29.4.16

escriptura automàtica


Veig i escolto una part de l'entrevista a l'expresident Mas i, a continuació, una taula rodona -o com es digui- amb moderador i periodistes i polítics. Aquesta dèria de dir que un és el centre! Quantes vegades caldrà repetir que el centre pràcticament no existeix, que és un concepte que només s'entén en boca de qui es pensa que és al mig per sospesar i inclinar la balança a dreta o esquerra,com si no formés part del pes que equilibra o desequilibra.

Dreta o esquerra? Com a conceptes polítics, especialment en boca dels polítics, actualment són d'enorme imprecisió, obsolets, de difícil comprensió, de definició vagament aproximativa. Mots genèrics que cadascú interpreta i reinterpreta segons les seus conveniències. Quines paraules claus caldria fer servir per situar els partits en una ideologia determinada? No ho sé. Políticament és dubtós que continuïn existint ideologies en el sentit tradicional. La qüestió, avui més que mai, és veure-les venir, la flexibilitat, l'adaptació; no en funció dels votants, esclar, sinó d'un mateix i del propi partit. El PP i el PSOE són mestres en aquest joc i la seua pervivència dependrà de l'adaptabilitat als moviments de la societat, dels votants. El PSOE, calcula més malament, li auguro encara més baixada; la Chacón, en canvi, és més llesta, ha decidit seguir la tàctica de veure-les venir, si convé ja es farà sentir, de moment, que es cremin els altres.

A mi Rufián, em sembla un polític perfecte, totalment identificat amb els requisits discursius i argumentals dels nous temps, una mena de resurrecció del meu admirat Azorín, mestre dels punts i seguit(s).

Que no es presentin junts Convergència -o com es digui demà- amb ERC crec que és l'opció més intel·ligent de cara als votants independentistes, a l'augment dels seus vots. Llàstima que Convergència sempre necessiti crosses... Etc.

26.4.16

feia una mica de fred


No tenia intenció de començar per aquí, però no hi puc fer res. De les 302 pàgines del llibre, quan l'he obert, l'atzar dels dits m'ha portat a la 174 que, com sap tothom, és a l'esquerra. La dreta, segona opció segons es mou la vista, tampoc és que ... No em queixo del retrobament, ans al contrari.

Molt devotament,
a T. S. Elliot

Com més floreix abril, més trist estic,
i com més crema el sol, més sento el gel.
Ara comprenc que de fredor sóc ric
i que abril ja no és dolç sinó cruel.

Cruel abril: aquell prestigi antic

que tenies de roses i de mel,
té la fugacitat per enemic.
¿D'això els enamorats en diuen cel?

Cruel abril, cruels enamorats

emparellant per força carns marcides,
nafres acumulant, sumant edats.

Cruel abril. Els prats de margarides

ja són tombes de flors, records de prats.
Cruel abril. Cruels les nostres vides.

Gerard Vergés: “April is the Cruellest Month”, dins Poesia Completa. 1982-2014. Proa, 2015.


Si el poeta fa servir Elliot coma excusa, jo el faig servir a ell, només ara. De moment em sembla prou satisfactori.

25.4.16

repeticions


Dec ser dels pocs que miren les pel·lícules de la televisió, vull dir pel·lícules, no sèries, de la televisió que no es paga. Al cap d'una estona de seguir la història em diuen: tornem en 7 minuts. Hi ha qui s'emprenyaria amb aquest anunci continuat, jo no, no gaire. Em sembla fantàstic com la televisió reflecteix una societat en què la temporalitat, els canvis constants, són la forma de vida. Canvio de canal i, si vull torno, o em miro una altra pel·lícula -rarament una sèrie- fins a la pausa publicitaria, o qualsevol altre programa... Dintre dels límits de la mediocritat, la meua capacitat de decidir la tria em fa sentir... no vull exagerar.

En política em passa una cosa semblant, amb la diferència que esperar un període de quatre anys per intentar canviar de canal em sembla excessiu, i haver de sortir de casa per fer-ho, un endarreriment d'un anacronisme imperdonable.

En un cas i en l'altre tant en la tele com en la política, habitualment tinc la sensació de repetició, de dejà vu, de manera que segurament arribarà un moment que prescindiré d'aquestes distraccions.



P. S. :  A vegades llegeixo al diari les sinopsis de les pel·lícules. Trobo a faltar que em diguin -només cal que afegeixin uns quants números-: Aquesta pel·li ha estat projectada x vegades en els diferents canals de televisió (1978-2016:44). En política, igual, encara que canviïn les cares.

22.4.16

que els nens (i les nenes) no se m'acostin


El debat tuttifrutti de la tele deriva en la subvenció o no a les escoles només de nens o de nenes. Alguns parlen de centres discriminadors. No crec que els periodistes facin servir aquest terme per desconeixement filològic, social o pedagògic, més aviat em sembla un exercici interessat de modernitat tronada, de progressia anacrònica, potser de mala fe, una argumentació en la més trepidant filosofia sofística postclàssica.

Llegeixo al diari que han detingut un docent de Mollet per fotos pedòfiles als alumnes. Els actes contra els indefensos i l'abús d'una situació privilegiada em semblen injustificables, terribles, a penes comprtensibles. A la versió digital de la noticia s'acaba dient: Las fotografías habían sido tomadas en la calle, en parques infantiles y en jardines de domicilios particulares, varias de ellas en traje de baño cuando se bañaban en las piscinas de sus casas o jugando en columpios. Entenc que la perversió no es troba en les imatges, sinó en la finalitat, en la seua interpretació. Penso en mi mateix. M'agrada fotografiar nens (i nenes); sovint ofereixen un component estètic excepcional, cinètic, d'espontaneïtat, social, i de tots els conceptes que us sembli que cal afegir. No us podeu imaginar com em reca autocensurar-me,  tot i que alguna vegada transgredeixi la norma, però... em fa por.

Miro unes quantes imatges de Helen Levitt (1913-2009):
 








 
 
Quin plaer!
 
 

20.4.16

carpe diem i poca cosa més


Miro una estona, pel plaer endormiscador que produeixen els mantres milers de voltes escoltats, una de les tertúlies televisives habituals. Fan balanç dels 100 dies de president -cada dia, d'una o altra manera, fan balanç-, de la seua gestió i d'ell mateix, del seu tarannà, etc. Res de nou, res que no sapiguem tots, cap novetat oculta als ulls, la vista i l'oïda del ciutadà mitjà mitjanament informat. Cercles, espirals centrípetes i centrífugues. El passat el coneixem aproximadament, el present el vivim, el futur és un misteri, malgrat les arts endevinatòries que alguns i algunes pretenen tenir.

Em miro a mi mateix i faig, arbitràriament, un salt de vint anys al passat, una projecció del mateix temps cap al futur i una aturada al present immediat. Els passat -aquests moments de vint anys enrere valorats en un instant- em semblen millors des de la perspectiva del conjunt de la societat, del benestar, de les possibilitats d'evolució en tots els aspectes, excepte el sobiranista, esclar, gran substitut de tantes mancances; el present no té importància, és l'únic moment real, però immediatament es converteix en passat: totes les línies d'aquest text, inclosa l'actual, ja són d'un altre moment ue ignora l'ara; quant al futur, el que arribarà vint anys més endavant, individualment no em provoca cap interès -si fos l'Espinàs, potser pensaria diferent-, socialment no m'importaria observar-lo des de certa distància, però em temo que no em serà donat el do.

Demà, o la setmana que ve -potser un mes-, en continuem parlant; anar més lluny em semblaria una gosadia, una manifestació de supèrbia.

15.4.16

A la cerca de l'essència i l'existència


Llegeixo massa tard que al Palau Recassens, seu de la RABLLB, se celebra un acte sobre Ramon Llull amb la participació de tres primeres espases: el llatinista Pere Villalba, Amador Vega, catedràtic de la UPF, comissari de la futura exposició sobre Llull al CCCB, i Óscar de la Cruz, professor de la UAB. Aquest darrer ha dissertat sobre “Ramon i l'ortodòxia. La causa pia”.

Em sap greu no haver pogut assistir a les xerrades que segurament han congregat un  públic de totes les edats i condicions, centenars d'assistents; al mateix temps, em consola el fet que les cues devien ser immenses, memorables, i no tothom deu haver trobat el lloc escaient per seguir els parlaments; segur que no m'hagués valgut al·legar la sordesa creixent per aconseguir un seient a les primeres files. En fi, avui els diaris ho explicaran. De tota manera, modestament, suggereixo que els actes sobre el mestre, sobre el doctor il·luminat, sobre Ramon el boig o el fantàstic, es facin en espais més grans, amb apoteosi final al Camp Nou o un indret similar.

Ben mirat, potser avui no s'hagués pogut omplir el Camp, però a partir de dissabte i diumenge (22 i 23 d'abril), després que milers de catalans hagin rebut amb “La Vanguardia” la biografia -no us la perdeu- Llull essencial, de Pere Villalba, qualsevol espai serà ridícul. Ho anirem veient.

12.4.16

notes per a una història de la telefonia (darrers capítols)


Assegut en una taula del Morryssom sento inevitablement -i escolto- la conversa dels dos joves de la del costat. Sembla que tots dos tenen smartphones de darrera generació i entenc que el que els diferencia i a vegades els fa alçar la veu excessivament és la marca -i les prestacions- dels seus mòbils intel·ligents: un defensa Samsung i l'altre Apple, és a dir, l'iPhone. Mentre uns i altres ens anem cruspint les tapes (o mitges tapes), prenc nota mentalment de l'actualitat de la qüestió.

La conclusió, ja de bon principi i confirmada al final, és que el menys important són les trucades de veu. La funció bàsica i tradicional dels telèfons, telefonar, no és objecte de discussió i ni s'esmenta. En aquest aspecte tots els mòbils són aparentment iguals (una altra cosa és l'amplitud de cobertura de determinades companyies, però el detall a penes mereix unes paraules marginals).

Com que els dos nois tenen els darrers models apareguts al mercat de les marques respectives, el que comenten se centra sobretot en la comparativa: la quantitat de memòria -element fonamental a l'hora de la tria, possibilitat de targetes externes incloses-, la mida de l'aparell, el disseny -sembla que l'iPhone SE, aprofita un disseny obsolet, de fa dos o tres anys-, la velocitat del processador, la possibilitat de fer servir determinades aplicacions, també anomenades app... Arriba un moment que, cridat per la immediatesa d'un lacon amb patates, desconnecto.

Ja uns i altres a punt de pagar, sorgeix el darrer argument, el tema estrella: les fotos i els vídeos. El de Samsung li diu: amb la meua càmera fas una foto a un capellà i et surt un cardenal; amb la teua, a tot estirar, el capellà es converteix en un escolanet. M'admira que els joves encara sàpiguen que existeixen capellans, i cardenals i escolans; deuen haver anat a la privada. Aquesta reflexió em fa mig perdre el tema dels vídeos en 4K, que es graven, però difícilment es poden veure enlloc en tota la seua plenitud. Ah, tantes possibilitats poc aprofitades.

Per acabar la vetllada, els faig una foto amb la meua Sony de butxaca, dissimuladament, només per il·lustrar la conversa i per si algun dia les meues notes s'amplien i  són publicades en blanc i negre o en color més enllà del blog.

11.4.16

notes per a una història de la telefonia (capítols primers)


Quan era petit (i jovenet) la telefonia no era un misteri, però exigia una litúrgia llarga. Al poble, que devia tenir entre dos i tres mil habitants, no hi havia més de cinquanta cases amb telèfon, i potser exagero. Tenir telèfon a casa, negre, baquelita, no implicava una comunicació immediata amb altres posseïdors, calia fer ús de l'intermediari. S'alçava l'auricular, es feia servir la maneta (tothom en deia la manivela) i una veu de la centraleta telefònica et preguntava què volies. A vegades es tractava d'una trucada local, cosa ràpida, i d'altres de fora de la localitat; en aquest cas, el telefonista o la telefonista de la centraleta feia la petició a una central més gran, en el meu poble a Amposta, i a partir d'aquest moment s'entrava en un compàs d'espera de més o menys durada segons la població demanada i l'estat de les línies. La telefonista (més dones q ue homes operant a les centraletes) et solia advertir del temps d'espera (de demora): mitja hora, una, dues... Mentrestant el demandant podia anar fent les seues coses perquè en el moment oportú ja rebria l'avís que la comunicació estava a punt, s'havia establert.

I si un no tenia telèfon a casa? Aleshores anava a la seu de la centraleta i demanava que li posessin determinat número d'una població. Els passos eren els mateixos que en el cas anterior, amb la diferència que el demandant s'havia d'esperar a la saleta habilitada per a tal fi. Si la demora es preveia llarga, podia anar al bar a fer un cafè, una cervesa, fins i tot a dinar, cosa perillosa perquè les previsions d'espera no eren gaire científiques i podia donar-se el cas d'establir comunicació mentre un, frívolament, havia tocat momentàniament el dos.

També podia passar que ni emissor ni receptor tinguessin telèfon propi. Quan s'esdevenia això es podia recórrer a l'avís de conferència. El demandant, posem que s'anomenava X, volia parlar amb Z; aleshores anava a la centraleta del poble i manifestava el seu desig. La telefonista trucava -segons com amb intermediació- a la centraleta del poble en què es trobava el receptor i comunicava una hora acordada pel procés comunicatiu. Des d'aquest centre operatiu s'escrivien les condicions: X vol parlar amb Z a tal hora. Un missatger, habitualment un nen o nena de la casa, s'encarregava de portar el missatge en paper de color groc a casa de Z; si el trobava, a l'hora acordada és produïa el miracle de la comunicació a distància.

A mi, que durant un temps vaig fer de missatger, m'agradava anar a portar avisos de conferència. El meu paper de missatger em feia sentir important, intuïa, encara que no ho desenvolupés mentalment d'una manera estructurada, que la meua funció de mitjancer era ben rebuda, cosa que a vegades confirmaven les petites propines que rebia. A més, a vegades em feien preguntes sobre detalls de la funció comunicativa que jo, com a expert en la matèria, responia amb gran seguretat, un altre plus afegit a la meua autosatisfacció.

També m'agradava...

Continuarà...

10.4.16

aquest diumenge, continua la història


Si West Side Story el vaig conèixer a partir de la pel·lícula, Hair, l'altre meu musical preferit, el vaig descobrir a través del disc i no he vist la pel·lícula de Milos Forman de la qual només conec fragments. El meu Hair porta ritmes, veus, moments, plenituds, potència, decadència..., i les imatges, la imaginació i la realitat, si cal, les poso jo. Avui faig una excepció, un precedent que no tindrà continuïtat, però podeu tancar els ulls; els complements són cosa de cadascú.



6.4.16

minimalisme


Em preocupa com focalitzo petites coses insignificants. Avui, per exemple, he sentit, sense cap intencionalitat, com la veïna de quatre pisos més avall, que aprofita per parlar per telèfon mentre surt al pati a fumar un cigarret, renyia la seua interlocutora (o interlocutor?) per no posar-se la faixa. La resta de la conversa m'ha semblat intranscendent, però m'he quedat amb les ganes de saber per què qui sigui no és posa la faixa, per què se l'hauria de posar i per què algú s'atreveix a retreure-li l'oblit o la desídia. No sabria dir quin dels tres dubtes és prioritari i no tinc prou confiança amb la veïna, que no deu portar gaire més de dotze anys a l'edifici, per demanar-li detalls. A més, segur que em diria que durant els darrers cinc minuts han passat coses molt més importants al país, per no parlar del món, i m'ompliria el cap de transcendències; segur, segur.

5.4.16

... de cada dia


Els papers de Panamà, els jocs amb els refugiats que no troben refugi, un cert islam pervers, uns certs catòlics pervertits, les guerres petites i grans que comencen i s'acaben, o no del tot, un endeutament que supera els guanys, un idíl·lic estat del benestar que es va desmuntant... Llistes interminables que a penes podem pair en els papers i ja en vénen i venen d'altres. Algunes toquen de prop, altres de lluny, no té importància, demà més. En l'entremig, els escarafalls de rigor, públics i privats, per anar omplint el temps.
 
A veure el Barça avui, que no tinguem un altre disgust.

4.4.16

irrealitats


En descàrrec propi diré que la informació -o desinformació- que tinc, com la majoria dels meus conciutadans, i a vegades comparteixo és de fonts indirectes. Vull dir que si a vegades desconfio de la meua percepció de la realitat, la que rebo dels altres no crec que hagi de tenir una credibilitat més alta.

Aquesta introducció necessària ve originada pel fet que ja fa mesos, però més darrerament, que s'acusa la Colau, és a dir, als mitjans que té a les seues mans, de tenir una actuació feble, parcial, etc., amb els manters barcelonins, d'una conducta laxa a l'hora de foragitar-los de les vies públiques. Com que qui parla del tema rarament va més enllà del fet concret, jo tampoc ho faré, però m'agradaria que les veus que sento i a vegades escolto fossin rigoroses. Exemplifico: Quants manters hi ara i quants n'hi havia fa dos anys als carrers de Barcelona? Per què el nombre ha canviat? Quina política sobre aquest assumpte seguia l'anterior consistori i quina l'actual? Per què ni Trias ni la Colau són -era- capaços de concretar les actuacions que duen -duia- a terme? Xifres, actuacions, concrecions... La resta és xerrameca. Esclar que els informadors professionals o aficionats també podrien mirar de ser rigorosos. Dit això, jo, passejador habitual en llocs de manters, confirmo que he vist més actuacions policials durant l'època Colau que durant el període Trias, cosa que no vol dir absolutament res, és una constatació parcial, particular, limitada a uns espais.

P.S.: En aquesta informació parcial quotidiana, llegeixo al diari -foto inclosa- que l'alcaldessa, per allò de l'acció-reacció, ha visitat les peixateries escasses -tres?- del mercat de la Concepció, el meu, i posteriorment ha emès un tuit que diu: “La Rosa es lleva cada dia a les dues del matí i obre el mercat. Orgull de dones treballadores.” Em pregunto per què la Rosa es lleva a les dues del matí, quantes hores dorm, quin és el seu horari, la qualitat dels seus productes, a quina hora es lleven els altres paradistes -peixateres i peixaters inclosos-, si obren a les tardes, si les dones no treballadores -n'hi ha?- se senten orgulloses de no treballar o si les treballadores assalariades se senten orgulloses del seu treball... Entenc que un tuit no pot respondre tantes preguntes, i moltes altres; un post tampoc.

3.4.16

aquest diumenge, una cosa porta l'altra


Direu el que voldreu, però una cosa porta a l'altra i sense la primera avui no hagués tornat a la segona. I això que no m'agraden els musicals, però, quin plaer retrobar-lo! L'aniré dosificant.
 
 


2.4.16

la crucifixió dels alcaldes


Escolto i llegeixo les imputacions, o com es digui, a alcaldes per part d'un jutge (o magistrat) de l'Audiència Nacional, i les que vindran. No tinc cap interès a opinar sobre un tema que penso que no s'hauria d'haver produït, però el fet em transporta mentalment al dimecres de Pasqua. Aquella nit vaig assistir a Verges a l'assaig general dels actes de la processó que més solemnement i amb una assistència massiva de públic es desenvoluparien l'endemà; la diferència, a part de molta menys gent, era que els actors anaven vestits de carrer. Seguint la comitiva, va arribar un moment en què Jesús era crucificat. Vaig fer unes quantes fotos, com havia fet abans i faria a continuació. Més tard em van dir que qui feia de Crist era l'alcalde -no ho puc assegurar- , de la CUP. No sé si també el cridaran a declarar, és molt possible. Com que no estic segur que la foto que li vaig fer sigui del domini públic, l'adjunto més avall i suggereixo que es converteixi en un dels elements publicitaris, acompanyada del text adient, per parlar de l'assumpte de la plaga dels tribunals jutjant casos polítics. No demano drets d'autor, faltaria més.

Per cert, per les mateixes dates es va celebrar a Torroella, organitzat per la llibreria El Cucut, un berenar literari amb la participació de força escriptors, públic en general i autoritats nacionals i locals. Com que trobo cansats aquests actes i no bereno, no hi vaig assistir; després me'n vaig penedir. Sembla ser que l'alcalde de la vila, en la seua intervenció, va començar dient que ell no llegia llibres, però que tot allò li semblava molt bé. He estat incapaç de trobar cròniques amb el discurs sencer, per bé que m'han dit que en Màrius Serra en va fer alguna referència. Els alcaldes cada cop són més valents, més sincers, més poc retòrics, més representatius, més desafiants. Em van dir, també, que en el mateix acte va parlar el còmic de la població Carles Xuriguera i va invitar l'alcalde, poc capaç d'entonar-se amb els llibres, a tastar el seu vi, produït a la falda del Montgrí. No sé l'estat de la qüestió en aquest moment ni sóc capaç de predir com acabarà.