30.6.09

de la incomoditat de l'ignorant

Se sap que la gent de “ciències”, siguin professionals o vocacionals, sovint també tenen interessos de “lletres”; en canvi, molts dels que som de “lletres” solem tenir uns coneixements matemàtics elementals, per no dir deplorables. Aquesta pèssima educació fa que de vegades tinguem seriosos dubtes, pràcticament irresolubles, davant fets numèrics que teòricament no haurien de presentar cap complexitat interpretativa; i, el que és pitjor, moltes vegades no ens atrevim a manifestar els dubtes per la por que tenim a ser objecte de burla. Poso un exemple –no m’importa fer-ho aquí perquè entenc que la gent que ho llegirà ja coneix suficientment les meves limitacions i sé que més que escarnir-me m’ajudaran, si cal, a comprendre. Bé, em miro aquest gràfic (dibuix?):




No puc dir que m’interessi especialment la distribució –si és que realment se sap- dels gitanos a Europa, però en tinc curiositat. Veig una rodona (observeu la meva imprecisió en la utilització del lèxic tècnic) vermella més gran al mig d’Espanya i una altra de més petita a França; la iconografia sembla senzilla: més gitanos a Espanya i menys a França. Efectivament, les primeres xifres que llegeixo sota els cercles confirmen la impressió visual: 700.000 gitanos a Espanya i 300.000 a França. La segona xifra que apareix em complica la comprensió: Els 700.000 són un 1,75% del total de la població espanyola i els 300.000 un 1,8% de la població francesa. No ho acabo de veure clar. Són xifres proporcionades pel Banc Mundial en un informe de 2005 i per tant dignes de crèdit (d’acord que la qüestió dels crèdits dels bancs no es troba en el seu millor moment, però...), però imagino, en la meva ignorància, que un major col·lectiu (700.000) sobre una població més petita (40 i quants milions?) ha de donar un percentatge molt més alt que un col·lectiu més petit (300.000) sobre major nombre d’habitants (més de 60 milions). I aquí ja quedo en blanc, davant d’unes proporcions que l’aficionat més humil ja deu tenir claríssimes. I m’autoflagelo.

És veritat que se m’han acudit arguments per justificar la meva incomprensió. Que el Banc Mundial s’hagi equivocat, difícil; que s’hagin equivocat els periodistes: ja se sap que les matemàtiques aplicades a les ciències socials, que són les que solen cursar, registren cada any un gran nombre de suspesos... Busco també solucions més de lletres. ¿És possible que els francesos considerin que els seus gitanos són poc gitanos, un quart de gitano, per exemple? Per molt que sigui així, estadísticament –i políticament- ho trobo poc correcte. Potser quan es va fer l'estadística una important quantitat de francesos eren fora del país, de vacances? Home, se n'haurien adonat els enquestadors; a més, més aviat són els gitanos els que van i vénen... En fi, que m’adono que no me’n sortiré. Què és el que em falla?

El pitjor de tot és que davant d’una situació com aquesta més em valdria, en lloc de buscar explicacions, posar-me immediatament estudiar matemàtiques, però la majoria dels de lletres som així, amb una tendència secular a perdre el temps.

dues dones i destins incerts

A mig passeig de sant Joan (de dalt) em trobo la G., alumna de l’any passat. No l’he reconeguda fins que gairebé ens em creuat perquè porta una roba i un pentinat diferent de l’habitual: ve de la platja. Comencem parlant de les PAU perquè el primer que vol dir-me és que li va fer molta gràcia que sortís el poema de Carner, ja que va ser justament ella qui el va comentar a classe*, tot i així, va triar l’altra opció perquè li van semblar més fàcils les preguntes i perquè va preferir escriure sobre cinema i literatura (la G. –també la seva mare, i potser el seu pare- és una lectora excel·lent i una espectadora de cinema constant i críticament entusiasta). De català li han posat un 8 (també de castellà). Em diu que finalment s’ha decidit a estudiar Obres públiques, cosa que ignoro exactament què vol dir. Aquest estiu, quan els pares tinguin vacances, se n’anirà a Madagascar, un destí turístic que jo també triaria. Xerrem una estoneta més. M’ho vaig passar molt bé amb la G., sempre fent preguntes, sempre qüestionant. Li desitjo molta sort en tot el que faci.

Ahir, una mica més avall, vaig trobar-me amb en M., antic company de feina, quasi veí, i amic. Vam parlar una estona de la professió, de nosaltres, de les filles i de la dona. L’A., la seva dona, és arquitecta i fa anys que treballa en un despatx on habitualment hi havia vuit arquitectes. És una dona amb gran capacitat de feina, vital, optimista. Des de fa uns mesos que han anat reduint personal al seu despatx. Dels vuit arquitectes inicials, en queden tres, que, a més, treballen a mitja jornada, és a dir que en realitat en queden un i mig els quals cobren la part proporcional de la prestació d’atur, de manera que si queden totalment aturats pràcticament ja hauran cobrat les prestacions que els correspondrien. En M. m’explica que els companys de l’A. acomiadats subsisteixen fent treballets, excepte un, que treballa a jornada completa fent de mosso de magatzem. En M. té una gran fe en la seva dona, en la seva capacitat de sortir-se’n de qualsevol situació adversa i de progressar, fins al punt que m’assegura que confia que quan es quedi a l’atur trobarà una feina millor que la que té ara. Desitjo a l’A. molta sort en tot allò que vulgui fer i al M. que la seva fe sigui una realitat.


*A primer de batxillerat, tots els alumnes tenien com a deures llegir setmanalment tres poemes de l’Antologia de la poesia catalana i en preparaven un comentari formal i el tema, però hi havia un alumne que s’especialitzava en un poema i era l’encarregat de comentar-lo a classe en tots els seus aspectes. Sovint no podíem anar més enllà del comentari de dos poemes setmanals en una de cada tres hores de classe que dedicàvem a aquesta activitat a partir del segon trimestre. Aquest curs, la reducció d’una hora lectiva no ens ha permès realitzar aquesta activitat de la mateixa manera. A qui li importa, però?

P. S. Avui m'han arribat les notes de tots els alumnes del centre que es presentaven a les PAU. No hi ha cap suspès, cosa que no és una novetat perquè el sistema de compensacions de notes fa que sigui molt difícil que els alumnes aprovats als instituts suspenguin. Petites sorpreses i xafarderies a l’alça i a la baixa. Dels resultats de català no n’estic prou satisfet, només un 6,48 de mitjana i dos suspesos, un d’ells amb un 2,5; és veritat que en J. és un fan de la Martina K., però no creia que la seva admiració i la seva ànsia d’emulació arribés a aquests extrems; quant a la nota de castellà, no sé qui volia imitar. En fi, potser és que li va costar posar-se en marxa. Quan el vegi li preguntaré.

29.6.09

Barcelona i altres detalls

Quantes cançons s’han escrit sobre Barcelona o amb Barcelona? No ho sé, moltes. Per què és desconeguda la “Barcelone” de Boris Vian? Ho sé. Boris Vian és un aficionat de la cançó, un tastaolletes, un esnob que mai no va estar en els circuits internacionals de la cançó. “Barcelone”, a més, és una cançó atípica en la seva producció: una cançó d’amor gairebé convencional, montonia de veu, monòtonia de música, sense l’esclat, la sorpresa, la ironia, l’enginy, de les seves altres cançons. “Barcelone” és una cançó que tendeix a la tristor, intimista, de somni que un creu no aconseguit, de trobada i separació, potser de parèntesi. Qui era ella? Què va passar a Barcelona? Quan va durar? Com va acabar? No ho sé.

Tastaolletes i esnob com sóc, i sense cap ànim de comparacions, ahir vaig penjar la cançó a YouTube (hi he escrit també la lletra), només per deixar constància d’aquesta història inquietant, sense futur, de passat desconegut. Em vaig permetre il·lustrar-la bàsicament amb imatges de la passejada del divendres tant si venien com si no venien al cas. Vaig estar temptat de presentar-la en blanc i negre o en sèpia, però vaig decidir fer un pamflet turístic qui sap si també atípic. Si jo fos alcalde de Barcelona i no depengués dels vots dels ciutadans cada quatre anys, organitzaria un concurs que consistiria a premiar les imatges o el vídeo que, segons un jurat independent (?), s’adigués més a la lletra i la música de la cançó i que, posteriorment, representaria la ciutat arreu del món. Potser seria un èxit: coses més estranyes s’han vist, que el públic és, algun cop, imprevisible.





Si algú està interessat en la música de Boris Vian, recordo que aquest any ha sortit al mercat una compilació de baixa qualitat sonora de la seva música. Un primer CD de cançons, el segon, en la seva faceta de trompetista de jazz i el tercer de cançons seves interpretades per altres. Títol: Boris Vian. L’ingénieux romanesque. Gravacions en directe a un preu de rebaixes.

Acabo, però continuaré, amb els dos únics vídeos que conec en què es pot veure en directe en Vian: un paper menor en una pel·lícula i el fragment d’una cançó ("Huit jours en Italie").





Chérie, te souviens-tu du Lac de Côme
Où nous avons passé huit jours jolis
Dans une petite auberge jaune de chrome
Au bord de l'eau près des galets polis
J'commençais à r'ssentir tous les symptômes
Des nouveaux arrivants en Italie
Et malgré mon absence de diplômes
Je n'parlai qu'la langue du pays

Gelati, spaghetti, frittati, legumi, salami
Panino, vitello, formaggio et brodo di pollo
Minestra, senapa, gazzosa, e cioccolata
Les signori, ils sont servis!

J'étais dev'nu calé sur la dînette
Mais je ne savais pas parler d'amour
Il aurait bien fallu que je répète
Avec une brune aux yeux de velours
Mais tu n'as pas voulu que je m'instruise
Et tu as potassé ton Assimil
Puis un beau soir qu'on se faisait des bises
Tu m'as glissé d'un air subtil

Ti voglio, ti amo, caro mio, un bacio, Corbaccio
Tenero, diletto, devoto, intimo, cochono
Sospiro, e spero, aspetto, m'eccita tanto
Vieni vieni vieni au lit

Mais tout c'que tu m'as fait dans le plumaro
Dis-moi où tu l'avais appris...

28.6.09

de l'art de traduir

Hi ha moments en què un no val per a res. Ara mateix, estava amb tres o quatre finestres obertes i fent diverses feines amb imatges i textos al mateix temps i m'he adonat de sobte que unes reflexions de Carner sobre l'art de traduir que guardo per a ús privat han vingut a parar aquí. Més val que tanqui l'ordinador i me'n vagi a dormir. De moment deixaré aquí les consideracions carnerianes -no crec que en cap de setmana, i menys de l'estiu, ningú les llegeixi- i demà, si me'n recordo, abans que torni tothom de la platja, ja les esborraré.



Traduir una obra és la millor manera de llegir-la; és amar-hi i penar-hi, servir-la i dominar-la.

* * *

Traduir és, paral·lelament, el millor aprenentatge en certes tasques oposades i complementàries: espaiar l'àmbit de l'expressió i delimitar-lo; aprendre, a la vista de noves necessitats, gosadia, i deixar-se guiar per aquesta mena de temor de Déu que és l'exigència de precisió; passar d'una identificació segura a unes opcions. Per on, demés d'ésser la millor manera de llegir, la traducció és el millor mètode per entrenar-se a ben escriure.

**


Tota literatura formal ha començat per traduccions; Homer mateix posà en grec per a L'Odissea les rondalles del navegants fenicis.

* *

De l'esclavatge i angúnies de l'equivalència, no se n'ha de poder veure cap rastre penós. No es tradueix per paraules destriades, sinó per frases senceres, això és, per cops d'ala intel·lectuals; i tota frase que no aconsegueixi pas artísticament un aire d'espontaneïtat, no és bona sinó per llençar.

* *

Malfieu-vos dels diccionaris bilingües, que ignoren almenys un idioma. Si, per exemple, és de l'anglès que us poseu a traduir, serviu-vos per a tal llengua d'un sol i ample diccionari fet només en ella. Ara, per a la vostra parla, totes les replegues del lèxic amb què comptareu, grans i petites, generals i especials, seran poques.

* *

Els diccionaris de butxaca, no solament deformen la butxaca.

* *

Si sou, per dir-ho així, escriptor nat, us esdevindrà, en començar de llegir una llengua mig assolida, que us semblin d'estranya màgia expressions de les més corrents i afressades per la utilitat. Val més. Aleshores, que escrigueu versos en la llengua pròpia i que encara no sigueu gosats a traduir.

* *

No deixateu mai. Però serà agradós que, per tirat de la vostra llengua o geni personal, arribeu tanmateix a recollir una que altra frase expandida en una curtesa més compacta, i com si diguéssim imperiosa.

* *

Traduireu com cal amb esment dòcil i ploma lliure.

* *

Hi ha alguns desdonats, generalment inútils, que per fer una darrera prova es posen a traduir. I res no canvia. segueixen essent generalment inútils.

* *

L'única manera de traduir un text informe és disfressar-lo de ben compost. Així ha estat fet en algunes traduccions de llibres alemanys i hispànics.

* *

Pin i Soler, Morera i Galícia i Joan Maragall ornaren els seus últims anys amb llurs traduccions respectives dels renaixents, de Shakespeare i dels Himnes anomenats homèrics. Hi ha un encís particular en el tracte digne, cortès, que els arribats a aigües serenes mantenen amb obres patinades per l'admiració dels segles. Hom diria que es proposen de lliurar-se a un urbà tuteig amb unes ombres inoblidables.

* *

És un error abandonar a la sola iniciativa privada l'edició de traduccions. En tot Estat d'ordenada cultura caldria que les seves autoritats rectores, com ja volia Talleyrand en una iniciativa que no prosperà, disposessin d'un sistema raonablement complet i tècnicament segur de traduccions d'obres essencials de parles alienes. Això s'aplicaria, amb doble raó, als pobles amb quadres de cultura incomplets.

* *

Una vegada un ximple va posar-se a traduir. Aleshores, el celeste Arquer, per un segon, li aclarí les potències. I sentí el ximple que li rodava el cap. Havia de fer que traspués quelcom que no podia atènyer, i això en un material que no sabia plegar.

* *

Si el traductor gaudeix de personalitat, la traducció a ell encomanada en serà poc o molt influïda. I si no té personalitat, la seva traducció no passarà d'un gastament.

* *

Un escriptor deliberadament intraduïble -això passa algun cop en les literatures de caient raconer- es pren, talment, una pena innecessària perquè el deixin estar.

* *

En un període que sembla haver-se caracteritzat per l'abundor, a França, de traduccions ineptes i desaprensives, Montesquieu adreça als traductors un o dos epigrames. Escriptor de raça, Montesquieu; però tota la força i la distinció del seu estil li vénen d'haver-se pres la pena de traduir del llatí.

* *

Fou Dryden, em penso, qui exigí certa qualitat de geni al traductor: la seva idea era que es produís una quasi paritat de poder en ambdues llengües. Així, sens dubtes, una obra cabdal seria també clàssica en la literatura que li hagués ofert nova estada condigna. I certament aquest ha estat de vegades el cas; com n'és per exemple, goso dir, la versió catalana del Gènesi per F. Clascar.

* *

Apreneu llengües. Això té dos grans avantatges. L'un és que podreu traduir i l'altre que, en essent conversants en llengües alienes, deixareu córrer de llegir traduccions
.

27.6.09

breus intermitents d'estiu

Les nou:
M’assabento pel diari de la mort (investigaran detalls) de Michael Jackson. Encara que la seva música, i tota la resta, no m’agafà en el meu millor moment musical, l’he anat seguint. La seva mort m’ha sotragat: ja era un mite, el creia immortal, potser ja és immortal. El mateix diari m’informa de la mort de Farrah Fawcett. Menys espai. Feia temps que se sabia que tenia un càncer. També l’he seguida esporàdicament.

Les nou ben tocades:
La pitjor nota de les PAU correspon a Química. Ja fa anys que és així. Els diaris no expliquen si els resultats són deguts a la ineficàcia dels professors, a la desídia dels alumnes o al tipus de proves dels examinadors. L’any que ve tampoc no en diran res. Els resultats numèrics de la prova de llengua catalana, malgrat Carner i la Iliada, són lleugerament superiors als de l’any anterior.

Les dotze:
Vaig al FNAC (mai no sé si he d’apostrofar), a la secció de música francesa. Just a l’inici de l’escala mecànica de baixada hi ha una pila de discos de M. J., Kink of pop, que es venen a 14, 95 euros. La noia que m’atén a la caixa se sembla a la Janis Joplin, però té els pits més grans amb rierols subtils blavencs.

Migdia passat i primera hora de la tarda:
Experts i inexperts, Cuní inclòs, parlen de M. J. i F. F. En el segon cas, li retreuen tímidament que es prestés a ser gravada durant la seva malaltia. De M. J., mostren imatges de tot el món: iconografia disparada, tots els detalls, totes les idolatries, totes les hipòtesis.

Tornen a parlar de dues adaptacions teatrals d’obres literàries: El quadern gris i La ruta blava. No m’interessa gaire el teatre i encara menys les adaptacions literàries, tot i així tinc curiositat per conèixer la tria. No descarto assistir a les representacions.
Fa uns dies, ja a la matinada, van passar un reportatge sobre La ruta blava (en Sagarra junior n’havia parlat al diari) que suposo que va mirar molt poca gent, entre altres coses perquè van programar-lo molt tard. Per què? Ho ignoro. Deixo el vídeo aquí, convençut que el mirarà poca gent: sóc optimista.



A partir de les set:
Baixo Rambla avall fins arribar a la mar. Torno a pujar. Conec i desconec el que passejo. Els lleons de Colom tenen turistes als lloms. Les terrasses, plenes: un turista solitari es mira perplex un llenguado amb acompanyament, el peix sembla conformat. Al Liceu hi ha cua. Veig per primera vegada l’estàtua humana d’un pollet: patètic el groc artificial i la sensació que no creixerà. Una noia passeja un ram de flors en la seva bicicleta: magnífic ram i magnifica noia. Uns nuvis pugen en un Cadillac davant de l’Ajuntament i emprenen un destí ignorat. A la plaça de sant Felip Neri, un jove toca la guitarra, un gos udola, la font no raja, els de l’hotel prenen l’aperitiu. Una altra guitarra al principi del carrer de la Pietat, ningú no s’atura. Bombolles gegantines al costat de la catedral; veig una monja famosa que s’atura i somriu, no recordo el seu nom. Trobo la C. que em diu que avui ha llegit el tema de les oposicions; m’assegura que tenia el pressentiment que li tocaria Bernat Metge: està contenta... El dia no vol morir, la nit s’acosta. Em sembla bé.

Més tard:
La Joana s’adorm al sofà.

P. S. Finalment he pogut recordar el nom de la monja: Teresa Forcades, doctora en Teologia, Master of Divinity per la Universitat de Harvard i moltes altres coses. M'encanta aquesta monja, preclara, sempre en equilibri entre la religió i el laïcisme.

25.6.09

deserto

Volia continuar parlant de la música i altres activitats de Boris Vian, però avui deserto, estic massa cansat.

Sona estrany deserto. Fa la impressió que és una paraula italiana, i ho és, evidentment; la que exemplifica el meu sentiment mental i volitiu transitori. Deserto... És estrany aquest verb en present d’indicatiu. He desertat, desertava, desertaré, desertaria, deserti... Passats immediats i llunyans, futurs simples i hipotètics, subjuntius... Tot el que no sigui present d’indicatiu en primera persona sona bé (ai, la música!), però deserto...? I no obstant, quantes ganes sovint de dir i repetir deserto, deserto, deserto... i quants impediments subjectius i objectius...

No, ni avui ni demà, crec, desertaré. Avui, perquè és massa tard, demà, perquè encara és avui; de totes maneres, ara ho faré a mitges, només deixaré la cançó sense parlar de les circumstàncies i les conseqüències i imaginaré lletres alternatives per si m’arriba el moment i finalment em decideixo.






Monsieur le Président,
Je vous fais une lettre
Que vous lirez peut-être
Si vous avez le temps.
Je viens de recevoir
Mes papiers militaires
Pour partir à la guerre
Avant mercredi soir.
Monsieur le Président,
Je ne veux pas la faire,
Je ne suis pas sur terre
Pour tuer des pauvres gens.
C'est pas pour vous fâcher,
Il faut que je vous dise:
Ma décision est prise
Je m'en vais déserter.

Depuis que je suis né,
J'ai vu mourir mon père,
J'ai vu partir mes frères,
Et pleurer mes enfants.
Ma mère a tant souffert,
Elle est dedans sa tombe
Et se moque des bombes
Et se moque des vers.
Quand j'étais prisonnier,
On m'a volé ma femme,
On m'a volé mon âme
Et tout mon cher passé.
Demain de bon matin
Je fermerai ma porte
Au nez des années mortes,
J'irai sur les chemins

Je mendierai ma vie
Sur les routes de France,
De Bretagne en Provence
Et je dirai aux gens:
Refusez d'obéir,
Refusez de la faire,
N'allez pas à la guerre
Refusez de partir.
S'il faut donner son sang,
Allez donner le vôtre,
Vous êtes bon apôtre,
Monsieur le Président.
Si vous me poursuivez,
Prévenez vos gendarmes
Que je n'aurai pas d'armes
Et qu'ils pourront tirer


És clar que jo prefereixo aquests quatre versos finals:

Si vous me poursuivez,
Prévenez vos gendarmes
Que je possède une arme
Et que je sais tirer

retrobament

Aquest darrers dies es parla de Boris Vian amb motiu del cinquantè aniversari de la seva mort, que s’esdevingué el 23 de juny, als 39 anys, d’un atac de cor, mentre assistia a l’estrena de la versió cinematogràfica de la seva primera novel·la (publicada sota el pseudònim de Vernon Sullivan): J'irai cracher sur vos tombes. Aquest fou també el primer llibre que li vaig llegir: un negre de pell blanca que... Gran impacte.

Excepte alguns dels seus poemes, que vaig llegir no fa gaire, tenia completament oblidat l’escriptor, de tant en tant veia els lloms dels seus llibres als prestatges i me’ls mirava sense cap intenció de relectura; però la literatura sobre ell als mitjans m’ha fet venir ganes de repassar les pàgines i d’interessar-me una mica més pel personatge. Dono gràcies a la meva memòria escassa que fa que en repassar L’herba roja me la presenti gairebé com una novetat acabada de sortir de la impremta. Una lectura per aquests dies, per quan estigui més tranquil. De moment, em trobo alguns fragments subratllats aneu a saber amb quina intenció.

¿En quin sentit -demanà tot seguit el senyor Brul- us van formar els estudis? Feu-me el favor de no limitar-vos als primers anys de la infància.
[...]
-Bastant de temps... –repetí Wolf-. Quin calvari. Setze anys...setze anys amb el cul en un banc dur... setze anys d’argúcies i honradesa alternades. Setze anys d’avorriment. ¿Què en queda? Imatges aïllades, ínfimes... l’olor dels llibres nous el quinze de setembre, les làmines de dibuix, el ventre fastigós de la granota dissecada a pràctiques, la pudor de formol que feia, i els últims dies de classe, quan t’adones que els professors també són persones perquè se’n van de vacances i hi ha menys gent a l’aula. I totes aquelles grans pors de les quals ja no recordo la causa, les vigílies d’examen... una regularitat d’hàbits... no passava d’això... però, ¿que no sabeu senyor Brul, que no és noble d’imposar a uns nens una regularitat d’hàbits que dura setze anys? El temps en surt falsejat, senyor Brul. El temps real no és mecànic, no es troba dividit en hores totes iguals... el temps real és subjectiu... el portem a dins.




Continuarà.

23.6.09

somni d'una nit de Sant Joan

No és per Nadal ni Cap d’Any ni aniversaris ni festes semblants, que van com van, que se’m repeteix la mateixa nostàlgia. És la nit de Sant Joan quan m’entra una recança dolça i irracional. Cap record recurrent de les revetlles: a la fi, no va començar ni acabar cap amor. Només petits detalls agradables de les nits que volaven i ja era l’alba. Cares, rialles, músiques, coques, places, carrers, cases, converses oblidades... Res de tot això té la intensitat del foc d’aquell carrer i d’aquelles cares que ja no sé si són reals o inventades. La intensitat amb què se’m presenta, com si fos en un somni amb tons pastel, la baixada de la garriga amb llargues fileres d’argilagues seques que passejàvem pel mig del poble, herois del moment, successors d’herois més antics. I mai no en teníem prou. Així tarda rere tarda fins a la nit del foc.

I arribava que s’encenien i espetegaven les branques i pujaven les flames i es dispersaven les espurnes. I era en el moment just, quan el foc era més alt, que calia calcular les distàncies i la força –por i desig- i saltar. I durant un instant, mentre desapareixies embolcallat pel foc, només durant aquell brevíssim moment, s’esdevenia la màgia de perdre la consciència del cos i de la consciència de la pròpia existència, del temps i de l’espai. Oblit i recomençament. Felicitat. Pura nirvana. Les argilagues, però, cremen de pressa..

Després... Després som aquí, desitjos realitzats i oblidats, i altres desitjos. Recança dolça i indescriptible de la màgia perduda, del temps passat.

--------------------------------------------------------------

Per Sant Joan, de Serrat, complementa les meves paraules, les meves sensacions, i al mateix temps se n’aparta. He pujat la cançó al Youtube i potser més endavant l’acabaré cremant.



I que no sigui dit, posats a escoltar música, potser preferireu comparar aquestes dues versions d’una altra visió de Sant Joan:






I una mica de coca farcida, de la Morera, és clar; i un brindis amb cava...

22.6.09

Jo sóc donant d'idees: anatomia elemental

En pocs dies m’arriben dues “butlletes participatives”, una a través del diari i l’altra annexa a una revista de l’Ajuntament, en què se m’invita a participar en el procés de remodelació del tram central de la Diagonal, des de Macià fins a les Glòries. Encara no he dit res. A mi, la Diagonal, que és sobretot un lloc de pas, ja m’està bé (o malament), i abans de suggerir qualsevol canvi m’ho hauria de rumiar bé. L’únic que tinc clar és que un mitjà ràpid de transport públic, és a dir, una línia de metro que arribes fins a altres poblacions de l’àrea metropolitana seria una bona idea.

Evidentment, el projecte tal com es presenta no té possibilitat de fer marxa enrere: la remodelació es realitzarà diguin el que diguin els ciutadans. En tot cas, la butlleta ofereix múltiples combinatòries que insinuen, clarament o no tant, alguns dels desitjos de l’Ajuntament. El que queda claríssim és que s’ha de reduir el trànsit automobilístic privat i que es facilitarà el trànsit privat en bicicleta o a peu i els mitjans de transports municipals. En aquest aspecte jo tinc les coses clares; a mi, que no condueixo per Barcelona, ja m’estan bé els mitjans de transports privats que ara circulen per la Diagonal: no hi tinc res a dir. Ara bé, si arriba un moment en què -amb la participació de la Generalitat i de qui calgui- s’aconsegueix que tots els catalans, barcelonins inclosos, puguin moure’s per tota –he dit tota- la geografia catalana amb els transports públics amb una relativa eficiència seré el primer a comprar-me un barret i traure-me’l per dir: chapeau, comencem a anar bé!

Per altra banda, no entenc –i si ho entenc, faré veure que no- aquesta dèria a promocionar la venda d’automòbils. Amb quina finalitat s’han de comprar? Amb la de posar-los com una peça escultòrica al menjador de casa (en vertical, és clar) o amb la de recaptar el màxim de diners possibles a través d’impostos directes, indirectes i multes?

En fi, podria continuar amb alguns altres suggeriments de la butlleta i no descarto fer-ho més endavant, però ara voldria copiar unes línies de la primera pàgina de la revista de l’Ajuntament, “Barcelona informació”: La Rambla, una artèria que batega entre els dos costats del cor. L’emblemàtic passeig no deixa mai indiferent. Bonica comparació-metàfora que es desenvolupa a l’interior de la revista amb les argumentacions demagògiques habituals pròpies del consistori municipal. Sóc passejador de la Rambla des de fa anys, gairebé setmanalment i hi he viscut esporàdicament al menys en quatre cases de carrers propers que no esmentaré. Si voleu una altre moment fem una radiografia o un escàner detallat de l’artèria (i del cor), però tal com ho veig jo ara, si haguéssim de jutjar la totalitat del cos per l’estat de l’artèria, hauríem d’ingressar-lo immediatament en alguna UCI o qui sap si proposar directament l’eutanàsia. No la rambla no em deixa indiferent.


És clar, encara que una operació de cirurgia estètica, com la que es vol fer a la Diagonal té els seus perills i possibles seqüeles imprevisibles, els resultats són evidents i podem arribar a dissimular momentàniament el deteriorament del cos. Qui s’atreveix, però, amb una artèria malalta? I no obstant, cal ser valent, i si es vol guanyar en qualitat de vida, s’ha de començar pel que realment produeix problemes. Ja quedarà temps posteriorment per assumptes menors, exteriors, de façana (de moviment de capital sense risc, si se’m permet deixar de banda la metàfora).

Estic temptat d’escriure alguna cosa com això en el primer espai de la butlleta de la Diagonal, però no sé si s’entendria i, a més, és massa llarg. Sempre podria simplificar-ho: Remodeleu (repenseu? repensem?) la Rambla i després ja parlarem de la Diagonal. Dirien que sóc boig, ho sé.

21.6.09

BMB. Que no s'aturi la música!

Són les set de la tarda i encara fa una calor de desànim en aquesta primavera que avui s’ha convertit en estiu. A l’illa Clotilde Cerdà (coneixeu la biografia de la filla de l'Idelfons?) fa anys que s’anuncia la construcció de l’Institut que s’anomenarà Angeleta Ferrer, però amb la crisi i els retalls d’Educació i el decliu de la sensatesa és possible que l’obra s’endarrereixi indefinidament. A l’entrada dels jardins (?), una colla de joves americans juguen a bàsquet mentre que els més petits corren amb pilota o sense, amb pares o avis entre vigilants i endormiscats.

La Banda comença a prendre posicions en l’espai enclotat i rectangular del recinte. La seva actuació a penes ha estat anunciada i no sembla que hi hagi cap representant dels mitjans de comunicació que hagi vingut per cobrir la informació; els periodistes tenen prou feina amb el Sònar, La Grace Jones, Bono, Pau Riba, sempre el mateix i sempre renovat... Demà ningú no en parlarà, d’aquest concert.

El parlament inicial sense micròfon d’un possible representant de la festa del barri Fort Piuenc no passa de les primeres files, que són les úniques que aplaudeixen quan acaba, tot i que la resta estem convençuts que el seu discurs ha estat absolutament adient a l’ocasió. El senyor de davant meu aprofita el darrer instant amb el seu mòbil, tot i que la seva esposa el commina repetidament a prestar atenció en el moment que la Marta Carretón amb un moviment de batuta invita a començar amb l’Obertura d’Egmon, de Beethoven.

Ens deixem portar per la música del compositor alemany, que continua amb una altra Obertura: la del Somni d’una nit estiu, de Mendelssohn; i encara, en aquesta primera part, dos fragments de Wagner. Les acàcies, verd i groc intens, estan esplèndides i van deixant caure les seves flors sobre les testes (de sobte he recordat, injustament pel senyor de davant, Papasseit) dels assistents. En les finestres del darrere de les cases d’aquest Eixample perifèric comencen a aparèixer figures, moltes de trets orientals: ens trobem en ple Xinatown barceloní: bars, perruqueries, basars... És difícil que la música tingui la solemnitat dels espais tancats a causa no només del lloc sinó sobretot dels sorolls exteriors: el so rítmic de les pilotes de bàsquet a la pista de dalt, el trànsit del carrer Marina, les persianes de fusta verda que pugen o baixen, el crit agut d’algun nen que baixa pel pendent suau que condueix al rectangle participant singular d’un joc misteriós que només ell coneix, els acompanyaments d'ocellets i ocellots... Els músics, però, deuen estar acostumats a aquest ambient i no sembla que en facin gaire cas, totalment concentrats en les seves melodies. De fet, potser cal, de tant en tant, fer un exercici de desacralització, de relativització: no hi ha molt més soroll al Sonar?

Breu descans, en que no veig que ningú demani cap autògraf, comença la segona part, dedicada a la sarsuela. M’agrada, si ho puc dir avui que és dissabte i no ens escolta ningú, la sarsuela. És una música viva, popular, que en alguns moments em recorda els compositors romàntics europeus, i que si no fos per malentesos polítics aquí hauria tingut molt més èxit. Em diverteixo en un moment concret de la primera peça, El tambor de granaderos, de Chapí, quan se sent al carrer la sirena d’una ambulància i s’hi afegeix l’esclat d’un petard que dóna una altra dimensió, com més contemporània, encara que a destemps, a la interpretació. Vaig repassant els gestos dels músics. La racionalitat, el conteniment aparent de la directora, contrasta amb un saxo i un clarinet que, situats a banda i banda de l’escenari, mantenen una complicitat gestual de la qual ells no són conscients.

Després d’un bis curt s’acaba el concert. Saluden, aplaudim. Repetim salutacions i aplaudiments. Ha estat una mica més d’una hora ben curta en aquest dia llarguíssim que vol impedir inútilment l’arribada de la nit. A la sortida, baixem per Marina, per l’altra banda de la Monumental, just darrere d’un quartet de músics valencians –quants músics valencians té la BMB?. Més endavant, ens creuem amb una intèrpret sola, sense instrument. A casa, recordem Vicens Ferrer en una de les seves darreres entrevistes: aquesta saviesa, aquest riure constant, aquesta vitalitat indescriptible del que sap que no morirà mai...

Més tard m’interesso per refrescar alguns detalls sobre la Banda, mentre em pregunto per què ha estat tan poc promocionada, per què és tan difícil trobar imatges i enregistraments (de fet, imagino que en sé alguna cosa de l’assumpte, no "en va" el meu bloc ha estat casualment durant un temps l’òrgan oficiós de comunicació d’alguns dels seus músics). Rastrejo una mica la joveníssima directora, nascuda a Barakaldo ara fa 24 anys, ajudant del mestre Brotons, el titular de la Banda. I, oh sorpresa!, resulta que té un bloc de monòlegs en forma de pera , i la continuació, tan refrescant com la fruita, que no sé si es presenta o ha estat nominat a cap premi: que petit i que gran és el món blocaire! No diré res més. Investigueu si voleu. I aquí queda aquesta aproximació –no tinc condicions ni aptituds per a la crítica musical- a un concert que no crec que aparegui ressenyat en altres mitjans i que només vam poder gaudir els coneixedors :-)

Lamento que la meva composició visual sigui, com sempre, deficient per causes pròpies i alienes. Ja som al dia de la música?

18.6.09

els premis de cada any

Em llegeixo el post de la Júlia sobre el tema (feu-hi una mirada) i penso que va ser tot just ahir que vaig recordar que és en aquesta època que hi ha a Lletra la convocatòria de premis al millor web de literatura catalana i al millor bloc. La convocatòria ja s’ha tancat però encara s’és a temps de votar.

És un premi estrany , el de Lletra; per una banda hi haurà un web que guanyarà per votació popular i, d’altra banda un web triat pel jurat que pot coincidir o no amb l’altra votació. Tots dos webs, si són diferents, es consideraran, amb raó, guanyadors, però només un s’endurà la pasta (i la fama dels mitjans més convencionals), cosa que em sembla injusta ja que suposa una certa desconsideració al criteri popular. No haurien de repartir els diners entre els dos? I doblar la dotació econòmica del premi, és clar.

A diferència d’anys anteriors, Lletra no dóna enguany el premi al millor bloc directament sinó que ho fa a través de “Premis Blocs Catalunya”, que aquest any convoca per segona vegada en vuit modalitats diferents.

Després de llegir-me les bases hi ha algun aspecte que no em queda clar, potser perquè he fet una lectura massa ràpida:
Quin premi es dona?
Qui forma part del jurat? Com és que encara no se sap?
Hi haurà premi per al bloc més votat per la gent, o aquest serà només honorífic?

Per cert m’ha fet gràcia llegir, a part de la inconcreció i del misteri inicial de l’enunciat: “El Jurat del Certamen estarà composat per persones de reconegut prestigi en l'àmbit de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, així com d'altres àmbits del nostre país.” Perdó , dic que m’ha fet gràcia llegir que fan servir el verb composar:

1 v. tr. [DR] Imposar arbitràriament (a algú) una contribució, una multa, etc.
2 tr. [LC] Captenir-se (amb algú) fent-lo anar dret, imposant-li la nostra voluntat, fent-li creure el que volem.
3 tr. [DR] Arbitrar 1 1 .

Suposo que es deuen referir a la darrera accepció, però a mi m’hagués semblat més adequat que haguessin fet servir el verb compondre; tot són gustos.

En fi, i ja per acabar, veig que la convocatòria ha estat un èxit: s’han presentat 601 blocs. Ja he dit que jo he recordat tard la convocatòria, quan ja no em podia presentar, però la veritat és que per una simple qüestió de caritat no ho hagués fet. Us imagineu que el jurat hagués de llegir els meus més de 1.300 posts (tres avui mateix, un pèl precipitats i inconsitents) per decidir finalment que havia estat una pèrdua de temps?

P.S. M'ho havia deixat. Recordeu també la segona edició dels premis c@ts (jurat popular, guardó honorífic, fama, etc.) , que consta de diverses categories i que encara es troba en període de presentació de candidatures.

llum de lluna

Surto al balcó i casualment em miro la mà i l’avantbraç a la llum de la lluna. Els veig com sempre i no pujo més amunt ni baixo més avall pel meu cos. La lluna, la memòria i el desig em menteixen. Me’n vaig a dormir sense encendre cap llum.

absolutament d'acord

Volia fer un post afegint percentatges i comentant l’entradeta estadística del post d’ahir. Ho trobo massa complicat per raons tècniques i a causa de la diferència de dades segons la font consultada i ho deixo estar. Recordo una vinyeta de l’altre dia i la copio aquí.



N’estic completament d’acord, però no sé si amb el pare o amb el fill.

17.6.09

que l'escriure (o el llegir) no ens faci perdre el parlar

(Li han deixat un lema sobre la taula i una nota que diu que munti una petita falca publicitària. Res més. No li troba gaire sentit. Cada cop hi ha més gent que es treu, no ja el B o C, sinó el nivell D de llengua catalana. La crisi no sembla afectar excessivament editors i lectors; si es publica i es llegeix, bé es deu parlar, oi? Mai no s’havia escrit tant sobre la llengua ni ho havia fet tanta gent diversa. L’ensenyament del català i en català a les escoles ha estat espectacular en els darrers anys. Es multipliquen els cursets per a nouvinguts, per a vellsvinguts i per a sedentaris...

Per si de cas va recollint el material que li han deixat i que va trobant i pensa que li pot servir el que al·legòricament o des de la distància pot al·ludir el tema proposat. Abans de continuar inútilment, però, haurà de mirar de posar-se en contacte amb els qui li han passat la nota, perquè potser és una broma i no voldria perdre el temps. I és que per moltes voltes que li dóna i per molt material que vagi acumulant no acaba de veure que el lema sigui ni remotament cert. A més, dubta de la seva correcció lingüística.)



En el ángulo aislado al norte de este territorio, en la isla de Veglia (Krk), el dalmático, o sea el dialecto veglioto, se ha conservado hasta fines del siglo XIX. El último dálmata que había hablado aún vegliotto en su juventud fue Tuone Udaina Burbur, muerto a los 77 años, en 1898. El y los llamados epígonos (los que recordaban aún algo del dialecto de sus antepasados), y además las noticias y rebuscas de otros, los documentos de archivo de Dalmacia, fragmentos y palabras en los documentos servo-croatas, venecianos o latinos, los topónimos y, finalmente, elementos dalmáticos que han pasado al superstrato serbo-croata y véneto, han sido los fundamentos sobre los cuales Bartoli ha llegado a reconstruir el dalmático, el continuador directo del latín en la costa dálmata completamente romanizada.
[...]
Así, pues, mientras el dalmático, perteneciente al románico oriental y hoy extinguido, forma el puente entre románico oriental y occidental, el rumano es el único representante que aún existe del románico oriental o balcanorománico.

B.E. Vidos. Manual de lingüística romànica.

... d’aquella llengua, per altra part, que no sens motiu tenen molts per la primogènita entre las neollatines i que, amb noms diversos però amb varietats sols secundaries, fou un temps la mes culta i celebrada...

Discurs inaugural de M. Milà i Fontanals dels Jocs Florals de 1859.

-¿Qué valores básicos conservan?
-Para seguir siendo como Dios nos hizo es bueno recordar que podemos cazar y contar historias y hablar nuestra lengua. En África hay tribus que perdieron su idioma y ya no saben quienes son.


Entrevista a “La Vanguardia” a Mario Kapilolo, bosquimà. (23-5-2009)

La primera lengua que hablan los encuestados es en un 50 % de los casos el castellano; en un 30% es el catalán; un 10% ambas lenguas y el restante 10%, otra lengua.

Del diari, a partir d’una enquesta de l’Idescat de 2007


(I si fes la falca sense arguments i s’ha acabat la història. No funciona així la publicitat? És clar que li caldria alguna imatge...)

16.6.09

de la multiplicitat de les misterioses circumvolucions cerebrals i de la seva aplicació a la realitat i a la ficció

Déu n’hi do els articles de premsa dedicats a Joan Solà! Des de diverses perspectives i a diverses bandes. Molt bé!

Avui, és a dir, ahir, que és quan vaig començar a escriure això, me’n llegeixo tres i em centro en el d’Antoni Puigverd –que l’hagi de llegir en castellà no m’impedeix entendre’l-, en què després d’un elogi multiargumental d’oïdes i en directe del personatge li retreu el seu romanticisme, és a dir, el seus plantejaments politicosociolingüístics, que li semblen més emocionals que intel·lectuals; dit d’una altra manera: la identificació de la llengua amb la pàtria li sembla a Puigverd un anacronisme. L’article continua amb consideracions culturals i polítiques; tot plegat queda enllaçat en el bloc de Karlitus i, ostres!, al mateix diari, comentaris inclosos.

Anem a pams, que diria el professor Solà, o al menys jo li atribueixo l’expressió que tot bon lingüista té sempre preparada. No discutiré directament la bondat dels arguments de Puigverd –que per altra banda no veig clar on volen arribar, a part de la impossibilitat raonable (?) de l’independentisme-, ja que per això caldria copiar tot l’article, i em limitaré a preguntar sense el rigor i l’ordre que exigiria una ment racional.

Hi ha algun concepte més emocional i més vell que el de les religions i els seus misteris? Alguns direu: “i així ens va!”. No ho dubto, però des de les deistes dels déus celestials a les futbolístiques dels déus terrenals, heu-les aquí, cada dia més presents, cada dia més fortes.

Que la identificació llengua i pàtria sigui un concepte que sorgeix amb força amb els romanticismes i, aquí, amb la romàntica Renaixença vol dir que és un concepte ja superat per vell?

Al llarg dels temps, no s’ha produït una alternança –jo en diria coexistència- dels clàssics i dels romàntics, de la raó i el sentiment? Fins quin punt els més racionals no han estat una mica romàntics i els més romàntics un pèl racionals?

Què és la intel·ligència? Què són les emocions? Quin concepte us seria més fàcil de definir?

Per què, des de qualsevol perspectiva, han de ser més eficients els arguments de la intel·ligència (?) racional que de l'emocional?

Quants guanys, quants avanços –també desastres, ja ho sé- no s’han aconseguit a partir de les emocions?

Actualment, que queda per poder identificar una nació sense estat? No ens calen nacions sinó articulacions? Pot ser, potser sí?

Quants de vosaltres, benvolguts i escassos lectors, no parleu gairebé sempre en els vostres apunts als blocs de les emocions i des de les emocions?

No parlen les teories més innovadores, i controvertides, del fet que la llengua conforma els individus i la seva visió del món, i viceversa?

I tot això, què? Doncs res, que desgraciadament em deixo portar per les emocions, com el mateix Puigverd.

I en una última decisió en el més genuí estil irracional, adverteixo que esborraré qualsevol comentari –em fa una ràbia ser tan emocional i racional alhora- que no comenci amb una pregunta. No crec que tingui gaire feina.

15.6.09

inanitats (XVIII)

Serpentejava

per laberints de pedra

la melodia

mentre pensava el músic

si algun dia es perdria.


14.6.09

Oh, Martina (Klein)!

M’agrada llegir la columna de Martina Klein al diari. Les seves opinions, amb les quals puc estar més o menys d’acord, sempre són fresques, netes, directes, i això és d’agrair enmig de tanta dificultat com tenen els periodistes literaris i molts escriptors per expressar clarament el que pensen.

Martina Klein va néixer a l’Argentina el 7 de desembre de 1976 –així que és sagitari com jo- i va venir a viure a Barcelona als 12 anys. No sé on viu actualment, però sé que a més de fer de model i de tot el que comporta aquest ofici, va estudiar en aquesta ciutat, on devia fer COU i on també devia seguir algun curs a la Facultat d’Història. Martina Klein és en certa mesura, que no podria quantificar ni qualificar, catalana. També escriu contes –m’agradaria llegir-ne algun- i pinta i té una pàgina oficial en anglès i castellà. En fi, que m’agrada Martina Klein més enllà de l’evidència - a qui li importa?- del seu físic.

Avui, Martina –em disculpo per la confiança de fer servir únicament el nom, però m’és tan propera!- ha publicat un article al diari titulat “0,5 en catalán” on recorda la nota de la seva prova de Selectivitat i les conseqüències que va tenir. Aquest retorn al seu passat ha estat propiciat per la lectura de la “dificultat” que, segons han informat diverses fonts, presentava l’examen de llengua i literatura catalanes de les PAU d’aquest any, que no es deu haver llegit, cosa que no importa perquè pocs dels opinadors ho han fet ni falta que feia. Copio fragments del seu article, que no puc enllaçar pels motius que sabeu.


Dicen algunos alumnos, y sendos titulares, que el examen de catalán de este año fue más difícil que el de castellano, y a mí, que hace años que he dejado de relacionar estas fechas con aquellas angustias, se me ha revuelto la tripa. Mucho ha pasado desde que superara ese trance, y para ello mi inconsciente tuvo que hacer virguerías para no juntar las palabras catalán y selectividad en una misma frase, pero cuando las he leído juntas, han vuelto los fantasmas: En mi examen de catalán de selectividad saqué un 0,5. Un asqueroso y rastrero 0,5 que descompensó sin piedad mi nota media, y con ella, cualquier aspiración vocacional que pudiera tener por estudiar una determinada carrera. ...

El hecho de que para entonces no tuviera ninguna aspiración vocacional –sabía lo que mes gustava más o menos, pero de ninguna manera sentía que había venido al mundo a salvar vidas, construir carreteras o descobrir vacunas- no li quita importancia al hecho de que una cantidad de faltas de ortografia (alrededor de 12) desperdigadas poe el examen bajaran la nota a razón de medio punto por falta, hasta llegar a la penosa cifra final. Más que extranjera arraigada me considero catalana de adopción. Cada esfuerzo que he hecho por ser una más, hablando y escribiendo en catalán, m’he ha sido valorado y agradecido por los anfitriones de esta tierra que se ha vuelto también la mia, menos esta tarde de casi verano en que mis pies se vieron hundidos en el pantanoso cero, con medio punto piadoso que me separaba del no ser...

Martina Klein no ens especifica la carrera que hauria triat en el cas d’haver tret millor nota de català –no ens diu res de les altres notes-, però em commou per la part que em toca saber que gràcies al català és la que és i no una professional de segona fila –o potser no- d’aneu a saber quina especialitat a la qual imagino que jo no coneixeria. M’emociona, també, llegir que es considera una irreductible catalana d’adopció malgrat la mala passada dels correctors. M’encantaria escoltar aquest català que imagino dolcíssim de la Martina Klein, i encara més llegir alguns dels seus contes en una de les llengües oficials del seu país d’adopció, en aquesta llengua que ja comença a ser minoritària a la seva pròpia casa.

Tornat als aspectes més concrets del seu article, dedueixo que va demanar una revisió de l’examen, ja que només d’aquesta manera pot afirmar que tenia unes 12 faltes. I ja posats, m’indigno amb mi mateix per no recordar com eren els criteris de correcció quan es va examinar. Crec que en l’actualitat per 12 faltes en el pitjor dels casos li haurien descomptat 3 punts, però no em feu cas perquè fa anys que no faig de corrector i parlo de memòria i a través del que llegeixo que no acaba de ser prou clar. De tota manera, i encara que sembli un disbarat, me n’alegro que aleshores fossin tan rigorosos i que aquest rigor fos l’inici de la seva carrera. Aneu a saber quantes vocacions s’han estroncat per la permisivitat actual. Imagineu quants nois i noies acabaran una carrera per la qual pensen que tenen vocació però que els conduirà al més absolut anonimat i potser a una recança de la qual mai no seran prou conscients.

Annexos


1. Criteris de correcció actuals de llengua catalana i castellana pel que fa a les faltes (no recordo com anava quan Martina Klein es va examinar):

Descompte per faltes [Comprensió i reflexió lingüística]
· Si són de sintaxi, de morfologia o de lèxic, 0.25 punts fins a un màxim de 2 punts.
· Si són d'ortografia, 0.1 punts fins a un màxim de 2 punts.
· Les faltes repetides només descompten punts una vegada.
· Els descomptes per faltes tan sols tindran com a límits respectius els dos màxims de 2 punts ja indicats. Això vol dir que, dins el marc de cadascuna de les preguntes afectades, no se'ls aplicarà cap límit.

Descompte per faltes [Comprensió i reflexió lingüística]
· Si són de sintaxi, de morfologia o de lèxic, 0.25 punts fins a un màxim de 2 punts.
· Si són d'ortografia, 0.1 punts fins a un màxim de 2 punts.
· Les faltes repetides només descompten punts una vegada.
· Els descomptes per faltes tan sols tindran com a límits respectius els dos màxims de 2 punts ja indicats. Això vol dir que, dins del marc de cadascuna de les preguntes afectades, no se'ls aplicarà cap límit.


2. Per si de cas algun alumne vol saber els criteris de correcció de la prova de català d’enguany:

http://www.gencat.cat/diue/doc_un/pau_llca09jt.pdf

(la prova)

3. Sobre com aniran les PAU de l’any que ve:

http://www.gencat.cat/diue/ambits/ur/universitats/acces/vies/pau/informacio_pau2010/index.html

(Tot el material, excepte l’article de Martina Klen i el meu, procedeix d’Intern)

13.6.09

tempus est iocundum

Pensava dir alguna cosa sobre les proves de primària, però entenc que seria inútil, no en sé res. Per no saber, no conec ni els qüestionaris, ni tan sols sé si és cert o sabria reproduir el que m’ha dit aquest matí una companya: “vaig acabar mirant un programa en què una mare preocupada preguntava a una senyora de Rosa Sensat ...” Què, no, que no continuo, perquè parlaria a través d’una tercera veu i dubto que la senyora aconsellés a la mare que és mirés el seu fill suspès (?) com un futur Einstein.

La veritat és que acabo d’arribar de la celebració de l’aniversari del centre –molt de cava i poca teca- i la realitat immediata m’amaga la realitat general: "jo odontologia, jo INEF, jo químiques, jo m’ho vaig deixar i ara vull ser actor, he fet un càsting..., jo periodisme, jo..., jo... Em publicaran un llibre de contes. Pinto..." I continuem amb converses fràgils però intenses que mai no havíem pogut tenir. Cert que només sé dels que han vingut i no puc dir res dels altres més que el que em diuen els que hi són . Però quin plaer aquesta empenta, aquesta vitalitat, aquestes vides que ara avancen.

La darrera veritat és que no em concentro en el que escric i tampoc no en tinc ganes, perquè trobo la Joana acabant d’escoltar Carmina Burana, just en un dels meus moments preferits, quan canten “Tempus est iocundum”, i m’afegeixo a la seva festa. I com que en tinc més ganes, em poso la versió de l’Orquestra del Festival de Praga en una gravació de 1991.

Busco la música a Youtube per compartir i em surt això: "Este vídeo ya no está disponible debido a una reclamación de copyright realizada por Schott Music GmbH & Co. KG. "

Trobo aquesta altra versió més llarga que en aquest moment ja em val, que cadascú busqui la seva:



És temps de joia, oh donzelles !
au, alegreu-vos xicons !
Oh ! oh ! tot jo florege !
Ja per amor de donzella tot jo creme ;
nou, nou és l’amor pel que jo mor !
Canta el rossinyol tan dolçament,
i se’l sent refilar ; jo creme per dins.
Oh ! oh ! tot jo florege !
Ja per amor...
Flor és de les donzelles la que jo estime,
i la rosa de les roses aquella que sovint veig.
Oh ! oh ! tot jo florege !
Ja per amor...
La teua promesa em conforta,
el teu menyspreu se m’emporta.
Oh ! oh ! tot jo florege !
Ja per amor...
La teua donzellesa amb mi juga,
la teua innocència em foragita.
Oh ! oh ! tot jo florege !
Ja per amor...
Calla, rossinyol, per un moment !
Surt, oh cant, del meu pit !
Oh ! oh ! tot jo florege !
Ja per amor...
En hivern, un home pacient ;
en primavera, d’ànim voluptuós.
Oh ! oh ! tot jo florege !
Ja per amor...
Vine, donzella, amb plaer !
vine, vine, bonica, que ja em mor !
Oh ! oh ! tot jo florege !
Ja per amor...


I si no m’adormo, carregaré encara unes quantes fotos.

11.6.09

la misteriosa desaparició...

Atribueixo a la feina d’aquest juny –tots els junys- el cansament que potser en gran mesura és el dels anys. Em feia mandra pujar a l’aula perquè..., però al final m’he decidit. Tot sol a l’ascensor –nou de trinca i amb uns fantàstics botons que s’il·luminen en una aureola d’un roig suavíssim-, he intentat pujar a la quarta planta, però la caixa ha baixat fins a la planta baixa, i allí s’ha quedat fent lleugers moviments verticals, com donant a entendre que volia pujar, però que no podia. Com que les màquines són tan misterioses i volubles com les persones, m’he limitat a esperar una estoneta pensant que al final es decidiria a fer-me cas o a obrir les portes per expulsar-me. Al cap d’uns deu minuts he cregut que potser calia posar-me en contacte amb l’exterior: perquè se m’havia acabat el repertori d’observacions de l’entorn, perquè he entès que és descortès fer esperar el personal i perquè, finalment, he tingut la seguretat que l’ascensor no es mostrava gaire disposat a acabar la broma. He premut un botó amb una campaneta negra sobre fons groc. Un so de sirena alarmant i una veu per l’intèrfon que m’assegurava que aviat podria parlar amb qui fos. Mentida. Feia calor. La camisa se m’enganxava a l’esquena. He fet un altre intent de comunicació infructuós. Finalment, la veu d’una companya, no a través del intercomunicador sinó des de l’altra banda de la porta, segurament inquieta per la meva misteriosa desaparició, s’ha interessat per mi. La doble porta és força hermètica i costa de fer-se entendre, però quedem que avisaran l’empresa. Ja l’han avisada, vindran immediatament. Em sap greu no portar cap llibre no llegit, cosa que en aquestes circumstàncies és molt aconsellable, i em dedico a jugar amb els botons, els il·lumino tots, però només aconsegueixo que s’apagui i s’encengui el de la planta baixa. Hi jugo una mica, però me’n canso; si de petit hagués posat més atenció en la combinatòria matemàtica hagués estat una altra cosa. Intento parlar pel mòbil, no hi ha cobertura. Toco la sirena algun altre cop sense més resultats que la primera volta; a més, continua sent molt escandalosa i em disgusta. Veus amigues van fent torns esporàdics per interessar-se pel meu estat d’ànim. Bé, de moment em sembla una experiència forçada que té l’aspecte positiu d’aconseguir una quietud que em pot conduir al misticisme impensable una situació normal. S’ofereixen a passar-me un diari per sota la porta i responc que ja m’agradaria però que ho veig impossible. Mentrestant, ha corregut la veu del meu destí forçós i s’organitzen petits pelegrinatges que es volen assegurar del fet: els ho agraeixo... Finalment arriba l’operari que em traurà del retir; des de fora em pregunten si vull que em preparin una til·la. Continua el meu agraïment, però no en bec, de til·la, preferiria una cervesa ben fresca que no m’ofereixen. El temps s’accelera: s’apaguen les llums, s’obre la porta, un petit saltiró.

He estat aproximadament una hora en la cabina, just el temps que dura una unitat de feina. La primera reflexió des de la meva llibertat recuperada em fa una mica de por: tinc poders mentals? La poca disposició que tenia a pujar a l’aula ha estat el desencadenat de tot aquest procés que ha durat el temps que hauria d’haver passat amb els alumnes? No se’m podia haver concedit d’una altra manera el meu desig? Decideixo que sí, que tinc poders, però que els hauré de domesticar per aconseguir dominar els resultats. Si no em fa mandra, ho intentaré.

Vaig a la classe que em toca on no em puc deslliurar de dedicar uns minuts a explicar la meva experiència. Com que fa calor, tenim la porta oberta i passen per davant petits i grans, i encara més grans. Curiositat i salutacions. No crec que m’hagi convertit en un heroi, però no dubto que durant l’hora següent sóc el personatge més popular del centre. Si hi haguessin hagut unes eleccions del que fos en aquell moment, estic segur que no m’hagués calgut presentar cap programa ni pronunciar cap paraula, m’haguessin votat a ulls clucs, els meu triomf hagués estat aclaparador, inapel·lable, per unanimitat. Les coses, ja ho sabem, són així. Després... El després triga una eternitat a arribar.

provant

M’arriba avui, després de llegir gustos i disgustos, culpes i disculpes als mitjans, la prova de català de les PAU. No he volgut dir res abans perquè els textos són només el pretext per fer les preguntes i em calia llegir-les per entrar en el joc. De fet, ara tampoc no hi entraré, perquè per fer-ho em caldria copiar les preguntes i comentar-les i demanar opinions: quina feixuga càrrega! En resum, la cosa ha anat més o menys com sempre i com que al final el que interessa, segons llegeixo, són els resultats numèrics –ja sé que es pot dir que no és això, i tindreu, potser, raó-, quan els tingui ja els pujaré si me'n recordo.

La introducció de la Iliada m’ha semblat més aviat avorrida, però, tot i així, la seva tria és interessant: les ciutats sobre ciutats, el pas inmmisiricorde del temps amb només un mite (?)que perviu: on són els altres? Per altra banda, em va fer gràcia trobar un poema de Carner –un poema, Déu meu! Els joves són poemes, escriuen poemes, van plens de poemes! Sovint, a la Selectivitat, no apareixen textos comentats a classe i en aquest cas, aneu a saber per què, han fet una excepció. Potser perquè parla d’una Europa que podria ser i no és? O és una Europa de vells o de pacífics sense presses –d’aquesta intrahistòria cada cop més caduca- la que presenta? O és l’Europa que els joves no veuran? O la que veuran? O tantes altres coses. Que curiós que aquest vell poema, ple de nostàlgia, d’esperança i desesperança, d’aparent contenció carneriana –fotuda contenció de Carner!- pugui tan fàcilment extrapolar-se al nostre temps. Ben pensat, però, no és un poema per a joves nerviosos que s’examinen, que fan un pas més de cara al seu futur. Potser tampoc és un poema per a ningú que tingui limitacions de temps per assaborir-lo. Aquest, com tants altres poemes, és per anar rellegint a poc a poc, en un vell jardí, en un país amb soldats no gaire de debò, a la vora del murmuri d’un brollador ben clar, amarat dels amors i les joies, les solituds i els planys que coneixem joves i grans... I el cada dia.

La veritat és que només volia copiar el poema per si no el coneixíeu. Si us agrada, millor; si no, què hi podem fer?

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant en les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.

De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Josep Carner. "Bèlgica". 1952.

No em puc resistir a desdramatitzar (o dramatitzar) amb uns comentaris que he trobat anteriors a la prova d’ahir, segurament d’alumnes, lectors obligatoris de l’Antologia poètica que fa anys que corre pel batxillerat.

Segons Carner, Bèlgica, es un país a on li agradaria passar la resta dels seus dies,per la seva majestuositat.
Aquest país es un lloc on no hi han gaires soldats i la gent sempre esta feliç, hi han cases antigues i noves amb un jardinet davant.



alguien sabe qe significa el poema de josep carner Bélgica?
lo he leído 3 veces y no consigo entenderlo :(

Mejor respuesta - Elegida por la comunidad:

Bueno, lo acabo de leer y representa bien la cultura belga, donde existe la familiaridad en su maxima expresión, asi como la hospitaliridad, el espiritu del belga por conservar y tener antiguedades. Desde el más rico hasta el más pobre visitan mercados de pulga, para comprar alguna que otra pieza vieja.

Una garn fusión de culturas se pueden encontrar en ese pais, al estar en el corazón de Europa. Al ser tan pequeño tiene la peculiaridad de estar dividido en 3 partes con diferentes idiomas, neerlandes, frances y aleman. Aunque existe la presion de dividir el pais en dos, frances-neerlandes por causas economicas y choques linguisticos.

Suerte!!

Doncs això.

10.6.09

de Verdaguer a Solà: navegacions i continuïtats

II
Ara no vaig per la mar,
aquella sols era d'aigua,
la de la vida és pitjor,
puix és de fel i de llàgrimes.
Les marors són més crudels,
són més feres les zumzades,
quan me tiren per damunt
rodoladisses muntanyes;
a no dar-me Déu la mà,
m'haurien fet de fossana.
¡Encara en veig venir més,
la tempesta no s'acaba,
ja decau mon esperit,
ja brandoleja ma barca!
Orenetes que pel cel
aixecau tant la volada,
¿no les veieu verdejar
les riberes de la Pàtria?

Jacint Verdaguer: "Navegant". Al cel (1903)

Copio la segona part del poema que les noies –les entenc- no van voler musicar ni cantar: com es podia correspondre la seva joventut amb la demanda del poeta, tan insistent els darrers anys –molts darrers anys, els de Verdaguer-, de la mort? Dilluns, Baltasar Porcel dedicava la seva columna, metàfores incloses, a Verdaguer i indicava que continuaria; potser ho ha fet avui, quan fa 100 anys i 2556 dies de la seva mort. Potser avui els diaris van plens de Verdaguer. Qui sap si algun dia parlarem únicament de l’obra de l’escriptor i deixarem de banda “el cas Verdaguer”. Mentrestant, jo continuo amb aquesta dèria i deixo un fragment del pròleg de Gaziel a les Memòries literàries de Narcís Oller. Llegir com continua, llegir el que diu Oller i llegir Verdaguer és cosa vostra; arribar a alguna conclusió no sé si té cap importància.

La versió que Oller dóna d’aquella visita, valorada avui, a més de 65 anys d’haver estat feta, quan tots els actors son morts i les passions que els animaven ja estan esbravades de sobres, a mi em produeix un efecte diametralment oposat al que cercava el narrador. Debades la presenta com una aventura fosca i va acumulant-hi tocs de melodrama i pinzellades de misteri: als ulls del qui només desitja veure-hi clar, hi apareix, em sembla, únicament com un pobre home acorralat, o que es considerava acorralat per forces socials molt poderoses, i experimentà un goig sincer i profund de veure que dos amics seus l’han recordat i s’han pres la pena de pujar a visitar-lo en aquella gran soledat desemparada. La joia i la mansuetud amb què els rep demostren el bé que la inesperada presència li ha fet. Oller, però, no es dóna pas per vençut; i fureteja, furga, suspecta, com un detectiu malhumorat, pels racons i els voltants de la casa. Els qui hem conegut personalment Narcís Oller no podem pas llegir aquest fragment sense somriure, de tan clar com ens pinta, no pas mossèn Cinto, sinó la seva pròpia manera de ser. I el més bo –que confirma plenament la impressió nostra –és que també va fer somriure Verdaguer. Mentre el nostre novel·lista guaita ferrenyament entorn, ple de recel, i, mig compadit, mig irritat, dóna consells i recomanacions d’home de seny al poeta, es veu que aquest devia mirar-se’l amb una mansa humilitat i ensems una profunda ironia. Talment que el mateix Oller se n’adonà “I com que arribà a semblar-me –confessa ingènuament –que tot mansoi, mansoi, es burlava de mi, vaig mossegar-me la llengua.”

No l’entenia pas, en efecte, ni l’entendria mai, Oller a Verdaguer. Era ple de prejudicis contra ell, i aquestes idees fetes li enterbolien la visió. Prejudicis que no eren pròpiament seus: eren els mateixos que obcecaven gran part, la més selecta o poderosa (no sempre és el mateix), de la societat barcelonina del temps, i que ni davant del gran home agonitzant no cediren...

Narcís Oller: Obres completes, Selecta. Fragment del pròleg de Gaziel a les Memòries literàries. Història dels meus llibres.

P. S. He sabut fa una estona que el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha estat concedit a Joan Solà. Recordo que el vaig tenir de professor quan jo no sabia un borrall de llengua escrita –sobre la parlada sempre he tingut menys dubtes- i el mestre assajava amb nosaltres –devia ser a l’aula 9 (la 7?)- la sintaxi que va publicar l’any 72. Recordo també que en l’única redacció que ens va demanar jo li presentava un tema poc original i ben poc estructurat protagonitzat per una mosca bevedora de llet. La darrera vegada que el vaig escoltar de prop va ser llegint un fragment de l’Auca de Rusiñol a l’Ateneu, ara fa dos anys. Mentrestant centenars d’articles i una bona pila de llibres, més llegits del que ell es pensa. En parlarem. Us deixo un enllaç al vídeo que avui mostra Vilaweb. Potser també en parlarem i discutirem conceptes. Felicitats doctor Solà!


http://www.vilaweb.tv/?video=5707

TV3:


9.6.09

[relectures, lectures], no-lectures

En el diari, obert a doble pàgina, en què van caient les peles de les patates que fregiré, llegeixo els noms d’escriptors catalans que han publicat darrerament la seva primera o segona novel·la: Joan Maria Bigas, Sílvia Alcàntara.Tània Juste, , Pau Planas, Jo Alexander, Roger Coma, Montse Banegas, Francesca Forrellad, Jordi Lara, Sebastià Jovani, Núria Martí, Víctor Garcia Tur, Xavier Muñoz Pujol, Marc Pastor, Anabel Cervantes, Ricard Biel, Martí Sales i Blanca de la Torre. Aquests són els noms de peu d’imatge, però n’hi ha d’altres al llarg de l’article. Crec que dels esmentats només he llegit un llibre, i dubto que sigui una novel·la.

Tinc feta una llista personal de lectures i relectures pendents de gèneres i autors diversos, d’aquí i de fora, a la qual es van afegint altres llibres raonadament o casual. Obres acabades d’imprimir o d’uns centenars d’anys. Al ritme lent que portola seva lectura ben bé podria ser feina de tota una vida curta. Estic segur que alguns títols inicialment previstos no els llegiré mai i que, al mateix temps, n’aniré incorporant d’altres, potser d’algun dels autors esmentats més amunt, mentre que d’algun altre no llegiré la seva primera novel·la ni la seva darrera. De què dependrà la tria? Doncs de factors bàsicament aleatoris: que m’agradi el títol, que em resulti convincent una crítica, que m’enganxi la informació de la contraportada, que es trobi a mà en el taulell de la llibreria el dia adequat, que me’l regalin, que em paguin per llegir-lo, que no hagi desaparegut del taulell de la llibreria quan tingui ganes de llegir-lo, que me’l deixin... En fi, més o menys com tothom. Després arribarà l’acte d’amor o el rebuig i la protesta silenciosa en què maleiré l’escriptor, l’editor, el llibreter, i a mi mateix.

I en el fons de tot, gairebé d’una manera inconscient, la pregunta que poc o molt mortifica qualsevol lector actual davant de la quantitat de títols que sap que mai no podrà abastar i que li crea un neguit irresoluble: I si en lloc d’aquest aquest hagués triat –malediccions a part- aquell altre? I una vegada triat l’altre, la pregunta es repeteix indefinidament. I d’aquesta manera, el lector extremament sensible i malaltís pot arribar, per por d’errar, a convertir-se en un no-lector i amb el temps aquest exlector pot esdevenir, per falta de pràctica, un analfabet. Sisplau, futurs escriptors, editors, llibreters, bibliotecaris i altra gent relacionada, ara que la cosa marxa, no podríeu evitar que un semblant vostre arribés a tan trista condició.

7.6.09

[relectures], lectures, [no-lectures]

Quan un troba una novel·la en què entreveu un espurna de perfecció –la perfecció, com la felicitat, quan es tracta de literatura i vida, sempre són conceptes subjectius- es produeix un terrible dilema i cal fer una tria: es poden devorar les pàgines desenfrenadament fins arribar a la culminació final o bé es pot anar fruint lentament de cada frase, de cada pàgina, de cada capítol, en un intent d’allargar el temps i d’aconseguir que el plaer no s’acabi mai. Sigui quina sigui l’opció, el desenllaç sempre és el mateix: la sensació d’una petita mort i el dubte, la incertesa, de la possibilitat de gaudir més endavant de la mateixa experiència o de gaudir-la de manera semblant. Després, cansat, un s’adorm, potser amb un somriure als ulls, als llavis o a l’ànima. Més endavant –dies, setmanes, mesos-, inesperadament, el procés torna a començar i es repeteixen el dilema, l’acte i el desenllaç com si fos la primera vegada. I així una vegada i una altra, per molt vell que un sigui, per molt escèptic que es consideri, per molt cansat que se senti, sense que fidelitat o promiscuïtat enterboleixen o impedeixin cada nou acte d’amor.

L'amor d’ara? És un assumpte estrictament personal. Potser més endavant...

improvisació postelectoral

Primer. Menys alegries en els polítics i en els partits guanyadors: ha tornat a aconseguir majoria absolutíssima l’abstenció i ni una coalició heptapartidista farà canviar aquests resultats. Que les propostes individuals dels abstencionistes no tinguin cap repercussió en la vida mundial, europea, del país i quotidiana de ningú durant els propers cinc anys és cosa trista però tothom ho sabia.

Segon. Una estirada d’orelles a tots aquells, sobretot als més informats, que amb justificacions diverses han optat per quedar-se a casa a veure-les venir durant els cinc propers anys. Han oblidat que pràcticament cada actuació que fan o que reben té un articulat legal europeu que la contempla?

Tercer. He seguit una estona els resultats de les eleccions a Espanya a TV3: declaracions dels candidats i dels líders dels partits a Espanya i Catalunya (la paraula més repetida, amb escreix, per Duran i Lleida ha estat “porcentatge”: ja la podria haver normalitzat): extrapolacions per a les properes autonòmiques i estatals que obliden que tots tenim memòria de caragol i que un fet insignificant pot fer canviar la intenció de vot d’un dia per l’altre, valoracions en clau espanyola i catalana... En fi, que no ens diuen qui ha guanyat a Europa.

Quart. Sembla que a Europa han guanyat les dretes, cosa que ens imaginem que significa però que no acabem de saber com ens repercutirà perquè ignorem quines propostes concretes proposaran durant els propers anys i els diaris d’aquí només ens n’informaran a mitges, tot i que les resolucions del Parlament europeu tindran més pes que les dels parlaments nacionals.

Cinquè. Espero que els blocs polítics, que no llegeixo, parlin dels resultats europeus i en facin una valoració.

Sisè. Encara que emocionalment i culturalment tingui les meves preferències, políticament i econòmicament entenc que el futur realment decisori ha de passar per una política i una economia mundial. Tota la resta és un compàs d’espera.

Setè. Imagino i desitjo que el bonic cartell de Fontseré de dos post més avall no hagi inclinat ningú a votar la dreta: no m’ho perdonaria. Entenc, de tota manera, que una imatge, un líder o una paraula pugui ser més atractiu que un programa, sobretot tenint en compte que la majoria som persones molt ocupades en coses realment importants com per exemple la lectura d'una novel·la amb final incert.

(M'ho deixava. Vuitè. Avui, a les sis i dotze minuts serà lluna plena. Udolaran els llops i els homes i dones llops: no és cosa de màgia)

relectures, [lectures, no-lectures]

“Nos dimos cuenta de que nadie había leído Bearn con un castellano sin taras [...] David Martín Copé, que ha rastreado el corpus bearniano, y yo hemos restaurado el texto de modo que, sin faltar ni al espíritu ni als estilo villalonguiano, fuera una novela corerectamente escrita. Para ello hemos modificado incorrecciones de vocabulario, distorsiones gramaticales y mallorquinismos disonantes que al autor le pasaron por alto”. Es una edición, en último término, “realizada con minuciosidad y afecto por el novelista más importante de Mallorca y uno de los dos o tres de la literatura catalana de todos los tiempos”.

Diu José Carlos Llop a "La Vanguardia" que el primer original de Bearn potser va ser escrit en castellà, i que va ser a partir de 1956, si exceptuem Mort de dama, que Villalonga, dolgut per haver estat desbancat per la novel·la El Jarama del premi Nadal (a més d'altres consideracions) es degué plantejar escriure en català. Molt bé, no en sé res, estic interessadíssim. Ara l’editorial Alfabia presenta l’edició “definitiva” en castellà amb pròleg de Cela. Molt bé, molt bé. Finalment algú s’ha decidit a recuperar i millorar el que Villalonga va escriure. L’enhorabona. No sé si em tornaré a llegir Bearn, a no ser per imperatius de feina.

Volia repassar els pròleg a les Memòries literàries de Narcís Oller que va escriure Gaziel i vaig recórrer a les Obres completes en l’edició de butxaca reeditades per la Selecta l’any 85. Fullejant el llibre vaig trobar “Guspires”, un recull d’aforismes de l’autor datats entre 1886 i 1916. No crec que se n’hagi parlat gaire, d’aquestes guspires, potser perquè amb el temps molts pensaments d’una època passen de moda, bé per l’estil, bé pel propi pensament. En alguns casos, els aforismes són una reacció d’Oller, potser més visceral que reflexiva, als nous corrents literaris, o, si es vol, als escriptors joves que fan un altre tipus de literatura. Ara bé, sigui quina sigui la seva gènesi diria que avui alguns encara es poden fer servir, només cal posar noms:

Molts modernistes d’aquí poden dir com l’Octavi de la Confession d’un enfant du siècle “Mon plus grand défaut étais l’imitation de tout ce qui me frappait, non pas par sa beauté, mais par son étrangeté, et, ne voulant pas m’avouer imitateur, ja me perdais dans l’exagération, afin de paraître original.”

No una relectura, pero sí un revisionat plaent : el ball de Travolta i Thurman a Pulp Fiction. Després d’aquesta escena he apagat la tele. De moment només sóc capaç de xiular la melodia, però no m’importaria fer classes particulars per arribar a ballar-la (prohibeixo qualsevol riure: de puntetes tot és possible). Suposo que no em caldria cocaïna ni heroïna per intentar-ho. Bé, heroïna potser sí.





M'aturo. C'est la vie!

6.6.09

jornada d'irreflexió

Els periodistes de TV3 i suposo que d’altres mitjans estan indignats com cada any en època d’eleccions, encara que no ho diguin amb aquesta paraula. En lloc de deixar-los exercir la llibertat d’informació i d’expressió que suposo que garanteix la Constitució i l’Estatut, els obliguen a dedicar un temps informatiu proporcional als vots dels partits majoritaris o consolidats, és a dir, amb escons, perquè hem de suposar que es dubta de la seva objectivitat? En fi, un escàndol, una conxorxa inadmissible que demostra una vegada més que les decisions dels partits s’allunyen de la voluntat dels seus electors. O no és així, votants del PSOE, PP, CiU, ERC, etc.? Com protesten els periodistes davant d’aquesta intromissió totalment inacceptable? Doncs no firmen les informacions que ells donen sobre els actes de la campanya electoral. Aquest anonimat em desconcerta, em produeix una sensació de desolació que no em veig capaç d’explicar. Em trasbalsa la injustícia que em porta al neguit de no saber si la informació sobre el PP l’ha redactat tal o tal altre periodista de TV3, que, a més, s’ha quedat amb les ganes de parlar més o menys de l’esdeveniment que no firma. Tot plegat, però, la reacció dels professionals em sembla excessivament tèbia. Per què no dimiteixen en bloc? Per què no denuncien la injustícia al tribunal Constitucional? Estic segur que Catalunya en ple els faria costat i que aclarides les coses finalment, els haurien de readmetre. Queda dit.

Seguint amb les eleccions i anat més al gra, no diré que em crida l’atenció, però no em puc estar de constatar que Europa està completament americanitzada: ja no té cap importància el programa europeu dels partits del qual, si existeix, suposo que tots en tenim ben poca idea; el que compta són els candidats de primera fila. Votarem persones, votarem gestos, votarem cares i cossos nous o ens decidirem per les velles cares i cossos. D’acord, potser votarem sigles i hipotètiques tendències, però més pel que diuen i pel que han fet aquí que pel que han fet o diuen que faran allà. Perquè ja es pot cantar missa, però dubto que des d’aquí sapiguem el que han fet o han deixat de fer els nostres representants d’allà. Ei, si parlo només per mi, ja em perdonareu. I a partir de dilluns o dimarts podem parlar d’una altra cosa perquè les anàlisis sobre els resultats de les eleccions només seran això, anàlisis.

P. S. Que sempre s’han votat sobretot persones, eslògans o partits i no programes i realitats? Ja ho sabia, no sóc tan estúpid.


(Aquest cartell del 32 se m'ha colat. Bonic, oi? Algú coneix el seu autor?)

4.6.09

Europa, Europa! Europa?

No tinc clar què sé d’Europa. Diria que conec millor el funcionament polític i econòmic dels Estats Units, per exemple, però també seria fals. No he llegit cap carta de les que m’han enviat a casa els meus possibles representants europeus, fins i tot la Rosa, i he seguit amb desgana i sovint amb escepticisme les manifestacions dels partits als mitjans de comunicació. No és que sigui euroescèptic, que també, tal com va tot, sinó politicoescèptic. Com es pot ser una altra cosa després de veure aquestes campanyes lamentables en què el que predomina –no és cap novetat, però cansa- és la desqualificació del contrari i l’oblit secular que els representants estan al servei dels seus votants i dels votants dels altres? Com es pot confiar en aquests polítics tan limitats, tan de fireta, que no obstant això prendran decisions transcendentals que decidiran o influiran en el futur d’individus i col·lectivitats?



Votaré, sí, però amb escepticisme, sense ganes, des de la ignorància que no he sabut , no he pogut o no he volgut vèncer.

Tantes preguntes que no tenen resposta! Si entenem la política com l’art de la utilitat (?), per exemple, em faig una bateria de preguntes que considero de difícil resposta. Parafrasejant lliurement Sorenson:

Què pot fer Europa per Catalunya?
Què pot fer Catalunya per Europa?
Què pot fer Europa per Maçanet de la Selva?
Què pot fer Maçanet de la Selva per Europa?
Què pot fer Europa per mi?
Què puc fer jo per Europa?

Que pot fer Europa per Europa?

De tant repetir una paraula, de vegades acaba perdent sentit:

Quina Europa?
Què és Europa?

I malgrat moltes més possibles preguntes de contingut més específic que tampoc obtindrien resposta, votaré. Encara no sé ben bé què, qui, ni per què.

O potser no votaré.