17.10.17

continuitat


No per anunciat resulta menys impactant i trist l'empresonament de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez. Com que els mitjans públics i privats en van plens, dels fets i d'opinions, no crec que calgui una valoració més. Aquesta presó incondicional -l'empresonament també, òbviament- em sembla un disbarat, no només des de la meua subjectivitat, sinó des dels fets imputats i des de la valoració dels riscos que suposadament comporta que segueixin lliures. Dos aclariments personals: el primer, repetit qui sap quantes vegades, és la meua dèria de renyir als qui reiteradament parlen de la justícia com a element tangible; la justícia només existeix en la mesura que existeixen els qui l'apliquen, és a dir, els jutges -i jutgesses- (els fiscals, recordem-ho tenen poc a veure amb la justícia); en segon lloc... ja no me'n recordo.

Dit això, diré també que em reconforta continuar escrivint al blog perquè em permet anar a mirar i a vegades llegir els blogs amics que tinc a la dreta del meu i veure com, malgrat tot, la vida continua més enllà dels fets que ni la política ni els polítics poden enterbolir gaire. Una mica d'això i d'allò i del de més enllà... Per cert, diuen que aquesta setmana arribaran les pluges i baixarà la temperatura. La previsió meteorològica m'alegra i em disgusta alhora.



P. S. : A darrera hora m'arriba un whatsapp en que s'exigeix que el Barça no jugui el partit de dimecres. Passa-ho, diu el text. Ja hi tornem a ser.


12.10.17

nivell


Com que continuo a l'espera -i que consti que ahir a mi no em va decebre Puigdemont, era una opció, encara que abocada al no-res- em distrec amb les petites anècdotes diàries. Com que no la coneixeu, no explicaré l'opinió de la meua estanquera sobre les maneres de crear un caos a nivell europeu, i em limitaré a parlar d'un detall que potser heu vist al Congreso aquesta tarda i que he trobat... Campuzano li diu a Rivera -mai recordo si va amb v o amb b- que el seu discurs li ha semblat d'un falangista; en acabar Campuzano, Ribera demana la paraula per dir com l'ha ofès el qualificatiu (o substantiu?), que ell va nàixer al 79. En definitiva, i extrapolant, que no hi ha cristians perquè ja no queda gent que tingui 2000 anys (1900 si volem ser generosos), o kantians o aristotèlics. Encara més sorprenent, la presidenta del Congreso, sovint lloada, després d'escoltar que Campuzano no es desdiu, diu que la paraula falangista no constarà en acta, tot i que la Falange és encara un partit legal, Com el PP, com Ciudadanos. Això darrer ho dic jo, la presidenta, no argumenta.

11.10.17

punt mort


Pugem per Enric Granados després de veure l'excel·lent exposició de la galeria Mayoral. Passa gent -molt poca- amb estelades que deu venir de l'avinguda Companys. Les terrasses dels restaurants i dels bars, plenes com sempre, la festa continua. Calor i color de setembre al mes d'octubre. Surt d'un supermercat un home més prop dels cinquanta que dels quaranta, va capbaix, amb la bossa de plàstic potser amb les darreres urgències del dia; de sobte, alça la testa al cel, el mira només un instant i crida: Puto helicòpter! Gira la vista cap a nosaltres i amb actitud de repte rebla: O no? Li donem la raó. Alleugerit, obre el portal i s'endinsa en una escala silenciosa. Qui sap de què parlarà quan arribi a casa.

Sí, cert, han passat coses importants. Esperarem demà.

10.10.17

les cinc (las cinco) de la tarda (tarde), de moment


Diuen que Puigdemont ha assenyalat les cinc de la tarda com hora límit per a escoltar propostes del govern d'Espanya. Potser m'equivoco, però crec que les cinc a Espanya és l'hora dels toros per antonomàsia (i a Anglaterra del te).

No em sembla gaire viable una negociació que ara es demana des de tants fronts: Què pot oferir Catalunya a una Espanya que ho té tot, fins i tot Catalunya? Per cert, que hi hagi polítics que s'ofereixen com a mitjancers neutrals entre els dos governs és la proposta més estrambòtica i més hilarant que he sentit en els darrers anys en boca de polítics.

I continua la història de la divisió en dues meitats, que de tot plegat és l'argument que més em subleva. És que no havíem quedat en la riquesa de la diversitat. Bé, menteixo una mica i defenso una idea que ningú es creu. Cada dia que passa la uniformitat és més evident, per molt que alguns s'entestin a negar-la i a fer veure que són lliures. Simplement petites parcel·les de llibertat d'opinió i d'acció en el millor dels casos, dintre d'uns paràmetres establerts, res que hagi de preocupar gaire la marxa del món i els que el condueixen sense saber on va, que el futur, insisteixo, és inescrutable.

En fi, que la lectura ens acompanyi demà a les cinc de la tarda, després ja tornarem a la mediocritat de la qual participo i que, compte!, sempre m'ha semblat el motor de la vida



A las cinco de la tarde.
Eran las cinco en punto de la tarde.
Un niño trajo la blanca sábana
a las cinco de la tarde.
Una espuerta de cal ya prevenida
a las cinco de la tarde.
Lo demás era muerte y sólo muerte
a las cinco de la tarde.

El viento se llevó los algodones
a las cinco de la tarde.
Y el óxido sembró cristal y níquel
a las cinco de la tarde.
Ya luchan la paloma y el leopardo
a las cinco de la tarde.
Y un muslo con un asta desolada
a las cinco de la tarde.
Comenzaron los sones de bordón
a las cinco de la tarde.
Las campanas de arsénico y el humo
a las cinco de la tarde.
En las esquinas grupos de silencio
a las cinco de la tarde.
¡Y el toro solo corazón arriba!
a las cinco de la tarde.
Cuando el sudor de nieve fue llegando
a las cinco de la tarde
cuando la plaza se cubrió de yodo
a las cinco de la tarde,
la muerte puso huevos en la herida
a las cinco de la tarde.
A las cinco de la tarde.
A las cinco en Punto de la tarde.

Un ataúd con ruedas es la cama
a las cinco de la tarde.
Huesos y flautas suenan en su oído
a las cinco de la tarde.
El toro ya mugía por su frente
a las cinco de la tarde.
El cuarto se irisaba de agonía
a las cinco de la tarde.
A lo lejos ya viene la gangrena
a las cinco de la tarde.
Trompa de lirio por las verdes ingles
a las cinco de la tarde.
Las heridas quemaban como soles
a las cinco de la tarde,
y el gentío rompía las ventanas
a las cinco de la tarde.
A las cinco de la tarde.
¡Ay, qué terribles cinco de la tarde!
¡Eran las cinco en todos los relojes!
¡Eran las cinco en sombra de la tarde!

9.10.17

Final del bucle?


S'ha acabat el bucle? Ja no es tornaran a repetir els mateixos passos dels darrers anys i reinici? Potser sí que si es declara la independència dimarts tot el que vindrà seran novetats. M'ha semblat veure des del govern de Catalunya un interès gran a trobar algú que faci de mitjancer entre el govern d'aquí i el d'allà, però el temps ara és massa ràpid i, per altra banda, dubto, estic segur, que Madrid tingui res a negociar; Rajoy continua assegut esperant veure passar els cadàvers dels seus enemics.

Dels polítics no cal esperar gaires novetats, però, i dels ciutadans? Trauran els diners, per exemple, dels bancs que han canviat de seu per guardar-los a casa o posar-los en bancs locals o de tercers països? Que això no afectaria ningú? Ni idea dels milers de milions que es poden moure i de les repercussions. Beuran els ciutadans Codorniu o Freixenet el proper Nadal o es decantaran pels caves de Nadal? Poca cosa? Uns quants milions. Malament si tornen a començar aquestes històries, o no.

Com que la meua -la dels altres també- capacitat de predir el futur continua sent nul·la, qualsevol avançament que faci -no que imagini- és ficció. Temps apassionants, per a bé o per a mal, i a viure, que són quatre dies, o menys, segons com vagin les coses.

5.10.17

futurible

La veritat, no em crec que dilluns al Parlament s'acabi escoltant això en directe.



4.10.17

extracte del meu diari


Avui m'era difícil prendre una decisió: per la meua condició laboral no podia fer vaga o atur. L'única cosa que públicament podia aturar de la meua rutina diària eren les caminades, i no ho he vist clar ni tampoc m'ha semblat que fos el que s'esperava de mi; de manera que he acabat el dia escoltant una trompeta desafinada davant de la universitat (cantonada Aribau) i sentint per enèsima vegada els Segadors interpretat per un cor de joves dirigits per un senyor de cabells blans i molt bona veu.

Pujant cap a casa, la cassolada, que sobtadament s'ha avançat una hora i era més sorollosa que mai, acompanyada per alguns clàxons, més greus els dels automòbils i aguts els de les motos (com em molesten els clàxons!); a mesura que anava caminant m'he assabentat que el canvi horari d'avui el motivava el discurs del rei.

He escoltat en diferit part del discurs que, una vegada més, no m'ha semblat precisament un parlament de concòrdia; ho entenc. Alguns diaris digitals dels que també publiquen en paper, que són els únics que he llegit fins ara, destaquen determinades frases segons els convé. En fi, és igual. A mi, de molts discursos del rei i d'altres polítics sempre m'ha fet molta gràcia un sintagma nominal (no sé si avui ha dit el imperio de la ley): el interés general. Mai acaben de concretar quin és el interés general, entenc que perquè tothom menys jo el deu conèixer, o potser perquè, com jo, pensen que és impossible donar cos a les abstraccions. A la fi, quin és l'interès general de la gent? Jo diria que una certa felicitat. Molt bé, d'acord, no en parlem més, potser m'equivoco, però ja us ho deia: com concretar les abstraccions que tenen tants matisos com persones les pensen?

A punt d'arribar a casa -encara no han tocat les deu-, em fixo que les dues farmàcies que em queden més prop, estan obertes; abans una obria 24 hores. Just abans d'escriure això llegeixo en un diari: Una farmacéutica catalana, ha decidido oponerse y abrir su negocio, a pesar de la huelga. En'La Tarde de COPE, Ángel Expósito ha hablado con ella. Ha reconocido que “no es fácil tener la puerta abierta de un negocio en Cataluña tal día como hoy. En ningún momento nos hemos planteado cerrar”. Hi ha una fotografia, però no identifico el lloc; no em sembla cap de les meues farmàcies.