18.5.09

emprovar

Sovint es diu que escriure és com despullar-se. Jo opino que el fet d'escriure, en gran part, també és una manera de vestir-se.
I vosaltres, què en penseu?

J. M. Tibau

Jo crec que escriure és emprovar, és a dir, despullar-se i vestir-se i buscar miralls on reflectir-se, tant s’hi val que després en fem o no cas.

Hi ha qui s’endú a l’emprovador totes les peces permeses –i alguna d’amagat- i va posant-se-les i traient-se-les i pensa que res no li escau i torna a deixar el que ha entrat; hi ha qui escull les peces que creu que li escauran i només entra a l’emprovador per confirmar-ne la tria. Hi ha qui necessita que algú l’acompanyi perquè no es refia de la fredor dels miralls sinó de la calidesa de les paraules amigues; mentre, el del costat, es refia únicament de l’objectivitat del mirall, sense ser conscient de les concavitats o convexitats que transmet, i es malfia de les paraules de l’acompanyant.

Hi ha qui es vestiria només amb calçotets –on diu calçotets es pot llegir sempre calcetes o els sinònims al gust- , i encara, perquè pensa que qualsevol roba que amagui el seu cos no li fa justícia; un altre, però, es moriria de vergonya si algú el veiés en roba interior, que no es treu ni per anar a dormir ni per fer l’amor, si és que d’allò que fa se’n pot dir amor.

Alguns pensen que la roba que s’emproven mai no els està prou bé i es passen la vida envejant la roba dels altres; d’altres –tant aparentment segurs de si mateixos, se’n fan creus d’allò que vesteixen la resta i per res del món no s’ho posarien.

Alguns trien colors virolats, alguns prefereixen els tons seriosos i van per la vida sempre endolats. Alguns no es resisteixen a la moda –aquests pantalons amb les butxaques al darrere sobre les cuixes que els fan caure els culs els semblen sensacionals-, mentre que d’altres la menyspreen: “on s’és vist una cintura que no arribi al melic!” Alguns, quan arriben a la conclusió –falsa o certa- que alguna peça els realça la figura, en compren totes les existències i només en varien els colors i afegeixen de tant en tant algun complement, i els costa fer-ho, de la mateixa manera que d’altres es moririen si haguessin de portar dues vegades el mateix vestit. Uns, si poden, prefereixen anar al sastre i mai no resten satisfets, mentre que d’altres, que poden, pensen que els sastres són una opció del passat i els enutja haver d’emprovar-se la roba més d’un cop, i els repunts i els passapunts. Uns s’estimen més la qualitat del gènere, de la mateixa manera que d’altres valoren el disseny i els menys –cada vegada més- es posen el primer que troben. Alguns prefereixen l’espontaneïtat de les arrugues ben distribuïdes, mentre la resta no suportaria sortir sense un cop de planxa. Molts no es conformen amb els vestits i s’omplen d’ornaments, de la mateixa manera que molts altres en tenen prou amb la senzillesa més elemental. Uns quants –llàstima que el temps sigui imprevisible- en tindrien prou amb un banyador i miren malament aquells que mai no resistirien treure’s l’abric i la bufanda –llàstima que el temps sigui canviant i els desodorants no amaguin els resclosits .Uns busquen les millors botigues pensant que la seva roba els farà elegants, però d’altres saben que l’elegància no depèn de la roba sinó d’un mateix i que fins i tot les peces de segona mà aconsegueixen que tothom els segueixi amb la mirada. I aquests, que només són agosarats amb els vestits quan ningú no els veu? Aquests que només emproven sols a casa i tenen els armaris plens de roba que ningú no veurà?

Sigui qui sigui i com sigui, però, tothom emprova, amb més o menys freqüència, amb més o menys convenciment i ganes, en un o altre lloc, apressat o en calma, segur o insegur de la tria. I sempre busca resposta en els miralls, tant se val si ho fa en els petits espills de mig cos que té a casa com en els aparadors de les botigues de les grans avingudes on també d’altres s’aturen un moment, miralls que sempre deformen, poc o molt, la figura. Sempre esperant l’aprovació, la complicitat, qui sap si el miracle, i potser l’elogi: el propi o l’aliè, el d’uns pocs o el multitudinari, en privat o el públic.

8 comentaris:

kika ha dit...

fantàstic! boníssim! ara hi hauré de pensar :-)
d'entrada et diré que hi ha poques coses que m'agradin menys que emprovar-me roba... però, és clar, en aquest sentit... uff! hi he de pensar! ;-)

Príncep de les milotxes ha dit...

Gràcies per deixar-me veure un cop més en aquest espill -nostre- quotidià... M'hi veig i hi veig l'amabilitat del bon mestre.

El príncep...

Clidice ha dit...

Un bon desenvolupament de l'ham tirat per en Tibau :) A tots ens vénen al cap aquest o aquell i també et preguntes: quin sóc jo?

Gatot ha dit...

doncs jo dec ser dels que s'emproven el que tenen a mà i no trien gaire...

com a recurs o exercici literari m'ha semblat brillant... com a espill, m'hi he vist molt difuminat... com... amb massa roba a sobre... no se si m'explico...

suposo que sí que hi ha qui té consciència de l'escriure com a provatura... jo, que sóc escèptic fins i tot de mi mateix, penso que em vesteixo i em despullo sense mirar massa al mirall ni pensar en com em veuran els altres... com diuen que va dir un dia en Charly Reixac: "prou problemes tinc a pensar i entendre què penso jo, com per pensar què pensen els altres..."
petons i llepades nues!

Ma-Poc ha dit...

la veritat és que tens força raó! escriure és triar, com emprovar.

pere ha dit...

Doncs no saps com em disgusta a mi emprovar, kika, sobrtetot a l'hivern. Em compraria la roba repetida -a vegades ho faig canviant colors, o no- per sempre més, però la moda...
Tots fem proves, i ens emmirallem. Quines i on és cosa de cadascú.

Gràcies a tu, príncep, per passar a veure com emprovo alguna cosa i deixar-ne constància amb paraules amables.

No podia deixar-li aquest comentari tan llarg, Clidice, no trobes :-) Quina ets tu? De fet, suposo que anem variant i que falten força tipologies.

T'expliques gatot. I ens parles de la teva roba, de com te la poses, de l'efecte que et fa en aquest mirall que no mires :-) Tot plegat és un exercici de diversió, el teu i el meu. A mi em resulta relaxant emprovar-me, jugar una estona després de la feina, com un parèntesi. Bé, potser no sempre és així i de vegades la relaxació és obsessiva. En fi: llepades des del mirall.

Escriure i viure, Ma-Poc. També és veritat que de vegades no triem sinó que les coses ens surten soles o no som conscients de la tria o la tria... Inacabable.

Gatot ha dit...

avui veia un vídeo poc recomanable per a menors d'edat amb un mirall entre mig... llepades des del mirall, serien llepades dobles?
:)
sense dobles intencions, eh?
bona nit, pere!

pere ha dit...

serien llepades fredes, malaguanyades, potser definitivament perdudes... ei, depèn del mirall, és clar :-)
bona nit, gatot