A vegades, per diversió, segueixo la
trajectòria dels vídeos que he penjat a YouTube, la majoria dels
quals ja m'han servit per parlar d'algun tema en el blog. A vegades,
aquest seguiment em porta a llocs insospitats, com el que vaig deixar
del poema de Verdaguer en la veu de Lluís Soler.
Em va agradar que Verdaguer fos present en el Concert per la Llibertat amb dos poemes patriòtics, de diferent intenció i igual motivació. No sé si arribarem a conèixer mai les múltiples i irregulars cares del polièdric escriptor, però em sembla suficient que de tant en tant es recordi no només que existia sinó que es fonamental en la literatura d'aquest país, en la història d'aquest país, en la vida d'aquest país, encara que alguns ho ignorin.
Em va agradar que un dels poemes, crec que poc conegut, de Verdaguer del Concert per la Llibertat fos recuperat per un altre home de Folgueroles per recordar una de les múltiples facetes verdaguerianes. No demano permís per copiar el que va escriure Ricard Torrents, i ara no discutiré la influència del poeta en la revolució industrial ni les veus dels patriotes o dels altres:
L’altre dia tornaven a embolicar la
troca: «Verdaguer no era pas independentista», asseverava algú,
fent-se el savi. I és clar que no. Senzillament perquè això que
avui entenem per independentisme no existia. És com preguntar-se si
era europeista. Verdaguer era un català que ho volia tot per a la
seva pàtria. Com tot patriota. I la pàtria de Verdaguer era
Catalunya, la dolça Catalunya de l’enyorament i la gran Catalunya
de la Renaixença i de la Revolució Industrial. En va ser una peça
essencial. De la Renaixença, com a poeta dels Jocs Florals i
recreador de la llengua catalana moderna. De la Revolució
Industrial, com a col·laborador de dos dels seus magnats, el marquès
de Comillas i el comte de Güell.
Verdaguer era sobiranista. Per a Catalunya ho volia tot. Com ho volen tot, tots els patriotes. I si no ho tenen, ho reclamen a qui els ho ha pres i no els ho vol tornar. L’any 1886, en nom del poble català, va presentar el Memorial de greuges al rei d’Espanya, cap de l’Estat. Una petició equivalent a la que aquests dies presenta el president de la Generalitat al govern de Madrid.
Verdaguer tenia el do de sentir la veu de la terra, en especial de les grans muntanyes. Sentia la terra gemegar quan s’obria per a infantar la serralada del Pirineu. Sentia la veu del massís de Montserrat que s’afegia a la veu dels monjos i dels escolans. Verdaguer sentia les veus del Puigmal i del Montseny que discutien sobre si Catalunya anava bé o anava malament.
La poesia La Veu del Montseny és l’enregistrament de la discussió entre dos patriotes, el Puigmal i el Montseny, entre el català derrotista que exclama La raça catalana és morta, no hi ha res a fer, en Mas no se’n sortirà, Espanya té tot el poder, i el català coratjós que replica que mai fou tan viva, que els catalans volen ser un estat propi, associat a d’Europa”.
La veu del Puigmal era la veu del derrotisme, la del Montseny era més convincent per al poeta que a Folgueroles, situat entre les dues grans muntanyes, se sentia com si fos, diu, un pal de telègraf a on toca l’elèctrica corrent i escoltava el diàleg sobre el futur de la pàtria.
I prenia partit fent-se seva la veu del Montseny que recorda al Puigmal: no és mort encara l’arbre de la pàtria i li demana que Si dorm a la seva ombra alguna tribu,/en lloc de fer-li de fiscal, ajuda’m/de tos torbs amb la veu a despertar-la.
Verdaguer en tenia prou amb el que era, un patriota, un sobiranista, quan a «Folgueroles, estiuada de 1888», fa 125 anys, deixondit pel tro de les muntanyes dialogants, va oferir a sa estimada pàtria la sang, l’arpa i la vida, clavant son front a terra, de vergonya de sols tenir per ella un gra d’arena. El gra d’arena de la papereta electoral que digui Sí, ho volem.
Verdaguer era sobiranista. Per a Catalunya ho volia tot. Com ho volen tot, tots els patriotes. I si no ho tenen, ho reclamen a qui els ho ha pres i no els ho vol tornar. L’any 1886, en nom del poble català, va presentar el Memorial de greuges al rei d’Espanya, cap de l’Estat. Una petició equivalent a la que aquests dies presenta el president de la Generalitat al govern de Madrid.
Verdaguer tenia el do de sentir la veu de la terra, en especial de les grans muntanyes. Sentia la terra gemegar quan s’obria per a infantar la serralada del Pirineu. Sentia la veu del massís de Montserrat que s’afegia a la veu dels monjos i dels escolans. Verdaguer sentia les veus del Puigmal i del Montseny que discutien sobre si Catalunya anava bé o anava malament.
La poesia La Veu del Montseny és l’enregistrament de la discussió entre dos patriotes, el Puigmal i el Montseny, entre el català derrotista que exclama La raça catalana és morta, no hi ha res a fer, en Mas no se’n sortirà, Espanya té tot el poder, i el català coratjós que replica que mai fou tan viva, que els catalans volen ser un estat propi, associat a d’Europa”.
La veu del Puigmal era la veu del derrotisme, la del Montseny era més convincent per al poeta que a Folgueroles, situat entre les dues grans muntanyes, se sentia com si fos, diu, un pal de telègraf a on toca l’elèctrica corrent i escoltava el diàleg sobre el futur de la pàtria.
I prenia partit fent-se seva la veu del Montseny que recorda al Puigmal: no és mort encara l’arbre de la pàtria i li demana que Si dorm a la seva ombra alguna tribu,/en lloc de fer-li de fiscal, ajuda’m/de tos torbs amb la veu a despertar-la.
Verdaguer en tenia prou amb el que era, un patriota, un sobiranista, quan a «Folgueroles, estiuada de 1888», fa 125 anys, deixondit pel tro de les muntanyes dialogants, va oferir a sa estimada pàtria la sang, l’arpa i la vida, clavant son front a terra, de vergonya de sols tenir per ella un gra d’arena. El gra d’arena de la papereta electoral que digui Sí, ho volem.
