emprovar

Sovint es diu que escriure és com despullar-se. Jo opino que el fet d'escriure, en gran part, també és una manera de vestir-se.
I vosaltres, què en penseu?
J. M. Tibau

Jo crec que escriure és emprovar, és a dir, despullar-se i vestir-se i buscar miralls on reflectir-se, tant s’hi val que després en fem o no cas.

Hi ha qui s’endú a l’emprovador totes les peces permeses –i alguna d’amagat- i va posant-se-les i traient-se-les i pensa que res no li escau i torna a deixar el que ha entrat; hi ha qui escull les peces que creu que li escauran i només entra a l’emprovador per confirmar-ne la tria. Hi ha qui necessita que algú l’acompanyi perquè no es refia de la fredor dels miralls sinó de la calidesa de les paraules amigues; mentre, el del costat, es refia únicament de l’objectivitat del mirall, sense ser conscient de les concavitats o convexitats que transmet, i es malfia de les paraules de l’acompanyant.

Hi ha qui es vestiria només amb calçotets –on diu calçotets es pot llegir sempre calcetes o els sinònims al gust- , i encara, perquè pensa que qualsevol roba que amagui el seu cos no li fa justícia; un altre, però, es moriria de vergonya si algú el veiés en roba interior, que no es treu ni per anar a dormir ni per fer l’amor, si és que d’allò que fa se’n pot dir amor.

Alguns pensen que la roba que s’emproven mai no els està prou bé i es passen la vida envejant la roba dels altres; d’altres –tant aparentment segurs de si mateixos, se’n fan creus d’allò que vesteixen la resta i per res del món no s’ho posarien.

Alguns trien colors virolats, alguns prefereixen els tons seriosos i van per la vida sempre endolats. Alguns no es resisteixen a la moda –aquests pantalons amb les butxaques al darrere sobre les cuixes que els fan caure els culs els semblen sensacionals-, mentre que d’altres la menyspreen: “on s’és vist una cintura que no arribi al melic!” Alguns, quan arriben a la conclusió –falsa o certa- que alguna peça els realça la figura, en compren totes les existències i només en varien els colors i afegeixen de tant en tant algun complement, i els costa fer-ho, de la mateixa manera que d’altres es moririen si haguessin de portar dues vegades el mateix vestit. Uns, si poden, prefereixen anar al sastre i mai no resten satisfets, mentre que d’altres, que poden, pensen que els sastres són una opció del passat i els enutja haver d’emprovar-se la roba més d’un cop, i els repunts i els passapunts. Uns s’estimen més la qualitat del gènere, de la mateixa manera que d’altres valoren el disseny i els menys –cada vegada més- es posen el primer que troben. Alguns prefereixen l’espontaneïtat de les arrugues ben distribuïdes, mentre la resta no suportaria sortir sense un cop de planxa. Molts no es conformen amb els vestits i s’omplen d’ornaments, de la mateixa manera que molts altres en tenen prou amb la senzillesa més elemental. Uns quants –llàstima que el temps sigui imprevisible- en tindrien prou amb un banyador i miren malament aquells que mai no resistirien treure’s l’abric i la bufanda –llàstima que el temps sigui canviant i els desodorants no amaguin els resclosits .Uns busquen les millors botigues pensant que la seva roba els farà elegants, però d’altres saben que l’elegància no depèn de la roba sinó d’un mateix i que fins i tot les peces de segona mà aconsegueixen que tothom els segueixi amb la mirada. I aquests, que només són agosarats amb els vestits quan ningú no els veu? Aquests que només emproven sols a casa i tenen els armaris plens de roba que ningú no veurà?

Sigui qui sigui i com sigui, però, tothom emprova, amb més o menys freqüència, amb més o menys convenciment i ganes, en un o altre lloc, apressat o en calma, segur o insegur de la tria. I sempre busca resposta en els miralls, tant se val si ho fa en els petits espills de mig cos que té a casa com en els aparadors de les botigues de les grans avingudes on també d’altres s’aturen un moment, miralls que sempre deformen, poc o molt, la figura. Sempre esperant l’aprovació, la complicitat, qui sap si el miracle, i potser l’elogi: el propi o l’aliè, el d’uns pocs o el multitudinari, en privat o el públic.