món oníric

La nit passada em va despertar un malson. Com és normal, només recordava els fragments finals i no sé com ha començat la història ni per què (potser per la inquietud davant un altre govern el PP?), però abans de tornar a intentar adormir-me he volgut memoritzar el desenllaç perquè un aspecte m'ha semblat singular. L'argument no tenia cap originalitat, es tractava d'una persecució i m'he despertat just en el moment que un dels dos perseguidors m'enganxa perquè topo amb una paret que m'impedeix el pas. Suposo que fins aquí tot normal, dins de la vulgaritat onírica més absoluta. La qüestió era que em perseguien dos animals que no formen part del meu bestiari habitual; el primer era un kiwi -remarco, l'animal, no la fruita-, que no em feia gaire por i que de seguida he deixat enrere; el segon era un diable de Tasmània, d'una ferocitat terrible, que ha estat qui finalment m'ha posat les urpes a sobre. Què feien aquestes bèsties exòtiques en el meu somni, d'on havien sortit? Però el que realment m'estranya és que fos capaç d'identificar dos animals que estic segur que hagués estat incapaç de dibuixar de manera lleugerament aproximada ben despert. És que el meu món oníric és m'és savi que el de la vigília? I que em perseguís un diable encara, però des de quan els kiwis persegueixen els óssos?

addenda breu

Sabia que ahir em deixava alguna cosa i no recordava què. Doncs el Senat. Molts votants podrien parlar aproximadament dels resultats al Congreso, almenys qui ha quedat en els quatre primers llocs, però, i si preguntéssim pels Senat? Una de les teories més estúpides que corren és que el Senat no té cap importància, que és cosa de velles glòries retirades vestits amb togues blanques; de fet, segurament ni corre aquesta teoria (o axioma o cosa emblant). No et fot! És normal que els polítics parlin poc del Senat, uns perquè obtenen una misèria de senadors, d'altres perquè n'obtenen tants que... Quines són les funcions del Senat actualment? Apa, que cadascú s'espavili. Només recordaré el següent: majoria aclaparadora del PP, 130; el PSOE, 43; Podemos, 16; en quart lloc, ERC, amb 10 (la resta de partits a Catalunya han tret 6 senadors)

Que el Senat no serveix per a res? Pacti qui pacti ja ho anirem veient quan arribi el material dels diputats.

la qüestió és girar

Si jo fos..., què podria ser jo?, diria que molt soroll per no res, però això ja se sabia. Mariano bota els vots al carrer Gènova, gran afluència de públic-, Sánchez diu que està content, Iglesias, no... No he sentit el líder -com em molesta el mot líder- de Ciudadanos abans de retirar-me dels mitjans, però també deu justificar els resultats en clau esotèrica que se'ns escapa al comú dels mortals. Per cert, he sentit l'Ada Colau que també ha mentit: deia que han superat els pronòstics de les enquestes; bé potser tenia raó, els han superat a la baixa, cosa que no m'alegra.

Mal m'està dir-ho, però ja vaig suggerir que la cosa aniria així i que l'assumpte Fernández Díaz sumaria més que restaria a la resta d'Espanya -i aquest gentilhome que cada espanyol porta a dintre- , tot i que no sé per què també ho ha fet a Lleida. Tampoc no tinc clar fins quin punt el Brexit ha sumat vots al PP. Curiós això de Gran Bretanya, a la Borsa, qui m'és se'n va ressentir van ser els bancs, és a dir, aquells que no produeixen res, que no fan res tangible, mentre que no va afectar el gran intangible del nostre temps, els que es guanyen la vida a través d'internet: Google, Microsoft, etc. Per una persona com jo, procedent del món rural on tot era -remarco el passat-  més o menys diàfan, costa d'entendre i acceptar els nous paràmetres econòmics.

Ara és el moment de fer una altra predicció que tinc poquíssimes possibilitats d'encertar -a les cases d'apostes de la City es pagaria un milió a un-, però la deixo anar. Imaginem les converses del rei amb els líders dels partits: Rajoy, a veure-les venir; Sánchez, convençut que pot, però no compta amb Podemos; Iglesias, cap aquí i cap allà, però amb els dos anteriors res de res; Rivera... anecdòtic. Arriba el moment de parlar amb Rufian. Rufian accepta. Per què no el primer president xarnego de la història d'Espanya? I d'aquí a la República catalana...

divagació de Sant Joan

I al foc ningú faria espeternec més gai!

Josep Carner: darrer vers de “Les gatoses” a El cor quiet.

Hi ha unes dates durant l'any en què en un moment o altre la mirada se me'n va enrere amb un sentiment de nostàlgia dolça potser no exempta d'un punt de crueltat, d'escepticisme: Sant Joan i Nadal, final de primavera i nucli d'un hivern que s'allargarà. Sant Joan és sobretot la infantesa, la innocència, l'aire lliure, mentre que Nadal és la família, la calor de la llar.

Encara ara vaig a mirar si puc les fogueres del barri -la resta del dia (excepte la coca) m'interessa poc-, la màgia del foc que em transporta als dies d'estiu i a les flames de quan era nen. Durant un moment fugaç es comprimeix i s'eixampla en el meu pensament tot el procés: les tardes allargades que pujàvem a la garriga, ben a la vora del poble, alguns amb destrals, altres amb serres, pocs sense una eina esmolada. Les argilagues, ja sense les flors grogues tan intenses, s'havien assecat i les anàvem tallant des de les soques; la majoria érem maldestres i la feina s'allargava. Quan ens semblava que en teníem prou, les anàvem enfilant en un cordill i començava el retorn per senderols i camins pedregosos en ziga-zagues rialleres fins que arribàvem al magatzem. L'endemà repetíem la feina, i l'altre, i l'altre..., i la muntanya d'argilagues creixia, i arribava la revetlla. Sopàvem impacients, ens passàvem a buscar o ens trobàvem en hora convinguda al lloc assenyalat. La festa començava: la porta oberta del magatzem, anàvem traient i confegint la pila; enceníem, les argilagues, tan seques!, cremaven ràpides i s'enlairava un foc que ens sobrepassava de molt, i preníem embranzida i tancàvem els ulls, la ment en blanc i l'excitació a l'alça, ja érem a l'altra banda del foc. Trèiem més argilagues, refèiem les flames, miràvem el ball de reflexos a les parets del carrer estret i repreníem el ritual pagà: els ulls tancats just en el salt, els espetecs a l'oïda, la calor suau a tot el cos, i ja érem a l'altra banda. Les argilagues, les flames, nosaltres... L'estiu, llarg, càlid, inacabable, havia començat.

Més tard, quan vaig conèixer el vers, em vaig preguntar si Carner sabia la màgia que expressa de la mateixa manera que jo. En tot cas devia ser molt semblant. Encara més tard, repasso cossos, cares i noms dels saltadors. Segur que me n'oblido alguns i d'altres ja no els veuré.

És tard, mentre acabo d'escriure se senten encara alguns espetecs. D'argilagues cremant fa dècades que només en veig al meu pensament.

PS: Vaig escriure això ahir i, després d'alguns dubtes, la seua inconsistència em sembla més consistent que el que en aquest moment se m'acut sobre Europa. Mai no he estat gaire bo en economia.

converses filo...

Per molt que en públic diguem el contrari, el cas entre Fernández Díaz i el director de l'Oficina Antifrau no escandalitza ningú, és el pa de cada dia que en aquest cas surt a la llum. Ara bé, des del punt de vista polític hauria de suposar el cessament immediat del ministre de l'Interior i del director de l'OAC i després haurien de venir els matisos. Que no hagi estat així – que el cas es porti als tribunals és un pas posterior- és la mostra, també quotidiana, d'un estat democràtic nominal amb un ancoratge encara important en un passat no tan remot en què el poder gaudia de total impunitat.

Passi el que passi, el cert és que, en termes generals, tret de Catalunya, que no m'atreveixo a dir res, aquest cas beneficiarà més que perjudicarà els resultats electorals del PP. Combatre els separatistes, combatre Catalunya de la manera que sigui, sense que tremoli el pols, serà premiat per molta de la bona gent d'Espanya, que ves a saber si posaran ciris en un altaret amb les estampes del ministre i el nou heroi que qui sap si el Parlament elevarà a la categoria de màrtir.

PS: Llegeixo que el director de l'OAC de moment no pensa dimitir perquè en una votació secreta -que deu haver convocat ell- ha obtingut l'aprovació dels sis dirigents de l'Oficina, la confiança dels “seus”. Sí senyor.

les rebaixes o tot el que baixa puja

Negat com sóc pels números i necessitat d'ajuda, avui he anat a omplir els fulls de la declaració de renda a una gestoria horripilant -algú s'ofereix a fer-me la declaració?- triada pel fet de trobar-se a cent trenta metres de casa. El resultat ha estat que em toca pagar una quantitat que em sembla exorbitant, i ja sé que tot és relatiu. El que em deprimeix més, però, és la gairebé seguretat que el pròxim exercici fiscal -uf! Exercici!- em demanaran més diners.

Em subleva quan hi ha qui diu -gran benefici!-que ha abaixat l'IRPF - i altres també ho volen fer. Pensionista de comptabilitat diàfana, la meua contribució creixent a les arques estatals depèn en bona part -o en tota, que no n'entenc prou de números- de les rebaixes de l'IRPF. Però quasi callo i accepto; altres en circumstàncies patètiques es deuen beneficiar del meu superàvit. Llàstima que jo no tingui gaire joc, amb el que m'agrada jugar!

del refranyer

Aquesta nit, durant i acabat el debat a sis a la televisió catalana -a dos canals, per si de cas-, el meu pensament es distreia amb i en una frase sentida i fins i tot aplicada a la meua persona en la joventut que per raons òbvies de correcció política en aquesta època de jungla salvatge no sento dir gens: Com més gran més animal. La qüestió que no especificaré és si gran és refereix a l'edat dels polítics intervinents, als anys que té el partit que representen o al nombre de vots que han tret en les darreres eleccions que ara es repetiran. Potser caldria fer un percentatge segons aquestes tres característiques? El que queda clar és que el concepte d'animal el dic en un sentit pejoratiu; aquí no vull que ningú s'agafi a un possible equívoc.

Concretat això, no em sorprèn però em continua mortificant que els resultats de les eleccions espanyoles tinguin un component en clau catalana tan marcat, per no dir decisiu. I quan dic clau no sabria quin ordre de prioritats establir, suposo que depèn de les persones, partits polítics o estaments: econòmic, polític, sentimental... ? Una mica de tot? Quan dic polític, evidentment, em refereixo a l'interès a adquirir poder o mantenir-se en el poder.

Com que sabem amb una imprecisió previsible els vots a cada partit, l'única incògnita de les postneoeleccions és qui formarà govern, però, sobretot, perquè formaran govern en unes circumstàncies que hauran variat mínimament respecte les anteriors. El meu pensament racional, tenint en compte els antecedents, és que s'hauria d'anar a una tercera ronda, però com que això és difícil que passi, estic impacient per veure i escoltar.

Acabo abruptament: Qui no et conegui que et compri. Esclar que, vist els interessos dels bancs per guardar els estalvis, alguna cosa cal comprar.

intangible i mesurable

Aquesta nit, mentre entrava una música estiuenca per les portes i finestres obertes de casa, preludi, encara sense petards, de la revetlla de sant Joan, he pensat que tot i que ja fa temps que no tinc cap feina d'horari fix i condició remunerada, encara continuo tenint els meus dies preferits. És curiós com el cervell -al menys el meu- conserva sensacions del passat i els dóna sortida regularment. Els divendres em transmet uns inefables components d'adrenalina que em produeixen una excitació limitada però evident. Els divendres pot passar de tot, s'obre un ventall de perspectives inconcretes i vagament estimulants que sovint la realitat desmenteix; però no hi fa res, la realitat sensorial s'imposa a la rutina racional, a la monotonia dels dies més o menys iguals. I els dissabtes són dies de plenitud imaginària, una mica terra de ningú, mentre que els diumenges tendeixen a la nirvana corporal i espiritual, això sí, sense el neguit d'un endemà de retorn a la feina, d'enllestir a darrera hora la preparació d'almenys els primers dies de la setmana.

Fins i tot els diumenges, continuo preparant dinars més elaborats, més de diumenge, de temps alentit, amb postres de pastisseria; com si el setè dia de la setmana tingués alguna cosa especial. Esclar que ben pensat ja la té: la majoria de botigues han tancat i la vida externa del barri entra en una letargia suau, un pèl incòmoda...

Tot plegat, aquesta sensació estranya en un escèptic com jo de les mesures del temps: que continua funcionant un rellotge intern imprecís lligat al passat i a l'entorn proper.

currículum

És cosa sabuda que els partits polítics presenten currículums durant tot l'any, encara que amb més insistència durant els períodes electorals. Com en qualsevol demanda de treball, la documentació segueix l'eix temporal comunament acceptat: passat, present i futur. Mèrits d'abans i d'ara i promeses d'exercir la feina d'una manera òptima, idònia. Evidentment es destaquen els suposats elements positius i es negligeixen o es disfressen aquells que poden ser considerats negatius. Fins aquí normal, el contractant decidirà si en té prou amb els mèrits al·legats o investigarà pel seu compte els fracassos no explicitats; també, en un pla ideal, tindrà en compte si la superació dels fracassos no especificats és un plus.

Fins aquí tot més o menys normal; ara bé, en el cas dels partits polítics hi ha un gruix important del currículum dedicat a blasmar els altres demandants de feina: la seua incompetència passada i present i una projecció previsible de la incompetència futura. Sovint en aquestes demandes de treball s'insisteix més en els demèrits aliens que en els mèrits propis, cosa que no sembla gaire intel·ligent de cara als possibles contractants, si més no, sembla lletja.

Finalment, el curiós del cas -meravella de meravelles- és que aquestes estratègies, segons em consta, tenen un índex d'èxit notable. Afegir exemples em semblaria un exercici capciós i inútil, fins i tot de mal gust.

generalitats, també

Imagino i escolto propostes dels partits que es presenten a les eleccions espanyoles. Completament d'acord amb el líder (?) que diu que suprimiran el Senat (no sé si és fàcil de fer o no, em refereixo a la qüestió de tenir prou percentatge de vots per tirar endavant la proposta)... Ai, el que diu això és el mateix que en el debat a quatre d'aquesta nit ha deixat anar que Espanya és la quarta economia mundial -ha, ha, ha!- i cap dels altres tres l'ha esmenat.

De Rajoy, el més previsible i aparentment nerviós dels candidats, m'ha fet gràcia una frase que resumeix el seu discurs habitual, el seu tarannà. Ha parlat del milions de turistes que vénen a la península i ha reblat dient: por algo serà. Rajoy és així, les coses passen i ell no acaba de saber per què, Rajoy és immutable, és una roca molt menys erosionada del que alguns voldrien. La seua ineptitud és la seua grandesa, tornarà a triomfar; relativament, sí.

No sé si encara més anacrònic és Sánchez, campió exaequo del generalisme. Profeta del canvi que no canviarà res, insisteix en la mutabilitat que promet tornar al passat.

Que dolent és Iglesias, que murri! Quantes vegades li deu haver fet a Sánchez durant el debat la proposta de formar govern amb ell? I quin somriure silenciós del socialista, collat pels seus -per ell mateix?- al vell i sempre relativament efectiu discurs.

En fi, deixem-ho estar. Generalitzo, parcialitzo, faig anecdotari com ells. L'única sorpresa que m'estimula la ment és imaginar quina combinatòria s'inventaran per formar govern – per què ara sí, no?- i com la justificaran. Esclar que tots són artistes en l'art de justificar, de manera que només tinc curiositat pel resultat final, cosa que és ben poca cosa, ho sé; de la resta, no espero gaire res, a la meua edat, m'ho puc permetre una mica.

remembrament

Llegia les consideracions de Llull sobre el planeta Mercuri i gairebé al final, quan parla de la influència de l'astre sobre les persones diu: membren i desmembren. M'ha cridat l'atenció el verb membrar, del llatí memorare, que ja fa segles que no deu dir, ni tampoc escriuré, ningú. Com és que aquest mot va desaparèixer de la parla i l'escriptura en benefici de recordar -o del remembrar, que suposo exclusivament literari? Hi va haver una lluita entre els dos fins a la mort del primer conservat com a relíquia al diccionari normatiu? Com? Per què? M'agrada membrar i, jo que sóc discret en la parla, em plantejo si l'hauria de recuperar fins a tornar-lo a posar de moda. M'agrada també el seu contrari: desmembrar; en el sentit, evidentment, d'oblidar, no en el de partir un cos a trossos. Imagineu els possibles equívocs, com per exemple, i que sigui tard: Potser hi haurà un temps que, a poc a poc, desmembraré tots els meus amics. Ai... Ei!

I així, sense motiu, o potser perquè sonava una musica suau que tot just calla i els desmenteix, o no, -qui posa I Remembre You de matinada?-, uns versos de la Quima Jaume:

Enmig de tanta freda gosadia,
deixeu les claus que tancaran per sempre
aquest dolç clos de somnis compartits.
Amb glaç nocturn remembrareu els mots
que com llampecs varen eixir d’un núvol.

La percepció del temps

Malgrat que fa més anys que visc a Barcelona que els que vaig passar al poble -i a l'internat de Tortosa-, la meua llengua, tant en els aspectes fonètics com lèxics, conserva alguns elements originals que mai no s'han adaptat a la parla d'aquí. Res de vocals neutres, per exemple. Quant al lèxic, avui he comprovat una vegada més que no només no he assimilat alguns conceptes del català oriental en general, sinó que ni tan sols puc precisar el seu significat. Em refereixo al pas del dia. El meu dia -i no parlo de les hores del rellotge segons la mal anomenada i parcial hora catalana- es divideix en menys parts, però no menys intenses, que les dels autòctons: mati, migdia, tarda, nit i matinada. Mitjanit és un concepte més aviat literari i migdia pot ser prescindible. Cap al tard, o expressions semblants, no compten. Vespre o vesprà no existeixen per a mi; evidentment, encara menys el capvespre si no el consulto al diccionari. De fet, insisteixo, fora del rellotge, jo en tindria prou amb claror i foscor; dintre de la foscor, el temps que la gent està desperta i la que sol dormir, moments, evidentment, molt variats.

Al costat de casa van habilitar no fa massa temps una petita part de l'illa com a jardinet públic. En un cartell sobre fons verd, van escriure que es tancaria al capvespre. Com és natural, passo per davant del lloc molt sovint. A vegades un senyor amb una moto el tanca just a la caiguda del sol, a vegades quan fa hores que les estrelles -poques al barri- passegen pel cel; a vegades -rarament-queda del tot obert.

Avui, tot passejant, he arribat a la recentment oberta al públic casa de Muñoz Ramonet. Faltaven quatre minuts per tres quarts de 9. Era tard, les portes estaven tancades. Al costat de l'entrada principal, un cartell com el del meu jardinet, però més vistós, indicava que tancaven a la mateixa hora incerta, és a dir, al capvespre. Calculo que, segons el diccionari, encara faltava mitja hora llarga perquè la definició es complís. He tornat xino-xano a casa, Diagonal avall; quan he arribat encara no havia passat el senyor de la moto a tancar el patiet que, en aquell moment, només hostatjava senyor amb gos.

Potser demà trucaré a l'ajuntament per preguntar a quina hora comença oficialment el capvespre a Barcelona. Suposo que no m'ho acabaran d'aclarir perquè la seua estratègia és clara: tanquem quan volem, i amb això estem d'acord tant en Trias com la Colau. I no dic res quan siguem plenament europeus.

el vianat atípic

Llegeixo el titular – El vianant, rei de la superilla de l'Eixample- a primera pàgina i el principi de l'article. Segurament hauria d'haver continuat la lectura i sabria que no només s'habilitaran més zones verdes i circularan menys cotxes, sinó que les voreres estaran lliures d'aparcaments de motos que no fumejaran cap al vianant quan les engeguin i esperin el moment oportú per afegir-se al trànsit -escàs-, també desapareixeran les bicicletes... i els patinets i els ... -com es diuen aquestes planxes lleugerament corbades amb quatre rodes?- i els gossos lligats o no i les terrasses de mitja vorera amb cartell anunciador de menús a l'altra banda i els semàfors estaran sempre en verd, és a dir, com si no hi fossin... i ..., potser m'hauria de llegir l'article.

Esclar que tot això -o el que sigui- passarà, segons diuen, a l'esquerra de l'Eixample, que les millores van per parts. Ho anirem a veure i esperarem que ampliïn la zona.

P. S: A mi, que no condueixo i cada dia faig alguns quilòmetres a peu, soroll i fum a part, el que menys em molesta són els cotxes, sóc un inconscient.

llengua erràtica

Per canvi d'itinerari no em vaig trobar la manifestació que ahir va recórrer el passeig de Gràcia a la cerca sense captura de l'actual propietari de l'exexbanc exexpropiat. En deuen haver parlat al telenotícies, però no l'he vist. En un diari he llegit que han fet pintades, que demà hauran desaparegut, en parets i botigues de l'avorridíssim passeig que, malgrat tot, jo transito. Diuen que en una aparador han pintat PIJOS en vermell esclatant. Em pensava que aquest mot ja s'havia oblidat o, com a mínim, estava en desús metamorfitzat per les noves modernitats; deu ser que no. Em queda el dubte de saber si el mot fa referència directament, o inclou, als dependents o dependentes de la botiga o és la firma dels manifestants. Tot podria ser.

urnes, arnes...?

Un comentari de pons007 m'ha fet reflexionar. Diu ell: A veure si ara es posa de moda començar a fer cas als resultats referèndums. No, sabem que a vegades es fa cas i a vegades no; i no entrem en l'omnipresent pregunta de tantes votacions: és vinculant o no? A Barcelona tenim un cas relativament recent que potser no es pot anomenar referèndum sinó consulta ciutadana -uf, això dels noms-, Hereu ens diu si cal fer reformes a la Diagonal i li diem que no, Trias, el seu successor, no consulta la ciutadania i ens eixampla les voreres, i tots tan contents, i a veure quan Colau es decideix a continuar la reforma fins al passeig de Sant Joan, que la necessita amb urgència. A Tortosa, que era l'origen del comentari, pot passar el mateix, vindrà un nou consistori municipal i decidiran pel seu compte desmuntar el monument franquista reinterpretat del mig del riu i no passarà gaire cosa, crec.

Els referèndums -o les consultes- oficials són molt curiosos. Quan i per què els representants democràticament elegits pel poble -és veritat que quan votem a penes coneixem (i conèixer és un dir) els primers de la llista, i encara- senten la necessitat de demanar als ciutadans que opinin sobre determinada qüestió? És un misteri. De fet els referèndums sempre fan una mica de pudor: o bé indiquen que el governant es vol rentar les mans sobre un tema controvertit o bé indiquen que si fos per ells la cosa no es tocaria o, en altres casos, volen que se'ls digui: sí teníeu raó (a vegades no calculen bé la seua raó); també, davant de veus polítiques discordants, esperen una confirmació de la seua política fent veure – i a vegades pots ser veritat- que emana de la voluntat popular, sovint prèviament mediatitzada. Em deixo alguna variant? I tant!

Com em passa cada cop més, m'he deixat emportar per les divagacions, perquè no volia parlar de referèndums sinó d'eleccions. Ara em toca abreviar. La qüestió és aquesta: per què és obligatori, si l'atzar et crida, presentar-te com a president o vocal en les meses electorals? Hi ha algun detall en aquesta obligatorietat que se m'escapa, i mira que la deuen haver justificat vegades. Hauria de sr un orgull participar en un dels moments nuclears de la democràcia? Però aquesta història necessita un nou començament; un altre dia.