P.

Aquesta tarda, cap a les cinc, han enterrat a P., pare del meu amic J. i de la D., una mica més jove, i veí d'infantesa i adolescència. De visita obligada i plaent cada vegada que, més endavant, passava alguns dies a casa la mare. Conversador escèptic, a la botiga ja fa temps tancada o a l'ombra de la morera de davant de l'aparador, dels temps i del temps, que el va endolcir i que finalment l'ha vençut i l'ha fet callar. El sobreviu la dona, la P., que potser no notarà l'absència del marit perquè el temps -sempre el temps- juga amb la seua vella memòria.

No sé en quin cel deu haver anat en P., però li desitjo que trobi un clima temperat i hi hagi una antiga morera de fulles amples on pugui protegir-se del sol en tardes d'estiu i pugui seure a la cadira a la porta de casa en les nits en què el ponent suau o el ventijol del mar faci més agradable la conversa amb els amics de sempre i amb els nous.