23.5.17

el temps immòbil, de moment


Escolto a través de la ràdio la part final de la conferència de Madrid, és a dir, la intervenció de Puigdemont. Cap novetat important, res que no s'hagi sentit abans o s'hagi deixat entreveure. Normal, la novetat no era la intenció. Allargo una mica l'audició. Els tertulians de Catalunya Radio expressen les sensacions generals que els ha produït la conferència. Un d'ells diu que no l'ha convençut l'exposició d'arguments que ha fet Junqueres per justificar la independència (o diu el referèndum? No me'n recordo), afegeix que les reivindicacions del vicepresident podrien tenir cabuda en el marc polític espanyol. Retornem a aquesta dèria inacabable d'explicar-se. Què més cal explicar? Sobre el passat i el present ja està tot dit, esclar que sempre es poden fer variacions pràcticament infinites; el futur es pot preveure, intuir, desitjar, però és incert, més o menys imprevisible. Explicar, explicar-se... Està bé, suposo, explicar el motiu dels actes, de les conductes individuals o col·lectives, però a mi, la veritat, en aquest assumpte em basta, ho diré parafrasejant el Maragall del comte Arnau, que es justifiqui dient: perquè en té la voluntat. Que només els nens responen perquè sí? Llàstima, jo trobo que és un argument inapel·lable.

Per cert, sóc escèptic respecte que la majoria dels qui no volen la independència de Catalunya siguin partidaris d'un referèndum. Per què ho haurien de ser?

17.5.17

extracte bancari


Al banc, a fer uns tràmits. El subjecte sent la conversa però no veu els qui parlen, que seuen al seu darrera. Per les veus, el subjecte dedueix que són tres i que mostren unes fotos.

- Que mono!

- Sí que ho és, sí, però els primers dies a penes podíem dormir, no es pensi. Sempre pendents d'ell.

- Esclar.

[...]

- Ara menja a la taula amb nosaltres, i tot li agrada, fins i tot els ous ferrats.

[...]

-El tenim des de l'agost, ara ja fa nou mesos.

El subjecte, que ha seguit a mitges la conversa i n'ha memoritzat els detalls més intranscendents, ha enllestit els tràmits i marxa sense veure els seus veïns. A la cantonada, mentre s'atura un instant per consultar l'hora, un gos intenta pixar-se-li a la sabata; a l'amo li fa gràcia.

9.5.17

tendències


Ara no sé exactament per què, segurament per una curiositat desenfeinada, vaig intentar buscar quina era la paraula que tenia més entrades a Google. No vaig tenir sort, però en canvi em vaig distreure mirant quines eren les cerques més freqüents l'any passat. El rànquings presentats per Google Trends es divideixen en diversos apartats i s'agrupen per estats, de manera que encara no vaig trobar què busquen els catalans amb més insistència. Quant a Espanya -imagino que cal incloure els catalans-, en el llistat general, l'ordre és el següent:

1. Jocs Olímpics de Rio. 2. Eurocopa 2016. 3. Pokemon go. 4. iphone 7. 5. Eleccions EEUU

Dels llistats específics, em va resultar especialment instructiu el que s'encapçala per Com ser...:

1. Com ser més carismàtic. 2. Com ser una persona segura i confiada. 3. Com ser donant de medul·la . 4. Com ser model. 5. Com ser entrenador Pokemon go. 6. Com ser blogger. 7.Com ser famós a Instagram. 8. Com ser professional d'Habitissimo. 9. Com ser la noia més intel·ligent. 10. Com ser una persona de matins.

El número 10, ho dic per si no queda clar, vol dir com ser una persona matinera. No cal que opini sobre cada punt; de fet, l'únic que em va sorprendre realment és el tercer: tanta gent vol ser donant? Potser em va sorprendre i entendrir una mica el 9: les noies (no els nois) buscant a la xarxa no la bellesa, no l'èxit econòmic, no..., sinó la intel·ligència; de fet la intel·ligència suprema si fem cas al “més”. Com que la intel·ligència és un concepte que em resulta més aviat vague i pluridimensional, vaig voler veure quin és la primera opció que presenta Google quan escrius, en castellà: Cómo ser la chica más inteligente. Vaig veure la primera, la segona, la tercera... En fi, deixo les reflexions per un altre moment; la conclusió és que tot és possible, a Internet, més.

27.4.17

el casalot fantasma


Els patis interiors de l'Eixample, tan iguals i tan diferents, són mons singulars on l'anonimat de la gran ciutat s'alleugereix una mica. Les façanes exteriors de l'Eixample solen mostrar més pedres que gent; les interiors, sense l'opulència o les pretensions de les que donen als carrers, són més uniformes, menys treballades pel arquitecte de torn -sobretot els modernistes-, però, en contrapartida, donen més senyals dels habitants d'aquestes petites illes tancades per quatre carrers. Imaginem un vianant que passa pel carrer Mallorca -podria ser qualsevol altre carrer- i mira finestres o balcons d'un edifici; què pot saber dels qui hi viuen? Cert, algunes coses, però no, per concretar en un exemple, el tipus de calcetes o calçotets dels estadants, o les preferències en els colors dels llençols o... D'acord, alguns habitants de l'interior són més moderns i tenen assecadora. I la funció de caixa de ressonància? Seixanta o setanta metres no són res en aquests oasis interiors. El trànsit arriba esmorteït i les veus s'estenen pels quadrats interiors sense gaires noses, i les teles, i les ràdios, que encara en queden, i les baralles i les reconciliacions dels més cridaners... I canvien els inquilins i els propietaris i es nota... I les vides i les morts...

Parlo més que no sento o veig, perquè de sobte, fa pocs dies, vaig adonar-me que havien desaparegut tots els veïns d'una casa. En sortir a la terrassa, vaig fixar-me que havia desaparegut l'estelada del darrer pis, que les bicicletes que es guardaven a l'exterior en dos altres pisos ja no hi eren, les noses que se solen deixar a l'exterior s'havien fos, en cap corda hi havia roba estesa... El mateix dia, a la nit, cap moviment, cap llum no es va encendre, no es va sentir cap veu, ni l'endemà, ni l'altre. La casa -no un pis o dos-, sense que jo fos conscient de cap progressivitat, s'havia convertit en una estructura buida, en un edifici fantasma. On ha anat a parar tothom? Jo, que continuo tenint el substrat del poble, no vaig poder deixar de pensar que, malgrat que la meua curiositat per conèixer les vides dels meus veïns ni que fos externament sempre ha estat molt limitada, la meua insensibilitat havia arribat... O potser no, potser també és una de les grandeses o de les misèries de Barcelona.

Ah, sí, es tracta de l'edific de l'arquitecte Enric Fatjó (fill de Sabadell i arquitecte municipal de Badalona i de la Garriga), que es coneix -qui el coneix- amb el nom de casa Dolors Alesan de Gibert, estrenada l'any 1905, potser fou el darrer projecte important de Fatjó, i passa força desapercebuda, entre altres coses perquè, malgrat els seus mèrits, més aviat bruteja i perquè està just al costat del palau Macaya. Si no m'equivoco, ara és propietat de UCSA (Unión de Contrastistas, S.A.), que imagino que farà els esquarteraments i les reformes adients i llogarà (o vendrà) bonics habitatges postmodernistes de quatre habitacions a preus ajustats a la categoria d'aquesta nova Barcelona que diuen que ara també vol revaloritzar (culturalment, esclar) el passeig de Sant Joan i la seua àrea d'influència. Ja n'anirem parlant. Ja us diré si torno a veure llum a les nits i senyals de vida en cada pis.

 

11.4.17

vols de pardal


Llegeixo el titular a l'edició digital del diari: Fernández Déu, del PP a Volem hasta llegar a Lliures. No hi veig la noticia, així que m'estalvio llegir no sé quantes línies per arribar a la conclusió que el moviment és estàtic. I quina dèria de fer partits abocats a ser residuals que obtindran, potser, un o dos diputats que es passejaran, sortiran als telediaris, cobraran un sou i aquí s'acaba la història. Esclar que potser m'equivoco, que avui en som molts que a penes passem dels titulars. Lliures! Home, no està malament. Esterlines? Ara per ara, l´única curiositat que tinc és saber quina música triaran. Tal com van les coses no m'estranyaria sentir alguna cançó semblant, amb gavina o qualsevol ocell inclòs,  i que la credulitat sumi:

 



Gran Nino Bravo!

9.4.17

Timbuktu Fasso


He tornat a veure Timbuktu, ara a través del televisor -llàstima que les 40 polzades no acabin de mostrar la bellesa plàstica que proporcionen les pantalles més grans- i em continua semblant una pel·lícula cinematogràficament excel·lent (guió, història, personatges, ritme, fotografia, etc.), però, a més a més, és el document més clar que conec per entendre el fonamentalisme islàmic (?): la irracionalitat, la negació dels valors de les civilitzacions -no importa que compartim o no els valors- , la deshumanització, la doble vara de mesurar segons estiguis dins o fora (aquest aspecte és una constant de tots els poders)... És precisament la irracionalitat, és a dir, l'actuació fora de tota lògica comunament acceptada, el que produeix terror i el que fa que qualsevol forma de combat convencional no obtingui resultats definitius. Al mateix temps, és precisament aquesta irracionalitat, aquesta simplicitat, aquesta idea del que em passa pel cap és el que serà, el que crea un nombre d'adeptes importats.

Deixem-ho estar. Fa dies que no pujo música. Avui un blues cantat amb un somriure:
 

30.3.17

en groc i negre


-Quins cinc autors hauria de llegir per iniciar-me en el gènere?

-Leonardo Sciascia, Andrea Camilleri, Leonardo Padura, Manuel Vázquez Montalbán i Jean-Claude Izzo.


Em deixa estupefacte que Víctor-M Amela faci aquesta pregunta en l'entrevista a Paco Camarasa que després es va publicar a “La Vanguardia”, però, en fi, és cosa seua i suposo que més que en ell, que ja té edat per saber com iniciar-se en qualsevol gènere, feia una mica de retòrica pensant en possibles lectors innocents..

La tria de Camarasa també em sorprèn una mica: aquesta absència d'autors nord-americans i britànics (deixarem els nòrdics més moderns de banda)... Esclar que per la fotografia que acompanya l'entrevista, amb una copa a la mà, dedueixo que el moment és adient per amollar una mica de cuina mediterrània i si entra un cubà..., doncs tampoc s'aparta gaire del tema.

Si algú em fes la mateixa pregunta, no tindria una resposta unívoca. Podria parlar del que m'ha agradat, podria esbrinar què ha llegit fins al moment el meu interlocutor, podria tenir en compte l'edat de l'interrogador... Tot plegat, però, i veient-me obligat a deixar anar algun títol -més que algun autor o autora-, ho faria amb les reticències de qui sap que la lectura és una activitat personal i intransferible. Això sí, no em costaria gaire citar obres o autors absolutament prescindibles, ho trobo molt més senzill, em sento més segur. Que em mulli? No m'agrada ser el primer.

Mentre acabo d'escriure aquests paràgrafs, penso en Xavier Coma, mort encara no fa dos mesos. Tinc a la vista, en groc, el Diccionari del cinema negre i Diccionari de la novel·la negra nord-americana. Continuo sent un amant dels diccionaris, per bé que la pràctica sovint supera la teoria o, per altra banda i a la contra, sovint la pràctica troba concrecions i complicitats en la teoria.