21.1.17

ja a la segona quinzena de l'any


Per Sant Antoni, un pas de dimoni.
Popular

No es pot fer una truita sense trencar els ous.
Popular

El primer que farem serà matar tots els advocats.
Shakespeare: Enric VI

Trump és Berluscuni passat per Marlboro
Javier Gurruchaga


Només estic segur de la correcta textualitat de la primera cita i en el cas de la tercera, accepto que la frase fora de context pot resultar equívoca, però en l'època de Shakespeare els advocats ja feia segles que tenien tal poder que el fet que després el dramaturg dissimulés no treu consistència al seu desig primigeni expressat per un secundari.

El 17 em va passar totalment desapercebut, cosa que em va produir una sensació de culpabilitat per haver oblidat que era el dia del patró del poble, que pràcticament totes les olives ja són als molins -no sé si la collita ha estat bona o no tant- i que els animals ja han estat beneïts, i fins l'any que ve. Com a penitència m'autoimposo rememorar lentament, resumides i en desordre, imatges segurament falses de les festes majors d'anys ja molt llunyans.

Em va semblar totalment demencial la insistència del fiscal a voler esbrinar què vol dir que per fer una truita cal trencar els ous. Tantes preguntes, tanta pèrdua de temps que es podia estalviar consultant simplement Google o, si és més partidari del paper, repassant les pàgines d'un diccionari de locucions i frases fetes, com el de Martí & Raspall. Per mi que hi havia un punt de mala intenció, si no d'inanitat intel·lectual. I el pobre noi assegurant que a Catalunya ho sap tothom això. Esclar que sembla que a la majoria d'advocats, fins i tot del país, perquè entenguin català cal pagar-los.

Escolto fragments de les declaracions d'Isabel-Clara Simó, darrer Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Que el motiu recurrent, o això sembla a la televisió, sigui que per fi se sent valorada... sense comentaris.

No he tingut forces per acabar de sentir el curtíssim discurs d'investidura del nou president dels Estats Units d'Amèrica. Si hagués estat un alumne meu en una classe d'expressió oral, li hagués dit que es tornés a preparar l'exposició; esclar q ue la repercussió de les paraules dels meus alumnes i les meues eren molt limitades. Podem fer broma, però cal recordar que els americans marquen tendència. Tremolaria si no fos que sé que tot el que puja baixa, la qüestió és el temps i el tempo.

Fa fred. A Barcelona un fred suportable, potser per això els turistes, que deuen venir d'un clima més inhòspit, pugen i baixen pels carrers precedits pel soroll de les rodes d'aquestes maletes tan còmodes i lleugeres i tan indiscretes i amenaçadores. Ahir em van mullar unes gotes tan fines de pluja que per un moment vaig pensar que les somiava; a penes un sospir i estranyament càlides; de seguida vaig saber que no es convertirien en neu. Avui la pluja ha estat més com cal. Sí que el dia s'allarga, però l'hivern és encara ben viu, amb capvespres sense cap interès. Ahir vaig mirar una pel·lícula ambientada a la Provença on ningú no parlava provençal i on tenies la certesa que allà sempre és primavera -tot un món de promeses-, una primavera mig estiu mig començament de tardor. Avui Whiplash -quina meravella!- m'ha semblat molt més com cal: l'hivern sempre present i, potser, l'esperança de primavera.

10.1.17

Entre la realitat i la psicodèlia


La llum del primer dia de l'any m'agafa ja tard -cap novetat- i li giro l'esquena per concentrar-me en la pantalla del televisor. Dudamel aparenta, i és una apreciació personal, més anys dels 35 que té. El trobo excessivament contingut, no com quan dirigeix els seus nois i noies veneçolans, però a mesura que passen els strauss es va deixant anar, fins a l'apoteosi final (complicitat amb Grouxo Marx -o és Harpo?- inclosa) de la Marxa Radetzky. El Concert d'Any Nou és un estrany oasi d'intemporalitat en aquest món nostre que canvia tan ràpidament i que a mi, coses de l'edat, em sembla d'una foscor in crescendo malgrat els estímuls llumninosos creixents i variats (?) que ofereix. Trobo que un vals perfecte per glossar les paradoxes del moment i del futur immediat és el que se sol anomenar Vals de l'aniversari, o, amb més propietat, Onades del Danubi, d'Ion Ivanovici: exultant i d'una tristor que penetra. No sé si l'han interpretat mai al concert de Viena.

I el temps avança i no és qüestió avui de detallar cada dia que passa. Basta dir que els Reis ens agafaren a la J. i a mi en baixa forma física. Ella ha afegit -parlo encara en present- al seu canell trencat una grip important; jo, una febrícula estable potser per simpatia. Ella mira la cavalcada dels de Barcelona per la tele; jo, en directe, que és la manera de viure-la més i veure-la menys. L'endemà, els regals són escassos, de moment. Abans d'hora ja em van portar la Gramàtica. Curiós país, on una gramàtica figura entre els llibres més venuts durant setmanes. Les biblioteques particulars estan plenes de llibres a penes fullejats, però acariciats amb desig, mirats amb ulls brillants, potser febrosos.

No sé si em regalaré el darrer disc de Sisa. Llegeixo una entrevista seua d'on, per acabar aquest resum d'inici de temporada (per cert, a qui se li va acudir començar l'any amb el fred en lloc d'esperar la primavera, com feien els romans), diré que comparteixo més les seus paraules, el seu pensament -no crec que calgui justificacions ni matisos, que porto pressa- que no molts altres del aquest any sí.


R. És lògic que quan no hi ha res l'esperança sigui màxima. Pot ser que anem cap enrere, però partim d'un cert nivell. Ara un pobre pot tenir una pantalla de plasma, mòbil i cotxe, però jo, que sóc de família humil, no recordo tenir res a casa i tota la societat era pobra, i si ens situem als anys trenta encara hi havia més pobresa. Els obrers treballaven 12 o 14 hores i eren pobres , i la poli els pelava a les manifestacions. Tots aquests de la CUP i del 15-M em semblen gent benintencionada, petits burgesos que no han passat gana, persones amb formació… res a veure amb pobres de solemnitat.

P. Materialment cap endavant, espiritualment cap enrere.

R. No hem avançat gens, només sento discursos buits, tòpics, demagògics... i es compren aquests discursos sense saber quant costen. La independència, per exemple, ningú diu el que ens costarà i a sobre ningú ho pregunta. Els polítics ja són com nosaltres, els cantautors, prometen l'Arcàdia somiada, però sense detallar el preu del bitllet. Els catalans sabem que tot té un preu. Cap català s'embarcaria individualment en un viatge sense preguntar quan arribarà, i si l'esmorzar hi està inclòs i el taxi pagat… i en aquest viatge de la independència ningú sap el preu. És molt curiosa aquesta dicotomia entre el català pragmàtic i el superego social català independentista propi de la frase “ho volem tot”. Hi ha tres formes de pagar el viatge, i cap és del grat del català: que li toquin la cartera, que li toquin la cara o que li toquin el Barça.

P. I per què creu que ha pres força? Per la il·lusió que desprèn el seu sentit poètic?

R. Exactament, la independència s'ha convertit en una idea poètica. La poesia omple els buits de la realitat ordinària i ajuda a suportar-la, però a Catalunya es parla des de la poesia de la realitat ordinària, que té altres lleis que s'han de considerar. Un cantautor pot prometre la lluna, un polític, no, i si ho fa, enganya. Un polític ha de tenir una part lírica, però cal treballar dia a dia en coses molt avorrides com papers, lleis, normes, etc. Els polítics ens han ocupat l'espai poètic. Per què una gran part del poble català ha comprat aquesta idea sabent que és impossible? Aquesta és la pregunta. Sense una guerra o una revolució això de la independència no és possible.

P. No es desobeirà?

R. No. Bé, algun sí que ho farà, i quan li caigui la primera hòstia, tothom a menjar a casa i al llit aviat que demà obrim la botiga. Qui són els nostres herois? el Sr. Esteve, el mossèn i el caganer, es pot anar amb això a algun lloc? Per contra, quins herois té Espanya? Un boig que volta volent canviar el món anomenat Quixot. El Sr. Esteve no va sortir de la seva botiga. Espanya ha actuat sense contemplacions: si s'ha hagut d'expulsar jueus, matar moros i aniquilar indis, s'ha fet. En canvi, aquí, no, som pacífics i democràtics, aquí, sang, no. Llavors, de què ens queixem per no pintar res al món? La violència ens repugna, i amb raó, però si el que de debò ens agrada és la “botiga”, la parcel·la i la parròquia, no cal que ens queixem, som el que som i ens donen pel sac. Els altres no van així. Agafem les armes, fem la guerra i si hem de morir, morim, però això no ens surt fer-ho.

Entrevista a “El País”.









28.12.16

passa bou per bèstia grossa


A vegades un sol element és suficient per detectar una situació. Que el periodisme peninsular, reflex de la societat en general, va a la baixa ho confirma l'ús continuat i creixent del mot genèric migrant. No tinc clar si és mandra, irreflexió, moda (dubto que siguin els correctors lingüístics del mitjà, o sí?) o simplement ignorància el fet que periodistes i redactors tinguin dificultats per distingir entre emigrants i immigrants. En tot cas, és un menyspreu a la precisió lèxica i conceptual, una simplificació inconcebible, i, sobretot, una desconsideració als migrants, tot i que alguns em podrien dir que distingir entre uns i altres fomenta una divisió innecessària i classista. No et fot!

Per cert, crec que en català, no sé si en castellà (en altres llengües, com l'alemanya, sí), no existeixen dues precisions més, la del remigrant, és a dir l'emigrant que torna al país d'origen, ric o pobre, no importa; i la del transmigrant, l'emigrant que simplement transita per un país, per un territori, fins aconseguir instal·lar-se en aquell que desitja. Que després el desig no concordi amb la realitat esperada és una altra història habitual que sobrepassa el concepte geogràfic de migració i els seus derivats actuals, encara que en un futur pròxim acabi de tenir una paraula que inclogui la decepció d'aquest nòmada voluntari o forçat.

Rellegits els dos paràgrafs anteriors, em pregunto si no és una frivolitat aquesta convers filològica i concloc que no més que els monòlegs dels mitjans que parlen alegrement amb to patètic dels migrants.

 

25.12.16

blues de Nadal amb contrapunt


Quin blau al cel aquests dies! Divendres de la setmana passada plovia, com rellisca el terra ple de fulles humides; la Joana es va trencar el canell de la mà dreta. Ens quedarem a casa. El dia abans va tenir un infart la R., col·lega  i amiga; ahir la van desconnectar, Demà -avui ja- l'enterren. Aquest matí he vist la meua fornera davant del bar; també el canell dret: li van voler robar la bossa -20 euros i monedes- però només la van fer caure; l'esquinç al peu és la propina; els plors són perquè encara no sap com s'ho farà per tenir cura de la mare. El xino del bar també porta el braç enguixat... Diuen que la R. escrivia quan se li va parar el cor. Diuen que els blaus al cel encara duraran uns dies. I les nits... Heu vist com avança Orió de matinada?

Tinc temps. Rellegeixo les rondalles nadalenques del Carner de vint anys. Són una delícia, encara que només els joves poden pensar que s'ha de castigar la falta d'esperança.



Una vegada era un ibis.

Vivia prop d'un bassol voltat de joncs. Amic dels lotus i dels nenúfars, de les granotes i de les reinetes, havia passat sempre una existència regalada. És veritat que ningú no tenia més encert que ell per a enfonsar el bec en el llot i trobar-hi els verms més deliciosos i sonrosats. A penes coneixia els homes. No lluny del bassol hi havia una caseta mig en ruïnes que ell mateix no havia vist habitada més que per l'heura i la molsa.

Una vegada, l'ibis hagué de marxar Egipte endins per qüestions de família. Tenia una germana casada amb un perdut ue tot s'ho gastava al joc, i que havia arribat a malversar la fortuna dels seus nebodets en disbauxes, amb gran desconsol de la pobra muller, persona púdica i estalviadora, que acabà per escriure a son germà, esperant que l'ajudaria una mica per allò que la sang sempre tira.

L'ibis es va posar en camí molt malhumorat. Quan fou a casa sa germana tot ho trobà malament. Sos nebodets li semblaren bruts, mal educats; sa germana, cridallera; son cunyat, presumptuós i insuportable. Anà a cops de bec amb tothom i tornà a son bassol.

Quan arribà a son bassol ja era al capvespre.

L'ibis encara no havia sopat; tenia una gana que se l'enduia.

En posar-se en son lloc de costum, una granota que es gratava la panxa blanca li donà la benvinguda.

-Què tal? Com li ha provat el viatge?

-Ja ho pot veure! -digué l'ibis, espolsant-se la ploma-. Brut i cansat.

-Jo em pensava que s'hi estaria més temps, amb la seva germana. Només tres dies! Amb tot, ja hi trobarà grans diferències aquí.

-Diferències? Què ha succeït?

-Que hi ha gent a la casa.

-Gent a la casa! Quan ha vingut?

-Ahir, a punta de dia. Són un Fuster, la seua Dona i un Noi.

-¿Doncs encra deuen estar endreçant els mobles?

-Ca! I que en va d'errat! Si es veu ue no tenen una malla. Només duen algunes eines i un farcell de roba.

-M'amoïna això. Jo que estava tan bé, haver d'anar-me'n a les meves velleses.

-No hi pensi pas! Són gent de casa, incapaços de fer mal a ningú, amb una cara de bonassos. La meva veïna, quan va saber que venia gent, també es va espantar, tant ue vaig haver de donar-li una miqueta d'aiguanaf. Peruà ella deia: “Hi ha persones que troben gust a menjar les nostres anques. Nostre Senyor les ha de castigar! I una té por de caure a les seves mans.” “Veurà -vaig dir-li jo-, no s'hi embranqui i no plori; massa que les reinetes li diuen la granota dels ulls molls. Jo sé conèixer les fesomies, i des d'ara li dic que no hi ha por.” I la pobra se'n va anar tota alleujada.

-Millor, però de totes maneres em desagrada que vingui gent per aqueixos volts. Encara que si és pobrissalla ordinària...

-No tan ordinària! N'han passat dues que m'han fet tremolar de cap a potes! Dues que no sé com explicar-me.

-Vejam, conti.

-Sembla que, abans d'arribar a la caseta, el Fuster, la Dona i el Noi passaren pel poble veí, és a dir, pel poblet que hi ha menys lluny. Sembla que els nois d'aqueix poblet s'entretenen fent volar l'estel i jugant a la rutlla. Doncs, com que el Noi no té cap joguina i el Fuster prou feines deu tenir per a comprar-se els llonguets, la Dona estava trista. Per què badalla? Que té son?

-No senyora, no; tinc gana. Però acabi, acabi de contar.

-Doncs el Noi sembla que va dir a sa Mare: “Per això no cal que pateixis.” Precisament era a la mateixa hora d'avui... Em sembla que era a la mateixa hora. Sí, sí; justa. Doncs vet aquí que el Noi estengué el braç i tot seguit va baixar una estrella: ell li va lligar un cordill i digué a sa Mare: “Ja tinc estel!” I va jugar-hi una estona.

-Granota amiga, permeti'm un escepticisme racional.

--Doncs, sí senyor, sí; tan cert com que m'haig de morir. I no para aquí la cosa. Quan hagué jugat prou amb l'estel, estengué de nou el braç i digué: “Vull una rutlla”. I va caure la lluna. Afiguri's quina rutlla! I que, de l'empenta que ell li donava, feia uns rodolons que donaven goig de veure. Fins que a l'últim talà el cordill de l'estrella, i l'estrella volà cap al cel; i donà una puntada de peu a la lluna amb son peu rosat, i la lluna va tornar al seu lloc.

-Aquestes fantasies són causades per un desequilibri morbós de l'organisme.

-Encara em farà agafar una excitació nerviosa!

-Veu? Això no és natural. Cregui'm que la compadeixo.

-Doncs jo li juro i perjuro que el que li he dit és la pura veritat.

-Bah, bah, bah! Me'n vaig a menjar, però sàpiga que, amb tan bona gorja com tinc, el que m'ha dit no m'ho empasso.

I l'ibis se n'anà a enfonsar el bec en el llot.

Però en aquell moment sortí l'Infant de la caseta i estengué el braç.

I tots els cucs del bassol es tornaren papallones i es posaren a volar.

I aquell vspre l'ibis, per la seva falta de fe, se n'hagué d'anar al llit sense sopar.


Josep Carner: Deu rondalles de Jesús Infant (1904)

15.12.16

consideracions prenadalenques


Tinc la impressió que aquest any aquí, a Barcelona, hi ha menys llums nadalencs, tant institucionals com en el comerços. No em queixo ni aprovo, no valoro, constato. També ha desaparegut l'arbre de can Jorba, que darrerament era una gentilesa de Tous. Tot i aquestes mancances que es poden atribuir a una voluntat de sostenibilitat o a causes semblants, escolto als mitjans que les despeses en menjar ja han començat a augmentar, en competició directa amb l'augment de preu d'uns quants aliments propis d'aquestes festes.

El tronc de Nadal continua ben viu a les fires, tot i que no m'he fixat si té gaires compradors, suposo que sí, perquè en cas contrari no hi hauria l'oferta extensa que veig, encara que és possible que molt tió tingui actualment una funció més ornamental que efectiva (aquests tronquets de la mida d'un dit dubto que puguin cagar res de profit, ni el carbó els deu passar pel cul). Esclar que els troncs de parada, els que es compren i que es van fent omnipresents a tota la geografia del país, ignoro per on deuen cagar; cilindres d'una regularitat fora de tota naturalitat de la natura i amb una cara ominosa, de perversió onírica, l'absència de forats fa impossible qualsevol deposició, excepte si es creu en els miracles nadalencs, que ja pot ser. On han anat a parar aquells troncs d'olivera o de garrofer amb buidors anals calculades que arribaven a les cases després d'una curosa selecció? En fi, potser els nens d'ara, malgrat l'escepticisme general, creuen més en els miracles o estan més allunyats de la natura, que tot és un.

6.12.16

comprensions


Avui m'ha tornat a passar... De tant en tant, algú de la meua edat -o una mica més gran o una mica més jove- es plany que quan ell estudiava no s'ensenyava la llengua catalana (escrita, esclar, la parlada feia anys que la sabien) i que, en el millor dels casos, ja fan prou d'escriure-la com bonament poden. Què puc afegir a més d'un somriure comprensiu? Tots els qui em diuen això han après després dels anys 70 tantes coses que em semblen complicadíssimes, moltes de les quals ni ara ni abans jo hagués estat capaç d'assimilar, que em costa d'entendree la seua justificació, el seu argument estrella i únic, i em sembla que contraargumentar seria una falta de cortesia i fins i tot es podria considerar una incomprensió per part meua del llarguíssim tunel de repressió franquista. Per cert, alguns, no gaires, tenen un domini de l'anglès parlat i escrit que segur que no pensaven que adquiririen quan, tendres infants o joves amb ganes de menjar-se el món, albiraven boirosament un futur amb més o menys llibertat.

Tres o quatre –, potser menys, em resisteixo a inflar la xifra- dels meus amics o coneguts arribats aquí fa molts i molts anys, tants que es podria dir que són preconstitucionals, entenen el català però encara no el parlen. Sembla que el pas d'una llengua romànica a una altra -la parla, ja no dic l'escriptura... o potser escriure és més fàcil?- exigeix un esforç titànic. Malgrat que l'amistat no és basa en la llengua, em sembla una descortesia que, ni que sigui en algun moment llarg, no em parlin en la meua llengua habitual; suposo que ells troben una descortesia que jo no els parli tan sovint -remarco el sovint- com voldrien en la seua. Entre els qui van venir aquí abans de la Constitució i diuen que encara els costa entendre el català, només tinc coneguts; amb ells mai no ens entendrem.

29.11.16

metonímies i sinècdoques


Amb motiu de la mort de Fidel Castro he escoltat repetidament com diuen que ell mateix deia que la història el jutjaria o com alguns dels tertulians habituals diuen, amb més escepticisme o potser no que el comandante, la mateixa frase.

A veure, no ens equivoquem, la història és una entelèquia per bé que les seues concrecions sovint vagin a missa segons qui les escolta i les fa seues; recordem però, que qui construeix la història són els historiadors (potser cada vegada més els periodistes?), de la mateixa manera que els qui imparteixen justícia són els jutges (?) sense els quals la justícia continuaria sent una paraula etèria, un ideal. Com en tants altres camps en què les paraules tendents a l'abstracció depenen dels seus servidors oficials o aficionats, la imperfecció del terme, del seu concepte pràctic,aplicat, pot arribar a agafar dimensions colossals.

Gairebé al mateix temps que Castro, moria a París el fotògraf David Hamilton. Les seus fotos, a la dècada dels 70 i 80, quan seguia una mica el que es feia en fotografia, m'interessaven força, però..., deixem-ho estar. No sé si la la història -la justícia ja no- serà complaent amb Hamilton, el periodisme no. Jo sempre m'he esforçat, encara que a vegades no sigui fàcil, de separar autor i obra i continuo pensant que si no hagués estat així..., què us he de dir, què em podria dir?


P. S. Aquest vespre he passat per davant del consolat de Cuba a Barcelona. Molt poques mostres de condol o d'alegria- La parquedat m'ha cridat l'atenció.