Ja fa dies que vaig llegir al diari
l'anunci de la mort definitiva de Vinçon (jo pronuncio el mot agut). A la versió digital em
van esgarrifar alguns comentaris, com els qui atribuïen el tancament
a l'Ada Colau. Les maldats, o el que sigui, de la gent no tenen fi. I
no és que no tinguin raó els qui diuen això o allò, però la
pèrdua d'aquesta botiga, pels motius que sigui, és un més dels
senyals d'empobriment de la ciutat i, en el meu cas, un referent
menys i un altre oasi perdut.
Sovint, més a l'hivern que a l'estiu,
entrava per la part de darrere i sortia per la de davant.
M'entretenia o no segons les circumstàncies. Mirava novetats, pujava
a la sala d'exposicions a veure les parets i a remenar les cistelles
dels artistes emergents i dels antics, alguna vegada havia comprat
alguna cosa... Em sembla que ara només queda a casa el rellotge amb
disseny d'América Sánchez...
Inútil continuar en to d'elegia o de
sàtira: tot el que s'havia de dir ja s'ha dit. Només vull
recordar que fins a finals de juny el material de la botiga augmenta
un 1% de descompte cada dia que passa. Esclar que no queda ben bé
res, més que una de les perfomances més espectaculars de la
història: centenars de bosses clòniques i diferents col·locades a
les interminables prestatgeries: una metàfora perfecta. A la sala de
dalt, a l'estudi de Ramon Casas, un únic quadre d'Artigau, viu,
pausat, lúdic, un mural gairebé, que la vida continua i que la
realitat és una còpia, o a l'inrevés. En sortir, per la porta de
davant, la de més avall, trio a la caixa una de les bosses que
regalen, la del porquet. Baixo pel passeig de Gràcia amb la bossa buida.
P. S.: He guardat unes quantes imatges més.
