terminologia

Em miro una bona estona el debat del 33 sobre el matrimoni i les seves derivacions. Sí, què voleu? És curiós com un simple conjunt fonètic adquireix una força que va més enllà dels sons. Se sap que els significat de les paraules evoluciona i pren nous matisos per raons diverses i que en darrer terme el que importa no són els mots en si mateixos sinó la seva càrrega de realitat, de referent, la seva evolució històrica. En el cas del mot matrimoni, darrerament no paro d’escoltar experts etimòlegs i antropòlegs filosòfics i culturals que es barallen sense arribar a les mans -de moment- en un intent de deixar ben clar quin sentit té el terme, d’on ve i on va. Uns i altres volen apropiar-se del seu significat. Els uns perquè diuen que és seu i que la inclusió dels altres sota el concepte treu dignitat al terme, és a dir, a ells mateixos; els altres perquè, a més que la llei els dóna la raó, creuen que no incloure’ls en el terme els nega la dignitat que tenen. Com si les paraules tinguessin dignitat...Els diccionaris ja no serveixen perquè tothom sap que sempre recullen els mots després que un bon nombre de parlants els hagin donat vida o un nou sentit de vida. I aquí ningú no vol acceptar o proposar una paraula nova. Per exemple, si jo suggerís gaimoni o, per donar-li amb la hibridació un acostament a la genuïtat del terme antic, si suggerís gaitrimoni, estic segur que no viuria ni dos segons: se’m tirarien a sobre fins i tot els de Termcat, que de moment no han entrat en el debat i segurament serien els menys perillosos.

Mentre és parla de matrimoni (moni ve de munere (protegir)? : protegir la mare?) s’oblida un terme que a mi em sembla que té més importància: patrimoni. Per què, finalment, quin patrimoni aspiren a protegir o reivindiquen uns i altres? No ho sé, però segur que alguna cosa fosca s’amaga darrera de la insistència a discutir sobre la protecció a les mares. I aquí entraríem en la discussió d’un altre terme: família. Ah, la família! Començar ara a parlar del concepte de família, la primera cel·lua de la societat, seria interminable i no em reportaria més que maldecaps, perquè just en una època en què els conceptes morals són cada cop més difusos i més utilitaris, sembla que l’únic que interessa és el component moral del terme.

Quina força la de les paraules i la seva interpretació, que és capaç de vèncer la força de la realitat! És clar que la realitat sempre ha estat una pura abstracció.