dia de difunts

Avui no tenia intenció d’escriure res, però durant la nit se m’ha presentat una cara amb un somriure d’orella a orella i el cabell esbullat i m’ha dit: “per què no escrius el que vaig escriure?” Jo li he respost que era massa llarg, que no tenia temps, que, a més, els drets d’autor... -Doncs –m’ha dit-, uns quants fragments, fes-ne un resum, per a diversió dels qui m’han llegit i per si algú em vol llegir.

No era pas el veïnatge de la mort el que temien, ja que estaven acostumats des de petits a contemplar-la des de les calaveres de sucre, amb el nom de cadascú escrit al front, que es regalaven mútuament el Dia de Difunts. Hi jugaven unes quantes hores o uns quants dies i després mossegaven els cranis blancs, amb una gana que era llur companya de sempre; així, la diversió, la fam i la mort anaven juntes d’una manera que els era familiar. Per atreure’ls, els xarlatans feien ballar esquelets de fusta, aprofitant la complicitat del crepuscle, i ells contemplaven embadocats els moviments grotescos del titella, tractant de descobrir els fils invisibles. Somreien, a resultes de la poca felicitat interior que els era possible, i acabaven comprant una pinta barata o un llapis de mina dura que no escriuria mai.
[...]
La Magda, una noia òrfena que tots protegien una mica, es va instal·lar en un mausoleu romàntic. Gravada al granit, hi figurava la següent llegenda: “A Càstula, flor d’immarcessible poesia.”
Lalo Nevares tingué l’alberg que desitjava,, només havent de córrer uns quants metres, perquè li sortí un competidor. Però el rival, en adonar-se de la decisió de Lalo, va cedir amablement i es quedà amb una ambiciosa construcció d’estil colonial, que ostentava esculpida al pòrtic una frase impregnada de retrets: “Tu ja tens una vida millor. ¿Per què ens deixes a nosaltres en aquesta vall de llàgrimes?”
[...]
Els carrers del cmentiri eren nets, ben pavimentats, amb arbres que li donaven una paradoxal alegria. Davant d’algun panteó hi havia ja peces de roba estesa i les dones cantaven discretament, mentre feinejaven. Sortien fumerols d’alguna finestra, i olors mai no percebudes en aquell medi. Lalo va aturar-se i respirà a fons.
-La Trini sempre ha cuinat bé –va dir don Monxo.
[...]
Però Lalo Nevares, que havia viscut la meravellosa experiència del creador enamorat de la seva obra, va sentir que la rebel·lia se li enfilava per l’ànima. Contempla per darrera vegada les creus, els cimboris i l’àngel de pedra, i amb lentitud, marcant cada paraula, va dir:
-No sé ben bé com anirà. No sé tampoc com explicar-t’ho. Però vindrà un dia que el cementiris seran per als vius.
Lalo ignorava que, de vegades, Déu posa la profecia en llavis dels humils.

Pere Calders: Aquí descansa Nevares.