Sabia que aquesta nit passarien per la tele La clase, una pel·lícula de Laurent Cantet de l'any 2008, sobre una obra de François Bégaudeau, que n'és el protagonista; i com que també sabia que no podria gravar-la o veure-la sencera, se m'ha acudit demanar-li a un company que sol tenir els mitjans i la disposició si me la podia gravar. M'ha dit que tenia problemes tècnics, però també que no era una pel·lícula per passar als alumnes, que no els interessaria. Ell mateix havia volgut veure-la dues vegades i no va resistir gaire, no li interessava i al final la va esborrar. Li remarco que de moment només m'interessa veure-la a mi -no solc passar pelis als alumnes, encara que, excepcionalment el divendres passat vam començar a veure Good Bye Lenini!- perquè m'atreuen les poques referències que en tinc. El company insisteix que ell sap què agrada als alumnes; jo no insisteixo.
Aquesta nit he vist una bona part de La clase. M'ha semblat sensacional, però m'abstindré de qualsevol anàlisi. No em veig capaç de condensar el meu pensament, que encara va donant voltes a alguns aspectes del material. Un dels mèrits de la pel·lícula és que presenta i no jutja, i presenta, tot i que les tries de situacions sempre responen a una visió i una intenció personal, amb un rigor que poques vegades he vist en material fílmic sobre el món de l'ensenyament, de l'educació, de les institucions. Res a veure amb temes semblants presentats anteriorment a la pantalla.
La pel·lícula explica el que hi ha, el que és, en una aula concreta, amb uns alumnes determinats i en un país especificat. Presenta, em sembla, amb honradesa, amb una barreja de duresa i patetisme, i, crec, amb amor i desesperança, amb desig de futur i amb neguit d'un futur incert, amb certesa i amb desconcert, també.
Voldria remarcar, per si algú pensa que el que es veu es localista i se situa en un marc tancat, que l'interès de la història, del que gairebé és un documental, és el seu universalisme, al menys en la mesura que la meva experiència m'ho confirma. L'acció no transcorre en una aula d'un centre d'ensenyament francès amb alumnes procedents de la immigració, la història és la dels nostres centres, els d'aquí i ara, en les proporcions -de més o de menys- que es vulgui i el canvi d'anècdotes que cada lloc o cada cas tingui. De fet és una síntesi parcial de la nostra societat actual.
Aquesta història que no sé si pot interessar els meus alumnes, però sé que hauria d'interessar els professors molt especialment, també els pares, els organitzadors i els organitzats, i la societat en general. Dic la societat perquè els protagonistes no fan més que reproduir en petita escala la societat que ens és més propera en algunes de les seves contradiccions i de la seva complexitat. Hauríem de poder anar desgranat les escenes d'aquesta història i anar reflexionant i discutint i..., però crec que no tenim temps i jo acabo aquí sense dir ben bé res, perquè, la veritat, no se m'acut què dir sobre un funcionament cultural i social que coneixem prou bé, que hem creat i que no crec que canviï en un futur immediat. Què més podríem dir? ës clar, que hi ha moltes altres coses i moltes altres visions.
Aquesta nit he vist una bona part de La clase. M'ha semblat sensacional, però m'abstindré de qualsevol anàlisi. No em veig capaç de condensar el meu pensament, que encara va donant voltes a alguns aspectes del material. Un dels mèrits de la pel·lícula és que presenta i no jutja, i presenta, tot i que les tries de situacions sempre responen a una visió i una intenció personal, amb un rigor que poques vegades he vist en material fílmic sobre el món de l'ensenyament, de l'educació, de les institucions. Res a veure amb temes semblants presentats anteriorment a la pantalla.
La pel·lícula explica el que hi ha, el que és, en una aula concreta, amb uns alumnes determinats i en un país especificat. Presenta, em sembla, amb honradesa, amb una barreja de duresa i patetisme, i, crec, amb amor i desesperança, amb desig de futur i amb neguit d'un futur incert, amb certesa i amb desconcert, també.
Voldria remarcar, per si algú pensa que el que es veu es localista i se situa en un marc tancat, que l'interès de la història, del que gairebé és un documental, és el seu universalisme, al menys en la mesura que la meva experiència m'ho confirma. L'acció no transcorre en una aula d'un centre d'ensenyament francès amb alumnes procedents de la immigració, la història és la dels nostres centres, els d'aquí i ara, en les proporcions -de més o de menys- que es vulgui i el canvi d'anècdotes que cada lloc o cada cas tingui. De fet és una síntesi parcial de la nostra societat actual.
Aquesta història que no sé si pot interessar els meus alumnes, però sé que hauria d'interessar els professors molt especialment, també els pares, els organitzadors i els organitzats, i la societat en general. Dic la societat perquè els protagonistes no fan més que reproduir en petita escala la societat que ens és més propera en algunes de les seves contradiccions i de la seva complexitat. Hauríem de poder anar desgranat les escenes d'aquesta història i anar reflexionant i discutint i..., però crec que no tenim temps i jo acabo aquí sense dir ben bé res, perquè, la veritat, no se m'acut què dir sobre un funcionament cultural i social que coneixem prou bé, que hem creat i que no crec que canviï en un futur immediat. Què més podríem dir? ës clar, que hi ha moltes altres coses i moltes altres visions.
