Quan la vaig conèixer potser tenia tretze anys i no devia portar més d’un any a Catalunya. La tercera vegada que ens vam veure li vaig demanar –tocava- que ens escrivís el seu alfabet a la pissarra. Volia que fos conscient que ella, malgrat que no li donaríem moltes oportunitats, ens podia ensenyar coses, que no era ella sinó nosaltres els ignorants, a la fi, ella ara sap ben bé qui som i nosaltres sabem ben poca cosa d’ella, i encara menys del seu país, de la seva gent. Recordo com reia quan ens equivocàvem en la fonètica que pacientment ens intentava fer repetir. Ara la PL. té setze o disset anys i té algunes amigues i amics, no gaires, perquè es reservada, i parla molt bé en català, encara que no l’escriu tan bé –què hi farem-. La PL no ha tornat més a l’Índia, el lloc des d’on va venir després de deixar el seu país, on potser tampoc no tornarà. No sé si la PL. és moderadament feliç aquí, però espero que ho sigui. Fa poques setmanes, en una sortida li vaig preguntar si se’n recordava d’un arbre majestuós i altíssim que vam veure mentre recorríem un jardí singular. Em va mirar els ulls amb els seus ulls somrients i em va dir que sí, que encara se’n recordava. L’arbre era un cedre de l’Himalaia. Sí, és clar, la PL. és del Tibet.
Avui he sentit que Catalunya Ràdio i la Fundació Territori i Paisatge ens conviden el dia 30 de març a plantar 35.000 arbres arreu del territori català. Si la meva veu fos potent, si jo fos alguna persona d’aquelles a qui s’escolta, els demanaria que plantessin un cedre de l’Himalaia per la PL., que plantessin un cedre per cada un dels tibetans que han hagut de fugir del seu país. Com que per demanar que no quedi, demanaria que cada poble de Catalunya plantés, allà on comencen les seves cases, un cedre de l’Himalaia –creixen tan ràpid i són tan bonics!-. Fins i tot, si la meva veu fos prou forta, gosaria cridar que cada poble on la democràcia –ai, la democràcia!- encara és present, sigui del meu territori o de qualsevol altre continent, plantés un cedre. I demanaria al poeta que té cada poble que escrivís uns versos al peu de cada arbre, amb uns mots que parlessin de la PL o de les seves muntanyes o dels seu poble; els poetes ja les saben fer aquestes coses.
Ja sé que em direu que els arbres serveixen de ben poca cosa, que els versos se’ls emporta el vent, que la meva veu és rogallosa i tènue. Teniu raó. Però molts arbres, molts versos i moltes veus... Continueu tenint raó.
Avui he sentit que Catalunya Ràdio i la Fundació Territori i Paisatge ens conviden el dia 30 de març a plantar 35.000 arbres arreu del territori català. Si la meva veu fos potent, si jo fos alguna persona d’aquelles a qui s’escolta, els demanaria que plantessin un cedre de l’Himalaia per la PL., que plantessin un cedre per cada un dels tibetans que han hagut de fugir del seu país. Com que per demanar que no quedi, demanaria que cada poble de Catalunya plantés, allà on comencen les seves cases, un cedre de l’Himalaia –creixen tan ràpid i són tan bonics!-. Fins i tot, si la meva veu fos prou forta, gosaria cridar que cada poble on la democràcia –ai, la democràcia!- encara és present, sigui del meu territori o de qualsevol altre continent, plantés un cedre. I demanaria al poeta que té cada poble que escrivís uns versos al peu de cada arbre, amb uns mots que parlessin de la PL o de les seves muntanyes o dels seu poble; els poetes ja les saben fer aquestes coses.
Ja sé que em direu que els arbres serveixen de ben poca cosa, que els versos se’ls emporta el vent, que la meva veu és rogallosa i tènue. Teniu raó. Però molts arbres, molts versos i moltes veus... Continueu tenint raó.
