economia blasfema

Entre la feina i coses de casa i del carrer, avui he anat una mica de bòlit, de manera que no sé si aquesta nit, durant un moment en què he passat per davant de la tele he entès bé la notícia: deia algú que Esperanza Aguirre té emparaulats amb les diverses entitats financeres tots els bons que la Generalitat traurà demà. Podria ser, que l’Aguirre se les sap totes; però, la veritat, trobo que la nostra Generalitat bada força. La gran jugada seria que la pròpia Generalitat posés a la venda els bons i ella mateixa els comprés tots. Quin altre producte li pot oferir actualment tanta rendibilitat i tan segura? És clar que si descomptem el 3 % que sembla que s’emportaran les entitats gestores, el negoci li seria més aviat risible. Tot i que sempre podria fer pagar a bancs i caixes un 3 % en concepte de no sé què per tal de tornar a equilibrar el preu del producte. A la fi, la Generalitat, pot posar els impostos que vulgui a qui vulgui, que per això mana. Encara que a vegades fa la impressió que no mana el que hauria de manar i mana el que més valdria que no manés.

La Joana es llegeix per sobre de la meva espatlla el que acabo d’escriure i em diu que pari ja de dir disbarats, que si m’he trastocat, que no tinc punyetera idea d’economia ni de finançament autonòmic ni de... D’acord, d’acord, però ho pujaré al bloc, que ara no tinc ganes de començar de nou. Diu la Joana que l’únic que té sentit i que ja m’ho explicarà és el de l’Esperanza Aguirre. A vegades em sembla que la Joana va sobrada en qüestió d’inversions i de jocs polítics. Ja ho veurem.