29.3.18

tants caps tants barrets, i un barret per a tothom


Parlen en alguns partits de divisió, de fragmentació, etc. Tots els partits, i que se'm perdoni l'evidència i la redundància, encapçalen el seu nom amb el mot partit. Els convido a repassar les definicions següents al diccionari: partir, partit, partidari, etc.

En els partits hi ha qui guanya i qui perd, i alguns empats, amb jocs brillants o que fan adormir. Després, els espectadors, que són els que paguen, diuen la seua o callen.

P S: Entre els trobadors hi havia una modalitat poètica que s'anomenava partimen o joc partit en què participaven dos trobadors, un que proposava una situació amb dues possibles solucions i l'altre defensava la que li semblava millor mentre el que primer, el proposant, defensava la contrària; pura retòrica. Un possible exemple: Què és més rendible, dividir una societat que no n'està, de dividida, o unificar una societat que està -o no?- dividida? L'exemple, com es veu, és capciós.

P S 2: Recordo que les divisions -matemàtica elemental- poden ser per dos o per trenta-dos, fins i tot per 17,14 o per 19,75.

28.3.18

el sexe dels àngels o tot queda a casa


“Serem el vostre infern”, llegeixo, a través de la televisió, en la pancarta d'una manifestant que tallava la N-340 (o era l'autopista?). No sé a quin vosaltres es refereix la inscripció, però la distància no em permet fe la pregunta a qui la brandava i molt em temo que la resposta tampoc m'hagués convençut perquè em sembla que els que haurien d'estar a l'infern queden lluny de les flames.

“Els carrers seran sempre nostres”, es cridava, es crida i es cridarà a les manifestacions. Suposo que l'eslògan el subvenciona el gremi de l'hostaleria en constant reivindicació per aconseguir terrasses amb més taules i més cadires, perquè sinó no ho entenc. El carrer, al menys les voreres, serà seu, i de les bicis, els patinets, les motos aparcades o en moviment (com faciliten la circulació les motos! És una cosa admirable!), els gossos que es pixen i es caguen (també en les boniques zones enjardinades per adobar-les), etc.; i el centre dels carrers..., doncs com sempre. Jo, la veritat, amb tres o quatre hores de carrer al dia en tinc prou i, si no em queda més remei, continuaré cridant: El carrer serà sempre vostre!

I els polítics del país, mirall dels seus votants o viceversa? Jocs malabars, focs d'encenalls, encastellaments inútils, mediocritats de discurs reiteratiu en ziga-zagues i de pobríssima volada que, com gairebé sempre: la culpa és dels altres. D'acord, molt bé, i què?

I jo que voldria pensar i parlar de sexe dels àngels o de l'esclat de la primavera (a casa, als carrers, a la natura) em trobo escrivint aquests textos absurds, caòtics, esperpèntics... Però la culpa no és meua, esclar.

24.3.18

abstraccions i generalitzacions (o concrecions i singularitzacions)


Torno tímidament aquí després de tant de temps de no escriure res ni de llegir el que als seus blogs han escrit companys i companyes admirats i admirables. Com que és un primer entrenament, seré breu, tot i constatar que ja m'he allargat massa.

Avui he llegit retalls dels arguments del jutge Llarena per tal de justificar els nous empresonaments, més tard he fet un volt per la perifèria del Govern Civil, que em cau a tocar de casa. No diré res, no tinc ganes de valorar evidències, però tot plegat m'ha fet pensar en el concepte de respecte. Vagi per endavant que tinc un gran respecte (o no?) per la justícia... i per l'amor, i pel noble art de la fusteria, i... Ara bé, us asseguro que el darrer fuster que va venir a casa... Si no fos perquè la M. em va convèncer més amb la força que amb bones paraules...

I ja és primavera.

19.12.17

il·lusions escasses


He mirat i escoltat el debat -bé, potser cal dir el torn de paraules parlant amb propietat- dels representants dels principals partits polítics -els més votats, vull dir- que es presenten a les eleccions del 21. Al final he tingut les mateixes sensacions que en els pocs partits de futbol que miro: canvien els jugadors i rarament n'hi ha algun d'excepcional, però el funcionament és el de sempre i al final penses que s'ha acabat mirar partits i escoltar polítics, encara que saps que reincidiràs.

Continuo pensant, i he reflexionat una mica més sobre el tema, que els partits sobiranistes no s'haurien d'haver presentat en aquestes eleccions, i em semblen tan evidents els arguments a favor de la meua idea que no molestaré la intel·ligència de ningú enumerant-los. Dit això, em temo que dijous votaré, què hi farem; tot i saber que, ara més que mai des de l'aprovació de la Constitució, la capacitat de maniobra de la Generalitat serà limitada i subjecta a la tutela, valgui l'eufemisme, del poder executiu, legislatiu i judicial centrals; també convençut que realment ningú, o gairebé, es planteja el canvi d'unes estructures polítiques obsoletes i de tot el que comporten.

És curiós i divertit, i al mateix temps esgarrifós, llegir aquests dies a VilaWeb una tria de textos de Josep Pla sobre polítics i política feta per Quim Torra. Escrits fa dècades, la majoria podrien ser d'avui. Esclar que grecs i romans ja deien coses semblants.

Continuant amb Pla, ja he acabat Fer-se totes les il·lusions possibles, que m'havia proposat que fos una lectura estrictament de Nadal; a veure quin substitut li trobo. Potser en un altre moment diré alguna cosa sobre el llibre; mentrestant, i per continuar amb la dinàmica política, acabo amb uns nota breu que no deixa de tenir connotacions actuals:

El 8 de juny de 1882, sortia a Madrid un diari humorístic que valia tres quartos i s'anomenava El Tribuno. Aquest diari proposà una constitució per al país de només dos articles: Art. 1. Todo el mundo tendrá la facultad de mandar y prohibir cuanto se le antoje. Art. 2 Todo el mundo podrà desobedecer siempre que le traiga cuenta.

12.12.17

arc de sant Martí


Avui, mirant algunes intervencions de polítics (uf!) i votants en diferents programes de televisió, he pensat que la pregunta identitària que se sol fer en moltes enquestes és excessivament i clarament reduccionista: se sent més, menys o igual espanyol que català? La pregunta s'hauria d'ampliar amb molts més ítems: se sent més, menys o igual aragonès que català? I així fins arribar a se sent més valencià (o qui sigui que acaba l'alfabet) que català? Evidentment, les concrecions no servirien per a gaire cosa, però donarien una pista als curiosos sobre la gent d'aquesta península grotesca i sobre les ganes de tocar...

Tot i l'ampliació de les especificacions, estic segur que encara hi hauria qui consideraria que no pertany a cap grup proposat, com aquell de Mollerussa, d'edat provecta, que és considera més nord-americà que res perquè té John Wayne com a ídol inqüestionable, o el de Beseit que és considera japonès perquè... Perdó, que em sembla que els meus coneixements toponímics, fronterers i identitaris trontollen i es podria iniciar algun conflicte. Callo.

1.12.17

la negació dels colors


A TV3 diuen cada dos per tres que la JEC els ha prohibit (a ells i a l'Ajuntament i a qui sap qui) que es parli (o s'exhibeixi) del groc, un color que sempre m'ha agradat i que sovint ha estat injustament menystingut, excepte pels banquers i assimilats. La negació d'un color se suma als disbarats perpetrats per les institucions de l'Estat en les seues delirants actuacions dels darrers temps que no sembla que tinguin aturador. No sé si créurem que el gremi de taxistes de Barcelona ha rebut un ultimàtum que els commina a canviar el groc pel blau i a la Caixa els han suggerit que els caixers es pintin de qualsevol altre color abans del dia de la Constitució. Mentrestant, com cada any, la tardor, ja hivernal, despulla de grogors els arbres: fulles seques trepitjades que omplen els carrers de la ciutat, els pobles, els camps.

M'han regalat pel meu aniversari (el mateix dia que el de Franco i Woody Allen i la Carme que ja no ens acompanya) , que és -crec- avui Fer-se totes dels il·lusions possibles, de Josep Pla. Llegeixo poc, però em sembla que aquest Nadal hi tornaré a agafar les ganes. La sobrecoberta presenta una fotografia rural en blanc i negre; l'únic color és el del títol, d'un groc esvaït, aparentment innocent. Que la meua afició lectora -i de l'escriptura ni en parlem- tingui gaire continuïta és una incògnita, no em faig gaires il·lusions.


20.11.17

d'un temps d'un país


Vagi per endavant que continuo amb el pensament que els partits sobiranistes no s'haurien d'haver presentat a les eleccions del desembre, però entenc les presses dels polítics d'una i altra banda per tornar a la vida pública i al poder, i a la vida si fa no fa de sempre..., i la gent... De la gent, dels votants, dels anònims, en sé poca cosa. Dit això, no descarto parlar una mica del circ en algun altre moment.

Més que en les paraules dels polítics, la meua atenció de darrera hora d'ahir es va centrar en les de l'article d'Isabel Coixet al diari “El País” que podeu llegir aquí. Explicava Coixet, en format de conte curt, com aquest estiu la Rosa Maria Sardà va tornar la Creu de Sant Jordi. El fet em va fer reflexionar i em va fer passar de l'anècdota a la categoria. L'admirable Sardà va rebre la Creu del govern de Jordi Pujol i la va tornar durant el govern del president Puigdemont. No entraré en les obvietats del gest de l'actriu, sinó en les divagacions que es van apoderar del meu pensament. Entenc que l'artista va acceptar de bon grat la Creu -creu?- en el seu moment, entenc que la distinció la dona un govern en nom -o no?- del poble de Catalunya, entenc que els governs i les seues polítiques canvien, però que Catalunya -ai, una altra vegada les abstraccions que tan combato- avança (o involuciona) més enllà dels governs de torn... En definitiva, fent un exercici de suplantació de personalitat, em vaig imaginar a mi mateix acceptant una distinció en un moment i d'unes mans que em fossin properes; renunciaria al premi perquè el moment i les mans que ara donen les distincions em semblessin espuris? Al contrari, guardaria el guardó com a símbol d'un temps i d'un país que eren els meus i que potser tornaran. En la extrapolació que vaig fer vaig imaginar un republicà rebent una distinció del govern República i tornant-la als usurpadors franquistes. No, no, vaig pensar, mai de la vida, que la distinció em donaria vida i força. Etc.