Acostumats com estem a tota mena de
corrupcions i criminalitats tant oficials com particulars -puntes
dels icebergs que imaginem o coneixem-, tant oficials com
particulars, habitualment, i desgraciadament, gairebé res ens
sorprèn ni ens espanta. La celeritat a resoldre amb benevolència o
sense conseqüències punitives casos aparentment complexos i opacs
contrasta amb la lentitud d'actuació o l'oblit d'assumptes que ens
semblen d'una culpabilitat diàfana. És el pa de cada dia que fins
ara ens hem d'anar menjant en silenci o entre protestes inútils,
testimonis impotents.
De tant en tant, però, apareix algun cas resolt amb tanta velocitat i amb tan poca publicitat, amb tants pocs comentaris, qua la nostra impassibilitat trontolla. El cas delprojecte Castor fa pudor per totes bandes, és espectacularment sospitós des de l'inici, des de la seua mateixa concepció. La resolució final hauria de ser motiu d'investigació seriosa i atenta, no sé per part de qui, esclar. I en un estat normal -s'accepten rialles-, motiu de dimissions de petits i grans a dojo, però ja; després ja es veuria. De veritat quedarà tot ofegat entre la fauna abissal?
(Rialles dels butxaques plenes).
