31.12.05

més enllà dels himnes

Amb això dels himnes em passa una cosa ben curiosa. A mi, individualista i amb tendència a la misantropia, si n’escolto atentament les lletres (dels que en tenen) en segons quines situacions, em ve una certa sensació de rebuig, de malestar: tanta gent junta i aparentment diferent enfervorida per unes paraules que es corresponen en molts casos a idees desenvolupades i corresponents all segle XIX o més enrere. Al mateix temps, però, és ben cert que altres vegades, pur romanticisme, em sento extraordinàriament captivat pel seu significat simbòlic, que va més enllà dels propòsits incials dels autors dels himnes i de la gent que originàriament els cantava.

Deixant els himnes més propers, agafem, per exemple, la Internacional i la Marsellesa. Ja no importen les concrecions de les estrofes sinó la idea general de llibertat, d’alçar-se contra l’opressió, i en aquest aspecte continuen plenament vigents, o no?. Dels dos -escrits per francesos-, i continuo en el pur romanticisme, triaria la Marsellesa, i com que totes les tries estan relacionades amb alguna experiència concreta, triaria l’himne musicalment imperfecte que se sent a Casablanca, quan, com a reacció als cants dels alemanys, l’orquestra, dirigida per Victor i amb el vistiplau d’en Rick, comença a tocar i es van afegint veus i cares, mentre Ilsa ho contempla des de la taula. Que voleu que us digui, a mi aquesta escena m’emociona. Com que no us puc passar la pel·lícula, us deixo el so del fragment en versió original i algunes imatges. Si l’any 2006 ens arribaran dies de glòria, ja en parlarem. Mentrestant, si no sabeu què fer, repassar la pel·lícula és una manera com una altra d'acomiadar-se de l'any vell o de rebre el nou. I als fumadors i fumadores, recordeu que sempre ens quedarà Casablanca, que fa menys fred que a París.



Powered by Castpost



















Afegeixo una versió de la Marsellesa per a ús dels catalans en adaptació a les circumstàncies feta per Josep Anselm Clavé de l'any 1871

¡ Al arma, al arma, fills del poble,
Lo jorn de glòria ja ha arribat !
Pels tirans alsa xusma innoble
Sos pendons en llotats en sanch.

Ohiu, ohiu, com fer udola
Los esbars famèlich d´eixos llops,
Lo poble apura´l fet a glops,
Y encès de ràbia il cor tremola.

¡Al arma, ciutadans!
¡Alsem lo somatent!
¡Lo airat jovent
Banyo ses mans
En sanch de vils tirans!

¡Trossetje coratjós
Lo poble
Son jou ignomiós!

II
(A solo)
¡ Fills de la terra catalana,
Abans de morir que ser esclaus!
¡ Sone ja l´alarmant campana!
¡Muyran ja´ls opresors malvats!
De nou a indigne vassallatje
Vol enjunyir-nos bando astut:
¡ Malhaje´l poble si un minut
Suporta estúpit tal ultratje!
¡Al arma, ciutadans!
¡Alsem lo somatent!
¡Lo airat jovent
Banyo ses mans
En sanch de vils tirans!
¡Al arma, al arma, fills del poble,
Lo jorn de glòria ja ha arribat!

III
¡Rompan la inèrcia que´ns degrada!
Lo poble llibre es poble fort.
¡Llibertat, llibertat aimada,
En ton foch se han tenplat ja els cercs!
Baix tos pendons, cantar victòria
Podrem al fi de greus fatichs;
Y al espirar tos enemichs
Veurán ton triunfo y nostra glòria.
¡Al arma, ciutadans!
¡Alsem lo somatent!
¡Lo airat jovent
Banyo ses mans
En sanch de vils tirans!
¡Avant lo poble denodat!
¡Lluytem per nostra llibertat!
¡Avant lo poble!
¡Lo jorn de glória ja ha arribat!
¡Avant!

AINAUD DE LASARTE,J.M.: "Què cantaven els revolucionaris catalans del XIX ?"."L´Avenç", n.17; Juny 1979; 2ª epoca.66-67 pp. A través de Pep Rovira.

30.12.05

calendaris

Asseguraria que si no fos pels calendaris –i els rellotges- el temps, tal com el coneixem, no existiria o no tindria la importància que se li dóna actualment. Penseu, si no em creieu, en els llargs períodes de la vostra primera infantesa en què, sense calendari ni rellotge, només tenia importància el fred i la calor, el dia i la nit, en una continuïtat inabastable d’experiències noves, sense números.

Els calendaris són una maledicció que cal assumir i que sovint produeixen més penes que alegries: saber, per exemple, que demà és la nit de cap d’any perquè ho marca el 31 de desembre que ens mostra el nostre full -i els diaris i la ràdio i la televisió, és clar- i pensar que ens toca estar sols a casa mentre els altres es reuneixen per celebrar l’arribada d’un any nou –em sembla un bestiesa que un nou any arribi amb un temps tan inclement, jo el començaria quan els dies s’allarguen i els arbres floreixen-, ho trobo, com a mínim, una mala passada cultural. I la tristor que tens quan per sant Jordi no tens ningú per regalar-li una rosa ...

No us penseu, jo també tinc calendaris: dos de paret, un a la cuina i una altre aquí, on subratllo números i faig petites anotacions, i el calendari amb horari especificat de l’agenda, que és terrible en les seves concrecions.

Entre els calendaris que m’han arribat aquests any, destacaria el que veieu en la imatge.






















Me’l vaig trobar a la bústia fa uns quants dies i a sota dels números figuren les dades del publicista semianònim que me’l va enviar: Cerrajeria y automatismos, abrimos y instalamos Cerraduras, Cajas fuertes... Urgencias y no urgencias. Només un telèfon no mòbil i cap adreça. Com heu llegit és un document que porta a fer-te preguntes. Es tracta d’un serraller selectiu que només deixarà satisfets els seguidors del Barça en detriment d’altres possibles usuaris? No inclou cap adreça perquè tem que els socis d’altres equips s’empipin i atemptin contra el seu negoci? Pensa que l’horrible disseny quedarà compensat pel contingut de l’himne? L’himne de Barça atraurà més clients que, posem per cas, Els Segadors? S’ha convertit realment el Barça en el símbol unificador d’una nació?... Per cert, heu llegit que Ibarra diu que si fos ell retiraria el projecte d’Estatut si no s’accepta que figuri el terme nació?

A aquells qui penseu que l’himne de Barça és una forma ben galdosa d’acabar l’any, us vull recordar dues coses: que la lletra és de J. M. Espinàs (aprofito per dir-vos que el podeu escoltar a data de caducitat, però no hi entreu tots alhora que podeu colapsar el servidor) i Jaume Picas - un respecte!- i que, per si no en teniu prou, com gairebé tots els himnes, admet un canvi de lletra, perquè el que importa és la música.

I ara sí. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12. Felicitat pels 366 propers dies i no sigueu esclaus dels calendaris.

29.12.05

contrallums de Nadal (2)

Envermelleix l’aresta
del núvol inexpert
quan sent el sol de festa que el toca en el concert.



















Piuladissa d’ocells
quan arriba la posta.
I un munt de records vells que l’ombra suau acosta.




















Va, entrem a casa i contrapuntem amb "Yaaka Hula Hickey Dula", de Woody Allen i la New Orleans Jazz Band. A veure si faig mèrits suficients i l'any que ve em contracta com a extra a Midnight in Barcelona.



Powered by Castpost

28.12.05

innocència

Mai no he vist prou clar això de la festivitat dels sants innocents. Si són sants, i em remeto als temps presents, és que alguna cosa devien fer. Pel que sé, ni en aquest món ni en l’altre és dóna res a canvi de res. Dit d’una altra manera, la innocència no porta enlloc, ho podeu preguntar als de la COPE.

Ara que m’ha sortit això de la COPE i de la innocència, en conec un que quan ficava la creueta a la casella de l’església en la declaració de la renda es pensava que els seus diners servirien per conservar les esglésies romàniques dels Pirineus. Des que es va assabentar de la veritat que no aixeca cap. No sempre és cert que la veritat ens farà lliures. Aquest, des que la va conèixer, és esclau del seu propi passat.

Canviant de tema, encara que queden uns quants dies per la total entrada en vigor de la “Ley de medidas sanitarias frente al tabaquismo y reguladora de la venta, el suministro, el consumo y la publiciad de los productos del tabaco” i que els cartells publicitaris deuen estar en la fase final de desenvolupament, em fa una mica de por el rigor i la contundència que es mostra en alguns dels anuncis dissenyats, que espero que no arribin a distribuir-se. Jo sóc innocent.

instantànies de nadal (1)

Un altre cop a casa en un parèntesi llarg abans de tornar a marxar per reis. Molta lectura de posts endarrerida (com es deu dir el lloc on es guarden els posts, és a dir, l’equivalent a l’hemeroteca? –bitàcoles o catapings en genèric i a llarg termini-).

Fa quatre dies que m’he allunyat de l’ordinador i em sembla un temps exagerat, potser a causa del canvi tan radical de rutines. El canvi geogràfic, el canvi de lectures (em vaig emportar, per exemple, Criptonomicón, de Neal Stephenson, que torna pràcticament verge), el canvi d’hàbits (dies curts i nits llargues), el canvi de cares conegudes (passo dels amics als familiars), el canvi de costums alimentaris (llarguíssims, pantagruèlics, desequilibrants àpats que comencen amb el sol i acaben amb les estrelles i que ni la Tina s’atreveix a detallar)...
I, també, el passatemps habituals, el del passeig diari desintoxicant amb la càmera a punt per pura distracció, amb l’única finalitat de fer una parada. Aquesta vegada, entre converses, i mig d’amagat, uns versos curts –distracció complementària- , que no poesia, per arrodonir algunes imatges:

Imatges en la ment.
Instants robats als dies:
passa el temps lentament entre desertes vies.


I vet aquí la primera imatge d’un post que no resisteix –suposo- la majoria de requisits que ens recorda en Jaume en els errors que concreta Nielsen. Però: “per Nadal tot s’hi val".

Tramuntana al matí:
neguiteja la branca

i marca un remolí sobre la closca blanca.






















P.S. I ara que s’acosta el nou any, deixeu-me donar la benvinguda a la Rosa dels vents i expressar el plaer gastronòmic per la continuïtat del Rebost.
Doble contra senzill que després de les festes les ordenances municipals de Barcelona també castigaran els qui vomitin al carrer. Aprofiteu, que us queden pocs dies.

22.12.05

20085

Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.


Segons deia Anselm Turmeda al Llibre dels bons amonestaments que tant es va llegir al país en altres temps i que malgrat la falta de lectors actuals encara és plenament vigent.

Mentrestant, a Vic, al cor de Catalunya, a un poeta anònim premiat amb la grossa de Nadal li faltaven paraules, segons deia, per descriure els sentiments que tenia (vejats miracle). Es convertirà en un sant o en un dimoni el ciutadà anònim a qui hem de suposar un increment patrimonial de, com a mínim, 300.000 euros? Una mica de tot possiblement.

Que a Vic hagin rebut el primer premi de la loteria, a Mataró el segon, i altres poblacions catalanes hagin estat “agraciades” amb diversos premis importants és una bona i una mala notícia. L’aspecte positiu és evident. L’aspecte negatiu és que el fet que la Fortuna, volent reparar l’efecte del boicot als productes catalans, hagi actuat a Catalunya no farà més que augmentar la desconfiança a la resta de l’estat i fins i tot els més radicals s’atreviran a parlar de manipulacions als bombos o dubtaran de la integritat moral dels nens de sant Idelfonso. I no m’estranyaria que alguns orats s’atrevissin a especular que es tracta de l’avançament d’un nou i subtil sistema de finançament acordat en secret. Ai, que difícil és viure al nostre país.

Jo, mentrestant, desapareixeré uns dies en un intent de polir-me l’euro per euro que m’ha tocat de resultes del premi major (o seran 5 euros per euro) i de celebrar com cal el dia mundial de l’escudella i la carn d’olla. Per si no ens veiem fins després de Sant Esteve, us desitjo avui unes bones festes i us demano que intenteu ser sants (i santes) celestials i no homes (i dones) infernals, sempre tenint en compte que:

Si vols haver bé e no dan
per advocat te sent "jo ha'n".
Totes coses per ell se fan,

en esta vida.

aclaparat

Em sembla que hauré d’alentir una mica el ritme o m’agafarà un infart. I és que sempre em costa d’assimilar això de les festes i el consumisme.
Ja és tard quan m’he decidit a fer algunes compres. La impressora fa uns dies que em mostra el llumet vermell i l’advertiment que el cartutx de tinta negra es troba a les acaballes apareix intermitent a la pantalla, així que he pensat que em podia allargar al Corte Inglés per fer la reposició i per veure si trobava la nina Witch, de nom Irma, que apareixia en primer lloc de la carta als reis d’una de les meves nebodes.

Com que mai no porto cartera amb el targetam indispensable, he agafat a corre-cuita la targeta dels magatzems, a l’espera que demà em toqui la loteria i les butxaques em rebentin d’efectiu, i amb uns instants i l’ajuda de la línia groga m’he plantat a la plaça de Catalunya. A la setena planta –em sembla- un dependent m’ajuda a localitzar la tinta (Epson Stylus Photo R300) entre el laberint d’opcions de marques i models. Anem tots dos a la caixa i, concretat el preu de la transacció, trec elegantment el plàstic i el deixo a sobre el taulell. El dependent-caixer mira la tergeta i em mira a mi, jo miro el caixer-dependent i la targeta i la retiro immediatament i la canvio per la groga. Tinc a favor meu que la meva vista ja no és el que era, la qual cosa no impedeix que el meu amfitrió comenti al seu company: “fixa’t aquest senyor ha intentat pagar-me amb això” (riures estúpids de venedors de temporada que pensen més en santa Llúcia que en mi):
















A veure, però el que importa no és el color? Doncs la targeta presentada era molt més verda que la seva, com a mínim valia el doble... Ja més calmat, aconsegueixo trobar la nina “made in Xina” de la meva neboda. Torno a casa tranquil i satisfet, però... una altra visita a can Cottet o la cosa és més greu?

(Més música i lletra a data de caducitat)

20.12.05

ampliació de conceptes

Avui deia un –i abans ho han dit molts altres i d’altres ho continuaran dient-, referint-se als mitjans de comunicació i als seus usuaris, que la gent és intel·ligent i, per tant, perfectament capaç de triar el que escolta i el que llegeix. No deixava de tenir raó. El que no deia, possiblement perquè ho considerava una obvietat, és que alguns experts –qui es refia dels experts, no obstant?- creuen que hi ha diversos coeficients d’intel·ligència. D'aquí la varietat dels mitjans.

No insisteixo en el tema perquè es podria pensar que intentar concretar i extreure conseqüències de les discapacitats intel·lectuals d’alguns humans (humanoides?) és, com a mínim, capciós o socialment incorrecte: ja se sap que en les democràcies tots som iguals.

18.12.05

diumenge

Diumenge de cel trist amb poca feina. Al matí vaig a veure la mare. Li he de recordar el meu nom perquè, malgrat que sap qui sóc, no sempre recorda els detalls menors, insignificants; si m’hagués triat un nom més singular... Ens endinsem en el passat sense massa ordre, riem per qualsevol cosa. Avui, encara que que no ho sap, a TV3 parlen d’ella.

Aquesta tarda ja m’he llegit un llibre i n’he fullejat un altre. Divendres vaig passar per Ona –els tinc força abandonats- amb la intenció de comprar dos llibres, però vaig haver d’encarregar-los per dilluns o dimarts. Com que ja estava allí, vaig sortir amb el Bestiari de Joan Fuster publicat per la Universitat de València. Que m’agraden els bestiaris en el sentit més estricte o més general no és cap novetat, però no veig del tot clar que es puguin agafar uns papers no publicats pel seu autor i es donin a conèixer amb justificacions discutibles, sobretot quan resulta obvi que l’autor hauria fet modificacions més o menys importants sobre un material en alguns casos manifestament en forma d’esborrany. Mentre m’estic a la llibreria entra una noia amb la intenció de comprar un llibre en castellà; li costa una bona estona entendre que a Ona només vénen obres en català i no se si li veu gaire el sentit (quantes llibreries més hi ha a Catalunya on es venguin només llibres en català? Quantes llibreries hi ha a la resta de l’Estat on només es venguin llibres en castellà?) .

L’altre llibre d’aquesta tarda és La narrativa catalana del segle XX, publicat per Vicent Simbor a la col·lecció Essencial, que ell mateix dirigeix, d’Edicions Bromera. No m’acaben de convèncer els llibrets que pretenen explicar un període tan extens i tan dens amb tan poques pàgines (120). No n’acabo d’entendre la utilitat perquè no veig quin usuari en pot treure profit del conjunt de dates, noms i conceptes que es van succeint sense descans. El llibre d’en Vicent, però, té aspectes que me’l fan interessant. Va més enllà dels autors i obres de sempre i ens ofereix, ens insinua, que la narrativa del XX no només és el que sempre llegim sinó que hi ha una narrativa de gèneres que ha estat sovint oblidada o menyspreada, que la intervenció de la crítica ha estat cabdal a l’hora que una obra sigui més o menys llegida, que alguns llibres han tingut edicions espectaculars, tot i que no es diu perquè, per exemple, una obra tan mediocre com El mecanoscrit ha venut més d’un milió d’exemplars al llarg de la seua història. En fi, que La narrativa fa la feina de contextualitzar i de donar estímuls perquè el lector després s’interessi per fer la seva tria o perquè l’estudiós comenci a aprofundir en aquells aspectes que en el llibre a penes es deixen entreveure.

Acabo amb un aforisme del llibre de Fuster que avui ell no publicaria o bé hauria modificat: "L’educació del gos consisteix a ensenyar-li qui és el seu amo. Com totes les educacions." Descobrir avui qui és l’amo és una feina pràcticament impossible, i encara és més dubtós que els qui ensenyen alguna cosa, sàpiguen qui és l’amo del seu amo. També és incert que l’amo de l’amo sigui el seu propi amo. Inacabable. Per altra banda, em temo que tots som gossos, fins i tot els qui tenen altres aparences animals.

17.12.05

a la consellera













Rebo, com alguns de vosaltres, aquest mail de la consellera d’educació (l’ha enviat també a tots els professors, pares de la pública i la concertada, als alumnes? I a la societat en general?). M’agrada que em recordi en aquestes dates, tot i que m’agradaria més que ho fes durant la resta de l’any. Però permeteu-me que, d’acord amb l’esperit nadalenc, no continuï ara amb un memorial de greuges sinó que li torni l’atenció que m’ha tingut.

Amb el desig de començar
a treballar conjuntament per
una educació digna,
vull desitjar-vos (desitjar-li, desitjar-te?) molt bones
festes i un feliç any 2006!


Estic segur que no cal que li trameti directament la felicitació, consellera, perquè imagino que llegeix tot allò que escrivim els qui estem a les seves ordres.

P. S. Continuant amb l’esperit nadalenc (el d’abans, és clar, el de la innocència d’abans de les consoles), potser aquest Nadal m’allargaré al Nacional a veure les aventures d’en Massagran dirigides per Joan Castells. A veure quin dels meus nebots o nebodes convenço. Ens hi divertirem i, a més, tinc curiositat per conèixer les modificacions que s’han fet per convertir l’obra en políticament correcta.

15.12.05

d'animals i paisatges

És normal que un programa de televisió sobre llibres et proporcioni estímuls per llegir algun dels llibres que presenta, a vore, malament aniríem si no fos així. I això és el que va passar, una vegada més, en l’última edició de Saló de lectura: em va fer ganes de llegir Rates, de Manel Zabala, un llibre que em va passar desapercebut quan va editar-se. Qualsevol moment em passo per una llibreria i me’l compro.

El que no és tan habitual és que l’interès per la lectura et vingui a través d’un programa que es dedica a fer un repàs de la programació televisiva. Em refereixo a l’espai té Monegal, també a BTV, i que en l’edició d’abans d’ahir va convidar el professor de la UAB Martí Boada, un d’aquests experts que malgrat els seus mèrits es conegut per poca gent fins que apareixen a la pantalla petita i es converteixen en una celebritat o gairebé. El professor Boada sembla que surt al programa que Cuní realitza als matins a TV3. Em vaig divertir tant amb l’entrevista, amb el que deia el naturalista i amb els fragments que en Monegal va passar del programa de TV3, que és gairebé segur que miraré de llegir-me un dels seus llibres, potser Les llegendes del Montseny. Un home que es dedica a mostrar a tot Catalunya les espècies d’animals invasors i que, per exemple, del cranc americà que envaeix els nostres rius diu que és com tot el que hi ha allà, molta aparença però poca consistència, que la seva carn val molt poca cosa, o que remarca que no s’han de confondre les fagedes (boscos de faigs) amb les fatxedes (boscos de ...), que ironitza sobre la febre boletaire del país i deixa constància de la seva observació de l’autopista d’aficionats amb els cistell que van des de Barcelona a Collserola amb regularitat, o sobre els boletaires de guia (la del Períodico segurament) que es troba al lloc més insospitat i inadequat i li pregunta, ensenyant-li un bolet del llibret, on pot trobar un exemplar que només apareix a la primavera, un home que presenta el país des d’una nova perspectiva crítica per força ha d’escriure llibres interessants. Ja us ho diré. Sento que no us pugui reproduir la conversa del professor més que en aquesta esvaïda aproximació i que no hi hagi repetició del programa per poder aconsellar-vos-el.

Continua a data de caducitat.

13.12.05

mareig

Philips, JVC, Samsung, Panasonic, Daewoo, Casio, Sanyo, Pionner, Sony, Olympus, Canon, Nikon, Toshiba, Hitachi, LG, Packard Bell, Creative, Fujitsu, LaCie, Epson, Acer, Motorola, Conceptronic, Pentax, Kodak, Benq, Logitech, Packard Bell, Lexmark, Brother, Appel, Kenwood, Elbe, Nokia, HP, Grundig, Bang & Olufsen...


TV plasma, TV LCD, Home Cinema, Sintonitzador TDT, Equip Hi-FI, càmera de vídeo, reproductor mp3, ordinador portàtil, escàner, disc dur extern, impressora senzilla o multifunció, monitor, gravador DVD, navegador GPS, DVD portàtil, combo DVD VHS, iPod, webcam, càmera fotogràfica, auriculars, discman, telèfon mòbil, PDA, ordinador de sobretaula...

Que ja no us queda gaire temps. Penseu que cal aconseguir informació, voltar i comparar prestacions, orígens (no feu boicots, però), preus, serveis postvenda... I fer un canvi si a darrera hora trobeu una oportunitat millor. I potser haureu de demanar un crèdit personal o un préstec familiar que podreu tornar abans que se us hagi espatllat l’aparell. No crec que abans de Nadal hàgiu enllestit tots els processos si feu una tria a consciència.

Que la llista és incompleta i al mateix temps massa tancada? No és la meva intenció aclaparar ningú, però si preferiu roba, colònies o perfums, electrodomèstics, CDs, llibres, joguines de nens, bosses o carteres, vehicles a motor o a pedal, un amor nou, andròmines diverses..., estic a la vostra disposició.

L’atenció personalitzada es cobra a part.

(Si us sobra temps i passeu de compres (?), podeu intentar unir les marques del primer paràgraf amb els aparells del segon)

12.12.05

rampell

Doncs sí, que no m'ho he pensat gaire i he obert un bloc nou de temes vells. Si us hi voleu passar, és aquí.

vergonya

Quina vergonya! La nit i les presses (i els exàmens) em van fer escriure un post precipitat que espero que, com de costum, hàgiu llegit poca gent. L'esborro. No es repetirà.

10.12.05

en defensa dels lectors

Ja m’està començant a cansar aquesta història. Una cosa és que un –una- cregui que ja no té res a dir i doni per acabada la feina que ha anat fent. D’acord, res a afegir, sempre hi ha d'haver la paraula fi. També pot passar que una –un- pensi que l’índex d’audiència ha disminuït fins a tal punt que ja no li val la pena de continuar. És una opció respectable i no la discutiré –ai, l’audiència-. A l’altre –l’altra- li pot semblar que el que deia ahir o abans d’ahir ja no té sentit en aquest moment, que ara ho escriuria diferent. Totalment lògic, el contrari em semblaria anormal. Hi ha qui simplement s’ha cansat –és possible que ni tan sols es plantegi que s’ha cansat- i va espaiant el que escriu fins que la seva obra acaba morint per inanició. També passa... I no cal afegir un llistat interminable de casuístiques perquè em sembla que la idea ja queda clara.

Una cosa és que un –una- tingui tot el dret a decidir que plega o que fa un parèntesi –ho podem sentir més o menys, però no hi podem fer res- i una altra és que, en un acte de supèrbia, de frivolitat, d’irreflexió -o de reflexió assenyadíssima-, de falta de confiança en un mateix, d’irresponsabilitat... es cregui en el dret de privar-nos als lectors de l’obra que ja és nostra. En quin món vivim? Només ens importa el present i el futur i abominem del passat? El fet de ser editors i autors al mateix temps i les facilitats que ens dóna Internet ens converteix en uns petits déus que decideixen sobre els mortals? I si en lloc d'escriure aquí, ho haguéssiu fet sobre paper? Aniríeu casa per casa buscant els vostres papers? Faríeu una crida a través dels diaris perquè tothom que els tingués els destruís?

Ja començo a estar tip de veure com em cremen unes pantalles que són meues, per molt que siguin gratuïtes –és que només té valor el que costa diners?-. Notes al marge, les paraules i els dies, el rai (ressuscitat després), desert, tros de quoniam..., ara s'hi vol afegir el rebost. No, no, us equivoqueu. No és lícit jugar amb el personal d’aquesta manera, per molt que els vostres desitjos i la tècnica que feu servir us ho permetin. No haver començat. I que no es repeteixi.

Que demà ho faré jo? És probable.

(Al comentarista anònim del post sobre el senyor Batlle: Ahir vaig anar a la llibreria i l'Àngel, el fill, em va explicar que el seu pare va morir en sortir del quiròfan, just després d'haver superat amb èxit aparent una operació de pròstata. Ara és ell qui s'ha fet càrrec del negoci)

8.12.05

entre la terra i el cel

Anar a l’Empordà –i podria ser qualsevol altre lloc-, es trobar-se també amb la terra i el cel. La terra que puc trepitjar i que conté tota la varietat de formes i d’espècies que conec de fa temps pel nom o que encara em plau de preguntar, la terra que puc agafar amb la mà i sentir-me’n part i que continuarà quan jo ja no hi sigui (espero), la terra contínuament canviant i al mateix temps inalterable (desitjo). Passejar pels camins d’aquesta terra, entre els horts i la muntanya, quan s’acosta la posta és un veritable plaer. I en arribar la nit, la contemplació d’aquest cel d’hivern que quan bufa una mica de tramuntana es mostra en tota la seva plenitud estel·lar, d’aquest cel del qual ja no sé identificar tantes estrelles com abans, però que encara em presenta, des del novembre al març, l’espectacular constel·lació d’Orió, amb la seva nebulosa visible amb uns simples prismàtics, i, a l’esquerra, més prop de l’horitzó, Sírius la blanca, l’estrella més brillant del firmament... No us diré res més avui de la meva predisposició contemplativa sinó que us deixaré en mans d’un altre astrònom aficionat i una mica més romàntic que jo, cal deixar-ne constància. Diu Verdaguer:


Del cel un dia en la planícia blava
se posaren los astres a dansar;
jo no sé pas quin astre es casava
amb no sé quina estrella
del món la primavera a l’apuntar.

L’Estrella del capvespre, somniosa,
dóna la mà a l’Estrella del matí;
l’Orion que floreix com una rosa
s’aparella amb lo Sírius,
lo lliri blanc del sideral jardí.

Amb sos amants satèl·lits giravolta
cada amorós planeta resplendent,
i, arrossegant sa cabellera solta,
lo vagarós cometa
deixa estela de foc pel firmament.

Voltegen sa polar ses companyones,
com busques d’un horari gegantí;
prop del Tauro es rumbegen pariones
les Híades i les Plèiades,
lo Cisne s’acomboia amb lo Delfi.

Amb son anell immens Saturno juga,
i amb ses vuit llunes que no minven mai,
com un joglar tirar enlaire puga
sa rutlla i ses pilotes
que pugen i davallen per l’espai.

Vora la Lira d’or fan la sardana
sis atxes resplendents en lo zenit,
brillants de la corona que Ariana
deixà en lo cel suspesa
perquè en son front la rumbejàs la nit.

Pare del dia, el Sol dansa amb la Lluna,
que era allavors esplèndida com ell:
sa cara, un temps, com ara no era bruna;
sos ulls guspirejaven,
i era de raigs de l’alba son cabell.

Parlaven de son garbo les estrelles,
los meteors retreien sa rossor,
i, com esbart de cèliques abelles,
los astres festejaven
de son jardí l’enlluernanta flor.

Al sentir-se lloar de tan hermosa,
esbalaïda deixà caure el vel
amb què fóra llavors poncella closa,
un crit de meravella
féu ressonar la cúpula del cel.

Lo Sol s’engeloseix, tira a sa cara
de ses antigues cendres un grapat,
que enterboleix sos ulls i l’emmascara:
astre es quedà la Lluna,
mes sense llum, com un carbó apagat.

Des de llavors, com una flor d’obaga,
rodant per les tenebres de la nit,
sempre la Lluna pàl·lida s’amaga
de l’astre hermós del dia
si es troba pels camins de l’infinit.

Sabíeu que hi ha un asteroide que es va descobrir des del meu poble que porta el nom del poeta?

Us afegeixo dues fotos fetes aquests dies amb la meva digital, gairebé el que es veia. A la primera –sobreexposada-, a sobre de la lluna, que estava creixent, es veia Venus –em sembla-, una imatge curiosa de les 7 de la tarda; en la segona, la cosntel·lació d’Orió i Sírius (haureu d’ampliar-la si voleu veure alguna cosa), tot amb una mica de contaminació lumínica ambiental. Desil·lusionats? El cel és així des d’aquí.

6.12.05

torno a la càrrega

El meu nord d’hivern –ho dic per algun comentari del post anterior- és molt proper: només m’arribo fins a l’Empordà. A penes tres dies en què no em puc acabar de deslliurar de Barcelona perquè els habitants de la ciutat sembla que em volen acompanyar. A l’Empordà, però, de moment hi cabem tots.

Aquests dies he compartit dos aniversaris: el de la dona del meu cunyat (el dia 1, com jo) i el del marit de la meva cunyada (un dia després). En aquest darrer aniversari es munta una d’aquestes celebracions sorpreses en què es fa voltar el protagonista fins que arribada l’hora del dinar se’l fa entrar en el lloc enfosquit on l’esperem els familiars i amics. Aplaudiments, lumms, sorpresa, cançó. Havíem de ser 40, entre grans i petits, però a darrera hora va faltar un nebot amb l’excusa que havia agafat la passa del ventre, que diuen que comença a fer estralls, tot i que jo, que tenia fonts d’informació directes, m’inclino a pensar que no va superar la ressaca de la nit anterior. No us donaré detalls de les anècdotes, excepte d’una que em confirma que els tòpics sobre els catalans no sempre ho són. Al final de l’àpat, en el moment de presentar el pastís amb les espelmes, el meu cunyat va quedar-se ben sorprès en veure que es quedava davant meu amb les espelmes indicant els meus anys complits el dia anterior. Vaig bufar mentre demanava el desig de sempre i immediatament em va ser retirat el pastís, que va tornar a aparèixer al cap d’un instant amb les espelmes que corresponien a l’edat del protagonista de la nit. I és que, evidentment, en aquest país tot s’aprofita, i hagués estat una pèrdua de temps i de diners treure dos pastissos quan un de sol ens n'era més que suficient, com es va demostrar.

Ja torno a desviar-me de l’assumpte. No us volia parlar d’aniversaris i pastissos sinó de com em vaig adonar que cada vegada quedem menys fumadors –set de trenta-nou- i com els altres no paren de preguntar-nos als pocs que quedem quan deixarem el vici (sic). Aquesta preocupació insistent per la meva salut em fa perseverar en el manteniment d’un costum que sé que no em convé. Com que la gent que m’interpel·lava es preocupava realment per mi, hi havia nens i el dia era festiu, vaig ser suau amb la meva resposta ( i no em va acabar de convèncer la seva contraresposta). La cosa no s’acaba aquí, però, i tornaré a la càrrega perquè algunes reaccions públiques i privades ja em tenen els...

J'ai du bon tabac dans ma tabatière
J'ai du bon tabac tu n'en auras pas
J'en ai du fin et du râpé
Ce n'est pas pour ton fichu nez
J'ai du bon tabac dans ma tabatière
J'ai du bon tabac tu n'en auras pas...


Cantada per Bourvil

Powered by Castpost

P. S. Fullejo “La Vanguardia” després d’escriure el post. Es parla de la Constitució, tot i que no es recorden les circumstàncies en què va néixer i que avui ens indica Perejoan. A la pàgina 9 trobo un document titulat “En defensa de la Constitución española. A la opinión pública” que em fa por. Diria que és una forma de terrorisme si no fos perquè he de suposar que els dos-cents firmants són gent de pau i de seny, que, com he dit, simplement no recorden els orígens de la constitució ni deuen creure en els Estatuts que diuen que accepten. D’aquests homes i dones de poca memòria, de fe escassa i de dinamisme discutible, us en presento els tres darrers paràgrafs del document que firmen.

Por eso produce alarma en el cuerpo social la presentación al Congreso de los Diputados del llamado nuevo Estatuto de Cataluña, que en muchos de sus extremos es manifiestamente anticonstitucional, y cuya aprobación supondría avalar un intento subrepticio de reforma de la Constitución.

Los parlamentarios nacionales se enfrentan con una grave responsabilidad de alcance histórico. Un sector importante de la sociedad española tiene el derecho de llamar su atención sobre ello y exigirles que actúen y resuelvan de acuerdo con el espíritu y la letra de la Constitución que están obligados a respetar y cumplir.

Ante esta inquietante situación unas docenas de políticos y personas de relevancia de los años de la transición, han considerado que era deber suyo dirigirse a los diputados y senadores de la Cortes Generales y a la opinión pública en general con estas consideraciones sobre la gravedad y los riesgos de la situación que se ha planteado.

Firmen el document en primer lloc Fernando Álvarez de Miranda, president de Congrés de 1977 al 79 i Antonio Fontán Pérez, president del Senat els mateixos anys. Entre els “il·lustres” reconec poca gent Xavier Pericay, Jorge Trias Sagnier..., alguns (militars) pensava que eren morts...

Més informació aquí. No, avui no comentaré res.

1.12.05

temps

El calendari em diu que m'he de sumar un any... Fet. Em miro a l'espill i em veig igual que ahir. Ja perdo la memòria?

Avui no escriure més, que tinc pressa.

P. S. Llegeixo que Woody Allen també passa pàgina. L'única diferència entre ell i jo, a part dels anys, és que ell toca el clarinet i jo encara no.































P. S. M'en vaig uns dies. Voldria anar cap a la calor del sud, però les circumstàncies em porten cap als freds del nord.

30.11.05

Verdel

No sé si el diumenge al matí o a la nit se m’instal·la el nom al cap: Verdel (potser Berdel?). Per què se m’ha acudit de sobte aquest nom deslligat de qualsevol context? Ve i va, sobretot en els moments que no tinc altra feina, que estic en calma, en espera. Sé que pertany a algun personatge que no forma part del meu entorn, de les meves coneixences reals, però no puc anar més enllà. Potser un personatge d’una novel·la francesa, d’una pel·lícula de Chabrol? Segur que no pertany a cap cançó? Tinc la sensació, que sigui d’on sigui, no n’és el protagonista. M’esforço, obro camins, tiro enrere... Res, només foscor. El dilluns al matí, abans d’anar a la feina, torno a donar-li voltes. No m’hi vull capficar. Intueixo que deu ser el personatge d’una novel·la policíaca, però sóc incapaç d’anar més enllà. L’assumpte ja em comença a amoïnar. Gairebé ho tinc, però també sembla que no ho aconseguiré. Per fi, a l’hora de dinar, m’arriba un flash definitiu. Ho veig tot clar, no em queda cap dubte. Em desil·lusiona i em diverteix al mateix temps. Més tard li ho explico a la Joana, que no li dóna cap importància.

Ara m'adono que si us ho hagués preguntat a vosaltres, hauria obtingut la resposta de seguida, però no se’m va acudir. Tampoc no vaig pensar que podria haver trobat immediatament la solució a Google (si hagués escrit les paraules adequades, és clar) ... La Helen Hunt, fantàstica.

P. S. Decididament, Ramon Rovira és un pervertit. Com que li va fallar Miguel Ángel Rodríguez, exportaveu del govern d’Aznar, va buscar algú amb les sigles del partit: (M.) P. P.. Que se sàpiga ni l’un ni l’altre són gaire experts en el tema de les seleccions catalanes, però creen ambient (?). Per cert, i la famosa paritat? Observo poca –o cap- dona en alguns dels seus programes.

29.11.05

metamorfosis

Alguns m’ho heu vist escrit: sóc un defensor de la religió a l’ensenyament. Aquests dies de lleis mesquines i pactes sospitosos em reafirmo en la meva opinió amb la lectura d’Ovidi. En una època que tothom té déus concrets i inamovibles o, contràriament, creu que no hi ha cap déu, en aquest temps de canvis continus, potser caldria tornar als orígens, a la mesura en la desmesura. L’edat d’or va ser, però qui sap si ens hi podem acostar.

Vol el meu geni cantar les formes mudades en cossos
mai no vistos; oh déus, vosaltres que vau canviar-les,
ajudeu-me a trobar quin fou l’origen del cosmos
i porteu fins al temps d’avui el poema continu.
Força abans de la terra, el mar i la volta celeste
no hi havia res més que aquella unitat primitiva
anomenada Caos, de masses informes, confuses;
tot eren pesos inerts i partícules amuntegades
sense lligams: la llavor discordant de totes les coses.
No hi havia un tità que portés la llum a la terra
ni les banyes creixents renovava Febe al seu dia,
ni la terra es trobava al mig de l’aire suspesa
fent-li el seu propi pes d’equilibri, ni amb una abraçada
els litorals del món havia marcat Amfitritre.
[...]
Quan aquell déu, qualsevol que fos, d’aquesta manera
va dividir-ho tot i en va repartir tots els membres,
[...]
Però encara hi faltava aquell ésser més noble, de clara
intel·ligència i que ha de tenir sobre tots el domini:
l’home va néixer, doncs, ja fos creat per l’artífex
de les coses, que a un món més alt donava l’origen
amb la divina llavor, ja fos de la terra novella
separat mentre hi havia restes de l’Èter,
quan de Jàpet el fill, barrejant-la amb aigua de puja,
va donar-li la forma dels déus que tot ho dominen,
i mentre els animals tots abaixen la vista a la terra
l’home va ser dotat d’uns ulls que miren enlaire
per aixecar-los al cel i veure millor les estrelles.
Fou així com la terra, abans deforme i inculta,
va transformar-se acollint l’estranya figura dels homes.
L’edat d’or va ser la primera, quan no s’imposava
l’autoritat, i la fe i el bé, sense lleis produïa.
No es coneixien la por ni la pena, ni en bronze es guardaven
comminadors decrets, ni temia els criteris dels jutges
la multitud suplicant, i vivien segurs sense càstigs.


(Us volia triar els fragments de Los quinze llibres libres de transformacions del poeta Ovidi, de Francesc Alegre, quan diuen que es va acabar l’humanisme a les lletres catalanes, però com que no el tinc a mà, m’ha semblat que la versió de Jordi Parramon, feta just 500 anys després, és una opció que fins i tot us acostarà més a l’original.)

28.11.05

el senyor Batlle

Ahir, casualment i amb retard -cap breu a cap diari-, vaig assabentar-me de la mort d’en Joan Batlle, de la llibreria de vell del carrer de la Palla número 23, una de les més interesants de Barcelona, en la meva opinió. La seva mort és la mort d’una mica de mi.

Vaig conèixer el senyor Batlle el segon o tercer any d’arribar a Barcelona, quan tenia 18 o 19 anys i anava buscant per les llibreries de vell alguna obres no reeditades que necessitava per alguna assignatura i que ell sovint em proporcionava. Trobava jo que el llibreter tenia alguna cosa de sinistre i de burleta, com de professor exigent i irònic davant de l’alumne que no ha estat prou atent a les seves explicacions i no té suficientment clar per on van els trets. A casa seva he comprat auques, novel·les, llibres de poemes, assaigs... Sovint havia d’esperar algunes setmanes a aconseguir els meus objectius, perquè el senyor Batlle treballava al seu ritme i havia de buscar als pisos superiors i al magatzem el material que devia tenir en un desordre que no admetia les presses. Al final, però, podia sorprendre’m amb troballes inesperades, en moltes ocasions la meva espera era inútil: malament quan no recordava de memòria si tenia això o allò.

En els dos darrers anys el visitava i el consultava amb més freqüència a causa del meu interès per la literatura infantil anterior a la guerra civil. Ell n’era un expert, sobretot amb “En Patufet” –al costat de la seva taula s’apilaven força volums relligats per anys de la revista (jo li vaig comprar el de 1938)-. Cada vegada que em veia últimament em preguntava: “Que noi, has trobat alguna cosa nova?”. Jo, que ja no sóc un noi, li parlava de les meves darreres troballes i ell em dedicava un dels seus escassos somriures, que encara em semblaven mig sorneguers, i algun cop m’ensenyava alguna novetat que li havia arribat i em podia interessar o em parlava de les il·lustracions de tal o qual llibre, dels motius pel qual no anava a la fira del llibre... poca cosa, el que dóna una parada en el camí

No sé res de la vida privada del senyor Batlle perquè la nostra relació era estrictament professional, monotemàtica. No sé si el seu fill continua la tradició, com la va seguir el seu pare, o triarà una altra opció. Quan pugui em passaré pel carrer de la Palla per donar-li en condol i per animar-lo a continuar.

Senyor Batlle, ens veurem.

27.11.05

nadal (monòleg)

La ciutat ha encès centenars de bombetes –menys que en altres anys- en alguns carrers: ha arribat Nadal. El fred, atent a la crida lluminosa, s’ha presentat ensems, l’acompanyava el vent, i les fulles de l’Eixample no s’hi han resistit. El tret de sortida ha coincidit amb el dia mundial contra la violència de gènere i el dia mundial sense compres. He vist que a les botigues la gent que s’afanya a fer-se amb peces d’abric, la climatologia mana, i altres que pregunten preus i miren opcions per a més endavant. En una botiga, una senyora carregada de bosses se’m cola, consento, em sembla que té més necessitat que jo d’arribar al pròxim destí. No sé si el 25, marits i mullers, parelles diverses, pares i fills, han fet una treva –només el 25? Només una treva?-. Al portal de l’Àngel hi ha el formiguer de sempre que puja, baixa i es desvia. Arriben dos mossos amb moto fent sonar la sirena –no s’havia vist mai-, aparquen i, pit enfora i barbeta enlaire, miren segurs i protectors el seu entorn –no s’havia vist mai-, no sé sap que busquen. Torna la calma i l’anar i tornar incessant. Els llums nadalencs són anodins: ja no hi ha el gran arbre d’altres temps –l’ecologia mana- ni les vermellors en forma de bosses de la compra d’un altre any –dissimulem, hipòcrites, el veritable sentit de Nadal-, que va aixecar crítiques entre ... Noto més presència policial –la trobada mediterrània marca el ritme- i els de les mantes, inquiets i desconcertats, que no s’atreveixen a exposar la seva mercaderia que no paga impostos. Repasso mentalment nebots i edats i els regals de reis més adients. En una botiga veig arbres de Nadal de plàstic de color cendra, com si ja haguessin fet la seva funció abans de començar, uns altres, electrificats, mostren les branques filiformes que canvien de colors: tots els colors del món. Diuen que els de l’Ajuntament es barallen com sempre per un pessebre. Els de l’Ajuntament són més moderns que ningú i cada any organitzen un concurs per veure qui té la idea més interessant en qüestió de naixements i reis i pastors. Aquest any li ha tocat el premi a una noia argentina que no volia i volia posar el caganer. Uns l’animaven adduint la tradició catalana, d’altres la renyien, fent esment de la nova normativa municipal contra l’incivisme i el mal exemple que es donaria. Els de l’Ajuntament tenen tendència a remenar merda i el caganer pot ser motiu d’una cimera. Jo, com cada any, aniré a veure els magnífics pessebres de l’església de Betlem on encara mai no he vist cap caganer, i és que aquests no estan al dia. Avui, a la tele, han programat la primera pel·lícula amb santa Claus i els valors nadalencs. No us preocupeu si no l’heu vista, en tindreu d’altres.

A la plaça de Catalunya, a penes il·luminada, hi ha la jaima sense calefacció de la Catalònia, que potser es mantindrà impertorbable fins l’arribada de Sant Jordi. Una parada testimonial, de resistents. L’espai no permet massa material i s’hi troben els llibres que deuen considerar més vendibles. Em crida l’atenció que una part important estigui dedicada als llibres de cuina. Cuina més la gent d’ara que la d’abans? Jo, la setmana que ve, celebraré el dia mundial de l’escudella i carn d’olla, un del meus plats favorits (aquesta setmana, seguint la tradició torroellenca, m'he menjat el primer torró de la temporada). Si aixequeu la vista, veureu que el Corte Inglés us desitja “Bones Festes”. Doncs això, que si ho diu el Corte Inglés és veritat. Ha de ser veritat. Jo avui us desitjo també bones festes, no sigui que quan arribi el moment, enfeinat com estaré amb les compres, no me’n recordi.

26.11.05

Barça. traïcions i pressió

El Banc de Sabadell acaba de treure al mercat un producte espectacular –tot és relatiu en banca, evidentment- per frenar el boicot als productes catalans i per demostrar una vegada més que el futbol és molt més que un esport. Llegiu i ho comentem:

Banc Sabadell llança al mercat el primer dipòsit referenciat a la Lliga de futbol espanyola

- El nou BS Dipòsit Campió es formalitza a sis mesos amb el 100% del capital garantit i un rendiment del 5% TAE, en el cas del dipòsit referenciat a l´equip guanyador.
- El client podrà contractar qualsevol dels vint dipòsits diferents, un per cada equip de l´actual lliga de Primera Divisió, que inclou aquest nou producte, pioner al nostre país.
Banc Sabadell, per mitjà de les seves xarxes comercials SabadellAtlántico i Banco Herrero, iniciarà dilluns pròxim, dia 28 de novembre, la comercialització del nou BS Dipòsit Campió. Es tracta d´un innovador dipòsit a sis mesos i un dia que, en lloc de vincular-se a índexs financers, es referencia a un esdeveniment esportiu, en aquest cas, a l´equip que guanyi la Lliga espanyola de futbol 2005-2006.
D´aquesta manera, el client podrà contractar algun dels vint dipòsits diferents (un per cada equip de l´actual lliga de Primera divisió) i al venciment rebrà un rendiment o un altre en funció de si el dipòsit contractat correspon a l´equip que guanyi la lliga o no.
BS Dipòsit Campió ofereix, a partir d´una inversió mínima de 600 euros, els avantatges següents:
- La recuperació total del capital invertit.
- Un rendiment del 5% TAE en el cas d´haver contractat el dipòsit de l´equip guanyador i un 0,10% TAE en la resta de dipòsits no guanyadors.
- També es pot contractar un «Pack 2 dipòsits» d´equips diferents amb la intenció de maximitzar les possibilitats d´obtenir un rendiment molt interessant.
A més a més, entre tots els clients del nou BS Dipòsit Campió es sortejaran deu viatges per a dues persones per assistir a la final de la Champions League, que es celebrarà a París, el mes de maig pròxim. El premi inclou tant els bitllets d´avió com l´allotjament i les entrades a l´estadi de la final.
Barcelona, 25 de novembre de 2005

En resum, que el banc ens ofereix una altra satisfacció als seguidors del Barça. No només celebrarem el campionat de Lliga i la Champions sinó que a més ens veurem recompensat amb un augment del 5 % del nostre capital si l’ingressem en aquest dipòsit. Auguro un creixement espectacular dels fons de l’entitat. Dilluns mateix faré el traspàs i a esperar 6 mesos per obtenir els fruits d’una inversió segura i, vistos els temps que corren, d’una rendibilitat prou acceptable.

Evidentment, jo i els que no tenen preferències esportives ho tenim força clar, però estic pensant en els efectes col·laterals de l’anunci. Quantes traïcions es produiran entre els seguidors dels altres equips de la Lliga? Quants seguidors de l’Espanyol o del Madrid, fidels als seus principis, s’hauran de conformar amb un 2 o 3 % per tal de restar fidels als seus equips? Seran molts els que trairan el seu club de tota la vida només per obtenir un rendiment econòmic que a la fi no compensarà els fantasmes que els perseguiran per sempre més? Alleugeriran alguns el seu sentiment de culpa apostant pel “Pack 2 dipòsits”, arriscant-se a uns guanys inferiors al desitjables? I entrant en una lectura més profunda de la proposta del Banc de Sabadell: són els seus dirigents periquitos que intent crear una pressió insuportable en el Barça , que a partir d’aquest moment haurà de respondre no només davant dels seus socis i simpatitzant sinó també davant de la societat en general? De moment ja conec un eximi madridista a punt per invertir: Roberto Carlos, el més destacat paladí del Madrid, diu que necessita un descans, que se’n vol anar al Brasil. El gest de desvincular-se de la casa blanca per poder invertir en llibertat l’honora; de totes maneres, si se segueix el seu exemple, la Lliga perdrà part de l’interès que encara li queda.

Sigui com sigui, la imaginativa proposta del Banc de Sabadell portarà cua i crearà polèmica. Ja ho anirem veient i n’anirem parlant. Que us hi jugueu que el proper pas el farà la Caja de Madrid, assegurant un 5,5 % de rendibilitat als qui inverteixin en el segon, tercer o quart classificat? Un joc molt més d’atzar que el dels de Sabadell.

25.11.05

rodar

Deu passar dels 65. Ja ha viscut més que la majoria dels seus contemporanis i encara li queden més de 15 anys d’activitat constant. Va abandonar dona i fills per seguir el seu camí, no obstant va dedicar un llibre al seu fill on li parlava gairebé de tot perquè sempre tingués una guia. Ha viatjat per Europa, Àsia i Àfrica. És magister en Arts. Coneix reis i jerarquies eclesiàstiques. Diverses ciutats li han proporcionat subvencions per a les seves empreses. Els seus deixebles el segueixen. Parla i escriu diverses llengües. En la seva joventut va compondre poemes amorosos, però després va diversificar la seva literatura, tant podia escriure sobre matemàtiques com sobre astronomia com inventar-se un sistema per conèixer Déu –sobre què no va escriure?-. Crea un llenguatge literari que servirà de model per als autors posteriors. Quants llibres deu haver escrit en aquest moment: dos-cents, dos-cents cinquanta...? És una biblioteca ambulant. Ningú no se li pot comparar.

Però se sent cansat, ignorat, sol. Ell també és humà. Repassa la seva vida. És conscient de la magnitud de la seva obra, de l’exemple que ha donat, però no se sent estimat, li dol el desconeixement i la incomprensió de la gent. Escriu al Cant de Ramon, sense preocupar-se gaire de la rima:

Son hom veyl paubre meinspreat;
no ay ajuda d'ome nat
e ay trop gran fayt emparat;
gran res ai de lo mon sercat;
mant bon exempli ay donat;
poc son conegut e amat.


Només una parada, un instant i després continuarà: escriure, viatjar, parlar, demanar, convèncer... Raó i passió. La vida –el món- és una roda: fa més de set-cents anys ho explicava al seu fill. Ell, però, continua “en lo cap de la roda subirana”.

(Ara tinc dies lul·lians)


Powered by Castpost


24.11.05

retrobament

Alguns potser recordareu que els meus prejudicis van fer que sortís decebut de l’exposició Amidament de la Pedrera. Aquesta nit, en canvi, sense idees preconcebudes, se m’ha fet curtíssima la paraula de Perejaume al Saló de Lectura. He trobat tantes idees, tanta vitalitat, tanta força, tants suggeriments, tants pensaments compartits, tanta diversió (en el sentit de dues -o múltiples- versions, visions, plantejaments) que m’ha sabut greu no haver enregistrat el programa per poder-lo anar passant i repassant lentament, per gaudir de cada moment i fer-lo servir com els ermitans que potser en una altra època llegien el Llibre d’amic e Amat de Ramon Llull: un verset per cada dia de l’any i 366 versets en total perquè fins i tot en quedés un si l’any era de traspàs.

No us equivoqueu, no estic entonant un mea culpa per no haver mirat com calia Amidament. Segurament ara la meva reacció ara seria similar: sóc molt limitat en composicions plàstiques. El que m’ha captivat és l’entusiasme i la visió del món d’en Perejaume, el que deia i el que s’endevinava, la seva capacitat de relacionar, d’aportar o de recordar noves perspectives, d’anar més enllà.

Com que no puc recordar amb precisió les seves paraules, potser que el que hauria de fer és acostar-me a la seva obra escrita. Per on començo? Ludwig Jujol, Oïsme: una escriptura natural a partir dels croquis pirinencs de Jacint Verdaguer, La pintura i la boca, Obreda...?

Que quedi un verset –mal recordat- d’aquest amic e amat que ha estat avui en Perejaume: Quin privilegi ser català: poder ser uns dels dos que en aquest moment estant llegint en la llengua original Els herois de Prudenci Bertrana, per exemple, mentre molts altres estan llegint una novel·la de Faulkner. No, no us donaré la meva opinió en aquest post balbucejant d'avui, és cosa vostra el procés de meditació.

Ep, que si voleu anar a la Pedrera, encara continua l’amidament.

23.11.05

desitjos i realitats

Llegint la convocatòria d’una trobada de blocaires el dia 27 d’aquest mes a Girona, vaig pensar que posats a fer, tot i no conèixer les preferències dels assistents, s’hagués pogut pujar una mica més i celebrar-la a Santa Caterina. Per què no una mica de camp en un dia especial, vaig pensar. Era un pensament personal deslligat de la realitat concreta de la trobada. Aquella necessitat que em ve de tant en tant d’estar en contacte amb la terra, no us sabria explicar ben bé per què.

Santa Caterina és aquest divendres i força gent de la comarca del Montgrí celebra la festa amb una visita a l’ermita, situada al mig del massís, on es fan algunes celebracions i molts es queden a dinar. Fa molt de temps que no hi vaig i pensava que potser aquest any, però els torroellencs, que són els qui decideixen quan s’ha de fer l’excursió, trien el diumenge abans o el posterior, i ja deveu haver endevinat que van decidir-se pel dia 20, suposo que perquè no coincidís amb la fira de sant Andreu d’aquest dissabte i diumenge. Així que aquest any tampoc.

Per tal de tenir algun consol, he reprès la lectura de Solitud en aquells passatges en què es narra la festa de Sant Ponç i més o menys em semblarà que hi he assistit perquè, fet i fet, les coses tampoc no han canviat tant. Quan pugui, ja m’hi aproparé en una visita més solitària, més de dia després.

Tota la vida de l’encontrada, de Llisquents fins al mar de Roquesalbes al pla llunyer, s’anava concentrant en aquells cims erms de Sant Ponç, que, no poden contenir la gent, la deixava regalar pendissos i solanes avall, cap al Bram, cap a les pinedes i coregades voreres, on s’aturava a grumolls, a claps inquiets que feien acampaments pintorescs. A mig matí es veien a tot arreu, com senyals misteriosos d’un pla estratègic, els muntets de tres pedres del fogó silvestre, i escampats a la vora, les paneres i sarrions esventrats de les vitualles; i, més tardet, nombroses i blanques fumaredes, travessant de dret la quietud dels aires, s’aixecaven com arbres esborradissos d’una blanca boscúria de miratge. Pel camí i dreceres de la banda de Murons podien pujar-hi, bé que malament, cavalcadures i fins tartanes de lloguer...

No sé si aquest anys hauran deixat encendre focs en la muntanya encara mig ennegrida pel darrer incendi o la gent s’ha portat el dinar fet. Sigui com sigui, la cosa devia anar més o menys així:

Les rialles sonaven harmòniques i es responien les unes a les altres com cants d’aucells, el to roig de les cares lligava amb el blau pur del cel, els membres, amb lassitud mandrosa, trobaven positures gràcils d’estàtua clàssica; els baumes ingrats es destriaven i fugien pels aires, i els agradosos restaven suspesos entorn de les testes com una manyaga de l’olfacte. En les mans aixecades els gots de vi respledien amb vivors cristal·lines d’òpals i granats, les eines relluïen migpartint les fruites veroles, i els ventrells satisfets, avivant l’escalfor de les idees, inspiraven acudits escaients, picardies enginyoses de conte popular.

I qui sap si en acabar de dinar la vida ha seguit el seu curs com sempre, però segurament sota mirades encara menys vigilants.

En la quieta replena i encantada de la digestió, l’instint de vida, excitat, gairebé incontenible, feia son curs, desafiant les vigilàncies descuidades i els riures indulgents dels ulls aclucadissos. Fins que vingué a envestir-lo i fer-lo trencar de camí el primer refilet del flabiol que anunciava les sardanes.

I per no saber, tampoc no tinc notícies sobre si aquest any del centenari de Solitud s’ha fet un esment especial de l’obra en aquest paratge clau de la novel·la. O ves a saber si un grup de blocaires més o menys anònims han homenatjat Víctor Català, de qui podem estar segurs que en l’època actual hagués començat obrint algun bloc, fins que, arribat el moment, algú l’hagués descoberta o ella, segura de si mateixa i coneixedora a través dels comentaris de la bona acollida dels seus post, hagués decidit sortir de l’anonimat.

22.11.05

blasme del plagi o de com crear reticències

De vegades penses que algun plagi ha aconseguit superar l’original, en altres casos se t’acut que l’autor es podria haver esmerçat una mica més, en alguna ocasió veus que l’escriptor no domina el concepte i ha optat per l’afusellada, caigui qui caigui –i al final també cau ell-. De tots els plagis possibles, n’hi ha un que em sembla de jutjat de guàrdia; és el d’aquell qui ha pretès construir una obra d’una sola paraula i ha fracassat a aconseguir un resultat final mínimament acceptable.

En el carrer més cabalós de Barcelona, el Portal de l’Àngel, s’ha instal·lat, com en anys anteriors, una petita fira de productes alimentaris sota els auspicis, entre altres institucions i organitzacions, de l’ADEC (Associació en Defensa de l’Etiquetage en Català). És poqueta cosa, però suficient per poder comprar un pa de bona qualitat, els embotits que t’abelleixin, unes postres a base de formatge o dolços i, un cop a casa, regar-ho tot amb un Priorat reserva que també has comprat allí i que si bé no és extraordinari té un bon preu. Fantàstic!

Si deixem per un moment la gastronomia i en fixem en la llengua, sorprèn com en una de les parades han estat incapaços de plagiar el diccionari. Mira que els costava poc, que l’esforç havia de ser mínim, però no ho han aconseguit. I és que el bon plagi no està a l’abast de tothom. És més complicat del que sembla a primera vista. La veritat és que la qüestió de la llengua no tindria gaire importància en si mateixa si no fos perquè un s’acaba preguntant quina fiabilitat poden tenir els productes d’una parada que es mostra incapaç d’encertar el nom que l'acull.

(En Trevor em diu en un comentari que Vicens és de Lleida i que allà, segons el DCVB, és legal escriure turrons. Que en quedi constància. Vist el fracàs, potser hauria de parlar dels accents a les majúscules i que quedi compensat. O és que jo ja parlava d'això... No, que això és acceptable des del punt de vista del disseny.)










P.S. Està vist que parlar del plagi atreu l’interès dels lectors. El meu post d’ahir em va disparar un comptador de visites mig esteranyinat; el que no m’explico és perquè avui han vingut a visitar-me 419 curiosos -de moment- preguntant-se majoritàriament perquè “Nataniel va morir un dia a mitja tarda”. I en una altra pàgina meva - sempre polsosa- sobre literatura, ja han aparegut dos centenars de visitants. Hi ha algú que entengui aquests misteris?

21.11.05

elogi del plagi o de com convertir-se en un clàssic

Llegeixo que a Sant Cugat un va llegir com a propi un fragment que era d’un altre i que aquest altre, és clar, el va reconèixer i es va enfadar i va manifestar el seu disgust. Sembla que ara ja tot està gairebé arreglat, encara que em sorprèn que hi hagi comentaristes de l’assumpte més radicals que l’ofès.

En fi, que ara toca viure en un altre moment romàntic, d’exaltació de l’individualisme, de l’obra singular, de la creació sorprenent, ... dels drets d’autor (ai, els diners i la fama!) ... Res de nou. Clàssics i romàntics i romànics i clàssics, la mateixa roda de sempre que va voltant i l’únic que canvia és el temps que triga a donar una volta i que no sempre es fàcil de destriar una i altra tendència, si és que algun cop es presenten en tota la seva puresa.

Jo sóc un defensor del plagi, crec que ho he manifestat alguna altra vegada. Suposo que ho sóc per egoisme. Només de pensar que algun dia es pogués realitzar el miracle de la desaparició dels plagis en la història de la literatura universal m’entra una tremolor insuperable. Tants de llibres que mai no hauria llegit! Uf, no ho puc suportar! Tant de bo hi hagués més plagis en l’actualitat i no em toqués llegir llibres que he de deixar sense acabar perquè el seu autor o autora ha volgut escriure l’obra de la seva vida i s’ha dedicat a prescindir conscientment de tots aquells qui l’havien precedit en l’ofici –si no en tenia consciència, la cosa és encara més greu, vol dir que pensava que podia crear a partir del buit-.

Ep, no em malinterpreteu, estic parlant de plagis, és a dir, del coneixement i de l’admiració de l’obra dels altres que fa que es vulgui incorporar a la pròpia, no del continu retallar i enganxar o de firmar una traducció de la llengua lakota o d’una edició que només han llegit l’autor i la seva família pensant que ningú no et descobrirà. Tampoc no estic parlant de negres, que és una altra història.

El problema és que abans se sabia quan algú incorporava material d’altri, o us penseu que tothom que llegia El Somni no tenia clar que les històries d’Orfeu i Tirèsias no se les havia inventades Bernat Metge, que, per cert, no solia concretar les fonts? El seu mèrit consistia a incorporar-les harmònicament al Somni i dotar-les d’un nou matís, d’una nova funció. El que ara emprenya és que sovint no som capaços de reconèixer les fonts, que amb freqüència les “influències” no són gaire més interessants que la nova obra o que alguns incorporadors ho fan terriblement malament. Jo, però, en aquests aspectes no hi puc fer res.

P. S. Ei, Ernest, que una mica més i m'oblido de tu. Què et va semblar el Barça? Segur que els gols anaven per tu. La resta més o menys com sempre, què t'he de dir que tu no sàpigues, si segur que tens línia directa.

20.11.05

aniversaris i celebracions

Llegeixo sobre diverses celebracions en els blocs. Jo mateix, si me n’hagués recordat, hauria parlat dels meus 500 posts, però ara he de dir que són 511, cosa que em fa pensar que tanta incontinència verbal amb un any i poc més de dos mesos ha de ser indici d’algun trastorn, d’alguna patologia que caldrà consultar amb l’especialista adequat.

Sobre el Barça d’ahir, què us he de dir que no sapigueu?

D’en Franco gairebé ja no me’n recordava i tampoc no en parlaré, excepte potser per dir que una part de la seva obra és ben viva i es multiplica. Qui ens ho havia de dir que, segons diuen les enquestes, la família reial tindria tan bon predicament?

En fi, que és diumenge i és novembre. No suporto els diumenges. I la meva família té tendència a néixer a l’hivern i a morir-se aquest mes: la meva àvia, el meu pare, la meva padrina... Massa aniversaris.

Ja ho veieu, un post més per a mi que per a vosaltres.

19.11.05

je ne regrette rien

Em passo per la Boqueria perquè vull comprar una mica de pernil canari a la parada que hi ha a l’entrada, a mà dreta, just abans del mateix mercat. Tiro Rambla avall, més avall que altres dies, i de sobte em trobo que, vigilat per Pitarra, ha tornat a obrir el "quiosc de la cazalla" de l’Arc del Teatre. Pocs canvis, el mateix escenari d’abans amb escasses innovacions destacables: la mateixa obertura mínima, com de teatre de guinyol, una ceràmica il·lustrada que recorda que l’establiment va inaugurar-se l’any 1912 i un amo menys sorrut, més predisposat a la conversa. Al principi no veig la cazalla amb panses que era l’atractiu del baret, però el propietari me’n mostra el pot i també les reserves. Quedem que avui no me’n prendre perquè vaig massa mal menjat i que ja baixaré un altre dia i me la beure amb panses o sense, o potser tastaré un Machaquito o un Chinchón extrasec d’altíssima graduació (jo no faig boicot als productes de Madrid).

El quiosc de la cazalla era una parada obligada en l’època en què érem capitans d’aquelles llarguíssimes nits dels 18 anys, i els 19, els 20... I em ve com un flash dels altres llocs, algun encara existent o la majoria ja fa temps desapareguts. El Jazz Colon, a l’altra banda de la Rambla, on convivíem els nadius i americans de la sisena flota; el Villa Rosa, amb predomini de la copla, ara reconvertit; la Bodega Bohemia, “donde el artista nace”, al carrer Lancaster, amb un pianista impertèrrit, i on de tant en tant fèiem escarni dels vells i fracassats que tenien una dignitat que només ara reconec, i al sortir esperàvem una estona que el forn de la cantonada tingués a punt les ensaïmades; el London, el lloc per excel·lencia de la moguda del moment, amb un Jaume Sisa habitual i pregalàctic, el de qualsevol nit pot sortir el sol... Més avall quedava el Pastis –ara també falsejat-, al carrer Santa Mònica, petit i fosc, on preníem aquesta beguda i ens emocionàvem amb les cançons de l’Edith Piaf que la senyora Carme anava triant.

En fi, que quan vulgueu ens trobem per prendre una cazalla, del Pastis en tinc prou amb la veu i la música, però per si us hi voleu passar, més avall us el presento.

Non! Rien de rien ...
Non ! Je ne regrette rien
Ni le bien qu'on m'a fait
Ni le mal tout ça m'est bien égal !

Non ! Rien de rien ...
Non ! Je ne regrette rien...
C'est payé, balayé, oublié
Je me fous du passé!

Avec mes souvenirs
J'ai allumé le feu
Mes chagrins, mes plaisirs
Je n'ai plus besoin d'eux !

Balayés les amours
Et tous leurs trémolos
Balayés pour toujours
Je repars à zéro ...

Non ! Rien de rien ...
Non ! Je ne regrette rien ...
Ni le bien, qu'on m'a fait
Ni le mal, tout ça m'est bien égal !

Non ! Rien de rien ...
Non ! Je ne regrette rien ...
Car ma vie, car mes joies
Aujourd'hui, ça commence avec toi !




Powered by Castpost

18.11.05

tardorenc. elogi de l'americana


Un dels aspectes que valoro més de l’arribada del primer fred tardorenc és la possibilitat que m’ofereix de vestir-me amb americana. No amb qualsevol altra peça semblant, que també, segons els casos, sinó amb la genuïna americana. El que n’aprecio sobretot són les seves butxaques: la quantitat, la disposició, la mida i la forma.

Com a mínim se’ns presenten amb quatre butxaques, les dues externes de la part inferior, la més petita situada a la part superior del costat esquerre i una o dues d’interiors; algunes tenen també un infern petit, normalment a l’esquerra, i encara a d’altres els han afegit dues butxaquetes a sobre de les exteriors, que em semblen relativament eficaces i estèticament reprovables.

Quant al lloc que ocupa cada butxaca, el trobo òptim per aconseguir ordenar tot el material que a l’estiu m’és tan difícil d’acomodar entre les butxaques de la camisa i les dels pantalons. Claus i monedes a la butxaca inferior de la dreta, sense abusar perquè pot perillar el folre i colar-se les monedes fins a llocs inabastables; la butxaca de l’esquerra pot quedar lliure, si no vols aconseguir un equilibri amb les claus de la feina, per exemple, a punt per a qualsevol emergència: els tiquets de la compra, el paperet publicitari que t’han ofert en un lloc sense papereres...; a la part superior hi va el passi del metro a alguna altra bagatel·la que pesi poc, potser les ulleres sense funda; repartit a l’interior, la resta del material: els bitllets –no porto cartera-, llapis i bolígraf, una llibreteta, el paquet de tabac-encara fumo-...; si la jaqueta té l’infern de la part esquerra, s’hi pot ficar l’encenedor. Com que habitualment no porto mòbil, encara em sobra lloc.

La forma quadrada i la disposició recta, no obliqua com en alguns altres peces, és també fonamental: res de fer malabarismes per posar i treure el material sinó assequible amb un moviment elegant de la mà i sense la possibilitat que un gest bruc t’ocasioni la pèrdua irreparable de part de les pertinences.

Hi ha dos coses que diuen que queden lletges quan portes americana: caminar amb les mans a les butxaques i guardar-hi llibres. Les butxaques queden excessivament altes i passejar-s’hi amb les mans a dintre, a part de complicat, ofereix una imatge poc digna, pròpia d’aquell qui ignora les més elementals regles d’urbanitat. Per altra banda, es comenta que els llibres, que inevitablement sobrepassen les mides establertes verticalment, a més de deformar la peça, són signe d’una bohèmia passada de moda, es veu poc. Què voleu que us digui, jo m’acabo d’emprovar Bartleby, l’escrivent (91 pàgines), un clàssic de butxaca (per què s’haurien de dir així si no fos per què hi caben) en l’edició dels Llibres del Mall i penso que faig patxoca, amb la seva part superior sortint lleugerament i insinuant un misteri que no serà descobert més que en el metro. Dintre d’una estona aniré a fer una volta pel Passeig de Gràcia i observaré dissimuladament si em miren més la butxaca dreta o la del llibre. A la fi, el que és perillós no és que els llibres deformin les butxaques sinó la ment.

17.11.05

3, 2, 1... 0

educar v. tr. Formar (algú) desenvolupant i dirigint les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals

Avui, mentre anava passant el dia i vivia fets relacionats amb la vaga d’estudiants contra la LOE o llegia les informacions que s’hi donaven, anava pensant que la definició de diccionari del concepte educar va perdent elements (facultats) a mesura que es va avançant en el procés que indica el verb. Tres facultats majoritàriament desenvolupades –millor o pitjor- a la primària, dues a la secundària i una als estudis superiors. A mesura que la gent es fa més gran augmenta el grau d’especialització i es comencen a tenir reticències a l’hora d’oferir una formació integral. Res, que em semblava curiós.

Per altra banda, creure que l’educació és una tasca que ha de quedar fonamentalment en el clos de les escoles, els instituts, les universitats o altres centres d’ensenyament em sembla una de les perversions comunament acceptades més inacceptables de la societat actual, que, com qualsevol societat, es creu més avançada en tots els camps que les societats del passat. Em remeto als fets.
Els centres d’ensenyament –em costa anomenar-los centres educatius- només són una part, amb diversos graus d’efectivitat, de l’inacabable procés d’educació, els únics que estan mínimament regulats –regularment regulats, irregularment regulats, irregularment irregulats...- per lleis, normatives i disposicions diverses. Més enllà d’aquests centres, queda tot un món que incideix cada vegada més en la formació de les persones i que queda completament al marge de normatives. A fora queda la realitat.

I no m’allargo. Si sou tan amables i teniu la paciència de llegir el document que enfronta realitat i irrealitat i voleu discutir-lo amb mi, estic a la vostra disposició. Sigui com sigui, potser en parlaré igualment, però avanço que em resulta una tasca fatigosa, inútil.

16.11.05

rànquings

Llegeixo les llistes dels llibres més venuts a l’”Avui” i a “La Vanguardia”. Bona part de les llibreries consultades són les mateixes, però el resultat defereix de manera notable en algun cas. Com que ignoro el procediment exacte que se segueix a l’hora de fer les consultes no puc aventurar cap hipòtesi, però m’atreviria a dir que el concepte “llibre” al menys no és el mateix en els dos diaris.

Avui

1. Pandora al Congo, de Sànchez Piñol
2. Les intermitències de la mort, de Saramago
3. El port de les aromes, de Lanchester
4. Heretaràs la Rambla, d’A. Bosch
5. El retorn del professor de ball, de Mankell
6. El zahir, de Coello
7. Tòquio blues, de Murakami

La Vanguardia


1. Pandora al Congo
2. El cel ens cau al damunt
3. L’historiador, de Kostova
4. El zahir
5. El port de les aromes
6. Home lent, de Coetzee
7. La pell freda

Tot i que la llista de “L V” és més llarga, encara que jo m’hagi limitat als set primers, no s’hi troba el llibre de Saramago –el segon del rànquing a l'"Avui"!- ni el de Mankell. Misteris.
En canvi, a l’”Avui” no es veu L’historiador, Home lent ni La pell freda. Per suposat, El cel ens cau al damunt tampoc no hi és. No m’havia fixat mai que en aquestes llistes apareguessin els còmics. No sé si és que sóc poc observador o és que a “L V” ara fan servir nous criteris. M’imagino aquells qui compren segons aquestes llistes quan en demanar l’obra a la llibreria els presenten una historieta gràfica, segurament la més dolenta de la col·lecció, mentre ells potser s'esperaven alguna novel·la sobre la imporrtància creixent de la religió. Per altra banda, dubto que el còmic, que ja apareix per quarta setmana, sigui només el de la versió corregida, m’hi jugo el que vulgueu que també tenen en compte el del “s’ens”. Per cert, vaig veure que la versió amb els errors, presentada com a única, havia aparegut a l’“eBaiy” francès amb un preu de sortida de mil euros. Sembla que un espavilat del Rosselló volia fer l’agost. No sé com va acabar la cosa, però no crec que colés.
Algú me’n fa cinc cèntims sobre Heretaràs la Rambla? A mi, des que em vaig encallar amb un llibre d’en Bosch em costarà la reconciliació.





P. S. Un dels que cada dia fa més mèrits per aparèixer en els primers llocs del teatre mesetari és en Boadella. Avui he escoltat la bona sintonia que tenia amb Esperanza Aguirre i és que tot s'aprofita-, gran valedora del prohom. La presidenta destacava la valentia del director a l’hora d’expressar-se en llibertat en qualsevol circumstància. Per la seva banda, Boadella, suggeria que els de la seva tribú subvencionessin alguna companyia de teatre en castellà, de la mateixa manera que la Comunitat de Madrid li paga a ell el 80 % de la producció En un lugar de Manhattan. Li durarà la subvenció per estrenar-la a Catalunya o haurà de buscar nou promotor?
A la pàgina dels Joglars llegeixo algunes de les noves activitats de l’astre, que els diaris del país no ens diuen i que estan convertint el nostre director en un català universal –bé, sí, de l’univers espanyol; però tot es començar-: “El dramaturg i director teatral Albert Boadella ha estat designat per la junta de govern de la Real Maestranza per pronunciar el tradicional pregó taurí de Sevilla de l'any que ve, que se celebrarà el Diumenge de Resurrecció, coincidint amb l'inici de la temporada taurina, al teatro Lope de Vega.”

15.11.05

una tria

Potser alguns no ho teniu present, però consta en les lleis de diversos països, aquí també, que els pares són responsables dels fills i els fills, quan arribi el moment, dels pares. I no és paper mullat, com ho demostra el fet que a França, sempre tan eficaços, sempre tan rigorosos en el compliment dels seus principis i(llibertat, igualtat, fraternitat, legalitat) i sempre amatents a buscar –i trobar- els orígens de qualsevol manifestació cultural ja han empresonat una mare per tenir poca cura del seu fill menor d’edat participant en una de les nits de foc. La senyora es va passar la nit tancada en una cel·la al costat de la del seu fill a l’espera del que es resolgui posteriorment. Al·lega en defensa pròpia que la seva mobilitat és inferior a la del noi i que no li pot anar nit i dia al darrere. Mentrestant, jo ja tremolo pensant que en algun moment les autoritats franceses s’adonaran que els mestres que tenia el noi també deuen ser culpables de la seva educació deficient... i els altres familiars, veïns i gent diversa. No em preocupa tant que finalment s’adonin que el ministre d’Educació i el d’Assumptes Socials (o com es digui a França) són les darreres anelles de la cadena. Mira que si s’esdevé que en una cel·la hi hagi el noi, a la del costat els pares, al costat el mestre, més enllà el polític corresponent... De totes maneres, abans que arribi el moment de culpar tota la cadena s’hauran de modificar alguns lleis i això, ja ho sabeu, és un procés lent. És clar que a França, ara que van llançats en els aspectes més tangibles, ho solucionaran en un tres i no res.

Mentrestant al nostre país va funcionant el voluntariat lingüístic. Es tracta, com sabeu, que algú d’aquí, de parla catalana, dediqui part del seu temps a conversar amb algun nouvingut. No importa el tema, sinó que simplement cal que el qui acaba d’arribar vagi aprenent la llengua i, sobretot, es conscienciï que a tot arreu tothom és més o menys igual (?). Entre els voluntaris il·lustres hi ha Jordi Pujol, que s’ha triat un argentí jove i de bon veure anomenat Fabricio amb el qual xerra de cinema, d’història, de música i de tot el que els passa pel cap. Quan s’hagi foguejat amb aquest noi potser triarà un senegalès indocumentat arribat en pastera que també estigui disposat a ocupar part del seu dia a conèixer l’idioma i el país. Ironies a part, em sembla una bona tasca per un president jubilat. Tan de bo que s’estengui l’exemple i que uns aprenguin dels altres. O potser no és això. Ja es veurà.

P Q

Des d’aquí sovint penso que he de parlar d’això o d’allò, no se si per vosaltres –qui sou vosaltres? o per mi –i jo?-, però se m’escapa el temps o la paraula em fuig, o el que veig i sento em resulta tan incomprensible, que desisteixo de l’esforç inútil de la concreció i la interpretació. ¿Com entendre, per exemple, que cent, mil, deu mil, cent mil persones –potser moltes més- puguin creure de debò que el futur dels seus fills dependrà només de tres o quatre hores setmanals de parlar de la geografia d’Egipte i d’Israel, d’un esbarzer que crema i amaga unes lleis fonamentals i fundacionals, d’un vellet que sent una veu, d’un senyor que es construeix un vaixell perquè s’anuncien tempestes, d’una inseminació artificial, d’un prestidigitador que multiplica els pans i els peixos, d’un que és un però alhora és tres? I totes les altres hores que queden? Què no els preocupen? Que les donen per bones? En possessió de la veritat? Incauts, hipòcrites, manipulats? Hi ha algun altre detall també important, és clar, però diuen que aquest és l’origen de tots els mals.

Com puc explicar i explicar-me el que a penes comprenc? És aleshores que penso que em val més llegir per veure si el poeta m’il·lumina –i potser mentrestant els il·lumina a ells-. Tasca inútil: a mi em reconforta i prou el seu escepticisme i la seva innocència, però a ells... ells –i potser també els altres- fa temps que només es llegeixen i s’escolten -no ho fem tots?- a si mateixos.

Entre marcials i amotinats
Avancen, corren
-escamots convergents,
centúries, legió-
impetuosos, emulant-se
en la carrera única,
com assumits pel fat enorme
de les grans ofensives
o els grans èxodes
.

Jubilem! Jubilem!
Els orelluts
esdevenen alats
i els banyuts
croats.
Cent sonets
(excelsior!)
ho certifiquen.

Antonio, si veiessis aquests dies!

Antonio, si tornessis gustaries
La amargura del tiempo envenenado.

Sóc el cretí del poble
-fora seny, com l’Ausiàs-
que conta al vent
històries increïbles.


I ara sí que callo.

parlar costa poc.

14.11.05

mata la tele

Pujant cap a casa veig una pintada nova a la porta d’un garatge: MATA LA TELE. L’artista ha dibuixat un televisor de 40 x 50 aproximadament amb una cueta que representa el fil i, al final, l’endoll. No ha inclòs cap signe de violència.

No acabo d’entendre el motiu de la ràbia, però intentaré ficar-me en la seva pell.
Els programes que es poden veure en obert al televisor ja els coneixeu. A ¾ de 7, quan arribo a casa, no em ve bé mirar res del que fan. Darrerament s’ha afegit en obert l’antic Canal +, que no sembla oferir res de nou, en tot cas el que és segur és que no veurem cap llargmetratge.

Fins a les 7 faig una mica de zapping a través de l’ordinador:
Andorra TV: carta d’ajustament.
Valladolid, canal 29: publicitat de Parrillada Argentina (un restaurant?)
Onda Jerez: dibuixos animats doblats a l’espanyo americà
TV Salamanca: res sobre els papers; també dibuixos animats.
TV Segovia: els mateixos dibuixos que a Salamanca.
Vatican Sat 2000: publicitat de Fiat i després de formatge parmesà.
USA WVUE: Escenes i comentaris sobre la sèrie House.
Japó. LFX TV2: repàs de la programació de la setmana.
Austràlia SBS: notícies sobre Israel.

Començo a entendre la pintada. Faig cas a l’artista i mato la tele. Em temo, però, que masoquista com sóc, potser la ressuscitaré una estona aquesta mateixa nit per veure com parlen d’un mort a Àgora.

Diuen que dintre de poc, amb la televisió digital terrestre, que ens costarà una pasta en canvis a l’antena i en l’adequació del nostre televisor convencional, tindrem una oferta increïble de nous canals i una qualitat de visió supèrbia. Ens aconsellen que comencem a pensar en una pantalla plana LCD o de plasma, com a mínim de 30”. Serà un goig per alguns podeu veure la mateixa porqueria repetida en tants canals amb tanta definició i tan gran.

vergonya

Comparteixo els recordatoris del mes de novembre de l'Elisenda i afegeixo el de més avall, que també té moltes emes. Hi ha dates que només són un record, mentre que aquesta indica una situació de vergonya que encara dura. És clar que Espanya i Catalunya -i la resta del món, i tu i jo- tenim temes més importants per debatre i que la sorra, avui que ni tan sols se'n fan rellotges, ja no interessa a ningú.

14-novembre. A Madrid, s’anuncia que el Marroc, Mauritània i Espanya firmen els acords tripartits: Espanya es compromet a posar fi a la seua presència al Sàhara abans del 28-II-76 i a compartir fins aleshores l’administració amb el Marroc i Mauritània. Aquests acords són rebutjats pel Polisario i Algèria.

El BOE publica la Llei de Descolonització del Sàhara Occidental, Llei 40/1975, de 19 de novembre. L’havien aprovada les Corts amb més de cent absències. Els sis procuradors sahrauís no havien participat en els debats i tampoc no la van votar. El preàmbul de la llei diu que el Sàhara "nunca ha formado parte del territorio nacional".

Crec que ahir hi havia una marxa a Madrid per "la llibertat del poble saharahui". No en sé res. Si és així, van triar mal dia: hi havia molta competència.

13.11.05

retalls: any del llibre i la lectura

Us deixo uns retalls de dos esdeveniments centrals de l'Any del Llibre i la Lectura. Ignoro si han gaudit d'un suport institucional important.

Ahir vaig passar per davant de la llibreria Catalònia. Estava tancada, però a la porta hi havia una nota que ens informava que aviat podríem gaudir dels seus serveis a la Plaça de Catalunya. Serà interessant anar a veure la paradeta, si és que aconsegueixen muntar-la desafiant el rigor del fred i de l'ajuntament barceloní. Ja us avisaré quan la tinguin a punt

Les obres que s'han de fer pel reforçament estructural de l'edifici de Ronda de Sant Pere, 3 impliquen que la llibreria haurà de restar tancada a partir del 14 de novembre de 2005 fins a mitjan gener de 2006.
Desconeixem la data exacta de reobertura, encara que la comunicarem tan aviat com pugui ser fixada.
Durant aquests dos mesos, la Llibreria CATALÒNIA seguirà la seva activitat, en la mesura del possible, a la parada que instal·larem a la Plaça de Catalunya, a la part més propera a la llibreria (a l'interior, banda muntanya i riu Besòs). Tot que accelerem les gestions no podem donar encara data d'obertura d'aquesta parada.
Hem de demanar disculpes per aquest tancament temporal de l'activitat i les molèsties i deficiències que patirem, però esperem impacients tornar a estar al vostre servei i millorar-lo en endavant.

Llegeixo a "La Vanguardia", suposo que apareix en altres mitjans, que la queixa virtual que jo exposava des d'aquí sobre el nou horari de "Saló de Lectura" també la fan seva els editors. A veure si a ells els fan cas.

El programa de BTV Saló de lectura vuelve con un horario distinto: alrededor de las 11 de la noche. Todos los editores de esta ciudad seguimos desde hace años la labor excepcional, ejemplar y, en algunos aspectos, heroica que Emilio Manzano y su equipo han llevado a cabo con entusiasmo y eficacia. El sector se ha visto beneficiado de una manera clara y tangible. Entre los muchos y variados factores que contribuyen al impacto de Saló de lectura en la mejor difusión de nuestros libros - gusto, capacidad de comunicación, respetable criterio a la hora de seleccionar títulos e invitados- se contaba hasta ahora la decisión, insólita en el medio, de emitir el programa en horario de máxima audiencia, un detalle que todos aplaudimos ya en octubre del 2001. No entendemos, pues, que se haya desterrado a horarios minoritarios, en el Any del Llibre y precisamente cuando el programa gozaba de mayor audiencia y prestigio, un prestigio forjado no sólo entre los espectadores, sino también entre escritores, libreros y editores, hasta el punto de que su nombre ha rebasado ya las fronteras municipales en las que nació. Por todo ello, los editores Jorge Herralde (Anagrama), Beatriz de Moura (Tusquets), C. López de Lamadrid (Random House Mondadori), Eulalia Gubern (Anagrama), Juan Díaz (director Debolsillo). Cristóbal Pera (Debate), Mauricio Bach (Destino), Berta Noy (Planeta), Mónica Carmona (Mondadori), Milena Busquets (RqR), Carme Esteba (Crítica), Eugènia Broggi (Grup 62), Julián Viñuales (Globa Rythm Press), Miguel Aguilar (Random House), Andreu Jaume (Lumen), Malcolm Otero Barral (Destino), Juan Cerezo (Tusquets), Elena Ramírez (Seix Barral) y Silvia Querini (directora Lumen) pedimos a los responsables máximos de BTV que restituyan Saló de lectura a su horario original.

I un apunt sobre el Saló del Llibre de Barcelona.