6.12.16

comprensions


Avui m'ha tornat a passar... De tant en tant, algú de la meua edat -o una mica més gran o una mica més jove- es plany que quan ell estudiava no s'ensenyava la llengua catalana (escrita, esclar, la parlada feia anys que la sabien) i que, en el millor dels casos, ja fan prou d'escriure-la com bonament poden. Què puc afegir a més d'un somriure comprensiu? Tots els qui em diuen això han après després dels anys 70 tantes coses que em semblen complicadíssimes, moltes de les quals ni ara ni abans jo hagués estat capaç d'assimilar, que em costa d'entendree la seua justificació, el seu argument estrella i únic, i em sembla que contraargumentar seria una falta de cortesia i fins i tot es podria considerar una incomprensió per part meua del llarguíssim tunel de repressió franquista. Per cert, alguns, no gaires, tenen un domini de l'anglès parlat i escrit que segur que no pensaven que adquiririen quan, tendres infants o joves amb ganes de menjar-se el món, albiraven boirosament un futur amb més o menys llibertat.

Tres o quatre –, potser menys, em resisteixo a inflar la xifra- dels meus amics o coneguts arribats aquí fa molts i molts anys, tants que es podria dir que són preconstitucionals, entenen el català però encara no el parlen. Sembla que el pas d'una llengua romànica a una altra -la parla, ja no dic l'escriptura... o potser escriure és més fàcil?- exigeix un esforç titànic. Malgrat que l'amistat no és basa en la llengua, em sembla una descortesia que, ni que sigui en algun moment llarg, no em parlin en la meua llengua habitual; suposo que ells troben una descortesia que jo no els parli tan sovint -remarco el sovint- com voldrien en la seua. Entre els qui van venir aquí abans de la Constitució i diuen que encara els costa entendre el català, només tinc coneguts; amb ells mai no ens entendrem.

29.11.16

metonímies i sinècdoques


Amb motiu de la mort de Fidel Castro he escoltat repetidament com diuen que ell mateix deia que la història el jutjaria o com alguns dels tertulians habituals diuen, amb més escepticisme o potser no que el comandante, la mateixa frase.

A veure, no ens equivoquem, la història és una entelèquia per bé que les seues concrecions sovint vagin a missa segons qui les escolta i les fa seues; recordem però, que qui construeix la història són els historiadors (potser cada vegada més els periodistes?), de la mateixa manera que els qui imparteixen justícia són els jutges (?) sense els quals la justícia continuaria sent una paraula etèria, un ideal. Com en tants altres camps en què les paraules tendents a l'abstracció depenen dels seus servidors oficials o aficionats, la imperfecció del terme, del seu concepte pràctic,aplicat, pot arribar a agafar dimensions colossals.

Gairebé al mateix temps que Castro, moria a París el fotògraf David Hamilton. Les seus fotos, a la dècada dels 70 i 80, quan seguia una mica el que es feia en fotografia, m'interessaven força, però..., deixem-ho estar. No sé si la la història -la justícia ja no- serà complaent amb Hamilton, el periodisme no. Jo sempre m'he esforçat, encara que a vegades no sigui fàcil, de separar autor i obra i continuo pensant que si no hagués estat així..., què us he de dir, què em podria dir?


P. S. Aquest vespre he passat per davant del consolat de Cuba a Barcelona. Molt poques mostres de condol o d'alegria- La parquedat m'ha cridat l'atenció.

24.11.16

calaix de sastre de tardor avançada


Temes a desenvolupar (sense valoració d'importància):

1. Ahir vaig veure una estona -curtíssima- de les preguntes i respostes al Senat. Diàleg impossible: no importa què diuen els senadors, Rajoy respon el que li interessa i que està mínimament relacionat amb les qüestions presentades per les senyories. Acabo pensant que a part de Punset, potser Rajoy també serà immortal, al menys el seu cicle vital cada dia que passa el trobo més semblant al de les tortugues.

2. Els del govern -no importa quin govern- asseguren que tenen solucions per a les pensions dignes (la dignitat és una abstracció no mesurable i opinable) a mig i llarg termini, no cal dir per a l'any que ve. Deixant de banda la inconcreció dels termes mig i llarg, tothom sap que la cosa va a la baixa, m'ho confirmava una passant de notari dilluns, i ja se sap que si hi ha algú que pugui preveure el futur són els notaris i els seus ajudants. Evidentment, no m'atreveixo a temporalitzar.

3. Tinc la sensació que els governs tal com els coneixem tenen els lustres comptats. Com s'organitzarà la societat després? Ei, sóc un simple mortal amb una incultura notable.

4. L'Ajuntament de Barcelona penalitzarà els cotxes més contaminants (veure premis i càstigs al diari pertinent) . Els fabricants i els venedors d'automòbils es freguen les mans. El transport public municipal, comarcal, regional, estatal, europeu i mundial aviat serà una cosa sensacional, just poc temps abans que s'inventi la teletransportació.

5. Es mor una dona i tothom parla de pobresa energètica. Es mor un nen i tothom parla de pobresa infantil. Bé, gairebé tothom. Grans declaracions, manifestacions, etc. Adjectivar la pobresa és cosa d'imbècils o de rics. Que parin de parlar de pobresa, que parlin de riquesa, que es distribueixi abans no s'enfonsi el món.

6. A Portugal, gran desconegut, sembla que volen apujar fins un 20 % les cases amb més hores de sol. És un exemple paradigmàtic del funcionament dels governs (compte, el sol no opina). Que cadascú busqui en el seu propi govern (municipal, autonòmic, estatal, europeu, mundial) disbarats semblants. No seria més lògic subvencionar els constructors que proporcionen més sol (i persianes) i penalitzar els qui fan habitatges en eterna penombra?

7. Les morts sobtades, inesperades, sempre produeixen reaccions precipitades, sovint altruistes. Continuar parlant del tema seria precipitar-me. Descansi en pau Rita Barberà, tot i que sóc del parer que els morts no reposen ni deixen de reposar excepte en les paraules i el pensament dels vius.



Temes desenvolupats:

1. Quina mandra! Plou, ha baixat el termòmetre (a la terrassa de casa, 6 graus). Continuo tenint tan poques ganes d'escriure... Al final perdré la pràctica.

10.11.16

el triomf de Trump


Escolto de matinada (què volen aquesta gent?) Catalunya Informació. Trump guanya en tres estats, però l'esperança dels entrevistats encara sembla viva. Evidentment els periodistes i els entrevistats són partidaris de Clinton, no se sap si en concepte de mal menor o per les virtuts de la candidata, que aquesta és una de les característiques de pràcticament totes les eleccions. Per omplir el temps, mentre es van coneixent els resultats, el periodista que es troba als Estats Units va fent preguntes a seguidors de un i altre candidat. Li toca el torn a una noia de trenta-tres anys d'un país centro-americà que en porta disset a Nord-Amèrica. Ha votat Trump. La primera raó que dóna per justificar la seua elecció és que el candidat assegura que els particulars podran continuar tenint armes de foc. La resposta m'esvera, però què sé jo del que passa allà? Com en qualsevol resultat electoral, la primera pregunta que em faig és quanta gent ha exercit el seu dret de vot. No ho sé. Però segur que, com sempre, els qui no han votat cap dels dos candidats són majoria. No importa, el vot, malgrat les reflexions a vegades subtils i argumentades dels participants no deixar de ser un xec en blanc, tant com l'abstenció; bé potser no tant. Tant de bo que el cost no sigui excessivament alt.

No m'interessen gens les anàlisis que es van fent una vegada conegut el guanyador, tinc més curiositat a saber com es desenvoluparà el mandat presidencial. Entenc que mai com ara les decisions presidencials afectaran no només els USA sinó tot el món, i si m'equivoco, millor. Confesso que la meua curiositat té un alt component de morbo, encara que em temo que a la fi tot serà més o menys com sempre, al menys per a mi.

25.10.16

La Maria i la mare


Cal fer una prèvia -podria ser un post escriptum -per recordar que una mateix plat pot tenir conclusions seràfiques o finals aberrants. Un arròs de marisc o una paella-paella, poden ser sublims -exagerar una mica no costa gaire- o produir una sensació de vergonya aliena.

Resulta que 120.000 persones han respost a la pregunta que feia la revista Cuina sobre quin és el plat preferit dels catalans. No m'embrancaré ara en consideracions sobre si es considerà catalans els qui viuen i treballes a Catalunya ni si una mostra que inclou menys gent que els assistents a un partit del Barça és gaire representativa; la qüestió, com se sap, és distreure el personal i que cadascú digui la seua, alguns cobrant uns calerons directament o indirectament. En definitiva, els finalistes eren el pa amb tomata (tomàquet) i l'escudella i carn d'olla. Finalment, per un marge insignificant, ha guanyat l'escudella, resultat que s'adiu amb el meu vot no emès.

De tota manera, en això dels menjars -la gastronomia?- jo trobo que el més important no és el plat en si mateix, que cal que tingui els atractius objectius suficients, sinó, sobretot i com en tantes altres coses de la vida, les connotacions sentimentals. Què hagués triat jo?

Quan era jovenet, ni tan sols un adolescent, vaig passar uns quants estius en un un mas en època de recollida, pelat i assecat de les ametlles. Al matí, quan el sol a penes començava a acariciar la mar (en primer terme l'Ametlla, a l'esquerra, en dies clars, podies imaginar Tarragona), m'asseia en una taula jo sol, sota l'emparrat, els altres ja havien esmorzat. La Maria m'havia preparat el pa, sucat per les dues bandes, oliat, salat... Recordo el pa i la tomata, però ara sóc incapaç de saber si anava acompanya de de pernil, de fuet, de llonganissa seca... Que gloriós començar un dia sempre segur d'aventures noves contemplant el cel, la mar, les vinyes, les oliveres, amb la fresca encara de primera hora. Fa molts anys que no visito el mas, no sé si encara hi ha el raïm madurant; la mar i el cel deuen ser si fa no fa com sempre.

Ja sabeu com són les mares. Mare que demà vindre a l'hora de dinar, que... Jo ja era gran i només anava de tant en tant al poble. No importava que fos un estiu d'una calor asfixiant ni que la mare em recordés que potser aniria més bé una altra menja; a l'hora de dinar -a casa sempre menjàvem tard- hi havia escudella i card d'olla. Sempre sobraven pilotes i botifarres de ceba (a les carnisseries del poble no feien botifarra negra) que jo em podia sofregir a la nit o l'endemà, amb la mica de patata i el que fos que hagués quedat. Continuo pensant que els plats calents i calòrics són un bon remei contra la calor de l'estiu, però ja no practico, són altres temps i la mare ja no hi és.

21.10.16

s/n

Acabo de llegir que l'ajuntament retirarà l'estàtua eqüestre de Franco decapitat. La barbàrie torna a guanyar. I jo que no en volia parlar.

19.10.16

tot i sense cap


Llegeixo al diari que la Fundación Francisco Franco s'indigna pel bárbaro aquelarre amb  a mutilada estàtua eqüestre del dictador instal·lada davant del Born. En podríem parlar, però el meu primer pensament interrogatiu és breu: existeix una Fundació Adolf Hitler a Alemanya? I una Fundació Benito Mussolini a Itàlia?

Qualsevol intent de justificació -amb subvencions incloses- em sembla demencial, una burla sagnant. Bona part de l'Espanya que encara conserva el poder és pura barbàrie; compte, una part de l'altra Espanya continua amb set de sang. Quaranta anys ja des de la mort del dictador. Alguna cosa es va resoldre malament. I el decapitat del Born continua rient des de l'ultratomba.