Repassava en la nota introductòria, que sembla paradoxal, d'Una cançó nadalenca (editorial Catalana, traducció de Carner) aquestes paraules de Chesterton i pensava que seria un bon tema per desenvolupar, amb arguments a favor i en contra, però de seguida em vaig adonar que les meus lectures de Dickens quedaven molt llunyanes i boiroses i que n'hauria de fer moltes més per aconseguir algun text sense trampa i amb sentit. El meu darrer Dickens va ser una doble traducció en català de Bleak House: El casalot, segons Xavier Pàmies; La casa inhòspita, segons Manel Pegagrega. Xavier Pàmies és prou conegut, Manel Pegagrega potser també, però menys pel seu pseudònim.
Vaig imaginar la felicitat i la il·lusió d'en Manel, quan després d'algunes dècades de pensar-hi, finalment va decidir traduir, com li havien proposat mig en broma, l'obra de Dickens:
Fa temps, molt temps, anys, com a mínim gairebé tres dècades, quan la desapareguda -sense massa combat- Llibreria Ballester, del carrer C. de Cent 281 entre Aribau i E. Granados, es deia Públia, devia ser cap al vespre poc abans de tancar, que el fill del Joan, en Ricard si no em falla la memòria, segurament tip de que li demanés l'enèsima obra que no estava traduïda al català i que proferís l'enèsim renec contra la indústria editorial, m'etzibà amb posat seriós i contundent,
-Per què no la tradueixes tu?
- Sí, home ... vaig dir, fugint d'estudis.
En Manel va anar traduint i presentant en fascicles en format pdf l'obra de Dickens a través del seu bloc, on també ens parlava d'altres temes. Al llarg del temps ens va deixar tretze lliuraments. El desembre de 2008 ens comunicava l'aparició del tretzè en el seu darrer post. Més tard vam saber que en Manel havia mort i també que ja havia acabat la seua traducció, que segurament es publicaria en algun moment. Ara el seu bloc continua podent-se llegir, però les seus traduccions han desaparegut, de manera que no podré acabar aquest post, que em temo que s'allunya molt del motiu que l'ha originat, amb cap fragment del Dickens de Manel. Així que el finalitzo abruptament, tal com l'he anat escrivint, però amb un brindis a la memòria de Dickens i de Pegagrega, i dels moments de felicitat amb els dos, amb un bon glop de "fine old brown East Inder sherry".
P S: Als agosarats, i fins i tot temeraris, seguidors de Dickens, els recordo que “Saber y Ganar” (la 2, cap a tres quarts de quatre) de demà està dedicat íntegrament al mestre i que durant tota la setmana n'aniran parlant. Jo n'encertaré poques, ho sé, però continuaré la festa.
