31.12.05

més enllà dels himnes

Amb això dels himnes em passa una cosa ben curiosa. A mi, individualista i amb tendència a la misantropia, si n’escolto atentament les lletres (dels que en tenen) en segons quines situacions, em ve una certa sensació de rebuig, de malestar: tanta gent junta i aparentment diferent enfervorida per unes paraules que es corresponen en molts casos a idees desenvolupades i corresponents all segle XIX o més enrere. Al mateix temps, però, és ben cert que altres vegades, pur romanticisme, em sento extraordinàriament captivat pel seu significat simbòlic, que va més enllà dels propòsits incials dels autors dels himnes i de la gent que originàriament els cantava.

Deixant els himnes més propers, agafem, per exemple, la Internacional i la Marsellesa. Ja no importen les concrecions de les estrofes sinó la idea general de llibertat, d’alçar-se contra l’opressió, i en aquest aspecte continuen plenament vigents, o no?. Dels dos -escrits per francesos-, i continuo en el pur romanticisme, triaria la Marsellesa, i com que totes les tries estan relacionades amb alguna experiència concreta, triaria l’himne musicalment imperfecte que se sent a Casablanca, quan, com a reacció als cants dels alemanys, l’orquestra, dirigida per Victor i amb el vistiplau d’en Rick, comença a tocar i es van afegint veus i cares, mentre Ilsa ho contempla des de la taula. Que voleu que us digui, a mi aquesta escena m’emociona. Com que no us puc passar la pel·lícula, us deixo el so del fragment en versió original i algunes imatges. Si l’any 2006 ens arribaran dies de glòria, ja en parlarem. Mentrestant, si no sabeu què fer, repassar la pel·lícula és una manera com una altra d'acomiadar-se de l'any vell o de rebre el nou. I als fumadors i fumadores, recordeu que sempre ens quedarà Casablanca, que fa menys fred que a París.



Powered by Castpost



















Afegeixo una versió de la Marsellesa per a ús dels catalans en adaptació a les circumstàncies feta per Josep Anselm Clavé de l'any 1871

¡ Al arma, al arma, fills del poble,
Lo jorn de glòria ja ha arribat !
Pels tirans alsa xusma innoble
Sos pendons en llotats en sanch.

Ohiu, ohiu, com fer udola
Los esbars famèlich d´eixos llops,
Lo poble apura´l fet a glops,
Y encès de ràbia il cor tremola.

¡Al arma, ciutadans!
¡Alsem lo somatent!
¡Lo airat jovent
Banyo ses mans
En sanch de vils tirans!

¡Trossetje coratjós
Lo poble
Son jou ignomiós!

II
(A solo)
¡ Fills de la terra catalana,
Abans de morir que ser esclaus!
¡ Sone ja l´alarmant campana!
¡Muyran ja´ls opresors malvats!
De nou a indigne vassallatje
Vol enjunyir-nos bando astut:
¡ Malhaje´l poble si un minut
Suporta estúpit tal ultratje!
¡Al arma, ciutadans!
¡Alsem lo somatent!
¡Lo airat jovent
Banyo ses mans
En sanch de vils tirans!
¡Al arma, al arma, fills del poble,
Lo jorn de glòria ja ha arribat!

III
¡Rompan la inèrcia que´ns degrada!
Lo poble llibre es poble fort.
¡Llibertat, llibertat aimada,
En ton foch se han tenplat ja els cercs!
Baix tos pendons, cantar victòria
Podrem al fi de greus fatichs;
Y al espirar tos enemichs
Veurán ton triunfo y nostra glòria.
¡Al arma, ciutadans!
¡Alsem lo somatent!
¡Lo airat jovent
Banyo ses mans
En sanch de vils tirans!
¡Avant lo poble denodat!
¡Lluytem per nostra llibertat!
¡Avant lo poble!
¡Lo jorn de glória ja ha arribat!
¡Avant!

AINAUD DE LASARTE,J.M.: "Què cantaven els revolucionaris catalans del XIX ?"."L´Avenç", n.17; Juny 1979; 2ª epoca.66-67 pp. A través de Pep Rovira.

30.12.05

calendaris

Asseguraria que si no fos pels calendaris –i els rellotges- el temps, tal com el coneixem, no existiria o no tindria la importància que se li dóna actualment. Penseu, si no em creieu, en els llargs períodes de la vostra primera infantesa en què, sense calendari ni rellotge, només tenia importància el fred i la calor, el dia i la nit, en una continuïtat inabastable d’experiències noves, sense números.

Els calendaris són una maledicció que cal assumir i que sovint produeixen més penes que alegries: saber, per exemple, que demà és la nit de cap d’any perquè ho marca el 31 de desembre que ens mostra el nostre full -i els diaris i la ràdio i la televisió, és clar- i pensar que ens toca estar sols a casa mentre els altres es reuneixen per celebrar l’arribada d’un any nou –em sembla un bestiesa que un nou any arribi amb un temps tan inclement, jo el començaria quan els dies s’allarguen i els arbres floreixen-, ho trobo, com a mínim, una mala passada cultural. I la tristor que tens quan per sant Jordi no tens ningú per regalar-li una rosa ...

No us penseu, jo també tinc calendaris: dos de paret, un a la cuina i una altre aquí, on subratllo números i faig petites anotacions, i el calendari amb horari especificat de l’agenda, que és terrible en les seves concrecions.

Entre els calendaris que m’han arribat aquests any, destacaria el que veieu en la imatge.






















Me’l vaig trobar a la bústia fa uns quants dies i a sota dels números figuren les dades del publicista semianònim que me’l va enviar: Cerrajeria y automatismos, abrimos y instalamos Cerraduras, Cajas fuertes... Urgencias y no urgencias. Només un telèfon no mòbil i cap adreça. Com heu llegit és un document que porta a fer-te preguntes. Es tracta d’un serraller selectiu que només deixarà satisfets els seguidors del Barça en detriment d’altres possibles usuaris? No inclou cap adreça perquè tem que els socis d’altres equips s’empipin i atemptin contra el seu negoci? Pensa que l’horrible disseny quedarà compensat pel contingut de l’himne? L’himne de Barça atraurà més clients que, posem per cas, Els Segadors? S’ha convertit realment el Barça en el símbol unificador d’una nació?... Per cert, heu llegit que Ibarra diu que si fos ell retiraria el projecte d’Estatut si no s’accepta que figuri el terme nació?

A aquells qui penseu que l’himne de Barça és una forma ben galdosa d’acabar l’any, us vull recordar dues coses: que la lletra és de J. M. Espinàs (aprofito per dir-vos que el podeu escoltar a data de caducitat, però no hi entreu tots alhora que podeu colapsar el servidor) i Jaume Picas - un respecte!- i que, per si no en teniu prou, com gairebé tots els himnes, admet un canvi de lletra, perquè el que importa és la música.

I ara sí. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12. Felicitat pels 366 propers dies i no sigueu esclaus dels calendaris.

29.12.05

contrallums de Nadal (2)

Envermelleix l’aresta
del núvol inexpert
quan sent el sol de festa que el toca en el concert.



















Piuladissa d’ocells
quan arriba la posta.
I un munt de records vells que l’ombra suau acosta.




















Va, entrem a casa i contrapuntem amb "Yaaka Hula Hickey Dula", de Woody Allen i la New Orleans Jazz Band. A veure si faig mèrits suficients i l'any que ve em contracta com a extra a Midnight in Barcelona.



Powered by Castpost

28.12.05

innocència

Mai no he vist prou clar això de la festivitat dels sants innocents. Si són sants, i em remeto als temps presents, és que alguna cosa devien fer. Pel que sé, ni en aquest món ni en l’altre és dóna res a canvi de res. Dit d’una altra manera, la innocència no porta enlloc, ho podeu preguntar als de la COPE.

Ara que m’ha sortit això de la COPE i de la innocència, en conec un que quan ficava la creueta a la casella de l’església en la declaració de la renda es pensava que els seus diners servirien per conservar les esglésies romàniques dels Pirineus. Des que es va assabentar de la veritat que no aixeca cap. No sempre és cert que la veritat ens farà lliures. Aquest, des que la va conèixer, és esclau del seu propi passat.

Canviant de tema, encara que queden uns quants dies per la total entrada en vigor de la “Ley de medidas sanitarias frente al tabaquismo y reguladora de la venta, el suministro, el consumo y la publiciad de los productos del tabaco” i que els cartells publicitaris deuen estar en la fase final de desenvolupament, em fa una mica de por el rigor i la contundència que es mostra en alguns dels anuncis dissenyats, que espero que no arribin a distribuir-se. Jo sóc innocent.

instantànies de nadal (1)

Un altre cop a casa en un parèntesi llarg abans de tornar a marxar per reis. Molta lectura de posts endarrerida (com es deu dir el lloc on es guarden els posts, és a dir, l’equivalent a l’hemeroteca? –bitàcoles o catapings en genèric i a llarg termini-).

Fa quatre dies que m’he allunyat de l’ordinador i em sembla un temps exagerat, potser a causa del canvi tan radical de rutines. El canvi geogràfic, el canvi de lectures (em vaig emportar, per exemple, Criptonomicón, de Neal Stephenson, que torna pràcticament verge), el canvi d’hàbits (dies curts i nits llargues), el canvi de cares conegudes (passo dels amics als familiars), el canvi de costums alimentaris (llarguíssims, pantagruèlics, desequilibrants àpats que comencen amb el sol i acaben amb les estrelles i que ni la Tina s’atreveix a detallar)...
I, també, el passatemps habituals, el del passeig diari desintoxicant amb la càmera a punt per pura distracció, amb l’única finalitat de fer una parada. Aquesta vegada, entre converses, i mig d’amagat, uns versos curts –distracció complementària- , que no poesia, per arrodonir algunes imatges:

Imatges en la ment.
Instants robats als dies:
passa el temps lentament entre desertes vies.


I vet aquí la primera imatge d’un post que no resisteix –suposo- la majoria de requisits que ens recorda en Jaume en els errors que concreta Nielsen. Però: “per Nadal tot s’hi val".

Tramuntana al matí:
neguiteja la branca

i marca un remolí sobre la closca blanca.






















P.S. I ara que s’acosta el nou any, deixeu-me donar la benvinguda a la Rosa dels vents i expressar el plaer gastronòmic per la continuïtat del Rebost.
Doble contra senzill que després de les festes les ordenances municipals de Barcelona també castigaran els qui vomitin al carrer. Aprofiteu, que us queden pocs dies.

22.12.05

20085

Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.


Segons deia Anselm Turmeda al Llibre dels bons amonestaments que tant es va llegir al país en altres temps i que malgrat la falta de lectors actuals encara és plenament vigent.

Mentrestant, a Vic, al cor de Catalunya, a un poeta anònim premiat amb la grossa de Nadal li faltaven paraules, segons deia, per descriure els sentiments que tenia (vejats miracle). Es convertirà en un sant o en un dimoni el ciutadà anònim a qui hem de suposar un increment patrimonial de, com a mínim, 300.000 euros? Una mica de tot possiblement.

Que a Vic hagin rebut el primer premi de la loteria, a Mataró el segon, i altres poblacions catalanes hagin estat “agraciades” amb diversos premis importants és una bona i una mala notícia. L’aspecte positiu és evident. L’aspecte negatiu és que el fet que la Fortuna, volent reparar l’efecte del boicot als productes catalans, hagi actuat a Catalunya no farà més que augmentar la desconfiança a la resta de l’estat i fins i tot els més radicals s’atreviran a parlar de manipulacions als bombos o dubtaran de la integritat moral dels nens de sant Idelfonso. I no m’estranyaria que alguns orats s’atrevissin a especular que es tracta de l’avançament d’un nou i subtil sistema de finançament acordat en secret. Ai, que difícil és viure al nostre país.

Jo, mentrestant, desapareixeré uns dies en un intent de polir-me l’euro per euro que m’ha tocat de resultes del premi major (o seran 5 euros per euro) i de celebrar com cal el dia mundial de l’escudella i la carn d’olla. Per si no ens veiem fins després de Sant Esteve, us desitjo avui unes bones festes i us demano que intenteu ser sants (i santes) celestials i no homes (i dones) infernals, sempre tenint en compte que:

Si vols haver bé e no dan
per advocat te sent "jo ha'n".
Totes coses per ell se fan,

en esta vida.

aclaparat

Em sembla que hauré d’alentir una mica el ritme o m’agafarà un infart. I és que sempre em costa d’assimilar això de les festes i el consumisme.
Ja és tard quan m’he decidit a fer algunes compres. La impressora fa uns dies que em mostra el llumet vermell i l’advertiment que el cartutx de tinta negra es troba a les acaballes apareix intermitent a la pantalla, així que he pensat que em podia allargar al Corte Inglés per fer la reposició i per veure si trobava la nina Witch, de nom Irma, que apareixia en primer lloc de la carta als reis d’una de les meves nebodes.

Com que mai no porto cartera amb el targetam indispensable, he agafat a corre-cuita la targeta dels magatzems, a l’espera que demà em toqui la loteria i les butxaques em rebentin d’efectiu, i amb uns instants i l’ajuda de la línia groga m’he plantat a la plaça de Catalunya. A la setena planta –em sembla- un dependent m’ajuda a localitzar la tinta (Epson Stylus Photo R300) entre el laberint d’opcions de marques i models. Anem tots dos a la caixa i, concretat el preu de la transacció, trec elegantment el plàstic i el deixo a sobre el taulell. El dependent-caixer mira la tergeta i em mira a mi, jo miro el caixer-dependent i la targeta i la retiro immediatament i la canvio per la groga. Tinc a favor meu que la meva vista ja no és el que era, la qual cosa no impedeix que el meu amfitrió comenti al seu company: “fixa’t aquest senyor ha intentat pagar-me amb això” (riures estúpids de venedors de temporada que pensen més en santa Llúcia que en mi):
















A veure, però el que importa no és el color? Doncs la targeta presentada era molt més verda que la seva, com a mínim valia el doble... Ja més calmat, aconsegueixo trobar la nina “made in Xina” de la meva neboda. Torno a casa tranquil i satisfet, però... una altra visita a can Cottet o la cosa és més greu?

(Més música i lletra a data de caducitat)

20.12.05

ampliació de conceptes

Avui deia un –i abans ho han dit molts altres i d’altres ho continuaran dient-, referint-se als mitjans de comunicació i als seus usuaris, que la gent és intel·ligent i, per tant, perfectament capaç de triar el que escolta i el que llegeix. No deixava de tenir raó. El que no deia, possiblement perquè ho considerava una obvietat, és que alguns experts –qui es refia dels experts, no obstant?- creuen que hi ha diversos coeficients d’intel·ligència. D'aquí la varietat dels mitjans.

No insisteixo en el tema perquè es podria pensar que intentar concretar i extreure conseqüències de les discapacitats intel·lectuals d’alguns humans (humanoides?) és, com a mínim, capciós o socialment incorrecte: ja se sap que en les democràcies tots som iguals.

18.12.05

diumenge

Diumenge de cel trist amb poca feina. Al matí vaig a veure la mare. Li he de recordar el meu nom perquè, malgrat que sap qui sóc, no sempre recorda els detalls menors, insignificants; si m’hagués triat un nom més singular... Ens endinsem en el passat sense massa ordre, riem per qualsevol cosa. Avui, encara que que no ho sap, a TV3 parlen d’ella.

Aquesta tarda ja m’he llegit un llibre i n’he fullejat un altre. Divendres vaig passar per Ona –els tinc força abandonats- amb la intenció de comprar dos llibres, però vaig haver d’encarregar-los per dilluns o dimarts. Com que ja estava allí, vaig sortir amb el Bestiari de Joan Fuster publicat per la Universitat de València. Que m’agraden els bestiaris en el sentit més estricte o més general no és cap novetat, però no veig del tot clar que es puguin agafar uns papers no publicats pel seu autor i es donin a conèixer amb justificacions discutibles, sobretot quan resulta obvi que l’autor hauria fet modificacions més o menys importants sobre un material en alguns casos manifestament en forma d’esborrany. Mentre m’estic a la llibreria entra una noia amb la intenció de comprar un llibre en castellà; li costa una bona estona entendre que a Ona només vénen obres en català i no se si li veu gaire el sentit (quantes llibreries més hi ha a Catalunya on es venguin només llibres en català? Quantes llibreries hi ha a la resta de l’Estat on només es venguin llibres en castellà?) .

L’altre llibre d’aquesta tarda és La narrativa catalana del segle XX, publicat per Vicent Simbor a la col·lecció Essencial, que ell mateix dirigeix, d’Edicions Bromera. No m’acaben de convèncer els llibrets que pretenen explicar un període tan extens i tan dens amb tan poques pàgines (120). No n’acabo d’entendre la utilitat perquè no veig quin usuari en pot treure profit del conjunt de dates, noms i conceptes que es van succeint sense descans. El llibre d’en Vicent, però, té aspectes que me’l fan interessant. Va més enllà dels autors i obres de sempre i ens ofereix, ens insinua, que la narrativa del XX no només és el que sempre llegim sinó que hi ha una narrativa de gèneres que ha estat sovint oblidada o menyspreada, que la intervenció de la crítica ha estat cabdal a l’hora que una obra sigui més o menys llegida, que alguns llibres han tingut edicions espectaculars, tot i que no es diu perquè, per exemple, una obra tan mediocre com El mecanoscrit ha venut més d’un milió d’exemplars al llarg de la seua història. En fi, que La narrativa fa la feina de contextualitzar i de donar estímuls perquè el lector després s’interessi per fer la seva tria o perquè l’estudiós comenci a aprofundir en aquells aspectes que en el llibre a penes es deixen entreveure.

Acabo amb un aforisme del llibre de Fuster que avui ell no publicaria o bé hauria modificat: "L’educació del gos consisteix a ensenyar-li qui és el seu amo. Com totes les educacions." Descobrir avui qui és l’amo és una feina pràcticament impossible, i encara és més dubtós que els qui ensenyen alguna cosa, sàpiguen qui és l’amo del seu amo. També és incert que l’amo de l’amo sigui el seu propi amo. Inacabable. Per altra banda, em temo que tots som gossos, fins i tot els qui tenen altres aparences animals.

17.12.05

a la consellera













Rebo, com alguns de vosaltres, aquest mail de la consellera d’educació (l’ha enviat també a tots els professors, pares de la pública i la concertada, als alumnes? I a la societat en general?). M’agrada que em recordi en aquestes dates, tot i que m’agradaria més que ho fes durant la resta de l’any. Però permeteu-me que, d’acord amb l’esperit nadalenc, no continuï ara amb un memorial de greuges sinó que li torni l’atenció que m’ha tingut.

Amb el desig de començar
a treballar conjuntament per
una educació digna,
vull desitjar-vos (desitjar-li, desitjar-te?) molt bones
festes i un feliç any 2006!


Estic segur que no cal que li trameti directament la felicitació, consellera, perquè imagino que llegeix tot allò que escrivim els qui estem a les seves ordres.

P. S. Continuant amb l’esperit nadalenc (el d’abans, és clar, el de la innocència d’abans de les consoles), potser aquest Nadal m’allargaré al Nacional a veure les aventures d’en Massagran dirigides per Joan Castells. A veure quin dels meus nebots o nebodes convenço. Ens hi divertirem i, a més, tinc curiositat per conèixer les modificacions que s’han fet per convertir l’obra en políticament correcta.

15.12.05

d'animals i paisatges

És normal que un programa de televisió sobre llibres et proporcioni estímuls per llegir algun dels llibres que presenta, a vore, malament aniríem si no fos així. I això és el que va passar, una vegada més, en l’última edició de Saló de lectura: em va fer ganes de llegir Rates, de Manel Zabala, un llibre que em va passar desapercebut quan va editar-se. Qualsevol moment em passo per una llibreria i me’l compro.

El que no és tan habitual és que l’interès per la lectura et vingui a través d’un programa que es dedica a fer un repàs de la programació televisiva. Em refereixo a l’espai té Monegal, també a BTV, i que en l’edició d’abans d’ahir va convidar el professor de la UAB Martí Boada, un d’aquests experts que malgrat els seus mèrits es conegut per poca gent fins que apareixen a la pantalla petita i es converteixen en una celebritat o gairebé. El professor Boada sembla que surt al programa que Cuní realitza als matins a TV3. Em vaig divertir tant amb l’entrevista, amb el que deia el naturalista i amb els fragments que en Monegal va passar del programa de TV3, que és gairebé segur que miraré de llegir-me un dels seus llibres, potser Les llegendes del Montseny. Un home que es dedica a mostrar a tot Catalunya les espècies d’animals invasors i que, per exemple, del cranc americà que envaeix els nostres rius diu que és com tot el que hi ha allà, molta aparença però poca consistència, que la seva carn val molt poca cosa, o que remarca que no s’han de confondre les fagedes (boscos de faigs) amb les fatxedes (boscos de ...), que ironitza sobre la febre boletaire del país i deixa constància de la seva observació de l’autopista d’aficionats amb els cistell que van des de Barcelona a Collserola amb regularitat, o sobre els boletaires de guia (la del Períodico segurament) que es troba al lloc més insospitat i inadequat i li pregunta, ensenyant-li un bolet del llibret, on pot trobar un exemplar que només apareix a la primavera, un home que presenta el país des d’una nova perspectiva crítica per força ha d’escriure llibres interessants. Ja us ho diré. Sento que no us pugui reproduir la conversa del professor més que en aquesta esvaïda aproximació i que no hi hagi repetició del programa per poder aconsellar-vos-el.

Continua a data de caducitat.

13.12.05

mareig

Philips, JVC, Samsung, Panasonic, Daewoo, Casio, Sanyo, Pionner, Sony, Olympus, Canon, Nikon, Toshiba, Hitachi, LG, Packard Bell, Creative, Fujitsu, LaCie, Epson, Acer, Motorola, Conceptronic, Pentax, Kodak, Benq, Logitech, Packard Bell, Lexmark, Brother, Appel, Kenwood, Elbe, Nokia, HP, Grundig, Bang & Olufsen...


TV plasma, TV LCD, Home Cinema, Sintonitzador TDT, Equip Hi-FI, càmera de vídeo, reproductor mp3, ordinador portàtil, escàner, disc dur extern, impressora senzilla o multifunció, monitor, gravador DVD, navegador GPS, DVD portàtil, combo DVD VHS, iPod, webcam, càmera fotogràfica, auriculars, discman, telèfon mòbil, PDA, ordinador de sobretaula...

Que ja no us queda gaire temps. Penseu que cal aconseguir informació, voltar i comparar prestacions, orígens (no feu boicots, però), preus, serveis postvenda... I fer un canvi si a darrera hora trobeu una oportunitat millor. I potser haureu de demanar un crèdit personal o un préstec familiar que podreu tornar abans que se us hagi espatllat l’aparell. No crec que abans de Nadal hàgiu enllestit tots els processos si feu una tria a consciència.

Que la llista és incompleta i al mateix temps massa tancada? No és la meva intenció aclaparar ningú, però si preferiu roba, colònies o perfums, electrodomèstics, CDs, llibres, joguines de nens, bosses o carteres, vehicles a motor o a pedal, un amor nou, andròmines diverses..., estic a la vostra disposició.

L’atenció personalitzada es cobra a part.

(Si us sobra temps i passeu de compres (?), podeu intentar unir les marques del primer paràgraf amb els aparells del segon)

12.12.05

rampell

Doncs sí, que no m'ho he pensat gaire i he obert un bloc nou de temes vells. Si us hi voleu passar, és aquí.

vergonya

Quina vergonya! La nit i les presses (i els exàmens) em van fer escriure un post precipitat que espero que, com de costum, hàgiu llegit poca gent. L'esborro. No es repetirà.

10.12.05

en defensa dels lectors

Ja m’està començant a cansar aquesta història. Una cosa és que un –una- cregui que ja no té res a dir i doni per acabada la feina que ha anat fent. D’acord, res a afegir, sempre hi ha d'haver la paraula fi. També pot passar que una –un- pensi que l’índex d’audiència ha disminuït fins a tal punt que ja no li val la pena de continuar. És una opció respectable i no la discutiré –ai, l’audiència-. A l’altre –l’altra- li pot semblar que el que deia ahir o abans d’ahir ja no té sentit en aquest moment, que ara ho escriuria diferent. Totalment lògic, el contrari em semblaria anormal. Hi ha qui simplement s’ha cansat –és possible que ni tan sols es plantegi que s’ha cansat- i va espaiant el que escriu fins que la seva obra acaba morint per inanició. També passa... I no cal afegir un llistat interminable de casuístiques perquè em sembla que la idea ja queda clara.

Una cosa és que un –una- tingui tot el dret a decidir que plega o que fa un parèntesi –ho podem sentir més o menys, però no hi podem fer res- i una altra és que, en un acte de supèrbia, de frivolitat, d’irreflexió -o de reflexió assenyadíssima-, de falta de confiança en un mateix, d’irresponsabilitat... es cregui en el dret de privar-nos als lectors de l’obra que ja és nostra. En quin món vivim? Només ens importa el present i el futur i abominem del passat? El fet de ser editors i autors al mateix temps i les facilitats que ens dóna Internet ens converteix en uns petits déus que decideixen sobre els mortals? I si en lloc d'escriure aquí, ho haguéssiu fet sobre paper? Aniríeu casa per casa buscant els vostres papers? Faríeu una crida a través dels diaris perquè tothom que els tingués els destruís?

Ja començo a estar tip de veure com em cremen unes pantalles que són meues, per molt que siguin gratuïtes –és que només té valor el que costa diners?-. Notes al marge, les paraules i els dies, el rai (ressuscitat després), desert, tros de quoniam..., ara s'hi vol afegir el rebost. No, no, us equivoqueu. No és lícit jugar amb el personal d’aquesta manera, per molt que els vostres desitjos i la tècnica que feu servir us ho permetin. No haver començat. I que no es repeteixi.

Que demà ho faré jo? És probable.

(Al comentarista anònim del post sobre el senyor Batlle: Ahir vaig anar a la llibreria i l'Àngel, el fill, em va explicar que el seu pare va morir en sortir del quiròfan, just després d'haver superat amb èxit aparent una operació de pròstata. Ara és ell qui s'ha fet càrrec del negoci)

8.12.05

entre la terra i el cel

Anar a l’Empordà –i podria ser qualsevol altre lloc-, es trobar-se també amb la terra i el cel. La terra que puc trepitjar i que conté tota la varietat de formes i d’espècies que conec de fa temps pel nom o que encara em plau de preguntar, la terra que puc agafar amb la mà i sentir-me’n part i que continuarà quan jo ja no hi sigui (espero), la terra contínuament canviant i al mateix temps inalterable (desitjo). Passejar pels camins d’aquesta terra, entre els horts i la muntanya, quan s’acosta la posta és un veritable plaer. I en arribar la nit, la contemplació d’aquest cel d’hivern que quan bufa una mica de tramuntana es mostra en tota la seva plenitud estel·lar, d’aquest cel del qual ja no sé identificar tantes estrelles com abans, però que encara em presenta, des del novembre al març, l’espectacular constel·lació d’Orió, amb la seva nebulosa visible amb uns simples prismàtics, i, a l’esquerra, més prop de l’horitzó, Sírius la blanca, l’estrella més brillant del firmament... No us diré res més avui de la meva predisposició contemplativa sinó que us deixaré en mans d’un altre astrònom aficionat i una mica més romàntic que jo, cal deixar-ne constància. Diu Verdaguer:


Del cel un dia en la planícia blava
se posaren los astres a dansar;
jo no sé pas quin astre es casava
amb no sé quina estrella
del món la primavera a l’apuntar.

L’Estrella del capvespre, somniosa,
dóna la mà a l’Estrella del matí;
l’Orion que floreix com una rosa
s’aparella amb lo Sírius,
lo lliri blanc del sideral jardí.

Amb sos amants satèl·lits giravolta
cada amorós planeta resplendent,
i, arrossegant sa cabellera solta,
lo vagarós cometa
deixa estela de foc pel firmament.

Voltegen sa polar ses companyones,
com busques d’un horari gegantí;
prop del Tauro es rumbegen pariones
les Híades i les Plèiades,
lo Cisne s’acomboia amb lo Delfi.

Amb son anell immens Saturno juga,
i amb ses vuit llunes que no minven mai,
com un joglar tirar enlaire puga
sa rutlla i ses pilotes
que pugen i davallen per l’espai.

Vora la Lira d’or fan la sardana
sis atxes resplendents en lo zenit,
brillants de la corona que Ariana
deixà en lo cel suspesa
perquè en son front la rumbejàs la nit.

Pare del dia, el Sol dansa amb la Lluna,
que era allavors esplèndida com ell:
sa cara, un temps, com ara no era bruna;
sos ulls guspirejaven,
i era de raigs de l’alba son cabell.

Parlaven de son garbo les estrelles,
los meteors retreien sa rossor,
i, com esbart de cèliques abelles,
los astres festejaven
de son jardí l’enlluernanta flor.

Al sentir-se lloar de tan hermosa,
esbalaïda deixà caure el vel
amb què fóra llavors poncella closa,
un crit de meravella
féu ressonar la cúpula del cel.

Lo Sol s’engeloseix, tira a sa cara
de ses antigues cendres un grapat,
que enterboleix sos ulls i l’emmascara:
astre es quedà la Lluna,
mes sense llum, com un carbó apagat.

Des de llavors, com una flor d’obaga,
rodant per les tenebres de la nit,
sempre la Lluna pàl·lida s’amaga
de l’astre hermós del dia
si es troba pels camins de l’infinit.

Sabíeu que hi ha un asteroide que es va descobrir des del meu poble que porta el nom del poeta?

Us afegeixo dues fotos fetes aquests dies amb la meva digital, gairebé el que es veia. A la primera –sobreexposada-, a sobre de la lluna, que estava creixent, es veia Venus –em sembla-, una imatge curiosa de les 7 de la tarda; en la segona, la cosntel·lació d’Orió i Sírius (haureu d’ampliar-la si voleu veure alguna cosa), tot amb una mica de contaminació lumínica ambiental. Desil·lusionats? El cel és així des d’aquí.

6.12.05

torno a la càrrega

El meu nord d’hivern –ho dic per algun comentari del post anterior- és molt proper: només m’arribo fins a l’Empordà. A penes tres dies en què no em puc acabar de deslliurar de Barcelona perquè els habitants de la ciutat sembla que em volen acompanyar. A l’Empordà, però, de moment hi cabem tots.

Aquests dies he compartit dos aniversaris: el de la dona del meu cunyat (el dia 1, com jo) i el del marit de la meva cunyada (un dia després). En aquest darrer aniversari es munta una d’aquestes celebracions sorpreses en què es fa voltar el protagonista fins que arribada l’hora del dinar se’l fa entrar en el lloc enfosquit on l’esperem els familiars i amics. Aplaudiments, lumms, sorpresa, cançó. Havíem de ser 40, entre grans i petits, però a darrera hora va faltar un nebot amb l’excusa que havia agafat la passa del ventre, que diuen que comença a fer estralls, tot i que jo, que tenia fonts d’informació directes, m’inclino a pensar que no va superar la ressaca de la nit anterior. No us donaré detalls de les anècdotes, excepte d’una que em confirma que els tòpics sobre els catalans no sempre ho són. Al final de l’àpat, en el moment de presentar el pastís amb les espelmes, el meu cunyat va quedar-se ben sorprès en veure que es quedava davant meu amb les espelmes indicant els meus anys complits el dia anterior. Vaig bufar mentre demanava el desig de sempre i immediatament em va ser retirat el pastís, que va tornar a aparèixer al cap d’un instant amb les espelmes que corresponien a l’edat del protagonista de la nit. I és que, evidentment, en aquest país tot s’aprofita, i hagués estat una pèrdua de temps i de diners treure dos pastissos quan un de sol ens n'era més que suficient, com es va demostrar.

Ja torno a desviar-me de l’assumpte. No us volia parlar d’aniversaris i pastissos sinó de com em vaig adonar que cada vegada quedem menys fumadors –set de trenta-nou- i com els altres no paren de preguntar-nos als pocs que quedem quan deixarem el vici (sic). Aquesta preocupació insistent per la meva salut em fa perseverar en el manteniment d’un costum que sé que no em convé. Com que la gent que m’interpel·lava es preocupava realment per mi, hi havia nens i el dia era festiu, vaig ser suau amb la meva resposta ( i no em va acabar de convèncer la seva contraresposta). La cosa no s’acaba aquí, però, i tornaré a la càrrega perquè algunes reaccions públiques i privades ja em tenen els...

J'ai du bon tabac dans ma tabatière
J'ai du bon tabac tu n'en auras pas
J'en ai du fin et du râpé
Ce n'est pas pour ton fichu nez
J'ai du bon tabac dans ma tabatière
J'ai du bon tabac tu n'en auras pas...


Cantada per Bourvil

Powered by Castpost

P. S. Fullejo “La Vanguardia” després d’escriure el post. Es parla de la Constitució, tot i que no es recorden les circumstàncies en què va néixer i que avui ens indica Perejoan. A la pàgina 9 trobo un document titulat “En defensa de la Constitución española. A la opinión pública” que em fa por. Diria que és una forma de terrorisme si no fos perquè he de suposar que els dos-cents firmants són gent de pau i de seny, que, com he dit, simplement no recorden els orígens de la constitució ni deuen creure en els Estatuts que diuen que accepten. D’aquests homes i dones de poca memòria, de fe escassa i de dinamisme discutible, us en presento els tres darrers paràgrafs del document que firmen.

Por eso produce alarma en el cuerpo social la presentación al Congreso de los Diputados del llamado nuevo Estatuto de Cataluña, que en muchos de sus extremos es manifiestamente anticonstitucional, y cuya aprobación supondría avalar un intento subrepticio de reforma de la Constitución.

Los parlamentarios nacionales se enfrentan con una grave responsabilidad de alcance histórico. Un sector importante de la sociedad española tiene el derecho de llamar su atención sobre ello y exigirles que actúen y resuelvan de acuerdo con el espíritu y la letra de la Constitución que están obligados a respetar y cumplir.

Ante esta inquietante situación unas docenas de políticos y personas de relevancia de los años de la transición, han considerado que era deber suyo dirigirse a los diputados y senadores de la Cortes Generales y a la opinión pública en general con estas consideraciones sobre la gravedad y los riesgos de la situación que se ha planteado.

Firmen el document en primer lloc Fernando Álvarez de Miranda, president de Congrés de 1977 al 79 i Antonio Fontán Pérez, president del Senat els mateixos anys. Entre els “il·lustres” reconec poca gent Xavier Pericay, Jorge Trias Sagnier..., alguns (militars) pensava que eren morts...

Més informació aquí. No, avui no comentaré res.

1.12.05

temps

El calendari em diu que m'he de sumar un any... Fet. Em miro a l'espill i em veig igual que ahir. Ja perdo la memòria?

Avui no escriure més, que tinc pressa.

P. S. Llegeixo que Woody Allen també passa pàgina. L'única diferència entre ell i jo, a part dels anys, és que ell toca el clarinet i jo encara no.































P. S. M'en vaig uns dies. Voldria anar cap a la calor del sud, però les circumstàncies em porten cap als freds del nord.