bestiari d'estiu: l'anyell

Bufa una tramuntana juganera i suau que no aporta fredor a l'ambient. Des de la dreta m'arriba un lleuger perfum d'Old Spice -segurament una falsa identificació- que jo, més voluntariós que realista, i amb els ulls tancats, confonc amb l'olor d'encens -el xiclet de menta de després desfà l'encanteri-. Em vaig proposar no assistir a cap missa fins que no les tornessin a fer en llatí i he acomplert la paraula que em vaig donar, excepte per les obligacions de casaments (pocs) i funerals (més). Després de tants anys, per fi se'm presenta l'ocasió: Missa Solemnis per a solistes, cor i orquestra, op. 123, de Beethoven, per l'Orquestra de Cambra i el el Cor Filharmònic de Praga.

Rememoro, però ja no és el mateix. En aquest estiu en què es multipliquen els concerts i els cantants i les formacions musicals apareixen pel país com sortides d'una hibernació estranya m'és impossible recuperar els temps i les sensacions; ho hauria d'haver sabut.

Agnus Dei qui tollis peccata mundi, miserere nobis, dona nobis pacem.




No sé si queden anyells, els déus es multipliquen, els pecats (?) del món són canviants i les pietats incertes, Sigui com sigui i qui sigui: dona nobis pacem.

En fi, Ite, missa est:

Yo adoro a una sonámbula con alma de Eloísa,
virgen como la nieve y honda como la mar;
su espíritu es la hostia de mi amorosa misa,
y alzo al són de una dulce lira crepuscular.

Ojos de evocadora, gesto de profetisa,
en ella hay la sagrada frecuencia del altar:
su risa en la sonrisa suave de Monna Lisa;
sus labios son los únicos labios para besar.

Y he de besarla un día con rojo beso ardiente;
apoyada en mi brazo como convaleciente
me mirará asombrada con íntimo pavor;

la enamorada esfinge quedará estupefacta;
apagaré la llama de la vestal intacta
¡y la faunesa antigua me rugirá de amor!

Rubén Darío