11.4.17

vols de pardal


Llegeixo el titular a l'edició digital del diari: Fernández Déu, del PP a Volem hasta llegar a Lliures. No hi veig la noticia, així que m'estalvio llegir no sé quantes línies per arribar a la conclusió que el moviment és estàtic. I quina dèria de fer partits abocats a ser residuals que obtindran, potser, un o dos diputats que es passejaran, sortiran als telediaris, cobraran un sou i aquí s'acaba la història. Esclar que potser m'equivoco, que avui en som molts que a penes passem dels titulars. Lliures! Home, no està malament. Esterlines? Ara per ara, l´única curiositat que tinc és saber quina música triaran. Tal com van les coses no m'estranyaria sentir alguna cançó semblant, amb gavina o qualsevol ocell inclòs,  i que la credulitat sumi:

 



Gran Nino Bravo!

9.4.17

Timbuktu Fasso


He tornat a veure Timbuktu, ara a través del televisor -llàstima que les 40 polzades no acabin de mostrar la bellesa plàstica que proporcionen les pantalles més grans- i em continua semblant una pel·lícula cinematogràficament excel·lent (guió, història, personatges, ritme, fotografia, etc.), però, a més a més, és el document més clar que conec per entendre el fonamentalisme islàmic (?): la irracionalitat, la negació dels valors de les civilitzacions -no importa que compartim o no els valors- , la deshumanització, la doble vara de mesurar segons estiguis dins o fora (aquest aspecte és una constant de tots els poders)... És precisament la irracionalitat, és a dir, l'actuació fora de tota lògica comunament acceptada, el que produeix terror i el que fa que qualsevol forma de combat convencional no obtingui resultats definitius. Al mateix temps, és precisament aquesta irracionalitat, aquesta simplicitat, aquesta idea del que em passa pel cap és el que serà, el que crea un nombre d'adeptes importats.

Deixem-ho estar. Fa dies que no pujo música. Avui un blues cantat amb un somriure:
 

30.3.17

en groc i negre


-Quins cinc autors hauria de llegir per iniciar-me en el gènere?

-Leonardo Sciascia, Andrea Camilleri, Leonardo Padura, Manuel Vázquez Montalbán i Jean-Claude Izzo.


Em deixa estupefacte que Víctor-M Amela faci aquesta pregunta en l'entrevista a Paco Camarasa que després es va publicar a “La Vanguardia”, però, en fi, és cosa seua i suposo que més que en ell, que ja té edat per saber com iniciar-se en qualsevol gènere, feia una mica de retòrica pensant en possibles lectors innocents..

La tria de Camarasa també em sorprèn una mica: aquesta absència d'autors nord-americans i britànics (deixarem els nòrdics més moderns de banda)... Esclar que per la fotografia que acompanya l'entrevista, amb una copa a la mà, dedueixo que el moment és adient per amollar una mica de cuina mediterrània i si entra un cubà..., doncs tampoc s'aparta gaire del tema.

Si algú em fes la mateixa pregunta, no tindria una resposta unívoca. Podria parlar del que m'ha agradat, podria esbrinar què ha llegit fins al moment el meu interlocutor, podria tenir en compte l'edat de l'interrogador... Tot plegat, però, i veient-me obligat a deixar anar algun títol -més que algun autor o autora-, ho faria amb les reticències de qui sap que la lectura és una activitat personal i intransferible. Això sí, no em costaria gaire citar obres o autors absolutament prescindibles, ho trobo molt més senzill, em sento més segur. Que em mulli? No m'agrada ser el primer.

Mentre acabo d'escriure aquests paràgrafs, penso en Xavier Coma, mort encara no fa dos mesos. Tinc a la vista, en groc, el Diccionari del cinema negre i Diccionari de la novel·la negra nord-americana. Continuo sent un amant dels diccionaris, per bé que la pràctica sovint supera la teoria o, per altra banda i a la contra, sovint la pràctica troba concrecions i complicitats en la teoria.

18.3.17

dimissió


Suposo que si m'hagués trobat en qualsevol carrer l'autobús transfòbic (sic), m'hagués produït certa curiositat que de cap manera s'hagués convertit en un post; ara, en canvi, després d'haver-lo vist en els mitjans, he encetat aquestes línies que s'acaben aquí: ni uns ni tampoc els altres.

16.3.17

creences


Quan sento algú -i són molts- que, potser generalitzant i amb un rampell d'irreflexió tan comuna als mitjans de comunicació i també a la vida quotidiana, diu que cal respectar totes les creences, m'esborrono. Continuar amb l'explicació de la meua inquietud davant d'aquestes manifestacions em semblaria un insult a la intel·ligència. Esclar que la intel·ligència s'ha convertit en un concepte de creixement pluridimensional exponencial.

13.3.17

tastets


He mirat... Ho hauria de dir? O simplement escriure la consideració que se m'ha acudit al final? He vist Invictus a la tele i he pensat que els crítics cinematogràfics -i si cal, els espectadors - haurien d'opinar, de parlar, sobre les pel·lícules sense saber el nom del director, dels actors -potser haurien de portar màscares els actors?-, etc. Res, només això. Per cert, a alguns actors se'ls acusa d'inexpressius, com si l'”expressivitat” fos un plus dels personatges que interpreten; a vegades sí, a vegades, no. Esclar que el cinema és un art i ja se sap que l'art no sol reflectir -copiar?- la realitat sinó que en dóna una visió subjectiva, o ni tan sols parla de la realitat.

Ja en el tema, reivindico l'aventura del tast a cegues, a l'art en general, però també en els tastos més habitualment coneguts, els dels vins, els dels olis, els... , també els dels vinagres. Els vinagres? Eterna reivindicació no corresposta, la del vinagre. A veure quan els crítics i els gurus gastronòmics comencen a parlar dels vinagres: potser quan algun gran industrial, algun gran cuiner o cuinera en parli tant com dels vins? I no em refereixo al de Xerès o al de Mòdena..., que són simplement genèrics, sinó a marques, productors, combinacions... Ai, que m'aparto de la idea del tast a cegues.

Buf, començo parlant de cinema i acabo amb amanides i altres combinacions. Quina diferència hi ha, però?

9.3.17

final del camí (per al Barça, no)


Així doncs, de la Malpaso em vaig encaminar a la Central del carrer Mallorca, on estava segur que trobaria més d'una edició de Platero: si no tenen un llibre de ficció literària a la Central, on el puc anar a buscar?, a part d'internet, esclar. No vaig perdre el temps mirant prestatges, sinó que vaig preguntar a la noia de l'ordinador, que no el va haver de mirar per saber que el tenien en un determinat prestatge. La vaig seguir amb respiració agitada -ella era veloç, molt més que Platero- i vaig veure com resseguia els lloms dels llibres..., però, ai!, no els en quedava cap exemplar. Suposo que em va veure voluble, presa d'un desig momentani, i per això no em va suggerir que el podia encarregar, o potser que el tenien a la Central del carrer Elisabets. En fi, simples hipòtesis. Tot i la decepció, em vaig quedar una estona mirant superficialment, com no pot ser d'altra manera, les taules de llibres, especialment la de poesia. Vet aquí que em va cridar l'atenció la Poesia Completa de Lezama Lima, l'escriptor cubà de qui no sabia que s'havien recollit tots els poemes en un sol volum. Va ser com un petit esclat premonitori: tothom sap l'admiració de l'escriptor cubà per Juan Ramón Jiménez, que no sé si va conèixer personalment durant la seua estada a l'illa entre els anys 36 al 39 o ja es coneixien d'abans. En resum, que vaig sortir de la llibreria amb els poemes dins d'una bossa de paper vermella. No sabria explicar ara per què Lezama Lima fou un dels escriptors mítics de la meua joventut, però deixo constància del fet.

Vaig pensar, amb tan poca fe com en la remuntada del Barça davant del París: i si m'arribés a la Casa del Llibre, la de la Rambla de Catalunya? Pensat i fet. Vaig recórrer un altre cop a la taula de l'ordinador. El noi, també sense mirar la màquina i a un trot de vertigen, va acostar-se a la lleixa adequada i ens vam trobar a meitat del camí -jo esbufegant- amb dos exemplars de Platero y yo. Em va dir que eren els millors. Un breu repàs em va confirmar que eren una bona tria, però vaig voler anar al meu ritme un pèl més lent i vaig examinar altres exemplars. Resultat, que em vaig quedar amb un tercer volum, amb un pròleg llarguíssim -edició de Jorge Urrutia- i ple de notes a peu de pàgina amb les correccions del poeta a traves de les diferents edicions, amb el canvi d'ordre de capítols, etc.

A casa vaig començar per José Lezama Lima. Fullejant, llegint principis, repassant modernismes -Ai, Rubén!- . Recordeu el vent d'aquests dies passats? La imatge, al menys tal com la sento habitualment des de casa, em va semblar d'una precisió poètica gairebé científica:

Al pie de las murallas
el aire tartamudo
desliza sus sirenas...

José Lezama Lima: “Bahia de la Habana”

Talment com el partit del Barça d'avui: un, dos, tres, quatre, cinc, sis, amb petit contrapunt. Un tornado inesperat, intermitent.