Cada dia veiem tantes fotografies -els
que hi tenim afició, unes quantes més- que, com en moltes altres
coses, patim un procés de saturació que ens porta a una mena
d'indiferència davant d'imatges que en un món més pausat ens
causarien admiració duradora. Milers de fotos de guerres, milions de
fotos de paisatges amb variants diverses: sortida de sol, posta de
sol, muntanyes nevades, onades salvatges o tranquil·les... Milers
de milions de fotografies en color o blanc i negre, fetes per
professionals o d'aficionats, amb càmeres sofisticades o amb mitjans
elementals, passades per filtres o sense cap retoc, verídiques (?) o
falsejades...
Molt de tant en tant, d'entre totes les imatges que van passant, en seleccionem una, la singularitzem, li dediquem temps. Ens preguntem per què l'hem triada, mirem de descobrir els motius de les sensacions que ens ha produït. Fa poc vaig trobar una d'aquestes fotos. Aparentment senzilla (imprescindible clicar-hi per apreciar detalls) i amb una mica de treball posterior a la presa. És de Mikael Sundberg:
M'interessa el conjunt, però he
arribat a la conclusió que la força de la imatge -cadascú se la pot mirar com vulgui- es troba sobretot en el cap de l'ocell, en la
postura del cap, en les gotes del seu entorn més immediat. L'ocell
amb el cap aixecat, indiferent o desafiant, causaria una sensació
diferent; la imatge continuaria sent interessant, però no m'hagués
fet escriure totes aquestes ratlles, ni de bon tros.
