el temps immòbil

Em diu que se'ls ha acabat la carn marinada i que no sap si en faran per demà perquè estan a punt de fer vacances. El de la bodega m'ha assegurat que si no hi ha cap canvi de darrera hora tancarà despús-demà, no sap ben bé a quina hora l'hora. Al forn, per primera vegada en anys, també faran vacances. Al mercat de la Concepció, les parades que no tanquen -de moment- només obren als matins: horari d'estiu. Barcelona, ciutat turística? Als pobles de la costa els botiguers esperen fer l'agost i, si convé, alguns allargaran el seu horari comercial i llogaran un o dos algun dependent (o dependenta) més; la seua conciliació de la vida familiar arribara quan el dia s'escurci i comenci a fer fresca. He de fer un pensament, comença a ser hora que, en vista de la desbandada general dels meus proveïdors habituals i dels turistes cada vegada més badocs, jo també toqui el dos i me'ls trobi prenent el sol o suant per camins de muntanya, absolutament convençuts que estan carregant piles. Mentre faig plans, arribo a la plaça, miro enlaire i veig la mateixa noia. Quants dies fa que no alçava la vista cap als balcons? Dos setmanes, tres? A penes ha canviat res. Una lleugera modificació en l'obertura de les cortines, no en la seua; una de les cadires ha variat de posició; ella té les cames més estirades i els avantbraços més alçats; porta una roba diferent però el mateix pentinat; sosté entre les mans... Què mira? Llegeix un llibre? Envia i rep missatges a través del mòbil? Sigui el que sigui, tinc una sensació intensa de temps aturat entre el moviment intens de la ciutat babèlica. Durant un instant se m'acut un bucle: cada dia, a la mateixa hora, la noia i jo, tots dos aliens al pensament de l'altre, malgrat que jo jugaria amb avantatge. Però no podrà ser, els obligacions de l'estiu em reclamen i tothom comença a ocupar el lloc que li pertoca. Qui sap si al setembre...

de cine

Se sol dir que a l'estiu no es fan estrenes de cinema interessants; una llegenda com qualsevol altra que, en tot cas és una realitat a la televisió, que si continua funcionant durant aquests mesos deu ser perquè hi ha alguna llei que desconec que l'obliga a no aturar les emissions i es vengen amb els espectadors.

La setmana passada vaig veure una pel·lícula de dibuixos que em va semblar molt interessant: Del revés (Inside Out). Deixant de banda el desenvolupament detallat de la història (opinable) i la qualitat tècnica (indiscutible), l'argument se centra en una família (pares i filla) que es traslladen del poble a la ciutat i explica els primeres dies en la nova ubicació. Aquest és el pretext, però la novetat rau en uns altres personatges: les emocions. Les emocions agafen carn (o dibuix en moviment) i des del seu món -espectacular i complexa creació- actuen en la vida de la família (a la pel·lícula es focalitza sobretot la nena), guarden els seus records o els destrueixen..., etc. La protagonista principal és l'alegria, però també intervenen la tristesa, el fàstic, la ira i la por que, esclar, en el procés d'adaptació a la ciutat tenen més volada que quan eren al poble. Em resulta impossible transmetre els focs artificials imaginatius de la pel·lícula que, per cert, no sé a partir de quina edat es pot anar a veure, no pas els nens gaire petits, que es quedaran més aviat amb la tristor que amb cap altra cosa. Potser el que sorprèn és que apareguin únicament cinc emocions, perquè la vida és molt més complexa, si no en qualitat, sí en quantitat emocional. Estic segur que qualsevol de nosaltres afegiria sense pensar-ho gaire unes quantes emocions més: tendresa, enveja, odi... La veritat és que quan planejaven el guió sortien moltes més emocions, no recordo exactament quantes, però passaven de la vintena, però van acabar pensant que el públic es faria un embolic amb tanes emocions representades pels corresponents personatges; a més, jo suposo que fer-los intervenir tots tendiria paradoxalment a la simplificació o a acabar construint una pel·li llarguíssima; per altra banda, la majoria dels humans veiem en els altres tres o quatre emocions bàsiques quan els caracteritzem, i sóc generós.

 

 

Avui he anat a veure Peter Bogdanovich. Dic el nom del director perquè les seues tres primeres pel·lícules -o gairebé- em van robar el cor en el seu moment, a principis dels 70: La última película, ¿Qué me pasa, doctor?, Luna de papel. Després vaig seguir molt irregularment la seua filmografia. Lío en Braoadway (She's funny that way), la seua darrera producció després de set anys sense estrenar res (un documental, de fet), és una comèdia d'embolics d'un ritme intens amb picades d'ullet, com solia ser habitual en el director, a altres films. La sensació general que he tingut és que es tractava d'una obra antiga, com un retorn al passat amb petites concessions al present. Potser és aquesta sensació que ha fet que alguns crítics fessin valoracions negatives; jo, en canvi, m'ho he passat molt bé, en part pel meu autoreconeixement com a espectador en altres èpoques, i en alguns moments, cosa estranya darrerament, fins i tot he rigut. Que els meus riures no sempre coincidissin amb els dels altres espectadors no té cap importància, com no la té que no em costi gaire oblidar detalls de la pel·lícula, no pas el detectiu, pare de l'autor teatral, ni..., en un lapse de temps curt fins i tot pels meus paràmetres habituals. 

 

 

el negre

No sé si aquesta nit miraré -o veuré la repetició de demà- el partit del Barça en terres americanes. Vaig seguir l'anterior i en determinats moments em va pujar innecessàriament la mosca al nas i un emprenyament controlat al cervell. El partit, com sol ser normal en aquesta època, va ser avorridot i, a més a partir d'una fase del joc ja es veia que el Barça acabaria perdent, però això més aviat produeix somnolència i jo vaig estar ben despert. Els que em mantenien atent eren els comentaristes que potser s'avorrien, van descobrir l'arbitre i el van convertir en motiu recurrent, en falca publicitària, entremig de les seues locucions maldestres. L'arbitre es deia Baldomero Toledo, és nascut a Mèxic (tota la informació concreta sobre ell corre a càrrec meu), té 45 anys i pertany al col·legi californià. Als locutors els va fer gràcia el nom i de tant en tant, sense que vingués a to, quan no sabin quina altra cosa dir, l'anaven repetint; se suposa que especialment un dels comentaristes tenia una certa gràcia a pronunciar nom i cognom de manera histriònica i els altres li demanaven: va, va...; aleshores, ell repetia per enèsima vegada: Baldomeeero ToLEEdo!, i hi hi hi, ha ha ha... Quina complicitat buscaven en els espectadors? I continuava la festa d'una retransmissió de partit d'entrenament.
I si l'arbitre s'hagués dit Bartholomew Brown o Bonaventura Farigola? També hi haguessin hagut tants hi hi hi ha ha ha hu hu hu? La brometa -la burla sense sentit contra el dèbil és terrible- em va semblar menyspreable. Em resulta incomprensible  la multa al Barça pels xiulets del final de la Copa o l'altra per les estelades dels aficionats, però encara em resultarà més inconcebible que els mateixos comentaristes retransmetin avui el partit del Barça amb el Chelsea. Un mitjà digne, no pot tolerar la indignitat, ni que sigui amb professionals dels esports (?) i en nit de costellada.

llibre quart: temps

Tanco el petit cicle de la generació dels 50 amb José (Josep) María (Maria) de Martín, el coautor de la novel·la d'ahir. Com que no és nou en el blog i no tinc ganes de repetir-me gaire, recordaré que el que vaig dir sobre ell es pot trobar aquí, però afegiré algun detall i, esclar, algun text, que és el que interessa.

Josep Maria de Martín, va nàixer a Berga el 1920... (veure la Viquipèdia), va estudiar a Barcelona la carrera ..., amic de... (veure la Viquipèdia). Ras i curt: dubto que hi hagi un pintor i poeta català d'obra tant interessant dels qual es trobi menys informació a internet. Sobre la seua pintura no puc dir gaire cosa; en canvi, he llegit la seua obra poètica, a poc a poc, no pot ser d'altra manera, que publicava amb el pseudònim de Bernat Meix. En total, quatre llibres ( Els jornals al cos, El peu al coll, La mosca al nas i El nus a la cua) que van ser recollits en un sol volum posteriorment amb un títol molt significatiu: El clam a l'erm (2001). Per què el pintor va decidir ser poeta (o no volia ser poeta?)? Per què va publicar poemes durant una dècada i després va plegar (o simplement va deixar de publicar?)? Tot això ho explica breument ell mateix d'aquesta manera: “Als cinquanta [anys] decidí fer-me versaire catalanesc per allò que d'altres més burros que jo en feien. Al cap de deu anys, plego convençut de no fer perdre el son a ningú, que diuen que els meus rims no s'entenen i, pel que es veu i ou, és ben bé així.” Si jo estigués en edat i condicions de fer una tesi doctoral, triaria -ara, demà no ho sé- la poesia de Bernat Meix. Sé que em tocaria suar i que maleiria el moment de la tria, però també sé que em divertiria amb cada avanç que fes en una obra absolutament coherent, intel·ligent i amb constants complicitats a descobrir. De moment, en tinc prou, com en els dies anteriors, a compartir-la una mica i a preguntar sense esperar resposta qui és el guapo o la guapa que ha volgut anar més enllà dels trossets que he pujat.

El poemari La mosca al nas (1976), de Bernat Meix s'encapçala amb aquesta advocació: Ésser molt seríós/em cau dificultós. Carmina Burana. Que no ens enganyi el lema, Carmina Burana és cosa seriosa, i jocunda, sí, també. En copio un poema definitori, del poemari; si cal l'ús del diccionari, és cosa de cadascú.

I

Só dolençós i macilent

de l'impensat bescantament,
secreció d'un aparent
inconegut
que em blasma a tort i amb deferent
col·lusió em deix talment
com un drap brut
manipulant a ma salut
l'habitual llei de l'embut.
I só titllat de ceballut
del morro fort
i de colltort
empedreït
i fementit
lletraferit
amb pell de bé.
L'ocult perquè
no calo, a fe.
Puix no li fiu mai cap mercè.

II

Ans en saó d'adversitat,

de pega i cops acabalat
ensopegui tostemps costat
i parentiu
qui em des un mos de freginat,
em resquités l'inquilinat
prohibitiu
i a mon fogar cedís caliu.
De trascantó, d'un caseriu
amb trumferar de regadiu
i pinetells,
cabrots, anyells,
marrans, capons
i lats sarrons
tips de doblons
que só l'hereu.
I hui pel conreu,
sens cirineu,
he d'emmenar bo i sol ma creu.

Bernat Meix: “De humana natura”, a La mosca al nas.


Apa, bones lectures!

llibre tercer: foc

Seguint el fil, vam arribar a Ferrater. Continuem. Prou de diaris literaris, anem a la ficció. Un cuerpo, o dos -ja la vaig esmentar fa uns anys- és una novel·la policíaca d'aquelles que en diríem entre el misteri i el gènere negre ambientada a la Barcelona de començaments dels 50. Les vicissituds per les quals va passar la novel·la fins que la va editar Vallcorba són curioses. Resumeixo. Sembla ser que Ferrater, que l'any 1951 vivia en una pensió de la Rambla es va anar reunint amb José María de Martín a l'Ateneu barcelonès entre els mesos de març i juny -potser fins l'agost- per anar perpetrant una història criminal. Al 52, la van presentar al premi literari Simenon, convocat per l'editorial Aymà. Van quedar finalistes; el premi se'l va emportar El inocente, de Mario Lacruz. Dos anys més tard, els autors van decidir presentar-la a una altra convocatòria, ara amb el títol canviat: Cercano está el mal, molt més en la línia de la novel·la nord-americana. En aquestes mateixes dates, intenten la publicació a les editorials Planeta i Molino, però sembla que els rebutgen el manuscrit essencialment per qüestions d'ambientació: si la història hagués transcorregut a Estats Units o a Gran Bretanya... Finalment, va ser el professor Laureano Bonet qui va redescobrir els originals i en va parlar l'any 1986 a la revista “Ínsula”,  l'any següent, a partir dels dos manuscrits existents, es va editar amb el primer títol (trec tota la informació de l'escrit del doctor Bonet). Que jo sàpiga, no ha tingut reedicions.

Copio dos fragments del principi:

Otros dos hombres jugaban al ajedrez, sentados en una mesa pegada al ventanal. El más viejo rumiaba cuidadosamente su juego apoyada la frente en la palma izquierda, chupando calmoso una pipa. El otro, de unos treinta y ocho años, cabello cano y bigote negro de pelo muy corto, limpiaba los cristales de sus gafas y aguardaba la jugada de su adversario.

Abrióse la puerta y entró un guardia, el uniforme gris empapado, que sacudió con fuerza el agua de su gorra. Recorrió el local con la vista y se encaminó hacia un camarero que estaba leyendo el periódico de la noche. Cuchichearon un instante. El camarero se levantó y se dirigió al jugador de pelo blanco.
-Señor juez. El guardia pregunta por usted.
Se levantó el juez, hizo un gesto a su compañero, como pidiéndole que se hiciera cargo de la situación, y se dirigió al encuentro del policía. Hablaron un momento. El juez expresó su contrariedad con una brusca inclinación de cabeza, y fue a descolgar su gabardina y su sombrero.
-Habrá que aplazar la partida, Manolo. Un trabajo. Otro día seguiremos.
-¿Qué pasa?
-Poca cosa. Ya te contaré.
Se puso el impermeable y salió seguido por el guardia. Al pasar delante del bar dijo al camarero:
-Demà ho trobarem, García.
Llovía con insistente violencia. Cruzaron casi corriendo el Salón Víctor Pradera y se dirigieron al Palacio de Justicia.
[…]
De tu primera diligencia, se saca en limpio que encontraste, en un andén de la estació de Gracia, dos cadáveres, uno de ellos de un individuo que parece tener su buen dinero, a juzgar por los vestidos; el otro parece más bien un empleado de mediana condición...

Gabriel Ferrater & José María de Martín: Un cuerpo, o dos. Sirmio, 1987.

Si us heu fixat, en els fragments es poden observar aparents petites incongruències de continuïtat, res important en uns manuscrits. La novel·la, a part de l'interès de la història, sovint un pèl laberíntica -no l'he rellegida darrerament i parlo de memòria- té alguns aspectes a destacar que no considero menors: l'abundància de diàleg, que l'acosta -ho repeteixo un altre cop- al gènere negre americà, tot i que les actituds dels personatges s'hi allunyen en part; per altra banda, és interessant veure la Barcelona dels anys 50, o anteriors, no en una recreació feta a posteriori, sinó descrita i narrada, àmpliament i esquemàticament, en els moments dels fets: personatges, llocs, costums... No m'atreveixo a entrar en detalls que tinc boirosos en la memòria i que potser il·luminaré aquest estiu, i qui sap si trobaré còmplices. Volia acabar aquí, però no em puc estar d'afegir un fragment curt de l'apartat cultural, que Espriu ja no va poder llegir i que indica, irònicament o no, la funció de la literatura:

Ya acostado, el juez enciende la lámpara de la mesilla de noche. ¿Por qué será que no puede dormirse sin haber leído antes un buen rato? Eso de la literatura parece ser un eficaz soporífero. Claro que, también, la gente acostumbra a ir a los espectáculos y a hacer el amor antes de dormirse. Lo cual acaso demuestre que lo que llamamos placeres sólo sirve para atontarnos y prepararnos para el sueño. Éste es el libro de turno, Espriu. Ariadna. Esta noche lo terminaré.

llibre segon: aire

Potser a l'apunt d'ahir hagués d'haver esmentat l'aire enlloc de la terra, però els elements a vegades són intercanviables. Avui m'havia proposat compartir alguns fragments amb personatges: Barral, Bousoño, Juan Goytisolo, Ferrater, Jaime Salinas, Luís Marquesán, Jorge Guillén, María Zambrano, Manolo Sacristán..., però, com fer la tria? Decidit: emmarcaré Gil de Biedma en la seua família i seguiré una estona només un personatge; per acabar, deixaré fluir el darrer dia del diari. Tot fragmentari, tot injustament parcial. Si algú s'interessa per completar el conjunt, ja ho sap.

Esta expedición de españoles refugiados en la Unión Soviética que ahora voluntariamente regresan a España, al cabo de diecisiete años, suscita en mi família unas reacciones que mi prima Malu ha resumido con toda dureza y con todo candor: Chico, no sé para qué les dejamos venir, ya podían quedarse allí para siempre... Lo que más me ha sorprendido es que mi madre piense exactamente lo mismo. Los de El Ardido se han marchado, y yo me he enzarzado en una discusión absurda con mis padres y con mis hermanas. Que al cabo de tanto tiempo esos españoles -muchos de los cuales salieron de niños- quieran volver a España, en vez de conmoverles, les despierta horrorosas desconfianzas.

[...]
Gabriel vende su biblioteca. Dice que está harto de literatura y que quiere hacer dinero. La decisión debe ser simbólica, supongo: vender sus libros no le va a sacar de mucho apuro. Comprendo que su situación nada tiene de brillante, y que emplee una porción considerable de su tiempo y su energía verbal en distraerse de ella. Treinta y cuatro años, inteligentísimo, poco dinero, pocas posibilidades establecidas de progreso. Conoce los entresijos de la vida práctica con una extrema lucidez, y al mismo tiempo es radicalmente inapto para la vida práctica. Una de esas personas- yo me tengo por otra- que con los mismos defectos pero con menos cualidades, hubiera funcionado mucho mejor.
[...]
Querido Gabriel,
estar en el campo y ponerme a escribir una carta larga, a ser posible ingeniosa, me hace siempre sentirme un poco personaje de Les Liaisions Dangereuses, sobre todo si va dirigida a ti, porque sé que vas a leerla en la misma disposición, más o menos, en que yo la escribo. Los dos estamos entregados a lo que los notarios franceses llamaban la vie de chateau, que consiste en bouder y en escribir y esperar cartas. Aunque hay que reconocer, comparándola con el apetito rabelesiano de aquella época, cuando Jovellanos emprendía para sus amigos de la Chancelleria la traducción del Essai sur le Commerce o del Ami des hommes, con la misma ausencia de pereza con que hoy se adjunta un recorte de periódico, que nuestra capacidad epistolar es modesta...
[...]
Mañana en el Tibidabo con Gabriel Ferrater, que parece haberse suscrito a mis paseos dominicales. Como siempre, su conversación mes despierta y me divierte pero luego me deja una cierta resaca. No sé si es mala conciencia, porque me digo que debiera aprovechar los domingos para estar solo, o si es un efecto de la excesividad con que Gabriel piensa, se produce, habla y embarca a todo el mundo. Quand partons nous vers le bonheur? Un rato a su lado no tiene que ver nada con lo que a uno le ha sucedido antes o le sucederá después.
[...]
Sólo unas líneas, para que no se me vaya el primer día del año sin haber escrito algo. Almuerzo en casa de mis tíos Sepúlveda. Largo paseo luego por la Diagonal, hasta más allá de los cuarteles. Soledad. Paso mentalmente revista a los amigos disponibles y no encuentro ninguno que apetezca ver. Reposo en casa y lectura, que me cambian el ánimo. Al fin, salgo con Luís Marquesán y acabo por interesarme en la conversación.
Yo pediría que 1957 sea tan bueno como su predecesor, que me entristece despedir. Temo a los años impares: suelen ser estériles.

Jaime Gil de Biedma: Diario del artista seriamente enfermo. Lumen, 1974

llibre segon: terra

Si hi ha un llibre que en les meues relectures va unit a la Catalunya des del mar de Barral, és Diario del artista seriamente enfermo, de Jaime Gil de Biedma. Tinc l'edició de Lumen de 1974, que no sé si s'ha reeditat mai i que ara veig que es pot comprar de segona mà a partir aproximadament dels 60 euros. He llegit, però no el conec, que després de la mort de l'escriptor es va editar un Diari més complet, amb el material escrit a Filipines el mateix any, el 1956, és a dir, quan l'autor encara no havia arribat als 30.

Què tenen en comú el llibre de Barral i el de Gil de Biedma? A part de ser diaris, ben poca cosa; de manera que si un em fa pensar en l'altre -i en alguns altres- deu ser per la qüestió de generació literària i d'amistat entre els dos personatges. Potser, també, perquè els dos tenen en comú en aquests llibres una mena de màgia o, si és vol, de viatge iniciàtic, o, potser, de passió, de vitalitat, difícil de descriure.

El Diario comença amb la sortida en avió des de Filipines i acaba el primer dia de l'any 1957. Després de poc temps d'haver arribat a Barcelona, els metges diagnostiquen que té tuberculosi i s'inicia el procés de tractament i la convalescència, que majoritàriament té lloc a la casa familiar de la Nava, a la província de Segovia. Ja guarit d'aquest episodi pulmonar, l'autor torna a Barcelona. Si aquesta és la geografia del diari, el contingut és ben variat: meditacions sobre la vida (i la mort) i sobre el proces creatiu, opinions sobre la literatura d'altres escriptors i sobre la seua, descripcions i narracions sobre els seus amics i la seua família... En fi, introspecció, el retrat d'una època i petits detalls de la vida quotidiana a través d'una prosa que, en aquell moment, alguns dels seus col·legues pensaven que era superior a la seua poesia. No m'allargo més, deixo un tastet de percepcions, de sensacions, de reflexions; queden per un altre dia les relacions amb els altres.

A Nava:

Primera salida al jardín después de veintinueve días en cama. Algo como una embriaguez, una felicidad enorme, apacible. Me instalo a la sombra del álamo blanco -más viejo el pobre, con muchas menos ramas- y pronto dejo a un lado los papeles para dedicarme por completo a mi hora al aire libre, a la maravillosa lentitud de un día clásico de agosto, sin una sola nube. Distingo cada olor y cómo varía y se suma a todos los otros: el de la tierra caliente, el de la acacia a mi espalda; el de los setos de boj que ahora sé a qué huelen: a siglo XVI. Aroma gazmoño de las petunias en los arriates soleados- Y cuando la brisa gira y viene del lado del pueblo, olor a humo de leña de pino, que es toda la guerra civil para mí. Además es domingo y hay campanas.

[...]
Estos días vengo disfrutando de un contento especial: felicidad de sentirme inteligente, que es un placer inmediato como el ejercicio físico o la buena digestión, y casi tan fisiológico. La inteligencia se adelanta a la conciencia, igual que un músculo, y opera por reflejos y me da sorpresas. Habitualmente poseo un inventario mortalmente detallado de mis pertenencias mentales y de sus posibilidades combinatorias. Ahora, en cambio, despertar por la mañana i faire le tour du propietaire es enormemente divertido, porque me encuentro con ideas y relaciones entre ideas que ayer no estaban ahí. Encantadora y completa sensación de pasear conmigo: me hago muchísima compañía.
[...]
Quizá porque llevo una vida tan calmosa y descansada, el pensamiento de la muerte me ronda ahora con bastante frecuencia. Es una meditación inútil. Uno acepta la muerte por lo que es: una especie de pisaller. Que ella se encargue de agarrarnos por la oreja y ponernos del otro lado de la puerta, casi se agradece. Comprendo que vivir indefinidamente seria un tedio horrible, pero sé que si me dejaran a mí toda la iniciativa no encontraría nunca el momento de marcharme.
Ciertas enfermedades mortales me producen miedo; la muerte sólo antipatía. Tiene solemnidades de acto público, con señor obispo y gobernador civil: es el final inevitable obligación de ser un pelma, después de toda una vida de intentar no serlo.

llibre primer: mar

Vaig llegint recomanacions de llibres estiuencs (o recomanacions estiuenques de llibres o recomanacions de llibres sense importar l'estació). És curiós com durant aquests mesos en què hi ha tan poca producció editorial es recomanen tants llibres. Els llibres que s'han comprat i no s'han llegit ara troben el moment, i potser els llibres dels gèneres que durant la resta de l'any es deixen per a temps de calor, per a inicis de migdiada, per a ombres de para-sol, per a nits que s'allarguen, per a temps sense rellotge. Lectures lentes, inacabables, o àvides fins a la darrera pàgina abans que torni a sortir el sol, cadascú segons el seu ritme.

Les propostes que veig em fan pensar en les meues relectures preferides totals o parcials. Decideixo compartir els meus llibres i començo una vegada més amb Barral, amb la seua Catalunya des del mar que suposo que si algú vol llegir ha de buscar en alguna biblioteca, encara que no cal que sigui de la costa. El llibre és un viatge que va de sud a nord de tota la nostra mar (i una mica més) amb les parades convenients als ports i les consideracions de l'autor sobre llocs, personatges i costums, historia ja en alguns detalls. Es un viatge imaginari en la mesura que mai no el va fer d'una tirada, però sí en la seua totalitat en diversos anys. Des del punt de vista filològic té una característica que vull destacar en paraules del propi autor: “No hauria pogut, malgrat ésser el castellà la meua llengua literària, escriure aquest llibre altrament que en català [...] No podria traduir aquestes pàgines a cap altra de les llengües que conec, parlo i escric, sense trair-lo. Aquesta del llenguatge és una altra, doncs, singularitat del que per a mi ha estat l'escriptura d'aquest llibre.”

Copio sense triar: principi i final del llibre, entremig les aventures: petites històries de la mar i del coneixement de la gent i de la història quotidiana de la costa, la gastronòmica -ara tan de moda i sovint tan monòtona- inclosa. Aventures que ja es veu de bon començament que són a ritme d'estiu, de calma, de no córrer per arribar, de deixar que el temps i la natura marquin les cadències. Al final, la constatació que tot plegat, si volem, ho tenim enllestit en tres dies, potser quatre. Cadascú segons les seues necessitats i voluntat de tria. I, també, la màgia de recordar que a vegades no cal moure's de casa per viatjar o que... , tantes altres coses que es troben directament o indirectament  a través de les pàgines.

Deu fer ja un parell d'hores, potser ja en fa tres, que hem salpat del cràter de la Columbreta Gran, pou o portet minúscul, d'aigües negres en aquella hora de l'alba, i no fa gaire es veien encara les siluetes dels illots, com dents fosques, per la mar de popa. El vent és ben escàs, n'hi ha molt poc, però mal que bé infla el drap amb continuïtat. Xaloqueja. En Ramon Moreno ha encès el fogó de terrissa arrambat a l'orla de barlovent i ha de ventar les brases. Hi vol coure la mitja dotzena de guillems que hem enganxat a la fluixa. És curiós, tan lluny de terra, o fóra curiós si no fóssim encara prop de les illes: no deu ser gaire fondal. Si no m'hagués d'aixecar, donaria una ullada a la carta. Mentre el Moreno prova de cuinar i a mi se'm tanquen els ulls arrapat a l'arjau, l'Aleix dorm seriosament instal·lat al xullau de proa. No el necessitem amb la màquina parada. Sembla que la barca faci ella sola el seu camí. Quan entra una ratxeta se sent el tallant de la roda de proa i l'hèlice desembragada que fa trontollar l'arbre una mica descentrat.

[...]
“Vent en popa -diu en Ramon-. Si salpéssim a punta de dia, podríem fer nit a Palamós. I amb una altra jornada, drets a casa.” Té raó, amb tres jornades de vent bo, i fent una mica de trampa amb el motor i fins i tot aprofitant una mica la calma de nit, arribaríem a les Cases d'Alcanar. Mesurant en jornades d'una barca de mitjana, com les que secularment feren el transport, la costa catalana és llarga de tres o quatre jornades.

Carlos Barral: Pel car de fora. Catalunya des del mar.

aquest diumenge, música de cursa

No ho podria assegurar, però crec que vaig arribar a Mèxic a través de la meua padrina, i ella hi va arribar a través de Jorge Negrete. Un Mèxic idíl·lic que s'ha anat concretant en el temps a través de lectures i testimonis directes, però que encara continua sent un misteri que em provoca sentiments contraposats entre la realitat que a penes conec i el desig que voldria que fos.

Fa uns dies escoltava un corrido que alguns deien que feia temps que s'havia escrit, com a mínim una mica abans de la fuga del Chapo Guzmán. Vaig anar llegint els comentaris que havien deixat els que l'havien escoltat i en trio dos de consecutius que em sembla que il·lustren prou bé la dicotomia de la realitat, sempre plural:

El chapo será leyenda asy como emiliano zapata no es que apolle sus negocios pero el pelado se a ganado el respeto de el 99% de México prefería al chapo de presidente que al idiota ke hoy gobierna a los mexicanos.

Claro con dinero la gente es capaz hasta de lamerle el culo a cualquiera, por eso es que México esta como esta, porque botan pensando con el culo. Por eso nunca ese País saldrá de su miseria, porque apoyan a cualquier cabrón.

(Recordo que els corridos s'han de ballar amb una de les mans agafada a la de la parella, amb els braços ben separats del cos i pujant i baixant al ritme de la música)

en el concert

En treves del Concert, veig a l’esbiaixada
–segons com, a pleret, es bellugui l’onada
dels caps humans, deixant esquerdes diferents-,
lluny de mi, lluny de mi ...

Josep Carner: “En el concert” (fragment)


En el concert d'aquest vespre, com tantes altres vegades, he anat fent fotos, sobretot als músics; m'agrada aturar el seus moviments que en el transcurs de l'actuació són continuïtat accelerada. Algunes d'aquestes imatges, jocs d'expressions i de llums fetes amb més o menys fortuna, poden anar a parar a l'altre blog. Avui, en una pausa curtíssima entre cançó i cançó, tal com diu el poema de Carner he vist la noia a l'altra banda i he pensat en aquest primers versos, però la resta ja era una altra història. La imatge, tranquil·la, serena, però dinàmica al mateix temps, amb la cara de la mare potser entotsolada, amb un aire d'absència diferent a la del nen, m'ha semblat bellíssima; la llum càlida, dolça, acompanyava, com en alguna pintura, italiana o no, que no sabria precisar, i el contrast dels blancs... He volgut fixar el moment per a mi, per a tornar-lo a mirar lentament. Més tard, a casa, amb aquesta dèria que tenim alguns de compartir segons què -a vegades simplement el que ens agrada-, he pensat a pujar la foto al blog, a l'altre, però com que m'ha semblat convenient acompanyar-la d'unes quantes paraules, ho faig aquí. La decisió de compartir no ha estat fàcil, ja podeu pensar les consideracions prèvies que m'han passat pel cap, i encara ara no estic segur que sigui una bona pensada. A més, què pretenc realment? Dubtes, sempre dubtes.

qui dia passa...

He sentit unes emocions indescriptibles -i altres que no descriuré- en llegir els cinc primers noms de la LLISTA. Tres primeres espases independents i de reconegut prestigi en la societat catalana per encapçalar-la. Sí, sí, sí! Mas i Junqueras, els principals artífex en la política de la llarga marxa. Sí, sí! Per què no tinc en aquest moment la llista sencera? Pregunta retòrica, és la LLISTA i s'ha acabat la història; què importa els noms dels adlàters, sempre que també hi hagi algun pagès. Bé, personalment espero que el número 7 l'ocupi el jutge Vidal, i si no és així -també podria ocupar el sisè lloc, però no seria tan màgic-, em replantejaré el meu vot en les properes eleccions. Per cert, quan seran les següents i quin plus afegit tindran? Que ja ho sap tothom? Podrem saber en algun moment el full de ruta dels propers deu anys?

 

Una veu que no sé si bé de dalt, de l'esquerra o de la dreta em diu: Ignorant, poca-solta, imbecil, home de poca feeeee!

els originals i els altres

Per a plagiar cal tenir molta lectura, molta memòria, s'ha de saber on són les coses. Perquè tingueren tota la lectura que en el seu temps era possible, els autors antics, els medievals, els renaixentistes, els de la primera modernitat, plagiaren tant. Ara tothom és original, perquè no sap res de res -ni un borrall.

Josep Pla: Notes disperses

Entre els autors injustament oblidats -ha ha ha!-, destaco avui Josep Pla, escriptor empordanès del segle passat amb escassa descendència literària per línia directa i amb múltiples bastards, molts dels quals no s'atreveixen a reclamar els seus drets per por de ser titllats de poc originals. Jo confesso que sovint he intentat plagiar Pla -compte, no confondre amb copiar!-, però sempre he estat conscient que no reunia les condicions necessàries: reeixir en el plagi d'algun escriptor vol dir plagiar també els escriptors que aquest autor ha plagiat. Ni les meus lectures, ni la meua memòria, ni altres aptituds imprescindibles, m'han permès més que intents de parvulari, cosetes, nimietats.

hipòtesis impossibles

Vaig seguint l'assumpte de Grècia. Quins són ara els déus que condueixen els mortals a un destí fatal? Quan trigarà a arribar el desenllaç? Potser la fatalitat d'aquesta tragèdia és la incertesa d'arribar a un desenllaç. Potser el desenllaç dels grecs -i de tants altres, pobles i persones- serè reproduir el càstig de Sísif.

Europa! Hagués estat possible en algun moment de la història una unió dels pobles de la Mediterrània, els del nord i els del sud? Ara, esclar, només de pensar-ho pots ser objecte de lapidació.

amics, coneguts i saludats

Llegia fa dos o tres dies en un blog l'inici d'un homenatge a una poetessa, copio no textualment: actualment encara tan poc coneguda. Si Maria Mercè Marçal -ella, que com a mínim surt arreu el dia de la dona (treballadora)- és poc coneguda, és que sobtadament s'ha escampat una onada d'alzheimer que ens ha deixats en la més desoladora inòpia mental i cognitiva. No sé per quin motiu tenim tendència a la irreflexió i/o a donar com a universal les percepcions personals dels nostres petits closos. Esmento la MMM, però igualment em sobta, quan llegeixo aquí i allà, els pocs valorats o injustament oblidats noms d'uns quants dels meus escriptors preferits. Suposo que alguns no pensen de trucar-me cada vegada que fan una enquesta, i així surten les conclusions. I què me'n dieu de Josep Maria Folch i Torres? No, no és cap broma.

Mentrestant, he acabat de llegir una novel·la de Christopher Moore (la seua teoria sobre l'autenticitat dels cantants de blues l'he trobada enlluernadora) i ja n'he començat una altra. Aquesta assiduïtat novel·lesca em preocupa un xic, de manera que he buscat a internet la consulta d'algun crític literari solvent per tal que em faci unes sessions. Res de res, sembla que els crítics literaris no tenen consultes obertes ni atenen a domicili. Que ningú s'estranyi, doncs, si llegim el primer que ens passa pel cap o ens arriba a les mans i, a més, reincidim.

aquest diumenge, cançons antigues en veus noves

Va bé, a vegades, retrobar els estils antics en veus joves, però mentre escoltava les tres dones, la d'aquí, l'argentina i l'alemanya, pensava com devia ser que van anar a parar a fer el que fan. No vaig tenir cap interès a preguntar-los-ho, esclar. En vaig tenir prou a escoltar-les, a gaudir de veus i cançons conegudes al mig d'un pati de veïns, tot i que vaig trobar a faltar els instruments de metall. Potser més endavant, si les coses els van bé, els afegiran.

P. S.:

só del tot transfigurat

Pensava escriure quatre reflexions superficials sobre el nou logo del PP i la seua gavina del canvi, que si bé mai ha estat la de Txékhov ni la de Fernán Caballero, ara encara és més carronyaire, i afegir en el conjunt alguns consideracions sobre l'alcalde de Lleida -Déu, Ros, com aguantes!-, més amb pena que amb acritud, però de sobte m'he trobat amb uns versos de Timoneda que momentàniament m'han fet oblidar totes aquestes misèries. Qui es pot resistir als versos del poeta?

Só qui só, que no só io,
puix d'amor mudat me só.

Io crec cert que res no sia,
o, si só, só fantasia,
o algun home que somia
que va alcançar algun do,
puix d'amor mudat me só.

Só del tot transfigurat;
só aquell que era llibertat,
i ara d'amors cativat
me veig molt fora raó,
puix d'amor mudat me só.

Si só, puix que en lo món vixc
i a mi mateix avorrixc,
i segons que discernixc
veig la qui em dóna passió
puix d'amor mudat me só.

P.S.: Llegeixo a la columna de Monzó que la gavina, tal com sembla que ha repetit tantíssimes vegades V. Q., és un albatros. No ho recordava. Esclar que, finalment, cada cosa és el que decidim que sigui, sobretot quan és ambigua. Que la gavina del PP és carronyaire, ho sabem tots els qui no votem el PP, i alguns votants gavinaires; cap ambigüitat aquí.

Omar Sharif

Omar Sharif, inevitablement, una estona de cine en el pensament. Les estacions que passen: calor, fred...

la realitat de les paraules

 

Em fixo en la gent que demana al carrer, en els que s'estan en un lloc concret, sense moure's, i en la gent que passa, passem, pel seu costat. No tinc cap interès ara de entrar en consideracions socials, polítiques o morals, sinó únicament en la descriptivitat superficial i en algun aspecte filològic o literari.

La primera divisió que es pot fer (prescindiré de si es troben a les portes dels supermercats, dels bancs o caixes o en qualsevol altre lloc) és entre els drets i la resta. Entre els segons, els asseguts, els agenollats, els de postures inversemblants, els asseguts amb gos o gat (ara fa temps que no veig altres animalons, com els ànecs)... Podria haver-me estalviat tota aquesta enumeració i passar directament al tema: els cartells. Entre els cartells, dos grups: curts i llargs. Un dels més comuns entre els primers és el que diu simplement: Tinc gana (ho he escrit en català, però ara mateix no en visualitzo cap en la memòria en aquesta llengua). Em sembla una frase d'una claredat i efectivitat total, cap ambigüitat, una crida directa a resoldre una situació de supervivència immediata. Entre els cartells llargs, sovint hi ha una tendència a l'acumulació de desgràcies: Sóc diabètica, el meu marit està a l'atur, tinc dos fills amb tumors cerebrals que necessiten... Malgrat l'acumulació de tragèdies, m'atreveixo a pensar que aquesta literatura de la necessitat no aconsegueix tanta solidaritat com el primer tipus de cartells. Siguin uns escrits o altres, el que m'ha semblat és que la gent que passa, té tendència a no mirar, o a fer veure que no mira, a no llegir, a ignorar, de manera que la literatura del cartó acaba tenint una efectivitat limitada.

Però, i si la gent mirés els cartons? I si una altra literatura arribés als cartons? Fa uns dies em va arribar un vídeo a través de WhatsApp que fa uns anys que corre i que em consta que ha emocionat a força gent. Feu-li una mirada si no el coneixeu.

Evidentment, aquest vídeo en concret no té cap sentit a Espanya, com no el tindrà a Catalunya quan hi hagi l'ONCC. Feta aquesta consideració prèvia, per què el segon cartell és suposadament més efectiu que el primer? La situació del personatge és exactament la mateixa. El cartell, a més, només serveix per determinats dies, els bonics; i els altres dies? El cec no pot veure el dia, per què diu que és bonic? I els que el poden veure, menyspreem la intensitat dels altres sentits del cec? Per què el cec no en parla d'aquesta altra intensitat? Després de preguntes semblants, vindria la definitiva: per què aquest cec, que, com ja s'ha dit, no pot ser català ni espanyol, necessita viure de l'atzar de les almoines? Ah, la poètica dels textos! Ah, el poder de les paraules! En bona mesura la realitat existeix o es transforma sense canviar a través de les paraules? Veritat o mentida segons les paraules? Ho escoltem i ho veiem cada dia.

la temperatura de les cerveses

Vaig cap a casa pel carrer Mallorca. Falten pocs minuts per a les deu de la nit i a les terrasses dels bars hi ha força gent; homes i dones han sortit a prendre la calor. Les cerveses es deuen escalfar a una velocitat meteòrica. En aquest moment, qualsevol altre pensament m'ha semblat banal.

emissor-receptor

Quan feia classes, tenia ben clar que si un alumne em deia que no entenia alguna de les meues explicacions -cosa que volia dir que m'escoltava-, em mentia. No era ell qui tenia un problema, sinó jo, que no m'explicava prou bé. Ara podria dir que gairebé no entenc res del que passa amb la política d'aquí, o amb les llistes, o amb el procés, o... És que no sé què és el que no entenc prou bé. En el meu cas, però, és molt possible que no escolti prou. I em fa vergonya preguntar.

roda la roda: clònics i singulars

Hi ha qui pensa que les elegies que alguns fem quan van desapareixen determinades botigues de la ciutat es poden entendre a partir de l'edat que tenim, que ja comencem a estar d'esquena al progrés, al ritme dels temps. No ho negaré, alguna cosa hi deu haver de cert, però qualsevol, per tanoca que sigui, s'adona que també, i sobretot, és una protesta contra la uniformitat, contra la monotonia, contra la clonicitat, contra la vulgaritat, en alguns casos vestida de glamour que ens envaeix (em rellegeixo i em sento rusiñolesc, jo, que em considero més aviat noucentista), contra la grisor vestida de colors, contra el conformisme, contra l'avorriment, contra la manca de curiositat,  etc.

A final d'any tancara una altra de les botigues de tota la vida, bé, de la vida meua i la dels meus pares i la dels avis, i la dels besavis, perquè es va fundar l'any 1838. Potser encara hi ha algú que no coneix “El Ingenio”, que es troba al carrer Rauric, un carrer curt entre el de Ferran i el de la Boqueria, que passaria desapercebut si no fos perquè en horari de feina es pot veure a la porta de la botiga un capgròs de Picasso. “El Ingenio” plegarà per jubilació de la propietària, no per cap contratemps econòmic i segur que el seu lloc no l'ocuparà cap franquícia d'una cadena peninsular o internacional; potser un magatzem o un restaurant o alguna botiga d'obrir i tancar? Adéu capgrossos, adéu gegants i gegantes, adéu titelles i màscares, adéu jocs de màgia i malabars, adéu articles de broma... Adéu Brossa. O no, potser quedarà com a museu, però els museus sovint maten.

Abans d'ahir vaig parlar una estoneta amb la Rosa. Continuen molt atrafegats, potser no tant com en altres temps, però la cosa rutlla, tenen comandes, tenen compradors dels articles dels prestatges. Em va invitar a entrar a l'obrador, on en un caos organitzat continua treballant l'Agustín. Miro, faig fotos; després em passejo per la botiga i m'acabo enamorant d'una negreta d'ulls ametllats, me l'emporto (amb descompte) cap a casa. La Rosa, abans de marxar em torna a dir que fa quatre anys i mig que busca substitut o substituta; no parlem de les condicions, esclar, però m'acaba dient: No hi ha valents! Deu tenir raó, però potser tampoc no hi ha temeraris. No tinc prou elements per opinar.

 

 

P.S. : Al carrer Bailén, una mica més avall i a l'altra banda d'on va reobrir el Texas -beneït sigui!-, una sabateria s'ha convertit en microteatre -vejats miracle!. Obres d' aproximadament 15 minuts -tu, sí, tu, en pots escriure una i presentar-la-, sales petitíssimes, sessions golfes... En parlarem un altre dia si convé.

 

aquest diumenge, música mentre es fon el dia

M'agrada escoltar la música dels estius del Palau Robert, encara que a la calor africana se sumi la humitat mediterrània. Entre cançó i cançó, em perdo pels camins dels jardins on una parella, asseguda en un banc, es fa petons i s'empaiten sense pausa una nena i un nen riallers. Em desdic, no em perdo perquè els jardins són breus, a penes uns camins envoltats d'arbres i de plantes, com tants altres llocs d'aquesta Barcelona petita i encara una mica diversa. M'agrada sentir la música a l'aire lliure en aquest moment que la tarda es fon a poc a poc i la nit no acaba d'arribar mentre tot es desdibuixa abans que la llum dels fanals agafi el relleu al sol.

M'agrada com s'allarga la cançó -excepcionalment en català-de l'Eva Fernández entre les variacions virtuoses dels instruments dels seus acompanyants. Aviat serà nit.

la formiga equatoriana

Com insinuava ahir, les amenaces de represàlies divines pels petits pecats infantils eren tan desproporcionades que, si no acabar amb els pecats, podien produir en les tendres consciències un mal viure en els moments que hi pensàvem. L'amenaça suprema consistia a recordar-nos que, més enllà d'altres penes, podíem cremar eternament. El concepte del mal físic del foc era fàcil d'entendre, però el d'eternitat no quedava tan clar, de manera que alguns capellans ens explicaven a través dels exemples la teoria del temps que no s'acaba, és a dir, com les nostres vacances d'estiu, però molt més. La majoria de vegades la cosa, resumida i sense gestualitat,  anava aproximadament així: Imagineu una formiga que fa voltes a la terra, al planeta, sense parar i seguint sempre el mateix camí. Volta i volta i volta, i cada vegada que fa una volta desgasta el lloc per on passa, però d'una manera tan insignificant que hauria de fer el camí moltíssimes vegades per tal que l'erosió fos mínimament perceptible. Imagineu els milions de milions d'anys que haurien de passar perquè finalment aconseguís erosionar tota la terra... Doncs tots aquests milions de milions d'anys no es poden comparar amb l'eternitat.

Davant d'aquesta visió de cremar sense consumir-se durant un període tan llarg en què el concepte de temps tal com el coneixíem no tenia sentit, els cossos infantils se sentien travessats per una esgarrifança inenarrable. Tots i així, com que tots érem de poble i coneixíem bé els costums de les formigues, en el nostre interior més pregon sabíem que eren uns insectes diligents, amb feines molt concretes i de radi d'acció relativament limitat; les nostres formigues de cap manera cometrien la frivolitat d'anar a fer la volta al món indefinidament – a més, la seua vida era força curta- per demostrar una aproximació discutible al concepte de l'eternitat. Sí que és cert, per altra banda, que la formiga de l'exemple seguia la línia de l'equador i nosaltres de l'Equador amb prou feines en coneixíem el nom de la capital, de les formigues equatorianes no en sabíem ni un borrall. Ara, amb l'emigració, les coses serien més clares, esclar que ara ja no tindria la mateixa importància tot això del foc etern, darrerament no se'n sent parlar gaire, i mira que fa calor.

a partir d'Onan

Judà prengué per al seu primogènit Er una dona que es deia Tamar. Però Er, el primogènit de Judà, va desplaure a Jahvè, i Jahvè el féu morir. Aleshores Judà digué a Onan: “Uneix-te amb la dona del teu germà, compleix amb el teu deure de cunyat i assegura una posteritat al teu germà”. Però Onan, com que sabia que la posteritat no seria seva, cada vegada que s'unia amb la seva cunyada vessava a terra per no donar posteritat al seu germà. Això que feia va desplaure a Jahvè, i també el féu morir.

Gènesi 38: 6-10

M'agraden les novel·les -si és que m'agraden- que em fan fer consultes. El text bíblic de més amunt el vaig buscar a partir de l'aparició d'un gos anomenat Onán a Perillán (Dodger en anglès), de Terry Pratchett. Ignoro, potser em vaig saltar alguna línia, per què l'escriptor -o el seu amo-  va decidir posar aquest nom a un gos fidel -i pudent- , entusiasta dels ossos i de les passejades, sovint més curtes del que voldria. Explicat l'origen de la cerca, vull confessar que no recordava Onan. És molt possible que els capellans que em van iniciar en la lectura de la Bíblia no tinguessin gaire interès a presentar un personatge secundari que practicava el coitus interruptus a unes criatures que potser ja començaven a tenir tendència a masturbar-se però encara estaven relativament lluny del coit. I no obstant això, Onan és el personatge que dóna nom a l'onanisme, és a dir, la masturbació, un pecat sovint esmentat pel capellans i origen de múltiples desgràcies segons ells, encara que no recordo si, a més de la bogeria o la condemnació eterna, s'incloïa una mort fulminat a mans de Déu com la del Gènesi.

Ara, des de la distància del temps, penso que potser hi ha dos raons per les quals no ens parlaven d'Onan. La primera, perquè les lectures, mètodes i ensenyaments dels preveres en aquest tema estaven ancorats en l'Edat Mitjana i la primera vegada que apareix el terme onanisme és en un pamflet anglès de l'any 1712 -m'estranya que ningú en celebrés el tricentenari fa tres anys- titulat Onania; or, The Heinous Sin of Self-Pollution, and all its Frightful Consequences in Both Sexes. Evidentment, els meus capellans desconeixien el pamflet i tota la literatura profana posterior sobre l'assumpte. L'altra raó, que no exclou l'anterior necessàriament, és que realment, com he insinuat més amunt, fessin una lectura rigorosa de la Bíblia i tinguessin en compte que la relació, al menys explícita, entre Onan i la masturbació era nul·la.

Tota aquesta dissertació, com es pot veure, té un enfocament absolutament masculí; a més, no sé res de res sobre com funcionava la qüestió entre les monges i les seues alumnes ni tan sols si se'n parlava. Ho investigaré, o no.

futur incert

Les pors, sempre les pors. Pors des de dins i pors des de fora. Pors econòmiques basades en la moneda, el paper i el plàstic: dins o fora de l'euro? Com si la qüestió fossin les mides o els aliatges. Pors tel·lúriques: fora o dins d'Europa? Com si Europa fos alguna cosa més que el territori i les gents qui hi viuen. De fet, els grecs, si els fan -fem? (farem un referèndum als diversos estats per decidir?)- fora, tenen tot el dret a dir que ells són Europa i que la resta del territori ha quedat aïllat: bàrbars!

Que curiosa la por, que és basa en una percepció de perill, real o imaginari, sempre en el futur. Si el futur no existeix i qualsevol planificació de l'esdevenidor és una mera aproximació, per què tanta por al futur? No s'hi pot fer res, la concepció de futur és inherent a la condició humana i els poderosos juguen amb la por al futur dels altres, amb un futur planificat cada dia més incert. Quanta por deuen tenir els qui governen i els qui governen els qui governen que els governats arribi un dia que perdin les pors... Però, què seríem sense futur?

ditirambes i atreviments

Una biografia brevíssima de Pedrolo concreta que la seua obra s'ha traduït a més de vint idiomes sense especificar llengües ni llibres. Llàstima que a la majoria de llibreries -les biblioteques són una altra cosa- ni de bon tros es puguin trobar la meitat de la meitat de vint llibres de l'autor.

A penes un passar fulls llegint poca cosa més que títols i entradetes. “Una aposta ferma pel català ric, divers i vivaç.” Si l'aposta de Picadura de Barcelona és bàsicament aquesta -i la ironia i la dissecció, tan del nostre temps- , anem ben servits. Estic segur que si llegís el contingut de l'article, quedaria més convençut de la bondat subjectiva del llibre. Ah, el llanguiment que produeix la calor...

“Vargas Llosa -al meu entendre, el millor escriptor viu en qualsevol llengua llengua- és efectivament...” (S. Vila-Sanjuán) No passo d'aquí. El millor escriptor en qualsevol llengua! Sí, esclar, encara viu. Com que amb prou feines puc llegir amb una mica de solvència en tres llengües, no puc opinar. De tota manera, em pregunto quants escriptors vius amb obra publicada hi ha a data d'avui. Algú deu haver fet el recompte.

Empès per un dels meus rampells literaris habituals, compro Assassinat de Guillem de Berguedà, de Francesc Ribera “Titot”. Els rampells no són gratuïts, evidentment: tinc un gran respecte pel músic des que es va atrevir a treure un CD amb l'obra sencera de Berguedà. He fet una mirada al llibre i veig que va incloent sirventesos i altres composicions del trobador -totes? El repàs ha estat massa ràpid per saber-ho-. Em preocupa que la novel·la pugui ser un joc de virtuosisme al servei dels versos. Ja es veurà.