix, i com que el dia no es propici a les exigències, simplement he cridat: posi'm el més venut! I apa, m'he sentit satisfet de formar part de la majoria...

Però no tinc ganes de fer la croniqueta particular d'aquest dia tan bonic, i això que havia pensat que la cançó de Sanjosé davant d'un públic atentíssim em podria servir per començar... o aquest llibreter amb cua, que amb els llibreters -com amb les llibres- mai no se sap... Res, aquest any no.




























P S:

Llegeixo que ahir, poc després de les 11 de la nit, va morir Gerard Vergés. M'agraden els seus versos.

...
Després, la primavera va ser càlida,                      
van florir les pereres i les flors                   
eren l'escuma blanca del paisatge.              
Xisclaven els moixons. I vaig conèixer                    
Josefineta, de dotze anys i rossa.                 

(La pell li feia olor de sabó i aigua.)                     





23.4.14

les roses que s'esfullen


Ahir (despús-ahir dirien els qui van a dormir abans de les dotze) llegia el text de Ricard Torrents i encara estic pensant si la nena s'hauria d'haver emportat o no la rosa. Aquesta tarda, just a la cantonada del carrer de dalt de casa, he vist Navarro parlant amb un home i una dona; quan m'hi he creuat, he sentit només uns mots de dona: i ara descansa. No m'estranya que li digués això després de l'assumpte de Girona. He tornat a pensar en les roses que s'esfullen. Tres vegades en pocs dies. La primera va ser potser divendres o dissabte, llegint Pla.

Tot plegat ho he vist com un senyal: has de parlar de roses, bonic tema per Sant Jordi i tant de bo ens en regalin alguna o en regalem. Però no en tinc ganes, així que cediré el blog a Pla, mort tal dia com avui de fa més de trenta anys. Que parli ell; encara que faré allò tan terrible de tallar -i molt- parts de la conversa. Qui la vulgui recuperar sencera ja sap on anar.
 

Les roses es desfullen i passen amb molta més facilitat que els deutes que hom ha contret, que les creus i honors que sobre els pits dels homes i de les dones s'han posat. De la constatació -elemental- que les coses agradables fugen i s'esfumen i que tot el que és desagradable i nefast resta, obsessiu i anquilosat, n'ha nascut un corrent poètic, en el qual les roses han arribat a tenir la màxima importància.

[...]

totes les literatures europees ofereixen, probablement, el cicle de la rosa. No crec pas que hi hagués cosa més agradable que arribar a ser una mica erudit de la literatura que s'ha produït. [...] Són una meravella, sobretot en l'època que estem vivint, tan violenta, tan aspra i bèstia. Perdre aquest temps mirant les roses, mirant com s'esfullen les roses -totes les coses de la vida s'esfullen com les roses-, és una meravella.

[...]

Estimar per ser estimat no sembla pas una fórmula infal·lible, segura i indefectible i és gairebé segu que el mateix Tasso en tingués una amarga experiència. Les roses s'han de collir on es troben i s'ha d'estar més a la que salta que fer gaires compliments.

[...]

La mort de les roses és impressionant, perquè ve seguida d'una resurrecció. El seu pas no és més que un moment que irà seguit d'altres moments. Sense aquest fet, seria tolerable la vida? Quan les roses es van desfullant:

...trobarem en el gerro les òrfenes verdors
i un sospir olorós suspès en l'aire
i el camp tot estrellat de noves flors

[...]

Riba, quan arribà a la maduresa, semblà sentir una tal fascinació per les roses, que semblà com si es volgués recuperar de la desviació jovenívola. La fascinació és evident.

L'alba gelosa
ha robat el meu somni.
Son bes, sa gorja.
Tres roses m'esperaven:
he perdonat el dia.

O aquesta altra meravellosa joia:


L'última rosa

s'ha obert sobre l'espina;
sembla una dama.
No la cullis; guardem-la
pels rossinyols de l'ombra.

O aquesta altra de tanta profunditat humana:


Mira més vida
més dolça i més perfecta,
en l'acte tendre
de perdre't en la rosa
o en el nom que murmures.

Carles Riba és un poeta de darrera hora -i un gran poeta. Això vol dir que segueix la tendència del seu temps i sempre té un punt d'intel·ligibilitat, per la pobra gent que vivim en aquest país i utilitzem una llengua tan poc treballada i tan precària. Aquests poetes -els poetes d'avui en tots els països són iguals- parlen d'ells mateixos o de la senyora que puguin tenir d'una manera fixa o esporàdica. Ells i la seva senyora s'entenen. Els altres hi entenem menys. No parlen mai en general? Només al·ludeixen a les coses personals. Al meu entendre, el fet és equivocat, perquè, donada la situació del nostre país, necessitaria més intel·ligibilitat permanent.


[...]

Jo, modèstia a part, discrepo de l'olor que els poetes, sobretot Ronsard, han donat al perfum de les roses. Les roses no fan l'olor de la seva bellesa. Jo no m'atreviria a dir que fan olor de mort; que fan una olor de cosa mortífera és evident. Entre l'olor de les roses i al tendència a la mort hi ha un paral·lelisme evident. No demanin, per favor, més coses que les que el món pot, normalment, produir. Potser les roses són tan belles perquè fan una olor que no té res a veure amb la dels perfums perfectes.

Josep Pla: “Sobre les roses”, a Articles amb cua.



22.4.14

cants i versions


Baixo per la vorera de la dreta i no resisteixo entrar a la Casa del Llibre, que promet Tarda de concerts literaris. M'estranya que siguem només quatre gats, la majoria gats vells -què fem aquí?- que qui sap si sordegem. Quan els nois fan una pausa, abans d'emprendre la cançó següent, un de davant pregunta si aquesta vegada entendrà la lletra; el que deia, devem sordejar. El cantant diu que si, que serà en català. Llegeix un fragment de Kerouac, i comença la música. A penes puc destriar la veu dels altres sons, i el vídeo no es comporta millor (buscaré a casa l'edició correcta).







M'acomiado sense dir res de músics i de públic i pregunto per la versió de Fulles d'herba (hi ha hagut un malentès perquè he preguntat per Brins d'herba i després d'una cerca impossible m'han preguntat el nom de l'autor) recent apareguda en traducció de Jaume C. Pons Alorda. El llibre està estranyament amagat sota un altre llibre. Me l'enduc.

Em disgusta que l'edició, on per primera vegada apareixen tots els versos de l'obra original (de les contínues reedicions que va fer l'autor), no sigui bilingüe, i encara més trobo a faltar una introducció prou llarga que serveixi de guia i alguna cosa més, amb biografia inclosa de Walt Whitman. Però hi ha el que hi ha i les raons del que a mi em semblen mancances deuen ser consistents, jo només sóc lector.

Whitman, Kerouac, Amèrica la gran...! Preveig que per Sant Jordi Fulles d'herba arribarà a la part alta del podi, si és que aquest any també hi ha rànquing; i si no és així, els lectors s'ho perdran, encara que els lectors sempre tenen la raó: què pot oferir un poeta americà amb poques pretensions d'immortalitat (?) que va morir l'any 1892, just quan aquí, segons diuen les històries literàries, s'inaugurava el modernisme?


Jo no he creat cap màquina per estalviar treball,
No he fet cap descobriment,
No podré deixar cap rica herència per fundar un hospital o una biblioteca,
Ni cap reminiscència d'una acció heroica en honor d'Amèrica,
Ni cap èxit literari o intel·lectual, ni cap llibre per a cap prestatgeria,
Jo sols deixaré uns quants cants vibrants a través de l'aire,
Per als companys i els amants.

21.4.14

imatges pasquals


En un moment o altre, quan vaig al meu nord, acabo llegint una mica de Pla sovint triat a l'atzar. Ahir vaig fullejar alguns textos del seu Articles amb cua, que acaba amb el que titula “Els versos escandalosament prosaics i lliures de Girona”, en què explica que durant un curt període, entre l'any 1967 i 1968, es va quedar amb poca feina a causa del tancament per ordre governativa de la revista “Destino”, la qual cosa va propiciar que es dediqués a escriure versos -en cap moment parla de poemes- que enviava a companys de batxillerat. En un altre moment parlaré d'aquests versos per si algú no els coneix, però ara es tracta d'explicar que l'efecte que em produïren és absolutament positiu. Tan estimulants, que m'atreveixo a deixar-ne aquí mateix de meus sense la més mínima vergonya.

Groc de ginesta
i olor de farigola,
a la muntanya

No insisteixo, sóc més lacònic que el mestre i en tinc prou amb tres versets, a penes una imatge.

Reblo la imatge amb una altra que em va cridar l'atenció: un ou de Pasqua gegantí que no es vendrà sinó que es repartira a trossos a la plaça de la vila entre els qui vulguin participar en l'esdeveniment. M'intriga saber què sortirà finalment d'aquesta xocolata després dels breus dies d'incubació a l'aparador de la pastisseria. I si és buit? Sigui com sigui, l'exterior fa patxoca.

 
 

17.4.14

el pas del temps

Si es busquen deixebles del baró de Maldà que presentin noves perspectives, hi ha dos noms a destacar: Robert Robert i Emili Vilanova. El primer, amb els seus articles a “Un tros de paper”, irònic, amb poques concessions; el deixo estar de moment. L'altre, Emili Vilanova, presenta els costums del seu temps amb més bonhomia, amb crítiques suaus, amb nostàlgia sense acritud, sabedor que és inevitable la desaparició dels tipus, les escenes o els costums que narra. Vilanova té un bust al parc de la Ciutadella, just al costat de l'institut Verdaguer.Quan arribaven els bons dies de la primavera, algunes vegades m'emportava els alumnes més grans al peu de l'escultura i asseguts a la gespa parlàvem -jo més que ells- de literatura: érem allí i també ens enlairàvem, suposo.

La prosa de Vilanova, amb barreja d'expressions genuïnes i de castellanismes també de casa, és d'una modernitat i d'una eficàcia important, d'una agilitat que encara funciona perfectament i que ja voldrien -o haurien de voler- molts narradors i periodistes actuals. Què se n'ha fet de Vilanova? Qui comprarà algun llibre seu aquest Sant Jordi? Es pot comprar algun llibre seu encara?

Una les “escenes” que estan entre les meus preferides és la que copio a continuació. A vegades, sense propòsits predeterminats i sense pensar en el mestre, intento coses semblants, però ell ho feia enormement millor, esclar. Actualment tindria a Barcelona una font inesgotable de material literari.


Sentat vora la taula d'un cafè, sol, amb la tassa davant i l'ampolla de l'aigua, s'està el senyor Domingo, no sé si capficat o entretenint-se amb tres terrossets de sucre, amb los que ja hi ha apurat les escasses combinacions geomètriques que s'hi poden fer.
Enraona en veu alta per comunicar-se el judici que fa dels individus de les altres taules en lo punt cru que acaben de prendre cafè i deixen la tassa buida sobre el platet.
Una rialleta de fingida satisfacció anima el seu rostre aixís que observa el parroquià com tira el sucre a la copa i allarga el braç mig d'esma cercant l'ampolla del rom.
-Vet aquí un altre que ha caigut a la rasa -exclama-; no hi devia atinar que avui s'executa el decret que firmen alguns cafeters de Barcelona... Prou, de noms aparatosos no n'hi manquen... Cambrinus, que m'han dit que era una espècie de Carnestoltes, Pelayo, Falcó, Orient; és a dir, una conxorxa de reis i de becos, amb Inglesos, Suïssos, Europeus i Universals.
Tutti li mundi hi firma; està clar: la internacional que s'ha vingut a establir aquí per a decretar una disposició que va determinada a abolir un article de les obres de misericòrdia.
-Que demanava alguna cosa? -li pregunta el mosso, que passant l'ha sentit enraonar.
-No demano res -li contesta el senyor Domingo amb mal humor-; al contrari.
-Com sentia o em creia que enraonava, dispensi, m'havia cregut...
-Mira, noi, ja te'n pots emportar l'aigua; no vull que amb los meus diners ningú es burle de mi.
Lo mosso obeeix sense dir un mot, passa el drap per sobre el marbre i, a l'anar a deixar l'ampolla, en compte de respondre a les preguntes que li dirigeix l'amo, li fa l'ullet i crida voy, sense que ningú demani.
-Sí, ja va! -contesta el senyor Domingo-. ¿Que et penses que crio ruques al clatell? Ara l'amo ha preguntat què deia jo, i ell li ha respost amb una ganyota i per dissimular crida voy!

* * *

-I doncs, senyor Domingo, què tenim de nou? -li pregunta un senyor que acaba d'assentar-se al seu costat.
-Què hem de tenir! No res: cafè sol, ve-li aquí la novetat.
-Què em diu, home, tanmateix! Jo em creia que tot seria una plantaforma per posar una esmena als llaminers i als gorreros.
-Doncs, ja ho veu: la disposició és tant pels que tenim cordura com pels que no en tenen. Cregui que estic irritat i que no sé de quin terme prendre-m'ho. Ja he dit a aquell farolero de mosso: "te n'emportes l'aigua de seguit i amb mi no hi gasteu xanxes."
-Home, home, home, això va sério, doncs? Però, què hi vol fer? Los cafeters han comptat i deuen trobar que no poden passar per menos.
-No és aquesta la qüestió -replica el senyor Domingo-. Que a mi m'haguessen vingut los amos a dir-me: home, senyor Domingo, els establiments d'aquesta naturalesa, vaja, els cafès; que ací que allí, amb un verbigràcia per exemple; que les coses no van prou llatines, ni els negocis; que el sucre ressurt més car; que el rom val dues dobles de quatre de sobrepuig lo bocoi; que els ingredients que entren per a purificar una tassa de cafè costen a tant lo manat o a quant lo picotí i sense torrar; que els herbolaris se fan dir senyors perquè pensen que ens venen medecines; i en virtut d'aquestes contralietats i d'una alça tan valenta, lo comitè ha pres lo determini d'estalviar la copa d'estudiant perquè no tenim més salvament que aquest... Entén a lo que vaig? Que m'haguessen donat una satisfacció, una culleradeta de mel, lo que es diu, amb una paraula, que m'haguessen rentat la cara...
-Sí, sí, sí; prou, ja sé a lo que va.
-I qui diu a mi, vull entendre que ho haguessen fet avinent a la demés concurrència. Allavors jo els haguera respost: home, Mussiú Lafebre, o Mussiú Gombach, o senyor Sacarini (perquè encara no sé verdaderament quin dels tres és l'amo; en fi, sia Pere, Pau o Berenguera), me sembla que vostès tenen un bocí de raó que els abona; i en quant a un servidor, m'avinc des d'ara a l'opinió de la majoria. Vull dir que, si la veu comuna de la parròquia és de fora rom, jo m'hi ajusto i des d'ara ja pot donar l'ordre de retirar l'ampolla i no beuré ni rom ni canya, que jo no faig lo ridícul en cap establiment públic i sé respectar la concordància d'una generalitat. Aquesta era la meva resposta.
Però venir-se amb aquell patracol en la primera galta dels diaris de la ciutat a terme de ordeno y mando: "beurem això i no altra cosa..."?, a poc a poc; a mi la llei marcial no me l'aplica ningú i menos cap paisà sense fuero. Entén la qüestió, senyor Ricanyo? Per mi els espanyols ja n'estem fora, del despotisme, sia el que vulgui...i ara també comprendrà que parlo amb segones: tiro la martellada a la qüestió del dia... Miri, miri, guaiti a la taula d'aquí al costat: aquest no s'equivoca d'ampolla, veig que no busca el rom, tira el sucre al got; vaja, sí, deu ser aiguader, que li agraden les llaminadures com a tots los que pateixen d'aquest defecte. Que romanços gasta abans de beure! Veiam, potser demanarà un canó de canya per fer bombolles. Sí, deu ser dels que es mediquen tots sols amb anís de puça, i el licor los hi és tan contrari per l'enfermetat com per la medecina. Està clar, lo que jo deia; aquesta resolució dels cafeters només serà aprovada pels entecats.
-Ja veurà, senyor Domingo, deixem-nos de tonteries i siguem naturals. Jo vaig a cercar l'arrel de les qüestions; jo só un home que no em preocupo i garbello de seguida; faig com los xocolaters: lo que és closca no és cacau i el cacau no és closca. Sentem bases. No sé si em comprèn, vostè.
-Prou que l'entenc; vostè vol dir...
-Deixi'm explicar, ja ho diré, el que vull dir. Miri, a l'any trenta-cinc...
-Bah, bah, bah, que s'ho pren d'amunt! Anem al cas; ara som a l'any 83.
-Però, si no em deixa discutir, com vol que em faça entendre?
-Bé, bueno, corrent, a l'any trenta-cinc... i què m'explicarà vostè, de l'any trenta-cinc! Si jo li contaré tot lo que va passar.
-Està bé, no cridi, no s'exalti. No ho dic jo? Si vostè encara no sap a lo que anava. Però deixem-ho córrer; anem a buscar una altra paritat. Jo em recordo que quan varen abolir les peces de sis...
-Jo també me'n recordo; ara vostè em vol fer una relació del com i què i de quina manera. Fora; anem al cas, per què ens tenen de regatejar quatre gotes de licor? Aquest és lo pot de la confitura. Contesti, no vull sapiguer romanços, no s'embronqui amb històries dels anys passats.
-Senyor Domingo, vostè té un caràcter massa prompte per a disputar, i jo só molt lògic.
-Què diu ara? No la torni a dir més, aquesta expressió, que si em vol guanyar amb termes d'advocat, ja cal que s'hi apuntali, que estaré a la que salta i li respondre pel mateix tenor: que si vostè és lo que ha dit que era, un servidor també serà gramàtic i lacònic, si és menester; i vinga l'otrosí.
-Corrent, vostè em despeja la qüestió: esto es; ¿per què suprimeixen les quatre gotes de licor?, diu vostè.
-Ahahà: perquè les regategen?
-Dispensi, senyor Domingo; vostè no se n'adona, i picant amb lo platet m'esquitxa la camisa.
-Perdoni; si aquestes regueres que ara fan a les taules no són més que caus de mullena: cada dia m'hi taco les mànegues.
-A lo que estàvem: vostè ha dit quatre; i si jo li pregunto... si són més de quatre, si són vuit o setze o mitja copa?
-Llavors no ho defenso.
-Toqui-la, senyor Domingo; vostè és persona de criteri i aquí no hi ha polèmica; tots dos tenim raó, i per ma part jo li otorgo en conseqüència. Però, indaguem causes i efectes, senyor Domingo; cerquem datos i pronòstics, antecedents i conseqüents, etc... etc., i amb l'acumulació de raons argumentals estendrem l'anàlisis i la inspecció d'orígens i en resultarà de seguida la claretat i el convenciment de la discòrdia que es ventila. Diu la Bíblia: Quotiescumque...
-Perdoni, senyor Ricanyo: no m'enraoni en llatí: cada cosa a son lloc: que en parlin los capellans m'agrada; però un seglar, no sé, em sembla que fingeix i que es posa careta a la llengua.
-Es que li anava a dir una sentència de gran filosofia.
-Estalvie-se-la; avui perdoni a tothom; ja la llegirà a algun altre.
-Sempre serà plaga. Pues senyor, me pareix que en l'època que anàvem a can Biscamps, al carrer de Cristina, es servien perfectament. Vostè recordarà aquell salonet; empaperat amb molta decència o luxo casi bé; aquells retratos amb marc ovalat, aquelles fesomies tan exquisides que eren l'adorno del local i el recreu de la vista... miri que n'eren, de guapes, aquelles cares!
-Si n'eren!... Vostè, sense pensar, ve amb mi. Vol que l'hi digui? Doncs, encara no fa tres mesos que vaig anar a veure-les; les conserven en un salonet. Res, me va donar la capritxada: vaig volguer tornar a divertir la vista.
-Es lo que tenen les pintures de mèrit; que els anys no hi passen i sempre tenen joventut i bon veure.
-Que sí senyor. Es una veritat que no té encaro, la que vostè ha dit.
-Deixi'm continuar; vostè, doncs, recorda tot allò, aquell moblatge, aquell servei...
-Sí, senyor, i també em recordo del piano de cua i del senyor Pau, lo pianista (que Déu l'haja perdonat), se la simfonia de la Semíramis, i dels licors que servien, millors que els d'ara, i de tot me recordo i de lo que vol dir.
-Apuntem datos, senyor Domingo: i amb tot allò, el cafè ja valia un ral. Tigui present aqueixa idea. Avui, noti bé lo que vaig a dir: avui tenim uns cafès que ni a Madrid ni a París los tenen tan bons. Miralls que s'hi pot mirar una fatxada d'edifici; sofàs de vellut, quinqués de bronze, cadires de Viena, diaris de la capital, de Madrid i altres províncies, i de l'estranger. Pianos de cua, pianistes de nombradia... i tot, tot per un ral. Faça's càrrec de tot això, i amb una paraula tindrem resoltes les diferències. ¿Aqueixos temps són aquells i els luxos d'ara los d'allavors? Lloguers, begudes, mobles, no han crescut un cent per cent? Ergo...
-Ja ho veura, senyor Ricanyo; parlem a pams, que jo no sóc desconsiderat. Quan van treure les escalfetes no em vaig queixar; ara jo no n'he demanat, de pianos ni de pianistes; ja en sento prou, de cataclincs, amb los pianos del veïnat. I tan luxo, tan luxo no sé tampoc si em convida per prendre amb més gust lo cafè. Que suprimeixin gastos supèrfuls; però, escatifenyar-me un didalet de rom, sembla que m'hagen tret lo bergansí; no m'hi sé avenir, senyor Ricanyo; em ve a remà, i, si no fos per fer una cosa fora de lloc, me portaria el botiquín de butxaca amb les ampolletes plenes de canya.
-Vostè diu un didalet; i els que s'hi tiren una galledeta?
-I si féssim una cosa senyor Ricanyo? Abonem's-e per mesos a una ampolla de rom?... Noi, digues a l'amo que vinga, si és servit.


Emili Vilanova. "Quatre gotetes" d'Escenes barcelonines 1886.



16.4.14

antologia blogaire: els antecedents


Busco textos per encàrrec, i per gust, d'escriptors barcelonins. Han de fer referència a carrers, a edificis, a monuments, a llocs específics... Em costa de concretar en poques ratlles perquè em deixo emportar per tots els ornaments, que no ho són perquè són la substància dels escrits.

Per situar la casa -i encara malament- de Rafael d'Amat i de Cortada, més conegut com Baró de Maldà, no em caldrien tantes línies, però el que m'interessa és mostrar una petita seqüència, mostrar com el menjar ocupava una part important dels seus escrits i com amb la Guerra del Francès es va acabar, també, una abundància excessiva.... I moltes altres coses, que el quaderns del baró de Maldà són històries que a vegades obliden els historiadors.

Si els que tenim blogs d'aquells anomenats personals haguéssim de triar un patró, un antecedent clar en temps un pèl llunyans, no tinc cap dubte que ens hauríem de decantar per aquest personatge que amb tanta meticulositat va deixar escrit el seu dia a dia, al menys el més extern, el d'allò que feia. Periodisme sense diari i antecedent del costumisme literari que encara avui perdura encara que s'amagui amb altres noms. Una joia única que no sé si s'ha arribat a publicar sencera. Però va, anem a la seqüència:


En sent deu hores i quart, arrenglat tot aquell aparato de sopes ab caldo, peixos, verdures, rostits i golosines, se donà avís [...] que se servissen eixir al saló a sopar, quedant la taula ben adornada de palts ab vianda, ramillete al mig i llum en candeleros, a fileres, de llarg a llarg, que tot era un molt lindo objecte, més per los ulls que per la boca, per estar casi tothom no apte per menjar gaire, per no quedar del tot paït lo dinar...

Baró de Maldà: Calaix de sastre (13-12-1978)



Fetes les oportunes diligències, que no han sigut poques, lo senyor hoste que tenim en nostra casa de Cortada, francès, don Francisco Gagnon, natural de Perpinyà, administrador de correus de França, que ens ha volgut servir, ab afecte i gana, parlant ab los dos generals Duhesme i Lechi –tan bo l'un com l'altre– [...], per poder haver lo pase, per l'eixida del Portal Nou a fora, presentat memorial ab fe del metge doctor Rafael Esteve, i del cirurgià don Bernat Ribes, qual expressava ma salut algo dèbil i ser senyor ja d'alguna edat. I així tenir que pendre alguns remeis, estos los dels banys a Caldes, acompanyant-me mon fill menor Tano, doctor Andreu Bardolet com a protector, i dos domèstics (que tal llenguatge los francesos usen i nosaltres, catalans criats). [...]

Emprenguérem la marxa no a Caldes, sí que a la ciutat de Vic en dit dia 17 de setembre, havent eixits de casa Cortada tenint ja lo Francesc enganxades les mules ab birlotxe, l'una dita la Lleona, recobrada ahir vigília, lluny de creure-nos-la recobrar, si bé afluixant los cordons de la bossa per esta mula, no sé si setanta-cinc duros. A cinc hores tocades, ab lo cofre ple de nostra roba d'ús i alguna friolera, aló, tot seguit per la mitat del carrer del Pi a l'esquerra, plaça de la Cucurella, plaça de Santa Anna tota, Carrer Comdal a la dreta, Volta de les Jonqueres, carrer de Sant Pere més Alt, girant a l'esquerra al del Portal Nou, i Portal Nou. I jo com malalt, abrigat ab la capa i gorra de la perruca, com qui va a Caldes, sent-hi la guàrdia francesa i entregant luego al comandant lo nostre passaport [...].

No gens per alegrar-nos, encontràrem a molts soldats francesos que anaven cap a Barcelona, bruts com uns porcs, solent-se ja dir dels francesos, gavatxos porcs, ab ses motxilles a les espatlles, i l'escopeta a l'hombro i número d'uns cent [...]

Així continuant la carretera fins a entrar al poble de Sant Andreu de Palomar, i en la primera casa a la dreta (de don Antoni Borni), que a la vora vegérem a alguna soldadesca, a més de dos carros de campanya ab dos canons en estos muntats per fer-nos por. [...]


Baró de Maldà: Calaix de sastre (17-9-1808)

Déu nos fàcia gràcia, puix que més prest se'ns acabaria tota esta gran revolució en Espanya i Catalunya, prometent-nos tornar molt antes del Corpus a menjar la vedella, les maduixes ben ensucrades i les cireres i abrecocs, ab aquells tan dolços i fins de domàs blanc, en Barcelona, en lo seno de nostres amades famílies, en casa Cortada i casa Castelbell.


Baró de Maldà: Calaix de sastre (1-1-1809)



15.4.14

l'ús de la llengua (detall)


No sé com van en aquest moment les campanyes institucionals dedicades a fomentar l´ús del català que acostumen a presentar-se de tant en tant. Vistos els resultats de les darreres enquestes sobre el tema, sembla que tot marxa bé. Es viu un optimisme que és d'agrair.

Aquesta tarda, tornat cap a casa, he sentit per casualitat un fragment brevíssim de la conversa de dues persones que anaven darrere meu:

-Oye, tu cuando vas a aprender catalán?

-Cuando me lo paguen en el trabajo.

En girar cap al semàfor he vist els nois, entre els trenta i els quaranta (amb posat de jutges). Tal com pinta l'economia del país, dubto que l'home aprengui català durant els propers anys, però coses més estranyes s'han vist en aquest territori.

14.4.14

bibliofòbia


No recordo ben bé com anava la frase que va dir Òscar Dalmau en aparèixer la paraula bibliofòbia al concurs que presenta, però venia a concretar que la Constitució és un llibre per a bibliòfobs: ningú no s'atreveix a tocar-lo (la).

Curiosament, el diccionari, com en altres fòbies, recull el concepte però evita els que el pateixen. Existeixen realment els bibliòfobs? No ho sabria dir, penso que més aviat existeixen els indiferents o els agnòstics literaris, els no convertits. Ara bé, he de confessar que des de fa uns anys tinc tendència a la bibliofòbia un dia concret del calendari i no cal que especifiqui els motius perquè tothom m'entendrà: per Sant Jordi evito acostar-me als llibres: arribar a mirar-los a tocar-los, a fullejar-los, és una empresa que gairebé supera les escasses forces que amb el temps em van abandonant; triar-ne algun és ja una idea impensable. I no obstant, m'agrada veure'ls des d'una certa distància i participar de la festa en qualitat d'espectador, i llegir els les propostes dels diaris i dels altres mitjans... Potser l'endemà... Les roses, encara continuen sent assequibles i les rebaixes, per als qui no tenim manies, substancials a darrera hora.

De tota manera, avui he trobat dos llocs on preveig una possible reconciliació. No crec que hi hagi gaire gent. No donaré pistes.

13.4.14

aquest diumenge, som i serem?


Ahir vaig intentar escriure alguna cosa sobre Europa -aquests dies sento dir que les eleccions europees són fonamentals, sobretot aquestes- i no me'n vaig sortir. Conec tan poca cosa d'Europa i dels europeus, encara menys que de la majoria dels veïns de l'escala... Quan arribi el moment de votar, d'aquí quatre dies, passada la diada de Sant Jordi, una de les que més m'agrada i de les més complicades per mirar i comprar llibres, encara no tindré clar si he d'introduir a l'urna una papereta amb els partits de sempre, però en clau europea, o podré triar algun grup de llocs remots del continent. Com m'ha passat altres vegades, m'he enamorat d'unes sigles, pura externalitat: MELD (potser em sobra la consonant final), i em pregunto si trobaré al col·legi educacional i electoral del carrer Mallorca una papereta amb el seu nom o bé si hauria de buscar una papereta de gent d'aquí que tingués totes les propostes d'actuació europea coordinades amb les dels MELD (per cert, que prometen els de la MELD?). En definitiva, que vaig perdut, i això que sé que els nostres vots, ho repeteixo, aquesta vegada sí, seran definitius, definitoris, transcendents.

Vista la incapacitat per tractar el tema europeu, em vaig plantejar altres possibilitats, des del colesterol a les desfilades de roba infantil, però el meu cap no estava al cas. Un fracàs.

Això era ahir, però avui, que és diumenge, i darrerament tinc el costum de deixar anar una mica de música, continuo igual d'espès amb el tema europeu. Música europea? Si, per donar i per vendre, però, com fer una síntesi? Estic buit, no tinc idees. Per no claudicar amb el costum musical dels darrers mesos, no se m'acut altra cosa que recórrer a l'himne (des d'Alemanya, esclar) que,segons com serà interpretat i cantat (?) al final de les properes manifestacions del país, per si de cas.



PS: El que ja és segur que no s'escoltarà a Europa és aquest altre himne. Que qui sigui hi faci més nosaltres

que .

11.4.14

l'ideal


Em fixo en el text destacat al mig de la columna: Manuel Carrasco i Formiguera: La pitjor desgràcia que pot patir un poble és la falta d'ideal”.

Hauria de llegir l'article a poc a poc i en la seus totalitat, però no ho faig. Penso en la frase, li dono unes quantes voltes, poques. Quins ideals pot tenir un poble, una nació, en el seu conjunt? No ho sé, segurament algun objectiu necessàriament general, elemental, il·lusionant, assumible per (gairebé) tothom, només així s'entén que tot un poble, tan diversos com són individus que el formen, tingui un ideal comú.

La bondat, la bona acollida, dels ideals és que impliquen camí, i la vida, la de les persones i la dels pobles, té poc sentit si no hi ha camí per recórrer, sense que importin les incerteses o les dificultats del viatge; però, i quan ja s'ha arribat al final del camí? Potser, com sempre que s'assoleix una fita, la decepció acompanya l'eufòria immediata de la consecució. No passa res, aleshores és busca un altre objectiu, un altre ideal, i es torna a fer via.

La gràcia, però, dels ideals és que, per pròpia definició, són inassequibles, no tenen existència més que en la imaginació, són la perfecció en la seua màxima expressió, és a dir, suposen un camí sense fi, un viatge inacabable. Si no hi ha cansament, no existeix camí més satisfactori que el de l'ideal. No hi ha res més bonic que l'ideal d'un individu o d'un poble: la llibertat, la felicitat..., el que sigui. Que se sàpiga que és un impossible, no li resta mèrit, al contrari.

10.4.14

nítids i precisos


Quin locutor admirava més?
Jorge Arandes, per la seua veu nítida, la dicció precisa... Era el meu model

D'una entrevista a J. M. Bachs (“LV”, 9-4-2014)

Les lectures ràpides i irreflexives a vegades són perilloses. En llegir la resposta de Bach el primer que se m'ha acudit és que un model de locutor ho hauria de ser també, i molt especialment, pel que diu, pel contingut del seu discurs, per la tria dels temes que exposa. He oblidat que locutor és simplement una persona que parla, que presenta un material que no necessàriament ha confeccionat. He recordat que locutor ve de locució, del llatí locutione, és a dir, en l'accepció que em va més bé, manera d'expressar-se. No sé si és fa servir gaire el mot locutor en els mitjans de comunicació parlats actuals, avui potser hi ha més presentadors, conductors, etc. I com s'agrairia que tots tinguessin la veu nítida i la dicció precisa...

I com s'agrairia -al menys a mi m'agradaria- que els escriptors de novel·les i els de poesia (anomenats poetes) i de qualsevol altra literatura oral o escrita, més enllà del que expliquen o volen comunicar, fossin també posseïdors d'una veu nítida i d'una dicció precisa, dit d'una altra manera, perfectament intel·ligibles, fins i tot quan busquen els equívocs, dintre de la varietat dels seus estils. No és gens fàcil, no. I no es traca de manca d'entrenament dels lectors.

9.4.14

fractures? pluralitats?


Vaig veure la intervenció dels tres parlamentaris catalans i les de Rajoy i Rubalcava, després, amb la Joana, vam anar cap Sant Cugat.

L'Hospital General de Catalunya és mastodòntic i poc aprofitat, però aquesta és una història que desconec en els seus detalls. En una habitació d'una quarta planta hi havia el meu amic M. recuperant-se d'una intervenció quirúrgica, dormia una migdiada llarga i intermitent d'aquelles de malalt. L'amic C. havia arribat a les deu del matí per fer-li companyia, i també havia sucumbit a la calor d'aquella cambra encarada a l'oest amb finestra hermètica de submarí, però tots dos es van deixondir en picar jo, mes per cortesia que esperant resposta,  a la porta. Al cap de mitja horeta va arribar l'amic A., amb l'advertiment de la seua dona que no deixés el pacient fins que li haguessin donat el sopar. M. i jo som del mateix poble, en C. és de Saragossa i l'E. de Sòria, però viuen aquí des de fa molts anys; ens coneixem des dels 70. Vaig comentar que havia vist l'inici dels parlaments de Madrid, però cap dels tres semblava gaire interessat en qüestions tan llunyanes, així que la conversa va anar dibuixant línies d'immediateses i llunyanies més personals. En C. va marxar quan encara era ben clar perquè havia de tornar a l'Empordà i la seua visió és especialment deficient en la conducció nocturna. Més tard, l'E. ens va dir que si nosaltres ens quedàvem, ell ja se n'aniria; no ho va especificar, però sabíem que volia veure el partit (ai, que de poc li ha anat!), perquè ell és del Madrid; el que no sé és si vota PP o Ciudadanos. El vaig acompanyar a la sortida i vaig aprofitar per fumar-me un cigarret. Abans de tornar a pujar, vaig preguntar a informació què s'havia de fer per connectar la tele de les habitacions, perquè M., que no l'ha mirada cap dia, volia veure aquesta nit el partit del Barça (difícil pronòstic). Una mica abans de les nou van entrar el sopar: sopa de fideus, pseudollenguat amb ametlles i quatre espàrrecs verds, i un Actimel. En M. no tenia gana, però li va entrar a mesura que anava menjant, tot i que peix per dinar i peix per sopar no li semblava una oferta gaire imaginativa, i no estàvem segurs que les ametlles fossin gaire adients per als seus maltractats budells. Vam fer dos llargs de passadís i una rotonda de distribució per pair el sopar. Dijous tornarà a Lleida i possiblement no ens veurem -sí que ens parlarem- fins l'estiu, si no hi ha cap novetat. A veure si per Setmana Santa ens veiem amb en C.

En arribar a casa -els túnels de Vallvidrera són caríssims-, la sessió del Parlamento es trobava a les acaballes. Em va agrada la concisió poc retòrica i pràctica del basc: menys històries, el que importa és ara i aquí. Em va agradar la intervenció d'Alfred Bosch, un dels polítics menys polítics d'entre els qui ens és donat escoltar la veu. El que diguin demà uns i altres serà interessant, i el futur, apassionant. Ai, sí!

8.4.14

pausa


Veure el camí al camp de la primavera, dinar en un d'aquests poblets on a migdia hi ha més gent forastera que del poble, però sense l'aparença externa de canvis importants, passejar al capvespre per la vora de la mar calma, encara només amb pocs passejadors que es creuen, t'avancen o deixes enrere, i les basses d'aigua salada que ha dut la llevantada i el sol no s'ha emportat, sortir a la nit al balcó i sorprendre's amb un cel claríssim amb més estels dels que recordes -i algun planeta-, i la lluna que creix, llegir les darreres pàgines d'una novel·la noruega que parla d'un pit-roig i pensar quina altra novel·la començaràs...

Anar l'endemà a plaça i fer més de cinc-centes fotos en poc més d'una hora amb la convicció, en un moment determinat, que moltes seran poc aprofitables perquè hauries d'haver fet contrapicats per estilitzar les figures..., però no t'ho retrauran, perquè ja has avisat que no estàs per ajupir-te i tornar-te a posar dret, menjar a casa sense embrutar els fogons perquè has comprat la carn cuita amb llenya, contemplar, més tard, els estornells que baixen a menjar-se els dàtils i emprenen el vol -també els pardals-, quan surts al balcó per veure'ls de més prop (t'han dit que ja han arribat les orenetes, però no les has vistes)...

Tornar quan ja fosqueja a l'altra casa, gairebé aliè a qualsevol fet de fora que hagi passat aquests dos dies. No tan aliè, esclar, saps el resultat del partit del Barça i força detalls del joc, és inevitable.

4.4.14

penediment (fosa en negre)


Ocupo el tercer lloc a la fila de la caixa del supermercat, darrere encara no hi ha ningú; davant meu hi ha una dona, potser en la trentena; el primer és un home que deu passar dels vuitanta i va deixant els productes que pensa comprar: set o vuit. La noia duu quatre iogurts i mitja papaia embolicada en plàstic.

L'home és parsimoniós i la dona s'impacienta i li proposa que la deixi passar, que té pressa i només porta dos productes. L'home tarda a reaccionar, imagino que no perquè sospesi la pressa de la noia, que segur que en té -fa tard a la feina, o a dinar, o a veure La Riera o a visitar un parent a l'hospital...-, sinó perquè l'edat l'ha fet lent. Jo, que tinc per costum mantenir-me neutral i silenciós en les cues dels supermercats, em desconec a mi mateix quan em sento dir: Potser tens pressa, però tens més temps que aquest senyor.

Fins que arriba el meu torn l'única veu que se sent és la del caixer. Entenc que no hauria d'haver parlat tan precipitadament. I si m'he equivocat, i si a la dona li queda menys temps que a l'home?

s'escalfa Sant Jordi?


Va plovent, encara que diuen que divendres s'aturarà la pluja i diuen que començarà un dels habituals estiuets de la primavera. A Divendres fan tertúlia amb autors de llibres sobre el procés -vull ser volgudament ambigu- català. Segur que mai no havien aparegut tants pensadors centrats en un únic tema -i els col·laterals-els darrers mesos en tota la història del país i que, a més, miressin de guanyar diners i influir els seus conciutadans amb la publicació de les seues idees.

Tinc una vaga curiositat, un interès passatger, per saber qui compra i qui llegeix aquests llibres i amb quina finalitat. Al mateix temps, penso quin deu ser el motiu pel qual a la resta del territori peninsular no hi hagi una resposta literària massiva a les obres que es publiquen aquí. En fi... Si fos pel títol, d'entre les publicades en català ensenyades avui, auguraria més recorregut a Cinc minuts abans de decidir, de Lluís Basset, director de “El País”a Catalunya”. El mateix escriptor, juntament amb Felipe Gónzalez i Miquel Roca (Dios los cría y ellos se juntan, que dirien en castellà), ha publicat ¿Aun podemos entendernos? Conversaciones sobre Cataluña, España i Europa en el mundo global, una obra que imagino d'una amplitud de mires considerable i amb un ampli consens, i només per 41 euros.

Més enllà del paper, els pensadors -en aquests dies de pluja que obliguen a una certa concentració en els espais tancats encara més- apareixen en el món digital: els comentaris als diaris, els blogs, twitter... La diferència d'estil i de conclusions entre els mitjans en paper i els digitals em sembla sovint important, abismal, desesperant, i qualsevol intent de síntesi, una quimera, encara que el resultat final general és precís, inequívoc, diguin el que diguin els socialistes: Sí o NO.

Fet i fet, tot això no té gaire importància. Estic segur que els lectors del país continuen sent molt menors que els oïdors i els pensadors espontanis, farcits d'arguments naturals que sobrepassen qualsevol intent d'argumentacions raonablement racionals del tema de moda.


P. S.: Curiositat escassa, però curiositat a la fi, per saber qui -quants- llegirà -ja no dic comprarà- el llibre #MÈTODEV, de Víctor Valdés (El llibre on Víctor Valdés explica com entrena la seua ment). Si arriba entre els 5 primers d'algun rànquing de sant Jordi... No, no em voldria picar els dits.

3.4.14

vermell de núvols, cúpula de l'Eixample, primeres gotes


Aquests dies tan grisos i de freds retornats m'he atrevit a fer algun haiku, “inspirat” per alguna imatge de la natura o, més ben dit, de la climatologia, perquè a l'Eixample la natura és escassa, més somiada que viscuda.

Amb els haikus, ja ho vaig dir fa pocs dies, s'hi atreveix gairebé tothom perquè és una cosa curteta -uf, els sonets, que només estan a l'abast dels Poetes!- i permet una mena de satisfacció com la dels padrins de bateig o casament que llegeixen uns versets de rimes contundents i cantelludes, aplaudides per un públic condescendent, amb l'eufòria pròpia d'aquestes ocasions. Encara que els autors d'haikus d'anar per casa solem ser persones que ja trobem prou recompensa a aconseguir col·locar tal com s'espera els disset versos preceptius: gran proesa!

La mecànica externa d'aquests petits poemes japonesos sembla prou clara, no ofereix dificultats, però, segons diuen, en les seues versions originals responen més aviat a un recompte sonor, no ben bé sil·làbic tal com l'entenem aquí. Quant a l'estructura interna, els haikus responen als cicles de la natura, a les estacions, i hi solen aparèixer uns motius repetits, d'un simbolisme que sovint se m'escapa. És una ximpleria i no em treu la son, però m'enutja no arribar a comprendre la complexitat de la senzillesa dels haikus, els primitius, esclar.

Després, evidentment, com en qualsevol forma tradicional, vénen les evolucions i les transgressions i, si s'escau, les justificacions dels canvis, però jo continuo moderadament, cíclicament, capficat a descobrir els secrets dels haikus, dels d'abans, dels primitius. No me'n sortiré.

Mentrestant, vaig llegint. Recordeu un dels haikus més celebrats de Basho?:


furuike ya
kawazu tobikomu
mizu no oto


Fa dos dies en llegia una traducció italiana:

il vecchio stagno -
la rana salta
tonfo nell'acqua

Bé, res a dir, es fa el que es pot.


Mario Chini (bonic cognom) feia la seua aportació per millorar l'original, el 1904:

Campagne basse e nude,
una morta palude
il rumore dell'onda
che - plumf - s'apre, si chiude
a ogni rana che affonda



Després arriba qui no en té prou -és bo inspirar-se en les clàssics- i en vol fer una mica més, com Roberto Piumini el 1996:

Dal silenzio dell'erba
al silenzio dell'acqua
in aria un arco svelto
gesto verde in azzurro
che scompare nel tonfo
freschissima e segreta
cerchi che s'allargano
e poi acqua s'acquieta.




Jo ja no m'allargo més.

2.4.14

fent via


Ens diuen que els milers, milions -què importa la xifra- de participants en la cadena oberta de l'11 de setembre passat passarem a la història. De fet, sempre he preferit la petita història de la Història que les les dades i els noms repetits, encara que, a la fi, són les dades i els Noms els que marquen els camins, de moment.

Bé, jo no passaré a la història fotogràfica de la Via Catalana perquè no surto a les fotos, jo les feia. I realment va ser un goig participar en una de les jornades festives i cíviques més estimulants dels darrers temps, més relaxadament estimulant, malgrat els nervis que en el meu cas suposava la responsabilitat d'intentar que tothom que no fos jo o els col·laboradors sense nom sortissin a la foto. Malgrat que des de l'ANC han publicat uns crèdits de cada tram en què aparec amb els dos cognoms, m'estalviaré de fer-ne publicitat, sinó que, des de l'anonimat, demanaré disculpes als qui finalment han quedat una mica desdibuixats, als quals, si em localitzen, els prometo una sessió fotogràfica en el mateix lloc a la mateixa hora del dia que triïn; però imagino que no serà el mateix, perquè només els escèptics poden pensar que aquella jornada es pot repetir. En vindran d'altres, però amb moltes més innocències perdudes, em temo, i sense tanta gent i tanta geografia desinteressadament exultant.

Després d'una quants mesos continuo tenint la sensació que fem vies separades, els anònims, els semianònims, els semipúblics i els públics, per bé que uns i altres vulguem convergir. Ja és veurà.

És curiós com mentre anava fent fotos, comptant on havia començat i acabat cada imatge, procurant que no se'm mogués el zoom, resseguint una línia recta entre les sinuositats de la carretera, mirant de no perdre les perpendiculars (i tant com les vaig perdre!), evitant els contrallums... a penes m'adonés de la gent que anava entrant a la targeta de memòria. Va ser després, en anar parlant amb uns i altres, en arribar a casa i repassar les imatges, quan els vaig poder veure. Deu passar tantes vegades a la vida el que em va passar a mi en aquells vint minuts... Però no sé si és disculpa.

P. S. : Que quedi constància que jo ja vaig suggerir que les fotos no es fessin a contrallum.

1.4.14

nostàlgia


Si algú em preguntés alguna cosa de Lovecraft, li diria, com de tants altres autors i obres, que ja fa molts anys, que eren lectures de la dècada dels 70, que ara, a casa, als prestatges del passadís, en queden quatre llibres vagament recordats. Li parlaria d'ambigüitats, com les que s'escriuen en les contraportades. Poe? Potser una mica. Però és una altra història. Si em preguntés si val la pena llegir-lo, li diria, com sempre, fins i tot quan tinc ben tendres els llibres, que això és cosa d'ell, o d'ella. Potser li llegiria algun poema que condensa d'alguna manera el que es trobarà en els relats i novel·les..., però tot és tan llunyà...


Once every year, in autumn’s wistful glow,

The birds fly out over an ocean waste,

Calling and chattering in a joyous haste

To reach some land their inner memories know.

Great terraced gardens where bright blossoms blow,

And lines of mangoes luscious to the taste,

And temple-groves with branches interlaced

Over cool paths—all these their vague dreams shew.

They search the sea for marks of their old shore—

For the tall city, white and turreted—

But only empty waters stretch ahead,

So that at last they turn away once more.

Yet sunken deep where alien polyps throng,

The old towers miss their lost, remembered song.


H. P. Lovecraft: “Nostalgia”, dins Fungi from Yuggoth



També li diria que no fes cas de la meua traducció, que no tinc ni idea d'anglès:



Com cada any, en la resplendor malenconiosa de la tardor,

els ocells endinsen el seu vol en un oceà desert,

canten i refilen en una pressa alegre

per arribar a una terra que coneix la seua memòria profunda.

Grans jardins penjants on esclaten les flors de vius colors

i fileres de mangos deliciosos al paladar,

i arbredes que formen temples amb branques entrellaçades

sobre frescos camins -tot això apareix en els seus somnis vagues.

Busquen en el mar vestigis de la seua antiga costa-

per la ciutat alta, blanca i amb les torres-

Però només les aigües buides s'estenen davant d'ells,

així que finalment fan mitja volta una vegada més.

Mentrestant, enfonsades a l'abisme ple d'estranys pòlips,

les velles torres enyoren el seu cant perdut i recordat.



Després li passaria un altre poema i li demanaria que me'l traduís. I així entraria ell, i jo retornaria, en un món gairebé oblidat.


The place was dark and dusty and half-lost

In tangles of old alleys near the quays,

Reeking of strange things brought in from the seas,

And with queer curls of fog that west winds tossed.

Small lozenge panes, obscured by smoke and frost,

Just shewed the books, in piles like twisted trees,

Rotting from floor to roof—congeries

Of crumbling elder lore at little cost.

I entered, charmed, and from a cobwebbed heap

Took up the nearest tome and thumbed it through,

Trembling at curious words that seemed to keep

Some secret, monstrous if one only knew.

Then, looking for some seller old in craft,

I could find nothing but a voice that laughed.


The book”