Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris passallibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris passallibres. Mostrar tots els missatges

8.10.09

del moviment dels mots (una bemietud)

Despús-ahir, en Magí Camps, recollint la resolució del Termcat, que és qui oficiosament sanciona i adapta les novetats amb més o menys acceptació, em regalava una paraula nova: passallibres, que és el mot per designar el que fins ara anomenàvem bookcrossing o bookcrosser. Molt bé, cap problema; tenint en compte la meva ignorància de l’anglès parlat i escrit, el nou mot m’anirà de primera sempre que, empès més per les circumstàncies d’espai adverses a casa que per la pròpia voluntat, em decideixi a exercir de passallibres en els meus espais habituals que són, fa no fa, els mateixos que els de Joan de Sagarra.

Fa poc, jo mateix i sense adonar-me’n us regalava un mot vell en la meva mesura del temps que potser va passar desapercebut i que no sé si agafarà vida fora de l’àmbit geogràfic –i potser temporal- del seu ús. Adjectivava jo el senyor Gómez Martínez, futur conductor de l’orquestra el dia de la interpretació a València de l’opera Roger de Flor –ara postposada- amb el mot bèmio (femení: bèmia). És tracta d’un adjectiu que no figura al DIEC, però que en canvi registra el DCVB ( que especifica l’etimologia bohemi (?)) en una breu definició sinonímica que em sembla molt encertada: imbécil, beneitot. L’adjectiu realment tant es pot fer servir com un insult, relativament suau en els nostres dies, com també té un matís de retret familiar i fins i tot carinyós envers aquell o aquella que no para prou atenció o té poca traça a l’hora d’actuar o de dir. Fa anys que estic físicament força apartat de les terres del sud ebrenc i no sé quina vitalitat conserva el mot ni si els nous escriptors tortosins i de les seves rodalies el fan servir o no, però m’ha semblat que calia deixar constància de la seva existència. Quant als parlants d’altres submodalitats lingüístiques, entenc que també el podrien fer servir, però, perquè ho haurien de fer? Per una banda, tothom ja té el seus equivalents significatius ben arrelats i, per altra banda, la pròpia morfologia del mot (sobretot aquest acabament en o en la forma masculina) em temo que el fa poc atractiu. És clar que una de les gràcies –potser a partir d’ara ja no, perquè tot el que escric s’estén immediatament a tot el territori de parla catalana- és que si es fa servir es pot dir imbècil al beneit de l’interlocutor de torn amb total impunitat.

Quin és el procés pel qual un mot -o una estructura lingüística...- pràcticament desconegut, insignificant, d’un ús geogràfic molt restringit, amb sinònims més potents, és posi sobtadament de moda? Un misteri.