18.3.17

dimissió


Suposo que si m'hagués trobat en qualsevol carrer l'autobús transfòbic (sic), m'hagués produït certa curiositat que de cap manera s'hagués convertit en un post; ara, en canvi, després d'haver-lo vist en els mitjans, he encetat aquestes línies que s'acaben aquí: ni uns ni tampoc els altres.

16.3.17

creences


Quan sento algú -i són molts- que, potser generalitzant i amb un rampell d'irreflexió tan comuna als mitjans de comunicació i també a la vida quotidiana, diu que cal respectar totes les creences, m'esborrono. Continuar amb l'explicació de la meua inquietud davant d'aquestes manifestacions em semblaria un insult a la intel·ligència. Esclar que la intel·ligència s'ha convertit en un concepte de creixement pluridimensional exponencial.

13.3.17

tastets


He mirat... Ho hauria de dir? O simplement escriure la consideració que se m'ha acudit al final? He vist Invictus a la tele i he pensat que els crítics cinematogràfics -i si cal, els espectadors - haurien d'opinar, de parlar, sobre les pel·lícules sense saber el nom del director, dels actors -potser haurien de portar màscares els actors?-, etc. Res, només això. Per cert, a alguns actors se'ls acusa d'inexpressius, com si l'”expressivitat” fos un plus dels personatges que interpreten; a vegades sí, a vegades, no. Esclar que el cinema és un art i ja se sap que l'art no sol reflectir -copiar?- la realitat sinó que en dóna una visió subjectiva, o ni tan sols parla de la realitat.

Ja en el tema, reivindico l'aventura del tast a cegues, a l'art en general, però també en els tastos més habitualment coneguts, els dels vins, els dels olis, els... , també els dels vinagres. Els vinagres? Eterna reivindicació no corresposta, la del vinagre. A veure quan els crítics i els gurus gastronòmics comencen a parlar dels vinagres: potser quan algun gran industrial, algun gran cuiner o cuinera en parli tant com dels vins? I no em refereixo al de Xerès o al de Mòdena..., que són simplement genèrics, sinó a marques, productors, combinacions... Ai, que m'aparto de la idea del tast a cegues.

Buf, començo parlant de cinema i acabo amb amanides i altres combinacions. Quina diferència hi ha, però?

9.3.17

final del camí (per al Barça, no)


Així doncs, de la Malpaso em vaig encaminar a la Central del carrer Mallorca, on estava segur que trobaria més d'una edició de Platero: si no tenen un llibre de ficció literària a la Central, on el puc anar a buscar?, a part d'internet, esclar. No vaig perdre el temps mirant prestatges, sinó que vaig preguntar a la noia de l'ordinador, que no el va haver de mirar per saber que el tenien en un determinat prestatge. La vaig seguir amb respiració agitada -ella era veloç, molt més que Platero- i vaig veure com resseguia els lloms dels llibres..., però, ai!, no els en quedava cap exemplar. Suposo que em va veure voluble, presa d'un desig momentani, i per això no em va suggerir que el podia encarregar, o potser que el tenien a la Central del carrer Elisabets. En fi, simples hipòtesis. Tot i la decepció, em vaig quedar una estona mirant superficialment, com no pot ser d'altra manera, les taules de llibres, especialment la de poesia. Vet aquí que em va cridar l'atenció la Poesia Completa de Lezama Lima, l'escriptor cubà de qui no sabia que s'havien recollit tots els poemes en un sol volum. Va ser com un petit esclat premonitori: tothom sap l'admiració de l'escriptor cubà per Juan Ramón Jiménez, que no sé si va conèixer personalment durant la seua estada a l'illa entre els anys 36 al 39 o ja es coneixien d'abans. En resum, que vaig sortir de la llibreria amb els poemes dins d'una bossa de paper vermella. No sabria explicar ara per què Lezama Lima fou un dels escriptors mítics de la meua joventut, però deixo constància del fet.

Vaig pensar, amb tan poca fe com en la remuntada del Barça davant del París: i si m'arribés a la Casa del Llibre, la de la Rambla de Catalunya? Pensat i fet. Vaig recórrer un altre cop a la taula de l'ordinador. El noi, també sense mirar la màquina i a un trot de vertigen, va acostar-se a la lleixa adequada i ens vam trobar a meitat del camí -jo esbufegant- amb dos exemplars de Platero y yo. Em va dir que eren els millors. Un breu repàs em va confirmar que eren una bona tria, però vaig voler anar al meu ritme un pèl més lent i vaig examinar altres exemplars. Resultat, que em vaig quedar amb un tercer volum, amb un pròleg llarguíssim -edició de Jorge Urrutia- i ple de notes a peu de pàgina amb les correccions del poeta a traves de les diferents edicions, amb el canvi d'ordre de capítols, etc.

A casa vaig començar per José Lezama Lima. Fullejant, llegint principis, repassant modernismes -Ai, Rubén!- . Recordeu el vent d'aquests dies passats? La imatge, al menys tal com la sento habitualment des de casa, em va semblar d'una precisió poètica gairebé científica:

Al pie de las murallas
el aire tartamudo
desliza sus sirenas...

José Lezama Lima: “Bahia de la Habana”

Talment com el partit del Barça d'avui: un, dos, tres, quatre, cinc, sis, amb petit contrapunt. Un tornado inesperat, intermitent.

7.3.17

fent camí


Havia passat algunes vegades per davant de la llibreria i m'havia cridat l'atenció que des de fora es veiés tan diàfana. També em tenia encuriosit el restaurant del costat, just abans del xamfrà, que portava el mateix nom i oferia, esclar,  cuina mexicana -a la planta baixa de més amunt, la Granja Vendrell, la meua preferida de quan vivia al carrer Diputació. Finalment vaig entrar a la llibreria, petita, lluminosa, amb espais repartits, amb un llibreter que em va semblar reconèixer d'alguna altra botiga de llibres. Vaig demanar permís per fer fotos i me'l va concedir, i també per comprar algun llibre -és broma, em va dir- si s'esqueia. El lloc és acollidor. Al fons feien una presentació i reien a cada moment. Al pis superior, arribaven les prestatgeries altíssimes, i es bifurcaven els espais infracarregats, acollidor. M'hi hagués quedat assegut una estona si no hagués tingut altres plans. A baix, en les taules dels llibres en horitzontal, papers verticals al costat de les obres feien suggeriments. Vaig acabar el recorregut, vaig demanar més informació, vaig mostrar la meua sorpresa, i disconformitat no confessada, amb l'ordenament del llibres, no per gèneres, temàtiques, llengües..., sinó per editorials! Per què entra algú en una llibreria? No m'esplaio sobre la resposta, però si no busca un llibre concret, l'ordre editorial no em sembla l'opció més fàcil. Bé, abans de sortir -i ja em disculpareu la raresa- vaig demanar Platero y jo. Després d'una consulta ràpida a l'ordinador, em van confirmar que no el tenien i no em van preguntar si el volia encarregar. Devien ser quarts de nou del vespre. Ja tornaré en algun altre moment, amb més temps, a la llibreria Malpaso.

Estic segur que la meua generació, i algunes de posteriors – ignoro si les més joves- coneixen perfectament el principi del primer capítol: Platero és pequeño, peludo, suave: tan blando por fuera, que se diría todo de algodón... Dubto que la majoria recordi molt més d'aquesta lectura fragmentàriament obligatòria, en el seu moment, per a infants; jo, aquest 2017, que en fa cent des de la publicació del llibre complet, vaig tenir ganes de llegir-lo. M'estimulava, a més, que ara que llegeixo poquet, els seus capítols siguin tan breus.

Vaig variar els plans previs autoestimulat per la cerca de Platero... Bé, potser que deixi aquest camí per un altre dia, tot i que aviat va arribar a la fi.


2.3.17

nessuno mi può giudicare ...


He mirat en directe - una mica despús-ahir i una estona ahir- el judici al conseller Homs. M'ha semblat més interessant, més addictiu, que les sessions parlamentàries que a vegades també ens passen en directe, en part perquè el mecanisme de preguntes i respostes és més àgil que els llargs discursos parlamentaris i perquè la retòrica, no absent, però sí més escassa. Deixem de banda que els testimonis repeteixen fets que al públic ja fa temps, fins i tot mesos, que li han quedat clars o que no li quedaran mai.

Em fa gràcia el pas previ a les intervencions dels testimonis en què el president del tribunal els fa unes preguntes i uns advertiments: que si són parents de l'acusat, que si saben que si no diuen la veritat se la carregaran... Just lligada amb aquesta darrera pregunta ve la final: Té vostè interès en el desenllaç del procés (es referix al judici, no al Procés). La majoria de testimonis responen que no. Increïble! D'una manera o una altra, tothom té interès en el desenllaç del judici, en qualsevol desenllaç, m'hi jugo el que calgui. Si el tribunal investigués prou, veuria que cometen perjuri, al menys jo ho penso. En fi... Alguns però, admeten que sí que tenen un interès com a ciutadans en la resolució. Bé per ells, tot i que jo imagino que com a polítics, com a juristes, etc. , no només com a ciutadans, també deuen sentir algun interès. Entre els qui ahir van declarar tenir interès (i perdó per tanta redundància interessada) a veure com acabava tot es trobava el doctor Lamarca -encara no aprofitat com a tertulià- , cosa que, com en els altres casos, no van impedir que el president considerés que era un testimoni apte per declarar. El doctor Lamarca és un prodigi de memòria, esmentant lleis, noms de personatges, llibres, fent excursos..., fins al punt que en alguna ocasió el president del tribunal li va pegar moderació verbal. Però, ai!, al professor Lamarca li va fallar la precisió en en les dates, en les hores; de fet no m'estranya: la relativitat del temps és de tots coneguda i demanar concrecions en aquest aspecte és una mostra de primitivisme inacceptable, una rèmora del passat impròpia dels éssers civilitzats del segle XXI.

 

1.3.17

Jahvè va restablir la situació de Job (Job: 42:10)

Em sembla innecessari incloure la meua apel·lació, però crec de justícia afegir el resultat final, de moment. El que no entenc és com es pot fer és això de la restricció d'edat; esclar que jo sóc un incompetent en el tema, o no? Ah, quin plaer reveure el final de la pel·li...!


Gracias por enviar tu apelación sobre el vídeo a YouTube. Después de una revisión exhaustiva, hemos llegado a la conclusión de que el vídeo no infringe las Normas de la Comunidad, pero puede no ser adecuado para todos los usuarios, por lo que le hemos aplicado una restricción de edad. Esto no influirá negativamente en el estado de tu cuenta.
Para obtener más información sobre los vídeos con restricción de edad, accede a la página del Centro de ayuda http://www.google.com/support/youtube/bin/answer.py?answer=117432.

Atentamente,

el equipo de YouTube