Veig i escolto per la
tele el darrer dels recitals de comiat de Raimon. De tant en tant
enfoquen la platea: predominen els cabells blancs i grisos en els
homes, o la seua manca -en les dones, això dels colors no queda tan
clar- i no arribo a veure adolescents, que potser aplaudeixen des
dels pisos superiors.
Quan feia classes i
tocava, abans de llegir els poemes, posava als alumnes Veles i
vents, o la peça d'orfebreria ausiasmarquiana que és Així
com cell que es veu prop de la mort, o l'Elogi dels diners...
En moltes cares hi havia un escepticisme inicial, fins i tot algun
riure contingut; després, lentament, el silenci, la concentració,
potser el reconeixement, potser la indiferència educada, potser
tants altres coses que mai vaig saber. Encabat parlàvem, i abans de
situar els poemes, abans d'endinsar-nos-hi, miràvem de situar el
cantant. Pocs, poquíssims, reconeixien les cançons i l'interpret;
alguns, algunes, parlaven del pare o, sobretot en els darrers temps,
dels avis. Per què el que havien escoltat no formava part de la seua
banda sonora en la majoria dels casos si Raimon era, també, un
cantant contemporani seu? De quants dels centenars d'alumnes que he
tingut s'ha convertit Raimon en u element de la seua banda sonora, en
un petit referent de la seua música? Per què? No, no especularé,
no faré reflexions que avui no m'interessen, tot i que crec que, com
a mínim sociològicament, podrien tenir molts matisos, moltes
possibilitats.
Avui m'he emocionat en
algun moment veient i escoltant aquest Raimon que forma part de la
meua banda sonora, és a dir, de la meua història -vet aquí la
resposta a alguns perquès-, aquest Raimon contingut, fins i tot
hieràtic, aquest Raimon líric, irònic, existencialista, lluitador,
solitari i solidari, lloat i blasmat, etc., que en la història més
recent un havia arribat a pensar que estava més enllà del bé i del
mal.
Prou, acabo com acaba,
i com va començar:
